Quan la música tapa els drets ^

La suspensió del Festival de les Arts ha obert un debat necessari que València ha ajornat massa temps. No és un incident puntual ni una mala coordinació administrativa. És la conseqüència d’anys de decisions preses sense escoltar prou les persones que viuen als barris afectats. Quan un festival supera els límits acústics i impedeix el descans del veïnat, el conflicte no és cultural, sinó social i de salut pública. I la ciutat no pot continuar funcionant com si el soroll fóra un mal menor.

El soroll no és una simple molèstia. L’Organització Mundial de la Salut ha advertit repetidament que l’exposició continuada a nivells elevats de decibels provoca insomni, estrès, problemes cardiovasculars i deteriorament cognitiu. Quan un festival sobrepassa els límits legals, no està animant la ciutat, està vulnerant drets fonamentals. I quan això passa, l’administració té l’obligació d’actuar. No és una qüestió d’opinió, sinó de responsabilitat.

Darrere de cada nit sense dormir hi ha persones que l’endemà han d’anar a treballar, infants que es desperten sobresaltats, persones majors que necessiten tranquil·litat, malalts que no poden descansar. El soroll excessiu no és cultura, és una agressió que afecta la salut i la convivència. I quan es normalitza, la ciutat perd qualitat de vida.

València ha volgut projectar una imatge de ciutat viva, oberta i plena d’activitat. Però massa sovint ha confós vitalitat amb saturació. Festivals, concerts, terrasses, esdeveniments esportius, festes populars i activitats de tota mena han anat ocupant espais sense una planificació adequada. Quan l’oci es concentra en zones residencials sense mesures de protecció, el resultat és una ciutat que prioritza el consum i l’espectacle per damunt del benestar de les persones que hi viuen.

La Ciutat de les Arts i les Ciències és un exemple clar. És un espai emblemàtic, però també és un espai envoltat d’habitatges. Pretendre que pot funcionar com un recinte de festivals de gran format és ignorar la realitat urbana i social del lloc. No es pot demanar al veïnat que suporte nivells de soroll que superen els límits legals només perquè la postal quede bonica o perquè l’esdeveniment tinga un impacte econòmic. Una ciutat no pot convertir-se en un parc temàtic de l’oci a costa de la salut de les persones.

La sentència judicial que obliga a controlar estrictament el soroll no és un obstacle per a la cultura. És un recordatori que els drets fonamentals no es poden ignorar. Quan un jutjat determina que s’ha vulnerat el dret al descans, no està atacant la música ni els festivals. Està protegint persones que han vist com la seua vida quotidiana quedava alterada per decisions que no han tingut en compte les seues necessitats.

Si un festival no pot complir els límits acústics, el problema no és la sentència. El problema és el festival i la manera com està plantejat. La cultura no necessita trencar timpans per emocionar. Necessita espais adequats, bona sonorització, planificació i respecte. El que perjudica la música no és la normativa acústica, sinó la mala gestió i la falta de previsió.

És injust presentar el veïnat com a enemic de la cultura. Demanar dormir no és un acte d’egoisme. Exigir que es complisquen les lleis no és un atac a la creativitat. Les persones que viuen als barris no volen acabar amb els festivals. Volen que els festivals no acaben amb elles. Volen poder descansar, treballar, estudiar i viure amb normalitat. I això és perfectament compatible amb una oferta cultural rica i diversa, sempre que es planifique amb criteri.

El cas de Les Arts hauria de servir per replantejar el model d’oci i cultura de València. Si la ciutat vol continuar acollint grans esdeveniments, necessita espais adequats, allunyats d’habitatges, amb infraestructures preparades i amb garanties de compliment de la normativa. Altres ciutats europees ja han fet aquest pas. Berlín, Amsterdam, Lisboa o Copenhaguen disposen de recintes específics per a grans concerts i festivals. No improvisen. No juguen amb la salut del veïnat. No confonen dinamització cultural amb saturació acústica.

València ha d’aprendre d’aquests models i deixar de dependre de solucions improvisades. Cal invertir en nous espais, descentralitzar l’oferta cultural i garantir que qualsevol activitat massiva es faça en condicions que respecten el descans i la salut. El futur de la ciutat no passa per fer més soroll, sinó per fer les coses millor.

Defensar el dret al descans no és ser antipatia ni ser contrari a la cultura. És defensar una ciutat més justa, més habitable i més equilibrada. Una ciutat que respecta el descans és una ciutat que respecta la vida. I això ha d’estar per damunt de qualsevol festival, per molt atractiu que siga.

Reivindicar el descans és reivindicar un model de ciutat que posa les persones al centre. Un model que entén que la cultura és essencial, però que no pot construir-se a costa de la salut del veïnat. Un model que sap que la convivència és un valor col·lectiu que cal protegir. I un model que reconeix que els drets fonamentals no es negocien.

València té l’oportunitat de redefinir el seu futur cultural i urbà. Però només ho farà si escolta de veritat les persones que hi viuen. El descans no és un luxe. És una necessitat vital. I una ciutat que no el protegeix és una ciutat que es perd a si mateixa.

llegir més

Sant Pare ^

Aprofitant la seua visita a Espanya, ens atrevim a remetre-li unes reflexions sobre la religiositat popular que es viu a Sagunt.

Sagunt, tradicionalment i des de l’Edat Mitjana, ha commemorat i celebrat amb fervor la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.  

Aquesta devoció forma part de la més profunda identitat dels saguntins, s’ha canalitzat i continua fent-se a través de la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist.

Aquesta confraria enfonsa les seues arrels en el segle XV, es manté viva i vigorosa per haver donat resposta a les necessitats religioses de la societat saguntina. Al llarg dels segles ha anat evolucionant i responent a les sensibilitats dels temps, però mantenint l’esperit fundacional.

Els membres de la confraria han sigut només hòmens, com no podia ser d’altra manera en una societat, ja superada, on la diferència de gèneres i de comeses socials era clara.  

Igualment, no calia, per obvi, que els membres d’aquesta confraria estigueren batejats, ni que hagueren de formar-se religiosament, ni que una part important del seu quefer com a institució fora la caritat.

Hui les coses han canviat, la nostra societat és molt distinta, és eminentment laica i està descristianitzada en general; vivim en un món en què la immediatesa de la comunicació i els avanços tecnològics són norma comuna, però també ho són la igualtat entre els gèneres i la igualtat de drets i obligacions entre els components de la societat.

La nostra Confraria de la Sang està formada per més de mil sis-cents confrares, la major part joves i adolescents; la seua vinculació amb la Confraria és com a mínim de deu anys, anys precisament de formació. Molts d’ells, l’única relació que tenen amb l’Església institució és el seu pas per la Confraria de la Sang.

Cada any un grup determinat de confrares organitza i dirigeix els actes de la Setmana Santa de manera regulada i seguint pautes ancestrals. Hi ha equips inscrits per a dirigir aquestes celebracions (Majoralies) fins més enllà dels anys cinquanta.

Si culturalment i identitàriament s’ha aconseguit que la Setmana Santa i la Confraria de la Sang siguen signes d’identitat, la seua actualització i projecció cristiana de futur no s’ha assolit.  

Continua prohibint-se de manera taxativa que la dona puga integrar-se amb tots els drets i totes les obligacions en la Confraria, mentre que continua oberta als no batejats.

Seguim amb els mateixos estereotips; és un veto incomprensible, encara que la igualtat intel·lectual, econòmica i de responsabilitats en la societat és la mateixa.  

La formació religiosa dels confrares, l’Oració i la Dimensió caritativa no han sigut posades al dia.

És difícil d’entendre i explicar a les noves generacions que en aquests temps en què l’Església aposta per la inclusió, l’obertura, la sinodalitat, la igualtat i la solidaritat, a Sagunt, la Confraria de la Sang —que a tots ens representa, que molts estimem i que encarna les essències del poble— vete a la meitat de la seua població pel simple fet de ser dona.

Hui la nostra societat no coneix els límits de gènere i no podem sentir que l’Església els tinga. És incomprensible per a les noves generacions, especialment per a les dones més religiosament compromeses que s’il·lusionaren amb les paraules de Francesc que “cavem tots, tots”, que no veuen impediments, i que es mantinga tancada l’entrada i crispada l’actitud.

Hem d’aprofitar eixe immens desig de joves saguntins, hòmens i dones, de pertànyer a una entitat eclesial; és una gran oportunitat de mostrar a adolescents i joves el vertader rostre de la nostra Església.

Hem de saber transformar les tradicions perquè perduren i no es queden anquilosades i mortes. Hem de recordar on està l’essencial, on està l’accessori i en tot, Amor.  

Sol·licitem una paraula orientadora, que facilite i permeta l’accés de la dona a la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt, una gestió sanadora que òbriga les portes a aquelles dones batejades que desitgen pertànyer a aquesta confraria.

Sabem que som part de l’Església que camina a València i n’estem orgullosos; necessitem la paraula de l’Església de Vicent i de Joan de Ribera, que posaren al dia, en les seues èpoques, l’Església valenciana. Sol·licitem el seu consell i el consol del Pastor.

Esperem que el fet d’haver escrit aquestes línies, aprofitant la repercussió de la vinguda a Espanya de la vostra Santedat i exposades les nostres inquietuds, servisca per a fer un pas avant en aquest objectiu i ens faça a tots millors.

Volem finalitzar amb una oració sincera pels membres de la nostra Confraria, els seus dirigents, el poble, els consagrats de Sagunt i el nostre pastor diocesà, amb qui caminem units en l’amor, i per vós, que ens presidiu a tots en la caritat.

Setmana Santa Sagunt Inclusiva.

En Sagunt, a 12 de maig de 2026.

Però cal reflexionar..

La història de les confraries és la història d’un poble que busca Déu a través de signes concrets, rituals compartits i comunitats que donen sentit a la fe. Però tota tradició viva necessita respirar, créixer i deixar-se interpel·lar pels temps nous. Quan una institució eclesial es tanca a una part del Poble de Déu, corre el risc de convertir-se en un símbol buit, més preocupat per conservar que per evangelitzar.

La inclusió de la dona no és una concessió moderna, sinó un acte de justícia evangèlica. Les dones han sostingut la fe de generacions, han educat, han servit, han pregat i han mantingut viva la flama cristiana en moments de foscor. Negar-los un espai ple en la vida confrarial és negar una part essencial del rostre de l’Església.

També és necessari recordar que la joventut saguntina, tan present en la Confraria, necessita coherència. No podem demanar-los que siguen cristians compromesos mentre els transmetem estructures que no reflecteixen la igual dignitat de tots els batejats. La fe arrela quan és creïble, i és creïble quan és justa, oberta i transparent.

La Setmana Santa de Sagunt té un potencial immens per a ser un espai d’evangelització, de trobada i de comunió. Però només ho serà plenament si reflecteix la bellesa del Regne, on no hi ha excloses ni exclosos, on cada persona aporta el seu do i la seua mirada. Obrir les portes a les dones no és perdre identitat, sinó aprofundir-la.

Finalment, la transformació que es demana no és una ruptura, sinó una fidelitat més profunda a l’Evangeli. És posar al centre el que Jesús posà al centre: les persones, especialment aquelles que han estat invisibilitzades. És un camí que demana valentia, discerniment i amor, però que pot convertir la Confraria de la Sang en un signe encara més lluminós de la presència de Crist en Sagunt.

llegir més

Cínic ^

Hi ha paraules que, amb el temps, perden el seu significat original i n’adopten un altre de més cru, més quotidià i, sovint, més trist. Una d’aquestes paraules és cínic. En teoria, el cinisme naix com una escola filosòfica que qüestionava convencions socials i defensava una vida austera i coherent. Però en la pràctica política contemporània, el terme ha evolucionat fins a descriure una actitud molt més prosaica: la de qui diu una cosa davant del públic i en fa una altra quan ningú no mira. La de qui converteix els principis en eslògans i els compromisos en decorats. La de qui confon governar amb posar-se davant d’una càmera.

En molts municipis, i també en institucions més grans, s’ha fet habitual veure responsables polítics que proclamen un amor profund per la llengua pròpia, que es fan fotos en actes culturals, que publiquen missatges en valencià a les xarxes socials i que, tanmateix, no l’empren en la seua gestió diària. És un fenomen que es repeteix: discursos plens de paraules boniques, però documents oficials, atencions administratives i comunicacions internes exclusivament en castellà. I quan arriba un toc d’atenció del Síndic de Greuges, recordant-los que la ciutadania té dret a ser atesa en valencià, aleshores apareix la sorpresa, la justificació o el silenci. És com si la defensa de la llengua fóra un vestit que es posa per a les fotos, però que es guarda en un calaix quan toca treballar.

Aquest comportament no és només incoherent; és profundament injust amb la ciutadania que sí que fa un esforç per mantindre viva la llengua en el seu dia a dia. També és injust amb el personal tècnic i administratiu que intenta complir la normativa lingüística i que sovint es troba amb traves polítiques o amb una falta absoluta de voluntat. I és injust, sobretot, amb la idea mateixa de servei públic, que hauria de basar-se en la coherència, la transparència i el respecte als drets de totes les persones.

Però el cinisme polític no es limita a la qüestió lingüística. També es manifesta en la relació amb el territori, amb el medi ambient i amb els col·lectius que el defensen. És habitual veure responsables polítics que apareixen en fotografies al costat de plataformes veïnals, associacions ecologistes o moviments ciutadans que lluiten per preservar un paratge natural. S’hi fan la foto, somriuen, prometen escoltar i asseguren que comparteixen la preocupació. Però, mentrestant, en els despatxos, els informes tècnics que podrien frenar projectes agressius continuen avançant, les autoritzacions es tramiten i les decisions que afecten el territori es prenen sense cap voluntat real de protecció.

Aquesta doble cara és especialment dolorosa quan es tracta d’espais naturals que la ciutadania estima i defensa. Quan un col·lectiu es mobilitza per salvar una muntanya, un bosc, una marjal o un paisatge agrícola, ho fa perquè entén que el territori és un patrimoni compartit, un llegat que no es pot substituir. Quan un governant es fa la foto amb aquest col·lectiu però no actua per protegir-lo, està convertint la participació ciutadana en un simple decorat. I això erosiona la confiança en les institucions, que és un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia.

El problema de fons és que el cinisme polític no és una anècdota, sinó un sistema. Funciona perquè és còmode. Funciona perquè permet quedar bé amb tothom sense assumir responsabilitats. Funciona perquè, en un món saturat d’imatges i titulars, la coherència sembla menys important que la posada en escena. Però aquesta manera de fer política té conseqüències profundes. Quan la ciutadania percep que els discursos no es corresponen amb els fets, es genera desafecció. Quan veu que les promeses no es compleixen, es genera frustració. I quan comprova que la defensa del territori o de la llengua es queda en paraules buides, es genera indignació.

La política hauria de ser l’espai on es prenen decisions que milloren la vida de les persones. Però quan es practica des del cinisme, es converteix en un exercici de supervivència personal, en una competició per controlar el relat, en una successió de gestos buits. I això no sols perjudica la ciutadania; també perjudica la pròpia institució, que perd credibilitat i autoritat moral.

És important recordar que la coherència no és un luxe, sinó una obligació. Un governant que defensa el valencià en públic hauria d’emprar-lo també en la gestió quotidiana. Un governant que diu estimar el territori hauria de demostrar-ho amb informes rigorosos, amb decisions valentes i amb una defensa real dels espais naturals. Un governant que es fa la foto amb un col·lectiu hauria d’escoltar-lo de veritat i actuar en conseqüència. La política no pot ser un teatre on cada persona interpreta un paper diferent segons el públic que tinga davant.

També és important que la ciutadania continue exigint coherència. Les persones que defensen la llengua, el territori o els serveis públics no ho fan per caprici, sinó perquè entenen que són elements essencials per a una societat justa i viva. Quan un governant actua amb cinisme, cal dir-ho. Quan un governant promet una cosa i en fa una altra, cal recordar-li-ho. Quan un governant utilitza els col·lectius socials com a decorat, cal denunciar-ho. La democràcia no és només votar cada quatre anys; és també vigilar, exigir i participar.

Potser algun dia recuperarem el sentit original de la paraula cínic, aquell que qüestionava convencions i defensava la coherència radical. Però, mentre això no arriba, convé tindre clar que el cinisme polític és un perill real. No perquè siga escandalós, sinó perquè és subtil. No perquè siga sorollós, sinó perquè és silenciós. No perquè siga excepcional, sinó perquè s’ha normalitzat. I precisament per això cal combatre’l amb fermesa, amb arguments i amb una exigència constant de transparència i responsabilitat.

La política necessita persones que creguen en allò que diuen i que facen allò que prometen. Necessita gestió, però també honestedat. Necessita eficàcia, però també respecte. Necessita, sobretot, coherència. Perquè sense coherència, la política deixa de ser un servei públic i es converteix en un espectacle. I la ciutadania no mereix espectacles; mereix institucions que la respecten i que treballen de veritat pel bé comú.

llegir més

Quan dir “vivir” és tornar a nàixer ^

Hi ha dies que no són només dates al calendari, sinó espills que ens obliguen a mirar-nos d’una manera diferent. El Dia Mundial de la Persona Supervivient de Càncer és un d’eixos dies. No és una commemoració solemne ni un ritual buit: és un recordatori col·lectiu que la vida, quan s’ha vist amenaçada, adquireix una textura nova, més aspra i més tendra alhora. I, per parlar d’això, és difícil no pensar en la cançó “Vivir” de Rozalén, que s’ha convertit en una mena d’himne íntim per a moltes persones que han travessat la malaltia i han descobert que sobreviure no és només continuar respirant, sinó reaprendre a existir.

La cançó parla de mirar-se al mirall i reconéixer-se, encara que siga amb cicatrius. Parla de donar-se permís per sentir, per plorar, per riure, per tornar a començar. I eixa és, precisament, la història de tantes persones que han passat per un diagnòstic de càncer i han hagut de reconstruir-se des de la fragilitat. Quan una veu com la de Rozalén diu que “vivir es aceptar que la vida te duela”, no està fent poesia barata: està posant paraules a una experiència que moltes persones coneixen massa bé. És una invitació a abraçar la vulnerabilitat com a part de la força.

El càncer no és només una batalla mèdica. És un terratrémol emocional, social i vital. Qui l’ha viscut sap que la paraula supervivència no és un final feliç, sinó un procés llarg, irregular i sovint silenciós. Per això és tan important que existisca un dia com aquest, que reconega no sols la lluita, sinó també el que ve després: la por que no marxa del tot, la necessitat de tornar a confiar en el propi cos, la sensació d’haver canviat per dins encara que el món continue igual. En aquest sentit, parlar de supervivència és parlar també de resiliència i de cura emocional.

Quan escoltem “Vivir”, hi ha una cosa que colpeja especialment: la idea que la vida no és perfecta, però és nostra. I això, per a una persona que ha passat per un càncer, pot ser revolucionari. Perquè la malaltia sovint roba la sensació de control, de futur, d’identitat. Recuperar-les és un acte de valentia. I no cal caure en discursos naïfs ni en frases motivacionals buides. La realitat és que moltes persones supervivents conviuen amb seqüeles físiques, amb cansament crònic, amb canvis en la percepció del temps i de les prioritats. Però també és cert que moltes d’elles descobreixen una manera nova d’estar al món, més conscient, més honesta, més connectada amb el que importa.

El Dia Mundial de la Persona Supervivient de Càncer és també una oportunitat per parlar de la comunitat. Perquè ningú sobreviu a soles. Hi ha famílies que sostenen, amistats que acompanyen, professionals que cuiden, col·lectius que donen suport. I hi ha, sobretot, una xarxa invisible de persones que han passat pel mateix i que es reconeixen en una mirada, en un gest, en un silenci. Eixa comunitat és essencial per entendre que la supervivència no és un estat individual, sinó un procés compartit. Quan una persona diu “he superat un càncer”, darrere hi ha moltes mans que l’han ajudada a caminar.

També és un bon moment per recordar que la supervivència no és igual per a tothom. Les desigualtats socials, econòmiques i territorials afecten l’accés al diagnòstic, al tractament i al seguiment. No totes les persones tenen les mateixes oportunitats de curació ni les mateixes condicions per reconstruir la seua vida després. Per això, parlar de supervivència és també parlar de justícia social i de la necessitat de reforçar la sanitat pública, la investigació i els recursos d’acompanyament. No podem celebrar la vida sense denunciar les barreres que encara impedeixen que totes les persones tinguen les mateixes possibilitats de continuar vivint-la.

La cançó de Rozalén també parla de mirar el futur amb una mena de tendresa valenta. No es tracta de negar el dolor, sinó d’integrar-lo. I això és exactament el que fan moltes persones supervivents: conviuen amb la memòria de la malaltia, però no deixen que siga l’únic relat de la seua vida. Aprenen a celebrar les petites coses, a valorar els instants que abans passaven desapercebuts, a posar límits, a prioritzar-se. És com si la vida, després del càncer, tinguera un altre sabor. No necessàriament més dolç, però sí més intens.

Hi ha qui diu que sobreviure és tornar a nàixer. I potser és cert. Però no és un naixement idíl·lic, sinó un de ple de dubtes, de pors i d’esperances. Un naixement que no es fa en silenci, sinó amb la companyia de totes les persones que han estat al costat. Un naixement que no es celebra amb confeti, sinó amb respiracions profundes i amb la consciència que cada dia és un regal fràgil. I és precisament eixa fragilitat la que fa que la vida siga tan valuosa.

Quan arriba aquest dia, val la pena parar i escoltar “Vivir” amb calma. Deixar que la música ens recorde que la vida no és una cursa, sinó un camí irregular, ple de corbes i de llums inesperades. Pensar en totes les persones que han sobreviscut, en les que continuen lluitant i en les que, malauradament, no han pogut continuar. I entendre que la supervivència no és un privilegi individual, sinó una responsabilitat col·lectiva: la de construir un món on cada persona tinga dret a viure, a curar-se, a ser acompanyada i a tornar a començar.

Aquest dia no és només per a les persones que han superat un càncer. És també per a totes les que estimen, cuiden, acompanyen i sostenen. Per a les que han après que la vida pot trencar-se en qualsevol moment i, tot i així, continuen estimant-la. Per a les que han descobert que viure és un verb actiu, que s’ha de conjugar cada dia amb paciència, amb coratge i amb molta tendresa.

I, sobretot, és un dia per recordar que la vida, fins i tot quan fa mal, continua sent vida. Que cada respiració compta. Que cada pas és un triomf. Que cada persona que ha travessat un càncer és un testimoni vivent que la llum pot tornar, encara que siga a poc a poc. I que, com diu la cançó, viure és també deixar-se ajudar, deixar-se sentir i deixar-se ser.

llegir més

Quant la indústria marca el ritme ^

El debat sobre el futur de l’educació pública valenciana ha tornat a encendre’s arran de l’impuls del Battery Campus de Sagunt, un centre integrat de Formació Professional que la Generalitat vol convertir en la joia de la corona del nou clúster industrial de les bateries. El projecte, amb una inversió que supera els trenta milions d’euros i una obertura prevista per al curs 2027-2028, s’ha presentat com una aposta estratègica per garantir mà d’obra qualificada per a la gigafactoria de PowerCo i per consolidar la Comunitat Valenciana com un pol europeu d’electromobilitat. Però darrere d’aquesta narrativa de modernitat i futur s’amaga una pregunta incòmoda que moltes famílies, docents i comunitats educatives es fan: quines són realment les prioritats de l’escola pública valenciana.

És evident que el Battery Campus no és un centre educatiu qualsevol. No naix d’una necessitat pedagògica, sinó d’una necessitat industrial. No respon a un diagnòstic global del sistema educatiu, sinó a un projecte empresarial concret. I això, que no és necessàriament negatiu, sí que obliga a mirar amb lupa el model que estem construint. Perquè quan un govern decideix invertir desenes de milions en un centre de FP especialitzat mentre molts centres públics continuen amb barracons, infraestructures obsoletes, ràtios encara massa altes o falta de personal d’atenció a la diversitat, la pregunta sobre les prioritats no és només legítima, sinó imprescindible.

La Generalitat defensa que el Battery Campus no resta recursos a l’educació ordinària i que, de fet, el sistema públic compta amb més professorat que mai, amb ràtios més baixes i amb un reforç de la inclusió educativa. Les dades oficials indiquen que hi ha més de 83.000 docents, que les ràtios en infantil i primària se situen al voltant de 21 alumnes i que s’han mantingut unitats en zones en risc de despoblament. Tot això és cert, però també ho és que la realitat quotidiana de molts centres continua marcada per la precarietat estructural. Hi ha escoles que esperen obres des de fa anys, instituts que no tenen espais suficients per a laboratoris o tallers, i equips docents que treballen al límit per atendre la diversitat creixent de l’alumnat sense els recursos necessaris.

En aquest context, la decisió d’impulsar un centre de FP d’alta especialització orientat quasi exclusivament a una sola empresa pot generar la sensació que l’educació pública es converteix en una eina al servei de l’economia, i no al servei de la ciutadania. És una sensació que no és nova i que, de fet, forma part d’un debat europeu més ampli. A països com Alemanya, Finlàndia o Suècia, la Formació Professional estratègica s’ha convertit en un instrument clau per garantir la competitivitat industrial. Projectes com la xarxa Voltage o l’EBA Academy formen milers de professionals per a la indústria de les bateries, amb una escala i una ambició que superen de llarg el cas valencià. Però hi ha una diferència fonamental: aquests projectes europeus tenen una vocació transnacional i sistèmica, no depenen d’una sola empresa i estan integrats en una estratègia educativa global que no descuida l’educació generalista.

El Battery Campus, en canvi, és un projecte territorialitzat i profundament vinculat a PowerCo. És un centre que formarà centenars de persones cada any, amb una inserció laboral pràcticament garantida, però que respon a una necessitat molt concreta i molt local. Això pot ser positiu per al Camp de Morvedre, que veurà créixer l’ocupació qualificada, l’activitat econòmica i l’atracció d’empreses auxiliars. Però també pot generar una dependència excessiva d’un únic sector industrial, amb els riscos que això comporta en un context global tan volàtil com el de la tecnologia de bateries.

La pregunta de fons és si aquest model és compatible amb un sistema educatiu públic que aspire a ser equitatiu, inclusiu i orientat al desenvolupament integral de totes les persones. La FP estratègica és necessària, però no pot convertir-se en el centre de gravetat de les polítiques educatives. L’educació no pot reduir-se a formar mà d’obra per a les empreses, per molt innovadores o verdes que siguen. L’educació ha de formar ciutadania crítica, persones capaces de pensar, de crear, de conviure i de transformar el món. I això requereix invertir en infantil, en primària, en secundària, en batxillerat, en arts, en humanitats, en ciències socials, en educació emocional i en tot allò que no genera retorn econòmic immediat però sí retorn social a llarg termini.

També cal preguntar-se quin impacte té aquest tipus de projectes en la percepció social de la FP. Durant anys, la Formació Professional ha lluitat contra l’estigma de ser una opció de segona. Ara, amb projectes com el Battery Campus, corre el risc contrari: convertir-se en una FP elititzada, orientada a sectors d’alt valor afegit i amb una forta presència empresarial, mentre altres branques de la FP continuen invisibilitzades i infrafinançades. La FP ha de ser diversa, accessible i equilibrada, no un aparador tecnològic al servei d’un únic sector.

A més, cal reflexionar sobre el paper de les institucions educatives en relació amb les empreses. La col·laboració és necessària i beneficiosa, però ha de ser equilibrada. Quan una empresa té tanta influència en el disseny, la governança i la finalitat d’un centre públic, cal garantir mecanismes de control democràtic i transparència. L’educació pública no pot convertir-se en un apèndix de les necessitats empresarials, per molt estratègiques que siguen.

El Battery Campus pot ser una oportunitat extraordinària per a Sagunt i per a la Comunitat Valenciana. Pot generar ocupació, innovació i desenvolupament territorial. Pot situar-nos en el mapa europeu de la indústria verda. Però també pot convertir-se en un símbol d’un model educatiu que prioritza l’economia per damunt de les persones. I això, en un moment en què l’escola pública necessita més que mai estabilitat, recursos i visió de futur, és un risc que no podem ignorar.

La clau està a trobar l’equilibri. És possible impulsar la FP estratègica sense abandonar l’educació ordinària. És possible col·laborar amb les empreses sense subordinar-s’hi. És possible apostar per la innovació sense oblidar la igualtat d’oportunitats. Però això exigeix una política educativa coherent, transparent i centrada en el bé comú. Exigeix escoltar les comunitats educatives, reforçar els centres públics i garantir que cap projecte, per molt brillant que siga, eclipse les necessitats quotidianes de milers d’alumnes i docents.

El futur de l’educació valenciana no es juga només en un campus de bateries, sinó en cada aula, en cada escola i en cada institut del territori. I és allí on cal posar el focus si volem un sistema educatiu que siga realment públic, inclusiu i transformador.

llegir més