Dormir bé. Viure millor ^

Hi ha frases que semblen simples eslògans, però que en realitat són un diagnòstic subtil del nostre temps. “Dormir bé. Viure millor” és una d’elles. La repeteixen com si fora una consigna d’higiene diària, però a mesura que la vida s’accelera, aquesta idea es transforma en una reivindicació profunda, quasi revolucionària.

Dormir bé és un acte tan bàsic com respirar, però hem convertit el descans en un luxe reservat a qui pot desconnectar d’un món que ens reclama atenció constant. En una societat que glorifica la productivitat, dormir s’ha convertit en un gest subversiu. És dir-li al món que no tot és urgent, que el cos i la ment mereixen pausa, que la vida no pot reduir-se a una successió d’objectius marcats en una agenda.

Dormir bé és molt més que tancar els ulls. És donar-nos permís per a recuperar-nos, per a escoltar allò que el cos demana i que, sovint, ignorem. És retrobar-nos amb un ritme més humà, més natural, més nostre. Quan no dormim, no pensem clar, no estimem bé, no treballem amb lucidesa. El cansament ens roba matisos, ens fa menys pacients, menys creatius, menys nosaltres.

Viure millor és la conseqüència directa d’aquest gest tan antic i tan menystingut. Quan descansem, el món sembla més amable i les dificultats, menys insalvables. Tornem a sentir-nos presents, i no simplement funcionant per inèrcia. Viure millor potser no és tindre més, sinó sentir més; no és omplir el calendari, sinó trobar espais on respirar sense pressa. I és curiós com, sovint, el primer pas cap a aquesta vida millor comença de nit, amb una llum apagada i un silenci que ens abraça.

Hui, en plena era digital, el descans competeix amb pantalles que mai dormen. El món ens parla a qualsevol hora i nosaltres, per costum o per por de quedar enrere, li contestem. Potser per això la frase “Dormir bé. Viure millor” té tanta força: és un recordatori que la vida no és una carrera i que el descans no és una pèrdua de temps, sinó una inversió en el que realment importa.

Dormir bé és cuidar-nos. És posar límits a un ritme que no sempre hem triat. És aprendre a dir prou. És reconéixer que, per molt que insistim a omplir cada minut, continuem sent éssers vulnerables, biològics, finits, i que necessitem descansar per a continuar essent nosaltres.

Viure millor és saber que, per a donar la millor versió de nosaltres mateixos, hem de permetre que el nostre cos i la nostra ment es recuperen. És acceptar que no sempre hem de córrer. És descobrir que el benestar no es troba en l’excés, sinó en l’equilibri.

Potser, al final, hi ha una saviesa senzilla en aquesta frase: que la vida, quan la desaccelerem, es deixa viure d’una manera més plena. Que els dies són més lleugers quan les nits són més profundes. I que, en un món que ens anima constantment a produir, reivindicar el descans és un acte de llibertat.

Dormir bé. Viure millor. No és un lema. És una manera d’entendre el món.

llegir més

Sagunt i el Port: una ciutat, dues ànimes i un futur compartit? ^

“Una ciutat és molt més que els seus carrers i edificis; és la memòria compartida, el futur imaginat i el vincle invisible que uneix els seus habitants.” — Anònima*

Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària, un patrimoni monumental envejable i un pes industrial que ha marcat el desenvolupament del territori valencià. Però darrere d’aquesta façana de riquesa històrica i potencial econòmic, s’amaga una realitat urbana i social complexa, marcada per una dualitat territorial que ha alimentat tensions i moviments segregacionistes al llarg de les dècades, a 2027 farà 100 anys del primer intent segregacionista. El repte de construir una ciutat més saludable, habitable i cohesionada no pot deslligar-se d’aquesta fractura latent entre Sagunt i el Port de Sagunt.

Una ciutat partida en dos. La configuració física i funcional de Sagunt reflecteix una dualitat que va més enllà de la geografia. D’una banda, el nucli històric de Sagunt, amb el seu castell, el teatre romà i una estructura urbana més tradicional. De l’altra, el Port de Sagunt, nascut a l’empar de la industrialització del segle XX, amb una trama urbana més moderna, una població més jove i una identitat pròpia molt marcada.

Aquesta divisió no és només simbòlica. Té conseqüències directes en la planificació urbana, la distribució dels serveis, la mobilitat i, sobretot, en la percepció que tenen els habitants d’un i altre nucli sobre la seua ciutat. El sentiment de greuge comparatiu ha sigut un caldo de cultiu per a moviments segregacionistes que, de manera cíclica, tornen a posar sobre la taula la possibilitat de separar administrativament el Port de Sagunt de la resta del municipi.

Ser de Sagunt o del Port de Sagunt no és només una qüestió d’ubicació geogràfica, sinó una experiència vital que marca la manera com es viu, com es pensa i com es sent la ciutat. Hi ha una identitat emocional fortament arrelada a cada nucli, construïda a partir de la memòria col·lectiva, les tradicions, els paisatges quotidians i les relacions humanes que es teixeixen al llarg del temps.

Per a moltes persones nascudes al Port, la seua identitat està lligada a la història obrera i industrial del barri. Les fàbriques, els molls, el soroll dels trens i el vent de la mar formen part d’un imaginari compartit que genera orgull i sentiment de comunitat. Ser del Port és, per a molts, una manera de resistir l’oblit i reivindicar una història pròpia sovint invisibilitzada.

A Sagunt, en canvi, la identitat es construeix al voltant del patrimoni històric, del pes simbòlic del castell i del teatre romà, de les festes tradicionals i d’un sentiment de continuïtat amb el passat. Ser de Sagunt és sentir-se hereu d’una ciutat mil·lenària, amb una cultura pròpia i una manera de viure més pausada i arrelada.

Aquestes dues maneres de sentir la ciutat no són incompatibles, però sovint s’han viscut com a narratives enfrontades. El sentiment de pertinença, quan no es reconeix i es respecta, pot convertir-se en font de conflicte. El desig de ser escoltat, de tindre veu pròpia, és una necessitat emocional tan legítima com qualsevol altra.

Hi ha famílies que han viscut sempre al Port i que, tot i estimar Sagunt, senten que mai han sigut plenament reconegudes com a part del relat oficial de la ciutat. I hi ha saguntins que veuen amb tristesa com es qüestiona la unitat d’un municipi que consideren inseparable. Aquestes emocions, sovint silenciades, són fonamentals per entendre les tensions actuals.

El sentiment de pertinença no es pot imposar. Es construeix amb el temps, amb experiències compartides, amb espais de trobada i amb polítiques que reconeixen la diversitat interna del municipi. Quan una ciutat no sap cuidar les seues emocions col·lectives, corre el risc de fracturar-se per dins.

Malgrat les diferències, hi ha també molts punts de connexió emocional entre Sagunt i el Port. Les festes populars, els clubs esportius, les escoles, les falles, els mercats i les platges són espais on les identitats es barregen i es reconeixen. Hi ha qui se sent, amb orgull, tant del Port com de Sagunt, i reivindica una identitat híbrida i inclusiva.

Els joves, especialment, tenen un paper clau en la construcció d’aquesta nova identitat compartida. Per a ells, les fronteres simbòliques entre els dos nuclis són més difuses. El seu sentiment de pertinença es basa més en les relacions socials, en els espais de lleure i en les oportunitats que ofereix el conjunt de la ciutat.

Per això, és fonamental que les polítiques urbanes i socials tinguen en compte aquesta dimensió emocional. No n’hi ha prou amb construir infraestructures; cal construir confiança, reconeixement i orgull compartit. Una ciutat saludable és també una ciutat que cuida les seues emocions col·lectives i que sap transformar les diferències en riquesa.

Urbanisme i desigualtat territorial. L’anàlisi de l’Índex de Disseny Urbà Saludable posa en evidència mancances greus en la qualitat urbana de Sagunt. Però cal preguntar-se: aquestes deficiències afecten per igual els dos nuclis? La resposta és complexa. El Port de Sagunt, tot i ser més modern, pateix una planificació urbanística dispersa, amb barris desconnectats, una escassa densitat residencial i una manca d’espais verds ben distribuïts. Sagunt, per la seua banda, conserva una estructura més compacta, però amb infraestructures envellides i una mobilitat poc adaptada als temps actuals.

Aquesta realitat reforça la percepció que cap dels dos nuclis rep l’atenció que mereix. El Port, amb una població majoritària dins del municipi, reclama més inversions i autonomia per gestionar els seus recursos. Sagunt, amb el pes simbòlic de la història, veu amb recel qualsevol intent de trencar la unitat municipal. En aquest context, la manca d’un projecte urbanístic integrador i equitatiu alimenta la desafecció i la desconnexió emocional entre els dos espais.

La mobilitat com a metàfora de la separació. Un dels indicadors més reveladors de la fractura urbana és la mobilitat. La connexió entre Sagunt i el Port és, encara hui, deficient. El transport públic és escàs i poc eficient, i les infraestructures per a vianants i ciclistes són pràcticament inexistents entre els dos nuclis. Aquesta realitat no només dificulta la vida quotidiana de la ciutadania, sinó que simbolitza la manca de voluntat política per cosir el territori i fomentar una identitat compartida.

Una ciutat saludable no pot permetre’s tenir dos centres urbans que viuen d’esquena l’un a l’altre. Cal una aposta decidida per una mobilitat sostenible i integradora que connecte barris, persones i oportunitats. Això implica invertir en carrils bici, millorar la xarxa d’autobusos i, sobretot, repensar l’espai públic com un lloc de trobada i convivència.

Els espais verds com a eina de cohesió. Els espais verds són molt més que zones d’esbarjo. Són infraestructures de salut, de benestar i de cohesió social. Sagunt compta amb una base acceptable en termes de qualitat de l’aire i presència de vegetació, però l’accés desigual a estos espais limita el seu impacte positiu. El Port de Sagunt, amb una densitat poblacional més elevada, necessita amb urgència una ampliació i millora dels seus parcs i jardins. Sagunt, per la seua banda, ha de preservar i potenciar els seus espais naturals com a elements identitaris i connectors.

Una política d’infraestructura verda ben planificada podria actuar com a pont entre els dos nuclis, generant corredors ecològics i espais comuns que afavorisquen la interacció i el sentiment de pertinença a una mateixa ciutat. La natura pot ser un aliat inesperat en la lluita contra la segregació.

El pes de la història i el futur compartit. Els moviments segregacionistes del Port de Sagunt tenen arrels profundes. No són només una reacció a greuges puntuals, sinó l’expressió d’una identitat pròpia que se sent menystinguda. Però la solució no pot ser la ruptura. En un món cada vegada més interconnectat, la fragmentació administrativa no garanteix una millor gestió ni una major qualitat de vida. Al contrari, pot generar duplicitats, ineficiències i una pèrdua de força davant altres municipis i institucions.

La clau està en reconéixer la diversitat interna del municipi com una riquesa, no com una amenaça. Això implica escoltar les demandes del Port, descentralitzar serveis, fomentar la participació ciutadana i construir un relat comú que integre les dues ànimes de la ciutat. Sagunt i el Port no han de competir, sinó col·laborar per construir un futur més just, sostenible i habitable.

Propostes per a una ciutat cohesionada i saludable. Per avançar cap a un model urbà que supere la fractura i millore la qualitat de vida de tota la ciutadania, caldria implementar mesures com:

• Un pla estratègic d’urbanisme integrador, que contemple les especificitats de cada nucli però amb una visió global del municipi.

• La creació d’un consell ciutadà mixt, amb representació equitativa de Sagunt i el Port, per debatre i decidir sobre les grans línies de desenvolupament urbà.

• Inversions equilibrades en infraestructures, serveis i espais públics, amb criteris de justícia territorial.

• Una xarxa de mobilitat sostenible que connecte de manera eficient els dos nuclis i reduïsca la dependència del vehicle privat.

• Campanyes de sensibilització i educació urbana, per fomentar el sentiment de ciutat compartida i la corresponsabilitat en la seua transformació.

Una ciutat, un repte comú. Sagunt té davant seu una oportunitat històrica. Pot continuar arrossegant les seues divisions internes i perpetuar un model urbà ineficient i desigual, o pot apostar per una transformació profunda que pose la salut, la sostenibilitat i la cohesió social al centre de les polítiques públiques. El camí no és fàcil, però és necessari.

La ciutat no es construeix només amb formigó i asfalt. Es construeix amb confiança, amb diàleg i amb una visió compartida. Sagunt i el Port poden ser dues ànimes d’un mateix cos, si s’atreveixen a mirar-se als ulls i reconéixer-se com a parts d’un projecte comú. El futur de la ciutat depén, en gran mesura, de la capacitat de superar les seues pròpies fronteres internes i caminar, junts, cap a un model urbà més just i habitable.

La transformació urbana de Sagunt i el Port no pot entendre’s només des d’una perspectiva local. El seu futur està íntimament lligat al paper que juguen dins del sistema territorial valencià i, per extensió, dins de l’estratègia logística i econòmica de l’Estat espanyol. Aquesta doble escala —la del sentiment de pertinença i la de la posició geoestratègica— és clau per entendre la importància de construir una ciutat cohesionada i preparada per als reptes del segle XXI.

Sagunt és molt més que una ciutat amb un gran llegat històric. És també un node logístic fonamental dins del corredor mediterrani, una peça clau en la xarxa de transport de mercaderies que connecta el sud d’Europa amb el centre del continent. El Port de Sagunt, amb la seua activitat industrial i portuària, és un dels motors econòmics més potents del País Valencià.

Aquesta posició privilegiada ha atret inversions estratègiques com la gigafactoria de bateries de Volkswagen, que suposa una aposta decidida per la reindustrialització verda i la innovació tecnològica. Aquest tipus de projectes no només generen ocupació, sinó que redefinixen el paper de Sagunt com a ciutat clau en la transició energètica i la mobilitat sostenible a escala estatal.

Però perquè aquestes oportunitats es traduïsquen en benestar real per a la ciutadania, cal una ciutat cohesionada, amb una planificació urbana intel·ligent i una governança que integre totes les veus. No es pot construir un pol logístic i industrial de primer nivell sobre una base social fragmentada o amb una ciutadania que no se sent part del projecte comú.

El sentiment de pertinença, en aquest context, no és un element secundari. És el ciment que pot unir les aspiracions col·lectives amb les oportunitats econòmiques. Si els habitants del Port de Sagunt no se senten reconeguts, si perceben que les inversions no arriben de manera equitativa, el risc de desafecció augmenta. I amb ell, el risc de conflicte social i institucional.

Per això, és fonamental que les administracions locals, autonòmiques i estatals entenguen que la cohesió territorial no és només una qüestió de justícia, sinó també d’eficiència. Una ciutat dividida no pot competir en igualtat de condicions amb altres territoris que sí han sabut integrar les seues parts i construir una identitat compartida.

Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de convertir-se en un model de ciutat dual ben gestionada, on la diversitat interna es traduïsca en fortalesa. Això implica reconéixer les diferències, però també treballar per construir espais comuns, tant físics com simbòlics, que reforcen la idea de projecte compartit.

A nivell valencià, Sagunt ocupa una posició estratègica entre València i Castelló, amb una capacitat de connexió que pot ser clau per a la descentralització de serveis i la descongestió de les grans àrees metropolitanes. Pot actuar com a ciutat intermèdia, amb capacitat d’atracció residencial, industrial i cultural.

A més, el seu port és una alternativa complementària al de València, amb potencial per especialitzar-se en determinats tipus de tràfic marítim i reforçar la competitivitat del sistema portuari valencià. Aquesta complementarietat ha de ser planificada amb visió de futur i amb criteris de sostenibilitat ambiental i social.

Des del punt de vista logístic espanyol, Sagunt és una peça clau en l’eix mediterrani, una infraestructura prioritària per a la Unió Europea. La connexió ferroviària amb Saragossa i el nord peninsular, així com la seua proximitat a l’AP-7 i a l’A-23, la convertixen en un enclavament ideal per al desenvolupament de plataformes logístiques i centres de distribució.

Però tot aquest potencial pot quedar en paper mullat si no es resolen les tensions internes i si no es dota la ciutat d’un urbanisme que responga a les necessitats reals de la població. Una ciutat amb barris desconnectats, amb dèficits en mobilitat i amb una ciutadania dividida no pot liderar cap transformació.

És per això que la planificació urbana ha de ser també una eina de reconciliació. Cal dissenyar una ciutat que facilite la trobada, que connecte barris, que cree espais públics compartits i que done veu a totes les parts. Només així es podrà construir una identitat urbana forta i inclusiva.

El futur de Sagunt i el Port no es juga només en els despatxos de les grans empreses o en els plens municipals. Es juga també en el cor de la gent, en la manera com se senten part d’un projecte comú, en com viuen la seua ciutat i en com s’imaginen el seu futur. I això només es pot aconseguir amb escolta, amb empatia i amb una visió compartida.

Sagunt i el Port tenen davant seu un repte majúscul, però també una oportunitat única. Poden ser exemple de divisió o de superació. Poden ser una ciutat partida o una ciutat referent. La clau està en entendre que el desenvolupament econòmic i la cohesió social no són camins separats, sinó dues cares d’una mateixa moneda.

* La cita atribuïda a “Anònima” pot ser perfectament la veu simbòlica d’una ciutadana o ciutadà de Sagunt o del Port de Sagunt. Aquesta figura anònima representa totes aquelles persones que, sense ocupar càrrecs públics ni ser protagonistes als mitjans, construeixen la ciutat dia a dia amb les seues accions, records i esperances.

Potser és una veïna gran que ha vist créixer el Port des de les primeres fàbriques. O un jove de Sagunt que puja al castell per trobar silenci i perspectiva. Pot ser un mestre, una treballadora del polígon, una mare que porta els fills al parc, o un comerciant que obri cada matí la persiana del seu negoci. Totes aquestes persones, amb les seues històries i emocions, són les que donen sentit a la ciutat.

Atribuir la cita a “Anònima” és, en realitat, un homenatge col·lectiu. És reconèixer que la saviesa urbana no sempre ve dels llibres ni dels discursos oficials, sinó de la vida quotidiana i del sentiment profund de pertinença que moltes persones senten pel seu poble.

llegir més

Identitat. Falles. Sagunt. ^

Hi ha una pregunta que plana sobre les Falles de Sagunt com una ombra incòmoda que ningú sembla voler mirar de cara: per què, en una festa que se suposa arrelada al poble, als seus barris, a la seua història i a la seua identitat, els símbols que s’exhibeixen, es canten i es veneren són, majoritàriament, els de la ciutat de València i no els de Sagunt? Per què Sagunt, amb més de dos mil anys d’història, amb un patrimoni únic i amb una identitat pròpia potentíssima, acaba diluït en una imitació de la capital, com si no tinguera res a dir, com si no tinguera res a mostrar, com si no tinguera res a reivindicar?

És una qüestió que cou, que incomoda i que, precisament per això, cal posar damunt la taula. Perquè les Falles, més enllà de la festa, són un espill. I el que reflecteixen, ara mateix, és una ciutat que sembla avergonyir-se de si mateixa, que prefereix vestir-se amb símbols aliens abans que mirar-se al mirall i reconéixer la seua pròpia força.

Comencem per l’ofrena. L’acte més solemne, més emotiu, més carregat de simbolisme. A Sagunt, l’ofrena es fa a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València. I això, que pot semblar un detall menor, és en realitat un símptoma profund. Sagunt té patrona pròpia, la Mare de Déu del Bon Succés, una advocació arrelada, estimada, vinculada a la història local. Però no. Quan arriba l’ofrena, les falleres saguntines desfilen cap a una imatge que no és la seua, que no representa la ciutat, que no forma part del seu relat. És com si Sagunt haguera renunciat a la seua pròpia espiritualitat festiva per adoptar la d’una altra ciutat, com si no tinguera dret a tindre un símbol propi en el moment més sagrat de la festa.

I no és només l’ofrena. Les banderes que onegen en moltes falles són la senyera coronada amb franja blava, pròpia de València, i la bandera espanyola. Però la senyera de Sagunt, el penó de la conquesta, la quatribarrada històrica, la que representa la ciutat des de fa segles, brilla per la seua absència. És com si Sagunt no existira. Com si la seua bandera no tinguera valor. Com si la seua història fora prescindible. I això és especialment greu en una festa que, en teoria, exalta la identitat local, la comunitat, el sentiment de pertinença. Quina pertinença pot sentir un poble que no veu els seus propis símbols representats?

Després hi ha l’himne. O millor dit, els himnes. Perquè en moltes falles de Sagunt, quan arriba el moment solemne, quan es tanca un acte o es fa un homenatge, sona l’Himne de València. I no és que siga un himne indigne, ni molt menys. Sagunt té himne propi, compost amb orgull, amb història, amb significat. Però qui el coneix? Qui el canta? Qui el reivindica? Només les falleres majors i els que han passat per la Federació Junta Fallera de Sagunt. La resta, silenci. I el silenci, en aquests casos, és renúncia.

És com si Sagunt haguera decidit que no val la pena ensenyar el seu himne, que no val la pena emocionar-se amb ell, que no val la pena transmetre’l a les noves generacions. I això és un drama cultural. Perquè un poble que no canta el seu himne és un poble que es deixa esborrar.

I encara hi ha més. Algunes falles utilitzen l’escut de la ciutat de València en les seues bandes, en lloc de l’escut de Sagunt. És un detall que, vist de lluny, pot semblar anecdòtic. Però no ho és. L’escut és la representació gràfica de la identitat institucional d’un poble. És el símbol que diu qui eres, d’on vens, què representes. Quan una falla de Sagunt es posa l’escut de València, està dient, de manera implícita però clara, que prefereix ser una còpia abans que una veu pròpia. Que prefereix ser satèl·lit abans que centre. Que prefereix ser imitació abans que original.

I finalment, els discursos. Els llibrets, les presentacions, els actes públics. Sempre acaben amb el mateix clam: visca València, visca les Falles. I Sagunt? On està Sagunt? Per què no es diu visca Sagunt? Per què no es reivindica la ciutat que acull la festa, que la viu, que la paga, que la manté? És com si Sagunt fóra un simple escenari, un contenidor, un decorat. Com si la festa no fora seua. Com si la ciutat no tinguera dret a ser protagonista en la seua pròpia celebració.

La pregunta, inevitable, és: per què passa tot això? Per què Sagunt ha assumit com a propis uns símbols que no li corresponen? Per què ha renunciat als seus? Per què ha deixat que la seua identitat siga absorbida per la de la capital?

Hi ha diverses explicacions possibles, totes elles incòmodes. Una és la inèrcia. Les Falles, com tota tradició, tenen una força conservadora enorme. I com que el model faller saguntí es va inspirar, en bona part, en el model valencià, molts elements es van copiar sense massa reflexió. Però una cosa és copiar per començar, i una altra és continuar copiant dècades després, quan la festa ja està plenament arrelada a la ciutat. La inèrcia no pot justificar-ho tot.

Una altra explicació és la falta d’autoestima col·lectiva. Sagunt és una ciutat amb un patrimoni immens, però també amb una història recent marcada per la industrialització, la immigració massiva i la convivència de dues realitats urbanes diferents: el nucli històric i el Port. Aquesta dualitat ha generat, sovint, una identitat difusa, fragmentada, poc cohesionada. I quan un poble no té clar qui és, és fàcil que acabe adoptant símbols externs, més visibles, més potents, més consolidats. És una manera de suplir la pròpia inseguretat.

També hi ha un factor polític. Les Falles, a Sagunt com a tot arreu, tenen una estructura organitzativa que, sovint, ha mirat més cap a València que cap a la pròpia ciutat. La Federació Junta Fallera de Sagunt ha mantingut, durant anys, una relació de subordinació simbòlica respecte a Junta Central Fallera. I això ha tingut conseqüències. Quan la institució que hauria de defensar la identitat fallera saguntina es dedica a replicar la valenciana, el resultat és el que és: una festa que sembla feta per a una altra ciutat.

Però la causa més profunda és, probablement, la falta de consciència crítica. Molta gent no s’ha plantejat mai que siga estrany fer una ofrena a una patrona que no és la teua. O cantar un himne que no és el teu. O lluir una bandera que no representa la teua ciutat. O acabar un discurs cridant visca València en lloc de visca Sagunt. És el que s’ha fet sempre, i això sembla suficient. Però no ho és. No pot ser-ho. No en una ciutat que vol ser respectada, que vol ser reconeguda, que vol ser protagonista de la seua pròpia història.

La qüestió de fons és que Sagunt té una identitat potentíssima, però no la projecta. Té símbols propis, però no els utilitza. Té història, però no la reivindica. Té cultura, però no la posa en valor. I les Falles, que haurien de ser un altaveu de tot això, s’han convertit en un espai on la identitat local queda subordinada a la identitat d’una altra ciutat.

Això no vol dir que no es puga estimar València. Per descomptat que sí. València és la capital, és referent, és centre cultural i festiu. Però estimar València no implica renunciar a Sagunt. No implica esborrar-la. No implica substituir-la. Les identitats no són excloents. Però sí que són fràgils. I si no es cuiden, s’esvaeixen.

Sagunt ha de decidir si vol continuar sent una còpia o si vol ser original. Si vol continuar exhibint símbols aliens o si vol recuperar els seus. Si vol continuar cantant himnes d’altres o si vol emocionar-se amb el seu. Si vol continuar fent ofrenes a patronats que no li corresponen o si vol honorar els seus propis. Si vol continuar cridant visca València o si vol, d’una vegada, cridar visca Sagunt.

La festa és un espai de construcció identitària. I ara mateix, la identitat que es construeix en les Falles de Sagunt és una identitat subordinada, diluïda, despersonalitzada. Una identitat que no fa justícia a la ciutat. Una identitat que no reflecteix la seua història, ni la seua força, ni la seua singularitat.

És hora de fer-se preguntes incòmodes. És hora de revisar rituals, símbols, himnes i discursos. És hora de decidir què vol ser Sagunt. Perquè si no ho fa, altres ho decidiran per ella. I ja sabem quin és el resultat: una ciutat que es disfressa de València, però que perd la seua pròpia veu.

Sagunt no és un barri de València. No és una extensió de la capital. No és una rèplica. És una ciutat amb personalitat pròpia, amb història pròpia, amb símbols propis. I les Falles haurien de ser l’espai on això es mostra amb orgull, no on s’amaga.

Potser ha arribat el moment que les falles saguntines deixen de mirar cap al sud i comencen a mirar cap a dins. Que recuperen la seua bandera. Que canten el seu himne. Que honoren la seua patrona. Que reivindiquen el seu escut. Que acaben els discursos amb un visca Sagunt que ressonaria com un acte de dignitat col·lectiva.

Perquè una festa sense identitat pròpia és només una còpia. I Sagunt mereix molt més que això. Sagunt mereix ser Sagunt. I les Falles, si volen ser realment seues, també.

llegir més

Censura en Internet: llibertat, poder i els límits d’allò que és possible ^

El Dia Mundial contra la Censura en Internet es commemora cada 12 de març des de 2008, impulsat per Reporters Sense Fronteres amb l’objectiu de denunciar les restriccions a la llibertat d’expressió, la vigilància massiva i el bloqueig d’informació en l’entorn digital.

Aquesta efemèride ens recorda que la llibertat d’expressió no és un dret garantit de manera automàtica: necessita vigilància, consciència social i una ciutadania que entenga la importància del debat plural i la diversitat de veus. Internet havia de ser l’espai obert per excel·lència; però, com tota tecnologia humana, s’ha convertit també en un camp de tensions polítiques, econòmiques i morals.

La llibertat digital com a espai de responsabilitat col·lectiva

Internet permet que qualsevol persona puga informar-se, expressar-se i organitzar-se. Però aquesta llibertat va acompanyada de riscos: censura estatal, manipulació informativa, vigilància privada, algoritmes opacs o discursos d’odi. Lluitar contra la censura implica també reflexionar sobre com s’exerceix la llibertat en un ecosistema dominat per corporacions tecnològiques amb un poder enorme.

Les xarxes socials són espais privats però de conseqüències públiques. No són institucions democràtiques, i per això plantegen dilemes: on acaba la llibertat d’expressió i on comença la responsabilitat? Qui decideix què es veu i què no? Qui controla el poder dels qui controlen l’espai on es parla?

El poder dels magnats digitals i els dilemes morals. Una de les qüestions més complexes del nostre temps és que una part molt important de la conversació pública global no es desenvolupa en places, en mitjans independents o en institucions públiques, sinó en plataformes propietat d’unes poques persones o empreses. Aquesta concentració planteja dilemes ètics:

Si els propietaris d’aquestes plataformes defensen o s’alineen amb determinades ideologies, interessos econòmics o visions del món, com afecta això a la neutralitat del discurs públic?

No cal citar noms concrets per entendre la pregunta més profunda:

Pot existir llibertat d’expressió real quan l’espai on s’exerceix depén de la voluntat o preferències d’uns pocs propietaris privats?

Ací apareix el primer dilema filosòfic:

La llibertat d’expressió no és sols que qualsevol persona puga parlar, sinó que el seu discurs puga existir en un espai que no siga manipulat, silenciat o amplificat segons el criteri d’un poder no democràtic.

L’ètica de les plataformes: imparcialitat o transparència?

Moltes xarxes socials defensen que no poden ser completament neutrals: han de moderar contingut per evitar la desinformació, el frau, la violència o l’odi. Però quan la moderació es combina amb interessos personals, comercials o ideològics, apareix una altra qüestió ètica:

És legítim que actors privats decidisquen què és acceptable en el debat públic?

I encara més:

És moral que un espai que condiciona la vida social, política i cultural de milers de milions de persones depenga de criteris que no són col·lectius, ni transparents, ni sotmesos a control democràtic?

Aquest debat filosòfic és central:

La llibertat d’expressió necessita un espai comú que no siga propietat d’un poder unipersonal. Però això xoca amb la realitat del capitalisme digital, on la infraestructura comunicativa global és privada per definició.

La censura: una amenaça que pot vindre de molts costats. Tradicionalment, la censura provenia dels estats autoritaris. Però hui la censura pot ser estatal, corporativa, algorítmica o fins i tot social (cancel·lació, persecució digital, polarització extrema).

El Dia Mundial contra la Censura en Internet ens recorda que la llibertat digital no és un concepte simple, sinó un equilibri delicat entre garanties legals, drets fonamentals, responsabilitat social i mecanismes de supervisió.

Una reflexió final: llibertat no és només parlar, sinó poder ser escoltat. La gran pregunta que deixa tot això és si podem parlar realment de llibertat quan el lloc on s’expressa està controlat per interessos gegants que no representen el conjunt de la ciutadania.

La llibertat d’expressió no és només individual; té una dimensió col·lectiva. Necessita espais diversos, independents, transparents i democràticament supervisats. Necessita que les persones usuàries entenguen els mecanismes de manipulació digital. Necessita que les societats exigisquen responsabilitat a qui controla la informació.

El futur de la llibertat digital dependrà de la nostra capacitat per a construir espais oberts on la pluralitat siga una riquesa i no una amenaça.

llegir més

Morvedre: Handbol en femení, espai segur i lluita per la igualtat ^

Un club que no només forma esportistes, sinó que transforma l'esport en una eina de reivindicació i empoderament per a les dones.

Ser delegat de l’equip infantil del Balonmano Morvedre m’ha permés viure de primera mà la realitat de l’esport femení i la importància de la coeducació. Aquesta experiència ha sigut un aprenentatge constant sobre les barreres que encara han de superar les jugadores i sobre la necessitat d’un canvi real en la manera de concebre l’esport des d’una perspectiva de gènere.

L’esport com a refugi i eina d’empoderament. Ella mai havia pensat en l’handbol com una opció fins que l’entorn escolar es va tornar hostil. L’assetjament que patia per part d’un grup de companyes la va portar a buscar un espai on poguera ser ella mateixa, on les mirades no foren de menyspreu i on la seua veu no quedara apagada per la por. Va ser sa mare qui, buscant una eixida a aquella situació, li va proposar provar amb l’handbol. Al principi, dubtava: seria capaç d’encabir-se en un equip? Però aquell primer entrenament va ser suficient per a fer-li entendre que allí no havia de demostrar res més que la seua pròpia força.

Amb el temps, ella va descobrir que l’handbol era més que un esport. Era un espai on les dones eren lliures, on la pressió desapareixia en cada passada, en cada gol, en cada celebració col·lectiva. L’equip es va convertir en la seua xarxa de seguretat, un lloc on la paraula "companyerisme" no era només un concepte buit, sinó una realitat palpable. La pista d’handbol va ser l’escenari en què va recuperar la confiança en si mateixa i en les persones que l’envoltaven. Amb cada entrenament, cada partit i cada derrota compartida, va entendre que la seua força no depenia de la validació dels altres, sinó de la seua pròpia convicció.

L’handbol no només li va donar a ella una via d’escapament del bullying, sinó que també li va ensenyar que la força no depén de la capacitat física, sinó de la determinació i el suport mutu. Les jugadores aprenen a donar-se suport les unes a les altres, a créixer juntes i a entendre que la victòria no es mesura només en punts, sinó en la seguretat i la confiança que es construeix en el camí. Històries com les d’ella les repeteixen en altres jugadores que, gràcies a l’esport, troben el seu lloc i la seua veu.

Contra els estereotips de gènere. Una de les primeres dificultats amb què es troben les jugadores és la persistència d’idees preconcebudes sobre la seua capacitat i competitivitat. Comentaris com “l’esport femení té menys ritme” o la manca de cobertura mediàtica reforcen la percepció que les jugadores tenen menys visibilitat i reconeixement. Però la realitat és que qualsevol equip format per jugadores demostra la mateixa entrega, talent i disciplina que qualsevol altre.

Com a delegat, he impulsat dinàmiques que trenquen amb aquests estereotips, donant suport a les jugadores perquè es reconeguen com a referents dins del seu propi equip i demostrant que el seu esforç té el mateix valor que el de qualsevol altra esportista.

Promoció d’un model d’entrenament inclusiu. Els entrenaments mixts entre categories han sigut una aposta fonamental per garantir que totes les jugadores tinguen les mateixes oportunitats de joc i desenvolupament. A més, hem reforçat estratègies per a promoure el lideratge femení dins de l’equip, assegurant-nos que cada jugadora se sent protagonista del seu procés esportiu amb ajuda d’una psicòloga esportiva.

S’ha fomentat la presa de decisions conjuntes, evitant que les jugadores siguen relegades a un segon pla. Amb aquesta aposta per la coeducació, hem vist com les jugadores guanyen confiança i es reconeixen com a esportistes amb capacitat per a competir al màxim nivell. Aquest canvi no és immediat, però sí transformador: quan les jugadores senten que el seu paper dins de l’equip és fonamental, comencen a jugar amb més seguretat i compromís.

Un altre aspecte clau és el treball psicològic i de reforç positiu dins de l’equip. No es tracta només d’entrenar habilitats tècniques, sinó de generar una mentalitat forta, lliure de dubtes derivats dels estereotips socials. Les jugadores han de sentir que no necessiten demostrar constantment la seua vàlua, sinó que la seua presència en la pista és suficient per a validar la seua capacitat. A través de sessions de motivació i dinàmiques de grup, hem aconseguit que moltes esportistes que arribaven amb inseguretats les transformaren en impuls per a competir.

La responsabilitat del club, entrenadores i famílies. La construcció d’un esport més igualitari no depén només de les jugadores, sinó també del club, de les entrenadores i de les famílies. La sensibilització és essencial perquè la coeducació impregne tota l’estructura esportiva i no es quede només en la pista de joc. És necessari un compromís col·lectiu que incloga totes les persones implicades en el desenvolupament de l’handbol femení.

Les entrenadores han de ser referents en aquest canvi, generant dinàmiques inclusives i garantint que cada jugadora se senta valorada pel seu talent i no per expectatives condicionades pel gènere. Per això, la formació en perspectiva de gènere per a entrenadores és una necessitat urgent. No n'hi ha prou amb la voluntat de canvi, cal proporcionar eines pràctiques i materials pedagògics perquè les entrenadores puguen aplicar amb eficàcia aquesta transformació dins dels seus equips.

Les famílies també tenen un paper fonamental, ja que les seues actituds i comentaris poden influir en la percepció que tenen les jugadores sobre la seua pròpia vàlua. Quan les famílies donen suport a les seues filles amb la mateixa energia que ho fan amb els seus fills, s’estan trencant barreres invisibles que afecten la continuïtat de les jugadores en l’esport. A més, és crucial que des de la base es treballe una educació que no diferencie entre esports “de xics” i “de xiques”, fomentant així la participació equitativa.

La necessitat de crear referents femenins en l’esport. Un dels grans reptes de l’handbol femení és la falta de referents visibles que inspiren les noves generacions de jugadores. La presència de dones en l’esport d’elit no sols és necessària per a garantir la representació, sinó també per a demostrar que les jugadores tenen el mateix talent, esforç i capacitat de competició que qualsevol altra esportista. Quan les xiquetes veuen dones liderant equips, marcant gols decisius o dirigint entrenaments, es creen models en què poden veure’s reflectides i es trenca amb la idea que l’esport femení és secundari.

És imprescindible que es dediquen esforços a donar visibilitat a les jugadores que han fet història en l’handbol. Referents com Alexandra Nascimento, Marta Mangué o Cristina Neagu han sigut exemple de lluita i dedicació, demostrant que l’handbol femení té la mateixa capacitat de generar espectacularitat i competència. No obstant això, la difusió dels seus assoliments no té el mateix impacte mediàtic que el dels jugadors masculins.

Però a casa tenim un cas d’éxit, Shandy Barbosaés molt més que una llegenda de l’handbol: és un referent de superació, diversitat i compromís. Nascuda a Lisboa i amb arrels caboverdianes, va triar representar la selecció espanyola, amb la qual ha aconseguit fites històriques com dues medalles de plata en competicions internacionals. La seua trajectòria, que inclou clubs de primer nivell i una etapa molt significativa al Balonmano Morvedre de Sagunt, ha inspirat generacions senceres d’esportistes, especialment dones i joves racialitzades. Després de retirar-se als Jocs Olímpics de París 2024, va tornar a les pistes amb el club italià Erice, amb el qual va guanyar la Copa d’Itàlia el 2025. El seu exemple trenca estereotips i demostra que el talent, la perseverança i la passió poden obrir camins, fins i tot en un món esportiu sovint marcat per desigualtats. Shandy representa la força de les identitats múltiples i la importància de tindre referents diversos en l’esport i en la societat.

A més, la visibilització de jugadores i entrenadores en els mitjans de comunicació i en les institucions esportives és fonamental per a normalitzar la presència de les dones en l’handbol. Encara hui dia, les retransmissions i la cobertura de competicions femenines són menors, fet que perpetua la desigualtat en el reconeixement esportiu. Donar espai a les jugadores en els mitjans i en les estructures federatives permet que la seua trajectòria siga valorada i que es consolide una cultura esportiva basada en la igualtat.

Els reptes com a nou president del club. Com a nou president del club, assumir el lideratge del Balonmano Morvedre és un repte que va més enllà de la gestió esportiva. La nostra aposta per convertir l’handbol en un espai segur i igualitari exigeix un compromís ferm i accions concretes que garantisquen que totes les jugadores es troben en un entorn lliure de discriminació i violència. Ja hem establit les bases amb la consolidació de Morvedre com un espai violeta, una iniciativa que reforça el respecte i la seguretat de les esportistes, però encara queda molt de camí per recórrer.

Un dels principals reptes és la consolidació d’un protocol real contra qualsevol forma de violència de gènere, masclisme o discriminació dins del club. No basta amb el reconeixement simbòlic de Morvedre com a espai violeta; hem d’implementar mesures efectives perquè qualsevol situació de desigualtat o assetjament siga detectada i abordada de manera immediata.

També és imprescindible continuar treballant en la visibilització del nostre equip femení. Hem de garantir que les jugadores tinguen les mateixes oportunitats de reconeixement, accés a patrocinis i suport institucional per a reforçar la seua presència en l’escena esportiva.

Vull impulsar una estructura esportiva basada en la inclusió, on qualsevol xiqueta que vulga jugar a handbol trobe en Morvedre un lloc segur i acollidor. Convertir Morvedre en un model de coeducació esportiva és el nostre gran objectiu, i com a president, treballaré perquè aquest projecte es consolide i perdure en el temps.

Una reflexió final. Vull destacar una frase inspiradora d’Anja Andersen, una de les millors jugadores d’handbol de tots els temps: "L'handbol no és només un esport, és una manera de viure, de lluitar i de creure en una mateixa." Aquesta idea resumeix perfectament el que volem aconseguir a Morvedre: un espai on cada jugadora se senta forta, capaç i respectada, tant dins com fora de la pista.

llegir més