El soroll de les consignes i el silenci dels problemes reals ^

 Les imatges de les concentracions celebrades estos dies permeten extraure una conclusió evident: els càntics predominants no estaven realment dirigits a defensar Ceuta ni a reclamar solucions per a una situació complexa que afecta les ciutats frontereres. Les consignes més repetides apuntaven cap a un altre objectiu: atacs al Govern, insults al president i missatges propis de la confrontació política estatal. Mentre les concentracions veïnals i ciutadanes que apel·laven a la convivència van tindre una presència limitada i discreta, el protagonisme mediàtic va ser per a aquells que van transformar una preocupació legítima en una batalla ideològica. El que havia d'haver sigut un debat sobre gestió, recursos i convivència va acabar convertit en una nova trinxera política. Ceuta va passar de ser una realitat concreta a convertir-se en un símbol útil per a alimentar un relat construït molt abans que la gent ocupara els carrers.

A més, convé contextualitzar l'abast real d'estes mobilitzacions. Vivim en una època en què la força d'una imatge pot eclipsar les dades objectives. Una plaça plena o una manifestació multitudinària transmeten una sensació d'unanimitat que poques vegades es correspon amb la realitat demogràfica. Madrid supera els tres milions d'habitants i una concentració de cinquanta mil persones representa una proporció reduïda de la població total. Es tracta d'una mobilització rellevant, sens dubte, però està molt lluny d'expressar una posició compartida per tota la ciutadania. No obstant això, les càmeres, les xarxes socials i la repetició constant de determinades imatges generen la impressió de trobar-nos davant d'una majoria social incontestable. Esta distorsió afavoreix que una minoria molt activa aconseguisca projectar una influència política i mediàtica molt superior a la que realment posseïx.

El preocupant no és únicament la dimensió d'estes protestes, sinó alguns dels comportaments observats en elles. La presència de grups d'extrema dreta, les salutacions feixistes, els atacs a periodistes i els missatges que busquen assenyalar enemics interns mostren que l'objectiu de determinats sectors no consistix a trobar solucions, sinó a explotar emocionalment una situació d'incertesa. La por és un combustible molt poderós en política, especialment quan es combina amb missatges simples i culpables fàcilment identificables. En lloc de fomentar l'entesa o el debat democràtic, s'alimenta una dinàmica basada en la confrontació permanent. El resultat és una ciutadania cada vegada més polaritzada i una conversa pública on els matisos desapareixen. Quan l'odi ocupa l'espai de la reflexió, la recerca de solucions queda inevitablement relegada a un segon pla.

És precisament ací on apareix una qüestió incòmoda que mereix ser plantejada. Fins a quin punt estes mobilitzacions són realment espontànies? Resulta legítim preguntar-se qui convoca, qui finança, qui sol·licita els permisos i qui obté beneficis polítics de la situació. Amb freqüència s'intenta presentar estes protestes com una reacció natural de la ciutadania, però la realitat sol ser bastant més complexa. Determinats partits han descobert que la indignació és una ferramenta extraordinàriament eficaç per a mobilitzar suports. Alguns mantenen una imatge institucional moderada mentre permeten que sectors més radicalitzats exercisquen pressió des del carrer. Altres convertixen qualsevol problema social en una peça més de la seua estratègia de confrontació cultural. D'esta manera, la preocupació legítima de molts ciutadans acaba sent utilitzada com a combustible per a interessos partidistes que tenen poc a veure amb la resolució dels problemes reals.

Mentrestant, aquells que patixen directament les conseqüències de les tensions migratòries queden atrapats entre discursos extrems. Els veïns que conviuen diàriament amb estes situacions necessiten respostes concretes, recursos suficients i polítiques eficaces. No obstant això, les seues preocupacions queden eclipsades pel soroll mediàtic i les consignes simplistes. És habitual observar com persones alienes a la realitat local convertixen una ciutat en símbol polític sense conéixer pràcticament la seua història, les seues necessitats o les seues circumstàncies específiques. Fins i tot famílies senceres participen en manifestacions reproduint lemes la complexitat dels quals resulta difícil d'explicar més enllà de l'emoció del moment. La conseqüència és que els problemes autèntics perden protagonisme davant d'una representació teatral on cada actor interpreta un paper prèviament assignat. La política espectacle desplaça una vegada més la política entesa com a servici públic.

No obstant això, el debat arriba a la seua màxima contradicció quan s'analitza el llenguatge utilitzat per a descriure determinats moviments migratoris. Existix una diferència evident entre la manera com la societat percep unes persones i unes altres segons el seu origen, la seua situació econòmica o fins i tot la seua aparença cultural. Espanya ha acollit durant els últims anys centenars de milers de ciutadans ucraïnesos que fugien d'una guerra devastadora. La reacció general va ser de solidaritat, empatia i suport institucional. Es van organitzar xarxes d'acollida, programes específics i campanyes d'ajuda. Era una resposta necessària i profundament humana. No obstant això, quan els qui arriben procedixen de països africans empobrits, el vocabulari canvia radicalment. Aleshores apareixen conceptes com invasió, amenaça o col·lapse, generant percepcions molt diferents davant de situacions que compartixen una mateixa arrel: persones que busquen una oportunitat o que fugen de contextos difícils.

Esta diferència de tracte revela una realitat incòmoda. La frontera no és únicament una línia que separa territoris; també és una construcció cultural, econòmica i social. En massa ocasions jutgem de manera diferent aquells que arriben depenent de quant s'assemblen a nosaltres o del nivell de recursos amb què compten. Si algú arriba amb estabilitat econòmica o amb una imatge que encaixa millor en els nostres esquemes culturals, rep comprensió. Si arriba sense recursos i procedix de contextos més allunyats de la nostra realitat, amb freqüència troba sospita i rebuig. Esta mirada selectiva alimenta discursos xenòfobs que simplifiquen fenòmens complexos i convertixen les persones en categories abstractes. El vertader desafiament no és únicament gestionar la migració, sinó superar els prejudicis que condicionen la nostra manera d'interpretar-la.

Potser per això resulta inevitable contemplar tota esta situació amb una certa dosi d'ironia. Hom pot imaginar perfectament una escena de l'antic programa Caiga Quien Caiga, amb Tonino acostant-se a alguns manifestants i desplegant un enorme mapa d'Europa i Àfrica. La pregunta seria senzilla: «Podria assenyalar on està Ceuta?». Probablement més d'un tindria dificultats per a respondre correctament. I eixe detall revelaria una veritat incòmoda. Per a molts participants, la qüestió no gira realment entorn de Ceuta, ni de la seua realitat social, ni dels seus desafiaments específics. La ciutat funciona simplement com un símbol dins d'una batalla política molt més àmplia. El problema deixa de ser el territori per a convertir-se en una excusa narrativa. I quan això ocorre, la ciutadania que hi viu queda atrapada entre els qui busquen resoldre problemes i els qui únicament busquen un escenari des d'on lliurar les seues guerres ideològiques.

Per això la pregunta fonamental no hauria de ser qui aconseguix mobilitzar més persones ni qui crida amb més intensitat. La qüestió veritablement important és qui està disposat a aportar solucions realistes, equilibrades i sostenibles. Les ciutats frontereres necessiten planificació, inversions, cooperació institucional i polítiques migratòries eficaces. Necessiten menys consignes i més propostes. Necessiten menys enfrontament partidista i més capacitat per a construir consensos. Perquè quan el soroll de la confrontació ocupa tot l'espai públic, els problemes reals romanen intactes. I mentre els focus il·luminen els discursos més estridents, les respostes que esperen els ciutadans continuen arribant tard o, senzillament, no arriben mai.

llegir més

1953, la gran il·lusió europea ^

1953 és una data que Europa repeteix com un mantra. La Convenció Europea dels Drets Humans entra en vigor i el continent es vesteix de dignitat, com si aquell text tinguera la capacitat màgica d’esborrar les ombres que encara s’estenen per damunt de les seues fronteres. Però la història és menys amable. La Convenció naix en un continent que encara no ha assumit els seus silencis, les seues complicitats, les seues jerarquies morals. I això la converteix en un símbol tan necessari com insuficient.

Europa, eixa Europa que es proclama far de llibertats, arriba a 1953 amb una memòria selectiva. Ha derrotat el feixisme, sí, però manté colònies, tutela pobles sencers, negocia amb dictadures quan li convé i dibuixa un mapa de drets que no és universal, sinó condicional. La Convenció és un pas endavant, però també és un mirall incòmode: recorda que els drets humans no són una conquesta europea, sinó una exigència global que Europa sovint ha interpretat a la seua manera.

El discurs oficial parla d’un compromís solemne amb la dignitat humana. La pràctica, però, mostra un continent que ha convertit els drets en una marca, en una bandera que s’alça quan cal exhibir moralitat i s’abaixa quan entren en joc interessos estratègics. El Mediterrani, hui, és la prova més crua d’aquesta contradicció. Les morts a les fronteres, els CIE, la gestió del refugi, el racisme institucional: tot això desmenteix la narrativa que Europa es va construir el 1953.

La Convenció és important perquè fixa un mínim ètic. Però un mínim no és un triomf. És un punt de partida. I Europa, massa sovint, ha confós el punt de partida amb l’arribada. Ha celebrat el text com si el text fóra suficient. Ha convertit la seua pròpia retòrica en una coartada per no mirar de front les seues falles. Ha preferit la comoditat del relat a la incomoditat de la pràctica.

Reivindicar 1953 no és celebrar-lo. És exigir que aquell compromís siga real, que no siga un exercici d’autocomplaença. És recordar que els drets humans no són un trofeu europeu, sinó una lluita permanent contra qualsevol estructura que pretenga jerarquitzar vides. És denunciar que, encara hui, Europa falla en allò que proclama amb solemnitat: la igualtat, la protecció, la dignitat.

1953 ens interpel·la perquè ens mostra que els drets humans no són història, són urgència. Que no n’hi ha prou amb haver-los signat: cal defensar-los, ampliar-los, radicalitzar-los. Que Europa no pot continuar vivint de la seua pròpia llegenda. Que la dignitat no és un text, és una pràctica quotidiana. I que només serà real quan cap vida siga negociable.

llegir més

Ceuta: entre la conquesta i la invasió, una qüestió de perspectiva històrica ^

Cada any, Ceuta commemora la presa portuguesa de 1415, un episodi que la historiografia portuguesa ha presentat tradicionalment com una gran fita de l'expansionisme atlàntic i l'inici de l'imperi ultramarí lusità. La celebració acostuma a posar l'accent en figures com el rei Joan I de Portugal o Pedro de Meneses, nomenat primer governador de la ciutat després de la seua ocupació. Però, com ocorre sovint amb la història, la manera d'explicar els fets depén molt de qui els conta.

Des d'una perspectiva portuguesa, aquell 21 d'agost de 1415 representa una conquesta heroica. Tanmateix, vista des de l'altra riba de l'estret, la mateixa acció pot definir-se perfectament com una invasió. Ceuta no era un territori buit ni una ciutat sense adscripció política. Formava part del Sultanat marínida de Fes, un dels principals estats del Magrib medieval i un antecedent històric de l'actual Marroc.

Cal recordar que el concepte d'estat nació que coneixem hui no existia en el segle XV. Quan Portugal va desembarcar a Ceuta, no va conquerir una possessió marroquina en el sentit modern de l'expressió, però sí una ciutat integrada en una estructura política magribina consolidada. Per això resulta simplista presentar aquell episodi únicament com una gesta portuguesa sense tindre en compte la realitat dels qui habitaven i governaven la ciutat abans de l'arribada de les tropes lusitanes.

La paraula és important. Quan una acció militar és protagonitzada pels nostres avantpassats solem parlar de "conquesta". Quan la realitzen altres pobles sobre el nostre territori, preferim el terme "invasió". La diferència no és tant històrica com emocional i política. Les paraules condicionen la memòria col·lectiva i contribueixen a construir relats nacionals que, amb el pas del temps, es converteixen en veritats aparentment indiscutibles.

Ceuta és un exemple magnífic d'aquesta complexitat. Ha sigut fenícia, cartaginesa, romana, visigoda, musulmana, portuguesa i espanyola. Cada període històric ha deixat una petjada en la seua identitat. Reduir la història de la ciutat a la celebració d'una única conquesta implica oblidar segles d'influència nord-africana i magribina que van marcar profundament el seu desenvolupament.

És evident que Portugal té motius per considerar 1415 una data significativa de la seua història. Però també és legítim recordar que, per als habitants del Magrib d'aquella època, aquell mateix esdeveniment va significar la pèrdua d'una ciutat important estratègicament i comercialment. Les dues visions poden coexistir sense necessitat de negar-se mútuament.

Potser la lliçó més interessant és que la història rarament és blanca o negra. Els mateixos fets poden ser celebrats com una conquesta o recordats com una invasió segons el lloc on ens situem. Per això convé mirar el passat amb esperit crític i entendre que els relats oficials, siguen portuguesos, espanyols o marroquins, només expliquen una part de la història.

Ceuta continua sent hui un punt de trobada entre Europa i Àfrica, entre la Península Ibèrica i el Magrib. Precisament per aquesta condició fronterera i plural, la seua història mereix ser contada des de totes les perspectives. Només així podrem comprendre que darrere de cada commemoració hi ha sempre una pregunta fonamental: qui està explicant la història i des d'on ho fa?

llegir més

Criança respectuosa: educar sense por, créixer amb dignitat ^

Durant massa temps hem assumit que educar era sinònim d'obeir. Generacions senceres hem crescut escoltant frases com «perquè ho dic jo», «un colp a temps arregla moltes coses» o «els xiquets han de callar quan parlen els majors». Expressions tan normalitzades que moltes vegades ni tan sols les qüestionem. Però la realitat és que darrere d'eixe model educatiu hi havia una concepció de la infància basada més en l'autoritat que en el respecte.

La criança respectuosa ha arribat per a posar damunt la taula una idea tan senzilla com revolucionària: els xiquets i les xiquetes són persones. No són adults incomplets, ni propietats de les seues famílies, ni éssers als quals cal doblegar perquè encaixen en les expectatives socials. Són persones amb drets, emocions, necessitats i una dignitat que mereix ser reconeguda des del primer dia de vida.

Tanmateix, parlar de criança respectuosa continua generant resistències. Hi ha qui la ridiculitza com una moda, qui la presenta com una renúncia a l'autoritat parental o qui la confon amb una permissivitat absoluta. Però res més lluny de la realitat. La criança respectuosa no consisteix a deixar que els fills facen el que vulguen. Consisteix a educar sense humiliacions, sense violència i sense por. Consisteix a establir límits des de l'acompanyament i no des de l'amenaça.

El problema és que encara vivim en una societat profundament adultocèntrica. S'escolta molt parlar dels drets de la infància, però massa sovint es continua considerant normal prendre decisions per ells sense escoltar-los, invalidar les seues emocions o exigir-los comportaments impossibles per a la seua etapa de desenvolupament. Quan un adult crida, solem justificar-lo. Quan un xiquet plora, moltes vegades el culpabilitzem.

És una contradicció que hauríem de revisar amb urgència.

Resulta sorprenent que una societat que defensa els drets humans, la igualtat i la dignitat de les persones accepte encara pràctiques educatives basades en la submissió. Ningú no consideraria acceptable humiliar un company de feina per a corregir un error. Ningú defensaria pegar a una persona adulta perquè aprenga una lliçó. Però encara hi ha qui justifica aquestes mateixes conductes quan la persona afectada és un menor.

La criança respectuosa ens obliga a mirar-nos al mirall i a plantejar una pregunta incòmoda: eduquem així perquè és el millor per als nostres fills o perquè és el que vam aprendre nosaltres?

Moltes conductes que repetim no provenen d'un anàlisi racional, sinó de patrons heretats. Reproduïm maneres d'educar perquè formen part de la nostra memòria emocional. Però que alguna cosa haja sigut habitual no significa que siga correcta. Durant segles es van normalitzar moltes pràctiques que hui considerem inacceptables. L'educació també evoluciona.

A més, la criança respectuosa no és sols una qüestió familiar. És una qüestió social i política. Una societat que respecta la infància és una societat que inverteix en escoles, en conciliació laboral, en serveis públics de qualitat i en suport a les famílies. És impossible demanar a mares i pares una criança conscient mentre es manté una cultura laboral que els obliga a passar més temps treballant que convivint amb els seus fills.

Parlem molt d'educació, però poc de les condicions que permeten educar bé.

Les jornades interminables, els salaris insuficients, les dificultats d'accés a l'habitatge o la manca de xarxes de suport generen una pressió enorme sobre les famílies. I quan el cansament s'acumula, la paciència desapareix. Per això la criança respectuosa no pot convertir-se en una exigència individualista dirigida exclusivament a les famílies. Necessita suport institucional, recursos i polítiques públiques que la facen viable.

També és necessari trencar amb el mite de la perfecció. Les famílies que aposten per una educació respectuosa no són perfectes. Cometen errors, s'equivoquen, perden la paciència i demanen perdó. Precisament ací resideix una de les seues grans fortaleses: la capacitat de mostrar als fills que els adults també aprenen.

Durant massa temps s'ha associat l'autoritat amb la infal·libilitat. Però l'autoritat real no consisteix a imposar-se sempre. Consisteix a ser una referència coherent, honesta i empàtica. Els fills no necessiten pares perfectes; necessiten adults presents, disponibles i capaços de reconéixer els seus errors.

La criança respectuosa representa, en el fons, una aposta per una societat més democràtica. Els valors que promou, com l'escolta activa, l'empatia, el diàleg o la resolució pacífica dels conflictes, són els mateixos que després exigim en la vida pública. És incoherent reclamar ciutadans crítics i participatius després d'una infància basada exclusivament en l'obediència cega.

Com podem esperar adults capaços de dialogar si han crescut en entorns on la seua veu no comptava?

Per això la defensa de la criança respectuosa és també una reivindicació dels drets de la infància. No es tracta de criar fills més obedients, sinó persones més lliures. No es tracta de guanyar discussions, sinó de construir relacions saludables. No es tracta d'exercir poder sobre els menors, sinó d'acompanyar-los mentre aprenen a conviure amb els altres i amb si mateixos.

Encara queda molt de camí per recórrer. Les inèrcies culturals són fortes i els canvis educatius sempre desperten recels. Però cada vegada són més les famílies, professionals de l'educació i entitats que entenen que el respecte no debilita l'autoritat, sinó que la legitima.

Potser la vertadera pregunta no és si la criança respectuosa funciona. Potser la pregunta és una altra: si nosaltres, com a adults, acceptaríem ser tractats de la mateixa manera que sovint tractem els xiquets.

La resposta, probablement, explica per què la criança respectuosa no és una moda. És una necessitat. És una qüestió de drets. I, sobretot, és una qüestió de dignitat.

llegir més

El temps que ens mesura ^

Hi ha una pregunta que sempre torna, com una onada que no es cansa de arribar a la vora: com mesure el temps. No és una pregunta innocent. No és una qüestió pràctica. És, en realitat, una manera de preguntar-me qui sóc, en quin punt del camí em trobe, quina part de mi decideix què és un inici i què és un final. Durant anys he mesurat el temps segons els calendaris dels altres, segons les estructures que m’envoltaven, segons les exigències d’un món que sempre demana més del que dona. Però amb el temps —o potser gràcies a ell— he descobert que la manera de mesurar-lo diu molt més de mi que de les hores que passen.

Quan vivia immers en la intensitat de la política, l’any començava en setembre. No era una decisió conscient. Era una sensació. Setembre era el retorn al soroll, a les reunions, a les agendes que no deixaven respirar, a aquella adrenalina estranya que et fa sentir imprescindible i, alhora, presoner. El calendari institucional marcava el meu propi equinocci. Les vacances no eren un final ni un principi: eren un parèntesi. El temps real començava quan tornava la maquinària, quan les decisions tornaven a pesar, quan la ciutat recuperava el ritme i jo m’hi enganxava com podia. Mesurar el temps en setembre era, en el fons, una manera de recordar-me que vivia en un ecosistema que no era meu, però que m’havia engolit.

Després va arribar octubre. Octubre és el mes del meu cumple. I, de sobte, l’any ja no depenia de cap estructura externa, sinó del meu propi renaixement. Cada volta que bufava les espelmes sentia que el temps es reconfigurava, que tot començava de nou, que podia decidir què deixava enrere i què em portava amb mi. Era una manera íntima de mesurar el temps, una forma de reivindicar que la vida és més meua que de ningú. Octubre es convertia en un gener personal, en un punt zero que no necessitava justificació. Mesurar el temps des del meu aniversari era una manera de tornar a casa, de recuperar el centre, de recordar que el calendari també pot ser un acte de resistència.

Més tard vaig començar a comptar de projecte en projecte. Cada idea nova era un inici. Cada final, un tancament de cicle. El temps es convertia en una successió d’impulsos creatius, en una manera de recordar que la vida avança quan jo avance, no quan ho diu un rellotge. Era una etapa frenètica, però també estimulant. El calendari es fragmentava en petites illes de sentit: un projecte que naixia, un altre que moria, un altre que es transformava. Mesurar el temps així era una manera de reconéixer que la creativitat té els seus propis ritmes, que no sempre coincideixen amb els de la societat, que no sempre són lineals, que no sempre són còmodes. Però eren meus. I això ja era molt.

Amb el temps —i amb totes aquestes maneres de comptar-lo— vaig començar a sospitar que potser no era el temps el que canviava, sinó jo. Que cada etapa vital necessitava una manera diferent de ordenar el món. Que cada versió de mi reclamava un calendari propi. Que mesurar el temps no és una operació matemàtica, sinó emocional. Que no és una qüestió de dies, sinó de intensitats. Que no és una línia recta, sinó una respiració.

I ara… ara ja no mesure res. No hi ha inici ni final. No hi ha aquella obsessió per dividir la vida en trams, per justificar que cada etapa té un principi solemne i un final dramàtic. Ara fluïsc. Com l’aigua que no pregunta on va. Com el vent que canvia de direcció sense permís. El temps ha deixat de ser una estructura rígida i ha passat a ser un moviment, una vibració, una presència. No és una cosa que controle, sinó una cosa que habite. No és una cosa que compte, sinó una cosa que visc.

Aquesta manera de relacionar-me amb el temps no és una renúncia. No és un abandonament. No és un “tot m’és igual”. És, de fet, el contrari. És una manera de estar més atent, més present, més conscient. Quan deixes de comptar, comences a mirar. Quan deixes de dividir, comences a sentir. Quan deixes de perseguir, comences a ser. El temps, així, es converteix en una textura, en una llum, en una temperatura. No és un enemic que s’escapa, sinó un espai que s’obre.

Potser mesurar el temps era només una manera de sentir control. Una manera de creure que podia ordenar el caos, que podia domesticar la incertesa, que podia posar límits a allò que no en té. Potser era una manera de protegir-me, de donar-me una estructura, de evitar que tot em caiguera damunt. Però ara sé que el control és una il·lusió. Que el temps no es deixa domesticar. Que no és una cosa que es puga tancar en capsa. Que no és una cosa que es puga retallar en mesos, setmanes o dies. El temps és una força. I, com totes les forces, només es pot respectar.

Deixar de mesurar-lo és, per fi, una manera d’estar viu. Una manera de reconéixer que la vida no necessita ser ordenada per ser viscuda. Que no cal dividir-la per entendre-la. Que no cal comptar-la per sentir-la. Que el temps, quan el deixes fluir, es converteix en una música. I que, si escoltes bé, sempre et diu on estàs.

llegir més