Cultura, Esport i Participació: El Cor Viu d’una Ciutat Democràtica ^

"La cultura i la participació són el cor viu d’una ciutat democràtica."

Una ciutat no és només un conjunt de carrers, edificis i serveis. És, sobretot, una comunitat viva, diversa i dinàmica. I el que li dona vida, identitat i cohesió és la seua cultura, la seua capacitat de generar espais de trobada, de compartir valors i de construir col·lectivament el futur. En aquest sentit, la gestió sociocultural, esportiva i participativa no és un complement, sinó un eix fonamental de qualsevol projecte municipal amb vocació transformadora.

Promoció de l’activitat física i la salut: moure’s per viure millor L’activitat física és molt més que una pràctica esportiva. És una eina de salut, de socialització i de benestar emocional. Per això, els ajuntaments han d’assumir un paper actiu en la promoció de l’esport com a dret i com a hàbit saludable.

Això implica oferir instal·lacions accessibles i ben mantingudes, però també programació esportiva per a totes les edats i condicions: des de l’esport escolar fins a l’activitat física per a persones majors, passant per l’esport inclusiu i el femení. Cal trencar barreres econòmiques, físiques i culturals que dificulten l’accés a l’esport.

A més, la promoció de la salut ha d’anar de la mà de campanyes de sensibilització, col·laboració amb centres educatius i sanitaris, i una visió integral del benestar. Una ciutat activa és una ciutat més sana, més feliç i més cohesionada.

Polítiques de joventut i infància: sembrar futur Els xiquets, xiquetes i joves no són només el futur, són el present. I necessiten espais, recursos i polítiques específiques que els reconeguen com a subjectes actius de drets. Una ciutat que escolta la seua joventut és una ciutat que es projecta amb esperança.

Les polítiques de joventut han d’anar més enllà de l’oci. Han de contemplar l’educació no formal, l’emancipació, la participació, la salut mental i l’accés a la cultura. Cal crear espais joves autogestionats, programes de formació i ocupació, i canals de diàleg amb les institucions.

Pel que fa a la infància, és fonamental garantir entorns segurs, educatius i estimulants. Els parcs, les biblioteques, els centres escolars i les activitats extraescolars han de ser pensats des d’una mirada infantil, amb la participació dels propis xiquets i xiquetes.

Memòria democràtica: recordar per no repetir Una ciutat democràtica no pot construir el seu futur sense mirar al seu passat. La memòria democràtica és un deure institucional i una eina pedagògica per a la ciutadania. Recuperar la història recent, especialment la vinculada a la repressió, la lluita pels drets i la construcció de la democràcia, és essencial per enfortir els valors cívics.

Els ajuntaments poden jugar un paper clau en aquest àmbit: localitzant i dignificant espais de memòria, organitzant activitats educatives, col·laborant amb entitats memorialistes i incorporant la memòria als currículums escolars.

La memòria no és venjança, és justícia. I és també una manera de construir identitat col·lectiva des del respecte, la pluralitat i la veritat.

Xarxa de biblioteques i foment de la lectura: democratitzar el coneixement Les biblioteques públiques són molt més que llocs on llegir o estudiar. Són espais de trobada, d’aprenentatge permanent i d’accés universal al coneixement. Són, en definitiva, institucions democràtiques fonamentals.

Una xarxa de biblioteques ben dotada, amb personal qualificat i programació cultural, pot ser un motor de transformació social. Cal garantir l’accés a llibres, però també a noves tecnologies, a activitats formatives i a espais de creació.

El foment de la lectura ha de començar des de la primera infància i continuar al llarg de tota la vida. Campanyes de lectura, clubs, contacontes, trobades amb autors i col·laboració amb escoles són algunes de les estratègies que poden fer de la lectura una pràctica quotidiana i plaent.

Cultura, festes i tradicions populars: identitat i dinamització La cultura és el reflex de la diversitat, la creativitat i la història d’un poble. I les festes i tradicions populars són una expressió viva d’aquesta cultura. Per això, cal protegir-les, dinamitzar-les i adaptar-les als nous temps sense perdre la seua essència.

Els ajuntaments han de garantir el suport a les entitats culturals, la programació estable d’activitats i l’accés universal a la cultura. Això inclou des de concerts i teatre fins a tallers, exposicions i festivals.

Les festes populars, a més, són espais de convivència i cohesió. Però cal gestionar-les amb criteris de sostenibilitat, igualtat i seguretat. I cal obrir-les a la participació de tota la ciutadania, especialment de les noves generacions.

Promoció del valencià i agermanaments: llengua i obertura al món La llengua és un element clau d’identitat i cohesió social. Promoure l’ús del valencià en tots els àmbits de la vida municipal és una obligació legal, però també una aposta per la diversitat lingüística i cultural.

Això implica garantir l’atenció en valencià, fomentar la creació cultural en la llengua pròpia i oferir recursos per a l’aprenentatge i l’ús social del valencià. També cal visibilitzar el valencià en la senyalització, la comunicació institucional i les activitats públiques.

Els agermanaments, per la seua banda, són una oportunitat per obrir la ciutat al món, establir vincles amb altres pobles i compartir experiències. A través d’aquests vincles es poden impulsar projectes culturals, educatius i solidaris que enriqueixen la comunitat local.

Participació ciutadana: democràcia des de baix La participació ciutadana no és només votar cada quatre anys. És un dret i una necessitat per construir una democràcia real i quotidiana. Quan la ciutadania participa, les polítiques públiques són més justes, més eficients i més legítimes.

Els ajuntaments han de crear canals estables i diversos de participació: consells sectorials, pressupostos participatius, consultes, audiències públiques, plataformes digitals, etc. Però també han de garantir que aquests canals siguen accessibles, inclusius i vinculants.

La participació no es pot improvisar. Cal formació, dinamització i una cultura institucional oberta al diàleg. I cal reconéixer el valor del teixit associatiu, que és un actor clau en la construcció col·lectiva de la ciutat.

Conclusions: una ciutat viva, una ciutat democràtica La gestió sociocultural, esportiva i participativa no és un luxe ni una qüestió ornamental. És el cor viu d’una ciutat democràtica. És el que fa que una ciutat no siga només habitable, sinó estimable. No només funcional, sinó humana.

Per això, cal apostar per:

• Una cultura viva i accessible, que reconega la diversitat i fomente la creativitat.
• Un esport inclusiu i saludable, que millore la qualitat de vida.
• Una memòria activa, que ens ajude a entendre qui som i cap a on anem.
• Una infància i joventut protagonistes, amb espais i drets propis.
• Una llengua pròpia estimada i viscuda, com a part del patrimoni comú.
• Una ciutadania activa, que participe, propose i transforme.

Només així podrem construir ciutats que no només funcionen, sinó que vibren. Ciutats que no només gestionen, sinó que inspiren. Ciutats, en definitiva, democràtiques de veritat.

llegir més

Llibertat ^

La paraula llibertat és massa important per deixar-la en mans d’un eslògan buit. En els últims anys, s’ha convertit en una mena de marca comercial repetida fins a l’extenuació per algunes figures públiques. Una d’elles és Isabel Díaz Ayuso, que ha fet de la llibertat un lema omnipresent, quasi un amulet polític. Però quan una paraula tan carregada d’història, de lluites i de drets es redueix a un reclam publicitari, el perill és evident: es buida de contingut i es manipula per justificar qualsevol cosa.

La llibertat no és fer el que vull quan vull, ni tampoc és un privilegi reservat a qui té més recursos o més altaveus mediàtics. La llibertat real implica garantir que totes les persones puguen viure amb dignitat, accedir a una sanitat pública forta, a una educació de qualitat, a una vivenda assequible i a un treball estable. Implica que ningú quede arrere, que les institucions siguen un escut i no un obstacle, i que els drets no depenguen del codi postal ni de la renda familiar.

Quan es proclama llibertat mentre es retallen serveis públics, es privatitzen espais comuns o s’assenyala col·lectius vulnerables, el missatge es contradiu a si mateix. Quan es parla de llibertat però s’ataca el pluralisme, la diversitat o la cultura crítica, allò que es defensa no és la llibertat, sinó un model de societat desigual on unes poques veus imposen el seu relat. I quan es presenta la llibertat com una batalla contra qualsevol regulació, es confon deliberadament la defensa dels privilegis amb la defensa dels drets.

La llibertat no pot ser un eslògan perquè és, sobretot, una responsabilitat col·lectiva. Requereix institucions que escolten, que redistribuïsquen, que cuiden i que garantisquen que totes les persones tinguen les mateixes oportunitats. Requereix valentia per dir que no hi ha llibertat si no hi ha igualtat, que no hi ha llibertat si no hi ha justícia social, que no hi ha llibertat si no hi ha respecte per la diversitat i per la convivència.

Per això cal reivindicar-la amb força, amb rigor i amb memòria. La llibertat que han defensat generacions abans que nosaltres no era un lema electoral, sinó una conquesta compartida. Una llibertat que es construeix cada dia, que es protegeix amb polítiques públiques i que es fa real quan arriba a totes les cases, a tots els barris i a totes les persones.

La llibertat no és un eslògan. És un compromís. I mereix molt més que una campanya de màrqueting.

llegir més

Sóc feliç. Dos anys per tornar a ser jo. ^

Hi ha moments en què la vida et posa davant d’un mirall que no havies demanat. Un mirall que no sols reflecteix el teu cos, sinó també les renúncies, els silencis, les pors i els somnis que havies anat deixant en un racó. Fa dos anys, aquell gener de 2024, vaig mirar eixe mirall amb una sinceritat que feia temps que no m’atrevia a practicar. I vaig decidir que era hora de començar un camí que no sabia on em portaria, però que necessitava recórrer.

L’operació bariàtrica va ser el punt de partida, però no ha sigut mai el centre de la història. El centre he sigut jo, amb totes les meues contradiccions, amb totes les meues ganes de viure i amb totes les meues ferides. Hui, amb l’alta mèdica a les mans i més de 80 quilos menys, podria parlar de xifres, de mètriques, de resultats. Però seria injust. Seria superficial. Perquè el que realment ha canviat no es pot pesar.

El que ha canviat és la manera com em moc pel món. La manera com respire. La manera com em mire. La manera com torne a sentir que la vida no és una lluita constant, sinó un espai que puc habitar amb plenitud.

En aquests dos anys he recuperat mobilitat, sí. Però també he recuperat mirades, camins, primeres vegades. He tornat a fer coses que pensava que ja no eren per a mi. He pujat escales sense negociar amb el dolor. He caminat sense calcular distàncies impossibles. He ballat sense demanar permís al meu cos. He rigut amb una llibertat que havia oblidat.

I sobretot, he tornat a gaudir de la vida amb les meues i els meus. Amb la gent que m’ha sostingut quan jo no podia. Amb la gent que ha celebrat cada pas, cada canvi, cada petita victòria. Amb la gent que no m’ha deixat caure en la trampa de pensar que la meua vàlua depenia d’un número o d’una talla. Eixa gent que ha estat, que està i que estarà.

Aquest procés m’ha ensenyat que la felicitat no és un destí, sinó un moviment. Una manera de caminar. Una manera de mirar el món amb curiositat i agraïment. He sigut feliç. Soc feliç. I no perquè tot siga perfecte, sinó perquè he après a escoltar-me, a cuidar-me, a donar-me espai.

També he après que transformar-se no és perdre’s, sinó retrobar-se. Que no es tracta de ser una altra persona, sinó de tornar a ser aquella que la vida, el cansament i les circumstàncies havien anat tapant. He recuperat parts de mi que pensava que havien desaparegut. He recuperat la il·lusió de fer plans, de provar coses noves, de dir que sí a la vida.

Quan pense en tot el que ha passat en aquests dos anys, no puc evitar emocionar-me. No per la dificultat del camí —que també— sinó per la immensitat del que he guanyat. Perquè he guanyat llibertat. He guanyat salut. He guanyat presència. He guanyat vida.

I ara que tanque aquesta etapa amb l’alta mèdica, em pregunte: què més puc demanar. I la resposta és senzilla: continuar vivint així. Amb consciència. Amb gratitud. Amb la certesa que cada dia és una oportunitat per seguir avançant, per seguir descobrint-me, per seguir celebrant.

No sé què vindrà després. Però sé que estic preparat. Sé que tinc les eines, la força i la gent que m’estima. Sé que he tornat a mi. I això, després de tot, és el regal més gran.

llegir més

Dijous de Berenar ^

El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que, si no existira, caldria inventar-la. No només perquè ompli els carrers de Sagunt d’olors, de rialles i de retrobaments, sinó perquè és una d’eixes poques pràctiques que ens recorden que la identitat no és una peça de museu, sinó un organisme viu que respira, que s’adapta, que es transforma i que, sobretot, es defensa. En un món que avança a colps de velocitat, on les pantalles devoren hores i les rutines ens deixen sense aire, el Dijous de Berenar és una pausa col·lectiva, un gest compartit que diu: som ací, som poble, som memòria i som futur.

La pataqueta, amb la seua forma de mitja lluna i la seua textura inconfusible, és molt més que un pa. És un símbol. És la prova que la cultura popular no necessita grans monuments per ser monumental. Només necessita continuïtat, estima i un poble que la mantinga viva. I Sagunt, amb totes les seues contradiccions, amb totes les seues lluites i amb tota la seua diversitat, ha sabut mantindre aquesta tradició com un tresor que passa de generació en generació. Les escoles que ixen a berenar, les famílies que es retroben, les colles que es citen cada any, els forns que treballen a ple rendiment, els bars que omplin les taules de pataquetes farcides de truita de faves i alls tendres, de blanc i negre, de llom amb tomaca o de qualsevol invent que cada casa ha convertit en ritual. Tot això és patrimoni. Patrimoni viu, patrimoni gustós, patrimoni que no es pot entendre sense la gent que el fa possible.

Per això és tan important que, enguany, Compromís haja fet un pas endavant i haja proposat que el Dijous de Berenar siga reconegut com a Bé d’Interés Cultural o, com a mínim, com a Bé Immaterial de Rellevància Local. No és una ocurrència ni una maniobra simbòlica buida. És una necessitat. Perquè les tradicions que no es protegeixen, s’esvaeixen. I perquè el patrimoni immaterial, aquell que no es pot tocar però que ens toca per dins, és tan fràgil com essencial.

Hi ha qui pensa que aquestes coses no cal protegir-les, que ja es defenen a soles, que mentre hi haja gent que menge pataquetes els dijous d’hivern, la tradició continuarà. Però això és una visió ingènua. Les tradicions no desapareixen de sobte, sinó a poc a poc, per desgast, per desconnexió, per falta de reconeixement institucional, per la pressió d’un model de vida que arracona tot allò que no siga productiu o immediat. I el Dijous de Berenar, com tantes altres pràctiques populars, necessita un marc que garantisca la seua continuïtat, que la valore, que la situe al lloc que li correspon dins del relat cultural de la ciutat.

Quan Compromís porta aquesta proposta al plenari, no està parlant només de pa i de berenars. Està parlant de dignitat. Està parlant de posar en valor allò que som. Està parlant de dir que Sagunt no és només un conjunt de carrers, de fàbriques, de platges o de monuments romans, sinó també un teixit de rituals que ens expliquen millor que qualsevol pedra. Està parlant de memòria col·lectiva, de cohesió social, de pertinença. I està parlant, també, de futur. Perquè protegir una tradició no és mirar arrere, sinó garantir que continue viva per a les generacions que vindran.

El Dijous de Berenar té una força que sorprén a qui no el coneix. És una tradició que no necessita grans campanyes per mobilitzar la gent. Arriba gener, arriba febrer, i de sobte els forns comencen a omplir-se de pataquetes, les xarxes socials s’omplin de fotos, els bars preparen les planxes i les famílies comencen a organitzar-se. És un moviment espontani, orgànic, que naix de baix cap amunt. I això és precisament el que el fa tan valuós. No és una festa imposada, no és un producte turístic, no és una recreació artificial. És un costum que ha resistit segles perquè la gent l’ha volgut mantindre. I això, en un món on tot canvia tan ràpid, és extraordinari.

Però que siga extraordinari no vol dir que siga indestructible. Les tradicions que no es reconeixen institucionalment corren el risc de quedar relegades a l’anècdota, de perdre espai, de no transmetre’s amb la mateixa força. I ací és on la política, quan es fa amb sentit i amb estima pel territori, juga un paper fonamental. La proposta de Compromís no és una simple declaració simbòlica. És una manera de dir que el patrimoni immaterial importa, que la cultura popular importa, que allò que la gent fa i ha fet durant segles importa. I que cal protegir-ho amb la mateixa serietat amb què protegim un teatre romà o un jaciment arqueològic.

Hi ha qui dirà que això no és prioritari, que hi ha altres problemes més urgents. I és cert que hi ha moltes lluites pendents: la vivenda digna, la mobilitat sostenible, la defensa del territori, la igualtat real, la protecció del comerç local, la necessitat d’un model econòmic més just. Però la cultura no és un luxe. La cultura és el fil que ho cus tot. Sense cultura, sense identitat, sense rituals compartits, qualsevol lluita es queda coixa. Perquè un poble que no sap qui és, difícilment pot decidir cap a on vol anar.

El Dijous de Berenar és una d’eixes tradicions que ens recorden que la vida col·lectiva és possible. Que encara podem asseure’ns a una taula, compartir un mos, parlar, riure, recordar. Que encara podem trobar-nos sense presses, sense pantalles, sense filtres. Que encara podem ser comunitat. I això, en un temps de soledats massives i de ritmes impossibles, és un acte de resistència.

La pataqueta, amb la seua forma humil i la seua història llarga, és un símbol d’aquesta resistència. És un pa que ha sobreviscut a canvis socials, econòmics i culturals. Un pa que ha alimentat generacions, que ha sigut protagonista de berenars escolars, de jornades de camp, de trobades familiars. Un pa que, com tantes altres coses de la nostra cultura popular, ha estat invisibilitzat durant molt de temps, com si no fora digne de ser considerat patrimoni. Però ho és. I ho és molt.

Quan parlem de protegir el Dijous de Berenar, no parlem només de protegir un costum gastronòmic. Parlem de protegir una manera de viure. Parlem de protegir un espai de relació, un temps compartit, una memòria que ens uneix. Parlem de protegir una identitat que no és excloent, que no és tancada, que no és folklòrica en el sentit superficial del terme. És una identitat que es construeix cada any, cada dijous, cada pataqueta compartida.

La proposta de Compromís és valenta perquè entén que el patrimoni immaterial és tan important com el material. I perquè entén que la cultura popular no és una cosa menor, sinó un pilar fonamental de la vida col·lectiva. Quan un ajuntament reconeix una tradició com a Bé Immaterial de Rellevància Local, està dient que aquesta tradició forma part del relat oficial de la ciutat, que mereix ser protegida, estudiada, difosa i transmesa. Està dient que no és una anècdota, sinó una peça clau del nostre patrimoni.

I això és especialment important en una ciutat com Sagunt, que té un patrimoni material immens, però que sovint ha oblidat posar en valor el seu patrimoni immaterial. El teatre romà, el castell, la Via del Pòrtic, la història industrial, tot això és fonamental. Però també ho són les tradicions que han mantingut viva la ciutat quan les pedres no parlaven. També ho són els rituals que han donat sentit a la vida quotidiana. També ho són les pràctiques que han creat comunitat.

El Dijous de Berenar és una d’eixes pràctiques. I mereix ser reconeguda com a tal. No per convertir-la en un producte turístic, no per institucionalitzar-la fins a fer-la rígida, sinó per garantir que continue sent el que és: una festa de la gent, per a la gent i amb la gent. Una festa que no necessita artificis, que no necessita escenografies, que no necessita grans pressupostos. Només necessita que la respectem, que la cuidem i que la transmetem.

En un moment en què moltes tradicions populars es perden, en què moltes pràctiques comunitàries desapareixen, en què la globalització uniformitza gustos, hàbits i ritmes, protegir el Dijous de Berenar és un acte de resistència cultural. És dir que no volem ser un territori sense memòria. És dir que no volem renunciar al que ens fa singulars. És dir que la cultura popular és un espai de llibertat, de creativitat i de comunitat.

Per això és tan important que aquesta proposta avance, que es tramite, que es convertisca en realitat. I per això és tan important que la ciutadania la faça seua. Perquè el patrimoni immaterial no es protegeix només amb decrets, sinó amb pràctica. Amb participació. Amb estima. Amb cada pataqueta que es comparteix, amb cada dijous que es manté viu, amb cada persona que explica a les criatures què significa aquesta tradició i per què és important.

El Dijous de Berenar és una celebració de la vida quotidiana. Una festa sense artificis, sense escenaris, sense protocols. Una festa que naix de la gent i que torna a la gent. Una festa que ens recorda que la cultura no és una cosa que passa en els museus, sinó en les places, en els carrers, en els forns, en les taules. Una festa que ens recorda que la identitat no és una cosa que es proclama, sinó que es viu.

I la pataqueta, humil i poderosa alhora, és el seu estendard. Un estendard que no necessita banderes, perquè ja té forma pròpia. Un estendard que no necessita discursos, perquè parla per si mateix. Un estendard que diu que som un poble que sap cuidar el que és seu, que sap compartir, que sap celebrar.

Per això, hui més que mai, cal reivindicar el Dijous de Berenar. Cal defensar-lo. Cal protegir-lo. Cal estimar-lo. I cal fer-ho amb la mateixa naturalitat amb què ens mengem una pataqueta acabada de fer, amb la mateixa alegria amb què ens retrobem cada any, amb la mateixa convicció amb què Compromís ha decidit portar aquesta proposta al plenari.

Perquè protegir el Dijous de Berenar és protegir-nos a nosaltres mateixos. És protegir la nostra manera de viure, de relacionar-nos, de celebrar. És protegir la nostra memòria i el nostre futur. És dir que la cultura popular importa. És dir que la comunitat importa. És dir que Sagunt importa.

I això, en un món que sovint ens vol desconnectades, disperses i silencioses, és un acte profundament polític. Un acte de resistència. Un acte d’amor.

llegir més

22 de gener: el dia internacional que encara no existeix (i potser ja toca) ^

Hi ha dates que passen de puntetes pel calendari, com si no volgueren molestar. Dies que no tenen cap celebració global, cap etiqueta viral, cap motiu per a fer un post institucional o una campanya de sensibilització. El 22 de gener és un d’aquests dies silenciosos. Un dia que, malgrat estar perfectament col·locat entre l’energia de l’any que comença i la rutina que torna, no té cap Dia Internacional reconegut per les Nacions Unides. Ni un sol.

Això, en un món on hi ha més de dos-cents dies internacionals oficials, és quasi una excentricitat estadística. Tenim un dia mundial per a la bicicleta, per al jazz, per a la poesia, per a la felicitat, per a l’aigua, per a la llum, per als boscos, per a la dona, per als refugiats, per a la biodiversitat i per a la pau. Tenim dies per a causes urgents, per a reivindicacions històriques, per a celebracions culturals i per a curiositats que semblen eixides d’un brainstorming massa llarg.

Però el 22 de gener continua buit. I això convida a preguntar-se per què. Què passa amb aquesta data perquè ningú l’haja adoptada? I, sobretot, quin podria ser el seu sentit si decidírem donar-li un?

Abans de proposar causes, convé entendre com es crea un Dia Internacional. No és un caprici d’un departament de comunicació ni una ocurrència simpàtica d’un organisme internacional. Els dies internacionals són decisions polítiques i simbòliques que busquen educar, sensibilitzar, mobilitzar voluntat i posar el focus en temes que necessiten atenció global. Normalment els proposa un estat membre de l’ONU o una agència especialitzada, i és l’Assemblea General qui els aprova. És a dir, darrere de cada dia mundial hi ha diplomàcia, negociació i intencionalitat.

També hi ha curiositats. Alguns dies acumulen més d’una celebració, com si el calendari no donara per a més. Altres, com el 22 de gener, estan completament deserts. I alguns naixen de campanyes ciutadanes que, amb el temps, aconsegueixen que un estat les porte a votació.

El 22 de gener, malgrat no tindre un dia mundial, no és una data buida d’història. S’hi acumulen fets importants: proclamacions reials, tragèdies marítimes, revoltes socials, accidents ferroviaris i gestes esportives. Però cap d’aquests esdeveniments ha generat un consens global suficient per a convertir-se en una efemèride universal. Potser perquè són massa locals, massa controvertits o massa lligats a contextos concrets.

Això deixa oberta una possibilitat suggeridora: si ningú ha ocupat el 22 de gener, potser és perquè encara no hem trobat la causa adequada. I el món, sincerament, no va sobrat de causes pendents.

Si revisem els dies internacionals existents, veiem que hi ha temes molt coberts, com el medi ambient, la salut, l’educació, la cultura, la igualtat o els drets humans. Però també hi ha buits sorprenents. Hi ha aspectes de la vida quotidiana, emocional i comunitària que encara no tenen un espai global propi. I ací és on el 22 de gener podria trobar la seua identitat.

Una primera proposta seria dedicar-lo a la seguretat emocional. Vivim en un moment en què la salut mental és un tema central, però encara carregat de silencis i estigmes. Un dia per a reivindicar la necessitat de tindre espais segurs, relacions sanes i comunitats que cuiden podria ser profundament transformador. No es tractaria de medicalitzar-ho tot, sinó de recordar que la vulnerabilitat és una part essencial de la vida i que la cura mútua és una responsabilitat compartida.

Una altra idea seria convertir-lo en el Dia Mundial del Contacte Humà Respectuós. En un temps de pantalles, distància i soledat, recuperar el valor del tacte consentit, de l’abraçada que acompanya, de la mà que sosté, seria quasi revolucionari. No es tracta d’imposar afecte, sinó de recordar que el cos també parla i que la presència física té un poder que cap missatge de veu pot substituir.

També podria ser un dia dedicat a la comunitat local. En un món globalitzat, sovint oblidem que la vida real passa en els barris, en els pobles, en les xarxes de suport, en el comerç de proximitat, en les associacions que sostenen la convivència. Celebrar la força de la comunitat seria una manera de reivindicar allò que ens manté units quan tot trontolla.

Una altra possibilitat seria dedicar-lo a la memòria quotidiana. No la memòria solemne de les grans efemèrides, sinó la memòria de les coses menudes: els rituals, les tradicions, els objectes que expliquen qui som. Un dia per a recordar que el patrimoni immaterial no és només folklore, sinó una manera de mantindre viva la identitat col·lectiva.

També podria ser el Dia Internacional de la Cura Mútua. No només cuidar, sinó cuidar-nos. Reconéixer que la interdependència és una força i no una debilitat. Reivindicar que la vida no es pot sostenir només amb productivitat, sinó amb suport, escolta i temps compartit.

El 22 de gener podria ser moltes coses. Podria ser un dia per a reivindicar la lentitud en un món accelerat. Un dia per a celebrar el descans com a dret i no com a premi. Un dia per a recordar que la vida quotidiana també mereix ser celebrada. Un dia per a posar en valor allò que no ix als titulars, però que sosté la vida de totes les persones.

Potser el més interessant d’aquesta data és precisament això: la seua absència de significat oficial. El seu espai en blanc. La seua disponibilitat. El 22 de gener és un llenç per escriure-hi una causa nova, necessària i compartida. Una causa que no competisca amb altres, que no siga una moda passatgera, que no busque només visibilitat, sinó transformació.

Imaginar un dia internacional no és només un exercici simbòlic. És una manera de pensar què necessita el món, què ens falta com a comunitat global, què volem posar al centre. I potser, en un moment com l’actual, el que més falta fa és recuperar la humanitat més bàsica: la cura, la presència, la comunitat, la memòria, el contacte, la seguretat emocional.

El 22 de gener podria ser el dia de tot això. O podria ser el dia d’alguna cosa que encara no hem sabut formular, però que intuïm necessària. Un dia per a recordar-nos que les dates no canvien el món, però les converses que generen sí que poden fer-ho.

Potser no cal esperar que l’ONU ho declare oficial. Potser podem començar nosaltres. Donar-li sentit. Convertir-lo en un recordatori personal o col·lectiu. Fer-lo nostre. Perquè, al cap i a la fi, els dies internacionals naixen així: d’una necessitat compartida que algú s’atreveix a dir en veu alta.

I potser ja toca que el 22 de gener deixe de ser un dia silenciós i es convertisca en una invitació a cuidar-nos una mica més. A escoltar-nos. A tocar-nos amb respecte. A recordar que la vida, en la seua forma més senzilla, també mereix un lloc al calendari.

llegir més