Nou Règim 2025. Preàmbul. ^

El preàmbul de la Constitució espanyola és una declaració de principis que pretén condensar les aspiracions fundacionals d’un estat modern: justícia, llibertat, seguretat i benestar col·lectiu. Llegit amb perspectiva contemporània, aquest text revela tant les fortaleses com les limitacions d’un marc constitucional nascut en una transició històrica concreta. En primer lloc, la invocació de la sobirania popular i de la convivència democràtica és un recordatori valuós que la legitimitat política ha de derivar de la participació i del respecte a la pluralitat. Tanmateix, la mera proclamació no garanteix per si sola que la democràcia siga efectiva, inclusiva i capaç de respondre als reptes socials i ecològics del segle xxi.

La referència a un “ordre econòmic i social just” obri una porta que cal travessar amb valentia: la justícia social no és un objectiu neutre, sinó una política activa que exigeix redistribució, protecció dels drets laborals, serveis públics robustos i mesures per combatre la desigualtat. En un context on la precarietat laboral, la crisi climàtica i la concentració de riquesa marquen la vida quotidiana de moltes persones, la promesa d’un ordre just ha de traduir-se en instruments concrets que prioritzen la dignitat humana per damunt del benefici privat.

La idea d’un Estat de Dret que assegure l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular és fonamental, però cal recordar que les lleis poden ser instruments de protecció o de reproducció d’injustícies. La qualitat democràtica d’un estat es mesura també per la transparència, la rendició de comptes i la capacitat de la ciutadania per incidir en les decisions públiques. Això implica reforçar mecanismes de participació, lluitar contra la corrupció i garantir que les institucions no esdevinguen aliades d’interessos privats que desvirtuen la funció pública.

La protecció dels drets humans, de les cultures, de les llengües i de les institucions dels diferents pobles d’Espanya és un punt que mereix una lectura atenta des d’una òptica plurinacional i intercultural. El reconeixement formal no basta si no va acompanyat de polítiques que promoguen l’educació en la diversitat, el suport a les llengües pròpies i la descentralització real que empodere els municipis i les comunitats. La convivència democràtica es nodreix del respecte mutu i de la capacitat d’articular marcs comuns que no anul·len les identitats, sinó que les integren com a part d’un projecte compartit.

La promoció del progrés cultural i econòmic per assegurar una qualitat de vida digna posa el focus en la necessitat d’un desenvolupament sostenible i inclusiu. Avui, progrés ha de significar transició ecològica, economia de cura, aposta per la ciència i la cultura com a bé comú, i polítiques que garanteixen habitatge, salut i educació per a totes les persones. La dignitat no pot dependre de la capacitat adquisitiva; ha de ser un dret efectiu que l’Estat i les institucions protegeixen i promouen.

La voluntat d’establir una societat democràtica avançada i de col·laborar en relacions pacífiques i de cooperació internacional reflecteix una vocació oberta i solidària. En un món interdependent, la política exterior ha de prioritzar la cooperació per la justícia climàtica, la defensa dels drets humans i la resolució pacífica de conflictes. Això exigeix coherència entre la política interna i la internacional: no es pot defensar la pau i la cooperació mentre es toleren desigualtats internes o es vulneren drets fonamentals.

En conjunt, el preàmbul ofereix una brúixola ètica. Però per fer-la útil cal traduir les paraules en polítiques concretes, amb instruments de participació ciutadana, amb una fiscalitat justa, amb una aposta decidida per la transició ecològica i amb mesures que garanteixin la igualtat efectiva entre gèneres i la protecció de les minories. La legitimitat d’un text constitucional no resideix només en la seua redacció, sinó en la capacitat de la societat i de les institucions per fer-lo realitat.

Preambul per al segle XXI

La nació que compartim, arrelada en la pluralitat de pobles i llengües, amb la voluntat de garantir la justícia social, la llibertat i la seguretat de totes les persones, i exercint la sobirania col·lectiva, proclama el seu compromís amb un projecte comú basat en la cura de la vida i del planeta. Volem una convivència democràtica que es fonamente en la participació real de la ciutadania, en la transparència de les institucions i en la defensa dels serveis públics com a pilars de l’equitat.

Ens comprometem a construir un ordre econòmic i social que posi en el centre la dignitat humana i la sostenibilitat ecològica, on l’economia servisca per a la vida i no la vida per a l’economia. Reafirmem la necessitat d’un Estat de Dret que garantisca la igualtat davant la llei, la protecció dels drets humans i la lluita decidida contra la corrupció i les desigualtats estructurals, amb mecanismes que permeten a la ciutadania controlar i participar en les decisions públiques.

Protegim i promovem la riquesa cultural i lingüística de tots els pobles que conformen l’Estat, reconeixent la pluralitat com a font d’enriquiment i no com a obstacle. Defenem el dret de cada comunitat a preservar i desenvolupar la seua llengua, cultura i institucions, i apostem per polítiques que garanteisquen l’accés universal a l’educació, la salut i la cultura en condicions d’igualtat.

Promovem el progrés social i econòmic mitjançant una transició justa cap a una economia descarbonitzada, amb ocupació digna, habitatge accessible i una xarxa de cures que reconega i redistribuïsca les responsabilitats. Entenem el desenvolupament com un procés que ha de respectar els límits del planeta i assegurar una qualitat de vida digna per a totes les persones, ara i en el futur.

Aspiram a una societat democràtica avançada que garantisca la igualtat de gènere, la justícia social, la protecció de les persones més vulnerables i la promoció de la participació ciutadana en tots els nivells de decisió. Reforcem el paper dels municipis i de la societat civil com a agents essencials per a la construcció d’un model polític més pròxim, transparent i responsable.

Assumim la responsabilitat de contribuir a la pau i a la cooperació internacional, treballant amb altres pobles i nacions per afrontar els reptes globals, especialment la crisi climàtica, les desigualtats i les migracions, des d’una perspectiva de solidaritat i respecte als drets humans. En conseqüència, les institucions representatives aproven i la ciutadania ratifica aquest compromís amb una Constitució que vol ser eina de transformació, justícia i esperança per a les generacions presents i futures.

llegir més

Re Constitució ^

La Constitució Espanyola de 1978, nascuda en un context de transició política i pacte entre forces ideològiques diverses, ha sigut durant dècades el fonament jurídic i institucional de l’Estat. No obstant això, el pas del temps ha evidenciat les seues limitacions, especialment pel que fa a la representació inclusiva, la sensibilitat territorial, la igualtat efectiva i el reconeixement de la diversitat. En aquest article, des de la mirada crítica i compromesa amb la transformació democràtica, intente analitzar les mancances estructurals de la carta magna i proposem línies de reescriptura que la facen més justa, plural i adaptada al segle XXI.

La redacció original de la Constitució respon a una Espanya que eixia d’una dictadura, amb por al conflicte i necessitat de consens. Això explica el llenguatge neutre en aparença però profundament masculinitzat, la rigidesa en la reforma dels articles, la concepció centralista de l’Estat i la invisibilització de col·lectius històricament marginats. El text constitucional, tot i proclamar la igualtat formal, no incorpora una perspectiva feminista, ni contempla la diversitat sexual, ni reconeix amb claredat les nacions que conformen l’Estat. A més, la seua estructura lingüística continua reproduint esquemes patriarcals, amb un ús sistemàtic del masculí com a suposat genèric, que exclou simbòlicament les dones, les persones no binàries i altres identitats dissidents.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta exclusió es troba en l’article 1.2, que afirma que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. Aquesta formulació, aparentment neutra, oculta la pluralitat de pobles que conviuen a l’Estat espanyol i perpetua una visió homogènia que no reconeix la realitat plurinacional. Reescriure aquest article des d’una òptica inclusiva implicaria reconéixer explícitament que la sobirania és compartida entre els diversos pobles que conformen l’Estat, i que la seua expressió democràtica ha de respectar les identitats territorials, lingüístiques i culturals.

També cal revisar l’article 14, que proclama que les persones espanyoles són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. Tot i que aquest article ha sigut clau en la defensa de drets, la seua redacció continua sent insuficient. No es fa menció explícita a la identitat de gènere, a l’orientació sexual, a la discapacitat ni a altres formes de diversitat que hui són fonamentals per a una societat justa. Una reescriptura inclusiva hauria d’incorporar aquests elements, reconéixer les discriminacions estructurals i establir mecanismes de protecció efectiva.

La necessitat de reformar la Constitució no és només lingüística, sinó també conceptual. El Ministeri d’Igualtat, en una iniciativa valenta, va proposar a la Real Acadèmia Espanyola un estudi sobre l’adequació del text constitucional al llenguatge inclusiu. Aquesta proposta, tot i generar polèmica, posa damunt la taula una qüestió fonamental: el llenguatge construeix realitat. Si la Constitució parla només en masculí, si invisibilitza les dones, si no contempla les identitats diverses, està contribuint a perpetuar una visió excloent de la ciutadania. Reformar el llenguatge és reformar la mirada, és obrir la porta a una democràcia més plena.

Però la resistència a aquesta reforma és significativa. Hi ha qui considera que modificar el llenguatge constitucional és una frivolitat, una concessió a la correcció política. Aquesta postura ignora que el llenguatge no és neutre, que té implicacions simbòliques i pràctiques. Parlar de ciutadania en lloc de ciutadans, reconéixer les persones en tota la seua diversitat, utilitzar formes no sexistes, són accions que dignifiquen el text i el fan més representatiu. No es tracta de canviar paraules per caprici, sinó de transformar el relat institucional perquè siga fidel a la realitat plural de la societat.

Una altra qüestió clau és la representació territorial. La Constitució parla de nacionalitats i regions, però no reconeix amb claredat el dret a l’autodeterminació ni la sobirania compartida. Això ha generat conflictes recurrents, especialment en territoris com Catalunya, el País Basc o el País Valencià, on la identitat col·lectiva té una dimensió històrica, cultural i política que no pot ser ignorada. Reescriure la Constitució des d’una perspectiva inclusiva implica reconéixer la plurinacionalitat de l’Estat, establir mecanismes de diàleg i respecte mutu, i garantir que cada poble puga decidir democràticament el seu futur.

En aquest sentit, caldria revisar l’article 2, que afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola. Aquesta afirmació, més pròpia d’un estat centralista que d’una democràcia plural, ha sigut utilitzada per a negar el dret a decidir i per a justificar la repressió de moviments sobiranistes. Una redacció més inclusiva podria parlar d’una comunitat d’identitats compartides, d’un pacte entre pobles, d’una convivència basada en el respecte i la llibertat. No es tracta de trencar, sinó de reconéixer i construir des de la diversitat.

La reforma constitucional també hauria d’incorporar una perspectiva feminista. Això implica no només canviar el llenguatge, sinó revisar els continguts per a garantir la igualtat real entre dones i homes, i per a reconéixer les aportacions històriques de les dones a la construcció democràtica. Caldria incloure articles específics sobre la lluita contra la violència masclista, sobre la corresponsabilitat en les cures, sobre la representació paritària en les institucions, i sobre el dret a una vida lliure de discriminacions. La Constitució ha de ser una eina per a transformar les estructures patriarcals, no per a perpetuar-les.

A més, la carta magna ha de reconéixer la diversitat sexual i de gènere. Hui dia, les persones LGTBI continuen patint discriminació, invisibilització i violència. La Constitució ha de garantir el dret a l’autodeterminació de gènere, el reconeixement de les famílies diverses, la protecció contra l’odi i la promoció de la igualtat. Això implica revisar articles com el 32, que parla del dret a contraure matrimoni en termes binaris, i adaptar-los a una concepció més oberta i respectuosa de les relacions afectives.

També cal incorporar la perspectiva de la discapacitat. Les persones amb diversitat funcional han estat històricament excloses del relat constitucional. La reforma ha de garantir l’accessibilitat universal, la participació plena en la vida política i social, i el reconeixement de la diversitat com a valor. Això implica revisar el llenguatge capacitista, eliminar les barreres simbòliques i materials, i establir mecanismes de protecció i promoció dels drets.

La infància i la joventut també mereixen una atenció especial. La Constitució ha de reconéixer els drets específics de les persones menors d’edat, garantir la seua protecció integral, i promoure la seua participació activa en la vida democràtica. Això implica revisar articles com el 27, que parla del dret a l’educació, per a incorporar una visió més inclusiva, participativa i respectuosa amb la diversitat.

Finalment, la reforma constitucional ha de ser un procés participatiu, obert a la ciutadania, als col·lectius socials, als territoris. No pot ser una reforma d’elits, sinó una reescriptura col·lectiva que done veu a les persones, que incorpore les experiències, les lluites, les esperances. La Constitució ha de ser un pacte viu, en constant revisió, capaç d’adaptar-se als canvis socials i de promoure una convivència basada en el respecte, la justícia i la llibertat.

En conclusió, la Constitució Espanyola necessita una reescriptura profunda per a ser realment inclusiva. Cal revisar el llenguatge, els continguts, les estructures, les absències. Cal reconéixer la diversitat, la pluralitat, les identitats. Cal incorporar les veus silenciades, les experiències marginades, les lluites oblidades. Només així podrem construir una democràcia plena, una convivència justa, una societat que es mire en el seu text fonamental i s’hi reconega amb dignitat. La Constitució no és només un document jurídic: és un relat de país, una eina de transformació, un espill de Cada coma pot incloure o excloure. Per això cal escriure amb cura, amb respecte, amb amor pel poble. Per això cal fer de la Constitució un espai de trobada, un espill on ens puguem mirar i reconéixer. Per això cal que siga nostra, de totes, per a totes.

llegir més

María Moliner memòria viva d’una intel·lectual arrelada al territori ^

Quan parlem de María Moliner, solem evocar la imatge d’una dona que, amb paciència infinita i rigor intel·lectual, va construir un diccionari que encara hui és referència per a la llengua castellana. Però si ens quedem només en eixa fotografia, correm el risc de reduir-la a una figura abstracta, deslligada de la vida quotidiana i dels territoris que la van acollir. Sagunt i el Port de Sagunt formen part d’eixa biografia, i és precisament ací on la seua història es transforma en patrimoni compartit. Escriure sobre ella des de la mirada del Camp de Morvedre és reivindicar que la memòria no és només un relat acadèmic, sinó també un vincle afectiu i col·lectiu.

María Moliner va nàixer a Paniza, a la província de Saragossa, en 1900. Des de molt jove va destacar per la seua curiositat intel·lectual i per la capacitat d’ordenar el món a través de les paraules. El seu pas per la universitat i l’ingrés en el cos de bibliotecaris i arxivers li van obrir les portes a una trajectòria professional marcada per la defensa de la cultura com a eina de democratització. Però la seua vida personal la va portar fins a Sagunt, on es va casar en 1925 amb Fernando Ramón Ferrando, catedràtic de Física. Aquell acte íntim, celebrat a la parròquia de Sagunt, va establir un lligam que encara ressona en la memòria local.

El matrimoni va viure uns anys al Port de Sagunt, en un moment en què la ciutat estava immersa en la transformació industrial i social que comportava l’expansió de la siderúrgia. Imaginar a María Moliner passejant pels carrers del Port, observant la vida obrera, les famílies que arribaven de diferents punts de l’Estat per treballar en la fàbrica, és reconéixer que la seua mirada lexicogràfica no estava deslligada de la realitat. El diccionari que anys després elaboraria no era un exercici d’erudició aïllada, sinó una resposta a la necessitat de fer la llengua més pròxima, més útil, més humana. I eixa sensibilitat es nodria també de les experiències viscudes en territoris com el nostre.

La relació de Moliner amb Sagunt i el Port no ha estat sempre prou visibilitzada. Moltes vegades, la memòria local ha quedat eclipsada per la dimensió estatal de la seua obra. Però en els darrers anys, institucions i col·lectius han fet un esforç per recuperar eixa vinculació. L’existència de l’IES María Moliner al Port de Sagunt és una mostra clara de com la comunitat educativa ha volgut fer present el seu nom en el dia a dia de les noves generacions. No és només un homenatge, és també una manera de dir que la cultura i la llengua són part de la identitat del territori, i que figures com ella ens ajuden a projectar-nos amb dignitat.

Quan pensem en la importància de María Moliner, cal recordar que el seu diccionari va ser concebut com una obra per a la gent. No buscava només definir, sinó explicar, exemplificar, fer que cada paraula tinguera vida. En eixe sentit, la seua tasca connecta amb la idea de Sagunt com a ciutat que ha sabut fer de la memòria un relat viu. La nostra història, marcada per la romanitat, per la industrialització, per les lluites obreres i per la diversitat cultural, necessita també ser contada amb paraules que no siguen fredes ni distants. Moliner ens ensenya que la llengua és un instrument per a dignificar la vida quotidiana, i que cada definició pot ser un pont entre el saber i la gent.

El Port de Sagunt, en els anys vint i trenta, era un espai de contrastos. D’una banda, la modernitat industrial; de l’altra, les dificultats socials i les tensions polítiques que acabarien esclatant amb la Guerra Civil. María Moliner, com a bibliotecària i intel·lectual, va defensar sempre la idea que la cultura havia de ser accessible. Durant la República, va participar en projectes de biblioteques populars, convençuda que la lectura era una eina de transformació social. És fàcil imaginar que eixa convicció es va veure reforçada per l’experiència de viure en un entorn com el Port, on la necessitat de formació i d’accés al coneixement era urgent per a una població obrera que buscava dignitat.

La seua vida, però, no va ser senzilla. La dictadura franquista la va relegar, li va impedir ocupar càrrecs de responsabilitat i la va condemnar a un cert ostracisme institucional. Malgrat això, va continuar treballant en el seu diccionari, amb una constància admirable. Eixa resistència silenciosa és també un exemple per a Sagunt i el Port, territoris que han sabut resistir a les adversitats, reinventar-se i mantindre viva la seua identitat. La memòria de Moliner ens recorda que la cultura és una forma de resistència, i que fins i tot en els moments més foscos es pot construir un llegat que transcendisca.

En l’actualitat, parlar de María Moliner a Sagunt i al Port és parlar de com volem construir la nostra identitat col·lectiva. No es tracta només de recordar que va viure ací, sinó de fer que la seua figura inspire projectes culturals, educatius i socials. Imaginem un Sagunt que, a través de la seua memòria, impulse programes de lectura comunitària, tallers de llengua inclusiva, espais de reflexió sobre el poder de les paraules. Imaginem un Port que, amb el seu nom en un institut, genere debats sobre la importància de la cultura en la vida obrera i en la transformació social. Eixa seria la millor manera d’honrar-la: fer que la seua obra continue viva en el nostre dia a dia.

La llengua inclusiva, que hui reivindiquem com a eina per a reconéixer la diversitat i la igualtat, té molt a veure amb l’esperit de Moliner. El seu diccionari no era neutre, era un diccionari que volia reflectir la vida real, amb exemples que mostraven la pluralitat d’usos. En eixe sentit, podem dir que la seua obra anticipava la necessitat de fer que la llengua siga un espai d’acollida, no d’exclusió. Sagunt i el Port, amb la seua diversitat cultural i social, són escenaris perfectes per a continuar eixa tasca. La memòria de Moliner ens convida a pensar la llengua com a casa comuna, on totes les persones troben un lloc.

Escriure un article d’opinió sobre María Moliner des de Sagunt és també una manera de reivindicar el paper de les dones en la història cultural. Moltes vegades, les biografies femenines han quedat invisibilitzades, reduïdes a notes a peu de pàgina. Però Moliner va demostrar que la intel·lectualitat no té gènere, que la capacitat de transformar la llengua i la cultura és patrimoni de totes les persones. En un territori com el nostre, on les dones han tingut un paper fonamental en les lluites socials, en les festes, en la transmissió de la memòria, recordar a Moliner és sumar una veu més a eixa coral de dignitat.

La relació entre Moliner i Sagunt no és només un fet històric, és també una oportunitat per a construir futur. Si volem que la nostra ciutat siga referent cultural, hem de saber aprofitar eixes figures que ens connecten amb la història universal. Moliner ens dona prestigi, però sobretot ens dona un relat: el relat d’una dona que va creure en la cultura com a eina de transformació, que va viure en el nostre territori i que va deixar una empremta que encara podem fer créixer. La millor manera de fer-ho és integrant la seua memòria en els projectes educatius, en les campanyes culturals, en les festes que celebren la identitat col·lectiva.

Quan pensem en Sagunt i el Port, pensem en una ciutat que ha sabut conjugar passat i futur. El teatre romà, la siderúrgia, les festes populars, la diversitat cultural, tot forma part d’un mosaic que ens defineix. María Moliner és una peça més d’eixe mosaic, una peça que ens recorda que la llengua és fonamental per a contar-nos i per a projectar-nos. Sense paraules, no hi ha memòria; sense memòria, no hi ha identitat. El seu diccionari és un monument de paper, però la seua vida al nostre territori és un monument de carn i ossos, de vivències compartides.

En definitiva, la relació de María Moliner amb Sagunt i el Port és una invitació a pensar la cultura com a patrimoni com a patrimoni compartit, com a espai de trobada entre la biografia individual i la memòria col·lectiva. María Moliner no és només una intel·lectual que va escriure un diccionari monumental; és també una dona que va viure en un territori concret, que va establir vincles afectius i que va deixar una empremta que encara podem reconéixer. Sagunt i el Port de Sagunt tenen l’oportunitat de fer d’eixa empremta un relat viu, capaç d’inspirar les generacions presents i futures.

La cultura, quan es vincula amb la vida quotidiana, es transforma en motor de comunitat. Moliner ho va entendre perfectament: un diccionari no és un llibre per a erudits, sinó una eina per a la gent. Sagunt i el Port, amb la seua diversitat social i cultural, poden fer d’eixa idea un principi rector. Imaginem biblioteques obertes, projectes de lectura compartida, tallers de llengua que posen en valor la pluralitat dialectal i la riquesa de les paraules. Imaginem que cada xiquet i cada jove que entra a l’IES María Moliner descobreix que el nom de la seua escola no és casual, sinó que porta darrere una història de dignitat i de compromís amb la cultura.

La memòria de Moliner ens obliga també a reflexionar sobre el paper de les dones en la història cultural. Massa vegades, les seues aportacions han estat invisibilitzades o relegades a un segon pla. Però ella va demostrar que la intel·lectualitat no té gènere, que la capacitat de transformar la llengua i la cultura és patrimoni de totes les persones. En un territori com el nostre, on les dones han estat protagonistes en les lluites obreres, en les festes, en la transmissió de la memòria familiar i comunitària, recordar a Moliner és sumar una veu més a eixa coral de dignitat i resistència.

El Port de Sagunt, amb la seua història industrial, és un escenari privilegiat per a entendre la importància de la cultura com a eina de cohesió. La siderúrgia va portar treball, però també va portar diversitat, barreja de procedències, necessitat de construir una identitat compartida. Moliner, amb el seu diccionari, va fer exactament això: va construir una eina que permetia a totes les persones trobar-se en la llengua, reconéixer-se en les paraules, sentir que la comunicació era possible. El paral·lelisme és evident: així com el Port va ser un espai de trobada de persones, el diccionari va ser un espai de trobada de paraules.

En un moment en què les llengües i les identitats es veuen sovint amenaçades per la uniformitat global, la figura de Moliner ens recorda que la diversitat és riquesa. El seu diccionari no buscava imposar una norma rígida, sinó mostrar la pluralitat d’usos, la vitalitat de la llengua. Sagunt i el Port, amb la seua identitat valenciana, amb la seua pluralitat cultural, poden fer d’eixa idea un principi de futur. La llengua inclusiva que hui reivindiquem és hereva d’eixa sensibilitat: una llengua que acull, que reconeix, que dignifica.

La commemoració de María Moliner a Sagunt i al Port no hauria de ser només un acte institucional, sinó un procés comunitari. No es tracta de posar plaques o de fer discursos, sinó de generar espais de participació, de fer que la seua memòria siga motor de projectes culturals i educatius. Imaginem un festival de la paraula, on es combinen lectures, teatre, música i reflexió sobre la importància del llenguatge. Imaginem rutes de memòria que expliquen la seua vida al Port, que connecten la seua biografia amb la història obrera i amb la identitat local. Imaginem que cada veí i veïna sent que Moliner forma part de la seua història personal.

La cultura, com deia ella, és una eina de democratització. Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de fer d’eixa idea un principi rector. No es tracta només de recordar el passat, sinó de construir futur. La memòria de Moliner ens convida a pensar en una ciutat que aposta per la lectura, per la llengua inclusiva, per la diversitat cultural, per la dignitat de les persones. Una ciutat que entén que les paraules no són només signes, sinó ponts entre les persones, instruments de convivència, motors de transformació.

En definitiva, María Moliner és molt més que una lexicògrafa. És una dona que va creure en la cultura com a eina de dignitat, que va viure en el nostre territori i que va deixar una empremta que encara podem fer créixer. Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de fer d’eixa empremta un relat viu, capaç d’inspirar les generacions presents i futures. La millor manera d’honrar-la és fer que la seua obra continue viva en el nostre dia a dia, que la seua memòria siga motor de comunitat, que les seues paraules siguen ponts de convivència. Perquè, al cap i a la fi, la llengua és la casa comuna, i María Moliner ens va ensenyar a habitar-la amb dignitat i amb esperança.

llegir més

El Voluntariat com a motor del canvi: un any per a celebrar i potenciar ^

En 2026, el món celebrarà l'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible, una iniciativa proclamada per les Nacions Unides per a reconéixer i potenciar el paper crucial del voluntariat en l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Aquest any especial és una oportunitat per a reflexionar sobre la importància del voluntariat i el seu impacte en les nostres comunitats i en el món.

El voluntariat és una expressió de solidaritat i compromís social. Les persones voluntàries dediquen el seu temps i esforç de manera desinteressada per a millorar la vida dels altres i contribuir al bé comú. Aquesta labor altruista és fonamental per a construir societats més justes, equitatives i sostenibles.

Les persones voluntàries són les primeres a respondre a les necessitats de les seues comunitats. Ja siga a través de projectes d'educació, salut, medi ambient o desenvolupament comunitari, el seu treball té un impacte directe i tangible en la vida de les persones. Aquest impuls a l'acció local és essencial per a abordar els desafiaments específics de cada comunitat.

El voluntariat fomenta la solidaritat, la cooperació i el sentit de pertinença. En treballar juntes per un objectiu comú, les persones voluntàries creen vincles més forts entre les persones i enforteixen el teixit social. Aquesta cohesió social és vital per a construir comunitats resilients i unides.

Les persones voluntàries treballen en estreta col·laboració amb els governs i altres organitzacions per a ampliar l'abast de les polítiques públiques i abordar els desafiaments més urgents. La seua labor complementa l'acció governamental i contribueix a la implementació efectiva dels ODS.

L'exemple de les persones voluntàries motiva a més persones a involucrar-se en causes socials i a convertir-se en agents de canvi. La seua dedicació i compromís són una font d'inspiració per a totes, demostrant que cadascuna de nosaltres pot fer una diferència.

A Europa, el voluntariat és una pràctica molt estesa i valorada. El Cos Europeu de Solidaritat és una de les iniciatives més destacades, oferint oportunitats de voluntariat transfronterer per a joves de 18 a 30 anys. Aquest programa permet a les persones voluntàries adquirir noves habilitats, conéixer altres cultures i contribuir a projectes en àmbits com el medi ambient, la salut i la inclusió social.

Al País Valencià, el voluntariat té una presència significativa gràcies a la Plataforma del Voluntariat del País Valencià, que agrupa més de 166 entitats sense ànim de lucre. Aquesta xarxa treballa per a promocionar i difondre l'acció voluntària, així com per a desenvolupar activitats que impulsen el tercer sector. Els programes de voluntariat juvenil de l'IVAJ també són una peça clau, oferint oportunitats per a joves que volen contribuir a la societat de manera desinteressada.

A Sagunt, el voluntariat és una part integral de la comunitat. L'Ajuntament de Sagunt ha posat en marxa diversos programes de voluntariat per a ajudar els col·lectius més vulnerables. Un dels projectes destacats és "Connectem Sagunt", que busca combatre la soledat no desitjada de les persones majors. Aquest tipus d'iniciatives demostren com el voluntariat pot tindre un impacte positiu i directe en la vida de les persones a nivell local.

Al llarg de 2026, es duran a terme nombroses activitats i campanyes per a visibilitzar el treball de les persones voluntàries, reconéixer la seua contribució i fomentar la seua participació. Aquestes iniciatives inclouran conferències, seminaris, campanyes de sensibilització i celebracions.

Les conferències i seminaris seran espais de trobada per a compartir experiències, bones pràctiques i coneixements sobre el voluntariat. Aquests esdeveniments permetran a les persones voluntàries aprendre unes de les altres i enfortir les seues capacitats.

Les campanyes de sensibilització estaran dirigides a la societat en general per a promoure la cultura del voluntariat i animar a més persones a participar. Aquestes accions buscaran augmentar la consciència sobre la importància del voluntariat i el seu impacte positiu.

El reconeixement a les persones voluntàries serà una part central de les celebracions. Es destacarà la labor d'aquelles que s'han distingit pel seu compromís i dedicació, atorgant-los guardons i celebracions especials.

L'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible serà una oportunitat per a reflexionar sobre el paper del voluntariat i la seua contribució als ODS. També serà un any d'acció, en el qual es buscarà potenciar i expandir l'impacte del voluntariat.

El voluntariat és una eina poderosa per a construir un futur sostenible. A través de la seua labor, les persones voluntàries contribueixen a la protecció del medi ambient, la promoció de la igualtat i la millora de la qualitat de vida de les persones.

L'Any Internacional de les Voluntàries i Voluntaris per al Desenvolupament Sostenible és una crida a l'acció per a totes. És una invitació a involucrar-se, a contribuir i a ser part del canvi. Juntes, podem construir un món millor i més sostenible per a les generacions futures.

llegir més

Retard d’alerta per excusa lingüística ^

El 29 d’octubre de 2024 va ser una data que quedarà marcada en la memòria col·lectiva del País Valencià per un fet que, aparentment anecdòtic, revela molt més del que sembla. El sistema d’alerta d’emergències, conegut com ES Alert, va patir un retard de quasi dues hores en la seua emissió. Segons la declaració del subdirector d’Emergències Jorge Suárez, un dels motius d’aquest retard va ser la necessitat de fer canvis lingüístics en el missatge en valencià. La consellera Salomé Pradas i el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, haurien intervingut per modificar detalls relacionats amb la llengua, com accents i altres qüestions formals.  

La notícia va generar perplexitat i indignació. En un context d’emergència, on cada minut compta, la idea que la seguretat de la ciutadania es veja compromesa per una discussió sobre ortografia o matisos lingüístics resulta difícil d’acceptar. La llengua és un patrimoni col·lectiu, un element identitari que cal cuidar i respectar, però mai pot ser un obstacle per a la protecció immediata de les persones. El retard en l’enviament del missatge va posar en evidència una tensió latent: la instrumentalització política de la llengua.  

El valencià ha estat històricament relegat, invisibilitzat o utilitzat com a arma de confrontació. Quan es tracta de garantir drets bàsics, com la seguretat, la llengua hauria de ser un pont, no una barrera. El fet que es posara l’accent en detalls lingüístics en un moment de crisi fa pensar que la llengua es va convertir en una excusa, una cortina de fum per tapar una gestió deficient. La pregunta és inevitable: ara els importa la llengua, abans? Quan es marginava el valencià en àmbits oficials, quan es reduïa la seua presència en l’administració, quan es qüestionava la seua unitat o la seua dignitat, també importava tant?  

Aquest episodi ens obliga a reflexionar sobre el paper de la llengua en la vida pública. El valencià no és un caprici ni un detall ornamental. És la llengua de centenars de milers de persones, la clau de la seua identitat i la seua manera de relacionar-se amb el món. En un sistema d’alerta, rebre un missatge en valencià és una garantia de comprensió i de confiança. Però això no pot justificar un retard. La tecnologia permet preparar missatges multilingües amb rapidesa i precisió. El problema no és la llengua, sinó la gestió.  

Quan es parla de “accents i detalls” com a motiu d’un retard, es transmet la idea que la llengua és un problema. I això és perillós. La llengua no és mai un problema, és una oportunitat. El problema és la falta de previsió, la improvisació i la utilització política d’un element que hauria de ser neutral en un context d’emergència. La seguretat no pot dependre de si una coma està ben posada o si un accent és obert o tancat. La seguretat depèn de la rapidesa, de la claredat i de la responsabilitat institucional.  

Aquest cas també ens mostra com la llengua es converteix en un camp de batalla simbòlic. Hi ha qui la defensa amb passió, hi ha qui la menysté, i hi ha qui la utilitza com a instrument per a justificar decisions. Però la llengua no pot ser una excusa. La ciutadania té dret a ser informada en la seua llengua, i té dret a ser protegida sense retards. La gestió de l’ES Alert hauria d’haver estat planificada amb antelació, amb missatges preparats en valencià i en castellà, sense necessitat de debats improvisats enmig d’una crisi.  

La pregunta que plana és si realment la llengua va ser el motiu del retard o si es va utilitzar com a justificació. És fàcil culpar la llengua, perquè és un tema sensible, que desperta emocions i polaritza. Però darrere d’aquesta explicació pot haver-hi una realitat més incòmoda: la falta de coordinació, la improvisació i la incapacitat de reaccionar amb eficàcia. La llengua es converteix així en un paravent, en una manera de desviar l’atenció.  

El debat sobre la llengua en el País Valencià és antic i complex. Ha estat marcat per la tensió entre la defensa del valencià com a llengua pròpia i la resistència d’alguns sectors a reconéixer-lo en igualtat amb el castellà. En aquest context, qualsevol menció a la llengua es carrega de significat polític. Però cal separar les coses. En una emergència, la prioritat és salvar vides. La llengua ha d’estar present, però no pot ser un obstacle.  

El que va passar el 29 d’octubre és un avís. Ens mostra que encara no hem resolt la relació entre llengua i institucions. Ens mostra que la llengua continua sent utilitzada com a arma política, fins i tot en moments on hauria de ser un element de cohesió. I ens mostra que la gestió de les emergències necessita professionalitat, previsió i respecte per la diversitat lingüística.  

La llengua és un patrimoni que cal defensar cada dia. Però defensar-la no significa convertir-la en excusa. Defensar-la significa garantir que estiga present en tots els àmbits, de manera natural i eficient. Significa que un missatge d’alerta arribe en valencià i en castellà alhora, sense retards, sense improvisacions. Significa que la ciutadania se senta respectada i protegida.  

El retard de l’ES Alert no és només un error tècnic. És un símptoma d’una manera de fer política que encara no ha superat la instrumentalització de la llengua. És un recordatori que la llengua continua sent vista com un problema per alguns, i com una oportunitat per altres. I és una crida a la responsabilitat: les institucions han de deixar de jugar amb la llengua i han de començar a respectar-la de veritat.  

La llengua no pot ser mai una cortina de fum. No pot ser mai una excusa per a tapar errors. Ha de ser un element de dignitat, de confiança i de cohesió. El que va passar el 29 d’octubre ens obliga a exigir que la llengua siga respectada, però també que la gestió de les emergències siga professional i eficient. La ciutadania mereix ser protegida sense retards, i mereix ser respectada en la seua llengua.  

En definitiva, el cas de l’ES Alert ens mostra que encara queda molt de camí per recórrer. Cal superar la instrumentalització política de la llengua, cal planificar amb responsabilitat i cal entendre que la llengua és part de la nostra identitat, però no pot ser mai un obstacle per a la seguretat. La llengua ha de ser un pont, no una barrera. I les institucions han de demostrar que la respecten de veritat, no només quan els convé.  

Aquest article és una crida a la reflexió. La llengua importa, sempre. Però la seguretat també. I quan es tracta de protegir vides, la llengua ha de ser un aliat, no una excusa. El 29 d’octubre ens va mostrar les febleses del sistema, però també ens ofereix una oportunitat: la d’aprendre, la de millorar i la de construir un futur on la llengua i la seguretat caminen juntes, sense retards, sense excuses, amb dignitat i amb responsabilitat.  

llegir més