20 de març: el dia que ho celebra tot ^

Hi ha dates que passen sense pena ni glòria i n’hi ha d’altres que semblen voler concentrar totes les causes possibles. El 20 de març és una d’aquestes jornades que, quan et poses a revisar què s’hi commemora, fa la sensació que el calendari mundial ha perdut un poc el nord. Aquest dia es celebra la felicitat, l’arribada de la primavera o de la tardor segons el costat del planeta on vius, la importància del gorrió i de la granota en l’ecosistema, la salut bucodental, la llengua francesa i la comunitat francòfona, la necessitat de reduir el consum de carn, la presència imprescindible de la farina en la història humana i, en alguns anys, fins i tot el final del Ramadà amb l’Eid al-Fitr. Tot plegat en vint-i-quatre hores.

Només la llista ja provoca un somriure d’incredulitat. Però el que realment val la pena és reflexionar sobre què diu de nosaltres aquesta acumulació de celebracions. Perquè potser el 20 de març no és oficialment el dia amb més commemoracions, però és, sens dubte, un dels que millor resumeixen la nostra necessitat de donar sentit a les coses.

La felicitat, per exemple, té la seua jornada internacional associada a aquesta data. Una idea bonica: un dia per recordar que el benestar col·lectiu hauria de ser un objectiu global. Però alhora és legítim preguntar-se si programar la felicitat en l’agenda no acaba convertint-la en un producte més. En un món accelerat, potser necessitem un avís perquè no se’ns oblide buscar l’equilibri.

I, parlant d’equilibri, l’equinocci és, probablement, la celebració menys sorollosa i la més universal. No necessita cap organització internacional que li pose nom ni campanyes de sensibilització. Senzillament passa, amb una precisió astronòmica que connecta totes les cultures i totes les generacions. I, tanmateix, sovint queda tapat per la proliferació de dies mundials inventats.

Després hi ha les commemoracions dedicades a animals modestos com el gorrió o la granota. Són criatures que no ocupen portades ni desperten passions, però tenen un paper essencial en la biodiversitat i en els ecosistemes. Que necessiten d’un dia específic potser diu més de l’estat del planeta que de les pròpies espècies.

En el terreny alimentari, el 20 de març acull dues causes totalment oposades però igualment interessants: el Dia Mundial Sense Carn i el Dia Mundial de la Farina. L’un mira cap a la sostenibilitat i l’impacte ambiental del consum de carn; l’altre celebra un ingredient present en civilitzacions de tot el món des de fa mil·lennis. És una convivència curiosa, quasi simbòlica de les discussions alimentàries actuals, on tradició, ecologia i salut es barregen en un mateix debat.

A més, hi trobem encara dues celebracions culturals importants: el Dia de la Llengua Francesa i el Dia de la Francofonia. No són simples homenatges lingüístics, sinó una reivindicació del pes cultural, diplomàtic i històric d’un espai que va molt més enllà d’Europa. Enmig de tantes causes, el francès es fa notar amb força, fidel al seu estil.

I, en alguns anys, el calendari lunar fa coincidir aquesta data amb l’Eid al-Fitr, una de les festes més significatives del món musulmà. Una jornada de comunitat, d’agraïment i d’un simbolisme profund que s’afegeix a la resta com si el 20 de març fóra un contenidor sense límits.

Tot plegat porta a la pregunta inevitable: és massa? La saturació de commemoracions pot provocar que allò que volia ser visible acabe perdent força. Quan tot és important, res no ho és del tot. I, no obstant això, hi ha un encant especial en aquesta mena de caos ordenat. El 20 de març acaba convertint-se en un mirall de la diversitat del món, un reflex de les múltiples capes que formen la nostra vida: la natura, la cultura, la llengua, la ciència, la salut, la sostenibilitat, la religió i fins i tot el simple desig de ser feliços.

Potser, al final, aquesta és la millor manera d’entendre el 20 de març: un dia que no destaca per una causa concreta, sinó que celebra el fet, ben humà, que el món és complex, ric i a vegades una mica contradictori. I que malgrat tot, o precisament per això, val la pena mirar-lo amb curiositat.

llegir més

Ser pare és assumir, educar i transformar ^

Hi ha una frase que he sentit massa vegades i que, amb el temps, s’ha convertit en un mirall incòmode: “Eres un bon pare”. Ho he sentit quan pentine les meues filles, quan les porte al col·le, quan participe en el grup de WhatsApp de la classe o quan faig qualsevol tasca domèstica o de criança que, en realitat, forma part de la meua responsabilitat quotidiana. Sempre m’ho diuen amb bona intenció, com si estigueren reconeixent un mèrit extraordinari. Però cada vegada que ho escolte, em pregunte per què allò que faig es considera excepcional. Per què allò que és normal en mi es veu com un esforç admirable en lloc d’una part natural del meu paper com a pare.

Amb el temps he entés que aquesta admiració no parla de mi, sinó de la societat que encara arrossega una mirada desigual sobre la criança. Quan un home fa tasques de cura, se’l felicita. Quan una dona les fa, se li pressuposen. Quan un pare apareix, se’l celebra. Quan una mare sosté el dia a dia, se li exigeix. I és precisament aquesta desigualtat la que vull qüestionar, perquè no vull que la meua implicació siga vista com un regal, sinó com allò que és: responsabilitat, compromís i coherència.

Però també he de reconéixer una cosa que sovint no es diu: a mi no m’educaren amb el model típic de la meua generació. El meu pare treballava molt, com tants altres homes de la seua època, però a casa hi havia una corresponsabilitat real. Ell participava en la criança, en les decisions, en la vida quotidiana. No era un convidat ni un ajudant, era part de l’engranatge familiar. A casa érem així, i crec que per això jo també sóc així. No vaig créixer veient la cura com una tasca femenina, sinó com una responsabilitat compartida. No vaig créixer pensant que la criança era un territori alié als homes, sinó un espai on tots teníem un paper. I això, sense dubte, ha marcat la meua manera d’entendre la paternitat.

Per això, quan em diuen que sóc bon pare per fer coses que considere normals, no puc evitar pensar que el problema no és el que jo faig, sinó el que encara s’espera dels homes en general. Ser pare no és ajudar ningú: és responsabilitzar-me. És estar present, assumir la càrrega mental i emocional, prendre decisions i cuidar cada dia, no només quan toca fer la foto. Ser pare és revisar-me, qüestionar el que vaig aprendre i, alhora, reconéixer allò que sí que vaig rebre i que vull mantindre: la idea que la família és un projecte compartit.

No vull que em feliciten per fer el que s’espera d’una mare. No vull medalles per complir amb el meu paper. Vull que entenguem que la criança és cosa de dos, que la corresponsabilitat no és un extra i que la coeducació no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I vull que les meues filles cresquen veient-ho amb naturalitat, no com una excepció.

Aportar els meus valors a les meues filles és una de les responsabilitats més grans que tinc. I quan parle de valors, no parle només de paraules, sinó d’exemples. Vull que cresquen veient un home que cuida sense vergonya, que escolta sense por, que es fa càrrec sense esperar reconeixement. Vull que entenguen que la cura és una forma de força, no de feblesa. Que la tendresa no és patrimoni de ningú. Que la responsabilitat compartida és la base d’una família sana. Que la igualtat es construeix cada dia, amb gestos petits i decisions constants.

També vull que entenguen que ser pare no és ser perfecte. És equivocar-se, rectificar, aprendre, demanar perdó quan cal. És mostrar vulnerabilitat, perquè només així elles aprendran que no cal ser infal·lible per ser digne. És mostrar coherència, perquè només així elles aprendran que els valors no es proclamen, es practiquen. És mostrar respecte, perquè només així elles aprendran a respectar-se i a respectar els altres.

Quan pense en el futur, imagine les meues filles parlant de mi no com d’un pare que ajudava, sinó com d’un pare que estava. Que assumia. Que educava. Que estimava amb coherència. Que era present en tots els sentits. Que els va transmetre valors no només amb discursos, sinó amb la manera de viure. Que els va mostrar que la igualtat és possible i que comença a casa.

Ser bon pare és molt més que ajudar. És ser-hi de veritat. És assumir la responsabilitat sense excuses. És educar amb consciència. És estimar amb coherència. És transformar, des de dins, un model que ja no ens serveix. I és, sobretot, aportar als fills i filles un exemple que els ajude a construir un món més just, més igualitari i més humà.

llegir més

Indumentària, especialment la masculina ^

Fa deu anys que la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i aquella fita, que en el seu moment es va viure amb orgull i emoció, comença ara a sedimentar de manera profunda al Camp de Morvedre. A poc a poc, la societat fallera de la comarca ha fet seu aquell reconeixement, i el resultat és visible en molts aspectes de la festa. Un dels més significatius, i alhora menys analitzats, és la transformació de la indumentària, especialment la masculina, que durant esta dècada ha viscut un procés de dignificació i d’arrelament sorprenent. Cada volta hi ha més persones falleres que aposten per la tradició, per la qualitat i per una manera de vestir que no sols respecta la història, sinó que també projecta identitat. La revolució indumentarista ja no és silenciosa: és visible, viva i compartida.

Per entendre aquest canvi cal mirar enrere, fins als anys huitanta, quan La Vila va ser pionera en trencar amb el típic traje de cucaracha que marcava el reglament d’aquell moment. Aquella gosadia, que en el seu moment no tothom va entendre, va obrir un camí que avui reconeixem com a essencial. Aquells primers fallers i falleres que decidiren abandonar l’uniformitat estricta per recuperar peces de caràcter tradicional van posar les bases del que ara considerem normal. Encara hi ha qui manté la cucaracha, i també té el seu lloc i significat, però la llavor que es va sembrar aleshores ha germinat amb força. El mateix passa amb altres comissions, com Mocador, que han mantingut amb orgull el vestit clàssic de llaurador, amb blusó negre i mocador de quadres al cap, símbols d’una identitat que no vol perdre’s i que, de fet, s’ha revaloritzat.

El reglament actual de la Federació Junta Fallera de Sagunt ha reforçat aquesta tendència. La norma que estableix que les persones falleres que vestixen d’indumentària tradicional han de portar el cap cobert ha provocat un auge de mocadors, rodines, barrets i monteres que, d’una manera inesperada, ha projectat l’home faller al centre de la imatge visual de la festa. Fa uns anys, a les exposicions fotogràfiques de Sayas quasi no hi apareixien homes indumentats amb aquesta riquesa d’estils. Ara, en canvi, ocupen un espai natural i representatiu, contribuint a una diversitat que fa la festa encara més atractiva. Aquesta visibilitat no és sols una qüestió estètica: és un símbol del canvi de mentalitat i del reconeixement que la indumentària masculina, durant dècades relegada o simplificada, també forma part del patrimoni cultural.

Tot aquest procés no hauria estat possible sense la tasca dels indumentaristes de Sagunt i de tota la comarca, així com dels comerços locals que han apostat per una indumentària digna d’un patrimoni mundial. Són persones professionals que han sabut combinar la recuperació de peces tradicionals amb la incorporació de noves tendències, sempre amb un respecte profund per la cultura que representen. L’afecte pel detall, la passió pel treball ben fet i l’interés per explicar la història que hi ha darrere de cada peça formen part d’un moviment col·lectiu que dignifica la festa. No és exagerat dir que sense aquest ofici proper, arrelat i compromés, el creixement actual de la indumentària al Camp de Morvedre no hauria sigut possible.

La indumentària fallera no és només roba: és un llenguatge que parla de nosaltres, de d’on venim i de com evolucionem. En un moment en què el patrimoni immaterial necessita demostrar que està viu, que no és una fotografia estàtica, l’esforç per recuperar i dignificar les peces tradicionals és una declaració d’intencions. Quan una persona decideix abandonar el traje de cucaracha per recuperar la faixa, el mocador, la rodina o la montera, està fent molt més que vestir-se per a un acte protocol·lari. Està revisant la seua relació amb la festa, està reivindicant identitat, i està posant en valor una història compartida que també li pertany. I això, per fi, comença a notar-se als carrers.

Aquesta evolució té, a més, un impacte social que va més enllà de l’estètic. Durant molt de temps, el protagonisme visual de la festa va recaure quasi exclusivament en les dones, que lluïen teixits, pentinats i ornaments mentre els homes quedaven en un segon pla. Ara, amb una cura estètica molt més present entre els fallers, aquell desequilibri s’està corregint. Els homes també volen lluir, també busquen coherència històrica, també investiguen, pregunten i es formen. Aquesta democratització de la imatge no sols enriqueix la festa, sinó que obri la porta a una participació més plena i més conscient, on totes les persones falleres es senten part activa de la tradició.

El reforç del comerç de proximitat és un altre efecte positiu d’aquesta transformació. Les indumentàries realitzades per professionals locals, amb teixits seleccionats i processos cuidats, no sols generen economia i ocupació, sinó que també mantenen viva una artesania que forma part essencial del patrimoni cultural valencià. Quan un passacarrer del Camp de Morvedre és un mosaic de mocadors, jupetins, faixes, calces bordades i teixits treballats, la festa sencera s’enriqueix. I, al mateix temps, la comarca projecta una imatge de respecte i estima per la seua història que transcendeix les Falles i parla d’un model de comunitat.

El desé aniversari de la declaració de la UNESCO arriba, doncs, en un moment dolç per a la indumentària al Camp de Morvedre. La festa ha entés que el patrimoni cultural no es conserva només amb monuments o amb rituals, sinó també amb decisions quotidianes que reforcen la identitat compartida. Posar-se un mocador amb orgull, triar un jupetí fet a mà, recuperar una manera de vestir transmesa de generació en generació o donar suport a qui treballa per mantenir viva aquesta tradició són actes menuts, però carregats de simbolisme.

Mirant al futur, la clau estarà en continuar consolidant aquesta consciència col·lectiva. La indumentària ha deixat de ser un simple complement per a convertir-se en una expressió cultural de primer ordre. Les Falles del Camp de Morvedre, més que mai, tenen l’oportunitat de demostrar que el patrimoni immaterial és una construcció viva, participada i oberta, on cada persona aporta un tros de tradició i, al mateix temps, un tros de futur.

La festa és allò que fem entre totes i tots. I si alguna cosa ens han ensenyat estos darrers anys és que quan el Camp de Morvedre decideix cuidar el que és seu, la cultura floreix, la identitat s’enfortix i el patrimoni es fa més gran. Potser per això, hui, quan veiem desfilar aquells mocadors, aquelles faixes i aquelles monteres, no sols contemplem indumentària: contemplem història, orgull i una manera d’estimar la festa que ja forma part de nosaltres.

llegir més

Sant Josep, el Pare de tots: una mirada al Dia del Pare en temps de Falles ^

El 19 de març arriba cada any amb una combinació única d’olor de pólvora, música de banda i emoció compartida. És el Dia del Pare, la festivitat de Sant Josep i, al mateix temps, el punt culminant de les Falles. Tres elements que, malgrat ser diferents, es fonen en una mateixa jornada plena de símbols, tradicions i sentiments.

Sant Josep, figura discreta però essencial en la tradició cristiana, ha estat sempre el patró dels fusters i, especialment, de València. La seua vinculació amb l’ofici de la fusta explica en part l’origen popular de les Falles: aquells antics trastos vells que els fusters cremaven en acabar l’hivern per renovar el taller i donar la benvinguda a la primavera.

A poc a poc, aquella crema d’estris es va convertir en un ritual col·lectiu, en una manera de dir adéu a allò que ja no serveix i donar pas al que és nou. Al voltant d’això es va construir una festa que hui és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

A la nostra terra, celebrar el Dia del Pare el mateix dia que cremen les Falles no és cap casualitat: Sant Josep és l’origen i el centre simbòlic de la festa. Però també és un recordatori de la importància de les figures paternes, siga quin siga el seu model: pares, avis, tutors, homes que eduquen, que acompanyen i que estimen.

El matí del 19 de març sempre té un punt especial. En moltes cases, entre despertades i xarangues, els xiquets entreguen els treballs que han fet a l’escola: un dibuix, una figura de fang, una carta tendra i maldestra. Regals xicotets amb un valor immens.

Mentrestant, les comissions falleres es preparen per al dia més intens de la festa: premis, mascletaes, visites oficials, dinars i l’esperada cremà. Pare i festa, família i tradició, es barregen en un ambient únic.

Quan arriba la nit, les falles cremen i la ciutat s’il·lumina. És un acte catàrtic: el foc com a símbol de purificació, renovació i aprenentatge. I és emocionant observar com moltes famílies comparteixen aquest moment: pares amb els seus fills, mostrant-los la bellesa del foc i també el valor de deixar anar.

La cremà també simbolitza la capacitat d’emprendre de nou. En això, també hi ha un missatge patern: la idea que cada final és una oportunitat per començar de zero, per alçar-se, aprendre i continuar.

El 19 de març és, en realitat, un pont entre generacions. Els avis expliquen com eren les Falles d’abans; els pares transmeten tradicions; els fills i filles viuen la festa amb una il·lusió renovada que manté viu l’esperit faller. És un dia carregat d’afecte, identitat i comunitat.

L’olor de pólvora, els ninots, la música, el foc i les abraçades familiars converteixen aquesta jornada en una festa completa, que va més enllà de la religió o del calendari: és un homenatge compartit al paper de qui ens guia i estima.

llegir més

La Geperudeta, el Bon Succés i la identitat que encara no ens hem atrevit a mirar de cara ^

Hi ha debats que semblen menors fins que els mires amb calma i t’adones que, en realitat, parlen de coses molt més profundes. A Sagunt, la qüestió de per què les falles fan l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i no a la Mare de Déu del Bon Succés és un d’eixos temes que, a primera vista, pot semblar una anècdota litúrgica o un detall folklòric. Però quan gratem un poc, descobrim que parla de com entenem la nostra identitat, de com gestionem la nostra història i de com, massa sovint, deixem que siguen altres qui definisquen allò que som.

Sagunt és una ciutat amb una personalitat fortíssima, amb una història que travessa mil·lennis i amb una tradició religiosa pròpia que no necessita comparacions. La Mare de Déu del Bon Succés és la patrona de la ciutat des de fa segles, una devoció arrelada, estimada i vinculada a la memòria col·lectiva del poble. No és un símbol importat, ni una moda, ni una imposició. És una part essencial del relat saguntí.

I, tanmateix, quan arriben les falles, la imatge que rep les flors no és la patrona local, sinó la Mare de Déu dels Desemparats, una figura profundament estimada a tot el territori valencià, però que no forma part de la tradició pròpia de Sagunt. La pregunta, doncs, és inevitable: per què una festa local, organitzada per persones de la ciutat, que es viu als carrers de la ciutat i que forma part del calendari festiu de la ciutat, no s’adreça a la patrona de la ciutat?

La resposta més repetida és que les falles, com a festa nascuda a València, porten incorporada la devoció a la Geperudeta. És cert. Però també és cert que les falles, quan arriben a cada poble, s’adapten, es transformen i es fan pròpies. A Alzira, a Gandia, a Borriana o a Xàtiva, l’ofrena es fa a la patrona local. Ningú no qüestiona que siga així. Ningú no ho viu com una ruptura amb la tradició fallera. Al contrari: es viu com una expressió natural de la identitat del poble.

Per què, doncs, a Sagunt no passa el mateix? Per què acceptem com a inevitable una tradició que no és nostra, quan tenim una pròpia que podria ocupar perfectament eixe espai simbòlic?

La resposta no és senzilla, però té molt a veure amb la història recent de la ciutat. El Port de Sagunt, amb la seua identitat industrial i migratòria, va créixer amb una cultura pròpia, diferent de la del nucli històric. Moltes persones que arribaren al Port venien de València o de comarques on la Geperudeta era la referència espiritual. Les falles, que arrelaren primer al Port, van nàixer amb eixa mirada. I amb el temps, la tradició es va estendre a tot el municipi sense que ningú no es plantejara si tenia sentit adaptar-la a la realitat local.

Però que una cosa haja sigut així durant dècades no vol dir que haja de continuar sent-ho per sempre. Les tradicions no són peces de museu. Són organismes vius que evolucionen, que s’adapten i que, sobretot, haurien de respondre a la comunitat que les manté vives.

La qüestió de fons és si Sagunt vol continuar assumint una tradició importada o si vol reivindicar la seua pròpia identitat. No es tracta d’oposar la Geperudeta al Bon Succés, ni de crear falses rivalitats. Es tracta de preguntar-nos què diu de nosaltres que, en un dels actes més simbòlics de les falles, no aparega la nostra patrona. Què diu de la nostra autoestima col·lectiva. Què diu de la manera com entenem la nostra història i la nostra singularitat.

Hi ha qui diu que no cal tocar res, que la tradició fallera és la que és i que no convé complicar-la. Però aquesta postura, aparentment còmoda, amaga una renúncia. Renúncia a pensar-nos com a poble. Renúncia a reconéixer que Sagunt no és un barri de València, sinó una ciutat amb una identitat pròpia, amb una història pròpia i amb una patrona pròpia. Renúncia, en definitiva, a exercir la nostra autonomia cultural.

També hi ha qui defensa que la Mare de Déu dels Desemparats és la patrona del País Valencià i que, per tant, és normal que siga la imatge central de les falles. Però aquesta afirmació, repetida fins a la sacietat, no és exacta. La Geperudeta és patrona de la ciutat de València i és una figura estimada arreu del territori, però no existeix cap reconeixement jurídic que la declare patrona oficial de la Comunitat Valenciana. És una patrona simbòlica, emocional, cultural. I això està molt bé. Però no és un argument per invisibilitzar les patrones locals.

La pregunta que hauríem de fer-nos és una altra: què perdem si l’ofrena es fa a la Mare de Déu del Bon Succés? I la resposta és clara: no perdem res. Les falles no deixaran de ser falles. La festa no perdrà cap essència. Ningú no deixarà d’estimar la Geperudeta. Però guanyarem una cosa important: coherència. Arrelament. Respecte per la nostra pròpia història.

Imaginem per un moment una ofrena al Bon Succés. Imaginem les comissions entrant a la plaça, portant flors a la patrona que ha acompanyat la ciutat durant segles. Imaginem un acte que connecta la festa moderna amb la tradició antiga, que uneix el Sagunt històric i el Sagunt industrial, que reconcilia identitats que sovint han caminat en paral·lel. Imaginem una ciutat que s’atreveix a mirar-se al mirall i a reconéixer-se.

No es tracta d’imposar res a ningú. Es tracta d’obrir un debat que fa massa temps que evitem. Un debat que no és religiós, sinó cultural. Un debat que parla de com volem contar-nos com a poble. De com volem que ens vegen. De com volem que ens vegen les persones que vindran després de nosaltres.

Sagunt té una oportunitat preciosa per repensar la seua relació amb les falles i amb la seua pròpia identitat. No cal fer-ho de pressa ni de manera abrupta. Però cal fer-ho amb valentia, amb respecte i amb la convicció que les tradicions, quan s’arrelen en la realitat del poble, es fan més fortes, no més febles.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si volem continuar oferint flors a una imatge que no és la nostra patrona o si volem donar a la Mare de Déu del Bon Succés el lloc que li correspon en la festa més visible del calendari saguntí. Potser ha arribat el moment de deixar de repetir allò que sempre s’ha fet i començar a fer allò que té sentit per a nosaltres.

llegir més