12 d’Octubre, res a celebrar

Cada any, el 12 d’octubre és presentat oficialment com una jornada d’unitat nacional, d’orgull col·lectiu i de commemoració d’un fet que hauria canviat la història del món: l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica en 1492. Desfilades militars, banderes als balcons i discursos institucionals omplin l’espai públic amb un relat que posa l’accent en la grandesa de la monarquia hispànica i en la projecció internacional de la cultura espanyola. Tanmateix, per a moltes persones, aquesta data no és motiu de celebració. Ben al contrari, és un dia que convida a la reflexió crítica sobre un passat marcat per la conquesta, la colonització i el sofriment de milions de persones.

La idea que el 12 d’octubre siga una festa nacional parteix d’una visió molt concreta de la història. És la visió dels vencedors, dels imperis i dels qui van escriure els relats oficials. Però tota efemèride té múltiples lectures, i allò que per a uns representa una gesta històrica, per a altres simbolitza el començament d’una tragèdia. Quan Colom va arribar a les terres americanes, no va descobrir un continent buit. Amèrica estava habitada per civilitzacions amb les seues pròpies llengües, religions, sistemes polítics i formes d’organització social. Pobles com els asteques, els maies, els inques i molts altres van veure alterades les seues vides de manera irreversible a conseqüència de l’arribada dels europeus.

Durant segles, els llibres d’història van parlar del «Descobriment d’Amèrica» com si aquell territori haguera estat esperant ser trobat. Però cada vegada més historiadors i moviments socials qüestionen aquest concepte perquè invisibilitza l’existència dels pobles indígenes. Ningú no pot descobrir allò que ja està habitat. Per això, moltes veus prefereixen parlar d’encontre, de contacte entre continents o, directament, de conquesta i colonització.

És evident que l’arribada dels europeus va tindre conseqüències profundes i diverses. Es van produir intercanvis culturals, econòmics i científics que van transformar el món. Però també és cert que aquest procés va anar acompanyat de guerres, explotació, esclavitud i destrucció cultural. Milions de persones van morir a causa de la violència, les malalties portades d’Europa i les condicions imposades pels colonitzadors. Negar aquesta realitat o relegar-la a una nota a peu de pàgina és una forma de falsejar la història.

Els defensors de la celebració solen argumentar que no hem de jutjar el passat amb els valors del present. És una afirmació parcialment certa: les societats de fa cinc-cents anys funcionaven amb lògiques diferents. Tanmateix, això no significa que hàgem d’idealitzar el passat o convertir-lo en un símbol de glòria nacional. Comprendre un context històric no implica justificar-lo. Podem estudiar els esdeveniments amb rigor i, al mateix temps, reconéixer les injustícies que es van produir.

A més, resulta significatiu que la principal celebració del 12 d’octubre a Espanya siga una desfilada militar. Aquest fet reforça una visió de la història associada al poder, a la força i a la idea d’una nació construïda a través de conquestes. En una societat democràtica i plural, potser seria més pertinent dedicar aquesta jornada a la reflexió històrica, al diàleg intercultural i al reconeixement de totes les víctimes dels processos colonials.

També és necessari recordar que la identitat dels pobles no es construeix únicament a partir dels èxits. Les societats madures són aquelles capaces d’assumir les seues llums i les seues ombres. Alemanya no amaga el seu passat nazi; Sud-àfrica continua reflexionant sobre les conseqüències de l’apartheid; molts països debaten obertament sobre episodis traumàtics de la seua història. Espanya tampoc hauria de tindre por de revisar críticament el seu passat imperial.

Per altra banda, el 12 d’octubre també genera incomoditat entre sectors que no se senten representats per una concepció uniforme de l’Estat. En territoris amb una forta identitat pròpia, com el País Valencià, Catalunya, Euskadi o Galícia, hi ha persones que perceben aquesta festivitat com una expressió d’un nacionalisme estatal que sovint ignora la diversitat interna. La pluralitat de sentiments identitaris és una realitat que difícilment pot encaixar en una celebració presentada com a símbol unificador.

Aquesta mirada crítica no implica odiar Espanya ni rebutjar la llengua o la cultura compartides amb milions de persones arreu del món. De fet, la riquesa cultural de l’espai hispanoparlant és innegable. El problema apareix quan es pretén convertir un episodi històric complex en una celebració acrítica. Les llengües, les tradicions i les aportacions culturals poden ser valorades sense necessitat d’exaltar processos de dominació.

Cada vegada més ciutats i institucions d’Amèrica han optat per replantejar el significat del 12 d’octubre. Algunes han substituït les antigues denominacions per altres com Dia de la Resistència Indígena, Dia dels Pobles Originaris o Dia de la Diversitat Cultural. Aquestes iniciatives no pretenen esborrar la història, sinó ampliar-la, incorporant perspectives que durant segles han estat silenciades.

Potser la qüestió fonamental és aquesta: què celebrem exactament el 12 d’octubre? Si celebrem la trobada entre pobles, hauríem de reconéixer també els seus costos humans. Si celebrem la projecció cultural, hauríem d’escoltar les cultures que van ser marginades. Si celebrem la història, hauríem d’acceptar-la en tota la seua complexitat.

Per això, moltes persones consideren que el 12 d’octubre no és una data per a la celebració festiva. No perquè vulguen reescriure el passat, sinó perquè aspiren a comprendre’l millor. La memòria històrica no ha de servir per construir mites gloriosos, sinó per fomentar una ciutadania crítica, conscient i respectuosa amb la diversitat.

En definitiva, per a qui observa aquesta jornada des d’una perspectiva crítica, el 12 d’octubre és molt més un dia de memòria que de festa. Un dia per recordar que darrere dels grans relats nacionals hi ha veus que sovint no han estat escoltades. Un dia per reflexionar sobre les conseqüències de la colonització, sobre la dignitat dels pobles que van resistir i sobre la necessitat de construir un futur basat en el respecte mutu. Per a moltes persones, per tant, el 12 d’octubre és, senzillament, res a celebrar i molt a pensar.

llegir més

Darío Moreno davant de 2027: continuïtat, necessitat o falta de relleu al PSPV de Sagunt

La decisió de Darío Moreno de tornar a encapçalar la candidatura del PSPV-PSOE a l'Alcaldia de Sagunt el 2027 no ha sorprés ningú. L'actual alcalde, que governa la ciutat des de 2019 i va ser reelegit el 2023, ha comunicat oficialment la seua intenció d'optar a un tercer mandat consecutiu al capdavant del consistori saguntí. En el seu anunci va defensar la transformació experimentada per la ciutat durant aquests anys i va manifestar la seua voluntat de continuar liderant el projecte socialista.

Tanmateix, més enllà de l'anunci oficial, la decisió obri una sèrie d'interrogants polítics sobre la situació real de Moreno dins del partit i sobre les perspectives electorals del PSPV en una ciutat que travessa un dels moments més decisius de la seua història recent.

## L'alcalde de la transformació industrial

És innegable que la imatge política de Darío Moreno ha quedat lligada al procés d'industrialització que viu Sagunt. Durant els seus mandats s'ha consolidat la implantació de la gigafactoria de bateries impulsada pel Grup Volkswagen i s'han projectat importants inversions vinculades a Parc Sagunt i al desenvolupament logístic i industrial del municipi.

El mateix alcalde utilitza aquest argument com una de les bases de la seua candidatura, defensant que Sagunt s'ha situat al mapa de les grans inversions i que ara el repte consisteix a convertir aquest creixement econòmic en benestar per a la ciutadania.

L'estratègia és lògica. En política municipal resulta molt més senzill demanar un nou mandat quan es pot presentar la gestió com una obra encara inacabada. Moreno intentarà convéncer el veïnat que ell va iniciar una transformació històrica i que necessita quatre anys més per a culminar-la.

## L'ombra del desgast després de huit anys de govern

No obstant això, qualsevol alcalde que aspire a un tercer mandat s'enfronta a un fenomen inevitable: el desgast.

L'any 2027, Moreno acumularà huit anys al capdavant de l'Ajuntament. Durant aquest temps haurà hagut de gestionar tant els èxits com els problemes quotidians d'una ciutat de més de 70.000 habitants.

Les grans inversions generen il·lusió, però també expectatives. Els veïns i les veïnes voldran comprovar si l'arribada d'empreses es tradueix efectivament en ocupació local, millors infraestructures, habitatge assequible i serveis públics reforçats. Si la percepció ciutadana és que el creixement econòmic beneficia uns pocs o avança més lentament del que s'esperava, l'oposició trobarà un espai polític important per a créixer.

Per això, les eleccions de 2027 podrien convertir-se en una avaluació directa de la gestió de Moreno més que en una confrontació ideològica clàssica.

## Existeix preocupació per una possible pèrdua de suport electoral?

Encara que no existeixen enquestes públiques recents que permeten afirmar que el PSOE perdrà regidors a Sagunt, tampoc es pot ignorar que els cicles polítics canvien. El 2023 el PSOE va obtindre 12 regidors i es va quedar a un de la majoria absoluta.

Mantindre aquest nivell de representació durant tres eleccions consecutives és una tasca complicada. L'oposició intentarà presentar els problemes derivats del creixement urbà, la mobilitat, l'habitatge o els serveis públics com a conseqüència d'una gestió insuficient.

Des d'aquesta perspectiva, l'anunci de candidatura realitzat amb antelació també pot interpretar-se com una demostració de fortalesa. El missatge és clar: el PSPV té candidat, el lideratge està definit i no existeix debat intern sobre qui ha d'encapçalar el projecte.

## Influeix la situació interna del PSOE?

Una qüestió que acostuma a aparéixer en els corrillos polítics és si la continuïtat de Moreno respon al fet que el PSPV autonòmic no compta amb ell per a responsabilitats superiors o, fins i tot, si determinades polèmiques poden haver frenat una possible carrera política fora de Sagunt.

Tanmateix, la informació pública disponible no apunta en aquesta direcció. Al contrari, Moreno ha mantingut una presència rellevant dins de l'organització socialista i el 2025 va presentar la seua candidatura per a liderar el PSPV del Camp de Morvedre.

Tampoc no existeixen informacions públiques rellevants que el situen com a investigat en causes de corrupció que expliquen un suposat bloqueig polític dins del partit.

Ara bé, sí que cal assenyalar que alguns assumptes han generat controvèrsia política. Entre ells destaca l'admissió a tràmit per part de l'Agència Valenciana Antifrau d'una denúncia presentada per Vox sobre la instal·lació de banderoles publicitàries vinculades al centre comercial L'Epicentre en terrenys municipals. La investigació es troba en fase inicial i l'admissió a tràmit no implica responsabilitat ni irregularitat acreditada, però és un element que previsiblement formarà part del debat polític durant els pròxims mesos.

Per això, sostenir que Moreno torna a presentar-se perquè el PSOE no el vol en altres responsabilitats manca, actualment, d'una base objectiva coneguda.

## La hipòtesi més sòlida: no hi ha un relleu clar

Si hi ha una explicació que sembla especialment consistent és l'absència d'una alternativa interna clarament més forta.

Els partits polítics rarament substitueixen un alcalde que guanya eleccions, conserva visibilitat pública i manté el control de l'organització local. Moreno reuneix aquestes tres condicions. És la cara més coneguda del socialisme saguntí, ocupa l'alcaldia des de 2019 i continua sent una de les figures més rellevants del PSPV a la comarca.

A més, no ha aparegut públicament cap dirigent socialista local capaç de disputar-li aquest lideratge amb possibilitats reals. Quan una organització es troba en aquesta situació, la continuïtat sol imposar-se com la decisió menys arriscada.

Dit d'una altra manera, per al PSPV resulta més segur presentar-se amb un alcalde conegut i consolidat que obrir una transició que podria generar incertesa entre militants i votants.

## Unes eleccions convertides en un referèndum sobre Darío Moreno

La candidatura de 2027 té una característica singular: serà difícil separar el resultat electoral de la figura de l'actual alcalde.

Després de huit anys de govern, el debat ja no girarà tant al voltant de promeses futures com sobre el balanç de gestió. La ciutadania avaluarà si Sagunt està millor que el 2019, si el creixement econòmic ha millorat la seua qualitat de vida i si la ciutat ha sabut aprofitar l'oportunitat històrica derivada de les inversions industrials.

Per això, l'elecció es pot resumir en una pregunta senzilla: **mereix Darío Moreno un tercer mandat?**

Si la majoria dels veïns i veïnes respon afirmativament, el PSPV tornarà a partir com a favorit. Si, per contra, s'instal·la la sensació d'esgotament o d'expectatives incomplides, l'oposició disposarà d'una oportunitat que no ha tingut des de l'arribada de Moreno a l'alcaldia.

En definitiva, més que unes eleccions sobre partits, Sagunt sembla dirigir-se cap a unes eleccions sobre un nom propi. I aquest nom és Darío Moreno.

llegir més

Per què sempre curar i tan poc previndre?

Quan una persona es trenca una cama, ningú qüestiona la necessitat de posar barreres de seguretat, senyalitzar zones perilloses o promoure hàbits que reduïsquen accidents. En canvi, quan parlem de salut mental, sembla que la prevenció siga una qüestió secundària. El sistema se centra a reparar els danys quan aquests ja s'han produït.

Aquesta manera d'actuar té un cost immens. No només econòmic per a les administracions públiques, sinó també personal, familiar i comunitari. Una crisi de salut mental no afecta únicament qui la pateix. Impacta en les relacions, en el rendiment acadèmic, en el treball, en la convivència i, en els casos més greus, pot arribar a provocar situacions irreparables.

La paradoxa és evident. Sabem que existeixen factors de risc. Coneixem els efectes de la soledat no desitjada, de la precarietat laboral, de l'assetjament escolar, de la pressió social, de la hiperconnexió digital i de la falta de suport emocional. També sabem quins factors protegeixen: xarxes socials sòlides, comunitats cohesionades, esport, cultura, educació emocional i accés fàcil a serveis psicològics. Si disposem d'aquest coneixement, per què continuem arribant tard?

Una de les raons és cultural. Històricament hem considerat la salut mental com un assumpte privat. Es demanava resistència, capacitat de sacrifici i silenci. Encara avui moltes persones senten vergonya de reconéixer que no es troben bé emocionalment. Aquesta cultura del "ja se't passarà" o del "has de ser fort" dificulta la detecció precoç dels problemes.

També existeix una raó política. La prevenció dona resultats a llarg termini, mentre que la política sovint funciona amb horitzons electorals de quatre anys. Construir una comunitat més resilient, educar emocionalment des de la infància o reforçar els vincles socials pot tardar anys a mostrar resultats. Però quan aquests arriben, són profunds i duradors.

L'escola és probablement el millor exemple. Durant dècades s'ha prioritzat la transmissió de coneixements acadèmics, mentre que les competències emocionals han quedat en segon pla. Tanmateix, aprendre a gestionar la frustració, identificar emocions o resoldre conflictes és tan important per a la vida com dominar les matemàtiques o la gramàtica.

Passa una cosa semblant en l'àmbit laboral. Moltes empreses ofereixen suport quan un treballador ja està esgotat, ansiós o de baixa. Poques revisen de manera profunda les causes que provoquen eixe malestar: càrregues excessives, manca de conciliació, objectius inassolibles o entorns laborals tòxics.

La prevenció tampoc consisteix únicament a contractar més psicòlegs. És una qüestió transversal. Significa urbanisme que facilite la convivència, habitatge digne, polítiques contra la pobresa, espais culturals accessibles, esport de base i comunitats capaces d'acompanyar les persones abans que arriben al límit.

Cal canviar la pregunta. En lloc de preguntar-nos com tractarem els problemes de salut mental del futur, hauríem de preguntar-nos quines decisions estem prenent hui per evitar-los. Igual que vacunem per previndre malalties o eduquem per evitar accidents, hauríem d'invertir molt més en construir benestar emocional.

Curar és imprescindible. Ningú ho discuteix. Però una societat intel·ligent entén que la millor intervenció és aquella que evita el sofriment abans que aparega. La salut mental no hauria de ser una política de reparació, sinó una política de prevenció.

Perquè arribar a temps sempre és millor que arribar tard. I en salut mental, massa vegades arribem quan el mal ja està fet.

llegir més

Jaume I i Morvedre: articulació històrica d’un espai fronterer i simbòlic al llarg de la conquesta i consolidació del Regne de València

L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre —l’actual Sagunt— permet comprendre amb precisió la complexitat política, militar i simbòlica de la conquesta feudal del territori valencià al segle XIII. Morvedre, hereva d’una llarga tradició urbana que s’estén des de la ciutat ibèrica d’Arse fins a la Saguntum romana, es projecta en l’edat mitjana com un espai de frontera, de control territorial i de memòria històrica. La seua posició estratègica, la seua fortalesa i el seu pes simbòlic expliquen la importància que Jaume I li atorgà en el procés d’expansió cap al sud i en la configuració del nou regne cristià.

La trajectòria històrica de la ciutat abans de l’arribada del monarca és essencial per entendre el seu valor. Saguntum havia estat un centre destacat de la Edetània ibèrica, amb un assentament inicial situat en la part més elevada del turó que hui ocupa el castell. La romanització transformà profundament la ciutat, que es convertí en un municipium pròsper i en un referent de la cultura romana a la Mediterrània occidental. La resistència heroica davant Anníbal l’any 219 aC, relatada per les fonts clàssiques, marcà per sempre la seua identitat i la seua projecció literària i política. La recuperació de la ciutat per Escipió l’any 205 aC i la protecció especial de Roma consolidaren un període de gran esplendor econòmic i cultural.

Amb l’arribada de les comunitats musulmanes al segle VIII, la ciutat adoptà el nom de Murbaitar o Murbiter, que derivaria en el Murviedro medieval. El topònim, relacionat amb els “murs vells”, remetia a la presència visible de les restes romanes, que continuaren marcant el paisatge urbà i la memòria col·lectiva. Durant el període andalusí, Morvedre es configurà com una plaça forta de notable importància estratègica, situada en la línia de comunicació entre València i les terres del nord. La seua fortalesa fou objecte de disputa en diverses ocasions, com demostra la conquesta temporal del Cid en 1098, un episodi que anticipa la seua rellevància en els conflictes posteriors.

La incorporació de Morvedre al patrimoni reial de Jaume I en 1238 s’inscriu en el context de la campanya que culminà amb la presa de València. La Crònica del rei, font fonamental per a l’estudi del període, ofereix una descripció viva de la vigilància i de les comunicacions visuals que articulaven el territori en temps de guerra. En el capítol 187, Jaume I relata com, en avançar des de Borriana i Almenara, observà senyals de foc en la serra entre Morvedre i Puçol, indicant que les guarnicions musulmanes havien detectat la seua presència. Aquelles fogueres, disposades al llarg de la costa i en les torres de València, formaven part d’un sistema d’alerta que permetia transmetre ràpidament la notícia d’una incursió. El passatge revela la importància de Morvedre com a punt de control del litoral i com a enllaç entre les defenses del nord i la capital.

La rendició del castell de Morvedre en 1238 consolidà el domini cristià sobre un espai clau per a la seguretat de València. La fortalesa, situada en un enclavament natural privilegiat, permetia controlar la plana litoral i les vies de comunicació que connectaven amb Aragó i Catalunya. A més, la ciutat posseïa una llarga tradició urbana i un teixit social divers, elements que facilitaren la seua integració en el nou regne. Morvedre es convertí així en una peça fonamental del sistema defensiu i administratiu del territori, i la seua vinculació directa al patrimoni reial reforçà el seu pes polític.

Les descripcions medievals confirmen el prestigi i la singularitat de la ciutat. La Crònica del moro Rasis, una de les fonts andalusines més citades, presenta Morvedre com un lloc apreciat, bell i delectós, amb rastres evidents d’una població antiga. L’autor destaca l’existència d’un palau construït sobre la mar amb una mestria que sorprenia les persones que el contemplaven. Aquest testimoni, encara que literari i idealitzat, reflecteix la percepció d’un espai monumental i carregat d’història, on les restes romanes continuaven exercint una forta atracció.

La importància de Morvedre no es limità al període de la conquesta. Al llarg dels segles posteriors, la ciutat continuà jugant un paper destacat en la política valenciana. Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós, fou ocupada temporalment per les tropes de Pere el Cruel en 1363, un episodi que evidencia la seua rellevància estratègica en les disputes entre les corones de Castella i d’Aragó. En el segle XV, Morvedre acollí Corts del Regne en dues ocasions, els anys 1428 i 1448, fet que confirma el seu pes institucional. El port de la ciutat també tingué un paper tràgic en 1492, quan serví d’embarcador per a les comunitats jueves expulsades pels Reis Catòlics.

La memòria històrica de Morvedre continuà transformant-se en èpoques modernes. Durant la Guerra de Successió, la ciutat es posicionà a favor del pretendent borbònic, que la premià amb el títol de “Muy Leal”. En el segle XIX, el guerriller Romeu, figura emblemàtica de la resistència contra les tropes napoleòniques, fou ajusticiat a València, i Morvedre patí el saqueig del general Suchet. El viatger Jerónimo Münzer, en el seu recorregut per la península a finals del segle XV, ja havia assenyalat la prosperitat antiga de Sagunt i la reducció de la seua grandària en època medieval. Més tard, Richard Ford, en el seu manual per a viatgers del segle XIX, lamentà la destrucció i reutilització dels materials romans, que havien servit per a construir convents i reparar muralles. Aquestes observacions il·lustren la tensió entre la preservació del patrimoni i les necessitats materials de les comunitats que habitaren la ciutat al llarg dels segles.

La relació entre Jaume I i Morvedre, però, no pot entendre’s únicament en termes militars o administratius. La ciutat simbolitzava la continuïtat d’un passat gloriós que el monarca i la seua cort reinterpretaren en clau cristiana i feudal. La recuperació d’un espai associat a la resistència heroica de Saguntum permetia inscriure la conquesta en una narrativa de restauració i legitimitat històrica. La presència de restes romanes visibles, com les muralles i el teatre, reforçava aquesta lectura i contribuïa a la construcció d’un imaginari polític que vinculava el nou regne amb la tradició clàssica.

A més, Morvedre exercí un paper fonamental en la configuració territorial del Regne de València. La seua posició en la línia de frontera amb els espais encara sota control musulmà, la seua proximitat a València i la seua funció com a node de comunicacions la convertiren en un punt de suport imprescindible per a la consolidació del poder reial. La ciutat participà activament en la repoblació i en la reorganització administrativa del territori, i el seu castell continuà sent un element clau en la defensa del litoral.

La recuperació del nom de Sagunt en 1868, després de segles d’ús del topònim Morvedre o Murviedro, simbolitza la voluntat de reconnectar amb el passat clàssic i de reivindicar la identitat històrica de la ciutat. Aquest gest, propi del romanticisme historicista del segle XIX, reflecteix la persistència d’una memòria que havia acompanyat la ciutat des de l’antiguitat i que continuava projectant-se en la modernitat.

L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre revela, en definitiva, la complexitat d’un espai que combina memòria, estratègia i identitat. La ciutat, situada en un enclavament privilegiat i marcada per una llarga trajectòria històrica, esdevingué un element central en la conquesta i en la consolidació del Regne de València. La seua fortalesa, el seu simbolisme i la seua capacitat d’adaptació al llarg dels segles expliquen la seua permanència com a referent cultural i polític. Morvedre, en la mirada de Jaume I, no era només una plaça forta a conquerir, sinó un espai carregat de significat, capaç d’articular el passat i el futur d’un territori en transformació.

---

Referències bibliogràfiques

Aurell, Jaume. La crònica de Jaume I: entre la història i la memòria. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Fletcher, Richard. The Quest for El Cid. Londres: Hutchinson, 1989.

Guinot, Enric. Els fundadors del Regne de València. València: Tres i Quatre, 1999.

Mínguez, José María. La Reconquista. Madrid: Síntesis, 2001.

Rasis, al-Maqqarī. Ajbar muluk al-Andalus. Ed. i trad. Emilio Lafuente y Alcántara. Madrid: Real Academia de la Historia, 1867.

Ford, Richard. Manual para viajeros por España y lectores en casa. Madrid: Turner, 1982 (ed. original 1845).

Munzer, Jerónimo. Viaje por España y Portugal (1494–1495). Madrid: Polifemo, 1991.

llegir més

La Mocadorà, l’amor que parla en valencià

Cada poble conserva tradicions que expliquen qui és, d’on ve i quins valors vol transmetre a les generacions futures. Al País Valencià, una de les celebracions més estimades i singulars és, sens dubte, la Mocadorà, una festa que cada 9 d’Octubre ompli carrers, aparadors i llars de color, dolçor i afecte. Coincidint amb la festivitat de Sant Dionís, considerat el patró dels enamorats valencians i valencianes, aquesta tradició ens recorda que l’amor també forma part del nostre patrimoni cultural.

La Mocadorà és molt més que un regal gastronòmic. És una expressió de sentiments que ha travessat segles i que continua mantenint tota la seua força emocional. El costum consisteix a regalar fruites i hortalisses de massapà, elaborades artesanalment, embolicades en un mocador. Aquest senzill gest simbolitza l’estima, la delicadesa i el desig de compartir la vida amb aquelles persones que ocupen un lloc especial en els nostres cors.

En una època marcada per la rapidesa, les comunicacions instantànies i les relacions condicionades per les presses del dia a dia, la Mocadorà ens convida a fer una pausa. Ens recorda que els sentiments més profunds sovint es manifesten a través de detalls aparentment menuts. Un mocador ple de massapans no és simplement un obsequi; és una declaració d’afecte, una forma de dir “t’estime” sense necessitat de paraules.

Aquesta celebració està íntimament vinculada a la identitat valenciana. El 9 d’Octubre commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238 i el naixement del poble valencià com a comunitat històrica. Al llarg dels anys, aquesta data ha adquirit un significat doble: d’una banda, representa l’orgull de pertinença i la defensa de la nostra cultura; de l’altra, es converteix en una jornada dedicada a l’amor i als sentiments.

Precisament aquesta fusió entre identitat i afecte és una de les característiques que fan única la Mocadorà. Celebrar-la significa reivindicar la llengua, les tradicions i els costums valencians, però també transmetre valors universals com el respecte, la generositat i la convivència. És una demostració que les arrels culturals poden conviure perfectament amb una visió oberta, moderna i inclusiva de la societat.

Perquè la Mocadorà del segle XXI és una festa per a totes les persones. Ja fa temps que aquesta tradició va deixar de limitar-se a una única manera d’entendre les relacions afectives. Hui és una celebració de totes les formes d’amor construïdes des del respecte, la llibertat i la igualtat. Les parelles joves que inicien un projecte de vida compartit, les que han superat dècades de convivència, les parelles heterosexuals, homosexuals o bisexuals, així com qualsevol altra expressió afectiva basada en el consentiment i l’afecte mutu, troben en la Mocadorà un espai propi.

Aquest caràcter inclusiu és especialment important en una societat diversa com l’actual. L’amor no entén de gèneres, orientacions, procedències ni edats. Les emocions formen part de l’experiència humana compartida i ens igualen més que qualsevol altra circumstància. Quan celebrem la Mocadorà, celebrem també la capacitat de cada persona d’estimar i ser estimada sense por, sense prejudicis i sense exclusions.

Però la festa va encara més enllà de l’àmbit de la parella. Cada vegada són més les persones que aprofiten aquesta data per expressar estima als seus familiars, amistats o persones significatives. Regalar una Mocadorà pot ser una manera d’agrair el suport incondicional d’una mare o un pare, la complicitat d’una amistat de tota la vida o l’afecte d’aquelles persones que ens acompanyen en els moments importants. Al cap i a la fi, l’amor adopta moltes formes i totes mereixen ser reconegudes.

També cal destacar el paper fonamental dels forners i pastissers valencians, autèntics guardians d’aquesta tradició. Cada any elaboren amb gran dedicació les figures de massapà que donen vida a la Mocadorà. Les fruites, les hortalisses i els tradicionals petardets dolços formen part d’un llegat artesanal que combina creativitat, esforç i coneixement transmés de generació en generació. Gràcies a ells, aquesta celebració continua viva i adaptada als nous temps sense perdre la seua essència.

La pervivència de la Mocadorà demostra que les tradicions no són peces de museu destinades a romandre immòbils. Al contrari, continuen existint perquè són capaces d’evolucionar i d’incorporar nous significats. La societat valenciana de hui no és la mateixa que la de fa cent anys, però l’esperit de la Mocadorà continua sent plenament vigent. El que canvia són les formes de viure-la i d’interpretar-la, mentre que el missatge central roman intacte: compartir afecte amb les persones que estimem.

En aquest sentit, la Mocadorà pot entendre’s com una lliçó de convivència. Ens recorda que una societat forta no es construeix únicament sobre infraestructures o institucions, sinó també sobre vincles humans. Les relacions personals, la solidaritat, l’amistat i l’amor són elements imprescindibles per crear comunitats cohesionades i felices. Quan regalem una Mocadorà, estem participant simbòlicament en aquesta xarxa de relacions que dona sentit a la vida col·lectiva.

A més, aquesta festa ens convida a valorar la tendresa en un temps en què sovint es prioritzen altres actituds. Mostrar afecte no és una mostra de feblesa, sinó de fortalesa emocional. Saber estimar, cuidar i respectar les persones que ens envolten és una de les capacitats més nobles que podem desenvolupar com a éssers humans. La Mocadorà ens recorda precisament això: que els sentiments compartits tenen un valor incalculable.

El futur d’aquesta tradició dependrà de la capacitat de continuar transmetent-la a les noves generacions. És important que els més joves coneguen el significat de la festa, la seua història i els valors que representa. No es tracta només de conservar un costum, sinó de mantenir viu un missatge que continua sent necessari: la importància d’expressar afecte, de respectar la diversitat i de sentir orgull per la pròpia cultura.

Per tot això, cada 9 d’Octubre la Mocadorà es converteix en molt més que una tradició gastronòmica o una celebració romàntica. És un símbol d’identitat valenciana, una mostra de convivència i una invitació a celebrar totes les formes d’amor. Uneix passat i futur, patrimoni i modernitat, arrels i inclusió. Ens recorda que la nostra cultura és més rica quan és capaç d’acollir la diversitat i que els sentiments compartits són una de les grans forces que mouen el món.

Feliç Mocadorà i feliç Sant Dionís. Que mai ens falten motius per estimar, compartir i celebrar la diversitat de l’amor.

#Mocadorà #SantDionís #9dOctubre #IdentitatValenciana #Diversitat #Amor #Sentiments #ValenciansIValencianes

llegir més