El Voluntariat com a motor del canvi: un any per a celebrar i potenciar ^

En 2026, el món celebrarà l'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible, una iniciativa proclamada per les Nacions Unides per a reconéixer i potenciar el paper crucial del voluntariat en l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Aquest any especial és una oportunitat per a reflexionar sobre la importància del voluntariat i el seu impacte en les nostres comunitats i en el món.

El voluntariat és una expressió de solidaritat i compromís social. Les persones voluntàries dediquen el seu temps i esforç de manera desinteressada per a millorar la vida dels altres i contribuir al bé comú. Aquesta labor altruista és fonamental per a construir societats més justes, equitatives i sostenibles.

Les persones voluntàries són les primeres a respondre a les necessitats de les seues comunitats. Ja siga a través de projectes d'educació, salut, medi ambient o desenvolupament comunitari, el seu treball té un impacte directe i tangible en la vida de les persones. Aquest impuls a l'acció local és essencial per a abordar els desafiaments específics de cada comunitat.

El voluntariat fomenta la solidaritat, la cooperació i el sentit de pertinença. En treballar juntes per un objectiu comú, les persones voluntàries creen vincles més forts entre les persones i enforteixen el teixit social. Aquesta cohesió social és vital per a construir comunitats resilients i unides.

Les persones voluntàries treballen en estreta col·laboració amb els governs i altres organitzacions per a ampliar l'abast de les polítiques públiques i abordar els desafiaments més urgents. La seua labor complementa l'acció governamental i contribueix a la implementació efectiva dels ODS.

L'exemple de les persones voluntàries motiva a més persones a involucrar-se en causes socials i a convertir-se en agents de canvi. La seua dedicació i compromís són una font d'inspiració per a totes, demostrant que cadascuna de nosaltres pot fer una diferència.

A Europa, el voluntariat és una pràctica molt estesa i valorada. El Cos Europeu de Solidaritat és una de les iniciatives més destacades, oferint oportunitats de voluntariat transfronterer per a joves de 18 a 30 anys. Aquest programa permet a les persones voluntàries adquirir noves habilitats, conéixer altres cultures i contribuir a projectes en àmbits com el medi ambient, la salut i la inclusió social.

Al País Valencià, el voluntariat té una presència significativa gràcies a la Plataforma del Voluntariat del País Valencià, que agrupa més de 166 entitats sense ànim de lucre. Aquesta xarxa treballa per a promocionar i difondre l'acció voluntària, així com per a desenvolupar activitats que impulsen el tercer sector. Els programes de voluntariat juvenil de l'IVAJ també són una peça clau, oferint oportunitats per a joves que volen contribuir a la societat de manera desinteressada.

A Sagunt, el voluntariat és una part integral de la comunitat. L'Ajuntament de Sagunt ha posat en marxa diversos programes de voluntariat per a ajudar els col·lectius més vulnerables. Un dels projectes destacats és "Connectem Sagunt", que busca combatre la soledat no desitjada de les persones majors. Aquest tipus d'iniciatives demostren com el voluntariat pot tindre un impacte positiu i directe en la vida de les persones a nivell local.

Al llarg de 2026, es duran a terme nombroses activitats i campanyes per a visibilitzar el treball de les persones voluntàries, reconéixer la seua contribució i fomentar la seua participació. Aquestes iniciatives inclouran conferències, seminaris, campanyes de sensibilització i celebracions.

Les conferències i seminaris seran espais de trobada per a compartir experiències, bones pràctiques i coneixements sobre el voluntariat. Aquests esdeveniments permetran a les persones voluntàries aprendre unes de les altres i enfortir les seues capacitats.

Les campanyes de sensibilització estaran dirigides a la societat en general per a promoure la cultura del voluntariat i animar a més persones a participar. Aquestes accions buscaran augmentar la consciència sobre la importància del voluntariat i el seu impacte positiu.

El reconeixement a les persones voluntàries serà una part central de les celebracions. Es destacarà la labor d'aquelles que s'han distingit pel seu compromís i dedicació, atorgant-los guardons i celebracions especials.

L'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible serà una oportunitat per a reflexionar sobre el paper del voluntariat i la seua contribució als ODS. També serà un any d'acció, en el qual es buscarà potenciar i expandir l'impacte del voluntariat.

El voluntariat és una eina poderosa per a construir un futur sostenible. A través de la seua labor, les persones voluntàries contribueixen a la protecció del medi ambient, la promoció de la igualtat i la millora de la qualitat de vida de les persones.

L'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible és una crida a l'acció per a totes. És una invitació a involucrar-se, a contribuir i a ser part del canvi. Juntes, podem construir un món millor i més sostenible per a les generacions futures.

llegir més

Retard d’alerta per excusa lingüística ^

El 29 d’octubre de 2024 va ser una data que quedarà marcada en la memòria col·lectiva del País Valencià per un fet que, aparentment anecdòtic, revela molt més del que sembla. El sistema d’alerta d’emergències, conegut com ES Alert, va patir un retard de quasi dues hores en la seua emissió. Segons la declaració del subdirector d’Emergències Jorge Suárez, un dels motius d’aquest retard va ser la necessitat de fer canvis lingüístics en el missatge en valencià. La consellera Salomé Pradas i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, haurien intervingut per modificar detalls relacionats amb la llengua, com accents i altres qüestions formals.  

La notícia va generar perplexitat i indignació. En un context d’emergència, on cada minut compta, la idea que la seguretat de la ciutadania es veja compromesa per una discussió sobre ortografia o matisos lingüístics resulta difícil d’acceptar. La llengua és un patrimoni col·lectiu, un element identitari que cal cuidar i respectar, però mai pot ser un obstacle per a la protecció immediata de les persones. El retard en l’enviament del missatge va posar en evidència una tensió latent: la instrumentalització política de la llengua.  

El valencià ha estat històricament relegat, invisibilitzat o utilitzat com a arma de confrontació. Quan es tracta de garantir drets bàsics, com la seguretat, la llengua hauria de ser un pont, no una barrera. El fet que es posara l’accent en detalls lingüístics en un moment de crisi fa pensar que la llengua es va convertir en una excusa, una cortina de fum per tapar una gestió deficient. La pregunta és inevitable: ara els importa la llengua, abans? Quan es marginava el valencià en àmbits oficials, quan es reduïa la seua presència en l’administració, quan es qüestionava la seua unitat o la seua dignitat, també importava tant?  

Aquest episodi ens obliga a reflexionar sobre el paper de la llengua en la vida pública. El valencià no és un caprici ni un detall ornamental. És la llengua de centenars de milers de persones, la clau de la seua identitat i la seua manera de relacionar-se amb el món. En un sistema d’alerta, rebre un missatge en valencià és una garantia de comprensió i de confiança. Però això no pot justificar un retard. La tecnologia permet preparar missatges multilingües amb rapidesa i precisió. El problema no és la llengua, sinó la gestió.  

Quan es parla de “accents i detalls” com a motiu d’un retard, es transmet la idea que la llengua és un problema. I això és perillós. La llengua no és mai un problema, és una oportunitat. El problema és la falta de previsió, la improvisació i la utilització política d’un element que hauria de ser neutral en un context d’emergència. La seguretat no pot dependre de si una coma està ben posada o si un accent és obert o tancat. La seguretat depèn de la rapidesa, de la claredat i de la responsabilitat institucional.  

Aquest cas també ens mostra com la llengua es converteix en un camp de batalla simbòlic. Hi ha qui la defensa amb passió, hi ha qui la menysté, i hi ha qui la utilitza com a instrument per a justificar decisions. Però la llengua no pot ser una excusa. La ciutadania té dret a ser informada en la seua llengua, i té dret a ser protegida sense retards. La gestió de l’ES Alert hauria d’haver estat planificada amb antelació, amb missatges preparats en valencià i en castellà, sense necessitat de debats improvisats enmig d’una crisi.  

La pregunta que plana és si realment la llengua va ser el motiu del retard o si es va utilitzar com a justificació. És fàcil culpar la llengua, perquè és un tema sensible, que desperta emocions i polaritza. Però darrere d’aquesta explicació pot haver-hi una realitat més incòmoda: la falta de coordinació, la improvisació i la incapacitat de reaccionar amb eficàcia. La llengua es converteix així en un paravent, en una manera de desviar l’atenció.  

El debat sobre la llengua en el País Valencià és antic i complex. Ha estat marcat per la tensió entre la defensa del valencià com a llengua pròpia i la resistència d’alguns sectors a reconéixer-lo en igualtat amb el castellà. En aquest context, qualsevol menció a la llengua es carrega de significat polític. Però cal separar les coses. En una emergència, la prioritat és salvar vides. La llengua ha d’estar present, però no pot ser un obstacle.  

El que va passar el 29 d’octubre és un avís. Ens mostra que encara no hem resolt la relació entre llengua i institucions. Ens mostra que la llengua continua sent utilitzada com a arma política, fins i tot en moments on hauria de ser un element de cohesió. I ens mostra que la gestió de les emergències necessita professionalitat, previsió i respecte per la diversitat lingüística.  

La llengua és un patrimoni que cal defensar cada dia. Però defensar-la no significa convertir-la en excusa. Defensar-la significa garantir que estiga present en tots els àmbits, de manera natural i eficient. Significa que un missatge d’alerta arribe en valencià i en castellà alhora, sense retards, sense improvisacions. Significa que la ciutadania se senta respectada i protegida.  

El retard de l’ES Alert no és només un error tècnic. És un símptoma d’una manera de fer política que encara no ha superat la instrumentalització de la llengua. És un recordatori que la llengua continua sent vista com un problema per alguns, i com una oportunitat per altres. I és una crida a la responsabilitat: les institucions han de deixar de jugar amb la llengua i han de començar a respectar-la de veritat.  

La llengua no pot ser mai una cortina de fum. No pot ser mai una excusa per a tapar errors. Ha de ser un element de dignitat, de confiança i de cohesió. El que va passar el 29 d’octubre ens obliga a exigir que la llengua siga respectada, però també que la gestió de les emergències siga professional i eficient. La ciutadania mereix ser protegida sense retards, i mereix ser respectada en la seua llengua.  

En definitiva, el cas de l’ES Alert ens mostra que encara queda molt de camí per recórrer. Cal superar la instrumentalització política de la llengua, cal planificar amb responsabilitat i cal entendre que la llengua és part de la nostra identitat, però no pot ser mai un obstacle per a la seguretat. La llengua ha de ser un pont, no una barrera. I les institucions han de demostrar que la respecten de veritat, no només quan els convé.  

Aquest article és una crida a la reflexió. La llengua importa, sempre. Però la seguretat també. I quan es tracta de protegir vides, la llengua ha de ser un aliat, no una excusa. El 29 d’octubre ens va mostrar les febleses del sistema, però també ens ofereix una oportunitat: la d’aprendre, la de millorar i la de construir un futur on la llengua i la seguretat caminen juntes, sense retards, sense excuses, amb dignitat i amb responsabilitat.  

llegir més

La Caixa ^

La Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt va ser molt més que una entitat financera: va ser un símbol de solidaritat, de confiança mútua i de construcció col·lectiva en un moment històric en què la comunitat buscava formes pròpies d’emparar-se davant les incerteses econòmiques. Fundada amb esperit cooperatiu, la Caixa va nàixer per donar resposta a les necessitats de les persones treballadores, oferint-los un espai segur on dipositar els estalvis i accedir a ajudes en moments difícils.

Aquest projecte, arrelat en la cultura popular i en els valors de la responsabilitat compartida, va contribuir a vertebrar el teixit social saguntí. No era només una oficina amb números i balanços, sinó un lloc on la gent se sentia escoltada, on les decisions es prenien pensant en el bé comú, i on la confiança es cultivava dia a dia. En una ciutat marcada per la indústria, per les lluites laborals i per una forta consciència de classe, la Caixa va actuar com a motor d’estabilitat i com a espai de dignificació.

Amb el pas del temps, i especialment amb els processos de fusió i centralització bancària, aquella essència comunitària es va anar diluint. La Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt, com tantes altres iniciatives locals, va quedar absorbida per estructures més grans, més impersonals, més allunyades de la realitat quotidiana de les persones. I amb això, es va perdre una part del patrimoni emocional i social que havia ajudat a construir el Sagunt del segle XX.

Recordar la Caixa no és només fer memòria d’una institució, sinó reivindicar una manera de fer les coses: des de la proximitat, des de la cura, des de la responsabilitat compartida. És també una crida a recuperar formes de cooperació que posen les persones al centre, que reconeixen la diversitat i que aposten per la justícia social. En un món cada vegada més globalitzat i despersonalitzat, l’experiència de la Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt ens interpel·la a imaginar alternatives més humanes, més arrelades, més nostres.

llegir més

Drets, dignitat i valentia quotidiana: una mirada inclusiva ^

En una societat que aspira a ser justa i plural, les persones amb discapacitats no poden continuar sent un apèndix de les polítiques públiques, ni un capítol secundari en els discursos institucionals. Cal situar-les al centre, no com a subjectes passius de protecció, sinó com a protagonistes actives de la vida comunitària. I això només és possible si s’apliquen polítiques valentes, concretes i quotidianes que transformen els espais, les actituds i les oportunitats.

La discapacitat no és una etiqueta, ni una limitació en si mateixa. És una condició que interactua amb l’entorn, amb les barreres físiques, socials i mentals que la societat ha construït. Per això, parlar de persones amb discapacitats és parlar de diversitat, de drets, de capacitats múltiples i de la necessitat de reconéixer la riquesa que aporta cada mirada diferent.

Les polítiques valentes no són grans lleis que queden enmarcades en documents oficials. Són gestos quotidians que canvien realitats. Són rampes en lloc d’escalons, són senyals en braille, són espais de treball adaptats, són llenguatge clar i accessible, són escoles que abracen la diferència i no la segreguen. Són també la formació de professionals que entenen la diversitat com una oportunitat i no com un problema.

Però sobretot, són actituds. Són la manera com saludem, com escoltem, com donem espai, com compartim. Són la capacitat de mirar a una persona amb discapacitat i vore-la com a igual, com a companya, com a veïna, com a artista, com a esportista, com a ciutadana plena. Són la valentia de trencar prejudicis, de qüestionar normes, de fer visibles les veus que massa vegades han sigut silenciades.

En el nostre territori, on la festa, la cultura i l’esport són eixos de convivència, tenim l’oportunitat de fer de la inclusió una pràctica real. Que les persones amb discapacitats participen en les colles, en les falles, en els equips, en les comissions, en les decisions. Que no siguen convidades puntuals, sinó membres actives. Que la seua presència no siga excepcional, sinó natural.

La inclusió no és una meta, és un camí que es recorre cada dia. Amb convicció, amb tendresa, amb rigor. Amb la certesa que una societat que cuida les seues diferències és una societat més forta, més humana i més digna.

Calen polítiques valentes, sí. Però sobretot calen persones valentes. Que miren, que escolten, que actuen. Que facen de cada dia una oportunitat per construir comunitat des de la diversitat. I que entenguen que la discapacitat no és absència, sinó presència transformadora.

llegir més

Camp de Morvedre: sostenibilitat o eslògan? ^

El Fòrum Más Que Empresas Camp de Morvedre, celebrat hui al CEACV de Sagunt, ha tornat a posar damunt la taula un debat que sembla etern: modernització, infraestructures, sostenibilitat i ocupació. Paraules que es repeteixen com un mantra, però que massa sovint es queden en titulars i no en polítiques reals.

Com a secretari local de Compromís, no puc deixar de ser crític. No podem parlar de sostenibilitat mentre arrosseguem dèficits històrics en mobilitat, serveis públics i planificació estratègica. El Camp de Morvedre necessita inversions concretes i valentes, no discursos buits.

Infraestructures pendents: un llast per al progrés

La comarca arrossega des de fa dècades una mancança evident en infraestructures bàsiques. Les connexions ferroviàries amb València i Castelló continuen sent insuficients, amb freqüències escasses i temps de viatge que no responen a les necessitats d’una ciutadania que cada dia es desplaça per motius laborals i educatius. El port de Sagunt, amb un potencial estratègic enorme, pateix encara la falta d’una connexió ferroviària directa i moderna amb la xarxa nacional, la qual cosa limita la seua competitivitat i la seua capacitat de ser un motor logístic de primer ordre.

A més, les carreteres que vertebren el Camp de Morvedre presenten saturacions constants. L’AP-7 i l’A-23 són eixos fonamentals, però sense una planificació adequada es converteixen en colls d’ampolla que frenen el desenvolupament econòmic. La mobilitat interna entre els municipis de la comarca tampoc està resolta: el transport públic és escàs, irregular i poc adaptat a les necessitats reals de la població.

Parlar de sostenibilitat sense abordar aquestes mancances és una contradicció. La transició ecològica exigeix alternatives reals al vehicle privat, i això passa per un transport públic digne, electrificat i coordinat. No podem continuar depenent exclusivament del cotxe mentre es parla de reduir emissions.

Model econòmic: indústria verda o repetició del passat?

El Camp de Morvedre té una tradició industrial que ha marcat la seua identitat. Des de la siderúrgia fins a les actuals plantes logístiques i energètiques, la comarca ha estat sempre un punt de referència productiu. Però el repte actual és diferent: combinem la indústria amb la sostenibilitat o repetim errors del passat?

La instal·lació de noves empreses ha de vindre acompanyada de compromisos clars amb el medi ambient i amb la societat. No es tracta només de generar llocs de treball, sinó de garantir que aquests llocs siguen dignes, estables i compatibles amb un futur sostenible. La indústria verda, les energies renovables i la innovació tecnològica han de ser els pilars del nou model.

Però això exigeix una planificació estratègica que, de moment, no veiem. Les administracions parlen de sostenibilitat, però continuen apostant per macroprojectes sense una visió integral. El Camp de Morvedre no pot ser un laboratori d’experiments industrials sense garanties. Necessitem un full de ruta clar, consensuat i amb la ciutadania com a protagonista.

Ocupació i formació: el futur de la joventut

Un altre dels grans reptes és l’ocupació. La comarca pateix una taxa d’atur juvenil preocupant, i molts joves es veuen obligats a marxar per trobar oportunitats. La formació professional i universitària vinculada als sectors emergents és clau per revertir aquesta situació.

No podem parlar de modernització si no invertim en formació adaptada a les necessitats reals del mercat laboral. Les empreses reclamen perfils tècnics i digitals, però l’oferta educativa encara no respon amb la rapidesa necessària. La coordinació entre centres educatius, administracions i empreses és imprescindible per garantir que la joventut del Camp de Morvedre tinga futur al seu propi territori.

A més, cal dignificar l’ocupació existent. No podem acceptar que la precarietat siga la norma. La sostenibilitat també és social: garantir salaris justos, condicions laborals segures i estabilitat. Sense això, qualsevol discurs sobre modernització és paper mullat.

Cohesió social: la clau de la sostenibilitat

La sostenibilitat no és només ambiental o econòmica; és també social. El Camp de Morvedre és una comarca diversa, amb municipis que tenen realitats molt diferents. Sagunt, com a capital, concentra gran part de l’activitat, però els pobles menuts pateixen sovint l’oblit institucional.

La cohesió social exigeix que les inversions arriben a tot el territori, que els serveis públics siguen accessibles i que ningú quede enrere. No podem parlar de progrés si hi ha barris sense transport públic, si hi ha municipis sense serveis sanitaris adequats o si la desigualtat es cronifica.

La transició ecològica i digital ha de ser inclusiva. Si només beneficia uns quants, es convertirà en un nou factor de desigualtat. Compromís defensa un model que pose les persones al centre, que garantisca que cada inversió repercutisca en la qualitat de vida de la ciutadania.

Administracions i empreses: coordinació o retòrica?

Un dels missatges més repetits en el Fòrum ha estat la necessitat de coordinació entre administracions, empreses i ciutadania. Però la realitat és que massa vegades aquesta coordinació es queda en declaracions d’intencions. Les empreses busquen beneficis ràpids, les administracions es perden en burocràcia i la ciutadania queda relegada a un paper secundari.

La sostenibilitat exigeix governança real, participació ciutadana i transparència. No podem construir el futur de la comarca d’esquenes a la gent. Els projectes han de ser debatuts, consensuats i explicats amb claredat. La confiança es guanya amb fets, no amb discursos.

Compromís: exigència i responsabilitat

Des de Compromís, continuarem exigint polítiques valentes. No volem repetir errors del passat, on es prioritzava el ciment per damunt de la dignitat col·lectiva. La comarca no pot ser només un espai per a grans inversions industrials; ha de ser un territori viu, amb serveis de qualitat i amb un compromís ferm amb la transició ecològica.

La nostra responsabilitat és clara: defensar un model que combine indústria verda, innovació, ocupació digna i cohesió social. No ens conformem amb eslògans; volem fets. I estarem al costat de la ciutadania per reclamar-los.

Conclusió: sostenibilitat real o discurs buit

El Camp de Morvedre es troba davant d’una cruïlla. O fem de la comarca un exemple de sostenibilitat real —econòmica, social i ambiental— o ens quedarem atrapats en el discurs buit. La diferència entre una cosa i l’altra és la voluntat política i la pressió ciutadana.

Compromís estarà sempre en el costat de la gent, exigint que les paraules es convertisquen en accions. Perquè la sostenibilitat no és un luxe ni un eslògan: és una necessitat urgent per garantir el futur del Camp de Morvedre.

llegir més