Sàhara Occidental

Hi ha una veritat que Espanya evita mirar de front: el poble sahrauí va ser abandonat. No és una metàfora, és un fet històric. Un estat que durant dècades va administrar el Sàhara Occidental com a província pròpia va decidir, en el moment crític, girar-se d’esquena i deixar la població a mercé d’una guerra, d’un exili massiu i d’una ocupació que encara perdura. Aquell abandonament no va ser només geopolític: va ser humà. Va ser moral. Va ser una renúncia deliberada a protegir persones que, segons la legislació vigent en aquell moment, eren espanyoles.

Les conseqüències d’aquella fugida irresponsable encara les paguen les filles, fills, néts i netes de saharauis que van nàixer sota administració espanyola o que han crescut en comunitats profundament vinculades a Espanya. Generacions que han viscut entre nosaltres, que han estudiat en les nostres escoles, que han parlat les nostres llengües, que han contribuït a la vida cultural i social del país, continuen sent tractades com estrangeres en un estat que, històricament, era el seu.

L’Estat espanyol va abandonar el Sàhara, però no pot abandonar les persones. No pot fingir que aquell passat no existeix. No pot actuar com si la seua responsabilitat s’haguera dissolt en l’aire. La nacionalitat no és un regal: és una reparació. És el reconeixement d’un vincle que Espanya va trencar unilateralment i que ara es nega a reconstruir. És la constatació que els drets no poden quedar suspesos perquè un govern decidira fugir en 1975.

Quan les institucions espanyoles posen obstacles burocràtics, quan exigeixen proves impossibles, quan tracten aquestes famílies amb sospita, estan repetint el mateix gest d’abandonament. Estan dient-los, una vegada més, que no són part del nosaltres. Estan perpetuant una injustícia que ja dura mig segle. Estan convertint la memòria colonial en una frontera administrativa que separa persones que haurien de ser reconegudes com a ciutadanes de ple dret.

La nacionalitat per als néts, fills, milles i netes de saharauis no és una demanda exagerada. És el mínim. És el que correspon a qualsevol estat que vulga mirar-se al mirall sense avergonyir-se. És el que exigeix la història, el que dicta la coherència, el que reclama la dignitat. Espanya no pot continuar actuant com si el Sàhara fóra un capítol tancat. No ho és. Ho demostren les famílies que encara viuen entre nosaltres, que encara esperen, que encara confien que algun dia l’Estat assumirà el que va deixar pendent.

La pregunta és incòmoda, però inevitable: fins quan continuarà Espanya abandonant-los? Fins quan mantindrà aquesta amnèsia selectiva? Fins quan negarà drets a persones que formen part de la seua pròpia història?

La resposta hauria de ser immediata: fins que l’Estat entenga que reparar no és una concessió, sinó un deure.

llegir més

Quan l'insult substitueix l'argument

La política democràtica necessita confrontació, debat i discrepància. Necessita projectes diferents que competisquen per convéncer la ciutadania. El que no necessita és que els representants públics convertisquen les institucions i les xarxes socials en un camp d'insults personals. Les paraules pronunciades recentment per Vicent Mompó dirigides a Diana Morant, qualificant-la de «lameculos de Sánchez» i afirmant que «no vales para nada», han obert un debat necessari sobre els límits del llenguatge polític i sobre la qualitat democràtica de les nostres discussions públiques. No es tracta d'estar a favor o en contra del PP o del PSOE. Tampoc d'analitzar qui tenia raó en la polèmica que va originar l'enfrontament. La qüestió fonamental és una altra: què guanya la democràcia quan un dirigent substitueix els arguments pels insults? La resposta és senzilla: no guanya res. Quan desapareix la paraula raonada, quan la crítica política es transforma en desqualificació personal, tots acabem perdent. Perd qui rep l'atac, però sobretot perd la ciutadania, que espera dels seus representants un comportament més exemplar que el que es pot trobar en qualsevol discussió de barra de bar o en qualsevol intercanvi agressiu de les xarxes socials.

La gravetat del cas no rau únicament en el contingut dels insults, sinó en la normalització d'una manera de fer política basada en la humiliació de l'adversari. Cada vegada que un càrrec públic utilitza expressions ofensives, envia el missatge que la discrepància ideològica ja no és suficient i que cal destruir moralment o personalment qui pensa diferent. Aquesta dinàmica és especialment preocupant perquè acaba contaminant tota la societat. Si els dirigents es comporten així, per què haurien de comportar-se d'una altra manera els seus seguidors? Si el debat públic es converteix en una competició per veure qui insulta millor, els problemes reals deixen d'ocupar el centre de la conversa. Mentrestant, qüestions com l'habitatge, la sanitat, l'ocupació, la dependència o les infraestructures queden relegades a un segon pla. Fins i tot el mateix Vicent Mompó va acabar demanant disculpes pel to emprat, encara que rebutjara que existira una motivació masclista en les seues paraules. La necessitat d'excusar-se ja és una mostra que s'havia travessat una línia que molts ciutadans consideren improcedent en una democràcia madura.

Ara bé, per entendre la dimensió completa del debat cal fer un exercici molt senzill. Imaginem per un moment que la situació haguera sigut exactament la contrària. Imaginem que haguera sigut Diana Morant qui s'haguera referit a Vicent Mompó com a «llepaculs» d'un líder polític, com a «titella», com a «mascota» d'un superior o com a algú incapaç de pensar per si mateix. La reacció hauria sigut la mateixa? Molta gent dirà que sí, però resulta difícil creure-ho. Probablement hauríem assistit a dies de declaracions exigint rectificacions, reclamant respecte institucional i denunciant la degradació del debat públic. I, sincerament, eixes crítiques haurien estat justificades. Perquè ningú no mereix ser tractat d'eixa manera des d'una responsabilitat pública. Precisament per això la pregunta és tan útil. Quan invertim els papers descobrim si els nostres criteris són realment coherents o si depenen de qui parla i de qui rep l'ofensa. El respecte institucional no pot funcionar com una arma partidista que només s'invoca quan beneficia els nostres interessos polítics.

És en aquest punt on apareix la qüestió del masclisme. No perquè qualsevol crítica a una dona haja de ser necessàriament masclista, sinó perquè hi ha expressions que connecten amb estereotips que històricament han perjudicat les dones en política. Durant dècades, moltes dones han hagut d'escoltar que no ocupaven determinats càrrecs pels seus mèrits propis sinó perquè un home les havia promocionades, protegides o situades allí. Han hagut de demostrar més que els seus companys per obtenir el mateix reconeixement. Quan una líder política és descrita exclusivament com una subordinada acrítica d'un home poderós, inevitablement es reactiven alguns d'aquests prejudicis. Això no significa que no es puga criticar la seua actuació ni la seua lleialtat política. Per descomptat que sí. Però una cosa és qüestionar les seues decisions i una altra molt diferent és reduir tota la seua trajectòria a la idea que simplement obeïx algú altre. Per això tantes persones han vist en aquest episodi un component que va més enllà de la simple desqualificació política.

La conclusió és clara. La democràcia no necessita polítics que pensen igual, sinó polítics capaços de discrepar amb respecte. Necessita contundència, però també educació. Necessita crítica, però també responsabilitat. Si un insult ens sembla inadmissible quan va dirigit a un home, també hauria de semblar-nos inadmissible quan va dirigit a una dona. I si considerem que una expressió és inadequada quan la pronuncia el nostre adversari polític, també hauríem de considerar-la inadequada quan la pronuncien aquells a qui votem o simpatitzem. La regeneració democràtica no començarà amb una gran reforma institucional ni amb una llei miraculosa. Començarà quan els representants públics entenguen que la força d'un argument no depén del volum de l'insult que l'acompanya. Les paraules construïxen convivència o la destruïxen. I una societat que aspira a ser millor hauria d'exigir als seus dirigents que utilitzen el llenguatge per convéncer, no per degradar; per dialogar, no per humiliar; per representar la ciutadania, no per alimentar la crispació permanent.

llegir més

Sóc activista

Sóc activista perquè entenc que la vida no és només allò que ens passa, sinó també allò que decidim fer davant del que ens passa. Per a mi, l'activisme no és una professió, ni una moda, ni una etiqueta. És una manera de mirar el món i de relacionar-me amb la societat. És la convicció profunda que totes les persones tenim una responsabilitat envers la comunitat de la qual formem part.

Entenc la ciutat com un espai viu, construït dia a dia per les persones que l'habiten. No la veig només com un conjunt de carrers, edificis o places, sinó com una suma d'històries, de memòria col·lectiva, de patrimoni, de cultura i de projectes compartits. Per això m'agrada implicar-me en allò que afecta el meu entorn, proposant idees, participant en iniciatives i defensant allò que considere just i necessari per al benestar col·lectiu.

Per a mi, la política és una eina de transformació social. No l'entenc com una lluita de sigles o de blocs, sinó com la capacitat que tenim de prendre decisions que milloren la vida de les persones. La política està present en l'educació, en la cultura, en l'urbanisme, en els serveis públics, en la igualtat d'oportunitats i en la manera com organitzem la convivència. Per això crec que la participació ciutadana és imprescindible i que no podem deixar les decisions públiques exclusivament en mans d'altres.

També entenc la cultura com un motor de canvi. La cultura ens ajuda a comprendre qui som, d'on venim i cap a on volem anar. És una ferramenta de cohesió social, de pensament crític i de creixement personal. Defensar la cultura és defensar la memòria, la llengua, el patrimoni i la creativitat. És garantir que les generacions futures puguen conéixer i valorar allò que han construït les anteriors.

L'activisme que practique naix del diàleg, de l'escolta i del compromís. No consisteix únicament a denunciar allò que no funciona. També consisteix a aportar solucions, a construir ponts, a generar debat i a impulsar projectes que contribuïsquen a millorar la societat. Crec que és tan important reivindicar com proposar, tan important criticar com crear.

No aspire a canviar el món en solitari. Aspire a sumar esforços amb altres persones que comparteixen la voluntat de construir una societat més justa, més participativa, més inclusiva i més humana. Crec en la força de les xarxes ciutadanes, de les associacions, dels col·lectius i de totes aquelles iniciatives que naixen des de la base per donar resposta als reptes comuns.

Ser activista significa no resignar-me davant la indiferència. Significa transformar les preocupacions en accions i les idees en projectes. Significa defensar els drets, la cultura, el patrimoni i la democràcia des de la coherència i el compromís.

Sóc activista perquè crec que la millor manera d'estimar una ciutat, una societat i un país és implicar-se en el seu futur. No des de la comoditat de l'espectador, sinó des de la responsabilitat de qui decideix participar, contribuir i deixar una petjada positiva al seu pas.

llegir més

No, els equips de gabinet i assessorament no són càrrecs menors

En política i en l'administració pública hi ha una tendència recurrent a classificar les persones segons si ocupen un càrrec electe o no. Sembla que només qui apareix en una papereta electoral o qui presideix una institució mereix la consideració de càrrec important. La resta, especialment el personal assessor, les persones que ocupen caps de gabinet o el personal eventual, queden sovint relegades a una categoria secundària, quasi invisible. Però aquesta percepció és errònia. I convé dir-ho amb claredat: no, una persona que ocupa una cap de gabinet, desenvolupa tasques d'assessorament en un govern, una delegació del govern, un partit polític, una alcaldia o una regidoria no ocupa un càrrec menor.

La importància d'un lloc no ve determinada únicament pel seu rang protocol·lari ni pel nombre de vots que haja rebut la persona que l'ocupa. La importància també es mesura per la capacitat d'influència, per la responsabilitat assumida i per l'impacte que les seues decisions tenen sobre la vida pública. I, en aquest sentit, el personal assessor i les persones responsables dels gabinets exerceixen un paper fonamental.

Una alcaldessa o un alcalde poden tindre la legitimitat democràtica que els atorga la ciutadania. Una consellera, un conseller, una ministra o un ministre poden ostentar la màxima responsabilitat política dins del seu àmbit. Però la gestió quotidiana, l'anàlisi dels problemes, la preparació de reunions, la coordinació amb altres administracions, la redacció de documents estratègics o la definició de prioritats polítiques recauen sovint en equips d'assessorament que treballen lluny dels focus mediàtics.

Qui ha treballat a prop d'una institució sap perfectament que moltes decisions no naixen en una sessió plenària ni en una roda de premsa. Naixen després de moltes hores de treball tècnic i polític, de negociacions discretes, d'estudi de normatives i de recerca de consensos. En aquest procés, la figura de la persona responsable del gabinet és especialment rellevant. És qui sovint connecta la direcció política amb la maquinària administrativa. És qui detecta problemes abans que esclaten. És qui coordina equips i marca prioritats. És qui, en moltes ocasions, transforma una idea política en una actuació concreta.

També existeix una certa injustícia quan es parla del personal assessor. Massa vegades s'utilitza aquest terme de manera despectiva, com si es tractara d'una activitat accessòria o prescindible. No obstant això, qualsevol organització complexa necessita persones que aporten criteri, especialització i capacitat estratègica. Ningú qüestiona la necessitat d'equips assessors en una gran empresa, en una universitat o en una organització internacional. Per què hauríem de qüestionar-la en política?

A més, moltes d'aquestes professionals i molts d'aquests professionals es troben sotmesos a una enorme pressió. Les seues decisions poden afectar pressupostos milionaris, polítiques públiques que impacten sobre milers de persones o relacions institucionals extraordinàriament delicades. Encara que no siguen la cara visible del projecte, la seua responsabilitat és real i les conseqüències del seu treball també.

Confondre discreció amb insignificança és un error. Algunes de les persones més influents d'una administració no apareixen habitualment als titulars. No busquen protagonisme perquè la seua funció no és fer política de cara a la galeria, sinó contribuir a fer-la possible.

Per això resulta necessari abandonar la idea dels «càrrecs menors» aplicada a les persones que ocupen caps de gabinet o desenvolupen tasques d'assessorament. Podem discutir la seua tasca, criticar les seues decisions o exigir transparència en els seus nomenaments. Però el que no podem fer és negar la importància dels llocs que ocupen. Les institucions modernes funcionen gràcies a equips, i dins d'aquests equips hi ha persones que, encara que no siguen electes, assumeixen una responsabilitat enorme.

Perquè, al cap i a la fi, un càrrec és important no només per la cadira que ocupa, sinó per les decisions que ajuda a prendre. I en això, les persones responsables de gabinet i el personal assessor estan molt lluny de ser figures menors.

llegir més

PISA 2025: un toc d'atenció per al futur educatiu del País Valencià

La publicació dels resultats de l'Informe PISA 2025 ha provocat una sacsada important al conjunt del sistema educatiu valencià. Les dades mostren una caiguda significativa en lectura, matemàtiques i ciències entre l'alumnat de quinze anys, fins al punt que el País Valencià se situa entre els territoris amb pitjors resultats de l'Estat. Més enllà de les interpretacions partidistes que inevitablement han aparegut, convé analitzar les xifres amb perspectiva per entendre què ha passat realment i, sobretot, quan es produeix el canvi de tendència que explica l'actual situació.

Quan es parla d'educació és habitual buscar explicacions simples a problemes complexos. Sovint es pretén atribuir els bons o mals resultats a un govern concret, a una llei educativa determinada o a una decisió puntual. No obstant això, els sistemes educatius funcionen a llarg termini. Els alumnes que participen en les proves PISA han passat pràcticament tota la seua vida escolar dins d'un mateix sistema, acumulant experiències, metodologies, contextos familiars i canvis socials que influeixen de manera conjunta en els resultats finals.

Si observem les dades de la darrera dècada, la primera conclusió és que el País Valencià no mostrava signes evidents d'un deteriorament continuat. L'any 2015 els resultats eren semblants als de moltes altres comunitats autònomes. No es tractava d'un model d'excel·lència comparable al de les regions europees més avançades, però tampoc hi havia indicadors que apuntaren a una situació preocupant. El sistema educatiu valencià mantenia un rendiment raonablement estable i es movia al voltant dels nivells habituals de l'Estat.

La situació es manté durant els anys següents. Quan arriben les dades de 2018, no es detecten transformacions dràstiques. Les variacions respecte a l'edició anterior són reduïdes i el comportament general continua sent de relativa estabilitat. Aquest aspecte és especialment important perquè descarta la idea d'una decadència prolongada al llarg de tota la dècada. Si haguera existit un problema estructural greu i continuat, hauria aparegut reflectit ja en aquells anys.

Després arriba la pandèmia. Entre 2020 i 2021 el sistema educatiu mundial es veu afectat per una situació sense precedents. Les escoles tanquen temporalment, les classes es traslladen a les pantalles, augmenten les desigualtats educatives i molts alumnes perden hàbits d'aprenentatge. Diversos estudis internacionals han assenyalat que la COVID-19 va deixar conseqüències importants sobre el rendiment acadèmic dels estudiants.

Per això, quan es van conéixer els resultats de PISA 2022, moltes mirades estaven posades en les possibles conseqüències de la crisi sanitària. Les expectatives no eren especialment optimistes. Tanmateix, les dades del País Valencià van oferir una realitat diferent de la que molts esperaven.

L'alumnat valencià va obtindre 474 punts en matemàtiques, 482 en lectura i 483 en ciències. La dada més destacada va ser la comprensió lectora, ja que la puntuació valenciana superava la mitjana espanyola, la de la Unió Europea i la de l'OCDE. A més, en comparació amb 2018, la lectura millorava quatre punts i les ciències un punt.

Aquells resultats permetien parlar d'una situació relativament favorable. No s'observava un col·lapse educatiu, ni tampoc una tendència clarament negativa. Els efectes de la pandèmia semblaven haver sigut absorbirts millor del que es podia imaginar inicialment. En certa manera, PISA 2022 representava el millor moment de la sèrie recent.

Per això resulta tan sorprenent el que ocorre posteriorment.

L'any 2023 es produeix un canvi polític a la Generalitat Valenciana. El govern del Botànic deixa pas a una nova etapa encapçalada pel Partit Popular i Vox. A partir d'aquest moment comença també una disputa política sobre la interpretació dels futurs resultats educatius. La Conselleria d'Educació ha defensat que els alumnes examinats en PISA 2025 van cursar la major part de la seua escolarització entre 2015 i 2023 i que, per tant, els resultats reflecteixen principalment les polítiques anteriors. També sosté que les mesures de reforç impulsades pel nou govern encara no podien tindre efectes visibles en aquesta edició de les proves.

Més enllà d'aquest debat, el que aporten les dades és una evidència difícilment discutible. El gran canvi no es produeix entre 2015 i 2018. Tampoc entre 2018 i 2022. El vertader punt d'inflexió apareix entre 2022 i 2025.

Els resultats de l'última edició mostren 435 punts en matemàtiques, 424 en lectura i 450 en ciències. Això significa una pèrdua de 38 punts en matemàtiques, 58 en lectura i 33 en ciències respecte a l'edició anterior.

Especialment preocupant és el cas de la lectura. En només tres anys, el País Valencià ha passat de situar-se per damunt de les mitjanes estatal, europea i internacional a ocupar una de les posicions més baixes de l'Estat. Es tracta d'una caiguda molt difícil d'ignorar i que mereix una reflexió profunda.

La comprensió lectora és probablement la competència més important de totes les que avalua PISA. Un estudiant amb dificultats per comprendre textos també tindrà més problemes per resoldre exercicis matemàtics, interpretar problemes científics o adquirir nous coneixements. Quan baixa la lectura, normalment acaben ressentint-se la resta de competències.

També és necessari analitzar factors socials més amplis. Els hàbits de lectura han canviat radicalment durant l'última dècada. Les xarxes socials, el consum massiu de continguts audiovisuals, la immediatesa digital i la fragmentació de l'atenció estan transformant la manera com els adolescents es relacionen amb la informació. Aquest fenomen no afecta exclusivament el País Valencià, però pot ajudar a entendre per què la comprensió lectora ha esdevingut un dels principals desafiaments dels sistemes educatius contemporanis.

A més, el descens observat no és exclusivament valencià. El conjunt d'Espanya també registra retrocessos respecte a edicions anteriors. No obstant això, la intensitat de la caiguda al País Valencià és superior a la registrada en moltes altres comunitats autònomes, fet que explica la preocupació generada pels resultats.

La lliçó principal que deixa PISA 2025 és que cap sistema educatiu pot donar per garantits els seus avanços. Els bons resultats de 2022 demostraven que era possible competir en igualtat de condicions amb la major part dels territoris de l'Estat. Les dades actuals indiquen que aquests progressos es poden perdre amb rapidesa si no existeix una estratègia clara de millora contínua.

El debat sobre qui és responsable continuarà ocupant titulars durant mesos. És comprensible. Però probablement la pregunta més útil no siga qui té la culpa, sinó què cal fer a partir d'ara. Recuperar la cultura lectora, reforçar les competències bàsiques, donar suport al professorat i reduir les desigualtats educatives haurien de convertir-se en objectius compartits per qualsevol govern.

Al cap i a la fi, darrere de cada estadística hi ha milers de joves valencians. I el futur d'un país no depén únicament dels seus pressupostos o de les seues infraestructures. També depén de la qualitat de l'educació que rep la generació que haurà de construir-lo demà.

llegir més