José Romeu i Parras ^

Va nàixer en la casa situada en el número 5 del carrer Tintorers (actualment carrer Romeu).

A causa de l'elevada posició de la seua família, va rebre una acurada educació. Aquesta educació, juntament amb el seu caràcter amable, va fer que es guanyara l'estima dels seus conciutadans. A açò se li va unir el seu valor i la seua perícia per a manejar a les gents, el que li va valdre per a ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre.

En 1800 contrau matrimoni amb María Correa i Navarro, jove natural de San Roque (Cadis). Poc després de contraure matrimoni, mor el seu pare, obligant-li a fer-se càrrec dels negocis familiars. La casa de comerç Romeu i Comp. es dedicava al subministrament de vins i licors així com també va ser l'encarregada d'abastir a l'exèrcit i a l'armada, prestant per aquest motiu importants serveis a la pàtria que no sempre van ser recompensats com es mereixien, fins i tot ocasionant grans pèrdues durant la guerra de la independència que van propiciar la fallida d'esta important casa. Fruit del seu matrimoni, Romeu va tenir 3 fills: José (1804), Ana Matilde (1807) i Matilde.

La Guerra

El 25 de maig de 1808 s'allista en l'exèrcit segons una ordre expedida per la Junta de València obligant al allistament de tots els homes útils des dels 16 als 40 anys. Es crea a Sagunt una Junta per a activar l'organització i l'armament de les milícies, segons les ordres que arribaven des de València, de la qual formava part Romeu.

Al juny del mateix any va ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre per la Junta. Va recórrer els pobles propers a Sagunt amb la finalitat de captar gent. Va arribar a reunir 2.000 home. Eixe mateix mes es van presentar a Sagunt tots els homes reclutats, enfront de l'esplanada de San Francisco. Allí formats Romeu els encoratjà amb les següents paraules:

“Volemos, hijos de Sagunto, volemos al campo del honor. Preso nuestro rey, vilmente hollada nuestra patria, juremos no doblar jamás la cerviz al yugo afrentoso de esos advenizos engañadores que, so color de amistad, pretenden tiranizarnos: Vencer ó Morir sea el juramento irrevocable de la división saguntina”

La columna va partir amb Romeu al capdavant de la divisió des de l'esplanada de San Francisco pel Camí Reial direcció a València. En València van vèncer els espanyols a les ordres de Saint-Marcq als francesos, però abans van patir derrotes en el pont de Pajazo i en Cabrilla. No se sap segur si Romeu va prendre part en aquestes desgraciades accions, però sembla indicar que així va ser. El que sí és segur és que Romeu va combatre a les ordres de Saint-Marcq a València. Després de vèncer als francesos a València va regressar Romeu a Sagunt i allí va estudiar tàctica militar.

Al setembre de 1808 viatja a Madrid per a atendre assumptes de família en les oficines de l'Estat. Roman allí fins a desembre d'aqueix mateix any, quan Napoleó entra amb el seu exèrcit a Madrid. En lloc de tornar a la seua ciutat, Romeu s'ofereix al tinent general D. Manuel Miranda Gayoso, el qual li atorga un lloc preferent en les portes de Recoletos i Veterinària. A pesar de rendir-se la Vila de Madrid, Romeu aconsegueix escapar. En la seua fugida és ferit per una descàrrega en el seu braç esquerre. Ferit en un braç i sense els diners i els seus documents que li havien fet viatjar a Madrid, va tornar a la seua ciutat.

En 1809 és nomenat Capità de la Companyia de Granadero que es va organitzar en Morvedre. Al capdavant d'aquesta companyia, Romeu va marxar a Morella, que es trobava assetjada, a combatre sota les ordres del General Roca. Des d'ací va anar A Albentosa (Teruel) on va aconseguir arravassar diversos convois als francesos.

Al març de 1810, el Mariscal Suchet avançava cap a València i Romeu va picar incessantment el seu retaguardia. Al pas dels francesos per Morvedre, aquests es van venjar i van destrossar les seues pertinences. Es van apoderar també dels seus diners i altres papers a pesar que l'esposa de Romeu els havia amagat en un hort de la seua propietat.

En eixe mateix mes va ser nomenat comandant dels dos batallons de milícies honrades de Xest i Xiva, que componien el cinquè cos saguntí.

En 1811, el 25 d'octubre, es lliura la batalla de Sagunt amb derrota per als espanyols. Romeu, al capdavant dels 2 batallons de les Milícies Honrades de Xest i Xiva, s'aquartera a Riba-roja de Túria per a la defensa del pont sobre el Turia d'aquesta població. Per a l'exèrcit francès, que venia d'Aragó, aquest era pas obligat abans d'assetjar València. A pesar de la derrota, Romeu va merèixer el reconeixement per la defensa del pont del General Blake.

Quan es va rendir València als francesos es van dissoldre quasi totes les milícies organitzades en el Regne de València. Romeu es va dirigir llavors a Alacant a oferir els seus serveis a la Junta de Guerra d'aquella ciutat. Mentrestant, la seua dona s'amagava en les muntanyes amb els seus 3 fills.

En 1812 organitza aixecaments populars en diversos pobles d'Alacant. Creua les forests d'Elx i dispersa una partida enemiga que intentava tallar-li el pas en les Pedreres. Des d'ací continua cap a Novelda, des d'on acudeix a reunir-se amb els camperols en “Els Salinetes”. Acudeixen voluntaris de Caudete, Font de la Figuera, Ibi, Cocentaina, Bocairent, i assoleix formar un complet grup de guerrillers. En Ontinyent s'entrevista amb el guerriller Cortès, i junts reuneixen ja uns vuit-cents homes, que com baptisme real de sang tindran un dur enfrontament entre Xixona i Mutxamel.

Després d'organitzar els escamots de la vall d'Albaida, Romeu parteix a noves destinacions. Combats a Cocentaina, Alcoi, Petrer, Albaida.

Prompte els francesos es van adonar dels coneixements militars que tenia i de les seues habilitats per a alçar l'ànim als espanyols, i van començar a perseguir-li activament. Romeu es va refugiar en Alatoz, al peu de la serra de Chinchilla en els límits de les províncies d'Albacete i Cuenca i es converteix en el lloc de recluta i entrenament dels voluntaris.

De tal manera es van atemorir els francesos, que contra el campament dirigeixen els atacs de la Brigada de Maupoint, composta del 4º regiment de Caçadors Napolitans, part del 16 de Húsares i del 11º de Caçadors de línia. Els resultats obtinguts són que cada atac és un fracàs francès i un nou motiu d'orgull per a Romeu i els seus. Rebuts reforços, Maupoint ataca de nou i torna a patir nou daltabaix. La mateixa sort va córrer el general Pàris que va intentar en va recuperar l'honor perdut pel seu antecessor.

No podent capturar a Romeu els francesos, van intentar atraure-li per mitjà de la persuasió. El Comandant Major de València, Anné, li va remetre un plec per conducte de Jacomet, governador de Bunyol, en el qual li oferia totes les consideracions i tot tipus de protecció si regressava pacífic a la seua llar. Romeu va rebutjar l'oferta per escrit i ho va tornar a intentar el general Suchet. Aquesta vegada, també va rebutjar Romeu l'oferta escrivint-li:

“Que mientras hubiese un palmo de terreno libre en España, le había de defender como buen patriota y fiel súbdito de su augusto monarca el señor D. Fernando VII, y que la suerte de su patria había de ser la suya.”

Poc temps després va rebre una ordre del seu cap immediat el Excel·lentíssim senyor Luis de Bassecourt per la qual reclamava tots els oficials, sergents, caps i soldats dispersos que se li havien unit i que formaven el gruix del seu exèrcit. Va protestar Romeu però va acabar cedint, quedant quasi desemparat i sol.

Suchet dóna ordres que diverses faccions del seu exèrcit recórreguen l'ala esquerra de la província d'Alacant que era el lloc on operava Romeu. Romeu va pujar fins a Bunyol on va sorprendre a una columna francesa a la qual va derrotar. Açò va enfurir encara més a Suchet que va reiterar les ordres que se li perseguira sense descans. Jacomet li va presentar batalla a Dosaigües, el que va suposar un nou daltabaix. Romeu organitza les seues tropes sobre el terreny i disposa que 160 infants se situen en les altures immediates al terreny sobre el qual ell mateix evolucionaria amb el seu Cos d'infants i cavalleria. Jacomet , en unió amb el comandant de Requena, el coronel Mr. Merche, va intentar de nou atrapar-lo. Nou atac de Cabrera, Villetar-Laquerrie, Merche i Jacomet a la columna de Romeu. El bon fer d'aquest li duu a derrotar novament aquella important formació francesa, després d'un arrollador atac portat a terme el dia 30 de maig de 1812

A causa de els continus atacs de Romeu contra els convois francesos, Suchet es va veure obligat a formar nombroses columnes perquè estigueren en la seua contínua persecució i evitar així que els interceptaren queviures i correspondència.

Captura i mort

Així, al juny de 1812, el que no van poder aconseguir les tropes franceses, ho va aconseguir la traïció d'un espanyol. Suchet havia promès una recompensa a qui lliurarà a Romeu. Aquest paisà, conegut amb el malnom de “Recelós”, va seguir a Romeu per les muntanyes, avisant al comandant Saint-Georges que es trobava a Llíria, que Romeu es dirigiria amb sols 40 cavalls en direcció a Sot de Xera, en les muntanyes de la Regió muntanyenca Valenciana, on solia pernoctar. Eixa nit del 6 de juny, Saint-Georges, va manar 4 divisions amb uns 1800 soldats perquè caigueren sobre Sot de Xera sobre la matinada. Romeu es va veure sorprès i no va tenir ni temps d'empunyar un arma i vendre cara la seua vida.

Al matí següent, el 7 de juny, Romeu va ser conduït a València, on Suchet esperava que Romeu es convertira a la causa gal·la, influint en els seus conciutadans i arribar a així la pacificació de la província. Mazzuchelli, el governador superior de València, envia al tinent Gavilán a convèncer a Romeu que s'unisca a la causa francesa. Romeu, indignat li va contestar:

Diga Ud. a su general que Romeu es un español, y un español que nació en Sagunto”.

Saint-Cyr i Mazzuchelli, queden admirats de la seua honradesa però intenten convèncer-lo per altres mitjans. Sabent que Romeu era amic de D. Manuel Domingo Morales, de l'Audiència, i D. Juan Álvarez Posadilla, fiscal de la mateixa, Suchet va ordenar que els seus amics li feren saber per escrit que si reconeixia a José I com rei, ho declararien presoner de guerra, i en cas contrari ho condemnarien a mort.

Romeu rep la carta dels seus amics però els contesta amb una nova negativa en una carta escrita.

“(…) Cuando tomé las armas en 1808 juré muy tranquilo, pero muy decidido, vencer ó morir en defensa de la causa justa, y este pensamiento lo cumpliré muy gustoso, porque yo no soy español sólo en el nombre, sino un español que desprecia la vida, siempre que mis deberes lo exigen, como en el caso presente (…)”

Durant el consell de guerra va continuar amb la mateixa actitud heroica, deslligant la ira de Mazzuchelli. Malgrat tot, la comissió de guerra no es va atrevir a fallar en un procés que l'acusat havia de considerar-se com un presoner de guerra. Malgrat això Suchet, va preguntar quan se li va informar si Romeu s'havia retractat en la seua declaració i si s'havia sotmès al govern de S. M. A l'informar-li que no, Suchet va dir “Doncs tampoc es retracta el Mariscal de l'Imperi” i va prendre la ploma i va escriure:

D. José Romeu morirá precisamente ahorcado dentro de doce horas, y sus bienes serán prontamente confiscados.

Suchet li va oferir novament perdonar-li la vida en canvi de que es retractara. Novament es va negar.

Així, el matí del 12 de juny de 1812, va entrar Romeu a la plaça del Mercat, on s'havia alçat un cadafal i situat enfront del patibul va exclamar:

“Oh patíbulo ignominioso… hoy va Romeu a honrarte con su sangre !”

Romeu va ser penjat amb 34 anys d'edat, deixant en el major abandó i misèria dona i 3 fills. Les seues restes van ser acompanyats pels confrades de la Cofradia de la Verge dels Desemparats fins al cementiri de Carraixet, a Tavernes Blanques. El cementiri, al costat del barranc del Carraixet, està dedicat exclusivament per als ajusticiats. Allí reposen les restes mortals de Romeu en una fossa comuna.

llegir més

Ser jo, ser friki, ser amb orgull ^

Hi ha una paraula que durant molt de temps s’ha utilitzat per a etiquetar, per a separar, fins i tot per a riure’s de qui no encaixa dins d’un patró determinat: friki. Una paraula que, depenent de qui la diga i com la diga, pot sonar a burla o pot convertir-se en una bandera. Hui, cada vegada més, és això segon. I és una bona notícia.

Ser friki és, en realitat, una manera d’estar al món. És apassionar-se per coses que potser no són majoritàries, però que per a cada persona tenen un valor immens. És llegir sagues interminables, conéixer detalls absurds de pel·lícules o videojocs, gaudir de la ciència-ficció, del manga, dels jocs de rol, de la programació o de qualsevol univers que desperte curiositat i emoció. Però, sobretot, és tindre la valentia de mostrar-ho.

En una societat que sovint premia la uniformitat, on sembla que hi ha formes correctes de ser, de vestir, de parlar i fins i tot de tindre interessos, reivindicar el dret a ser diferent és un acte de llibertat. I això inclou totes les persones. Perquè quan parlem de “ser friki”, no estem parlant d’un perfil concret, sinó d’una diversitat enorme de persones amb gustos variats, identitats diverses i maneres úniques d’expressar-se.

El llenguatge inclusiu també té cabuda en este espai. Quan diem que totes les persones poden ser frikis, estem recordant que no hi ha gèneres, orientacions o identitats que tinguen el monopoli de la passió per la cultura, la tecnologia o la creativitat. Històricament, molts espais considerats “frikis” han estat masculinitzats o tancats, però això està canviant gràcies a la presència i la veu de totes aquelles persones que reclamen el seu lloc. I no sols el reclamen: el construeixen.

Ser friki amb orgull és també trencar amb la vergonya. Durant anys, moltes persones han amagat les seues aficions per por a no encaixar, a ser jutjades o a ser excloses. Però el món ha canviat, i continua canviant, gràcies a comunitats que comparteixen interessos, que creen espais segurs, que celebren allò que abans es veia com a estrany. Internet, els esdeveniments culturals, les trobades locals, tot això ha contribuït a visibilitzar que no estem a soles.

I hi ha una força molt poderosa en això de trobar gent amb qui compartir allò que ens emociona. Quan algú parla amb entusiasme d’una saga, d’un videojoc o d’un univers fictici, no està fugint de la realitat, sinó ampliant-la. Està creant vincles, està generant comunitat, està aprenent i ensenyant alhora. Eixa és la vertadera riquesa.

També cal reivindicar que el terme friki no és inferior a cap altre. No és menys vàlid que qualsevol altre tipus d’interés considerat “normal” o “adult”. De fet, moltes de les innovacions tecnològiques i culturals que hui formen part del nostre dia a dia venen, precisament, d’eixes persones que un dia es van atrevir a aprofundir en allò que els apassionava, encara que fora minoritari. Darrere de moltes idees que transformen el món hi ha mentalitats curioses, creatives i un poc obsessives. És a dir, frikis.

Apostar per ser una mateixa persona, amb tot allò que implica, és un exercici de salut emocional. Acceptar-se, mostrar-se i compartir-se és fonamental per a viure amb coherència. I això no significa no tindre dubtes o inseguretats, sinó caminar malgrat elles. Dir “soc friki i què” és, en el fons, dir “soc com soc i no passa res”.

Per això, cal continuar generant espais inclusius, respectuosos i oberts, on qualsevol persona puga expressar els seus interessos sense por. Espais on la diversitat siga celebrada i no qüestionada. On la identitat no siga una barrera, sinó un punt de partida.

Ser jo, ser friki, ser amb orgull, és una manera de resistir davant la uniformitat i de celebrar la pluralitat. És una invitació a mirar-nos amb més comprensió, a escoltar-nos amb més curiositat i a compartir amb més alegria. I, sobretot, és una afirmació clara: hi ha tantes maneres de ser com persones al món, i totes mereixen ser viscudes amb dignitat i amb orgull.

llegir més

2027: l’hora del poble ^

2027: l’hora del poble no és només un lema, és una declaració d’intencions que connecta amb una manera d’entendre la política des de baix, des dels carrers i des de la gent que fa poble cada dia. És la voluntat d’una ciutadania que no es resigna, que mira cap al futur amb determinació i esperança. Queda un any per a les eleccions, i això no és un compte enrere qualsevol: és el moment d’activar-nos, de tornar a fer-nos escoltar i de demostrar que el canvi continua sent possible.

Durant anys, moltes persones han treballat perquè les institucions estiguen al servei de la ciutadania, i Compromís ha sigut una eina clau per a fer-ho realitat. Amb errors i encerts, però amb una coherència clara, s’ha defensat una manera de governar basada en la proximitat, la transparència i la defensa del territori. Ara, davant una dreta que està afavorint la degradació dels serveis públics, toca fer un pas endavant sense dubtes ni complexos.

Cada vegada és més evident el deteriorament de l’educació pública, amb falta de recursos, aules saturades i dificultats creixents per garantir la igualtat d’oportunitats. La sanitat pública també pateix una situació preocupant, amb llistes d’espera més llargues i una pressió constant sobre professionals i pacients. A tot això s’afegeix el debilitament dels serveis socials, del transport públic i de les polítiques d’habitatge, que haurien de garantir drets bàsics però que massa sovint queden en segon pla davant interessos privats.

Davant d’esta realitat, és necessari construir un moviment col·lectiu que naixa de la ciutadania. No des de dalt, sinó des de la militància, des de les persones simpatitzants, des de les associacions i des de totes aquelles que creuen que un altre model és possible. Cal tornar a connectar amb el veïnat, escoltar activament i construir propostes arrelades a la vida quotidiana. La política que transforma és aquella que es fa amb la gent i per a la gent.

També és una crida a recuperar la il·lusió. En un context marcat per la desafecció, l’esgotament i el soroll, convé reivindicar que la política pot ser útil, digna i pròxima. Que cada avanç en drets socials és fruit de lluites i decisions valentes, i que pot desaparéixer si no es defensa amb fermesa. Guanyar no és només arribar a governar, sinó protegir i ampliar allò que és de totes i tots.

Compromís representa per a moltes persones eixa veu valenciana que no es resigna, que defensa la llengua, la cultura i un model més just i sostenible. Una veu que aposta per reforçar els serveis públics i per posar la vida al centre. Davant la confrontació estèril d’altres opcions, és imprescindible reivindicar una política que suma, que escolta i que construeix des del respecte.

L’hora del poble és l’hora de defensar el que és col·lectiu, de plantar cara a la degradació dels drets i de tornar a creure en la força de la ciutadania organitzada. El camí cap a 2027 comença ara, i cada pas compta. #FemQuePasse és una invitació a implicar-nos i a ser protagonistes del nostre futur compartit.

llegir més

Despensa ^

 Este matí, amb les finestres baixades i el cotxe serpentant per la carretera costanera que duu a una de les cales més tranquil·les del litoral valencià, la ràdio s’ha convertit en molt més que una companya de viatge. La veu del locutor ha trencat l’encanteri suau del trajecte: Espanya ha esgotat ja, a 23 de maig, els recursos naturals que la Terra pot regenerar enguany. La música que sonava abans ha quedat en silenci dins meu, substituïda per una espècie d’eco inquiet que em ressonava entre els pensaments.

M’he mirat l’horitzó amb uns altres ulls. El cel era net, quasi d’agost. L’olor de mar i el sol intens convidaven al bany, a estirar-se sobre la tovallola, a oblidar. Però alguna cosa no quadrava. Estàvem encara al mes de maig i l’estiu ja era ací, avançat com si el calendari haguera patit una empenta. Potser no és només el clima que s’ha accelerat: també ho ha fet la nostra manera de consumir, de relacionar-nos amb el món, de devorar el que ens envolta.

La despensa del planeta, com diuen els qui estudien la petjada ecològica, és finita. Cada any, la Terra ens ofereix una quantitat limitada de recursos: aliments, energia, aigua, biodiversitat. Quan els gastem abans d’acabar l’any, entrem en dèficit ecològic. No és cap metàfora: és una realitat que, com la calor que ens sorprèn massa aviat, ens recorda que vivim per damunt de les nostres possibilitats planetàries. En el cas d’Espanya, aquest 2025 hem cremat la nostra quota anual a finals de maig. Això significa que el que queda de l’any, el vivim a crèdit, com si tinguérem més planetes dels que existeixen.

És estrany sentir tot això mentre un va de camí a la platja. És com si la bellesa del paisatge s’enfrontara a la cruesa del missatge. Estem gaudint d’una costa magnífica, d’un sol radiant, d’un dia que podria ser perfecte. I alhora, estem esgotant el món que ens ho permet. Aquest contrast fa pensar. No és que no tinguem dret a gaudir, a descansar, a estimar les coses senzilles. Però potser cal fer-ho des d’un altre lloc, des d’una altra consciència.

La reflexió no és només meua, ni hauria de ser-ho. És col·lectiva. Perquè el consum excessiu, la dependència de combustibles fòssils, la producció desmesurada de residus, l’agricultura intensiva o el malbaratament alimentari no són responsabilitats que es poden carregar a un sol múscul. Són conseqüències d’un sistema que ens empeny a viure ràpid, a comprar molt, a renovar sense parar. Un sistema que confon el progrés amb el creixement il·limitat, i que ignora que el planeta té límits, igual que els nostres cossos, igual que les emocions.

Mentre aparcava prop de les dunes i caminava cap a la vora de la mar, mirava al meu voltant amb una mena de tendresa preocupada. Les persones que prenien el sol, les que jugaven a pales, les que s’endinsaven a l’aigua clara... totes formem part d’aquest moment. I totes, en alguna mesura, contribuïm a la situació que denuncia l’informe de la Global Footprint Network. No des de la culpa, sinó des de la responsabilitat compartida. Perquè si alguna cosa ens pot salvar, no és la por ni el càstig, sinó el compromís i l’empatia.

És temptador pensar que tot això queda molt lluny, que és cosa de governs, d’experts, d’entitats internacionals. Però no. Està ací mateix, en com ens desplacem, en què mengem, en com tractem allò que ja no utilitzem. Està en cada gest quotidià, en les decisions petites que, sumades, marquen la diferència. I també està en la manera com eduquem, com parlem dels problemes, com posem en valor el que realment ens fa viure bé.

La idea de consumir com si tinguérem dos o tres planetes és profundament absurda. Però ho fem. Ho fem en nom del confort, de la productivitat, del desig constant de novetats. Vivim accelerats, sovint sense adonar-nos que en eixa carrera frenètica ens deixem la capacitat d’estimar el món amb pausa. Esgotem no sols els recursos, sinó també la serenitat, l’equilibri, la connexió amb allò que ens envolta.

Potser la resposta no està en canviar-ho tot de colp. Potser està en parar, en observar, en escoltar. En reconéixer que el nostre benestar depén del benestar del planeta. Que el que avui gaudim, demà pot faltar. I que aquesta falta no serà uniforme: afectarà més les persones vulnerables, les comunitats empobrides, els ecosistemes fràgils. La justícia ambiental no és una etiqueta: és una necessitat profunda d’equitat entre les persones i entre les generacions.

He estat molta estona pensant en tot això mentre la mar em refrescava els peus. I m’ha vingut al cap la idea que potser el gran repte no és tècnic ni científic. Potser és emocional. És aprendre a estimar el planeta com qui estima casa seua. No des de l’obligació, sinó des de l’afecte. Reaprendre a relacionar-nos amb la natura amb cura, amb gratitud, amb respecte. No perquè sigui fràgil, sinó perquè és fonamental.

Els informes com el que parlava la ràdio no han de servir per espantar, sinó per activar. Per posar damunt la taula que el canvi climàtic, el col·lapse ecològic o la pèrdua de biodiversitat no són fantasmes futurs: són realitats presents. I que encara hi ha temps, encara hi ha espai, encara hi ha força per fer les coses d’una altra manera.

Estava ja tombat a l’arena, amb els ulls tancats, sentint les veus que m’envoltaven, quan he pensat que potser el primer pas és compartir el que sentim. Parlar-ne amb les persones del voltant, fer preguntes, escoltar respostes, construir possibilitats. Potser no salvaré el planeta en una sola acció. Però puc començar per viure conscientment, per reduir el que no necessite, per reutilitzar allò que encara serveix, per repensar els meus hàbits.

La platja, al capdavall, és una imatge del que podem perdre i del que podem preservar. És un lloc que convida a la contemplació, a la connexió, al gaudi. I també pot ser un espai de transformació, de reflexió col·lectiva, d’empoderament. No cal renunciar al plaer. Cal aprendre a integrar-lo amb la responsabilitat.

Quan torne a casa, sé que eixa notícia no quedarà en l’oblit. Perquè cada vegada que mire un arbre, una font, un aliment, em recordarà que és fruit d’un sistema viu, complex i fràgil. I que el nostre paper no és ser consumidors passius, sinó protagonistes d’un canvi que ja no pot esperar. Enmig de la calor avançada, del soroll d’estiu, de les ganes de desconnectar, potser cal tornar a connectar amb el que importa. I no deixar-ho passar.

llegir més

Constitució del 1876 ^

La Constitució de 1876 ha estat sovint presentada com un text fundacional d’estabilitat, un punt d’inflexió que va permetre a l’Estat espanyol entrar en una etapa de relativa calma després de dècades de convulsions polítiques. Però quan s’observa amb deteniment el seu impacte sobre els territoris que conformaven l’Estat, especialment sobre el País Valencià, la imatge es transforma. Allò que per a alguns sectors de poder fou un pacte de convivència, per a moltes comunitats perifèriques va ser un cadenat institucional que limitava qualsevol possibilitat d’autogovern, d’expressió cultural plena i de participació política real. El País Valencià, com tantes altres realitats territorials, va quedar encaixat en un model centralista que prioritzava l’ordre per damunt de la pluralitat i la uniformitat per damunt de la diversitat.

La Constitució de 1876 va nàixer amb la voluntat explícita de posar fi a la inestabilitat que havia caracteritzat el Sexenni Democràtic. El sistema polític que instaurava, conegut com la Restauració canovista, es basava en una alternança pactada entre dos grans partits, el conservador i el liberal, que es repartien el poder mitjançant un mecanisme de torn pacífic. Aquest torn, però, no era fruit d’una competència electoral lliure, sinó d’un entramat de manipulació, caciquisme i control administratiu que garantia que els resultats sempre s’ajustaren a les necessitats del règim. La ciutadania, especialment la de les zones rurals i perifèriques, quedava atrapada en una democràcia formal que no es traduïa en una participació efectiva.

Per al País Valencià, aquest sistema significava que les decisions polítiques que afectaven la vida quotidiana de la població es prenien lluny, en despatxos madrilenys, sense que les institucions locals tingueren capacitat real d’incidència. Les Diputacions i els Ajuntaments estaven sotmesos a un control jeràrquic que limitava la seua autonomia i reforçava la figura del cacic local, que actuava com a intermediari entre el poder central i la població. Aquest model no sols perpetuava desigualtats socials, sinó que també dificultava la formació d’un teixit polític propi, capaç de defensar els interessos valencians amb veu pròpia.

La Constitució de 1876 consolidava un Estat profundament centralista. No reconeixia cap forma d’autogovern territorial i establia una estructura administrativa uniformitzadora que ignorava les particularitats històriques, culturals i lingüístiques de territoris com el País Valencià. Mentre que altres regions, com el País Basc i Navarra, van aconseguir mantenir o renegociar certes formes de concert econòmic, el País Valencià no va rebre cap mecanisme compensatori. La seua realitat quedava subsumida en un projecte estatal que no contemplava la diversitat com un valor, sinó com un obstacle.

Aquest centralisme tenia conseqüències directes sobre la cultura i la llengua. La Constitució proclamava drets i llibertats, però sempre condicionats a lleis posteriors que podien limitar-los. Això permetia que la censura i el control ideològic continuaren presents, especialment en moments de tensió política. En aquest context, la llengua valenciana, que ja havia patit segles de subordinació, trobava dificultats per a normalitzar-se en àmbits educatius, administratius i culturals. La Renaixença valenciana, tot i els seus esforços, no va poder desenvolupar-se amb la mateixa força que en altres territoris, en part perquè el marc polític no facilitava la consolidació d’un moviment cultural amb projecció social i institucional.

La Constitució de 1876 també establia un Estat confessional, on la religió catòlica mantenia un paper central. Tot i que es reconeixia una certa tolerància religiosa, aquesta era limitada i condicionada. Aquest model reforçava una visió homogènia de la societat que no deixava espai per a expressions culturals o espirituals diverses. En territoris com el País Valencià, on la religiositat popular tenia formes pròpies i on coexistien tradicions diverses, aquesta uniformització contribuïa a diluir elements identitaris que podrien haver servit de base per a un projecte col·lectiu més plural.

Un altre aspecte rellevant és l’impacte econòmic. La Restauració va coincidir amb un procés de modernització econòmica que afectava especialment les zones industrials i agrícoles. El País Valencià, amb una economia basada en l’agricultura d’exportació i en una indústria incipient, va experimentar canvis importants. Tanmateix, la manca d’autonomia fiscal i la dependència de les decisions estatals limitaven la capacitat del territori per a orientar el seu desenvolupament econòmic segons les seues necessitats. Les infraestructures, les polítiques comercials i les inversions públiques responien sovint a criteris centralistes que no sempre beneficiaven les comarques valencianes.

La durabilitat de la Constitució de 1876, que va estar vigent durant quasi mig segle, és sovint presentada com una prova del seu èxit. Però aquesta longevitat també pot interpretar-se com la persistència d’un sistema que, tot i ser estable, era profundament excloent. La seua estabilitat es basava en la limitació de la participació política, en el control social i en la manca de mecanismes que permeteren a les diverses comunitats de l’Estat expressar-se i autogovernar-se. Per al País Valencià, aquesta estabilitat no es va traduir en progrés institucional, sinó en estancament i dependència.

Quan es mira amb perspectiva, la Constitució de 1876 representa un moment clau en la configuració de l’Estat espanyol contemporani. Va establir les bases d’un model centralista que, amb variacions, ha perdurat fins avui. Però també va contribuir a generar tensions territorials que encara formen part del debat polític actual. El País Valencià, com altres territoris, va quedar encaixat en un marc que no reconeixia la seua singularitat ni li permetia desenvolupar un projecte propi. Aquesta manca de reconeixement institucional ha tingut conseqüències duradores en la identitat, la cultura i la política valencianes.

Esta Constitució de 1876 pot ser vista com un instrument d’estabilitat per a l’Estat central, però també com un mecanisme d’exclusió per a les comunitats que aspiraven a un major autogovern i a una expressió cultural plena. Per al País Valencià, va significar la continuïtat d’un silenci institucional que dificultava la construcció d’un futur basat en la pròpia veu. La seua herència és, per tant, ambivalent: estabilitat per a uns, estancament per a altres. I és en aquesta tensió on es pot entendre millor la història política valenciana contemporània.

llegir més