La Setmana Santa Saguntina constitueix una de les manifestacions religiosoculturals més rellevants del País Valencià i ha estat reconeguda com a Festa d’Interés Turístic Nacional, un reconeixement que reflecteix no sols la seua antiguitat, sinó també la profunditat del seu arrelament social i patrimonial al llarg dels segles. Sagunt, ciutat amb una llarga trajectòria històrica que combina influències romanes, medievals i contemporànies, conserva en esta festivitat un conjunt de pràctiques culturals que han resistit el pas del temps i que formen part indestriable del teixit identitari col·lectiu. Entre estes pràctiques destaca la figura dels plegadors, un conjunt de cofrades vinculats a la Cofradía de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, corporació fundada a finals del segle XV i encarregada de preservar gran part del llegat ritual de la Setmana Santa local. L’existència i la funció dels plegadors s’inscriuen en un sistema de tradicions que combina religiositat popular, participació comunitària i memòria històrica. Segons les fonts municipals i etnogràfiques, els plegadors són descrits com a cofrades que, durant la processó del Sant Enterrament i altres actes de rellevància, fan ressonar pels carrers de la ciutat un crit tradicional que ha esdevingut emblemàtic: Puríssima Sang de Jesucrist. Amb esta declamació ritual, els plegadors sol·liciten als veïns i als assistents un donatiu destinat al sosteniment de la confraria i de les activitats litúrgiques i culturals que esta organitza. Esta funció de recaptació s’ha mantingut viva durant segles i testimonia la relació orgànica entre la comunitat i la institució confraternal, així com el sentiment de pertinença que la població manté envers les manifestacions pasquals.
El context general en què s’insereix la figura dels plegadors només pot comprendre’s si s’analitza l’evolució històrica de la Setmana Santa Saguntina, que té el seu epicentre en la citada Cofradía de la Puríssima Sang. Documentada des de finals del segle XV, la confraria ha estat responsable d’organitzar gran part dels actes processionals i cerimonials que conformen el calendari litúrgic saguntí, contribuint així a preservar i transmetre un conjunt de pràctiques que, malgrat els canvis socials i culturals, han mantingut un caràcter profundament tradicional. Els actes centrals de la Setmana Santa, entre els quals destaca el Via Crucis del Divendres Sant, la Processó del Silenci i la multitudinària Processó del Sant Enterrament, constitueixen escenaris privilegiats en què la comunitat es reuneix per reviure la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, tot integrant elements visuals, sonors i simbòlics que doten la celebració d’una identitat pròpia. En aquest sentit, les institucions municipals subratllen que les veus dels plegadors, junt amb les cornetes, tambors i altres instruments cerimonials, formen part del teixit sonor característic de les processons, un patrimoni immaterial que ha sigut transmés de generació en generació i que confereix a les celebracions un caràcter únic i distintiu.
L’anàlisi de la funció social dels plegadors mostra que este col·lectiu exerceix un paper intermedi entre la ritualitat litúrgica i la participació ciutadana. La seua tasca de recollida de donatius no es pot considerar únicament com un mecanisme de finançament, sinó com una forma de col·laboració comunitària que reforça els llaços simbòlics entre la població i la confraria. Esta pràctica, mantinguda en el temps, demostra la importància de la cooperació veïnal i de la microeconomia tradicional en la sostenibilitat de les activitats religiosoculturals locals. A més, el fet que la crida dels plegadors siga reconeguda per tota la ciutadania i identificada com un element propi de la ciutat revela la seua capacitat evocadora, capaç de connectar present i passat a través de la memòria sonora. Les fonts que documenten l’itinerari processional de Sagunt assenyalen expressament la presència dels plegadors com un element sonor singular, especialment reconeixible en espais concrets del recorregut, com ara el camí Reial, on les seues veus s’integren en el paisatge acústic de les celebracions.
L’origen exacte de la figura dels plegadors no és fàcil de determinar per la manca de documentació directa anterior al segle XIX, però la seua existència sembla estretament vinculada a la història i l’organització interna de la confraria. Tradicionalment, moltes confraries de la Mediterrània desenvolupaven mecanismes informals de recollida d’almoina, especialment en períodes litúrgics de gran intensitat devocional. En el cas de Sagunt, esta pràctica es va institucionalitzar i es va associar a una figura concreta, els plegadors, que adquiriren un caràcter identificable i propi dins dels rituals de la Setmana Santa. El seu paper, a més, es vincula a una forma de participació que no requereix una atribució jeràrquica elevada dins de la confraria, però que comporta una responsabilitat simbòlica rellevant. Ser plegador implica assumir un compromís públic amb la tradició i amb la preservació d’un patrimoni immaterial que forma part del relat històric de la ciutat.
La presència dels plegadors ha contribuït, amb el pas del temps, a reforçar la dimensió performativa de les processons. La crida ritual no és només un acte comunicatiu sinó també un acte representatiu, en què l’individu que emet el crit esdevé portador de la veu col·lectiva d’una comunitat que es reconeix en aquella expressió de devoció. Això converteix la figura dels plegadors en un element fonamental de la teatralitat pròpia de la Setmana Santa Saguntina, que combina dramatització, música, simbologia i moviment. Les processons, especialment la del Sant Enterrament, esdevenen així espais en què convivixen diferents formes d’expressió cultural que, tot i estar inscrites en un marc religiós, transcendeixen la mera litúrgia per situar-se en l’àmbit de la cultura popular.
El paper dels plegadors també pot ser analitzat des de la perspectiva de l’antropologia del ritual, que entén la repetició de patrons conductuals com una eina per reforçar la cohesió social. La seua activitat, centrada en la recollida d’almoina, participa d’una lògica comunitària basada en la reciprocitat i en el reconeixement mutu. Quan un veí oferix un donatiu al plegador, no només està contribuint econòmicament a la confraria, sinó que està manifestant la seua adhesió simbòlica a la tradició col·lectiva. Aquest gest, aparentment simple, reforça el sentiment de pertinença i consolida el valor compartit de la celebració. El fet que esta pràctica s’haja mantingut viva durant tants segles indica que ha aconseguit adaptar-se als canvis socials i econòmics, tot preservant la seua essència original. La seua permanència demostra que la Setmana Santa Saguntina no és únicament una festivitat religiosa, sinó un sistema cultural complex en què la comunitat exerceix un paper actiu en la seua preservació.
La importància dels plegadors en la configuració de la identitat sonora de la Setmana Santa Saguntina mereix una atenció particular. En l’àmbit dels estudis sobre patrimoni immaterial, el paisatge acústic s’ha reconegut com un element essencial en la construcció de la memòria col·lectiva. Les veus dels plegadors, junt amb el toc de les campanes, els tambors, les cornetes i altres instruments, conformen una experiència sonora que s’ha transmés de generació en generació i que ha quedat fixada en la memòria auditiva de la població. Esta dimensió sonora no pot ser menyspreada, ja que contribuïx a diferenciar la Setmana Santa Saguntina d’altres celebracions similars i reforça la seua singularitat. La integració de la veu humana dins del conjunt acústic de la processó confereix a la celebració un caràcter profundament humà i comunitari.
Un altre dels aspectes que cal destacar és la relació entre els plegadors i la resta d’elements que componen la Setmana Santa. La seua funció no es pot comprendre de manera aïllada, sinó en relació amb la resta d’actors socials i rituals que participen en la celebració. Entre ells destaquen els mayorals, que segons diverses fonts han tingut històricament un paper central en l’organització dels actes processionals i en la coordinació del conjunt d’activitats de la confraria. Els mayorals, joves responsables de la gestió anual de la confraria, representen la renovació generacional, mentre que els plegadors constituïxen un mecanisme de suport econòmic i simbòlic. La sinergia entre ambdós papers exemplifica la complexitat organitzativa de la Setmana Santa i mostra la necessitat de mantindre una estructura comunitària que combine rols diferents però complementaris. Esta interdependència és el que ha permés que les celebracions hagen arribat fins a l’actualitat amb una estructura sòlida i coherent.
En termes de patrimoni cultural, la figura dels plegadors pot ser analitzada com un exemple de patrimoni immaterial viu, és a dir, un conjunt de pràctiques que no sols s’han preservat, sinó que s’han adaptat a les circumstàncies contemporànies sense perdre l’essència original. La continuïtat d’esta figura al llarg dels segles i el seu reconeixement social demostren que la comunitat de Sagunt ha sigut capaç de mantindre una tradició que podríem qualificar d’orgànica, en el sentit que forma part natural del sistema cultural local. Les tradicionals crides dels plegadors, el seu recorregut pels carrers històrics de la ciutat i la participació activa del veïnat en la seua tasca mostren la vigència d’un patrimoni que encara conserva funcionalitat i sentit.
La institucionalització moderna de la Setmana Santa, amb l’augment del turisme cultural i amb el reconeixement oficial com a Festa d’Interés Turístic Nacional, ha situat els plegadors en un nou escenari. Hui dia, la seua activitat no sols és observada pels veïns i membres de la ciutat, sinó també per visitants que arriben per experimentar l’autenticitat de la celebració. Aquesta nova dimensió pública ha reforçat la necessitat de preservar amb fidelitat els elements tradicionals i ha potenciat la visibilitat dels plegadors com a representants emblemàtics de la Setmana Santa Saguntina. Malgrat que esta projecció externa podria alterar eventualment alguns aspectes de la tradició, fins ara la comunitat ha sabut equilibrar l’obertura turística amb la preservació de l’essència ritual.
La figura dels plegadors, per tant, representa una síntesi de valors culturals, socials i religiosos. La seua funció, aparentment senzilla, implica una responsabilitat patrimonial de gran rellevància, ja que contribueix directament a la continuïtat d’un sistema de pràctiques que formen part del llegat històric de Sagunt. Ser nomenat plegador significa assumir un compromís amb la tradició i participar activament en un conjunt de rituals que donen sentit a la identitat col·lectiva de la ciutat. La data en què els nous plegadors són designats marca simbòlicament l’inici d’un període de preparació, implicació i representació dins del calendari ritual local.
En conclusió, els plegadors de la Setmana Santa Saguntina constitueixen una peça fonamental en l’estructura ritual i simbòlica de la celebració. La seua funció, profundament arrelada en la història i en la pràctica comunitària, contribuïx a mantindre viva una tradició que forma part indestriable del patrimoni cultural de Sagunt. El crit Puríssima Sang de Jesucrist, que ressona pels carrers cada any, és molt més que una fórmula ritual; és una expressió viva de la memòria col·lectiva, un record sonor que connecta generacions i que manté unit el fil narratiu de la comunitat. A través dels plegadors, la Setmana Santa Saguntina continua projectant-se com un exemple de resistència cultural, de cohesió social i de preservació patrimonial, una celebració en què el passat i el present es fonen en un sol acte ritual compartit.