San Bernardo Calvó: un far de fe i lideratge en la Corona d'Aragó

En el vast panorama de la història medieval de la Corona d'Aragó, pocs personatges brillen amb la intensitat de San Bernardo Calvó. La seua vida i obra no només van deixar una empremta profunda en la religió i la política del seu temps, sinó que també van establir un llegat que perdura fins als nostres dies.

Nascut a Reus l'any 1180, Bernardo Calvó va sentir des de jove una crida profunda cap a la vida religiosa. Aquesta vocació el va portar a ingressar al monestir de Santes Creus, un centre neuràlgic de l'orde del Cister. La seua dedicació i pietat el van conduir ràpidament a ser nomenat abat perpetu del monestir, un càrrec que va exercir amb gran saviesa i devoció.

El 1233, Bernardo Calvó va ser nomenat bisbe de Vic, un dels càrrecs eclesiàstics més influents de la Corona d'Aragó. En aquesta posició, va demostrar ser no només un líder espiritual, sinó també un astut conseller polític. La seua relació amb el rei Jaume I va ser especialment significativa. Acompanyant el monarca en la conquesta de València, Bernardo va jugar un paper crucial en l'establiment de l'ordre i la fe en els nous territoris conquerits.

Jaume I va concedir al futur San Bernardo Calvó un heretament el 1238, quan aquest era prelat de la Diòcesi de Vic i anterior abat del monestir de Santes Creus. Aquest bisbe va ajudar el rei en la conquesta de València, incorporant-se a l'horta reial probablement a Russafa el juny de 1238. Aquest reforç va beneficiar clarament el rei cristià, ja que la Mitra de Vic tenia extensos feus que van proporcionar un bon contingent d'homes. En l'acta de rendició de València apareix la signatura del futur sant juntament amb la d'altres prelats. Segons el diplomatari presentat el 13 de les calendes de juliol de 1238 (el 20 de juliol), el rei conqueridor fa donació al bisbe de Vic de les alqueries de Conillera, Alcúdia, Labairen i Benialtrein, en terme de Morbiter, o Morvedre, i del castell de Segart amb totes les seues cases, termes i pertinences, exceptuant en la donació les terres que treballaven els moros morvedrins quan el rei va prendre la vila de Borriana.

En una època marcada per les heretgies i les tensions religioses, Bernardo Calvó va ser nomenat inquisidor contra els valdenses a la frontera catalana amb França el 1232. Aquesta tasca, tot i ser controvertida, va ser vista com una defensa necessària de l'ortodòxia catòlica. La seua participació en les Corts de Monzón i en els concilis de la Tarraconense va reforçar encara més la seua reputació com a defensor de la fe.

Més enllà de la seua tasca religiosa, Bernardo Calvó va ser un ferm defensor de la justícia i la llei. Va ajudar a publicar els Furs de València, un conjunt de lleis que van establir les bases del dret valencià. Aquestes contribucions legislatives van ser fonamentals per a la consolidació del regne i la seua integració en la Corona d'Aragó.

La seua mort el 26 d'octubre de 1243 a Tarragona va ser un moment de gran dol per a la comunitat cristiana. No obstant això, el seu llegat va perdurar. Beatificat pel papa Alexandre IV el 1260 i canonitzat el 26 de setembre de 1710 pel papa Climent XI, San Bernardo Calvó és venerat com un sant i un model de virtut cristiana. La seua festivitat, celebrada el 25 d'octubre, és un recordatori anual de la seua vida dedicada a la fe i al servei dels altres.

San Bernardo Calvó va ser un far de fe i lideratge en la Corona d'Aragó. La seua vida, marcada per la devoció religiosa, la saviesa política i la defensa de la justícia, continua inspirant generacions de fidels i estudiosos. La seua figura és un testimoni viu de com la fe i la raó poden coexistir i enriquir la societat.