Quan el patrimoni es converteix en moneda de canvi ^

La situació del Museu ha tornat a evidenciar una dinàmica política que Sagunt coneix massa bé: l’intercanvi de culpes entre PSOE i PP mentre el problema real continua sense resoldre’s. Davant d’un assumpte que afecta directament el patrimoni, la identitat i la projecció cultural de la ciutat, la ciutadania assisteix perplexa a un espectacle que no aporta solucions, només soroll.

El que hauria de ser una gestió coordinada i transparent s’ha convertit en un relat ple de contradiccions. D’una banda, un govern local que assegura haver reclamat informació sense obtindre resposta. De l’altra, una Conselleria que actua de manera unilateral, sense comunicació prèvia ni seguiment posterior. El resultat és una sensació creixent de desconnexió institucional, com si cada administració treballara en un univers paral·lel on l’objectiu principal és evitar responsabilitats.

Aquest joc de pilota no és innocu. Alimenta la desconfiança, erosiona la credibilitat de les institucions i deixa la ciutadania en un estat d’incertesa permanent. I, sobretot, desvia l’atenció del que realment importa: garantir que el Museu —un espai que forma part del relat col·lectiu de Sagunt— tinga una gestió estable, clara i compromesa amb el seu valor cultural.

El problema no és que PSOE i PP discrepen; la discrepància és sana i necessària en democràcia. El problema és que convertisquen un equipament cultural en un camp de batalla partidista, on cada declaració sembla pensada per desgastar l’altre i no per avançar. Mentre uns i altres es dediquen a marcar-se gols polítics, els veïns i veïnes continuen sense explicacions sòlides, sense un calendari d’actuació i sense la certesa que el patrimoni està realment protegit.

Sagunt mereix alguna cosa més que excuses i retrets. Mereix institucions que parlen clar, que cooperen i que situen l’interés públic per damunt de qualsevol estratègia electoral. El patrimoni no és una arma de confrontació, és un bé comú que exigeix responsabilitat i altura de mires.

I potser ha arribat el moment de dir-ho amb tota la contundència: ja n’hi ha prou. La ciutat no pot continuar atrapada en una paràlisi provocada per la incapacitat de dos partits de mirar més enllà de les seues sigles. El Museu necessita decisions, no declaracions. Necessita compromís, no excuses. Necessita institucions que treballen per Sagunt, no per la seua pròpia narrativa.

llegir més

La força que acompanya ^

Cada 4 de febrer, el Dia Mundial contra el Càncer ens recorda una realitat que travessa famílies, barris i pobles sencers. Però també ens recorda una altra cosa igualment poderosa: que davant d’una malaltia que espanta, que sacseja i que posa a prova, hi ha una xarxa humana que sosté, acompanya i dona sentit a la paraula esperança. Eixa xarxa té un nom que massa vegades passa desapercebut: voluntariat.

Les persones voluntàries que treballen al costat de pacients i famílies són, en molts casos, el primer rostre amable després d’un diagnòstic que ho capgira tot. No porten bata, no prescriuen tractaments, no tenen respostes per a totes les preguntes. Però tenen temps, tenen escolta, tenen una manera de mirar que diu “ací estic amb tu”. I això, enmig d’un procés tan dur, és un bàlsam que no es pot quantificar.

El càncer no és només una batalla mèdica. És un terratrémol emocional, social i econòmic. I és en eixe terreny on el voluntariat esdevé imprescindible. Acompanyen en les sales d’espera, ajuden en gestions que es fan muntanya, donen suport a les famílies que no arriben a tot, organitzen activitats que trenquen la monotonia hospitalària, porten cultura, música, conversa, normalitat. Fan que el temps siga un poc més amable.

També són un pont entre la societat i la malaltia. Recorden que el càncer no és una experiència individual, sinó col·lectiva. Que quan una persona rep un diagnòstic, tot el seu entorn tremola. I que la comunitat té un paper fonamental a l’hora de sostenir, de fer costat, de no deixar ningú sol. El voluntariat és la prova que la solidaritat no és un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana.

En un sistema sanitari que sovint va desbordat, aquestes persones aporten allò que no es pot programar en una agenda: humanitat. No substitueixen professionals, però complementen una part essencial del procés de cura. Fan visible que la salut no és només qüestió de medicaments, sinó també de relacions, de suport emocional, de sentir-se acompanyat.

El Dia Mundial contra el Càncer és també el dia de totes elles. De qui dedica hores sense esperar res a canvi. De qui transforma el dolor en empatia. De qui converteix la seua pròpia experiència en ajuda per als altres. De qui, amb discreció i constància, fa que la lluita contra el càncer siga un camí menys solitari.

En un món accelerat, individualista i sovint indiferent, el voluntariat és una lliçó de vida. Ens recorda que la cura és un acte col·lectiu. Que la dignitat es construeix entre moltes mans. Que la solidaritat és una forma de resistència. I que, fins i tot en els moments més foscos, sempre hi ha algú disposat a encendre una llumeta.

Per això, hui és un bon dia per reconéixer-los, per donar-los les gràcies i per entendre que la seua tasca no és accessòria, sinó essencial. Perquè en la lluita contra el càncer, la ciència salva vides, però el voluntariat salva dies. I això, per a qui està passant per un procés tan dur, pot significar-ho tot.

llegir més

L'ofici de defensar ^

Els advocats i les advocades formen part d’un d’aquells oficis que tothom creu conéixer, però que molt poca gent entén de debò. Sovint se’ls imagina com a figures solemnes, vestides de toga, parlant en un llenguatge que sembla fet per allunyar la ciutadania. Però darrere d’aquesta imatge hi ha una realitat molt més humana, molt més complexa i, sobretot, molt més necessària. En un país on els drets no sempre són evidents i on la burocràcia pot convertir-se en un mur, els professionals del dret són, en essència, guardians de la dignitat.

La seua feina no és només interpretar lleis. És escoltar històries, ordenar el caos, donar forma jurídica al dolor, a la por, a la injustícia. Són persones que entren en contacte amb la fragilitat humana en totes les seues formes: famílies que es trenquen, empreses que s’enfonsen, persones que han sigut víctimes d’abusos, ciutadans que s’enfronten a l’administració, innocents acusats, culpables que també tenen dret a defensa. L’advocacia és, en el fons, un ofici de proximitat emocional, encara que sovint es dissimule darrere de codis i procediments.

En una societat democràtica, el dret a la defensa és un pilar fonamental. Però aquest dret seria paper mullat sense els professionals que el fan possible. L’advocat o advocada és la veu de qui no sap com parlar davant del poder. És la mà que acompanya quan el sistema es fa immens. És la persona que recorda a jutges, fiscals i administracions que darrere de cada expedient hi ha una vida concreta, amb noms i cognoms, amb circumstàncies que no caben en un formulari.

També és cert que l’advocacia viu tensions internes. La pressió del temps, la càrrega emocional, la responsabilitat de no fallar, la necessitat de mantindre’s al dia en un món jurídic que canvia constantment. I, per damunt de tot, la sensació que sovint han de lluitar contra un sistema que no sempre facilita la justícia, sinó que la complica. Però és precisament en aquesta lluita on es veu la grandesa del seu ofici: la capacitat de resistir, de persistir, de buscar escletxes de llum en estructures que semblen inamovibles.

Hi ha advocats i advocades que treballen en grans despatxos, gestionant litigis milionaris. N’hi ha que dediquen la seua vida al torn d’ofici, cobrint casos que ningú vol, sostenint la part més vulnerable de la societat. N’hi ha que es dediquen al dret laboral, al penal, al civil, al mercantil, al medi ambient, als drets humans. Cada especialitat té les seues batalles, però totes comparteixen una mateixa essència: la defensa de la persona davant del poder.

En un moment en què la desinformació circula amb facilitat i en què les xarxes socials converteixen qualsevol opinió en sentència, la figura de l’advocat o advocada és més necessària que mai. No per blindar privilegis, sinó per recordar que la justícia no és un espectacle, sinó un procés. Que no es pot condemnar algú en un tuit. Que els drets no són negociables. Que la veritat necessita temps, rigor i garanties.

També cal reconéixer que l’advocacia ha fet un camí important en termes d’igualtat. Durant dècades, va ser un món masculinitzat, tancat, jeràrquic. Hui, les advocades no només són majoria en moltes facultats, sinó que ocupen espais de lideratge, transformen la professió i aporten una mirada imprescindible. La justícia, com qualsevol estructura social, necessita diversitat per ser realment justa.

Quan pensem en els advocats i advocades, no hauríem de pensar només en judicis televisats o en pel·lícules de tribunals. Hauríem de pensar en aquella persona que ajuda una família a no perdre la casa. En qui defensa un treballador acomiadat injustament. En qui acompanya una víctima de violència. En qui lluita perquè una administració reconega un dret que ha negat. En qui, amb discreció i constància, fa possible que la democràcia no siga només un concepte, sinó una pràctica quotidiana.

L’advocacia és un ofici que combina intel·ligència, empatia i resistència. Un ofici que sovint es fa en silenci, sense reconeixement, però que sosté una part essencial del nostre sistema de drets i llibertats. En un món que tendeix a simplificar-ho tot, els advocats i advocades ens recorden que la realitat és complexa i que la justícia necessita persones capaces de navegar aquesta complexitat amb rigor i humanitat.

Potser, al final, la millor manera de descriure la seua feina és dir que són ponts. Ponts entre la llei i la vida, entre el paper i la realitat, entre el poder i la ciutadania. I en una societat que vol avançar sense deixar ningú enrere, aquests ponts són imprescindibles.

llegir més

Regular sense discriminar: com abordar l’accés a dependències municipals en casos d’ocultació del rostre ^

En els últims anys, diversos municipis han debatut sobre la possibilitat de regular l’accés a dependències públiques quan una persona accedeix amb el rostre cobert. Es tracta d’una qüestió delicada, perquè combina seguretat, funcionament administratiu i drets fonamentals. De fet, segons com es formule, pot convertir-se en una eina útil per garantir la correcta identificació o, per contra, en un instrument de discriminació encoberta.

Moltes de les propostes que arriben als plens tenen un problema d’origen: parteixen d’una mirada parcial, centrada en un tipus concret de vestimenta i no en el fenomen general que efectivament cal regular. Quan la normativa s’escriu pensant en col·lectius concrets —encara que no s’esmente explícitament— es corre el risc que el discurs que l’acompanya acabe projectant estereotips, temor o sospita cap a determinades persones pel seu origen o creences.

Tanmateix, és perfectament possible —i jurídicament més robust— regular aquesta qüestió des d’una perspectiva estrictament funcional. Una administració pública pot exigir la identificació visual en tràmits que així ho requerisquen, igual que pot exigir documentació, firma o presència física. El que no pot fer és dirigir la norma cap a una pràctica cultural, religiosa o estilística concreta.

La clau per a una regulació democràtica i no discriminatòria és distingir dues coses:

1. El que té a veure amb la seguretat i la identitat.

2. El que té a veure amb la llibertat personal i religiosa.

Quan una norma s’orienta només al primer punt, la població ho percep com una mesura de protecció i eficàcia administrativa. Quan es barreja amb el segon, el risc de caure en discursos d’exclusió augmenta.

Una redacció adequada no parla de “vels”, “burques” o “prendes religioses”, sinó de “ocultació integral del rostre, siga quin siga el seu origen o finalitat”. I encara més important: garanteix procediments respectuosos. La identificació pot fer-se en un espai reservat, per personal del mateix sexe, i només quan siga realment necessària. Això evita humiliacions i reforça la confiança de la ciutadania en les institucions.

A més, una bona norma delimita clarament l’àmbit d’aplicació. Cap ajuntament té competències per legislar la via pública, i intentar fer-ho no sols és il·legal, sinó que transmet un missatge d’alarma social injustificada. La regulació ha de concentrar-se únicament en dependències municipals, en moments concrets i justificats.

Un altre aspecte fonamental és la proporcionalitat. No totes les interaccions amb l’administració requereixen veure el rostre: deixar un document, recollir un full informatiu o registrar una instància no posa en risc la seguretat. Exigir la identificació només quan realment cal reforça la legitimitat de la mesura i evita la sensació d’arbitrarietat.

Finalment, cal recordar que les institucions públiques tenen una responsabilitat pedagògica. Una regulació ben dissenyada pot contribuir a una convivència serena i igualitària; una regulació mal enfocada pot alimentar prejudicis, por i divisió social. Les administracions tenen el repte —i el deure— de redactar normes que garantisquen els seus objectius sense convertir la diferència en sospita.

No es tracta de negar que hi haja situacions en què la identificació visual siga imprescindible, sinó de construir una regulació que ho garantisca sense assenyalar ningú. Una norma tècnica, neutral i proporcional és sempre més eficaç que un text que, sense voler-ho, pot projectar un eco de desconfiança cap a col·lectius concrets. El repte és regular sense discriminar, protegir sense estigmatitzar i governar sense fer-ho des de la por.

llegir més

Feijóo menteix, de nou ^

Hi ha moments en què la política es despulla de totes les seues excuses i deixa a la vista una manera de fer que no té res a veure amb el servei públic, sinó amb la necessitat de mantindre un relat, encara que siga a costa de la veritat i de la confiança de la ciutadania. El que va passar el 30 d’octubre de 2024 amb el desplaçament d’Alberto Núñez Feijóo a València, en plena emergència per la DANA, és un d’aquests moments que obliguen a mirar de front la distància entre el que es predica i el que es practica. I obliga també a preguntar-se fins a quin punt és acceptable que un líder polític utilitze el paraigua de la institucionalitat per justificar allò que, en realitat, és una agenda estrictament partidista.

La situació és coneguda: mentre la ciutadania rebia missatges insistents de prudència, mentre es demanava evitar desplaçaments, mentre moltes carreteres estaven tallades i mentre milers de persones veien alterada la seua vida quotidiana per una emergència meteorològica d’una gravetat excepcional, el president del Partit Popular va decidir acudir a València. No per coordinar res, no per assumir cap responsabilitat pública, no per participar en cap reunió d’emergència, sinó per fer una roda de premsa del seu partit. Una activitat que, per molt que es vulga disfressar, no té res d’institucional.

La justificació posterior, aquella apel·lació a un suposat “respecte institucional”, no resisteix la mínima revisió. El 30 d’octubre, Feijóo no estava citat a cap comissió parlamentària. La seua compareixença davant la comissió d’investigació de la DANA estava prevista per al dia següent, el 31. Per tant, el seu desplaçament del dia 30 no responia a cap obligació institucional. No hi havia cap acte oficial que exigira la seua presència. No hi havia cap funció pública que haguera de complir. No hi havia cap motiu relacionat amb la gestió de l’emergència que justificara circular per unes carreteres que, per a la resta de la població, estaven sotmeses a restriccions severes.

Aquesta és la primera veritat incòmoda: el desplaçament del 30 d’octubre no era institucional. Era polític. Era partidista. I era voluntari.

La segona veritat incòmoda és encara més greu: mentre la ciutadania assumia limitacions, mentre moltes persones no podien moure’s per motius laborals, familiars o de necessitat, mentre es demanava responsabilitat col·lectiva, un líder polític va circular sense impediments per fer allò que la resta no podia fer. No per ajudar, no per coordinar, no per aportar res a la gestió de la crisi, sinó per fer declaracions públiques en benefici del seu partit. Aquesta diferència de tracte, aquesta sensació de privilegi, és el que ha encés la indignació de molta gent. I és perfectament comprensible.

La política hauria de ser exemplar, especialment en moments de crisi. Quan es demana a la ciutadania que assumisca sacrificis, els representants públics haurien de ser els primers a donar exemple. No es pot exigir prudència mentre s’exerceix la impunitat. No es pot demanar responsabilitat mentre s’aprofita una emergència per fer comunicació partidista. No es pot parlar de respecte institucional mentre s’utilitza la institució com a excusa per justificar un acte que no té res d’institucional.

La tercera veritat incòmoda és la confusió interessada que s’ha intentat generar després. Feijóo i el seu entorn han barrejat, deliberadament, dos fets que no tenen cap relació entre si: la compareixença institucional del dia 31 i l’activitat de partit del dia 30. Aquesta barreja no és casual. És una estratègia. Si es presenta el desplaçament del dia 30 com una prolongació o una preparació de la compareixença del dia 31, es pot intentar donar-li una pàtina d’oficialitat. Però això no és cert. I no ho és perquè la institució no funciona així. Una citació parlamentària té una data i una hora concretes. No s’estén a voluntat del compareixent. No converteix en institucional tot allò que fa un dia abans. No transforma una roda de premsa de partit en un acte públic. No legitima un desplaçament que, en condicions normals, ja seria discutible, però que en plena emergència esdevé directament injustificable.

La quarta veritat incòmoda és que aquesta manera de fer política erosiona la confiança en les institucions. Quan un líder polític utilitza la paraula “institucional” per justificar un acte que no ho és, està buidant de contingut el concepte. Està convertint la institucionalitat en una etiqueta que es pot col·locar a conveniència. Està banalitzant allò que hauria de ser seriós. I està enviant un missatge perillós: que la institució és allò que el partit decideix que siga. Aquesta confusió entre partit i institució és un dels mals endèmics de la política espanyola, i episodis com aquest no fan més que aprofundir-la.

La cinquena veritat incòmoda és que aquest episodi no és un fet aïllat. Forma part d’una manera de fer política que prioritza el relat per damunt de la realitat. Una manera de fer que confon la comunicació amb la gestió, la imatge amb la responsabilitat, la presència mediàtica amb el servei públic. Una manera de fer que converteix qualsevol situació, fins i tot una emergència, en una oportunitat per marcar posició partidista. I això és profundament preocupant, perquè desdibuixa els límits entre allò que és legítim i allò que no ho és.

La sisena veritat incòmoda és que la ciutadania no és ingènua. Sap distingir entre un acte institucional i un acte de partit. Sap reconéixer quan se li està dient la veritat i quan se li està intentant vendre un relat. Sap identificar quan un polític actua amb responsabilitat i quan actua amb oportunisme. I sap, sobretot, quan se l’està tractant com si no tinguera criteri. La reacció social a aquest episodi no és fruit de la crispació ni de la polarització, sinó del cansament. Del cansament de veure com la política es permet allò que no permet a la ciutadania. Del cansament de veure com es manipulen els conceptes per justificar l’injustificable. Del cansament de veure com es confon la institució amb el partit, una vegada i una altra.

La setena veritat incòmoda és que la responsabilitat política no consisteix només a complir la llei. Consisteix també a actuar amb coherència, amb prudència i amb respecte a la ciutadania. Consisteix a entendre que el poder no és un privilegi, sinó un servei. Consisteix a assumir que, en moments de crisi, cal ser especialment escrupolós. I consisteix a reconéixer els errors quan es produeixen. En aquest cas, hauria sigut molt més honest admetre que el desplaçament del dia 30 va ser una decisió política i no institucional, i que, vist el context, va ser una decisió poc encertada. Però s’ha optat per la fugida cap avant, per la justificació forçada i per la confusió deliberada.

La huitena veritat incòmoda és que aquest episodi deixa una lliçó important: la institucionalitat no és un escut que es puga utilitzar a conveniència. És un compromís. És una manera de fer. És una exigència. I quan es trenca, quan es manipula, quan s’utilitza com a excusa, perd valor. I quan perd valor, també el perden les institucions que se suposa que representa.

La novena veritat incòmoda és que la política necessita més transparència i menys relat. Necessita més coherència i menys excuses. Necessita més responsabilitat i menys oportunisme. Necessita, sobretot, entendre que la ciutadania no és un decorat, sinó el centre de tot. I que, en moments de crisi, la confiança és un bé fràgil que cal cuidar amb molta cura.

La desena veritat incòmoda és que el que va passar el 30 d’octubre de 2024 no és només un error puntual, sinó un símptoma. Un símptoma d’una manera de fer política que confon la institució amb el partit, la responsabilitat amb la conveniència i la veritat amb el relat. Un símptoma que cal denunciar, perquè si no es denuncia, es normalitza. I si es normalitza, es perpetua.

En definitiva, el que va passar aquell dia és simple: no hi havia citació institucional, no hi havia obligació parlamentària, no hi havia funció pública a exercir. Sí hi havia una roda de premsa del PP. Sí hi havia una agenda de partit. Sí hi havia una decisió política. I sí hi havia una emergència que afectava milers de persones. Tot el que s’ha dit després és relat. I el relat, quan s’allunya dels fets, deixa de ser política per convertir-se en propaganda.

La ciutadania mereix una política que no abuse de les paraules, que no utilitze la institucionalitat com a excusa i que no confonga el servei públic amb la conveniència partidista. Mereix representants que entenguen que la seua responsabilitat és amb la societat, no amb el relat. I mereix, sobretot, que en moments de crisi, la política estiga a l’altura. El 30 d’octubre de 2024, no ho va estar.

llegir més