Sagunt i el Camp de Morvedre: una candidatura viable a Reserva de la Biosfera?

Més que una etiqueta, una oportunitat de futur

Durant dècades, Sagunt ha viscut entre dues ànimes. D'una banda, la industrial, que ha marcat la seua història contemporània i ha sigut motor econòmic per a milers de famílies. De l'altra, una riquesa ambiental, paisatgística i cultural que sovint ha quedat en un segon pla davant de les urgències del desenvolupament. Però potser ha arribat el moment de plantejar una pregunta amb ambició: podria el Camp de Morvedre aspirar a convertir-se en una Reserva de la Biosfera de la UNESCO?

La resposta ràpida és que sí, podria ser una candidatura viable. La resposta honesta és que estem encara molt lluny de tindre les condicions polítiques, socials i territorials necessàries per fer-la realitat. Una Reserva de la Biosfera no és un premi ni una medalla. És el reconeixement d'un territori que sap conciliar conservació ambiental, desenvolupament econòmic i participació ciutadana. La UNESCO les defineix com a espais on les comunitats aprenen a viure de manera sostenible amb el seu entorn.

I precisament ací és on apareix la gran contradicció.

Un territori extraordinari que sovint no es creu el que és

Pocs territoris valencians concentren en tan pocs quilòmetres una diversitat tan gran com el Camp de Morvedre. Disposem d'espais humits de valor internacional com la Marjal dels Moros, un litoral de gran importància ecològica, la desembocadura del Palància, zones agrícoles tradicionals i la connexió amb la Serra Calderona. Tot això es combina amb un patrimoni cultural excepcional encapçalat per Sagunt, una de les ciutats històriques més importants de la Mediterrània.

No obstant això, massa sovint hem assumit que el nostre futur passa únicament per acumular més polígons, més asfalt i més sòl urbanitzable. Com si la protecció dels valors naturals i el creixement econòmic foren incompatibles.

Les reserves de la biosfera modernes han demostrat justament el contrari: que el desenvolupament sostenible és possible quan existeixen planificació, consens i una visió compartida.

El principal obstacle no és ambiental

Quan es parla de possibles figures de protecció, apareixen immediatament les veus que alerten sobre limitacions, prohibicions o barreres al creixement. Però la realitat és que el principal obstacle no es troba en el medi natural.

El gran problema és la falta d'una estratègia territorial comuna.

Els municipis del Camp de Morvedre continuen funcionant massa sovint com a illes administratives. Cadascun defensa els seus interessos particulars mentre desapareixen oportunitats que només podrien aprofitar-se des de la cooperació.

Una candidatura a Reserva de la Biosfera obligaria a crear una governança compartida, una taula de treball estable i una planificació que anara molt més enllà dels períodes electorals. La UNESCO exigeix precisament aquest tipus d'enfocament integrador i participatiu.

I és ací on cal ser crítics.

Moltes administracions locals continuen parlant de sostenibilitat mentre aproven projectes sense una reflexió global sobre el model territorial. Es planten arbres per fer-se una fotografia i es presenten campanyes ambientals puntuals mentre es mantenen dinàmiques que fragmenten els ecosistemes o deterioren el paisatge.

La mar com a gran protagonista

Una candidatura moderna no podria limitar-se a un espai terrestre.

La tendència internacional apunta cap a la integració dels ecosistemes marins i costaners dins de les reserves de la biosfera. En el cas de Sagunt, això suposaria donar protagonisme al litoral, als alguers marins, a les platges i a la recuperació ecològica de la desembocadura del Palància.

Durant massa anys hem contemplat la mar únicament des de la perspectiva econòmica o turística. Però la mar és patrimoni, biodiversitat i identitat.

Protegir-la millor no significa impedir-ne l'ús. Significa garantir que les generacions futures continuen gaudint-ne.

## Una oportunitat per canviar el relat

Sagunt acostuma a aparéixer als titulars vinculada a polèmiques urbanístiques, reivindicacions industrials o conflictes polítics. Una candidatura a Reserva de la Biosfera permetria construir un relat diferent.

Un relat que connectara la ciutat romana amb la marjal.

Que unira patrimoni històric i patrimoni natural.

Que relacionara innovació industrial amb sostenibilitat.

Que demostrara que no cal triar entre ocupació i medi ambient.

Les reserves de la biosfera funcionen també com a laboratoris de recerca, educació i innovació territorial. Són espais de prestigi internacional que poden atraure talent, projectes europeus i noves oportunitats econòmiques.

El risc de no fer res

La pregunta real no és si podem aspirar a una Reserva de la Biosfera.

La pregunta és què passarà si continuem sense una visió estratègica compartida.

La pressió urbanística continuarà creixent.

Els efectes del canvi climàtic afectaran cada vegada més la costa.

La pèrdua de biodiversitat continuarà avançant.

I les noves generacions heretaran un territori menys ric i menys resilient.

No actuar també és una decisió. I probablement és la més irresponsable de totes.

Una ambició que ens mereixem

Potser la candidatura no arribarà demà. Potser requerirà anys de treball tècnic, participació ciutadana i consens institucional. Les reserves de la biosfera no es creen amb una moció municipal ni amb una campanya de màrqueting; necessiten una construcció lenta i rigorosa.

Però això no significa que no hàgem de començar a caminar.

El Camp de Morvedre té prou valor natural, cultural i humà per aspirar a molt més del que sovint imagina. Té mar, muntanya, agricultura, indústria, patrimoni i una identitat pròpia reconeguda per la seua gent.

Allò que falta no és territori.

Allò que falta és creure en ell.

I si alguna cosa necessita Sagunt en el segle XXI és abandonar el complex de ciutat perifèrica i començar a pensar-se com allò que realment és: un territori mediterrani singular que podria convertir-se en un referent de sostenibilitat, convivència entre natura i activitat humana i orgull col·lectiu.

No sabem si la UNESCO acabarà reconeixent algun dia el Camp de Morvedre com a Reserva de la Biosfera.

Però el simple fet de plantejar-nos-ho ja ens obliga a formular una pregunta molt més important: quin territori volem ser d'ací a cinquanta anys?

Eixa és, en realitat, la candidatura que ens estem jugant.

llegir més

La memòria que ens unix

Si l'1 de novembre és la festivitat de Tots Sants, el 2 de novembre està dedicat a una commemoració igualment profunda i significativa: el Dia de Tots els Morts i de Totes les Mortes, també conegut com el Dia dels Fidels Difunts. És una jornada de record, de reflexió i de memòria col·lectiva que ens convida a pensar en totes aquelles persones que han format part de les nostres vides i que ja no estan físicament entre nosaltres.

En una societat que sovint evita parlar de la mort, aquesta data manté viva una tradició ancestral que ens recorda una realitat inevitable: tots som hereus dels qui ens precediren i tots deixarem algun dia una petjada en la vida d'altres persones.

## El valor de recordar

Recordar és un acte humà extraordinari. Gràcies a la memòria podem mantindre presents aquelles persones que estimàvem. Els records no eliminen l'absència, però ajuden a convertir el dolor en estimació i la pèrdua en gratitud.

El 2 de novembre moltes famílies visiten els cementeris, encenen llumenetes, porten flors o dediquen uns minuts de silenci als seus éssers estimats. Altres ho fan des de casa, observant fotografies antigues o compartint anècdotes familiars.

Són gestos senzills, però carregats de significat. Ens permeten mantindre viu el vincle amb aquells que van formar part de la nostra història personal.

## Les persones que construïren el nostre present

Quan pensem en els morts solem recordar familiars pròxims: pares, mares, avis, àvies, germans, germanes o amistats. Però el Dia dels Difunts també és una oportunitat per recordar moltes altres persones.

Pensem en aquells mestres que ens van ensenyar a llegir i a escriure. En els professionals sanitaris que van cuidar generacions senceres. En els llauradors que van treballar la terra perquè altres tingueren aliments. En els pescadors, obrers, comerciants, artesans i treballadors anònims que contribuïren a construir els nostres pobles i ciutats.

La història no la fan només les grans figures que apareixen als llibres. També la construïxen milers de persones corrents que, amb esforç i sacrifici, deixen una empremta silenciosa però imprescindible.

## Una data per a totes les morts

El 2 de novembre també ens convida a ampliar la mirada i a recordar aquells morts que ningú visita, aquells noms que s'han anat perdent amb el pas del temps i aquelles persones que no deixaren descendència que preserve la seua memòria.

Als cementeris hi ha làpides oblidades. Hi ha tombes sense flors i nínxols que ja no reben visites. Però darrere de cadascun d'ells hi hagué una vida completa, amb il·lusions, alegries, preocupacions i somnis.

Pensar en aquestes persones és un exercici d'humilitat. Ens ajuda a comprendre que tots formem part d'una mateixa cadena humana que travessa generacions.

## Les morts col·lectives que no hem d'oblidar

Aquesta jornada també pot servir per recordar les víctimes de guerres, epidèmies, accidents, violències i catàstrofes naturals.

La història valenciana, espanyola i mundial està marcada per episodis dolorosos que deixaren milers de morts. Homes, dones, xiquets i xiquetes que van veure les seues vides truncades abans de temps.

Recordar-los no significa viure ancorats en el passat. Significa assumir un compromís amb la memòria perquè els errors no es repetisquen i perquè les víctimes no siguen condemnades a un segon oblit.

## Aprendre a parlar de la mort

Una de les paradoxes del nostre temps és que, malgrat que la mort continua formant part de la vida, cada vegada costa més parlar-ne obertament.

Sovint la presentem com un tabú, especialment davant dels més joves. Tanmateix, les cultures tradicionals entenien que recordar els morts era una manera d'educar en el valor de la vida.

Quan contem històries dels nostres avantpassats no sols parlem d'ells. També transmetem experiències, valors i ensenyaments. Els xiquets descobrixen d'on venen i entenen millor el lloc que ocupen dins de la família i de la comunitat.

## La memòria com a patrimoni

Les fotografies antigues, les cartes guardades en calaixos, els objectes familiars heretats o els relats compartits a una taula formen part d'un patrimoni immaterial de gran valor.

Cada vegada que contem una història sobre una persona que ja no està entre nosaltres, estem evitant que desaparega completament. La memòria és un dels llegats més importants que podem transmetre.

No tots deixarem monuments ni apareixerem als llibres d'història. Però tots podem deixar records, afectes i exemples que continuen vius en les persones que vindran després.

## Mentre siguen recordats

El Dia de Tots els Morts i de Totes les Mortes no és una celebració de la mort. És una celebració de la memòria.

És una jornada per recordar que darrere de nosaltres hi ha generacions senceres que ens han fet possibles. És un moment per dir gràcies a aquells que ens van cuidar, ens van educar, ens van estimar o simplement van compartir una part del camí amb nosaltres.

El 2 de novembre ens recorda que la vida és fràgil i limitada, però també que els afectes poden perdurar molt més enllà de l'absència física. Perquè, mentre hi haja algú que conserve el seu record, que pronuncie el seu nom o que conte la seua història, una part d'aquelles persones continuarà viva.

I potser aquesta és la vertadera raó de ser d'aquesta jornada: entendre que la memòria és el pont que unix els vius amb els morts, el passat amb el present, i l'absència amb l'estima que mai desapareix del tot.

llegir més

Tots Sants, Totes les Santes i la memòria dels qui ens precediren

L'1 de novembre és una data marcada en roig al calendari dels valencians. És una jornada de flors als cementeris, de retrobaments familiars, de records compartits i de silencis respectuosos davant les tombes dels qui ja no estan amb nosaltres. Però la festivitat de Tots Sants és molt més que una tradició religiosa. És una expressió cultural que ens connecta amb les nostres arrels, amb la nostra història i amb la necessitat profundament humana de mantindre viva la memòria.

En una societat cada vegada més accelerada, on les notícies es consumeixen a gran velocitat i les modes canvien constantment, Tots Sants representa una pausa obligada per mirar cap arrere. És un dia que ens recorda que som el resultat de moltes generacions que ens han precedit i que la memòria col·lectiva no es construïx només amb grans esdeveniments històrics, sinó també amb les vides anònimes de persones corrents.

## La festa de totes les persones bones

Tradicionalment, la festivitat de Tots Sants naix amb la voluntat d'honrar totes aquelles persones que han viscut una vida exemplar, conegudes o desconegudes. Amb el temps, la celebració es va convertir també en un moment per recordar familiars i amics difunts.

Per això, durant generacions, les famílies valencianes han mantingut el costum de visitar els cementeris, netejar els nínxols, portar rams de flors i compartir records. No es tracta únicament d'un acte religiós. És, sobretot, un exercici de gratitud.

Visitar la tomba d'un avi, d'una mare o d'un amic és una manera de dir-los que continuen presents en la nostra vida. Potser ja no podem escoltar la seua veu, però les seues paraules continuen ressonant en nosaltres. Potser ja no podem abraçar-los, però moltes de les nostres decisions continuen influïdes pel que ens van ensenyar.

## Quan els cementeris s'omplien de vida

Paradoxalment, hi ha pocs dies en què els cementeris estiguen tan plens de vida com Tots Sants.

Els passadissos s'omplin de persones que compartixen anècdotes, recorden episodis familiars i expliquen als més joves qui eren aquelles persones els noms de les quals apareixen gravats sobre el marbre. És una transmissió de memòria entre generacions.

Fa no massa dècades, encara era habitual que els majors contaren històries dels avantpassats. Els xiquets aprenien qui havia emigrat, qui havia superat una guerra, qui havia treballat tota la vida al camp o qui havia contribuït a construir el poble tal com hui el coneixem.

Aquelles històries constituïen una escola de vida que complementava qualsevol llibre de text.

## La memòria davant l'oblit

Vivim en una època caracteritzada per l'excés d'informació i, al mateix temps, per una gran fragilitat de la memòria. Coneixem al detall l'última polèmica viral però sovint ignorem aspectes essencials de la nostra pròpia història familiar.

Tots Sants ens convida precisament a lluitar contra aquest oblit.

Quan una persona mor físicament, deixa darrere seu objectes, fotografies i documents. Però allò que realment corre el risc de desaparèixer són els records. Quan ningú ja no conta les seues històries, una part d'aquella vida es perd per sempre.

Per això resulta tan important transmetre als més joves el valor de la memòria. No per viure ancorats en el passat, sinó per comprendre millor qui som.

## Entre la tradició i la modernitat

És cert que les formes de celebrar aquesta festivitat han canviat. Les noves generacions conviuen amb influències culturals globals com Halloween, les xarxes socials han modificat la manera de relacionar-nos i les famílies ja no sempre viuen al mateix poble.

Tanmateix, això no significa que Tots Sants haja perdut la seua vigència.

Al contrari. Potser mai com ara ha sigut tan necessari reivindicar espais de record i reflexió. En una societat que exalta permanentment la joventut, la novetat i la immediatesa, una jornada dedicada a recordar els qui ens han precedit adquireix un valor extraordinari.

No es tracta de triar entre tradició i modernitat. Es tracta d'entendre que les societats necessiten rituals que els ajuden a gestionar l'absència, el dol i la memòria.

## Totes les santes anònimes

Quan parlem de Tots Sants solem imaginar grans figures religioses, però també podem interpretar la festivitat des d'una perspectiva més humana.

Al capdavall, les nostres famílies estan plenes de "santes" i "sants" anònims. Dones i homes que dedicaren la seua vida a cuidar els altres, a treballar incansablement perquè els seus fills tingueren oportunitats o a ajudar els veïns sense esperar res a canvi.

Aquella àvia que va sostenir tota una família en temps difícils. Aquell llaurador que va treballar el camp fins a l'últim dia. Aquella mestra que va educar diverses generacions. Aquella infermera que va cuidar centenars de persones. Aquell pare que va renunciar a molts dels seus somnis perquè els seus fills pogueren complir els seus.

Potser mai apareixeran als llibres d'història, però formen part del patrimoni moral de la nostra societat.

## Una lliçó per al futur

Tots Sants no parla només dels morts. També parla dels vius.

Ens recorda que, algun dia, nosaltres també serem recordats per les generacions futures. La pregunta no és quants anys viurem ni quantes possessions acumularem. La pregunta és quina petjada deixarem.

Les persones passen, però els seus valors poden romandre. La generositat, l'esforç, la solidaritat, l'honradesa o el compromís amb la comunitat continuen vius quan algú els practica després d'haver-los aprés d'altres.

Per això, l'1 de novembre és molt més que una visita al cementeri o una data marcada al calendari. És una oportunitat per agrair, recordar i reflexionar.

Perquè mentre hi haja algú que pronuncie els seus noms, que conserve les seues fotografies o que conte les seues històries, aquelles persones no desapareixeran del tot.

I potser aquesta és la gran lliçó de Tots Sants i de Totes les Santes: que la memòria és la forma més humana de vèncer l'oblit.

llegir més

La Nit de Bruixes també era nostra

Cada any, quan arriba Halloween, reapareix el debat entre qui defensa la festa com una expressió cultural global i qui la considera una invasió de costums alienes. La realitat és més complexa. Tots els pobles han tingut històries de por vinculades a la tardor, a la mort i als canvis d'estació. Els valencians també.

La proximitat de Tots Sants i del Dia dels Difunts sempre va estar envoltada de creences populars. Era el temps de recordar els morts, d'encendre llums per les ànimes i de contar històries al voltant del foc. Les nits es feien més llargues, els camps quedaven buits després de les collites i la imaginació omplia els silencis.

Abans que arribaren els zombis de Hollywood o els vampirs de les plataformes audiovisuals, les nostres àvies ja advertien dels éssers que rondaven pels camins, les sèquies i les muntanyes valencianes.

# Els monstres valencians oblidades

La mitologia valenciana està poblada de criatures que podrien competir perfectament amb qualsevol personatge de Halloween.

Qui no ha sentit parlar del Butoni? Aquell ésser indescriptible que apareixia quan els xiquets es portaven malament. La seua gran força era precisament no tindre una forma definida. Podia convertir-se en qualsevol cosa. Era el monstre perfecte perquè cada infant imaginava la seua versió particular.

També trobem l'Home del Sac, figura estesa per tota la península però profundament arrelada en els nostres pobles. Segons la tradició, recorria els carrers buscant menuts despistats per emportar-se'ls dins d'un sac.

A les terres valencianes apareixen igualment llegendes sobre dones misterioses associades a fonts, barrancs o coves. Les encantades formen part d'un imaginari mediterrani fascinant, situades a mig camí entre la bellesa sobrenatural i el perill.

I què dir dels dimonis? La cultura valenciana està plena d'ells. Des de les representacions festives dels correfocs fins a les llegendes populars de pobles i masies. Els nostres dimonis no sempre eren éssers absolutament malvats. Sovint eren personatges entremaliats, símbols dels temors humans davant allò desconegut.

# Un patrimoni cultural desaprofitat

Resulta paradoxal que els nostres xiquets coneguen perfectament personatges creats a milers de quilòmetres de distància i, en canvi, ignoren completament què és el Butoni.

No es tracta de rebutjar Halloween. Les cultures evolucionen i es barregen constantment. El problema apareix quan oblidem allò que és nostre. Quan els referents externs ocupen tot l'espai i les històries locals desapareixen.

Pensem per un moment en el potencial educatiu d'aquest patrimoni. Les escoles podrien aprofitar la setmana de Tots Sants per recuperar contes tradicionals valencians. Les biblioteques podrien organitzar sessions dedicades als monstres i llegendes del territori. Els ajuntaments podrien impulsar activitats que combinaren diversió i divulgació cultural.

No seria una batalla contra Halloween, sinó una oportunitat perquè Halloween parlara també en valencià.

# Les xarxes socials i l'oportunitat de recuperar la tradició

Curiosament, internet, sovint acusada d'uniformitzar la cultura, també pot convertir-se en una aliada. Cada vegada hi ha més il·lustradors, escriptors i creadors de contingut interessats a recuperar personatges de la mitologia valenciana.

Les noves generacions consumeixen històries de manera diferent. Potser el Butoni no tornarà en forma de rondalla contada a la vora del foc. Però podria fer-ho mitjançant còmics digitals, videojocs, podcasts o vídeos curts.

Les tradicions que sobreviuen no són les que es conserven intactes dins d'una vitrina. Són les que saben adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.

# Una nit per mirar cap a casa

El 31 d'octubre podem disfressar-nos, decorar les cases i gaudir d'una festa que cada any desperta més interés. Però també podem aprofitar l'ocasió per recordar que les nostres terres ja estaven habitades per monstres molt abans que arribaren les carabasses americanes.

El Butoni continua esperant en algun racó de la memòria col·lectiva. Les encantades encara habiten les llegendes que resistixen al pas del temps. Els dimonis valencians continuen dansant en les festes populars. I les històries que atemorien els nostres avantpassats encara tenen molt a dir-nos.

Potser el vertader repte de la Nit de Bruixes no és decidir entre Halloween o tradició valenciana. Potser la qüestió és si serem capaços de conservar una part fonamental del nostre imaginari abans que desaparega engolida per la globalització.

Perquè els pobles que obliden els seus monstres acaben oblidant també una part de la seua ànima. I això sí que fa por.

llegir més

Vendre el futur o reservar-lo? Per què el sòl municipal ha de continuar sent públic

La polèmica oberta al voltant de la possible venda d'un solar municipal per a la construcció d'uns 300 habitatges no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, una decisió sobre quin model de ciutat volem per a les pròximes dècades. I davant d'eixa disjuntiva, cada vegada sembla més evident que el sòl públic hauria de continuar sent públic.

Sagunt i Port de Sagunt viuen un moment de transformació sense precedents. La implantació de la gigafactoria, el desenvolupament de Parc Sagunt i l'arribada de noves inversions han provocat una forta pressió sobre el mercat immobiliari. Els preus de l'habitatge han crescut de manera accelerada i la demanda continua augmentant. El preu mitjà de venda al Port de Sagunt ja supera els 2.000 euros per metre quadrat, amb pujades anuals superiors al 20 % en alguns períodes.

Davant aquesta realitat, és comprensible que es plantege construir més habitatges. Ningú discuteix que calen vivendes. El que sí que és discutible és que per aconseguir-ho es venguen alguns dels pocs grans terrenys municipals que encara queden disponibles.

La pregunta és molt simple: què necessitaran les 300 noves famílies que eventualment arriben a aquest sector?

Necessitaran escoles, zones verdes, espais esportius, centres socials, biblioteques, aparcaments, espais per a associacions, itineraris per a vianants i serveis públics de proximitat. Una ciutat no són només edificis. Una ciutat és també la xarxa d'espais públics que permeten conviure, relacionar-se i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Durant massa anys l'urbanisme espanyol va cometre l'error de pensar que el desenvolupament consistia únicament a construir habitatges. Després arribaren els problemes: barris sense equipaments suficients, falta d'aparcament, escassetat de zones verdes i serveis saturats. Hui sabem que el creixement urbà ha d'anar acompanyat de planificació i de reserves públiques de sòl.

Per això resulta difícil entendre que un ajuntament es desprenga voluntàriament d'un actiu estratègic just en el moment en què les necessitats futures són més incertes i més grans que mai.

Un solar municipal no és només un terreny. És una oportunitat.

Pot ser una gran zona verda. Pot ser un complex esportiu. Pot albergar un centre cultural. Pot convertir-se en habitatge públic de lloguer assequible. Pot ser un aparcament dissuasiu. Pot acollir serveis que hui ni tan sols imaginem però que d'ací a vint anys seran imprescindibles.

Quan un ajuntament ven un solar públic, no només ingressa uns diners. També renuncia per sempre a totes les opcions alternatives que eixe espai podia oferir.

I ací apareix una qüestió fonamental: quin és el valor real del sòl públic?

Si analitzem únicament el seu valor econòmic, la venda pot semblar atractiva. Però el valor social d'un terreny municipal és molt superior al preu que puga pagar qualsevol promotor. Els diners de la venda s'esgoten. El patrimoni públic, en canvi, continua servint a diverses generacions.

A més, en un mercat immobiliari tan tensionat com l'actual, la pregunta és inevitable. Si es construïxen 300 habitatges nous, seran realment accessibles per als joves del municipi? O acabaran formant part d'un mercat cada vegada més especulatiu?

Els preus que es veuen actualment a la zona de Los Metales i altres barris pròxims oscil·len en molts casos entre els 2.000 i els 3.000 euros per metre quadrat.  Això significa que una vivenda mitjana de 100 metres quadrats pot superar fàcilment els 200.000 o 250.000 euros.

Per tant, vendre sòl públic no garanteix necessàriament una solució al problema de l'accés a l'habitatge. El que sí garanteix és la pèrdua d'un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la ciutadania.

Hi ha alternatives.

Molts municipis europeus han optat per mantindre la propietat pública del sòl i desenvolupar habitatge assequible mitjançant concessions o fórmules de dret de superfície. Així s'aconseguix construir vivendes sense perdre el control del terreny.

També es podria estudiar la creació de nous equipaments que compensaren la pressió urbanística prevista. Si el Port de Sagunt continua creixent, serà necessari multiplicar les inversions en infraestructures, sanitat, educació, esport i cultura. La pròpia Iniciativa Porteña ha reclamat reiteradament més infraestructures i serveis associats al creixement industrial i residencial. 

Dins d'eixe debat, resulta legítim preguntar-se si aquest solar podria haver servit per materialitzar alguns dels projectes públics que diferents formacions han defensat al llarg dels anys per al municipi i per al Port.

Perquè les ciutats intel·ligents no són les que venen tots els seus terrenys. Són les que saben reservar espais per al futur.

Cada generació té la responsabilitat de pensar més enllà de la immediatesa. Els responsables públics no administren patrimoni propi; administren béns que pertanyen a tots els veïns, als actuals i als que encara han de vindre.

Quan es ven un solar municipal pot ingressar-se una quantitat important en les arques públiques. Però quan es conserva, es manté una ferramenta indispensable per a construir una ciutat millor.

Per això la qüestió no és si hui es poden construir 300 habitatges.

La qüestió és si d'ací a trenta anys els veïns lamentaran que aquell terreny que podia haver sigut un gran equipament públic, una zona verda o un projecte de ciutat acabara convertit simplement en una operació immobiliària més.

El creixement és necessari. L'habitatge és necessari. Però també ho són els espais públics, els serveis i la capacitat de decidir el nostre futur.

Perquè allò que és públic no és un obstacle per al desenvolupament. És la garantia que el desenvolupament continue estant al servei de la ciutadania.

I una vegada venut el sòl públic, ja no hi ha marxa enrere. Els diners desapareixen. El terreny, també. Però les necessitats de la ciutat continuen creixent. Per això, davant del dubte, la millor decisió és clara: conservar el patrimoni de tots i mantindre aquest solar en mans públiques.

llegir més