Dia Mundial de la Contrasenya: felicitem la nostra pitjor enemiga ^

El Dia Mundial de la Contrasenya arriba cada any puntual, com recordatori d’una realitat inevitable: estem envoltades de contrasenyes i, malgrat tot, continuem utilitzant “123456”. És una jornada per a l’homenatge, però també per a la confessió col·lectiva. Perquè si la contrasenya és la primera línia de defensa del món digital, l’ésser humà és, sense dubte, el seu punt més feble.

La contrasenya és eixa cosa que se suposa que ha de ser llarga, complexa, única i inoblidable, però que alhora ha de cabre en un cervell ja saturat de dates, noms, recordatoris i claus de portals que només utilitzem una vegada cada sis mesos. El resultat és evident: o la repetim fins a l’infinit, o la guardem en un post-it discretament enganxat a la pantalla, confiant que ningú sospitarà res d’un paperet on posa “Contrasenya súper secreta”.

En teoria, totes sabem què cal fer. No reutilitzar contrasenyes. Barrejar lletres majúscules i minúscules, números, símbols i, si pot ser, una llàgrima de sang. En la pràctica, la contrasenya acaba sent el nom del gat, amb un any al final, i un signe d’exclamació perquè el sistema “ho exigia”. Això sí, quan la plataforma diu que “la contrasenya no complix els requisits”, sentim una ofensa personal. Perdó? Amb tot l’esforç creatiu que acabem de fer?

El Dia Mundial de la Contrasenya també és una jornada de memòria històrica. Qui no ha passat per aquell moment meravellós en què la web et diu amablement que la teua contrasenya ha caducat? No perquè estiguera en perill, sinó perquè sí. I aleshores intentes posar la mateixa, amb una variació mínima, però el sistema, amb una memòria prodigiosa, et diu que no, que eixa ja s’ha utilitzat abans. Un abans indeterminat, possiblement en una altra vida.

I després està el clàssic “He oblidat la contrasenya”. Una frase que ja forma part del nostre ADN digital. El procés de recuperació és sempre senzill i relaxant: t’envien un codi, després un altre, confirmes que no eres un robot, selecciones totes les imatges amb semàfors, et preguntes si aquella ombra compta com a semàfor, tornes a començar, i finalment pots crear una nova contrasenya que tampoc recordaràs.

Cal reconéixer que la contrasenya ha fet coses bones per la humanitat. Ha reforçat la memòria a curt termini, ha fomentat l’ús de gestors de contrasenyes i ha creat una nova emoció contemporània: el pànic sobtat en veure un avís de “hem detectat un accés sospitós al teu compte”. En eixe instant, totes passem per les cinc fases del dol, però en menys de trenta segons.

El Dia Mundial de la Contrasenya també és una data perfecta per a l’autoengany. Prometem que a partir d’ara ho farem tot bé, que cada servei tindrà una clau única, robusta i segura. Potser fins i tot ens instal·lem un gestor de contrasenyes. Però després arriba un registre ràpid per a llegir un article, i tornem a caure en el “contrasenya provisional” que acabarà sent definitiva durant anys.

A pesar de tot, hi ha una cosa entranyable en la nostra relació d’amor-odi amb les contrasenyes. Són una solució imperfecta a un problema complex, una muralla feta de lletres i números davant d’un món cada vegada més digital. No són infal·libles, però són el que tenim, i les tractem amb la mateixa barreja de menyspreu i dependència que a tantes altres coses de la vida moderna.

Així que, en aquest Dia Mundial de la Contrasenya, fem el que toca. Canviem-ne alguna, encara que siga una. No reutilitzem “abc123”, encara que ens mire amb tendresa des del passat. I sobretot, celebrem que continuem aquí, sobrevivint en internet, una contrasenya oblidada rere una altra. Perquè si alguna cosa ens uneix com a societat digital, no és la seguretat perfecta, sinó la capacitat de continuar endavant després d’escriure tres vegades la contrasenya… malament.

llegir més

MEMÒRIA, TREBALL I RESISTÈNCIA: UNA LECTURA HISTÒRICA, CULTURAL I FILATÈLICA DE L’HOMENATGE ALS OBRERS DE SAGUNT (1938) ^

L’estudi de la cultura material ha adquirit, en les darreres dècades, una rellevància creixent en el camp de les humanitats i de les ciències socials. Entre els objectes que han despertat un interès renovat, els segells postals ocupen un lloc destacat com a fonts primàries capaces de condensar discursos polítics, imaginaris col·lectius, identitats nacionals i memòries socials. Lluny de ser simples instruments administratius, els segells constitueixen microdispositius de comunicació que articulen relats visuals i textuals, i que, en el seu ús quotidià, circulen entre mans diverses, travessen territoris i contribueixen a la construcció d’un imaginari compartit. En aquest sentit, la filatèlia no sols és una pràctica col·leccionista, sinó també una via d’accés privilegiada a la història cultural.

L’objecte d’estudi d’aquest article és el segell emés el 1938 per la II República espanyola amb el títol “A los obreros de Sagunto”, una peça que, com assenyala el document de referència, “lo que dice el título es lo que manifiesta el catálogo y la emisión es de 1938 II República”. Aquest segell formava part d’una emissió en parella, encara que el testimoni consultat conserva només un dels exemplars: “El sello debería ir acompañado de otro, pues la emisión se componía de una pareja y yo cuento solo con éste”. La peça presenta una iconografia d’una densitat simbòlica notable: el disseny incorpora la figura escultòrica dels Defensors de Sagunt, obra d’Agustín Querol, sobre un fons de xemeneies industrials que evoquen la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, motor econòmic i estratègic de la ciutat durant la Guerra Civil.

Aquest article proposa una lectura interdisciplinària del segell, integrant perspectives de la història, la filologia, la iconografia, la memòria col·lectiva i els estudis culturals. L’objectiu és mostrar com aquesta peça filatèlica articula, en un espai visual reduït, una superposició de memòries que abasten des de l’antiguitat clàssica fins al conflicte bèl·lic contemporani, passant per la industrialització i la identitat obrera. El segell no sols homenatja els treballadors de Sagunt, sinó que els insereix en una genealogia heroica que remunta a la resistència saguntina davant Anníbal el 219 aC. Aquesta operació simbòlica, pròpia de la propaganda republicana en temps de guerra, reactualitza mites històrics per legitimar la lluita present i reforçar la moral col·lectiva.

La metodologia emprada combina l’anàlisi iconogràfica, la contextualització històrica i la interpretació cultural. El document aportat proporciona informació essencial sobre la peça i sobre el context saguntí durant la Guerra Civil, incloent-hi dades sobre els bombardejos, la producció siderúrgica i la concessió del “Distintivo al valor” el 3 de juny de 1938. Aquestes dades, juntament amb la història llarga de Sagunt —des de la prehistòria fins a l’època contemporània—, permeten situar el segell en un marc ampli que enriqueix la seua interpretació.

La tesi central que guia aquest estudi és que el segell “A los obreros de Sagunto” constitueix un dispositiu de memòria que articula tres eixos fonamentals: la memòria heroica de Saguntum, la memòria obrera de la industrialització i la memòria tràgica de la Guerra Civil. Aquests tres eixos convergeixen en una imatge que combina la figura clàssica del sacrifici amb el paisatge industrial modern, generant una síntesi visual que projecta sobre els obrers de 1938 la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de la ciutat en l’antiguitat. El segell, per tant, no sols commemora, sinó que construeix identitat i legitima resistències.

Aquest article s’organitza en diverses seccions que aborden, successivament, el segell com a objecte històric, la seua iconografia, el context de la Guerra Civil a Sagunt, la història llarga de la ciutat i la interpretació filatèlica de la peça. Les conclusions sintetitzen les aportacions principals i destaquen la rellevància del segell com a font per a l’estudi de la memòria col·lectiva i de la cultura política de la II República.

El segell com a objecte històric

L’emissió del segell “A los obreros de Sagunto” el 1938 s’inscriu en un moment crític de la Guerra Civil espanyola, quan la II República, sotmesa a una pressió militar creixent, intensifica la producció de materials propagandístics per reforçar la moral de la població i reconéixer els esforços dels sectors estratègics. Els segells postals, per la seua capacitat de circulació i per la seua funció simbòlica, esdevenen un instrument privilegiat per a aquesta finalitat. La filatèlia republicana d’aquells anys mostra una clara orientació cap a temes heroics, obrers, militars i culturals, amb un ús recurrent de figures històriques i de símbols de resistència.

El segell que ens ocupa formava part d’una emissió en parella, un format habitual en la filatèlia republicana, que sovint combinava dues imatges complementàries per reforçar un missatge polític o cultural. El document consultat assenyala que “la emisión se componía de una pareja”, encara que només es conserva un dels exemplars. Aquesta absència no impedeix, però, analitzar la peça en la seua singularitat, ja que el disseny que ha arribat fins a nosaltres concentra els elements essencials del discurs visual.

La funció propagandística del segell és evident en la tria del tema i en la composició iconogràfica. L’homenatge als obrers de Sagunt respon a la necessitat de reconéixer públicament el paper fonamental de la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo en l’esforç de guerra republicà. La siderúrgia saguntina, amb una producció de 50.000 tones d’acer el 1939, tal com indica el document, era un pilar estratègic per al subministrament de material bèl·lic i per al manteniment de la infraestructura industrial. En aquest context, els obrers esdevenen símbols de resistència i de compromís amb la causa republicana.

La imatge del segell combina aquesta dimensió contemporània amb una referència explícita al passat heroïc de Saguntum. El disseny incorpora la figura escultòrica dels Defensors de Sagunt, obra d’Agustín Querol, que representa “a una joven que hunde en su pecho un puñal después de haber matado a su hijo, que yace en sus brazos”. Aquesta escena, carregada de dramatisme i de simbolisme, evoca el sacrifici extrem dels habitants de Sagunt enfront de l’exèrcit cartaginés d’Anníbal el 219 aC. La República, en plena guerra, reactualitza aquest mite per projectar sobre els obrers de 1938 la mateixa grandesa moral i la mateixa disposició al sacrifici.

La presència de les xemeneies industrials en el fons del segell reforça aquesta lectura, ja que estableix un pont visual entre el passat i el present. La ciutat heroica de l’antiguitat es transforma en la ciutat industrial moderna, i els defensors de Sagunt esdevenen els obrers que sostenen l’esforç de guerra. El segell, per tant, no sols commemora, sinó que construeix un relat de continuïtat històrica que legitima la resistència republicana.

Iconografia del segell: Querol, Sagunt i el mite del sacrifici

L’anàlisi iconogràfica del segell requereix una aproximació detallada a l’obra d’Agustín Querol, escultor modernista que va crear el grup escultòric dels Defensors de Sagunt, conservat al Museu del Prado. Aquesta obra, com descriu el document, “combina un estudio muy realista del cuerpo humano dotándolo de tremenda carga expresiva y dramática”. La figura central, una jove que s’immola després de matar el seu fill per evitar-li l’esclavitud, sintetitza el mite saguntí del sacrifici col·lectiu davant l’amenaça cartaginesa.

La tria d’aquesta imatge per al segell de 1938 no és casual. La República, en un moment de màxima pressió militar, necessita referents heroics que reforcen la moral de la població i que legitimen la resistència. El mite de Sagunt, amb la seua combinació de tragèdia i grandesa, ofereix un model de conducta que pot ser reactualitzat en clau contemporània. La jove que s’immola es converteix en símbol de la disposició al sacrifici per una causa superior, un valor que la propaganda republicana vol transmetre als obrers i a la població en general.

La superposició de la figura clàssica amb el paisatge industrial modern crea una síntesi visual que articula dues temporalitats: la de l’antiguitat heroica i la de la guerra contemporània. Aquesta operació iconogràfica reforça la idea de continuïtat històrica i projecta sobre els obrers de Sagunt la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de la ciutat en el passat. El segell, per tant, no sols representa, sinó que interpreta i resignifica la història.

Sagunt durant la Guerra Civil: producció, bombardejos i resistència

L’estudi del segell “A los obreros de Sagunto” exigeix una contextualització precisa del paper que la ciutat exercí durant la Guerra Civil espanyola. Sagunt, i especialment el seu Port, constituïren un enclavament industrial de primer ordre per a la II República, gràcies a la presència de la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, una de les instal·lacions siderúrgiques més importants del país. El document consultat destaca que “el esfuerzo productivo desarrollado por la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo (La Fábrica, 50.000 toneladas de acero en 1939), da idea de su importancia para la República”. Aquesta dada és reveladora: en un context de guerra total, la capacitat de produir acer —material essencial per a la fabricació d’armament, infraestructures i equipament militar— convertia Sagunt en un objectiu estratègic de primer ordre.

La siderúrgia saguntina no sols era un centre de producció, sinó també un símbol de la resistència obrera i de la capacitat de la República per mantindre la seua infraestructura industrial malgrat la pressió militar. Els treballadors de la Fàbrica assumiren un paper fonamental en l’esforç de guerra, mantenint la producció en condicions extremadament adverses, sovint sota l’amenaça constant dels bombardejos. Aquesta realitat explica la decisió de dedicar-los un segell commemoratiu: l’homenatge no és només simbòlic, sinó també polític, ja que reconeix la importància d’un col·lectiu que sostenia materialment la capacitat defensiva republicana.

Els bombardejos sobre Sagunt

La importància estratègica de Sagunt explica la intensitat dels bombardejos que la ciutat patí durant la Guerra Civil. El document assenyala que “Sagunto tuvo que soportar numerosos bombardeos por parte de la aviación nacional. Después de más de 100 bombardeos, el tres de junio de 1938 se concedió a Sagunto el ‘Distintivo al valor’”. Aquesta dada és especialment significativa: més de cent bombardejos en un període de dos anys constitueixen una pressió devastadora sobre la població civil i sobre les infraestructures urbanes.

El primer atac documentat tingué lloc el març de 1937, i els bombardejos continuaren fins al març de 1939, coincidint amb el final de la guerra. La destrucció material fou enorme: “Los bombardeos arrasaron 500 edificios en Sagunto, de un total de 1.800, y 115 en el Puerto”. Aquestes xifres indiquen que gairebé un terç del nucli urbà fou destruït, i que el Port, malgrat ser una zona industrial, també patí greus danys. La magnitud de la destrucció suggereix, com afirma el document, “una motivación de represalia a la población civil del núcleo principal de Sagunto, por su esfuerzo en apoyo de la II República”.

Aquesta interpretació és coherent amb les estratègies de guerra psicològica emprades per l’aviació franquista, que sovint dirigia els seus atacs contra poblacions civils amb l’objectiu de desmoralitzar la rereguarda republicana. Sagunt, per la seua importància industrial i pel seu compromís amb la República, es convertí en un objectiu prioritari. La concessió del “Distintivo al valor” el 3 de juny de 1938 reconeix oficialment la resistència de la ciutat davant aquesta pressió extrema.

La vida quotidiana sota les bombes

La intensitat dels bombardejos tingué un impacte profund en la vida quotidiana dels saguntins. Les sirenes, els refugis improvisats, la destrucció d’habitatges i la pèrdua de vides humanes formaren part de l’experiència diària de la població. La combinació de treball industrial i perill constant generà una atmosfera de tensió i de sacrifici que el segell de 1938 intenta sintetitzar simbòlicament. Els obrers de Sagunt no sols treballaven per a la República, sinó que ho feien en condicions de risc extrem, convertint-se en figures heroïques de la rereguarda.

La imatge del segell, amb la figura tràgica de Querol en primer pla i les xemeneies industrials al fons, reflecteix aquesta realitat. La jove que s’immola simbolitza el sacrifici extrem, mentre que les xemeneies evoquen el treball incessant dels obrers. La combinació d’ambdues imatges crea una narrativa visual que associa el sacrifici antic amb el sacrifici modern, i que projecta sobre els treballadors de 1938 la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de Saguntum.

El significat del “Distintivo al valor”

La concessió del “Distintivo al valor” a Sagunt el 1938 constitueix un reconeixement oficial de la resistència de la ciutat. Aquest distintiu, atorgat pel govern republicà, premiava la valentia i la capacitat de resistència de poblacions que havien patit bombardejos intensos o que havien contribuït de manera destacada a l’esforç de guerra. En el cas de Sagunt, el distintiu reconeix tant la resistència de la població civil com el paper fonamental de la siderúrgia.

Aquest reconeixement reforça la lectura del segell com a dispositiu de memòria i de propaganda. El segell no sols homenatja els obrers, sinó que insereix la seua contribució en un relat oficial de resistència i de sacrifici. La imatge de Querol, amb la seua càrrega dramàtica, reforça aquest relat i el dota d’una dimensió històrica i simbòlica que transcendeix el moment concret de la guerra.

llegir més

Salut mental materna: el silenci que també fa mal ^

Parlar de salut mental materna continua sent, massa sovint, parlar en veu baixa. En una societat que idealitza la maternitat com una experiència plenament feliç, plena i instintiva, hi ha poc espai per a reconéixer el sofriment psicològic que pot acompanyar l’embaràs, el part i el postpart. Aquest silenci no és innocent: pesa, culpabilitza i deixa moltes mares i persones gestants soles davant d’un malestar que és més comú del que es vol admetre.

La salut mental materna no és un afer individual ni una debilitat personal, sinó una qüestió de salut pública. Parlem d’ansietat, depressió, trastorns de l’estat d’ànim, estrès posttraumàtic després de parts difícils o violents, i també de la càrrega emocional que implica assumir de colp una responsabilitat vital enorme. Quan aquests malestars no són detectats ni atesos, les conseqüències poden ser greus, tant per a la persona que materna com per al seu entorn.

Un dels grans problemes és l’expectativa social. El missatge implícit és clar: “hauries d’estar contenta, és el que toca”. Aquest mandat emocional converteix qualsevol sentiment contrari en culpa. Si no hi ha alegria constant, si hi ha por, cansament extrem o tristesa, la persona pot sentir que està fallant. I aquest sentiment de fracàs, lluny d’ajudar, empitjora la situació i dificulta demanar ajuda.

També cal assenyalar les condicions materials que envolten la maternitat. La manca de conciliació real, la precarietat laboral, les xarxes familiars febles o inexistents, la pressió per recuperar ràpidament el cos “d’abans”, i la solitud del postpart conformen un escenari que no és gens favorable per a la salut mental. No es pot parlar de benestar emocional sense parlar de temps, suport i drets.

Un altre factor clau és la manera com el sistema sanitari aborda la maternitat. Sovint es prioritza la salut física del nadó i de la mare en termes estrictament biomèdics, mentre que l’aspecte psicològic queda relegat. Les visites són curtes, centrades en dades i protocols, i hi ha poc espai per a preguntar com s’està realment. Quan alguna cosa no va bé a nivell emocional, moltes vegades s’interpreta com una circumstància “normal” que ja passarà, sense una escolta activa ni un seguiment adequat.

Les matrones i altres professionals d’atenció primària tenen un paper fonamental en aquest àmbit, però necessiten temps, recursos i reconeixement. Són sovint les primeres a detectar senyals de malestar emocional, però si el sistema no ofereix circuits clars de derivació i suport psicològic, aquesta detecció es queda curta. Reconéixer la salut mental materna implica invertir-hi de manera estructural, no confiar-ho tot a la bona voluntat de les professionals.

Cal també ampliar la mirada més enllà del postpart immediat. La salut mental materna no té una data de caducitat de sis setmanes. Pot veure’s afectada mesos després, o reactivar-se arran de noves exigències, canvis vitals o falta de suport continuat. Reduir-ho tot a la depressió postpart clàssica és simplificar una realitat molt més complexa.

Parlar-ne obertament és un acte polític. Significa qüestionar el relat idealitzat de la maternitat i assumir que cuidar també implica sostenir emocionalment. Significa entendre que demanar ajuda és una forma de responsabilitat, no de feblesa. I significa, sobretot, traslladar la càrrega del “gestiona-t’ho com pugues” cap a una responsabilitat col·lectiva.

Defendre la salut mental materna és defensar el dret a viure la maternitat amb dignitat, amb suport i amb veu. És reconéixer que no totes les experiències són iguals, que no totes les maternitats són felices, i que això no les fa menys valuoses. Una societat que vol cuidar la infància ha de començar per cuidar qui sosté aquesta criança, també quan no pot amb tot.

Trencar el silenci és el primer pas. El següent és escoltar sense jutjar, actuar sense paternalismes i construir estructures que posen la vida i el benestar al centre. La salut mental materna no pot continuar sent una nota al marge: és una part essencial de la salut, i ignorar-la té un cost massa alt.

llegir més

Mares, cossos i silencis ^

Hi ha dies que semblen fets per xocar entre si i revelar-nos una veritat incòmoda. El Dia de la Salut Mental Materna i el Dia Sense Dietes comparteixen més del que aparenten: tots dos exposen un sistema que continua exigint perfecció a les dones, especialment a les mares, i que converteix el cos i la ment en escenaris de batalla.

La maternitat continua envoltada d’un relat edulcorat que no admet esquerdes. Una mare ha de ser forta, pacient, entregada, disponible, equilibrada, agraïda i, si pot ser, feliç en tot moment. I si no ho és, si s’ofega, si no arriba, si plora, si s’esgota, aleshores el problema és seu. No del sistema, no de les expectatives, no de la solitud que encara acompanya tantes cures. La culpa sempre recau sobre ella, com si la maternitat fóra una prova que s’ha de superar amb somriure permanent.

I al mateix temps, el cos de les dones continua sent jutjat, mesurat, comentat i disciplinat. El Dia Sense Dietes denuncia aquesta violència silenciosa que es disfressa de consell, de preocupació, d’estil de vida saludable. Però en realitat és control. Control sobre el cos, sobre la imatge, sobre la manera com una dona ha d’ocupar l’espai. I quan la maternitat entra en escena, la pressió es duplica: recupera’t ràpid, amaga les marques, torna a ser la d’abans, no deixes que es note el cansament, no deixes que es note el canvi.

La societat continua exigint mares perfectes en cossos perfectes, com si la vida real no tinguera res a veure amb el desgast, amb la vulnerabilitat, amb la transformació. Com si cuidar no tinguera un cost emocional i físic immens. Com si la maternitat no fora també renúncia, por, angoixa, identitat que es reconfigura i que sovint es perd.

Parlar de salut mental materna és parlar de drets, de suport, de comunitat, de trencar silencis. Parlar d’un dia sense dietes és parlar de llibertat, d’autoestima, de dignitat. I unir-los és reconéixer que el problema no és la maternitat ni els cossos, sinó els estereotips que els empresonen. Les obligacions invisibles que recauen sempre en les mateixes espatlles. La societat que continua jutjant més del que acompanya.

Potser el que necessitem no són dies commemoratius, sinó un canvi cultural profund: deixar de demanar perfecció i començar a oferir cures. Deixar de mirar els cossos com a objectes i començar a mirar les persones com a subjectes. Deixar de dir a les mares com han de ser i començar a escoltar-les de veritat.

Perquè la llibertat de viure la maternitat sense culpa i la llibertat de viure el propi cos sense pressió són, en el fons, la mateixa lluita. I només avançarem quan entenguem que cuidar la salut mental i trencar amb les dietes imposades és una forma de resistència contra un sistema que encara vol dones obedients, silencioses i perfectes.

llegir més

Les matrones: una professió imprescindible i massa sovint invisible ^

Parlar de les matrones és parlar d’una de les figures més antigues, valuoses i paradoxalment infravalorades del sistema sanitari. Antigues com la humanitat mateixa, essencials en un dels moments més transcendentals de la vida, i alhora sovint relegades a un segon pla en el debat públic, en la planificació sanitària i en el reconeixement social. Les matrones no sols assistixen parts: acompanyen processos vitals, sostenen emocionalment i defensan una manera d’entendre la salut que posa la persona al centre.

Durant segles, el saber de les matrones ha sigut un saber arrelat a la comunitat, transmés de generació en generació, lligat a l’experiència i al coneixement del cos, especialment del cos de les dones i persones gestants. Amb la medicalització del naixement, especialment al llarg del segle XX, aquest saber va ser progressivament desplaçat i subordinat a una visió més jeràrquica i tecnificada de la salut. Tot i això, les matrones no han desaparegut, sinó que han resistit, adaptant-se, formant-se i demostrant que el seu paper continua sent imprescindible.

L’atenció que oferixen les matrones no es limita al moment del part. Abasta l’embaràs, el postpart, la salut sexual i reproductiva, la lactància, la menopausa i l’acompanyament en situacions de pèrdua gestacional o dol perinatal. Aquesta mirada integral permet una continuïtat assistencial que difícilment pot oferir un sistema basat exclusivament en intervencions puntuals. Quan una persona és acompanyada per una matrona, no és només un cas clínic: és algú amb pors, expectatives, dubtes i necessitats emocionals.

Malgrat això, les matrones continuen patint una manca estructural de reconeixement. En molts territoris, la ràtio de matrones per habitant és clarament insuficient, amb professionals sobrecarregades que no poden dedicar el temps necessari a cada persona. Aquesta realitat no és un problema corporatiu, sinó una qüestió de salut pública. L’evidència mostra que una atenció adequada per part de matrones reduïx intervencions innecessàries, millora els resultats en salut maternoinfantil i augmenta la satisfacció de les persones ateses.

També cal parlar del biaix de gènere que travessa aquesta professió. Tradicionalment feminitzada, la tasca de les matrones ha sigut considerada una extensió dels rols de cura, com si fora una habilitat natural i no una competència professional altament qualificada. Aquesta percepció ha contribuït a una menor valoració econòmica i simbòlica del seu treball. Reconéixer les matrones implica també qüestionar com la societat valora les cures i qui les realitza.

Un altre aspecte clau és la capacitat de les matrones per defensar un model de naixement més respectuós. No es tracta d’oposar-se a la tecnologia ni de romantitzar el part, sinó de reclamar que les intervencions estiguen justificades, consensuades i adaptades a cada situació. Les matrones són sovint la veu que recorda que el part és un procés fisiològic, no una patologia, i que el respecte a l’autonomia i a la presa de decisions informada és fonamental.

En un context de crisis recurrents del sistema sanitari, amb falta de personal i pressions assistencials creixents, apostar per les matrones és una decisió estratègica. No només perquè poden descongestionar altres nivells d’atenció, sinó perquè aporten una manera de fer més pròxima, preventiva i humana. Cada consulta de planificació familiar, cada sessió d’educació maternal, cada espera compartida durant una dilatació és també una inversió en salut a llarg termini.

També és important escoltar les reivindicacions de les pròpies matrones, que demanen més autonomia professional, estabilitat laboral i participació en la presa de decisions. No es pot construir un sistema de salut més just i eficient sense comptar amb qui està en primera línia de les cures quotidianes. Invisibilitzar-les és perdre una oportunitat de millorar.

Defensar les matrones no és una qüestió de nostàlgia ni d’ideologia, sinó de sentit comú i de drets. El dret a un acompanyament digne en moments clau de la vida, el dret a una informació clara i respectuosa, el dret a viure processos corporals sense por ni precipitació. En una societat que parla cada vegada més de benestar, cures i sostenibilitat, les matrones haurien d’ocupar un lloc central en el relat i en la pràctica.

Potser el veritable debat no és si fan falta més matrones, perquè la resposta és evident, sinó per què continuem acceptant que una professió tan essencial siga tractada com a secundària. Reconéixer-les és també reconéixer que cuidar és una tasca qualificada, complexa i imprescindible. I que sense matrones, el sistema sanitari perd una part fonamental de la seua humanitat.

llegir més