Una festa que pot unir-nos ^

La Setmana Santa de Sagunt és una celebració estimada, arrelada i carregada de significat per a moltes persones del poble. Forma part del nostre patrimoni emocional, cultural i espiritual. És un espai compartit que ha passat de generació en generació i que ha sabut mantindre’s viu gràcies a la dedicació de centenars de persones que, any rere any, hi posen temps, esforç i il·lusió. Per això mateix, qualsevol debat que l’afecte desperta sensibilitats, emocions i, sovint, preocupacions. No és estrany: quan una festa és tan important, tothom vol que continue sent un referent i que conserve allò que la fa especial.

En els últims anys, però, ha emergit un tema que ha generat debat: la participació de les dones en la confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist, l’única confraria existent a Sagunt. En la votació celebrada, van participar prop de 1.500 persones cofrades i el resultat va ser clarament contrari a l’entrada de dones. Aquest resultat, tot i ser legítim, ha obert un debat profund sobre el futur de la festa, sobre el sentit de la tradició i sobre com volem que siga la Setmana Santa en els pròxims anys.

Moltes dones que formen part de l’entorn de la festa —com a familiars, col·laboradores, persones devotes o participants en altres tasques— han expressat el seu desig de poder formar part de la confraria en igualtat de condicions. Ho han fet amb respecte, amb estima i amb la voluntat de construir, no de dividir. La concentració del 13 d’abril de 2022 davant l’ermita de la Puríssima Sang va ser un exemple d’això: un acte pacífic, seré i carregat de dignitat, on es va reivindicar la possibilitat de participar d’una altra manera en la festa sense trencar-la, sinó enriquint-la.

Aquest debat no és exclusiu de Sagunt. En moltes altres ciutats de l’Estat, les dones fa temps que s’han incorporat a les confraries o a òrgans equivalents. En llocs tan emblemàtics com Sevilla, Lorca o Màlaga, la presència femenina és una realitat consolidada. També existeixen associacions de dones cofrades molt actives, com la de Cartagena. I, més enllà de la pràctica, la qüestió ha arribat als tribunals: la sentència del Tribunal Constitucional del 2025 va establir que excloure les dones vulnera drets fonamentals i que aquesta exclusió no queda protegida per la llibertat d’autoorganització quan una entitat té un pes rellevant en l’àmbit cultural o social.

Tot això situa Sagunt davant un moment clau. No es tracta d’un enfrontament entre tradició i modernitat, ni d’una batalla entre bàndols. Es tracta de decidir com volem que siga la nostra festa en el futur i de trobar un camí que permeta que totes les persones que l’estimen puguen sentir-se representades. I això només es pot fer des del respecte, el diàleg i la voluntat de construir ponts.

Per això és important recordar que moltes de les persones que defensen la incorporació de les dones ho fan precisament perquè estimen la Setmana Santa. No volen trencar res, ni imposar res, ni desfer allò que funciona. El que volen és que la festa siga més oberta, més representativa i més coherent amb els valors actuals. Volen que la Setmana Santa continue sent un espai de trobada, d’emoció i de devoció, però també un espai on totes les persones que la viuen puguen participar-hi en igualtat.

També cal tindre en compte un altre aspecte que sovint passa desapercebut: el títol d’Interés Turístic Nacional. Aquest reconeixement no és només un distintiu honorífic; implica una responsabilitat i una coherència amb els valors que es consideren fonamentals en l’àmbit cultural i turístic. Una festa que manté pràctiques excloents pot veure qüestionada la seua imatge pública i la seua capacitat de representar el conjunt de la població. I, en casos extrems, podria arribar a perdre aquest títol, amb les conseqüències que això tindria en projecció, suport institucional i impacte econòmic. No es tracta d’una amenaça, sinó d’una realitat que altres celebracions han hagut d’afrontar.

Ara bé, més enllà de les implicacions jurídiques o turístiques, el que realment importa és el futur de la festa i la convivència entre les persones que la fan possible. Per això és fonamental adoptar un to conciliador i buscar solucions que permeten avançar sense trencar res. Hi ha camins possibles, i tots passen per escoltar, dialogar i reconéixer que la Setmana Santa és de totes les persones que la viuen, la senten i la fan créixer.

Una primera via seria obrir espais de diàleg real entre totes les parts implicades. No simples reunions formals, sinó trobades sinceres on es puguen expressar preocupacions, pors, desitjos i propostes. Sovint, darrere de les resistències hi ha temors legítims: por a perdre identitat, por a canviar massa ràpid, por a que la festa deixe de ser allò que sempre ha sigut. Aquests sentiments mereixen ser escoltats i respectats. Però també mereixen ser escoltats els sentiments de les dones que volen participar, que han crescut amb la festa i que volen formar-ne part sense haver de quedar-se sempre en un segon pla.

Una segona via seria explorar fórmules de participació progressiva. No cal passar d’un extrem a l’altre de manera sobtada. Es poden plantejar proves pilot, participacions simbòliques, integracions parcials o rols nous que permeten avançar sense generar ruptures. Moltes altres ciutats han seguit aquest camí i els ha funcionat. La clau és fer-ho amb respecte i amb la voluntat d’arribar a un consens.

Una tercera via seria revisar els estatuts de la confraria amb una mirada oberta i constructiva. Els estatuts no són textos sagrats; són eines que han d’adaptar-se a la realitat del moment. Poden incorporar mecanismes de revisió periòdica, clàusules de flexibilitat o processos participatius que permeten que la confraria evolucione sense perdre la seua essència.

Una quarta via seria reforçar el paper educatiu i cultural de la Setmana Santa. Explicar la història de la festa, els seus valors, la seua evolució i el seu significat pot ajudar a entendre que la tradició no és un bloc immòbil, sinó un organisme viu que ha anat canviant al llarg dels segles. La Setmana Santa de Sagunt no és igual que fa cinquanta anys, ni que fa cent, ni que fa dos-cents. I això no l’ha debilitada; l’ha enfortida.

Una cinquena via seria implicar persones expertes en patrimoni cultural, en gestió festiva i en mediació social. A vegades, una mirada externa i professional pot ajudar a desbloquejar situacions que, des de dins, semblen irresolubles. No es tracta que ningú vinga a dir què s’ha de fer, sinó que aporte eines per facilitar el diàleg i la presa de decisions.

I, sobretot, cal recordar que la Setmana Santa és una celebració que parla de dolor, de sacrifici, de renovació i d’esperança. És una festa que convida a mirar cap a dins, a reflexionar i a buscar camins de reconciliació. Seria una llàstima que, en lloc de ser un espai que uneix, es convertira en un espai que separa. I això depén de totes les persones que la fan possible.

La incorporació de les dones no ha de ser vista com una amenaça, sinó com una oportunitat. Una oportunitat per fer la festa més rica, més plural i més representativa. Una oportunitat per demostrar que Sagunt sap cuidar les seues tradicions sense tancar-se al món. Una oportunitat per mostrar que la devoció i la igualtat poden caminar juntes.

El futur de la Setmana Santa de Sagunt no està escrit. Pot continuar sent una festa estimada, respectada i admirada. Pot continuar emocionant, unint i transmetent valors. Però perquè això siga possible, cal que totes les persones que la viuen se senten part d’ella. I això només s’aconsegueix amb diàleg, respecte i voluntat d’avançar.

La festa és de totes les persones que l’estimen. I quan s’estima una cosa, es cuida, es protegeix i es fa créixer. No es tanca, no s’exclou i no s’alça un mur. Sagunt té l’oportunitat d’escriure una pàgina nova de la seua història festiva. Una pàgina que parle d’obertura, de respecte i de convivència. Una pàgina que puga ser llegida amb orgull per les generacions futures.

La Setmana Santa pot continuar sent un símbol d’unió, d’identitat i d’esperit compartit. Només cal que totes les persones que la fan possible s’asseguen, parlen i busquen un camí que permeta avançar sense perdre allò que ens fa sentir-la com a nostra. I això, amb voluntat i respecte, és perfectament possible.

llegir més

El joc es menja el futur ^

Hi ha decisions polítiques que passen quasi desapercebudes, amagades entre titulars més cridaners o entre el soroll constant de l’actualitat. Però de tant en tant n’hi ha alguna que, malgrat la seua aparença tècnica o burocràtica, té un impacte profund en la vida quotidiana, en la salut pública i en el futur de les persones més joves. La renovació massiva de llicències de salons de joc i cases d’apostes per part del Consell, després d’eliminar la distància mínima amb centres educatius, és una d’eixes decisions que mereixen una mirada crítica, pausada i valenta.

Perquè no estem parlant només de permisos administratius. Estem parlant de quin model de ciutat volem, de quins valors defensem i de quina responsabilitat assumim com a societat davant d’un problema que afecta milers de famílies: la ludopatia, especialment entre adolescents i joves. I també estem parlant de com l’educació, la prevenció i la coherència institucional haurien de ser els pilars d’un futur més just i saludable.

Quan el govern valencià decideix renovar vint-i-una llicències de salons de joc situats a menys de 850 metres d’instituts, i ho fa després d’haver eliminat precisament eixa distància mínima que protegia l’alumnat, no és una casualitat. És un canvi de rumb. És una aposta clara per un model que prioritza els interessos d’un sector econòmic molt potent per damunt de la protecció de la joventut. I és també un missatge, encara que no es diga en veu alta: que la salut pública pot esperar, que la prevenció pot esperar, que l’educació pot esperar.

Però la realitat no espera. Les dades sobre addicció al joc entre joves tampoc. I les conseqüències socials, econòmiques i emocionals d’este problema són massa greus per a mirar cap a un altre costat.

La llei del Botànic, amb totes les seues imperfeccions, va introduir un principi fonamental: que els espais de joc no podien estar a tocar dels centres educatius. No era una ocurrència. Era una mesura basada en estudis, en recomanacions internacionals i en el sentit comú. Si sabem que la proximitat física augmenta el risc, si sabem que la publicitat agressiva i la normalització del joc afecten especialment les persones joves, per què llevar eixa protecció?

La resposta és incòmoda, però necessària: perquè hi ha interessos econòmics que pressionen, perquè hi ha una visió política que entén la regulació com un obstacle i no com una eina de protecció, i perquè hi ha una voluntat de desfer tot allò que recorde a governs anteriors, encara que siga útil, encara que siga necessari, encara que funcione.

El problema és que, en este cas, no estem parlant d’un debat ideològic abstracte. Estem parlant de xiquets i xiquetes que cada dia passen per davant d’un saló de joc camí de classe. Estem parlant de joves que, en un moment vital especialment vulnerable, tenen a l’abast una activitat que pot convertir-se en una addicció silenciosa. Estem parlant de famílies que no sempre tenen les eines per detectar el problema a temps. I estem parlant d’un sistema educatiu que fa esforços enormes per educar en valors, mentre les institucions que haurien de reforçar eixe missatge el contradiuen amb les seues decisions.

La contradicció és evident. D’una banda, es parla de fomentar hàbits saludables, de previndre addiccions, de protegir la infància i l’adolescència. De l’altra, es facilita l’expansió d’un sector que viu precisament de la vulnerabilitat, de la impulsivitat i de la falsa promesa de diners fàcils. És difícil educar en la responsabilitat quan el teu entorn immediat et diu que jugar és normal, que apostar és una activitat com qualsevol altra, que no passa res.

Per això és tan important reivindicar el paper de l’educació. No només l’educació formal, la que es fa a les aules, sinó també l’educació social, la que es transmet a través de les polítiques públiques, dels espais urbans, dels missatges institucionals. Quan un govern elimina barreres de protecció, està educant. Quan un govern facilita que els salons de joc continuen a tocar dels instituts, està educant. Quan un govern envia el missatge que el joc és un negoci com qualsevol altre, està educant.

I eixa educació, malauradament, no és la que necessitem.

La ludopatia no és un vici. No és una qüestió de voluntat. És una addicció reconeguda, amb conseqüències devastadores. I com totes les addiccions, necessita prevenció, regulació i suport. No necessita permissivitat. No necessita normalització. No necessita que les institucions li obrin la porta.

És especialment preocupant que esta decisió arribe en un moment en què molts barris ja denuncien la saturació de cases d’apostes. Són negocis que es concentren en zones amb menys recursos, on la vulnerabilitat és més alta i on les oportunitats són més escasses. És un patró que es repeteix a moltes ciutats, i que no és casual. El joc busca clients fàcils, i els troba on hi ha més desesperança, més precarietat i menys alternatives d’oci.

Per això, quan el Consell decideix renovar llicències que haurien caducat amb la normativa anterior, no està fent només un gest administratiu. Està reforçant un model de desigualtat. Està perpetuant un problema que afecta especialment les persones joves i les famílies amb menys recursos. Està renunciant a un model de ciutat més justa, més saludable i més segura.

I davant d’això, l’educació torna a ser clau. Però no pot ser una educació que recaiga només en el professorat, en les famílies o en els centres educatius. Ha de ser una educació compartida, coherent, sostinguda per polítiques públiques valentes. Una educació que entenga que la protecció de la infància i la joventut no és negociable. Una educació que pose la salut per damunt dels beneficis econòmics. Una educació que no tinga por de dir que hi ha sectors que necessiten límits, i que eixos límits són necessaris per al bé comú.

És legítim que un govern tinga una visió diferent sobre com regular el joc. El que no és legítim és ignorar les evidències, minimitzar els riscos o actuar com si la ludopatia fóra un problema menor. El que no és legítim és desfer mesures de protecció sense oferir alternatives. El que no és legítim és posar en risc la salut de les persones joves per afavorir un sector econòmic que, per definició, necessita clients que perden.

La política ha de ser, sobretot, responsabilitat. I la responsabilitat implica pensar en el futur, no només en el present. Implica escoltar les persones expertes, les famílies, els centres educatius, les associacions que treballen amb persones afectades per la ludopatia. Implica entendre que la protecció de la infància i la joventut és una obligació moral i institucional.

Per això, este article és també una crida. Una crida a recuperar el sentit comú. A posar la salut pública al centre. A entendre que l’educació no pot lluitar sola contra un entorn que normalitza el joc. A exigir polítiques coherents, valentes i responsables. A recordar que les ciutats que construïm hui seran els espais on creixeran les generacions futures.

I sobretot, és una crida a no resignar-nos. A no acceptar que el joc siga una presència inevitable als nostres carrers. A no permetre que la vulnerabilitat siga un negoci. A defensar un model de ciutat que cuide, que protegisca i que eduque de veritat.

Perquè el futur no es juga. El futur es construeix. I mereixem construir-lo amb responsabilitat, amb coherència i amb valentia.

llegir més

Les llegums, la seua producció a l’Estat espanyol i la urgència d’un consum de quilòmetre zero ^

Les llegums han format part del nostre patrimoni alimentari des de temps immemorials. Cigrons, llentilles i fesols han nodrit generacions i han modelat la dieta mediterrània, una dieta que combina salut, sabor i sostenibilitat. Aquests cultius, a més de ser assequibles i versàtils a la cuina, tenen propietats agronòmiques que els fan especialment valuosos: regeneren el sòl, fixen nitrogen de manera natural i són essencials en els sistemes de secà tan habituals del territori.

Els últims anys han vist un augment del consum de llegums als llars de l’Estat. La població ha començat a recuperar el costum d’incorporar-les a la dieta, tant per consciència nutricional com per la cerca d’aliments econòmics i saludables. Entre aquestes, els cigrons continuen sent els protagonistes, seguits de les llentilles i les alubies. Aquest repunt en la demanda mostra un canvi d’hàbits, cada vegada més alineat amb una alimentació responsable.

Tot i això, la producció de llegums no ha tingut un camí fàcil. Les sequeres dels darrers anys van reduir de manera significativa la productivitat de cultius de secà i van posar a prova la resistència del camp espanyol. Les explotacions agrícoles es van veure afectades tant per la falta d’aigua com per l’augment del cost dels insums essencials per al cultiu. Malgrat això, el sector ha anat recuperant-se, impulsat per inversions en modernització, millora de magatzems i noves línies de processament. L’auge de les llegums preparades o cuinades també ha reforçat la indústria i ha aportat estabilitat a un mercat que necessita innovació per continuar avançant.

Un dels principals problemes que travessen tota la cadena alimentària és el cost del transport. En els darrers anys, el preu del carburant, dels fertilitzants i d’altres inputs essencials ha augmentat de manera considerable. Aquests increments, que afecten especialment els petits productors, repercuteixen directament en el preu final del producte i fan molt difícil competir amb llegums importades d’altres països. És un contrasentit evident: els productes locals, produïts a pocs quilòmetres, acaben tenint preus similars o més elevats que els que recorren milers de quilòmetres per arribar als supermercats. Aquest desequilibri evidencia les distorsions del mercat i la necessitat de replantejar el model logístic i comercial.

El transport llarg de mercaderies no sols encareix els aliments; també incrementa la petjada ecològica i desconnecta el consumidor del productor. En molts casos, el preu d’un aliment multiplica diverses vegades el seu valor de camp a taula, i aquesta diferència no es tradueix en una millora de la rendibilitat de l’agricultor, sinó en costos acumulats de logística i comercialització. La cadena alimentària, tal com està organitzada, sovint penalitza els productors locals i reforça els circuits llunyans i intensius.

Per això, el quilòmetre zero s’alça com una solució necessària i urgent. El consum de productes locals reduïx les emissions, retalla costos de transport i reforça l’economia de proximitat. A més, els aliments produïts a pocs quilòmetres del lloc on es consumeixen solen ser més frescos, més saborosos i sovint cultivats amb tècniques més respectuoses amb el medi ambient. El consumidor és cada vegada més conscient d’aquesta realitat i, en molts casos, ja revisa l’origen dels productes abans de posar-los al carret de la compra.

El quilòmetre zero no és només una qüestió ecològica. És també una aposta per la sobirania alimentària i per la supervivència del món rural. Les terres de secà, que tan bé acullen cultius com els cigrons, poden tindre un futur prometedor si el consum local acompanya un model agrari més resilient. Fomentar la producció de llegums de proximitat no sols reduïx la dependència de les importacions, sinó que tambés reforça els vincles entre agricultura i societat.

Consumir llegums de quilòmetre zero és un gest petit però amb una força enorme. Significa donar valor al que es cultiva prop de casa, reforçar el treball dels agricultors, reduir la petjada ecològica i apostar per un sistema alimentari més just. En un context de canvis climàtics, pujades de preus i tensions en el mercat global, és una aposta intel·ligent i necessària.

Les llegums, humils i imprescindibles, poden ser una peça clau en el nostre futur alimentari. Depén de nosaltres que continuen sent un recurs local, sostenible i accessible. Escollint cigrons i altres llegums produïts en el nostre territori, contribuïm a un model que cuida la terra, les persones i el clima. És un compromís senzill, però imprescindible, per protegir allò que ens alimenta.

llegir més

Epilèpsia, educació i primers auxilis als centres educatius ^

L’epilèpsia és un trastorn neurològic crònic que afecta persones de totes les edats i condicions. A les aules, aquesta realitat és més present del que sovint imaginem. Molts centres educatius tenen almenys un alumne amb epilèpsia, i tanmateix encara hi ha desconeixement, pors i mites que dificulten una convivència escolar plena i segura. Parlar d’epilèpsia en el context educatiu significa, sobretot, parlar de drets, inclusió i preparació.

Els centres educatius són entorns on els infants passen gran part del seu temps. Per això, el personal docent i no docent juga un paper essencial en la detecció, actuació i acompanyament de l’alumnat amb epilèpsia. Una escola formada pot convertir una situació de perill en un episodi controlat; una escola desinformada pot afegir risc, angoixa i estigma.

L’epilèpsia no afecta per igual a totes les persones: n’hi ha que tenen crisis molt espaiades, altres més freqüents; algunes són crisis convulsives, però moltes no impliquen convulsions i passen desapercebudes si no se sap identificar-les. Una crisi d’absència, per exemple, pot semblar una distracció o una desconnexió momentània, però forma part de l’activitat epilèptica del cervell. Saber detectar-la permet ajustar expectatives d’aprenentatge i entendre el comportament de l’alumne sense jutjar-lo.

Però formar-se no és només aprendre a reconéixer una crisi; és comprendre que l’epilèpsia no definix la persona ni limita les seues capacitats. L’alumnat amb epilèpsia pot i ha de participar en les activitats escolars com qualsevol altre, amb les adaptacions que calguen en casos concrets. El que realment marca la diferència és la mirada de l’adult: quan el professorat actua amb naturalitat i seguretat, l’alumnat ho fa també. L’escola no sols educa en coneixement, educa en actituds.

Tot i això, cal assumir que en algun moment pot produir-se una crisi i que saber actuar és imprescindible. Els primers auxilis davant d’una crisi epilèptica són senzills i, alhora, fonamentals. El primer pas és mantindre la calma i garantir la seguretat de la persona: retirar objectes perillosos, col·locar-la en una superfície segura i evitar colps. Mai s’ha d’intentar subjectar-la ni introduir res a la boca. Les vies respiratòries s’han de mantindre lliures, i quan la crisi acabe és recomanable col·locar la persona en posició lateral de seguretat. Si la crisi dura més de cinc minuts, si es concatenen diverses crisis o si la persona no recupera la consciència, cal avisar els serveis d’emergència.

Molts centres desconeixen que haurien de disposar d’un protocol individualitzat d’actuació per a cada alumne amb epilèpsia, acordat amb la família i l’equip mèdic. Aquest document especifica el tipus de crisi, els símptomes previs, el temps habitual de duració i, si és necessari, l’administració de medicació d’emergència. Això dona tranquil·litat i evita improvisacions. Una escola preparada és una escola més segura.

A més de la preparació tècnica, és igualment important la sensibilització. L’epilèpsia arrossega un estigma històric que encara hui provoca silencis, vergonya i discriminació. Explicar a l’aula, amb naturalitat i respecte, què és una crisi, per què passa i com podem ajudar, transforma la percepció de l’alumnat i prevenim burles i pors. Quan la informació substituïx el tabú, la convivència millora.

També cal posar el focus en l’impacte emocional. El xiquet o jove que té epilèpsia pot viure amb por que la crisi aparega en públic, enmig de la classe o en una activitat escolar. Això pot limitar la seua participació o generar ansietat. El recolzament del centre, la confidencialitat i un ambient de comprensió ajuden a reduir aquesta càrrega. L’epilèpsia no s’ha de convertir en una barrera invisible que marque la vida escolar.

Finalment, cal recordar que la formació en primers auxilis hauria de ser obligatòria en tots els centres educatius. Saber actuar en una crisi epilèptica, en un ennuegament o davant una aturada cardíaca salva vides. Però és més que això: és educació per a la responsabilitat i la solidaritat. Quan els centres educatius assumeixen aquest compromís, s’està construint una comunitat més preparada i més humana.

L’epilèpsia és una realitat present a les nostres escoles. Normalitzar-la, conéixer-la i saber actuar és una obligació col·lectiva. La seguretat i el benestar de l’alumnat depenen, en gran mesura, de la formació i sensibilitat dels adults que els acompanyen cada dia. Fer de l’escola un espai segur, informat i respectuós és el primer pas per garantir que cap alumne quede arrere per desconeixement o por. I això, en educació, és una qüestió de justícia.

llegir més

Cha ^

En els últims anys, la política aragonesa ha viscut una transformació profunda que ha anat més enllà de les xifres electorals i dels pactes de govern. Ha sigut una transformació emocional, cultural i territorial, una mena de redescobriment col·lectiu d’allò que significa ser aragonés en un món que sovint imposa velocitats i discursos que no encaixen amb la realitat de les nostres comarques. En aquest context, la irrupció renovada de la Chunta Aragonesista i la figura de Jorge Pueyo han despertat una il·lusió que feia temps que no es veia en l’aragonesisme progressista. No es tracta només d’un resultat electoral, sinó d’una sensació compartida que alguna cosa s’està movent, que hi ha un futur possible que no passa necessàriament per repetir els esquemes de sempre.

La política aragonesa ha estat tradicionalment marcada per la força dels partits estatals, que han condicionat l’agenda i les prioritats del territori. Aquesta realitat ha generat sovint una sensació de dependència, com si Aragó no poguera decidir plenament sobre el seu futur i haguera d’esperar sempre el vistiplau de Madrid. Però al mateix temps, ha anat creixent una consciència crítica, una voluntat de reivindicar la pròpia veu, de defensar un model de desenvolupament que tinga en compte les necessitats reals de les persones que viuen en pobles menuts, en barris perifèrics, en comarques que lluiten contra la despoblació i la falta d’oportunitats. És en aquest caldo de cultiu on la CHA ha trobat un espai per tornar a connectar amb una part de la societat que demana un relat diferent, més arrelat, més valent i més coherent amb la realitat aragonesa.

La figura de Jorge Pueyo ha sigut clau en aquest procés. No només per la seua capacitat comunicativa o per la seua proximitat generacional, sinó perquè ha sabut posar damunt la taula temes que durant massa temps havien estat invisibilitzats o tractats com a secundaris. La llengua, per exemple, ha deixat de ser un tabú per convertir-se en un element de dignitat. Parlar aragonés o català d’Aragó ja no és vist com una excentricitat o una qüestió folklòrica, sinó com una part essencial del patrimoni cultural i emocional del territori. Aquesta normalització, encara incipient, ha sigut possible perquè hi ha hagut persones que han decidit parlar clar, sense complexos, i que han reivindicat la diversitat lingüística com una riquesa i no com una amenaça.

La política, quan es fa des de la proximitat i des de la sinceritat, té la capacitat de transformar percepcions i de generar comunitat. I això és precisament el que ha passat en molts espais on la CHA ha recuperat presència. No es tracta només de discursos, sinó de la sensació que hi ha algú que escolta, que entén les preocupacions quotidianes, que sap què significa viure en un poble on l’autobús passa dos voltes al dia o on el consultori mèdic obri només unes hores a la setmana. Aquesta mirada humana i territorial és la que ha permés que molta gent torne a creure en la política com una eina útil i no com un espectacle allunyat de la realitat.

La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo, siga quina siga la magnitud concreta en termes de vots o escons, té un valor simbòlic que va més enllà de les xifres. És la victòria d’un relat que reivindica l’autogovern, la sostenibilitat, la defensa del territori i la dignitat de les llengües pròpies. És la victòria d’un projecte que aposta per un Aragó viu, cohesionat i orgullós de la seua diversitat. I és també la victòria d’una generació que ha crescut en un món globalitzat però que no vol renunciar a les seues arrels, que entén que la identitat no és un mur, sinó un pont per relacionar-se amb el món des d’un lloc concret.

Aquesta nova etapa obri també molts reptes. L’aragonesisme progressista haurà de demostrar que és capaç de transformar la il·lusió en polítiques concretes, que pot influir en l’agenda pública i que sap construir aliances sense perdre la coherència. Haurà de defensar un model de desenvolupament que no convertisca el territori en un espai de sacrifici per a interessos externs, que aposte per les energies renovables però amb retorn local, que protegisca els rius i les muntanyes, que pose la vida al centre. Haurà de reivindicar un finançament just i un autogovern real, però també haurà de demostrar que és capaç de gestionar amb responsabilitat i de dialogar amb altres forces polítiques.

La qüestió lingüística continuarà sent un dels grans camps de batalla. La normalització de l’aragonés i del català d’Aragó requerirà valentia, pedagogia i molta paciència. Caldrà superar prejudicis, trencar tòpics i construir un relat inclusiu que faça entendre que les llengües no són eines de confrontació, sinó espais de memòria i de futur. En aquest sentit, la presència de veus joves i compromeses pot ser decisiva per avançar cap a una societat més oberta i respectuosa amb la seua diversitat interna.

El món rural continuarà sent un altre dels grans eixos de debat. La despoblació no és només un problema demogràfic, sinó una qüestió de justícia territorial. Les persones que viuen en pobles menuts tenen dret a serveis públics de qualitat, a oportunitats laborals, a infraestructures dignes. La política ha de deixar de veure el món rural com un espai residual i començar a entendre’l com una part essencial del país, com un lloc on es produeix aliment, cultura, paisatge i comunitat. La CHA ha sigut històricament una veu important en aquesta lluita, i ara té l’oportunitat de reforçar aquest paper i de plantejar alternatives que vagen més enllà de les solucions fàcils o cosmètiques.

També serà important repensar el model de participació política. La il·lusió que ha generat aquesta nova etapa no pot quedar-se només en un moment puntual. Caldrà construir espais de participació real, oberts, horitzontals, on la ciutadania puga implicar-se en la presa de decisions i sentir que forma part d’un projecte col·lectiu. La política del segle XXI no pot basar-se només en lideratges individuals, per molt carismàtics que siguen, sinó que ha de fomentar la intel·ligència col·lectiva i la corresponsabilitat.

La joventut tindrà un paper fonamental en aquest procés. Les persones joves d’Aragó han crescut en un context de crisi econòmica, precarietat laboral i incertesa vital, però també han demostrat una capacitat enorme per organitzar-se, per reivindicar drets i per imaginar futurs alternatius. La política ha d’escoltar-les, ha de donar-los espai i ha de reconéixer el seu paper com a agents de canvi. La presència de perfils joves en la primera línia política és un pas important, però no suficient. Caldrà transformar les estructures i les dinàmiques internes perquè la participació juvenil siga real i no només simbòlica.

La “victòria” de la CHA i de Jorge Pueyo és, en definitiva, una invitació a repensar Aragó des d’una mirada més ampla, més inclusiva i més valenta. És una oportunitat per construir un relat que combine tradició i modernitat, que defense la identitat sense caure en essencialismes, que aposte per la sostenibilitat sense renunciar al progrés, que pose les persones al centre i que entenga el territori com un espai viu i ple de possibilitats. És també un recordatori que la política pot ser una eina d’esperança quan es fa amb honestedat, amb coherència i amb amor pel país.

Aquest moment polític no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida. El futur d’Aragó dependrà de la capacitat de construir consensos, de superar divisions artificials i de treballar col·lectivament per un projecte compartit. Dependrà de la capacitat de defensar els drets socials, de protegir el medi ambient, de garantir la igualtat i de promoure una cultura política basada en el respecte i el diàleg. Dependrà també de la capacitat de resistir les pressions centralistes i de reivindicar un autogovern que siga real i no només formal.

La societat aragonesa ha demostrat que té ganes de canvi, que vol un futur diferent, que està disposada a escoltar noves veus i a donar suport a projectes que posen el territori i les persones al centre. Ara és el moment de transformar aquesta energia en acció, de convertir la il·lusió en polítiques concretes i de demostrar que un altre Aragó és possible. Un Aragó més just, més sostenible, més plural i més orgullós de la seua diversitat. Un Aragó que no tinga por de parlar les seues llengües, de defensar les seues comarques i de reivindicar el seu lloc en el món.

La política, quan es fa amb convicció i amb estima pel territori, té la capacitat de transformar realitats i de construir futurs. La CHA i Jorge Pueyo han obert una porta que feia temps que semblava tancada. Ara toca travessar-la, amb determinació, amb humilitat i amb la certesa que el futur d’Aragó es construeix des de baix, des de les persones, des dels pobles i des de la voluntat compartida de viure en un país més digne i més lliure.

llegir més