El 1983 que encara pesa: memòria, conflicte i identitat en el tancament d’AHM ^

El tancament d’Altos Hornos del Mediterráneo en 1983 no és només un episodi industrial, sinó un punt d’inflexió en la història contemporània del País Valencià. Aquell any va marcar la fi d’un model econòmic, la ruptura d’un teixit social i l’inici d’un procés de redefinició identitària que encara hui continua obert. Analitzar aquell moment des d’una perspectiva acadèmica implica entendre que la siderúrgia no era únicament una fàbrica, sinó un ecosistema complet que articulava la vida quotidiana, les relacions socials i la consciència col·lectiva d’un territori. Quan una estructura així cau, no desapareix només una activitat productiva: s’esfondra un món.

La siderúrgia de Sagunt havia nascut com un projecte d’Estat, amb una forta càrrega simbòlica i estratègica. Durant dècades, va ser un pol d’atracció de població, un espai de mobilitat social i un laboratori de cultura obrera. Les persones que hi treballaven no eren simples peces d’un engranatge industrial, sinó subjectes actius d’una comunitat que es reconeixia en el ferro, en el foc i en la disciplina col·lectiva del treball. AHM era un espai on la identitat de classe es vivia de manera intensa, i on la solidaritat no era un concepte abstracte, sinó una pràctica quotidiana.

Quan a principis dels anys vuitanta el govern central va començar a parlar de reestructuració, el llenguatge tecnocràtic va xocar frontalment amb la realitat social del Port de Sagunt. Els informes que declaraven la planta “inviable” responien a una lògica macroeconòmica que ignorava deliberadament les conseqüències humanes i territorials. La siderúrgia no era un número en un balanç, sinó el cor d’una ciutat. La decisió de tancar-la, anunciada oficialment el març de 1983, va ser percebuda com una agressió política i emocional. No era només una qüestió econòmica: era una qüestió de dignitat.

El mes de juny de 1983 va ser especialment significatiu perquè va concentrar la tensió acumulada durant mesos. Les mobilitzacions es van intensificar i la ciutat va entrar en un estat de resistència permanent. Les assemblees obreres, que ja eren habituals, es van convertir en espais de deliberació col·lectiva on es discutien estratègies, es compartien pors i s’articulava un discurs que combinava la defensa del treball amb la defensa del territori. En aquell moment, Sagunt va demostrar que la identitat local no és un element folklòric, sinó una força política capaç de mobilitzar milers de persones.

La resposta social al tancament d’AHM va ser un exemple paradigmàtic de lluita obrera en un context de transformació econòmica global. Mentre Europa avançava cap a un model postindustrial, els territoris que havien crescut al voltant de grans complexes fabrils quedaven exposats a una vulnerabilitat extrema. Sagunt no va ser una excepció, però tampoc va ser un cas passiu. La ciutat va construir un relat de resistència que encara hui forma part del seu imaginari col·lectiu. Les marxes, els talls de carretera, les ocupacions i les manifestacions massives no van ser simples actes de protesta, sinó expressions d’un subjecte polític que es negava a acceptar la desaparició del seu projecte de vida.

Des d’una perspectiva acadèmica, el tancament d’AHM pot interpretar-se com un procés de desindustrialització imposada que va generar un impacte multidimensional. En l’àmbit econòmic, va provocar la destrucció de milers de llocs de treball directes i indirectes, i va obligar el territori a reinventar-se sense recursos suficients. En l’àmbit social, va trencar xarxes de suport mutu i va generar un sentiment de desprotecció que encara hui es percep en determinats discursos locals. En l’àmbit polític, va evidenciar la distància entre les decisions estatals i les necessitats reals de les persones afectades. I en l’àmbit simbòlic, va deixar una cicatriu que continua condicionant la manera com Sagunt entén el seu passat i projecta el seu futur.

La memòria del 1983 no és homogènia. Per a moltes persones, aquell any representa la pèrdua d’una estabilitat que semblava garantida. Per a altres, és el record d’una lluita col·lectiva que va demostrar la força d’un poble unit. I per a les generacions més joves, és un relat transmés que ajuda a entendre per què el Port de Sagunt és com és: orgullós, combatiu i profundament marcat per la seua història industrial. La memòria, en aquest cas, no és només un exercici de record, sinó una eina per interpretar el present.

La reindustrialització promesa després del tancament va ser, en gran mesura, insuficient. Les polítiques públiques no van aconseguir compensar la magnitud de la pèrdua, i el territori va haver d’afrontar dècades de transició econòmica amb resultats desiguals. Aquest fet reforça la idea que el tancament d’AHM no va ser només una decisió econòmica, sinó una decisió política que va situar Sagunt en una posició de desavantatge estructural. La ciutat ha avançat, sí, però ho ha fet malgrat les circumstàncies, no gràcies a elles.

Hui, quan es parla de memòria industrial, és imprescindible recuperar el 1983 no com un episodi tancat, sinó com un procés que continua influint en la identitat col·lectiva. La preservació del patrimoni siderúrgic, la reivindicació de la lluita obrera i la necessitat de construir un model econòmic sostenible són elements que deriven directament d’aquella experiència. La memòria no és nostàlgia: és una forma de resistència.

El tancament d’AHM ens recorda que les decisions econòmiques no són neutres i que els territoris tenen dret a defensar-se. També ens recorda que la dignitat de les persones treballadores no pot quedar subordinada a criteris tecnocràtics que ignoren la realitat social. I, sobretot, ens recorda que un poble organitzat és capaç de plantar cara a qualsevol imposició, encara que no sempre aconseguisca evitar-la.

El 1983 continua pesant perquè va ser un any que va redefinir Sagunt. Va ser un any de dolor, però també de coratge. Un any de pèrdua, però també de consciència. Un any que va demostrar que la identitat d’un poble no es pot apagar com un alt forn. I és precisament per això que continuar parlant d’AHM no és un exercici de melancolia, sinó un acte de justícia.

llegir més

Solstici d’estiu a Sagunt: memòria que crema i civilitzacions que tornen ^

El solstici d’estiu sempre ha tingut una manera molt particular de fer-nos sentir que formem part d’alguna cosa més antiga que nosaltres. A Sagunt, aquesta sensació es multiplica. No és només que el sol caiga amb la contundència habitual ni que la mar done eixa olor d’humitat calenta que anuncia que ja no hi ha marxa arrere. És que ací, quan arriba el solstici, sembla que les pedres del teatre i del castell recorden coses que nosaltres hem oblidat. I no ho fan amb nostàlgia, sinó amb una mena de serenitat orgullosa, com si digueren: “Tranquilitat, que abans que vosaltres ja hem vist de tot”.

El solstici és un bon moment per pensar en com les civilitzacions han anat deixant capes de significat damunt d’aquest territori. Sagunt és un lloc on conviuen, sense demanar permís, els rastres d’ibers, romans, medievals i tota la gent que ha vingut després. I cada any, quan el sol arriba al punt més alt, sembla que totes aquestes presències es posen d’acord per recordar-nos que som herència i, alhora, possibilitat. Que som continuïtat i ruptura. Que som, en definitiva, un experiment col·lectiu que encara no ha acabat.

Hi ha qui diu que el solstici és un portal simbòlic, un moment en què la llum toca sostre i ens obliga a mirar-nos sense excuses. A Sagunt, això es nota especialment. Potser perquè vivim envoltades de restes que ens parlen de com altres pobles van gestionar els seus propis punts d’inflexió. Els romans, per exemple, celebraven el poder de la llum amb una barreja de ritual i política que faria somriure qualsevol persona que haja assistit a un ple municipal recent. Les societats antigues sabien que el solstici no era només un fenomen astronòmic, sinó una oportunitat per redefinir-se. I nosaltres, que ens pensem tan modernes, encara funcionem igual.

El solstici també ens recorda que la llum no és eterna. Que després del punt màxim comença, lentament, la davallada. I això, lluny de ser una mala notícia, és una invitació a valorar el que tenim entre mans. Sagunt, amb tota la seua complexitat, és un bon exemple d’això. Som un municipi que ha crescut, que ha canviat, que ha discutit molt i que ha celebrat encara més. Som un espai on conviuen tradicions antigues, com les que encara ressonen en les pedres del castell, amb noves formes de viure i de relacionar-nos. I el solstici ens diu que tot això és fràgil, però també profundament valuós.

Quan arriba aquest moment de l’any, una part de nosaltres sent la necessitat de fer balanç. No un balanç comptable, sinó un de vital. Què hem fet amb la llum que hem tingut fins ara. Què volem fer amb la que vindrà. I sobretot, com podem evitar repetir els errors de les civilitzacions que ens han precedit. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història de Sagunt és que les societats que no escolten els seus propis senyals acaben pagant-ho car. I el solstici, amb la seua contundència silenciosa, és un d’aquests senyals.

Potser per això, cada any, quan el sol es planta al punt més alt, moltes persones busquen rituals nous o recuperen antics. Encendre una foguera, caminar fins a la mar, fer un desig, deixar anar alguna cosa que pesa massa. Són gestos senzills, però carregats de significat. Gestos que ens connecten amb totes les persones que, abans que nosaltres, van mirar el cel i van pensar que aquell moment tenia alguna cosa especial. I la veritat és que la té.

El solstici d’estiu a Sagunt no és només una data. És un recordatori. Ens diu que formem part d’una història llarga, que no som tan originals com ens pensem i que, alhora, tenim la responsabilitat de continuar escrivint-la. Ens diu que la llum és un regal, però també un repte. I ens convida a preguntar-nos què volem fer amb ella abans que torne a minvar.

llegir més

Qué diu el teu DNI? ^

Hi ha una pregunta que travessa moltes converses, molts debats i moltes mirades de reüll: per què, quan una persona independentista catalana, valenciana, basca o gallega expressa la seua posició política, sempre hi ha algú que li respon amb un “què diu el teu DNI?”, mentre que, quan una persona d’origen marroquí, nascuda ací o de segona generació, parla de la seua identitat, el que rep no és un debat sobre el DNI, sinó un “vés-te’n al teu país”? Aquesta diferència no és casual, ni anecdòtica, ni un simple tic discursiu. És un símptoma. Un símptoma profund d’un estat que encara no sap conviure amb la pluralitat interna i que, alhora, projecta sobre les persones migrants una mirada colonial, racialitzadora i profundament desigual.

Quan una persona independentista d’un poble de l’Estat espanyol diu que vol decidir el seu futur, que vol un país propi o que vol un autogovern real, el que rep és una desqualificació que apel·la al document d’identitat. És com si el DNI fóra una mena de contracte sagrat, una cadena invisible que t’obliga a estimar un estat encara que aquest estat no t’estime a tu. El missatge és clar: tens un DNI espanyol, per tant, has de pensar com jo, has de sentir com jo, has de voler el mateix que jo. És una manera de dir que la identitat política no pot dissidir de la identitat administrativa. Que la nació oficial és l’única possible. Que la resta són fantasies, capricis o traïcions.

Però quan una persona d’origen marroquí, encara que haja nascut ací, encara que tinga el mateix DNI que qualsevol altra persona, expressa la seua identitat cultural, religiosa o lingüística, el discurs canvia radicalment. Ja no importa el DNI. Ja no importa que siga ciutadania plena. Ja no importa que haja crescut en el mateix barri, estudiat en la mateixa escola o treballat en la mateixa empresa. De sobte, el DNI deixa de ser un argument. I el que apareix és un “torna al teu país”, encara que el seu país siga este. Encara que no conega cap altre. Encara que la seua vida sencera estiga ací.

Això revela una cosa incòmoda: el DNI només importa quan serveix per a deslegitimar les nacions internes de l’Estat. Quan es tracta de persones racialitzades, el DNI deixa de ser identitat i passa a ser un paper. Un paper que no els protegeix de la sospita, del racisme, de la idea que no són d’ací encara que ho siguen més que moltes persones que es consideren guardians de l’espanyolitat.

Aleshores, per què funciona així? Perquè l’Estat espanyol, com a projecte, es fonamenta en una idea molt rígida d’unitat. Una unitat que no és pactada, sinó imposada. Una unitat que no accepta que dins del mateix territori hi haja pobles amb llengües, cultures i projectes polítics diferents. I, al mateix temps, és un estat que arrossega una llarga tradició de jerarquies racials, colonials i culturals. Per això, quan una persona independentista parla, se la tracta com una ciutadania desobedient. Quan una persona marroquina parla, se la tracta com una ciutadania provisional. I això és profundament injust.

La pregunta de fons és: qui té dret a definir la seua identitat? Qui té dret a dir “soc d’ací”? Qui té dret a imaginar un futur diferent? I, sobretot, qui té dret a no ser qüestionat cada vegada que obri la boca?

Quan una persona independentista diu que vol un país propi, no està negant la convivència. Està afirmant que vol decidir. Que vol ser tractada com a subjecte polític. Que vol que la seua llengua i la seua cultura tinguen el mateix respecte que qualsevol altra. Però l’Estat respon amb un “què diu el teu DNI?” perquè no pot assumir que la identitat no és un document, sinó una experiència, una memòria, una voluntat col·lectiva.

Quan una persona marroquina de segona generació diu que és d’ací, que és valenciana, catalana, basca o gallega, que forma part d’esta societat, que vol viure sense ser qüestionada, el que rep és un “torna al teu país” perquè, per a una part de la societat, la identitat només és legítima si és blanca, cristiana i culturalment homogènia. És un racisme que es disfressa de preocupació, de broma o de sentit comú, però que és racisme igualment.

La diferència entre els dos casos revela una cosa encara més profunda: hi ha identitats que molesten perquè qüestionen el poder polític, i hi ha identitats que molesten perquè qüestionen el poder cultural i racial. I totes dues molèsties són castigades, però de manera diferent. A les persones independentistes se les vol domesticar. A les persones migrants se les vol expulsar, encara que siguen plenament d’ací.

Això ens obliga a fer una reflexió col·lectiva. No podem defensar la pluralitat nacional si no defensem també la pluralitat cultural i racial. No podem exigir respecte per al valencià, el català, el basc o el gallec si no defensem també el dret de les persones migrants a existir sense ser qüestionades. No podem reclamar sobirania si no reconeixem que la sobirania també implica garantir drets a totes les persones que viuen ací, siguen d’on siguen els seus pares.

La lluita per les identitats nacionals i la lluita contra el racisme no són batalles separades. Són la mateixa batalla: la batalla per poder dir qui som sense por. La batalla per existir sense demanar permís. La batalla per no ser reduïdes a un document, a un origen o a un estereotip.

Potser el que més molesta d’una persona independentista és que diu “vull decidir”. Potser el que més molesta d’una persona marroquina és que diu “soc d’ací”. I potser el que més molesta de totes dues és que no accepten el lloc subaltern que una part de la societat els vol assignar.

Per això cal una mirada més ampla, més justa i més valenta. Una mirada que entenga que la identitat no és una frontera, sinó una manera de viure. Que la diversitat no és una amenaça, sinó una riquesa. Que un país que no accepta les seues pròpies diferències és un país que es condemna a repetir els mateixos conflictes una vegada i una altra.

La pregunta no és què diu el DNI. La pregunta és què diu la vida de cada persona. Què diu la seua història. Què diu la seua llengua. Què diu el seu barri, la seua família, els seus somnis. I això no ho pot decidir cap estat, cap frontera ni cap discurs d’odi.

La resposta, al final, és simple: totes les persones tenen dret a ser qui són. Totes les persones tenen dret a imaginar un futur. Totes les persones tenen dret a no ser expulsades simbòlicament ni políticament. I un país que no entén això és un país que encara no ha entés què significa la paraula democràcia.

llegir més

Un arc de sant Martí al canell: quan la visibilitat és refugi ^

Hi ha gestos que semblen menuts, quasi insignificants, però que carreguen un món sencer. Portar un arc de sant Martí al nickname o en una polsera podria semblar, per a qui mira des de fora, una simple declaració d’identitat, una etiqueta més en un univers saturat de símbols. Però no és això. No va d’exhibir res, ni d’anunciar qui sóc, ni d’afirmar cap etiqueta que em tanque o m’explique. Va, sobretot, de fer visible un espai segur. Un espai que pot ser digital, físic, íntim o públic, però que sempre té la mateixa funció: dir a algú desconegut que no està a soles.

Vivim en un temps en què la visibilitat s’ha convertit en una arma de doble tall. D’una banda, és necessària per existir socialment, per reivindicar drets, per trencar silencis. De l’altra, pot convertir-se en un aparador incòmode, en una exposició constant que desgasta. Per això, quan pense en el símbol de l’arc de sant Martí, no pense en una bandera que m’identifica, sinó en una finestra que s’obri perquè una altra persona puga respirar. La frase que repetisc sovint ho resumeix bé: “Si em veus portant alguna cosa amb un arc de sant Martí, no és per dir-te qui sóc. És perquè una altra persona sàpiga que està segura.” I sí, aquesta reflexió em defineix més que qualsevol etiqueta.

Perquè sé què significa buscar un senyal. Ho sap qualsevol persona que, en algun moment de la seua vida, ha necessitat una mirada còmplice, un gest que no jutja, una presència que no oprimeix. Ho sap qui ha crescut en entorns on la diferència es tolera amb la boca menuda però es castiga amb silencis. Ho sap qui ha hagut d’aprendre a llegir els espais, a detectar on pot ser i on no, a intuir si aquell comentari, aquella rialla o aquella companyia seran un refugi o una frontera. I ho sap, sobretot, qui ha sentit alguna vegada que la seua existència era massa, o massa poc, o massa diferent per encaixar en la normalitat imposada.

Per això porte l’arc de sant Martí. No per mi, sinó per la possibilitat que algú, en un moment determinat, el veja i respire. Perquè la seguretat no sempre arriba en forma de grans discursos o de polítiques públiques. A vegades arriba en forma de detalls menuts: una polsera, un pin, un adhesiu, un color. A vegades arriba en forma de símbol que diu sense dir, que acompanya sense preguntar, que obri una porta sense exigir res a canvi. A vegades arriba en forma de recordatori que la diversitat no és una amenaça, sinó una manera preciosa d’habitar el món.

Hi ha qui pensa que aquests gestos són inútils, que no canvien res, que només serveixen per alimentar una estètica de la inclusió. Però qui ho diu, sovint, és qui mai ha necessitat un refugi. Qui mai ha buscat un espai segur perquè ja vivia en un. Qui mai ha hagut de justificar la seua manera d’estimar, de ser, de viure o de sentir. Qui mai ha sentit que el món li demanava explicacions per existir. Per això, quan algú em pregunta per què porte un arc de sant Martí, no entre en debats identitaris ni en justificacions. Simplement explique que és un senyal. Un senyal per a qui el necessite.

I és que la visibilitat no sempre és exhibició. A vegades és supervivència. A vegades és un pont. A vegades és un refugi. A vegades és una manera de dir: “Ací pots ser.” I això, en un món que encara castiga la diferència, és revolucionari. No cal fer soroll per transformar. No cal cridar per acompanyar. No cal convertir-se en bandera per ser espai segur. A vegades, un símbol discret és suficient per trencar una soledat.

També hi ha una part personal en tot això. Perquè, encara que no porte l’arc de sant Martí per explicar qui sóc, sí que parla de mi. Parla de la meua manera d’entendre la vida, de la meua manera d’estar al món, de la meua manera de relacionar-me amb les altres persones. Parla d’una convicció profunda: que la diversitat és una riquesa i que estimar-la és estimar la vida mateixa. Que no hi ha res més humà que voler que l’altra persona estiga bé. Que no hi ha res més revolucionari que construir espais on la gent puga respirar sense por.

I, al cap i a la fi, això és el que busque. No fer-me visible, sinó fer visible un lloc on la gent puga descansar. No explicar-me, sinó oferir un gest. No reivindicar-me, sinó recordar que la vida és massa curta per viure-la amagada. Massa curta per deixar que la por marque els límits del que som. Massa curta per renunciar a la tendresa, a la cura, a la possibilitat de ser refugi per a algú.

Potser algun dia no caldran aquests símbols. Potser algun dia no caldrà buscar espais segurs perquè tots els espais ho seran. Potser algun dia la diversitat serà tan natural com respirar. Però mentre eixe dia no arriba, continuaré portant l’arc de sant Martí. No com una bandera, sinó com una mà estesa. No com una etiqueta, sinó com un far menut. No com una declaració, sinó com una invitació a existir sense por.

Perquè, al final, estimar la diversitat és estimar la vida. I la vida, quan es viu amb dignitat i sense por, sempre és més ampla, més lluminosa, més humana. I si una polsera, un color o un símbol poden contribuir a això, encara que siga només per a una persona, ja val la pena. Sempre val la pena.

llegir més

Rovira, entre la pancarta i la poltrona ^

Esquerra Unida ha tornat a fer allò que millor sap: jugar a dues bandes, intentar quedar bé amb tothom i acabar transmetent la sensació que no creu ni en el govern que integra ni en la protesta que diu defensar. La reunió de Roberto Rovira amb les treballadores i treballadors de la SAG, en plena convocatòria de vaga indefinida, és un d’aquells gestos que pretenen sonar combatius però que, quan els mires de prop, revelen una profunda incoherència política. No és un acte de valentia sindical, sinó la prova que EU ha perdut la brúixola i que el govern de Sagunt és un espai on cada partit va per lliure, sense projecte comú i sense capacitat de donar una resposta clara a una crisi laboral que afecta tota la ciutat.

La imatge és potent: un regidor que forma part del govern municipal acudint a una assemblea de treballadores per a donar suport a una vaga contra la gestió del mateix govern del qual forma part. És com si un bomber encenguera focs per a després fer-se fotos apagant-los. La pregunta és inevitable: si realment consideres que la gestió de la SAG és tan nefasta com per a justificar una vaga indefinida, què fas assegut a la taula del govern que la dirigeix? I si no ho consideres, per què fas veure que sí davant la plantilla? Aquesta doble posició no és empatia amb la classe treballadora; és tacticisme pur, una manera de salvar la pròpia imatge encara que siga a costa de la coherència i de la responsabilitat.

Perquè la responsabilitat és el que està en joc. Un govern és un espai de decisions compartides. Si formes part d’ell, ets corresponsable del que funciona i del que no. No pots estar al govern de dilluns a divendres i fer d’oposició els caps de setmana. No pots signar decrets al matí i fer-te fotos amb la pancarta a la vesprada. No pots dir-li a la ciutadania que formes part d’un projecte de govern i, al mateix temps, dir-li a la plantilla que tu no tens res a veure amb el que passa. Això no és política d’esquerres; és escapisme.

I no és la primera vegada que Esquerra Unida juga a aquest doble joc. Quan es va plantejar l’empresa mixta de l’aigua, EU va decidir eixir del govern perquè la decisió no encaixava amb el seu relat. Aquell moviment, com a mínim, tenia una coherència interna: si no pots defensar una política, te’n vas. Ara, en canvi, prefereixen quedar-se dins, cobrar la responsabilitat de govern i, al mateix temps, actuar com si foren oposició. És una fórmula còmoda, però profundament irresponsable. És la política del “jo no he sigut”, del “els altres manen”, del “nosaltres estem però no estem”. I això, en un moment de vaga indefinida, amb un servei públic tensionat i una ciutat que necessita claredat, és especialment greu.

La reunió amb les treballadores i treballadors de la SAG no és un acte de solidaritat, sinó un intent de desmarcar-se d’un govern que no volen abandonar però tampoc volen defensar. És un gest calculat per a quedar bé amb la plantilla sense assumir el cost polític de trencar el pacte. És una manera de dir: “Nosaltres estem amb vosaltres”, però sense fer el pas que realment demostraria coherència: abandonar un govern que, segons ells mateixos, està gestionant malament un servei públic essencial.

La incoherència d’Esquerra Unida no és només un problema intern. Té conseqüències reals. Desorienta la ciutadania, debilita la credibilitat del govern i converteix la política municipal en un teatre on cada partit interpreta el paper que més li convé en cada moment. I mentre tant, la SAG continua sense una solució clara, la vaga continua oberta i la ciutat continua pagant el preu de la descoordinació. La política municipal no pot ser un joc de màscares. Necessita valentia, claredat i responsabilitat.

Si EU creu que la gestió de la SAG és inacceptable, el pas coherent és trencar amb el govern i defensar una alternativa clara. Si creu que la vaga és legítima, ha d’assumir que la responsabilitat també és seua. I si creu que el govern està fent el que toca, ha de defensar-ho sense ambigüitats. El que no pot fer és jugar a totes les cartes alhora. Perquè quan jugues a totes les cartes, acabes perdent la partida.

La ciutat mereix un govern que parle amb una sola veu, que assumisca les seues decisions i que no utilitze la indignació de la plantilla com a escenografia. La coherència no és un luxe; és una obligació democràtica. I quan un partit que es reivindica d’esquerres renuncia a ella, el problema no és només seu: és de totes les persones que confien que la política encara pot ser una eina de transformació i no un simple exercici de supervivència.

El que està passant amb la SAG és un exemple clar de com la falta de coherència política pot agreujar un conflicte laboral. La plantilla necessita respostes, no fotos. Necessita compromisos, no gestos simbòlics. Necessita un govern que negocie, que escolte i que propose solucions reals. I això només és possible si tots els partits que formen part del govern assumeixen la seua responsabilitat. No hi ha espai per a mitges tintes.

La ciutadania també mereix respecte. Mereix saber qui governa, qui decideix i qui assumeix les conseqüències de les decisions. No pot ser que un partit estiga al govern i, al mateix temps, actue com si no hi estiguera. Això genera confusió, desconfiança i cansament. I el cansament és el pitjor enemic de la democràcia local.

Esquerra Unida ha de decidir què vol ser a Sagunt. Si vol ser govern, ha de governar. Si vol ser oposició, ha de deixar el govern. El que no pot fer és continuar en aquesta ambigüitat permanent que només serveix per a protegir-se a si mateixa mentre la ciutat es desgasta. La política és triar. I triar implica renunciar. Renunciar a la comoditat, renunciar a la imatge fàcil, renunciar a la doble cara.

La coherència és l’única manera de recuperar la confiança. I la confiança és l’única manera de governar una ciutat amb dignitat. Sagunt no necessita més gestos buits. Necessita decisions valentes. Necessita claredat. Necessita que cada partit diga on està i per què. I si Esquerra Unida vol estar amb la classe treballadora, ha de demostrar-ho amb fets, no amb fotos.

llegir més