Les matrones: una professió imprescindible i massa sovint invisible ^

Parlar de les matrones és parlar d’una de les figures més antigues, valuoses i paradoxalment infravalorades del sistema sanitari. Antigues com la humanitat mateixa, essencials en un dels moments més transcendentals de la vida, i alhora sovint relegades a un segon pla en el debat públic, en la planificació sanitària i en el reconeixement social. Les matrones no sols assistixen parts: acompanyen processos vitals, sostenen emocionalment i defensan una manera d’entendre la salut que posa la persona al centre.

Durant segles, el saber de les matrones ha sigut un saber arrelat a la comunitat, transmés de generació en generació, lligat a l’experiència i al coneixement del cos, especialment del cos de les dones i persones gestants. Amb la medicalització del naixement, especialment al llarg del segle XX, aquest saber va ser progressivament desplaçat i subordinat a una visió més jeràrquica i tecnificada de la salut. Tot i això, les matrones no han desaparegut, sinó que han resistit, adaptant-se, formant-se i demostrant que el seu paper continua sent imprescindible.

L’atenció que oferixen les matrones no es limita al moment del part. Abasta l’embaràs, el postpart, la salut sexual i reproductiva, la lactància, la menopausa i l’acompanyament en situacions de pèrdua gestacional o dol perinatal. Aquesta mirada integral permet una continuïtat assistencial que difícilment pot oferir un sistema basat exclusivament en intervencions puntuals. Quan una persona és acompanyada per una matrona, no és només un cas clínic: és algú amb pors, expectatives, dubtes i necessitats emocionals.

Malgrat això, les matrones continuen patint una manca estructural de reconeixement. En molts territoris, la ràtio de matrones per habitant és clarament insuficient, amb professionals sobrecarregades que no poden dedicar el temps necessari a cada persona. Aquesta realitat no és un problema corporatiu, sinó una qüestió de salut pública. L’evidència mostra que una atenció adequada per part de matrones reduïx intervencions innecessàries, millora els resultats en salut maternoinfantil i augmenta la satisfacció de les persones ateses.

També cal parlar del biaix de gènere que travessa aquesta professió. Tradicionalment feminitzada, la tasca de les matrones ha sigut considerada una extensió dels rols de cura, com si fora una habilitat natural i no una competència professional altament qualificada. Aquesta percepció ha contribuït a una menor valoració econòmica i simbòlica del seu treball. Reconéixer les matrones implica també qüestionar com la societat valora les cures i qui les realitza.

Un altre aspecte clau és la capacitat de les matrones per defensar un model de naixement més respectuós. No es tracta d’oposar-se a la tecnologia ni de romantitzar el part, sinó de reclamar que les intervencions estiguen justificades, consensuades i adaptades a cada situació. Les matrones són sovint la veu que recorda que el part és un procés fisiològic, no una patologia, i que el respecte a l’autonomia i a la presa de decisions informada és fonamental.

En un context de crisis recurrents del sistema sanitari, amb falta de personal i pressions assistencials creixents, apostar per les matrones és una decisió estratègica. No només perquè poden descongestionar altres nivells d’atenció, sinó perquè aporten una manera de fer més pròxima, preventiva i humana. Cada consulta de planificació familiar, cada sessió d’educació maternal, cada espera compartida durant una dilatació és també una inversió en salut a llarg termini.

També és important escoltar les reivindicacions de les pròpies matrones, que demanen més autonomia professional, estabilitat laboral i participació en la presa de decisions. No es pot construir un sistema de salut més just i eficient sense comptar amb qui està en primera línia de les cures quotidianes. Invisibilitzar-les és perdre una oportunitat de millorar.

Defensar les matrones no és una qüestió de nostàlgia ni d’ideologia, sinó de sentit comú i de drets. El dret a un acompanyament digne en moments clau de la vida, el dret a una informació clara i respectuosa, el dret a viure processos corporals sense por ni precipitació. En una societat que parla cada vegada més de benestar, cures i sostenibilitat, les matrones haurien d’ocupar un lloc central en el relat i en la pràctica.

Potser el veritable debat no és si fan falta més matrones, perquè la resposta és evident, sinó per què continuem acceptant que una professió tan essencial siga tractada com a secundària. Reconéixer-les és també reconéixer que cuidar és una tasca qualificada, complexa i imprescindible. I que sense matrones, el sistema sanitari perd una part fonamental de la seua humanitat.

llegir més

Star Wars i la cultura pop globalitzada: som davant d’un mite compartit o d’un producte uniformador? ^

Hi ha poques obres culturals que hagen travessat generacions, fronteres i idiomes amb la força de Star Wars. Des de l’estrena de la primera pel·lícula en 1977, la saga creada per George Lucas s’ha convertit en molt més que una sèrie de films: és un llenguatge compartit, un univers simbòlic i un pilar central de la cultura pop globalitzada. Però la pregunta continua oberta: això és positiu o té conseqüències negatives per a la cultura? Com quasi sempre, la resposta no és simple ni unívoca.

Una de les grans virtuts de Star Wars és haver sabut construir un mite contemporani. El seu creador es va inspirar en estructures narratives ancestrals presents en cultures molt diverses, fet que explica per què els seus personatges i conflictes resulten comprensibles i emocionants en contextos molt diferents. No es tracta només de figures de ficció, sinó d’arquetips recognoscibles que parlen de pors, esperances i dilemes universals. En aquest sentit, Star Wars ha funcionat com un espai cultural compartit que permet generar comunitat en un món sovint fragmentat, on una referència comuna pot esdevenir punt de trobada.

A més, la saga ha servit com a porta d’entrada a reflexions complexes. A través d’una narrativa aparentment senzilla, s’han abordat qüestions com l’abús de poder, la fragilitat de les democràcies, la temptació de l’autoritarisme o la possibilitat de redempció personal i col·lectiva. Encara que aquestes idees es presenten de manera esquemàtica, han contribuït a despertar preguntes i debats, especialment entre persones joves, demostrant que la cultura pop també pot ser un vehicle de pensament crític.

Tanmateix, l’èxit global de Star Wars també posa sobre la taula alguns dels riscos de la globalització cultural. Quan una mateixa saga ocupa pantalles, botigues i imaginaris arreu del món, l’espai per a altres relats es redueix. No necessàriament perquè siguen menys valuosos, sinó perquè no disposen de la mateixa capacitat industrial, econòmica i mediàtica. Aquesta concentració pot afavorir una certa uniformització dels referents culturals i deixar en un segon pla narratives locals o minoritzades, que tenen més dificultats per arribar al gran públic.

Aquesta tensió es fa encara més evident amb l’evolució de Star Wars com a producte cultural. La saga va nàixer amb un esperit innovador i disruptiu que, amb el pas del temps i els canvis industrials, ha anat transformant-se. L’entrada definitiva en la lògica de les grans corporacions culturals ha comportat una expansió constant de l’univers narratiu, amb noves pel·lícules i sèries pensades també per mantindre l’atenció permanent. Açò no és necessàriament negatiu, però sí que planteja dubtes quan la necessitat comercial pesa més que la necessitat creativa, i quan el relat corre el risc de diluir-se en una producció contínua.

Cal reconéixer, igualment, els intents recents de la saga per adaptar-se als canvis socials i ampliar la representació. La incorporació de protagonismes diversos ha permés que més persones se senten interpel·lades per l’univers de Star Wars, i això té un valor indiscutible. No obstant això, també s’ha obert el debat sobre si aquests avanços responen a una voluntat real de transformació o si s’inscriuen dins d’una estratègia de posicionament de mercat. Sense una aposta clara per narratives arriscades, la diversitat pot quedar-se en un gest simbòlic més que en un canvi profund.

En última instància, el paper de qui consumeix cultura no és passiu. La cultura pop globalitzada influeix, però no determina de manera absoluta. És possible gaudir de Star Wars sense idealitzar-la, estimar-ne l’univers sense convertir-lo en l’únic referent, i utilitzar-lo com a punt de partida per a dialogar amb altres relats i tradicions culturals. La clau està en no abandonar una mirada crítica ni renunciar a la pluralitat cultural.

Star Wars no és ni la salvació de la cultura ni la seua condemna. És un reflex del món en què vivim, capaç de generar vincles i emocions compartides, però també de mostrar els límits d’un model cultural dominat per la concentració i el mercat. El repte no és triar entre acceptar-lo o rebutjar-lo, sinó trobar l’equilibri entre gaudir dels mites globals i continuar cuidant i creant relats propis. Perquè, al capdavall, una cultura viva necessita diversitat, imaginació i capacitat de qüestionar-se a si mateixa.

llegir més

Maleïda llibertat de premsa ^

La llibertat de premsa és un d’aquells conceptes que tothom defensa en abstracte, però que sovint incomoda quan es fa present en la vida quotidiana. La vinyeta de Mafalda en què la protagonista es queixa del que llig al diari és un exemple magnífic d’aquesta tensió. Quino, amb la seua mirada lúcida i tendra, aconsegueix que una criatura de sis anys formule preguntes que moltes persones adultes preferirien evitar. I és precisament aquesta capacitat de convertir la indignació infantil en una reflexió profunda el que fa que la seua obra continue sent tan actual.

Quan Mafalda protesta davant d’allò que llig, siga una notícia política o una recepta de cuina que no li agrada, està fent visible una cosa molt seriosa: el poder de la informació. La llibertat de premsa no és només un dret abstracte inscrit en constitucions i declaracions internacionals. És una pràctica viva que afecta directament la manera com entenem el món, com ens relacionem amb les altres persones i com participem en la vida col·lectiva. Mafalda, amb la seua espontaneïtat, ens recorda que la informació no sempre és còmoda, que sovint ens posa davant realitats que preferiríem no veure, però que precisament per això és imprescindible.

La primera idea que podem extraure d’aquesta vinyeta és que la informació no sempre ens agrada. Igual que Mafalda s’indigna amb el que llig, nosaltres també podem sentir rebuig davant de notícies que ens mostren desigualtats, conflictes, corrupció o decisions polítiques que no compartim. La llibertat de premsa no existeix per fer-nos sentir bé, sinó per fer-nos conscients. És un mirall que reflecteix la realitat, encara que siga incòmoda, i que ens obliga a pensar, a qüestionar i, de vegades, a actuar. La incomoditat és un símptoma de salut democràtica, perquè significa que la informació circula, que no està filtrada per interessos que volen evitar-nos disgustos a canvi de mantenir-nos en la ignorància.

La segona idea que ens ofereix Mafalda és encara més paradoxal: sense llibertat de premsa, la indignació seria impossible. La protesta de la protagonista només té sentit perquè ha pogut llegir allò que li desagrada. Si la informació estiguera censurada, si només arribaren a casa seua notícies edulcorades o manipulades, no tindria motiu per enfadar-se. La indignació, en aquest sentit, és un signe que la informació és lliure. Quan una societat deixa de sorprendre’s o de molestar-se per allò que passa, quan tot sembla normal o inevitable, és que alguna cosa s’ha trencat en el mecanisme de la comunicació pública. Mafalda, amb la seua queixa, ens recorda que el malestar és un motor de canvi i que la llibertat de premsa és la condició que el fa possible.

La tercera idea que podem extreure és que llegir és un acte polític. Quino ens mostra que fins i tot una criatura entén que la informació té conseqüències. Llegir, contrastar, dubtar i exigir explicacions és una forma de participació en la vida col·lectiva. La llibertat de premsa no és només un dret de les persones que treballen en el periodisme, sinó una responsabilitat de tota la ciutadania. Sense persones lectores actives, crítiques i exigents, la llibertat de premsa es converteix en una formalitat buida. Mafalda, amb la seua curiositat insaciable, ens convida a assumir aquesta responsabilitat i a no delegar-la en ningú.

A partir d’aquestes tres idees, podem aprofundir encara més en el sentit de la llibertat de premsa en les societats contemporànies. Vivim en un món saturat d’informació, on la llibertat de premsa conviu amb la desinformació, la manipulació i la polarització. En aquest context, la lliçó de Mafalda és més necessària que mai. La llibertat de premsa no és només la possibilitat de publicar, sinó també la capacitat de llegir amb criteri. No és només un dret legal, sinó una pràctica quotidiana que implica responsabilitat, esforç i, sovint, paciència. La indignació de Mafalda no és superficial; és una reacció davant d’un món que no sempre funciona com hauria de funcionar. I aquesta reacció és el primer pas per transformar-lo.

També és important recordar que la llibertat de premsa no és un bé garantit per sempre. Requereix vigilància, defensa i compromís. Hi ha contextos on està amenaçada per governs autoritaris, per interessos econòmics o per dinàmiques socials que penalitzen la dissidència. En aquests casos, la vinyeta de Mafalda adquireix un significat encara més profund. La seua queixa no és només una expressió d’humor, sinó una reivindicació de la necessitat de mantindre oberts els canals d’informació. Sense aquests canals, la societat perd la capacitat de corregir els seus errors, de denunciar les injustícies i de construir un futur més just.

La llibertat de premsa també té una dimensió emocional que sovint s’oblida. Llegir notícies pot generar angoixa, ràbia o tristesa. Mafalda ho expressa amb una sinceritat desarmant. Però aquestes emocions no són un problema a evitar, sinó una part inevitable del procés de comprendre el món. La informació no és neutra; ens afecta perquè ens importa. I és precisament aquesta implicació emocional la que pot convertir la lectura en un motor de solidaritat i de compromís. Quan una notícia ens commou, ens està convidant a no ser indiferents.

En el fons, el que ens diu Mafalda és que la llibertat de premsa és incòmoda, però imprescindible. Que preferim saber, encara que ens faça mal. Que la veritat, quan es publica, pot remoure consciències, i que això és precisament el que la fa valuosa. La vinyeta ens recorda que la informació és un dret, però també un repte. Ens obliga a mirar de cara allò que passa, a assumir la complexitat del món i a no refugiar-nos en la ignorància. I, sobretot, ens recorda que la llibertat de premsa és una conquesta col·lectiva que cal cuidar, defensar i exercir cada dia.

Així, la reflexió que ens inspira Mafalda no és només una crítica irònica, sinó una invitació a pensar en profunditat sobre el paper de la informació en les nostres vides. Ens anima a ser persones lectores actives, a no conformar-nos amb explicacions simples i a mantindre viva la capacitat de sorprendre’ns i d’indignar-nos. Perquè només així la llibertat de premsa tindrà sentit. I només així podrem construir una societat més justa, més lliure i més conscient.

llegir més

Un hospital públic amb les llums apagades ^

La notícia és contundent: més de 14.000 proves diagnòstiques derivades a la privada des del Departament de Salut de Sagunt. No és una anècdota, ni una decisió puntual, ni una qüestió tècnica. És un model. Un model que, a poc a poc, va buidant de contingut allò que és de totes i tots per omplir de negoci allò que només beneficia uns pocs.

El sindicat denuncia que un equip de ressonància magnètica comprat en 2023 ha estat dos anys parat. Dos anys. En un hospital com el de Sagunt, que dona servei a més de 150.000 persones. Dos anys en què la ciutadania ha hagut d’esperar, pagar o resignar-se. Dos anys en què la solució ha sigut “derivar”, com si derivar no tinguera conseqüències, com si derivar no fora una decisió política, com si derivar no alimentara un cercle pervers: infrafinances el públic, el públic no arriba, envies a la privada, la privada creix, el públic s’afebleix.

I encara més greu: a dia de hui no hi ha pacients citats per al mes de maig. Un equip nou, acabat d’engegar, i ja sense programació. És difícil trobar una imatge més clara de la desídia o de la voluntat —segons com es mire— de deixar que el sistema públic s’oxide.

Planificació deficient o estratègia calculada

Quan un hospital té dos equips de ressonància i només un funciona, i a més només de dilluns a divendres, mentre altres centres amplien horaris per reduir llistes d’espera, no estem davant d’un problema tècnic. Estem davant d’una decisió de gestió.

Quan la infermera assignada al servei només hi treballa dos dies a la setmana, no és un accident. És una manca de recursos humans que es podria resoldre si hi haguera voluntat.

Quan el lloc de radiologia continua sense cobrir-se, no és mala sort. És infraestructura pública sense personal, una fórmula que sempre acaba igual: externalització.

I quan només hi ha un tècnic de radiodiagnòstic en el torn de nit, mentre hospitals semblants en tenen dos, el missatge és clar: Sagunt no és una prioritat.

El cost real de les derivacions

La Conselleria parla de reducció de llista d’espera. Però no diu a quin preu. No diu que les derivacions són diners públics que ixen del sistema públic per alimentar el privat. No diu que, si els equips públics funcionaren a ple rendiment, no caldria pagar dues vegades: una per mantindre l’hospital i una altra per pagar el servei extern.

No diu tampoc que, quan un servei públic es deixa degradar, la ciutadania perd confiança. I quan la ciutadania perd confiança, el relat de “el privat funciona millor” es fa més fàcil de vendre.

Sagunt i el Camp de Morvedre mereixen un hospital digne

El Camp de Morvedre és un territori amb identitat, amb història, amb indústria, amb creixement demogràfic i amb necessitats reals. No pot ser que l’hospital que ha de garantir la salut de desenes de milers de persones funcione amb equipament parat, personal insuficient i planificació erràtica.

No pot ser que, mentre es parla de modernització, d’eficiència i de gestió, la realitat siga que els recursos públics s’infravaloren i s’infrautilitzen.

No pot ser que, mentre es presumeix de reduir llistes d’espera, s’amague que la solució ha sigut pagar a la privada allò que el públic podria fer si estiguera ben dotat.

La defensa de la sanitat pública no és un eslògan

És una exigència democràtica. És una qüestió de justícia social. És un compromís amb la igualtat d’oportunitats. I és, sobretot, una responsabilitat política.

Per això, cal dir-ho clar: no és admissible mantindre equips públics parats mentre es multipliquen les derivacions externes. No és admissible que Sagunt tinga un hospital a mig gas. No és admissible que el Camp de Morvedre haja d’acceptar com a normal allò que no ho és.

La sanitat pública es defensa amb personal, recursos, planificació i voluntat. I, quan cal, també amb veu. Amb una veu que diga prou. Amb una veu que recorde que la salut no és un negoci. Amb una veu que reclame el que és de totes i tots.

llegir més

Romeu, Maria Correa i el País Valencià que es va negar a ser súbdit ^

El 2 de maig és una data incòmoda. No perquè recorde una guerra, sinó perquè recorda una veritat que molts preferirien oblidar: els pobles només són lliures quan decideixen ser-ho. I al País Valencià, aquell impuls de dignitat tingué un nom propi: Sagunt. I un rostre: Josep Romeu i Parras. I una ombra injustament silenciosa: Maria Correa Navarro.

La història espanyola ha convertit el 2 de maig en un relat patriòtic uniforme, centralista, madrileny. Però ací, a casa nostra, la història fou una altra. Mentre Madrid s’alçava, el País Valencià ja feia temps que resistia. I Sagunt, amb Romeu al capdavant, no lluitava per cap corona ni per cap bandera aliena: lluitava per defensar la seua terra, la seua gent i la seua dignitat.

Romeu no és un heroi espanyol; és un heroi valencià. I això, encara avui, costa de dir en veu alta.

Quan Suchet li oferí salvar la vida a canvi de submissió, Romeu no va respondre com un patriota abstracte. Va respondre com un home arrelat:  

“Vaig nàixer a Sagunt.”  

Això és identitat. Això és nació. Això és consciència de pertinença.

Però la història oficial ha preferit convertir-lo en un soldat més d’un relat estatal que no li pertany. I encara pitjor: ha esborrat quasi del tot la figura de Maria Correa, la dona que va patir la ruïna, la violència i la pèrdua. La que va sostenir la vida mentre els homes sostenien la pólvora. La que va pagar el preu de la resistència sense que ningú li dedicara monuments ni carrers.

El 2 de maig, vist des del País Valencià, no és una festa nacional. És un avís. Ens recorda que, quan no defensem la nostra memòria, algú altre la reescriu. Que quan no expliquem la nostra història, algú altre la narra per nosaltres. I que quan no reivindiquem els nostres herois, acaben convertits en símbols d’un projecte que no és el nostre.

Sagunt va resistir perquè sabia què estava en joc: la llibertat de ser un poble i no una província.  

I dos segles després, el repte és el mateix.

Perquè encara avui hi ha qui voldria que el País Valencià renunciara a la seua veu, a la seua llengua, a la seua memòria. Que acceptara un paper secundari en un relat que no hem escrit. Que callara, que obeïra, que s’adaptara.

Però la història de Romeu i Maria Correa ens diu exactament el contrari:  

que els pobles que no es defensen, desapareixen.  

I que els pobles que resisteixen, encara que perden batalles, acaben guanyant futur.

El 2 de maig no és un homenatge a un passat gloriós. És un mirall incòmode. Ens pregunta si estem disposats a ser tan valents com aquells que ens precediren. Si volem ser un poble que recorda o un poble que s’esborra. Si volem ser Romeu o volem ser súbdits.

Sagunt ja va respondre fa dos-cents anys.  

Ara ens toca a nosaltres.

llegir més