Monuments, llocs, Sagunt ^

En el Dia dels Monuments i Llocs, Sagunt torna a vestir-se de postal mentre, sota la capa de vernís institucional, continuen supurant les mateixes ferides de sempre. És el dia perfecte per recordar-nos que vivim en una ciutat que presumeix de patrimoni però que sovint el tracta com si fóra un decorat barat, útil només quan toca fer-se la foto o penjar un post triomfalista.

Sagunt és un lloc on el passat pesa, però no sempre il·lumina. Parlem d’un teatre romà que encara és camp de batalla simbòlica, d’un circ que dorm sota terra com si no interessara despertar-lo, d’un patrimoni industrial que hauria de ser orgull i motor però que massa vegades es converteix en un record incòmode, i d’un centre històric que continua patint la desídia d’aquelles persones que només el trepitgen quan hi ha processons o quan toca inaugurar alguna cosa.

I, mentrestant, la ciutadania —la que viu, treballa i respira ací cada dia— mira com els discursos grandiloqüents xoquen amb la realitat de carrers que s’afonen, de cases que cauen, de projectes eternament anunciats i eternament ajornats. Sagunt és patrimoni, sí, però també és precarietat patrimonial, i això no es resol amb quatre pancartes i un hashtag.

El més irònic és que tenim un patrimoni que podria ser motor cultural, econòmic i emocional, però sovint es tracta com si fóra un luxe prescindible. Com si la memòria no importara. Com si la història no fora una responsabilitat compartida. Com si cuidar el que som fóra una extravagància.

En un dia com hui, potser caldria menys solemnitat i més autocrítica. Menys discursos i més manteniment. Menys promeses i més valentia per afrontar el que no funciona. Perquè Sagunt no necessita que li diguen com de magnífica és; necessita que la tracten amb la dignitat que mereix un lloc que ha vist passar imperis, guerres, renaixements i oblits.

El patrimoni no és un souvenir. És un compromís. I Sagunt, si vol deixar de ser un símbol a mitges, ha d’exigir —amb veu alta, crítica i inclusiva— que el respecte no siga un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I això implica incomodar, qüestionar i, si cal, alçar la veu encara que no agrade.

Perquè estimar Sagunt no és aplaudir-la sempre. És exigir que siga millor. És recordar que darrere de cada pedra hi ha una història, i darrere de cada història, una responsabilitat col·lectiva. I això, precisament això, és el que fa que valga la pena reivindicar-la.

llegir més

Cronistes ^

La recent incorporació de diverses persones del Camp de Morvedre a la nova Academia Valenciana de Cronistes Oficials és una notícia que reforça el paper del nostre territori en la preservació de la memòria col·lectiva. Que Josep Catalunya, Helios Borja i Juan Antonio Millón passen a formar part d’un organisme que vol dignificar la investigació local és una mostra clara que el Camp de Morvedre disposa d’un teixit historiogràfic viu, rigorós i compromés amb el patrimoni.

Aquest pas endavant convida a obrir un debat necessari a Sagunt. Una ciutat amb més de dos mil anys d’història, amb un patrimoni material i immaterial excepcional, amb una diversitat cultural que ha marcat èpoques i identitats, no pot continuar sense una figura estable que articule, preserve i divulgue la seua memòria. O, fins i tot, sense un equip plural de cronistes que represente la complexitat del municipi, com ja ocorre en altres ciutats del país.

Sagunt és una ciutat amb múltiples capes: la romana, la medieval, la industrial, la marítima, la festiva, la obrera, la agrícola, la patrimonial, la cultural i la contemporània. Pretendre que una sola persona puga abastar-ho tot és, probablement, una exigència desmesurada. Per això, el model de València, amb diverses persones cronistes especialitzades en àmbits diferents, pot ser una inspiració útil. Un equip de cronistes permetria una mirada coral, més completa i més justa amb la pluralitat de la ciutat.

La figura del o de la cronista no és només un càrrec honorífic. És una eina de cohesió social, de transmissió de coneixement i de defensa del patrimoni. És una veu que documenta el present perquè el futur puga entendre d’on venim. És una garantia que la memòria no quede dispersa, fragmentada o sotmesa a l’oblit. I és, també, una manera de reconéixer públicament la tasca de tantes persones que, des de l’arxiu, la recerca, la divulgació o la cultura popular, han treballat durant dècades per mantindre viva la història de Sagunt.

La creació d’una figura de cronista, o d’un equip plural de cronistes, seria un pas coherent amb el moment que viu la ciutat. Sagunt aspira a projectar-se com a referent cultural, patrimonial i educatiu. Per a fer-ho, necessita reforçar els mecanismes que garantisquen una mirada crítica, documentada i arrelada al territori. Necessita persones que puguen explicar-nos, amb rigor i sensibilitat, què som i per què som així.

La nova Academia Valenciana de Cronistes Oficials ha obert una porta. El Camp de Morvedre ja hi té una presència destacada. Ara és el moment que Sagunt, com a capital històrica i cultural del territori, faça el pas que li correspon. No per protocol, sinó per convicció. No per tradició, sinó per futur.

llegir més

Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana ^

Hi ha una distància cada volta més evident entre els noms oficials dels carrers i places de Sagunt i del Port i els noms que la gent fa servir en el dia a dia. És un fenomen que no té a veure amb la ignorància, ni amb una suposada deixadesa col·lectiva, sinó amb la manera com es construeix la memòria urbana. La plaça Blasco Ibáñez continua sent, per a molta gent, la plaça de l’Àngel. Altres espais mantenen noms populars com la plaça del Júnior, el Triangule Umbral o el parc de l’Aigua. Són noms que no apareixen en cap acord de ple, però que formen part d’un imaginari compartit que s’ha transmés de generació en generació.

Els noms populars naixen de l’ús i de la vida quotidiana. No responen a criteris administratius, sinó a records, referents visuals, comerços que marcaren una època o formes que ajudaven a orientar-se. Quan un nom arrela en la memòria col·lectiva, és molt difícil desplaçar-lo. Per això, quan es canvia un nom oficial o s’intenta consolidar-ne un de nou, sovint no hi ha un procés de pedagogia que explique el sentit del canvi, la història que hi ha darrere o la importància de la persona homenatjada. Sense aquest relat, el nom oficial queda com una etiqueta burocràtica que no connecta amb la vida real de la gent.

Algunes persones atribueixen aquesta confusió a Google Maps, com si la tecnologia fora la responsable de la pèrdua de referents. Però Google no crea la realitat urbana; simplement la reflecteix. Si la ciutadania no usa els noms oficials, no és perquè Google ho diga, sinó perquè no ha trobat motius per incorporar-los al seu vocabulari. La tecnologia amplifica allò que ja existia, però no substitueix la memòria col·lectiva.

Institucionalment, sí que s’utilitzen els noms oficials. Les administracions, els serveis d’emergència, la documentació i la senyalització segueixen el nomenclàtor aprovat. Però això crea un doble circuit: el món administratiu i el món quotidià. Quan aquests dos mons no dialoguen, el nomenclàtor es converteix en un instrument formal que no arrela en la ciutadania.

Això ens porta a una pregunta de fons: és important un nomenclàtor? Ho és, i molt. Un bon nomenclàtor és una eina de memòria democràtica, un espai on es decideix què volem recordar i quins valors volem projectar. També és una forma de cohesió urbana, perquè dona sentit als espais i facilita la convivència. Però perquè siga útil, ha d’estar viu, explicat i compartit. No pot ser només un llistat de noms aprovats en un ple; ha de formar part d’un relat que la ciutadania puga reconéixer com a propi.

El repte, per tant, no és renyar la gent perquè diu plaça de l’Àngel en lloc de plaça Blasco Ibáñez. El repte és construir un pont entre la memòria popular i la memòria institucional. Explicar qui era Blasco Ibáñez, per què mereix una plaça, què diu de nosaltres com a comunitat. Donar vida als espais, generar activitat, crear vincles. Només així els noms oficials deixaran de ser paraules en un plànol i es convertiran en part de la identitat compartida.

La ciutat no és només allò que està escrit en els rètols; és també allò que la gent diu, recorda i transmet. Quan el nomenclàtor i la memòria popular caminen junts, la ciutat es reconeix a si mateixa. Quan no, cada persona continua orientant-se com pot, entre el que diu el Google i el que li diu el cor.

llegir més

Claus entre els dits ^

Hi ha pors que no s’expliquen, es carreguen. I moltes dones i persones llegides com a dones carreguen una por que no hauria d’existir: la por que les violen, que les maten, que no tornen a casa. Una por que es manifesta en gestos automàtics, en recorreguts calculats, en claus entre els dits, en passos accelerats, en atacs d’ansietat que esclaten només d’imaginar un carrer massa fosc o massa buit.

Els homes poden escoltar-ho, poden entendre-ho racionalment, poden empatitzar. Però no poden sentir-ho en la pell de la mateixa manera. No perquè no vulguen, sinó perquè no han crescut amb eixa alerta constant. La seua llibertat de moviment és diferent. I això no els fa culpables, però sí responsables de mirar de cara aquesta desigualtat.

I aleshores arriba la pregunta que pesa més que totes les altres: com explique jo això a la meua filla, si l’he educada en llibertat? Com li dic que el món no sempre respectarà eixa llibertat que jo he defensat per a ella? Com li explique que pot ser valenta, però que també ha de ser prudent? Com li dic que no és culpa seua, però que ha d’estar alerta? És una contradicció que trenca per dins, perquè cap mare o pare voldria ensenyar la por com a eina de supervivència.

I encara una altra pregunta que punxa: he educat bé la meua filla? I ells, als seus fills, els hen educat bé? I jo? He fet tot el que tocava perquè entenguen la igualtat, el respecte, la responsabilitat? O, sense voler, també he contribuït a que algú senta aquesta por? És una pregunta que fa mal, però que és necessària. Perquè educar no és només transmetre valors, és revisar-se constantment, assumir errors, corregir camins, aprendre a desaprendre.

Jo mateix he canviat de vorera més d’una vegada en vore una dona preocupada per creuar-se amb mi. No perquè jo siga una amenaça, sinó perquè sé que ella no pot saber-ho. I això ja diu prou del món que hem construït. Un món on un home que camina darrere d’una dona pot ser percebut com un perill, encara que no ho siga. Un món on ella ha d’interpretar cada ombra, cada soroll, cada pas. Un món on jo, per simple empatia, m’aparte per no afegir-li més tensió.

Aquesta és la realitat que moltes persones viuen cada dia. Una realitat que no es resol dient que “no tots els homes”, perquè el problema no és individual, és estructural. I mentre siga així, la por continuarà sent una companya no desitjada.

Explicar-li això a una filla és dur. Però potser la clau està en no transmetre-li la por, sinó la consciència. No ensenyar-li a tindre por, sinó a reconéixer situacions injustes. No educar-la per a defendre’s sola, sinó per a exigir un món on no haja de defendre’s. I educar els fills, els xics, perquè entenguen que la seguretat de les altres persones també depén d’ells, de com miren, de com actuen, de com ocupen l’espai.

Jo no sé si ho he fet tot bé. Ningú ho sap del tot. Però preguntar-s’ho ja és una forma de responsabilitat. I assumir que el món pot ser millor, i que podem contribuir a fer-lo més segur, també ho és.

Fins que això no siga així, moltes dones continuaran tornant a casa amb el cor accelerat. I això, senzillament, no hauria de passar.

llegir més

Ni simp, ni aliat ^

Un home feminista no és un simp, ni tampoc un aliat que busca reconeixement. És, simplement, una persona decent. I que aquesta idea continue sorprenent diu molt de la societat que hem construït.

En un entorn on una part de la masculinitat encara es defensa a base de cuirasses, burles i por a perdre privilegis, qualsevol gest d’empatia cap a les dones és ridiculitzat. El mot simp, importat de l’argot digital, és la prova d’una inseguretat profunda: un insult que només funciona en cultures que interpreten la igualtat com una amenaça i no com una condició mínima de convivència.

L’etiqueta aliat tampoc resol res. Massa vegades s’ha convertit en una posició simbòlica, una mena de paper que algunes persones representen per sentir-se del costat correcte sense revisar actituds, sense escoltar de veritat, sense renunciar a res. Quan algú necessita que li reconeguen el paper d’aliat, deixa de ser útil i passa a ocupar un espai que no li correspon. El feminisme no necessita protagonismes masculins, sinó responsabilitat compartida.

Per això la decència és tan poderosa. No demana aplaudiments ni medalles. No és una postura ni un discurs, sinó una pràctica quotidiana: escoltar, revisar-se, no ocupar espais que no toquen, assumir que la igualtat no és una concessió, sinó un dret que ha sigut negat massa temps. Un home feminista no és un heroi ni un salvador. És algú que entén que la desigualtat és estructural i que també el travessa, perquè el patriarcat no sols oprimeix les dones: també empobreix la vida emocional i relacional dels homes.

Quan la masculinitat deixa de ser una cuirassa, desapareix la necessitat de demostrar res. No cal exhibir duresa, ni menysprear la vulnerabilitat, ni convertir les relacions en un intercanvi de favors. La decència és, en realitat, una forma de llibertat: la llibertat de no haver de representar un paper.

El feminisme no necessita que els homes s’hi apunten com qui s’apunta a un club. Necessita que deixen de ser obstacles, que entenguen que la igualtat no és una causa aliena, sinó una condició per a una societat més justa, més habitable i més humana.

Per això, un home feminista no és un simp ni un aliat. És una persona que ha decidit no ser part del problema. I això, encara hui, és un acte de decència profunda.

llegir més