L’estudi de la cultura material ha adquirit, en les darreres dècades, una rellevància creixent en el camp de les humanitats i de les ciències socials. Entre els objectes que han despertat un interès renovat, els segells postals ocupen un lloc destacat com a fonts primàries capaces de condensar discursos polítics, imaginaris col·lectius, identitats nacionals i memòries socials. Lluny de ser simples instruments administratius, els segells constitueixen microdispositius de comunicació que articulen relats visuals i textuals, i que, en el seu ús quotidià, circulen entre mans diverses, travessen territoris i contribueixen a la construcció d’un imaginari compartit. En aquest sentit, la filatèlia no sols és una pràctica col·leccionista, sinó també una via d’accés privilegiada a la història cultural.
L’objecte d’estudi d’aquest article és el segell emés el 1938 per la II República espanyola amb el títol “A los obreros de Sagunto”, una peça que, com assenyala el document de referència, “lo que dice el título es lo que manifiesta el catálogo y la emisión es de 1938 II República”. Aquest segell formava part d’una emissió en parella, encara que el testimoni consultat conserva només un dels exemplars: “El sello debería ir acompañado de otro, pues la emisión se componía de una pareja y yo cuento solo con éste”. La peça presenta una iconografia d’una densitat simbòlica notable: el disseny incorpora la figura escultòrica dels Defensors de Sagunt, obra d’Agustín Querol, sobre un fons de xemeneies industrials que evoquen la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, motor econòmic i estratègic de la ciutat durant la Guerra Civil.
Aquest article proposa una lectura interdisciplinària del segell, integrant perspectives de la història, la filologia, la iconografia, la memòria col·lectiva i els estudis culturals. L’objectiu és mostrar com aquesta peça filatèlica articula, en un espai visual reduït, una superposició de memòries que abasten des de l’antiguitat clàssica fins al conflicte bèl·lic contemporani, passant per la industrialització i la identitat obrera. El segell no sols homenatja els treballadors de Sagunt, sinó que els insereix en una genealogia heroica que remunta a la resistència saguntina davant Anníbal el 219 aC. Aquesta operació simbòlica, pròpia de la propaganda republicana en temps de guerra, reactualitza mites històrics per legitimar la lluita present i reforçar la moral col·lectiva.
La metodologia emprada combina l’anàlisi iconogràfica, la contextualització històrica i la interpretació cultural. El document aportat proporciona informació essencial sobre la peça i sobre el context saguntí durant la Guerra Civil, incloent-hi dades sobre els bombardejos, la producció siderúrgica i la concessió del “Distintivo al valor” el 3 de juny de 1938. Aquestes dades, juntament amb la història llarga de Sagunt —des de la prehistòria fins a l’època contemporània—, permeten situar el segell en un marc ampli que enriqueix la seua interpretació.
La tesi central que guia aquest estudi és que el segell “A los obreros de Sagunto” constitueix un dispositiu de memòria que articula tres eixos fonamentals: la memòria heroica de Saguntum, la memòria obrera de la industrialització i la memòria tràgica de la Guerra Civil. Aquests tres eixos convergeixen en una imatge que combina la figura clàssica del sacrifici amb el paisatge industrial modern, generant una síntesi visual que projecta sobre els obrers de 1938 la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de la ciutat en l’antiguitat. El segell, per tant, no sols commemora, sinó que construeix identitat i legitima resistències.
Aquest article s’organitza en diverses seccions que aborden, successivament, el segell com a objecte històric, la seua iconografia, el context de la Guerra Civil a Sagunt, la història llarga de la ciutat i la interpretació filatèlica de la peça. Les conclusions sintetitzen les aportacions principals i destaquen la rellevància del segell com a font per a l’estudi de la memòria col·lectiva i de la cultura política de la II República.
El segell com a objecte històric
L’emissió del segell “A los obreros de Sagunto” el 1938 s’inscriu en un moment crític de la Guerra Civil espanyola, quan la II República, sotmesa a una pressió militar creixent, intensifica la producció de materials propagandístics per reforçar la moral de la població i reconéixer els esforços dels sectors estratègics. Els segells postals, per la seua capacitat de circulació i per la seua funció simbòlica, esdevenen un instrument privilegiat per a aquesta finalitat. La filatèlia republicana d’aquells anys mostra una clara orientació cap a temes heroics, obrers, militars i culturals, amb un ús recurrent de figures històriques i de símbols de resistència.
El segell que ens ocupa formava part d’una emissió en parella, un format habitual en la filatèlia republicana, que sovint combinava dues imatges complementàries per reforçar un missatge polític o cultural. El document consultat assenyala que “la emisión se componía de una pareja”, encara que només es conserva un dels exemplars. Aquesta absència no impedeix, però, analitzar la peça en la seua singularitat, ja que el disseny que ha arribat fins a nosaltres concentra els elements essencials del discurs visual.
La funció propagandística del segell és evident en la tria del tema i en la composició iconogràfica. L’homenatge als obrers de Sagunt respon a la necessitat de reconéixer públicament el paper fonamental de la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo en l’esforç de guerra republicà. La siderúrgia saguntina, amb una producció de 50.000 tones d’acer el 1939, tal com indica el document, era un pilar estratègic per al subministrament de material bèl·lic i per al manteniment de la infraestructura industrial. En aquest context, els obrers esdevenen símbols de resistència i de compromís amb la causa republicana.
La imatge del segell combina aquesta dimensió contemporània amb una referència explícita al passat heroïc de Saguntum. El disseny incorpora la figura escultòrica dels Defensors de Sagunt, obra d’Agustín Querol, que representa “a una joven que hunde en su pecho un puñal después de haber matado a su hijo, que yace en sus brazos”. Aquesta escena, carregada de dramatisme i de simbolisme, evoca el sacrifici extrem dels habitants de Sagunt enfront de l’exèrcit cartaginés d’Anníbal el 219 aC. La República, en plena guerra, reactualitza aquest mite per projectar sobre els obrers de 1938 la mateixa grandesa moral i la mateixa disposició al sacrifici.
La presència de les xemeneies industrials en el fons del segell reforça aquesta lectura, ja que estableix un pont visual entre el passat i el present. La ciutat heroica de l’antiguitat es transforma en la ciutat industrial moderna, i els defensors de Sagunt esdevenen els obrers que sostenen l’esforç de guerra. El segell, per tant, no sols commemora, sinó que construeix un relat de continuïtat històrica que legitima la resistència republicana.
Iconografia del segell: Querol, Sagunt i el mite del sacrifici
L’anàlisi iconogràfica del segell requereix una aproximació detallada a l’obra d’Agustín Querol, escultor modernista que va crear el grup escultòric dels Defensors de Sagunt, conservat al Museu del Prado. Aquesta obra, com descriu el document, “combina un estudio muy realista del cuerpo humano dotándolo de tremenda carga expresiva y dramática”. La figura central, una jove que s’immola després de matar el seu fill per evitar-li l’esclavitud, sintetitza el mite saguntí del sacrifici col·lectiu davant l’amenaça cartaginesa.
La tria d’aquesta imatge per al segell de 1938 no és casual. La República, en un moment de màxima pressió militar, necessita referents heroics que reforcen la moral de la població i que legitimen la resistència. El mite de Sagunt, amb la seua combinació de tragèdia i grandesa, ofereix un model de conducta que pot ser reactualitzat en clau contemporània. La jove que s’immola es converteix en símbol de la disposició al sacrifici per una causa superior, un valor que la propaganda republicana vol transmetre als obrers i a la població en general.
La superposició de la figura clàssica amb el paisatge industrial modern crea una síntesi visual que articula dues temporalitats: la de l’antiguitat heroica i la de la guerra contemporània. Aquesta operació iconogràfica reforça la idea de continuïtat històrica i projecta sobre els obrers de Sagunt la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de la ciutat en el passat. El segell, per tant, no sols representa, sinó que interpreta i resignifica la història.
Sagunt durant la Guerra Civil: producció, bombardejos i resistència
L’estudi del segell “A los obreros de Sagunto” exigeix una contextualització precisa del paper que la ciutat exercí durant la Guerra Civil espanyola. Sagunt, i especialment el seu Port, constituïren un enclavament industrial de primer ordre per a la II República, gràcies a la presència de la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo, una de les instal·lacions siderúrgiques més importants del país. El document consultat destaca que “el esfuerzo productivo desarrollado por la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo (La Fábrica, 50.000 toneladas de acero en 1939), da idea de su importancia para la República”. Aquesta dada és reveladora: en un context de guerra total, la capacitat de produir acer —material essencial per a la fabricació d’armament, infraestructures i equipament militar— convertia Sagunt en un objectiu estratègic de primer ordre.
La siderúrgia saguntina no sols era un centre de producció, sinó també un símbol de la resistència obrera i de la capacitat de la República per mantindre la seua infraestructura industrial malgrat la pressió militar. Els treballadors de la Fàbrica assumiren un paper fonamental en l’esforç de guerra, mantenint la producció en condicions extremadament adverses, sovint sota l’amenaça constant dels bombardejos. Aquesta realitat explica la decisió de dedicar-los un segell commemoratiu: l’homenatge no és només simbòlic, sinó també polític, ja que reconeix la importància d’un col·lectiu que sostenia materialment la capacitat defensiva republicana.
Els bombardejos sobre Sagunt
La importància estratègica de Sagunt explica la intensitat dels bombardejos que la ciutat patí durant la Guerra Civil. El document assenyala que “Sagunto tuvo que soportar numerosos bombardeos por parte de la aviación nacional. Después de más de 100 bombardeos, el tres de junio de 1938 se concedió a Sagunto el ‘Distintivo al valor’”. Aquesta dada és especialment significativa: més de cent bombardejos en un període de dos anys constitueixen una pressió devastadora sobre la població civil i sobre les infraestructures urbanes.
El primer atac documentat tingué lloc el març de 1937, i els bombardejos continuaren fins al març de 1939, coincidint amb el final de la guerra. La destrucció material fou enorme: “Los bombardeos arrasaron 500 edificios en Sagunto, de un total de 1.800, y 115 en el Puerto”. Aquestes xifres indiquen que gairebé un terç del nucli urbà fou destruït, i que el Port, malgrat ser una zona industrial, també patí greus danys. La magnitud de la destrucció suggereix, com afirma el document, “una motivación de represalia a la población civil del núcleo principal de Sagunto, por su esfuerzo en apoyo de la II República”.
Aquesta interpretació és coherent amb les estratègies de guerra psicològica emprades per l’aviació franquista, que sovint dirigia els seus atacs contra poblacions civils amb l’objectiu de desmoralitzar la rereguarda republicana. Sagunt, per la seua importància industrial i pel seu compromís amb la República, es convertí en un objectiu prioritari. La concessió del “Distintivo al valor” el 3 de juny de 1938 reconeix oficialment la resistència de la ciutat davant aquesta pressió extrema.
La vida quotidiana sota les bombes
La intensitat dels bombardejos tingué un impacte profund en la vida quotidiana dels saguntins. Les sirenes, els refugis improvisats, la destrucció d’habitatges i la pèrdua de vides humanes formaren part de l’experiència diària de la població. La combinació de treball industrial i perill constant generà una atmosfera de tensió i de sacrifici que el segell de 1938 intenta sintetitzar simbòlicament. Els obrers de Sagunt no sols treballaven per a la República, sinó que ho feien en condicions de risc extrem, convertint-se en figures heroïques de la rereguarda.
La imatge del segell, amb la figura tràgica de Querol en primer pla i les xemeneies industrials al fons, reflecteix aquesta realitat. La jove que s’immola simbolitza el sacrifici extrem, mentre que les xemeneies evoquen el treball incessant dels obrers. La combinació d’ambdues imatges crea una narrativa visual que associa el sacrifici antic amb el sacrifici modern, i que projecta sobre els treballadors de 1938 la mateixa grandesa moral atribuïda als defensors de Saguntum.
El significat del “Distintivo al valor”
La concessió del “Distintivo al valor” a Sagunt el 1938 constitueix un reconeixement oficial de la resistència de la ciutat. Aquest distintiu, atorgat pel govern republicà, premiava la valentia i la capacitat de resistència de poblacions que havien patit bombardejos intensos o que havien contribuït de manera destacada a l’esforç de guerra. En el cas de Sagunt, el distintiu reconeix tant la resistència de la població civil com el paper fonamental de la siderúrgia.
Aquest reconeixement reforça la lectura del segell com a dispositiu de memòria i de propaganda. El segell no sols homenatja els obrers, sinó que insereix la seua contribució en un relat oficial de resistència i de sacrifici. La imatge de Querol, amb la seua càrrega dramàtica, reforça aquest relat i el dota d’una dimensió històrica i simbòlica que transcendeix el moment concret de la guerra.
