El desenvolupament rural no és nostàlgia: és estratègia

Durant massa temps, el món rural ha estat vist com un espai del passat, un lloc que desperta records d’infància, d’aires purs i de ritmes lents. Però aquesta visió romàntica i bucòlica no fa justícia a la realitat ni al potencial del camp. El desenvolupament rural no és una qüestió de nostàlgia, sinó una estratègia fonamental per a la supervivència del planeta. En les zones rurals es juga la seguretat alimentària, l’equilibri ecològic, l’arrelament cultural i la resposta al canvi climàtic. És també una qüestió de justícia social, perquè són les dones, els joves i els pobles indígenes qui sostenen amb el seu treball i coneixement els ecosistemes i les cadenes alimentàries de les quals depenem tots.

Les zones rurals són el cor de la producció d’aliments. La major part del que mengem prové de mans pageses, de petits productors que, sovint amb recursos escassos, mantenen viva la terra i nodreixen les ciutats. Tanmateix, aquestes persones viuen en condicions precàries, amb dificultats per accedir a la terra, al crèdit, a la tecnologia i als mercats. És una paradoxa cruel: qui produeix el menjar és sovint qui més pateix la fam. El despoblament rural i la concentració de la producció en mans de grans corporacions han debilitat la sobirania alimentària i han fet més fràgil el sistema global. Apostar pel desenvolupament rural és garantir que, en un món cada vegada més inestable, ningú es quede sense aliments.

Però el camp no és només un espai de producció. És també un espai de vida i de natura. Els ecosistemes més valuosos del planeta —boscos, aiguamolls, muntanyes, praderies— es troben en territoris rurals. Aquests ecosistemes regulen el clima, conserven la biodiversitat, protegeixen les aigües i els sòls. Sense ells, la vida tal com la coneixem seria impossible. I són les comunitats rurals, especialment les indígenes, qui millor els protegeixen. Els seus coneixements tradicionals, les seues pràctiques agrícoles sostenibles i la seua relació espiritual amb la terra són claus per a la conservació. Quan es reconeixen els seus drets i es respecten els seus territoris, la natura floreix. Quan se’ls expulsa o se’ls ignora, la destrucció avança.

El desenvolupament rural és també una qüestió de drets. Les dones rurals treballen més i cobren menys. Tenen menys accés a la terra, a la formació i a la presa de decisions. I, malgrat tot, són elles qui sostenen les famílies, les comunitats i els mercats locals. Els joves, per la seua banda, es veuen obligats a emigrar per falta d’oportunitats. Però molts d’ells volen quedar-se, innovar, transformar el camp amb noves idees i tecnologies. Els pobles indígenes, sovint marginats i criminalitzats, són guardians de sabers ancestrals que poden ajudar-nos a afrontar el canvi climàtic i la crisi ecològica. Reconéixer-los, escoltar-los i donar-los suport no és caritat: és intel·ligència col·lectiva.

En un món que s’enfronta a reptes globals com el canvi climàtic, la desigualtat, la pèrdua de biodiversitat i la inseguretat alimentària, el desenvolupament rural és una peça clau. No podem construir un futur sostenible des de les ciutats només. Necessitem un camp viu, actiu, digne. Això implica invertir en infraestructures, en serveis bàsics, en educació i salut. Implica garantir l’accés a la terra, a l’aigua, a les llavors i a la tecnologia. Implica escoltar les comunitats, respectar la seua autonomia i fomentar la seua participació en les decisions que les afecten. Implica, sobretot, canviar la mirada: deixar de veure el món rural com un lloc que cal rescatar i començar a veure’l com un lloc des d’on rescatar el món.

El desenvolupament rural no és tornar al passat, sinó avançar cap a un futur més just i equilibrat. No es tracta d’idealitzar la vida rural, sinó de fer-la viable, atractiva i sostenible. No es tracta de salvar el camp, sinó d’entendre que sense ell no hi ha res a salvar. El camp no és un decorat ni un record: és un espai de futur. És on es cultiva el menjar, on es protegeix la natura, on es mantenen vives les cultures i on es poden construir alternatives reals al model de desenvolupament que ens ha portat a la crisi actual.

Cal una nova narrativa, una nova política i una nova pràctica. Cal passar del romanticisme a l’acció. Cal entendre que el desenvolupament rural no és una causa menor, sinó una estratègia central. I cal fer-ho amb les persones que viuen i treballen al camp, no per elles. Amb respecte, amb diàleg, amb compromís. Perquè el futur no es construeix només amb tecnologia i capital: es construeix també amb terra, amb aigua, amb mans brunes i amb coratge.

El món rural és també un espai de cultura i identitat. Les llengües, les festes, les formes de vida i els sabers que s’han transmés de generació en generació són part del patrimoni immaterial de la humanitat. Quan desapareix un poble, no només es perd població: es perd una manera d’entendre el món, una mirada única sobre la natura, una forma de relació amb el temps i amb els altres. El desenvolupament rural ha de ser també una aposta per la diversitat cultural, per la memòria viva, per la dignitat de les formes de vida que no es mesuren només en termes de productivitat o rendibilitat.

A més, el món rural pot ser un laboratori d’innovació. Lluny de la imatge de retard i estancament, moltes iniciatives rurals estan a l’avantguarda de la sostenibilitat, de l’economia circular, de les energies renovables i de la sobirania tecnològica. Projectes de cooperatives agroecològiques, xarxes de consum responsable, escoles de formació en oficis tradicionals, plataformes digitals per a la venda directa... tot això està passant al camp, sovint amb pocs recursos però amb molta creativitat i compromís. Donar suport a aquestes iniciatives és sembrar futur.

També cal parlar de la relació entre el món urbà i el rural. No es tracta d’oposar-los, sinó de reconéixer la seua interdependència. Les ciutats necessiten el camp per alimentar-se, per respirar, per reconnectar amb el cicle de la vida. I el camp necessita les ciutats per accedir a serveis, a mercats, a oportunitats. Cal construir ponts, no murs. Cal fomentar aliances entre productors i consumidors, entre governs locals i comunitats rurals, entre coneixement científic i saviesa popular. Només així podrem construir territoris vius, cohesionats i resilients.

Finalment, cal recordar que el desenvolupament rural no és una tasca que puga deixar-se només en mans de les institucions. És una responsabilitat col·lectiva. Com a consumidors, podem triar productes locals, de temporada, de comerç just. Com a ciutadans, podem defensar polítiques públiques que posen la vida al centre. Com a educadors, podem transmetre el valor del treball de la terra i del respecte a la natura. Com a joves, podem imaginar un futur al camp, no com a renúncia, sinó com a projecte de vida. I com a societat, podem reconéixer que el món rural no és un lloc que es queda enrere, sinó un lloc des d’on avançar.

El desenvolupament rural no és nostàlgia. És estratègia. És justícia. És vida. I és hora de posar-lo al centre. Perquè en els camins de terra, en les mans que sembren, en les veus que canten en llengües antigues, s’hi troba la clau d’un futur més humà, més verd i més digne per a tothom.

llegir més

Amb la veu ben alta

Hi ha frases que no només es diuen, sinó que es viuen. Que no només es canten, sinó que es recorden com una promesa feta col·lectivament. “Tornarem a eixir al carrer, amb la veu ben alta” no és només un vers d’una cançó de Feliu Ventura, és una declaració de resistència, una afirmació de dignitat, una crida a la memòria. És la veu d’un poble que no vol oblidar, que no vol callar, que no vol agenollar-se davant la injustícia. És la veu de totes aquelles persones que han eixit al carrer abans que nosaltres, i de totes les que continuaran eixint quan calga.

Eixir al carrer no és només ocupar un espai físic. És fer visible una veu, una causa, una indignació. És dir que no estem d’acord, que no acceptem, que no ens resignem. És posar el cos davant del poder, davant de la indiferència, davant de la por. És una forma de fer memòria, però també de construir futur. Quan eixim al carrer, estem dient que la història no s’ha acabat, que encara hi ha molt per fer, que encara hi ha molt per defensar.

La memòria col·lectiva no és un arxiu mort, ni una llista de dates. És una força viva que ens travessa, que ens configura, que ens dona sentit. És recordar les lluites que ens han portat fins ací, les veus que van ser silenciades, les mans que van alçar pancartes, les cames que van caminar quilòmetres per una causa justa. És reconéixer que res del que tenim ha sigut regalat, que tot ha sigut guanyat amb esforç, amb dolor, amb esperança. I és, sobretot, entendre que la memòria no és només passat, sinó també present i futur.

Quan Feliu Ventura canta que tornarem a eixir al carrer, no parla només d’un desig, sinó d’una certesa. Perquè sabem que, quan calga, hi tornarem. Perquè sabem que la dignitat no es negocia, que la llibertat no es demana, que la justícia no s’espera. Sabem que la història ens ha ensenyat a no callar, a no abaixar el cap, a no deixar-nos trencar. I sabem que, per molt que intenten fer-nos creure que no val la pena, que no serveix de res, que tot està perdut, nosaltres continuarem. Amb la veu ben alta.

Eixir al carrer és també un acte d’amor. Amor per la terra, per la gent, per la vida. És una manera de cuidar-nos, de trobar-nos, de reconéixer-nos. És una manera de dir que no estem soles, que som moltes, que som diverses, que som fortes. És una manera de construir comunitat, de fer xarxa, de fer poble. I és, també, una manera de sanar. Perquè en la trobada, en el crit compartit, en la mirada còmplice, hi ha una força que cura, que reconforta, que impulsa.

Hi ha qui voldria que ens quedàrem a casa, que no molestàrem, que no qüestionàrem. Hi ha qui voldria que la por ens paralitzara, que la rutina ens anestesiara, que la resignació ens domesticara. Però nosaltres sabem que la història no canvia des del sofà. Sabem que els drets es defensen al carrer, que la llibertat es guanya caminant, que la dignitat es construeix colze a colze. Sabem que la veu, quan és col·lectiva, ressona més fort. I sabem que, per molt que ens vulguen fer callar, no ho aconseguiran.

La veu ben alta no és només un crit. És una actitud. És una manera d’estar al món. És parlar quan cal, és escoltar quan toca, és denunciar quan fa falta. És no deixar-se intimidar, no deixar-se manipular, no deixar-se trencar. És parlar valencià quan et diuen que no val, és estimar com vols quan et diuen que no pots, és ser qui eres quan et volen canviar. És viure amb coherència, amb coratge, amb convicció.

I és també una manera de fer política. No la política dels despatxos, sinó la política de la vida quotidiana, de les decisions que prenem cada dia, de les relacions que construïm, dels espais que habitem. És una política que naix de baix, que es fa amb les mans, amb el cor, amb la veu. Una política que no espera permís, que no demana perdó, que no es rendeix. Una política que sap que el carrer és un lloc de poder, de creació, de transformació.

Quan diem que tornarem a eixir al carrer, estem fent una promesa. Una promesa a les que van vindre abans, a les que vindran després, a les que caminen amb nosaltres. Estem dient que no oblidarem, que no callarem, que no ens rendirem. Estem dient que la memòria és una arma, que la veu és una eina, que el carrer és una escola. Estem dient que, per molt que ho intenten, no podran amb nosaltres.

Perquè som poble. Perquè tenim memòria. Perquè tenim veu. I perquè sabem que, quan tot falla, quan tot tremola, quan tot sembla perdut, sempre ens quedarà el carrer. Sempre ens quedarà la força de caminar juntes, de cridar juntes, de resistir juntes. Sempre ens quedarà la dignitat de no abaixar el cap, de no tancar la boca, de no deixar de somiar.

Tornarem a eixir al carrer. Amb la veu ben alta. Amb la memòria viva. Amb el cor obert. Amb la mirada clara. Perquè sabem que només així podrem construir un futur digne. Un futur on la justícia no siga una excepció, sinó una norma. Un futur on la llibertat no siga un privilegi, sinó un dret. Un futur on la veu de totes les persones siga escoltada, siga respectada, siga celebrada.

I mentre eixe futur arriba, nosaltres continuarem. Caminant. Cantant. Cridant. Estimant. Amb la veu ben alta.

llegir més

El món travesti i drag queen: una revolució d’identitat, art i resistència

En una societat que encara imposa normes rígides sobre com hem de ser, estimar i expressar-nos, el món travesti i drag queen emergeix com una força poderosa de llibertat, creativitat i reivindicació. No és només maquillatge, perruques i talons alts. És una forma d’existir que desafia les estructures patriarcals, cisnormatives i heteronormatives que durant segles han silenciat les veus dissidents. És art, és política, és vida.

Les persones travestis i drag queens han estat històricament marginades, ridiculitzades i perseguides. Però també han estat al capdavant de moltes lluites pels drets LGTBI+, com ho demostra la figura de Marsha P. Johnson, una dona negra trans i drag queen que va ser clau en els aldarulls de Stonewall. Aquestes identitats han estat, i continuen sent, motor de canvi, de visibilització i de resistència davant d’un sistema que sovint les vol invisibles.

El drag i el travestisme són espais de creació on es qüestionen els rols de gènere, es juguen les identitats i es construeixen mons possibles. Són una forma d’expressió que permet a moltes persones explorar-se, empoderar-se i trobar comunitat. No es tracta només d’entreteniment, sinó d’una pràctica política que desafia la norma i obre camins per a una societat més lliure i diversa.

El món travesti i drag no és homogeni. És plural, ric i canviant. Hi conviuen estètiques, discursos i pràctiques molt diverses, des del drag més clàssic fins a formes més experimentals i híbrides. Hi ha drag queens, drag kings, persones no binàries que fan drag, artistes que barregen performance, dansa, música i crítica social. Totes aquestes expressions tenen en comú una voluntat de trencar amb el que s’espera, de jugar amb el gènere com a construcció cultural i de fer visible allò que sovint es vol amagar.

És important entendre que el drag i el travestisme no són disfresses. No són una burla ni una paròdia de les identitats de gènere, com alguns discursos transfòbics intenten fer creure. Són, al contrari, una forma d’homenatge, de celebració i de subversió. Quan una persona es transforma en drag, està creant una nova realitat, una nova narrativa, una nova manera de ser al món. I això és profundament revolucionari.

A més, el drag i el travestisme tenen una llarga tradició cultural i artística. Des del teatre grec fins a les revistes del segle XX, passant per les festes populars i les cultures indígenes, el fet de travestir-se ha estat present en moltes societats com una forma d’expressió, de ritual i de crítica. El que avui coneixem com a drag beu d’aquestes arrels i les transforma en una eina contemporània de resistència i creativitat.

Tanmateix, malgrat aquesta riquesa i aquesta aportació cultural, les persones travestis i drag continuen patint discriminació, violència i exclusió. Són moltes les que no poden accedir a una feina digna, a un habitatge segur o a una atenció sanitària respectuosa. Són moltes les que han de viure amagades, amb por, amb vergonya imposada. I això és una injustícia que no podem tolerar.

Cal denunciar també com el sistema capitalista ha intentat apropiar-se del drag, convertint-lo en un producte de consum, despolititzat i estèticament normatiu. L’èxit de programes com RuPaul’s Drag Race ha contribuït a donar visibilitat al món drag, però també ha generat una imatge limitada i comercialitzada que sovint exclou les formes més radicals, més marginals i més crítiques del drag. No podem oblidar que el drag va nàixer als marges, als carrers, als locals clandestins, com una resposta a l’opressió i com una forma de supervivència.

Per això, és fonamental recuperar el caràcter polític i comunitari del drag i del travestisme. Cal donar suport als espais autogestionats, als col·lectius locals, a les artistes que treballen des de la precarietat i la dissidència. Cal escoltar les veus de les persones travestis i drag que no encaixen en els cànons imposats, que no tenen milers de seguidors a les xarxes, però que fan una feina imprescindible per a la transformació social.

També és essencial incorporar una mirada interseccional. No és el mateix ser una drag queen blanca i amb privilegis que ser una persona travesti racialitzada, migrant o amb diversitat funcional. Les opressions es creuen i es multipliquen, i cal tenir-ho en compte a l’hora de construir aliances i lluites compartides. El feminisme, l’antiracisme, l’anticapitalisme i la lluita pels drets LGTBI+ han d’anar de la mà si volem una societat realment justa i inclusiva.

El món travesti i drag ens ensenya que el gènere no és una presó, sinó un espai de joc, de creació i de llibertat. Ens mostra que podem ser moltes coses alhora, que podem reinventar-nos, que podem desafiar les normes i construir noves formes de relació, de comunitat i d’amor. Ens convida a mirar més enllà del que és normatiu, a abraçar la diferència i a celebrar la diversitat com una riquesa col·lectiva.

Reivindiquem, doncs, un món on totes les identitats siguen respectades, on la llibertat d’expressió siga un dret real i on ningú haja d’amagar-se per ser qui és. Reivindiquem una educació que incloga la diversitat de gènere i sexual, uns mitjans de comunicació que donen veu a les persones dissidents, unes institucions que garantisquen els drets de totes. Reivindiquem una cultura que no només tolere, sinó que celebre el món travesti i drag com una part essencial del nostre teixit social.

Perquè el món travesti i drag no és una moda ni una provocació: és una forma de resistència, una celebració de la diferència i una crida a la llibertat. És una revolució que es fa amb purpurina, però també amb coratge, amb dolor i amb esperança. És una revolució que ens interpel·la a totes, que ens sacseja i que ens convida a imaginar un futur més lliure, més just i més bell.

Escoltem-les, respectem-les i celebrem-les. Perquè en la seua llum, totes brillarem més.

llegir més

🚇 19 anys després del metro de València: No heu après res

El 3 de juliol de 2006, a les 13:03 hores, un comboi de la línia 1 del metro de València va descarrilar entre les estacions de Jesús i Plaça d’Espanya. El balanç va ser devastador: 43 persones mortes i 47 ferides. Va ser —i continua sent— el pitjor accident de metro a Espanya i un dels més greus d’Europa. Però més enllà de la tragèdia, el que colpeja amb més força és la sensació persistent d’impunitat, de silenci institucional, de menyspreu a la memòria. I per això, 19 anys després, el crit continua sent el mateix: no heu après res.

🕯️ Una ferida oberta

Cada 3 de juliol, les famílies de les víctimes es reuneixen a la plaça de la Porta de la Mar. Porten flors, encenen espelmes, llegeixen noms. I cada any, el mateix clam: veritat, justícia, responsabilitats. No demanen venjança, demanen dignitat. Però el silenci institucional ha sigut, durant massa temps, més sorollós que qualsevol resposta.

Durant anys, es va mirar cap a un altre costat. Es va intentar tancar el cas amb una rapidesa sospitosa, es va evitar una comissió d’investigació a Les Corts, es va manipular la informació pública i es va protegir una estructura de poder que no volia assumir errors. I això, en una democràcia madura, és inacceptable.

⚠️ Un accident evitable

L’accident no va ser una fatalitat. No va ser una desgràcia inevitable. Va ser el resultat d’una cadena de negligències: excés de velocitat, manca de sistemes de seguretat automàtics, infraestructures obsoletes, formació insuficient, i una empresa pública —FGV— que prioritzava l’aparença sobre la seguretat.

El tren circulava a més del doble de la velocitat permesa en aquell tram. No hi havia balises que frenaren automàticament el comboi. El conductor, que també va morir, havia demanat ajuda psicològica dies abans. I tot això es va saber després, massa tard, quan ja no hi havia marxa enrere.

🧾 Responsabilitats diluïdes

Durant anys, cap càrrec polític va assumir responsabilitats. Ni dimissions, ni disculpes, ni explicacions. La primera comissió d’investigació, el 2006, va ser un insult a la intel·ligència: tancada en fals, sense conclusions clares, amb compareixents que llegien respostes preparades i preguntes vetades. Un exercici de cinisme institucional.

No va ser fins al 2016, una dècada després, que es va reobrir una nova comissió amb voluntat real de saber. I sí, es van assenyalar responsabilitats polítiques. Però les responsabilitats penals ja havien prescrit. I les víctimes, una vegada més, es van quedar amb la veritat a mitges.

🧠 No heu après res

Quan es diu “no heu après res”, no és només un retret. És una constatació. Perquè 19 anys després, encara hi ha trens sense sistemes de frenada automàtica. Encara hi ha infraestructures que no compleixen els estàndards europeus. Encara hi ha una cultura de gestió pública que premia la propaganda i castiga la transparència.

“No heu après res” vol dir que no s’ha assumit que la seguretat no és una despesa, sinó una obligació. Que la memòria no és una molèstia, sinó una responsabilitat. Que les víctimes no són una estadística, sinó noms, rostres, vides truncades.

🗣️ La memòria com a deure

El pitjor que pot passar amb una tragèdia com aquesta és que caiga en l’oblit. Però les famílies no ho han permés. Durant 19 anys han mantingut viva la memòria, han exigit respostes, han resistit la indiferència. I gràcies a elles, avui sabem més del que sabíem. Però encara no és suficient.

La memòria no és només recordar. És actuar en conseqüència. És revisar protocols, invertir en seguretat, formar personal, escoltar alertes. És garantir que mai més una negligència institucional acabe amb 43 vides. I això, encara no ha passat.

🕯️ 3 de juliol: no és només una data

Cada 3 de juliol hauria de ser un dia de dol oficial. Un dia per recordar, per escoltar, per aprendre. Però també per revisar què s’ha fet i què no. Perquè si no es fa memòria activa, si no es revisen les estructures que van fallar, si no es canvia la cultura de la impunitat, el risc de repetir errors continua viu.

✊ El deure de no callar

Aquest article no és només una opinió. És una crida. A la responsabilitat, a la memòria, a la justícia. Perquè 19 anys després, el dolor continua. I el silenci institucional encara pesa. I perquè mentre no es canvien les estructures que van permetre aquella tragèdia, el crit continuarà sent el mateix:

No heu après res.

llegir més

🌿 La mort vista amb ulls de xiqueta: una lliçó d’innocència i veritat

Fa poc, una xiqueta de set anys va preguntar què passa quan algú es mor. No ho va fer amb por ni amb angoixa, sinó amb una curiositat serena, quasi tendra. Volia saber si l’àvia, que havia faltat feia uns dies, encara podia escoltar-la. Si encara sabia que l’estimaven. Si encara recordava com feien galetes juntes els dissabtes de vesprada.

La mort, vista des dels ulls d’una criatura, no és una tragèdia. És un misteri. Un interrogant que no pesa, sinó que flota. Les persones adultes, carregades d’experiències, de pèrdues i de silencis, sovint parlen de la mort amb un nus a la gola. Però els xiquets, quan encara no han après a tindre por, poden mirar-la de cara i preguntar-se què significa sense tremolar.

Hi ha una naturalitat sorprenent en la manera com els menuts s’aproximen a la idea de la mort. No la veuen com un final absolut, sinó com una transformació. Quan una marieta deixa de moure’s, la recullen amb cura, li fan un petit soterrar i li dediquen una cançó. Quan una flor es marcix, l’observen amb atenció i esperen que en naixca una altra. No hi ha drama, només acceptació. Una acceptació que no és resignació, sinó comprensió profunda que tot forma part d’un cicle.

Quan una persona estimada mor, sovint es tendeix a protegir els infants amb paraules suaus, amb metàfores que poden confondre més que no ajudar. Es diu que “se n’ha anat”, que “descansa”, que “és una estel·la”. Però els xiquets no necessiten disfresses. Necessiten veritat. Una veritat dita amb tendresa, amb respecte, amb la calma de qui sap que no cal entendre-ho tot per sentir-ho de debò.

La mort, per a una criatura de set anys, pot ser una porta, una pregunta, una història. No és una condemna. I això obliga a replantejar com s’explica, com s’acompanya, com es viu. Quan una xiqueta diu que l’àvia “ara viu en els records bonics”, no està evitant la realitat. Està donant-li forma. Està trobant una manera de continuar estimant sense presència física. I això, en el fons, és el que tothom intenta fer.

Els infants tenen una capacitat extraordinària per integrar la pèrdua dins la vida quotidiana. Poden plorar al matí i jugar a la vesprada. Poden fer preguntes profundes i, al cap de cinc minuts, riure amb una broma absurda. Aquesta fluïdesa emocional no és superficialitat. És saviesa. És una manera d’habitar el dol sense quedar-s’hi atrapats.

Quan es parla amb ells de la mort, cal fer-ho amb paraules clares. Sense eufemismes, però amb molta cura. No cal donar respostes absolutes, perquè tampoc les tenim. El que sí que cal és escoltar, validar, estar presents. Quan un infant diu que troba a faltar algú, no espera una solució. Espera companyia. Espera que algú li diga que també el troba a faltar, que està bé sentir-se trist, que l’amor no desapareix amb la mort.

Hi ha una escena que queda gravada: una xiqueta enterra una papallona sota una flor i diu que potser es farà flor. En aquesta frase hi ha una comprensió profunda del cicle de la vida. No calen grans discursos. Només cal observar com els infants donen sentit a allò que els envolta. Com transformen el dolor en gestos, en rituals, en paraules senzilles que curen.

La mort no és el contrari de la vida. És part d’ella. I els infants, quan encara no han après a tindre por, ho entenen millor que ningú. No pregunten per què morim, sinó com continuem estimant. No volen saber què hi ha després, sinó com mantindre viva la presència d’algú que ja no hi és.

Potser el que més desconcerta les persones adultes és aquesta capacitat de continuar vivint amb alegria després d’una pèrdua. Però no és insensibilitat. És una altra manera de relacionar-se amb el món. Una manera que no separa tant la vida de la mort, que no les veu com a enemigues, sinó com a parts d’un mateix relat.

Quan una criatura parla de la mort, convida a mirar-la amb ulls nous. A deixar de banda els tabús, les pors heretades, les paraules buides. Convida a tornar a preguntar, a tornar a escoltar, a tornar a sentir. I potser, en fer-ho, es descobreix que la mort no és tan fosca com es pensava. Que pot ser tendra, serena, fins i tot bonica, si s’entén com una continuació de l’amor.

Els infants no necessiten que se’ls protegisca de la mort. Necessiten que se’ls acompanye a entendre-la. I en aquest camí, són ells qui sovint ens ensenyen més del que podríem imaginar. Recorden que la vida no s’acaba amb la mort, sinó amb l’oblit. I que mentre hi haja memòria, hi haurà presència.

Potser, al final, la millor manera de parlar de la mort amb un infant és fer-ho com ells: amb sinceritat, amb tendresa, i amb la convicció que estimar algú és una cosa que no s’acaba mai.

llegir més