Sagunt davant unes eleccions que arriben tard

La convocatòria d’eleccions generals per part de Pedro Sánchez ha sigut presentada com una resposta a un bloqueig parlamentari. Potser és cert. Però, vist des de Sagunt, la sensació és una altra: el president ha decidit apel·lar a les urnes després d’esgotar una legislatura en què moltes de les grans promeses per al territori han avançat més lentament del que s’havia anunciat. Ara, de sobte, es demana confiança a la ciutadania quan encara hi ha massa interrogants oberts sobre el futur econòmic i social del Camp de Morvedre.

Durant els últims anys, Sagunt ha aparegut una vegada i una altra als discursos oficials de Madrid com un exemple de la nova industrialització verda. Ministres, secretaris d’Estat i representants del Govern han visitat la ciutat per presentar projectes estratègics, anunciar inversions i reivindicar la transformació industrial del municipi. Tanmateix, la realitat quotidiana és sempre més complexa que les fotografies institucionals. Les expectatives creades han sigut enormes, però una part important de la ciutadania continua preguntant-se quan es traduiran definitivament en ocupació estable, habitatge accessible i millors serveis públics.

Aquest és probablement el gran problema del govern de Pedro Sánchez respecte a Sagunt. Ha estat molt hàbil construint relats, però molt menys eficaç a l’hora de garantir que les conseqüències positives dels grans anuncis arriben amb la mateixa velocitat a les famílies treballadores. La ciutat viu una transformació sense precedents, però també observa com augmenta la preocupació per l’accés a la vivenda, per la saturació d’algunes infraestructures i per la falta d’una planificació pública capaç d’acompanyar el creixement econòmic.

Resulta paradoxal que les eleccions hagen sigut convocades precisament arran d’un conflicte relacionat amb l’habitatge. Si hi ha una ciutat valenciana on aquesta qüestió està adquirint una dimensió estratègica és Sagunt. La perspectiva d’un fort desenvolupament industrial està pressionant el mercat immobiliari en un municipi que ja arrossegava dificultats importants. Malgrat els discursos progressistes del Govern central, la realitat és que els problemes per accedir a una vivenda digna continuen afectant milers de persones, especialment joves i treballadors amb salaris modestos.

També és legítim preguntar-se què ha passat amb les infraestructures que haurien d’acompanyar aquest nou cicle industrial. El Govern estatal ha insistit reiteradament en la importància estratègica de Sagunt, però la ciutadania continua esperant actuacions que permeten consolidar el paper de la ciutat com un node logístic de primer ordre. Durant anys s’ha repetit que Sagunt és fonamental per al futur econòmic valencià i espanyol. Si això és cert, costa entendre per què moltes inversions continuen avançant a un ritme inferior al que reclama la realitat.

La crítica resulta encara més necessària perquè la ciutat ha demostrat una enorme capacitat de resiliència. Després de la llarga crisi industrial que va marcar diverses generacions, Sagunt ha sabut reinventar-se i atraure noves oportunitats econòmiques. Aquest esforç col·lectiu mereix una resposta institucional a l’altura. No és suficient que Madrid utilitze la ciutat com a símbol del seu model econòmic si després les necessitats concretes del municipi queden subordinades als càlculs electorals o als equilibris parlamentaris de cada moment.

Les eleccions també obliguen a reflexionar sobre una qüestió més profunda. Durant la legislatura, el Govern central ha buscat sovint el suport dels territoris perifèrics quan necessitava majories parlamentàries. Tanmateix, quan arriba el moment de repartir inversions o d’afrontar reformes estructurals, les prioritats continuen definint-se majoritàriament des d’una lògica centralista. El cas de Sagunt il·lustra perfectament aquesta contradicció. És una ciutat imprescindible per a determinats projectes industrials, però continua lluitant perquè les seues demandes tinguen el mateix pes polític que els seus serveis estratègics.

Des d’una perspectiva valencianista, aquesta és probablement la principal lliçó de la convocatòria electoral. Els interessos del Camp de Morvedre no poden quedar lligats a la sort d’un partit concret, siga el PSOE o qualsevol altre. Les inversions, les infraestructures, l’habitatge o els serveis públics són necessitats permanents que haurien d’estar garantides independentment de qui ocupe temporalment la Moncloa. La dependència excessiva dels anuncis i de les estratègies de comunicació acaba generant desconfiança i frustració entre una ciutadania que necessita certeses.

Pedro Sánchez ha decidit que siguen les urnes les que resolguen la crisi política oberta a Madrid. Està en el seu dret. Però a Sagunt la qüestió no és tant qui guanyarà les eleccions com què passarà l’endemà. Els veïns i veïnes continuaran necessitant habitatges assequibles, ocupació estable, infraestructures modernes i una administració capaç d’anticipar els efectes d’una transformació industrial sense precedents. El govern espanyol arriba a aquesta cita electoral amb un balanç que combina anuncis ambiciosos i resultats desiguals. I és precisament aquesta distància entre les expectatives creades i les realitats encara pendents la que explica per què molts ciutadans contemplen la convocatòria electoral amb més escepticisme que entusiasme.

llegir més

El 29-N i el futur del País Valencià, oportunitat o nova subordinació?

La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions generals anticipades per al 29 de novembre representa molt més que una simple resposta a una derrota parlamentària. És el reconeixement explícit que la legislatura havia entrat en una fase de bloqueig polític difícilment sostenible. La incapacitat del Govern per aprovar mesures considerades centrals en la seua agenda, especialment en matèria d’habitatge, ha acabat precipitant una convocatòria electoral que transforma el final de la legislatura en una batalla oberta pel control polític de l’Estat durant els pròxims anys.

Des d’una perspectiva valenciana, aquestes eleccions no poden ser interpretades únicament com un enfrontament entre el PSOE i el PP. Aquesta és la lectura que predominarà als grans mitjans de comunicació estatals, però el País Valencià afronta problemàtiques específiques que sovint queden diluïdes dins dels debats generals. El sistema de finançament autonòmic continua penalitzant la societat valenciana, les inversions estatals acumulen retard en infraestructures estratègiques i molts dels compromisos assumits durant els darrers anys continuen pendents d’execució efectiva malgrat les reiterades promeses dels diferents governs centrals.

La campanya electoral arriba, a més, en un context de polarització política molt intensa. Pedro Sánchez ha optat per presentar els comicis com una confrontació directa entre un projecte progressista i una alternativa conservadora recolzada per l’extrema dreta. Aquesta estratègia busca mobilitzar l’electorat d’esquerres i convertir les eleccions en una decisió sobre el model de país. Tanmateix, existeix el risc que aquesta dinàmica reduïsca l’espai disponible per discutir qüestions territorials concretes que afecten directament els interessos valencians i que requereixen solucions específiques.

El País Valencià arriba a aquesta cita electoral després d’un canvi polític significatiu a la Generalitat. El govern format per PP i Vox ha alterat moltes de les prioritats existents durant els anys anteriors i ha impulsat una agenda marcada per la confrontació ideològica en qüestions culturals, lingüístiques i educatives. Aquesta realitat condicionarà inevitablement la campanya estatal, ja que moltes de les decisions adoptades pel Consell es convertiran en arguments de debat entre els principals partits que competiran per la presidència del Govern espanyol.

Per a l’esquerra valenciana, aquestes eleccions plantegen un dilema complex. D’una banda, existeix la voluntat d’evitar una majoria conservadora a Madrid que podria reforçar políticament les polítiques impulsades des de la Generalitat. De l’altra, continua sent necessari reivindicar una agenda valenciana pròpia que no quede subordinada als interessos dels grans partits estatals. Aquesta tensió ha acompanyat tradicionalment les forces valencianistes, que sovint han hagut de combinar la defensa dels interessos del territori amb la necessitat d’influir en les majories parlamentàries espanyoles.

Una de les principals lliçons dels últims anys és que el color polític del govern central no garanteix necessàriament la resolució dels problemes valencians. Tant governs del PSOE com del PP han reconegut reiteradament l’existència d’un infrafinançament que perjudica l’autonomia valenciana. Malgrat això, les reformes estructurals sempre han acabat ajornant-se. Aquest fet ha generat una sensació creixent de frustració entre amplis sectors de la societat valenciana, que perceben una distància considerable entre els discursos electorals i les polítiques realment executades una vegada passen les eleccions.

La qüestió de l’habitatge ocupa un lloc central en aquesta convocatòria i presenta una rellevància especial per al País Valencià. Ciutats com València, Alacant o nombroses localitats costaneres experimenten una pressió immobiliària creixent derivada de factors diversos, entre els quals destaquen l’especulació, la turistificació i la manca d’un parc públic suficient. Les dificultats d’accés a una vivenda digna afecten especialment les persones joves i les classes treballadores, convertint-se en un dels principals reptes socials dels pròxims anys.

També cal considerar els efectes que aquestes eleccions poden tindre sobre el debat territorial dins de l’Estat. El País Valencià es troba sovint en una posició intermèdia entre els grans centres de decisió política i econòmica i les demandes d’un major reconeixement territorial. Aquesta situació ha provocat que moltes reivindicacions valencianes siguen tractades com assumptes secundaris davant de conflictes que concentren una major atenció mediàtica i parlamentària. La nova campanya electoral serà una oportunitat per comprovar si els partits estatals estan disposats a modificar aquesta dinàmica.

La dreta valenciana també afronta una prova important. El Partit Popular intentarà capitalitzar el desgast acumulat pel Govern de Pedro Sánchez i presentar-se com una alternativa de canvi. No obstant això, haurà de gestionar la seua relació amb Vox, una força que manté posicions que generen controvèrsia en matèries com la llengua, la memòria democràtica o les polítiques ambientals. Aquest equilibri pot convertir-se en un element determinant per a sectors moderats de l’electorat que valoren la governabilitat però també la cohesió social.

En última instància, aquestes eleccions no només decidiran qui ocuparà la Moncloa durant els pròxims anys. També determinaran fins a quin punt el País Valencià serà capaç de fer sentir una veu pròpia dins del debat estatal. La gran qüestió no és simplement si governarà Sánchez o Feijóo, sinó si els valencians continuaran observant com les seues demandes són postergades legislatura rere legislatura o si aconseguiran convertir les seues reivindicacions en una prioritat política real. El resultat del 29 de novembre pot marcar un nou cicle polític a Espanya, però també pot definir el paper que el País Valencià jugarà dins d’aquest nou escenari durant la pròxima dècada.

llegir més

Etnocràcia, identitat nacional i la «prioritat nacional»: d’Israel a Vox

El concepte d’etnocràcia ha sigut utilitzat per diversos acadèmics per descriure sistemes polítics en què l'Estat manté institucions democràtiques formals, però on una comunitat ètnica, nacional o cultural és afavorida de manera estructural respecte a altres grups. En el cas d’Israel, autors com Oren Yiftachel han defensat que l'Estat es configura com una etnocràcia perquè les principals estructures de poder, la política migratòria, la distribució de recursos i la definició de la ciutadania estan orientades a garantir la centralitat del poble jueu. 

Aquesta interpretació és discutida. Altres investigadors prefereixen definir Israel com una «democràcia ètnica», argumentant que, malgrat les desigualtats existents, hi ha eleccions lliures, pluralisme polític i participació de les minories en les institucions. El debat, per tant, no gira tant sobre els fets observables com sobre la categoria teòrica més adequada per descriure'ls. 

Més enllà del cas israelià, la idea d'etnocràcia resulta útil perquè planteja una qüestió fonamental: què ocorre quan un Estat defineix la seua missió principal com la protecció preferent d'una comunitat nacional determinada? En quin moment la defensa de la identitat col·lectiva deixa de ser una política legítima i es converteix en un mecanisme d'exclusió?

Aquest debat connecta directament amb alguns plantejaments de la dreta nacionalista europea contemporània. A Espanya, Vox ha popularitzat el concepte de «prioritat nacional», és a dir, la idea que els ciutadans espanyols haurien de tindre preferència en l'accés a ajudes públiques, habitatge social o determinats serveis davant els immigrants. Es tracta d'una proposta que situa la pertinença nacional com a criteri central de distribució dels recursos públics.

Els defensors de la prioritat nacional argumenten que un Estat existeix principalment per protegir els seus ciutadans i que és lògic que els recursos finits es destinen primer a aquells que formen part de la comunitat política nacional. Des d'aquesta perspectiva, la prioritat nacional seria una extensió natural del principi de sobirania i de la responsabilitat dels governs cap als seus conciutadans.

Els crítics, en canvi, adverteixen que aquesta lògica pot desembocar en dinàmiques molt semblants a les que els teòrics de l'etnocràcia denuncien en altres contextos. Si l'accés als drets, oportunitats o recursos depén de la identitat nacional, cultural o ètnica, es corre el risc de crear ciutadans de primera i de segona categoria, o de consolidar barreres permanents entre grups humans que conviuen en un mateix territori.

La comparació entre Israel i Vox no implica afirmar que siguen realitats equivalents. Les diferències històriques, institucionals i geopolítiques són enormes. Israel es va constituir com a Estat nacional jueu després de dècades de conflicte i persecució, mentre que Vox és un partit que opera dins d'un sistema democràtic consolidat de la Unió Europea. Tanmateix, existeix un fil conductor ideològic que mereix ser analitzat: la convicció que l'Estat ha de prioritzar la comunitat nacional considerada legítima davant d'altres grups.

Aquesta és, precisament, la pregunta central que planteja el debat sobre l'etnocràcia. Pot existir una democràcia plenament igualitària si l'Estat assumeix com a objectiu principal protegir una identitat nacional específica? O tota nació necessita algun grau de preferència institucional per garantir la seua continuïtat cultural i política?

La resposta continua dividint acadèmics, polítics i ciutadans. Però l'exemple israelià i la reivindicació de la prioritat nacional per part de Vox mostren que el debat no és exclusiu d'Orient Mitjà. És una qüestió universal que afecta qualsevol societat que haja de decidir qui forma part del «nosaltres» i quins avantatges comporta eixa pertinença. En el fons, la discussió no tracta només sobre Israel o sobre Vox. Tracta sobre els límits entre nació, ciutadania i igualtat en les democràcies del segle XXI.

llegir més

Lorca i Miguel Hernández les dues veus que el feixisme va voler apagar

Hi ha moments en què la cultura torna a posar el focus sobre figures que mai haurien d'haver eixit del centre de la nostra memòria col·lectiva. Ara Federico García Lorca està de nou "de moda" gràcies a l'èxit de *La bola negra*, la pel·lícula inspirada en l'obra inacabada que el poeta granadí va deixar escrita abans de ser assassinat pels franquistes en 1936. La cinta ha tornat a despertar l'interés per la seua vida, la seua obra i la seua condició de víctima de la barbàrie. 

Però Lorca no és una història aïllada. En paral·lel trobem la de Miguel Hernández, poeta, dramaturg i republicà compromés, que no va ser afusellat en una cuneta, però sí empresonat pel règim franquista fins a morir malalt en una presó d'Alacant en 1942. Dues vides diferents, dos destins tràgics i una mateixa voluntat repressora: la d'un sistema que volia eliminar les veus lliures, els intel·lectuals crítics i qualsevol manifestació de dissidència. 

Lorca i Hernández es van conéixer, es van admirar i es van escriure cartes. La seua relació no sempre va ser fàcil. Miguel admirava profundament Federico i buscava el seu reconeixement literari, mentre que Lorca mantenia una certa distància. Tot i això, les cartes conservades mostren un diàleg entre dos dels majors talents de la literatura espanyola del segle XX. 

Hi ha alguna cosa especialment colpidora quan es llig hui aquella correspondència. Mentre discutien sobre literatura, amistat o oportunitats professionals, cap dels dos podia imaginar que acabarien convertint-se en símbols de la repressió franquista. Lorca seria detingut i assassinat l'agost de 1936. Miguel Hernández seria perseguit, condemnat i empresonat fins a la seua mort. La seua obra va sobreviure; ells no.

Per això resulta tan important que La bola negra haja tornat a posar Lorca en primera línia. L'obra que va deixar incompleta abordava de manera directa la qüestió de l'homosexualitat, un tema pràcticament tabú en l'Espanya del seu temps. El protagonista rebia simbòlicament una "bola negra", és a dir, el rebuig social pel simple fet de ser diferent. Que quasi noranta anys després aquesta història desperte tant d'interés és una demostració de la força del seu missatge.

Tanmateix, parlar de Lorca només com un poeta homosexual assassinat seria reduir-lo. Va ser molt més: un dramaturg excepcional, un innovador cultural i una de les grans figures de la Generació del 27. Igual que seria injust reduir Miguel Hernández a la imatge del poeta pastor empresonat. Tots dos representaven una Espanya oberta, moderna i creativa que el franquisme va intentar destruir. 

I ací és on la seua història adquireix una enorme actualitat. Perquè quan alguns sectors de la dreta i de l'extrema dreta intenten relativitzar la dictadura, banalitzar la repressió o presentar el franquisme com una etapa qualsevol de la història, el record de Lorca i Hernández actua com una resposta contundent. No estem parlant d'una discussió acadèmica. Estem parlant de persones que van ser perseguides per les seues idees, per la seua llibertat creativa o, en el cas de Lorca, també per la seua orientació sexual.

La persecució dels intel·lectuals no va afectar únicament Lorca i Hernández. Altres escriptors, dramaturgs i poetes van conéixer l'exili, la censura o la presó. El franquisme entenia perfectament el poder de la cultura. Sabia que els llibres podien ser més perillosos que moltes armes perquè ajudaven a pensar, a qüestionar i a imaginar una realitat diferent. Per això va intentar controlar-la amb tanta duresa.

El més preocupant és que algunes actituds actuals recorden massa aquelles pulsions autoritàries. Quan es pretén eliminar continguts culturals perquè incomoden, quan es qüestiona la memòria democràtica o quan es converteixen els artistes en enemics ideològics, convé recordar què va passar en el passat. La democràcia no es defensa només votant; també es defensa mantenint viva la memòria.

Lorca i Hernández són un exemple extraordinari del que la intolerància és capaç de fer. Un va ser afusellat abans de complir els trenta-vuit anys. L'altre va morir amb només trenta-un, consumit per la malaltia i les duríssimes condicions de la presó. Tots dos van ser víctimes d'un règim que considerava la cultura crítica una amenaça.

Per això no hauríem de celebrar només que Lorca estiga de moda gràcies a La bola negra. Hauríem d'aprofitar aquest moment per recuperar també la memòria de Miguel Hernández i de tants altres que van patir la repressió. No per revenja ni per obrir ferides, sinó precisament per evitar que es tornen a repetir.

Les cartes que es van enviar Lorca i Hernández són hui un símbol d'una Espanya que volia crear, llegir, escriure i pensar lliurement. Una Espanya que va ser colpejada per la guerra i després silenciada per la dictadura. Però també són la prova que les idees poden sobreviure a la repressió. Els seus versos continuen llegint-se. Les seues obres continuen representant-se. Els seus noms continuen emocionant generacions noves.

I aquesta és, probablement, la gran derrota del feixisme. Van matar els homes, però no van poder matar les paraules. Lorca i Miguel Hernández continuen parlant-nos des dels seus llibres. Continuen advertint-nos del perill de la intolerància. I continuen recordant-nos que la llibertat, la cultura i la democràcia mai són conquestes definitives, sinó valors que cada generació ha de defensar de nou.

llegir més

Lluís Guarner

La figura de Lluís Guarner Pérez ocupa un lloc destacat dins de la literatura valenciana del segle XX. Poeta, assagista, professor i intel·lectual compromés amb la cultura del seu país, mantingué una relació especialment estreta amb el Camp de Morvedre, i molt particularment amb Benifairó de les Valls, Faura i Sagunt, territoris que formaren part essencial de la seua biografia personal i emocional.

L'any 2026 es commemoraren quaranta anys de la seua mort, una efemèride que ha servit per recordar la profunda empremta que deixà a la comarca. Tot i haver nascut a la ciutat de València, al carrer dels Campaners, al costat de la Catedral, les seues arrels familiars el vinculaven directament amb les Valls. La seua mare, María Dolores Pérez Musoles, era natural de Faura, mentre que el seu pare, Romualdo Guarner Jornet, procedia de la Pobla del Duc. Aquesta ascendència explicaria la intensa relació que l'escriptor mantingué durant tota la seua vida amb el territori morvedrí.

La família Guarner pertanyia a la burgesia agrària valenciana i disposava de propietats repartides per diverses localitats valencianes. Entre aquestes hi havia terres a Almenara, Benifairó de les Valls, Faura i Sagunt, així com magatzems de taronges a l'estació ferroviària de les Valls. La casa familiar de Benifairó es convertí en un dels principals centres de la vida personal de l'escriptor. Allí passava llargues temporades, especialment durant els estius, les vacances i les convalescències, desenvolupant una relació sentimental amb el paisatge i la societat de la Vall de Segó que influiria decisivament en la seua obra.

La seua vinculació amb la comarca no es limità a una simple residència estacional. Guarner participà activament en la vida cultural i educativa de les Valls. Ja en la dècada de 1930 col·laborava amb iniciatives de promoció de la lectura i l'ensenyament. El 1934, l'Ajuntament de Faura dedicà un carrer al jove escriptor en reconeixement a la seua trajectòria intel·lectual. Aquell mateix any va donar vint-i-quatre volums a la biblioteca circulant de l'escola nacional de xiquetes de Faura i diferents exemplars de la seua biografia de Castelar perquè foren distribuïts entre l'alumnat. Aquesta actuació posa de manifest el seu compromís amb la cultura i l'educació popular.

L'any 1935 protagonitzà un dels episodis culturals més destacats de la història recent de Faura. Amb la col·laboració de l'Ajuntament, organitzà diferents actes per commemorar el tercer centenari de la mort de Lope de Vega. Entre les activitats destacà la representació de Fuenteovejuna per part de la companyia universitària «El Búho». La celebració reuní escriptors, intel·lectuals i nombrosos veïns en una jornada que convertí la Vall de Segó en un focus de dinamització cultural de primer ordre.

També la seua residència de Benifairó es convertí en un espai de trobada per a importants figures de les lletres valencianes. El 1957 acollí un homenatge dedicat al poeta Vicente Wenceslao Querol, al qual assistiren destacades personalitats culturals valencianes. La seua casa es consolidava així com un autèntic centre de reunió intel·lectual on literatura, valencianisme i amistat es donaven la mà.

La relació de Lluís Guarner amb Sagunt mereix una menció especial. La ciutat va inspirar part de la seua producció literària i el seu treball com a investigador. El 1956 participà en els IV Jocs Florals de Sagunt, on obtingué la Flor Natural amb un poemari presentat sota el lema «Saguntum». Encara que aquesta obra romangué inèdita, constitueix una prova evident de la importància simbòlica que Sagunt tenia per a l'autor.

Un any després, el 27 de juliol de 1957, participà en el memorable Homenatge literari a Sagunt, ofert pels poetes valencians, celebrat al Teatre Romà i impulsat per Santiago Bru i Vidal. Aquell esdeveniment reuní algunes de les veus més importants de la literatura valenciana del moment, entre elles Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Xavier Casp i Joan Valls. Guarner hi aportà el text «Ni ahir ni demà. Lo etern. Homenatge a Sagunt», reafirmant el seu vincle sentimental amb la ciutat històrica.

La seua vinculació amb Sagunt es féu encara més intensa quan, el 1965, abandonà l'Institut Ribalta de Castelló per incorporar-se a l'Institut de Batxillerat de Sagunt com a docent. Durant cinc anys participà activament en la vida cultural local i aprofundí en la seua investigació sobre la història i la literatura vinculades a la ciutat. D'aquest període destaca l'article «Los recuerdos de Sagunto en la obra de Lope», publicat a la revista Arse, una mostra més del seu interés per la projecció literària de la ciutat al llarg dels segles.

La seua relació amb el Camp de Morvedre fou, per tant, molt més profunda que una simple vinculació familiar. Les Valls i Sagunt constituïren un espai vital, intel·lectual i emocional. Allí desenvolupà activitats educatives, impulsà iniciatives culturals, participà en certàmens literaris i compartí projectes amb algunes de les figures més rellevants de la cultura valenciana contemporània.

Quan va morir, l'any 1986, deixà la seua residència de Benifairó a la Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt, un gest que simbolitza la profunditat dels seus llaços amb la comarca. Hui descansa al panteó familiar dels Pérez-Musoles al cementeri de Faura, des d'on s'albira la mar Mediterrània i una bona part de la Vall de Segó. Aquesta ubicació resulta profundament simbòlica per a un escriptor que va estimar intensament aquestes terres i que contribuí a incorporar-les a la geografia sentimental de la cultura valenciana.

Lluís Guarner no pot entendre's plenament sense el Camp de Morvedre. La seua vida, la seua obra i el seu llegat cultural formen part inseparable de la història de Sagunt, de les Valls i de la memòria col·lectiva d'una comarca que encara el recorda com un dels seus intel·lectuals més il·lustres.

llegir més