Uns mesos després

Hi ha dies que arriben sense avisar i et remouen per dins. Hui ha sigut un d’eixos dies. No perquè haja passat res extraordinari, sinó perquè, de sobte, m’he trobat davant d’una situació que feia uns mesos no sabia com viuria.

Era el darrer diumenge d’octubre. Una cita marcada al calendari que enguany afrontava des d’una perspectiva diferent. Han passat alguns mesos des que vaig deixar de militar i, encara que la vida ha continuat avançant amb nous reptes, nous projectes i noves il·lusions, tornar a coincidir amb tanta gent vinculada a una etapa tan important de la meua vida em generava una sensació difícil de definir.

He de confessar que anava amb una certa curiositat. No sabia exactament què em trobaria ni com em sentiria. A vegades imaginem distàncies que en realitat no existeixen. Construïm murs en la nostra ment que després descobrim que mai es van arribar a alçar.

I això és exactament el que hui he sentit.

Molta gent.

Molts somriures.

Molts besos.

Molts abraços.

Molt de carinyo.

De vegades oblidem que més enllà de qualsevol responsabilitat, projecte o etapa compartida, el que realment queda són les persones. Hui m’he retrobat amb moltes d’elles. Algunes feia temps que no les veia. Amb altres he pogut conversar uns minuts. També hi ha hagut salutacions ràpides, mirades còmplices i eixos gestos senzills que tenen més valor del que sembla.

I la veritat és que m’he sentit bé.

Molt bé.

No perquè res haja tornat a ser com era. La vida no funciona així. Les etapes passen, les circumstàncies canvien i les persones evolucionem. Però precisament per això ha sigut tan especial. Perquè he comprovat que es pot tancar una etapa sense perdre l’afecte de la gent. Que es poden prendre decisions personals sense que això implique renunciar als vincles humans que s’han construït durant anys.

Quan deixes enrere una etapa important sempre hi ha qui interpreta les coses des de fora. Hi ha qui pensa que tot canviarà. Que desapareixeran les relacions. Que els camins es separaran definitivament.

Però la realitat sol ser molt més senzilla.

Quan les relacions són sinceres, continuen.

Quan l’afecte és real, roman.

Quan el respecte és mutu, sobreviu als canvis.

Hui he sentit exactament això.

M’he sentit part d’un tot.

I vull remarcar eixa expressió perquè és la que millor defineix el que he experimentat. No parle de sentir-me part d’una organització ni d’una estructura concreta. Parle de sentir-me part d’una comunitat humana formada per persones amb les quals he compartit moments importants de la meua vida.

Persones amb qui he coincidit en alegries i decepcions.

Persones amb qui he compartit il·lusions.

Persones amb qui he après.

Persones amb qui he crescut.

I això continua existint.

Potser amb una forma diferent.

Potser des d’un altre lloc.

Però continua existint.

A mesura que avançava el dia, la sensació estranya amb què havia començat va anar desapareixent. En el seu lloc va aparéixer una serenitat molt agradable. La serenitat de comprendre que hi ha decisions que s’han de prendre, camins que s’han de seguir i etapes que s’han de tancar, però que això no implica esborrar el passat.

Al contrari.

Significa valorar-lo.

Significa agrair-lo.

Significa reconéixer tot allò que t’ha aportat.

Perquè les experiències viscudes ens acompanyen sempre. Formen part de nosaltres. Ens han convertit en qui som hui. I negar-les seria negar una part de la nostra pròpia història.

Quan he arribat a casa he pensat precisament en això. En la sort que tenim quan podem mirar enrere sense rancor, sense nostàlgia excessiva i sense necessitat de demostrar res a ningú. La sort de poder recordar una etapa amb estima i continuar caminant cap al futur amb la mateixa il·lusió.

Hui el darrer diumenge d’octubre m’ha regalat una lliçó senzilla però molt valuosa: les persones estan per damunt de qualsevol altra cosa.

Els càrrecs passen.

Les etapes acaben.

Els projectes canvien.

Però els abraços sincers continuen emocionant igual.

I potser això és el més bonic de tot.

Perquè uns mesos després de prendre una decisió important, he descobert que hi ha coses que romanen intactes. El respecte. L’afecte. Els records compartits. I eixa sensació reconfortant de saber que, malgrat els canvis, continues formant part d’una història col·lectiva escrita per moltes persones.

Hui he tornat a casa amb el cor tranquil, amb un somriure discret i amb la certesa que algunes de les millors coses de la vida no depenen de les sigles ni de les circumstàncies.

Depenen simplement de les persones.

I de la capacitat que tenen per fer-te sentir, fins i tot després de molt de temps, que continues formant part d’un tot. 

llegir més

Canvi d'hora: una tradició amb els dies comptats?

Dos vegades a l'any, milions de persones canvien els rellotges. A la primavera avancem una hora i a la tardor la retardem. És una rutina tan assumida que sovint ni ens plantegem per què continuem fent-la. Però cada vegada hi ha més debat sobre si aquesta pràctica continua tenint sentit en una societat molt diferent de la que la va veure nàixer.

L'origen del canvi d'hora està relacionat amb l'aprofitament de la llum solar. La idea era adaptar els horaris humans a les hores de llum disponibles per reduir el consum energètic, especialment en una època en què la il·luminació artificial representava una part important de la despesa. Durant dècades, aquest argument va justificar l'existència de l'horari d'estiu i de l'horari d'hivern.

No obstant això, el món ha canviat. Els sistemes d'il·luminació són molt més eficients, els hàbits de consum energètic són diferents i gran part de l'activitat econòmica es desenvolupa en espais climatitzats i permanentment il·luminats. Això ha provocat que molts experts qüestionen si l'estalvi energètic derivat del canvi horari és realment significatiu.

Per als ciutadans, el debat sol anar més enllà dels quilowatts i dels rebuts de la llum. El canvi d'hora afecta els ritmes biològics. Encara que una hora puga semblar una variació menor, moltes persones noten alteracions temporals en el son, el descans, la concentració o l'estat d'ànim. Els xiquets, les persones majors i aquells que treballen per torns solen ser els col·lectius més sensibles a aquestes modificacions.

També existeix una dimensió social. Hi ha qui prefereix les vesprades llargues de l'horari d'estiu, que permeten gaudir de més hores de llum després de la jornada laboral. Altres, en canvi, valoren que el sol isca abans durant els mesos d'hivern, especialment per a reduir la sensació de començar el dia encara de nit.

La qüestió és que no existeix una solució perfecta. Mantindre l'horari d'estiu durant tot l'any afavoriria una major lluminositat a la vesprada, però generaria matins molt foscos durant l'hivern. Mantindre permanentment l'horari d'hivern produiria l'efecte contrari. Qualsevol decisió beneficiaria uns hàbits i en dificultaria uns altres.

A més, en un continent tan interconnectat com Europa, els canvis horaris no afecten únicament la vida quotidiana dels ciutadans. També tenen implicacions econòmiques, comercials i de transport. Les comunicacions, els vols, els trens i els mercats internacionals depenen d'una coordinació horària que no sempre és senzilla.

Més enllà de la decisió que s'adopte en el futur, el debat és interessant perquè ens obliga a reflexionar sobre una realitat sovint oblidada: el temps no és només una mesura física. També és una construcció social. Organitzem la nostra vida segons rellotges, calendaris i horaris que hem creat per facilitar la convivència, però que no sempre coincideixen amb els ritmes naturals de les persones.

Potser la pregunta no és únicament si hem de canviar l'hora dues vegades a l'any. Potser la qüestió és si els nostres horaris laborals, educatius i socials estan realment adaptats a les necessitats de la societat actual.

Mentrestant, continuarem fent el mateix gest que han fet generacions abans que nosaltres: avançar o retardar les agulles del rellotge i preguntar-nos, una vegada més, si realment era necessari.

llegir més

Dos anys després: quan el poble va salvar el poble

Fa dos anys, la nostra terra va viure una de les experiències més doloroses que es recorden. Dies de por, d'incertesa i de ràbia. Dies en què moltes persones van perdre familiars, amistats, veïns o una part de la seua tranquil·litat. Dies que van deixar cicatrius visibles i invisibles. Dos anys després, encara hi ha qui no pot sentir el soroll intens de la pluja sense notar un nus a l'estómac. Encara hi ha qui reviu aquelles hores cada vegada que el cel s'enfosqueix. Encara hi ha massa preguntes sense resposta.

El temps passa, però la memòria no desapareix.

Durant aquests dos anys, hem escoltat moltes paraules. Hem vist declaracions, explicacions, justificacions i promeses. Però també hem comprovat una realitat que es repeteix massa sovint: quan arriben les grans emergències, la diferència la marca la gent. Les persones anònimes. Els veïns i veïnes. Les associacions. Els voluntaris. Els serveis d'emergència que van donar molt més del que exigia la seua obligació. La societat civil que, sense preguntar d'on venia ningú ni a qui votava, va decidir ajudar.

Per això, quan pensem en aquell moment, no hauríem de quedar-nos únicament amb el dolor. Seria injust. També hem de recordar la resposta col·lectiva que va sorgir entre la desesperació. Quan alguns esperaven ajuda, van ser els seus propis veïns els qui van arribar primer. Quan semblava que tot estava perdut, algú va obrir la porta de casa seua. Quan la por paralitzava, altres persones es van posar en marxa per ajudar.

Aquells dies van demostrar una cosa molt important: la força d'un poble no està en els seus edificis institucionals ni en els seus discursos oficials. La força d'un poble està en la seua gent.

És fàcil sentir ràbia quan es pensa en el que va passar. És comprensible. La sensació que ningú assumeix responsabilitats, que els errors es dilueixen entre informes, compareixences i titulars, genera frustració. Moltes víctimes continuen esperant explicacions. Moltes famílies continuen buscant un tancament emocional que mai arriba del tot. I això és una ferida oberta per a qualsevol societat democràtica.

Però també és cert que no podem viure permanentment atrapats dins d'aquella ràbia.

La memòria és necessària. L'exigència de responsabilitats és necessària. La justícia és necessària. Però també ho és l'esperança.

Perquè, si alguna cosa ens va ensenyar aquella tragèdia, és que som molt més forts del que pensem. Quan les circumstàncies van posar a prova la nostra capacitat de resistència, vam respondre junts. Quan semblava que tot s'afonava, vam descobrir la importància de la comunitat. I quan alguns intentaven mirar cap a un altre costat, la ciutadania va demostrar que no estava disposada a abandonar ningú.

En una època marcada per l'individualisme, aquell episodi va recordar-nos el valor de les xarxes humanes. La importància de conéixer el nom dels nostres veïns. D'interessar-nos per qui necessita ajuda. De construir barris, pobles i ciutats on les persones no siguen simples desconegudes que comparteixen carrer, sinó membres d'una mateixa comunitat.

Potser aquesta és la lliçó més valuosa de totes.

No podem canviar el passat. No podem esborrar el dolor. No podem recuperar allò que es va perdre. Però sí que podem decidir què fem amb allò que vam aprendre.

Podem exigir administracions més preparades, més eficients i més transparents. Podem reclamar que cada error siga analitzat perquè no torne a repetir-se. Podem defensar uns serveis públics capaços de protegir la ciutadania en moments crítics. I podem continuar alçant la veu cada vegada que algú pretenga convertir una tragèdia humana en una batalla partidista.

Però, sobretot, podem conservar allò millor que va aparéixer enmig del desastre.

La solidaritat.

Perquè la solidaritat no és només ajudar en una emergència. És una manera d'entendre la societat. És saber que el benestar dels altres també afecta el nostre. És comprendre que ningú es salva tot sol. És actuar abans que siga massa tard.

Dos anys després, moltes persones continuen reconstruint-se per dins. Algunes han necessitat teràpia. Altres encara lluiten contra l'ansietat o els records. Altres han intentat reprendre una normalitat que mai tornarà a ser exactament igual. A totes elles cal dir-los una cosa: el seu dolor importa. La seua experiència importa. La seua memòria importa.

I precisament per això no podem deixar que el temps convertisca aquells fets en una simple data del calendari.

Recordar no és quedar-se ancorat en el passat. Recordar és actuar amb responsabilitat en el present.

Hui, dos anys després, continuen existint motius per a la indignació. Però també n'hi ha per a l'orgull. Orgull d'una societat que va demostrar dignitat quan més difícil era. Orgull de les persones que van ajudar sense demanar res a canvi. Orgull de saber que, quan va arribar el moment més dur, van ser les mans dels veïns les que van sostindre altres mans.

Eixa és la imatge que hauríem de conservar.

No la dels qui es protegeixen entre ells. No la dels qui esquiven responsabilitats. No la dels qui intenten reescriure els fets.

La imatge que mereix perdurar és la de la gent corrent fent coses extraordinàries.

Perquè, efectivament, fa dos anys vam descobrir que només el poble salva el poble.

I també vam descobrir una altra cosa igual d'important: que mentre continue existint eixa solidaritat, encara hi ha esperança. I mentre hi haja esperança, cap tragèdia aconseguirà derrotar-nos del tot.

llegir més

L'ONU i el desenvolupament: continua sent necessària hui?

Des de la seua creació l'any 1945, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) ha sigut un dels principals instruments de cooperació entre els estats. Va nàixer amb la voluntat d'evitar nous conflictes mundials i de promoure un ordre internacional basat en el diàleg, la pau i el progrés compartit. Però més de huitanta anys després, molts ciutadans es pregunten si aquesta organització continua sent necessària.

És una pregunta legítima. L'ONU ha rebut nombroses crítiques al llarg dels anys. Se l'acusa de ser excessivament burocràtica, lenta en la presa de decisions i, en ocasions, impotent davant de guerres, crisis humanitàries o vulneracions dels drets humans. Quan esclata un conflicte internacional, sovint es posa en dubte la seua capacitat real d'actuació.

Tanmateix, reduir l'ONU als debats diplomàtics seria un error. Més enllà de la seua dimensió política, l'organització desenvolupa una tasca constant en àmbits tan diversos com la salut, l'educació, l'alimentació, la protecció de la infància, els drets humans o la cooperació al desenvolupament. Milions de persones es beneficien cada any de programes impulsats directament o indirectament per les Nacions Unides.

Un dels projectes més importants dels darrers anys ha sigut l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Aquesta iniciativa estableix una sèrie d'objectius globals orientats a combatre la pobresa, protegir el medi ambient, garantir una educació de qualitat, promoure la igualtat d'oportunitats i fomentar un creixement econòmic compatible amb la sostenibilitat.

La filosofia que inspira aquesta agenda és senzilla: els grans problemes del segle XXI no poden ser resolts per un únic país. El canvi climàtic, les migracions, les pandèmies, les crisis energètiques o la seguretat alimentària afecten conjuntament tota la humanitat. Per això resulta necessària una coordinació internacional que permeta compartir recursos, experiències i objectius comuns.

Ara bé, també és cert que els resultats aconseguits fins ara estan lluny de les expectatives inicials. Les desigualtats continuen existint, la pobresa no ha desaparegut i els efectes del canvi climàtic són cada vegada més evidents. Alguns crítics consideren que les declaracions i els compromisos internacionals no sempre es tradueixen en accions concretes.

Però cal preguntar-se què ocorreria si l'ONU no existira. Sense un fòrum global de diàleg, els desacords internacionals serien encara més difícils de gestionar. Sense organismes de coordinació, els esforços per combatre malalties, atendre emergències humanitàries o impulsar projectes de desenvolupament serien molt més limitats.

La realitat és que el món actual està més interconnectat que mai. Una decisió presa en qualsevol punt del planeta pot tindre conseqüències econòmiques, ambientals o socials a milers de quilòmetres de distància. Aquesta interdependència fa que la cooperació internacional no siga un luxe, sinó una necessitat.

L'ONU no és perfecta. Necessita reformes, més agilitat i una major capacitat d'adaptació als nous reptes globals. Però continua sent l'única organització que reuneix pràcticament tots els països del món al voltant d'uns objectius compartits.

Per això, la pregunta potser no és si l'ONU és necessària, sinó com podem fer que siga més útil i efectiva. Mentre existisquen problemes que transcendisquen les fronteres nacionals, continuarà sent imprescindible disposar d'espais de cooperació internacional. I, malgrat les seues limitacions, les Nacions Unides continuen representant l'intent més ambiciós de construir solucions comunes per a desafiaments globals.

llegir més

Quan la vida canvia de nom

Mireia, Aitana, hi ha paraules que arriben a les nostres vides sense demanar permís. Paraules que ningú espera escoltar associades a una persona estimada. Paraules que de sobte es fan presents a les converses, als silencis, als pensaments que apareixen de matinada. Càncer és una d’elles. Quan sou menudes, sembla una paraula gran, difícil, quasi incomprensible. Quan et fas major, descobrixes que continua sent difícil, encara que conegues millor el seu significat. Perquè no és només una malaltia. És una experiència que transforma la manera de mirar el temps, el cos, les prioritats i fins i tot les coses més senzilles que abans semblaven garantides.

Vivim en una societat que parla molt de controlar la vida. Organitzem calendaris, establim objectius, planifiquem el futur amb una confiança que de vegades sembla absoluta. Ens agrada pensar que les decisions correctes produiran sempre els resultats correctes. Però la vida no funciona així. Hi ha moments que trenquen aquesta sensació d’ordre. El càncer és un d’ells. Arriba per recordar-nos una realitat que preferim ignorar. Som vulnerables. No som màquines perfectes. No tenim el control complet de la nostra història. Aquesta idea pot provocar por, però també una forma més honesta de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos.

Quan una malaltia greu entra en una família, canvien moltes coses. No només les visites als hospitals, les proves o els tractaments. Canvia la manera de valorar un matí tranquil, un passeig curt, una conversa sense presses. Allò que semblava ordinari adquireix una llum diferent. De sobte, la normalitat deixa de ser invisible. Descobrim que les coses més importants sovint eren les que menys apreciàvem. Un dinar compartit. Una abraçada. Una rialla espontània. Un dia sense dolor. No perquè abans no tingueren valor, sinó perquè vivíem envoltats d’elles fins al punt de no veure-les. La fragilitat ens obliga a mirar amb més atenció.

Mireia, tu encara observes la vida amb la sorpresa de qui espera que les coses tinguen una explicació clara. Aitana, tu ja comences a entendre que moltes preguntes importants no tenen una resposta definitiva. El càncer forma part d’aquest territori. Hi ha qui busca culpables. Qui necessita explicacions simples. Qui vol convertir cada història en una lliçó perfecta. Però la realitat acostuma a ser més complexa. A vegades les coses passen sense que existisca una explicació que ens console. Acceptar aquesta incertesa no significa rendir-se. Significa aprendre a conviure amb allò que no podem controlar sense deixar que ens robe tota l’esperança.

També hi ha alguna cosa que em provoca incomoditat en la manera com solem parlar de la malaltia. Sovint utilitzem metàfores de guerra. Parlem de batalles, de victòries i de derrotes. Entenc la intenció. Necessitem llenguatge per expressar el coratge. Però sempre he pensat que hi ha un risc en aquesta mirada. Quan convertim una persona malalta en una soldada permanent, podem oblidar que continua sent una persona. Algú que té dret a cansar-se, a tindre por, a dubtar i fins i tot a enfadar-se. La dignitat no depén de mantindre una actitud heroica cada dia. La dignitat existix també en la vulnerabilitat.

La malaltia ens revela una altra veritat que la societat moderna intenta ocultar. Necessitem els altres. Ens agrada imaginar-nos independents, autosuficients, capaços de resoldre qualsevol problema sols. Però quan arriben els moments difícils, descobrim que la vida es manté gràcies a una xarxa de persones. Famílies, amistats, professionals sanitaris, veïns que pregunten com estàs, mans que ajuden sense fer soroll. La independència absoluta és una ficció. El que ens sosté és aquesta interdependència discreta que moltes vegades passa desapercebuda fins que es fa imprescindible.

Com a valencianes, vos agradarà sentir moltes històries sobre la força de la nostra terra. I és cert que hi ha una resistència admirable en la gent que ha aprés a alçar-se després de les dificultats. Però m’agradaria que entenguéreu la fortalesa d’una manera diferent. No com la capacitat de no caure mai, sinó com la capacitat de continuar estimant la vida fins i tot quan es torna complicada. Les persones que conviuen amb el càncer m’han ensenyat sovint aquesta mena de força serena. No una grandesa espectacular, sinó una valentia quotidiana feta de gestos menuts i persistents.

Hi ha dies en què la malaltia sembla ocupar tot l’espai. Els horaris, les converses, les preocupacions. Però fins i tot aleshores la vida continua trobant llocs per on obrir-se pas. Un acudit inesperat en una sala d’espera. Una flor que apareix al marge d’un camí. Un aniversari celebrat amb més emoció de l’habitual. El dolor no anul·la completament la bellesa. La tristesa no expulsa per sempre l’alegria. Aprendre això és important perquè ens ajuda a fugir de les visions absolutes. La vida rara vegada és una sola cosa. Acostuma a ser una barreja complexa de llum i ombra.

De vegades pense que el càncer també ens obliga a revisar les nostres prioritats col·lectives. Ens recorda la importància de la sanitat pública, de la investigació, de les cures i de les persones que dediquen la seua vida a acompanyar els altres. En una època obsessionada amb la productivitat i els resultats immediats, les cures continuen sent una forma silenciosa de civilització. Una societat es definix també per la manera com tracta les persones en els moments de més fragilitat. No només quan són fortes, útils o eficients.

Al final, filles meues, no vull que llegiu aquestes paraules amb por. Vull que les llegiu amb consciència. El càncer forma part de la realitat humana, però no és tota la realitat. La vida és més gran que qualsevol diagnòstic. És el conjunt de les mirades que compartim, dels afectes que construïm, dels dies que sabem habitar mentre els tenim. Potser aquesta és una de les lliçons més difícils i més valuoses. No viure com si fórem eterns, però tampoc com si tot estiguera perdut. Viure amb l’atenció de qui sap que cada instant és limitat i precisament per això mereix ser estimat. Cada decisió, cada paraula i cada abraçada són una manera de relacionar-nos amb aquest misteri fràgil que anomenem vida.

llegir més