Mireia, Aitana, hi ha ferides que no deixen blaus. No sagnen. No apareixen en una radiografia. No obliguen a portar una bena. I, tanmateix, poden acompanyar una persona durant anys. Quan pense en la violència entre iguals, en l’assetjament escolar i en eixa extensió permanent que hui habita dins dels telèfons i les pantalles, no pense primer en els insults ni en les burles. Pense en el silenci. En aquell moment en què una persona comença a sentir que està sola davant d’un grup. En aquell instant discret en què algú deixa de parlar a classe, deixa d’alçar la mà o deixa de ser exactament qui era perquè ha aprés que mostrar-se tal com és pot tindre conseqüències. Poques coses em semblen tan injustes.
Quan sou menudes, el món sembla senzill. Les amistats naixen amb naturalitat. Un joc compartit pot convertir dos desconegudes en companyes inseparables durant una vesprada sencera. Però a mesura que creixeu descobriu que els grups humans són més complexos. Hi apareixen les jerarquies invisibles, les inseguretats, la necessitat d’encaixar, la por de quedar fora. I és ací on, de vegades, apareix la crueltat. No sempre perquè les persones siguen malvades. Moltes vegades apareix perquè algú necessita sentir-se fort i troba en la vulnerabilitat d’un altre un refugi temporal per a les seues pròpies febleses. Entendre això no justifica res. Però ajuda a comprendre que darrere de moltes agressions hi ha també una pobresa emocional que rara vegada sabem anomenar.
Mireia, tu encara tens l’edat de preguntar per què algú faria mal a una altra persona. Aitana, tu ja saps que les respostes no caben en una frase. La vida està plena de contradiccions. Persones capaces de gestos preciosos poden participar en exclus ions injustes. Persones que es consideren bones poden guardar silenci davant d’un sofriment evident. Per això l’assetjament no és només un problema entre qui agredix i qui patix. També parla dels qui observen. Dels qui riuen sense convicció. Dels qui miren cap a una altra banda. Dels qui intueixen que alguna cosa no està bé però temen convertir-se en el següent objectiu. La indiferència, de vegades, és la forma més discreta de participació.
Quan jo era menut, moltes situacions d’assetjament quedaven confinades a un espai i a un horari. La campana sonava i, almenys en teoria, el dia escolar acabava. Hui les coses són diferents. El ciberassetjament ha esborrat moltes fronteres. Les paraules poden perseguir una persona fins a la seua habitació. Els comentaris poden reproduir-se infinitament. Una burla que abans desapareixia amb el pas de les hores ara pot quedar registrada, compartida i multiplicada. Les tecnologies són eines extraordinàries, però també amplifiquen els comportaments humans. Quan hi ha generositat, la multipliquen. Quan hi ha crueltat, també. La pantalla no inventa la violència. Només li oferix noves formes de circular.
El que més m’impressiona és que moltes vegades l’assetjament naix de coses que haurien de ser motius de celebració. Una manera de parlar, una afició diferent, una característica física, una sensibilitat particular, una identitat pròpia. El grup assenyala allò que destaca perquè la diferència resulta visible. I, tanmateix, és precisament la diferència la que fa interessant el món. Imagineu una societat on totes les persones pensaren igual, parlaren igual i sentiren igual. Seria una societat extraordinàriament pobra. La diversitat no és un problema que cal resoldre. És una riquesa que cal aprendre a habitar. Però això exigix una maduresa que no sempre apareix espontàniament.
Com a valencianes, vos agradarà pensar que formeu part d’una terra que ha aprés a conviure amb influències múltiples, llengües, costums i històries diverses. Però la convivència no és un estat natural. És una decisió. Cada generació ha d’aprendre-la de nou. També a les escoles. També als patis. També als grups de missatges. Cada vegada que una persona és ridiculitzada per ser qui és, tots perdem una oportunitat d’eixamplar la nostra mirada. Cada vegada que la diferència es converteix en un motiu d’exclusió, la comunitat es fa una mica més estreta. Una mica més pobra. Una mica menys humana.
No vull parlar-vos d’aquest tema des de la por. La por té poca capacitat educativa. Preferisc parlar-vos des de la responsabilitat. Al llarg de la vida us trobareu en diferents posicions. Hi haurà moments en què vos sentireu fortes i integrades. Altres en què experimentareu la fragilitat de no encaixar del tot. I potser alguns dies observareu situacions injustes sense saber exactament què fer. En eixos moments, recordeu una cosa senzilla. Les persones no som només allò que ens passa. També som la manera com responem al que veiem. El caràcter es construïx moltes vegades en decisions petites que quasi ningú no observa.
De vegades pense que la societat dedica massa energia a ensenyar competències i massa poca a ensenyar empatia. Aprenem matemàtiques, idiomes i tecnologia, totes elles coses valuoses, però no sempre aprenem a reconéixer el dolor alié. I sense aquesta capacitat, qualsevol coneixement es queda incomplet. No es tracta de convertir-se en heroïnes ni de carregar sobre les espatlles totes les injustícies del món. Es tracta d’aprendre a mirar. De no riure quan una burla humilia. De no compartir allò que pot fer mal. De preguntar com està una persona que sembla quedar-se sola. Els gestos menuts no solucionen tots els problemes, però sovint canvien el dia d’algú.
Mireia, algun dia llegiràs aquestes paraules amb més anys dels que tens ara. Aitana, algun dia les llegiràs des d’una vida diferent de la que habites hui. Llavors entendreu millor que l’assetjament no és només una qüestió escolar. És una expressió d’una pregunta més profunda. Què fem amb la vulnerabilitat dels altres? Ens n’aprofitem, la ignorem o la protegim? Aquesta pregunta apareix als patis, a les xarxes socials, als llocs de treball i fins i tot a la política. Apareix allà on hi ha éssers humans compartint espais. I cada generació oferix una resposta a través dels seus actes quotidians.
Al final, filles meues, crec que la vida és una successió de mirades. Hi ha qui mira per dominar. Hi ha qui mira per jutjar. Hi ha qui mira només per confirmar els seus prejudicis. Però també hi ha una altra manera de mirar. Una mirada capaç de reconéixer l’altre com una persona completa, amb les seues pors, els seus somnis i la seua dignitat. Pot semblar poca cosa, però és l’inici de quasi tot allò que val la pena. Quan una persona deixa de sentir-se sola, quan descobrix que algú la veu de veritat, una part de la violència perd força. I tal vegada això és el que importa. No construir un món perfecte, sinó contribuir cada dia a un món on ningú haja d’amagar qui és per sentir-se acceptat.
