Contra la violència de gènere: una crida a la dignitat, la memòria i la transformació

La violència de gènere no és una suma de casos aïllats. És el reflex d’un sistema patriarcal que travessa les estructures socials, polítiques, culturals i familiars. És una ferida oberta en la nostra societat, que encara tolera, justifica o invisibilitza el dolor de milers de persones. És una vulneració constant dels drets humans, un atemptat contra la llibertat, la igualtat i la vida.

Aquest text no pretén només denunciar. Vol ser una crida a la rebel·lia, a la memòria col·lectiva, a la responsabilitat institucional i a la transformació comunitària. Perquè cada agressió, cada silenci, cada absència de resposta és una oportunitat perduda per construir un món més just.

Segons les dades oficials, més de mil dones han estat assassinades per les seues parelles o exparelles a l’Estat espanyol des de fa dues dècades. Milers de denúncies s’arxiven per falta de proves, per por, per manca de suport institucional. Les violències sexuals augmenten, especialment entre joves, i les formes digitals de control i assetjament s’estenen amb impunitat.

Però les xifres no expliquen el dolor. No recullen les mirades trencades, les infàncies robades, les vides escapçades. No expliquen les vegades que una dona ha callat per protegir les criatures, les vegades que ha tornat amb l’agressor per falta de recursos, les vegades que ha estat culpabilitzada per voler viure.

La violència de gènere no comença amb una bufetada. Comença amb una broma masclista, amb una mirada de menyspreu, amb una educació que ensenya a les xiquetes a agradar i als xiquets a dominar. Comença amb la invisibilització de les dones en la història, en la ciència, en l’art. Comença amb la precarització laboral, amb la dependència econòmica, amb la por a caminar soles de nit.

És una violència que es manifesta de moltes maneres. La violència psicològica, amb humiliacions, insults i manipulació emocional. La violència econòmica, amb el control dels diners i la negació de recursos. La violència digital, amb l’assetjament en xarxes i el control de dispositius. La violència vicària, que utilitza les criatures per fer mal a la mare. I la violència institucional, que es fa present en la manca de protecció, en judicis revictimitzadors i en protocols que no s’apliquen.

Moltes persones denuncien. Però el sistema judicial les qüestiona, les revictimitza, les obliga a demostrar el dolor. Els serveis socials estan saturats, les ajudes són insuficients, els protocols no sempre funcionen. Les ordres d’allunyament no eviten assassinats. Les cases d’acollida no són sempre segures. I les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat o LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació.

Cal una reforma profunda de les estructures institucionals. No podem permetre que l’Estat siga còmplice per omissió. La protecció ha de ser integral, immediata, empàtica i transformadora.

Les criatures que viuen en entorns de violència no són testimonis: són víctimes. Patixen el trauma, la por, la ruptura dels vincles. Moltes són obligades a veure els seus pares agressors en règims de visites imposats. Altres creixen en entorns de silenci, de culpa, de dolor.

La protecció de la infància ha de ser prioritària. Cal reconéixer el seu dret a créixer lliures de violència, a ser escoltades, a ser protegides. Cal formació específica per a professionals, protocols clars i una mirada integral que connecte la protecció amb la reparació emocional.

La cultura pot ser eina de resistència o arma de dominació. Les narratives audiovisuals, les cançons, les xarxes socials, les campanyes publicitàries poden perpetuar estereotips o trencar-los. L’educació pot reproduir rols de gènere o fomentar la igualtat.

És urgent introduir l’educació afectivosexual i feminista en tots els nivells educatius. Regular els continguts mediàtics que promouen violència simbòlica. Donar suport a projectes culturals que visibilitzen la diversitat i la resistència. Formar comunicadores, docents i creadores en perspectiva de gènere.

La violència de gènere no afecta totes les persones igual. Les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat, trans, lesbianes, majors, joves o amb situacions de pobresa pateixen formes específiques de violència i exclusió. La resposta institucional ha de reconéixer aquestes interseccions i adaptar-se a les seues realitats.

No hi ha lluita feminista sense antiracisme, sense inclusió, sense perspectiva comunitària. La diversitat no és un obstacle: és la força de la transformació.

Cada persona assassinada té un nom, una història, una vida. No són números. Són absències que ens interpel·len. Cal construir espais de memòria, rituals comunitaris, homenatges que dignifiquen les víctimes i mobilitzen la societat.

La memòria és resistència. És pedagogia. És justícia simbòlica. És el compromís de no repetir.

Per erradicar la violència de gènere calen mesures valentes, estructurals i comunitàries. Cal crear centres integrals d’atenció a les víctimes amb serveis psicològics, jurídics i socials. Cal una xarxa de vivendes segures per a persones supervivents i les seues criatures. Cal garantir una renda d’autonomia per a eixir del cercle de la dependència. Cal formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tot el personal judicial, policial, sanitari i educatiu. Cal reforçar les campanyes de sensibilització, especialment entre la joventut, amb llenguatges propers, formats creatius i missatges que connecten amb les emocions.

Cal que les institucions escolten les supervivents, les activistes, les professionals que treballen en primera línia. Cal que la societat es mobilitze, que les comunitats s’organitzen, que les famílies eduquen en el respecte, en la igualtat, en la llibertat.

La violència de gènere no és inevitable. És una construcció social que es pot desfer. És una realitat que es pot transformar. Però cal voluntat, compromís, recursos i coratge.

Aquest article és una crida. A les institucions, perquè actuen amb responsabilitat. A les comunitats, perquè es mobilitzen amb empatia. A les persones, perquè no callen, perquè no giren la cara, perquè trenquen el silenci.

Perquè cada vida compta. Perquè cada absència és una ferida. Perquè cada pas cap a la justícia és un acte d’amor col·lectiu.

llegir més

Evolució O no

L’evolució és aquella gran epopeia biològica que ens ha portat des dels bacteris fins als humans capaços de fer pa amb massa mare i discutir sobre si la pizza amb pinya és una aberració o una genialitat. Però, com en tota història èpica, hi ha personatges que semblen haver-se quedat encallats en capítols anteriors. No per falta de temps, sinó per una estranya resistència a l’avenç.

Hi ha qui encara creu que la Terra és plana, que les vacunes són una conspiració per controlar la ment, o que el millor lloc per aparcar és damunt la vorera. Són éssers que, malgrat tenir accés a la Wikipedia, continuen pensant que el canvi climàtic és una opinió i que les dones no haurien de jugar a futbol. Darwin, si pogués veure’ls, es demanaria si la selecció natural ha decidit fer vacances.

Alguns exemplars han desenvolupat una capacitat extraordinària per evitar el pensament crític. Són capaços de repetir arguments escoltats en tertúlies radiofòniques com si fossin veritats revelades, sense passar pel filtre de la raó ni del sentit comú. Altres han perfeccionat l’art de la queixa permanent, com si el món els degués una evolució personal que mai ha arribat.

També hi ha qui ha evolucionat cap a formes de vida digitals, però només per compartir vídeos de gats, fake news i missatges en majúscules. La seva adaptació a l’entorn tecnològic és tan superficial com una selfie amb filtre. No han desenvolupat ni la capacitat de contrastar informació ni la de llegir més enllà del titular.

L’evolució, en teoria, ens fa més adaptables, més intel·ligents, més capaços de cooperar. Però sembla que alguns han decidit que la millor estratègia és resistir-se a tot això. Potser no és que no hagin evolucionat, sinó que han triat una branca alternativa: la del retrocés lúdic, la nostàlgia mal entesa i la ignorància orgullosa.

En aquest escenari, la pregunta no és si hem evolucionat, sinó si alguns han decidit fer marxa enrere amb entusiasme. I potser, només potser, la selecció natural està esperant que acabin el seu podcast de dues hores sobre com abans es vivia millor, per prendre una decisió.

llegir més

La màgia de Fibonacci

La successió de Fibonacci és una d’eixes meravelles que uneixen la matemàtica amb la vida. Comença amb zero i u, i cada número següent és la suma dels dos anteriors. Així avança: zero, u, u, dos, tres, cinc, huit, tretze... i continua cap a l’infinit. El seu nom prové de Leonardo de Pisa, conegut com Fibonacci, que la va descriure al segle XIII en un problema sobre la reproducció de conills. Però allò que sembla una simple curiositat aritmètica s’ha convertit en una clau per entendre formes, ritmes i harmonies que ens envolten.

La natura sembla ballar al compàs de Fibonacci. Les fulles en una tija, els pètals de moltes flors, les espirals de les pinyes, dels gira-sols o de les conquilles marines... totes aquestes formes responen a patrons que optimitzen l’espai, la llum i l’energia. És com si la vida, en el seu afany per créixer amb equilibri, haguera trobat en aquesta successió una guia secreta.

A mesura que avancem en la seqüència, si dividim un número pel seu anterior, ens acostem a una proporció que ha fascinat artistes, arquitectes i dissenyadors: la proporció àuria. Aquesta proporció, que ronda l’u coma sis-cents divuit, ha estat utilitzada en temples antics, en pintures renaixentistes, en composicions musicals i en dissenys contemporanis. No és només una qüestió de càlcul, sinó de bellesa. D’harmonia. D’allò que ens fa sentir que una forma és justa, que un espai respira, que una imatge emociona.

Però més enllà de la ciència i de l’art, Fibonacci pot ser una manera d’entendre el creixement com a procés orgànic, arrelat en el passat però obert al futur. Cada pas depén dels anteriors, però obri camins nous. És una metàfora potent per a projectes col·lectius, per a la construcció d’identitat, per a la transformació social. Imaginar una ruta on cada parada siga un número de Fibonacci i una història compartida seria una forma preciosa de connectar emoció, coneixement i comunitat.

Per a qui estima la matemàtica, aquesta seqüència és també una forma de mirar el món amb ulls curiosos. De trobar patrons en el caos, de descobrir que fins i tot en la diversitat, en la memòria o en la solitud hi ha ritmes que ens uneixen. Fibonacci ens recorda que la bellesa pot ser mesurada, però també sentida. Que la ciència i l’art no són mons separats, sinó espirals que s’entrellacen. Que la vida, en el fons, és una successió de vincles.

llegir més

música

La música és com una abraçada que no demana permís. Ens acompanya quan celebrem, quan plorem, quan pensem, quan estimem. És la veu del poble, el crit de la terra, el batec de les emocions compartides. I si ens deixem portar, ens duu per camins que van de l’Ebre a la Ría, del Pirineu a l’Atlàntic, del Mediterrani a les muntanyes d’Euskal Herria.

Hi ha qui diu que “no és tan sols una cançó, és una manera de viure”, i potser tenen raó. Perquè quan escoltem “Pa amb oli i sal” de Blaumut, no només sentim una melodia, sinó una declaració d’intencions: “Som com som, i això és el que ens fa únics”. I quan Alidé Sans canta “Eth dia que jo me’n vagi”, la llengua occitana esdevé pont entre generacions, entre muntanyes i records.

A la terreta, la música és rebel i tendra. Obrint Pas ens va deixar versos que encara ressonen: “Al país de l’olivera, la memòria és resistència”. I com no recordar la dolçor combativa de Feliu Ventura, que ens diu “Que no s’apague la llum”, com si cada nota fos una espurna de dignitat.

Des de Galícia, les veus de Mercedes Peón o Tanxugueiras ens fan ballar amb arrels. “Non hai fronteiras que nos calen”, canten, i és com si el tambor i la pandeireta ens recordaren que la llibertat també es diu en gallec.

I al País Basc, la força de Ken Zazpi o de Berri Txarrak ens sacseja: “Libre izan nahi dut”, criden, i la guitarra esdevé martell i carícia. La música basca té una manera de dir les coses que no necessita traducció: emociona, punxa, transforma.

La música és també espai de trobada. Quan escoltem “L’estaca” de Lluís Llach, no importa d’on venim: sabem que hi ha cordes que cal trencar juntes. I si sona “Quen poidera namorala” en una festa, el cor s’eixampla i la llengua gallega es fa nostra per un instant.

És bonic pensar que, en aquest mosaic de sons i paraules, cada vers és una llavor. Que potser, com cantava Ovidi Montllor, “Tot està per fer i tot és possible”. I que la música, com la vida, és millor quan es canta a cor obert, amb totes les veus, amb totes les llengües, amb totes les emocions.

Perquè al cap i a la fi, com deia una cançó que encara ens fa tremolar: “Si ens deixem portar, potser arribarem”. I si arribem cantant, millor encara.

llegir més

La condemna del Fiscal General de l’Estat i la lluita de classes

La condemna del Fiscal General de l’Estat per revelació de secrets no és només un episodi judicial, és un símbol de la fragilitat institucional i de com les estructures de poder es poden convertir en instruments al servei d’una minoria privilegiada. Des d’una mirada d’esquerres i des de la lluita de classes, este fet s’ha de llegir com una alerta: quan les institucions que haurien de defensar la legalitat i la igualtat es veuen esquitxades per la corrupció o la manipulació, és el poble treballador qui paga les conseqüències. La justícia, que hauria de ser un pilar de la democràcia, es mostra com un camp de batalla on les classes dominants imposen la seua visió i on les majories populars es veuen sovint desprotegides.

La justícia no és neutral, reflectix les tensions entre classes socials. La condemna del Fiscal General mostra que fins i tot els alts càrrecs poden ser qüestionats, però també evidencia la politització dels tribunals. El poder judicial, dominat per sectors conservadors, utilitza les seues decisions per marcar l’agenda política i limitar les transformacions socials que busquen més equitat i més drets per a les majories. Quan es tracta de defensar privilegis, la maquinària judicial actua amb contundència; quan es tracta de protegir les persones vulnerables, la resposta és lenta, insuficient o directament absent. Esta asimetria és la prova que la justícia, tal com està organitzada, és una eina de classe.

Quan un càrrec tan alt és condemnat, es posa en dubte la credibilitat de l’Estat. Però la crisi institucional no és nova, és el resultat d’una estructura que protegix les elits i que massa sovint actua contra els interessos de les majories. La lluita de classes es veu en com les sentències afecten de manera diferent: la corrupció de dalt es castiga amb inhabilitacions, mentre que la desobediència civil de baix es reprimeix amb presó i amb sancions. És la doble vara de mesurar que perpetua la desigualtat i que envia un missatge clar: qui té poder pot caure, però cau amb matalàs; qui no en té, cau a terra i s’hi queda.

Esta condemna hauria de ser un toc d’alerta per a la ciutadania. No podem delegar la defensa de la democràcia en institucions segrestades per interessos de classe. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, denúncia i organització popular. La història ens mostra que els avanços socials mai han vingut regalats des de dalt, sinó arrencats amb lluita des de baix. Les jornades laborals, els drets de les dones, les llibertats civils, tot s’ha conquerit amb mobilització, amb sacrifici i amb consciència de classe. Per això, davant la crisi institucional, la resposta no pot ser resignació, sinó organització.

La condemna del Fiscal General de l’Estat no és només un cas judicial, és un mirall de la lluita de classes. Ens mostra que la democràcia no es defensa des dels despatxos, sinó des dels carrers, les assemblees i les veus que reclamen justícia social. La democràcia és més que un conjunt de lleis, és una pràctica viva que necessita la participació activa de la gent. Quan les institucions fallen, és la societat qui ha de recordar-los que el poder no és etern ni intocable. La memòria col·lectiva és fonamental: recordar les lluites passades, les victòries i les derrotes, és el que ens permet construir un futur més just.

La condemna també obri un debat sobre la transparència i la responsabilitat. Què significa que un càrrec tan alt haja estat condemnat? Significa que les institucions no són impermeables a la corrupció, que la impunitat no és absoluta. Però també significa que el sistema només actua quan la pressió és insostenible, quan la imatge pública està en joc. La responsabilitat no hauria de ser una excepció, sinó una norma. I la transparència hauria de ser un principi bàsic, no una concessió puntual. El poble té dret a saber, té dret a exigir, té dret a controlar. La democràcia no és només votar cada quatre anys, és participar en el dia a dia, és fiscalitzar el poder, és denunciar les injustícies.

Des de l’esquerra, esta condemna és una oportunitat per posar damunt la taula la necessitat de democratitzar la justícia. No es tracta només de canviar noms o càrrecs, es tracta de transformar estructures. Una justícia realment democràtica hauria de ser independent dels interessos econòmics i polítics, hauria de garantir igualtat de tracte, hauria de ser accessible per a totes les persones. Però la realitat és que la justícia actual és cara, lenta i parcial. Qui té recursos pot defensar-se, qui no en té queda atrapat. Esta desigualtat és una forma de violència institucional que perpetua la dominació de classe.

La condemna del Fiscal General també ens obliga a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. La manera com es conta la notícia, com es presenta la informació, té un impacte directe en la percepció social. Els mitjans, sovint controlats per grans empreses, actuen com a altaveus dels interessos dominants. La corrupció de dalt es presenta com un escàndol puntual, la protesta de baix com un problema d’ordre públic. Esta manipulació del relat és part de la lluita de classes. Per això, cal construir mitjans alternatius, comunitaris, independents, que donen veu a les majories i que denuncien les injustícies sense por.

La lluita de classes no és una teoria abstracta, és una realitat quotidiana. Es veu en els salaris, en les condicions laborals, en l’accés a l’habitatge, en la sanitat, en l’educació. Es veu en qui pot decidir i en qui només pot obeir. La condemna del Fiscal General és un episodi que ens recorda que el poder no és neutral, que les institucions no són neutrals, que la democràcia no és neutral. Tot està travessat per la lluita de classes. I només des de la consciència col·lectiva podem transformar esta realitat.

La resposta ha de ser organització. No n’hi ha prou amb indignar-se, cal construir alternatives. Cal reforçar els sindicats, les associacions veïnals, els moviments socials. Cal crear espais de participació real, on la gent puga decidir sobre el seu futur. Cal recuperar la idea que la política no és patrimoni d’uns pocs, sinó una pràctica col·lectiva. La condemna del Fiscal General és una oportunitat per recordar que la democràcia es fa cada dia, que la justícia es construeix cada dia, que la llibertat es defensa cada dia.

La lluita de classes és dura, però també és esperançadora. Cada victòria, per menuda que siga, és un pas endavant. Cada denúncia, cada mobilització, cada gest de solidaritat, és una llavor de futur. La condemna del Fiscal General ens mostra que el poder pot caure, que la impunitat no és eterna. Però també ens mostra que la justícia, tal com està organitzada, no és suficient. Per això, la resposta ha de ser més enllà dels tribunals, ha de ser en els carrers, en les assemblees, en les veus que reclamen un món més just.

La democràcia no és un regal, és una conquesta. La justícia no és un privilegi, és un dret. La llibertat no és una paraula, és una pràctica. La condemna del Fiscal General és un recordatori que el poder pot ser qüestionat, que les institucions poden ser sacsejades, que la lluita de classes continua viva. I és també una crida a no resignar-se, a no acceptar la desigualtat com a normalitat, a no deixar que la corrupció siga part del paisatge. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, amb denúncia, amb organització. Perquè només així podrem construir un futur on la justícia siga real, on la democràcia siga plena, on la llibertat siga de totes i de tots.

llegir més