El misteri del Pato Donald ^

...eixa figura entranyable i aparentment caòtica de l’univers Disney, amaga molt més del que sembla a primera vista. Una de les qüestions que més curiositat desperta, i que sovint es tracta amb humor, és ben senzilla però profundament suggeridora: per què Donald porta samarreta però no pantalons? Aquesta imatge icònica, que ha fet riure generacions, pot reinterpretar-se com una metàfora carregada de significat si la situem en el context històric en què va nàixer el personatge.

Imaginem una escena quasi fundacional, una mena de relat simbòlic més que no una narració oficial. Mickey Mouse i el Pato Donald entren junts en una tenda en plena dècada dels anys trenta, en una Amèrica marcada per la Gran Depressió. Tot al seu voltant parla d’escassetat: prestatges buits, clients mirant preus amb resignació, i un ambient general de precarietat. A l’aparador hi ha un únic conjunt de roba: una samarreta i uns pantalons. És una peça senzilla, però inaccessible per a qui no té prou diners.

Mickey i Donald, com tantes altres persones d’aquell temps, compten les monedes i s’adonen que no poden permetre’s comprar roba per separat. Només poden adquirir eixe conjunt complet, i encara així amb dificultat. Decidixen fer-ho, però amb una solució que és tan pràctica com absurda: repartir-se la roba. Mickey es queda els pantalons, Donald es queda la samarreta. I així, sense saber-ho, establixen una iconografia que perdurarà durant dècades.

Aquesta escena imaginada funciona com una metàfora clara de la societat nord-americana durant la Gran Depressió. Entre 1929 i finals dels anys trenta, milions de persones van quedar sense treball, sense ingressos i sense seguretat. Les famílies compartien recursos, reutilitzaven objectes i improvisaven solucions per sobreviure. En aquest context, la decisió de Mickey i Donald reflectix una realitat col·lectiva: ningú podia tindre-ho tot, però calia espavilar-se amb el que hi havia.

Donald, amb la seua samarreta però sense pantalons, es convertix en una figura carregada de simbolisme. Representa aquella part de la societat que intenta mantindre una certa dignitat externa, una aparença de normalitat, encara que per sota hi haja vulnerabilitat. Cobrir la part de dalt pot entendre’s com una manera de protegir la imatge pública, mentre que la falta de pantalons evidencia la precarietat real.

Mickey, per la seua banda, amb els pantalons posats, simbolitza una altra manera d’afrontar la crisi. Potser menys preocupat per l’aparença, però decidit a assegurar allò essencial. Les dos figures, juntes, creen una imatge complementària d’una societat fragmentada, on cada persona intenta cobrir les seues necessitats bàsiques com pot.

També podem llegir aquesta escena com una crítica indirecta a l’especulació i a les dinàmiques econòmiques de l’època. Si en plena crisi la gent no podia accedir a béns bàsics com la roba, no era només per falta de recursos individuals, sinó també per un sistema que mantenia preus alts i limitava l’accés als productes. L’aparador de la tenda es convertix així en un espai simbòlic: mostra allò que es desitja però no es pot tindre, una promesa de benestar que queda fora de l’abast de la majoria.

La decisió de comprar el conjunt i dividir-lo reflectix una forma de resistència, però també una adaptació forçada. No és l’opció ideal, sinó l’única possible. I en aquesta elecció es condensa una experiència compartida per moltes persones en aquell moment històric: haver de renunciar a la completud, convertir la carència en norma i assumir la improvisació com a forma de vida.

El mateix caràcter de Donald reforça aquesta lectura. És un personatge temperamental, sovint frustrat, que s’enfada amb facilitat davant situacions que li superen. Aquest comportament, més que un simple recurs còmic, pot interpretar-se com l’expressió d’una tensió social més profunda. Donald és la persona que intenta adaptar-se a un sistema que no funciona, que se sent desbordada per les circumstàncies i que reacciona amb ràbia davant la impotència.

Alhora, el fet que aquesta situació es presente en clau d’humor no li resta importància, sinó que la fa més accessible. L’humor ha sigut sovint una manera de canalitzar l’angoixa col·lectiva, de convertir en rialla allò que en realitat és una experiència dura. Veure Donald sense pantalons provoca una reacció immediata, però darrere d’eixa imatge hi ha una realitat que moltes persones podrien reconéixer, encara que siga de manera inconscient.

Si portem aquesta lectura al present, la metàfora continua tenint vigència. Encara hui, en moltes societats, hi ha persones que es veuen obligades a triar entre necessitats bàsiques, a repartir recursos insuficients i a mantindre una aparença de normalitat malgrat la precarietat. L’escena de la tenda, amb el conjunt de roba impossible de comprar en la seua totalitat, es repetix simbòlicament en molts àmbits: l’habitatge, l’educació, la salut.

El Pato Donald, amb la seua vestimenta incompleta, es pot entendre així com un recordatori persistent d’aquesta condició. No és només un detall estètic, sinó una imatge que parla de desigualtat, de supervivència i d’adaptació. La seua aparent inconsistència es convertix en coherència si la situem en el context adequat.

D’aquesta manera, el Dia del Pato Donald pot celebrar-se no només com un homenatge a un personatge emblemàtic, sinó també com una oportunitat per reflexionar sobre allò que representa. Darrere de la seua veu característica, dels seus gestos exagerats i de la seua indumentària peculiar, hi ha una història que connecta amb processos econòmics i socials més amplis.

En definitiva, la pregunta sobre per què Donald porta samarreta i no pantalons deixa de ser una simple curiositat per convertir-se en una porta d’entrada a una lectura més profunda de la cultura popular. Allò que sembla anecdòtic pot revelar dinàmiques estructurals, i allò que fa riure pot, al mateix temps, convidar a pensar. En eixe equilibri entre humor i crítica, entre innocència i significat, resideix bona part de la força d’aquests personatges que, sense saber-ho, continuen explicant-nos històries sobre el món on vivim.

llegir més

La silla roja: quan la cultura local obri espais que la societat encara no sap mirar ^

Hi ha llibres que arriben en silenci, però que deixen una petjada fonda. La silla roja, de Cristina Diego Tomás, és un d’eixos llibres que no busquen fer soroll, sinó veritat. I que una falla —sí, una falla— decidisca inaugurar el seu programa cultural, d’igualtat i d’inclusió amb aquesta obra diu molt més de nosaltres com a societat del que sembla a primera vista.

La presentació celebrada per la Falla La Vila no va ser un acte protocol·lari. Va ser una declaració d’intencions. En un temps en què la cultura sovint es redueix a entreteniment ràpid, apostar per un llibre que parla de la fragilitat del cos, de la identitat que es reconfigura i de la necessitat d’aprendre a “seguir arribant” —com diu la sinopsi oficial del llibre— és un gest polític en el millor sentit del terme: posar la vida real al centre .

La silla roja no és una història de superació. És una història d’adaptació. Sonia, la protagonista, descobreix que un dia “no arriba”, i a partir d’eixe instant la seua vida es mesura en energia, equilibri i decisions que ja no poden posposar-se. És un relat que fuig del dramatisme i de la victimització, i que aposta per una mirada honesta sobre el cos que canvia, sobre la por de perdre autonomia i sobre la dignitat que es manté fins i tot quan el territori propi es transforma .

Que aquesta història haja sigut escrita des de l’experiència vital de l’autora —que conviu amb l’esclerosi múltiple— només reforça la seua autenticitat. Cristina Diego Tomás no escriu per commoure, sinó per acompanyar. I això, en literatura, és molt més difícil del que sembla.

Per això resulta especialment significatiu que l’acte comptara amb la presència de Davinia Bono, Directora General d’Igualtat i de l’Institut de les Dones de la GVA. No per la càrrega institucional, sinó perquè la seua intervenció va recordar una obvietat que massa vegades oblidem: la igualtat i la inclusió no són conceptes abstractes, sinó decisions quotidianes. Són portes que s’obrin perquè altres puguen continuar avançant al seu ritme.

I encara hi ha un altre gest que mereix ser destacat: una part de la recaptació del llibre es destina a l’associació Pablito El Guerrero, per continuar avançant amb energia i esperança. No és caritat. És coherència. És entendre que la cultura també pot ser un pont cap a la cura.

En un món accelerat, La silla roja ens recorda que avançar no sempre és anar més ràpid, sinó aprendre a seguir arribant. I que la cultura local —sí, també des d’una falla— pot ser un espai on aquestes veritats troben lloc, veu i sentit.

llegir més

L'IA en el sector públic una qüestió de governança, no de catàleg tecnològic ^

En els últims anys, la intel·ligència artificial (IA) s’ha convertit en una paraula gairebé omnipresent en qualsevol debat sobre el futur de l’administració pública. Des de les oficines locals fins a les institucions europees, es parla constantment de projectes innovadors, d’eines predictives, d’automatització de processos i de transformació digital. Tanmateix, massa sovint aquesta conversa queda atrapada en una visió reduccionista: la IA es concep com una llista de tecnologies a adoptar, una mena de catàleg de productes que cal adquirir o implementar. Aquesta visió és errònia. La intel·ligència artificial en el sector públic no és —o no hauria de ser— una qüestió de tecnologia, sinó de governança.

Entendre la IA com un problema de governança significa assumir que el que està en joc no és només quines eines utilitzem, sinó com es prenen les decisions, qui les pren, amb quins criteris i amb quins mecanismes de control. En l’àmbit públic, la tecnologia mai no és neutral: integra valors, prioritats i biaixos. Per tant, introduir sistemes d’IA en l’administració no és simplement modernitzar processos, sinó reconfigurar la manera com l’Estat interactua amb la ciutadania.

Històricament, les administracions públiques han incorporat tecnologia amb una certa inèrcia funcional: primer s’adopta la solució i després es reflexiona sobre les seues implicacions. Amb la IA, aquest enfocament és especialment perillós. Els algoritmes poden influir en decisions tan sensibles com la concessió d’ajudes socials, la detecció de frau fiscal, la gestió de recursos sanitaris o fins i tot la seguretat pública. Si aquestes decisions es deleguen a sistemes automatitzats sense una governança adequada, el risc de generar injustícies, opacitat i pèrdua de drets és real.

Per això, la clau no és preguntar-se quina és la millor eina d’IA disponible en el mercat, sinó quin model de governança volem per a la seua aplicació. Això implica establir principis clars: transparència, explicabilitat, responsabilitat i equitat. No es tracta només que els algoritmes funcionen bé tècnicament, sinó que siguen comprensibles per als ciutadans i auditables per les institucions. Una administració que utilitza IA ha de poder explicar per què ha pres una decisió i garantir que aquesta decisió pot ser revisada.

A més, la governança de la IA requereix una visió estratègica que supere la fragmentació habitual de les administracions. Massa sovint, cada departament impulsa el seu propi projecte tecnològic sense coordinació, generant un mosaic desordenat d’iniciatives. Això no només és ineficient, sinó que dificulta l’establiment de criteris comuns. Cal, per tant, una política pública integral que articule la implantació de la IA amb una mirada transversal, definint estàndards, protocols i mecanismes de supervisió compartits.

Un altre element fonamental és la participació ciutadana. La governança de la IA no pot ser un procés exclusivament tècnic o burocràtic. Les decisions sobre com s’utilitza aquesta tecnologia afecten directament els drets i la vida de les persones. Per això, cal obrir espais de deliberació pública, incorporar la societat civil i garantir que els col·lectius més vulnerables tenen veu en el procés. La IA no ha de ser una caixa negra imposada des de dalt, sinó una eina construïda amb legitimitat democràtica.

També és imprescindible abordar la qüestió de les capacitats internes de l’administració. Sovint, els governs depenen de proveïdors externs per desenvolupar i gestionar sistemes d’IA. Aquesta dependència pot limitar la capacitat de control i generar riscos de captura tecnològica. La governança, en aquest sentit, implica invertir en talent públic, formar professionals i desenvolupar infraestructures pròpies que permeten una gestió més autònoma i responsable.

En aquest context, cal evitar el que podríem anomenar el “tecnosolucionisme”, és a dir, la idea que la tecnologia pot resoldre per si sola problemes complexos. La IA pot ser una eina poderosa, però no substitueix la política ni el judici humà. Problemes com la desigualtat, la pobresa o la ineficiència administrativa no es resolen simplement introduint algoritmes. De fet, si no es gestionen correctament, aquests algoritmes poden amplificar les desigualtats existents.

Un exemple clar és el risc de biaix algorítmic. Si els sistemes d’IA es desenvolupen a partir de dades històriques que reflecteixen desigualtats, aquests biaixos poden reproduir-se i consolidar-se. Una governança adequada ha d’incloure mecanismes per detectar i corregir aquests problemes, així com protocols d’avaluació contínua. No n’hi ha prou amb implementar un sistema: cal supervisar-lo, revisar-lo i, si cal, retirar-lo.

La dimensió legal també és clau. La IA planteja desafiaments importants en termes de responsabilitat. Qui és responsable d’una decisió errònia presa per un sistema automatitzat? Com es garanteix el dret a recórrer? Com es protegeixen les dades personals? Aquestes preguntes no es poden respondre amb tecnologia, sinó amb marcs normatius sòlids. La governança implica, per tant, una articulació estreta entre innovació tecnològica i regulació jurídica.

A més, en un món globalitzat, la governança de la IA en el sector públic no pot ser exclusivament local. Les decisions adoptades a nivell europeu o internacional tenen un impacte directe. Iniciatives com la regulació europea de la IA apunten precisament en aquesta direcció: establir un marc comú que garantisca un ús responsable i ètic. Però la implementació concreta d’aquests principis depén de cada administració, i ací és on la governança local adquireix un paper fonamental.

La intel·ligència artificial no és un simple instrument tecnològic que es pot incorporar a l’administració com qui afegeix una nova aplicació informàtica. És una eina que transforma la manera de governar, de decidir i de relacionar-se amb la ciutadania. Reduir-la a un catàleg tecnològic és no entendre la seua profunditat ni els seus riscos.

El veritable repte no és saber quina tecnologia comprar, sinó com construir institucions capaces d’utilitzar-la de manera justa, transparent i democràtica. Això exigeix lideratge polític, capacitat tècnica, participació ciutadana i un compromís ferm amb els drets fonamentals. En última instància, la qüestió no és quina IA volem, sinó quin tipus d’administració pública volem ser en l’era digital.

Perquè, en realitat, parlar d’intel·ligència artificial en el sector públic és parlar de poder: de qui decideix, de com decideix i amb quines garanties. I això, inevitablement, és una qüestió de governança.

llegir més

La por com a ombra i mestra: una mirada estoica al nostre temps ^

La por és una companya silenciosa que travessa totes les etapes de la vida. No sempre es mostra de manera explícita; sovint es disfressa de prudència, de responsabilitat o fins i tot de sentit comú. Però quan gratem un poc, descobrim que moltes de les decisions que prenem, i moltes de les que evitem, estan condicionades per aquesta presència difusa. L’estoïcisme, amb la seua mirada directa i sense ornaments, ens ofereix una manera d’entendre la por que no busca eliminar-la, sinó situar-la en el seu lloc. No es tracta de negar-la, sinó d’aprendre a conviure amb ella sense que governe la nostra vida. Aquesta reflexió vol explorar com les principals pors humanes —la mort, l’error, el rebuig, la pèrdua, el fracàs, la incertesa i el dubte— poden ser reinterpretades des d’una actitud estoica que ens permeta viure amb més serenitat i llibertat.

La por és una presència constant en la vida humana. No cal dramatitzar-la ni convertir-la en un monstre, però tampoc podem fingir que no hi és. La por és discreta, subtil, persistent. S’insinua en les decisions quotidianes, en els silencis que triem, en les oportunitats que deixem passar. I, tanmateix, quan la mirem de prop, descobrim que moltes de les seues formes són ombres que nosaltres mateixos projectem. L’estoïcisme, amb la seua mirada serena i radicalment honesta, ens recorda que la major part del sofriment prové de la resistència al que és inevitable, no del fet en si mateix.

La mort és un bon exemple. Ens acompanya des del primer instant, però vivim com si fora una intrusa que potser no arribarà mai. L’estoicisme no ens demana que la desitgem, sinó que la reconeguem com una part natural del cicle. Quan acceptem que la mort arribarà igualment, la vida es torna més intensa, més present, més nostra. La por a morir sovint és la por a no haver viscut com voldríem. I això sí que depén de nosaltres. La mort no és una amenaça, és un recordatori. Ens diu que el temps és finit i que, precisament per això, té valor.

També tenim por d’equivocar-nos. L’error és vist com una taca, com una prova d’incapacitat. Però l’error és inevitable i, sobretot, útil. Forma part del camí, no és una desviació. Qui no s’equivoca no aprén. Qui no aprén no creix. L’estoicisme ens convida a mirar l’error amb curiositat, no amb vergonya. A preguntar-nos què ens mostra, què ens revela sobre nosaltres, què ens permet millorar. L’error no és un enemic, és un mestre. I un mestre pacient, perquè sempre torna quan el necessitem.

El rebuig és una altra de les grans pors que ens condicionen. Volem agradar, ser acceptades, ser reconegudes. Però el rebuig parla més dels altres que de nosaltres. No podem controlar les preferències, les inseguretats o les projeccions alienes. L’estoicisme ens recorda que el nostre valor no depén de l’aprovació externa. Depén de la coherència amb els nostres principis, de la manera com actuem, de la serenitat amb què afrontem les situacions. Quan deixem de buscar validació constant, guanyem llibertat. I la llibertat és un espai ampli on la por té menys lloc.

Relacionat amb això, el judici alié és una font inesgotable d’angoixa. Ens preocupa què pensaran, què diran, com ens veuran. Però el judici dels altres és soroll. Soroll que no podem controlar i que, sovint, ni tan sols té a veure amb nosaltres. L’estoicisme ens anima a centrar-nos en allò que sí depén de nosaltres: la nostra conducta, la nostra intenció, la nostra coherència. Quan deixem de lluitar contra opinions que no podem governar, recuperem energia per a allò que realment importa.

La por a perdre algú és una de les més profundes. Estimar implica vulnerabilitat, i la vulnerabilitat implica risc. Però la pèrdua és inevitable, perquè res és per sempre. Aquesta impermanència no resta valor a les relacions; al contrari, el multiplica. Saber que tot pot acabar ens convida a viure amb més presència, a cuidar amb més consciència, a estimar amb més intensitat. La pèrdua és dolorosa, però també és la prova que hi ha hagut amor. I l’amor, encara que siga fràgil, és una de les experiències més poderoses que podem viure.

El fracàs és una altra ombra que ens paralitza. Temem no estar a l’altura, no aconseguir allò que ens proposem, decebre’ns o decebre a altres. Però el fracàs no és un final, és un punt de pas. Sempre podem tornar a començar. Sempre podem redirigir el camí. L’estoicisme ens recorda que el que importa no és la perfecció, sinó la perseverança. No és la velocitat, sinó la direcció. El fracàs és una oportunitat de reajustar, de repensar, de créixer. Quan deixem de veure’l com una sentència, es converteix en un aliat.

La incertesa és, potser, la por més universal. Volem tindre-ho tot clar, tot previst, tot controlat. Però la vida no funciona així. La vida és canvi, moviment, sorpresa. L’estoicisme ens convida a acceptar que mai ho tindrem tot clar, i que això no és un problema, sinó una condició natural. La incertesa no és un abisme, és un espai obert. I en aquest espai podem triar com caminar. Podem triar amb quina actitud afrontem el desconegut. Podem triar si la incertesa ens paralitza o ens impulsa.

Davant de totes aquestes pors, l’acció és una resposta poderosa. Sovint fa menys mal actuar que quedar-se amb el dubte. El dubte etern és una presó. L’acció, encara que siga imperfecta, és llibertat. Ens permet avançar, experimentar, descobrir. Ens permet comprovar que moltes de les coses que temíem no eren tan grans com semblaven. L’estoicisme no ens demana impulsivitat, sinó decisió. Ens convida a actuar amb criteri, amb serenitat, amb consciència. Però actuar, al cap i a la fi.

Quan unim totes aquestes reflexions, apareix una idea central: no és el que passa el que ens limita, sinó la resistència al que passa. La por és resistència. L’acceptació és llibertat. Acceptar no és resignar-se, és deixar de lluitar contra allò que no podem canviar i dedicar la nostra energia a allò que sí depén de nosaltres. És un exercici de lucidesa i de valentia. És reconéixer que la vida és fràgil, incerta i finita, però també plena de possibilitats, d’aprenentatges i de moments que valen la pena.

L’estoïcisme no és una filosofia freda ni distant. És una invitació a viure amb més profunditat, amb més consciència, amb més autenticitat. Ens recorda que la serenitat no és absència de dificultats, sinó capacitat d’afrontar-les amb claredat. Ens mostra que la llibertat no és fer el que volem sempre, sinó no ser esclaves de les nostres pors. Ens ensenya que la força no és rigidesa, sinó flexibilitat. I que la felicitat no és un estat permanent, sinó una manera d’habitar el món.

llegir més

Quan la música tapa els drets ^

La suspensió del Festival de les Arts ha obert un debat necessari que València ha ajornat massa temps. No és un incident puntual ni una mala coordinació administrativa. És la conseqüència d’anys de decisions preses sense escoltar prou les persones que viuen als barris afectats. Quan un festival supera els límits acústics i impedeix el descans del veïnat, el conflicte no és cultural, sinó social i de salut pública. I la ciutat no pot continuar funcionant com si el soroll fóra un mal menor.

El soroll no és una simple molèstia. L’Organització Mundial de la Salut ha advertit repetidament que l’exposició continuada a nivells elevats de decibels provoca insomni, estrès, problemes cardiovasculars i deteriorament cognitiu. Quan un festival sobrepassa els límits legals, no està animant la ciutat, està vulnerant drets fonamentals. I quan això passa, l’administració té l’obligació d’actuar. No és una qüestió d’opinió, sinó de responsabilitat.

Darrere de cada nit sense dormir hi ha persones que l’endemà han d’anar a treballar, infants que es desperten sobresaltats, persones majors que necessiten tranquil·litat, malalts que no poden descansar. El soroll excessiu no és cultura, és una agressió que afecta la salut i la convivència. I quan es normalitza, la ciutat perd qualitat de vida.

València ha volgut projectar una imatge de ciutat viva, oberta i plena d’activitat. Però massa sovint ha confós vitalitat amb saturació. Festivals, concerts, terrasses, esdeveniments esportius, festes populars i activitats de tota mena han anat ocupant espais sense una planificació adequada. Quan l’oci es concentra en zones residencials sense mesures de protecció, el resultat és una ciutat que prioritza el consum i l’espectacle per damunt del benestar de les persones que hi viuen.

La Ciutat de les Arts i les Ciències és un exemple clar. És un espai emblemàtic, però també és un espai envoltat d’habitatges. Pretendre que pot funcionar com un recinte de festivals de gran format és ignorar la realitat urbana i social del lloc. No es pot demanar al veïnat que suporte nivells de soroll que superen els límits legals només perquè la postal quede bonica o perquè l’esdeveniment tinga un impacte econòmic. Una ciutat no pot convertir-se en un parc temàtic de l’oci a costa de la salut de les persones.

La sentència judicial que obliga a controlar estrictament el soroll no és un obstacle per a la cultura. És un recordatori que els drets fonamentals no es poden ignorar. Quan un jutjat determina que s’ha vulnerat el dret al descans, no està atacant la música ni els festivals. Està protegint persones que han vist com la seua vida quotidiana quedava alterada per decisions que no han tingut en compte les seues necessitats.

Si un festival no pot complir els límits acústics, el problema no és la sentència. El problema és el festival i la manera com està plantejat. La cultura no necessita trencar timpans per emocionar. Necessita espais adequats, bona sonorització, planificació i respecte. El que perjudica la música no és la normativa acústica, sinó la mala gestió i la falta de previsió.

És injust presentar el veïnat com a enemic de la cultura. Demanar dormir no és un acte d’egoisme. Exigir que es complisquen les lleis no és un atac a la creativitat. Les persones que viuen als barris no volen acabar amb els festivals. Volen que els festivals no acaben amb elles. Volen poder descansar, treballar, estudiar i viure amb normalitat. I això és perfectament compatible amb una oferta cultural rica i diversa, sempre que es planifique amb criteri.

El cas de Les Arts hauria de servir per replantejar el model d’oci i cultura de València. Si la ciutat vol continuar acollint grans esdeveniments, necessita espais adequats, allunyats d’habitatges, amb infraestructures preparades i amb garanties de compliment de la normativa. Altres ciutats europees ja han fet aquest pas. Berlín, Amsterdam, Lisboa o Copenhaguen disposen de recintes específics per a grans concerts i festivals. No improvisen. No juguen amb la salut del veïnat. No confonen dinamització cultural amb saturació acústica.

València ha d’aprendre d’aquests models i deixar de dependre de solucions improvisades. Cal invertir en nous espais, descentralitzar l’oferta cultural i garantir que qualsevol activitat massiva es faça en condicions que respecten el descans i la salut. El futur de la ciutat no passa per fer més soroll, sinó per fer les coses millor.

Defensar el dret al descans no és ser antipatia ni ser contrari a la cultura. És defensar una ciutat més justa, més habitable i més equilibrada. Una ciutat que respecta el descans és una ciutat que respecta la vida. I això ha d’estar per damunt de qualsevol festival, per molt atractiu que siga.

Reivindicar el descans és reivindicar un model de ciutat que posa les persones al centre. Un model que entén que la cultura és essencial, però que no pot construir-se a costa de la salut del veïnat. Un model que sap que la convivència és un valor col·lectiu que cal protegir. I un model que reconeix que els drets fonamentals no es negocien.

València té l’oportunitat de redefinir el seu futur cultural i urbà. Però només ho farà si escolta de veritat les persones que hi viuen. El descans no és un luxe. És una necessitat vital. I una ciutat que no el protegeix és una ciutat que es perd a si mateixa.

llegir més