2 anys d'involució del País Valencià

Han passat dos anys des de l’arribada de Carlos Mazón al Govern valencià, avalat per l’extrema dreta, i el seu projecte de país s’ha concretat en uns pressupostos de la destrucció. Lluny de cap promesa de gestió integradora, el que s’ha imposat és una ofensiva ideològica planificada, amb retallades que afecten directament la qualitat de vida, els drets i l’esperança de les persones que habiten el territori.

Els serveis públics, columna vertebral de l’estat del benestar, pateixen una degradació accelerada. La sanitat és un exemple evident: amb llistes d’espera creixents i infraestructures desbordades, es posa en risc la salut de la població. Mentrestant, els recursos es desvien a gestions privades, normalitzant la idea que qui pot pagar accedeix, i qui no, espera o renuncia. La gent gran, que ha construït aquesta societat, és doblement oblidada, amb menys places en centres de dia i menys serveis d’atenció domiciliària.

En l’educació pública, la retallada de places en escoles oficials d’idiomes, cicles formatius i conservatoris suposa un empobriment del futur. Es condemna la infància i l’adolescència a un sistema precaritzat, amb menys psicòlogues escolars, menys escoles bressol públiques, menys oportunitats. Una educació debilitada genera més desigualtats i frena la mobilitat social.

Els serveis socials han estat desmantellats amb una crueltat sistemàtica. La desaparició de partides destinades a infraestructures essencials fa que moltes famílies queden desateses, sense xarxa, sense reconeixement. A més, es liquida la Unitat de suport a persones afectades per desnonaments i, en canvi, es crea una oficina antiocupació que criminalitza la pobresa. És un model d’exclusió, no d’empara.

Les polítiques laborals també viuen una involució. Les retallades en plans d’igualtat en les empreses, en prevenció de riscos laborals i en formació per a l’ocupació evidencien un menyspreu per la dignitat del treball i la justícia social. Es fomenten condicions de treball precàries i una economia basada en la subordinació i la incertesa.

Les dones, especialment les més vulnerabilitzades, han vist com les seues polítiques de protecció s’han reduït dràsticament. Les mesures contra les violències masclistes es debiliten, deixant milers de persones en situació de risc. El govern nega el feminisme com a eina transformadora i opta per invisibilitzar la lluita per la igualtat de gènere. 

Els drets del col·lectiu LGTBI+, i especialment de les persones trans, són vulnerats sistemàticament. Es tanquen programes, es retallen suports i es dona espai al discurs d’odi. El que durant dècades s’ha construït amb esforç, visibilitat i resistència ara és atacat per una ideologia excloent que pretén esborrar la diversitat.

Les persones joves són ignorades, relegades a la precarietat i a l’exili econòmic. Les polítiques d’ocupació i emancipació desapareixen, truncant els somnis d’una generació que veu com el seu futur s’estreny. Sense oportunitats reals, l’esperança juvenil queda atrapada en un present de frustració.

En plena emergència climàtica, el Govern valencià aposta per la inacció. Les zones afectades per fenòmens com la DANA són reconstruïdes sense criteris de sostenibilitat ni participació ciutadana. L’horta és abandonada, i la urbanització indiscriminada avança, arrasant el territori i la biodiversitat. Es promou la turistificació i l’especulació urbanística, expulsant el veïnat i empobrint la convivència.

El transport públic valencià, en lloc de ser una eina de cohesió territorial, es degrada per falta de inversió, freqüència insuficient i saturació. És un model de mobilitat que no respon a les necessitats reals de la població.

La cooperació internacional també ha estat atacada. La reducció de recursos en ajuda humanitària ens fa una societat més tancada, menys solidària, menys empàtica amb el dolor global. El País Valencià, que havia estat referent en compromís internacional, ara gira l’esquena als drets humans.

La normalització de discursos xenòfobs, d’odi i exclusió cap a persones migrants és una estratègia calculada. Es vol dividir, estigmatitzar i assenyalar, alimentant una societat polaritzada i insolidària. Els pressupostos del govern avalen aquesta deriva, convertint el discurs d’odi en eina institucional.

La cultura també pateix una censura subtil però implacable. Es fomenten actes d’exaltació del nacionalcatolicisme, mentre s’elimina qualsevol projecte de memòria democràtica. No hi ha recursos per a exhumacions ni per reconèixer les víctimes del franquisme. És una esborrada planificada del passat, una manipulació de la història que nega el dolor, la resistència i la lluita per la llibertat.

El govern ataca els drets lingüístics, invisibilitza la llengua pròpia i desfigura les senyes d’identitat cultural. És una ofensiva que transcendeix la política: es vol imposar una uniformitat que rebutja la diversitat i l’autogovern.

Davant aquest escenari, la resposta no pot ser el silenci. Els moviments sindicals, veïnals, feministes, educatius, LGTBI+, ecologistes, memorialístics i de cooperació s’han alçat com a mur de dignitat. La resistència és plural, transversal i creativa. Ja no es tracta només de dir no: cal construir un sí valent i compartit. Sí a una sanitat universal, a una educació transformadora, a un habitatge digne, a una cultura lliure i diversa. Sí a la memòria, a la sostenibilitat, a la justícia social.

La batalla és pel relat. Cal guanyar el carrer amb arguments, amb mobilització, amb solidaritat. Les lluites han de confluir i enfortir-se mútuament, construint un horitzó comú de dignitat. No podem permetre que ens retallen la vida, l’esperança ni la veu. És hora d’organitzar-se, de sumar, de rebel·lar-se.

llegir més

Sobrevivim perquè resistim, i resistim perquè som: la dignitat de les oblidades

En els marges de la història, allà on les paraules s’esvaeixen i els noms s’obliden, hi ha vides que continuen bategant. Són vides com les de Mariem, Fotayma i Nuzella, dones que habiten els racons més foscos de la societat medieval, però que, malgrat tot, brillen amb una llum pròpia. Elles no van ser reines ni nobles, ni tan sols ciutadanes amb veu pròpia. Van ser dones marginades, condemnades a viure en un bordell, a sobreviure en un món que les explotava i les menyspreava. I, tanmateix, van resistir. I en aquesta resistència hi ha una força que encara avui ens interpel·la.

La seva existència és una denúncia silenciosa contra una societat que les va condemnar a la invisibilitat. La història oficial, escrita per homes i per a homes, les va ignorar o va reduir-les a caricatures. Però elles hi eren. Respiraven, patien, estimaven, lluitaven. I en aquest simple fet de continuar essent, de no desaparèixer, hi ha una afirmació poderosa de la pròpia humanitat. Quan diem que “resistim perquè som”, estem reconeixent que l’existència mateixa pot ser un acte de rebel·lia.

El cos d’aquestes dones era el seu únic recurs, però també el seu camp de batalla. En una societat que les convertia en mercaderia, elles van trobar maneres de conservar la dignitat. No podien escollir gaire, però sí podien decidir com mirar-se entre elles, com cuidar-se, com protegir-se. En un entorn hostil, van construir una comunitat basada en la solidaritat i la comprensió mútua. Aquesta sororitat, lluny de ser una idealització, era una necessitat vital. Quan una caia, les altres l’aixecaven. Quan una era humiliada, les altres compartien el dolor. I en aquest gest col·lectiu hi havia una forma de resistència que escapava al control dels poderosos.

La paraula, per a elles, era un tresor. En un món que les volia callades, parlar era un acte de valentia. Compartir les pròpies històries, posar nom al dolor, recordar les que ja no hi eren, tot això era una manera de resistir l’oblit. Quan una dona marginada parla, trenca el silenci imposat i reclama el seu lloc en el món. La frase que inspira aquest article no és només una declaració de supervivència, sinó una afirmació d’identitat. És una manera de dir: “Som aquí. Hem estat aquí. I no ens esborraran.”

La resistència de Mariem, Fotayma i Nuzella no és la dels grans herois de la història. No és èpica ni gloriosa. És quotidiana, discreta, persistent. És la resistència de qui es lleva cada dia sabent que el món li és hostil, però que igualment decideix continuar. És la resistència de qui troba moments de tendresa enmig de la brutalitat, de qui riu malgrat el dolor, de qui estima malgrat la por. Aquesta forma de resistència, sovint ignorada, és potser la més poderosa de totes.

Llegir aquest relat des del present ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens adonem que moltes de les estructures que oprimien aquestes dones encara persisteixen. Encara avui, milions de dones viuen en condicions d’explotació, són víctimes de violència, són silenciades o menyspreades per la seva condició social, pel seu origen, pel seu gènere. La història de Mariem, Fotayma i Nuzella no és només una història del passat. És també una advertència i una crida a l’acció.

Recuperar la memòria d’aquestes dones no és un exercici nostàlgic. És un acte de justícia. És reconèixer que la història no és completa si no inclou les veus dels qui van ser marginats. És entendre que la dignitat no depèn del lloc que ocupem en la societat, sinó de la manera com resistim, com estimem, com ens mantenim fidels a nosaltres mateixes. Quan recordem aquestes dones, no només les honoram a elles, sinó que també ens comprometem amb totes les que avui continuen lluitant en silenci.

La frase “Sobrevivim perquè resistim, i resistim perquè som” és, en el fons, una afirmació de vida. Ens recorda que existir pot ser un acte revolucionari. Que en un món que ens vol submisos, continuar essent és una victòria. I que la resistència no és només una resposta a l’opressió, sinó també una afirmació d’esperança. Perquè resistim no només per sobreviure, sinó per construir un món on ja no calgui resistir per existir.

Mariem, Fotayma i Nuzella ens deixen un llegat incòmode però necessari. Ens obliguen a mirar més enllà dels relats oficials, a escoltar les veus silenciades, a reconèixer la humanitat en els marges. Ens recorden que la resistència pot prendre moltes formes, i que fins i tot en les condicions més dures, hi ha espai per a la dignitat, la solidaritat i l’esperança. Aquest article no vol ser només un homenatge, sinó també una crida. Una crida a no oblidar. A resistir. A ser.

llegir més

Empoderament digital: El jovent com a motor del canvi en la quarta revolució industrial

En ple 2025, en un món que es transforma de manera vertiginosa per la força de la tecnologia, la intel·ligència artificial i la digitalització, s’obri una finestra històrica per al jovent. La commemoració del Dia de les Habilitats de la Joventut sota el lema “Empoderar a la joventut per a que siga agent del canvi a través de la IA i les competències digitals” no és només un gest simbòlic, sinó una crida decidida a la construcció d’un futur on les persones joves no siguen meres espectadores del progrés, sinó protagonistes, artífexs i veus actives del canvi social, econòmic i ecològic.

El jovent és, hui més que mai, la generació que habita simultàniament dos mons: el físic i el digital. Són criatures d’un present híbrid on la comunicació, la formació, el treball i fins i tot l’activisme es donen en entorns virtuals, potenciats per algoritmes, sistemes d’aprenentatge automàtic i una presència creixent de tecnologies emergents. La IA no és una promesa futurista; és una realitat tangible que ja incideix en les decisions que prenem, en els serveis que rebem i en les expectatives de les nostres societats. Per això, el reconeixement del paper transformador del jovent implica necessàriament una aposta ferma per fer accessible i crítica la formació digital, des d’una perspectiva inclusiva, ètica i sostenible.

El repte no és menor. Existeixen bretxes digitals que no només són tècniques, sinó també culturals, socioeconòmiques i de gènere. No totes les persones joves tenen accés als recursos necessaris per formar-se en competències digitals o entendre el funcionament de sistemes d’intel·ligència artificial que ja condicionen les seues realitats. La democratització d’eixes tecnologies no pot quedar en mans del mercat ni sotmesa als interessos corporatius. Ha de ser una tasca col·lectiva on els estats, les institucions educatives, la societat civil i el teixit associatiu juvenil tinguen veu i vot. El coneixement tecnològic ha de ser un dret, no un privilegi.

És en aquest context que els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 cobren una rellevància singular. Especialment l’ODS 4 (educació de qualitat), l’ODS 5 (igualtat de gènere), l’ODS 8 (treball decent i creixement econòmic), l’ODS 10 (reducció de les desigualtats) i l’ODS 17 (aliances per als objectius) poden ser reinterpretats a la llum de la transformació digital. El seu assoliment requerix una nova mirada: una que reconega que la sostenibilitat no és només ecològica, sinó també digital, social i generacional. Sense una formació digital equitativa i crítica, difícilment es podran construir societats justes ni economies innovadores que respecten les persones i el planeta.

Empoderar el jovent en competències digitals i en el coneixement de la IA no vol dir simplement oferir cursos de programació o capacitacions tècniques. Vol dir obrir espais de reflexió sobre els impactes ètics, culturals i laborals de la tecnologia. Vol dir potenciar l’esperit crític, la creativitat i la capacitat d’incidència. Vol dir entendre que, darrere de cada algoritme, hi ha decisions humanes que poden reproduir discriminacions, reforçar estereotips o perpetuar desigualtats si no s’aborden amb consciència. Empoderar és també desafiar el sistema tecnològic dominant i imaginar alternatives més justes, col·laboratives i obertes.

El jovent, en eixe sentit, és font de resistència i de futur. Les generacions que creixen entre pantalles porten amb elles una capacitat innata d’adaptació, però també una sensibilitat renovada cap a les causes socials, la diversitat, l’ecologia i la justícia global. Quan se’ls dona accés a eines tecnològiques des d’una pedagogia inclusiva i participativa, són capaces de dissenyar solucions col·laboratives, de comunicar-se amb llenguatges múltiples i de generar moviments transnacionals que pressionen per canvis reals. Les mobilitzacions digitals juvenils dels últims anys en defensa del clima, dels drets humans o contra la violència masclista són testimoni d’aquesta potència transformadora.

Tanmateix, l’empoderament digital ha de vindre acompanyat per una valoració del coneixement humà i relacional. Les tecnologies no poden substituir ni l’empatia, ni el debat, ni la diversitat de perspectives. Per això, cal reforçar espais de trobada intergeneracional, multidisciplinària i intercultural, on el jovent compartisca visions, dubtes, propostes i esperances amb altres actors socials. La innovació veritable no es troba només en el software, sinó en la capacitat de les persones d’imaginar conjuntament un món millor.

El Dia de les Habilitats de la Joventut en 2025 no és només una oportunitat per reivindicar el rol actiu del jovent en el present, sinó també per recordar que el futur es construïx en el dia a dia, amb polítiques públiques valentes, amb inversions decidides en educació digital inclusiva, amb marcs legals que regulen les tecnologies des del bé comú, i amb una aposta per l’esperança.

La IA i les competències digitals poden ser motor de llibertat o de dominació, poden propiciar la inclusió o afavorir l’exclusió. Seran el que el jovent decidisca que siguen, si se’ls dona l’oportunitat, l’espai i el reconeixement per a fer-ho. Per això, empoderar és escoltar, confiar i deixar créixer.

La revolució tecnològica no es mesura en velocitat de processament, sinó en el grau d’humanitat que som capaces d’infondre-li. I en això, el jovent té molt a dir.

llegir més

El cercle que sosté: una mirada profunda a la família que educa, acompanya i estima

En una societat cada vegada més accelerada, fragmentada i exigent, la criança i l’educació de les criatures s’han convertit en una tasca complexa i, sovint, solitària. Les famílies viuen pressionades per les responsabilitats laborals, les dificultats econòmiques i les exigències socials. En aquest context, és fàcil caure en la idea que educar és una responsabilitat exclusiva de mares i pares, com si la resta del món no tinguera res a veure amb el creixement emocional, afectiu i social de les criatures. Però la realitat és una altra: al voltant de cada infant hi ha, o hauria d’haver-hi, un cercle ampli de persones que, des de l’afecte i la presència, contribueixen a fer-lo créixer. Aquest cercle el formen, sovint, els avis i les àvies, els tios i les ties, i també aquells amics i amigues que esdevenen família per elecció i per amor.

Aquest cercle no és només una xarxa de suport logístic o pràctic. És molt més que això. És una estructura emocional, una font de valors, una escola de vida. És un espai on la criatura aprén que no està sola, que pot confiar, que pot ser estimada per moltes persones diferents. És un entorn on es construeix la identitat, on es modela la mirada sobre el món, on es cultiva el respecte, la tendresa i la responsabilitat compartida. I en un món que sovint ens convida a competir, a aïllar-nos i a prioritzar l’individualisme, aquest cercle és una forma de resistència, una aposta per la comunitat i per la cura col·lectiva.

Els avis i les àvies són, per a moltes criatures, el primer contacte amb una altra generació. Són qui explica històries que no estan als llibres, qui canta cançons que no sonen a la ràdio, qui cuina plats que tenen gust d’infància. Però són també qui escolta sense pressa, qui acompanya sense jutjar, qui estima sense condicions. En un món que valora la productivitat i la rapidesa, els avis i les àvies ofereixen una altra manera d’estar: més lenta, més present, més humana.

La seua presència és fonamental per a la construcció de la identitat de les criatures. A través d’ells, coneixen d’on venen, quines són les seues arrels, quins valors han sostingut la família. Però també aprenen que hi ha moltes maneres de ser adult, que la vellesa no és decadència sinó saviesa, que l’amor pot expressar-se amb una mirada, amb una mà que acarona, amb una paciència infinita. Quan una criatura creix amb la companyia d’un avi o una àvia, aprén a mirar el món amb més profunditat, amb més empatia, amb més gratitud.

A més, els avis i àvies són, sovint, qui sosté la família quan tot trontolla. Són qui recull els nets a l’escola quan els pares no poden, qui cuida quan hi ha malaltia, qui acompanya quan hi ha dol. Són qui fa de pont entre generacions, qui manté viva la memòria familiar, qui recorda que la vida és cíclica i que cada etapa té el seu valor. I tot això ho fan, moltes vegades, sense reconeixement, sense veu, sense espai. Per això cal reivindicar-los, escoltar-los, cuidar-los també a ells.

Els tios i les ties ocupen un lloc únic dins del sistema familiar. No tenen la responsabilitat directa de la criança, però sí la capacitat d’influir, d’acompanyar, de ser referents. Són, sovint, qui ofereix una mirada diferent, qui trenca amb la rutina, qui obri finestres a altres mons. Poden ser confidents, aliats, còmplices. Poden ser qui escolta quan ningú més ho fa, qui entén sense jutjar, qui estima sense exigir.

La seua presència és especialment valuosa en l’adolescència, quan les criatures comencen a buscar altres referents fora del nucli familiar immediat. Un tio o una tia pot ser qui ajuda a posar nom a les emocions, qui acompanya en els primers dubtes, qui valida identitats que encara no s’atreveixen a expressar-se. Pot ser qui diu “jo també vaig passar per això”, “no estàs sol”, “pots comptar amb mi”. I això, en moments de vulnerabilitat, pot marcar una diferència enorme.

A més, els tios i ties poden oferir models de vida diversos. Poden mostrar que hi ha moltes maneres de ser adult, de formar família, de viure l’afectivitat. Poden ser parelles, solters, persones LGTBIQ+, artistes, científics, activistes... I cada manera de viure pot ser una font d’inspiració, una finestra oberta, una llavor de llibertat. Quan una criatura veu que hi ha moltes formes de ser feliç, aprén que també pot construir la seua pròpia.

Hi ha persones que no comparteixen sang amb nosaltres, però que comparteixen vida. Amics i amigues que han estat presents en els moments clau, que han cuidat, que han sostingut, que han estimat. Persones que, amb el temps, esdevenen tios i ties de cor, família escollida, part essencial del nostre cercle afectiu. Aquests vincles són especialment importants en contextos de famílies diverses, famílies LGTBIQ+, famílies migrades o famílies que han patit ruptures o absències.

Les amistats que esdevenen família aporten una riquesa enorme a la criança. Són qui pot oferir perspectives diferents, qui pot trencar amb patrons tòxics, qui pot aportar noves formes de cuidar. Són qui pot estar quan la família d’origen no pot o no vol. Són qui pot estimar sense herències, sense obligacions, només per la bellesa de compartir. I això és un regal immens per a les criatures, que aprenen que l’amor no té límits, que la família es construeix, que els vincles es poden escollir.

Aquestes persones són, sovint, qui acompanya en silenci, qui fa costat sense fer soroll, qui està sempre que cal. I mereixen ser reconegudes, valorades, celebrades. Perquè la seua presència transforma, enriqueix, sosté. I perquè ens recorden que la vida és més amable quan es viu en comunitat.

Aquest cercle ampli —avis, àvies, tios, ties, amistats— no és només un suport emocional. És també un espai de coeducació. És a dir, un espai on es transmeten valors, actituds, maneres de fer. Un espai on es construeix la mirada sobre el món, on s’aprén a conviure, a respectar, a estimar. Quan una criatura creix envoltada de persones diverses, que l’estimen i la cuiden, aprén que la vida és col·lectiva, que la cura és una responsabilitat compartida, que la diversitat és una riquesa.

Aquest cercle pot ser també un espai de resistència als estereotips de gènere, a les normes socials rígides, a les violències invisibles. Pot ser un espai on es qüestionen rols, on es visibilitzen altres formes de ser, on es dona valor a la tendresa, a la vulnerabilitat, a l’empatia. Pot ser un espai on es parla de sexualitat, d’identitat, de drets, de llibertat. I això és fonamental per a construir una societat més justa, més lliure, més humana.

Però per a això, cal que aquest cercle siga reconegut, valorat i sostingut. Cal que les polítiques públiques el tinguen en compte, que les escoles el respecten, que les famílies el cultiven. Cal que deixem de veure la criança com una tasca individual i comencem a veure-la com una responsabilitat col·lectiva. Cal que recuperem la saviesa de les comunitats, la força dels vincles, la bellesa de cuidar-nos entre totes i tots.

El cercle que sosté una criatura no és només un conjunt de persones ...que l’envolten: és una xarxa viva de relacions, afectes i valors que la modelen, la protegeixen i l’impulsen. És una aposta per la comunitat en un món que sovint ens vol aïllats. És una manera de dir que créixer no és només una qüestió biològica, sinó una experiència profundament humana, social i emocional. I que per a créixer bé, cal sentir-se estimat, escoltat i reconegut per moltes veus, no només per una.

Aquest cercle no és perfecte. Com tota relació humana, està ple de contradiccions, de silencis, de ferides. Però també està ple de possibilitats. Quan una àvia conta una història de quan era jove, està sembrant memòria. Quan un tio acompanya a una criatura a una excursió, està sembrant confiança. Quan una amiga de la família ajuda a fer els deures, està sembrant autoestima. I quan totes aquestes persones es reconeixen com a part d’un mateix projecte —el benestar i la felicitat d’un infant—, estan sembrant futur.

En un moment històric en què les estructures familiars són més diverses que mai, cal ampliar la mirada i entendre que família no és només qui comparteix cognom o domicili. Família és qui cuida, qui acompanya, qui sosté. Família és qui tria estar, qui es compromet, qui estima. I això inclou avis i àvies, tios i ties, amics i amigues, veïnes i mestres, companys i companyes de vida. Totes aquestes persones formen part d’un ecosistema afectiu que fa possible que una criatura cresca amb arrels i amb ales.

Per això, cal cuidar aquest cercle. Cal donar-li espai, reconeixement i veu. Cal escoltar els avis i àvies, no només per nostàlgia, sinó per saviesa. Cal donar valor als tios i ties, no només com a “ajuda”, sinó com a referents. Cal celebrar les amistats que esdevenen família, perquè són una mostra de llibertat i d’amor escollit. I cal ensenyar a les criatures que créixer envoltades de persones diverses és un privilegi, una riquesa, una font de seguretat i de llibertat.

Educar no és una tasca individual. És un acte col·lectiu, una construcció compartida, una dansa de mirades, gestos i paraules. I com més ampli i divers siga el cercle que sosté una criatura, més forta serà la seua capacitat d’estimar, de confiar i de ser. Perquè al final, créixer és això: saber que hi ha un lloc on sempre seràs benvingut. I aquest lloc, moltes vegades, no és un espai físic, sinó un conjunt de braços que t’esperen. Un cercle que no tanca, sinó que abraça.

llegir més

14 juliol

La Revolució Francesa, aquell esclat històric que va sacsejar Europa a finals del segle XVIII, no ha deixat indiferent cap territori. I el País Valencià, tot i que fora de l’epicentre dels esdeveniments, va sentir de manera indirecta —però profunda— la força transformadora d’aquella revolta que proclamava llibertat, igualtat i fraternitat. Hui, en ple segle XXI, torna a ser necessari mirar enrere amb ulls crítics i compromesos, per entendre com eixes idees van arrelar ací i què ens han deixat.

El poble de París, aquell 14 de juliol de 1789, no sols va prendre una fortalesa física, sinó també les regnes del futur. Amb l’assalt a la Bastilla va començar una onada que traspassaria fronteres, trencaria dogmes i sembraria dubtes en els fonaments del poder absolut. El pensament il·lustrat va fer camí cap a terres valencianes a través de llibres, cartes, contactes comercials i l’intercanvi constant entre intel·lectuals. Els salons de València, Castelló o Alacant foren escenaris de debats —tímids però valents— sobre nous models de societat.

Amb l’arribada de les tropes napoleòniques a la Península, eixes idees deixaren de ser només teòriques per fer-se realitat. Al País Valencià, especialment en zones com Alacant o la capital del Túria, es visqueren moments intensos de resistència, d’ocupació i de transformació. Les ciutats patiren, però també s’obriren a una modernitat administrativa i jurídica que, malgrat la posterior repressió, va deixar petjada.

Les persones conegudes com afrancesades, sovint desqualificades com a traïdores, mereixen una mirada més afinada. Moltes eren persones valencianes que desitjaven una societat més justa, un Estat racional i un futur on l’individu fora valorat pel seu talent i no pel seu llinatge. La seua participació en projectes educatius, culturals o socials demostra que no totes les adhesions foren oportunistes; moltes foren sinceres, nascudes del desig de canviar les coses.

Alacant, per exemple, va esdevindre refugi d’idees liberals, amb publicacions que promogueren la llibertat d’expressió i figures que defensaren valors com la desamortització o la igualtat davant la llei. Mentre a València l’ocupació deixava cicatrius, també es gestaven iniciatives culturals que posarien les bases per a institucions com el Museu de Belles Arts. Les dos ciutats visqueren la Revolució de maneres diferents, però compartiren un esperit d’inquietud i de canvi.

Aquelles idees —malgrat les censures, les persecucions i els entrebancs— es filtraren en la redacció de constitucions, en les primeres reformes educatives i en la manera de concebre l’Estat i la justícia. El País Valencià, amb la seua identitat plural i la seua història marcada per la lluita per l’autogovern, trobà en la Revolució Francesa no sols un referent, sinó també un mirall. Un espill en què mirar-se, amb esperances i contradiccions.

És evident que el camí cap a la llibertat no ha estat recte, ni exempt d’obstacles. Però la presència de pensament crític, de moviment popular, i d’una voluntat de transformació, ha sigut sempre viva en el nostre territori. Revisitar eixe moment històric ens obliga a fer memòria, però també a repensar què volem ser com a societat.

Perquè al capdavall, el País Valencià no va ser simple espectador d’un canvi continental. Va viure’l, va patir-lo, i també va créixer amb ell. I hui, quan la democràcia torna a ser posada a prova, és temps de recuperar l’essència de la Revolució: que cap mur és infranquejable si darrere hi ha dignitat, compromís i un poble decidit a escriure el seu futur.

llegir més