Ser pare és assumir, educar i transformar ^

Hi ha una frase que he sentit massa vegades i que, amb el temps, s’ha convertit en un mirall incòmode: “Eres un bon pare”. Ho he sentit quan pentine les meues filles, quan les porte al col·le, quan participe en el grup de WhatsApp de la classe o quan faig qualsevol tasca domèstica o de criança que, en realitat, forma part de la meua responsabilitat quotidiana. Sempre m’ho diuen amb bona intenció, com si estigueren reconeixent un mèrit extraordinari. Però cada vegada que ho escolte, em pregunte per què allò que faig es considera excepcional. Per què allò que és normal en mi es veu com un esforç admirable en lloc d’una part natural del meu paper com a pare.

Amb el temps he entés que aquesta admiració no parla de mi, sinó de la societat que encara arrossega una mirada desigual sobre la criança. Quan un home fa tasques de cura, se’l felicita. Quan una dona les fa, se li pressuposen. Quan un pare apareix, se’l celebra. Quan una mare sosté el dia a dia, se li exigeix. I és precisament aquesta desigualtat la que vull qüestionar, perquè no vull que la meua implicació siga vista com un regal, sinó com allò que és: responsabilitat, compromís i coherència.

Però també he de reconéixer una cosa que sovint no es diu: a mi no m’educaren amb el model típic de la meua generació. El meu pare treballava molt, com tants altres homes de la seua època, però a casa hi havia una corresponsabilitat real. Ell participava en la criança, en les decisions, en la vida quotidiana. No era un convidat ni un ajudant, era part de l’engranatge familiar. A casa érem així, i crec que per això jo també sóc així. No vaig créixer veient la cura com una tasca femenina, sinó com una responsabilitat compartida. No vaig créixer pensant que la criança era un territori alié als homes, sinó un espai on tots teníem un paper. I això, sense dubte, ha marcat la meua manera d’entendre la paternitat.

Per això, quan em diuen que sóc bon pare per fer coses que considere normals, no puc evitar pensar que el problema no és el que jo faig, sinó el que encara s’espera dels homes en general. Ser pare no és ajudar ningú: és responsabilitzar-me. És estar present, assumir la càrrega mental i emocional, prendre decisions i cuidar cada dia, no només quan toca fer la foto. Ser pare és revisar-me, qüestionar el que vaig aprendre i, alhora, reconéixer allò que sí que vaig rebre i que vull mantindre: la idea que la família és un projecte compartit.

No vull que em feliciten per fer el que s’espera d’una mare. No vull medalles per complir amb el meu paper. Vull que entenguem que la criança és cosa de dos, que la corresponsabilitat no és un extra i que la coeducació no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I vull que les meues filles cresquen veient-ho amb naturalitat, no com una excepció.

Aportar els meus valors a les meues filles és una de les responsabilitats més grans que tinc. I quan parle de valors, no parle només de paraules, sinó d’exemples. Vull que cresquen veient un home que cuida sense vergonya, que escolta sense por, que es fa càrrec sense esperar reconeixement. Vull que entenguen que la cura és una forma de força, no de feblesa. Que la tendresa no és patrimoni de ningú. Que la responsabilitat compartida és la base d’una família sana. Que la igualtat es construeix cada dia, amb gestos petits i decisions constants.

També vull que entenguen que ser pare no és ser perfecte. És equivocar-se, rectificar, aprendre, demanar perdó quan cal. És mostrar vulnerabilitat, perquè només així elles aprendran que no cal ser infal·lible per ser digne. És mostrar coherència, perquè només així elles aprendran que els valors no es proclamen, es practiquen. És mostrar respecte, perquè només així elles aprendran a respectar-se i a respectar els altres.

Quan pense en el futur, imagine les meues filles parlant de mi no com d’un pare que ajudava, sinó com d’un pare que estava. Que assumia. Que educava. Que estimava amb coherència. Que era present en tots els sentits. Que els va transmetre valors no només amb discursos, sinó amb la manera de viure. Que els va mostrar que la igualtat és possible i que comença a casa.

Ser bon pare és molt més que ajudar. És ser-hi de veritat. És assumir la responsabilitat sense excuses. És educar amb consciència. És estimar amb coherència. És transformar, des de dins, un model que ja no ens serveix. I és, sobretot, aportar als fills i filles un exemple que els ajude a construir un món més just, més igualitari i més humà.

llegir més

Indumentària, especialment la masculina ^

Fa deu anys que la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i aquella fita, que en el seu moment es va viure amb orgull i emoció, comença ara a sedimentar de manera profunda al Camp de Morvedre. A poc a poc, la societat fallera de la comarca ha fet seu aquell reconeixement, i el resultat és visible en molts aspectes de la festa. Un dels més significatius, i alhora menys analitzats, és la transformació de la indumentària, especialment la masculina, que durant esta dècada ha viscut un procés de dignificació i d’arrelament sorprenent. Cada volta hi ha més persones falleres que aposten per la tradició, per la qualitat i per una manera de vestir que no sols respecta la història, sinó que també projecta identitat. La revolució indumentarista ja no és silenciosa: és visible, viva i compartida.

Per entendre aquest canvi cal mirar enrere, fins als anys huitanta, quan La Vila va ser pionera en trencar amb el típic traje de cucaracha que marcava el reglament d’aquell moment. Aquella gosadia, que en el seu moment no tothom va entendre, va obrir un camí que avui reconeixem com a essencial. Aquells primers fallers i falleres que decidiren abandonar l’uniformitat estricta per recuperar peces de caràcter tradicional van posar les bases del que ara considerem normal. Encara hi ha qui manté la cucaracha, i també té el seu lloc i significat, però la llavor que es va sembrar aleshores ha germinat amb força. El mateix passa amb altres comissions, com Mocador, que han mantingut amb orgull el vestit clàssic de llaurador, amb blusó negre i mocador de quadres al cap, símbols d’una identitat que no vol perdre’s i que, de fet, s’ha revaloritzat.

El reglament actual de la Federació Junta Fallera de Sagunt ha reforçat aquesta tendència. La norma que estableix que les persones falleres que vestixen d’indumentària tradicional han de portar el cap cobert ha provocat un auge de mocadors, rodines, barrets i monteres que, d’una manera inesperada, ha projectat l’home faller al centre de la imatge visual de la festa. Fa uns anys, a les exposicions fotogràfiques de Sayas quasi no hi apareixien homes indumentats amb aquesta riquesa d’estils. Ara, en canvi, ocupen un espai natural i representatiu, contribuint a una diversitat que fa la festa encara més atractiva. Aquesta visibilitat no és sols una qüestió estètica: és un símbol del canvi de mentalitat i del reconeixement que la indumentària masculina, durant dècades relegada o simplificada, també forma part del patrimoni cultural.

Tot aquest procés no hauria estat possible sense la tasca dels indumentaristes de Sagunt i de tota la comarca, així com dels comerços locals que han apostat per una indumentària digna d’un patrimoni mundial. Són persones professionals que han sabut combinar la recuperació de peces tradicionals amb la incorporació de noves tendències, sempre amb un respecte profund per la cultura que representen. L’afecte pel detall, la passió pel treball ben fet i l’interés per explicar la història que hi ha darrere de cada peça formen part d’un moviment col·lectiu que dignifica la festa. No és exagerat dir que sense aquest ofici proper, arrelat i compromés, el creixement actual de la indumentària al Camp de Morvedre no hauria sigut possible.

La indumentària fallera no és només roba: és un llenguatge que parla de nosaltres, de d’on venim i de com evolucionem. En un moment en què el patrimoni immaterial necessita demostrar que està viu, que no és una fotografia estàtica, l’esforç per recuperar i dignificar les peces tradicionals és una declaració d’intencions. Quan una persona decideix abandonar el traje de cucaracha per recuperar la faixa, el mocador, la rodina o la montera, està fent molt més que vestir-se per a un acte protocol·lari. Està revisant la seua relació amb la festa, està reivindicant identitat, i està posant en valor una història compartida que també li pertany. I això, per fi, comença a notar-se als carrers.

Aquesta evolució té, a més, un impacte social que va més enllà de l’estètic. Durant molt de temps, el protagonisme visual de la festa va recaure quasi exclusivament en les dones, que lluïen teixits, pentinats i ornaments mentre els homes quedaven en un segon pla. Ara, amb una cura estètica molt més present entre els fallers, aquell desequilibri s’està corregint. Els homes també volen lluir, també busquen coherència històrica, també investiguen, pregunten i es formen. Aquesta democratització de la imatge no sols enriqueix la festa, sinó que obri la porta a una participació més plena i més conscient, on totes les persones falleres es senten part activa de la tradició.

El reforç del comerç de proximitat és un altre efecte positiu d’aquesta transformació. Les indumentàries realitzades per professionals locals, amb teixits seleccionats i processos cuidats, no sols generen economia i ocupació, sinó que també mantenen viva una artesania que forma part essencial del patrimoni cultural valencià. Quan un passacarrer del Camp de Morvedre és un mosaic de mocadors, jupetins, faixes, calces bordades i teixits treballats, la festa sencera s’enriqueix. I, al mateix temps, la comarca projecta una imatge de respecte i estima per la seua història que transcendeix les Falles i parla d’un model de comunitat.

El desé aniversari de la declaració de la UNESCO arriba, doncs, en un moment dolç per a la indumentària al Camp de Morvedre. La festa ha entés que el patrimoni cultural no es conserva només amb monuments o amb rituals, sinó també amb decisions quotidianes que reforcen la identitat compartida. Posar-se un mocador amb orgull, triar un jupetí fet a mà, recuperar una manera de vestir transmesa de generació en generació o donar suport a qui treballa per mantenir viva aquesta tradició són actes menuts, però carregats de simbolisme.

Mirant al futur, la clau estarà en continuar consolidant aquesta consciència col·lectiva. La indumentària ha deixat de ser un simple complement per a convertir-se en una expressió cultural de primer ordre. Les Falles del Camp de Morvedre, més que mai, tenen l’oportunitat de demostrar que el patrimoni immaterial és una construcció viva, participada i oberta, on cada persona aporta un tros de tradició i, al mateix temps, un tros de futur.

La festa és allò que fem entre totes i tots. I si alguna cosa ens han ensenyat estos darrers anys és que quan el Camp de Morvedre decideix cuidar el que és seu, la cultura floreix, la identitat s’enfortix i el patrimoni es fa més gran. Potser per això, hui, quan veiem desfilar aquells mocadors, aquelles faixes i aquelles monteres, no sols contemplem indumentària: contemplem història, orgull i una manera d’estimar la festa que ja forma part de nosaltres.

llegir més

Sant Josep, el Pare de tots: una mirada al Dia del Pare en temps de Falles ^

El 19 de març arriba cada any amb una combinació única d’olor de pólvora, música de banda i emoció compartida. És el Dia del Pare, la festivitat de Sant Josep i, al mateix temps, el punt culminant de les Falles. Tres elements que, malgrat ser diferents, es fonen en una mateixa jornada plena de símbols, tradicions i sentiments.

Sant Josep, figura discreta però essencial en la tradició cristiana, ha estat sempre el patró dels fusters i, especialment, de València. La seua vinculació amb l’ofici de la fusta explica en part l’origen popular de les Falles: aquells antics trastos vells que els fusters cremaven en acabar l’hivern per renovar el taller i donar la benvinguda a la primavera.

A poc a poc, aquella crema d’estris es va convertir en un ritual col·lectiu, en una manera de dir adéu a allò que ja no serveix i donar pas al que és nou. Al voltant d’això es va construir una festa que hui és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

A la nostra terra, celebrar el Dia del Pare el mateix dia que cremen les Falles no és cap casualitat: Sant Josep és l’origen i el centre simbòlic de la festa. Però també és un recordatori de la importància de les figures paternes, siga quin siga el seu model: pares, avis, tutors, homes que eduquen, que acompanyen i que estimen.

El matí del 19 de març sempre té un punt especial. En moltes cases, entre despertades i xarangues, els xiquets entreguen els treballs que han fet a l’escola: un dibuix, una figura de fang, una carta tendra i maldestra. Regals xicotets amb un valor immens.

Mentrestant, les comissions falleres es preparen per al dia més intens de la festa: premis, mascletaes, visites oficials, dinars i l’esperada cremà. Pare i festa, família i tradició, es barregen en un ambient únic.

Quan arriba la nit, les falles cremen i la ciutat s’il·lumina. És un acte catàrtic: el foc com a símbol de purificació, renovació i aprenentatge. I és emocionant observar com moltes famílies comparteixen aquest moment: pares amb els seus fills, mostrant-los la bellesa del foc i també el valor de deixar anar.

La cremà també simbolitza la capacitat d’emprendre de nou. En això, també hi ha un missatge patern: la idea que cada final és una oportunitat per començar de zero, per alçar-se, aprendre i continuar.

El 19 de març és, en realitat, un pont entre generacions. Els avis expliquen com eren les Falles d’abans; els pares transmeten tradicions; els fills i filles viuen la festa amb una il·lusió renovada que manté viu l’esperit faller. És un dia carregat d’afecte, identitat i comunitat.

L’olor de pólvora, els ninots, la música, el foc i les abraçades familiars converteixen aquesta jornada en una festa completa, que va més enllà de la religió o del calendari: és un homenatge compartit al paper de qui ens guia i estima.

llegir més

La Geperudeta, el Bon Succés i la identitat que encara no ens hem atrevit a mirar de cara ^

Hi ha debats que semblen menors fins que els mires amb calma i t’adones que, en realitat, parlen de coses molt més profundes. A Sagunt, la qüestió de per què les falles fan l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i no a la Mare de Déu del Bon Succés és un d’eixos temes que, a primera vista, pot semblar una anècdota litúrgica o un detall folklòric. Però quan gratem un poc, descobrim que parla de com entenem la nostra identitat, de com gestionem la nostra història i de com, massa sovint, deixem que siguen altres qui definisquen allò que som.

Sagunt és una ciutat amb una personalitat fortíssima, amb una història que travessa mil·lennis i amb una tradició religiosa pròpia que no necessita comparacions. La Mare de Déu del Bon Succés és la patrona de la ciutat des de fa segles, una devoció arrelada, estimada i vinculada a la memòria col·lectiva del poble. No és un símbol importat, ni una moda, ni una imposició. És una part essencial del relat saguntí.

I, tanmateix, quan arriben les falles, la imatge que rep les flors no és la patrona local, sinó la Mare de Déu dels Desemparats, una figura profundament estimada a tot el territori valencià, però que no forma part de la tradició pròpia de Sagunt. La pregunta, doncs, és inevitable: per què una festa local, organitzada per persones de la ciutat, que es viu als carrers de la ciutat i que forma part del calendari festiu de la ciutat, no s’adreça a la patrona de la ciutat?

La resposta més repetida és que les falles, com a festa nascuda a València, porten incorporada la devoció a la Geperudeta. És cert. Però també és cert que les falles, quan arriben a cada poble, s’adapten, es transformen i es fan pròpies. A Alzira, a Gandia, a Borriana o a Xàtiva, l’ofrena es fa a la patrona local. Ningú no qüestiona que siga així. Ningú no ho viu com una ruptura amb la tradició fallera. Al contrari: es viu com una expressió natural de la identitat del poble.

Per què, doncs, a Sagunt no passa el mateix? Per què acceptem com a inevitable una tradició que no és nostra, quan tenim una pròpia que podria ocupar perfectament eixe espai simbòlic?

La resposta no és senzilla, però té molt a veure amb la història recent de la ciutat. El Port de Sagunt, amb la seua identitat industrial i migratòria, va créixer amb una cultura pròpia, diferent de la del nucli històric. Moltes persones que arribaren al Port venien de València o de comarques on la Geperudeta era la referència espiritual. Les falles, que arrelaren primer al Port, van nàixer amb eixa mirada. I amb el temps, la tradició es va estendre a tot el municipi sense que ningú no es plantejara si tenia sentit adaptar-la a la realitat local.

Però que una cosa haja sigut així durant dècades no vol dir que haja de continuar sent-ho per sempre. Les tradicions no són peces de museu. Són organismes vius que evolucionen, que s’adapten i que, sobretot, haurien de respondre a la comunitat que les manté vives.

La qüestió de fons és si Sagunt vol continuar assumint una tradició importada o si vol reivindicar la seua pròpia identitat. No es tracta d’oposar la Geperudeta al Bon Succés, ni de crear falses rivalitats. Es tracta de preguntar-nos què diu de nosaltres que, en un dels actes més simbòlics de les falles, no aparega la nostra patrona. Què diu de la nostra autoestima col·lectiva. Què diu de la manera com entenem la nostra història i la nostra singularitat.

Hi ha qui diu que no cal tocar res, que la tradició fallera és la que és i que no convé complicar-la. Però aquesta postura, aparentment còmoda, amaga una renúncia. Renúncia a pensar-nos com a poble. Renúncia a reconéixer que Sagunt no és un barri de València, sinó una ciutat amb una identitat pròpia, amb una història pròpia i amb una patrona pròpia. Renúncia, en definitiva, a exercir la nostra autonomia cultural.

També hi ha qui defensa que la Mare de Déu dels Desemparats és la patrona del País Valencià i que, per tant, és normal que siga la imatge central de les falles. Però aquesta afirmació, repetida fins a la sacietat, no és exacta. La Geperudeta és patrona de la ciutat de València i és una figura estimada arreu del territori, però no existeix cap reconeixement jurídic que la declare patrona oficial de la Comunitat Valenciana. És una patrona simbòlica, emocional, cultural. I això està molt bé. Però no és un argument per invisibilitzar les patrones locals.

La pregunta que hauríem de fer-nos és una altra: què perdem si l’ofrena es fa a la Mare de Déu del Bon Succés? I la resposta és clara: no perdem res. Les falles no deixaran de ser falles. La festa no perdrà cap essència. Ningú no deixarà d’estimar la Geperudeta. Però guanyarem una cosa important: coherència. Arrelament. Respecte per la nostra pròpia història.

Imaginem per un moment una ofrena al Bon Succés. Imaginem les comissions entrant a la plaça, portant flors a la patrona que ha acompanyat la ciutat durant segles. Imaginem un acte que connecta la festa moderna amb la tradició antiga, que uneix el Sagunt històric i el Sagunt industrial, que reconcilia identitats que sovint han caminat en paral·lel. Imaginem una ciutat que s’atreveix a mirar-se al mirall i a reconéixer-se.

No es tracta d’imposar res a ningú. Es tracta d’obrir un debat que fa massa temps que evitem. Un debat que no és religiós, sinó cultural. Un debat que parla de com volem contar-nos com a poble. De com volem que ens vegen. De com volem que ens vegen les persones que vindran després de nosaltres.

Sagunt té una oportunitat preciosa per repensar la seua relació amb les falles i amb la seua pròpia identitat. No cal fer-ho de pressa ni de manera abrupta. Però cal fer-ho amb valentia, amb respecte i amb la convicció que les tradicions, quan s’arrelen en la realitat del poble, es fan més fortes, no més febles.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si volem continuar oferint flors a una imatge que no és la nostra patrona o si volem donar a la Mare de Déu del Bon Succés el lloc que li correspon en la festa més visible del calendari saguntí. Potser ha arribat el moment de deixar de repetir allò que sempre s’ha fet i començar a fer allò que té sentit per a nosaltres.

llegir més

Falles, tornar al poble ^

Les Falles són una de les expressions culturals més potents, complexes i fascinants que vertebren el País Valencià. Una festa que combina art, sàtira, identitat, llengua, carrer, comunitat i una manera particular d’entendre el món. Però també és una festa que, com tota manifestació cultural viva, es troba sotmesa a tensions, transformacions i contradiccions. Des de la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat en novembre de 2016, la festa ha viscut una profunda evolució que no sempre ha estat en sintonia amb allò que suposa aquest reconeixement. Les Falles, que haurien de ser un exemple de cultura participativa, popular i arrelada, també s’han vist atrapades entre mercantilització, massificació turística, pèrdua de valentia satírica i debilitament de vincles comunitaris.

Experts en la matèria, com el sociòleg i historiador Gil‑Manuel Hernández, han explicat que les Falles són un espill de la societat valenciana i que la festa ha anat modificant-se segons els canvis socials, econòmics i culturals. Hernández parla de les Falles com una festa polièdrica i ambivalent, capaç d’integrar creativitat i tradició, però també susceptible de convertir-se en producte de consum, en artefacte buidat de significats. Per la seua banda, Josep Lluís Marín, especialista en cultura festiva i autor de nombrosos estudis sobre llengua, identitat i festes, ha insistit en la necessitat d’una mirada crítica que vaja més enllà de la superfície i que situe la festa en el seu context històric i sociològic. Ambdós experts coincideixen que les Falles tenen un potencial extraordinari, però que necessiten reflexió, regulació sensible i compromís comunitari per evitar la banalització.

Quan observem l’evolució de les Falles de València i les dels pobles i ciutats falleres com Sagunt, Torrent, Xàtiva, Dénia, Alzira, Gandia o Borriana, resulta evident que la festa no és uniforme. Cada municipi ha desenvolupat una identitat pròpia, una estètica, uns ritmes i unes pràctiques singulars. Tanmateix, la centralitat de València ha condicionat la percepció global de la festa. La declaració de la UNESCO fou per a totes les Falles, però el relat institucional i mediàtic continua centrant-se en els grans monuments de la capital, en la màgia espectacular de les mascletaes i en la imatge turística de carrers plens i de nits interminables. Mentrestant, les Falles de molts pobles, que sovint conserven una dimensió més humana, reivindicativa i comunitària, queden relegades a un segon pla en la imaginació col·lectiva.

Especialistes en sociologia festiva assenyalen que aquesta desigualtat reflecteix un fenomen més ampli: la tensió entre la festa com a espai comunitari i la festa com a producte cultural. Quan la festa esdevé massa dependent del turisme o de la competició estètica, es corre el risc d’esborrar la seua dimensió social, que és precisament la que la fa mereixedora del reconeixement com a patrimoni immaterial. Les Falles no són sols monuments; són rituals, relacions, llenguatge, memòria i identitat compartida. Quan això es perd, tot el que queda és una postal.

Pel que fa a la tradició, és important recordar que aquesta no és mai estàtica. Com recorda Gil‑Manuel Hernández, les Falles han evolucionat constantment: des dels ninots menuts i reutilitzats de finals del segle XIX fins als monuments monumentals actuals; des de la sàtira política mordaç fins a un humor sovint edulcorat; des de la participació barrial fins a la dependència de patrocinis i pressupostos enormes. Aquesta evolució té moltes lectures possibles. D’una banda, ha permés la professionalització dels artistes fallers, que han aconseguit desenvolupar tècniques i llenguatges plàstics admirables. D’altra banda, ha generat una cursa de gigantisme que no sempre aporta profunditat i que pot invisibilitzar comissions menudes o barris amb menys recursos.

Inevolució és també una paraula que cal incorporar al debat. Davant l’augment de la competició per a aconseguir premis, davant la pressió turística i davant un model cada vegada més orientat a l’espectacle, alguns elements tradicionals s’han diluït. La sàtira, que havia sigut una eina poderosíssima per a qüestionar el poder i posar el dit en la nafra, ha sigut substituïda en molts casos per missatges inofensius o decoratius. Josep Lluís Marín ha denunciat en diverses ocasions la pèrdua de discurs crític i l’autocensura, fenomen que considera un empobriment cultural. Les Falles, per naturalesa, haurien de ser irreverents. Quan deixen de ser-ho, perden una part essencial de la seua identitat.

La llengua valenciana és un altre eix central. Les Falles haurien de ser un dels grans motors de normalització lingüística del país. I és cert que en molts llibrets, en moltes comissions i en moltes iniciatives culturals la llengua és present i viva. Però també és cert que en massa ocasions queda relegada a un pla secundari, substituïda per castellà o per anglicismes, especialment en cartelleria, actes públics o comunicació externa. Marín ha insistit en diverses ocasions que la llengua no és un afegit, sinó un element constitutiu de la festa. Sense llengua no hi ha identitat plena. Sense identitat, la festa corre el risc de convertir-se en espectacle exportable, però desarrelat.

El veïnat és un dels grans oblidats. La sociologia festiva ho ha estudiat clarament: una festa que ocupa el carrer necessita equilibris, consensos i regulacions que permeten compatibilitzar celebració i vida quotidiana. El problema no és la festa, sinó l’absència de mesures que garantisquen el descans, l’accessibilitat i la convivència. En molts barris, especialment a València, les persones residents han de reorganitzar la seua vida durant dies: soroll intens, carrers tallats, música nocturna, dificultat per dormir, impossibilitat de moure cotxes o accedir lliurement a l’habitatge. No es tracta de renunciar a la festa, sinó de repensar-la des d’una mirada que tinga en compte totes les persones. Si les Falles volen ser patrimoni viu, han de ser habitables.

La massificació i el turisme representen un altre dilema. L’arribada massiva de visitants pot aportar diners, però també desbordament, degradació de l’espai públic i pèrdua de qualitat de vida. Hernández ha advertit que la festa pot convertir-se en una fallera major global, una imatge estereotipada destinada al consum ràpid, desconnectada del seu teixit comunitari. Aquest model no és sostenible. Les Falles no poden competir en grandiositat amb ciutats globals, però sí poden oferir autenticitat, proximitat i cultura viva, sempre que es preserve la seua essència.

La sostenibilitat ecològica és un repte que la festa ja no pot ajornar. La quantitat de materials no reciclables, la petjada de carboni, el fum de la cremà, la generació de residus i el consum energètic són qüestions que cal abordar amb valentia. No es tracta d’eliminar rituals, sinó d’innovar. Artistes fallers, universitats i col·lectius culturals ja han començat a explorar nous materials més respectuosos i processos més nets. Però falta un compromís global i institucional que done suport real a aquestes iniciatives. La sostenibilitat social és igualment clau. Les Falles necessiten relleu generacional, inclusió, igualtat i espais on totes les persones puguen participar sense barreres econòmiques o culturals. Necessiten recuperar la dimensió crítica, potenciar els llibrets i fomentar una festa menys dependent del gigantisme.

En aquest context, la política té una responsabilitat central en el futur de les Falles, i això implica abandonar definitivament la utilització partidista de la festa. Les Falles no poden ser un escenari on les institucions busquen rèdits electorals aprofitant-se del treball de les comissions. La política ha d’acompanyar, escoltar i facilitar, no instrumentalitzar. Cal garantir espais estables de diàleg amb el món faller, el veïnat, els artistes i les persones expertes, per tal de construir una governança participativa que done resposta als reptes reals de la festa. La mirada política ha de ser estratègica i no oportunista, perquè les Falles necessiten planificació a llarg termini, no improvisacions anuals.

També és imprescindible que les administracions impulsen decididament una reforma profunda del model de convivència. La política no pot continuar delegant la responsabilitat en la paciència infinita del veïnat, sinó que ha de legislar i regular amb intel·ligència, sensibilitat i valentia. Cal establir horaris més equilibrats, avançar en mesures acústiques, garantir itineraris accessibles, revisar l’ocupació de l’espai públic i invertir en la professionalització de la gestió festiva. Les Falles poden conviure amb una ciutat habitable, però això només serà possible si les institucions deixen de tindre por a prendre decisions que, encara que no siguen populars en el curt termini, faran la festa més sostenible per al conjunt de la població.

La política ha d’assumir també la responsabilitat cultural. Les Falles són patrimoni immaterial de la humanitat i això exigeix polítiques públiques que vagen molt més enllà de subvencions puntuals. Cal invertir en tallers artesans, en innovació ecològica, en programes de formació per a artistes fallers, en promoció de la llengua valenciana, en investigació universitària sobre cultura festiva i en la preservació de l’arxiu i la memòria fallera. I cal, sobretot, un pacte institucional perquè les Falles siguen una prioritat cultural sostinguda en el temps. Una política cultural valenta és aquella que protegeix el patrimoni, fomenta el talent i dona sentit al futur de la festa sense renunciar als seus valors. Les Falles no necessiten una política que passe cada març a fer-se fotos: necessiten una política que les cuide cada dia de l’any.

La conclusió és inevitable: si les Falles volen continuar sent patrimoni de la humanitat, primer han de tornar a ser patrimoni del veïnat. No és tan complicat. Només caldria que la festa recordara que va nàixer al carrer, no als despatxos; que el seu motor és la gent, no els patrocinadors; que la seua força és la sàtira, no la correcció; i que la seua llengua natural és el valencià, no la traducció simultània per a influencers despistats. Recuperar això no és tornar al passat: és garantir que el futur no siga una versió low‑cost d’allò que vam ser.

I és que, si la sàtira fallera tinguera plena llibertat, probablement dedicaria un monument sencer a aquesta ironia col·lectiva que vivim: milions d’euros invertits en una festa que després diu que no té diners per a protegir els tallers dels artistes; carrers plens de llums led però buits de sentit crític; discursos grandiloqüents sobre el patrimoni mentre el fum negre de la cremà recorda que encara queda molt camí per recórrer en sostenibilitat. I al remat, sempre apareix algun polític reclamant-se defensor de la tradició mentre confon falla amb mascletà, o llibret amb catàleg de fallera major. La festa no necessita més voluntaris d’última hora; necessita responsables que entenguen el que gestionen.

Per això, la conclusió final és simple i contundent: les Falles sobreviuran només si es permeten ser el que sempre han sigut, no el que alguns volen convertir-les. Una festa irreverent, comunitària, creativa i plenament valenciana. Una festa que no demane permís per a fer crítica, que no tinga por de reinventar-se i que no es deixe domesticar per la pressa turística ni pels interessos de curta volada. Una festa que, com el foc, té força per transformar-ho tot, però que necessita que la cuidem perquè no s’apague. I si cal plantar un monument gegant que recorde això, que siga un ninot amb un cartell que diga, en l’idioma més nostre possible, que les Falles són del poble, i que qui vulga apropiar-se-les, almenys que tinga la decència de participar, treballar i escoltar. Només així la flama continuarà viva, i el març continuarà fent-nos sentir que aquesta terra, per damunt de tot, és festa, cultura i actitud.

llegir més