23.10.26

Quan la vida canvia de nom

Mireia, Aitana, hi ha paraules que arriben a les nostres vides sense demanar permís. Paraules que ningú espera escoltar associades a una persona estimada. Paraules que de sobte es fan presents a les converses, als silencis, als pensaments que apareixen de matinada. Càncer és una d’elles. Quan sou menudes, sembla una paraula gran, difícil, quasi incomprensible. Quan et fas major, descobrixes que continua sent difícil, encara que conegues millor el seu significat. Perquè no és només una malaltia. És una experiència que transforma la manera de mirar el temps, el cos, les prioritats i fins i tot les coses més senzilles que abans semblaven garantides.

Vivim en una societat que parla molt de controlar la vida. Organitzem calendaris, establim objectius, planifiquem el futur amb una confiança que de vegades sembla absoluta. Ens agrada pensar que les decisions correctes produiran sempre els resultats correctes. Però la vida no funciona així. Hi ha moments que trenquen aquesta sensació d’ordre. El càncer és un d’ells. Arriba per recordar-nos una realitat que preferim ignorar. Som vulnerables. No som màquines perfectes. No tenim el control complet de la nostra història. Aquesta idea pot provocar por, però també una forma més honesta de relacionar-nos amb el món i amb nosaltres mateixos.

Quan una malaltia greu entra en una família, canvien moltes coses. No només les visites als hospitals, les proves o els tractaments. Canvia la manera de valorar un matí tranquil, un passeig curt, una conversa sense presses. Allò que semblava ordinari adquireix una llum diferent. De sobte, la normalitat deixa de ser invisible. Descobrim que les coses més importants sovint eren les que menys apreciàvem. Un dinar compartit. Una abraçada. Una rialla espontània. Un dia sense dolor. No perquè abans no tingueren valor, sinó perquè vivíem envoltats d’elles fins al punt de no veure-les. La fragilitat ens obliga a mirar amb més atenció.

Mireia, tu encara observes la vida amb la sorpresa de qui espera que les coses tinguen una explicació clara. Aitana, tu ja comences a entendre que moltes preguntes importants no tenen una resposta definitiva. El càncer forma part d’aquest territori. Hi ha qui busca culpables. Qui necessita explicacions simples. Qui vol convertir cada història en una lliçó perfecta. Però la realitat acostuma a ser més complexa. A vegades les coses passen sense que existisca una explicació que ens console. Acceptar aquesta incertesa no significa rendir-se. Significa aprendre a conviure amb allò que no podem controlar sense deixar que ens robe tota l’esperança.

També hi ha alguna cosa que em provoca incomoditat en la manera com solem parlar de la malaltia. Sovint utilitzem metàfores de guerra. Parlem de batalles, de victòries i de derrotes. Entenc la intenció. Necessitem llenguatge per expressar el coratge. Però sempre he pensat que hi ha un risc en aquesta mirada. Quan convertim una persona malalta en una soldada permanent, podem oblidar que continua sent una persona. Algú que té dret a cansar-se, a tindre por, a dubtar i fins i tot a enfadar-se. La dignitat no depén de mantindre una actitud heroica cada dia. La dignitat existix també en la vulnerabilitat.

La malaltia ens revela una altra veritat que la societat moderna intenta ocultar. Necessitem els altres. Ens agrada imaginar-nos independents, autosuficients, capaços de resoldre qualsevol problema sols. Però quan arriben els moments difícils, descobrim que la vida es manté gràcies a una xarxa de persones. Famílies, amistats, professionals sanitaris, veïns que pregunten com estàs, mans que ajuden sense fer soroll. La independència absoluta és una ficció. El que ens sosté és aquesta interdependència discreta que moltes vegades passa desapercebuda fins que es fa imprescindible.

Com a valencianes, vos agradarà sentir moltes històries sobre la força de la nostra terra. I és cert que hi ha una resistència admirable en la gent que ha aprés a alçar-se després de les dificultats. Però m’agradaria que entenguéreu la fortalesa d’una manera diferent. No com la capacitat de no caure mai, sinó com la capacitat de continuar estimant la vida fins i tot quan es torna complicada. Les persones que conviuen amb el càncer m’han ensenyat sovint aquesta mena de força serena. No una grandesa espectacular, sinó una valentia quotidiana feta de gestos menuts i persistents.

Hi ha dies en què la malaltia sembla ocupar tot l’espai. Els horaris, les converses, les preocupacions. Però fins i tot aleshores la vida continua trobant llocs per on obrir-se pas. Un acudit inesperat en una sala d’espera. Una flor que apareix al marge d’un camí. Un aniversari celebrat amb més emoció de l’habitual. El dolor no anul·la completament la bellesa. La tristesa no expulsa per sempre l’alegria. Aprendre això és important perquè ens ajuda a fugir de les visions absolutes. La vida rara vegada és una sola cosa. Acostuma a ser una barreja complexa de llum i ombra.

De vegades pense que el càncer també ens obliga a revisar les nostres prioritats col·lectives. Ens recorda la importància de la sanitat pública, de la investigació, de les cures i de les persones que dediquen la seua vida a acompanyar els altres. En una època obsessionada amb la productivitat i els resultats immediats, les cures continuen sent una forma silenciosa de civilització. Una societat es definix també per la manera com tracta les persones en els moments de més fragilitat. No només quan són fortes, útils o eficients.

Al final, filles meues, no vull que llegiu aquestes paraules amb por. Vull que les llegiu amb consciència. El càncer forma part de la realitat humana, però no és tota la realitat. La vida és més gran que qualsevol diagnòstic. És el conjunt de les mirades que compartim, dels afectes que construïm, dels dies que sabem habitar mentre els tenim. Potser aquesta és una de les lliçons més difícils i més valuoses. No viure com si fórem eterns, però tampoc com si tot estiguera perdut. Viure amb l’atenció de qui sap que cada instant és limitat i precisament per això mereix ser estimat. Cada decisió, cada paraula i cada abraçada són una manera de relacionar-nos amb aquest misteri fràgil que anomenem vida.

22.10.26

La seguretat i salut en el treball... i amb el teletreball?

La seguretat i la salut en el treball han sigut, tradicionalment, conceptes associats a fàbriques, obres, magatzems o llocs on existeixen riscos físics evidents. Durant dècades, la prevenció de riscos laborals s'ha centrat en evitar caigudes, accidents amb maquinària, exposicions a productes químics o lesions derivades de l'activitat professional. Però el món del treball ha canviat. Hui, milions de persones desenvolupen la seua jornada laboral davant d'una pantalla, sovint des de sa casa. Això planteja una qüestió fonamental: què passa amb la seguretat i la salut laboral quan el lloc de treball és el menjador, una habitació o un despatx domèstic?

La pandèmia de la COVID-19 va accelerar una transformació que ja estava en marxa. El teletreball va passar de ser una opció minoritària a convertir-se en una realitat quotidiana per a moltes empreses i administracions. Els avantatges semblaven evidents: menys desplaçaments, més flexibilitat horària, major conciliació familiar i una reducció dels costos associats a les oficines tradicionals.

No obstant això, el trasllat del treball a l'àmbit domèstic també va traslladar molts riscos que inicialment van passar desapercebuts. El fet de no compartir un espai físic amb companys o responsables no significa que desapareguen els riscos laborals. Simplement, canvien de forma.

Un dels problemes més habituals és l'ergonomia. Moltes persones van començar a treballar des de casa utilitzant cadires de menjador, taules inadequades o ordinadors portàtils sense els complements necessaris. Hores i hores en postures incorrectes poden provocar dolors cervicals, problemes lumbars, fatiga visual i trastorns musculoesquelètics. Uns riscos que potser no generen titulars espectaculars, però que afecten diàriament milers de treballadors.

A més, existeix un factor que sovint rep menys atenció: els riscos psicosocials. La connexió permanent a través del correu electrònic, les aplicacions de missatgeria i les reunions virtuals pot generar una sensació que la jornada laboral mai no acaba. La frontera entre el temps de treball i el temps personal es difumina. El despatx entra en casa i, en ocasions, acaba ocupant-la completament.

L'aïllament també pot convertir-se en un problema. La relació amb els companys de treball no és únicament una qüestió productiva. Les converses informals, els moments compartits o la simple presència d'altres persones formen part del benestar emocional. El teletreball excessivament individualitzat pot generar sentiments de desconnexió, estrès o pèrdua de pertinença a l'organització.

És cert que el teletreball ofereix beneficis importants. Redueix el temps invertit en desplaçaments, disminueix l'estrés associat al trànsit i permet una major autonomia en moltes tasques. Per a molta gent, representa una millora significativa de la qualitat de vida. Però aquests avantatges no haurien de fer-nos ignorar les seues dificultats.

La prevenció de riscos laborals ha d'evolucionar al mateix ritme que ho fa el mercat laboral. Ja no n'hi ha prou amb revisar maquinària o supervisar instal·lacions industrials. Cal atendre les condicions en què es desenvolupa el treball digital: qualitat dels equips, mobiliari adequat, formació ergonòmica, dret a la desconnexió digital i mesures de suport emocional.

També és necessari assumir una responsabilitat compartida. Les empreses han de proporcionar recursos i orientacions adequades, però els treballadors han de prendre consciència de la importància de crear un espai de treball saludable, respectar els horaris i incorporar hàbits que afavorisquen el descans físic i mental.

El futur apunta cap a fórmules híbrides que combinen presencialitat i treball a distància. En aquest context, la seguretat i la salut laboral continuaran sent drets fonamentals, independentment del lloc des d'on es realitze la feina. Els riscos no desapareixen perquè una persona treballe a casa; simplement adopten noves formes.

Al cap i a la fi, el principi continua sent el mateix que inspirava les primeres normes de prevenció laboral: cap treball hauria de posar en perill la salut de qui el desenvolupa. Tant si es treballa en una fàbrica, en una oficina o davant d'un ordinador instal·lat al menjador de casa, la protecció de les persones ha de continuar situant-se en el centre de qualsevol model laboral.

21.10.26

La paradoxa de la regressió al futur

Què passaria si poguérem conéixer el futur? Segurament pensaríem que aquesta informació ens permetria prendre millors decisions, evitar errors i construir una vida més pròspera. Però existeix una paradoxa fascinant: moltes vegades, quan intentem utilitzar les prediccions sobre el futur per canviar-lo, acabem provocant precisament allò que volíem evitar o anul·lant la validesa de la predicció. És el que podríem anomenar la **paradoxa de la regressió al futur**.

La nostra societat viu obsessionada amb anticipar el que vindrà. Les empreses elaboren previsions de vendes, els governs projecten l'evolució demogràfica, els bancs calculen tendències econòmiques i els meteoròlegs anuncien el temps que farà d'ací a uns dies. Mai no s'havia disposat de tantes dades ni de tanta capacitat de càlcul. Tanmateix, el futur continua resistint-se a ser dominat.

La paradoxa apareix quan una predicció és coneguda pels mateixos actors que formen part del sistema observat. Si un economista anuncia una crisi imminent, moltes persones canviaran els seus hàbits de consum i inversió. Aquestes noves conductes poden accelerar la crisi o, per contra, evitar-la. En qualsevol cas, la simple existència de la predicció modifica la realitat.

És una situació semblant a la dels relats de viatges en el temps. El protagonista rep informació sobre un esdeveniment futur i intenta impedir-lo. Però les seues accions acaben sent precisament les que fan possible que aquell esdeveniment succeïsca. El coneixement del futur altera el present, i el present alterat modifica el futur.

Aquest fenomen també es produeix en l'àmbit personal. Quan una persona rep una predicció negativa sobre les seues possibilitats d'èxit, pot rendir-se abans d'hora i convertir la predicció en una profecia autocomplida. Però també pot reaccionar amb més esforç i disciplina, demostrant que la previsió era incorrecta. El simple fet de conéixer la predicció canvia les condicions inicials.

La regressió al futur es pot entendre com una adaptació de la coneguda "regressió a la mitjana". En estadística, els valors extraordinaris solen tendir cap a resultats més normals amb el pas del temps. En la vida social, les expectatives sobre el futur solen veure's corregides pels comportaments humans que aquestes mateixes expectatives generen. Quan tothom espera una cosa, les seues accions poden fer que ocórrega just el contrari.

Les xarxes socials ofereixen exemples constants. Una predicció sobre la popularitat d'un producte pot convertir-lo en un èxit comercial. Una enquesta electoral pot mobilitzar votants que estaven indecisos. Una notícia sobre una suposada escassetat pot provocar compres massives que acaben generant l'escassetat real. El futur previst influeix en les decisions presents, i aquestes decisions creen un futur diferent.

Potser la lliçó més important és que els éssers humans no som simples espectadors de les projeccions estadístiques. Participem activament en la construcció del futur. Cada decisió individual altera, encara que siga mínimament, el resultat final.

Això no significa que les prediccions siguen inútils. Al contrari, són eines valuoses per orientar-nos. Però cal entendre-les com mapes i no com destins inevitables. Les projeccions indiquen possibles camins, no sentències definitives.

La paradoxa de la regressió al futur ens recorda que el futur no existeix com una realitat fixa esperant ser descoberta. És una construcció permanent entre les tendències del present i les decisions que prenem cada dia. I és precisament aquesta capacitat de canviar allò que sembla predestinat la que fa que la història humana continue oberta, imprevisible i extraordinàriament fascinant.

Tota acció política és ideològica?

És habitual escoltar que una decisió política és «ideològica» mentre una altra és simplement «tècnica», «pragmàtica» o «de sentit comú». Aquesta distinció, tan arrelada en el debat públic, amaga una qüestió de fons: existeix realment alguna acció política que estiga completament lliure d'ideologia? La meua resposta és clara: no. Tota acció política és ideològica, encara que no totes les ideologies siguen igualment visibles ni reconegudes.

Per entendre esta afirmació, cal començar definint què és una ideologia. En essència, una ideologia és un conjunt de valors, creences i principis que ens ajuda a interpretar la realitat i a decidir com hauria d'organitzar-se la societat. Quan una persona considera que la llibertat individual ha de prevaldre sobre qualsevol altra consideració, està expressant una visió ideològica. Quan una altra defensa que la igualtat social ha de ser l'objectiu prioritari de les institucions públiques, també ho està fent. Les ideologies no són necessàriament doctrinàries ni radicals; simplement constitueixen el marc a través del qual observem el món.

La política, per la seua banda, consisteix a prendre decisions col·lectives. Decidir què es fa amb els diners públics, quins serveis han d'oferir les administracions, quins drets es protegeixen o quines prioritats es fixen per al futur són accions clarament polítiques. I cada una d'estes decisions requereix establir prioritats. Justament en eixe moment apareix la ideologia.

Imaginem un ajuntament que disposa d'un milió d'euros extra en el seu pressupost. Pot destinar-los a construir habitatge públic, a reduir impostos, a augmentar la plantilla de la policia local, a crear equipaments culturals o a millorar les instal·lacions esportives. Cap d'estes opcions és neutral. Totes impliquen una determinada idea sobre què és més important per a la comunitat. Encara que els responsables polítics argumenten que han adoptat la decisió més eficient o més racional, continuen partint d'uns valors previs que els fan considerar una alternativa preferible a una altra.

Els qui neguen el paper de la ideologia solen apel·lar al pragmatisme. Afirmen que la seua forma de governar no respon a principis doctrinals, sinó a solucions pràctiques per als problemes reals de la ciutadania. Tanmateix, esta afirmació també conté una càrrega ideològica. Escollir l'eficiència com a criteri principal ja és una opció basada en valors. La pregunta immediata és: eficiència per a què? Per a reduir la despesa pública? Per a incrementar el benestar social? Per a fomentar l'activitat econòmica? Les respostes possibles són diferents perquè les prioritats també ho són.

El mateix ocorre amb el concepte de «sentit comú». Sovint es presenta com una alternativa a la ideologia, però en realitat és una manera d'amagar-la. Allò que una persona considera de sentit comú pot semblar discutible o fins i tot injust a una altra. Al llarg de la història, moltes idees que hui considerem evidents van ser objecte d'intensos debats polítics. El sufragi universal, l'educació pública obligatòria, la sanitat pública o la igualtat entre homes i dones van ser en el seu moment propostes ideològiques qüestionades per amplis sectors de la societat.

Això no significa que totes les decisions polítiques tinguen la mateixa intensitat ideològica. Existeix, evidentment, una dimensió tècnica de la gestió pública. La millor manera de construir un pont, la tecnologia més adequada per a depurar l'aigua o l'organització més eficient d'un servei administratiu són qüestions en què el coneixement especialitzat té un paper fonamental. Però fins i tot en estos casos apareix la política quan s'ha de decidir si es construeix o no el pont, on es construeix, qui el finança o quins objectius es persegueixen amb la seua construcció.

La tècnica ajuda a determinar com fer les coses. La ideologia ajuda a decidir quines coses mereixen ser fetes. Confondre ambdues dimensions és un error habitual. Els experts poden aportar dades i coneixement, però les decisions finals continuen requerint judicis de valor que corresponen a l'àmbit polític.

Un altre aspecte interessant és que les ideologies més influents solen ser precisament les que passen desapercebudes. Quan una determinada visió del món es converteix en hegemònica, moltes persones deixen de percebre-la com una ideologia i la consideren simplement la manera natural d'entendre la realitat. Per això és freqüent que cadascú identifique la ideologia en els seus adversaris mentre es percep a si mateix com una persona objectiva i neutral.

No obstant això, la neutralitat absoluta és pràcticament impossible en política. Fins i tot la decisió de no actuar és una decisió política carregada de conseqüències. Si una administració decideix no intervindre en un problema d'habitatge, està adoptant una determinada posició. Si opta per no regular una activitat econòmica, també. L'absència d'acció no implica absència d'ideologia.

Reconéixer que tota acció política és ideològica no hauria de ser vist com una crítica. Al contrari, és una constatació de la naturalesa mateixa de la política. Les societats democràtiques necessiten debats sobre valors, prioritats i projectes col·lectius. Pretendre que les decisions polítiques poden prendre's des d'un espai completament neutral només contribueix a ocultar els criteris reals que les inspiren.

Potser el problema no és que la política siga ideològica. El problema apareix quan les ideologies es disfressen de neutralitat i es presenten com a úniques opcions possibles. Una democràcia sana exigeix justament el contrari: que les diferents visions de la societat es facen explícites, puguen ser debatudes i siguen sotmeses al judici de la ciutadania.

Per això, davant la pregunta de si tota acció política és ideològica, la resposta és afirmativa. La ideologia no és un element extern que de vegades contamina la política. És una part inseparable d'ella. Podem discutir quina ideologia inspira una decisió, si és encertada o equivocada, si afavoreix uns interessos o uns altres. Però no podem escapar del fet que, quan es tracta de decidir el futur compartit d'una comunitat, sempre hi ha uns valors darrere de cada elecció. I és precisament eixa realitat la que dona sentit al debat polític.

Els homes també hem d’alçar la veu contra les violències masclistes

Cada 21 d’octubre es commemora el Dia dels Homes contra les Violències Masclistes, una data que ens convida a reflexionar sobre el paper que tenim els homes en la construcció d’una societat més justa, igualitària i lliure de qualsevol forma de violència envers les dones.

Sovint, quan es parla de violència masclista, el focus se situa, amb tota la raó, en les víctimes. Però aquesta jornada posa l’accent en una realitat que massa vegades passa desapercebuda: la lluita contra el masclisme no és una responsabilitat exclusiva de les dones. Els homes també hi tenim una obligació moral i social ineludible.

L’origen d’aquesta commemoració està relacionat amb una reflexió de l’escriptor José Saramago que continua plenament vigent: «La violència de gènere és un problema dels homes que pateixen les dones». La força d’aquesta frase resideix en la seua capacitat per capgirar la mirada habitual. No assenyala les víctimes, sinó l’arrel del problema. Ens recorda que la violència masclista no apareix del no-res, sinó que naix d’una cultura de desigualtat, de comportaments apresos i de silencis còmplices que durant massa temps s’han normalitzat.

Per això, no és suficient afirmar que estem en contra de la violència masclista. Cal anar més enllà. Cal qüestionar actituds i comentaris que perpetuen estereotips, denunciar comportaments discriminatoris i educar les noves generacions en el respecte i la igualtat. El canvi no arribarà únicament a través de lleis o campanyes institucionals; també depén de les decisions quotidianes de cadascun de nosaltres.

Encara hui hi ha qui considera que aquest és un assumpte alié, una qüestió que només afecta les dones. Res més lluny de la realitat. Les violències masclistes erosionen la convivència, afebleixen la cohesió social i vulneren principis bàsics de dignitat humana. Quan una dona és agredida, amenaçada o discriminada, fracassa tota la societat.

Els homes tenim la responsabilitat de revisar els nostres privilegis, escoltar les experiències de les dones i actuar amb coherència. Això implica no callar davant una situació injusta, no riure gràcies masclistes, no mirar cap a un altre costat quan es produeix una agressió verbal o física, i convertir-nos en aliats actius de la igualtat.

El 21 d’octubre no és una jornada de protagonisme masculí. És una oportunitat per assumir compromisos. Per entendre que la igualtat no és una concessió ni una moda, sinó un dret fonamental. Per reconéixer que la lluita contra les violències masclistes necessita la implicació de tota la societat, i especialment d’aquells que històricament han format part del problema.

Només des del compromís, l’autocrítica i la valentia podrem avançar cap a un futur en què cap dona haja de viure amb por. Un futur on el respecte siga la norma i on la igualtat siga una realitat efectiva. Perquè el silenci mai no protegix les víctimes; només beneficia els agressors. I perquè davant les violències masclistes, la indiferència no és una opció. ✊💜