La baixa mèdica no és un privilegi: és un dret ^

Cada cert temps reapareix el mateix debat. Algú afirma que hi ha massa baixes mèdiques. Algú insinua que hi ha persones que les utilitzen de manera fraudulenta. I, quasi sempre, apareix la mateixa frase: “Si estàs de baixa cobres igual que treballant”. És una afirmació falsa. Però, a força de repetir-la, moltes persones l’han acabada assumint com una veritat.

Com a delegat sindical d’USO, considere necessari fer una mica de pedagogia. Precisament perquè darrere d’estes afirmacions hi ha treballadores i treballadors que pateixen una malaltia, un accident o un problema de salut mental i que, a més del seu patiment, han de suportar el pes dels prejudicis.

La realitat és molt més senzilla. En la majoria de les baixes mèdiques, la persona treballadora no cobra el cent per cent del seu salari. El que percep és una prestació econòmica vinculada a la incapacitat temporal, que habitualment representa un percentatge de la base reguladora. Això implica que moltes persones veuen reduïts els seus ingressos precisament en un moment en què més necessiten estabilitat i tranquil·litat.

És cert que alguns convenis col·lectius incorporen complements que permeten arribar al cent per cent del salari. Però cal dir-ho clarament: són situacions puntuals i concretes. No és la norma general. Depenen del sector, de l’empresa i del que s’haja negociat col·lectivament. Presentar estos casos com si foren la situació habitual és una manipulació que només contribuïx a generar una percepció errònia.

Resulta curiós que sovint es parle amb gran duresa de les baixes mèdiques però amb molt poca contundència dels problemes que les provoquen. Es parla de l’absentisme, però no de l’estrés laboral. Es parla dels dies de baixa, però no dels accidents de treball. Es qüestiona la persona que està malalta, però no es qüestionen les jornades excessives, els ritmes de producció impossibles o la precarietat laboral que acaba deteriorant la salut física i emocional de moltes persones.

També hi ha un component humà que moltes vegades s’oblida. Ningú demana posar-se malalt. Ningú vol passar setmanes o mesos visitant especialistes, fent proves mèdiques o recuperant-se d’una operació. Ningú vol perdre qualitat de vida, autonomia o poder adquisitiu. La imatge de la baixa mèdica com unes vacances pagades és una caricatura profundament injusta que només pot mantindre qui no ha hagut de viure una situació semblant.

A més, convé recordar que les baixes mèdiques no les concedix el treballador o la treballadora. Les concedixen professionals sanitaris. Metges i metgesses que valoren una situació clínica i determinen si una persona està en condicions de continuar treballant o no. Posar sistemàticament en dubte estes decisions equival, en certa manera, a qüestionar també el criteri dels professionals de la salut.

Darrere d’algunes opinions hi ha una idea perillosa: que una persona malalta ha de demostrar constantment que realment està malalta. És una espècie de presumpció de culpabilitat que no aplicaríem a altres àmbits. Esta actitud genera por, estigmatització i un sentiment de culpa completament injust. Hi ha persones que retarden visites mèdiques o que acudixen al seu lloc de treball en condicions inadequades pel temor a ser jutjades pels companys, per l’empresa o per la societat.

Tot això demostra una mancança important: la falta de formació laboral bàsica. Per este motiu, sempre he defensat que l’assignatura de Formació i Orientació Laboral (FOL) hauria de tindre encara més presència als centres educatius. Moltes persones acaben els seus estudis sense entendre qüestions fonamentals sobre nòmines, convenis col·lectius, Seguretat Social, prestacions, incapacitats temporals o drets sindicals.

Paradoxalment, parlem de contractes i salaris tots els dies, però ensenyem molt poc sobre com funciona el món laboral. Després arriben els mites, les mitges veritats i les faules que circulen per xarxes socials, grups de missatgeria o converses de bar. I quan falta coneixement, els prejudicis troben un terreny perfecte per créixer.

La pedagogia laboral no és una qüestió menor. És una eina de ciutadania. Una persona informada és una persona més lliure. Més capaç de defendre els seus drets. Més preparada per entendre les seues obligacions. I també més conscient de la realitat que viuen les altres persones.

Per això em preocupa especialment el discurs que criminalitza les baixes mèdiques. Perquè no només és injust. També és profundament irresponsable. Hui es posa en dubte la baixa d’una altra persona. Demà potser serà la nostra. La salut no entén d’ideologies, categories professionals ni nivells salarials. Totes i tots podem necessitar algun dia la protecció que oferix el sistema.

El debat real no hauria de ser si hi ha massa persones de baixa. El debat hauria de ser per què hi ha persones que emmalaltixen, com podem previndre-ho i de quina manera podem garantir que ningú veja vulnerada la seua dignitat quan travessa un moment complicat.

Les baixes mèdiques no són un privilegi.

No són unes vacances.

No són un premi.

Són un dret.

I els drets, en una societat justa, no es qüestionen des del prejudici. Es defenen des del coneixement, la solidaritat i el respecte.

llegir més

Capibarisme ^

El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable. 

El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil.  Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.

Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc.  És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.

I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular.  Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.

I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir.  No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectivaAcí tens un article d’opinió sobre el capibarisme, escrit en valencià, amb to crític, reivindicatiu i un punt d’humor, sense negretes, sense enllaços i sense enumeracions, tal com t’agrada.

---

El capibarisme és, probablement, la ideologia política més honesta que ha parit internet en els últims anys. No perquè siga profunda, ni perquè aporte res a la teoria crítica, sinó perquè, per fi, algú ha tingut el valor de dir en veu alta el que totes pensem en secret: que potser el model de convivència més avançat del segle XXI és el d’un rosegador gegant que es passa el dia prenent el sol, compartint espai amb qualsevol espècie i sense fer-se mala sang per res. En un món on el capitalisme s’ha convertit en una addicció estructural que ens devora la vida quotidiana, com assenyala Gil-Manuel Hernàndez i Martí, la idea d’un animal que simplement flueix amb el medi és, com a mínim, una provocació saludable. 

El capibarisme naix com una sàtira, sí, però com totes les sàtires bones, acaba revelant una veritat incòmoda. Mirem al nostre voltant: guerres, precarietat, desigualtats que creixen, democràcies que s’esfilagarsen, i un sistema econòmic que, segons Francesc Cabana, ja fa olor d’agonia i necessita una revisió profunda per no continuar arrossegant-nos cap a un futur cada vegada més hostil.  Enmig d’aquest panorama, el capibara —tranquil, comunitari, impermeable al soroll del món— es converteix en una metàfora inesperada del que podria ser una vida digna: convivència, calma, cooperació, absència de grandiloqüència i, sobretot, renúncia a la violència competitiva que ens imposa el neoliberalisme.

Però el capibarisme no és només una fantasia pastoral. Té una lectura política més profunda. En un ecosistema digital on, com explica Sonia Herrera, el tecnoliberalisme ens zombifica i ens converteix en servidors acrítics de plataformes que devoren la nostra atenció, la nostra intimitat i fins i tot la nostra capacitat de relació, el capibara representa una resistència inesperada: la lentitud. La desconnexió. La capacitat de no entrar en el joc.  És l’antítesi del règim live, del “sempre en directe”, del “sempre productiu”, del “sempre disponible”. El capibara no està disponible. El capibara està en la seua.

I potser per això el capibarisme funciona com a crítica cultural. Perquè ens recorda que hi ha formes de vida que no passen per la hiperproductivitat, ni per la competició, ni per la mercantilització de cada segon. Nancy Fraser parla del capitalisme caníbal, capaç de devorar la democràcia, les cures i el planeta amb una voracitat que ja no es pot dissimular.  Davant d’això, el capibarisme és una resposta absurda, sí, però també radical: un animal que no devora res, que no acumula res, que no explota res. Un animal que, en lloc de competir, comparteix. En lloc de dominar, conviu. En lloc de devorar, descansa.

I és que potser el capibarisme és l’única ideologia que ha entés que, si el capitalisme ha de renovar-se o morir, com diu Andreu Barnils, nosaltres també necessitem renovar-nos o morir.  No en el sentit literal, és clar, sinó en el sentit de deixar morir una manera de viure que ens està deixant exhaustes. El capibarisme ens diu que potser la revolució no serà un esclat, sinó una migdiada col·lectiva. Que potser la transformació no vindrà de la hiperactivitat, sinó de la capacitat de parar. Que potser el futur no és un sprint, sinó una bassa d’aigua tèbia on diverses espècies comparteixen espai sense fer-se mal.

En definitiva, el capibarisme és una broma, però també un diagnòstic. Una manera de dir que el món que hem construït és tan absurd que només un animal que no fa res pot servir-nos de referent moral. I potser, en el fons, això és el que més ens incomoda: que el capibara, amb la seua indiferència absoluta, ens mostra que la nostra hiperactivitat és, sovint, pura fantasia. Que el nostre sistema econòmic, amb tota la seua grandesa, és més fràgil que un rosegador banyat. Que la nostra idea de progrés és, sovint, una cursa cap a enlloc.

Potser ha arribat el moment de fer-nos capibaristes. No per imitar-los —que tampoc cal convertir-nos en rosegadors gegants— sinó per aprendre d’ells: menys soroll, més comunitat, menys ansietat, més convivència. I, sobretot, menys fe en un sistema que ens promet felicitat infinita mentre ens roba el temps, la salut i la vida.

Si el futur ha de ser capibara, que siga. Almenys riurem mentre ens remullem.

llegir més

Nets ^

La llei de néts, malgrat el nom popular, no és cap llei autònoma. És una disposició de la Llei de Memòria Democràtica aprovada el 2022 que obri la porta a la nacionalitat espanyola per a fills i néts de persones que hagueren d’exiliar-se durant la Guerra Civil i el franquisme. És una norma que, segons les fonts, ha generat centenars de milers de sol·licituds i un debat intens sobre identitat, reparació i futur. En realitat, és una peça més d’un llarg procés de revisió històrica que Espanya encara no ha acabat de fer, i que sovint es troba travessat per lluites partidistes, pors demogràfiques i discursos sobre qui és, o no és, “d’ací”.

La llei parteix d’una idea senzilla: si el teu pare, mare, avi o àvia va ser espanyol i va perdre la nacionalitat per exili polític, ideològic, religiós o per la seua orientació o identitat sexual, tu tens dret a recuperar-la. No cal haver viscut mai a Espanya. Només cal demostrar el vincle i les circumstàncies de l’exili. És una mesura que, segons les fonts, ha mobilitzat especialment comunitats com la d’Argentina, on la presència de descendents d’exiliats és enorme. I ací és on el pont amb el 9 de juliol argentí es fa inevitable.

Cada 9 de juliol, Argentina celebra el Dia de la Independència. Recorda aquell 1816 en què les Províncies Unides del Río de la Plata decidiren trencar amb la monarquia espanyola i qualsevol dominació estrangera. És un acte fundacional, un gest de sobirania que definí un país. Però també és un recordatori que la història entre Espanya i Argentina no és només colonial: és migratòria, humana, travessada per exilis, dictadures, esperances i retorns. Moltes de les persones que hui poden acollir-se a la llei de néts són descendents d’aquells que, en algun moment del segle XX, fugiren d’una Espanya que no els volia o no els protegia.

La paradoxa és deliciosa, i alhora amarga. Un país que va perdre població per la repressió i la misèria política ara recupera descendents que han crescut en territoris que un dia proclamaren la seua independència d’eixe mateix país. És com si la història, amb el seu humor negre, recordara que les identitats no són blocs de pedra, sinó fils que es cusen i es descusen al llarg dels segles. Argentina celebra la ruptura amb Espanya, mentre Espanya intenta reparar, tard i malament, les ruptures internes que provocà sobre la seua pròpia gent.

La llei de néts és, en part, una reparació. Però també és un mirall. Ens obliga a mirar de cara que Espanya ha estat, durant dècades, un país que expulsava dissidents, que castigava la diferència, que convertia la diversitat en sospita. I ara, quan obri la porta a descendents d’aquells exiliats, ho fa enmig d’un debat polític que sovint instrumentalitza la norma per a parlar de demografia, de “enginyeria electoral” o de por a l’altre. És com si la memòria democràtica, en lloc de ser un exercici de justícia, es convertira en un camp de batalla partidista.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, Argentina celebra el seu 9 de juliol amb orgull. I ho fa sabent que la seua identitat és mestissa, plural, construïda per criolls, pobles originaris, migracions italianes, espanyoles, sirianes, jueves, africanes. I també per aquells exiliats espanyols que arribaren fugint de la dictadura i que contribuïren a la vida cultural, política i social del país. La independència argentina no és un tall net: és un procés que ha anat incorporant capes i capes de memòria, de conflicte i de convivència.

Potser la lliçó és esta: les nacions no es construeixen només proclamant independències, sinó també reparant ferides. Argentina ho recorda cada 9 de juliol. Espanya intenta fer-ho amb la llei de néts, encara que siga tard i amb vacil·lacions. Però en ambdós casos hi ha una idea comuna: la identitat és una història compartida, no una frontera.

I per a nosaltres, valencians, que vivim en un país que sovint oblida la seua pròpia pluralitat, la reflexió és útil. Les lleis que reconeixen drets a descendents d’exiliats ens recorden que la memòria és política, que la història pesa, que les decisions d’un estat poden marcar generacions. I que reparar no és un acte simbòlic, sinó una obligació democràtica.

El 9 de juliol argentí i la llei de néts espanyola són, en el fons, dues cares d’un mateix gest: afirmar que la dignitat de les persones importa més que els relats oficials. Que la llibertat, siga la d’un país que es fa independent o la d’una família que recupera la nacionalitat perduda, és sempre un acte de resistència. I que la història, quan es mira amb honestedat, ens obliga a fer-nos responsables del que hem sigut i del que volem ser.

llegir més

El Raval no necessita excuses, necessita un consultori digne ^

 #Hi ha problemes que defineixen millor que qualsevol discurs la manera d’entendre la gestió pública. El cas del consultori auxiliar del Raval de Sagunt és un d’ells. Fa anys que veïns i professionals denuncien les deficiències de les instal·lacions actuals. Fa anys que es reconeix que el local no és adequat. Fa anys que es parla de traslladar el servei a un espai millor. I, malgrat tot, l’any 2026 continuem exactament en el mateix punt: amb els locals nous llogats, amb un projecte redactat i amb l'obra sense executar.

La notícia coneguda aquesta setmana és especialment frustrant. La Generalitat Valenciana ha denegat el finançament que l'Ajuntament havia sol·licitat perquè la línia de subvencions no contempla el trasllat de consultoris. Potser hi haurà qui considere que es tracta d'un simple problema administratiu. Però la ciutadania està cansada de sentir explicacions burocràtiques. Quan una necessitat és coneguda des de fa anys, quan existeixen compromisos previs entre administracions i quan els problemes del servei són evidents, l'obligació dels responsables polítics és trobar una solució, no una excusa. 

La principal responsabilitat recau, sens dubte, sobre la Generalitat governada per PP i Vox. Des de l'arribada del nou govern autonòmic, el projecte ha quedat bloquejat per la falta de recursos destinats a l'adequació del nou local. És especialment greu perquè no estem parlant d'una infraestructura nova, faraònica o multimilionària. Estem parlant d'una inversió aproximada de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna a un barri de Sagunt. 

Resulta difícil entendre que una administració que presumeix constantment de bona gestió siga incapaç de trobar una partida relativament modesta per solucionar un problema que afecta directament la qualitat de vida dels seus ciutadans. Mentre es multipliquen els anuncis, les fotografies i els discursos institucionals, la realitat és que el consultori continua on estava i els veïns continuen esperant. La propaganda no cura malalties, no redueix llistes d'espera i no millora les condicions de treball dels professionals sanitaris.

Però una crítica honesta no pot quedar-se només en la Generalitat. També cal exigir responsabilitats al PSOE. És cert que l'Ajuntament de Sagunt, governat pels socialistes, ha impulsat el projecte, ha assumit el cost del lloguer dels nous locals i ha reclamat finançament autonòmic. Tot això és veritat. Però també és legítim preguntar-se si la pressió exercida ha sigut suficient. Si aquest projecte és tan prioritari com afirmen, per què no ha ocupat una posició central i permanent en l'agenda política durant aquests anys?

La sensació que queda és que el problema del Raval apareix amb força cada vegada que es produeix una nova dificultat administrativa o una nova negativa de la Generalitat, però desapareix de la primera línia política la resta del temps. I això és precisament el que desespera la ciutadania. La defensa dels serveis públics no pot consistir únicament a denunciar quan les coses van malament; també implica mantenir una reivindicació constant fins aconseguir el resultat.

Els veïns del Raval no tenen per què entendre de procediments burocràtics, convenis administratius o competències compartides. Tampoc tenen cap obligació de distingir si la culpa és de la Conselleria, del Departament de Salut o de l'Ajuntament. El que veuen és molt més senzill: hi ha un problema reconegut, existeix una solució identificada i, després de diversos anys, aquesta solució continua sense arribar.

Aquest és precisament un dels grans defectes de la política actual. Quan un projecte es bloqueja, cada administració assenyala una altra. Uns culpen Madrid, altres València i altres els ajuntaments. Mentrestant, els ciutadans es converteixen en espectadors d'una partida de tenis institucional en què la pilota de les responsabilitats passa d'una banda a una altra sense que ningú assumisca la iniciativa necessària per resoldre el problema.

El més preocupant és que el cas del Raval no és una excepció. Sovint les inversions que afecten directament la vida quotidiana de les persones són les que menys atenció reben. Mentre es discuteixen grans estratègies, grans titulars i grans projectes de futur, les actuacions que realment impacten en la vida dels barris queden atrapades en un laberint administratiu sense fi.

Per això el debat ja no és només sobre un consultori. El debat és sobre quin model de gestió pública volem. Un model en què els compromisos adquirits es compleixen o un model en què cada canvi de govern serveix per aparcar decisions preses anteriorment. Un model en què les administracions cooperen o un model en què es limiten a buscar arguments per justificar la inacció.

Els veïns del Raval mereixen molt més que això. Mereixen que la Generalitat deixe de posar obstacles i aporte els recursos necessaris. Mereixen que el govern de PP i Vox deixe de mirar cap a una altra banda davant una necessitat evident. Mereixen també que l'Ajuntament i el PSOE mantinguen una pressió política molt més intensa i constant fins aconseguir una solució definitiva.

Perquè la realitat és incontestable: els locals nous existeixen, el projecte existeix i la necessitat existeix. El que falta és voluntat política. I quan una administració no troba poc més de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna, el problema deixa de ser pressupostari i es converteix en una qüestió de prioritats.

Després de tants anys, els veïns del Raval ja no necessiten més promeses, més informes ni més excuses. Necessiten obres. Necessiten resultats. Necessiten un consultori digne. I això només arribarà quan les administracions deixen de competir per repartir culpes i comencen, d'una vegada, a repartir solucions.

llegir més

Regularitzar per integrar: les 1.349 persones que ja formen part de Sagunt ^

La notícia que informa que 1.349 persones han sol·licitat acollir-se al procés extraordinari de regularització de persones migrants a Sagunt ha generat debat. Com ocorre sovint quan es parla d'immigració, hi ha qui interpreta aquestes dades com una arribada massiva i recent de persones al municipi. Però una lectura serena dels fets ens porta a una conclusió molt diferent: aquestes 1.349 persones no han arribat ara. En gran mesura, ja vivien entre nosaltres, treballaven, consumien als nostres comerços, tenien els seus fills a les nostres escoles i formaven part de la realitat quotidiana de la ciutat. 

La mateixa naturalesa del procediment de regularització ho demostra. Per poder presentar la sol·licitud era necessari acreditar la residència prèvia, motiu pel qual els ajuntaments han hagut d'expedir certificats d'empadronament i altra documentació. No es tracta, per tant, de persones que han arribat en les últimes setmanes aprofitant una oportunitat administrativa. Es tracta de veïns i veïnes que ja residien a la ciutat i que ara aspiren a consolidar la seua situació legal i a viure amb tots els drets i obligacions que corresponen a qualsevol resident.

De fet, la regularització no crea una realitat nova. El que fa és reconéixer una situació que ja existia. Les persones continuaran vivint a Sagunt després del procés perquè moltes ja ho feien abans. La diferència és que podran accedir amb més normalitat al mercat laboral, cotitzar, desenvolupar projectes de vida més estables i participar plenament en la societat. La regularització no significa que apareguen 1.349 habitants nous de la nit al dia; significa que 1.349 persones que ja formen part de la comunitat deixaran de viure en una situació d'incertesa administrativa.

Per entendre aquest fenomen també cal analitzar l'evolució demogràfica de Sagunt durant els últims anys. El municipi ha experimentat un creixement notable i ja supera els 73.000 habitants. Aquest increment no es deu principalment als naixements. Com ocorre en bona part d'Espanya i de la Comunitat Valenciana, la immigració s'ha convertit en el principal motor del creixement demogràfic. Fa pocs anys la població estrangera ja representava més del 13% dels residents del municipi, amb comunitats procedents de països molt diversos.

Aquesta realitat no és exclusiva de Sagunt. Es tracta d'un fenomen que trobem en moltes ciutats europees amb economia dinàmica. Quan una ciutat genera oportunitats de treball, atrau població. Quan una ciutat ofereix serveis, comunicacions i perspectives de futur, es converteix en un pol d'atracció. La immigració no és una anomalia en aquest context; és una conseqüència natural del desenvolupament econòmic i de la mobilitat global.

També cal recordar que Sagunt gaudeix d'una posició privilegiada dins de l'àrea metropolitana de València. Moltes famílies busquen alternatives residencials que els permeten accedir a habitatges més assequibles sense renunciar a una bona connexió amb la capital. Aquesta circumstància explica una part del creixement sostingut de la ciutat durant les últimes dècades. 

A això s'afegeixen les importants expectatives econòmiques derivades de les inversions industrials dels últims anys. El desenvolupament de Parc Sagunt i l'anunci de la gigafactoria de bateries han situat la ciutat en el centre de nombrosos projectes empresarials. Encara que no tot el creixement demogràfic es puga atribuir directament a aquestes iniciatives, resulta evident que contribueixen a reforçar l'atractiu del municipi per a treballadors, famílies i empreses. La població creix perquè hi ha expectatives de futur, i les expectatives de futur generen mobilitat. 

Hi ha una altra qüestió que sovint s'oblida en aquest debat. Sagunt, com la major part de les societats europees, és una ciutat que envellix. L'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat provoquen que la proporció de persones majors siga cada vegada més elevada. En aquest context, la població migrant contribueix a equilibrar parcialment la piràmide demogràfica perquè acostuma a estar formada per persones en edat laboral i reproductiva. Sense immigració, el creixement poblacional de Sagunt seria molt més reduït i probablement estaríem parlant d'estancament demogràfic, una situació que afecta nombrosos municipis valencians.

Per això resulta difícil defensar una economia en expansió i, al mateix temps, rebutjar els fluxos migratoris que ajuden a sostenir-la. Les empreses necessiten treballadors, els serveis públics necessiten contribuents i el sistema de pensions necessita cotitzants. Integrar adequadament les persones que ja resideixen entre nosaltres és una decisió de sentit comú, però també una aposta pragmàtica pel futur econòmic i social del municipi.

La xifra de 1.349 persones equival aproximadament a un 1,8% de la població actual de Sagunt. És una dada rellevant, però no perquè represente una arribada sobtada de nous residents, sinó perquè posa de manifest una realitat que fins ara quedava parcialment amagada darrere de situacions administratives irregulars. La regularització permetrà que moltes d'aquestes persones puguen desenvolupar la seua vida amb major seguretat jurídica i contribuir encara més al progrés col·lectiu.

Mirant cap al futur, tot apunta que Sagunt continuarà creixent. Les inversions industrials, la proximitat a València, el desenvolupament logístic i els moviments migratoris continuaran modelant la ciutat durant els pròxims anys. És possible que abans de finalitzar la dècada el municipi s'acoste als 80.000 habitants. Davant d'aquest escenari, el repte no és evitar el creixement, perquè el creixement ja està produint-se. El veritable repte és gestionar-lo adequadament, garantint habitatge, serveis públics, cohesió social i oportunitats per a tots.

La regularització extraordinària de les persones migrants ha de ser entesa precisament en aquest marc. No és una concessió capritxosa ni una excepció injustificada. És un instrument per adaptar la realitat administrativa a la realitat social. Les 1.349 persones que han iniciat el procés no són desconeguts que acaben d'arribar; són, en gran mesura, veïns i veïnes que ja formen part de Sagunt. Reconéixer-los legalment no canvia qui són ni on viuen. Simplement permet que la ciutat que contribueixen a construir cada dia els reconega també amb plenitud de drets i deures. Aquesta és, al cap i a la fi, la millor manera d'afavorir la integració, la convivència i el futur compartit de la nostra comunitat.

llegir més