La meua pàtria és el meu cos ^

El meu cos és el territori que he hagut d’aprendre a habitar, defensar i celebrar. Una pàtria íntima, lliure i radicalment meua.

Sempre he sentit que la paraula pàtria em quedava gran, com si fora un abric massa rígid, massa ple d’himnes i fronteres que no m’han representat mai. Amb el temps, però, he descobert una altra manera d’entendre-la, una que no necessita banderes ni discursos solemnes: la pàtria com el meu cos. El meu cos com a territori, com a casa, com a espai polític i emocional. Una pàtria que també és matria, perquè naix d’un lloc més profund, més nutritiu i més antic que qualsevol estat.

He après a mirar-me com qui observa un mapa que es reescriu cada dia. He après a escoltar-me, a llegir-me, a interpretar-me. El meu cos ha sigut refugi quan el món exterior es tornava massa sorollós, massa exigent, massa hostil. Ha sigut trinxera quan he hagut de resistir, i ha sigut temple quan he necessitat pau. En eixe procés, he entés que la primera sobirania que posseïsc és la que exercisc sobre mi mateix.

Reivindicar el cos com a pàtria és un acte de poder. És dir que no accepte que ningú decidisca per mi com he de ser, com he de parlar, com he d’estimar o com he d’habitar-me. És recordar-me que la llibertat comença en la pell, que la dignitat no es decreta, sinó que es practica, i que la identitat no és una bandera que es planta, sinó una llavor que es rega.

Quan parle de matria, encara vaig més lluny. La matria no és un espai que es defensa, sinó un espai que es cuida. No és un territori que es conquista, sinó un territori que es cultiva. És la política de la tendresa, de la cura, de la presència. És entendre que el meu cos no és un objecte a jutjar, sinó un lloc a habitar amb respecte i paciència. I això, que pot semblar íntim, és profundament transformador. Perquè quan jo aprenc a estimar-me, a escoltar-me i a respectar-me, obric camí perquè altres també ho facen.

La meua experiència amb el cos no ha sigut lineal. He tingut moments de dubte, de lluita, de reconciliació i de descobriment. He sentit el cos com un misteri que es revela a poc a poc, com un llibre que només es pot llegir amb llum tènue i molta calma. He descobert que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó una forma de força. Que les meues cicatrius no són fracassos, sinó memòria. Que cada gest, cada postura, cada respiració conta una història que mereix ser escoltada.

El cos guarda allò que la ment intenta oblidar. Els músculs recorden allò que les paraules no saben dir. Però també he vist com el cos pot desaprendre la por, com pot reaprendre la calma, com pot tornar a confiar. Eixa és la matria: un espai que no només conserva, sinó que transforma. Un espai que em permet imaginar-me d’una altra manera, projectar-me cap a un futur més lliure, més amable, més meu.

Reivindicar el cos com a pàtria també és un acte de desobediència. En un món que ens vol productius, disponibles i sempre perfectes, jo defense el dret a descansar, a parar, a sentir, a dir prou. En un sistema que ens vol uniformes, defense la singularitat del meu cos. En una societat que ens vol desconnectats de nosaltres mateixos, defense la presència. I cada vegada que ho faig, estic fent política. Estic fent matria.

El meu cos és també relació. No visc aïllat. Els meus gestos, les meues mirades, les meues paraules creen vincles invisibles que sostenen, que acompanyen, que ressonen. Quan faig humor, quan faig crítica, quan faig tendresa, estic construint un món. Estic fent possible un espai on els cossos no siguen camps de batalla, sinó llocs de trobada. I això també és pàtria.

Per això, quan dic que la meua pàtria és el meu cos, no estic fent una metàfora bonica. Estic fent una declaració política. Estic dient que no necessite cap estat que em valide, perquè ja tinc un territori que és radicalment meu. Estic dient que no necessite cap himne, perquè ja tinc una veu. Estic dient que no necessite fronteres, perquè ja tinc arrels.

La meua pàtria és el meu cos. La meua matria és la manera d’habitar-lo. I en eixa combinació hi ha una promesa: la de construir un món on totes les persones puguen ser casa d’elles mateixes. Un món on la llibertat no siga un privilegi, sinó una pràctica. Un món on la identitat no siga una llosa, sinó una dansa. Un món on el cos no siga un enemic, sinó un territori sagrat.

I jo, amb la meua manera de viure’m, amb les meues llums i les meues ombres, amb les meues batalles i les meues celebracions, ja estic fent eixe món possible.

llegir més

La doctrina del shock ^

La doctrina del shock és, al capdavall, una manera d’entendre com el poder aprofita el dolor col·lectiu per imposar canvis que, en condicions normals, la societat rebutjaria. És una teoria incòmoda perquè ens obliga a mirar de front allò que sovint preferim no veure: que darrere de moltes crisis hi ha una arquitectura de decisions que no són neutres, que tenen responsables i que generen beneficis per a unes poques mans mentre la majoria queda desorientada, espantada o massa ocupada sobrevivint.

Quan una comunitat pateix un terratrèmol emocional, econòmic o polític, el temps es contrau. Les persones necessiten estabilitat, respostes ràpides, una sensació mínima de control. És justament en eixe buit, en eixe desconcert, on la doctrina del shock troba el seu terreny més fèrtil. No es tracta només d’aprofitar la crisi, sinó de convertir-la en una finestra d’oportunitat per a accelerar mesures que, en un context de normalitat, generarien resistències socials, debat públic o fins i tot mobilització massiva.

La història recent està plena d’exemples que il·lustren com funciona este mecanisme. Des de privatitzacions accelerades fins a retallades en drets socials, passant per reformes laborals que debiliten la capacitat de defensa de les persones treballadores. Sempre amb el mateix relat: “no hi ha alternativa”, “la situació és excepcional”, “cal actuar amb rapidesa”. El llenguatge de l’emergència esdevé una coartada perfecta per a desactivar la deliberació democràtica i reduir la ciutadania a un paper passiu, obedient, resignat.

El problema és que la doctrina del shock no sols transforma estructures econòmiques o polítiques, sinó que també erosiona la confiança col·lectiva. Quan una societat aprén que les crisis s’utilitzen per a imposar mesures impopulars, es trenca un fil invisible però essencial: la percepció que les institucions treballen per al bé comú. I quan eixa confiança es trenca, costa molt reconstruir-la. Les persones comencen a viure amb la sensació que sempre hi ha un pla ocult, que darrere de cada emergència hi ha un interès que no es diu, que el dolor social és una moneda de canvi.

També hi ha un impacte emocional profund. La doctrina del shock necessita que la gent tinga por, que se senta vulnerable, que crega que no té força per a resistir. És una estratègia que despolititza, que individualitza, que fa que cada persona pense que el problema és seu i no del sistema. Quan la por es normalitza, quan la precarietat es converteix en paisatge, quan la incertesa és constant, el terreny queda preparat perquè qualsevol mesura que prometa estabilitat siga acceptada, encara que siga injusta.

Però no tot està perdut. La doctrina del shock només funciona quan la societat està fragmentada, cansada o desinformada. Quan hi ha comunitat, organització i consciència crítica, el shock perd eficàcia. Quan les persones es reconeixen com a subjectes polítics i no com a espectadores, el relat de la inevitabilitat es trenca. Quan hi ha memòria col·lectiva, quan es recorda que altres crisis també es van utilitzar per a retallar drets, la por deixa de ser un instrument tan poderós.

Per això és tan important construir espais de resistència quotidiana, espais on la gent puga compartir experiències, analitzar el que passa i generar alternatives. La informació és una eina de defensa. La solidaritat és una vacuna contra el shock. La participació és un antídot contra la resignació. I la memòria és una brúixola que ens ajuda a no caure en els mateixos paranys una vegada i una altra.

La doctrina del shock no és inevitable. És una estratègia. I com tota estratègia, pot ser desactivada quan la societat decideix no deixar-se arrossegar pel pànic i reivindica el dret a decidir el seu futur. La clau està en no confondre urgència amb inevitabilitat, ni crisi amb submissió. En entendre que, darrere de cada moment de desconcert, hi ha també una oportunitat per a reforçar la democràcia, per a exigir transparència i per a recordar que el dolor col·lectiu no pot ser mai una excusa per a enriquir uns pocs.

Si la doctrina del shock es basa en la por, la resposta ha de basar-se en la consciència, la comunitat i la capacitat de dir prou. I això, encara que no siga fàcil, sempre és possible.

llegir més

La revolta docent té rostre de dona ^

La revolta docent que ha esclatat estes setmanes als carrers del País Valencià té un element que destaca per damunt de qualsevol altre: el seu accent de dona. No és una percepció subjectiva ni una lectura interessada. És una realitat que es pot comprovar tant en les estadístiques oficials com en les imatges que han circulat per les xarxes i els mitjans. Més del setanta per cent del professorat valencià són dones, i quan observem les manifestacions, les assemblees improvisades i les concentracions davant dels centres, és evident que són elles les que sostenen la protesta amb la mateixa força amb què sostenen, dia rere dia, l’escola pública.

Esta feminització del sector educatiu no és cap novetat. Fa dècades que l’educació infantil, primària i bona part de la secundària descansen sobre el treball constant, silenciós i sovint infravalorat de milers de mestres i professores. Són professionals que han assumit tasques que van molt més enllà de la docència: cuidar, escoltar, detectar problemes socials, gestionar conflictes, suplir mancances familiars, fer de psicòlogues, de mediadores i, en molts casos, de referents emocionals per a l’alumnat. Tot això, sovint sense el reconeixement institucional que mereixen i amb unes condicions laborals que no reflecteixen la importància del seu paper.

Quan ara ixen al carrer, no ho fan per caprici ni per rutina sindical. Ho fan perquè la situació ha arribat a un punt insostenible. La burocràcia desbordada, les retallades encobertes, la falta de recursos, l’augment de la pressió social sobre l’escola i la sensació que les administracions governen d’esquena al professorat han creat un malestar profund. I este malestar té rostre de dona perquè són elles les que, majoritàriament, carreguen amb el pes d’un sistema que confia en la seua entrega però no en la seua veu.

La feminització del sector, lluny de ser un motiu d’orgull institucional, ha servit massa vegades com a excusa per a infravalorar-lo. Les professions feminitzades solen ser professions mal pagades, poc reconegudes i carregades de responsabilitats emocionals que no apareixen en cap decret. És legítim preguntar-se si la resposta política i social seria la mateixa si el professorat fóra majoritàriament masculí. La història laboral i social del nostre país ens dona pistes clares: quan una professió està ocupada sobretot per dones, el prestigi i la remuneració solen quedar per davall del que correspondria a la seua importància real.

Per això, la revolta docent és també una revolta feminista, encara que no sempre es formule explícitament així. És la reivindicació d’un col·lectiu que ha estat essencial per a la cohesió social, per a la igualtat d’oportunitats i per a la transmissió de valors democràtics. Quan les mestres diuen prou, no estan defensant només els seus drets laborals. Estan defensant la dignitat d’un servei públic que és fonamental per al futur del país. Estan recordant-nos que sense una escola pública forta, inclusiva i ben dotada, no hi ha projecte de societat que puga avançar.

Les imatges de les manifestacions mostren un país que es mobilitza, però també mostren una realitat incòmoda: l’escola pública ha estat massa temps sostinguda per la vocació i el sacrifici personal de les seues professionals. I la vocació, per molt noble que siga, no pot ser l’únic pilar d’un sistema educatiu. Calen recursos, respecte institucional, estabilitat laboral i una escolta real a les demandes del professorat. Ignorar-les seria un error històric.

Esta revolta, amb el seu accent de dona, ens interpel·la a totes i tots. Ens recorda que darrere de cada aula hi ha una persona que treballa molt més del que diu el seu horari, que assumeix responsabilitats que no li pertoquen i que, malgrat tot, continua creient en la importància de l’educació pública. Quan eixes persones alcen la veu, el mínim que podem fer com a societat és escoltar-les. I, sobretot, actuar en conseqüència.

llegir més

«No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» ^

La frase «No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» té una força que desborda el terreny de joc i entra directament en l’espai íntim de les emocions col·lectives. És una d’eixes sentències que, malgrat la seua senzillesa, conté una càrrega simbòlica enorme. No parla només de futbol, ni tan sols només d’afició; parla d’identitat, de comunitat i d’una manera molt concreta d’entendre què significa estar juntes i junts en un món que sovint mesura el valor de les coses només pels resultats. En el cas del Rayo Vallecano, esta frase es converteix en una mena de declaració de principis, una síntesi perfecta del que representa un club que ha fet de la resistència i del sentiment de barri la seua bandera.

Quan una persona diu que la major victòria és compartir una derrota amb algú, està invertint l’ordre lògic del futbol modern. En un esport dominat per les estadístiques, els diners, les classificacions i els triomfs efímers, esta frase reivindica un altre relat possible. Un relat on el marcador no és el centre, on el que realment importa és el vincle que es crea entre l’equip i la seua gent. És una manera de dir que la derrota no és un fracàs quan es viu des de la lleialtat, la companyonia i l’orgull compartit. La derrota, en este cas, es transforma en un espai segur, un lloc on la comunitat es reconeix, es cuida i es reafirma.

El Rayo Vallecano és un club que ha crescut en un context molt particular. Vallecas no és només un barri: és un símbol de lluita, de dignitat i de resistència. És un territori on la gent ha hagut d’aprendre a defensar el que és seu, a organitzar-se, a no abaixar el cap davant les adversitats. Esta identitat col·lectiva impregna també la manera d’entendre el futbol. Per això, frases com esta ressonen amb tanta força entre la seua afició. No és només que el Rayo siga un equip modest que sovint ha de lluitar contra pressupostos, estructures i dinàmiques que li són desfavorables; és que la seua gent ha convertit esta lluita en una part essencial del seu orgull.

Quan es diu que la victòria no és el marcador sinó el vincle, s’està afirmant que el futbol pot ser una experiència emocional profunda, capaç de generar comunitat i sentit de pertinença. És una manera de recordar que hi ha equips que no es trien pels títols, sinó per la manera com representen una manera d’estar al món. El Rayo és un d’eixos equips que no necessita grans trofeus per tindre una afició fidel. La seua força naix d’un altre lloc: de la coherència entre el que és i el que representa.

La frase també té una lectura poètica molt potent. Té l’estructura d’una declaració d’amor, d’eixes que es diuen amb la veu baixa però que deixen una petjada profunda. Si substituïm el “contigo” per “contigo, Rayo”, la frase continua funcionant com una confessió íntima. És una manera de dir que l’afició no és racional, que no respon a criteris objectius, que no es pot explicar només amb paraules. És un sentiment que es viu, que es comparteix i que es transmet de generació en generació. És fidelitat, és afecte, és una forma d’incondicionalitat que no necessita justificació.

Des d’una perspectiva sociològica, la frase trenca amb la lògica del futbol-espectacle. En un moment en què els clubs es converteixen en marques, els estadis en centres comercials i les aficions en clients, reivindicar la derrota com un espai de victòria emocional és un acte de resistència. És una manera de dir que hi ha una altra manera de viure l’esport, una manera que no passa per l’èxit immediat ni per la rendibilitat econòmica. És una aposta per la comunitat, per la memòria col·lectiva, per la idea que el futbol pot ser un espai de trobada i no només un producte de consum.

També hi ha una lectura emocional que va més enllà del futbol. La derrota, quan es viu acompanyada, deixa de fer mal. Es transforma en un lloc on una persona pot sentir-se sostinguda, reconeguda i valorada. És una metàfora de la vida mateixa: hi ha moments difícils que només es poden suportar perquè hi ha algú al costat. En este sentit, la frase parla de cura, de companyia i de la importància de caminar juntes i junts, fins i tot quan el camí es fa costa amunt.

La frase és una declaració d’identitat. No és només una manera bonica de parlar del Rayo Vallecano; és una manera de reivindicar un model de futbol i, en última instància, un model de societat. Una societat on el valor de les coses no es mesura només pels triomfs, sinó per la capacitat de crear vincles, de construir comunitat i de mantindre viva la dignitat fins i tot en els moments més difícils. La major victòria, en este cas, no és guanyar un partit, sinó compartir el camí, siga quin siga el resultat.

I potser per això esta frase ha transcendit el seu origen i ha arribat a tanta gent. Perquè parla d’un sentiment universal: la necessitat de sentir que no estem a soles, que hi ha algú que camina amb nosaltres, que la derrota no és tan amarga quan es viu en companyia. En un món que sovint ens exigeix èxit constant, esta frase ens recorda que hi ha altres formes de victòria, més profundes, més humanes i més duradores.

llegir més

Monika Ertl i la dignitat que incomoda ^

Monika Ertl és una d’aquelles figures que incomoden perquè trenquen totes les categories fàcils. La seua vida és un relat que travessa continents, ideologies i identitats, i que obliga a mirar de front les contradiccions del segle XX. Filla d’un càmera del règim nazi, criada en un entorn de privilegis i silencis, acaba convertint-se en una guerrillera de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional bolivià, compromesa amb la lluita contra les dictadures militars i amb la memòria del Che Guevara. La seua trajectòria és un desafiament a la idea que el passat determina el futur, i també una invitació a pensar què significa prendre partit en un món que sovint premia la indiferència.

La història d’Ertl comença a Alemanya, però és a Bolívia on es transforma. El seu pare, Hans Ertl, fuig d’Europa després de la derrota nazi i s’instal·la a La Paz, on refà la vida envoltat d’altres exiliats que busquen amagar el seu passat. Monika creix en un ambient aparentment tranquil, però carregat de silencis i d’ombres. És en aquest context on comença a qüestionar-se el món que l’envolta, i on descobreix que la neutralitat és, sovint, una forma de complicitat. El seu procés de politització no és immediat, però sí profund: passa de ser una jove europea desorientada a una militant que entén la lluita com una forma de dignitat.

La seua acció més coneguda, l’execució del coronel Roberto Quintanilla a Hamburg el 1971, és un acte que ha generat debats intensos. Quintanilla havia estat responsable de la captura, mort i mutilació del Che Guevara, i havia actuat amb una impunitat que simbolitzava la força bruta de les dictadures llatinoamericanes. Ertl decideix actuar allà on els estats miraven cap a un altre costat. Per a unes persones, és un acte de justícia poètica; per a altres, una venjança. Però, siga com siga, és un gest que denuncia la hipocresia internacional i que recorda que la memòria dels vençuts no sempre troba camins institucionals per a ser reparada.

La seua mort, el 1973, també està envoltada d’opacitat. Agents del règim bolivià la localitzen i l’assassinen, i el seu cos mai no és retornat a la família. És una desaparició que parla de la brutalitat d’aquells anys, però també de la voluntat d’esborrar les dissidències. Ertl es converteix així en una figura que incomoda tant a les dretes autoritàries com a les esquerres que prefereixen relats més nets i menys contradictoris. La seua vida és un recordatori que la lluita política no és un espai de puresa, sinó de tensions, errors i decisions difícils.

Quan pensem en Monika Ertl des del País Valencià, la comparació no és literal, però sí simbòlica. No compartim contextos de guerrilla ni dictadures militars com les de Bolívia, però sí compartim una història marcada per silencis, memòries esborrades i lluites per la dignitat col·lectiva. La seua figura ens interpel·la perquè ens obliga a preguntar-nos qui ha tingut dret a contar la nostra història i qui ha quedat fora del relat. Durant dècades, la memòria de la Guerra Civil, de la repressió franquista, de la llengua i de la cultura pròpia ha estat subordinada a discursos oficials que buscaven uniformitzar i domesticar la diversitat del país. Encara hui, la memòria democràtica continua sent un camp de batalla on es disputa què es recorda, com es recorda i amb quines veus.

Ertl també ens parla de la dissidència com a motor de canvi. Al País Valencià, la dissidència ha pres formes diferents: moviments culturals que han mantingut viva la llengua, col·lectius veïnals que han defensat el territori, sindicats que han lluitat per drets laborals, moviments feministes que han qüestionat estructures patriarcals, o iniciatives comunitàries que han resistit l’abandonament institucional. No és la mateixa lluita que la d’Ertl, però comparteix un fil comú: la voluntat de no resignar-se davant les injustícies. La seua història ens recorda que la dissidència no és un luxe, sinó una necessitat per a qualsevol comunitat que aspire a ser lliure.

Un altre element que connecta amb la realitat valenciana és la relació amb els poders externs. La vida d’Ertl està marcada per la ingerència de potències estrangeres, per la presència de serveis secrets i per la influència de projectes polítics que superaven les fronteres nacionals. Al País Valencià, salvant totes les distàncies, també hem viscut tensions entre autonomia real i dependències polítiques, econòmiques i mediàtiques. La nostra història recent està travessada per decisions preses lluny del territori, per interessos que no sempre coincideixen amb les necessitats de la ciutadania i per una lluita constant per definir un projecte propi. La pregunta que deixa Ertl és fins a quin punt som capaces de construir un futur que no estiga condicionat per forces que ens superen.

La dignitat és un altre punt de trobada. Ertl actua per dignitat, per la del Che, per la dels pobles oprimits, per la seua pròpia. Al País Valencià, la dignitat col·lectiva s’ha expressat en moments clau: en la defensa de l’ensenyament en valencià, en la protecció del territori davant projectes especulatius, en la reivindicació de serveis públics de qualitat, en la lluita per una cultura viva i arrelada. La seua història ens convida a preguntar-nos quines formes de dignitat estem disposades a defensar hui, i quines renúncies estem assumint sense adonar-nos-en.

Monika Ertl no és un model a imitar, però sí un mirall que ens obliga a pensar. La seua vida és un recordatori que la identitat no és una herència, sinó una decisió; que la memòria és un espai de disputa; que la justícia no sempre arriba per vies institucionals; i que la dissidència és una forma de dignitat. Des del País Valencià, la seua figura ens ajuda a mirar-nos amb més honestedat i a reconéixer que les nostres lluites, encara que diferents, també busquen un mateix objectiu: construir una comunitat que no renuncie a la seua memòria, a la seua llengua, a la seua cultura i a la seua capacitat de decidir qui és i qui vol ser.

llegir més