Anàlisi toponímica dels noms dels pobles del Camp de Morvedre ^

La toponímia és una eina extraordinària per a entendre la història d’un territori. Els noms dels pobles no són simples etiquetes geogràfiques, sinó que conserven empremtes de les diferents cultures que han habitat una comarca al llarg dels segles. El Camp de Morvedre és un exemple perfecte d’esta riquesa, ja que els seus topònims reflectixen influències ibèriques, llatines, àrabs i medievals cristianes.

El mateix nom de la comarca, Camp de Morvedre, prové de l’antiga denominació de Sagunt, Morvedre o Murviedro, derivada del llatí Murus Veteris, que significa ‘mur vell’ o ‘murs antics’. Probablement feia referència a les antigues muralles que caracteritzaven la ciutat. D’esta manera, la comarca pren el nom del seu principal centre històric i administratiu.

Sagunt és el topònim més important de la comarca i també un dels més antics. La ciutat ibèrica era coneguda com Arse, mentre que els romans la denominaren Saguntum, origen directe del nom actual. Durant l’edat mitjana es popularitzà la forma Morvedre, però al segle XIX es recuperà oficialment el nom històric de Sagunt. Es tracta d’un topònim que reflectix la continuïtat històrica d’un dels assentaments més rellevants del Mediterrani occidental.

Canet d’en Berenguer combina dos elements d’origen diferent. El terme Canet sembla relacionat amb la presència de canyes o canyars en zones humides pròximes a la costa, per la qual cosa es pot considerar un fitotopònim. En canvi, l’expressió d’en Berenguer remet a una persona concreta, probablement un senyor feudal vinculat a la població després de la conquesta cristiana.

El nom de Gilet presenta una etimologia menys clara, encara que habitualment es relaciona amb l’herència àrab. Igual ocorre amb Estivella, que sembla tindre un origen més antic, probablement llatí, i que podria estar relacionat amb activitats agrícoles o amb una antiga explotació rural.

Albalat dels Tarongers és un dels casos més representatius de la influència musulmana. Albalat deriva de l’àrab al-balāt, que significa ‘camí empedrat’ o ‘calçada’, mentre que l’afegit dels Tarongers és molt més recent i descriu el paisatge agrícola característic de la zona. El topònim combina així una herència històrica antiga amb una referència directa a l’economia tradicional de la comarca.

També són clarament d’origen àrab Algímia d’Alfara, Alfara de la Baronia i Algar de Palància. En estos casos, els seus noms conserven paraules introduïdes durant el període andalusí. Alguns dels complements afegits posteriorment, com de la Baronia o de Palància, permeten identificar millor el territori i reflectixen tant aspectes polítics com geogràfics.

Un grup especialment interessant és el format per Benavites i Benifairó de les Valls. Els dos comparteixen el prefix Beni-, derivat de l’àrab banī, que significa ‘fills de’ o ‘descendents de’. Este element indica que l’origen del lloc estava vinculat a una família, un llinatge o un grup tribal. Es tracta d’un dels patrons més característics de la toponímia valenciana d’origen musulmà.

Faura destaca per ser un topònim breu i de difícil interpretació. Tot i que la seua etimologia no és completament segura, la documentació medieval demostra una gran continuïtat en l’ús del nom al llarg dels segles. Petrés, per la seua banda, podria derivar d’un antropònim llatí relacionat amb Pere o etrus, convertint-se així en un exemple de topònim originat a partir d’un nom propi.

Quartell i Quart de les Valls mostren clarament la influència romana. Ambdós derivarien probablement del llatí quartus, ‘quart’, potser en referència a una antiga divisió territorial o a la distància respecte d’una via de comunicació. Estos topònims evidencien la importància de la romanització en la configuració històrica del territori.

Un cas singular és Torres Torres. La repetició del mateix mot en el topònim recorda la presència de construccions defensives i reforça la idea d’un territori de vigilància i control durant èpoques medievals. Per la seua originalitat, és un dels noms més fàcilment identificables de la comarca.

Finalment, Segart sembla tindre un origen diferent de la majoria dels pobles veïns. Alguns estudiosos el relacionen amb un antropònim germànic introduït durant l’època visigòtica o medieval, fet que el convertix en una excepció dins d’un conjunt dominat pels topònims llatins i àrabs.

L’estudi dels noms dels pobles del Camp de Morvedre permet identificar diversos patrons comuns. El més evident és la forta presència de topònims d’origen àrab, que testimonien la importància de l’etapa andalusina en la configuració del territori. També destaca la freqüència del prefix Beni-, vinculat a antics grups familiars o tribals. Al mateix temps, molts noms incorporen referències geogràfiques, agrícoles o naturals, com les Valls, Palància o els Tarongers, que descriuen l’entorn on s’assenten les poblacions.

Juntament amb esta herència musulmana, es conserva una important capa de toponímia romana i llatina representada per noms com Sagunt, Quart o Quartell. Finalment, alguns topònims recorden persones, famílies nobles o institucions feudals, com ocorre amb Canet d’en Berenguer o Alfara de la Baronia.

En conjunt, la toponímia del Camp de Morvedre revela un autèntic mosaic històric i cultural. Els noms dels seus pobles són una síntesi de més de dos mil anys d’història i permeten rastrejar el pas de les civilitzacions ibèrica, romana, musulmana i cristiana. Cada topònim conserva una part de la memòria col·lectiva de la comarca i contribuïx a explicar la identitat pròpia d’un territori que ha sigut, durant segles, punt de trobada de cultures, llengües i tradicions.

llegir més

Per què Anglaterra sí i el País Valencià no? L'esport internacional també té privilegis històrics ^

Cada vegada que arriba un Mundial de futbol apareix una pregunta que incomoda els guardians de l'statu quo esportiu: per què Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord poden competir amb seleccions pròpies si formen part del Regne Unit, mentre que el País Valencià no pot fer-ho perquè forma part del Regne d'Espanya? La qüestió no és menor. Al contrari, posa damunt la taula una contradicció evident que moltes persones aficionades a l'esport observen des de fa dècades i que continua sense una resposta satisfactòria des del punt de vista de la igualtat de tracte.

Quan es planteja aquest debat, sovint s'intenta tancar amb una explicació ràpida: els equips britànics tenen seleccions pròpies per motius històrics. I és cert. El futbol modern va nàixer a les Illes Britàniques i les seues federacions ja existien abans de la creació de la FIFA. En aquell moment, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda ja disputaven partits internacionals entre elles i disposaven d'estructures pròpies. Quan es van crear els organismes que encara hui governen el futbol mundial, aquestes federacions van ser reconegudes individualment.

Tanmateix, la resposta històrica no resol la contradicció; simplement l'explica. Que una situació tinga un origen històric no significa necessàriament que siga justa. Hi ha moltes decisions heretades del passat que les societats han reconsiderat al llarg del temps. La pregunta de fons continua sent vigent: si existeixen nacions sense estat que competeixen internacionalment amb plena normalitat, per què altres pobles amb identitat pròpia no poden aspirar ni tan sols a plantejar aquesta possibilitat?

El cas valencià és especialment interessant. El País Valencià compta amb una història pròpia, una llengua compartida amb altres territoris de l'àmbit lingüístic valencià i català, unes institucions històriques reconegudes i una identitat col·lectiva que ha travessat segles. Ningú discuteix que existeix una cultura valenciana, un patrimoni valencià o una selecció valenciana quan es disputen partits amistosos. No obstant això, aquesta realitat desapareix automàticament quan es parla de les competicions oficials internacionals.

La paradoxa és evident. El mateix sistema esportiu que considera normal que Anglaterra dispute un Mundial contra França o l'Argentina considera impossible que una selecció valenciana poguera competir en un torneig oficial. No estem davant d'una impossibilitat tècnica ni esportiva. Estem davant d'una decisió política i reglamentària que respon a unes circumstàncies històriques determinades.

Això no significa necessàriament que el País Valencià haja de tenir una selecció pròpia en la FIFA. Les opinions sobre aquesta qüestió són diverses i legítimes. Hi ha persones que prefereixen mantindre l'actual model de representació estatal i altres que defensen fórmules més obertes. El que resulta difícil de defensar és que el sistema actual siga completament coherent.

Quan algú afirma que només els estats sobirans han de tenir seleccions nacionals, els equips britànics apareixen immediatament com una excepció. Quan s'explica que les excepcions existeixen per raons històriques, s'està reconeixent implícitament que no totes les federacions són tractades amb els mateixos criteris. I quan es diu que aquestes excepcions no poden ampliar-se perquè alterarien l'equilibri actual, s'està admetent que unes realitats nacionals tenen drets reconeguts que altres no poden ni tan sols aspirar a obtenir.

La situació recorda que l'esport mai no és completament neutral. Sovint es presenta com un espai allunyat de la política, però la realitat mostra el contrari. Les fronteres esportives, igual que les polítiques, són fruit de decisions humanes. No són lleis naturals. Canvien amb el temps, s'adapten als contextos i reflecteixen correlacions de força i processos històrics concrets.

Resulta curiós observar com la FIFA i altres organismes internacionals han admés al llarg dels anys territoris que no són estats independents. Hi ha exemples en diferents continents que demostren que la relació entre estat i selecció nacional no és tan rígida com sovint es presenta. Això no vol dir que qualsevol territori puga obtenir automàticament el mateix reconeixement, però sí que les regles han tingut excepcions significatives i continuen tenint-les.

Des d'una perspectiva valenciana, el debat també convida a reflexionar sobre el concepte de representació. Qui decideix qui té dret a representar-se a si mateix? Qui estableix quines identitats poden participar en una competició internacional i quines han de quedar diluïdes dins d'un marc estatal més ampli? Aquestes preguntes transcendixen el futbol i entren en el terreny de la democràcia cultural i del reconeixement dels pobles.

Potser la reivindicació més important no siga la d'exigir demà mateix una plaça per al País Valencià en un Mundial, sinó la d'obrir un debat honest sobre les incoherències existents. Perquè quan una persona valenciana observa que Anglaterra juga amb bandera pròpia, himne propi i selecció pròpia mentre continua integrada dins del Regne Unit, és normal que es pregunte per què aquesta possibilitat queda completament descartada per a altres realitats nacionals.

L'argument històric explica el passat, però no necessàriament justifica el present. Les seleccions britàniques mantenen un privilegi adquirit fa més d'un segle, un privilegi que les normes actuals difícilment permetrien reproduir. És una herència que s'ha consolidat amb el temps fins al punt de semblar natural, encara que origine diferències evidents respecte a altres territoris.

Al remat, la qüestió és molt més profunda que una simple classificació esportiva. Parla de reconeixement, d'identitat i d'igualtat de tracte. Parla de qui escriu les normes i de qui arriba tard a una taula on altres ja estaven assegudes. I parla també d'una realitat incòmoda: si les regles actuals s'aplicaren retroactivament, probablement Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord no competirien hui per separat. Però com que van arribar primer, van obtenir un dret que altres pobles continuen observant des de la graderia.

Per això la pregunta continua viva i mereix ser formulada sense por: si unes nacions sense estat poden jugar un Mundial, per què altres no poden ni tan sols aspirar a fer-ho? És una qüestió que el futbol internacional encara no ha sabut respondre de manera convincent.

llegir més

Cooperatives com a estructura d'estat ^

Les cooperatives com a estructura d’estat no són una fantasia política ni una ocurrència simpàtica per a fer més amable el capitalisme. Són, en realitat, una manera de reorganitzar el territori des de baix, amb institucions econòmiques que actuen com a contrapès a la dependència externa i a la fragilitat productiva que arrossega el País Valencià des de fa dècades. Quan parlem d’impacte territorial, parlem de poder real: capacitat de decidir què es produeix, com es produeix i per a qui es produeix.

En comarques que han patit la desindustrialització, l’abandonament agrícola o la turistificació agressiva, el cooperativisme ha funcionat com una xarxa de contenció. No és casualitat que molts municipis hagen mantingut activitat econòmica gràcies a cooperatives agràries, de treball o de serveis que han sostingut ocupació, han evitat l’èxode juvenil i han mantingut viu un teixit comunitari que, sense elles, hauria desaparegut. Quan una cooperativa arrela en un poble, el poble respira: la decisió econòmica deixa d’estar en mans d’un consell d’administració a Madrid o Luxemburg i passa a mans de la gent que viu allí, que coneix el territori i que té interés directe en la seua supervivència.

Això és estructura d’estat: institucions que vertebren el territori, que generen sobirania econòmica i que actuen com a garants d’un model productiu més estable. En un país on les crisis han arrasat sectors sencers, les cooperatives han demostrat una resiliència superior, mantenint llocs de treball i adaptant-se amb més flexibilitat. No perquè siguen màgiques, sinó perquè la seua lògica interna és diferent: no busquen maximitzar beneficis immediats, sinó sostenir projectes col·lectius a llarg termini.

L’impacte territorial també es veu en la manera com redistribueixen la riquesa. Una cooperativa no extrau recursos del territori per enviar-los a accionistes llunyans; els reinverteix en el mateix municipi, en la mateixa comarca. Això genera un cercle virtuós: més activitat econòmica local, més estabilitat social, més capacitat de planificar el futur. En zones rurals, això pot significar mantindre escoles obertes, evitar la desertització demogràfica o garantir serveis bàsics que, sense activitat econòmica, desapareixerien.

Però perquè les cooperatives puguen actuar realment com a estructura d’estat, cal una aposta política clara. No n’hi ha prou amb celebrar-les en discursos o posar-les com a exemple de bones pràctiques. Cal un marc legal que les protegisca, un finançament estable, una planificació territorial que les integre en l’estratègia econòmica del país i una administració que entenga que el cooperativisme no és un complement, sinó una alternativa estructural. En altres territoris d’Europa, les cooperatives formen part de la columna vertebral de l’economia; ací encara lluiten contra la invisibilitat i contra un imaginari que les associa a sectors residuals.

Imaginar el País Valencià del futur implica imaginar un territori cohesionat, amb comarques que no depenen de decisions preses a centenars de quilòmetres, amb empreses que no marxen quan els números no quadren, amb projectes que no es desfan al primer sotrac. Les cooperatives poden ser la infraestructura democràtica que sosté eixe futur: una manera de fer economia que no renuncia al territori, que no renuncia a la gent i que no renuncia a la dignitat.

llegir més

Les cooperatives com a motor de futur per al País Valencià ^

Les cooperatives han estat, durant dècades, una peça discreta però essencial del nostre ecosistema econòmic. En un país que ha patit un model productiu massa fràgil, massa dependent de sectors precaris i massa exposat a les crisis, el cooperativisme ha actuat com una columna vertebral silenciosa, capaç de sostenir territoris, projectes i comunitats. Hui, en ple debat sobre quin futur econòmic necessita el País Valencià, les cooperatives tornen a aparéixer com una eina imprescindible per a imaginar un model més just, més democràtic i més arrelat.

Un teixit cooperatiu divers i en expansió

El cooperativisme valencià és molt més que una anècdota estadística. Parlem de milers de projectes que, sumats, generen desenes de milers de llocs de treball i una activitat econòmica que representa una part significativa del nostre producte interior brut. El més interessant, però, no és la magnitud, sinó la diversitat. El País Valencià compta amb cooperatives agroalimentàries que sostenen el camp, cooperatives de consum que gestionen grans superfícies, cooperatives educatives que escolaritzen milers de persones, cooperatives de treball que impulsen projectes tecnològics, culturals o energètics, i cooperatives d’habitatge que experimenten amb formes de convivència més democràtiques.

Aquesta diversitat és una fortalesa. Demostra que el cooperativisme no és un model limitat a sectors tradicionals, sinó una estructura flexible que pot adaptar-se a les necessitats de cada moment. En els últims anys, per exemple, han crescut les cooperatives vinculades a les energies renovables, a la innovació social i a l’habitatge col·lectiu. Són projectes que responen a reptes contemporanis i que, alhora, mantenen la lògica cooperativa: democràcia interna, arrelament territorial i retorn social.

Ocupació estable i de qualitat

Una de les aportacions més valuoses de les cooperatives és la qualitat de l’ocupació que generen. En un mercat laboral sovint marcat per la temporalitat, la subcontractació i la incertesa, les cooperatives ofereixen un model diferent. Les persones que hi treballen solen ser també sòcies, cosa que afavoreix la implicació, la corresponsabilitat i la permanència. Quan una persona és part de les decisions, part dels beneficis i part del futur del projecte, la relació laboral deixa de ser purament instrumental i es converteix en una forma de participació comunitària.

Això té un impacte directe en la qualitat de vida. Les cooperatives valencianes han demostrat que és possible generar ocupació digna, estable i arrelada, fins i tot en moments de crisi. Durant períodes de recessió, moltes cooperatives han optat per mesures col·lectives per a protegir els llocs de treball, com ara reduccions temporals d’hores o reorganitzacions internes consensuades. Aquest tipus de decisions, impensables en empreses governades per la lògica del benefici immediat, són una mostra de la força del model cooperatiu.

Arrelament territorial i cohesió social

Les cooperatives no només generen economia; generen territori. La seua distribució geogràfica reflecteix la diversitat del País Valencià. Hi ha comarques amb una forta tradició cooperativa, com la Ribera, la Plana o l’Alcoià, on les cooperatives han actuat com a motors de desenvolupament local. En zones afectades pel despoblament o per la falta d’inversió, les cooperatives han mantingut activitat econòmica, han sostingut serveis i han evitat la desaparició de projectes que, en mans d’altres models empresarials, haurien sigut abandonats.

Aquest arrelament territorial és clau per a la cohesió social. Quan una cooperativa prospera, ho fa el seu entorn. Les persones proveïdores, les famílies, els comerços locals i fins i tot els serveis públics es beneficien de la seua activitat. El cooperativisme crea xarxes, i aquestes xarxes generen comunitat. En un país que necessita reforçar els vincles entre les seues comarques, les cooperatives són una eina de vertebració.

Innovació i nous sectors cooperatius

Tot i que sovint s’associa el cooperativisme a sectors tradicionals, la realitat és que les cooperatives valencianes estan protagonitzant processos d’innovació molt rellevants. Les comunitats energètiques locals, per exemple, estan democratitzant l’accés a l’energia renovable i reduint la dependència de grans corporacions. Les cooperatives d’habitatge estan explorant models de convivència que combinen sostenibilitat, inclusió i governança democràtica. Les cooperatives educatives estan impulsant metodologies participatives que situen l’alumnat al centre del procés d’aprenentatge.

Aquesta capacitat d’innovació és una resposta directa a les necessitats del moment. El cooperativisme no és un model ancorat en el passat, sinó una estructura viva que pot reinventar-se. La seua flexibilitat, la seua proximitat i la seua lògica democràtica el converteixen en un espai ideal per a experimentar amb noves formes de producció, de consum i de convivència.

Un model econòmic més democràtic

En un context global marcat per la concentració del poder econòmic en mans de grans corporacions, les cooperatives representen una alternativa necessària. La seua estructura interna, basada en la participació i en la presa de decisions col·lectiva, democratitza l’economia. Cada persona sòcia té veu i vot. Les decisions es prenen pensant en el bé comú, no en el benefici immediat d’un grup reduït d’accionistes.

Aquesta democratització té efectes profunds. Genera projectes més responsables, més sostenibles i més compromesos amb el territori. Quan les persones que treballen en una empresa són també les propietàries, el compromís és major i les decisions tenen en compte l’impacte social i ambiental. En un país que necessita avançar cap a un model econòmic més just, el cooperativisme és una via clara.

El paper de les polítiques públiques

Tot i la seua força, el cooperativisme valencià necessita polítiques públiques valentes. L’alentiment en la creació de noves cooperatives en alguns anys ha estat directament relacionat amb retards administratius, convocatòries tardanes o falta de recursos. Si el País Valencià vol consolidar un model econòmic basat en la democràcia, la sostenibilitat i l’arrelament, cal que les institucions entenguen el cooperativisme com una aposta estratègica.

Això implica agilitzar tràmits, garantir ajudes estables, impulsar la formació cooperativa i incorporar el cooperativisme en les polítiques de desenvolupament territorial. No és només una qüestió de subvencions, sinó de visió de país.

Cap a un futur cooperatiu

Les cooperatives són una eina poderosa de dinamització econòmica, però també de transformació social. Representen un model que combina eficiència, democràcia, arrelament i compromís comunitari. En un País Valencià que busca un futur més just, més sostenible i més inclusiu, el cooperativisme no és una opció secundària. És una via central.

Cal reivindicar-lo, impulsar-lo i situar-lo al centre del debat sobre el model productiu que volem. Perquè quan les cooperatives creixen, creix el país. I ho fa d’una manera més humana, més comunitària i més valenciana.

llegir més

Vint anys de silenci, vint anys de vergonya ^

El 3 de juliol fa vint anys. Una data que hauria de ser un punt d’inflexió en la memòria col·lectiva del país, però que continua sent una ferida oberta, una mena de pou negre on cau la responsabilitat política, institucional i moral. Fa vint anys que el metro va descarrilar a València, fa vint anys que quaranta-tres persones van morir en un trajecte que havia de ser rutinari, fa vint anys que les famílies reclamen veritat i justícia. I fa vint anys que la resposta oficial és un desert: 43 morts, 0 responsables.

La magnitud de la tragèdia no es mesura només en vides perdudes, sinó en la manera com un país decideix mirar —o no mirar— allò que el fa vulnerable. El 3 de juliol del 2006 no és només un accident: és la radiografia d’un sistema que va preferir protegir-se a si mateix abans que protegir la ciutadania. És la prova que, quan el poder polític se sent amenaçat, activa tots els mecanismes possibles per evitar que la veritat arribe a la superfície. I és, sobretot, la constatació que la memòria democràtica no és un regal de les institucions, sinó una conquesta de la societat civil.

Durant dues dècades, les famílies de les víctimes han hagut de fer allò que no van fer els governs, ni les comissions parlamentàries, ni els responsables directes del servei: investigar, documentar, insistir, resistir. Han hagut de convertir el dol en motor polític, la pèrdua en denúncia, la injustícia en perseverança. I ho han fet amb una dignitat que incomoda, perquè la dignitat sempre incomoda els qui prefereixen que res no es moga, que res no es qüestione, que res no es revise.

El silenci institucional ha estat, probablement, la segona gran tragèdia. Un silenci calculat, administrat, revestit de tecnicismes, informes incomplets, excuses i una voluntat clara d’evitar qualsevol assumpció de culpa. Un silenci que ha anat mutant amb el temps: primer va ser negació, després va ser indiferència, més tard va ser un intent de maquillatge. Però mai ha estat responsabilitat. Mai ha estat veritat. Mai ha estat justícia.

I és precisament aquesta absència de responsabilitat la que converteix el 3 de juliol en una data que no es pot commemorar sense indignació. Perquè un país que permet que una tragèdia així quede sense explicació és un país que es resigna a la impunitat. I la impunitat és un virus: s’estén, es normalitza, es converteix en cultura política. Quan un govern aprén que pot esquivar les conseqüències d’un desastre, ja no té cap incentiu per evitar el següent.

La memòria del metro de València és, per tant, una memòria incòmoda. No encaixa en els discursos oficials, no serveix per a cap celebració, no es pot convertir en un relat amable. És una memòria que punxa, que irrita, que obliga a mirar de cara allò que no volem veure: que la vida de quaranta-tres persones va ser menys important que la imatge d’un govern. Que la veritat va ser menys important que la conveniència. Que la democràcia, en aquell moment, va fallar.

Però també és una memòria que ens ensenya. Ens ensenya que la societat civil és capaç de sostindre una lluita que les institucions abandonen. Ens ensenya que la persistència pot trencar murs que semblaven infranquejables. Ens ensenya que la dignitat no necessita permís. I ens ensenya, sobretot, que recordar és un acte polític. Que recordar és una forma de resistència. Que recordar és impedir que la història es reescriga des dels despatxos.

Vint anys després, el 3 de juliol continua sent un crit. Un crit que no ha perdut força, perquè la injustícia no caduca. Un crit que diu que la veritat no pot ser opcional. Un crit que recorda que les víctimes no són números, sinó persones amb noms, famílies, projectes, somnis. Un crit que denuncia que la falta de responsabilitat no és un accident: és una decisió.

I és aquí on el país ha de decidir què vol ser. Si vol ser un lloc on les tragèdies es tapen amb informes i excuses, o un lloc on les tragèdies es miren de cara i s’aprenen. Si vol ser un lloc on la memòria es gestiona com un problema, o un lloc on la memòria es cuida com un patrimoni. Si vol ser un lloc on les famílies han de lluitar soles, o un lloc on les institucions estan a l’altura del dolor de la ciutadania.

El 3 de juliol no és només una data del calendari. És una advertència. És un recordatori que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó exigir responsabilitat, transparència i veritat. És una prova que el poder, quan no té control, pot convertir-se en una màquina d’oblit. I és, també, una oportunitat: la d’assumir que encara hi ha deures pendents, que encara hi ha preguntes sense resposta, que encara hi ha una ferida que no es pot tancar mentre la veritat continue soterrada.

Vint anys després, el país continua en deute. En deute amb les víctimes, amb les famílies, amb la memòria, amb la democràcia. I aquest deute no es paga amb actes institucionals, ni amb discursos, ni amb flors. Es paga amb responsabilitat. Es paga amb veritat. Es paga amb justícia.

Per això, el 3 de juliol és —i ha de continuar sent— una denúncia viva. Una denúncia que no es resigna, que no s’esgota, que no s’apaga. Una denúncia que ens obliga a recordar que quaranta-tres persones van morir i que ningú va assumir la responsabilitat. Una denúncia que ens diu que un país que oblida és un país que es perd. Una denúncia que ens interpel·la, que ens sacseja, que ens fa preguntes que no sempre volem escoltar.

Vint anys després, el crit continua. I mentre continue, hi haurà esperança. Perquè la memòria, quan és justa, sempre acaba trobant la manera de fer-se escoltar.

llegir més