Enginyeria per al Desenvolupament ^

El Dia Mundial de l’Enginyeria per al Desenvolupament Sostenible, instaurat per la UNESCO en 2020, és una d’eixes fites que ens recorden que el futur no es construeix només amb bones intencions, sinó amb decisions tècniques, polítiques i socials que apunten cap a un mateix horitzó: un planeta habitable i una vida digna per a totes les persones. La data s’inscriu dins de l’Agenda 2030 de l’ONU, que marca objectius clars sobre energia neta, aigua potable, infraestructures resilients, ciutats sostenibles i innovació responsable. I, encara que sovint pensem en grans projectes internacionals, la veritat és que tot això també es juga ací, al País Valencià, i molt especialment en ciutats com Sagunt.

L’enginyeria valenciana ha sigut històricament un motor de transformació. Des dels sistemes hidràulics tradicionals fins a les infraestructures industrials del segle XX, el territori ha anat modelant-se gràcies a persones que han sabut combinar coneixement tècnic i capacitat d’adaptació. Ara, però, el repte és diferent: ja no es tracta només de construir, sinó de repensar com construïm, amb quins materials, amb quin impacte i amb quina responsabilitat social. L’enginyeria sostenible no és una moda, és una necessitat.

Sagunt és un exemple clar d’este canvi de paradigma. La ciutat, marcada per la memòria industrial i per un creixement urbanístic intens, es troba ara en un moment clau. Projectes com la gigafactoria, la transformació del Port, la recuperació d’espais degradats o la millora de la mobilitat urbana posen damunt la taula la importància de fer les coses bé, amb criteris ambientals i socials. No es tracta només de generar activitat econòmica, sinó de garantir que esta activitat siga compatible amb la salut del territori i amb el benestar de les persones que hi viuen.

En este context, les enginyeres i els enginyers del nostre entorn tenen un paper fonamental. Són qui pot convertir els objectius de l’Agenda 2030 en realitats tangibles: sistemes d’energia renovable que siguen eficients i accessibles, infraestructures que resisteixen els efectes del canvi climàtic, solucions tecnològiques que reduïsquen residus i emissions, models de mobilitat que posen les persones al centre. I, sobretot, projectes que tinguen en compte la diversitat social i la participació ciutadana, perquè la sostenibilitat no és només una qüestió tècnica, sinó també democràtica.

També cal reconéixer que el País Valencià compta amb universitats, centres d’investigació i empreses que estan fent avanços importants en matèria d’enginyeria verda. Però encara queda camí per recórrer: més inversió, més col·laboració entre institucions, més presència de dones en les carreres tècniques, més cultura científica i més consciència col·lectiva sobre la importància de la innovació responsable.

El Dia Mundial de l’Enginyeria per al Desenvolupament Sostenible és, en definitiva, una invitació a mirar el futur amb realisme i amb esperança. Realisme perquè sabem que els reptes són enormes. Esperança perquè també sabem que tenim el talent, la creativitat i la voluntat per afrontar-los. Sagunt, amb la seua història de transformacions i resistències, pot ser un laboratori privilegiat d’esta nova manera de fer les coses: més verda, més justa i més intel·ligent.

llegir més

La gordofòbia mata l’autoestima, la societat ha de canviar ja ^

L’opressió que patixen les persones grasses, i que moltes vegades hem patit en silenci, amb vergonya i amb un dolor que costa d’explicar, és una ferida social que encara supura. Quan contes que has arribat a pesar 192 quilos i, tot i això, t’has sentit invisible, ignorat i rebutjat, no estàs exagerant ni dramatitzant; estàs descrivint una realitat que massa gent coneix massa bé. La gordofòbia no és una anècdota ni una broma ni una qüestió d’opinions. És una forma de violència social, cultural i emocional que condiciona vides, que marca infàncies, que roba autoestima i que, en massa casos, deriva en problemes de salut mental profunds. Aquest article vol ser una denúncia, però també una crida. Una crida a mirar-nos com a societat i a entendre que no podem continuar perpetuant un sistema que castiga els cossos que no encaixen en un ideal estret, irreal i profundament excloent. Una crida a protegir les criatures que ara mateix estan patint el mateix que tu vas patir. Una crida a evolucionar.

La gordofòbia no és només un conjunt de comentaris desagradables o mirades de menyspreu. És una estructura social que es manifesta en la manera com es representen els cossos en els mitjans de comunicació, on la persona grassa quasi sempre és objecte de burla, de compassió o de moralització. També es manifesta en el sistema sanitari, on massa vegades es redueix qualsevol problema de salut al pes, invisibilitzant altres factors i negant una atenció digna. En el món laboral, les persones grasses tenen menys oportunitats, més discriminació i més obstacles per ser considerades professionals. En l’espai públic, els cossos grans es troben amb cadires estretes, torns que no deixen passar, seients incòmodes i roba que no existeix en talles grans. I en la vida quotidiana, qualsevol persona grassa sap que eixir al carrer implica exposar-se a judicis constants. La gordofòbia és, per tant, un mecanisme de control social que envia un missatge clar: si no tens aquest cos concret, no vals igual. I això és profundament injust.

Quan una persona grassa diu que se sent invisible, no és una metàfora. És una experiència real. La invisibilitat social es manifesta quan ningú et mira als ulls, quan ningú et pregunta com estàs, quan ningú et veu com una persona completa amb desitjos, talent i dignitat. Només et veuen com un cos que no encaixa. Aquesta invisibilitat és una forma de violència subtil però devastadora, perquè no és només que et jutgen, és que et neguen. Et redueixen a un estereotip, et converteixen en un problema a resoldre i no en una persona a respectar. I això deixa marca, una marca que moltes persones arrosseguen tota la vida.

La gordofòbia comença molt abans del que pensem. Comença a l’escola, al pati, a les activitats extraescolars, als comentaris de familiars que diuen que només volen ajudar. Comença quan una criatura rep el missatge que el seu cos és incorrecte, que és motiu de burla, que és un obstacle per ser estimada o acceptada. Hi ha xiquets i xiquetes que ara mateix estan patint insults, humiliacions i mirades que els fan sentir que no mereixen ocupar espai. I això és intolerable. No podem permetre que una criatura cresca pensant que el seu valor depén del seu pes. No podem permetre que interioritze que ha de demanar perdó per existir. La societat ha d’evolucionar, sí, però sobretot ha de protegir. I les criatures són les primeres que necessiten aquesta protecció.

Un dels pilars de la gordofòbia és la idea que el pes és exclusivament responsabilitat individual, que si una persona és grassa és perquè no s’esforça, no té força de voluntat o no sap cuidar-se. Aquest relat és profundament fals i profundament cruel. El pes corporal està influït per una combinació complexa de factors genètics, metabòlics, hormonals, emocionals, socials, econòmics i ambientals. Reduir-ho tot a menja menys i mou-te més és una simplificació que no només és errònia, sinó que alimenta l’estigma. A més, la ciència ja ha demostrat que la majoria de dietes restrictives no funcionen a llarg termini i que poden generar efectes adversos importants. La responsabilitat individual és un relat còmode per a una societat que no vol assumir la seua part de culpa. És més fàcil culpar la persona grassa que revisar un sistema que fomenta la discriminació, la pressió estètica i la patologització constant.

El pes no determina el valor d’una persona, encara que la societat continue associant la primesa amb èxit, bellesa, disciplina, salut i valor moral, i continue associant la grossor amb fracàs, deixadesa, malaltia i falta de control. Aquesta associació és falsa i profundament injusta. El valor d’una persona no depén del seu pes, igual que no depén de la seua alçada, del seu color de pell o de la seua orientació sexual. El valor d’una persona depén de la seua humanitat, de la seua capacitat d’estimar, de crear, de compartir i de construir. La gordofòbia, però, ens ha fet creure que el cos és un indicador moral, i això és una mentida que cal desmuntar.

Un altre argument gordòfob habitual és aquell que diu només em preocupe per la teua salut. Però darrere d’aquesta frase sovint s’amaga un judici disfressat de preocupació. La salut és important, sí, però no és un deure moral. Ningú està obligat a ser sa segons els estàndards socials. I, sobretot, ningú mereix discriminació per la seua salut o pel seu cos. A més, la salut no es pot deduir mirant un cos. Hi ha persones primes amb problemes de salut greus i persones grasses amb una salut excel·lent. La correlació entre pes i salut és molt més complexa del que es vol fer creure. La salut és un dret, no una obligació. I la dignitat és innegociable.

Per combatre la gordofòbia no n’hi ha prou amb dir que tots els cossos són vàlids. Cal un canvi cultural profund que implique revisar els discursos mediàtics i exigir representacions diverses i respectuoses, formar el personal sanitari perquè deixe de patologitzar automàticament els cossos grans, crear espais públics accessibles per a tots els cossos, educar les criatures en el respecte, la diversitat corporal i l’empatia, i revisar els nostres propis prejudicis, perquè totes les persones hem crescut en una societat gordòfoba i hem interioritzat missatges que cal desaprendre. Aquest canvi no és fàcil, però és imprescindible.

Quan una persona que ha patit gordofòbia conta la seua experiència, està fent un acte de resistència. Està dient que això li ha passat i que no vol que li passe a ningú més. Està trencant el silenci que la societat imposa a les persones grasses. Està reclamant espai, veu i dignitat. La teua història, la teua vivència, el teu dolor i la teua força són importants. No només per tu, sinó per totes les persones que encara no s’atreveixen a parlar. Quan dius que t’has sentit invisible, estàs posant paraules a una experiència col·lectiva. I això té un valor immens.

Imaginar una societat lliure de gordofòbia és imaginar un món on les persones no són jutjades pel seu pes, on les criatures no tenen por d’anar a l’escola per por de ser insultades, on el personal sanitari escolta sense prejudicis, on la roba existeix en totes les talles, on els seients són còmodes per a tothom, on els cossos diversos són celebrats i no només tolerats, i on ningú sent vergonya per existir. És un món possible, però només si el construïm entre totes les persones.

La gordofòbia és una forma de violència que hem normalitzat massa temps. És hora de dir prou. És hora de mirar-nos com a societat i reconéixer que hem fallat a moltes persones, que hem permés que el dolor, la vergonya i la discriminació es convertiren en rutina, que hem deixat que criatures cresqueren pensant que no mereixien ocupar espai. La societat ha d’evolucionar, i aquesta evolució passa per escoltar històries com la teua, per donar-los valor, per deixar de culpabilitzar els cossos i començar a qüestionar els sistemes que els oprimeixen. No hi ha res més revolucionari que estimar-se un cos que la societat ha intentat fer-te odiar, i no hi ha res més necessari que construir un món on cap persona haja de lluitar contra el seu propi cos per sentir-se digna.

llegir més

Guerra global, Sagunt vulnerable ^

A Sagunt, la guerra entre els Estats Units i Israel contra Iran se sent com un tremolor llunyà que, tanmateix, es converteix en onades molt concretes que arriben a les cases, als negocis i a la vida quotidiana. Quan esclata una escalada militar d’aquest calibre, el primer que canvia és l’horitzó de certeses. L’Organització de les Nacions Unides i la Unió Europea han qualificat la situació de greu i perillosa i han reclamat la desescalada immediata, advertint que el risc d’un conflicte regional a gran escala és real i que el compliment del dret internacional i la protecció de la població civil són imperatius que no admeten demora. Aquesta alarma diplomàtica és el context sobre el qual hem d’entendre què significa tot plegat per a una ciutat industrial, portuària i logística com Sagunt, molt vinculada a la interdependència energètica i comercial del món actual, i molt exposada a la volatilitat que generen guerres que reordenen rutes, preus i expectatives econòmiques en qüestió de dies.

Els fets recents han estat el detonant d’un escenari que ningú no pot qualificar de circumstancial. Els atacs coordinats d’EUA i Israel contra objectius iranians, seguint-se de represàlies amb míssils i drons llançats des d’Iran cap a diferents punts de l’Orient Mitjà, han activat sirenes i refugis a Israel i han tingut impacte en infraestructures civils, inclosos aeroports en hubs regionals com Dubai i Abu Dhabi, una prova palpable de la facilitat amb què un xoc armamentístic es tradueix en disrupció logística i por generalitzada. Aquesta seqüència d’acció i reacció descrita pels principals mitjans és el motor d’una incertesa que els mercats i les cadenes de subministrament tradueixen immediatament en primes de risc, desviaments de rutes i decisions conservadores.

El punt neuràlgic que connecta la guerra amb la factura de llum de qualsevol família saguntina és l’Estret d’Hormuz. Per aquell pas de mar tan estret circula una fracció enorme del petroli i del gas que abasteixen el planeta, i el sol fet que l’Iran amenaçara d’impedir o constrényer la navegació, sumat a la decisió de diversos propietaris de petrolers i comerciants energètics de suspendre temporalment els trànsits, ja ha encés totes les alarmes. Les dades difoses aquests dies recorden que per Hormuz transita entre una cinquena part i gairebé un terç del cru i del gas mundial, de manera que qualsevol interrupció puntual o prolongada salta com una espurna cap al preu del barril i, amb efecte dòmino, cap al cost del transport, dels fertilitzants, del menjar que recorre milers de quilòmetres i, al capdavall, cap a la inflació que paga la butxaca de cadascú. Aquesta és la clau que explica per què una guerra que aparentment és lluny es nota quasi de seguida en l’economia de proximitat.

Quan els analistes apunten que, a curt termini, els preus del cru poden pujar uns quants dòlars de colp i que hi ha escenaris plausibles en què el barril supere els cent dòlars si el conflicte s’allarga o s’intensifica, estan descrivint exactament el tipus d’ona expansiva que arriba als dipòsits de gasoil de les empreses locals, a les flotes de camions que travessen la península, a la factura elèctrica d’un comerç del centre i a la planificació de tresoreria d’una pime que depén del marge de cada comanda. Quan, a més, es recorda que l’OPEP+ té poc coixí de producció per compensar una interrupció sobtada de l’oferta, el missatge implícit és que no hi ha xarxa de seguretat prou ampla per neutralitzar els efectes d’una crisi d’aquestes dimensions, i que els governs podrien recórrer a reserves estratègiques sense que això garantisca una normalització ràpida. Sagunt, amb un teixit industrial i logístic que viu de costos energètics raonables i d’una planificació previsible, és especialment sensible a aquesta realitat. 

Aquest és l’angle macro. La traducció micro es veu al Port de Sagunt i a Parc Sagunt, on la logística és una paraula que es conjuga en futur immediat. Les disrupcions registrades a aeroports de referència del Golf i el missatge de prudència que recorre navilieres, asseguradores i intermediaris impliquen que, fins i tot si els contenidors no tenen origen ni destinació a la regió afectada, els preus del fletament i les primes d’assegurança poden pujar per al conjunt de rutes. Això s’ha vist altres vegades i, en una fase de guerra oberta, es veu amplificat: canviar rutes, esperar finestres de pas més segures o assumir costos addicionals per cobrir riscos és l’ABC de la gestió logística en moments de tensió. El resultat és que importacions crítiques arriben més tard o més cares, exportacions en què compta el temps perden competitivitat i la cadena de subministrament local acumula curtcircuits. Per a un ecosistema econòmic com el de Sagunt, que ha fet del seu port i de les àrees industrials un motor de desenvolupament, aquesta és una amenaça gens abstracta.

A partir d’ací, els impactes es dispersen com cercles a l’aigua. El comerç detallista veu com l’energia li menja una mica més del marge; l’hostaleria comprova que determinats productes importats arriben amb recàrrecs; els serveis que depenen del transport noten que el combustible s’emporta una part extra del pressupost. Aquesta erosió persistent és el que els economistes anomenen xoc d’oferta combinat amb incertesa, un còctel que tendeix a alentir inversions i a congelar plans d’expansió. El diagnòstic de signatures d’anàlisi macroeconòmica és clar: en un context de volatilitat geopolítica d’alta intensitat, la prudència s’imposa i la demanda pateix, de la mateixa manera que es ressent la confiança dels inversors. És la cara menys visible però igualment determinant d’una guerra que no es limita a un mapa sinó que es tradueix en menys oportunitats i en decisions ajornades.

En paral·lel, hi ha una capa de riscos que no sempre es calcula bé quan es parla de teatres bèl·lics llunyans. La regió del Golf és també un nus aeri i un mercat financer amb tentacles a tot el món. Quan atacants i intercepcions obliguen a tancar pistes o a desviar vols, la factura no és només de les companyies que operen allí, sinó d’una cadena d’interdependències que encareixen assegurances, retarden càrregues i compliquen calendaris de subministrament. Si Dubai o Abu Dhabi, que actuen com a plaques giratòries del trànsit aeri i logístic, han de reduir operativa o funcionar amb restriccions, això afecta itineraris i franges per a rutes que connecten Europa, Àsia i Àfrica. En termes pràctics, per a Sagunt pot significar que una peça que havia d’arribar a temps per alimentar una línia de muntatge es quede en un magatzem d’origen esperant una finestra de connexió, o que carregar una partida per a exportació exigisca pagar un sobrecost que s’acaba reflectint en el preu final.

La dimensió energètica, però, continua sent la palanca principal. L’Estret d’Hormuz, a més de ser el punt de pas del cru de països com Aràbia Saudita, l’Iraq, Kuwait, Qatar, els Emirats i el mateix Iran, és un corredor estratègic per al gas natural liquat que travessa l’oceà en metaners. Si el flux de petroliers i gasers és percebut com a insegur, no cal ni que es tanque formalment el pas: prou que els actors clau opten per suspendre o re-rutar, com ja ha passat en episodis recents, perquè el mercat es pose nerviós i la corba de preus s’incline cap amunt. Les economies dependents d’importacions energètiques —com és el cas espanyol en gas i productes derivats— reben l’impacte per la via de costos majoristes que després es traslladen a l’últim esglaó, amb més o menys retard segons contractes i regulacions, però amb una direcció molt clara. Aquesta és la raó per la qual tants analistes han destacat que la pujada prevista de cinc a deu dòlars a curt termini pot ser només l’aperitiu d’un escenari pitjor si no es rebaixa la tensió. 

En aquest mateix marc, cal entendre per què l’ONU i la UE insisteixen a parlar de retorn a la diplomàcia, contenció i reactivació de marcs de negociació sobre proliferació nuclear. No és una qüestió tan sols normativa o moral, que també: és una qüestió d’estabilitat sistèmica. Quan s’erosiona el règim de no proliferació i quan s’encadenen operacions militars que eleven el llistó del risc, les possibilitats d’error de càlcul augmenten i el ventall d’actors que poden respondre amb moviments disruptius s’amplia. Per a una economia local amb aspiracions industrials com la nostra, això es tradueix en costos de finançament més erràtics, en primes de risc que s’infiltren en qualsevol projecte a llarg termini i en la necessitat d’afegir capes de prudència a qualsevol planificació energètica. En altres paraules: la geopolítica es converteix en un factor de producció més, i un de car.

No tot, amb tot, és fatalisme. De les crisis, Sagunt n’ha eixit moltes vegades millor preparat. Aquesta guerra pot actuar com un estímul per accelerar línies que la ciutat i la comarca ja tenen obertes: estalvi i eficiència energètica en polígons i edificis, instal·lacions d’autoconsum i comunitats energètiques locals per reduir dependències, digitalització de cadenes logístiques per guanyar traçabilitat i capacitat de reacció davant canvis sobtats, i una aposta decidida per sectors que diversifiquen l’activitat i ofereixen resiliència davant xocs externs. Cap d’aquestes mesures substitueix el petroli que no arriba ni tanca per si sola la porta a l’encariment global, però sí que construeixen una xarxa local que esmorteïx els cops i dona marge de maniobra quan el món s’agita. Les anàlisis macroeconòmiques més solvents advertixen que, en episodis d’inestabilitat prolongada, la capacitat d’adaptació i la gestió de riscos marquen la diferència entre territoris que resisteixen i territoris que queden encallats en la incertesa. 

La dimensió social també compta. Sagunt té una tradició comunitària forta, amb entitats veïnals, culturals, educatives i esportives que actuen com a xarxa. En moments així, aquesta trama cívica té un paper clau per combatre la desinformació, per acompanyar famílies que noten amb més intensitat l’encariment del cost de la vida i per promoure una cultura de pau que no es quede només en declaracions sinó que incorpore memòria i responsabilitat. Quan l’ONU adverteix del perill de la militarització i reclama respecte escrupolós del dret humanitari, ens està dient que cada bomba sobre una ciutat és una fractura en les societats que tardarà anys a cicatritzar. Portar aquesta consciència al dia a dia, recordar experiències prèvies on els errors es van pagar molt cars i exigir vies de diàleg no és ingenuïtat; és una manera de defensar la pròpia comunitat davant dels costos humans i econòmics d’una guerra que s’escampa com un incendi de temporada seca.

Hi ha encara una altra derivada que convé posar damunt la taula per a Sagunt: la relació entre turisme, mobilitat i atracció de talent. La ciutat no és un pol turístic massiu, però sí que viu de la seua connectivitat amb València, amb la resta d’Europa i amb altres mercats. Quan una escalada militar encareix vols, complica escales o tensiona els corredors internacionals, les empreses que depenen de viatges de personal tècnic, de visites comercials o de formació es troben amb friccions que, sumades, minven l’agilitat. I quan la percepció global és que l’escenari és volàtil, atraure o retenir professionals també es complica, perquè la gent valora el context i la previsibilitat com a components del seu projecte vital. Aquesta classe d’efectes és més difusa, però no menys real: moltes ciutats industrials europees els han patit cada vegada que el món ha travessat una crisi de seguretat.

Resumir tot plegat en una sola idea pot ajudar a orientar decisions col·lectives. La guerra entre EUA i Israel contra Iran, tal com està evolucionant, pot convertir-se en un accelerador d’algunes tendències negatives que ja arrossegàvem: preus energètics elevats, fragilitat de rutes logístiques, desacoblament entre planificació i realitat per l’efecte sorpresa de la geopolítica. Però també pot impulsar tendències positives que Sagunt ha anat sembrant: transició energètica amb criteri de justícia social, múscul logístic més intel·ligent i diversificat, teixit cívic que sosté i orienta en moments d’incertesa. Al cap i a la fi, la ciutat que sap que el seu benestar depén de passatges marítims llunyans i de decisions preses a milers de quilòmetres és la ciutat que entén la importància de defensar la pau i la diplomàcia, de reclamar responsabilitat als qui tenen capacitat d’aturar els bombardejos i d’obrir la porta a acords que rebaixen el risc sistèmic.

Els pròxims dies i setmanes seran determinants. Si la desescalada s’imposa, la tensió sobre els mercats energètics anirà afluixant i el món recuperarà una mica de marge per encarrilar l’activitat econòmica. Si, en canvi, el conflicte s’endureix i es cronifica, veurem com els preus de l’energia i del transport insinuen una pendent més alta i com la volatilitat es converteix en la nova normalitat, amb implicacions per a les finances públiques, per als pressupostos familiars i per a la salut empresarial. En qualsevol cas, la recomanació que arriba des dels organismes internacionals i des de les anàlisis especialitzades és coincident: cal reforçar la resiliència local, enfortir les xarxes socials de suport i, sobretot, reclamar que la diplomàcia torne a ocupar el centre de l’escena abans que el dany siga molt més gran i el cost, tant humà com econòmic, siga insuportable.

Aquesta és, en essència, la posició que millor protegeix una ciutat com Sagunt. No es tracta de resignar-se ni d’amplificar la por, sinó d’entendre el mapa, de llegir amb lucidesa com les onades d’un conflicte en aparença remot toquen el nostre moll, i de fer-nos responsables del que sí que depén de nosaltres, mentre exigim a qui correspon que ature l’espiral. Els avisos que arriben de les sales d’embarque del Golf, de les taules de trading energètic i de les sales del Consell de Seguretat no s’han d’interpretar com un relat distant, sinó com peces d’un trencaclosques que també compon la realitat saguntina. Quan l’ONU demana contenció, quan la UE alerta del perill d’una escalada sense retorn i quan els analistes assenyalen l’Estret d’Hormuz com a epicentre de la inestabilitat, el més intel·ligent és prendre-s’ho seriosament i actuar en conseqüència, amb mesures locals que mitiguen l’impacte i amb una veu clara que diga, una vegada més, que el camí de la guerra és, també per a ciutats com la nostra, el camí més car i més insegur de tots. 

Sagunt no pot canviar per si sola el rumb d’un conflicte entre grans actors, però sí que pot fer el que millor sap fer: cuidar la seua gent, protegir el seu teixit productiu, innovar per reduir vulnerabilitats i apel·lar a la memòria i a la responsabilitat per no repetir els errors que ja coneixem. El port, els polígons, els comerços i les escoles són les trinxeres quotidianes d’una ciutat que vol continuar vivint de la seua feina i del seu esforç, no de sobresalts dictats per míssils i bloquejos en un racó del món que, amb cada crisi, ens recorda que tot està connectat. Mentre esperem que la raó s’impose i que la diplomàcia recupere espai, prepararem el terreny perquè la tempesta, si arriba més forta, ens trobe amb més criteri, amb més xarxa i amb més capacitat de recompondre’ns ràpidament. Aquest és el compromís sensat d’una comunitat que mira el present de cara i que no renuncia al seu futur.

llegir més

No a la guerra: memòria, dignitat i responsabilitat davant una nova escalada bèl·lica ^

Hui escric amb un nus a la gola. Tornem a sentir eixe soroll de fons que tant coneixem: declaracions inflamades, míssils, drons, “ajustaments” estratègics, “respostes” i “contracolps” que es converteixen en una espiral que sempre paga la gent corrent. Els atacs d’EUA i Israel contra Iran han obert una nova fase de violència que ja té conseqüències ben reals a escala regional i global. No són titulars llunyans: són decisions que alteren la vida de milions de persones, que posen en risc l’estabilitat econòmica mundial i que ens tornen a situar davant d’una pregunta incòmoda però ineludible: quantes vegades més hem de repetir els mateixos errors? 

Els fets recents són greus i estan documentats per múltiples mitjans i organismes internacionals: l’ofensiva duta a terme per EUA i Israel contra objectius iranians ha escalat ràpidament, amb conseqüències immediates com represàlies d’Iran a través de míssils i drons en diversos punts de l’Orient Mitjà i amb alertes aèries en ciutats israelians i d’altres països de la regió.  Aquesta cadena d’accions i reaccions ha encés totes les alarmes diplomàtiques: de la Unió Europea a l’ONU, les crides a la contenció i a l’aturada de les hostilitats s’han multiplicat, advertint d’un risc real de conflicte regional a gran escala.

Però l’impacte no es queda en el terreny militar o diplomàtic. El cor econòmic del planeta també tremola. Quan es parla de l’Estret d’Hormuz, no és una línia d’aigua qualssevol al mapa: és una de les principals artèries energètiques del món, per on transita al voltant del 20-30% del petroli i el gas global. Una simple amenaça de bloqueig —o el fet que navilieres i traders frenen les rutes per precaució— pot alterar preus i subministraments en qüestió d’hores. Açò ja està passant: diversos operadors han suspés o desviat trànsits, i els analistes anticipen sacsejades en el preu del cru que poden tindre efectes en cadena sobre la inflació, el transport i el cost de la vida a tot arreu.

🧭 Context i riscos: més enllà del titular

No és la primera volta que la regió es troba en este punt de combustió. Però hi ha un element diferencial: el nivell d’escalada i la fragilitat dels equilibris actuals. L’ofensiva que va acabar amb la vida del líder suprem iranià, Ali Khamenei, no només ha colpejat el centre de gravetat del règim iranià; ha desencadenat una sèrie d’accions que han involucrat països veïns i infraestructura crítica —incloent aeroports i corredors marítims—, multiplicant els punts de fricció i l’exposició de civils al perill. 

Les reaccions internacionals han sigut contundents en el diagnòstic: “situació greu”, “perillosa”, “risc d’escalada”. L’ONU ha demanat cessament immediat de les hostilitats, respecte al dret internacional i protecció de la població civil; la Unió Europea insisteix en la via diplomàtica i en evitar qualsevol pas que degrade encara més el marc de no proliferació. Açò no és retòrica: són advertiments de qui té la cartografia de crisis passades i sap que, quan es passen segons llindars, els danys humans i econòmics es disparen. 

Al mateix temps, think tanks i analistes regionals recorden que “el que passa a Iran no es queda a Iran”: el conflicte “irradia” sobre Líban, Iraq, el Golf, Turquia, els territoris palestins i més enllà, amb dinàmiques específiques a cada lloc —des de l’ombra permanent de Hezbol·là al Líban fins a la vulnerabilitat de Iraq i el paper ambigu d’alguns aliats del Golf—. És un mapa de plaques tectòniques que es poden moure a l’uníson si s’intensifica la pressió. 

⛽ Què implica per a la teua butxaca? Preus, inestabilitat i incertesa

Parlem clar: quan pugen el petroli i el gas, puja “quasi tot”. Els combustibles es disparen, el transport s’encareix i la cistella de la compra ho nota. Els analistes de mercat anticipen increments immediats del cru d’entre 5 i 10 $/barril si la tensió persisteix i els fluxos per l’Estret d’Hormuz continuen alterats; hi ha, a més, escenaris sobre la taula que apunten a preus de tres dígits si el conflicte s’estén i s’allarga. És un xoc d’oferta en un context en què l’OPEP+ ja té poc coixí de producció addicional, la qual cosa amplifica l’impacte de qualsevol interrupció. 

Açò afecta llars, pimes i serveis públics: factura de la llum, calefacció, carburants, logística i, per tant, inflació. Els mercats, segons la premsa econòmica, ja es preparen per a dies de “risk-off” —fugida cap a actius considerats segurs—, amb la volatilitat a l’alça i la mirada posada en reserves estratègiques i en la capacitat real de re-rutar fluxos per infraestructures alternatives (limitades), que no compensarien un tall sostingut a Hormuz. 

El problema no és (només) el preu del barril demà. El problema és la incertesa. Empreses que ajornaran inversions; famílies que reduiran despesa; governs que veuran tensionats els pressupostos socials i energètics. La inestabilitat geopolítica és un impost invisible que paguem entre totes, i que té noms concrets: atur, precarietat, pobresa energètica i desigualtat. 

🕊️ No oblidem: memòria del “trio de les Açores” i el “No a la guerra”

Enmig d’este soroll, hi ha una cosa que no podem perdre: la memòria. Jo sempre he tingut penjat al despatx el cartell de “NO A LA GUERRA” d’aquella època. Perquè les imatges del “trio de les Açores” —les justificacions, les “proves”, les promeses d’una guerra curta, neta i necessària— ens van deixar una lliçó gravada a foc: quan s’abraça la lògica del colp preventiu i dels fets consumats, es desencadenen conseqüències que duren dècades i que paguen, sobretot, les persones més vulnerables. Aquell episodi ens demostrà que la pressa bèl·lica i la politització del risc acaben sent el còctel perfecte per a l’engany i el desastre.

Recordar Açores no és ancorar-se en el passat; és alçar una senyal d’alerta davant la repetició del mateix guió: militarització del conflicte, marges reduïts per a la diplomàcia, danys col·laterals convertits en “mal menor” i normalització d’un estat d’excepció que tritura drets i llibertats. La història recent ens interpel·la: cap “victòria” militar substitueix una solució política que aborde les causes de fons. 

📢 Per què cal alçar la veu des d’ací?

Algú podria dir: “I què podem fer nosaltres des d’ací?”. Molt. En primer lloc, informar-nos amb criteri i no contribuir al soroll. Les dades són clares: la situació és “greu” i “perillosa”, i el risc de contagi regional és real. Demanar diplomàcia, respecte al dret internacional i protecció de civils no és ingenuïtat: és responsabilitat democràtica. Quan l’ONU i la UE parlen de contenció, de reobrir canals de negociació i d’evitar un col·lapse del sistema de no proliferació, no estan fent literatura: estan intentant evitar un mal major. 

En segon lloc, cal defensar una agenda social que blinde la vida quotidiana davant els efectes d’esta crisi: mesures contra la pobresa energètica, plans de mobilitat i transició justa que reduïsquen la nostra dependència dels combustibles fòssils i, per tant, la nostra vulnerabilitat a les guerres del petroli. Parlar d’eficiència, renovables i sobirania energètica no és un eslògan verd, és també política de pau: com menys dependents siguen les nostres economies d’un coll d’ampolla com Hormuz, més marge tindrem front a l’extorsió dels conflictes geopolítics. [aljazeera.com], [oxfordeconomics.com]

En tercer lloc, hem de preservar la memòria. Aquell cartell de NO A LA GUERRA no és decoració. És un recordatori del que passa quan renunciem a la veritat i a la prudència. És un gest menut, però necessari, per fer-nos responsables del que diem i del que compartim, per evitar la banalització del mal que arriba cada volta que una guerra s’anuncia com la solució “inevitable”.

🧡 Ètica del record i cultura de pau

La cultura de pau no és absència de conflicte; és capacitat de gestionar-lo sense convertir-lo en devastació. Estes setmanes, hem vist com es parla de “finestra d’oportunitat” i de “momentum” militar: paraules que amaguen decisions que costen vides i que, sovint, tanquen les finestres de la política i la diplomàcia. L’Atlantic Council ho subratlla en les seues anàlisis: el que ocorre a Iran reconfigura equilibris a Líban, Iraq, el Golf, Turquia i els territoris palestins, on cada actor llig les seues pròpies condicions per a escalar o contindre la violència. És ací on els lideratges responsables han de fer-se notar, evitant que els actors més radicals marquen el ritme. 

Els moviments socials i la societat civil tenim un paper que no podem delegar: posar la vida al centre, exigir transparència, rendició de comptes i protecció de la població civil. Cap raó d’estat pot justificar el bombardeig de ciutats, la destrucció d’infraestructures vitals o l’ús de la fam, la por i el desarrelament com a armes. L’ONU és clara quan invoca el dret internacional i la Carta de Nacions Unides: ni les amenaces, ni l’ús de la força contra la integritat d’un estat poden convertir-se en la norma. Eixes regles són el fil que, encara que prim, evita que el món s’ensence del tot. [cbsnews.com]

🧩 Economia en xoc: per què el petroli ens fa tan fràgils?

Quan un corredor energètic com l’Estret d’Hormuz tremola, els preus ho reflecteixen quasi a l’instant. L’oferta es fa més escassa o incerta, i la demanda —que no desapareix d’un dia per l’altre— competeix per menys barrils, pujant el preu. A més, en el moment actual, els marges de l’OPEP+ per augmentar ràpidament la producció són reduïts (amb excepcions parcials), i això limita la capacitació de resposta per a calmar els mercats. D’ací que molts analistes parlen de 100 $/barril com a escenari plausible si la crisi s’allarga i s’intensifica, i que governs puguen recórrer a reserves estratègiques per suavitzar el cop, amb el risc d’esgotar eixe coixí si el conflicte no s’atura. 

Les interrupcions logístiques no són només un problema de “petroliers”: les rutes aèries, els ports i les asseguradores reavaluen riscos, els fletes s’encareixen i els terminis s’allarguen. Això es trasllada a preus finals i a incertesa empresarial. Per això, quan llegiu que “els mercats es preparen per al pitjor”, no és sensacionalisme: és la constatació que una part del sistema econòmic està passant a mode defensa, amb implicacions sobre ocupació i creixement. 

🧱 Què demanem?

• Alto el foc immediat i desescalada: cap objectiu polític justifica prolongar una cadena d’atacs que multiplica el sofriment i el risc d’un enfrontament regional. [cbsnews.com]
• Via diplomàtica i garanties: cal obrir i blindar canals reals de negociació, amb mediació internacional i compromisos verificables que eviten el col·lapse del règim de no proliferació i la militarització permanent de la regió. [cbsnews.com]
• Protecció de civils i dret internacional: investigació i rendició de comptes sobre atacs a infraestructures i víctimes civils; mesures per assegurar ajuda humanitària on calga. [cbsnews.com]
• Agenda de seguretat humana: reducció de la dependència energètica de colls d’ampolla geopolítics, transició justa i plans antiinflació orientats a llars i pimes. [aljazeera.com], [oxfordeconomics.com]
• Memòria i transparència: cap decisió de guerra sense control democràtic, sense avaluacions independents i sense memòria dels errors que ja hem comés com a comunitat internacional.

🗣️ De Sagunt al món: parlar per a trencar la indiferència

Podem pensar que el que passa “lluny” no ens interpel·la. Però cada vegada que un míssil travessa el cel i cada vegada que un petroli­er s’atura a l’Estret d’Hormuz, l’ona expansiva arriba a les nostres ciutats, a les nostres llars, a les nostres feines. Per això, des d’ací, des de la nostra realitat concreta, alce la veu: No a la guerra. No a les aventures que confonen força amb dret i venjança amb justícia. No a la idea que la seguretat es construïx sobre la por i sobre el silenci de les víctimes.

Quan entre al despatx i mire el cartell de NO A LA GUERRA, recorde que les paraules importen, que les imatges importen, que la coherència importa. Recordar Açores és recordar que no tot val, que les mentides tenen conseqüències i que la prensa crítica, la societat civil i la mobilització pacífica poden alterar el curs d’allò que sembla inevitable.

💬 Crida final

Si has arribat fins ací, et demane tres coses:

• Comparteix este missatge si el sents teu.
• Informa’t i contrasta abans de difondre qualsevol “última hora”.
• Organitza’t: en el teu barri, al teu treball, al teu club, a la teua associació. La pau no es decreta; es construeix amb milers de gestos quotidians.

Hui més que mai: No a la guerra.

Per memòria, per dignitat, per futur.

llegir més

Escriptores i els Escriptors ^

El Dia de les Escriptores i els Escriptors és una d’eixes dates que conviden a mirar-nos al mirall com a comunitat lectora i creadora. Al País Valencià, on la paraula ha sigut sempre refugi, ferramenta i espai de resistència, esta jornada pren un sentit especial. Escriure en valencià continua sent un acte de persistència i d’afirmació cultural, i celebrar les persones que ho fan possible és també reivindicar un futur on la nostra llengua siga present en totes les formes de narrar el món.

A Sagunt, ciutat de cruïlla i de memòria, la literatura ha anat creixent com una mata que arrela en terrenys diversos. El port, el nucli històric, els barris nous i els espais industrials han generat veus molt diferents, però totes amb una mateixa voluntat: contar qui som i què ens passa. Autores i autors saguntins han sabut convertir el paisatge local en matèria literària, però també han sabut mirar més enllà, cap a realitats socials, polítiques i emocionals que transcendeixen el terme municipal.

La literatura feta des de Sagunt té una particularitat que la fa singular: la convivència de tradicions. La romanitat, la memòria obrera, la presència de comunitats diverses i la vida quotidiana d’un poble que ha crescut entre fàbriques, mar i muntanya generen un imaginari ric i ple de matisos. Les persones que escriuen des d’ací ho fan amb una mirada que combina orgull local i consciència global, i això es nota tant en la poesia com en la narrativa, el teatre o l’assaig.

També cal reconéixer el paper de les iniciatives culturals que han anat fent costat a esta creativitat. Presentacions de llibres, clubs de lectura, festivals, biblioteques actives i col·lectius que aposten per la cultura de base han contribuït a crear un ecosistema on les autores i els autors poden créixer i trobar públic. Sense este teixit, la literatura local quedaria reduïda a esforços individuals; amb ell, es converteix en un moviment compartit.

El Dia de les Escriptors i els Escriptors és, per tant, una oportunitat per posar en valor tot este treball i per recordar que la literatura no és només un producte final, sinó un procés col·lectiu. Cada llibre que naix a Sagunt o al conjunt del País Valencià és fruit d’una comunitat que llegeix, que escolta i que dona suport a la creació. I també és una invitació a continuar escrivint, llegint i fent créixer la nostra llengua en tots els seus registres i formes possibles.

En un moment en què les presses i els sorolls digitals ho envaeixen tot, parar un instant per celebrar les persones que escriuen és una manera de reivindicar el valor de la calma, de la reflexió i de la paraula ben dita. I és també una manera de dir que la cultura valenciana continua viva, diversa i en moviment.

llegir més