Annita Blanch i Pepe Alba: Sagunt en l'escenari del món ^

Cada 26 d'agost se celebra el Dia Internacional de l'Actriu i de l'Actor, una jornada dedicada a reconéixer la contribució de les arts escèniques a la cultura, la societat i la nostra manera d'entendre el món. És una data que convida a recordar aquelles persones que, amb el seu talent, han sigut capaces d'emocionar generacions senceres i de convertir el teatre i el cinema en autèntics espais de trobada humana.

A Sagunt, ciutat amb una llarga tradició teatral que es remunta als temps romans, aquesta celebració adquireix un significat especial gràcies a dues figures que han deixat una petjada destacada en la història de la interpretació: Annita Blanch i Pepe Alba.

Parlar de Pepe Alba és parlar d'un dels grans noms del teatre valencià de la primera meitat del segle XX. Nascut a Sagunt el 1885, fill d'una família humil vinculada a l'artesania de l'espart, va desenvolupar una carrera extraordinària que el portaria a convertir-se en una de les figures més populars dels escenaris valencians.

Abans de triomfar com a actor, Pepe Alba va mostrar habilitats artístiques en camps tan diversos com la pintura i l'elaboració d'escenografies. Tanmateix, seria el teatre el que li donaria major projecció. Va destacar tant en el sainet valencià com en la comèdia, la sarsuela i la revista, demostrant una capacitat extraordinària per adaptar-se a diferents registres interpretatius.

La seua trajectòria està estretament relacionada amb l'època daurada del teatre popular valencià. Com a actor, empresari i autor, va contribuir decisivament a la difusió de la cultura escènica en valencià, arribant a estrenar centenars d'obres i convertint-se en una autèntica referència per a diverses generacions d'intèrprets. La seua importància és tal que l'Ajuntament de Sagunt continua homenatjant la seua memòria mitjançant el Premi de Teatre Pepe Alba dins dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt.

Si Pepe Alba representa l'èxit del teatre valencià, Annita Blanch simbolitza la projecció internacional del talent sorgit de Sagunt. Nascuda a la ciutat el 26 de juliol de 1910 com Ana María Blanch Ruiz, va emigrar durant la seua joventut a Mèxic, on desenvoluparia una de les carreres més brillants del cinema i del teatre mexicans del segle XX.

Annita Blanch va destacar especialment durant l'anomenada Edat d'Or del cinema mexicà. La seua participació en pel·lícules com La barraca, Tlayucan o El abanico de Lady Windermere la va convertir en una de les actrius més reconegudes del seu temps. A més, va obtindre diverses nominacions als Premis Ariel i va desenvolupar una intensa activitat tant en el teatre com en la televisió.

La seua història és també la d'una artista que va saber reinventar-se constantment. Des dels escenaris teatrals fins a les pantalles de cinema i televisió, Annita Blanch va demostrar una versatilitat admirable que la va mantindre activa durant més de cinc dècades. El seu nom figura hui entre les grans intèrprets de la cultura mexicana, sense que això faça oblidar les seues arrels saguntines.

En una ciutat coneguda universalment pel seu Teatre Romà i pel festival Sagunt a Escena, les figures de Pepe Alba i Annita Blanch recorden que la tradició teatral local no és únicament patrimoni arquitectònic. També és una qüestió de persones, de talent i de vocació artística.

El Dia Internacional de l'Actriu i de l'Actor és una magnífica ocasió per reivindicar la memòria d'aquests dos saguntins il·lustres. Cadascun des del seu context i la seua època, van demostrar que els escenaris poden convertir-se en ponts entre cultures, territoris i generacions. Gràcies al seu treball, el nom de Sagunt va viatjar molt més enllà de les muralles, dels carrers i del seu històric teatre, arribant als principals centres culturals de València, Espanya i Mèxic.

Recordar-los hui és també reconéixer el valor de les arts escèniques com a element fonamental de la nostra identitat cultural. Perquè darrere de cada gran actor i de cada gran actriu hi ha una història de dedicació, esforç i amor per l'escena. I en aquesta història del teatre, Sagunt té dos noms propis que mereixen ser celebrats: Annita Blanch i Pepe Alba.

llegir més

Sants de la Pedra ^

Quan arriba juliol, l’aire de Sagunt s’ompli d’una mena d’expectació antiga, arrelada al cor de la ciutat. Es respira tradició, devoció i comunitat. Els Sants de la Pedra, Abdó i Senén, tornen a ocupar un lloc central en les vides de saguntins i saguntines, amb un fervor que va molt més enllà d’un simple record religiós. La seua figura encarna una manera de viure, un relat compartit que ens parla de la importància de la terra, del treball agrícola, i del vincle entre la natura i la cultura.

La devoció als Sants de la Pedra té les seues arrels en la protecció contra les tempestes, les pedregades i els desastres que podrien destruir les collites. Durant segles, Sagunt ha viscut al ritme dels seus camps, i la imatge de dos sants que vigilen i protegeixen les collites no és només simbòlica, sinó que forma part del teixit emocional d’una població que sap que dependre de la terra significa també estar exposada a la seua fragilitat.

Històricament, Sagunt ha sigut una ciutat amb una forta vocació agrícola. Abans de ser un referent industrial i turístic, les hortes i els bancals definien el paisatge. Les tarongeres, les vinyes, les oliveres i els camps de cereals dibuixaven una geografia rica que nodria famílies, generacions senceres que vivien del treball al camp. L’agricultura no era només una activitat econòmica; era un estil de vida, un espai d’aprenentatge intergeneracional, un lloc on es compartien valors com l’esforç, la paciència i el respecte pel cicle natural.

És en aquest context que els Sants de la Pedra van trobar un lloc estable en el cor de Sagunt. La seua celebració no és només una festa patronal, sinó una trobada amb la pròpia història. Les processons, les misses, la decoració dels carrers, les danses i els actes culturals són molt més que rituals. Són la manera que té la comunitat de recordar d’on ve, de reconèixer el treball que ha forjat el caràcter del poble, i d’afirmar que encara hi ha espai per a la memòria en un món que avança ràpidament.

Si hi ha alguna cosa que distingeix la festivitat dels Sants de la Pedra a Sagunt és la capacitat de combinar el respecte per la tradició amb un esperit obert i acollidor. En les últimes dècades, la festa s’ha renovat en alguns aspectes, adaptant-se als temps i a les sensibilitats actuals. Les comissions de festes treballen perquè totes les persones se senten representades, incloses i benvingudes. Ja no es tracta només de repetir costums antics, sinó de revitalitzar-los amb una mirada plural que incloga les diverses realitats de la ciutat.

En aquest sentit, la dimensió inclusiva de les festes és especialment remarcable. Les associacions locals, els col·lectius culturals, les entitats educatives i les famílies participen activament en les activitats. Es dona espai a diverses formes d’expressió, des del folklore tradicional fins a les creacions contemporànies que busquen connectar el passat amb el present. La festa es converteix així en un laboratori de convivència, un moment privilegiat per compartir vivències, per enfortir els llaços comunitaris i per celebrar la diversitat.

També cal destacar que la festa té una dimensió pedagògica. Per a les generacions més joves, el vincle amb els Sants de la Pedra pot ser una porta d’entrada a la història agrícola de Sagunt, una manera d’entendre que el desenvolupament d’una ciutat no sempre s’ha construït des dels grans edificis o les fàbriques, sinó des de la constància del treball al camp. Les escoles aprofiten aquests dies per parlar de la importància de l’agricultura, per recuperar coneixements populars, i per fer visibles les persones que han contribuït al benestar col·lectiu a través del cultiu de la terra.

Hi ha, també, una dimensió emocional que no es pot obviar. La festa dels Sants de la Pedra és un moment de retrobament, d’unió familiar, d’intercanvi d’anècdotes, de retorn als orígens. Saguntins i saguntines que viuen fora tornen per participar en les celebracions, per saludar els veïns i les veïnes, per sentir que la ciutat encara parla el llenguatge dels records. Les places s’omplin de converses, els menuts juguen amb una llibertat que només es dona en el marc festiu, i les persones majors reviuen instants que pareixien perduts en el temps.

No podem parlar dels Sants de la Pedra sense mencionar la seua capacitat de crear sentit de pertinença. En un món marcat per la fragmentació, per la velocitat i per l’anonimat, les festes locals com aquesta funcionen com antídots simbòlics contra la desconnexió. Permeten reconéixer-se en l’altre, reforcen identitats compartides, i donen valor a allò que sovint passa desapercebut: el gest senzill, la paraula afectuosa, el record que habita en una cançó popular.

Des d’aquesta perspectiva, la celebració dels Sants de la Pedra no és només una manifestació religiosa. És una eina potent de cohesió social, un espai on s’entrellacen les emocions, les conviccions i les esperances. Quan els campanars repiquen en honor als sants, també sonen com a metàfora d’una ciutat que no vol oblidar les seues arrels. Els camps que una vegada definien l’economia local, ara deixen pas a altres formes de vida, però la seua memòria roman present a través dels relats orals, dels costums conservats i de les celebracions que ens recorden d’on venim.

Per últim, cal reconéixer que la festa té una dimensió estètica que captiva. Els carrers es guarnixen amb flors, banderoles i llums que creen una atmosfera especial. Tot contribueix a generar una experiència immersiva, un parèntesi en la rutina, un moment per a deixar-se portar per la màgia del costum. I enmig d’aquest escenari, els Sants de la Pedra tornen a ser els protagonistes, símbols de protecció i esperança, figures que connecten el sagunt del passat amb el sagunt del futur.

Celebrar-los és també afirmar que l’agricultura, tot i les dificultats actuals, continua sent una part essencial de la nostra identitat. És reconéixer que cultivar la terra no és només plantar hortalisses, sinó també sembrar memòria, cuidar el territori i estimar allò que ens defineix com a poble. Els Sants de la Pedra ens ho recorden cada any, amb la seua presència silenciosa però eloqüent. I Sagunt respon amb música, festa i estima.

llegir més

Del telescopi de Galileu a les Voyager: tres moments que van canviar la nostra visió de l'univers ^

Hi ha dates que, sense saber-ho, uneixen alguns dels moments més importants de la història de l'exploració humana. El 25 d'agost és una d'elles. Aquell dia de 1609, Galileu Galilei presentava el seu telescopi davant el Senat de Venècia. Exactament 380 anys més tard, el 25 d'agost de 1989, la sonda Voyager 2 sobrevolava Neptú. I el 25 d'agost de 2012, la Voyager 1 arribava a l'espai interestel·lar, convertint-se en el primer objecte fabricat per la humanitat que abandonava la influència directa del nostre sistema solar.

Com a tecnòleg, resulta difícil no veure una línia contínua entre aquests tres esdeveniments. Tots comparteixen una mateixa idea: la necessitat humana d'anar més lluny del que permeten els nostres ulls.

L'estiu de 1609, Galileu va presentar davant les autoritats de la República de Venècia un instrument revolucionari basat en les notícies que havia rebut sobre uns aparells òptics desenvolupats als Països Baixos. El científic italià no havia inventat el telescopi, però sí que el va perfeccionar de forma extraordinària. La demostració davant el Senat va causar una enorme impressió, ja que permetia observar objectes llunyans amb una precisió desconeguda fins aleshores.

Per als governants venecians, l'instrument tenia una evident utilitat militar i comercial. Poder detectar embarcacions a gran distància proporcionava un avantatge estratègic considerable. No obstant això, Galileu va comprendre que el veritable potencial del telescopi es trobava molt més amunt, en el cel nocturn.

Durant els mesos següents, va dirigir aquell instrument cap als astres i va descobrir muntanyes a la Lluna, les fases de Venus, les taques solars i quatre satèl·lits orbitant Júpiter. Aquestes observacions van qüestionar la visió tradicional de l'univers i van contribuir decisivament a consolidar la revolució científica moderna. Per primera vegada, la humanitat disposava d'una ferramenta capaç d'ampliar els límits de la percepció humana.

Si el telescopi de Galileu va permetre veure més lluny, la Voyager 2 va representar la possibilitat d'arribar més lluny. Llançada per la NASA el 1977, la sonda va emprendre un viatge extraordinari pels planetes exteriors del sistema solar. El seu moment culminant va arribar el 25 d'agost de 1989, quan va realitzar el primer i únic sobrevol de Neptú efectuat per una nau espacial.

Aquell encontre va transformar els coneixements sobre el planeta més allunyat conegut en aquell moment. Les imatges enviades per la Voyager 2 van revelar una atmosfera extraordinàriament dinàmica, grans tempestes i característiques geològiques sorprenents en Tritó, la major lluna de Neptú. Tot allò que fins aleshores havia sigut un petit punt blavós observat amb telescopis es convertia en un món real i complex.

Des d'una perspectiva tecnològica, la missió continua sent admirable. Els ordinadors que governaven la Voyager 2 tenien una potència infinitament inferior a la de qualsevol telèfon mòbil actual. Tanmateix, van ser suficients per guiar una nau durant milers de milions de quilòmetres i permetre una de les exploracions més exitoses de la història.

Però encara hi havia una fita més extraordinària. El 25 d'agost de 2012, la Voyager 1 va travessar l'heliopausa, la frontera on el vent solar deixa de dominar l'espai circumdant. A partir d'aquell moment, la sonda va començar a navegar per l'espai interestel·lar, convertint-se en el primer emissari humà més enllà del sistema solar.

La imatge resulta gairebé poètica. Un objecte construït per éssers humans a la Terra continua viatjant pel cosmos més de quaranta anys després del seu llançament. Porta a bord el famós Disc d'Or, una mena de missatge en una botella còsmica amb sons, imatges i música representatius de la humanitat.

Quan observem la connexió entre aquestes tres dates, podem apreciar com evoluciona la tecnologia al llarg dels segles. Galileu va ampliar la nostra capacitat d'observar. Les Voyager van ampliar la nostra capacitat d'explorar. Hui, els telescopis espacials, les missions robòtiques i la intel·ligència artificial continuen ampliant els límits del coneixement.

La història de la ciència no és una successió d'invents independents. És una cadena de descobriments en la qual cada generació construeix sobre el treball de les anteriors. Sense el telescopi de Galileu, probablement no hauríem entés el nostre lloc en l'univers. Sense eixa revolució científica, potser mai hauríem sigut capaços d'enviar naus a Neptú o d'abandonar el sistema solar.

Per això, el 25 d'agost és molt més que una simple data del calendari. És un recordatori que el progrés tecnològic naix de la curiositat humana. Des d'un observatori de la Venècia del segle XVII fins als límits de l'espai interestel·lar, la mateixa pregunta continua impulsant-nos: què hi ha més enllà?

llegir més

Windows 95: el dia que l'ordinador va entrar definitivament a les llars ^

El 24 d'agost de 1995 Microsoft va llançar Windows 95, un sistema operatiu que va marcar un abans i un després en la història de la informàtica. Aquella data no sols va representar l'arribada d'una nova versió de Windows, sinó el començament d'una nova manera d'entendre la relació entre les persones i els ordinadors.

Com a professional de la tecnologia, considere que és difícil trobar un altre producte informàtic que haja tingut un impacte tan profund en la societat. Hui estem acostumats a interactuar amb ordinadors, telèfons intel·ligents i serveis al núvol d'una manera aparentment senzilla, però bona part d'eixa experiència té les seues arrels en decisions de disseny i usabilitat que es van popularitzar amb Windows 95.

Fins a aquell moment, l'ús dels ordinadors personals continuava sent, en certa manera, una activitat reservada als més iniciats. Encara que Windows 3.1 havia contribuït a democratitzar la informàtica, moltes tasques continuaven sent complexes per a l'usuari mitjà. Windows 95 va canviar aquesta realitat gràcies a una interfície més intuïtiva i accessible que reduïa considerablement la corba d'aprenentatge.

La gran innovació visible va ser la introducció del menú Inici i de la barra de tasques, dos elements que s'han convertit en símbols de la informàtica moderna. La possibilitat d'accedir ràpidament als programes, gestionar diverses aplicacions obertes i navegar pel sistema d'una manera coherent va transformar l'experiència dels usuaris. Encara hui, més de trenta anys després, molts sistemes operatius continuen inspirant-se en aquests conceptes.

Des d'un punt de vista tècnic, Windows 95 també va representar una evolució important. Va introduir suport millorat per a arquitectures de 32 bits, una millor gestió de la memòria i el sistema Plug and Play, que facilitava enormement la instal·lació de maquinari nou. Els qui van viure aquella època recordaran perfectament el que significava connectar una impressora, una targeta de so o un mòdem abans de Plug and Play: hores de configuracions manuals, conflictes d'IRQ i molta paciència.

L'impacte va anar molt més enllà de la tecnologia. Microsoft va desplegar una campanya de màrqueting sense precedents. Botigues obertes a mitjanit, cues per adquirir el producte i una cobertura mediàtica extraordinària van convertir el llançament en un esdeveniment cultural. L'ordinador personal deixava de ser una ferramenta exclusiva de l'oficina per a convertir-se en un element habitual de les llars.

Windows 95 també va coincidir amb els primers passos de la popularització d'Internet. Encara que les primeres versions no incorporaven totes les eines que coneixeríem posteriorment, va contribuir decisivament a preparar milions de persones per a la revolució digital que estava a punt d'arribar. Els mòdems de 28.8 i 56 kbps, els primers correus electrònics i la navegació web domèstica van començar a formar part del dia a dia de moltes famílies.

Per a la meua generació, Windows 95 representa molt més que un simple sistema operatiu. És el record dels primers ordinadors multimèdia, dels CD-ROM, dels videojocs instal·lats des de diversos discos, dels sons característics de l'arrancada i de l'emoció de descobrir les possibilitats d'una tecnologia que estava transformant el món davant dels nostres ulls.

Amb la perspectiva que donen els anys, es pot afirmar que Windows 95 va contribuir a establir les bases de la informàtica moderna. Moltes de les convencions que hui considerem naturals, com l'escriptori gràfic, les finestres, les icones, els accessos directes o la navegació mitjançant menús, van consolidar la seua popularitat gràcies a aquell producte.

El 24 d'agost de 1995 Microsoft no sols va llançar un nou sistema operatiu. Va posar en marxa una revolució tecnològica que va accelerar la digitalització de la societat i va acostar la informàtica a milions de persones. Per als qui ens dediquem professionalment a la tecnologia, Windows 95 continua sent un dels grans punts d'inflexió de la història digital contemporània, una fita que mereix ser recordada tant per la seua transcendència tècnica com per la seua enorme influència social.

llegir més

Els saguntins de Mauthausen: el deure de no oblidar ^

Hi ha històries que una ciutat no pot permetre's el luxe d'oblidar. Històries que formen part de la seua memòria col·lectiva i que ens interpel·len encara hui. Entre elles es troba la dels quatre saguntins deportats als camps de concentració nazis i assassinats a Mauthausen-Gusen durant la Segona Guerra Mundial: Ramón Agustí Hervás, Juan Bautista Barberà Solà, Francisco García Ancejo i Andrés Villaplana Rius.

Durant molts anys, la seua història va romandre quasi en silenci. Com la de milers de republicans espanyols que, després de la derrota de la República en la Guerra Civil, es van veure obligats a exiliar-se a França. Quan l'ocupació nazi va arribar al país veí, molts d'ells van ser capturats i deportats als camps de concentració del Tercer Reich, on van patir persecució, treballs forçats i, en massa casos, la mort.

El drama dels deportats espanyols no és només una història europea. També és una història local. És la història de veïns que van nàixer als carrers de Sagunt, que van créixer entre les seues cases i places, i que acabaren sent víctimes d'un dels règims més criminals de la història de la humanitat. Quan parlem de l'Holocaust i del nazisme solem pensar en esdeveniments llunyans, però la realitat és que aquelles tragèdies també tenen noms i cognoms saguntins.

Per això resulten tan importants els homenatges que en els últims anys ha impulsat la ciutat. La col·locació de plaques commemoratives, els actes institucionals i les iniciatives de recuperació de la memòria democràtica no són una qüestió simbòlica menor. Són una forma de justícia. Una manera de retornar a estes persones el lloc que mereixen en la història de Sagunt.

De vegades hi ha qui qüestiona la utilitat de recordar fets ocorreguts fa més de huitanta anys. Però precisament per això cal recordar-los. La memòria no és un exercici de nostàlgia. És una ferramenta democràtica. Les societats que obliden els seus errors corren el risc de repetir-los. Els discursos d'odi, la intolerància, l'autoritarisme i la deshumanització de l'adversari no van aparéixer de la nit al dia a l'Europa dels anys trenta. Van créixer lentament, alimentats per la indiferència i el silenci.

Mauthausen va ser un dels camps més terribles del sistema nazi. Milers d'espanyols hi van ser empresonats i assassinats. Entre ells hi havia valencians i també saguntins. Que els seus noms continuen presents en la memòria de la ciutat és una obligació moral que transcendeix qualsevol ideologia. Parlar de Ramón Agustí, Juan Bautista Barberà, Francisco García i Andrés Villaplana no és una qüestió partidista. És una qüestió de dignitat humana.

Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària. Recorda els ibers, els romans, les guerres i les transformacions industrials. Però també ha de recordar aquells veïns que van perdre la vida defensant uns ideals de llibertat i que acabaren atrapats per la barbàrie nazi. La seua història forma part del patrimoni immaterial de la ciutat tant com qualsevol monument o jaciment arqueològic.

Mentre els seus noms continuen sent pronunciats, mentre les noves generacions coneguen el que els va ocórrer i mentre la ciutat mantinga viu el seu record, els qui van intentar esborrar-los hauran fracassat. Perquè la pitjor de les morts és l'oblit. I Sagunt té el deure, ara i sempre, de no oblidar els seus veïns de Mauthausen.

llegir més