País Valencià: un deute històric que exigeix solució

El País Valencià porta dècades arrossegant una situació d’infrafinançament que ha llastrat el seu desenvolupament econòmic i social. Aquesta problemàtica, que s’ha convertit en un deute històric, requereix una solució urgent i justa en els pròxims pressupostos generals de l’Estat.

El sistema de finançament autonòmic actual ha demostrat ser insuficient i desigual per al País Valencià. Tot i ser una de les regions més dinàmiques i amb major aportació al PIB nacional, els recursos que rep de l’Estat no són proporcionals a les seves necessitats i contribucions. Aquesta situació ha generat un dèficit estructural que es tradueix en menys inversió en serveis públics essencials com la sanitat, l’educació i les infraestructures.

El deute històric del País Valencià no és només una qüestió de justícia financera, sinó també d’equitat territorial. L’infrafinançament ha obligat la Generalitat a endeutar-se per cobrir les mancances pressupostàries, acumulant un deute que limita la seua capacitat d’inversió i creixement. És imprescindible que el Govern central reconegui aquest deute i estableixi mecanismes per a la seua reestructuració, permetent al País Valencià recuperar la seva estabilitat financera i el seu potencial de desenvolupament.

Corregir l’infrafinançament del País Valencià no és només una demanda legítima, sinó una qüestió de solidaritat i cohesió territorial. Un sistema de finançament més just i equilibrat beneficiarà no només els valencians i valencianes, sinó el conjunt de l’Estat, promovent un desenvolupament més homogeni i sostenible. És hora que el Govern central escolte les reivindicacions del País Valencià i actue en conseqüència, garantint un finançament adequat i la reestructuració del deute històric.

En els últims anys, els principals partits polítics han presentat diverses propostes per millorar el finançament del País Valencià. El Partit Popular (PP) ha pressionat per la creació d’un fons de anivellació que compensi les desigualtats entre comunitats autònomes, encara que ha estat criticat per no abordar directament la quita del deute històric. Per la seua banda, el Partit Socialista (PSOE) ha defensat una reforma del sistema de finançament autonòmic que garanteixi una distribució més equitativa dels recursos. Durant el govern dl Botànic, s’han realitzat esforços per negociar amb el Govern central, encara que amb resultats limitats.

Compromís ha estat un dels partits més constants en la reivindicació d’un finançament just, proposant mesures concretes per augmentar els recursos destinats al País Valencià i criticant tant al PP com al PSOE per la seua falta d’acció efectiva. Unides Podem ha utilitzat un llenguatge fort, qualificant la situació d’“espoli fiscal” i exigint una reforma profunda del sistema de finançament. Vox, per la seua banda, ha mostrat reticències a negociar canvis significatius en el sistema de finançament, cosa que ha generat crítiques per part d’altres partits i del Consell.

Amb un finançament just, el País Valencià podria realitzar inversions significatives en àrees clau com la sanitat, l’educació i les infraestructures. Es podrien millorar els hospitals i centres de salut, reduir les llistes d’espera i contractar més personal sanitari. En l’àmbit educatiu, es podrien construir noves escoles i universitats, millorar les instal·lacions existents i contractar més professors, cosa que contribuiria a una educació de major qualitat. A més, es podrien desenvolupar infraestructures essencials com carreteres, ferrocarrils i transport públic, facilitant la mobilitat i el desenvolupament econòmic.

En contrast, altres comunitats autònomes com el País Basc i Navarra gaudeixen d’un règim de finançament foral que els atorga una major autonomia fiscal i recursos per càpita significativament superiors. Aquesta sobrefinançament els permet oferir serveis públics de major qualitat i realitzar inversions estratègiques sense les restriccions financeres que enfronta el País Valencià. Aquesta disparitat genera un sentiment d’injustícia i agreuja les desigualtats territorials dins de l’Estat espanyol. Igual que la tan nombrada singularitat de finançament de Catalunya que s’està negociant.

Però, com ho podríem igualar-ho tot? Doncs amb la Clàusula Camps, inclosa en l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, estableix que qualsevol ampliació de competències atorgada a altres comunitats autònomes ha de ser aplicada també al País Valencià. Aquesta clàusula busca assegurar la igualtat de tracte i evitar que el País Valencià quedi en desavantatge respecte a altres regions. No obstant això, la seua aplicació ha estat limitada i no ha aconseguit corregir les desigualtats existents. És fonamental que s’active i s’aplique de manera efectiva per garantir que el País Valencià reba un tracte just i equitatiu en el repartiment de recursos i competències.

I quin paper tenen les adminsitracions locals? Les institucions locals tenen un paper fonamental en aquesta lluita per un finançament més just. Els ajuntaments i altres entitats locals són els primers a detectar les necessitats reals de la població i a gestionar els serveis públics essencials. La seua proximitat als ciutadans els permet identificar amb precisió les mancances i les àrees que requereixen més inversió. A més, les institucions locals poden actuar com a portaveus de les demandes de la ciutadania davant les administracions autonòmiques i estatals, pressionant per una distribució més equitativa dels recursos

La infrafinançament del País Valencià és un deute històric que no pot seguir sent ignorat. Els pròxims pressupostos generals de l’Estat han de corregir aquesta injustícia i establir les bases per a un finançament autonòmic més just i equitatiu. Només així, el País Valencià podrà assolir el seu ple potencial i contribuir de manera més efectiva al desenvolupament i benestar d’Espanya en el seu conjunt.