Educació ^

L’educació és, probablement, l’únic espai on una societat es mira de veritat al mirall. No és un eslògan, ni una frase feta, ni una d’eixes proclames solemnes que repetim quan convé. L’educació és el lloc on es veu, sense filtres, què som com a comunitat i què estem disposats a ser. I, tanmateix, sovint la tractem com un assumpte secundari, com una qüestió que ja resoldran altres, com un servei que funciona en pilot automàtic. Però educar no és un tràmit: és una aposta radical pel futur col·lectiu.

Vivim en un temps accelerat, on tot es mesura en resultats immediats, en productivitat, en competències que es puguen quantificar. Però l’educació no és una fàbrica de perfils laborals ni un mecanisme per ajustar-se a les exigències del mercat. L’educació és un procés profundament humà, un espai de trobada, de creixement, de dubte i de contradicció. És un territori on les persones aprenen a ser, a conviure, a pensar i a imaginar alternatives. I això, que hauria de ser obvi, s’ha convertit en una idea gairebé subversiva.

L’escola, en teoria, hauria de ser un refugi. Un lloc on les criatures i les persones joves troben allò que el món adult no sempre els dona: temps per explorar, espais per equivocar-se, criteri per interpretar la realitat, límits que els ajuden a créixer, oportunitats per descobrir qui són i qui poden arribar a ser. Però massa sovint convertim l’escola en un mirall de les nostres pròpies incoherències. Demanem creativitat, però penalitzem el risc. Demanem pensament crític, però premiem l’obediència. Demanem autonomia, però controlem cada minut. Demanem ciutadania, però eduquem per a l’examen.

Aquesta contradicció constant genera un sistema que, en lloc d’obrir portes, les tanca. Un sistema que, en lloc de cultivar la curiositat, la redueix a una anècdota. Un sistema que, en lloc de celebrar la diversitat, tendeix a uniformar. I, malgrat tot, les persones que treballen en l’educació continuen sostenint-lo amb una vocació que frega l’heroisme. Mestres, educadores, orientadors, personal de suport, direccions… totes aquestes persones fan possible que l’escola siga, encara, un espai de llum enmig d’un món que sovint prioritza altres coses.

La gran batalla educativa del segle XXI no és tecnològica. No va de tauletes, ni de plataformes digitals, ni d’intel·ligència artificial. Va de criteri. Va de formar persones capaces de distingir informació de coneixement, opinió de manipulació, llibertat d’individualisme. Va de donar eines perquè cadascú puga construir una mirada pròpia sobre el món, una mirada que no siga una còpia de la dels altres, sinó una síntesi personal, crítica i compromesa.

Educar és ensenyar a pensar, no a repetir. És acceptar que una persona jove que et contradiu amb arguments és un èxit educatiu, no un problema. És entendre que la memòria és útil, però el pensament és imprescindible. És assumir que l’educació no és un procés lineal ni previsible, sinó un camí ple de bifurcacions, de preguntes sense resposta i de descobriments inesperats.

Però l’educació no és només responsabilitat de l’escola. És un ecosistema. Famílies, institucions, mitjans de comunicació, xarxes socials, entitats culturals, clubs esportius, associacions de barri… totes aquestes peces formen part del procés educatiu. Totes eduquem, vulguem o no. I quan un d’aquests pilars falla, l’escola ho paga. Quan una família no pot o no sap acompanyar, l’escola ho nota. Quan els mitjans transmeten missatges superficials o polaritzats, l’escola ho nota. Quan les xarxes socials amplifiquen discursos d’odi o desinformació, l’escola ho nota. Quan les institucions no aposten per l’educació de manera decidida, l’escola ho nota.

Per això cal una mirada col·lectiva. No podem exigir a l’escola que resolga totes les fractures socials. No podem demanar-li que compense totes les desigualtats, que cure totes les ferides, que substituïsca totes les absències. Però sí podem exigir-nos com a societat que deixem de delegar en ella allò que no volem afrontar. L’educació és un pacte entre generacions, no una càrrega que recau només en un sector professional.

També cal parlar de la diversitat. L’escola és un dels pocs espais on persones de procedències, realitats i capacitats molt diferents conviuen de manera quotidiana. I això és un tresor. Però perquè siga un tresor real, cal que l’escola siga inclusiva de veritat. No n’hi ha prou amb discursos. Calen recursos, formació, temps, espais i una mirada que entenga que la diversitat no és un problema a gestionar, sinó una oportunitat per aprendre a conviure en un món plural.

L’educació inclusiva no és només atendre les necessitats específiques d’algunes persones. És transformar la manera d’ensenyar perquè totes puguen aprendre. És reconéixer que no hi ha un únic ritme, ni una única manera d’entendre, ni una única forma de demostrar el que s’ha après. És assumir que la diferència no és una excepció, sinó la norma. I és, sobretot, garantir que cap persona quede arrere per falta de suport, d’acompanyament o de comprensió.

En aquest sentit, cal reivindicar la importància de l’educació emocional. Vivim en un món que sovint ens exigeix ser productius, eficients i resilients, però que no ens ensenya a gestionar el que sentim. L’escola pot ser un espai on les persones aprenguen a identificar les seues emocions, a expressar-les, a regular-les i a entendre les dels altres. Això no és un afegit, ni una moda pedagògica: és una necessitat. Una persona que sap què sent i per què ho sent és una persona més lliure, més segura i més capaç de relacionar-se de manera sana.

També cal repensar el paper de les famílies. Massa sovint es parla de la corresponsabilitat educativa com si fóra una teoria abstracta, però en realitat és una pràctica quotidiana. Les famílies no han de ser espectadores, sinó aliades. No han de ser jutges, sinó companyes de camí. No han de veure l’escola com un servei, sinó com una comunitat. Quan escola i família treballen juntes, l’educació es multiplica. Quan es veuen com adversàries, tot es complica.

I, per descomptat, cal cuidar les persones que eduquen. No podem exigir-los que siguen psicòlogues, mediadores, expertes en tecnologia, gestores de conflictes, referents emocionals i, a més, professionals de la seua matèria, sense donar-los el temps, la formació i el reconeixement que necessiten. L’educació és una professió d’altíssima complexitat, i sovint la tractem com si fóra una tasca senzilla. Però educar és una de les responsabilitats més grans que existeixen. I qui educa necessita sentir-se valorat, escoltat i acompanyat.

Enmig de tot això, hi ha una idea que no hauríem d’oblidar: educar és un acte de fe en la humanitat. És creure que el coneixement transforma, que la cultura allibera, que la convivència es construeix, que el futur no està escrit. És apostar per la possibilitat que les persones que venen darrere siguen capaces de fer-ho millor que nosaltres. És confiar que, malgrat les dificultats, malgrat les contradiccions, malgrat els errors, sempre hi ha una oportunitat per aprendre i per créixer.

L’educació no és un servei: és un pacte. Un pacte que diu: et preparem perquè pugues ser lliure, perquè pugues pensar per tu mateix, perquè pugues conviure amb els altres, perquè pugues transformar el món. I aquest pacte no es pot trencar. No es pot convertir en una mercaderia, ni en un instrument polític, ni en un camp de batalla ideològic. L’educació és massa important per deixar-la en mans de la improvisació o de la indiferència.

Per això cal reivindicar-la cada dia. Cal defensar-la quan es qüestiona, cal millorar-la quan es queda curta, cal escoltar-la quan ens interpel·la. L’educació és un organisme viu, que evoluciona, que s’adapta, que es transforma. I nosaltres hem de transformar-nos amb ella.

Educar no és només ensenyar continguts. És construir ciutadania. És formar persones capaces de viure en un món complex sense renunciar a la seua humanitat. És sembrar llavors que potser no veurem créixer, però que sabem que donaran fruit. És, en última instància, un acte d’amor col·lectiu.

llegir més

Dansa ^

La dansa com a teràpia és una de les formes més antigues i universals d’expressió humana. Abans que existiren les paraules, ja existia el moviment, i és precisament aquesta essència primària la que converteix la dansa en una eina de benestar emocional i social. En iniciatives com INSproject, el cos esdevé un espai d’aprenentatge, de cura i de convivència, demostrant que moure’s no és només una activitat física, sinó també una manera de connectar amb una mateixa persona i amb el grup.

La dansa-teràpia parteix de la idea que cos i ment formen una unitat inseparable. Quan el cos es desbloqueja, la ment respira; quan el moviment flueix, les emocions troben un canal segur per expressar-se. Ballar ajuda a reduir l’estrés i l’ansietat, perquè el ritme i la respiració generen un estat de presència que calma. També reforça l’autoestima i la relació amb el propi cos, ja que la dansa no exigeix perfecció, sinó escolta i autenticitat. A més, facilita l’expressió emocional en persones que potser no troben les paraules adequades, i afavoreix la cohesió social, perquè el moviment compartit crea vincles immediats basats en la confiança i l’escolta.

En un entorn educatiu o comunitari, la dansa es converteix en una metodologia que transforma la convivència. INSproject aposta per un model on el moviment és un llenguatge pedagògic que millora el clima emocional, fomenta la inclusió i desperta la creativitat. Quan un grup balla junt, desapareixen jerarquies i diferències, i cadascuna de les persones participants pot aportar el seu ritme, el seu gest i la seua manera d’estar al món. L’aula o l’espai comunitari es transforma en un lloc segur, lúdic i respectuós, on el cos té veu i on les emocions poden circular sense por.

La dansa-teràpia no busca passos correctes ni coreografies impecables. El seu objectiu és escoltar el cos, reconéixer els seus límits i possibilitats, i permetre que parle. En un món accelerat i sovint desconnectat de les emocions, ballar és una manera de recuperar la pròpia essència, de tornar a un espai intern de calma i llibertat. És un acte de resistència i, alhora, de cura.

La dansa com a teràpia és, en definitiva, una eina de salut, una forma d’educació emocional i un pont entre persones. Projectes com INSproject demostren que, quan el moviment entra en la vida quotidiana, s’activen processos de canvi profund: millora la convivència, augmenta la motivació i es reforça la identitat col·lectiva. Ballar és una manera de cuidar-nos, i potser és justament això el que més necessitem en temps incerts.

llegir més

Prioritat Nacional valenciana ^

Parlar de “prioritat nacional” per als valencians i valencianes és una qüestió incòmoda per a molts poders polítics, però absolutament necessària si volem deixar de ser un territori administrat i començar a ser un poble que decideix. Massa sovint se’ns diu que no toca, que no és el moment, que hi ha problemes més urgents. Però la realitat és que sense una prioritat nacional clara, tots els altres problemes acaben resolent-se sempre des d’una lògica aliena, subordinada i incompleta.

La prioritat nacional valenciana no pot ser només simbòlica, ni reduir-se a quatre gestos buits o a una identitat decorativa. Ha de tenir contingut polític real. Ha de partir de la memòria, sí, però sobretot ha d’estar orientada al present i al futur. I això implica assumir una veritat incòmoda: els valencians i valencianes arrosseguem una pèrdua de drets col·lectius que no ha estat mai plenament reparada.

La derrota d’Almansa i la pèrdua dels furs no són una simple anècdota històrica. Són l’origen d’un procés de despossessió política que encara avui condiciona la nostra capacitat de decidir. Amb els decrets de Nova Planta es va desmantellar un sistema institucional propi, un dret civil propi i una manera d’entendre la governança basada en pactes i equilibris. No es va perdre només autonomia, es va perdre sobirania interna. I això marca.

La Transició i l’Estatut van suposar una recuperació parcial, però insuficient. L’autogovern valencià actual està ple de límits, de tuteles i de dependències. No és casualitat que drets àmpliament recolzats socialment, com el dret civil valencià, continuen bloquejats. No és casualitat que el finançament siga injust de manera estructural. No és casualitat que moltes decisions clau sobre territori, infraestructures o serveis públics es prenguen lluny del País Valencià i sovint d’esquena a la seua realitat.

Per això, la prioritat nacional hauria de ser recuperar capacitat real de decisió. No com un eslògan, sinó com una pràctica política concreta. Decidir sobre els nostres recursos, sobre el nostre model de desenvolupament, sobre la protecció del territori, sobre la llengua, sobre el marc jurídic que regula la vida quotidiana. Sense això, parlar d’identitat és parlar de cartró pedra.

En aquest context, resulta especialment greu la posició de partits com PP i Vox, que fan de la identitat un instrument retòric mentre buiden de contingut qualsevol reivindicació real. Parlen constantment de símbols, però fugen de la memòria. Exhibeixen senyeres, però s’incomoden quan es parla de furs, d’autogovern històric o de drets nacionals. Defensen una valenciania inofensiva, folkloritzada, compatible amb qualsevol renúncia política.

Aquesta contradicció no és accidental, és ideològica. Vox rebutja obertament qualsevol pluralitat nacional dins l’Estat i considera sospitosa qualsevol reivindicació pròpia que no passe pel centralisme. El PP, en canvi, juga a l’ambigüitat: es presenta com a defensor de “lo nostre” mentre accepta, gestiona i perpetua un model que ens manté en una posició subordinada. El resultat és el mateix: una renúncia conscient a dotar la identitat valenciana de contingut polític real.

Una comunitat que no pot parlar amb normalitat de drets nacionals és una comunitat amb baixa autoestima col·lectiva. I aquesta baixa autoestima no apareix sola, es construeix. Es construeix quan es diu que reivindicar drets divideix. Quan es presenta la memòria com a conflicte. Quan es criminalitza qualsevol discurs que vaja més enllà de la gestió autonòmica limitada. Quan es fa creure que ja tenim prou amb el que hi ha.

Però no en tenim prou. No mentre no puguem decidir lliurement sobre qüestions fonamentals. No mentre drets reconeguts jurídicament siguen bloquejats políticament. No mentre se’ns exigisca lleialtat institucional sense un respecte equivalent. No mentre la identitat valenciana siga acceptable només quan no molesta.

La prioritat nacional valenciana hauria de ser també connectar la qüestió identitària amb la vida material de la gent. Parlar d’autogovern no pot quedar-se en un debat abstracte. Té a veure amb l’accés a l’habitatge, amb la defensa del medi, amb un model productiu sostenible, amb serveis públics de qualitat, amb oportunitats per a la joventut. Quan no decidim nosaltres, altres decideixen, i normalment no ho fan pensant en el bé comú del País Valencià.

Una identitat política madura no s’oposa a la pluralitat interna, la integra. Ser valencians i valencianes no és ser tots iguals, és compartir una història, un territori i una voluntat de futur. La prioritat nacional no hauria de servir per excloure, sinó per garantir que totes les persones que viuen i construeixen el país tinguen veu en les decisions que les afecten.

També és imprescindible recuperar el valor de les institucions pròpies. No com a estructures buides, sinó com a espais de sobirania democràtica. Les Corts, el dret civil, l’autogovern no són simples herències administratives, són conquestes polítiques. Quan es menystenen, quan se silencien dates clau, quan es buida de contingut la seua funció, el missatge és clar: no confiem en la capacitat del poble valencià per governar-se.

Definir una prioritat nacional no és un exercici nostàlgic ni identitari en el sentit superficial del terme. És un acte de responsabilitat política. És decidir cap a on volem anar i amb quines eines. És dir que ja n’hi ha prou de gestionar engrunes i començar a parlar de drets complets. És assumir que la neutralitat, en un context d’injustícia estructural, sempre beneficia qui ja té el poder.

El País Valencià no necessita més folklore institucional ni més discursos buits sobre unitat. Necessita memòria crítica, autoestima col·lectiva i valentia política. Necessita entendre que reivindicar drets no és dividir, sinó reparar. Que parlar de nació valenciana no és atacar ningú, sinó afirmar una realitat històrica i democràtica.

La prioritat nacional, en definitiva, hauria de ser deixar de demanar permís per existir políticament. Passar de l’autocontenció a l’autoafirmació democràtica. Recuperar drets, ampliar-los i exercir-los amb normalitat. Sense por, sense excuses i sense maquillatges.

Perquè un poble que renuncia a posar els seus drets al centre acaba acceptant que altres els definisquen per ell. I això, més que una opció política, és una derrota silenciosa que no ens podem permetre.

llegir més

Salut laboral i funcionariat: una assignatura pendent que ja no admet pròrrogues ^

La salut laboral del personal funcionari és un d’aquells temes que sovint es donen per descomptats fins que alguna cosa es trenca. I quan es trenca, ja no hi ha pedaç possible. Durant anys, l’administració pública ha funcionat amb la idea que les persones que hi treballen són inesgotables, capaces d’absorbir qualsevol sobrecàrrega i d’adaptar-se a qualsevol canvi sense que això tinga conseqüències. Però la realitat és tossuda: darrere de cada finestreta, aula, ambulància o oficina de serveis socials hi ha persones amb límits, emocions i necessitats.

És una paradoxa que qui sosté els serveis essencials —educació, sanitat, seguretat, administració general— siga, alhora, qui sovint té menys eines per protegir la pròpia salut laboral. No és per falta de normativa, que n’hi ha de sobra, sinó per falta d’aplicació real, de cultura preventiva i, sobretot, de voluntat política. La càrrega burocràtica creix, les plantilles no s’amplien al ritme necessari i els processos de selecció continuen sent lents i rígids. El resultat és un ecosistema laboral on l’estrés crònic, el desgast emocional i la sensació de desconnexió amb l’organització s’han convertit en companys de viatge massa habituals.

Parlar de salut mental dins del funcionariat encara és, en molts espais, un tabú. S’associa erròniament a debilitat, a falta de vocació o a incapacitat per gestionar la pressió. Però la pressió no és un requisit del servei públic; és un símptoma d’un sistema que no funciona com hauria. Quan una docent acumula baixes per ansietat, quan un treballador o treballadora social es crema per saturació de casos, quan una administrativa ha de gestionar cues infinites amb recursos mínims, no estem davant d’un problema individual. Estem davant d’un problema estructural.

La salut laboral no es resol amb un protocol penjat a la intranet ni amb una campanya puntual. Requereix plantilles suficients perquè la sobrecàrrega no siga la norma; formació real en gestió emocional i prevenció de riscos psicosocials; organitzacions que escolten i no penalitzen qui demana ajuda; lideratges capaços de detectar el desgast abans que esclate; i flexibilitat que permeta conciliar, perquè la vida no es queda a la porta del despatx.

Invertir en salut laboral no és un luxe ni un caprici corporatiu. És una garantia de qualitat del servei públic. Una persona que treballa en condicions dignes atén millor, resol millor i aporta més. La societat exigeix una administració eficient, moderna i propera, però això no serà possible mentre el personal continue treballant amb eines del passat i ritmes del present.

La salut laboral ha de deixar de ser un apèndix i convertir-se en un pilar central de la gestió pública. Cuidar el personal funcionari és apostar per un servei públic més humà, més sostenible i més just. I això, en un moment com l’actual, ja no admet pròrrogues.

llegir més

Un any de l’apagó: quan la foscor no era només elèctrica ^

Fa un any de l’apagó. I no parle només d’aquelles hores sense llum, d’aquells semàfors morts, d’aquells ascensors aturats o d’aquelles ràdios a piles que tornaren, de sobte, a tindre sentit. Parle d’un altre tipus d’apagó, més profund i més perillós: el de la responsabilitat, el de la memòria col·lectiva i el de la capacitat política de donar respostes.

Aquell dia, quan tot es va apagar, ens vam adonar de fins a quin punt vivim en una fragilitat constant. Ciutats senceres paralitzades per una incidència que, segons ens van dir, era “imprevisible”, “excepcional” o “difícil d’evitar”. Paraules grosses per a amagar una realitat molt més incòmoda: que els serveis essencials s’han gestionat des de fa massa temps amb criteris econòmics abans que socials, i que la prevenció no ven tant com la propaganda.

Un any després, la pregunta és senzilla: què hem aprés? I la resposta, malauradament, encara ho és més: pràcticament res.

Quan l’excepció es converteix en excusa

L’apagó va ser presentat com un accident, com una anomalia del sistema. Però el problema no va ser només quedar-nos sense electricitat durant unes hores; el problema va ser descobrir que no hi havia plans clars, ni protocols comprensibles per a la ciutadania, ni una comunicació eficaç entre administracions. Tot improvisació, tot pedaços.

Després vingueren les compareixences, les promeses de millora, els informes tècnics que quasi ningú va llegir i les conclusions que no es traduïren en canvis visibles. Com passa sempre, el relat oficial va acabar imposant-se: va ser greu, sí, però ja està superat. Passem pàgina.

I jo em negue a passar pàgina.

Perquè quan assumim que aquestes situacions són inevitables, el que estem fent és normalitzar la negligència. Estem acceptant que la ciutadania siga l’última baula d’una cadena on els beneficis estan garantits, però les responsabilitats sempre es dilueixen.

Dependents i desemparats

L’apagó també va posar damunt la taula una realitat que incomoda: la desigualtat. No tothom va viure aquelles hores de la mateixa manera. Hi hagué persones que depenen d’aparells elèctrics per a viure, gent major que va quedar incomunicada, comerços menuts que perderen el dia sencer mentre les grans corporacions absorbien el colp sense massa problemes.

I, com quasi sempre, la resposta va ser individualitzar el problema: “cal estar preparats”, “tindre bateries”, “preveure alternatives”. Com si la seguretat bàsica fora una qüestió de responsabilitat personal i no una obligació col·lectiva garantida pels poders públics.

No, no totes les persones poden “preveure”. No totes les cases tenen alternatives. No totes les vides tenen marge d’error.

Infraestructures del segle passat, discursos del segle XIX

Un any després, continuem parlant d’infraestructures crítiques gestionades amb lògiques opaques, amb concessions eternes, amb portes giratòries i amb una fiscalització més formal que real. Continuem confiant serveis essencials a empreses que responen, abans que res, als seus comptes de resultats.

I el més greu és que el debat de fons —la sobirania energètica, la descentralització, la capacitat de resposta local, el control públic efectiu— continua sent marginal. Es parla d’energies renovables, sí, però poc de resiliència. Es parla de modernització, però no de democràcia energètica.

Ens volen connectats a tot, però responsables de res.

Recordar és un acte polític

Recordar l’apagó un any després no és recrear-se en el desastre. És reivindicar el dret a no oblidar. És exigir que les coses no tornen a passar exactament igual. És recordar que els drets no s’apaguen només quan falta la llum, sinó també quan falta voluntat política.

Perquè l’autèntic risc no és un altre apagó elèctric. El risc real és l’anestèsia col·lectiva, l’acceptació resignada, el “bé, no va ser per tant”. I sí, va ser per tant. Perquè va mostrar les costures del sistema, i perquè ningú les ha cosides de veritat.

Un any després, jo no vull discursos tranquil·litzadors. Vull transparència. Vull inversió real. Vull control públic. Vull que els serveis essencials siguen això: essencials per a la vida, no per al negoci.

La llum va tornar.

La responsabilitat, encara no.

llegir més