Ciència per la pau i el desenvolupament: sembrar coneixement per a un món més just

La ciència per la pau i el desenvolupament és molt més que una expressió bonica. És una manera d’entendre el coneixement com a eina transformadora, capaç de millorar les condicions de vida, prevenir conflictes i promoure societats més equitatives, sostenibles i respectuoses amb la diversitat. Quan parlem de ciència en este context, no ens referim només als laboratoris o als avenços tecnològics, sinó a una actitud crítica, oberta i compromesa amb el bé comú.

Des de l’educació fins a la salut, passant per l’energia, l’agricultura o la gestió del territori, la ciència pot ajudar a resoldre problemes reals si es posa al servei de les persones i dels pobles. Això implica escoltar les necessitats locals, reconéixer els sabers tradicionals, fomentar la participació ciutadana i garantir que els beneficis del coneixement arriben a totes les comunitats, especialment a les més vulnerables.

La ciència per la pau també significa treballar per desmuntar discursos de l’odi, combatre la desinformació i promoure el diàleg intercultural. És una ciència que no busca imposar, sinó comprendre; que no vol dominar, sinó cooperar. En este sentit, les universitats, els centres d’investigació, les escoles i les entitats socials tenen un paper fonamental per a construir ponts entre disciplines, territoris i generacions.

Pel que fa al desenvolupament, cal entendre’l com un procés integral que inclou la justícia social, la sostenibilitat ambiental, la igualtat de gènere i la dignitat humana. No es tracta només de créixer econòmicament, sinó de viure millor, amb més oportunitats, més drets i més capacitat per a decidir col·lectivament el futur.

La ciència per la pau i el desenvolupament és una crida a fer del coneixement un patrimoni viu, compartit i compromés amb la vida. És una aposta per transformar la realitat des de la reflexió, la cooperació i la esperança. En un món ferit per les desigualtats, les guerres i les crisis ecològiques, necessitem una ciència que mire als ulls de les persones, que escolte el batec dels territoris i que s’atrevisca a imaginar futurs més justos. Perquè només des del coneixement arrelat en la dignitat i en la solidaritat podrem construir la pau que mereixem.

llegir més

Adopció

L’adopció és un acte de vida. No es tracta d’un gest altruista ni d’una solució administrativa, sinó d’una aposta decidida per la criança, per la dignitat i per la capacitat de les persones de vincular-se més enllà dels orígens. Com a pare adoptiu d’una criatura de set anys, cada dia compartit és una declaració d’amor, de confiança i de reconstrucció.

Quan la nostra família va decidir obrir-se a l’adopció, ho vam fer des del convenciment que l’estima no té fronteres genètiques. Sabíem que caldria temps, paciència i una mirada profunda per entendre les ferides, les expectatives i les identitats que es troben en aquest procés. La nostra filla no és “una xiqueta adoptada”: és la nostra filla, amb tota la seua força, la seua història i el seu dret a ser estimada sense condicions.

Adoptar ens ha fet reeducar-nos com a família. Hem hagut de revisar prejudicis, escoltar amb més atenció, construir rutines que respecten els ritmes emocionals. Hem après que criar no és només transmetre valors, sinó també acollir memòries, silencis i preguntes que no sempre tenen resposta. Hem descobert que la maternitat i la paternitat adoptiva són formes de militància afectiva: defensar el dret de cada criatura a tindre una llar, una xarxa, una identitat reconeguda.

Una societat que adopta és una societat que cuida. L’adopció no pot ser una excepció ni una aventura solitària. Necessitem comunitats que abracen, escoles que entenen, professionals que acompanyen. Cal que les institucions deixen de tractar les famílies adoptives com casos especials i les reconeguen com a part essencial del teixit social. Cada infant adoptat és una oportunitat de reconstruir vincles, de reparar injustícies, de fer créixer la diversitat familiar.

La nostra filla comença a fer preguntes. Algunes ens desarmen, altres ens emocionen. Totes mereixen ser escoltades amb veritat i tendresa. L’adopció no és un secret ni una etiqueta: és una part de la seua història que mereix ser explicada amb dignitat. Com a pare, el meu compromís és ajudar-la a construir el seu relat, sense imposicions ni silencis culpables.

Adoptar és creure en la capacitat humana de renàixer en comunitat. És una forma de resistència davant la indiferència, una manera de dir que cap criatura hauria de créixer sense abraçades ni referents. També és una invitació a repensar què vol dir ser família, ser progenitor, ser societat.

Des de Sagunt, des de la nostra llar, seguim construint aquest camí. Amb estima, amb dubtes, amb esperança.

llegir més

Urbanisme per a viure millor: repensar la ciutat des de les persones

L’urbanisme no és només una qüestió tècnica ni una disciplina reservada a arquitectes i planificadors. És, sobretot, una eina de transformació social, un espai de decisió col·lectiva que determina com vivim, com ens movem, com ens relacionem i com cuidem el nostre entorn. Parlar d’urbanisme és parlar de vida quotidiana, de salut, de igualtat, de sostenibilitat i de memòria compartida.

Una ciutat habitable és aquella que posa les persones al centre. No es tracta només de construir carrers, places o edificis, sinó de generar condicions perquè la gent puga caminar amb seguretat, respirar aire net, accedir a serveis bàsics, gaudir de la natura urbana i participar activament en la vida comunitària. L’urbanisme ha de ser inclusiu, accessible i sensible a les diversitats: edats, capacitats, gèneres, orígens i formes de viure.

Quan l’urbanisme es fa des de la proximitat, des de la mirada de qui habita, es multipliquen les oportunitats de convivència. Les ciutats que aposten per espais públics de qualitat, per la mobilitat sostenible, per la rehabilitació del patrimoni i per la renaturalització dels barris són ciutats que cuiden. I cuidar és també escoltar, donar veu a les necessitats reals, reconéixer els sabers locals i obrir processos participatius que vagen més enllà de la consulta formal.

En un context de crisi climàtica, desigualtats creixents i pèrdua de referents comunitaris, l’urbanisme pot ser una palanca de canvi. Pot ajudar-nos a reconnectar amb el territori, a recuperar la identitat mediterrània, a fer front als reptes ambientals i a construir espais més justos i resilients. Però per a això cal valentia política, compromís ciutadà i una mirada transversal que integre cultura, educació, esport, economia i ecologia.

Repensar l’urbanisme és repensar el futur. És imaginar ciutats que no només siguen eficients, sinó també emocionants, inspiradores i plenes de vida. Ciutats que abracen la diversitat, que celebren la memòria i que generen benestar. Perquè al cap i a la fi, l’urbanisme no és una qüestió de plànols, sinó de persones. I les persones mereixen viure en ciutats que les estimen.

llegir més

Paradoxes

El Congrés d'Arxius Industrials a Sagunt marca un punt d'inflexió, però deixa al descobert una absència clamorosa: la memòria obrera del Port no està registrada en l'arxiu de la Fundació de la Comunitat Valenciana.

El primer Congrés d'Arxius Històrics Industrials celebrat a Sagunt entre el 6 i el 8 de novembre de 2025 ha sigut presentat com una fita decisiva en la recuperació i posada en valor del patrimoni documental industrial. Amb seu al Horno Alto número 2 del Port de Sagunt, l'esdeveniment ha reunit expertes d'arreu de l'Estat, entitats patrimonials, representants institucionals i col·lectius vinculats a la memòria històrica. Tot i això, darrere de l'entusiasme institucional i la solemnitat de les intervencions, s'ha evidenciat una mancança greu: l'arxiu de la Fundació de la Comunitat Valenciana de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera del Port de Sagunt no té registrat el seu propi llegat documental. Una paradoxa que mereix una reflexió crítica profunda.

La celebració del congrés ha sigut anunciada com un punt d'inflexió en la gestió dels arxius industrials, un espai per a compartir bones pràctiques, debatre sobre la digitalització, la conservació i la divulgació dels fons documentals. Però, com pot ser que en un congrés dedicat a la memòria industrial, el principal arxiu vinculat al Port de Sagunt no tinga catalogat ni registrat el seu propi fons? Aquesta absència no és només una qüestió tècnica o administrativa, sinó una mostra de les contradiccions que travessen la política patrimonial valenciana.

El Port de Sagunt ha sigut un dels epicentres industrials més importants del País Valencià. Els Altos Hornos del Mediterráneo, la siderúrgia, la lluita obrera, les mobilitzacions socials, les transformacions urbanes... tot això forma part d’un llegat col·lectiu que ha marcat generacions. La Fundació de la Comunitat Valenciana de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera va nàixer precisament amb la voluntat de preservar eixe llegat, de donar veu a les persones treballadores, de recuperar la memòria viva del territori. Que el seu arxiu no estiga registrat en el congrés és una negligència que cal denunciar.

No es tracta només d’una omissió. És una invisibilització. En un context on la memòria obrera ha sigut històricament marginada, ignorada o instrumentalitzada, la falta de reconeixement documental perpetua eixa dinàmica. El congrés ha donat veu a tècniques d’arxiu, a responsables institucionals, a expertes en gestió patrimonial, però ha oblidat les veus que van construir el Port amb les seues mans, amb el seu esforç, amb la seua lluita. Sense elles, no hi ha memòria industrial que valga.

La memòria no és neutra. Arxivar és decidir què es conserva i què s’oblida. I en eixa decisió hi ha poder. El fet que la Fundació no tinga registrat el seu arxiu implica que no hi ha accés públic, que no hi ha transparència, que no hi ha possibilitat de consulta ni de recerca. Implica que la memòria obrera queda relegada a l’oblit, a la marginalitat, a l’anècdota. I això és inadmissible.

Cal preguntar-se per què. Per què una entitat creada per a preservar la memòria obrera no ha fet els deures? Per què no ha catalogat ni digitalitzat els seus fons? Per què no ha participat activament en el congrés amb una proposta clara de recuperació documental? Les respostes poden ser diverses: falta de recursos, descoordinació institucional, desinterés polític, burocràcia paralitzant... Però cap d’elles justifica el buit.

El congrés ha sigut una oportunitat perduda per a posar en el centre la memòria de les persones treballadores. Ha sigut una mostra més de com el patrimoni industrial es converteix en decorat, en escenari, en postal, mentre les històries reals queden fora de focus. El Horno Alto, restaurat i convertit en símbol, ha acollit ponències i visites, però no ha donat espai a les veus que van viure la seua activitat, que van patir les seues condicions, que van lluitar per la seua dignitat.

És urgent que la Fundació assumisca la seua responsabilitat. Que registre, catalogue i digitalitze el seu arxiu. Que el pose a disposició de la ciutadania, de les investigadores, dels col·lectius socials. Que cree espais de participació on les persones que van viure el Port puguen compartir els seus testimonis, les seues fotografies, els seus documents. Que la memòria obrera deixe de ser una etiqueta i es convertisca en una pràctica viva, inclusiva, transformadora.

La gestió patrimonial no pot ser només institucional. Ha de ser comunitària. Ha de partir del reconeixement de les veus silenciades, de les memòries marginades, de les lluites oblidades. El congrés hauria de ser un espai per a repensar el paper dels arxius, per a qüestionar les seues lògiques, per a obrir-los a la diversitat de relats que conformen la història. I això no es pot fer si es deixa fora el principal arxiu vinculat al territori.

Sagunt mereix una memòria completa. No només la dels edificis, les màquines i els plànols, sinó també la de les persones, les emocions, les resistències. El Port de Sagunt és molt més que patrimoni industrial. És memòria obrera, és identitat col·lectiva, és història viva. I eixa història ha de ser arxivada, compartida, reivindicada.

El congrés ha de ser un punt de partida, no un punt final. Ha de servir per a obrir debats, per a generar compromisos, per a impulsar polítiques públiques que garantisquen la preservació de la memòria obrera. I això passa per reconéixer les mancances, per assumir les responsabilitats, per corregir els errors.

La Fundació té una tasca pendent. I la societat civil té el dret —i el deure— d’exigir que es complisca. Perquè la memòria no és un luxe, és una necessitat. Perquè sense memòria no hi ha futur. Perquè arxivar és resistir. I resistir és recordar.  

Font:

llegir més

El llegat digital de la humanitat: una crida des de 'lo' local

En un món cada volta més interconnectat, on la memòria col·lectiva es transforma en bits i píxels, es fa urgent pensar en el llegat digital com una responsabilitat compartida. No parlem només de conservar documents, imatges o vídeos, sinó de preservar allò que ens fa poble, comunitat, cultura viva. Des de Sagunt, des del Camp de Morvedre, des de cada racó que estima la seua història i projecta futur, cal alçar la veu per reivindicar un llegat digital que siga inclusiu, arrelat i transformador.

La digitalització ha obert portes a l'accés universal, però també ha generat buits. Què passa amb les festes que no tenen arxiu? Amb les veus que mai han estat gravades? Amb les dones que han fet història en l'esport, en la cultura, en la vida quotidiana, però que no apareixen en cap base de dades? El llegat digital ha de ser una eina de justícia, no una nova forma d'oblit.

Des de lo local, tenim l'oportunitat de construir un relat que no depenga només de les grans plataformes. Podem crear arxius comunitaris, col·leccions de memòria viva, espais digitals on la gent major, la joventut, les entitats, les famílies, compartisquen allò que els fa únics. El patrimoni immaterial, les paraules pròpies, les melodies que no estan en Spotify, les fotografies que mai han estat escanejades, tot això mereix un lloc en el llegat digital de la humanitat.

A més, cal fer-ho amb mirada crítica i ecosocial. No es tracta de digitalitzar per digitalitzar, sinó de fer-ho amb criteris de sostenibilitat, d'accessibilitat, de respecte a la diversitat. Que el llegat digital no siga només un reflex del poder, sinó una finestra oberta a la pluralitat de vides, de paisatges, de lluites i esperances.

Sagunt, amb la seua història mil·lenària, amb el seu teixit associatiu viu, amb el seu patrimoni natural i cultural, pot ser exemple d'aquesta aposta. Imaginem una plataforma on el balonmano femení, les dramatitzacions populars, les rutes per la marjal, les veus de les escoles, les memòries dels barris, es troben i dialoguen. Imaginem que cada persona puga deixar la seua petjada digital, no com a consumidora, sinó com a protagonista.

El llegat digital de la humanitat ha de començar per reconéixer que cada territori té alguna cosa a dir. I que només si escoltem eixes veus, si les fem visibles, si les cuidem, podrem construir un futur on la tecnologia siga aliada de la memòria, de la identitat i de la transformació social. Des de lo local, amb mirada global, amb cor valencià.

llegir més