Durant massa temps, el món rural ha estat vist com un espai del passat, un lloc que desperta records d’infància, d’aires purs i de ritmes lents. Però aquesta visió romàntica i bucòlica no fa justícia a la realitat ni al potencial del camp. El desenvolupament rural no és una qüestió de nostàlgia, sinó una estratègia fonamental per a la supervivència del planeta. En les zones rurals es juga la seguretat alimentària, l’equilibri ecològic, l’arrelament cultural i la resposta al canvi climàtic. És també una qüestió de justícia social, perquè són les dones, els joves i els pobles indígenes qui sostenen amb el seu treball i coneixement els ecosistemes i les cadenes alimentàries de les quals depenem tots.
Les zones rurals són el cor de la producció d’aliments. La major part del que mengem prové de mans pageses, de petits productors que, sovint amb recursos escassos, mantenen viva la terra i nodreixen les ciutats. Tanmateix, aquestes persones viuen en condicions precàries, amb dificultats per accedir a la terra, al crèdit, a la tecnologia i als mercats. És una paradoxa cruel: qui produeix el menjar és sovint qui més pateix la fam. El despoblament rural i la concentració de la producció en mans de grans corporacions han debilitat la sobirania alimentària i han fet més fràgil el sistema global. Apostar pel desenvolupament rural és garantir que, en un món cada vegada més inestable, ningú es quede sense aliments.
Però el camp no és només un espai de producció. És també un espai de vida i de natura. Els ecosistemes més valuosos del planeta —boscos, aiguamolls, muntanyes, praderies— es troben en territoris rurals. Aquests ecosistemes regulen el clima, conserven la biodiversitat, protegeixen les aigües i els sòls. Sense ells, la vida tal com la coneixem seria impossible. I són les comunitats rurals, especialment les indígenes, qui millor els protegeixen. Els seus coneixements tradicionals, les seues pràctiques agrícoles sostenibles i la seua relació espiritual amb la terra són claus per a la conservació. Quan es reconeixen els seus drets i es respecten els seus territoris, la natura floreix. Quan se’ls expulsa o se’ls ignora, la destrucció avança.
El desenvolupament rural és també una qüestió de drets. Les dones rurals treballen més i cobren menys. Tenen menys accés a la terra, a la formació i a la presa de decisions. I, malgrat tot, són elles qui sostenen les famílies, les comunitats i els mercats locals. Els joves, per la seua banda, es veuen obligats a emigrar per falta d’oportunitats. Però molts d’ells volen quedar-se, innovar, transformar el camp amb noves idees i tecnologies. Els pobles indígenes, sovint marginats i criminalitzats, són guardians de sabers ancestrals que poden ajudar-nos a afrontar el canvi climàtic i la crisi ecològica. Reconéixer-los, escoltar-los i donar-los suport no és caritat: és intel·ligència col·lectiva.
En un món que s’enfronta a reptes globals com el canvi climàtic, la desigualtat, la pèrdua de biodiversitat i la inseguretat alimentària, el desenvolupament rural és una peça clau. No podem construir un futur sostenible des de les ciutats només. Necessitem un camp viu, actiu, digne. Això implica invertir en infraestructures, en serveis bàsics, en educació i salut. Implica garantir l’accés a la terra, a l’aigua, a les llavors i a la tecnologia. Implica escoltar les comunitats, respectar la seua autonomia i fomentar la seua participació en les decisions que les afecten. Implica, sobretot, canviar la mirada: deixar de veure el món rural com un lloc que cal rescatar i començar a veure’l com un lloc des d’on rescatar el món.
El desenvolupament rural no és tornar al passat, sinó avançar cap a un futur més just i equilibrat. No es tracta d’idealitzar la vida rural, sinó de fer-la viable, atractiva i sostenible. No es tracta de salvar el camp, sinó d’entendre que sense ell no hi ha res a salvar. El camp no és un decorat ni un record: és un espai de futur. És on es cultiva el menjar, on es protegeix la natura, on es mantenen vives les cultures i on es poden construir alternatives reals al model de desenvolupament que ens ha portat a la crisi actual.
Cal una nova narrativa, una nova política i una nova pràctica. Cal passar del romanticisme a l’acció. Cal entendre que el desenvolupament rural no és una causa menor, sinó una estratègia central. I cal fer-ho amb les persones que viuen i treballen al camp, no per elles. Amb respecte, amb diàleg, amb compromís. Perquè el futur no es construeix només amb tecnologia i capital: es construeix també amb terra, amb aigua, amb mans brunes i amb coratge.
El món rural és també un espai de cultura i identitat. Les llengües, les festes, les formes de vida i els sabers que s’han transmés de generació en generació són part del patrimoni immaterial de la humanitat. Quan desapareix un poble, no només es perd població: es perd una manera d’entendre el món, una mirada única sobre la natura, una forma de relació amb el temps i amb els altres. El desenvolupament rural ha de ser també una aposta per la diversitat cultural, per la memòria viva, per la dignitat de les formes de vida que no es mesuren només en termes de productivitat o rendibilitat.
A més, el món rural pot ser un laboratori d’innovació. Lluny de la imatge de retard i estancament, moltes iniciatives rurals estan a l’avantguarda de la sostenibilitat, de l’economia circular, de les energies renovables i de la sobirania tecnològica. Projectes de cooperatives agroecològiques, xarxes de consum responsable, escoles de formació en oficis tradicionals, plataformes digitals per a la venda directa... tot això està passant al camp, sovint amb pocs recursos però amb molta creativitat i compromís. Donar suport a aquestes iniciatives és sembrar futur.
També cal parlar de la relació entre el món urbà i el rural. No es tracta d’oposar-los, sinó de reconéixer la seua interdependència. Les ciutats necessiten el camp per alimentar-se, per respirar, per reconnectar amb el cicle de la vida. I el camp necessita les ciutats per accedir a serveis, a mercats, a oportunitats. Cal construir ponts, no murs. Cal fomentar aliances entre productors i consumidors, entre governs locals i comunitats rurals, entre coneixement científic i saviesa popular. Només així podrem construir territoris vius, cohesionats i resilients.
Finalment, cal recordar que el desenvolupament rural no és una tasca que puga deixar-se només en mans de les institucions. És una responsabilitat col·lectiva. Com a consumidors, podem triar productes locals, de temporada, de comerç just. Com a ciutadans, podem defensar polítiques públiques que posen la vida al centre. Com a educadors, podem transmetre el valor del treball de la terra i del respecte a la natura. Com a joves, podem imaginar un futur al camp, no com a renúncia, sinó com a projecte de vida. I com a societat, podem reconéixer que el món rural no és un lloc que es queda enrere, sinó un lloc des d’on avançar.
El desenvolupament rural no és nostàlgia. És estratègia. És justícia. És vida. I és hora de posar-lo al centre. Perquè en els camins de terra, en les mans que sembren, en les veus que canten en llengües antigues, s’hi troba la clau d’un futur més humà, més verd i més digne per a tothom.