L’osadia del caos

Hi ha expressions que semblen nascudes per a incomodar-nos. *L’osadia del caos* és una d’elles. Uneix dos conceptes que, a primera vista, pareixen incompatibles. L’osadia implica voluntat, atreviment, una decisió conscient d’anar més enllà dels límits establerts. El caos, en canvi, evoca desordre, impredictibilitat i absència de control. Però, potser, precisament en esta contradicció resideix la seua força filosòfica.

Vivim obsessionats amb l’ordre. Necessitem calendaris, normes, rutines i certeses. Construïm societats senceres sobre la idea que el món és comprensible i que, amb suficient esforç, podem anticipar el futur. Ens agraden les línies rectes, els mapes ben delimitats i les explicacions que tanquen totes les preguntes. Tanmateix, la realitat té un costum persistent: desmentir-nos.

El caos apareix quan menys l’esperem. Una crisi econòmica, una malaltia, una ruptura sentimental o un accident poden trastocar en qüestió de minuts allò que havíem planificat durant anys. És en eixos moments quan descobrim que la vida no és un mecanisme perfecte, sinó una successió d’equilibris provisionals.

Però per què parlar de l’osadia del caos? Potser perquè el caos té una manera insolent d’irrompre en les nostres vides. No demana permís. No respecta jerarquies. No distingix entre pobres i rics, entre poderosos i humils. Té l’atreviment de recordar-nos que no som els amos absoluts del nostre destí.

Això pot semblar una idea pessimista, però no necessàriament ho és. De fet, moltes de les grans transformacions de la humanitat han nascut del caos. Les revolucions socials, els avanços científics i fins i tot les innovacions artístiques solen aparéixer quan l’ordre existent deixa de ser suficient. El caos obri esquerdes per on entra la llum de les possibilitats.

Pensant-ho bé, la mateixa naturalesa és un exemple d’esta paradoxa. Un bosc no creix seguint un pla urbanístic. Les branques s’entrecreuen, les llavors viatgen empeses pel vent i les espècies competixen i cooperen sense cap direcció central. I, malgrat tot, d’eixe aparent desordre emergeix un ecosistema extraordinàriament complex i bell.

Els éssers humans, però, solem confondre ordre amb seguretat. Creiem que si tot està perfectament organitzat, res podrà anar malament. És una il·lusió comprensible, però continua sent una il·lusió. L’existència és fràgil. Cada projecte, cada relació i cada comunitat estan exposats a circumstàncies inesperades. La saviesa no consistix a eliminar el caos —una tasca impossible— sinó a aprendre a conviure amb ell.

Ací apareix una dimensió més profunda de l’expressió. L’osadia no és només la del caos; també hauria de ser la nostra. Cal una certa valentia per acceptar que no ho controlem tot. Requerix coratge mirar el futur sense garanties absolutes. Requerix maduresa comprendre que la incertesa no és una anomalia de la vida, sinó una de les seues característiques fonamentals.

Potser els moments més autèntics de l’existència són aquells en què abandonem la pretensió de controlar-ho tot. Quan una persona canvia de professió, inicia una relació, escriu un llibre o defensa una idea impopular, està entrant voluntàriament en territori desconegut. Està acceptant una dosi de caos. I és precisament eixa incertesa la que dona valor a l’acció.

L’osadia del caos consistix, en última instància, a recordar-nos que la vida no és un guió tancat. Som navegants en una mar que de vegades està en calma i de vegades es revolta sense avís. Podem aprendre tècniques, consultar mapes i construir embarcacions més resistents, però mai podrem dominar completament els vents.

Això no és una derrota. És una invitació a la humilitat. Quan comprenem que el caos forma part de l’ordre profund de les coses, deixem de veure’l únicament com una amenaça. També podem percebre’l com una font de renovació, de creativitat i de creixement.

Al capdavall, la història de la humanitat és la història d’una lluita constant entre la necessitat d’ordre i la força transformadora del caos. Sense ordre, no hi ha convivència. Sense caos, no hi ha canvi. I entre ambdós extrems transcorre la nostra vida.

Potser per això l’expressió resulta tan suggeridora. L’osadia del caos és la veu persistent de l’imprevisible recordant-nos que l’existència és més ampla que els nostres plans. És el desafiament que ens obliga a reinventar-nos. És l’ombra que acompanya tota certesa. I és, també, la prova que la vida continua sent un misteri que cap esquema humà no podrà domesticar del tot.

llegir més

No, així no

L’Ajuntament de Sagunt ha difós un cartell elaborat amb intel·ligència artificial en què apareix l’escut de Jaume I representat de manera incorrecta, amb més barres roges de les que corresponen. I davant d’aquest fet només es pot dir una cosa: això és inadmissible.

No estem parlant d’un error tipogràfic ni d’un detall menor. Estem parlant d’un símbol històric que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. Quan una institució pública utilitza elements que representen la nostra història i la nostra identitat, té l’obligació moral i institucional de fer-ho amb rigor. Si no és capaç de fer-ho, millor que no ho faça.

La irrupció de la intel·ligència artificial està generant una preocupant cultura de la improvisació. Massa sovint es confon rapidesa amb professionalitat. Es genera una imatge amb un programa, es publica sense revisar-la i després, quan apareixen els errors, es pretén que no passa res. Però sí que passa. I molt.

El veritable problema no és la IA. La IA no té consciència històrica, ni coneix la nostra heràldica, ni entén el valor dels nostres símbols. El problema és qui ha decidit utilitzar eixa imatge sense verificar-la. El problema és qui l’ha autoritzada. El problema és qui l’ha vista i ha pensat que era acceptable publicar-la.

Resulta especialment greu perquè estem parlant d’una administració pública. No d’un usuari anònim de xarxes socials ni d’una broma entre amics. L’Ajuntament de Sagunt representa tota la ciutadania i hauria de ser el primer a mostrar respecte per la nostra història. Si la mateixa institució que ha de preservar el patrimoni és incapaç de reconéixer correctament un dels símbols més importants vinculats a la nostra tradició, quin missatge està enviant?

Aquesta mena d’errors transmeten deixadesa, superficialitat i falta de sensibilitat cultural. Donen la impressió que qualsevol cosa val, que tot és decoració i que la història és només un adorn per a les campanyes municipals. I no. Els símbols no són ornaments. Són part de la memòria col·lectiva d’un poble.

Per això no n’hi ha prou amb corregir discretament la imatge i continuar com si res haguera passat. El que correspon és retirar el cartell, reconéixer públicament l’error i demanar disculpes. No per una qüestió partidista ni per alimentar polèmiques estèrils, sinó per una qüestió de respecte institucional.

Perquè si una administració no és capaç de respectar els seus propis símbols, difícilment pot exigir als ciutadans que els respecten.

La tecnologia pot ser una eina útil. La ignorància i la negligència, no. I quan les dues es combinen, el resultat és exactament el que hem vist aquests dies.

No, així no. Els símbols del nostre poble mereixen molt més respecte que una imatge mal feta generada per una màquina i publicada sense cap mena de control.

llegir més

La manera de moure’ns

Mireia, Aitana, hi ha dies en què pense que la vida no és tant una qüestió d’on arribem com de com ens movem. No parle només dels trajectes que fem entre casa i l’escola, entre la faena i el supermercat, o entre un poble i una ciutat. Parle d’una cosa més fonda. De la manera com travessem el temps, els espais i les persones. La mobilitat sembla una paraula moderna, tècnica, quasi burocràtica, però en realitat parla d’una pregunta molt antiga: com habitem el món sense passar per damunt d’ell. Cada dia triem una velocitat, una distància i una forma de relacionar-nos amb allò que ens envolta.

Quan vos mire caminar pel carrer ho entenc millor. Mireia encara té la capacitat de distraure’s amb qualsevol detall. Una formiga, una rajola trencada, una ombra que canvia de forma. Aitana ja camina amb un ritme diferent, més conscient del destí, més pendent de l’horari, de les esperes i de les obligacions. Totes dues teniu raó. Totes dues m’ensenyeu alguna cosa. Perquè la vida necessita, alhora, curiositat i direcció. El problema apareix quan oblidem una de les dos. Quan només mirem els objectius, deixem de veure el món. Quan només mirem els marges, acabem sense saber on anem.

Vivim en una època obsessionada per la rapidesa. Sembla que qualsevol trajecte haja de ser escurçat, qualsevol espera eliminada, qualsevol distància reduïda a un clic. Ens han convençut que cada minut és una carrera contra alguna cosa invisible. Però jo no estic segur que sempre avancem quan anem més de pressa. Hi ha viatges en tren que ensenyen més que un vol. Hi ha carrers recorreguts caminant que expliquen més sobre una ciutat que qualsevol aplicació. Hi ha converses que només existixen perquè algú va arribar cinc minuts tard. Potser la velocitat és útil, però no és una brúixola moral. No ens diu què val la pena.

Les ciutats també conten històries sobre la mobilitat. N’hi ha que semblen construïdes perquè les persones es troben, i n’hi ha que pareixen dissenyades perquè ningú es mire als ulls. Quan un carrer només pensa en els vehicles, les persones es convertixen en obstacles. Quan una plaça permet asseure’s, parlar i jugar, la ciutat recorda que abans que consumidors o conductors som veïns. M’agrada pensar que cada decisió urbanística és una declaració de principis. No és només una qüestió de carrils o voreres. És una forma de respondre a una pregunta senzilla: per a qui construïm els llocs on vivim?

Vosaltres heu crescut en un món on moure’s sembla fàcil. Un mapa al telèfon indica qualsevol camí. Una pantalla mostra l’hora exacta d’arribada. Un algoritme suggereix la ruta més eficient. Tot això és útil, però també té un risc discret. Podem acabar confonent orientació amb coneixement. Saber arribar a un lloc no significa entendre’l. Conéixer una ciutat no és haver recorregut tots els seus carrers, sinó haver sentit alguna cosa caminant per ells. La tecnologia ens ajuda a no perdre’ns, però no pot decidir què mereix ser buscat. Eixa responsabilitat continua sent nostra.

També existeixen altres formes de mobilitat. Hi ha persones que poden moure’s lliurement i altres que troben fronteres invisibles a cada pas. Hi ha qui canvia de país buscant una oportunitat, qui deixa arrere una llengua, una casa o una part de si mateix per poder continuar. Quan escolte certes converses sobre immigració o pobresa, tinc la sensació que massa gent oblida una veritat elemental. Ningú abandona allò que estima perquè sí. Darrere de cada trajecte llarg hi ha una història. Darrere de cada maleta hi ha una renúncia. I darrere de moltes arribades hi ha una dignitat que mereix respecte.

Potser per això la mobilitat també parla de privilegi. Poder escollir és una forma de llibertat que sovint donem per descomptada. Escollir on viure, com desplaçar-se, quan marxar o quan tornar. No totes les persones tenen aquesta possibilitat. Hi ha qui viu atrapat per les circumstàncies, pels diners, per la salut o per les responsabilitats. Comprendre això no hauria de provocar culpa, sinó consciència. Les coses importants comencen quasi sempre així: adonant-nos que la nostra experiència no és la mesura universal de totes les experiències. El món s’eixampla quan deixem de mirar-lo només des del nostre lloc.

Jo vinc d’una terra acostumada als camins. Portem segles entrant i eixint de pobles, de camps, de mercats i de ports. El Mediterrani ens ha ensenyat que les fronteres són menys sòlides del que semblen. Les llengües viatgen, les idees viatgen, les persones viatgen. També la nostra identitat és, en certa manera, una història de moviments. Ser valencià no és quedar-se quiet dins d’una fotografia antiga. És portar una memòria mentre continuem caminant. Les arrels no servixen per immobilitzar-nos. Servixen perquè el vent no ens arranque quan decidim avançar.

Quan pense en vosaltres dos, imagine futurs diferents. Potser estudiareu lluny. Potser viureu en altres ciutats. Potser un dia fareu les maletes i passareu anys observant horitzons que jo no he vist mai. Espere que ho feu sense por. Però també espere que conserveu una cosa menuda i essencial: la capacitat de recordar des d’on mireu el món. No perquè el lloc d’origen siga superior a cap altre, sinó perquè saber d’on venim ens ajuda a entendre qui som quan tot al voltant canvia.

Al final, filles meues, crec que la mobilitat és una qüestió de respecte. Respecte pel territori que travessem, per les persones amb qui coincidim i per nosaltres mateixos. Cada desplaçament és una relació. Cada trajecte deixa una petjada, visible o invisible. I encara que el món continue accelerant-se, jo desitge que conserveu la valentia de caminar algunes vegades més lentament. No per nostàlgia ni per resistència, sinó perquè hi ha coses que només es deixen veure a la velocitat humana. Les mirades, els silencis, les preguntes importants. Tot allò que no apareix als mapes, però que acaba orientant una vida sencera.

llegir més

Maricarmen no és un cas aïllat: quan els fons voltor governen les nostres ciutats

El desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys que havia viscut més de setanta anys a la mateixa casa, no és només una notícia trista. És el símbol d'un model de societat que ha decidit convertir l'habitatge en una mercaderia abans que en un dret. Malgrat la mobilització veïnal, les propostes de negociació i fins i tot l'oferiment d'ajuda econòmica per a afrontar el lloguer, el desnonament es va executar finalment després de la negativa de la propietat a acceptar alternatives. 

Quan una persona de 87 anys, amb discapacitat reconeguda, és expulsada de la casa on ha construït tota la seua vida, alguna cosa falla. Pot ser legal, però la legalitat no sempre és sinònim de justícia. Una societat digna hauria de preguntar-se si els drets patrimonials d'un fons d'inversió poden estar sempre per damunt del dret humà a un habitatge digne.

Durant dècades ens han repetit que el mercat s'autoregula i que la intervenció pública és un problema. Però la realitat és la contrària. Els grans fons d'inversió acumulen habitatges, condicionen els preus i transformen barris sencers en espais d'especulació. L'objectiu no és construir comunitat ni garantir un sostre a les famílies. L'objectiu és maximitzar rendibilitats. 

Els anomenats fons voltor no compren habitatges perquè els vulguen habitar. Els compren perquè els consideren actius financers. En eixa lògica, una veïna de tota la vida és simplement un obstacle per a augmentar el benefici. Maricarmen pagava un lloguer assumible, però després de la compra de l'immoble se li van exigir quantitats molt superiors que no podia afrontar amb la seua pensió. 

El problema és també polític. Durant massa anys, governs de diferents colors han deixat que l'habitatge passara de ser un dret social a convertir-se en un producte financer. Mentrestant, cada vegada hi ha més persones treballadores que dediquen la meitat del sou a pagar un lloguer, més joves que no poden emancipar-se i més majors que viuen amb la por d'una carta certificada o d'una demanda judicial.

Necessitem una política que torne a posar les persones en el centre. Una política que no tinga por d'enfrontar-se als interessos especulatius. Això significa limitar l'acumulació d'habitatges en mans de grans tenidors, ampliar de manera decidida el parc públic de vivenda, protegir els contractes de lloguer estables i garantir que cap persona vulnerable puga ser desnonada sense una alternativa habitacional real.

També significa entendre que els barris no són una oportunitat de negoci. Són espais de convivència, de memòria i de relacions humanes. Quan una veïna és expulsada de la casa on ha viscut tota la vida, no només perd ella. Perdem tots. Perdem una part de la identitat col·lectiva del barri.

El cas de Maricarmen ha commogut milers de persones perquè qualsevol va veure reflectida la seua mare, la seua àvia o fins i tot el seu propi futur. Ningú vol arribar als últims anys de la seua vida amb la incertesa de no saber on dormirà l'endemà. 

Per això la lliçó que ens deixa aquest desnonament és clara: l'habitatge no pot continuar depenent exclusivament de la lògica del mercat. Si una societat és capaç de protegir els beneficis d'un fons d'inversió però no la dignitat d'una anciana de 87 anys, el problema no és només immobiliari. És un problema moral i democràtic.

Les ciutats han de ser per a viure, no per a especular. I la política ha d'estar al servei de les persones, no dels fons voltor. Aquesta és la gran reivindicació que deixa Maricarmen: recordar-nos que darrere de cada habitatge hi ha una vida, una història i una dignitat que no haurien de tindre preu.

llegir més

La democràcia no pot tindre dues vares de mesurar

Hi ha moments en què els fets importen menys que qui els protagonitza. És una de les grans debilitats del debat públic actual. Massa sovint reaccionem d'una manera o d'una altra no en funció de la gravetat dels actes, sinó segons la simpatia o antipatia que sentim cap als seus autors.

Això és especialment preocupant quan parlem de les institucions democràtiques. El respecte al Parlament, als representants públics i a les normes bàsiques de convivència hauria de ser una exigència compartida per qualsevol persona que es considere demòcrata. Sense excepcions. Sense excuses. Sense relativismes.

Per això convé fer un exercici d'honestedat intel·lectual. Quan es produeix un incident greu en una institució, la pregunta no hauria de ser qui l'ha protagonitzat, sinó què ha passat i quines conseqüències té. Si considerem intolerable una conducta quan la realitza un adversari ideològic, també hauríem de considerar-la intolerable quan la protagonitza algú pròxim a les nostres idees.

La polarització política ens ha anat acostumant a una mena de tribalització del pensament. Cada bàndol tendeix a justificar els errors propis mentre magnifica els aliens. El resultat és una societat cada vegada més dividida, on la coherència ha deixat de ser una virtut i on la indignació sembla funcionar amb criteris selectius.

La democràcia necessita una ciutadania crítica, però sobretot una ciutadania coherent. No podem reclamar respecte institucional només quan ens convé. No podem exigir responsabilitats únicament als altres. No podem defensar uns principis al matí i abandonar-los a la vesprada perquè l'autor dels fets ens resulta ideològicament proper.

El veritable compromís democràtic consisteix justament en això: mantindre els mateixos criteris independentment del color polític dels protagonistes. Quan renunciem a aquesta coherència, deixem de defensar principis i passem simplement a defensar sigles.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos menys qui ho ha fet i més si estaríem reaccionant igual en cas que ho haguera fet una altra persona amb una altra ideologia. És una pregunta incòmoda, però necessària.

Perquè la credibilitat de la democràcia no depén només de les lleis ni de les institucions. També depén de la nostra capacitat per ser justos en els judicis, conseqüents en les opinions i igual d'exigents amb tots. Sense excepcions. Sense coartades. Sense dobles vares de mesurar.

llegir més