Quan la negació es converteix en irresponsabilitat ^

Cada 26 de març, el Dia Mundial del Clima ens recorda una realitat que ja no podem esquivar: el planeta està canviant a un ritme accelerat i les conseqüències són cada volta més visibles. La comunitat científica porta dècades aportant dades sòlides i coherents, però encara hi ha sectors polítics, especialment situats en l’extrema dreta, que continuen negant o minimitzant l’evidència. Aquesta actitud no és una simple discrepància d’opinió; és una irresponsabilitat que posa en risc el futur de totes les persones.

La negació climàtica no és fruit de la desinformació, sinó una estratègia calculada. Quan determinats moviments rebutgen el consens científic, sovint ho fan per evitar regulacions que afecten interessos econòmics concrets, per alimentar la polarització o per presentar qualsevol mesura ambiental com una amenaça a la llibertat individual. Convertir la ciència en un camp de batalla ideològic només afebleix la capacitat de la societat per afrontar un repte global.

Mentrestant, els efectes del canvi climàtic ja són una realitat quotidiana. Les onades de calor són més llargues i intenses, la desertificació avança en zones mediterrànies, els fenòmens meteorològics extrems es multipliquen i la pèrdua de biodiversitat accelera la degradació dels ecosistemes. Tot això té un impacte directe en l’agricultura, el turisme, la salut i les infraestructures. Negar-ho no fa que desaparega; només retarda les solucions i agreuja els danys.

En un moment en què la ciència ofereix diagnòstics clars i propostes viables, negar el canvi climàtic és una falta de responsabilitat política i moral. Les institucions i les persones que ocupen càrrecs públics haurien de treballar per protegir el futur col·lectiu, no per alimentar discursos que confonen i desvien l’atenció del que realment importa.

El Dia Mundial del Clima és una crida a defensar el coneixement, a exigir polítiques valentes i a combatre la desinformació amb pedagogia i rigor. També és una invitació a imaginar un futur sostenible que no deixe ningú enrere. El clima no entén d’ideologies ni de fronteres; el que sí que entén són les conseqüències de les nostres decisions.

llegir més

Turisme Setmana Santa i Sagunt... ^

La pèrdua del títol de Festa d’Interés Turístic Nacional per a la Setmana Santa Saguntina ha obert una ferida que va molt més enllà del protocol institucional. No és només un segell que desapareix, ni una línia menys en un catàleg de promoció turística. És un sisme cultural que sacseja la identitat d’una ciutat que, durant dècades, ha projectat part del seu prestigi en la solemnitat, la bellesa i la singularitat d’una celebració que forma part del seu ADN col·lectiu. Però també és un mirall incòmode, un reflex que obliga a mirar de front allò que alguns sectors preferien mantindre en la penombra: la discriminació de les dones dins d’algunes confraries, la resistència al canvi i la confusió entre tradició i privilegis.

Quan una festa perd un reconeixement d’esta magnitud, les conseqüències són múltiples. Sagunt deixa de tindre presència destacada en fires com FITUR, perd visibilitat en guies especialitzades, queda fora de circuits turístics que generen fluxos econòmics i culturals, i veu reduïda la seua capacitat d’atraure visitants que busquen experiències patrimonials de qualitat. La ciutat, que ha treballat durant anys per consolidar-se com a referent cultural, veu com una de les seues joies més estimades es despenja del mapa promocional. I això no és menor. El turisme cultural és una de les potes que sostenen l’economia local, i la Setmana Santa era, fins ara, un dels seus pilars més sòlids.

Tanmateix, el debat no es pot quedar en la superfície. No es tracta només de lamentar la pèrdua d’un títol, sinó d’entendre per què s’ha produït i què diu això de nosaltres com a comunitat. La decisió de retirar el reconeixement no ha vingut motivada per un canvi estètic, per una pèrdua de qualitat artística o per una disminució de participació. Ha vingut motivada per una qüestió molt més profunda: la constatació que, en ple segle XXI, hi ha confraries que continuen impedint a les dones participar en igualtat, entrenar, portar passos o ocupar espais simbòlics que els homes sí poden ocupar. És a dir, que existeix una discriminació estructural que no es pot justificar amb l’argument de la tradició.

La paraula tradició ha sigut utilitzada massa vegades com a escut. Com si tot allò que és antic fóra, per definició, intocable. Com si la història no fóra un organisme viu que evoluciona, es transforma i s’adapta. Les festes populars, des d’una perspectiva antropològica, són rituals que expliquen qui som, però també qui volem ser. Són espais de cohesió, de transmissió simbòlica, de memòria compartida. Però quan una festa exclou, quan nega la participació plena a una part de la comunitat, deixa de complir la seua funció cohesionadora i es converteix en un mecanisme de jerarquia.

Les dones han sigut, durant generacions, un pilar fonamental de la Setmana Santa Saguntina. Han cosit vestes, han organitzat actes, han mantingut viva la devoció, han sostingut la logística invisible que fa possible que els carrers s’omplin de solemnitat i bellesa. I, tanmateix, se les aparta del centre simbòlic. Se les relega a un paper secundari, ornamental, subordinat. És un contrasentit cultural i humà. Una festa que es presenta com a expressió de fe, d’amor i de comunitat no pot permetre’s excloure una part essencial de la seua pròpia gent.

La decisió d’alguns confrares de votar en contra de la participació plena de les dones no és un gest anecdòtic. És una declaració de principis. És afirmar que la identitat de la confraria es fonamenta en la desigualtat. És prioritzar el privilegi masculí per damunt del prestigi col·lectiu. És preferir perdre un títol abans que perdre un poder simbòlic que, en realitat, no té cap justificació moral ni cultural. I això diu molt de la manera com alguns entenen la tradició: no com un llegat compartit, sinó com un espai de control.

Filosòficament, el debat és inevitable. Pot una festa que discrimina representar una ciutat que es declara compromesa amb la igualtat? Pot ser patrimoni allò que nega drets bàsics? Pot una celebració que exclou continuar sent un símbol de comunitat? La resposta és incòmoda, però clara. Una festa que discrimina no pot ser patrimoni de totes i tots. No pot ser un orgull col·lectiu. No pot ser un espai de representació d’una ciutat que aspira a ser justa, moderna i inclusiva.

La pèrdua del títol, per tant, no és només un càstig. És una oportunitat. Una invitació a repensar la festa, a revisar els seus fonaments, a obrir-la, a democratitzar-la. És un toc d’atenció que diu: la cultura no pot ser un refugi per a la desigualtat. La tradició no pot ser una excusa per perpetuar injustícies. El patrimoni no pot ser patrimoni si no és compartit.

Però esta oportunitat només serà real si la ciutat la sap aprofitar. Si les confraries entenen que la igualtat no és una amenaça, sinó una possibilitat de creixement. Si la Setmana Santa es repensa com un espai on totes les persones, independentment del seu gènere, puguen participar en igualtat. Si la comunitat assumeix que la festa no és menys autèntica quan és més justa, sinó tot el contrari.

Sagunt té davant seu un repte i una responsabilitat. El repte de reconstruir el prestigi perdut, de recuperar la projecció turística, de tornar a ocupar un lloc destacat en el mapa cultural. I la responsabilitat de fer-ho des d’una mirada nova, més inclusiva, més justa, més coherent amb els valors que la societat actual defensa. La Setmana Santa pot tornar a ser Festa d’Interés Turístic Nacional, però només si és capaç de demostrar que és una festa de totes i tots. Només si abandona la discriminació i abraça la igualtat com a principi fonamental.

La ciutat no pot permetre’s quedar atrapada en un debat que ja està superat en la major part del món. No pot permetre’s que una part de la seua identitat cultural quede lligada a una pràctica discriminatòria. No pot permetre’s que la por al canvi siga més forta que la voluntat de progrés. Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària, amb un patrimoni immens, amb una capacitat extraordinària de reinventar-se. I este és un moment clau per demostrar-ho.

La Setmana Santa Saguntina pot continuar sent un espai de fe, d’art i de comunitat. Pot continuar emocionant, captivant, atraient visitants, generant orgull. Però només si és capaç de mirar-se al mirall i reconéixer allò que ha de canviar. Només si entén que la cultura no és autèntica quan exclou, sinó quan abraça. Només si assumeix que la igualtat no és una concessió, sinó un dret.

Potser perdre un títol és el preu necessari per guanyar consciència. Per recordar que la cultura és viva i que, com tota cosa viva, necessita evolucionar. Per entendre que una festa que vol ser gran no pot permetre’s ser injusta. I per assumir que el futur de la Setmana Santa Saguntina només serà brillant si és un futur compartit.

llegir més

Quan la ciència salva vides ^

Cada 23 de març se celebra el Dia Meteorològic Mundial, una jornada que recorda l’entrada en vigor, l’any 1950, del Conveni que va donar lloc a la Organització Meteorològica Mundial (OMM). Esta efemèride posa en valor el paper fonamental dels serveis meteorològics i hidrològics en la protecció de les persones, el benestar col·lectiu i la seguretat global. Segons l’OMM, el Dia Meteorològic Mundial commemora precisament la data en què començà a funcionar oficialment l’organisme i reconeix la seua contribució decisiva a la societat a través de la predicció i el seguiment del temps, el clima i l’aigua. 

A més, la celebració vol destacar que les prediccions meteorològiques són un element essencial per a la vida moderna: des de la planificació agrícola fins a la gestió de recursos hídrics, passant per l’aviació, la navegació o la preparació davant fenòmens extrems. L’objectiu central del Dia Meteorològic Mundial és conscienciar la població sobre la importància d’un sistema meteorològic global coordinat i de la cooperació internacional en este camp, funcions que la OMM exerceix com a agència especialitzada de l’ONU. 

L’OMM és hereva directa de l’antiga Organització Meteorològica Internacional, fundada el 1873, que ja buscava estandarditzar l’observació i l’intercanvi de dades meteorològiques a escala planetària. La fundació de l’OMM en 1950, com a organisme intergovernamental, va marcar un abans i un després en la coordinació global per a la vigilància del clima i la protecció davant desastres naturals. [diainternacional.net]

Des d’aleshores, el 23 de març s’ha convertit en una data clau per recordar que darrere de cada predicció hi ha un esforç científic que permet anticipar tempestes, inundacions, onades de calor o episodis de sequera, i que eixes previsions salven vides i reduïxen danys.

Si hi ha un exemple recent que demostra la importància del treball meteorològic, és la DANA que va colpejar València en 2024, un episodi que deixà clar que les prediccions i avisos a temps són una peça fonamental per evitar que una situació extrema es convertisca en una tragèdia major.

Encara que cada vegada disposem de més tecnologia i models avançats, són les persones meteoròlogues —les que analitzen dades, interpreten patrons i emeten avisos— les que convertixen la ciència en protecció real. Durant aquella DANA, la capacitat d’anticipació, els avisos de risc i la coordinació amb emergències permeteren activar mesures preventives, tancar espais vulnerables, advertir la ciutadania i reduir riscos.

Les imatges d’inundacions, carrers col·lapsats i serveis d’emergència operant sota la pluja no ens haurien d’amagar un fet essencial: sense una xarxa de professionals formada i dotada de recursos, la DANA de 2024 hauria pogut tindre conseqüències molt més greus. Este episodi demostrà que la feina meteorològica no és només predir el temps, sinó protegir vides.

La meteorologia és avui un pilar per al desenvolupament sostenible, la seguretat alimentària i la planificació territorial. A escala global, la OMM recorda contínuament la necessitat de reforçar els sistemes d’alerta primerenca per arribar a tota la població, especialment en un context de canvi climàtic on els fenòmens extrems són cada vegada més freqüents i intensos. [unamglobal.unam.mx]

Els meteoròlegs no sols expliquen què passarà amb el temps; també acompanyen ciutadans, institucions i sectors econòmics a prendre decisions crítiques. Quan un avís d’alerta permet tancar un túnel abans d’una riuada, quan un agricultor pot protegir els cultius o quan un ajuntament anticipa inundacions en un barri vulnerable, la meteorologia fa la seua funció més social.

El Dia Meteorològic Mundial és molt més que una data al calendari: és un recordatori del paper essencial que tenen la ciència i la cooperació internacional per salvaguardar la nostra seguretat. Episodis com la DANA de València de 2024 ens mostren que el treball de les persones meteoròlogues és indispensable i que les decisions basades en la informació científica poden marcar la diferència entre el caos i la protecció eficient.

En un món que s’enfronta a un clima cada vegada més canviant i imprevisible, la meteorologia no és només un servei: és una garantia de futur. Si vols, puc adaptar este article al valencià íntegrament, fer-lo més periodístic o ajustar-lo per a una publicació concreta.

llegir més

22 de març: quan una frase esdevé advertiment i diagnòstic ^

Hi ha dates que no passen a la història per la grandària de la multitud, sinó per la claredat d’una veritat dita en veu alta. El 22 de març, quan aquella manifestació va avançar a peu des del Port fins a Sagunt, no era només un desplaçament físic: era un poble caminant cap a la dignitat. Les persones que es van concentrar davant l’Ajuntament no buscaven discursos buits, sinó un gest de solidaritat real d’una corporació municipal que, massa sovint, havia mirat cap a un altre costat.

Des del balcó, les paraules es van anar succeint amb la solemnitat habitual. Però només una frase va travessar l’aire i va quedar gravada en la memòria col·lectiva: guardar les pancartes, que segurament caldria traure-les més vegades. Una advertència que, lluny de ser pessimista, era una lectura lúcida del que estava passant i del que vindria.

I és que aquella frase, pronunciada per Manuel Girona, no era només un comentari improvisat. Era el reconeixement que la lluita no era conjuntural, que no s’acabaria amb una foto institucional ni amb una promesa de despatx. Era la constatació que el poble de Sagunt i del Port havia d’estar preparat per defensar-se una vegada i una altra, perquè els seus drets i el seu futur no estaven garantits per ningú més que per la seua pròpia persistència.

Hui, amb la perspectiva del temps, aquella frase continua ressonant. No perquè siga profètica, sinó perquè continua sent necessària. Les pancartes no s’han pogut guardar mai del tot, perquè cada generació ha hagut de tornar al carrer per reclamar allò que li correspon: treball digne, respecte institucional, inversions justes, reconeixement de la pròpia identitat i un futur que no siga decidit des de despatxos llunyans.

La lliçó del 22 de març és incòmoda però imprescindible. Cap poble pot delegar la defensa dels seus drets. Cap comunitat pot confiar que les institucions, per si soles, faran el que toca. La pressió popular no és un recurs excepcional, és una eina democràtica que cal mantindre viva. I si una frase d’aquell dia continua vigent és perquè encara no hem arribat al punt on les pancartes puguen descansar.

Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és si caldrà traure-les més vegades, sinó per què, després de tants anys, encara no hem aconseguit que deixen de ser necessàries. I sobretot, què estem disposades a fer perquè algun dia, per fi, puguem guardar-les de veritat.

llegir més

Si Aitana haguera nascut home, i ara també Mireia ^

Si Aitana haguera nascut home. Si Mireia haguera nascut home. Potser este text no existiria, perquè moltes de les preguntes que em faig no pesarien tant. Però estem en 2026 i tinc dues filles que estimen el seu poble, les seues tradicions i la Setmana Santa Saguntina, i que, malgrat això, no poden ser confrares de la Puríssima Sang per una norma que les exclou pel fet de no ser homes. Esta exclusió continua vigent hui, amb uns estatuts hereus de segles on l’accés queda formulat per a “varons”, i no per a persones batejades sense distinció de sexe, un detall que sintetitza un problema de fons que Sagunt arrossega des de fa generacions.

Quan Aitana va nàixer ja em preguntava què passaria si algun dia volguera formar part de la confraria. Aquell debat no era tan llunyà, no era fa una dècada, sinó quasi una dècada, quan es reforçaren exigències com la del baptisme per a ingressar, i jo mateix em feia la pregunta incòmoda: què faria si tinguera un altre infant i fóra xic. Amb Mireia, esta pregunta ha tornat amb més força, perquè ara són dues persones que estimen la festa però que no la poden viure des de dins com jo la vaig viure. Mentre imaginar un bateig, una medalla al coll i l’alegria de la primera vesta hauria sigut natural si hagueren nascut homes, la realitat és una altra, més dura per a qui mira des de la vorera.

Si hagueren nascut homes, haurien rebut la medalla de confrare amb pocs mesos, haurien eixit de ben menudes a la processó de les Vestes, haurien fet amistats dins de la confraria i haurien crescut amb paraules d’herència: algun dia portareu la Soletat, algun dia carregareu el pes d’una tradició que es transmet d’espatla en espatla i de cor en cor. Jo els hauria contat el mateix que em contaven a mi, el respecte a l’Ermita, el silenci dens abans de l’eixida dels passos, la tremolor del primer colp de plegador, la mirada elevada quan la Vera Creu travessa la porta menuda i la ciutat conté l’alé.

Però Aitana és dona. Mireia és dona. En 2026 això encara determina què poden fer dins de la Setmana Santa i què no. Podran asseure’s davant del forn del Canari, arreplegar caramels, alçar-se al pas del Sepulcre, donar una moneda al plegador, besar la Vera Creu i eixir de l’Ermita amb el so de tambors i plegadors ressonant a dins. Però, en eixir, tornaran a ser espectadores, no confrares de ple dret. Esta és la realitat que moltes famílies viuen a Sagunt, on els dimarts sants dels últims anys s’han convertit en jornades de protesta serena per reclamar una Setmana Santa inclusiva, amb lloc per a tota la comunitat cristiana.

Al poble, la conversa s’ha fet gran. Quantes vegades s’ha explicat que només caldria canviar una paraula per canviar-ho tot, substituir “varón” per “persona” perquè la confraria admeta la meitat de la seua gent sense més obstacles. No es tracta de dinamitar la festa, sinó d’estimar-la prou com per fer-la justa i de totes les persones. Això expliquen veus que, des de fa anys, demanen una reforma estatutària bàsica i de sentit comú.

El debat ja no és només moral; també s’ha obert pas en l’esfera pública. Hi ha hagut advertiments que la discriminació per raó de sexe pot afectar el reconeixement de la Setmana Santa com a Festa d’Interés Turístic Nacional, un senyal que l’assumpte ha desbordat els límits de l’Ermita i ha entrat en l’àmbit de les responsabilitats civils i culturals d’una celebració que és patrimoni de totes les persones que la fan possible.

També hi ha hagut moments decisius que han marcat un abans i un després. En 2022, una assemblea va tornar a tancar la porta al canvi de “varons” per “persones batejades”, malgrat anys de debat i l’existència de marcs eclesials i jurídics que conviden a la no-discriminació. Aquella negativa va ser un colp per a molta gent que esperava el pas endavant. 

En 2025, l’argument s’ha enfortit amb la lectura jurídica i la consciència que la desigualtat, a més d’injusta, esdevé incompatible amb els principis vigents quan nega drets per motius de sexe, tal com han defensat veus cofrades en l’espai públic. No es tracta d’imposar res de fora cap a dins, sinó de reconéixer que la mateixa tradició cristiana ha sabut sempre revisar-se quan calia per a servir millor l’Evangeli. 

Enguany, la història pot tornar a moure’s. La Junta General extraordinària ha convocat una nova votació per al 22 de març. És una oportunitat per a mirar als ulls de la realitat i per a reconciliar la fidelitat a la festa amb la fidelitat a les persones que la sostenen. És una cita que interpel·la les consciències i que pot convertir la ferida de tantes famílies en una porta oberta.

Enmig d’este camí, a casa tornen les preguntes. Què els diré si Aitana o Mireia em tornen a preguntar per què elles no poden ser confrares com ho vaig ser jo. Les lleis i les normes són importants, però elles entenen sobretot el llenguatge de la justícia i del respecte. I no hi ha resposta que no faça mal quan la veritat és que sí que voldries dir-los que endavant, que és també la seua festa, que la vesta, el cinturó i la medalla no entenen de sexe, sinó d’una pertinença que es viu i es comparteix.

Per a mi, la fe no és una excusa per a la desigualtat, sinó tot el contrari. Quan llegisc que Déu va crear la humanitat a imatge seua, home i dona, sent que la identitat cristiana comença en la igualtat radical de dignitat. “I va crear Déu l’ésser humà a la seua imatge; a imatge de Déu el va crear; home i dona els va crear” (Gènesi 1:27). Quan mire l’Evangeli i escolte “estimaràs el proïsme com a tu mateixa persona”, entenc que estimar la tradició és, precisament, posar-la al servei de totes les persones que la formen, sense exclusions que ferisquen. “Estimaràs el Senyor, el teu Déu… i el teu proïsme com a tu mateixa persona” (Mateu 22:37-39). I quan llegisc que “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona, perquè totes i tots sou u en Crist Jesús”, entenc que la comunitat cristiana s’afirma com a cos on cap desigualtat essencial pot alçar murs en nom de Déu (Gàlates 3:28).

He estimat la Festa, estime la Festa, tal com és perquè és com l’he viscuda des de menut. He aprés a respectar els seus silencis, la solemnitat de l’Ermita, el tremolor del pas quan ix, el fil que unix generacions. Però també he aprés que estimar és, a vegades, saber canviar perquè allò que estimes no deixe ningú fora. No hi ha tradició que sobrevisca si no és capaç d’incloure. No hi ha ciutat que cresca si no és capaç d’abraçar.

Si, arriba el moment de votar, la meua posició serà clara. No sols per Aitana i per Mireia, sinó per totes les persones que han mantingut viva la Setmana Santa des de la vorera, des de la discreció, des de la fe senzilla. Espere que el 22 de març siga recordat com el dia en què Sagunt va decidir que la Festa és de tota la gent, que la vesta no entén de gènere, que la medalla no exclou, que la Vera Creu es porta millor quan totes les mans poden, finalment, posar-se a sota. I espere que, molt prompte, ningú haja d’escriure un text com este per a justificar el que és tan obvi com evangèlic: que en l’amor no cap cap distinció.

llegir més