Complir ordres no sempre és una

Hi ha una frase que apareix una vegada i una altra cada vegada que esclata una polèmica, una injustícia o una decisió discutible dins d'una administració, una empresa o qualsevol organització: «Jo només complia ordres» o «jo només aplicava la llei».

A primera vista, sembla una justificació raonable. Les societats necessiten normes, procediments i jerarquies. Ningú espera que cada funcionari, policia, empleat o militar reinterpretara constantment les instruccions que rep. Però la història ens ha ensenyat que l'obediència cega té un preu molt alt.

Per això resulta tan potent la reflexió següent:

 «¿Sabeu qui només complien ordres i complien la llei? Els soldats nazis.»

La frase pot resultar incòmoda, però precisament per això obliga a pensar. No afirma que qualsevol persona que obeïsca una ordre siga comparable a un nazi. El que recorda és una cosa molt diferent: que el simple fet d'estar complint una ordre o una norma legal no converteix automàticament una acció en moralment correcta.

El règim nazi va construir un entramat legal que donava cobertura a la persecució, la discriminació i l'extermini de milions de persones. Molts dels qui participaren en aquell sistema afirmaren després que només havien fet la seua feina. Només seguien instruccions. Només aplicaven les lleis vigents. Però el món va arribar a una conclusió molt clara després de la Segona Guerra Mundial: existeix una responsabilitat individual que va més enllà de l'obediència.

Aquesta és una de les grans lliçons del segle XX. La legalitat i la moralitat no sempre coincideixen. Hi ha hagut lleis que permetien l'esclavitud, la segregació racial o la discriminació de les dones. Eren legals, sí. Però eren justes? Evidentment no.

Per això les democràcies modernes no es basen únicament en el compliment de la llei. També es fonamenten en els drets humans, en els principis ètics i en la capacitat crítica dels ciutadans. Una societat madura necessita persones capaces de preguntar-se si una ordre és correcta, si una decisió respecta la dignitat humana o si una norma està causant un perjudici injustificat.

És més fàcil amagar-se darrere d'un reglament que assumir responsabilitats. És més còmode dir «no era cosa meua» que alçar la veu. Però els grans avanços socials han arribat precisament gràcies a persones que es negaren a acceptar que l'obediència era suficient. Persones que decidiren actuar segons la seua consciència quan les normes establides anaven en direcció contrària a la justícia.

La reflexió sobre els soldats nazis no pretén banalitzar la història ni convertir qualsevol desacord actual en una comparació extrema. Pretén recordar-nos una veritat essencial: l'excusa de l'obediència té límits. Cada persona és responsable dels seus actes, encara que aquests es produïsquen dins d'una estructura jeràrquica o sota l'empara d'una llei.

Al cap i a la fi, les lleis les redacten persones. Les ordres les donen persones. I les accions les executen persones. Quan alguna cosa és clarament injusta, la pregunta important no és si era legal o si venia imposada des de dalt. La pregunta important és si era correcta.

La història ens jutja no sols per les normes que obeïm, sinó també per aquelles injustícies que vam decidir no qüestionar.

llegir més

L’exaltació de les Falleres Majors de Sagunt: molt més que un acte protocol·lari

Cada exercici faller té moments especials, però n’hi ha alguns que simbolitzen el pas d’una etapa a una altra i que marquen l’inici emocional de les festes. Entre aquests, l’exaltació de les Falleres Majors de la Federació Junta Fallera de Sagunt ocupa un lloc privilegiat. És un acte solemne, carregat de simbolisme, però sobretot és una celebració col·lectiva que reflecteix la força del moviment faller al Camp de Morvedre.

Hi ha qui veu les exaltacions únicament com una cerimònia protocol·lària, plena de discursos, vestits tradicionals i formalitats. No obstant això, aquesta visió es queda curta. L’exaltació és, en realitat, el moment en què tota la comunitat fallera reconeix públicament les seues representants. És un homenatge a l’esforç, a la dedicació i a la il·lusió de les joves que assumixen la responsabilitat de representar les falles de Sagunt durant tot un any.

Les Falleres Majors no són només una imatge o una figura decorativa. Al llarg de l’exercici participen en desenes d’actes, representen la nostra ciutat en nombroses poblacions valencianes i es convertixen en ambaixadores d’una de les tradicions més importants del nostre territori. Per això, l’exaltació és també un reconeixement públic a l’esforç personal i familiar que implica assumir este compromís.

L’acte té una dimensió emocional que sovint passa desapercebuda per a qui no forma part del món faller. Per a les protagonistes, l’exaltació és el resultat d’anys de vinculació amb la festa. Moltes han crescut entre monuments, cercaviles, presentacions i despertades. Han vist altres xiquetes i joves ocupar eixe lloc i han somiat algun dia amb viure la mateixa experiència. Quan arriba el moment de pujar a l’escenari i rebre la banda acreditativa davant centenars d’assistents, es materialitza un somni que va molt més enllà d’un simple nomenament.

També és un acte important per a les famílies. Darrere de cada Fallera Major hi ha pares, mares, avis, germans i amics que han compartit el camí. L’emoció que es viu en eixos instants és difícil de descriure. Els nervis previs, les paraules dels mantenidors, els records de la trajectòria fallera i l’orgull de veure la seua representant ocupar un lloc tan destacat formen part d’una experiència col·lectiva que queda gravada en la memòria de moltes persones.

L’exaltació és, a més, una mostra de la vitalitat del teixit associatiu de Sagunt. Les falles són molt més que una festa de març. Durant tot l’any desenvolupen activitats culturals, solidàries i socials que contribuïxen a dinamitzar la ciutat. Quan les comissions es reunixen per a acompanyar les seues màximes representants en este acte, es visualitza la força d’un moviment que manté viva una tradició centenària i que continua atraient noves generacions.

En una societat que avança cada vegada més ràpidament i en què moltes tradicions lluiten per mantindre's vigents, actes com l’exaltació recorden la importància dels rituals col·lectius. No perquè calga viure ancorats en el passat, sinó perquè les comunitats necessiten espais de trobada, símbols compartits i moments que reforcen el sentiment de pertinença. Les falles han sabut adaptar-se als temps sense perdre la seua essència, i l’exaltació és un bon exemple d’esta combinació entre tradició i actualitat.

És cert que la festa ha d’afrontar reptes. La necessitat d’obrir-se encara més a la societat, la incorporació de noves sensibilitats i la cerca d’un model sostenible són qüestions presents en el debat faller. Però precisament per això resulta important preservar aquells actes que reforcen la identitat col·lectiva i posen en valor les persones que dediquen temps i esforç a mantindre viva la festa.

L’exaltació de les Falleres Majors de Sagunt és, en definitiva, molt més que una cerimònia de banda i discursos. És la celebració d’una trajectòria personal, el reconeixement d’un compromís amb la cultura popular i una expressió de l’orgull que sent la ciutat per les seues tradicions. És el moment en què el món faller es mira a si mateix i reafirma la seua vocació de futur.

Perquè mentre continue havent-hi joves disposades a representar la festa, comissions compromeses amb la seua història i una ciutadania que valore el patrimoni cultural que les falles representen, actes com l’exaltació continuaran sent necessaris. No sols per honorar unes representants, sinó per recordar que les falles són, abans que res, una forma de fer comunitat.

llegir més

L’osadia del caos

Hi ha expressions que semblen nascudes per a incomodar-nos. *L’osadia del caos* és una d’elles. Uneix dos conceptes que, a primera vista, pareixen incompatibles. L’osadia implica voluntat, atreviment, una decisió conscient d’anar més enllà dels límits establerts. El caos, en canvi, evoca desordre, impredictibilitat i absència de control. Però, potser, precisament en esta contradicció resideix la seua força filosòfica.

Vivim obsessionats amb l’ordre. Necessitem calendaris, normes, rutines i certeses. Construïm societats senceres sobre la idea que el món és comprensible i que, amb suficient esforç, podem anticipar el futur. Ens agraden les línies rectes, els mapes ben delimitats i les explicacions que tanquen totes les preguntes. Tanmateix, la realitat té un costum persistent: desmentir-nos.

El caos apareix quan menys l’esperem. Una crisi econòmica, una malaltia, una ruptura sentimental o un accident poden trastocar en qüestió de minuts allò que havíem planificat durant anys. És en eixos moments quan descobrim que la vida no és un mecanisme perfecte, sinó una successió d’equilibris provisionals.

Però per què parlar de l’osadia del caos? Potser perquè el caos té una manera insolent d’irrompre en les nostres vides. No demana permís. No respecta jerarquies. No distingix entre pobres i rics, entre poderosos i humils. Té l’atreviment de recordar-nos que no som els amos absoluts del nostre destí.

Això pot semblar una idea pessimista, però no necessàriament ho és. De fet, moltes de les grans transformacions de la humanitat han nascut del caos. Les revolucions socials, els avanços científics i fins i tot les innovacions artístiques solen aparéixer quan l’ordre existent deixa de ser suficient. El caos obri esquerdes per on entra la llum de les possibilitats.

Pensant-ho bé, la mateixa naturalesa és un exemple d’esta paradoxa. Un bosc no creix seguint un pla urbanístic. Les branques s’entrecreuen, les llavors viatgen empeses pel vent i les espècies competixen i cooperen sense cap direcció central. I, malgrat tot, d’eixe aparent desordre emergeix un ecosistema extraordinàriament complex i bell.

Els éssers humans, però, solem confondre ordre amb seguretat. Creiem que si tot està perfectament organitzat, res podrà anar malament. És una il·lusió comprensible, però continua sent una il·lusió. L’existència és fràgil. Cada projecte, cada relació i cada comunitat estan exposats a circumstàncies inesperades. La saviesa no consistix a eliminar el caos —una tasca impossible— sinó a aprendre a conviure amb ell.

Ací apareix una dimensió més profunda de l’expressió. L’osadia no és només la del caos; també hauria de ser la nostra. Cal una certa valentia per acceptar que no ho controlem tot. Requerix coratge mirar el futur sense garanties absolutes. Requerix maduresa comprendre que la incertesa no és una anomalia de la vida, sinó una de les seues característiques fonamentals.

Potser els moments més autèntics de l’existència són aquells en què abandonem la pretensió de controlar-ho tot. Quan una persona canvia de professió, inicia una relació, escriu un llibre o defensa una idea impopular, està entrant voluntàriament en territori desconegut. Està acceptant una dosi de caos. I és precisament eixa incertesa la que dona valor a l’acció.

L’osadia del caos consistix, en última instància, a recordar-nos que la vida no és un guió tancat. Som navegants en una mar que de vegades està en calma i de vegades es revolta sense avís. Podem aprendre tècniques, consultar mapes i construir embarcacions més resistents, però mai podrem dominar completament els vents.

Això no és una derrota. És una invitació a la humilitat. Quan comprenem que el caos forma part de l’ordre profund de les coses, deixem de veure’l únicament com una amenaça. També podem percebre’l com una font de renovació, de creativitat i de creixement.

Al capdavall, la història de la humanitat és la història d’una lluita constant entre la necessitat d’ordre i la força transformadora del caos. Sense ordre, no hi ha convivència. Sense caos, no hi ha canvi. I entre ambdós extrems transcorre la nostra vida.

Potser per això l’expressió resulta tan suggeridora. L’osadia del caos és la veu persistent de l’imprevisible recordant-nos que l’existència és més ampla que els nostres plans. És el desafiament que ens obliga a reinventar-nos. És l’ombra que acompanya tota certesa. I és, també, la prova que la vida continua sent un misteri que cap esquema humà no podrà domesticar del tot.

llegir més

No, així no

L’Ajuntament de Sagunt ha difós un cartell elaborat amb intel·ligència artificial en què apareix l’escut de Jaume I representat de manera incorrecta, amb més barres roges de les que corresponen. I davant d’aquest fet només es pot dir una cosa: això és inadmissible.

No estem parlant d’un error tipogràfic ni d’un detall menor. Estem parlant d’un símbol històric que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. Quan una institució pública utilitza elements que representen la nostra història i la nostra identitat, té l’obligació moral i institucional de fer-ho amb rigor. Si no és capaç de fer-ho, millor que no ho faça.

La irrupció de la intel·ligència artificial està generant una preocupant cultura de la improvisació. Massa sovint es confon rapidesa amb professionalitat. Es genera una imatge amb un programa, es publica sense revisar-la i després, quan apareixen els errors, es pretén que no passa res. Però sí que passa. I molt.

El veritable problema no és la IA. La IA no té consciència històrica, ni coneix la nostra heràldica, ni entén el valor dels nostres símbols. El problema és qui ha decidit utilitzar eixa imatge sense verificar-la. El problema és qui l’ha autoritzada. El problema és qui l’ha vista i ha pensat que era acceptable publicar-la.

Resulta especialment greu perquè estem parlant d’una administració pública. No d’un usuari anònim de xarxes socials ni d’una broma entre amics. L’Ajuntament de Sagunt representa tota la ciutadania i hauria de ser el primer a mostrar respecte per la nostra història. Si la mateixa institució que ha de preservar el patrimoni és incapaç de reconéixer correctament un dels símbols més importants vinculats a la nostra tradició, quin missatge està enviant?

Aquesta mena d’errors transmeten deixadesa, superficialitat i falta de sensibilitat cultural. Donen la impressió que qualsevol cosa val, que tot és decoració i que la història és només un adorn per a les campanyes municipals. I no. Els símbols no són ornaments. Són part de la memòria col·lectiva d’un poble.

Per això no n’hi ha prou amb corregir discretament la imatge i continuar com si res haguera passat. El que correspon és retirar el cartell, reconéixer públicament l’error i demanar disculpes. No per una qüestió partidista ni per alimentar polèmiques estèrils, sinó per una qüestió de respecte institucional.

Perquè si una administració no és capaç de respectar els seus propis símbols, difícilment pot exigir als ciutadans que els respecten.

La tecnologia pot ser una eina útil. La ignorància i la negligència, no. I quan les dues es combinen, el resultat és exactament el que hem vist aquests dies.

No, així no. Els símbols del nostre poble mereixen molt més respecte que una imatge mal feta generada per una màquina i publicada sense cap mena de control.

llegir més

La manera de moure’ns

Mireia, Aitana, hi ha dies en què pense que la vida no és tant una qüestió d’on arribem com de com ens movem. No parle només dels trajectes que fem entre casa i l’escola, entre la faena i el supermercat, o entre un poble i una ciutat. Parle d’una cosa més fonda. De la manera com travessem el temps, els espais i les persones. La mobilitat sembla una paraula moderna, tècnica, quasi burocràtica, però en realitat parla d’una pregunta molt antiga: com habitem el món sense passar per damunt d’ell. Cada dia triem una velocitat, una distància i una forma de relacionar-nos amb allò que ens envolta.

Quan vos mire caminar pel carrer ho entenc millor. Mireia encara té la capacitat de distraure’s amb qualsevol detall. Una formiga, una rajola trencada, una ombra que canvia de forma. Aitana ja camina amb un ritme diferent, més conscient del destí, més pendent de l’horari, de les esperes i de les obligacions. Totes dues teniu raó. Totes dues m’ensenyeu alguna cosa. Perquè la vida necessita, alhora, curiositat i direcció. El problema apareix quan oblidem una de les dos. Quan només mirem els objectius, deixem de veure el món. Quan només mirem els marges, acabem sense saber on anem.

Vivim en una època obsessionada per la rapidesa. Sembla que qualsevol trajecte haja de ser escurçat, qualsevol espera eliminada, qualsevol distància reduïda a un clic. Ens han convençut que cada minut és una carrera contra alguna cosa invisible. Però jo no estic segur que sempre avancem quan anem més de pressa. Hi ha viatges en tren que ensenyen més que un vol. Hi ha carrers recorreguts caminant que expliquen més sobre una ciutat que qualsevol aplicació. Hi ha converses que només existixen perquè algú va arribar cinc minuts tard. Potser la velocitat és útil, però no és una brúixola moral. No ens diu què val la pena.

Les ciutats també conten històries sobre la mobilitat. N’hi ha que semblen construïdes perquè les persones es troben, i n’hi ha que pareixen dissenyades perquè ningú es mire als ulls. Quan un carrer només pensa en els vehicles, les persones es convertixen en obstacles. Quan una plaça permet asseure’s, parlar i jugar, la ciutat recorda que abans que consumidors o conductors som veïns. M’agrada pensar que cada decisió urbanística és una declaració de principis. No és només una qüestió de carrils o voreres. És una forma de respondre a una pregunta senzilla: per a qui construïm els llocs on vivim?

Vosaltres heu crescut en un món on moure’s sembla fàcil. Un mapa al telèfon indica qualsevol camí. Una pantalla mostra l’hora exacta d’arribada. Un algoritme suggereix la ruta més eficient. Tot això és útil, però també té un risc discret. Podem acabar confonent orientació amb coneixement. Saber arribar a un lloc no significa entendre’l. Conéixer una ciutat no és haver recorregut tots els seus carrers, sinó haver sentit alguna cosa caminant per ells. La tecnologia ens ajuda a no perdre’ns, però no pot decidir què mereix ser buscat. Eixa responsabilitat continua sent nostra.

També existeixen altres formes de mobilitat. Hi ha persones que poden moure’s lliurement i altres que troben fronteres invisibles a cada pas. Hi ha qui canvia de país buscant una oportunitat, qui deixa arrere una llengua, una casa o una part de si mateix per poder continuar. Quan escolte certes converses sobre immigració o pobresa, tinc la sensació que massa gent oblida una veritat elemental. Ningú abandona allò que estima perquè sí. Darrere de cada trajecte llarg hi ha una història. Darrere de cada maleta hi ha una renúncia. I darrere de moltes arribades hi ha una dignitat que mereix respecte.

Potser per això la mobilitat també parla de privilegi. Poder escollir és una forma de llibertat que sovint donem per descomptada. Escollir on viure, com desplaçar-se, quan marxar o quan tornar. No totes les persones tenen aquesta possibilitat. Hi ha qui viu atrapat per les circumstàncies, pels diners, per la salut o per les responsabilitats. Comprendre això no hauria de provocar culpa, sinó consciència. Les coses importants comencen quasi sempre així: adonant-nos que la nostra experiència no és la mesura universal de totes les experiències. El món s’eixampla quan deixem de mirar-lo només des del nostre lloc.

Jo vinc d’una terra acostumada als camins. Portem segles entrant i eixint de pobles, de camps, de mercats i de ports. El Mediterrani ens ha ensenyat que les fronteres són menys sòlides del que semblen. Les llengües viatgen, les idees viatgen, les persones viatgen. També la nostra identitat és, en certa manera, una història de moviments. Ser valencià no és quedar-se quiet dins d’una fotografia antiga. És portar una memòria mentre continuem caminant. Les arrels no servixen per immobilitzar-nos. Servixen perquè el vent no ens arranque quan decidim avançar.

Quan pense en vosaltres dos, imagine futurs diferents. Potser estudiareu lluny. Potser viureu en altres ciutats. Potser un dia fareu les maletes i passareu anys observant horitzons que jo no he vist mai. Espere que ho feu sense por. Però també espere que conserveu una cosa menuda i essencial: la capacitat de recordar des d’on mireu el món. No perquè el lloc d’origen siga superior a cap altre, sinó perquè saber d’on venim ens ajuda a entendre qui som quan tot al voltant canvia.

Al final, filles meues, crec que la mobilitat és una qüestió de respecte. Respecte pel territori que travessem, per les persones amb qui coincidim i per nosaltres mateixos. Cada desplaçament és una relació. Cada trajecte deixa una petjada, visible o invisible. I encara que el món continue accelerant-se, jo desitge que conserveu la valentia de caminar algunes vegades més lentament. No per nostàlgia ni per resistència, sinó perquè hi ha coses que només es deixen veure a la velocitat humana. Les mirades, els silencis, les preguntes importants. Tot allò que no apareix als mapes, però que acaba orientant una vida sencera.

llegir més