Hi ha preguntes que, quan les fem, no busquen una resposta definitiva, sinó obrir una esquerda en la superfície polida de la tradició. Preguntes que no pretenen destruir res, però sí ventilar, airejar, deixar que entre llum en espais que sovint han estat tancats amb pany i clau. Una d’aquestes preguntes és si Jesús va estar relacionat amb el zelotisme, si Barrabàs representa el líder que el poble esperava i si Jesús, en realitat, va acabar complint un destí profètic més pròxim a Jeremies que no a cap projecte polític concret. I encara més: com encaixa tot això amb la lectura irònica, lúcida i desmitificadora que fa Juan Eslava Galán en el seu llibre El catolicismo explicado a las ovejas.
Quan unim totes aquestes peces, el resultat no és un Jesús desfigurat ni una fe desacreditada, sinó una figura més humana, més històrica i, paradoxalment, més poderosa. Un Jesús que no viu en un núvol teològic, sinó en un país ocupat, en un clima de tensió política, en un poble que busca desesperadament una eixida. Un Jesús que no pot ser entés sense el context, sense els moviments que l’envolten, sense les expectatives que el poble projecta sobre ell. I un Jesús que, precisament perquè no encaixa en cap d’aquestes expectatives, acaba sent condemnat.
Per començar, cal recordar qui eren els zelotes. No eren un grup marginal ni una secta anecdòtica. Eren un moviment polític-religiós que defensava que només Déu podia ser rei d’Israel i que, per tant, Roma era una ocupació il·legítima. La seua lluita no era simbòlica: practicaven la resistència violenta, els atacs selectius, la guerrilla urbana. En un país humiliat per impostos, repressió i presència militar, el zelotisme no era una extravagància, sinó una resposta visceral a una situació insuportable. I Jesús creix en aquest món. No en un desert espiritual, sinó en una Galilea que bull de revoltes, de messianismes, de promeses d’alliberament.
A partir d’ací, afirmar que Jesús era zelote pot sonar exagerat, però no és una idea absurda. Hi ha elements que ho fan plausible. El llenguatge del Regne de Déu, en un context d’ocupació, té inevitablement una càrrega política. La seua entrada a Jerusalem, muntat en un ase com un rei humil, és un gest amb una força simbòlica enorme. L’acció al Temple, expulsant mercaders i denunciant la corrupció del culte, és un acte de confrontació directa amb el poder religiós i econòmic. I entre els seus seguidors hi ha un tal Simó anomenat el Zelote, cosa que indica que Jesús no vivia aïllat d’aquell ambient.
Ara bé, també hi ha elements que trenquen amb la identificació directa. Jesús rebutja explícitament la violència, predica l’amor als enemics, es relaciona amb persones que els zelotes considerarien impures o col·laboracionistes, com el centurió romà o el cobrador d’impostos. La seua crítica no és només contra Roma, sinó també contra les elits del Temple, contra la riquesa acumulada, contra la hipocresia religiosa. I la seua mort no es produeix en el marc d’una revolta armada, sinó en una situació de solitud i abandonament, mentre el poble demana l’alliberament d’un altre pres, Barrabàs, que probablement sí que estava implicat en una insurrecció.
És ací on la lectura d’Eslava Galán esdevé útil. L’autor recorda que la figura de Jesús ha estat progressivament despolititzada per la tradició cristiana, sobretot a partir de Pau, que necessitava un missatge exportable a l’Imperi. El Regne de Déu es va espiritualitzar, la confrontació amb Roma es va suavitzar i Jesús es va convertir en un mestre moral més que no en un agitador profètic. Però Eslava Galán insisteix que el Jesús històric no pot ser entés sense el seu context polític. No era un gurú flotant, sinó un jueu del segle I que parlava a un poble oprimit. I això, vulguem o no, té conseqüències.
Quan unim aquesta lectura amb la hipòtesi zelota, apareix un Jesús que no és un revolucionari armat, però sí un revolucionari perillós. Un Jesús que comparteix amb els zelotes el desig d’alliberament, però no els mètodes. Un Jesús que anuncia un Regne que no és una metàfora espiritual, sinó una alternativa radical a l’ordre existent. Un Jesús que, com Jeremies, denuncia el Temple, la corrupció, la injustícia, i que per això és perseguit. Un Jesús que no encaixa en cap dels dos poders: ni en el romà ni en el religiós. I un Jesús que, precisament per això, acaba sent eliminat.
La figura de Barrabàs reforça aquesta lectura. Els evangelis el presenten com un pres implicat en un motí, possiblement un insurgent. No és un lladre vulgar, sinó un combatent polític. I el seu nom, Bar-Abbàs, fill del pare, té una càrrega simbòlica enorme. Alguns manuscrits antics fins i tot el presenten com Jesús Barrabàs, cosa que crea una escena gairebé teatral: el poble ha de triar entre dos Jesús, dos fills del pare, dos models de messianisme. Un, el violent, el polític, el que promet una alliberació immediata. L’altre, el profètic, el que anuncia un Regne que comença en el cor i en la comunitat. I el poble tria el primer.
Això no vol dir que Barrabàs fora el líder de Jesús, però sí que representa el camí que Jesús rebutja. Barrabàs és el messies que el poble volia. Jesús és el messies que el poble no entén. I ací és on la profecia de Jeremies esdevé clau. Jeremies és el profeta que denuncia el Temple, que és perseguit pel seu propi poble, que és acusat falsament, que pateix per fidelitat a Déu. És el patró narratiu que Mateu utilitza per explicar la mort de Jesús. No és casual que Mateu cite Jeremies en el relat de la Passió, encara que la frase que utilitza siga una barreja de textos. Jeremies simbolitza el destí del profeta que diu la veritat i paga el preu.
Quan unim totes aquestes peces, el resultat és una lectura potent i incòmoda. Jesús i Barrabàs no són enemics, sinó respostes diferents al mateix problema: Roma. Un tria el punyal. L’altre tria la profecia. El poble tria el punyal. I Jesús, com Jeremies, paga el preu de no encaixar en cap dels dos poders. Aquesta lectura no destrueix la figura de Jesús, sinó que la fa més profunda. El converteix en algú que no només parla d’amor, sinó que desafia estructures. Algú que no només consola, sinó que denuncia. Algú que no només salva ànimes, sinó que qüestiona imperis.
Aquesta visió també ens obliga a revisar la manera com la tradició cristiana ha presentat Jesús. Sovint s’ha insistit en un Jesús despolititzat, desactivat, convertit en un símbol de bondat abstracta. Però el Jesús històric era incòmode. No encaixava en les categories del seu temps. No era prou violent per als zelotes ni prou submís per a Roma. No era prou ritualista per al Temple ni prou revolucionari per al poble. Era, com Jeremies, un profeta que parlava des d’un altre lloc. I això, en un món polaritzat, és sempre perillós.
També ens obliga a revisar la nostra manera de llegir els evangelis. No com a cròniques neutres, sinó com a textos que interpreten, seleccionen i reescriuen. Textos que volen presentar Jesús com el messies que la comunitat creu que és, no necessàriament com el messies que el poble esperava. Textos que, en alguns casos, intenten suavitzar la tensió política per evitar problemes amb Roma. Textos que, en altres casos, volen mostrar que Jesús compleix les profecies, encara que això implique adaptar-les. Textos que són teologia, no periodisme.
I finalment, aquesta lectura ens obliga a mirar el present. Perquè la pregunta no és només qui era Jesús, sinó què fem amb ell hui. Si el convertim en un símbol inofensiu, en un santet amable que no molesta ningú, estem repetint el procés de desactivació que Eslava Galán denuncia. Si el convertim en un revolucionari violent, estem projectant sobre ell les nostres pròpies fantasies polítiques. Però si l’acceptem com un profeta que desafia els poders, que denuncia la injustícia, que anuncia un Regne que no és una metàfora, sinó una alternativa, aleshores Jesús torna a ser perillós. Torna a ser viu.
Potser la clau no és decidir si Jesús era zelote o no, sinó reconéixer que vivia en el mateix camp de batalla, però jugava amb altres regles. Que compartia el desig d’alliberament, però no la violència. Que compartia la indignació, però no l’odi. Que compartia la passió per la dignitat del poble, però no la necessitat d’eliminar l’enemic. I que, precisament per això, va acabar sol, incomprés i condemnat. No perquè fora feble, sinó perquè era massa fort per als esquemes del seu temps.
En un món com el nostre, on sovint es confon força amb agressivitat i convicció amb fanatisme, aquesta lectura de Jesús és més necessària que mai. Ens recorda que hi ha una altra manera de resistir, una altra manera de lluitar, una altra manera de transformar. Una manera que no passa per reproduir la lògica del poder, sinó per trencar-la. Una manera que no passa per triar entre Barrabàs i Roma, sinó per obrir un camí nou. Un camí que, com el de Jeremies, pot ser solitari, però que també pot ser fecund.
Potser, al final, la pregunta no és si Jesús era zelote, sinó si nosaltres estem disposades i disposats a escoltar el que realment deia. No el que la tradició ha suavitzat, no el que la política ha manipulat, no el que la cultura ha convertit en tòpic. Sinó el que ell, com a profeta, com a jueu, com a home del seu temps, va anunciar amb una radicalitat que encara hui ens incomoda. Un Regne que no és de violència, però tampoc de resignació. Un Regne que no és de poder, però tampoc de submissió. Un Regne que comença en la dignitat, en la justícia, en la comunitat, en la llibertat.
I potser, només potser, és ací on Jesús i Jeremies es donen la mà. Dos profetes que parlen des de la perifèria, que denuncien el centre, que paguen el preu de la seua fidelitat. Dos figures que no encaixen en els esquemes del seu temps, però que obrin camins nous. Dos homes que, sense violència, sense armes, sense poder, van ser considerats perillosos. I que, precisament per això, continuen sent necessaris.
