29N: entre els blocs tradicionals i l’oportunitat d’una agenda valenciana

Les eleccions del 29N poden deixar un panorama polític més obert del que agradaria reconéixer als grans partits. PSOE i PP aspiren a encapçalar els resultats, però la fragmentació del vot pot impedir que qualsevol dels dos dispose d’una majoria suficient per governar sense suports. En aquest escenari, Frente Amplio, Front Valencià, Esquerra i Vox podrien assumir un paper determinant en la formació del pròxim govern.

Parlar d’una predicció electoral no significa afirmar quin serà el resultat abans que la ciutadania vote i es complete l’escrutini. Cap sondeig, tendència o intuïció pot substituir les urnes. Però sí que podem analitzar els possibles escenaris, les aliances més probables i les qüestions que poden condicionar la campanya. El 29N no sembla plantejar-se únicament com una disputa entre dos grans partits, sinó com una batalla per determinar quins actors seran imprescindibles després de les eleccions.

El PSOE afrontarà el repte de mobilitzar el seu electorat tradicional, recuperar persones desencantades i presentar-se com una força capaç d’articular una majoria progressista. La seua principal dificultat serà diferenciar-se de les altres candidatures de l’esquerra sense destruir les possibilitats de cooperació posterior. Necessitarà competir durant la campanya i, probablement, negociar després de les eleccions.

Si el PSOE concentra el vot progressista, podria encapçalar el seu bloc. Tanmateix, si la seua campanya es limita a advertir sobre un possible govern de PP i Vox, corre el risc de no respondre a les preocupacions quotidianes de la ciutadania. L’habitatge, els salaris, la sanitat, l’educació, el transport públic i la protecció social necessiten propostes concretes, no únicament una crida al vot útil.

El PP, per la seua banda, intentarà convertir les eleccions en una valoració de la gestió del govern i concentrar el vot conservador. La seua aspiració serà quedar en primera posició i presentar-se com l’única alternativa amb capacitat de govern. Però fins i tot una victòria en vots o escons podria resultar insuficient si no aconsegueix articular una majoria parlamentària.

La relació amb Vox serà una de les qüestions decisives per al PP. Si necessita els seus vots, haurà d’elegir entre assumir una part de les seues exigències o buscar altres fórmules d’entesa. Aquesta dependència podria condicionar la campanya i alimentar el debat sobre el model territorial, els drets socials, les polítiques d’igualtat, la immigració o la llengua.

Vox intentarà reforçar-se com la força que pressiona el PP des de la dreta. La seua estratègia previsiblement se centrarà en la polarització, la denúncia dels partits tradicionals i els debats identitaris. El seu objectiu no serà necessàriament encapçalar el resultat, sinó obtindre una representació suficient per resultar imprescindible en una eventual majoria conservadora.

Frente Amplio i Esquerra competiran en un espai polític pròxim, encara que poden representar sensibilitats diferents. La divisió del vot progressista pot ampliar l’oferta electoral, però també comporta un risc evident: si les candidatures no superen els mínims necessaris per aconseguir representació, una part dels vots pot quedar sense traducció parlamentària.

La clau per a aquestes forces serà demostrar que no són simples complements del PSOE. Necessiten una agenda pròpia relacionada amb l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, els serveis públics, el feminisme, la transició ecològica i la democratització de les institucions. Al mateix temps, hauran d’explicar si estan disposades a arribar a acords i quines condicions consideren irrenunciables.

Si Frente Amplio i Esquerra entren amb força, podrien pressionar el PSOE perquè assumira polítiques més ambicioses. Però si passen tota la campanya atacant-se mútuament, poden acabar debilitant el conjunt de l’espai progressista. La pluralitat és positiva quan representa idees i sectors socials diferents. Es converteix en un problema quan l’electorat només percep disputes internes, personalismes i incapacitat per cooperar.

Front Valencià pot introduir una qüestió diferent: la defensa d’una agenda específicament valenciana. En un escenari sense majories clares, una força orientada a reclamar millores per al territori podria adquirir una influència superior al seu nombre d’escons. El seu èxit dependrà de la seua capacitat per superar l’etiqueta testimonial i presentar propostes creïbles, transversals i útils.

Una agenda valenciana hauria d’incloure la reforma del sistema de finançament autonòmic, la reducció del deute derivat de la insuficiència financera, l’execució del Corredor Mediterrani, la millora de Rodalia, la protecció del litoral i una política industrial que genere ocupació de qualitat. També hauria d’abordar la defensa del valencià, la cultura, l’agricultura, l’accés a l’habitatge i la cohesió entre les comarques.

Des d’una perspectiva saguntina, aquesta agenda necessita compromisos encara més concrets. Sagunt i el Camp de Morvedre haurien d’exigir respostes sobre PowerCo, Parc Sagunt I i II, els accessos ferroviaris al port, la connexió amb el Corredor Mediterrani, l’augment de l’oferta residencial i la millora de les freqüències de Rodalia.

També serà necessari preguntar què proposa cada candidatura per protegir la Marjal dels Moros, regenerar les platges, conservar el castell, el teatre romà, la jueria i el patrimoni industrial del Port de Sagunt. La cultura tampoc pot quedar fora del debat: Sagunt a Escena necessita estabilitat, projecció i una programació vinculada a la ciutat durant tot l’any.

Una força valenciana podria resultar decisiva si condicionara els seus suports a compromisos verificables. No hauria de conformar-se amb declaracions generals o promeses sense calendari. Qualsevol acord hauria d’incloure pressupostos, terminis, administracions responsables i mecanismes públics de seguiment. Donar suport a una investidura sense garanties concretes reduiria ràpidament la seua credibilitat.

El problema és que l’existència de diverses candidatures pot fragmentar excessivament el vot. PSOE, Frente Amplio, Front Valencià i Esquerra podrien competir per espais parcialment coincidents, mentre PP i Vox intentarien concentrar el bloc conservador. No obstant això, tampoc hem de pressuposar que els electors es divideixen en dos grups immòbils. Una part de la ciutadania decideix el seu vot segons la situació econòmica, els candidats, les propostes territorials o la credibilitat de cada formació.

La campanya pot acabar dominada pel vot útil. El PSOE demanarà probablement concentrar el vot per impedir una majoria de PP i Vox. El PP presentarà la concentració al seu voltant com la millor manera d’evitar un govern dependent de diverses forces d’esquerres o territorials. Les candidatures menudes, en canvi, hauran de defensar que votar-les no fragmenta la democràcia, sinó que amplia la pluralitat i condiciona les decisions dels grans partits.

El dilema del vot útil és real, però no pot ocultar la qüestió principal: útil per a què? Un vot no és útil només perquè contribuïsca a formar un govern. També ho és quan situa un problema en l’agenda, aconsegueix compromisos, representa una sensibilitat ignorada o obliga les grans forces a negociar. La representació política no pot reduir-se a elegir entre dos partits si la societat és molt més plural.

La meua previsió prudent és que el 29N pot produir un resultat sense una majoria clara. PSOE i PP continuaran sent les principals referències, però el govern dependrà probablement de la capacitat per sumar altres forces. Frente Amplio, Front Valencià, Esquerra i Vox poden convertir-se en actors necessaris, sempre que aconseguisquen representació suficient.

Després de la votació començarà una segona campanya: la dels pactes. Serà aleshores quan comprovarem quines promeses eren prioritats reals i quines eren simples instruments electorals. Les negociacions exigiran cessions, però no totes les renúncies seran igualment justificables. Pactar forma part de la democràcia parlamentària; ocultar els acords o incomplir-los sense explicacions deteriora la confiança.

Per al País Valencià, la pregunta decisiva serà si la futura majoria continuarà reproduint els blocs tradicionals o acceptarà una agenda territorial concreta. El finançament, les infraestructures, la indústria, l’habitatge, el litoral i els serveis públics no poden tornar a quedar relegats quan finalitze la campanya.

El 29N no hauria de convertir-se únicament en una batalla entre sigles. Hauria de servir per decidir quin model econòmic, social i territorial volem. La ciutadania tindrà l’última paraula, i només l’escrutini permetrà conéixer el resultat. Fins aleshores, més important que proclamar vencedors és exigir compromisos clars i recordar que qualsevol majoria haurà de governar una societat plural.

Criteri de redacció: he ampliat l’opció amb perspectiva valenciana fins a convertir-la en un article d’anàlisi per escenaris. He evitat presentar un guanyador com a segur i he centrat el text en la fragmentació, els possibles pactes i les exigències concretes de Sagunt i del Camp de Morvedre.

llegir més

La bondat: una revolució silenciosa

Vivim en un temps en què sovint es premia qui crida més fort, qui aconseguix més visibilitat o qui imposa el seu criteri per damunt dels altres. Enmig d’aquesta realitat, la bondat pot semblar una virtut discreta, fins i tot invisible. Però, en realitat, continua sent una de les forces més transformadores que existixen.

Ser bona persona no significa ser ingenu, ni renunciar a les pròpies conviccions. La bondat és triar el respecte quan seria més fàcil respondre amb menyspreu. És oferir una mà quan algú ho necessita. És entendre que darrere de cada persona hi ha una història que desconeixem, unes lluites invisibles i unes ferides que potser mai arribarem a comprendre.

La bondat es manifesta en els gestos més senzills. En una paraula d’ànim, en una escolta sincera, en un somriure inesperat o en el temps dedicat a algú que se sent sol. Són accions aparentment menudes, però amb una capacitat enorme per canviar el dia —i de vegades la vida— d’una altra persona.

Malauradament, la bondat no sempre rep el reconeixement que mereix. Estem acostumats a celebrar els grans èxits, les conquestes espectaculars i les històries extraordinàries. Però poques vegades posem en valor aquelles persones que, sense buscar protagonisme, fan del món un lloc millor a través dels seus actes quotidians.

També cal recordar que la bondat no és sinònim de perfecció. Totes les persones cometem errors, ens equivoquem i tenim dies difícils. La veritable bondat apareix quan, malgrat les dificultats, continuem esforçant-nos per tractar els altres amb dignitat i respecte.

En una societat cada vegada més accelerada, ser amable pot semblar un acte insignificant. No obstant això, és precisament en aquests moments quan resulta més necessari. La bondat crea vincles, genera confiança i reforça la cohesió de les comunitats. Ens recorda que no estem sols i que la convivència és possible quan preval l’empatia.

A més, la bondat és contagiosa. Un gest positiu inspira altres gestos positius. Una paraula amable pot desencadenar una cadena d’accions que arribe molt més lluny del que imaginem. Potser no canviarem el món d’un dia per a un altre, però sí podem canviar l’entorn immediat que ens envolta.

Per això convé reivindicar la bondat com un valor imprescindible. No com una feblesa, sinó com una mostra de fortalesa moral. Fa falta més coratge per construir que per destruir, més valentia per comprendre que per jutjar i més grandesa per ajudar que per ignorar.

Al capdavall, el record que deixem en els altres no sol dependre dels nostres títols, dels nostres càrrecs o dels nostres èxits materials. Sovint allò que perdura és la manera com vam fer sentir les persones que es van creuar en el nostre camí.

I potser eixa és la grandesa de la bondat: que, sense fer soroll, és capaç de deixar una empremta profunda en el cor dels altres.

llegir més

11 de novembre: reivindicar la pau cada dia

L’11 de novembre és una data que, més enllà de les efemèrides i commemoracions internacionals, ens convida a reflexionar sobre la importància de la pau, la memòria i la convivència. En un món marcat per conflictes armats, desigualtats creixents i discursos que alimenten la divisió, aquesta jornada és una oportunitat per reivindicar els valors que uneixen les persones per damunt de les diferències.

La pau no és simplement l’absència de guerra. La pau és també garantir drets, oportunitats i dignitat per a totes les persones. És construir societats on ningú siga discriminat pel seu origen, les seues idees, la seua llengua o la seua situació econòmica. És defensar una convivència basada en el respecte i en la justícia social.

Vivim en una època de grans avanços tecnològics i científics, però també de grans contradiccions. Mai no havíem tingut tantes eines per comunicar-nos i, al mateix temps, mai no havien sigut tan visibles els missatges d’odi, la desinformació i la polarització. Davant d’això, cal reivindicar el diàleg, l’esperit crític i la capacitat d’escoltar.

L’11 de novembre també és una data per recordar aquelles persones que van patir les conseqüències dels conflictes i de la intolerància. La memòria no ha de servir per alimentar enfrontaments, sinó per aprendre dels errors del passat i evitar que es repetisquen. Una societat que oblida la seua història és una societat més vulnerable davant dels mateixos problemes.

Des dels pobles i les ciutats fins a les institucions internacionals, la construcció de la pau és una tasca col·lectiva. Comença en els gestos quotidians, en l’educació, en el respecte als altres i en la defensa dels drets humans. Ningú no pot canviar el món a soles, però totes les persones poden contribuir a fer-lo una mica millor.

Per això, aquest 11 de novembre és una bona ocasió per reivindicar una societat més tolerant, més justa i més solidària. Una societat que aposte per la cultura, per l’educació, per la ciència i per la cooperació com a eines de progrés. Una societat que entenga que la diversitat és una riquesa i no una amenaça.

La pau no s’hereta ni està garantida per sempre. Es construeix cada dia. I precisament per això val la pena reivindicar-la, protegir-la i treballar per ella des de tots els àmbits de la vida. Perquè el futur no depén només dels grans acords internacionals, sinó també de les decisions que prenem cada dia com a ciutadans i com a comunitat.

llegir més

La ciència per a la pau i el desenvolupament: invertir en coneixement és invertir en futur

Cada 10 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Ciència per a la Pau i el Desenvolupament, una efemèride impulsada per la UNESCO per recordar el paper fonamental de la investigació científica en la construcció de societats més justes, sostenibles i pacífiques.

Massa sovint associem la ciència als laboratoris, a les universitats o a tecnologies complexes que semblen allunyades de la vida quotidiana. Tanmateix, la ciència està present en pràcticament tot allò que ens envolta. Des dels medicaments que milloren la nostra salut fins als sistemes de comunicació que connecten el món, passant per les innovacions agrícoles, energètiques i mediambientals que fan possible una vida millor. 

Parlar de ciència és parlar també de desenvolupament. Els països que invertixen en investigació, innovació i educació disposen de més eines per afrontar els reptes econòmics, socials i ambientals. La ciència permet combatre malalties, reduir la pobresa, millorar la producció d'aliments, gestionar millor els recursos naturals i avançar cap a models més sostenibles. 

Però la ciència també és una eina per a la pau. La cooperació científica travessa fronteres, ideologies i conflictes. Investigadors de diferents països treballen conjuntament per trobar solucions a problemes globals com el canvi climàtic, les pandèmies o la seguretat alimentària. Aquesta col·laboració crea espais de diàleg i confiança que contribuïxen a una convivència més estable entre les nacions. 

La UNESCO destaca la necessitat d'apropar la ciència a la ciutadania i de fomentar una societat informada, capaç de participar en els debats sobre els avanços científics i tecnològics. La ciència no ha de ser patrimoni exclusiu dels experts; ha de ser un bé comú al servei de tota la societat.

En un moment marcat per la desinformació i la proliferació de notícies falses, resulta especialment important promoure el pensament crític. La cultura científica ajuda a prendre decisions basades en evidències i no en prejudicis o rumors. Una societat amb més coneixement és també una societat més lliure i més preparada per afrontar els desafiaments del futur.

La ciència necessita recursos, però també necessita confiança. Sense suport públic, sense vocacions científiques i sense una aposta decidida de les institucions, és difícil mantindre el ritme d'innovació que exigix el segle XXI. Invertir en ciència no és una despesa; és una inversió en salut, benestar, prosperitat i qualitat de vida.

Per això, quan parlem de la ciència per a la pau i el desenvolupament, no estem parlant només de descobriments o de tecnologia. Estem parlant de les persones. D'un coneixement que servix per reduir desigualtats, per protegir el planeta i per construir un futur millor per a les generacions que vindran. Perquè el progrés real no es mesura només en infraestructures o riquesa econòmica, sinó també en la capacitat d'utilitzar el coneixement al servei del bé comú.

llegir més

L’antifeixisme: una defensa de la democràcia i les llibertats

L’antifeixisme és un corrent social, cultural i polític que naix com a resposta al feixisme, una ideologia caracteritzada per l’autoritarisme, el rebuig del pluralisme polític i la limitació de drets i llibertats. Al llarg del segle XX, l’oposició als règims feixistes va reunir persones de sensibilitats molt diverses que compartien un objectiu comú: evitar la desaparició de les institucions democràtiques i de les llibertats fonamentals.

Més enllà de les seues diferents interpretacions, l’antifeixisme ha estat històricament associat a la defensa de valors com la convivència democràtica, el respecte als drets humans, la llibertat d’expressió i la participació ciutadana. La seua importància es va fer especialment visible durant els anys en què Europa va viure l’ascens dels totalitarismes i els conflictes derivats d’aquests.

La història ens recorda que les democràcies no són una realitat immutable. Necessiten institucions sòlides, una ciutadania crítica i una cultura política basada en el respecte a les diferències. Quan augmenten la intolerància, l’odi o la deshumanització de qui pensa diferent, la convivència es deteriora i apareixen riscos per a la cohesió social.

Parlar d’antifeixisme en l’actualitat també és reflexionar sobre la memòria històrica. Conéixer els errors del passat ajuda a evitar que es repetisquen. Les societats que estudien la seua història amb rigor disposen de més eines per identificar actituds autoritàries i per preservar els valors democràtics.

Tanmateix, és important que el debat públic es desenvolupe des del respecte. Les discrepàncies formen part de qualsevol sistema democràtic saludable. La defensa de les idees pròpies no hauria de justificar mai la desqualificació personal ni l’enfrontament permanent. Una democràcia madura necessita debat, però també capacitat d’escolta.

L’antifeixisme, entés des d’una perspectiva democràtica, planteja una reflexió que continua sent vigent: com protegir les llibertats, la pluralitat i els drets de totes les persones davant qualsevol forma d’autoritarisme. És una qüestió que transcendeix generacions i que convida a valorar la importància de les institucions democràtiques, la participació ciutadana i el respecte mutu.

En definitiva, l’antifeixisme forma part de la història contemporània d’Europa i del debat sobre la defensa de les llibertats col·lectives. Comprendre el seu origen i el seu significat permet entendre millor els reptes de les societats actuals i la necessitat de preservar una convivència basada en el diàleg, els drets humans i els principis democràtics.

llegir més