108,5 milions i una pregunta incòmoda: per a qui és realment la ciutat?

L'Ajuntament de Sagunt ha aprovat un pressupost de 108,5 milions d'euros per a 2027. Les xifres són grans, les partides són nombroses i els titulars parlen d'inversions, transparència, sostenibilitat i benestar social. Tot sembla indicar que la ciutat avança. Però darrere de cada pressupost hi ha una pregunta que massa sovint queda sense resposta: qui guanya i qui continua esperant? Perquè els pressupostos no són només números. Són una declaració política, la fotografia de les prioritats d'un govern i també de les seues renúncies.

És positiu que augmenten els recursos destinats a serveis socials, educació, joventut, patrimoni, accessibilitat o medi ambient. També és una bona notícia la posada en marxa d'un visor pressupostari que facilite l'accés de la ciutadania als comptes municipals. Tanmateix, la transparència no consisteix únicament a publicar dades. La transparència real implica explicar per què es prenen determinades decisions, quins objectius es persegueixen i quines necessitats es deixen en un segon pla. Governar és prioritzar, i cada prioritat reflecteix una determinada manera d'entendre la ciutat.

Precisament per això sorprén el gran absent d'aquests pressupostos: l'habitatge. En un moment en què Sagunt es prepara per viure una transformació econòmica i industrial sense precedents, la manca d'una aposta clara per garantir l'accés a una vivenda digna resulta especialment preocupant. Mentre augmenten els preus del lloguer, mentre cada vegada més famílies dediquen una part excessiva dels seus ingressos a mantindre un sostre i mentre moltes persones joves veuen l'emancipació com un objectiu cada vegada més llunyà, l'habitatge continua sense ocupar una posició central en el debat pressupostari.

La contradicció és evident. Es parla de mobilitat sostenible, de patrimoni històric, de renaturalització d'espais urbans, de jardins, d'accessibilitat i de climatització escolar. Totes són actuacions necessàries i moltes d'elles positives. Però de poc serveix construir una ciutat més amable si una part creixent de la població no es pot permetre continuar vivint-hi. El desenvolupament urbà només té sentit quan va acompanyat de garanties socials. Una ciutat no és més habitable perquè tinga més inversions; ho és quan les persones que la fan possible cada dia poden gaudir-ne sense por a ser expulsades pel mercat immobiliari.

Les preguntes, per tant, continuen obertes. Quina és l'estratègia municipal per impulsar habitatge assequible? Quants habitatges públics es preveuen? Quines mesures es plantegen per evitar l'especulació associada a l'arribada de noves inversions i al creixement econòmic? Com es protegirà els veïns i veïnes davant una possible escalada dels preus? Les respostes continuen sent insuficients, i això és especialment preocupant perquè les decisions que no es prenen hui poden convertir-se en problemes molt més difícils de resoldre demà.

També és legítim preguntar-se si l'equilibri de les prioritats és el més adequat. La neteja urbana absorbirà més de vint milions d'euros i la seguretat incrementa notablement la seua dotació. Ningú discuteix la importància d'uns carrers nets o d'uns serveis de seguretat eficients. Però una ciutat no es transforma únicament escombrant carrers o incorporant més recursos policials. Una ciutat es transforma garantint drets, generant oportunitats i construint cohesió social.

Ací apareix una idea fonamental: el dret a la ciutat. El dret a caminar per barris cuidats, però també el dret a trobar un habitatge digne. El dret a gaudir del patrimoni i dels espais verds, però també el dret a desenvolupar un projecte de vida sense haver d'abandonar el municipi per motius econòmics. El dret a beneficiar-se del progrés col·lectiu i a participar de les decisions que definiran el futur del territori.

Sagunt viu un moment històric que pot marcar diverses generacions. Les grans inversions industrials poden comportar ocupació, activitat econòmica i noves oportunitats. Però també poden accentuar desigualtats si les administracions públiques renuncien a dirigir el procés. Sense una planificació ambiciosa, sense polítiques de redistribució i sense una defensa clara de l'interés general, el risc és que els beneficis acaben concentrats en uns pocs mentre els costos recauen sobre la majoria.

Per això els pressupostos municipals no haurien de limitar-se a gestionar el present. Haurien de preparar el futur. Un futur que exigix reforçar la cohesió entre barris, impulsar l'habitatge públic, protegir el comerç de proximitat, invertir en educació i garantir que la prosperitat anunciada arribe també a les famílies treballadores, a la joventut, a la gent major i a les persones més vulnerables. Les ciutats no es mesuren pel volum de recursos que administren, sinó per la capacitat de millorar la vida de la seua ciutadania.

Cal més valentia política. Cal una aposta decidida per l'habitatge públic. Cal garantir que el desenvolupament industrial no augmente les desigualtats i que el progrés no es traduïsca en expulsió residencial, precarietat o exclusió. Cal assegurar que la transformació de Sagunt servisca per construir una ciutat més justa, més equilibrada i més habitable per a totes les persones.

Perquè una ciutat no és més moderna simplement perquè gestione més milions d'euros. És més moderna quan ningú queda enrere. Els 108,5 milions aprovats obrin oportunitats importants, però també plantegen una exigència democràtica imprescindible: que cada euro invertit servisca per ampliar drets i reduir desigualtats. La qüestió no és quant gastem. La qüestió és a favor de qui construïm Sagunt. I eixa resposta no es trobarà únicament en les xifres dels pressupostos, sinó als carrers, als barris i en la vida quotidiana d'una ciutadania que mereix ser protagonista del seu futur i no una simple espectadora dels canvis que s'acosten.

llegir més

El dret a equivocar-se

Vivim en una societat que parla constantment de drets, llibertats i oportunitats. Defensem el dret a l'educació, a la sanitat, al treball digne o a la participació democràtica. Tanmateix, hi ha un dret que rarament ocupa titulars, però que condiciona profundament les nostres vides: el dret a equivocar-se.

La reflexió de Dolores Redondo ens recorda una veritat tan senzilla com poderosa. Totes les persones cometem errors. De fet, equivocar-se és una de les característiques més universals de la condició humana. Ningú naix sabent-ho tot, ningú encerta sempre i ningú travessa la vida sense prendre decisions que, amb el temps, li agradaria haver fet d'una altra manera.

Però el vertader problema no és l'error. El problema és la manera com la societat el jutja.

En una època dominada per les xarxes socials, la immediatesa i l'exposició pública permanent, sembla que cada equivocació deixe una petjada eterna. Una frase desafortunada, una decisió incorrecta o una actuació inadequada poden convertir-se en una etiqueta que acompanya una persona durant anys. El que abans podia quedar com una lliçó de vida, ara corre el risc de transformar-se en una condemna perpetua.

La cultura de la perfecció ha generat una contradicció preocupant. D'una banda, exigim innovació, emprenedoria i capacitat de lideratge. De l'altra, castiguem severament qualsevol fracàs. Volem persones valentes, però penalitzem els seus intents fallits. Demanem iniciativa, però assenyalem qui no encerta a la primera.

Aquesta actitud provoca por. Molta por.

Por a parlar, por a decidir, por a assumir responsabilitats i por a eixir de la zona de confort. Quan una societat converteix l'error en un estigma, acaba fomentant la immobilitat. És més fàcil no fer res que arriscar-se a equivocar-se. És més còmode seguir el camí marcat que intentar obrir-ne un de nou.

No obstant això, la història de la humanitat és, en gran part, la història dels errors. Els grans descobriments científics, els avanços tecnològics i moltes transformacions socials han sigut possibles gràcies a persones que es van atrevir a provar, fracassar i tornar a intentar-ho. L'error no és l'oposat de l'èxit. Sovint és el seu primer pas.

La cita de Dolores Redondo afegeix, a més, un matís fonamental: no només tenim dret a equivocar-nos, sinó també a ser conscients de l'error. Aquesta part és essencial. Defendre el dret a equivocar-se no significa justificar qualsevol conducta ni eludir responsabilitats. Significa reconéixer l'error, assumir-ne les conseqüències i aprendre'n.

L'autocrítica és una de les virtuts més difícils de practicar. Requereix humilitat, maduresa i valentia. És molt més senzill buscar excuses o culpar els altres. Però el creixement personal només arriba quan som capaços de mirar-nos al mirall i acceptar allò que podríem haver fet millor.

Tanmateix, perquè aquest procés siga possible, la societat també ha de permetre la rectificació. Si una persona reconeix un error, aprén d'ell i modifica la seua conducta, quin sentit té mantenir-la empresonada en el passat? Quin benefici col·lectiu obtenim impedint que avance?

La reinserció és una idea àmpliament acceptada en molts àmbits, però sovint costa traslladar-la a la vida quotidiana. Ens agrada parlar de segones oportunitats, però no sempre estem disposats a concedir-les. Preferim recordar els fracassos abans que valorar els canvis.

Aquesta realitat afecta especialment els més joves. Molts adolescents creixen amb la percepció que qualsevol error pot quedar registrat per sempre. Una fotografia, un comentari o una decisió impulsiva poden perseguir-los durant anys. Això genera ansietat i una pressió desproporcionada per aparentar una perfecció impossible.

També afecta els adults. Quantes persones han abandonat projectes professionals després d'un fracàs? Quants emprenedors han deixat de crear empreses per por de ser jutjats? Quants ciutadans han renunciat a participar en la vida pública perquè una equivocació podia convertir-se en motiu d'escarni?

Necessitem una cultura més madura davant l'error. Una cultura que distingisca entre la responsabilitat i la condemna permanent. Entre la crítica constructiva i el linxament públic. Entre recordar el passat i impedir qualsevol futur.

Educar en aquest sentit és fonamental. Les escoles haurien d'ensenyar que equivocar-se forma part de l'aprenentatge. Les famílies haurien de transmetre que els errors són oportunitats per créixer. Les organitzacions haurien de fomentar entorns on es puguen assumir riscos sense por a represàlies desproporcionades.

Això no significa eliminar les conseqüències dels actes. Significa entendre que una persona és molt més que el pitjor error que ha comés. Significa valorar el conjunt de la seua trajectòria i no únicament un moment concret.

Al cap i a la fi, tots necessitem que algú ens perdone alguna vegada. Tots hem dit paraules que no hauríem d'haver dit, pres decisions equivocades o desaprofitat oportunitats importants. Tots carreguem amb errors que, vistos amb perspectiva, formen part del nostre aprenentatge vital.

Per això la frase de Dolores Redondo conté una profunda lliçó humanista. El dret més important no és només equivocar-se, sinó poder transformar l'error en experiència, en coneixement i en creixement personal. Una societat que permet aquest procés és una societat més justa, més compassiva i també més intel·ligent.

Perquè el vertader fracàs no és equivocar-se. El vertader fracàs és no aprendre mai de les nostres equivocacions, o pitjor encara, negar als altres la possibilitat de fer-ho.

llegir més

La màgia del nacionalisme espanyol

Hi ha una curiosa paradoxa en el debat territorial de l'Estat espanyol. Quan algú parla de la Hispanitat, sembla que es referisca a una realitat històrica, cultural i espiritual perfectament assumida. És un concepte que travessa fronteres, engloba pobles molt diversos i pretén establir un vincle comú entre centenars de milions de persones. Ningú no sembla escandalitzar-se quan es parla d'una comunitat hispànica internacional que compartix llengua, història i determinats referents culturals.

Ara bé, quan des d'altres perspectives nacionals es parla de comunitats culturals diferents, les reaccions canvien radicalment. Conceptes com ara els Països Catalans són sovint ridiculitzats o qualificats d'inexistents. El mateix ocorre quan es reivindica la personalitat nacional valenciana més enllà dels límits administratius establits per l'Estat. De sobte, allò que era perfectament acceptable en uns casos passa a ser una fantasia en uns altres.

Des d'una òptica nacionalista valenciana, això no és casualitat. Respon a una determinada manera d'entendre la realitat nacional. El nacionalisme espanyol acostuma a presentar-se com a neutral, com si fóra simplement el sentit comú o l'ordre natural de les coses. Les altres identitats nacionals, en canvi, apareixen etiquetades com a ideologies, reivindicacions o projectes polítics.

Però tota nació és, en gran part, una construcció col·lectiva. Les nacions no naixen de la natura ni apareixen escrites a les muntanyes. Existixen perquè hi ha persones que compartixen una història, una cultura, una llengua, unes institucions o una voluntat de pertinença. Això és cert per a Espanya, per a França, per a Portugal i també per a qualsevol altra comunitat nacional.

La contradicció arriba quan es defensa que la Hispanitat és una realitat evident mentre es nega la possibilitat que altres comunitats culturals o nacionals puguen existir o ser objecte d'estudi, reflexió o reivindicació. En eixe moment, el debat deixa de ser acadèmic o històric i passa a estar condicionat per una posició ideològica concreta.

Des del valencianisme, la qüestió no és negar Espanya ni la seua història. Tampoc negar l'existència d'una comunitat cultural hispànica. El problema apareix quan només una identitat és considerada legítima i totes les altres són tractades com a imaginàries o sospitoses.

La vertadera màgia del nacionalisme espanyol és precisament eixa: aconseguir que siga percebut com una simple descripció de la realitat mentre presenta les altres expressions nacionals com a ideologia. És un exercici d'invisibilitat política extraordinàriament eficaç. Quan una ideologia aconseguix que ningú la veja com a ideologia, ha assolit la seua màxima victòria.

Per això, des d'una perspectiva nacionalista valenciana, el debat no hauria de centrar-se tant en decidir quines identitats existixen i quines no. Hauria de centrar-se en reconéixer que totes les comunitats nacionals són fruit d'uns processos històrics i d'unes voluntats col·lectives. I que cap d'elles, tampoc l'espanyola, té el monopoli de la legitimitat o de la realitat.

Al cap i a la fi, allò sorprenent no és que existisquen diferents maneres d'entendre la identitat. El sorprenent és que alguns encara pensen que només una d'elles és real. La resta, aparentment, serien imaginació. Però la imaginació, de vegades, depén simplement de qui té el poder de definir què és real i què no.

llegir més

Colom, Catalunya i l’Amèrica que (no) parlava català: una reducció a l’absurd

La idea que Colom era català torna de tant en tant, com les modes que ningú sap ben bé per què tornen, però tornen. Té un atractiu curiós: és com afirmar que Shakespeare era d’Alcoi o que Marie Curie era de Xàtiva. Una barreja de desig, orgull i ganes de sacsejar la història perquè siga un poc més nostra. Però si ens prenem el mite seriosament i el portem fins a les últimes conseqüències, el resultat és tan absurd que quasi es converteix en fantasia.

Segons algunes versions del mite, si Colom era català, llavors el seu nom real era Colom, i si era Colom, Catalunya hauria tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica. I si Catalunya haguera tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica, llavors Amèrica hauria de parlar català. I ací és on comença el festival de l’absurd.

Imaginem que la llengua del descobridor determina la llengua de tot un continent. A Mèxic, els mariachis cantarien “Per tu plore” en lloc de “Cielito lindo”. A l’Argentina, Messi diria “estic molt content” en lloc de “estoy muy contento”. A Colòmbia, Shakira cantaria “Els malucs no menteixen”. I a Miami, en lloc de “¿Qué bolá, parcero?”, sentiríem “Què passa, criatura?”. Tot molt coherent, clar.

Però si la llengua del descobridor fora determinant, Egipte hauria de parlar grec antic, Austràlia hauria de parlar neerlandés i mig planeta hauria de parlar mongol gràcies a Genguis Khan. Les llengües no funcionen així. Els imperis sí. I Colom, català o no, no era un imperi. Era una persona que navegava amb diners d’un altre.

Si Colom era català, llavors Catalunya hauria sigut la primera potència marítima del món. I si Catalunya haguera sigut la primera potència marítima del món, el Virregnat del Perú s’hauria dit Virregnat del Pirineu, el Riu de la Plata s’hauria dit Riu de la Plata de Vic i el Carib s’hauria dit el Garbí. Les banderes americanes tindrien quatre barres perfectament simètriques, perquè si no estan ben alineades, el poble català s’inquieta. I encara més: hi hauria castells humans a Machu Picchu, correfocs a Nova York, sardanes a l’avinguda Paulista i calçotades a l’Argentina, amb discussions apassionades sobre si el romesco és millor amb ametla o amb avellana.

Si la cultura catalana haguera arrelat a Amèrica, la gastronomia mundial seria completament diferent. A Mèxic, els tacos serien tacos amb pa amb tomaca. A Veneçuela, l’arepa seria arepa amb allioli. A Xile, el pisco sour seria pisco amb ratafia. I a Cuba, el mojito seria mojito amb moscatell. El món hauria descobert el pa amb tomaca tres segles abans, i això sí que seria una revolució global.

Si acceptem el mite de Colom català, podem seguir estirant el fil fins a l’absurd total. Cervantes seria de Lleida. Leonardo da Vinci seria de Figueres, i Dalí només el copiava. Napoleó seria de Reus. I la muralla xinesa l’haurien construïda uns paletes de Tarragona que passaven per allí i van decidir que quedaria mona. Si acceptem un mite sense proves, podem acceptar-los tots, i la història es converteix en un fanfic gegant.

La realitat és menys èpica però més interessant. La teoria de Colom català és una hipòtesi minoritària sense suport documental sòlid. La majoria d’historiadores i historiadors coincideixen que Colom era genovés, encara que hi ha debat sobre detalls biogràfics. El que sí que és segur és que Colom navegava per Castella, que les conquestes les van fer persones al servei de la Corona de Castella, que les institucions que es van imposar eren castellanes i que la llengua que es va expandir va ser el castellà. No perquè fora millor o pitjor, sinó perquè era la llengua del poder. I el poder, no la llengua materna d’una persona que navega, és el que determina la història.

Portar el mite al límit ens ajuda a veure com d’absurda és la idea que una sola persona, per molt catalana que fora, podria haver canviat el destí lingüístic d’un continent sencer. Les llengües no s’imposen per accident, sinó per estructures polítiques, militars i econòmiques. Així que sí, podem jugar amb el mite, podem imaginar un món on a Mèxic es diga “què vols, criatura?” i on a Buenos Aires es balle sardana en lloc de tango. Però la història real és més complexa, menys èpica i molt més fascinant.

llegir més

12 d’Octubre, res a celebrar

Cada any, el 12 d’octubre és presentat oficialment com una jornada d’unitat nacional, d’orgull col·lectiu i de commemoració d’un fet que hauria canviat la història del món: l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica en 1492. Desfilades militars, banderes als balcons i discursos institucionals omplin l’espai públic amb un relat que posa l’accent en la grandesa de la monarquia hispànica i en la projecció internacional de la cultura espanyola. Tanmateix, per a moltes persones, aquesta data no és motiu de celebració. Ben al contrari, és un dia que convida a la reflexió crítica sobre un passat marcat per la conquesta, la colonització i el sofriment de milions de persones.

La idea que el 12 d’octubre siga una festa nacional parteix d’una visió molt concreta de la història. És la visió dels vencedors, dels imperis i dels qui van escriure els relats oficials. Però tota efemèride té múltiples lectures, i allò que per a uns representa una gesta històrica, per a altres simbolitza el començament d’una tragèdia. Quan Colom va arribar a les terres americanes, no va descobrir un continent buit. Amèrica estava habitada per civilitzacions amb les seues pròpies llengües, religions, sistemes polítics i formes d’organització social. Pobles com els asteques, els maies, els inques i molts altres van veure alterades les seues vides de manera irreversible a conseqüència de l’arribada dels europeus.

Durant segles, els llibres d’història van parlar del «Descobriment d’Amèrica» com si aquell territori haguera estat esperant ser trobat. Però cada vegada més historiadors i moviments socials qüestionen aquest concepte perquè invisibilitza l’existència dels pobles indígenes. Ningú no pot descobrir allò que ja està habitat. Per això, moltes veus prefereixen parlar d’encontre, de contacte entre continents o, directament, de conquesta i colonització.

És evident que l’arribada dels europeus va tindre conseqüències profundes i diverses. Es van produir intercanvis culturals, econòmics i científics que van transformar el món. Però també és cert que aquest procés va anar acompanyat de guerres, explotació, esclavitud i destrucció cultural. Milions de persones van morir a causa de la violència, les malalties portades d’Europa i les condicions imposades pels colonitzadors. Negar aquesta realitat o relegar-la a una nota a peu de pàgina és una forma de falsejar la història.

Els defensors de la celebració solen argumentar que no hem de jutjar el passat amb els valors del present. És una afirmació parcialment certa: les societats de fa cinc-cents anys funcionaven amb lògiques diferents. Tanmateix, això no significa que hàgem d’idealitzar el passat o convertir-lo en un símbol de glòria nacional. Comprendre un context històric no implica justificar-lo. Podem estudiar els esdeveniments amb rigor i, al mateix temps, reconéixer les injustícies que es van produir.

A més, resulta significatiu que la principal celebració del 12 d’octubre a Espanya siga una desfilada militar. Aquest fet reforça una visió de la història associada al poder, a la força i a la idea d’una nació construïda a través de conquestes. En una societat democràtica i plural, potser seria més pertinent dedicar aquesta jornada a la reflexió històrica, al diàleg intercultural i al reconeixement de totes les víctimes dels processos colonials.

També és necessari recordar que la identitat dels pobles no es construeix únicament a partir dels èxits. Les societats madures són aquelles capaces d’assumir les seues llums i les seues ombres. Alemanya no amaga el seu passat nazi; Sud-àfrica continua reflexionant sobre les conseqüències de l’apartheid; molts països debaten obertament sobre episodis traumàtics de la seua història. Espanya tampoc hauria de tindre por de revisar críticament el seu passat imperial.

Per altra banda, el 12 d’octubre també genera incomoditat entre sectors que no se senten representats per una concepció uniforme de l’Estat. En territoris amb una forta identitat pròpia, com el País Valencià, Catalunya, Euskadi o Galícia, hi ha persones que perceben aquesta festivitat com una expressió d’un nacionalisme estatal que sovint ignora la diversitat interna. La pluralitat de sentiments identitaris és una realitat que difícilment pot encaixar en una celebració presentada com a símbol unificador.

Aquesta mirada crítica no implica odiar Espanya ni rebutjar la llengua o la cultura compartides amb milions de persones arreu del món. De fet, la riquesa cultural de l’espai hispanoparlant és innegable. El problema apareix quan es pretén convertir un episodi històric complex en una celebració acrítica. Les llengües, les tradicions i les aportacions culturals poden ser valorades sense necessitat d’exaltar processos de dominació.

Cada vegada més ciutats i institucions d’Amèrica han optat per replantejar el significat del 12 d’octubre. Algunes han substituït les antigues denominacions per altres com Dia de la Resistència Indígena, Dia dels Pobles Originaris o Dia de la Diversitat Cultural. Aquestes iniciatives no pretenen esborrar la història, sinó ampliar-la, incorporant perspectives que durant segles han estat silenciades.

Potser la qüestió fonamental és aquesta: què celebrem exactament el 12 d’octubre? Si celebrem la trobada entre pobles, hauríem de reconéixer també els seus costos humans. Si celebrem la projecció cultural, hauríem d’escoltar les cultures que van ser marginades. Si celebrem la història, hauríem d’acceptar-la en tota la seua complexitat.

Per això, moltes persones consideren que el 12 d’octubre no és una data per a la celebració festiva. No perquè vulguen reescriure el passat, sinó perquè aspiren a comprendre’l millor. La memòria històrica no ha de servir per construir mites gloriosos, sinó per fomentar una ciutadania crítica, conscient i respectuosa amb la diversitat.

En definitiva, per a qui observa aquesta jornada des d’una perspectiva crítica, el 12 d’octubre és molt més un dia de memòria que de festa. Un dia per recordar que darrere dels grans relats nacionals hi ha veus que sovint no han estat escoltades. Un dia per reflexionar sobre les conseqüències de la colonització, sobre la dignitat dels pobles que van resistir i sobre la necessitat de construir un futur basat en el respecte mutu. Per a moltes persones, per tant, el 12 d’octubre és, senzillament, res a celebrar i molt a pensar.

llegir més