Any Nou Xinés ^

L’Any Nou Xinés que el calendari lunisolar situa el 17 de febrer de 2026 inaugura el cicle del Cavall de Foc, un símbol que evoca moviment, intensitat i un cert impuls vital que sembla demanar-nos, col·lectivament, revisar com ens relacionem amb el pas del temps i amb les forces que organitzen la vida quotidiana. Les fonts coincideixen a assenyalar que aquest any combina l’animal amb l’element que li pertoca en el seu recorregut de seixanta anys, i que el foc, vinculat a la llum i a la transformació, amplifica l’energia que tradicionalment s’associa al cavall, una criatura percebuda com capaç d’obrir camins i traspassar fronteres simbòliques i materials.

Aquest inici de cicle, arrelat en un calendari que segueix la lluna nova i que dilata la celebració durant quinze o setze dies, fins al Festival dels Fanalets del 3 de març de 2026, ens recorda que hi ha maneres d’habitar l’any que s’escapen del ritme uniforme. El calendari xinés no sols marca dates, sinó que estructura una sensibilitat sobre el renaixement i el pas de les estacions. És una forma de narrar el temps que distingeix entre moments de contenció, moments de ruptura i moments de reunió. En aquest sentit, la tradició de la llum final dels fanalets, que tanca el període festiu, pot ser llegida com la imatge d’un col·lectiu que torna a encendre’s després del fred i que convida totes les persones a retrobar-se en una llum compartida.

La figura del Cavall de Foc ofereix un mirall metafòric per a reflexionar sobre els moviments socials, les energies comunitàries i les tensions entre estabilitat i canvi. En moltes interpretacions culturals, el cavall representa la necessitat de traslladar-se, de migrar, de reinventar-se. Quan aquest símbol s’expressa dins d’una societat globalitzada, multicultural i en transformació constant, és fàcil llegir-hi el reflex de comunitats que, com la xinesa al País Valencià, han establit arrels en diversos barris i municipis. Es tracta d’una presència que creix al llarg de tres onades migratòries des de la segona meitat del segle XX i que configura un paisatge social on conviuen persones que porten memòries, llengües i ritmes de vida diversos. Les xifres parlen d’unes vint mil persones d’origen xinés establertes al territori valencià el 2019, aproximadament la meitat concentrada en l’àrea metropolitana de València. 

Aquestes dades no expliquen per si soles el significat de la festa, però sí que ajuden a entendre com s’insereix en el teixit valencià. El País Valencià, amb un percentatge de població estrangera que, el 2024, se situava al voltant del divuit per cent, és un territori on la convivència ha esdevingut un element estructural. Aquesta diversitat fa possible que celebracions com l’Any Nou Xinés arrelen en espais públics, places i carrers. L’espai urbà, quan acull aquests rituals, es converteix en una plataforma on la ciutadania pot observar i compartir altres maneres de simbolitzar l’inici de l’any i altres formes de relació amb el món. 

La festivitat manté el record del mite de Nian, aquell ésser que, segons la tradició, emergia per espantar pobles i que només podia ser allunyat amb sorolls i colors vius. Aquesta narració, que atrau la imaginació col·lectiva, parla també de com les societats afronten les pors i els desconeguts: amb comunitat, llum i soroll compartit. És un relat que, d’alguna manera, reflexiona sobre com els grups humans aprenen a domesticar allò que els espanta, convertint-ho en símbol i festa. 

Quan els carrers valencians s’omplin de formes relacionades amb aquesta tradició, hi haurà la possibilitat de percebre un diàleg entre la cultura d’origen i la cultura d’acollida. El recorregut habitual que sol unir l’Estació del Nord amb la plaça de l’Ajuntament, quan la meteorologia ho permet, dibuixa una mena de trajecte simbòlic entre un espai que històricament connecta viatges i arribades i l’àgora urbana que concentra la vida municipal. Aquest traçat revela una manera d’inserir la celebració en el cor de la ciutat, fent que totes les persones que hi passen —vinguen d’on vinguen— troben un lloc on mirar, escoltar i participar. La cancel·lació ocasional d’aquestes activitats per fenòmens meteorològics adversos, com els vents forts que van impedir alguns actes previstos el 2026, també ens recorda la fragilitat del temps festiu i la necessitat d’adaptar-se, tal com fan les pròpies comunitats que han après a moure’s entre geografies i ritmes vitals.

La festa no és sols una successió de gestos rituals; és també un espai antropològic que permet observar com les persones entenen la família, l’abundància i el bon auguri. Els àpats compartits, la importància simbòlica dels aliments i l’intercanvi de desitjos posen en escena la idea que la prosperitat no és només material, sinó relacional. El que es comparteix no és únicament menjar: es comparteix un lloc en el món. Els dumplings que evoquen riquesa, els plats de peix que representen plenitud i els fideus llargs que narren la durada de la vida són maneres d’explicar el futur que es desitja col·lectivament. 

El País Valencià, amb la seua pròpia tradició festiva marcada per cicles de llum i foc, troba en l’Any Nou Xinés un aliat inesperat. Les falles, la cultura de carrer, les trobades populars i l’ús intensiu de l’espai urbà generen un ecosistema receptiu a celebracions que transformen l’entorn. Així, la festa d’hivern que porta la comunitat xinesa dialoga amb una societat acostumada a vivir el carrer com a lloc de representació cultural. En aquest diàleg, la comunitat d’origen xinés no sols manté viva la seua memòria, sinó que aporta noves maneres d’entendre la ciutat, la convivència i el concepte de comunitat.

L’Any del Cavall de Foc, llegit des d’una mirada sociològica, és una invitació a reflexionar sobre la manera com les societats contemporànies gestionen la pluralitat. El cavall, com a figura del moviment, suggerix que la identitat mai és fixa; s’expandeix, transita i es reformula. El foc, com a element que transforma, recorda que qualsevol comunitat que entra en relació amb una altra es deixa modificar. En aquest sentit, el País Valencià no és només l’escenari de la festa, sinó un agent actiu en la seua reinterpretació. Cada edició crea noves preguntes sobre com habitem conjuntament la ciutat i sobre la possibilitat d’escoltar formes de celebrar que ens són properes i alhora diferents.

Així, quan arriba l’Any Nou Xinés, no assistim només a una celebració que marca el començament d’un nou cicle sinó a un moment que permet observar la societat valenciana en la seua complexitat. Les persones que participen, siguen o no d’origen xinés, comparteixen una experiència de llum, soroll i moviment que recorda que totes les comunitats necessiten rituals per reinterpretar el temps. I que, al capdavall, el canvi d’any és menys una qüestió de calendari i més una oportunitat per redefinir-nos col·lectivament.

Tota celebració que arrela més en enllà del lloc d’origen es converteix en una finestra que mostra que les societats del present es construeixen des de la interdependència. L’Any Nou Xinés de 2026, marcat pel foc i pel cavall, és una imatge poderosa d’una societat que es mou, que s’encreua i que accepta que la pluralitat és una forma de força col·lectiva. Quan els fanalets s’encenguen a març i la lluna plena tanqui el cicle, potser totes les persones, independentment del lloc d’on procedisquen, trobarem en aquella llum la metàfora d’un futur compartit.

llegir més

Resiliència del turisme al Camp de Morvedre: entre l’espenta i la fractura ^

Parlar de resiliència turística al Camp de Morvedre és acceptar una contradicció de partida: hem resistit, sí, però a quin preu i amb quina direcció? La nostra comarca, amb un patrimoni mil·lenari i un litoral que ha sustentat generacions, ha sobreviscut a crisis econòmiques, a mutacions productives i a canvis climàtics que acceleren la seua petjada. Però confondre resistir amb progresser és un error que ja no ens podem permetre. El turisme, tal com l’hem entés, ha estat massa sovint una crossa temporal, una rentada de cara estacional, un recurs fàcil quan calia recaptar i poc més. La resiliència que necessitem ara és radicalment distinta: no és tornar a l’estat anterior de les coses, sinó avançar cap a un model que no trenque la vida del territori, que no buide els carrers cada octubre, que no faça del patrimoni un decorat ni de la mar una sala d’estar compartida a colps.

Sagunt i el Port han viscut pendulant entre dues pulsions que, mal gestionades, es contraposen: l’esplendor patrimonial i la potència industrial. El castell, el teatre romà, la trama medieval, el mosaic de pedres que ens explica al món, conviuen amb la memòria del ferro, dels forns i de la classe treballadora que va alçar una ciutat sencera al costat de l’aigua. Aquest llegat doble no és una nosa; és una oportunitat. El problema és que quan es parla de turisme, massa vegades es tria la postal fàcil o la promesa inerta del “sol i platja” embellit amb esdeveniments esporàdics. La veritable resiliència consistiria a fer dialogar la ciutat de les pedres amb la ciutat del fum reconvertit, oferint itineraris que no siguen de catàleg, sinó d’autoestima. El turisme que no ha vingut a imposar-se, sinó a aprendre, és aquell que vol entendre per què el Port de Sagunt és com és, per què una fàbrica va ser llavor d’un poble sencer i com això es connecta amb els carrers de la Vila, amb els arcs, amb les muralles i amb les memòries que encara bateguen.

La costa del Camp de Morvedre pateix el mal endèmic de la temporalitat. A l’estiu, Canet d’en Berenguer o la platja del Port omplin allotjaments i restaurants; a la tardor, el silenci es fa massa present. Aquest vaivé es ven com una normalitat, però no ho és. No ho pot ser en temps d’onades de calor més llargues, d’erosió litoral i d’un mar que demana una relació menys predadora. Cal reequilibrar el calendari, obrir la temporada a altres formes de gaudir el territori i, sobretot, deixar d’acceptar que el nostre èxit es mesure només en places ocupades a l’agost. La marjal dels Moros, els itineraris per la Calderona, el mosaic d’horta menuda que encara resisteix, la cultura festiva i la gastronomia que va més enllà del tòpic, tot això ha de jugar un paper central. Però per a fer-ho realment possible, s’ha d’acabar la litúrgia del cap de setmana temàtic i apostar per programes sostinguts d’interpretació territorial, de custòdia del paisatge i de formació de guies i empreses locals que no estiguen a expenses de subvencions intermitents.

Hi ha un altre tabú que cal trencar: els habitatges turístics han tensionat barris sencers, i ho han fet sense exigir-los la corresponsabilitat que sí es demana a altres activitats. La resiliència de veritat no pot conviure amb l’expulsió lenta de veïns de tota la vida, ni amb l’encariment dels lloguers que condemna la gent jove a marxar o a compartir pisos a preus indecents. Sense vida veïnal, no hi ha autenticitat que valga ni experiència que no siga impostada. La regulació ha d’arribar amb valentia, prioritzant el dret a l’habitatge i la mixtura d’usos per damunt del benefici ràpid. No es tracta de demonitzar res; es tracta d’ordenar-ho perquè el turisme no esdevinga la falca que esquerdarà la cohesió social.

El patrimoni, a més, no és només allò que ens ensenya la guia. És també la xarxa cultural viva, la programació estable, el teixit associatiu, les companyies locals, els festivals que arrelen i creixen, les rutes que connecten pobles, el calendari litúrgic i profà d’un any sencer. Podem seguir anunciant el teatre romà com a iconografia eterna, però si no hi ha una política clara de conservació, d’accessibilitat intel·ligent i d’apropiació social, acabarem tenint un símbol buit. El mateix passa amb el patrimoni industrial del Port, que massa vegades s’ha contat com una epopeia difusa i no com un relat curat, visitable i pedagògic. La resiliència, ací, exigeix cures: inversió sostinguda, gestió professional i participació real de la gent que ho viu cada dia.

No podem obviar la dimensió climàtica. El Morvedre, com totes les comarques litorals, està en primera línia de la crisi. Això no és una hipòtesi; és una experiència quotidiana per a la gent de la mar, per al petit comerç, per a qui viu de la terrassa i veu com l’estiu es torna una prova de resistència. La resposta no pot ser posar més ventiladors i ampliar horaris. Caldrà repensar els usos de la primera línia, apostar per l’ombra i els materials que rebaixen l’estrés tèrmic, renaturalitzar trams, protegir dunes, cosir el litoral amb la marjal com a aliada, i entendre que només hi haurà turisme demà si avui hi ha ecosistemes vius. Un pla climàtic turístic comarcal, amb objectius mesurables i pressupost, hauria de ser una urgència, no un capítol final de documents que ningú no aplica.

La mobilitat és un altre nus. Si arribar al teatre romà o al castell en transport públic és una gimcana, si la connexió entre platja, Port i Vila no és amable i freqüent, si els pobles de la Vall de Segó continuen sent perifèria logística de cap de setmana, el visitant acaba adoptant el cotxe com a única opció i el veïnat paga el peatge en soroll i ocupació d’espai. La resiliència demana xarxes, freqüències, bicicletes amb seguretat real, vianants sense obstacles, aparcaments dissuasius i informació clara que convida a deixar el vehicle lluny de la foto i a caminar el territori. És una decisió política, de pressupost i de prioritats, no una utopia.

Hi ha també una qüestió de governança. El turisme ha estat massa temps segrestat per campanyes de màrqueting sense cor, per fotos boniques i lemes que canvien cada legislatura. El Camp de Morvedre necessita una taula estable de cogestió turística on hi siguen els ajuntaments, el sector privat local de debò, les entitats patrimonials i ambientals, el món educatiu i la ciutadania organitzada. No per a fer jornades i fotos, sinó per a pactar línies vermelles, definir cap on volem créixer, a quin ritme i a canvi de què. Sense aquesta arquitectura compartida, cada municipi continuarà disparant per lliure, duplicant esforços, venent la mateixa posta de sol i barallant-se per un trosset de pastís que cada any és més fràgil.

L’educació turística és el pilar oblidat. No només per a qui atén als visitants, sinó per a qui viu ací. Comprendre que el turisme pot ser una relació de reciprocitat i no d’extracció requereix fer entrar l’escola, l’institut, les entitats culturals i esportives, el comerç menut i el veïnat en una conversa que va molt més enllà dels dies punta. Quan un adolescent del Port o de Faura pot contar a algú de fora per què la marjal és un tresor, per què la pedra del castell guarda moltes llengües i per què la història obrera del seu barri mereix orgull i visita, estem sembrant resiliència. La millor campanya de promoció comença amb la gent que estima casa seua i la vol compartir amb criteri.

Arribats ací, cal ser clars. No necessitem més eslògans, ni més inauguracions de temporada, ni macroesdeveniments que prometen retorns que mai no s’auditen. Necessitem indicadors públics de pressió turística, d’impacte ambiental, de rendes i de preus d’habitatge, i necessitem prendre decisions quan aquests indicadors ens diguen que la corda s’està trencant. Necessitem que la professionalització vaja lligada a la contractació digna i a la proximitat, que l’oferta cultural i patrimonial no depenga del voluntarisme, que la gastronomia local no siga només una etiqueta sinó una cadena de valor que comença a l’horta i acaba a la taula amb preus justos.

La resiliència del turisme al Camp de Morvedre no vindrà de cap miracle ni de cap inversor providencial. Vindrà d’una obstinació col·lectiva per fer del visitant un aliat i no un consumidor, per fer del calendari un amic i no un enemic, per fer del paisatge un compromís i no una foto. Resiliència és dir prou a les solucions fàcils que hipotequen el futur, és reivindicar que el patrimoni és un bé comú amb retorn social, és exigir que el litoral es gestione amb la mirada llarga de qui sap que el mar no negocia. Resiliència és, sobretot, posar el veïnat al centre. Si no és així, podrem continuar resistint, però ja no sabrem ben bé què estem salvant. I llavors el turisme no haurà sigut un pont, sinó una fractura. En les nostres mans està decidir de quina banda volem caure.

llegir més

Cartografia dels amors impossibles (novel·lat) ^

Hi ha dies que s’obrin com un llibre vell, amb les pàgines marcades per històries que no s’han escrit mai del tot. A mi, sempre m’ha paregut que els amors impossibles viuen precisament en eixe plec d’ombres, en aquell espai on el temps dubta i la realitat es desfà una mica. No fan soroll, ni reclamen res. Simplement hi són, com una llumeta llunyana que no saps si guia o enganya.

Va ser en un d’aquests dies, mig desdibuixats, quan vaig comprendre que un amor impossible no és un amor perdut. És una porta entreoberta. Una promesa que no es diu. Un batec que mai no arriba a fer-se veu. La vida és plena d’instants així: mirades que duren més del que toca, paraules que no troben el seu lloc, silencis que pesen com secrets.

Sempre havia pensat que els amors impossibles naixien en llocs llunyans, en històries de pel·lícula o en versos d’algun poeta afamat. Però no. Naixen al supermercat, en un ascensor, en un tren que no para on tu baixes. Naixen quan menys ho esperes, quan ja havies decidit no buscar res més, quan els mapes de la vida semblen definitivament dibuixats.

El seu origen és humil: una conversa massa curta, una coincidència massa perfecta, un somriure que no saps per què t’ha quedat gravat. I, a poc a poc, sense anuncis ni tambors, aquell no-res es converteix en un univers.

No hi ha res tan intens com el que no arriba a passar. La realitat és limitada, concreta, imperfecta. Però la imaginació és infinita, i allí és on els amors impossibles es fan forts. Creixen sense oposició, sense desgast, sense la rutina que mata el misteri. Són amors que només coneixen la part bella de l’ànima; mai la part cansada, mai la part vulnerable.

Potser per això ens atrauen tant. Perquè no ens fallen. Perquè no es trenquen. Perquè viuen sempre en la llum exacta de l’“i si…”. I amb això n’hi ha prou perquè el cor tanque els ulls i continue cremant.

Però hi ha un perill subtil en tot això. Un amor impossible pot convertir-se en un refugi massa còmode. Un lloc on amagar-nos de les relacions reals, aquelles que ens reclamen presència, compromís, valentia. Idealitzar allò que mai ha sigut és fàcil; enfrontar-nos al que pot arribar a ser, això ja és una altra batalla.

Recorde perfectament la vesprada en què vaig entendre això. Estava assegut davant la finestra, veient com la llum de l’hivern es filtrava entre els edificis. Feia fred, però un fred amable, d’aquells que t’acompanyen més que et molesten. I, de sobte, em vaig adonar que l’amor impossible que portava temps alimentant no era real. Era una projecció meua, una necessitat d’alguna cosa que ja no recordava haver tingut.

Vaig respirar profundament. Vaig tancar els ulls. I vaig entendre que no cal trencar un amor impossible. Només cal deixar-lo en el seu lloc, com un llibre en la prestatgeria. Saber que hi és, però continuar vivint fora d’ell.

Perquè l’amor impossible és un mirall. Reflecteix el que busquem, el que enyorarem, el que voldríem ser. Però un mirall no és una porta. No podem travessar-lo.

Aquella vesprada, mentre la llum s’anava apagant, vaig sentir una pau estranya. Com si, finalment, haguera après a caminar sense aquella ombra dolça que m’havia perseguit durant mesos. L’amor impossible no s’havia esvaït: simplement, havia trobat el seu lloc dins de mi.

I així és com vaig entendre la veritat més senzilla i més difícil de totes:

que els amors impossibles són bells precisament perquè no passen;

i que els possibles, els que arriben sense murmuris ni dramatisme,

són els que tenen la força de canviar-nos de veritat.

llegir més

Ahir, avui i demà: el País Valencià en peu de dignitat ^

Hi ha cançons que no són només melodies, ni paraules, ni records. Són una manera d’entendre el món. Una manera de caminar-lo. Una manera de resistir-lo. Quan una cançó parla del passat com si fóra present, quan evoca batalles d’altres segles i les fa dialogar amb les lluites d’avui, no està fent arqueologia emocional; està traçant un fil roig que uneix generacions, que connecta la memòria amb la responsabilitat, que converteix la història en un compromís. Hi ha peces que no es limiten a descriure un temps, sinó que el transformen en brúixola. I això és el que passa amb aquella música que ens recorda que ahir, avui i demà formen part d’un mateix combat.

Quan pense en aquell imaginari de resistència, inevitablement em ve al cap la tardor de 1707, no com una data llunyana, sinó com un símbol. Aquell any no és només un punt en els llibres d’història; és una ferida que encara supura, un record que encara pesa, una lliçó que encara interpel·la. Les tropes del rei avançant pels carrers, les classes populars defensant el que era seu, les pedres absorbint la memòria de la dignitat col·lectiva. No és només un episodi del passat; és un mirall. Perquè, salvant totes les distàncies, hi ha moments en què el present sembla repetir patrons antics. No perquè la història siga circular, sinó perquè els mecanismes del poder, quan no troben resistència, tendeixen a reproduir-se.

Quan avui parlem de lluites al País Valencià, no ho fem des d’una nostàlgia romàntica, sinó des d’una constatació: hi ha batalles que canvien de forma, però no de fons. La lluita per la llengua, per exemple, no és una qüestió folklòrica ni sentimental; és una batalla per la dignitat, per la igualtat, per la supervivència cultural. Quan un poble ha de justificar que la seua llengua és digna d’existir, d’ensenyar-se, de viure als carrers, és que alguna cosa no funciona. I quan determinats discursos polítics intenten arraconar-la, ridiculitzar-la o convertir-la en un problema, el que estan fent és repetir, amb altres paraules, aquella lògica uniformitzadora que ja coneixem massa bé.

Però la llengua no és l’únic front obert. La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en una de les grans emergències socials del nostre temps. No és casualitat que tanta gent jove —i no tan jove— visca amb la sensació que el futur se li escapa de les mans. Quan un dret tan bàsic com tindre un sostre digne es converteix en un privilegi, quan els preus del lloguer es disparen mentre els salaris continuen estancats, quan els fons d’inversió especulen amb el que hauria de ser un bé essencial, és evident que hi ha un conflicte de fons. I aquest conflicte no és molt diferent del que es vivia fa segles: la lluita entre qui vol viure amb dignitat i qui vol convertir la vida en mercaderia.

També hi ha un altre element que plana sobre el present: l’ascens de l’extrema dreta. Un fenomen que no és exclusiu del País Valencià, però que ací té particularitats pròpies. Quan discursos d’odi, de simplificació, de confrontació identitària i de negació de drets comencen a guanyar espai, no és només un problema polític; és un problema social, cultural i democràtic. L’extrema dreta no apareix del no-res; creix en terrenys abonats per la frustració, la precarietat, la por i la desinformació. I quan aconsegueix influir en les institucions, les conseqüències són palpables: retrocessos en drets lingüístics, culturals, educatius i socials; discursos que criminalitzen col·lectius vulnerables; polítiques que afavoreixen la divisió en lloc de la convivència.

Davant d’aquests reptes, la pregunta és inevitable: què significa resistir avui? Què vol dir continuar el camí que altres van començar? Què implica mantindre viu aquell esperit que diu que el combat d’ahir és també el d’avui i el de demà?

Resistir avui no és exactament el mateix que resistir fa tres segles, però tampoc és tan diferent. Avui la resistència no es fa amb pedres als carrers, sinó amb organització, amb consciència, amb mobilització, amb cultura, amb educació, amb xarxes de suport mutu. Avui la resistència passa per defensar la llengua en cada conversa, en cada aula, en cada espai públic. Passa per exigir polítiques d’habitatge que posen les persones per davant dels beneficis. Passa per combatre els discursos d’odi amb arguments, amb empatia, amb fermesa. Passa per no deixar que la por marque l’agenda.

Quan pense en la idea de prendre els carrers, no ho interprete com una crida a la confrontació física, sinó com una reivindicació del carrer com a espai polític. El carrer és on es fa visible el que sovint queda ocult. És on la gent es troba, es reconeix, s’organitza. És on es trenquen les bombolles individuals i es construeix comunitat. Quan milers de persones ixen al carrer per defensar la llengua, per reclamar habitatge digne, per denunciar la violència masclista, per exigir polítiques climàtiques valentes, estan fent exactament el mateix que feien aquelles generacions que defensaven les seues llibertats: estan dient que no accepten un futur imposat.

Hi ha qui diu que les lluites socials són inútils, que res canvia, que tot està decidit. Però la història desmenteix aquesta visió derrotista. Cap dret que tenim avui ha caigut del cel. Tot ha sigut fruit de lluites, de renúncies, de sacrificis, de perseverança. I si avui podem parlar en valencià amb normalitat en molts espais, si tenim serveis públics que garanteixen una mínima igualtat d’oportunitats, si existeixen lleis que protegeixen col·lectius vulnerables, és perquè hi ha hagut gent que no ha abaixat els braços. Gent que ha entés que la dignitat no és negociable.

Quan una cançó parla de punys alçats, jo no pense en violència, sinó en determinació. En la imatge d’un poble que no es resigna. En la força col·lectiva que naix quan la gent s’adona que no està sola. Els punys alçats són símbol de resistència, però també d’alegria. Perquè resistir no és només patir; és també celebrar la vida, celebrar la comunitat, celebrar la possibilitat d’un futur diferent. I això és una cosa que el poder —qualsevol poder que vulga uniformitzar, controlar o silenciar— no pot suportar: la capacitat de la gent de somriure malgrat tot.

Quan pense en les lluites actuals del País Valencià, veig una societat que, malgrat les dificultats, continua avançant. Veig col·lectius que defensen la llengua amb creativitat i perseverança. Veig moviments per l’habitatge que denuncien abusos i proposen alternatives. Veig associacions feministes que no es cansen de reivindicar una vida lliure de violències. Veig joves que s’organitzen per defensar el clima, per protegir el territori, per imaginar un futur que no siga una còpia empobrida del present. Veig persones migrants que lluiten per drets que haurien de ser evidents. Veig mestres que, malgrat les pressions, continuen educant en valors democràtics. Veig artistes que converteixen la cultura en arma i refugi.

I també veig obstacles. Veig discursos que intenten dividir-nos. Veig polítiques que busquen recentralitzar competències i arraconar la diversitat. Veig intents de convertir la llengua en un problema en lloc d’un patrimoni. Veig especulació urbanística disfressada de progrés. Veig precarietat laboral que condemna generacions senceres a viure sense horitzó. Veig un model econòmic que prioritza el turisme massiu per damunt del benestar de la gent que viu ací. Veig una extrema dreta que aprofita cada escletxa per expandir el seu relat.

Però també veig una cosa més important: veig resistència. Una resistència que no és heroica ni espectacular, sinó quotidiana. La resistència de qui parla valencià encara que li responguen en un altre idioma. La resistència de qui denuncia un lloguer abusiu. La resistència de qui no riu les bromes masclistes. La resistència de qui defensa la sanitat pública. La resistència de qui no es deixa arrossegar per la por. La resistència de qui continua creient que un altre País Valencià és possible.

Quan una cançó diu que la nostra actitud sempre serà de combat, jo ho interprete com una declaració de principis. No un combat contra persones, sinó contra injustícies. No un combat per imposar res, sinó per defensar drets. No un combat per destruir, sinó per construir. I aquesta actitud no caduca. No depén de qui governe, ni de les modes, ni de les conjuntures. És una manera d’estar al món.

La memòria és important, però no per quedar-nos-hi atrapades, sinó per aprendre. La memòria ens recorda que hi ha hagut moments foscos, però també moments de llum. Que hi ha hagut derrotes, però també victòries. Que hi ha hagut imposicions, però també resistències. I que, al final, el que perdura no és el poder, sinó la dignitat.

Quan pense en el futur del País Valencià, no puc evitar imaginar-lo com una continuació d’aquest fil roig que ve de lluny. Un futur on la llengua siga un pont i no una frontera. On l’habitatge siga un dret i no un luxe. On la diversitat siga una riquesa i no una amenaça. On la política siga una eina de transformació i no un espectacle. On la gent puga viure sense por, sense precarietat, sense haver de renunciar als seus somnis.

Potser és una visió idealista, però les lluites sempre comencen amb una idea. I les idees, quan arrelen en la gent, es converteixen en força. I la força, quan es comparteix, es converteix en canvi.

Per això, quan escolte aquella música que parla d’ahir, d’avui i de demà, no la sent com un record del passat, sinó com una invitació al present. Una invitació a continuar caminant, a continuar lluitant, a continuar somrient. Una invitació a no deixar que el poder —qualsevol poder que vulga limitar-nos— marque els nostres límits. Una invitació a recordar que la història no està escrita del tot. Que encara hi ha pàgines per omplir. Que encara hi ha combats per guanyar.

I que, malgrat tot, hi ha una cosa que no canvia: la voluntat de viure amb dignitat. Ahir, avui i demà.

llegir més

No en el meu nom ^

He llegit amb deteniment l’article del Clavari 2026 sobre la situació que viu la Cofradia de la Puríssima Sang i el debat sobre la participació de les dones. Com a persona confrare, sent la necessitat de manifestar que moltes de les afirmacions que s’hi fan no em representen. No en el meu nom es pot presentar la demanda d’igualtat com una amenaça, ni es pot reduir un debat legítim a una qüestió de pressions o fractures internes. El que està en joc és molt més profund: és la coherència entre allò que diem que som i allò que realment fem.

La Setmana Santa saguntina és, efectivament, una tradició de segles. Però cap tradició que haja perdurat tant de temps ho ha fet sense evolucionar. La història de la nostra festa és la història d’un col·lectiu que ha anat adaptant-se, transformant-se i reinterpretant-se. El patrimoni no és una peça de museu, és un organisme viu. I un organisme viu només sobreviu si sap incorporar allò que la societat considera fonamental. Hui, la igualtat és un d’aquests fonaments. No és una moda ni una consigna; és un principi bàsic de convivència.

Quan es diu que la polèmica posa en risc la cohesió interna, convé recordar que la fractura no la genera qui demana participar, sinó qui manté una porta tancada. La convivència no es trenca perquè un col·lectiu reclame un dret, sinó perquè se li nega. I negar-lo en nom de la tradició és una contradicció profunda: les tradicions que exclouen acaben debilitant-se, perquè deixen de representar el conjunt de l’entorn que les sosté. Si la Setmana Santa és de tot el poble, també ha de ser-ho per a les dones que volen formar-ne part en igualtat de condicions.

També es diu que reduir la festa a un únic debat és injust per a les persones que hi treballen durant anys. I és cert que darrere de cada acte hi ha un esforç immens, sovint invisible. Però precisament per respecte a eixe esforç, cal evitar que la nostra festa siga notícia per motius que no honoren eixa dedicació. No és la reivindicació d’igualtat la que opaca el treball de les majoralies; és la resistència a acceptar-la. Quan una tradició es veu qüestionada per discriminar, el problema no és el qüestionament, sinó la discriminació.

Com a persona confrare, també m’interpel·la la idea que la identitat de la festa puga veure’s amenaçada per la inclusió. La identitat no és una peça fràgil que es trenca si s’hi incorpora algú més. La identitat es reforça quan és capaç d’abraçar la diversitat del poble que la manté viva. Sagunt és plural, és obert i és capaç d’avançar. No podem defensar que la Setmana Santa és patrimoni de totes i tots mentre mantenim pràctiques que exclouen una part de la realitat social que la conforma.

El clavari afirma que la tasca no és triar entre passat i futur, sinó articular-los. I en això coincidisc plenament. Però articular-los implica reconéixer que el futur no pot construir-se sobre exclusions que ja no tenen cabuda en una societat democràtica. La igualtat no és una amenaça per al patrimoni; és la garantia que continuarà sent rellevant. El vertader perill per a la festa no és la inclusió, sinó l’immobilisme.

Per això, com a persona confrare, sent la necessitat de dir amb serenitat però amb fermesa: no en el meu nom. No en el meu nom es justificarà la discriminació com una singularitat històrica. No en el meu nom es presentarà la igualtat com un risc. No en el meu nom es farà servir la tradició per frenar un avanç que és just, necessari i inevitable.

La Setmana Santa saguntina és massa estimada i massa valuosa per quedar atrapada en un debat que altres llocs ja van resoldre fa temps. El futur de la festa passa per ser de totes i tots. Només així continuarà sent un patrimoni viu, i no un record fossilitzat d’allò que vam ser.

llegir més