No és voler sobreviure, és voler viure

Hi ha un moment en la vida en què descobrim que no n’hi ha prou amb aguantar. Que sobreviure és només una forma discreta de desaparèixer. Ho vaig entendre una vesprada d’hivern, assegut en un banc del Port de Sagunt, mentre el vent feia ballar les banderes com si volgueren fugir del pal. Una dona major, que caminava amb pas lent, es va aturar al meu costat i va dir: “Fill, no et passes la vida esperant que escampe. La vida és això, el vent.” I vaig somriure, perquè aquella frase, dita sense pretensions, contenia una veritat que jo feia mesos que evitava: no volia continuar sobrevivint, volia començar a viure.

Sobreviure és un mecanisme. Una resposta automàtica. És fer el que toca, el que s’espera, el que no incomoda. És caminar amb el cap cot, com si el món fóra massa gran per a nosaltres. Viure, en canvi, és una insubmissió íntima. És dir: “Açò és meu.” És recuperar el desig, la curiositat, la capacitat de sorprendre’s. Recorde una conversa amb un amic, una nit d’estiu, mentre sopàvem en una terrassa del centre històric de Sagunt. “Tu creus que vivim?”, em va preguntar. Vaig tardar uns segons a respondre. “Crec que fem veure que vivim”, li vaig dir. Ell va riure, però els seus ulls van quedar seriosos. Sabíem que ens havíem acostumat massa a la supervivència.

La supervivència té una estètica pròpia: l’ordre, la prudència, la repetició. És una vida sense sobresalts, però també sense llum. Viure, en canvi, és acceptar que el món és imprevisible, que les emocions no es poden arxivar, que els somnis no caben en cap agenda. Una escena que sempre recorde: jo, entrant a casa després d’un dia llarg, i la meua filla xicoteta corrent cap a mi amb els braços oberts. “Papa, vine, que he fet un dibuix.” Aquell dibuix, quatre traços maldestres, era una explosió de vida. Sobreviure és arribar a casa i pensar en el que falta. Viure és agenollar-se, mirar el paper i sentir que el món s’ha fet més gran.

Viure implica risc. Implica renunciar a la comoditat de les rutines que ens anestesien. Implica mirar-se al mirall i reconèixer que hi ha parts de nosaltres que hem deixat morir mentre intentàvem salvar-ho tot. Una vegada, en una reunió algú va dir: “Ens hem acostumat a resistir, però no a imaginar.” Aquella frase em va colpejar. Resistir és noble, però insuficient. Imaginar és revolucionari. Viure és imaginar. És permetre’s un futur que no siga una còpia del present. És triar el camí propi, encara que siga més incert. És entendre que la por no és una muralla, sinó una porta que cal obrir.

Recorde una escena concreta, d’aquelles que et canvien la mirada. Era de nit, tornava de córrer amb els, i un d'ells em va dir: “Quan corres, vius?” Vaig parar. Vaig respirar. “Sí”, vaig respondre. “Perquè quan corro no pense en sobreviure, pense en avançar.” Viure és això: avançar amb intenció, amb desig, amb consciència. No és només evitar el dolor, és buscar la joia. No és només aguantar, és celebrar. No és només existir, és significar. I en aquell moment vaig entendre que la vida no és una cursa per arribar a algun lloc, sinó una manera d’habitar el camí.

Sobreviure és quedar-se. Viure és tornar. Tornar a la música que ens feia vibrar, a les amistats que ens sostenen, als projectes que ens fan sentir part d’alguna cosa. Tornar a la veu pròpia, a la mirada pròpia, al cos propi. Tornar a dir que sí. A una alegria que no necessita permís. A una conversa que ens desperta. A una escena quotidiana que ens reconcilia amb el món. Viure és tornar a ser protagonistes, no espectadors. És deixar de demanar disculpes per existir. És entendre que la vida no és un lloc on refugiar-se, sinó un espai on expandir-se. I quan ho entenem, tot canvia: el temps, la llum, la manera de respirar.

Una última escena: un cafè al matí, en una plaça de Sagunt. Una amiga em diu: “T’estàs tornant més valent.” I jo li responc: “No és valentia. És necessitat.” Necessitat de viure, no de sobreviure. Necessitat de sentir que cada dia té una oportunitat, no una obligació. Necessitat de mirar el món amb curiositat, no amb cansament. Necessitat de ser, no només d’estar. Viure és un acte radical, íntim, polític. És una forma de resistència contra tot allò que ens vol petits. I quan finalment ho triem, quan deixem de negociar amb la tristesa i comencem a pactar amb la llum, descobrim que la vida no ens esperava: ens buscava.

llegir més

Trinxera

Hi ha dies en què mire al meu voltant i, sense necessitat d’un gran gest, reconec una veritat que havia estat sospesa durant massa temps: sóc feliç. No una felicitat d’eufòria ni de focs artificials, sinó aquella que naix quan tornes al lloc on realment pertanys. He tornat a la trinxera, al meu espai de batalla i de calma, al lloc que mai hauria d’haver abandonat. I en aquest retorn hi ha una mena de reconciliació amb mi mateix, com si el temps que vaig passar fora haguera estat un parèntesi necessari per entendre que la meua veu, el meu pas i la meua manera de mirar el món tenen sentit precisament ací.

La trinxera no és un espai de guerra, sinó de veritat. És el lloc on escric, on pense, on em reconec en allò que faig i en allò que defense. Tornar-hi ha sigut com recuperar una respiració que havia quedat a mig camí. Ara, cada gest, cada decisió, cada paraula que deixe caure damunt el paper té una intensitat que abans no trobava. És com si la vida haguera fet un clic silenciós, i de sobte tot encaixara.

Hi ha una serenitat nova en aquest retorn. No és una fugida ni una victòria; és una afirmació. He tornat perquè ací és on la meua energia es transforma en alguna cosa útil, en alguna cosa que m’explica. I potser sí, potser no hauria d’haver eixit mai. Però també sé que aquell temps fora m’ha permés veure amb més claredat què és el que realment importa. La distància, encara que a vegades dolga, també ordena.

Ara avance amb una calma que abans no tenia. Em sent més complet, més coherent, més fidel a mi mateix. La felicitat, al final, és això: un lloc on el soroll deixa de confondre’t i la vida recupera el seu ritme natural. I en aquest ritme, la trinxera és casa. És origen i destí. És el lloc on torne i on em quede.

llegir més

Democràcia

Un matí qualsevol, en una plaça qualsevol, vaig veure una escena mínima que em va sacsejar. Una dona major discutia amb un jove sobre una decisió del barri: si tancar el parc per obres o mantindre’l obert durant l’estiu. No hi havia insults, ni crits, ni banderes. Només dos veus que intentaven explicar-se, amb paciència i una certa obstinació. Al final, la dona va dir: “Jo no ho veig com tu, però m’agrada que pugues dir-ho”. El jove va somriure, mig desconcertat. Aquell gest senzill, quasi imperceptible, em va recordar que la democràcia no és un concepte abstracte: és això que passa entre persones que no pensen igual i, tot i així, es reconeixen.

La democràcia, tan invocada i tan sovint maltractada, necessita que la mirem amb una sinceritat que incomoda. No és un sistema perfecte ni un camí lineal. Ve d’un passat irregular, d’una història feta de lluites, exclusions, conquestes i renúncies. I, sobretot, ve d’una voluntat col·lectiva de fugir de la por i de l’arbitrarietat. En temps de soroll i polarització, reivindicar-la és més urgent que mai. No per idealitzar-la, sinó per exigir-li coherència, humiltat i respecte real, no protocol·lari.

La democràcia naix de comunitats que aprengueren a decidir juntes, però també de silencis imposats i de veus que tardaren massa a ser escoltades. És una obra humana, i per tant imperfecta. Requereix humiltat: saber que ningú té la veritat absoluta, que la discrepància és una oportunitat i no una amenaça. Sense aquesta humiltat, la democràcia es convertix en una façana que oculta desigualtats profundes.

També demana coherència. No la rigidesa dogmàtica, sinó la capacitat de mantindre principis fins i tot quan resulten incòmodes. La democràcia es debilita quan les institucions juguen a l’ambigüitat, quan les promeses es convertixen en fum, quan la confiança es trenca. La fiabilitat no és un luxe: és el ciment invisible que sosté tot el sistema.

I demana respecte. No el que es pronuncia en discursos solemnes, sinó el que es practica en el dia a dia: escoltar, reconéixer l’altre, acceptar que les minories tenen dret a existir i a ser escoltades. Sense aquest respecte, la democràcia es torna un decorat buit, una paraula que es pronuncia mentre s’exclou, s’humilia o s’oblida.

Però, sobretot, la democràcia demana ser comuna. No és patrimoni d’un govern, d’un partit o d’una ideologia. És una responsabilitat compartida, feta de gestos quotidians: participar, dialogar, rectificar, exigir. És el que passa en una plaça, en una reunió de veïnat, en una aula, en un carrer. És la manera com ens reconeixem com a part d’un mateix espai, encara que discrepem.

La democràcia no és un monument ni un relat heroic. És una construcció fràgil que necessita ser cuidada cada dia. Reivindicar-la és recordar d’on ve: de la necessitat de protegir-nos de l’abús, de garantir que ningú quede fora del cercle, de construir un futur on la por no marque les decisions. És una tasca lenta, imperfecta, però imprescindible.

I, com aquella dona i aquell jove a la plaça, la democràcia només respira quan som capaços de escoltar-nos sense renunciar a les nostres conviccions. Quan entenem que el comú no és una consigna, sinó una pràctica. Quan acceptem que la llibertat no és individual, sinó compartida.

llegir més

«La lletra amb cures entra»

Les dites populars són una espècie d’arxiu sentimental col·lectiu. Han viatjat de generació en generació, condensant en poques paraules tota una manera d’entendre el món. Algunes continuen plenament vigents. Altres, en canvi, ens interpel·len perquè provenen d’èpoques amb valors i realitats molt diferents de les actuals. És el cas de la coneguda dita valenciana «La lletra amb sang entra».

Aquesta expressió forma part de la memòria cultural de moltes famílies valencianes. Durant segles es va utilitzar per justificar una educació basada en la disciplina estricta, el càstig físic i l’autoritat incontestable de mestres, pares o institucions. En una societat jeràrquica, on xiquets i xiquetes tenien pocs drets reconeguts i l’obediència era considerada una virtut suprema, la frase transmetia la idea que l’aprenentatge exigia sofriment.

Però el segle XXI ens ha obligat a repensar moltes de les certeses heretades. Sabem que la violència no educa millor. Sabem que la por no és una eina pedagògica saludable. Sabem també que les persones aprenem de formes diverses i que l’acompanyament, l’empatia i les cures generen entorns molt més favorables per al coneixement. Per això, si haguérem de reinterpretar hui aquesta dita des d’una mirada inclusiva, feminista, ecologista i socialment crítica, podríem transformar-la en una nova expressió: «La lletra amb cures entra».

La força de la dita original residia en la convicció que l’esforç era necessari per a aprendre. Eixa intuïció, en part, continua sent certa. Qualsevol procés d’aprenentatge requereix constància, dedicació i temps. Ningú aprén una llengua, una professió o una habilitat complexa sense treballar-la. Tanmateix, allò que canvia radicalment és la manera d’entendre eixe esforç.

La versió tradicional assumia que el dolor era un instrument legítim per a aconseguir resultats. Davant d’un error, la resposta era el càstig. Davant d’una dificultat, la imposició. Davant d’una diferència, la uniformització. Aquesta visió estava profundament relacionada amb una societat autoritària, patriarcal i desigual, on moltes persones quedaven excloses de l’accés al coneixement per motius de classe social, gènere o origen.

La realitat actual és molt diferent. Els feminismes han qüestionat les estructures de dominació que es reproduïen també dins de les aules i les famílies. Els moviments pels drets de la infància han posat l’accent en la protecció dels menors. Les lluites LGTBI han reivindicat el dret a aprendre i créixer sense discriminació. Els moviments ecologistes han evidenciat que no podem continuar educant com si els recursos del planeta foren infinits. La societat contemporània ens demana noves maneres de transmetre coneixements i valors.

A més, les tecnologies digitals han revolucionat completament la forma en què ens relacionem amb la informació. Fa només unes dècades, el saber estava concentrat en llibres, enciclopèdies o institucions acadèmiques. Hui conviu amb internet, les xarxes socials, les plataformes audiovisuals i la intel·ligència artificial. La informació circula a una velocitat mai vista. Però això no significa que estiguem millor informats. En moltes ocasions, l’excés de continguts genera desorientació, desinformació i polarització.

En aquest context, la lletra ja no entra amb sang. Tampoc entra simplement amb connexió wifi. La lletra entra amb criteri, amb pensament crític i amb capacitat col·lectiva per distingir els fets de la manipulació. Aprendre significa analitzar, contrastar, preguntar i dialogar. Significa construir comunitats de coneixement i no només acumular dades.

La reinterpretació moderna de la dita també ens obliga a parlar de les cures. Durant molt de temps, les cures han sigut invisibilitzades perquè s’associaven a tasques tradicionalment assumides per les dones. El feminisme ha mostrat que cuidar no és una activitat secundària, sinó una infraestructura essencial per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha cohesió social ni hi ha futur possible.

Per això, quan diem que «la lletra amb cures entra», estem afirmant que el coneixement creix millor quan existeixen condicions materials i emocionals adequades. És difícil estudiar quan hi ha precarietat laboral a casa. És difícil concentrar-se quan l’habitatge és insegur. És difícil desenvolupar el talent quan les desigualtats condemnen una part de la població a una cursa permanent per la supervivència.

La dita actualitzada també dialoga amb el territori. En un moment marcat per l’emergència climàtica, educar implica comprendre la relació entre les persones i el medi ambient. Els pobles i ciutats valencianes coneixen bé els efectes de les sequeres, els episodis meteorològics extrems, la pressió urbanística o la degradació dels ecosistemes. Aprendre hui vol dir entendre que el progrés no pot construir-se contra la natura.

Des d’aquesta perspectiva, la lletra entra també amb respecte pel paisatge, per l’horta, per la mar i per la biodiversitat. Entra amb una mirada que reconeix que la sostenibilitat no és una moda, sinó una necessitat col·lectiva. I entra amb la consciència que les decisions que prenem hui condicionaran la vida de les generacions futures.

La cultura valenciana contemporània ofereix nombrosos exemples d’aquesta nova manera d’entendre el coneixement. Projectes educatius innovadors, iniciatives de recuperació de la memòria democràtica, moviments associatius, col·lectius feministes, plataformes en defensa del territori i experiències comunitàries demostren que és possible aprendre des de la participació i no des de la imposició.

També observem aquesta realitat en els debats sobre la precarietat juvenil. Moltes persones joves acumulen titulacions, cursos i competències digitals mentre afronten dificultats per accedir a un habitatge digne o a una ocupació estable. En aquest cas, la dita adquireix un nou significat: no n’hi ha prou amb estudiar si la societat no garanteix condicions mínimes de justícia social. El coneixement necessita drets. Necessita oportunitats reals. Necessita polítiques públiques que convertisquen l’educació en una ferramenta d’emancipació i no en una simple promesa.

La memòria democràtica també forma part d’aquesta relectura. Durant massa anys es van transmetre relats oficials que silenciaven moltes veus. Aprendre hui implica recuperar històries amagades, reconéixer la pluralitat de les experiències humanes i construir una ciutadania crítica. La lletra entra millor quan totes les persones poden veure's representades en el relat col·lectiu.

«La lletra amb sang entra» pertany a un temps que considerava la disciplina coercitiva com una virtut educativa. «La lletra amb cures entra» pertany a una època que aspira a posar la dignitat humana en el centre. No es tracta d’eliminar l’esforç, sinó de substituir la violència per l’acompanyament, la por per la confiança i l’obediència cega pel pensament crític.

La saviesa popular continua tenint molt a dir-nos, però cada generació té el dret i la responsabilitat de reinterpretar-la. Les dites no són peces de museu. Són ferramentes vives que evolucionen amb la societat. I si volem un País Valencià més igualitari, sostenible, inclusiu i democràtic, necessitem també un nou llenguatge per explicar-nos el món.

Potser la millor herència que podem deixar no és una lletra que entre amb sang, sinó una lletra que entre amb cures, amb comunitat i amb esperança. Perquè el futur no es construeix a colps. Es construeix aprenent junts.

llegir més

Picor d'Estat

L’atòpica és una metàfora perfecta del país: apareix quan menys te l’esperes, pica quan ja estaves tranquil, i sempre hi ha algú dient que és culpa teua per “no haver fet cas”. La pell, com la política, té memòria selectiva: recorda el que li convé i s’irrita amb la resta. I així anem, rascant-nos com si fórem una comunitat autònoma en plena campanya, intentant dissimular que el brot és generalitzat i que la crema que ens havien promés era només vaselina electoral.

El dermatòleg et diu que l’atòpica és multifactorial, que hi ha predisposició, que el medi influeix. Exactament igual que eixos discursos que asseguren que “la gent està crispada” com si la crispació fora espontània, com si no hi haguera mans expertes escampant pol·len ideològic per provocar reaccions cutànies col·lectives. L’atòpica política funciona així: primer et fan por, després et fan dubtar, i finalment et fan votar amb la mateixa desesperació amb què busques una crema amb corticoides a les tres de la matinada.

La ironia és que sempre hi ha qui recomana remeis miraculosos: aloe vera constitucional, camamilla democràtica, ungüent patriòtic de marca registrada. Però la pell, igual que la ciutadania, no respon a invents màgics. Respon a cures lentes, a higiene democràtica, a evitar irritants, sobretot aquells que venen en forma de titulars inflamatoris o tertulians que parlen com si foren especialistes en tot, inclosa la teua dermatitis.

Al final, conviure amb l’atòpica és aprendre a identificar què t’irrita i per què. I en política passa igual: saber que hi ha discursos que et volen rascant-te fins a fer-te ferida, perquè una societat ferida és més fàcil de manipular. La pell, però, té una virtut: quan la cuides, es calma. Tant de bo la política fera el mateix i deixara d’anar provocant brots cada vegada que necessita atenció.

llegir més