Origen civil de Morvedre ^

Hi ha dates que, malgrat no figurar en cap calendari festiu, sostenen el sentit profund d’un poble. Són dies que no celebrem amb música ni amb actes oficials, però que haurien de formar part de la nostra consciència col·lectiva. El 29 de juliol de 1248 és un d’eixos dies. No és només una referència en un document antic, sinó el moment en què Morvedre es configura com a comunitat moderna, amb dret, justícia i una estructura que permet imaginar futur. És la llavor del que hui anomenem Sagunt, la base civil d’un territori que ha sabut resistir, reinventar-se i mantindre viva la seua identitat.

La Carta de Poblament, signada per Jaume I a València, és un document que va molt més enllà de la burocràcia medieval. Quan el rei afirma que els costums de València “s’estenguen a altres llocs i castells del regne”, està fent una declaració política de primer ordre. No es tracta d’imposar una manera de viure, sinó de garantir que els habitants de Morvedre tinguen accés a un sistema de drets i normes que ja funcionava en la capital. És una aposta per la cohesió, per la justícia, per la idea que un poble no és només un conjunt de cases, sinó una comunitat que necessita regles compartides per prosperar.

Este gest, que podria semblar rutinari, és en realitat una fundació. No una fundació mítica, com les que s’atribueixen a herois o a llegendes, sinó una fundació administrativa, jurídica i política. Una fundació que dona forma al que som. Morvedre renaix en aquell moment després de segles intensos, després de conquestes, conflictes i transformacions. I renaix amb una voluntat clara: ser un lloc on la vida col·lectiva tinga sentit, on la gent puga organitzar-se, on la dignitat no siga un privilegi sinó un dret.

Per això, este dia mereix ser festa. No per fer pont, no per omplir carrers de banderoles, sinó per reconéixer que tenim un origen civil que ens defineix. Celebrar esta data seria recordar que Sagunt no és una casualitat geogràfica, sinó una decisió política. Que el nostre poble naix d’un acte conscient, escrit, deliberat. Que existim perquè algú va decidir que havíem de tindre veu, normes i espai per construir comunitat. I que eixa decisió continua viva, encara que sovint la història oficial preferisca altres relats.

La memòria és una eina poderosa. No és arqueologia, no és un museu, no és un record polsós. És una forma de resistència. Quan un poble recorda el seu origen, recorda també la seua capacitat de decidir. I en temps en què les identitats es dilueixen, en què les institucions semblen llunyanes, en què la política es converteix en espectacle, recuperar el sentit fundacional és una manera de tornar a posar els peus en terra. Sagunt té una acta de naixement col·lectiva, i és esta. No la celebrem, però la vivim cada dia, en cada gest de comunitat, en cada reivindicació, en cada defensa del territori.

Imaginar este dia com a festa no és una fantasia. Seria una oportunitat per reconnectar amb la nostra història, per explicar-la a les generacions que venen, per recordar que els drets no apareixen sols, que algú els va escriure, que algú els va defensar, que algú els va atorgar perquè creia en la força d’un poble. Seria una manera de dir que la modernitat no comença amb les fàbriques ni amb les revolucions industrials, sinó amb la capacitat d’un territori de dotar-se de normes i de sentit.

Sagunt és un lloc amb moltes capes: romanes, medievals, industrials, contemporànies. Però la capa que ens dona estructura és esta. La Carta de Poblament és el nostre punt d’inici, el nostre primer pacte civil, la primera vegada que algú reconeix que ací hi ha una comunitat que mereix drets i justícia. I això, en un món que sovint oblida el valor de les paraules, és profundament revolucionari.

Reivindicar esta data és reivindicar-nos. No per nostàlgia, sinó per consciència. No per mirar arrere, sinó per entendre d’on venim i cap a on podem anar. El 29 de juliol de 1248 és el dia en què Morvedre es fa poble, en què Sagunt comença a existir amb voluntat política. I això mereix ser celebrat, contat, compartit. Mereix ser festa, encara que no ho siga.

llegir més

Bous al carrer? si o no? ^

La pregunta és aparentment senzilla —bous al carrer: sí o no— però en realitat és un mirall que reflecteix molt més que una tradició. Reflecteix el país que som, el país que volem ser, i sobretot el país que encara no s’atreveix a decidir. És una frontera moral, cultural i política que travessa pobles, famílies, generacions i partits. I, com passa sempre que una frontera és viva, crema.

El pes de la tradició

Els defensors dels bous al carrer invoquen la paraula tradició, una paraula que en aquest país té la força d’un tòtem. La tradició com a identitat, com a memòria, com a ritual compartit. I és cert: els bous formen part del paisatge emocional de molts pobles, de les festes majors, de les places plenes, de la música de banda que acompanya la vesprada.  

Però la tradició, per si sola, no és un argument suficient. També ho eren altres pràctiques que el temps ha anat deixant enrere. La tradició és un punt de partida, no un punt final.

El debat ètic

La qüestió central és una altra: quin lloc ocupa el patiment animal en la nostra escala de valors?  

La societat ha avançat molt en la protecció dels animals, en la consciència sobre el dolor, en la idea que la festa no pot justificar-ho tot. I ací és on el debat es fa incòmode. Perquè els bous al carrer no són una metàfora: són animals reals, amb por real, en carrers reals.  

La pregunta no és si la festa és bonica o emocionant. La pregunta és si és justa.

El debat polític

Els bous al carrer s’han convertit en un camp de batalla polític. Uns els defensen com a símbol de llibertat popular; altres els critiquen com a residu d’un passat que cal superar.  

Però el problema és que el debat s’ha polaritzat tant que ja no es parla de bous: es parla de identitat, de territori, de poder, de qui decideix què és “del poble” i què no.  

I així, el que hauria de ser una conversa serena sobre benestar animal i model cultural es converteix en una trinxera.

El debat social

Hi ha pobles on els bous són l’únic moment de comunitat, l’únic espai compartit, l’únic ritual que encara uneix. I hi ha pobles on la festa ja no representa a la majoria, però continua perquè ningú vol ser “el primer” a dir prou.  

La societat valenciana és plural, diversa, canviant. I el que abans era indiscutible, ara ja no ho és.  

El que abans era normal, ara genera dubtes.  

El que abans era festa, ara és debat.

I aleshores… sí o no?

La resposta, si és honesta, no pot ser un eslògan.  

La resposta ha de reconéixer que hi ha emoció, memòria i identitat en els bous al carrer.  

Però també ha de reconéixer que hi ha patiment, risc i una idea de festa que potser ja no encaixa en el segle XXI.

Potser la pregunta no és sí o no, sinó com i fins quan.  

Potser la pregunta és si podem imaginar noves formes de festa que mantinguen la comunitat sense necessitar el dolor.  

Potser la pregunta és si som capaços de decidir col·lectivament, sense por, sense banderes, sense simplificacions.

El futur de la festa dependrà de la valentia de mirar-la de cara.  

I de la capacitat de construir un país que estime les seues tradicions, sí, però que també sàpiga transformar-les quan cal.

llegir més

Setanta-cinc anys després, el refugi encara incomoda ^

La Convenció de Ginebra de 1951 va nàixer en un món que acabava d’eixir de la devastació. Les societats europees, ferides per la guerra i per l’horror de les persecucions, van entendre que protegir qui fuig no era un gest de caritat, sinó una obligació jurídica i moral. Aquell text va fixar el principi de no devolució, va definir qui és una persona refugiada i va establir uns drets mínims per poder reconstruir una vida en condicions de dignitat. Durant dècades, va ser una brúixola que orientava els estats i que recordava que la humanitat no es pot suspendre a les fronteres.

En 2026, però, la Convenció es troba en un moment incòmode. No perquè haja perdut vigència, ni perquè siga insuficient, sinó perquè el món ha canviat i molts governs prefereixen presentar-la com un obstacle. Les xifres de desplaçament forçat són les més altes de la història contemporània, els conflictes s’allarguen, el clima expulsa poblacions senceres i els sistemes d’asil estan saturats. Davant d’aquest escenari, alguns estats opten per externalitzar fronteres, per signar acords que traslladen la responsabilitat a tercers països o per aplicar devolucions sumàries que vulneren el dret internacional. La Convenció no falla; el que falla és la voluntat d’aplicar-la.

També pesa la politització del refugi. En molts països, la protecció de les persones refugiades s’ha convertit en arma electoral. S’alimenta la por, es confon refugi amb migració econòmica i es presenta la defensa dels drets humans com una amenaça per a la seguretat. En aquest clima, la Convenció esdevé incòmoda perquè obliga a mirar de cara realitats que alguns governs preferirien ignorar. A més, el sistema internacional de protecció està infrafinançat, i això deixa una càrrega desproporcionada sobre els països que acullen la major part de les persones refugiades, sovint amb recursos limitats.

La paradoxa és que, mentre alguns actors qüestionen la Convenció, les Nacions Unides i el HCR insisteixen que continua sent indispensable. El text és flexible, adaptable i capaç de respondre als reptes actuals si els estats el respecten. El problema no és jurídic, sinó polític. Quan la por i el càlcul electoral pesen més que la defensa de la vida, els drets humans es tornen fràgils.

Setanta-cinc anys després, la Convenció de Ginebra continua sent un mur de contenció contra la barbàrie. Renunciar-hi seria acceptar que la vida humana val menys quan travessa una frontera. El que està en crisi no és el dret de refugi, sinó la voluntat de defensar-lo. Si vols aprofundir en algun aspecte concret, com ara la pressió migratòria o la politització del refugi, puc desenvolupar-lo a partir de contextos actuals o de casos recents.

llegir més

RAMON LAPIEDRA, LA LLUM QUE SAGUNT VA ADOPTAR ^

Hi ha persones que, sense haver nascut en un lloc, acaben formant part íntima de la seua manera de respirar. Ramon Lapiedra i Civera, nascut a Almenara el 1940, va ser una d’eixes figures que Sagunt va fer seues amb una naturalitat que només es reserva a qui deixa empremta. La ciutat el va nomenar fill adoptiu el 2020 i el va homenatjar públicament el 2021, en un acte que reconeixia no sols la seua carrera científica, sinó també la seua manera d’entendre el país, la cultura i la responsabilitat pública.

Lapiedra ha faltat als 86 anys, i amb ell se’n va una de les veus més sòlides del pensament científic valencià contemporani. Catedràtic de Física Teòrica, investigador en relativitat, cosmologia i mecànica quàntica, autor de llibres que buscaven explicar les manques de la realitat i les fronteres de la consciència, va ser un científic que no es conformava amb les fórmules: volia entendre el món i volia que el món s’entenguera a si mateix.

La seua etapa com a rector de la Universitat de València, entre 1984 i 1994, va marcar un abans i un després. Va impulsar la reforma dels estatuts, va consolidar l’autonomia universitària i va defensar el valencià com a llengua acadèmica en un temps en què fer-ho exigia coratge. Aquella dècada va ser un laboratori de modernització, obertura i democratització, i Lapiedra en va ser l’arquitecte principal. No era un rector de despatx: era un rector de país.

El seu compromís cívic va anar sempre lligat a una idea clara: el coneixement no és neutral, i la universitat tampoc. Va formar part del Consell Valencià de Cultura, de l’Institut d’Estudis Catalans i va presidir la plataforma Valencians pel Canvi. En ell, la ciència i la cultura no competien; es reforçaven. La seua defensa d’un País Valencià crític, culte i exigent no era retòrica, era pràctica.

Sagunt el va adoptar perquè va reconéixer en ell una manera de ser que li era pròpia: discreta però ferma, reflexiva però valenta, arrelada però universal. L’homenatge municipal del 2021 no va ser un gest protocol·lari, sinó un acte de gratitud. Lapiedra havia estat, durant dècades, una veu que ajudava a pensar el territori, a situar-lo en el mapa de la ciència i en el mapa de la dignitat.

Ara que ha faltat, queda la sensació que se’n va una part de la generació que va creure que el País Valencià podia ser més del que li havien dit que era. Una generació que va treballar per construir institucions fortes, cultura viva i ciència amb mirada pròpia. Lapiedra era d’eixos que no feien soroll, però feien país.

La ciutat que el va adoptar el recordarà com a mestre, com a rector, com a científic i com a ciutadà. I, sobretot, com a algú que va demostrar que la llum no és només una qüestió de física: és una manera d’estar al món.

llegir més

La força silenciosa que sosté un país ^

En cada episodi de dolor col·lectiu, en cada emergència que sacseja la nostra rutina i ens recorda la fragilitat de la vida, reapareix una veritat que sovint oblidem: la societat es manté dreta gràcies a una xarxa de cures que no sempre és visible, que no sempre té nom, però que sempre hi és. Una vegada més, davant del drama, la gratitud als serveis públics és inevitable. Són la primera línia, el mur que aguanta l’impacte inicial, el mecanisme que permet que un país funcione fins i tot quan tot sembla trontollar. Però, per damunt d’eixa estructura imprescindible, hi ha una força encara més poderosa, més espontània i més reveladora: la solidaritat dels anònims.

És en eixe gest silenciós, en eixa mà que apareix sense preguntar qui eres, d’on vens o què penses, on es revela la veritable identitat d’un poble. La prioritat nacional, la que no necessita decrets ni discursos grandiloqüents, és salvar-nos els uns als altres. I fer-ho sense condicions. Sense filtres. Sense sospites. En un temps en què les identitats es discuteixen, es negocien i fins i tot es mercantilitzen, hi ha una identitat que no es pot manipular: la que es construeix quan una persona ajuda una altra sense esperar res a canvi.

Vivim en una societat que sovint es percep com fracturada. Les xarxes socials amplifiquen el soroll, les diferències ideològiques es converteixen en trinxeres, i la política institucional sembla més centrada en la gesticulació que en la resolució de problemes reals. Però quan arriba el drama, quan la vida es posa en joc, tot això cau. Les etiquetes es dilueixen. Les fronteres simbòliques desapareixen. I emergeix una comunitat que, malgrat les tensions quotidianes, sap reaccionar amb una generositat que desarma qualsevol cinisme.

És important reivindicar els serveis públics, perquè són la columna vertebral d’un país que aspira a ser just. Sense sanitat pública, sense emergències coordinades, sense professionals formats i compromesos, la resposta col·lectiva seria impossible. Però també és important recordar que els serveis públics no són una entitat abstracta: són persones. Són treballadores que, sovint amb recursos insuficients, sostenen el que no es pot deixar caure. Són professionals que, enmig del caos, mantenen la calma i actuen amb una precisió que salva vides. La gratitud cap a elles és necessària, però no ha de ser paternalista. Ha de ser política. Ha de ser exigent. Ha de reclamar que tinguen els mitjans que mereixen.

Tanmateix, hi ha un altre nivell de resposta que no es pot institucionalitzar: el de la ciutadania que actua per instint, per humanitat, per decència. Eixa solidaritat anònima és la que converteix una crisi en una demostració de força col·lectiva. Quan una persona obri la porta de casa per acollir, quan algú ofereix transport, menjar, companyia o simplement presència, està fent política en el sentit més profund del terme. Està construint país. Està sostenint el teixit social que ens permet continuar endavant.

En un món que sovint premia l’individualisme, la competitivitat i la imatge, la solidaritat anònima és un acte de resistència. És una manera de dir que no acceptem que la vida siga una cursa solitària. Que no volem un futur on cadascú es salve com puga. Que la comunitat no és una paraula buida, sinó una pràctica quotidiana que es fa visible en els moments més difícils. I és precisament en eixos moments quan descobrim que la societat és molt més madura, més empàtica i més valenta del que sovint es diu.

La prioritat nacional de salvar-nos els uns als altres és una idea poderosa perquè no depén de cap govern. Depén de nosaltres. Depén de la capacitat de mirar més enllà de les diferències i reconéixer que la vulnerabilitat és compartida. Depén de la consciència que, en realitat, totes les vides estan connectades. Quan una persona cau, el país sencer perd alguna cosa. Quan una persona és rescatada, el país sencer guanya una mica de dignitat.

Potser el repte és que aquesta solidaritat no quede confinada als moments de drama. Que no siga només una resposta a l’emergència, sinó una manera d’entendre la convivència. Que la mateixa energia que apareix en les nits difícils es convertisca en motor per transformar les estructures que generen desigualtat. Que la generositat espontània inspire polítiques públiques que posen la vida al centre. Que la comunitat que s’activa en el dolor també s’organitze en la quotidianitat.

Perquè si alguna cosa ens ensenya cada crisi és que la societat és molt més forta quan actua unida. I eixa unitat no és uniformitat. No és renunciar a les diferències. És reconéixer que, malgrat tot, compartim un destí comú. Que la vida de cadascú depén, en part, de la vida dels altres. Que la seguretat real no és individual, sinó col·lectiva. Que la protecció no és un privilegi, sinó un dret que es defensa entre totes.

En un temps en què les paraules es desgasten, en què la política institucional sovint perd credibilitat, en què la desinformació erosiona la confiança, la solidaritat anònima és una veritat que no necessita justificació. És un acte que parla per si sol. És la demostració que, malgrat les ombres, hi ha una llum que sempre s’encén. Una llum que no busca protagonisme, que no apareix en cap titular, però que sosté el país de manera silenciosa i constant.

Som un poble que, fins i tot en la foscor, sap encendre llum. Som una comunitat que no deixa ningú enrere. I potser, en el fons, eixa és la millor definició de país que podem aspirar a construir: un país que cuida, que acompanya, que salva. Un país que entén que la vida és massa valuosa per deixar-la en mans de l’individualisme. Un país que, davant del drama, respon amb humanitat.

llegir més