Bous de foc i estratègies bèl·liques a la Mediterrània antiga ^

Aquest article analitza els episodis històrics atribuïts a Aníbal Barca i al lideratge indígena d’Orissó, en què s’utilitzen bous amb foc a les banyes com a recurs tàctic i psicològic. A partir de fonts clàssiques i de la historiografia contemporània, s’examina la relació entre aquests relats i els possibles antecedents del bou embolat, una pràctica festiva arrelada sobretot al País Valencià, Aragó i Catalunya. L’estudi mostra que, tot i que la connexió directa entre els episodis bèl·lics i la tradició festiva no es pot demostrar documentalment, la persistència simbòlica del binomi bou–foc té arrels profundes en rituals neolítics i en l’imaginari mediterrani.

El bou és un símbol recurrent en les cultures mediterrànies, associat a la força, la fertilitat i la cohesió comunitària. El foc, per la seua banda, representa purificació, renovació i domini sobre la nit. La combinació d’ambdós elements, el bou de foc, apareix tant en rituals festius com en relats bèl·lics. Aquest article explora els episodis atribuïts a Aníbal i Orissó i la seua possible relació amb l’origen del bou embolat, una pràctica festiva que alguns estudis situen en una llarga continuïtat simbòlica.

Després de la Primera Guerra Púnica, Cartago inicia un procés d’expansió a la península Ibèrica per assegurar recursos miners i reclutar tropes. Amílcar Barca, i posteriorment Asdrúbal i Aníbal, estableixen bases al sud-est peninsular, com Akra Leuke, a l’actual litoral alacantí. Aquest context d’expansió i resistència indígena és el marc en què s’inscriuen els episodis situats a Hélike o Ilice, localitzacions encara discutides però sovint vinculades a l’entorn d’Elx.

  

Diverses fonts secundàries, basades en relats de Polibi, indiquen que Aníbal hauria incorporat al seu exèrcit un conjunt de bous —tradicionalment xifrats en dos mil— amb sarmients encesos a les banyes per desorganitzar les línies enemigues en una maniobra nocturna. Aquesta estratègia, situada a la zona d’Heliké, ha estat interpretada com un possible precedent simbòlic del bou embolat. Tot i això, la historicitat exacta de l’episodi és objecte de debat, ja que les fonts clàssiques no sempre són explícites i la transmissió posterior pot haver amplificat el relat.

  

Un altre relat, més detallat en la historiografia moderna, atribueix al lideratge indígena d’Orissó una estratègia semblant l’any 228 aC. Segons aquestes versions, Orissó hauria col·locat feixos de palla encesa a les banyes de bous i animals de càrrega, enviant-los contra els elefants cartaginesos. L’efecte psicològic hauria provocat el caos en les línies púnices i la mort d’Amílcar durant la retirada. Tot i la força narrativa del relat, les fonts primàries són escasses i indirectes, però la coincidència entre diverses tradicions reforça la possibilitat d’un nucli històric.

 

La relació entre bous i foc no és exclusiva dels episodis bèl·lics. Estudis antropològics situen els antecedents del bou embolat en rituals neolítics vinculats a la fertilitat, la renovació solar i els cicles agrícoles. Pintures rupestres com les del Covachón del Puntal mostren escenes de bous associats a llums o feixos encesos, interpretats com a rituals nocturns. Aquestes representacions suggereixen que el binomi bou–foc té una llarga continuïtat simbòlica, independent de la seua utilització militar.

Del camp de batalla a la festa  

La tradició del bou embolat està documentada com a festa popular almenys des del segle XVII, amb casos registrats a localitats com Mora de Rubielos. La seua vinculació amb els episodis d’Aníbal o Orissó és més simbòlica que documental. La persistència territorial en zones d’herència íbera, la recurrència del bou com a símbol comunitari i la funció ritual del foc reforcen la idea d’una continuïtat cultural, encara que no es puga establir una línia directa entre els relats antics i la festa moderna.

L’ús de bous amb foc a les banyes en contextos bèl·lics pot interpretar-se com una arma psicològica destinada a espantar animals de guerra i desorganitzar tropes. En canvi, en contextos rituals, el foc simbolitza renovació i protecció. La coincidència formal entre ambdós usos no implica necessàriament una continuïtat històrica directa, però sí una continuïtat simbòlica que travessa segles i cultures. Els episodis d’Aníbal i Orissó poden entendre’s com manifestacions puntuals d’un imaginari mediterrani ampli, on el bou és agent de força i el foc element transformador.

Els relats d’Aníbal i Orissó formen part d’una tradició historiogràfica que combina elements reals i llegendaris. L’ús de bous amb foc com a estratègia militar està documentat en fonts secundàries, però la seua historicitat exacta és difícil de verificar. Els rituals taurins amb foc tenen antecedents prehistòrics que reforcen la idea d’una llarga continuïtat simbòlica. La relació entre aquests episodis i el bou embolat és plausible en termes culturals, però no demostrable en termes documentals. L’estudi del binomi bou–foc revela la persistència d’un imaginari mediterrani que combina guerra, ritual i identitat comunitària.

llegir més

L’emprenedoria com a motor local ^

Parlem molt d’emprenedoria, però massa sovint ho fem com si fora un fenomen espontani, quasi màgic, que depén només del talent individual. La realitat és una altra: les persones emprenedores no naixen del no-res. Necessiten un ecosistema, un entorn que les cuide, les anime i les faça sentir que arriscar val la pena. I ací és on els municipis tenen un paper que, si volen, pot ser transformador.

Els ajuntaments són l’administració més pròxima, la que veu de prop les dificultats quotidianes de qui vol posar en marxa un projecte. Saben què falta, què sobra i què podria funcionar millor. Però, massa sovint, es limiten a repetir fórmules antigues: subvencions puntuals, concursos que no generen continuïtat, o espais buits que no arriben a convertir-se en veritables pols d’activitat.

Si un municipi vol impulsar l’emprenedoria de veritat, ha d’entendre que no es tracta només de donar diners, sinó de crear condicions. I aquestes condicions passen per tres idees bàsiques: facilitar, connectar i acompanyar.

Facilitar vol dir eliminar traves. Simplificar tràmits, reduir terminis, oferir informació clara i accessible. Moltes persones amb bones idees es queden pel camí perquè la burocràcia els cau damunt com una llosa. Un ajuntament que aposta per l’emprenedoria és aquell que fa fàcil allò que abans era complicat.

Connectar és posar en relació. Un projecte no creix aïllat. Necessita altres persones, empreses, entitats, espais on compartir coneixement i experiències. Els municipis poden ser ponts: organitzar trobades, impulsar xarxes locals, generar comunitat. Quan les persones emprenedores es troben, passen coses.

Acompanyar és estar al costat. No només al principi, sinó durant tot el camí. Mentories, formació, assessorament continuat, espais de treball compartit que no siguen només un edifici, sinó un ecosistema viu. L’acompanyament és el que marca la diferència entre un projecte que s’apaga i un que arrela.

També cal una mirada més valenta. L’emprenedoria no és només tecnologia ni grans inversions. És comerç local, és cultura, és economia social, és artesania, és innovació en serveis, és sostenibilitat, és creativitat aplicada a la vida quotidiana. Un municipi que entén això amplia el camp de joc i dona oportunitats a perfils diversos, no només als de sempre.

I, sobretot, cal creure en la gent. En la capacitat que té un territori per reinventar-se des de baix. En el talent que ja existeix i que només necessita un impuls. En la idea que emprendre no és un acte individualista, sinó un acte comunitari: quan una persona crea un projecte, crea també ocupació, activitat, autoestima col·lectiva i futur compartit.

Els municipis no poden fer-ho tot, però poden fer molt més del que sovint fan. Poden ser motors, poden ser aliats, poden ser espais d’oportunitat. L’emprenedoria no és una moda: és una manera de construir territori. I quan un ajuntament ho entén, el poble sencer avança.

llegir més

L’art com a brúixola del Camp de Morvedre ^

Hi ha territoris que es conten a si mateixos a través de la pedra, d’altres a través del paisatge, i uns pocs privilegiats ho fan a través de l’art. El Camp de Morvedre és un d’aquests llocs on la creativitat no és un luxe, sinó una manera d’estar al món. Ací, l’art no és decoració: és identitat, és memòria i és, sobretot, una forma de resistència col·lectiva.

En aquesta comarca, tan sovint llegida només en clau industrial o turística, l’art ha sigut sempre la veu que ha dit allò que les institucions no sabien o no volien dir. Des de les pintures que encara respiren en els murs del teatre romà fins a les falles que cada any reinventen el relat compartit, el Camp de Morvedre ha fet de la creativitat un espai de llibertat i de comunitat.

L’art ací no és elitista. És popular, és festiu, és de carrer. És la banda que assaja en un local humit, el grup de teatre amateur que ompli un centre cultural, la il·lustració que circula per WhatsApp i es converteix en símbol d’un sentiment comú. És també la dansa, la pólvora, la música urbana que naix dels barris, i les iniciatives que, amb pocs recursos i molta obstinació, aconsegueixen emocionar un poble sencer.

El Camp de Morvedre crea perquè necessita crear. Perquè és un territori que ha viscut transformacions profundes —industrials, socials, urbanístiques— i ha trobat en l’art una manera de pair-les. Quan la realitat canvia massa ràpid, l’art és l’únic lloc on encara podem respirar.

Tanmateix, hi ha una pregunta incòmoda que cal fer-se: està el territori a l’altura del seu potencial cultural? Massa sovint, la resposta és que no. Les institucions han confós programar amb impulsar, subvencionar amb creure, i inaugurar amb construir. L’art necessita espais, però també necessita visió. I això és el que més trobem a faltar.

No es tracta només de diners, que també, sinó de projecte. De saber que la cultura no és un afegit, sinó una infraestructura emocional i econòmica. Que invertir en art és invertir en cohesió, en autoestima i en futur.

El Camp de Morvedre té tot el que cal per convertir-se en un pol cultural de referència: talent, història, diversitat, espais patrimonials únics i una ciutadania que respon quan se la convoca. Només falta una cosa: audàcia. Audàcia per apostar per creadors i creadores locals amb la mateixa serietat amb què es contracten grans noms de fora. Audàcia per entendre que la cultura no és un capítol del pressupost, sinó una política pública central. Audàcia per deixar de pensar en activitats i començar a pensar en ecosistemes.

Quan l’art arrela, la comunitat floreix. Ho hem vist mil vegades: un mural que transforma un barri, una exposició que obri un debat, una festa que reconcilia generacions. L’art té la capacitat de fer-nos sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixes i nosaltres mateixos. I això, en temps de fragmentació i soroll, és un tresor.

El Camp de Morvedre no necessita inventar res: només ha de creure’s el que ja és. Una comarca amb una força creativa extraordinària, capaç de convertir la quotidianitat en patrimoni i la memòria en futur.

L’art no és un luxe. És la brúixola que ens diu cap on volem caminar.

llegir més

No és només governar: és a qui es governa i per a què ^

No n’hi ha prou amb governar: cal saber a qui es governa i per a què. Hi ha una diferència profunda entre ocupar una institució i exercir el poder amb sentit col·lectiu. Governar no és només gestionar pressupostos, tancar acords o assegurar majories circumstancials. Governar és prendre decisions pensant en la gent, en els territoris i en el futur compartit, i assumir també a qui beneficien eixes decisions i qui en paga les conseqüències.

Durant anys, moltes institucions valencianes havien començat a caminar, amb totes les limitacions i contradiccions del món, cap a un model que posava les persones al centre. Els pobles xicotets, els serveis públics, les polítiques d’igualtat, la defensa del territori i una idea bàsica de justícia social formaven part d’un full de ruta recognizable. No era cap revolució, però sí una direcció clara. Hui, eixa direcció s’ha anat esvaint.

El problema no és només qui governa, sinó com s’aconsegueix governar. Quan la governabilitat depén de suports que neguen drets, qüestionen consensos democràtics bàsics o imposen vetos ideològics, el cost no és retòric. Es paga amb decisions concretes, amb silencis forçats i amb renúncies que tenen conseqüències reals en la vida de la gent.

Quan es decideix eliminar paraules per poder aprovar pressupostos, no s’està fent pragmatisme, sinó assumint que hi ha realitats incòmodes que cal amagar. I quan una realitat incomoda tant que s’esborra del discurs públic, el següent pas sol ser deixar d’actuar-hi. Així, la igualtat, la memòria democràtica o la lluita contra les violències tornen a ser tractades com a problemes, no perquè ho siguen, sinó perquè posen en risc equilibris polítics febles.

Un altre símptoma preocupant és el retorn d’una manera antiga de fer política, basada en l’arbitrarietat disfressada d’eficiència. Quan el repartiment dels recursos deixa de fonamentar-se en criteris clars i justos i passa a dependre de pactes tàctics o equilibris interns, els municipis deixen de ser subjectes amb drets per a convertir-se en espais que han de demanar, esperar o agrair.

Els pobles del País Valencià no necessiten favors ni tractes preferents. Necessiten institucions que garantisquen serveis, que actuen amb equitat i que entenguen el territori com un projecte compartit, no com un tauler de compensacions polítiques. La cohesió territorial no es construeix repartint engrunes, sinó assegurant drets.

Però el més greu no és una decisió concreta o una polèmica puntual. El més preocupant és la sensació que s’ha renunciat a pensar a llarg termini. Quan governar es redueix a resistir el dia a dia, a quadrar números o a evitar conflictes amb qui sosté majories fràgils, el futur desapareix del debat polític. Sense projecte, només s’administra el present fins que s’esgota.

El País Valencià necessita un horitzó compartit. Necessita apostar de debò per una transició ecològica justa, per la cohesió social, per la defensa de la llengua i la cultura pròpies, per uns serveis públics forts i per unes institucions transparents i valentes. Sense això, el govern es converteix en una simple gestió del que hi ha, sense ambició ni sentit col·lectiu.

Reivindicar no és crispar. Criticar no és destruir. Al contrari, és assumir la responsabilitat de no normalitzar retrocessos que ens fan pitjor com a societat. Callar per prudència pot semblar moderació, però massa sovint acaba sent complicitat. Dir el que no funciona, assenyalar les renúncies i exigir un rumb diferent també és una manera de cuidar les institucions i la democràcia.

Aquest text no va contra persones concretes, sinó contra una manera de governar sense projecte, sense coratge democràtic i sense respecte profund per tot allò que ha costat anys construir. Perquè governar és triar. I no triar mai és, en realitat, una decisió molt clara.

llegir més

L’esport com a pont: Internuclis, una ciutat que es reconeix en moviment ^

Sagunt és una ciutat singular. Ho és per la seua història mil·lenària, per la seua diversitat social i, sobretot, per la seua estructura urbana dual: Sagunt i el Port de Sagunt. Durant dècades, aquesta realitat ha sigut explicada massa sovint des de la divisió, com si fóra un problema a gestionar. Però potser ha arribat el moment de canviar la mirada i entendre que allò que ens fa diversos també ens pot fer més forts. En aquest camí, el Pla Esportiu de Sagunt i el projecte de Ciutat Esportiva d’Internuclis emergeixen com una oportunitat real per a construir ciutat des de la convivència, la salut i el moviment.

L’esport no és només una activitat física. És un llenguatge universal que no necessita traducció, una escola de valors que s’aprèn sense manuals i una eina de cohesió social d’una potència extraordinària. Quan una xiqueta entrena amb una altra vinguda d’un altre barri, quan un club acull persones de diferents edats, orígens i realitats, o quan una família travessa la ciutat per a animar un partit, el que està passant va molt més enllà de l’activitat esportiva: s’estan teixint vincles.

Internuclis, per la seua ubicació geogràfica i simbòlica, és el lloc idoni per a convertir-se en aquest gran punt de trobada. No és Sagunt ni és el Port: és l’espai compartit. Apostar per consolidar-lo com a ciutat esportiva de referència no significa recentralitzar per caprici, sinó crear un espai comú, accessible, on totes les persones se senten part d’un mateix projecte col·lectiu.

El Pla Esportiu planteja una visió a llarg termini, necessària en una època en què l’urbanisme sovint corre darrere de les urgències. Parlar d’un estadi municipal, de la millora i ordenar els equipaments existents, de sostenibilitat, accessibilitat i inclusió, no és parlar només d’obres: és parlar de model de ciutat. Un model on l’esport base té el mateix pes que l’esport d’alt nivell, on la salut comunitària és tan important com la competició, i on la igualtat d’oportunitats no depén del codi postal.

En una societat cada vegada més fragmentada, l’esport continua sent un dels pocs espais on la cooperació, l’esforç compartit i el respecte a les normes són experiències viscudes, no eslògans. A Internuclis poden coincidir cada setmana centenars de persones que, probablement, no es trobarien en un altre context. I aqueixa convivència quotidiana, aparentment banal, és profundament transformadora. L’esport normalitza la diversitat, ens fa veure’ns com a companys i companyes abans que com a diferents.

Defensar el Pla Esportiu de Sagunt és també defensar una idea molt concreta: que la inversió pública en esport no és una despesa supèrflua, sinó una aposta per la preventiva, per la educació en valors i per la cohesió social. Cada pista, cada vestuari accessible, cada espai compartit és una inversió en salut física, però també en salut emocional i comunitària. I això és especialment rellevant en un municipi en creixement, amb nous veïns i veïnes que necessiten espais on arrelar, participar i sentir-se part.

A més, construir ciutat esportiva a Internuclis significa trencar definitivament amb la lògica del “cada nucli el seu” per avançar cap a una ciutat pensada de manera global. No es tracta de llevar oportunitats a ningú, sinó de multiplicar-les des de la connexió. Quan un projecte és inclusiu, ben planificat i orientat al bé comú, no divideix, suma.

Per això, cal defensar aquest pla amb convicció i responsabilitat. Exigir que es faça bé, que es faça amb participació, que siga sostenible i accessible, però també tindre la valentia política i social d’entendre que sense projectes compartits no hi ha ciutat compartida. Internuclis pot ser molt més que un espai entre dos llocs: pot ser el lloc on Sagunt es reconeix com una sola ciutat en moviment.

Apostar per l’esport com a eina d’interconnexió és apostar per una ciutat més sana, més justa i més cohesionada. I això, hui més que mai, no és només desitjable: és imprescindible.

llegir més