La finestra d’Overton i la política local ^

Hi ha conceptes que, tot i nàixer lluny del nostre entorn immediat, acaben descrivint amb una precisió sorprenent allò que vivim cada dia. La finestra d’Overton és un d’aquests. Aquest marc teòric, que explica quines idees són considerades acceptables en un moment determinat, ajuda a entendre per què en alguns municipis el debat públic sembla viu i expansiu, mentre que en altres es percep com un espai reduït, fràgil i sovint condicionat per silencis que pesen més que les paraules. Sagunt, amb la seua complexitat territorial, la seua història industrial i la seua diversitat social, és un d’aquests llocs on la finestra d’Overton sembla haver-se anat fent més estreta amb el pas del temps.

Quan es parla amb persones del municipi, siga al nucli històric o al Port, siga en entitats culturals, associacions veïnals o espais informals, apareix una sensació compartida: hi ha temes que es poden tractar amb naturalitat i d’altres que, tot i ser importants, es perceben com a incòmodes. No perquè no importen, sinó perquè s’ha instal·lat la idea que és millor no tocar-los. Aquesta autocensura col·lectiva, sovint subtil, és un símptoma clar que la finestra d’Overton s’ha reduït. I quan això passa, el municipi perd capacitat de pensar-se, de projectar-se i de discutir-se amb maduresa.

La política local, que hauria de ser l’espai més pròxim i més permeable a les necessitats de la ciutadania, es veu afectada per aquesta dinàmica. Quan determinades qüestions desapareixen del debat públic, no ho fan perquè s’hagen resolt. Ho fan perquè s’ha assumit que qüestionar-les pot generar tensions, incomoditats o reaccions adverses. I així, a poc a poc, el que era debat es converteix en tabú, i el que era discrepància legítima es transforma en silenci.

Un dels àmbits on això es percep amb més claredat és en la relació entre Sagunt i el Port. Aquesta dualitat territorial, que ha marcat la història recent del municipi, continua sent un tema sensible. Moltes persones expressen que parlar-ne obertament pot generar malentesos o ser interpretat com una presa de posició. Això fa que, sovint, es preferisca evitar el tema o tractar-lo de manera superficial. Però evitar un debat no resol les tensions que l’originen; simplement les amaga. I quan un municipi no pot parlar amb naturalitat de la seua pròpia estructura territorial, la finestra d’Overton s’ha fet massa estreta.

Un altre exemple és la gestió del patrimoni històric i industrial. Sagunt és un municipi amb un llegat excepcional: des del teatre romà fins al patrimoni siderúrgic, passant per espais naturals i elements arquitectònics que expliquen segles d’història. Tot i això, moltes persones perceben que la discussió sobre com preservar, restaurar o donar ús a aquest patrimoni es fa amb una prudència excessiva. Hi ha qui considera que qualsevol crítica pot ser interpretada com una oposició frontal, i qui pensa que qualsevol proposta alternativa pot ser vista com una extravagància. Aquesta por a desentonar limita la capacitat del municipi per imaginar projectes ambiciosos i per discutir amb profunditat quin paper ha de jugar el patrimoni en el futur de la ciutat.

També hi ha un silenci notable al voltant del model econòmic i industrial. Sagunt ha estat, històricament, un municipi marcat per la indústria, i continua sent-ho. Però parlar del futur econòmic, de la diversificació, de l’impacte de les grans empreses o de la sostenibilitat del model productiu és, sovint, un exercici que es fa amb cautela. Algunes persones expliquen que expressar posicions crítiques pot ser percebut com un atac a l’ocupació, mentre que defensar determinades transformacions pot ser vist com una ingenuïtat. Aquesta tensió fa que el debat siga menys ric del que podria ser, i que moltes idees queden fora de la finestra d’Overton simplement perquè no encaixen en el marc del que es considera realista.

A tot això s’hi suma un fenomen que moltes persones del municipi comenten en veu baixa: la percepció que l’alcalde, siga qui siga en cada moment, pot generar simpatia personal, i que aquesta simpatia actua com un amortidor del debat. Hi ha qui diu que veu coses que no li agraden, que detecta decisions discutibles o que percep mancances en la gestió, però que no les verbalitza perquè l’alcalde cau bé, perquè és proper, perquè té bona imatge o perquè resulta incòmode qüestionar algú que genera afinitat. Aquesta dinàmica, que no és exclusiva de Sagunt però que ací es fa especialment visible, contribueix a estretejar encara més la finestra d’Overton. Quan la simpatia personal pesa més que la necessitat de debat, el municipi perd capacitat crítica. I quan la ciutadania calla per no trencar una harmonia aparent, el silenci es converteix en norma.

La conseqüència d’aquesta reducció del debat és que moltes persones tenen la sensació que les decisions es prenen en un espai massa tancat, massa condicionat per allò que es pot dir i allò que no. Quan la finestra d’Overton es fa estreta, les veus que queden fora no desapareixen: simplement deixen de ser escoltades. I això genera frustració, desconnexió i una percepció que la política local no reflecteix la pluralitat real del municipi.

Però Sagunt és un municipi que, històricament, ha sabut reivindicar-se. La seua trajectòria està plena de moments en què la ciutadania ha demostrat capacitat d’organització, de resistència i de creativitat. Aquesta energia continua viva, i moltes persones reclamen que el debat públic siga més valent, més obert i més capaç d’assumir la complexitat del municipi. Reclamen que es puguen plantejar alternatives sense que siguen etiquetades automàticament com a radicals o inviables. Reclamen que es puga parlar del futur sense por de desentonar. Reclamen, en definitiva, una finestra d’Overton més ampla.

Reobrir aquesta finestra no significa imposar cap agenda concreta. Significa, simplement, permetre que totes les agendes puguen ser escoltades. Significa recuperar la capacitat de discutir amb profunditat, d’acceptar el desacord i d’entendre que el debat no és una amenaça, sinó una eina. Significa reconéixer que un municipi amb la història, la diversitat i la vitalitat de Sagunt mereix un debat públic a l’altura.

Per aconseguir-ho, cal que la ciutadania se senta empoderada per expressar-se sense por. Cal que les institucions fomenten espais de participació real, on les idees no siguen filtrades per la seua comoditat política, sinó valorades pel seu potencial transformador. Cal que els mitjans locals, les entitats i els col·lectius socials contribuïsquen a ampliar el marc del debat, no a restringir-lo. I cal, sobretot, que es reconega que la pluralitat no és un problema, sinó una riquesa.

Sagunt no és un municipi petit. No ho és en història, ni en identitat, ni en ambició. És un municipi que ha sabut reinventar-se moltes vegades, i que continua tenint per davant reptes enormes i oportunitats extraordinàries. Però per aprofitar-les, necessita un debat públic que no tinga por de mirar lluny, de qüestionar-se i de reinventar-se. Necessita una finestra d’Overton que no siga una escletxa, sinó una obertura ampla i lluminosa.

Potser ha arribat el moment que el municipi recupere aquesta amplitud. Potser ha arribat el moment que la ciutadania torne a sentir que pot parlar de tot, sense por i sense límits artificials. Potser ha arribat el moment que Sagunt, amb tota la seua força i la seua diversitat, torne a obrir la finestra.

llegir més

Sagunt, patrimoni en espera ^

Hi ha ciutats que carreguen amb un llegat tan immens que, paradoxalment, sembla que ningú sap ben bé què fer-ne. Sagunt és una d’eixes ciutats. El seu castell, el seu teatre romà i el seu patrimoni industrial i arqueològic formen un mosaic únic a la Mediterrània. Però també formen un mirall incòmode: el d’un poble que porta dècades reclamant el que li correspon mentre les administracions superiors, tant de Madrid com de València, es passen la pilota, anuncien plans, fan visites solemnes i, al final, deixen que el temps continue fent la faena que no fan elles.

L’últim episodi d’esta història interminable és la visita conjunta del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt, que han tornat a anunciar un pla director per al Teatre Romà i el Castell. Un document que, segons expliquen, aportarà una visió global, coherència i una estratègia a llarg termini. Paraules que sonen molt bé, però que tenen un problema enorme: el pla director ja era obligatori i el van deixar caducar.

La pregunta, per tant, és inevitable. Com podem confiar en un nou anunci quan ni tan sols han sigut capaces de mantindre vigent l’instrument bàsic de planificació que ja existia?

El ritual dels anuncis: una litúrgia buida

S’ha destacat el caràcter històric de la trobada entre les tres administracions. És cert que no és habitual veure-les juntes, però això no converteix l’acte en històric. El que seria realment històric, i fins i tot revolucionari, seria que, per una vegada, el compromís es traduïra en pressupost real, continuat i suficient.

Sagunt no necessita més fotos, ni més declaracions solemnes, ni més promeses de futur. Necessita diners, personal, manteniment, excavacions sistemàtiques, museïtzació i una gestió que tracte el seu patrimoni com el que és: un tresor d’importància estatal, no un decorat per a visites institucionals.

I això no és una opinió, és una realitat visible. El castell continua mostrant zones en ruïna, estructures inestables, restes arqueològiques sense estudiar i espais sense cap ús. El teatre romà, després de dècades de polèmica, continua sense un projecte museogràfic integral. El patrimoni industrial del Port de Sagunt, malgrat alguns avanços puntuals, continua esperant una aposta clara i sostinguda.

Mentrestant, cada cert temps arriba una delegació, fa un recorregut, anuncia actuacions urgents i se’n torna. I el cicle es repeteix, com si el patrimoni poguera aguantar indefinidament sense una intervenció seriosa.

El pla director: obligatori, caducat i ara ressuscitat

El punt més greu de tota esta història és el que quasi passa desapercebut: el pla director és obligatori. No és un caprici, no és un extra, no és un regal. És una exigència legal per a la gestió d’un Bé d’Interés Cultural d’esta magnitud.

I, malgrat això, el pla va caducar. Ningú el va renovar. Ningú va activar el procés per actualitzar-lo. Ningú va assumir responsabilitats. Simplement, es va deixar morir.

Ara, el Ministeri anuncia que en 2026, dos anys més tard, adjudicarà la redacció d’un nou pla. Açò significa dos anys més sense instrument de planificació i, després, quan s’adjudique, encara vindran mesos o anys de redacció, revisió, aprovació i aplicació.

Sagunt no pot esperar tant. El seu patrimoni tampoc.

La comparació incòmoda: Xàtiva com a exemple

La comparació amb el Castell de Xàtiva és inevitable. I és dolorosa. No perquè Xàtiva no mereixca el que té, sinó perquè evidencia el que Sagunt no té.

Xàtiva compta amb un pla director vigent i aplicat, inversions continuades, personal estable, una estratègia turística coherent, una museïtzació atractiva i funcional i una imatge de marca consolidada.

Sagunt, en canvi, té un pla director caducat, intervencions puntuals i disperses, manteniment insuficient, zones tancades o degradades, restes arqueològiques sense estudiar i un relat turístic fragmentat.

La diferència no és casual. És política, pressupostària i estructural.

El paper de les associacions i de la ciutadania: les úniques que no fallen

Si Sagunt no ha perdut el seu patrimoni és, en gran part, gràcies a les associacions culturals, patrimonials i veïnals que porten dècades lluitant. Són estes entitats i persones les que han denunciat l’abandonament, les que han organitzat activitats, les que han pressionat les administracions, les que han mantingut viva la memòria i la reivindicació.

Per això és imprescindible una cosa que encara no s’ha dit prou alt: Sagunt ha de decidir sobre Sagunt. No Madrid. No València. No despatxos llunyans que no trepitgen el castell més que un dia cada dos anys.

El pla director, si realment vol ser útil, ha d’incloure participació real de les associacions, consultes públiques vinculants, transparència absoluta en pressupostos i calendari i un òrgan de seguiment amb representació local majoritària. Sense això, serà un document més per a un calaix.

El problema de fons: el patrimoni com a decorat, no com a projecte

El que passa a Sagunt no és un cas aïllat. És un símptoma d’un model de gestió patrimonial que tracta els monuments com a escenaris per a fotos institucionals, no com a projectes de país.

Quan el patrimoni es converteix en decorat, les actuacions són puntuals i no estructurals, els pressupostos són intermitents i no estables, les decisions es prenen des de lluny i no des del territori, les prioritats són polítiques i no tècniques i els resultats són superficials i no transformadors.

Sagunt mereix molt més que això. I ho mereix no només per la seua història, sinó també pel seu futur.

El castell i el teatre: dos símbols, una mateixa negligència

El castell és un gegant ferit. El teatre és un símbol mal resolt. Tots dos comparteixen dècades de desatenció, intervencions parcials i absència de planificació.

El castell presenta zones en ruïna sense intervenció, muralles amb patologies estructurals, espais sense ús ni museïtzació, accessibilitat deficient i restes arqueològiques sense estudiar.

El teatre arrossega un debat etern sobre la seua restauració, una absència de projecte museogràfic integral, una falta d’activitat cultural estable i una infrautilització com a recurs turístic.

I, mentrestant, Sagunt no és Ciutat Patrimoni de la Humanitat, no té un reconeixement internacional proporcional al seu valor i no rep inversions equiparables a altres enclavaments.

La solució no és un pla: és un compromís

Un pla director és necessari, però no suficient. El que cal és un pressupost plurianual garantit, personal tècnic estable i especialitzat, excavacions sistemàtiques i no puntuals, una museïtzació moderna i coherent, la integració del patrimoni industrial en el relat global, una participació ciutadana real i una transparència absoluta.

I, sobretot, cal una cosa que no es pot anunciar en una roda de premsa: voluntat política real.

Sagunt no vol ser un problema: vol ser una oportunitat

El patrimoni de Sagunt no és una càrrega. És una oportunitat econòmica, cultural i turística de primer ordre. Però per aprofitar-la cal invertir, planificar i escoltar.

Sagunt podria ser un referent mediterrani en arqueologia romana, un pol cultural amb programació estable al teatre, un exemple de recuperació de patrimoni industrial, un destí turístic de primer nivell i un laboratori de gestió patrimonial participativa.

Però res d’això passarà mentre les administracions continuen tractant la ciutat com un apèndix i no com un centre.

El futur: o es decideix des de Sagunt, o no serà

La reivindicació és clara i legítima: Sagunt ha de tindre veu decisiva en el seu patrimoni. No pot ser que Madrid marque el ritme, que València marque les prioritats i que Sagunt només espere.

El patrimoni és de totes i tots, però la responsabilitat directa és de qui el viu, el pateix i el defensa cada dia.

Per això, qualsevol pla director que no situe Sagunt al centre serà paper mullat.

Prou d’anuncis, és hora de resultats

La visita institucional pot ser un gest positiu, però només serà útil si va seguida de fets. I els fets, en patrimoni, tenen noms molt concrets: pressupost, personal, planificació, execució, seguiment i participació.

Tot el demés són paraules.

Sagunt no vol més paraules. Sagunt vol respecte. Sagunt vol compromís. Sagunt vol decidir. Sagunt vol futur.

I el futur no vindrà d’un anunci, sinó d’una responsabilitat compartida però liderada des d’ací, des de la ciutat que porta més de dos mil anys resistint, lluitant i reclamant el que li correspon.

llegir més

La reobertura del cas Oltra, la cortina de fum perfecta per tapar l’ombra sobre Mazón ^

Hi ha dies en què la política valenciana sembla un escenari de teatre dolent, d’eixos que es representen en un casal de falla a les tres de la matinada, quan ja ningú sap ben bé si està veient una comèdia, un drama o una sàtira involuntària. I després hi ha dies com hui, en què la realitat supera qualsevol guió i deixa al descobert una manera de fer política que, més que governar, sembla obsessionada en desviar l’atenció, fabricar enemics i mantindre un relat de confrontació permanent.

La decisió de la secció quarta de l’Audiència de València d’acceptar els recursos de Vox i Gobierna-te i ordenar l’obertura de judici contra Mónica Oltra arriba, casualment, el mateix dia que la jutgessa de la DANA de València demana al TSJCV investigar Carlos Mazón. Casualitats? Potser. Però en política, les casualitats solen tindre un timing massa perfecte per a ser innocents.

La sensació que queda és que, una vegada més, s’està jugant amb la justícia com si fóra una arma llancívola, un instrument per a desgastar adversaris i marcar l’agenda mediàtica. I això, siga qui siga la persona afectada, siga quin siga el color polític, és profundament perillós per a la democràcia.

Una cortina de fum que fa olor a estratègia

La reobertura del cas Oltra no és només una notícia judicial. És un moviment polític de primer ordre. No perquè la justícia no haja d’investigar el que considere oportú —faltaria més—, sinó perquè el context, el relat i els actors que pressionen perquè això avance tenen un objectiu claríssim: mantindre viva una causa que ja havia sigut arxivada, i que, per a molts sectors, és un símbol útil per a atacar un model de govern progressista que ja no està en el poder però que encara pesa en la memòria col·lectiva.

El fet que siguen Vox i Gobierna-te les acusacions populars que impulsen el procés no és un detall menor. És part del guió. És la manera de mantindre viva una narrativa que els beneficia: la idea que tot el que va fer el Botànic està tacat, que tot és sospitós, que tot és corrupció o negligència. Una estratègia que funciona molt bé en titulars, encara que després els tribunals diguen una altra cosa.

I mentrestant, hui mateix, una altra notícia esclata: la jutgessa que investiga la gestió de la DANA de València demana al TSJCV imputar Carlos Mazón. I de sobte, com per art de màgia, tota l’atenció mediàtica es desvia cap a Oltra. Una coincidència que, si no fora tan recurrent en la política espanyola, faria riure.

El doble raser que ja no sorprén, però indigna

És curiós —o més bé trist— observar com es mesuren les responsabilitats polítiques segons qui siga la persona investigada. Quan es tracta d’una figura progressista, l’exigència de dimissió és immediata, absoluta, innegociable. Quan és algú de la dreta, especialment de la dreta que governa, tot es relativitza, tot es matisa, tot es converteix en un “ja veurem”, “cal prudència”, “no fem judicis paral·lels”.

Aquest doble raser no és nou, però cada vegada és més descarat. I el problema no és només la hipocresia política —que ja la tenim assumida com a part del paisatge—, sinó la manera en què això erosiona la confiança de la ciutadania en les institucions. Si la justícia sembla actuar al ritme que marca la batalla política, si els casos s’obrin o es tanquen segons qui governa o qui interessa atacar, el missatge que rep la societat és devastador: la justícia no és igual per a totes les persones.

I això, en un estat democràtic, és una bomba de rellotgeria.

El cas Oltra com a símbol i com a arma

El cas de Mónica Oltra s’ha convertit en un símbol que va molt més enllà de la seua persona. Per a uns, és la prova que el Botànic va fallar en la protecció de la menor. Per a altres, és un exemple claríssim de persecució política i judicial, impulsada per sectors que no podien suportar que una figura tan incòmoda i tan influent continuara guanyant pes.

El que és indiscutible és que el cas ha sigut utilitzat políticament fins a l’extenuació. I que la insistència d’algunes acusacions populars, especialment de l’extrema dreta, no respon a un interés genuí per la veritat o per la protecció de la víctima, sinó a una estratègia de desgast.

És legítim que la justícia investigue. És necessari que es garantisca la protecció de la menor. Però també és imprescindible que la justícia no es convertisca en un escenari de guerra política. I ací és on la reobertura del cas genera tantes sospites.

El silenci còmode quan la investigació apunta cap a la dreta

I mentre tot això passa, què ocorre amb la petició d’investigar Carlos Mazón? Doncs exactament el que ja sabem: silenci prudent, comunicats calculats, i una maquinària mediàtica que intentarà minimitzar l’impacte. No hi haurà tertúlies demanant dimissions immediates. No hi haurà portades incendiàries. No hi haurà pressió constant.

La diferència de tractament és tan evident que ja ni sorprén. Però continua fent mal. Perquè un govern que es presenta com a defensor de la transparència i la responsabilitat hauria de ser el primer interessat en aclarir qualsevol ombra. I, tanmateix, la reacció és sempre la mateixa: tancar files, relativitzar, esperar que passe la tempesta.

La justícia com a espill de la societat que som

El que està passant hui és un reflex de la societat valenciana i espanyola actual: polaritzada, crispada, atrapada en un relat de bons i dolents que no deixa espai per a la complexitat. Una societat en què la justícia s’ha convertit en un camp de batalla més, i en què els casos judicials es llegeixen segons la trinxera ideològica.

Això no és sostenible. No ho és per a la convivència, no ho és per a la democràcia, i no ho és per a la confiança en les institucions.

La justícia ha de ser imparcial. Ha de ser serena. Ha de ser lenta, si cal, però justa. I sobretot, ha de ser impermeable a les pressions polítiques. Quan no ho és, quan pareix que no ho és, quan la ciutadania percep que no ho és, el sistema trontolla.

El paper dels mitjans: amplificar o qüestionar?

Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en tot això. Poden triar entre amplificar la cortina de fum o qüestionar-la. Poden triar entre repetir el relat que els arriba de les fonts oficials o fer periodisme de veritat, d’eixe que incomoda, que pregunta, que investiga.

Per desgràcia, massa sovint opten per la via fàcil: el titular cridaner, la polèmica, la confrontació. I així, la reobertura del cas Oltra es converteix en la notícia del dia, mentre la possible imputació de Mazón queda relegada a un segon pla.

No és casualitat. És una manera de construir realitat. I és una manera de condicionar la percepció pública.

El futur polític valencià: entre la por i l’esperança

Tot açò passa en un moment polític delicat. El govern actual necessita mantindre un relat de fortalesa, de control, de legitimitat. I qualsevol investigació que afecte els seus líders és una amenaça. Per això, la reobertura del cas Oltra és tan útil: permet desviar l’atenció, recuperar vells fantasmes i reforçar la idea que “els altres” són els corruptes, els negligents, els sospitosos.

Però la societat valenciana no és tan fàcil d’enganyar. La gent veu, escolta, compara. I encara que la polarització siga forta, també hi ha un cansament creixent davant d’aquestes maniobres.

El futur polític valencià dependrà, en gran part, de la capacitat de la ciutadania per a exigir responsabilitat a totes les parts, sense excepcions. I dependrà també de la capacitat dels partits progressistes per a reconstruir un relat que no siga només reactiu, sinó propositiu, valent, transformador.

Una reflexió final: què volem ser com a societat?

La pregunta que queda flotant és simple però profunda: quina mena de societat volem ser?

Una societat que utilitza la justícia com a arma política? Una societat que accepta el doble raser com si fora inevitable? Una societat que es deixa manipular per cortines de fum? O una societat que exigeix transparència, equitat i responsabilitat a totes les persones que ocupen càrrecs públics?

La resposta no és fàcil, però és urgent. Perquè el que està passant hui no és només un episodi més en la política valenciana. És un símptoma. I els símptomes, si no s’analitzen i es tracten, acaben convertint-se en malalties cròniques.

La democràcia necessita institucions fortes, justícia independent i ciutadania crítica. I hui, més que mai, cal recordar-ho.

llegir més

Cultura en perill ^

Hi ha decisions polítiques que poden passar quasi desapercebudes, com un murmuri llunyà que només altera la rutina de qui està molt atent. Però esta no és una d’eixes decisions. Açò s’ha anunciat a bombo i platerets, amb orgull i voluntat de marcar territori, com si retallar cultura fóra un mèrit polític i no una irresponsabilitat majúscula. S’ha presentat com una victòria ideològica, com un colp d’autoritat, com una manera de “posar ordre” on mai no hi havia hagut cap desordre. I això encara ho fa més greu, perquè no és una errada tècnica ni un malentés: és una afirmació pública i deliberada que la cultura es pot manipular, que la llengua es pot reduir i que la literatura es pot domesticar segons conveniència.

El veto a autors i autores de tots els dialectes de la nostra llengua en el currículum de valencià de batxillerat no és un simple ajust administratiu. És un colp directe a la cultura compartida, a la memòria literària i a la dignitat lingüística de totes i tots. Quan una administració decideix que l’alumnat valencià només pot estudiar literatura escrita en un dialecte concret, està fent molt més que triar textos: està dibuixant fronteres artificials dins d’una llengua que, per naturalesa, és plural, diversa i interconnectada. Està convertint la filologia en un instrument polític. Està amputant la tradició literària que ens ha construït com a comunitat cultural. I està enviant un missatge perillós: que la cultura es pot manipular segons conveniència ideològica.

La literatura no és un catàleg de noms que es poden posar o llevar segons el vent que bufe. És un organisme viu, un teixit de veus que dialoguen entre elles al llarg dels segles. Tallar eixe diàleg és condemnar l’alumnat a una visió empobrida, reduïda i falsa de la nostra història literària.

Perquè, diguem-ho clar: com expliquem Ausiàs March sense parlar de la poesia trobadoresca catalana que el precedix i el nodrix? Com entenem la seua revolució poètica si no coneixem el context que la fa possible? Ausiàs March no va escriure en un desert cultural. Va escriure en un sistema literari compartit, en una llengua que travessava territoris i que es construïa amb aportacions diverses. Pretendre estudiar-lo sense eixe context és com voler explicar la física sense Newton o la pintura sense el Renaixement.

I què fem amb Ramon Muntaner? Com expliquem a l’alumnat que un autor que va escriure part de la seua Crònica a Alzira, que forma part del corpus fundacional de la nostra prosa medieval, desapareix del currículum pel simple fet d’haver nascut a l’altra banda d’una frontera administrativa moderna? Quin sentit té negar-los l’accés a una obra que és clau per entendre la construcció política, cultural i lingüística de la Corona d’Aragó? És un absurd històric i un empobriment intel·lectual.

I si parlem de literatura contemporània, la situació encara és més greu. Com expliquem la narrativa de postguerra sense Mercè Rodoreda? Com entenem la renovació literària del segle XX sense una de les autores més influents de la nostra llengua? Rodoreda no és una autora “d’un altre lloc”. És una autora de la nostra tradició literària, de la mateixa manera que ho són Estellés, Fuster, Matilde Salvador o Carmelina Sánchez-Cutillas. La literatura no es compartimenta per províncies, ni per autonomies, ni per fronteres polítiques. La literatura és un espai comú.

I si seguim este criteri restrictiu, què vindrà després? Tampoc podrem estudiar Pablo Neruda o Mario Benedetti perquè no són espanyols? O Shakespeare perquè no és europeu continental? O Kafka perquè no escrivia en castellà? La literatura universal existeix precisament perquè les fronteres no la limiten. I la literatura en valencià —o catalana, o balear, o com cadascú preferisca anomenar-la— també és universal dins del seu propi sistema.

El problema de fons és que s’està confonent identitat amb limitació. S’està convertint la llengua en un instrument de separació en lloc d’un pont. S’està transmetent a l’alumnat la idea que la cultura és una propietat privada, que només és legítima si naix dins d’un territori concret. I això és profundament contrari a la realitat lingüística i literària que ens ha construït com a poble.

La filologia és una ciència. Té criteris, mètodes, consensos acadèmics. I un d’eixos consensos és que la nostra llengua és un sistema compartit, amb varietats dialectals que s’enriquixen mútuament. Negar això no és fer filologia. És fer política. I quan la política s’imposa a la filologia, el que es trenca és la veritat científica, la coherència educativa i la riquesa cultural.

El currículum de valencià ha de servir per formar persones capaces d’entendre la complexitat de la llengua, la seua història, la seua literatura i la seua diversitat. Ha de ser una finestra oberta, no una persiana baixada. Ha de ser un espai de trobada, no de separació. Ha de ser un pont entre generacions, no un mur ideològic.

Perquè, al remat, què és el que volem per al nostre alumnat? Volem que siga capaç de llegir, interpretar i estimar la literatura? O volem que memoritze una versió reduïda i domesticada de la nostra tradició? Volem que entenga que la llengua és un patrimoni compartit? O volem que pense que és una parcel·la tancada? Volem que siga crític, o que siga obedient?

La cultura és massa important per deixar-la en mans de decisions que no responen a criteris pedagògics. La literatura és massa valuosa per convertir-la en un instrument de confrontació. La llengua és massa viva per tancar-la en un calaix.

Per això cal alçar la veu. Cal dir que no. Cal recordar que la cultura no és negociable. Que la literatura no es censura. Que la llengua no es fragmenta per conveniència. Que la història no s’esborra amb un decret.

Cal defensar Ausiàs March, Ramon Llull, Joanot Martorell, Ramon Muntaner, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Pere Calders, Blai Bonet, i tantes i tants altres. No perquè siguen “d’ací” o “d’allà”, sinó perquè formen part de la nostra tradició literària. Perquè sense ells no podem entendre qui som. Perquè negar-los és negar-nos.

I cal fer-ho amb serenitat, però també amb fermesa. Amb arguments, però també amb convicció. Amb respecte, però també amb determinació. Perquè el que està en joc no és només un currículum. És la cultura que deixarem a les generacions futures.

La literatura és memòria, és identitat, és diàleg, és llibertat. I cap govern, siga quin siga, té dret a trencar eixe fil que ens unix amb el nostre passat i amb el nostre futur.

La cultura està en perill. I quan la cultura està en perill, callar no és una opció.

llegir més

Na na na na... barman i barwoman ^

 Hi ha oficis que han sigut injustament menystinguts per la història, com si foren simples figurants en la gran pel·lícula de la humanitat. Parlem molt dels metges, dels mestres, dels científics i fins i tot dels influencers, que ja és tindre moral, però ningú no parla amb el respecte que mereix la figura més poderosa, silenciosa i psicològicament sofisticada del nostre ecosistema social: el barman i la barwoman. Eixa gent que, mentre tu baralles amb la vida, ells barallen ginebra amb tònica amb una elegància que faria plorar a Aristòtil.

La societat els ha col·locat en la categoria de dispensadors de líquids alcohòlics, com si el seu treball fora apretar un botó i ja està, com si tot depenguera de la quantitat de gel disponible. Però els que hem passat prou hores a una barra sabem que un bon barman és més psicòleg que terapeuta de la Seguretat Social, més mediador que qualsevol conselleria de govern i més estrateg que un ajedrecista rus. S’ho estudien tot: la teua cara, el teu to de veu, la velocitat amb què buides el got, la postura corporal i els sospirs que et deixen enganxat al tamboret. És una ciència exacta. La ginebrologia aplicada.

La seua feina psicològica comença sempre amb el ritual del primer got. És com la primera visita al psicòleg, però sense qüestionari i amb millor llum ambiental. Tu arribes, mires la barra com qui busca refugi després d’una tempesta emocional, i el barman et llança eixe “què et pose?” amb una naturalitat que amaga dècades de pràctica observacional. No és una pregunta, és una tomografia emocional. Si respons “una cervesa”, sap que vens a desconnectar. Si demanes “un gintònic premium amb rodes de cogombre, llima i un toc de romaní encés”, sap que el drama és de grans dimensions. Si preguntes “què em recomanes?”, sap que estàs a punt de contar-li la teua vida amb tot detall.

A partir d’eixe moment, comença el treball psicològic subtil. El barman sap quan fer un silenci i quan preguntar-te si tot bé. Sap quan arreplegar el got i quan deixar-lo una estona perquè desfogues la teua ràbia contra el món. Sap que hi ha nits que necessites parlar i nits que només vols escoltar els glops. És sociòleg, terapeuta, coach i notari de secrets que no poden eixir de la barra. La barra és un confessionari laic, l’última institució on la gent encara parla amb sinceritat. A l’església ja no confessa ningú, però al bar, cada nit, centenars d’ànimes es purifiquen davall el neó roig del “obert”.

La responsabilitat emocional que carreguen és immensa. Aguanten queixes laborals, drames sentimentals, dubtes existencials, confessions d’embriaguesa i teories polítiques de matinada que no se les creuria ni qui les diu. Però allí estan, somrient, assentint i polint un got de manera circular, com fan els sabis en les pel·lícules. Eixa frega contemplativa que fan amb el drap no és per netejar: és el seu mètode ancestral per no perdre la paciència. És mindfulness de barra. És copejar la realitat amb un gest repetitiu que els manté serens mentre escolten, per cinquena vegada en la nit, a algú contant com la seua exparella no l’entén.

El més impressionant de tot és que, així i tot, aconsegueixen mantindre un cert equilibri emocional. O al menys això aparenten. Potser quan arriben a casa fan ioga sobre la taula de la cuina o ploren en silenci dins de la dutxa, però tu mai ho sabràs. Tu només veus el professional impecable, el mestre del còctel que pot convertir un assecador d’aires, una cullera i dos licors barats en un elixir que et reconcilia amb la vida. La psicologia del barman té una forta base alquímica: tu arribes malament, ell et transforma i tu te’n vas millor. És quasi màgia. I encara tenen treballadors que els diuen “açò ho faria qualsevol”. Sí, clar, com operar un cor o pilotar un avió en tormenta.

Cal dir-ho ja: als barman i barwoman no se’ls paga prou. Ni se’ls reconeix prou. Ni se’ls abraça prou. Si algun dia es declararen en vaga psicològica, el país s’ensorraria en quaranta-huit hores. Caos emocional massiu. Ciutadans errant pels carrers buscant algú que els escolte sense jutjar-los. Reunions de treball interrompudes per plors espontanis. Supermercats plens de gent intentant despatxar les seues angoixes a la caixera. Un drama.

Per això cal una crida a l’acció. No una crida tèbia i educada, sinó una crida apassionada, quasi èpica. La societat ha d’organitzar-se per reconéixer el valor psicològic de la barra. Hem de tractar els barman com a professionals de la salut emocional que són. Propose que s’establisca el Dia Mundial del Barman Psicòleg, que es facen màsters universitaris en escolta activa de barra i que els pressupostos municipals incloguen un apartat per a formació en atenció emocional alcohòlica. No pot ser que els únics cursos que tinguen siguen per a aprendre a fer mojitos més ràpid. El país necessita persones capaces d’escoltar mentre remenen un combinat.

I també és hora que la clientela assumisca la seua part de responsabilitat. No tot pot recaure en el barman. Si vols que et tracten com un ésser humà, primer deixa propina, encara que siga xicoteta. No intentes contar-li la teua vida quan està servint sis copes a la vegada. No li preguntes si t’ha vist en TikTok, perquè segurament no. No li digues “fes-me alguna cosa forta, que vinc malament”, perquè això és com demanar-li a un metge “posa’m una cosa que em cure tot”. Eres tu qui ha de concretar. L’autoconeixement també és part de la democràcia emocional de la barra.

El futur necessita barman i barwoman empoderats, capaços de continuar exercint la seua psicologia entre humitat, soroll i música que sempre està un punt massa alta. Necessitem bars on es cuiden les persones, on es fomenta la comunitat, on els gots no són només recipients sinó metàfores d’un estat emocional compartit. Necessitem recuperar el valor del diàleg breu però intens, del consell improvisat, del riure amb desconeguts que se senten amics durant uns glops.

Si volem una societat més humana, més empàtica i més divertida, hem de defensar la barra com un espai de cura i resistència. I hem d’alçar-nos, com a poble, per reivindicar el que ja sabem des de fa dècades: darrere de cada bon barman i cada gran barwoman hi ha un psicòleg no regulat que manté este país en peu.

Així que, la pròxima volta que et servixquen un got, mira la persona que tens davant, somriu-li i agraïx-li el seu servei psicològic de guàrdia. I si tens forces, digues-li el que tots hauríem de dir més sovint: gràcies per escoltar-me i gràcies per no jutjar-me, encara que demane begudes de colors. I sobretot, gràcies per mantindre en funcionament esta intricada maquinària emocional que anomenem societat.

I ara, amics i amigues, toca actuar. Per la seua dignitat i per la nostra salut mental. Perquè sense ells, el món seria massa sobri per aguantar-lo.

llegir més