Potries 2031: una candidatura que naix d’un poble que creu en la cultura ^

Hi ha moments en la vida col·lectiva d’un territori que passen desapercebuts per a qui mira només les grans xifres, les capitals de província o els titulars que busquen espectacularitat. Però per a qui sap llegir els processos lents, els moviments profunds i les transformacions que naixen de la constància, hi ha fites que marquen un abans i un després. La candidatura de Potries a Capital Europea de la Cultura 2031 és una d’eixes fites. No perquè siga exòtica, ni perquè busque sorprendre, sinó perquè representa una manera diferent d’entendre la cultura, més humana, més arrelada i més valenta.

Quan pense en Potries 2031, inevitablement torne a aquell 2018 i 2019 en què Sagunt i Potries van compartir la distinció de Capital Cultural Valenciana. Aquell binomi, que en un primer moment podia semblar desigual, va demostrar que la cultura no és qüestió de grandària, sinó de convicció. Sagunt, amb el seu patrimoni immens i la seua experiència en gestió cultural, i Potries, amb la seua capacitat de convertir la quotidianitat en patrimoni viu, van formar una aliança que encara hui ressona. I aquella aliança va ser possible gràcies a persones que van entendre que la cultura és un pont i no una frontera. Entre elles, cal recordar el paper de Quico Fernández, que va saber liderar Sagunt amb una mirada oberta i generosa, i sobretot el de Josep Manuel Tarazona, regidor de Cultura, que va ser una peça clau per teixir complicitats reals, profundes i duradores.

Aquell any compartit no va ser només un programa d’activitats. Va ser un exercici de confiança mútua, un espai de trobada entre realitats diferents que van descobrir que compartien una mateixa manera d’entendre la cultura com a motor de cohesió i de futur. Sagunt va aportar experiència, estructura i projecció. Potries va aportar autenticitat, arrelament i una manera de fer que posava les persones al centre. I d’aquella combinació va nàixer una energia que encara hui continua alimentant projectes, idees i somnis.

És en aquest context que cal entendre la candidatura de Potries a Capital Europea de la Cultura 2031. No és un capritx, ni una ocurrència, ni un gest simbòlic. És la continuació natural d’un camí que el poble ha recorregut amb constància, amb valentia i amb una coherència admirable. Potries no ha improvisat un projecte per a presentar-lo a Europa. Ha convertit la cultura en el seu eix de vida durant anys, i ara simplement obri les portes perquè Europa puga veure el que ja és una realitat consolidada.

Potries és un poble de poc més d’un miler d’habitants, però això no l’ha impedit situar la cultura al centre de totes les seues polítiques municipals. Segons un estudi de la Universitat de València, dedica quasi una cinquena part del seu pressupost a polítiques culturals. Aquesta dada, que podria semblar anecdòtica, és en realitat una declaració de principis. Mentre molts municipis consideren la cultura com un complement, Potries la considera una necessitat. I aquesta manera d’entendre-la ha tingut conseqüències molt concretes en la vida del poble.

La recuperació de l’antiga alfareria d’Ángel Domínguez, convertida en un museu integrat en la xarxa de la Generalitat, és un exemple clar de com Potries ha sabut transformar el seu patrimoni en un espai viu. No es tracta només de conservar un edifici, sinó de mantindre viva una memòria, un ofici i una manera d’entendre el treball artesà. La creació d’una escola de ceràmica que cada setmana acull un centenar de persones és una altra mostra de com la cultura pot ser un espai de formació, d’oci i de comunitat. Aquesta escola no és només un taller, és un lloc on es transmeten sabers, on es generen vincles i on es construeix identitat.

Potries també s’ha incorporat a la Xarxa de Ciutats de la Ceràmica, un projecte que connecta municipis de diversos països europeus que comparteixen una tradició artesana. Aquesta connexió internacional no és un simple segell, sinó una oportunitat per situar el poble en un mapa cultural que va més enllà de les seues fronteres. I tot això ha tingut un impacte real en la vida quotidiana: en els últims deu anys, Potries ha crescut en població, ha vist nàixer nous projectes gastronòmics i artesans, ha ampliat la seua escola de música i ha aconseguit atraure persones que busquen un lloc on la cultura siga part de la vida i no només un espectacle ocasional.

Aquest model no seria possible sense un lideratge clar i compromés. L’actual alcalde, Sergi Vidal, ha sabut continuar i ampliar el camí iniciat anys enrere. La seua visió és valenta i necessària: reivindica que els drets culturals són de totes les persones, visquen on visquen, i que els pobles menuts tenen tant de dret com les grans ciutats a accedir a una cultura de qualitat. Sergi ha sabut escoltar, ha sabut sumar i ha sabut projectar Potries cap al futur sense perdre les arrels. Per això, cal felicitar-lo sincerament pel treball que està fent, perquè ha convertit Potries en un exemple que molts altres municipis podrien seguir.

La candidatura de Potries es presenta sota el lema Orgull de pobles, i aquest lema és molt més que un eslògan. És una declaració d’identitat i de dignitat. Parla de la memòria que es transmet de generació en generació, de les converses a la fresca, de les receptes que es cuinen com ho feien les iaies, dels oficis que es resisteixen a desaparèixer, de la música que acompanya les festes i de la manera com el paisatge forma part de la vida quotidiana. Parla d’una cultura extraordinària que naix de les coses ordinàries, i que sovint queda invisibilitzada perquè no encaixa en els models de consum cultural que dominen les grans ciutats.

Potries ha sabut convertir aquesta cultura quotidiana en un projecte amb projecció europea. Ho ha fet a través d’un Consell de Capitalitat format per persones del poble i del seu entorn, que aporten disciplines diverses com l’art, l’escriptura, la música, la ceràmica, el paisatgisme o el disseny. Aquest consell no és un òrgan simbòlic, sinó un espai real de participació on es debaten idees, es proposen projectes i es construeix col·lectivament el futur cultural del poble. Les propostes que naixen d’aquest consell es presenten en assemblees ciutadanes, on qualsevol persona pot participar, opinar i aportar. Aquesta manera de fer és un exemple de democràcia cultural que molts territoris podrien aprendre.

La candidatura de Potries mereix ser escoltada i valorada per moltes raons. Representa el 80% del territori europeu, que és rural, i que sovint queda fora de les grans polítiques culturals. Demostra que la cultura no depén del pressupost, sinó de la voluntat i de la creativitat. És un model de participació ciutadana que posa les persones al centre. Connecta tradició i innovació d’una manera natural i coherent. I, sobretot, ja ha demostrat la seua capacitat amb èxit en el passat, especialment durant aquella etapa compartida amb Sagunt.

Sagunt i Potries continuen unides per un vincle que va més enllà de la col·laboració institucional. Comparteixen una manera d’entendre la cultura com un espai de trobada, de diàleg i de futur. Aquell 2018 i 2019 va ser una llavor que ara dóna fruits. I és just reconéixer que sense el lideratge de persones com Quico Fernández i Josep Manuel Tarazona, potser aquesta candidatura no tindria la força que té hui. Ells van saber veure en Potries un aliat, no un complement. Van saber escoltar, compartir i aprendre. I aquesta actitud és la que ha permés que hui Potries puga mirar Europa de cara.

Europa necessita projectes com el de Potries. Necessita recordar que la cultura no és només patrimoni monumental, ni només grans festivals, ni només institucions amb pressupostos enormes. La cultura és també la vida quotidiana, la memòria compartida, la creativitat que naix de la necessitat i la comunitat que es construeix dia a dia. Potries representa tot això amb una autenticitat que no es pot fingir. I per això, la seua candidatura no és una aposta arriscada, sinó una aposta necessària.

Potries no vol ser Capital Europea de la Cultura per competir amb ningú. Vol ser-ho per demostrar que un altre model és possible. Un model més humà, més participatiu i més sostenible. Un model que posa les persones al centre i que entén la cultura com un dret i no com un privilegi. Un model que podria inspirar molts altres pobles i ciutats d’Europa.

Per tot això, Potries mereix ser Capital Europea de la Cultura 2031. No per ser el primer poble menut que ho aconsegueix, sinó per ser el que millor representa el que la cultura hauria de ser sempre: un espai de dignitat, de participació i d’esperança compartida.

llegir més

La Senda Blava: una història de paciència, burocràcia i un litoral que mereix molt més ^

Hi ha projectes que naixen amb vocació de ser senzills: unir dos pobles veïns, connectar dos passejos marítims, donar continuïtat a un litoral que, per naturalesa, ja és compartit. La Senda Blava —el camí litoral que uneix Sagunt i Canet— hauria d’haver sigut un d’aquests projectes. Una actuació modesta, útil, desitjada i perfectament lògica. Però la realitat va ser una altra: anys de retards, informes, silencis administratius i una sensació permanent que el litoral és un espai on la burocràcia pesa més que el sentit comú.

Durant molt de temps, la ciutadania va veure com el projecte avançava a batzegades. No era una qüestió de pressupost —la inversió era relativament modesta— ni tampoc de voluntat social, perquè la demanda era clara i transversal. El problema estava en un altre lloc: en el complex entramat d’autoritzacions necessàries per actuar en el domini públic marítim-terrestre. Un espai on cada pas requereix informes, validacions i, sovint, una paciència infinita.

La Senda Blava va ser víctima d’aquest laberint administratiu. Els tràmits es van allargar molt més del que ningú hauria imaginat. Els veïns veien com passaven els anys sense que el projecte es materialitzara. Mentrestant, altres municipis aconseguien actuacions similars amb més agilitat. La comparació era inevitable i alimentava la sensació que alguna cosa no funcionava.

El litoral de Sagunt i Canet és un espai d’un valor ambiental i social enorme. Però també és un espai fràgil, i això fa que qualsevol intervenció requerisca una supervisió estricta. Aquesta supervisió, en teoria necessària, es convertia sovint en un mur. Els informes es demanaven, es revisaven, es tornaven a demanar. Les modificacions del traçat eren constants. Les exigències tècniques canviaven. I el projecte, que havia de ser senzill, es convertia en un exemple de com la burocràcia pot frenar fins i tot les actuacions més raonables.

La ciutadania, mentrestant, continuava esperant. Cada estiu, la mateixa pregunta: “I la senda, per a quan?”. Cada any, la mateixa resposta: “Està pendent d’autorització”. I així, legislatura rere legislatura, el projecte quedava encallat en un punt mort.

Tot va canviar el 2020. En un context diferent, amb una nova etapa administrativa i una coordinació més fluida entre institucions, el projecte va rebre finalment llum verda. Les obres es van executar amb rapidesa i la Senda Blava es va convertir en una realitat. En pocs mesos, allò que havia estat impossible durant anys es va materialitzar. I la ciutadania, que havia perdut l’esperança, va poder per fi caminar, córrer o pedalejar entre els dos municipis sense interrupcions.

La pregunta que molts es fan és inevitable: com pot ser que un projecte estiga encallat durant tant de temps i, de sobte, avance amb agilitat? La resposta no és senzilla. Les administracions públiques són organismes complexos, amb competències repartides i procediments estrictes. De vegades, un canvi de criteri tècnic, una reorganització interna o una nova manera de coordinar-se entre institucions pot desbloquejar allò que semblava impossible.

El que sí és clar és que la Senda Blava és un exemple de com la burocràcia pot condicionar el desenvolupament d’un territori. No és un cas únic, però sí paradigmàtic. I ens obliga a reflexionar sobre com gestionem el nostre litoral, com podem agilitzar els processos sense renunciar a la protecció ambiental i com podem evitar que projectes de gran utilitat social queden atrapats en un laberint administratiu.

Avui, la Senda Blava és una realitat. I és un èxit. Però també és un recordatori del que no hauria de tornar a passar. Els municipis costaners necessiten eines més àgils, canals de comunicació més clars i una administració que entenga que protegir el litoral no és incompatible amb fer-lo accessible i útil per a la ciutadania.

La història de la Senda Blava és, en el fons, la història d’un territori que estima la seua costa i que lluita per dignificar-la. És la història d’un projecte senzill que es va convertir en un repte desmesurat. I és, sobretot, la història d’una ciutadania que no es va resignar i que, finalment, va veure com la seua reivindicació es feia realitat.

Ara que el camí existeix, toca mirar endavant. Toca pensar en com millorar-lo, com ampliar-lo, com connectar-lo amb altres rutes i com convertir-lo en un element central de la mobilitat sostenible del nostre litoral. Toca, també, aprendre del passat i evitar que futurs projectes caiguen en els mateixos errors.

La Senda Blava és més que un camí. És un símbol. Un recordatori que les coses poden tardar, però arriben. I que, quan arriben, transformen el territori i la vida de la gent. Per això, cal cuidar-la, reivindicar-la i continuar treballant perquè el nostre litoral siga un espai viu, accessible i ben gestionat.

llegir més

8 de març: la resistència de les dones davant un relat que les vol esborrar ^

Hi ha moments en què una persona s’atura i entén que allò que passa al nostre voltant no és casualitat. I jo tinc la sensació que estem just en un d’eixos moments. No és només que es qüestionen avanços que havien costat dècades de lluita; és que es fa amb una naturalitat que espanta. Veig com s’intenta traure la paraula gènere del vocabulari institucional, com es nega la violència masclista amb una serenitat que fa feredat, com es retallen drets que les dones havien guanyat pam a pam, amb esforç i amb dolor. I quan observe tot això amb serenitat però també amb decisió, tinc clar que res d’això és fruit d’un descuit o d’una improvisació. És una estratègia política, una voluntat deliberada d’apartar les dones de les polítiques públiques, d’apartar-les de les decisions i d’arraconar-les del relat col·lectiu fins que parega que no hi han sigut mai.

I ací, a Sagunt, ho notem amb especial intensitat. Les dones som la resistència. I jo, com a aliat compromés amb el meu poble, reconec que he tardat massa anys a entendre fins a quin punt esta resistència ha sigut necessària perquè nosaltres, massa sovint, hem viscut en una comoditat que ens ha permés no veure allò que era evident. Hui ja no tinc cap excusa. Mire la meua ciutat, la que estime, i veig massa clares les petjades d’un passat —i d’un present— que ha oblidat, minimitzat o silenciat les dones que l’han construïda. I això ja no és tolerable.

Sagunt té segles d’història, però el seu espai públic encara conta un relat incomplet. El nomenclàtor municipal parla, però parla amb una absència que pesa i que fa mal. Les dades són dures de pair: de les 842 vies de la ciutat, només 37 porten noms femenins —incloent verges— mentre que 137 estan dedicades a hòmens. Les altres més de 600 no tenen cap gènere identificable. Açò vol dir que només un 20% del nostre espai públic fa referència a dones, mentre que un 80% continua reservat a figures masculines. No és una dada neutra ni anecdòtica: és simbòlica i és política. Diu molt més del que sembla. Quan una xiqueta camina pels carrers de Sagunt i no hi troba quasi cap nom de dona, el missatge que rep és silenciós però contundent: que les dones no han tingut la mateixa importància en la construcció de la ciutat. I això és fals.

Les dones han estat ací sempre. Han sostingut la vida comunitària, han treballat en l’ombra, han fet possible el que altres s’han encarregat de firmar. Que el mapa urbà les ignore no és una casualitat: és el resultat de dècades mirant només cap a una banda.

Hi ha casos que, com a aliat, em colpegen especialment, perquè evidencien una desigualtat que no es pot justificar de cap manera. Pense en Amparo Bravo. Ella va donar els terrenys a l’Ajuntament per urbanitzar tota la zona entre el Camí Real i el carrer Horts. Sense la seua aportació generosa i decisiva, aquell tros de Sagunt no seria el que és. Però quan li van dedicar un carrer, només li van posar Bravo. Res d’Amparo. Res del seu nom complet. Res que la identifique com a dona concreta, com a persona que va donar una part del seu patrimoni per al bé comú.

I després mire el cas d’Emilio Llopis, que també va donar terrenys per a construir l’Asil. A ell sí que li van posar el nom complet: Emilio Llopis. Amb totes les lletres. Per què ell sí i ella no? Per què un té nom i cognoms i l’altra queda reduïda a un cognom que podria ser de qualsevol? No puc evitar la pregunta. I tampoc puc evitar la resposta. Açò només passa perquè era dona. I dir-ho no és un atac, és un acte d’honestedat. És el primer pas per corregir-ho.

Les volen fora, i ja ni tan sols ho dissimulen. Les volen fora dels espais on es decidix el futur, fora de les estructures de poder, fora de la memòria i fins i tot fora del llenguatge. Quan eliminen les paraules també eliminen les realitats que representen, i això és exactament el que busquen: que allò que elles han conquistat a base de lluita desaparega com si mai no haguera existit. Les volen reduïdes a una presència ornamental, tolerades però sense capacitat d’incidir ni de transformar, com si foren espectadores i no protagonistes de la vida pública. I encara tenen la gosadia de presentar-ho com una simple discussió cultural, com un debat superficial que no mereix atenció. Però no ho és. Açò és una batalla pels drets d’elles, pels drets de totes les dones. Una batalla per la igualtat salarial que encara no arriba, per les cures compartides que continuen recaient sobre les seues espatles, pel dret a viure sense por, pel dret a existir plenament en tots els espais que formen part de la societat.

Quan ataquen el feminisme, no ataquen una ideologia. Ataquen la democràcia. Una democràcia que no protegeix les dones és una democràcia incompleta, afeblida i injusta. Per això, davant d’això, no podem callar. No podem deixar-nos esborrar com si no haguérem estat mai. No podem permetre que la por o la comoditat d’uns pocs definisquen els límits de la nostra presència.

Sagunt serà millor quan el seu espai públic reconega les dones amb el mateix respecte que reconeix els hòmens. Quan una xiqueta puga caminar i llegir noms que li parlen d’altres dones com ella, sabrà que també pot deixar la seua empremta. I com a aliat, sé que tinc la responsabilitat de contribuir a eixe futur. No podem continuar callant. No podem continuar fent com si açò no fóra amb nosaltres.

Per això defense que el 8 de març no siga un dia de discursos buits sinó d’accions concretes. Que l’Ajuntament de Sagunt revise el nomenclàtor, incorpore noms de dones als carrers nous i corregisca injustícies evidents com la d’Amparo Bravo. No es tracta de substituir hòmens; es tracta de reconéixer dones. Es tracta de corregir una desigualtat històrica que massa temps hem normalitzat.

I si algú pregunta què hem de fer davant d’este intent d’esborrar-nos, jo ho tinc clar. Estar. Resistir. Parlar. Fer-nos visibles. Fer que la ciutat reconega el que sempre ha estat ací. Fer que Sagunt siga un lloc on la igualtat real avance amb pas ferm, perquè ho mereixem, perquè ho hem conquistat i perquè no acceptarem res menys.

Les dones som la resistència. I jo sé que la meua obligació és estar al costat d’eixa resistència, sostenint-la, amplificant-la i lluitant perquè mai ningú puga tornar a dir que les dones no estaven, que no comptaven o que no importaven. No anem a desaparéixer. No aneu a esborrar-nos. I que quede dit, clar i alt, per a hui i per a sempre: Sagunt serà un lloc d’igualtat real.

llegir més

Dades obertes ^

El Dia dels Dades Obertes, que cada mes de març ens recorda el valor col·lectiu de la informació pública, és molt més que una efemèride tecnològica. És una invitació a repensar com volem que siga la relació entre institucions, ciutadania i empreses en un moment en què la transparència ja no és un luxe, sinó una exigència democràtica. Els dades obertes no són només fulls de càlcul; són una manera de garantir que totes les persones puguen comprendre, fiscalitzar i participar en la gestió del que és de totes.

En un municipi com Sagunt, amb una realitat complexa i diversa, l’obertura de dades hauria de ser un compromís ferm i sostingut. Parlem d’informació sobre mobilitat, pressupostos, medi ambient, urbanisme, cultura, serveis socials o qualsevol altre àmbit que afecte la vida quotidiana. Quan aquestes dades són accessibles, reutilitzables i comprensibles, es generen oportunitats per a la innovació, per a la recerca i per a la participació ciutadana. A més, es reforça la confiança en les institucions, perquè la transparència no es proclama: es practica.

L’Ajuntament de Sagunt té davant un repte que és també una oportunitat. Obrir totes les dades possibles no és només complir amb una tendència global, sinó situar el municipi en la línia de les ciutats que entenen que la informació pública ha de ser realment pública. Açò implica invertir en infraestructures digitals, formar el personal, establir protocols clars i, sobretot, assumir que la cultura de la transparència és un procés continu, no un gest puntual.

També cal entendre que les dades obertes no són un fi en si mateix, sinó una eina per a millorar la vida de la gent. Quan una persona pot consultar de manera senzilla en què es gasten els diners públics, quan una empresa local pot aprofitar dades per a crear serveis útils, quan una entitat social pot analitzar necessitats del territori amb informació fiable, estem construint un municipi més just, més eficient i més democràtic.

Per això, el repte dels pròxims anys hauria de ser clar: convertir Sagunt en un referent en dades obertes, amb un portal complet, actualitzat i pensat per a totes les persones, no només per a qui té coneixements tècnics. Un municipi que aposta per la transparència és un municipi que confia en la seua ciutadania i que vol caminar cap a un futur compartit.

llegir més

Serveis socials al País Valencià, ’indignació i tristesa ^

Quan pense en la situació actual dels serveis socials al País Valencià, no puc evitar sentir una barreja d’indignació i tristesa. Indignació perquè veig com un sistema que havia avançat amb pas ferm cap a la dignificació i la professionalització està sent desmantellat a poc a poc, amb una subtilesa que quasi sembla calculada. I tristesa perquè darrere de cada retallada, de cada canvi normatiu disfressat de simplificació, hi ha persones reals: famílies vulnerables, persones majors dependents, professionals exhausts que sostenen el sistema amb un compromís que sovint supera el que seria raonable exigir-los. Quan observe el que està passant, tinc la sensació que estem retrocedint en drets, en qualitat i en humanitat.

Durant anys, el País Valencià havia anat construint un model de serveis socials que, amb totes les seues imperfeccions, avançava cap a un sistema públic fort, estructurat i equiparable al sanitari o l’educatiu. La idea de la quarta pota no era només un eslògan: era un projecte polític i social que començava a donar fruits. Els municipis, especialment els mitjans i grans, havien començat a consolidar equips, a planificar amb criteri, a establir protocols i a dotar-se d’eines com el Manual d’Organització i Funcionament. No era un sistema perfecte, però era un sistema que caminava cap a la maduresa.

I, tanmateix, en menys d’un any, he vist com aquest edifici comença a esquerdar-se. No per un terratrémol sobtat, sinó per una erosió constant, silenciosa, que es presenta com a gestió eficient, com a simplificació administrativa, com a racionalització de recursos. Però darrere d’aquestes paraules, que sonen tan neutres i tan tècniques, s’amaga una realitat molt més crua: menys recursos, menys capacitat de resposta, menys protecció per a les persones que més ho necessiten.

Un dels exemples més clars és l’eliminació de l’article 32, aquell mecanisme que permetia als ajuntaments accedir a crèdits variables per reforçar equips quan la demanda augmentava. Pot semblar un detall tècnic, una línia perduda en un pressupost, però en realitat és una peça clau del sistema. Sense aquest mecanisme, els municipis perden la capacitat d’adaptar-se a situacions d’emergència social, a increments sobtats de demanda, a crisis puntuals. És com llevar-li a un hospital la possibilitat de contractar personal extra en plena epidèmia. I això, inevitablement, recau sobre els professionals, que veuen com la seua càrrega de treball augmenta mentre els recursos disminueixen.

I ací és on entren els drets laborals. Perquè parlar de serveis socials no és només parlar d’usuaris, és també parlar de les persones que sostenen el sistema. Treballadores socials, educadores, psicòlogues, personal administratiu, integradores socials. Professionals que, en molts casos, ja treballaven al límit, amb expedients acumulats, amb situacions d’alta complexitat, amb una pressió emocional que no sempre es reconeix. Quan es retallen recursos, quan es limiten mecanismes de finançament, quan es reorienten programes, són elles les que ho paguen primer. I quan elles ho paguen, ho paga tota la ciutadania.

He vist com els sindicats han començat a mobilitzar-se, com denuncien la degradació de les condicions laborals, com alerten que el sistema està en risc. I no puc evitar pensar que tenen raó. No es pot sostenir un sistema públic de qualitat si es maltracta les seues professionals. No es pot exigir excel·lència quan es retallen les eines per aconseguir-la. No es pot parlar de protecció social mentre es debilita la base humana que la fa possible.

Però si hi ha un àmbit on la situació és especialment preocupant, aquest és el de la dependència. Les dades són clares: la llista d’espera ha augmentat de manera significativa en pocs mesos. Milers de persones que esperen una valoració, una prestació, un recurs que sovint és imprescindible per a la seua supervivència quotidiana. Persones majors que necessiten ajuda per a les activitats bàsiques, famílies que no poden més, cuidadors que es deixen la salut. I, mentrestant, el govern insisteix que no hi ha retallades, que tot funciona amb normalitat, que les denúncies són exageracions. Però les dades no menteixen. I les famílies tampoc.

Quan el Síndic de Greuges obri una investigació per l’embús en les valoracions, no és per caprici. És perquè hi ha un problema real, tangible, que afecta milers de persones. I negar-lo no el fa desaparèixer. Al contrari: el fa més greu.

A tot això se suma la reorientació política que PP i Vox han introduït en les polítiques socials. El canvi de violència de gènere per violència intrafamiliar no és només un canvi terminològic. És un canvi ideològic profund que desdibuixa una realitat que està àmpliament documentada. És un retrocés en la lluita contra una violència estructural que afecta sobretot les dones. I és un exemple més de com les paraules poden utilitzar-se per reconfigurar la percepció d’un problema social.

També em preocupa la insistència en vincular serveis socials amb immigració irregular i ocupació d’habitatges. És una manera de desviar l’atenció, de criminalitzar col·lectius vulnerables, de generar por i rebuig. I, sobretot, és una manera de desviar recursos i prioritats cap a un model de control i no d’acompanyament. Els serveis socials no són una eina policial. Són una eina de protecció, de suport, de cohesió social. Convertir-los en una altra cosa és trair la seua essència.

Quan pense en Sagunt, la meua ciutat, veig un municipi que ha treballat durant anys per construir un sistema sòlid, amb programes d’inclusió, amb suport a la dependència, amb polítiques de joventut i envelliment actiu. Però també veig com aquesta estructura comença a ressentir-se. Perquè Sagunt no és una illa. Forma part d’un sistema més gran, i quan aquest sistema es debilita, els municipis també ho fan. Els professionals de Sagunt també pateixen la pressió, també veuen com la demanda creix, com els recursos no arriben, com les famílies necessiten més del que el sistema pot oferir.

I això em porta a una reflexió més profunda: què diu de nosaltres com a societat que permetem aquest retrocés? Què diu de nosaltres que acceptem que les persones més vulnerables siguen les primeres a patir les conseqüències de decisions polítiques? Què diu de nosaltres que normalitzem la precarietat dels professionals que cuiden de la nostra gent?

Crec que estem en un moment clau. Un moment en què cal alçar la veu, en què cal defensar el que s’ha construït, en què cal recordar que els serveis socials no són un luxe ni una despesa prescindible. Són una inversió en dignitat, en cohesió, en futur. Són el que garanteix que ningú quede enrere. I això, per a mi, és irrenunciable.

No sé què passarà en els pròxims anys. No sé fins a quin punt el sistema resistirà aquesta erosió. Però sí que sé una cosa: no podem quedar-nos callats. No podem permetre que es desmantele el que tant ha costat construir. No podem acceptar que la vulnerabilitat siga utilitzada com a arma política. I, sobretot, no podem oblidar que darrere de cada expedient, de cada llista d’espera, de cada retallada, hi ha una vida real.

I és per això que escric aquest article. Perquè crec que és el moment de dir prou. De defensar els serveis socials com el que són: un pilar fonamental de la nostra societat. De reivindicar els drets laborals dels professionals que el sostenen. De denunciar l’augment de les llistes d’espera en dependència. De reclamar un model que pose les persones al centre, no la ideologia ni la retòrica.

Si no ho fem ara, quan?

llegir més