Maleïda llibertat de premsa ^

La llibertat de premsa és un d’aquells conceptes que tothom defensa en abstracte, però que sovint incomoda quan es fa present en la vida quotidiana. La vinyeta de Mafalda en què la protagonista es queixa del que llig al diari és un exemple magnífic d’aquesta tensió. Quino, amb la seua mirada lúcida i tendra, aconsegueix que una criatura de sis anys formule preguntes que moltes persones adultes preferirien evitar. I és precisament aquesta capacitat de convertir la indignació infantil en una reflexió profunda el que fa que la seua obra continue sent tan actual.

Quan Mafalda protesta davant d’allò que llig, siga una notícia política o una recepta de cuina que no li agrada, està fent visible una cosa molt seriosa: el poder de la informació. La llibertat de premsa no és només un dret abstracte inscrit en constitucions i declaracions internacionals. És una pràctica viva que afecta directament la manera com entenem el món, com ens relacionem amb les altres persones i com participem en la vida col·lectiva. Mafalda, amb la seua espontaneïtat, ens recorda que la informació no sempre és còmoda, que sovint ens posa davant realitats que preferiríem no veure, però que precisament per això és imprescindible.

La primera idea que podem extraure d’aquesta vinyeta és que la informació no sempre ens agrada. Igual que Mafalda s’indigna amb el que llig, nosaltres també podem sentir rebuig davant de notícies que ens mostren desigualtats, conflictes, corrupció o decisions polítiques que no compartim. La llibertat de premsa no existeix per fer-nos sentir bé, sinó per fer-nos conscients. És un mirall que reflecteix la realitat, encara que siga incòmoda, i que ens obliga a pensar, a qüestionar i, de vegades, a actuar. La incomoditat és un símptoma de salut democràtica, perquè significa que la informació circula, que no està filtrada per interessos que volen evitar-nos disgustos a canvi de mantenir-nos en la ignorància.

La segona idea que ens ofereix Mafalda és encara més paradoxal: sense llibertat de premsa, la indignació seria impossible. La protesta de la protagonista només té sentit perquè ha pogut llegir allò que li desagrada. Si la informació estiguera censurada, si només arribaren a casa seua notícies edulcorades o manipulades, no tindria motiu per enfadar-se. La indignació, en aquest sentit, és un signe que la informació és lliure. Quan una societat deixa de sorprendre’s o de molestar-se per allò que passa, quan tot sembla normal o inevitable, és que alguna cosa s’ha trencat en el mecanisme de la comunicació pública. Mafalda, amb la seua queixa, ens recorda que el malestar és un motor de canvi i que la llibertat de premsa és la condició que el fa possible.

La tercera idea que podem extreure és que llegir és un acte polític. Quino ens mostra que fins i tot una criatura entén que la informació té conseqüències. Llegir, contrastar, dubtar i exigir explicacions és una forma de participació en la vida col·lectiva. La llibertat de premsa no és només un dret de les persones que treballen en el periodisme, sinó una responsabilitat de tota la ciutadania. Sense persones lectores actives, crítiques i exigents, la llibertat de premsa es converteix en una formalitat buida. Mafalda, amb la seua curiositat insaciable, ens convida a assumir aquesta responsabilitat i a no delegar-la en ningú.

A partir d’aquestes tres idees, podem aprofundir encara més en el sentit de la llibertat de premsa en les societats contemporànies. Vivim en un món saturat d’informació, on la llibertat de premsa conviu amb la desinformació, la manipulació i la polarització. En aquest context, la lliçó de Mafalda és més necessària que mai. La llibertat de premsa no és només la possibilitat de publicar, sinó també la capacitat de llegir amb criteri. No és només un dret legal, sinó una pràctica quotidiana que implica responsabilitat, esforç i, sovint, paciència. La indignació de Mafalda no és superficial; és una reacció davant d’un món que no sempre funciona com hauria de funcionar. I aquesta reacció és el primer pas per transformar-lo.

També és important recordar que la llibertat de premsa no és un bé garantit per sempre. Requereix vigilància, defensa i compromís. Hi ha contextos on està amenaçada per governs autoritaris, per interessos econòmics o per dinàmiques socials que penalitzen la dissidència. En aquests casos, la vinyeta de Mafalda adquireix un significat encara més profund. La seua queixa no és només una expressió d’humor, sinó una reivindicació de la necessitat de mantindre oberts els canals d’informació. Sense aquests canals, la societat perd la capacitat de corregir els seus errors, de denunciar les injustícies i de construir un futur més just.

La llibertat de premsa també té una dimensió emocional que sovint s’oblida. Llegir notícies pot generar angoixa, ràbia o tristesa. Mafalda ho expressa amb una sinceritat desarmant. Però aquestes emocions no són un problema a evitar, sinó una part inevitable del procés de comprendre el món. La informació no és neutra; ens afecta perquè ens importa. I és precisament aquesta implicació emocional la que pot convertir la lectura en un motor de solidaritat i de compromís. Quan una notícia ens commou, ens està convidant a no ser indiferents.

En el fons, el que ens diu Mafalda és que la llibertat de premsa és incòmoda, però imprescindible. Que preferim saber, encara que ens faça mal. Que la veritat, quan es publica, pot remoure consciències, i que això és precisament el que la fa valuosa. La vinyeta ens recorda que la informació és un dret, però també un repte. Ens obliga a mirar de cara allò que passa, a assumir la complexitat del món i a no refugiar-nos en la ignorància. I, sobretot, ens recorda que la llibertat de premsa és una conquesta col·lectiva que cal cuidar, defensar i exercir cada dia.

Així, la reflexió que ens inspira Mafalda no és només una crítica irònica, sinó una invitació a pensar en profunditat sobre el paper de la informació en les nostres vides. Ens anima a ser persones lectores actives, a no conformar-nos amb explicacions simples i a mantindre viva la capacitat de sorprendre’ns i d’indignar-nos. Perquè només així la llibertat de premsa tindrà sentit. I només així podrem construir una societat més justa, més lliure i més conscient.

llegir més

Un hospital públic amb les llums apagades ^

La notícia és contundent: més de 14.000 proves diagnòstiques derivades a la privada des del Departament de Salut de Sagunt. No és una anècdota, ni una decisió puntual, ni una qüestió tècnica. És un model. Un model que, a poc a poc, va buidant de contingut allò que és de totes i tots per omplir de negoci allò que només beneficia uns pocs.

El sindicat denuncia que un equip de ressonància magnètica comprat en 2023 ha estat dos anys parat. Dos anys. En un hospital com el de Sagunt, que dona servei a més de 150.000 persones. Dos anys en què la ciutadania ha hagut d’esperar, pagar o resignar-se. Dos anys en què la solució ha sigut “derivar”, com si derivar no tinguera conseqüències, com si derivar no fora una decisió política, com si derivar no alimentara un cercle pervers: infrafinances el públic, el públic no arriba, envies a la privada, la privada creix, el públic s’afebleix.

I encara més greu: a dia de hui no hi ha pacients citats per al mes de maig. Un equip nou, acabat d’engegar, i ja sense programació. És difícil trobar una imatge més clara de la desídia o de la voluntat —segons com es mire— de deixar que el sistema públic s’oxide.

Planificació deficient o estratègia calculada

Quan un hospital té dos equips de ressonància i només un funciona, i a més només de dilluns a divendres, mentre altres centres amplien horaris per reduir llistes d’espera, no estem davant d’un problema tècnic. Estem davant d’una decisió de gestió.

Quan la infermera assignada al servei només hi treballa dos dies a la setmana, no és un accident. És una manca de recursos humans que es podria resoldre si hi haguera voluntat.

Quan el lloc de radiologia continua sense cobrir-se, no és mala sort. És infraestructura pública sense personal, una fórmula que sempre acaba igual: externalització.

I quan només hi ha un tècnic de radiodiagnòstic en el torn de nit, mentre hospitals semblants en tenen dos, el missatge és clar: Sagunt no és una prioritat.

El cost real de les derivacions

La Conselleria parla de reducció de llista d’espera. Però no diu a quin preu. No diu que les derivacions són diners públics que ixen del sistema públic per alimentar el privat. No diu que, si els equips públics funcionaren a ple rendiment, no caldria pagar dues vegades: una per mantindre l’hospital i una altra per pagar el servei extern.

No diu tampoc que, quan un servei públic es deixa degradar, la ciutadania perd confiança. I quan la ciutadania perd confiança, el relat de “el privat funciona millor” es fa més fàcil de vendre.

Sagunt i el Camp de Morvedre mereixen un hospital digne

El Camp de Morvedre és un territori amb identitat, amb història, amb indústria, amb creixement demogràfic i amb necessitats reals. No pot ser que l’hospital que ha de garantir la salut de desenes de milers de persones funcione amb equipament parat, personal insuficient i planificació erràtica.

No pot ser que, mentre es parla de modernització, d’eficiència i de gestió, la realitat siga que els recursos públics s’infravaloren i s’infrautilitzen.

No pot ser que, mentre es presumeix de reduir llistes d’espera, s’amague que la solució ha sigut pagar a la privada allò que el públic podria fer si estiguera ben dotat.

La defensa de la sanitat pública no és un eslògan

És una exigència democràtica. És una qüestió de justícia social. És un compromís amb la igualtat d’oportunitats. I és, sobretot, una responsabilitat política.

Per això, cal dir-ho clar: no és admissible mantindre equips públics parats mentre es multipliquen les derivacions externes. No és admissible que Sagunt tinga un hospital a mig gas. No és admissible que el Camp de Morvedre haja d’acceptar com a normal allò que no ho és.

La sanitat pública es defensa amb personal, recursos, planificació i voluntat. I, quan cal, també amb veu. Amb una veu que diga prou. Amb una veu que recorde que la salut no és un negoci. Amb una veu que reclame el que és de totes i tots.

llegir més

Romeu, Maria Correa i el País Valencià que es va negar a ser súbdit ^

El 2 de maig és una data incòmoda. No perquè recorde una guerra, sinó perquè recorda una veritat que molts preferirien oblidar: els pobles només són lliures quan decideixen ser-ho. I al País Valencià, aquell impuls de dignitat tingué un nom propi: Sagunt. I un rostre: Josep Romeu i Parras. I una ombra injustament silenciosa: Maria Correa Navarro.

La història espanyola ha convertit el 2 de maig en un relat patriòtic uniforme, centralista, madrileny. Però ací, a casa nostra, la història fou una altra. Mentre Madrid s’alçava, el País Valencià ja feia temps que resistia. I Sagunt, amb Romeu al capdavant, no lluitava per cap corona ni per cap bandera aliena: lluitava per defensar la seua terra, la seua gent i la seua dignitat.

Romeu no és un heroi espanyol; és un heroi valencià. I això, encara avui, costa de dir en veu alta.

Quan Suchet li oferí salvar la vida a canvi de submissió, Romeu no va respondre com un patriota abstracte. Va respondre com un home arrelat:  

“Vaig nàixer a Sagunt.”  

Això és identitat. Això és nació. Això és consciència de pertinença.

Però la història oficial ha preferit convertir-lo en un soldat més d’un relat estatal que no li pertany. I encara pitjor: ha esborrat quasi del tot la figura de Maria Correa, la dona que va patir la ruïna, la violència i la pèrdua. La que va sostenir la vida mentre els homes sostenien la pólvora. La que va pagar el preu de la resistència sense que ningú li dedicara monuments ni carrers.

El 2 de maig, vist des del País Valencià, no és una festa nacional. És un avís. Ens recorda que, quan no defensem la nostra memòria, algú altre la reescriu. Que quan no expliquem la nostra història, algú altre la narra per nosaltres. I que quan no reivindiquem els nostres herois, acaben convertits en símbols d’un projecte que no és el nostre.

Sagunt va resistir perquè sabia què estava en joc: la llibertat de ser un poble i no una província.  

I dos segles després, el repte és el mateix.

Perquè encara avui hi ha qui voldria que el País Valencià renunciara a la seua veu, a la seua llengua, a la seua memòria. Que acceptara un paper secundari en un relat que no hem escrit. Que callara, que obeïra, que s’adaptara.

Però la història de Romeu i Maria Correa ens diu exactament el contrari:  

que els pobles que no es defensen, desapareixen.  

I que els pobles que resisteixen, encara que perden batalles, acaben guanyant futur.

El 2 de maig no és un homenatge a un passat gloriós. És un mirall incòmode. Ens pregunta si estem disposats a ser tan valents com aquells que ens precediren. Si volem ser un poble que recorda o un poble que s’esborra. Si volem ser Romeu o volem ser súbdits.

Sagunt ja va respondre fa dos-cents anys.  

Ara ens toca a nosaltres.

llegir més

1 de Maig a Sagunt: el treball que sosté una ciutat ^

El Primer de Maig, a Sagunt, sempre té un punt de veritat quotidiana. No parla només de grans discursos, sinó de la vida real de milers de persones que fan possible que la ciutat funcione: des de la indústria fins al comerç, des de l’hostaleria fins als serveis públics, des de les noves tecnologies fins a les cures invisibles que sostenen famílies senceres.

En un municipi amb una identitat industrial tan marcada, el Dia del Treball recorda que els drets laborals no són un patrimoni del passat. Són una conquesta que cal mantindre viva en un context on la transformació tecnològica, la pressió econòmica i la precarització poden avançar més ràpid que la capacitat d’organitzar-se.

Sagunt és també un exemple de com el treball configura el territori: el port, les empreses del polígon, la nova activitat logística, el comerç de proximitat, els serveis educatius i sanitaris, el teixit cultural i esportiu. Tot això depén de persones que cada dia posen temps, coneixement i esforç. I el 1 de Maig és, sobretot, un recordatori que aquest esforç mereix estabilitat, respecte i futur.

En un moment en què la digitalització i la IA estan transformant sectors sencers, és un fet que la tecnologia no pot ser una excusa per retallar drets ni per substituir talent com si fóra recanvi. Sagunt, amb el seu passat industrial i el seu present de canvi, sap millor que ningú que la innovació només té sentit si millora la vida de les persones.

Per això, el Primer de Maig al nostre municipi és també una crida a reforçar el teixit social, a organitzar-se, a participar, a defensar condicions dignes i a construir un model de ciutat on el treball siga compatible amb la vida, amb la salut i amb la cohesió social.

Sagunt ha crescut gràcies al treball. I continuarà avançant si aquest treball és digne, segur i reconegut.

llegir més

Primer de Maig ^

El sector TIC és estratègic. Ens ho repeteixen cada dia. Però darrere del discurs del talent, de l’expertise i de la “transformació digital”, massa empreses continuen funcionant amb una lògica vella: precaritzar, fragmentar, pressionar i disfressar-ho tot amb paraules en anglés perquè semble modern.

Ens parlen de daily, sprints, deliverables, performance reviews i ownership per evitar parlar del que realment importa: salaris dignes, temps de vida, estabilitat, salut mental i respecte. Els anglicismes no són innocents: són una cortina de fum per evitar dir “hores extres”, “pressió”, “precarietat” o “responsabilitats empresarials”.

Hem aconseguit un conveni. Sí. Un conveni necessari, fruit de lluita i organització. Però un conveni no és un trofeu per penjar a la paret: és una base mínima. I en un sector que canvia cada sis mesos, un conveni recent ja necessita revisió. Perquè si no s’actualitza, queda vell. I si queda vell, deixa de protegir. I si deixa de protegir, el sector retrocedeix.

I ara, la IA. La gran promesa. La gran amenaça. La IA pot ser una eina poderosa, però també pot convertir-se en l’excusa perfecta per retallar, substituir, externalitzar o degradar condicions. Pot automatitzar tasques, però també pot automatitzar acomiadaments. Pot augmentar la productivitat, però també pot augmentar la pressió fins a límits insostenibles.

La IA no és neutral. Depén de qui la controla, de per a què s’utilitza i de quins drets tenim per defensar-nos. Sense sindicats forts, la IA no serà futur: serà una màquina de triturar persones.

I encara hi ha qui diu que el sindicalisme és antic. Antic? Antic és explotar. Antic és amagar precarietat darrere de flexibility. Antic és exigir commitment mentre s’ignora la salut mental. Antic és voler treballadors cansats, desinformats i desorganitzats.

Quan un projecte es tanca de sobte, quan una consultora incompleix un conveni, quan un equip és deslocalitzat, quan la IA s’utilitza per justificar retallades, quan un salari no dona per viure, el sindicalisme no és una opció: és l’últim tallafoc. L’únic mur entre la dignitat i la voracitat.

El sector TIC és estratègic, sí. Però no per a les empreses: per a la societat. I una societat no pot construir el seu futur sobre persones exhaustes, precàries o invisibilitzades.

Per això, aquest 1 de Maig cal afirmar:

– Que els drets no són benefits: són conquests.

– Que la unitat no és un claim: és una força real.

– Que el conveni és un punt de partida, no un punt final.

– Que la IA ha de servir les persones, no substituir-les.

– Que el talent no és un recurs: és gent.

– Que l’expertise no es regala: es respecta.

– Que el sector TIC no avançarà si ho fa a costa de la seua pròpia gent.

No retrocedirem. No abaixarem el cap. No permetrem que el futur es construïsca amb persones trencades.

El sector TIC és estratègic, però la dignitat laboral ho és més.

llegir més