És l’hora del poble ^

És l’hora del poble. Una frase que ressona com un colp sec enmig d’un temps estrany, un temps on les ciutats semblen caminar amb un ritme que no és el seu, amb una inèrcia que no naix de la gent, sinó d’una manera de governar que ha anat apagant la il·lusió col·lectiva. Han passat tres anys des que Sagunt i València van canviar de rumb, tres anys que han deixat una sensació amarga: la d’haver retrocedit en allò que semblava guanyat, la d’haver perdut un impuls que posava les persones al centre, la d’haver deixat escapar una manera de fer política que escoltava, que dialogava, que construïa comunitat.

Tres anys poden semblar poca cosa en el calendari, però en la vida d’un poble són un món. En tres anys es poden consolidar projectes o es poden desfer. Es pot avançar cap a un model de ciutat més justa, més verda, més humana… o es pot tornar a un esquema vell, burocràtic, desconnectat de la realitat quotidiana. I això és el que moltes persones senten hui: que la ciutat ha perdut aquella energia que la feia avançar amb pas ferm, que ha deixat de mirar-se en el futur i ha tornat a caminar amb els ulls posats en el passat.

La política municipal no és una abstracció. És el carrer que trepitgem, és el barri que habitem, és la manera com ens relacionem, com ens cuidem, com ens reconeixem. Quan una ciutat deixa d’escoltar la seua gent, quan es governa des de la distància, quan es prioritzen els gestos buits per damunt de les decisions valentes, la vida quotidiana se’n ressent. I això és el que ha passat en molts àmbits: projectes que s’han alentit o s’han aturat, espais que han perdut dinamisme, serveis que han deixat de millorar, comunitats que han vist com la participació es diluïa.

No es tracta de nostàlgia. Es tracta de constatar que hi havia una manera de fer política que posava la ciutadania al centre, que entenia la ciutat com un ecosistema viu, que apostava per la cultura, per la sostenibilitat, per la cohesió social, per la dignitat dels barris. Una manera de governar que no era perfecta —cap ho és— però que tenia una direcció clara: avançar. Hui, en canvi, moltes persones tenen la sensació que la ciutat s’ha quedat en pausa, que ha perdut ambició, que ha deixat de somiar.

I això importa. Importa perquè les ciutats no són només espais físics: són projectes col·lectius. I quan un projecte col·lectiu perd impuls, la comunitat també el perd. Per això, quan mirem enrere i pensem en què ha passat en aquests tres anys, no ho fem per lamentar-nos, sinó per entendre què ens ha faltat i què podem recuperar. Perquè queda un any. Un any que no és un compte enrere electoral, sinó un compte enrere emocional, cívic, comunitari. Un any per recordar-nos que la ciutat no és d’aquells que la gestionen des d’un despatx, sinó de la gent que la viu cada dia.

És l’hora del poble. I això no és un eslògan: és una responsabilitat. És el moment de tornar a preguntar-nos quin model de ciutat volem, quin futur imaginem, quins valors volem que guien les decisions públiques. És el moment de reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser propera, ha de ser transformadora. Que no pot limitar-se a administrar, sinó que ha de impulsar, ha de innovar, ha de cuidar.

En aquests tres anys hem vist com es desdibuixaven prioritats que abans eren clares: la defensa dels serveis públics, la cultura com a eix vertebrador, la participació real, la protecció del territori, la mirada social que no deixa ningú enrere. Hem vist com es perdia aquella manera de fer que convertia la política en una eina de transformació i no en una gestió rutinària. I això ens interpel·la. Ens obliga a preguntar-nos què podem fer com a ciutadania per recuperar el fil, per tornar a posar la ciutat en moviment.

Perquè la política no és només cosa de qui governa. És cosa de totes. És la capacitat de la gent per organitzar-se, per exigir, per proposar, per imaginar alternatives. És la força col·lectiva que fa avançar els pobles quan els governs no ho fan. I és ací on entra la idea central d’aquest moment: és l’hora del poble. L’hora de tornar a ocupar l’espai públic, de tornar a fer sentir la veu, de tornar a construir comunitat. L’hora de recordar que la ciutat és nostra i que el futur també ho és.

Queda un any. Un any per recuperar la convicció que les coses poden fer-se d’una altra manera. Un any per tornar a posar la vida al centre. Un any per reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser honesta, ha de ser coherent amb les necessitats reals de la gent. Un any per tornar a creure en la força transformadora de la comunitat. Un any per tornar a mirar-nos als ulls i reconéixer-nos com a protagonistes del futur de la ciutat.

No es tracta d’esperar que algú altre faça el canvi. Es tracta d’entendre que el canvi comença en nosaltres. En la manera com ens organitzem, com participem, com defensem allò que estimem. En la capacitat de dir prou quan cal i de dir endavant quan toca. En la voluntat de no resignar-nos, de no acceptar que la ciutat siga menys del que pot ser.

Per això, quan diem que és l’hora del poble, no estem fent una proclama buida. Estem afirmant una veritat profunda: que els pobles avancen quan la gent s’alça, quan la gent es mou, quan la gent decideix que no vol quedar-se al marge. I aquest any que queda és precisament això: una invitació a no quedar-se al marge. A tornar a implicar-se. A tornar a construir. A tornar a imaginar.

Sagunt i València mereixen una ciutat viva, valenta, amb mirada llarga. Mereixen una política que no tinga por de transformar. Mereixen una ciutadania que no es conforme. I això, ara mateix, depén de nosaltres. Depén de la nostra capacitat de tornar a creure en el poder col·lectiu, en la força de la comunitat, en la idea que les ciutats són projectes compartits.

Queda un any. Un any per tornar a posar-nos en marxa. Un any per recuperar el fil. Un any per tornar a fer-nos sentir.  

És l’hora del poble.

llegir més

El meu país ^

El nostre país és una memòria viva de dignitat compartida. És aquell que plantava cara a la corrupció sense tremolar, que alçava la veu fins quedar-se afònic quan un accident de metro va sacsejar-nos l’ànima. És aquell que plorava mentre llevava fang amb les mans, sense esperar reconeixements, només amb la necessitat profunda d’ajudar i de no deixar ningú a soles.

Som un país que defensa amb ungles i dents una educació pública de qualitat, perquè sabem que és en les aules on es construeix un futur més just, més lliure i més igualitari. Quan protegim l’escola pública, no estem protegint només un servei, sinó un projecte de convivència que ens inclou a totes les persones.

Hi ha una força que ens travessa com a comunitat: la capacitat de dir prou quan cal, de tornar a eixir al carrer quan la injustícia ens colpeja, de no resignar-nos mai. Som un poble que s’organitza, que es mobilitza, que es cuida. Un poble que, fins i tot en els moments més durs, sap trobar la manera de continuar endavant.

Emociona veure’ns lluitar. Emociona reconéixer-nos en eixes mans que netegen, en eixes veus que reclamen, en eixes mirades que no es rendeixen. Som exemple, i això ens ompli d’un orgull que no és vanitat, sinó consciència. La consciència que, malgrat totes les dificultats, continuem sent un país que no abaixa el cap.

El nostre país és aquest: el que s’indigna, el que ajuda, el que defensa, el que recorda. El que sap que la dignitat no es delega. El que continua caminant, encara que el camí siga llarg. I és precisament en eixa persistència on trobem la nostra força col·lectiva.

Som exemple. I quin orgull. Emociona veure’ns lluitar.

llegir més

Sota el cel de Tòquio, la memòria que no s’esborra ^

Hi ha llibres que no s’escriuen: es revelen. Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio és un d’aquests llibres que semblen arribar des d’un lloc que no és exactament el Japó, ni tampoc València, sinó un espai intermedi on la memòria i la llum es toquen sense acabar de confondre’s. Antoni Gómez hi camina com qui travessa un pont antic: amb la consciència que cada passa és també un record, i que cada record és una forma de pregària.

El Japó que hi apareix no és un país, sinó un estat d’ànim. Kyoto respira com una cambra interior, Tòquio batega com un cor que no descansa, Hiroshima parla amb una veu que només s’escolta quan el silenci és absolut. Els santuaris, els jardins, els carrers, tot sembla suspés en una llum que no és d’ací ni d’allà, una llum que fa visibles les coses que normalment passen desapercebudes: el tremolor d’una branca, la lentitud d’un pas, la manera com una ombra es retira quan algú s’hi acosta.

En aquest paisatge, Gómez escriu com qui obri una finestra enmig de la nit. No descriu; invoca. No explica; suggereix. El Japó es converteix en un mirall d’aigua on es reflecteixen preguntes que no tenen resposta, però que necessiten ser formulades. Què és la bellesa quan el món es trenca. Què és la memòria quan el temps s’esfilagarsa. Què és la veritat quan només queda el rastre d’allò que ja no hi és.

La barrancada del 29 d’octubre del 2024 apareix com una ombra que no es pot dissipar. No és un record, sinó una presència. A cada temple, a cada carrer, a cada paisatge japonés, hi ha un eco d’aquell dia que va marcar un abans i un després. El llibre no parla de la tragèdia; la respira. I en aquesta respiració hi ha una forma de dol que no busca consol, sinó lucidesa. El Japó, amb la seua cultura de la impermanència, ofereix un llenguatge per a parlar del que costa dir. Allò que s’esvaeix, allò que cau, allò que es perd, allò que continua.

La prosa de Gómez avança com un riu lent, amb remolins de poesia i sediments de pensament. Hi ha moments en què el text sembla una meditació zen, altres en què esdevé una elegia, altres en què s’acosta a la crònica íntima. Però sempre hi ha una mateixa pulsació: la necessitat de comprendre el món sense renunciar a la seua complexitat. El llibre no busca ordenar la realitat, sinó mirar-la amb una atenció radical, com si cada detall continguera una veritat que només es revela a qui sap esperar.

El Japó és, en aquest dietari, una metàfora viva. Els temples són espais on el temps es deté per recordar-nos que tot és fràgil. Els carrers de Tòquio són un recordatori que la vida continua fins i tot quan no sabem com sostenir-la. Hiroshima és la prova que la destrucció pot ser també un punt d’inflexió, un lloc on la humanitat es mira al mirall i decideix si vol continuar sent-ho. I el bosc d’Aokigahara, amb la seua fama d’indret límit, es converteix en una reflexió sobre els silencis que no sabem escoltar.

Gómez escriu des d’una maduresa que no és només literària, sinó vital. La seua trajectòria com a poeta i narrador es nota en cada frase, però el que realment destaca és la capacitat de convertir el viatge en una forma de coneixement. No hi ha cap voluntat de tancar significats; al contrari, el llibre obri portes, finestres, esquerdes. És un text que respira, que s’expandeix, que convida a tornar-hi com qui torna a un lloc estimat per descobrir-hi alguna cosa nova.

Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio és, en el fons, un llibre sobre la llum. La llum que cau sobre un temple antic. La llum que s’esmuny entre els gratacels. La llum que es filtra en la memòria d’un dia tràgic. La llum que no il·lumina, sinó que revela. Una llum que no consola, però acompanya. Una llum que no promet res, però que ens recorda que encara som ací, mirant, buscant, preguntant.

És un llibre que demana ser llegit amb la mateixa lentitud amb què es contempla un jardí zen. Un llibre que no vol ser entés, sinó sentit. Un llibre que, com els bons viatges, no acaba quan es tanca, sinó que continua caminant amb nosaltres, com una ombra amable, com una pregària que no s’esgota.

llegir més

Les tres monedes de Zakynthos (novel·lat) ^

Quan el sol encara no havia après a alçar-se sobre el Mediterrani i les aigües eren un mirall on els déus jugaven a reflectir-se, Zakynthos, fill de Dardanos, avançava amb la seua embarcació cap a un destí que no sabia anomenar. Des de feia setmanes, un mateix somni el perseguia: un turó altíssim, un riu que brillava com una serp de plata i una guineu d’ulls d’ambre que li parlava amb una veu que no era d’aquest món. Aquell somni, repetit nit rere nit, havia anat convertint-se en una mena de crida interior que no podia ignorar. No era un oracle, ni un mandat diví, sinó una intuïció profunda, com si la terra mateixa li demanara que la trobés.

Quan la seua nau arribà a una costa desconeguda, Zakynthos sentí que el cor li bategava amb una força nova. Les ones murmuraven un nom que ell no havia pronunciat mai, però que li resultava familiar, com si formara part d’un record antic: Arse, Arse, Arse. Aquell eco el guià fins a una platja ampla, envoltada de muntanyes que s’alçaven com guardians silenciosos. En posar el peu a terra, tingué la sensació que havia arribat al lloc que el somni li havia promés.

Explorant l’interior, descobrí un bosc dens, ple d’arrels que semblaven moure’s com serps adormides. Entre les ombres, trobà una obertura estreta, una mena de túnel excavat no per mans humanes, sinó per alguna força antiga. Era el Fuchsbau, un espai que no pertanyia a cap geografia coneguda. En travessar-lo, el temps semblà doblegar-se, com si cada pas el portara a un món diferent.

Dins del Fuchsbau, l’esperava la guineu del seu somni. No era un animal corrent. Els seus ulls d’ambre brillaven amb una saviesa que superava qualsevol criatura viva. La seua presència imposava respecte, però també una estranya calma.

Zakynthos, encara desconcertat, preguntà què volia d’ell. La guineu li respongué amb una veu suau, però ferma, que semblava sorgir de totes les direccions alhora. Li digué que aquell territori era antic i que necessitava una persona que sabera escoltar-lo. Per això li oferí tres monedes, cadascuna amb un significat diferent: una per al passat, una per al present i una per al futur. Si les lliurava amb sinceritat, la terra li revelaria on fundar la seua ciutat.

Zakynthos acceptà el tracte, encara que no entenia del tot què significava. Les monedes brillaven com si contingueren llum pròpia, i en tocar-les sentí una energia que li recorria el braç fins al cor.

La guineu el conduí a un primer espai dins del Fuchsbau, on el temps retrocedia com una onada que torna enrere. Davant seu aparegué Hèrcules, encara jove, lluitant contra el lleó de Nemea. La força del semidéu era tan gran que l’aire tremolava. Quan finalment derrotà la bèstia, la terra s’obrí lleument i una veu profunda proclamà que aquell turó seria refugi de persones valentes. Zakynthos deixà caure la primera moneda, i el passat quedà segellat.

El Fuchsbau canvià de forma i el portà a un segon espai, on el riu Palancia fluïa amb una intensitat que no havia vist mai. A l’altra riba, una jove caçadora, que semblava ser Diana, observava el corrent amb una serenitat divina. Li digué que aquella terra era viva i que necessitava algú que la respectara i la cuidara. Zakynthos lliurà la segona moneda, consagrant el present.

La guineu el guià finalment a un tercer espai, on el futur es mostrava com un paisatge devastat. Veié muralles caigudes, flames que devoraven la ciutat i un general d’ulls foscos, Anníbal, jurant venjança. Però entre les ruïnes també veié persones reconstruint, aixecant pedres, compartint esperança. La guineu li xiuxiuejà que la ciutat que fundaria seria destruïda, però sempre renaixeria, perquè la seua força no seria de pedra, sinó de memòria. Zakynthos deixà caure la tercera moneda, i el futur quedà obert.

Quan eixí del Fuchsbau, el túnel desaparegué com si mai no haguera existit. Davant seu, el turó del castell brillava amb una llum nova, com si el sol haguera decidit besar-lo per primera vegada. Entengué que aquell era el lloc que el somni li havia anunciat. Allí fundà Arse, que amb el temps seria Saguntum, Murbīṭir, Morvedre i finalment Sagunt. Una ciutat que travessaria segles, imperis i guerres, però que sempre tornaria a alçar-se, fidel a la promesa de la guineu.

Zakynthos guardà el record del Fuchsbau com un secret sagrat. Sabia que ningú no el creuria si ho contava, però també sabia que no calia. La ciutat parlaria per ell. I encara hui, en nits de lluna nova, hi ha qui diu que una guineu d’ulls d’ambre ronda el castell, vigilant que la ciutat continue complint el seu destí, renaixent sempre que calga, com una flama que mai no s’apaga.

llegir més

Tariro, tariro ^

Qui ho havia de dir. Aquell crit de festa, de desbarat i de carrer, que abans sonava a xaranga, a pólvora i a suor compartida, ara s’ha convertit en una mena de sospir sexy. I no és que la paraula haja canviat, és que hem canviat nosaltres, la manera com mirem el món i la manera com el món ens mira.

Hi ha un moment, difícil d’ubicar però fàcil de reconéixer, en què el tariro va deixar de ser només soroll i va començar a ser insinuació. Potser fou quan la festa es va convertir en escenari, quan els cossos van començar a ballar no sols per celebrar, sinó també per mostrar-se. Quan la música popular va descobrir que també podia ser sensual, i que la sensualitat no era patrimoni de cap elit, sinó un dret col·lectiu, compartit i desacomplexat.

El tariro, tariro, aquell eco de comparsa i de disbauxa, va començar a sonar diferent quan vam entendre que la festa també és un espai on els cossos reclamen presència. On la gent, siga com siga, es permet ser mirada i mirar. On el desig deixa de ser clandestí i es fa comunitari, amable, juganer. No calen escots impossibles ni músculs de revista: n’hi ha prou amb una mirada que riu, un maluc que acompanya el ritme, una complicitat que s’insinua entre nota i nota.

Potser el tariro es va tornar sexy quan vam començar a reivindicar la sensualitat quotidiana. La que no necessita permís. La que no demana perdó. La que no és objecte, sinó expressió. La que no exclou ningú. La que no es ven, sinó que es viu.

També hi ha un punt de rebel·lia en tot això. Convertir un crit popular en un gest sensual és una manera de dir que la cultura de base, la de carrer, la de la gent que ompli places i carrers, també pot ser sofisticada, suggeridora, poderosa. Que no calen focus ni catifes roges per sentir-se desitjant i desitjada. Que el desig pot nàixer d’un pas de xaranga, d’un colp de tabal, d’un somriure que s’escapa entre amics i amigues.

I així, sense adonar-nos-en, el tariro, tariro ha anat mutant. Ja no és només festa. Ja no és només soroll. Ara és un llenguatge. Un codi. Una manera de dir “estic ací”, “em sent viu”, “em deixe portar”. Una manera de celebrar que la sensualitat no és patrimoni de ningú, sinó un patrimoni compartit, obert, lliure.

Potser, al final, el tariro s’ha tornat sexy perquè nosaltres també ho hem fet. Perquè hem après a mirar-nos amb més tendresa, amb més humor, amb més desig i menys vergonya. Perquè hem descobert que la festa no és només un lloc on desconnectar, sinó un lloc on connectar-nos. Amb la música, amb la gent, amb nosaltres mateixes i mateixos.

I si el tariro, tariro és ara un sospir sensual, potser és perquè la sensualitat, com la festa, sempre ha sigut nostra. Només calia escoltar-la.

llegir més