El feixisme sense complexos ja és ací ^

Hi ha frases que, encara que siguen falses o mal atribuïdes, acaben funcionant com a miralls del nostre temps. No perquè siguen certes, sinó perquè ens obliguen a pensar per què circulen, per què arrelen i què diuen de nosaltres. En aquest cas, la idea que el feixisme del futur es disfressaria d’antifeixisme ha servit durant anys com a arma llancívola en debats polítics, com si la lluita contra el feixisme fóra en si mateixa una forma de totalitarisme. Però la realitat que vivim hui és d’una altra naturalesa. No estem davant d’un feixisme que s’oculta darrere de màscares democràtiques, sinó davant d’un feixisme que es reivindica obertament, que es presenta com a opció legítima, que es proclama sense complexos i que troba en la provocació i en la desinhibició el seu principal recurs de seducció.

Aquesta és la paradoxa del nostre temps: allò que abans necessitava disfressa, ara es ven com a autenticitat. Allò que abans generava vergonya, ara es presenta com a valentia. Allò que abans era un tabú, ara es converteix en marca personal. I això ens obliga a repensar com hem arribat fins ací, què ha fallat en la nostra cultura democràtica i per què determinats discursos que haurien d’haver quedat relegats a les notes a peu de pàgina de la història tornen a circular amb normalitat.

El feixisme contemporani no és una còpia exacta del feixisme clàssic. No necessita camises uniformades ni desfilades marcials, encara que de vegades les imite. No necessita un relat de grandesa imperial, encara que sovint l’invoque. No necessita un enemic únic i clar, encara que sempre en busque algun. El feixisme actual és més líquid, més adaptatiu, més capaç de mimetitzar-se amb les formes de comunicació del nostre temps. És un feixisme que es mou bé en la cultura del mem, en la política-espectacle, en la provocació calculada, en la desinformació viral i en la lògica de la polarització permanent.

Per això, quan determinats actors polítics s’autodefineixen com a feixistes amb orgull, no ho fan com una adhesió literal a un programa històric, sinó com una manera de dir que no tenen por de trencar consensos, de qüestionar drets, de assenyalar minories o de reivindicar un ordre social jeràrquic. És un feixisme performatiu, que utilitza la paraula com a bandera i com a arma, que busca el xoc i que es nodreix de la reacció que genera. Quan diuen que són feixistes sense complexos, no estan fent una anàlisi ideològica, estan fent màrqueting polític.

Aquesta normalització del feixisme com a etiqueta identitària és un fenomen preocupant, perquè desplaça el debat públic cap a un terreny on les paraules perden el seu pes històric i moral. Si qualsevol pot dir-se feixista sense que això genere un rebuig social immediat, vol dir que hem perdut la memòria del que significa realment el feixisme. Vol dir que hem deixat d’explicar què va suposar, quines vides va destruir, quins drets va anul·lar i quines ferides va deixar obertes. Vol dir que la pedagogia democràtica ha fallat, o que ha estat insuficient, o que ha estat derrotada per una cultura política que premia la provocació per damunt de la responsabilitat.

La qüestió de fons és que el feixisme del segle XXI no necessita ocultar-se darrere d’un discurs democràtic perquè sap que pot erosionar la democràcia des de dins. Sap que pot utilitzar les institucions per a limitar drets, per a assenyalar col·lectius vulnerables, per a reescriure currículums educatius, per a controlar mitjans públics o per a imposar una visió excloent de la identitat. Sap que pot fer-ho perquè la democràcia liberal, en la seua voluntat d’incloure totes les veus, també inclou aquelles que volen destruir-la. I sap que pot fer-ho perquè hi ha una part de la societat que se sent desorientada, frustrada o desconnectada, i que veu en aquests discursos una promesa de certesa i d’ordre.

El feixisme contemporani es presenta com a reacció davant d’un món que canvia massa ràpid. Davant de la diversitat, ofereix homogeneïtat. Davant de la complexitat, ofereix simplificacions. Davant de la incertesa, ofereix autoritat. Davant de la desigualtat, ofereix culpables. Davant de la globalització, ofereix fronteres. Davant de la diversitat afectiva, sexual, cultural o lingüística, ofereix un retorn a una identitat única i excloent. És un feixisme que no necessita grans discursos filosòfics, perquè es nodreix de sentiments primaris: la por, la ràbia, la nostàlgia, el ressentiment.

Però el més inquietant és que aquest feixisme no es presenta com a ruptura, sinó com a restauració. No diu que vol destruir la democràcia, diu que vol salvar-la. No diu que vol imposar un ordre autoritari, diu que vol recuperar l’ordre perdut. No diu que vol limitar drets, diu que vol protegir la majoria. No diu que vol assenyalar minories, diu que vol defensar la identitat. És un feixisme que es disfressa de sentit comú, que es presenta com a veu del poble, que es ven com a alternativa a unes elits que suposadament han traït la ciutadania.

Aquest relat és eficaç perquè connecta amb emocions profundes. Quan una persona se sent desplaçada, precaritzada o ignorada, és fàcil que busque respostes simples. Quan una persona percep que el seu món canvia massa ràpid, és fàcil que busque ancoratges. Quan una persona sent que la política no li parla, és fàcil que s’enganxe a discursos que prometen solucions immediates. I és ací on el feixisme contemporani troba el seu terreny fèrtil.

La responsabilitat de les societats democràtiques és, per tant, doble. D’una banda, cal desmuntar els discursos feixistes, no només assenyalant la seua perillositat, sinó explicant per què són falsos, per què són simplistes i per què són injustos. De l’altra, cal oferir alternatives reals, tangibles i esperançadores. No n’hi ha prou amb dir que el feixisme és dolent; cal demostrar que la democràcia pot millorar la vida de les persones, que pot reduir desigualtats, que pot garantir drets i que pot construir un futur compartit.

També cal revisar com comuniquem. El feixisme contemporani ha entés perfectament la lògica de les xarxes socials, la importància de l’impacte immediat, la força de la imatge i la viralitat del conflicte. Les forces democràtiques, en canvi, sovint continuen comunicant com si estigueren en un món analògic, amb discursos llargs, amb matisos que es perden en el soroll digital i amb una prudència que, encara que necessària, no sempre és efectiva. No es tracta d’imitar les formes del feixisme, sinó d’entendre el terreny on es juga la batalla cultural.

La lluita contra el feixisme no pot ser només reactiva. No podem limitar-nos a respondre cada provocació, cada insult, cada atac. Necessitem construir un relat propi, un relat que parle de convivència, de drets, de diversitat, de justícia social, de futur compartit. Un relat que no siga només defensiu, sinó propositiu. Un relat que no tinga por de ser emocional, perquè la política també és emoció. Un relat que no renuncie a la complexitat, però que siga capaç de fer-la comprensible.

També cal recuperar la memòria. No com a exercici nostàlgic, sinó com a eina pedagògica. Les generacions que no han viscut dictadures o guerres tenen dret a saber què va significar el feixisme, no per a culpabilitzar ningú, sinó per a evitar que es repetisca. La memòria no és venjança, és prevenció. I és també un acte de justícia amb totes les persones que van patir la violència, la repressió i la deshumanització.

El feixisme del futur, que ja és el feixisme del present, no necessita disfresses. Es presenta tal com és, amb orgull i amb desinhibició. I això ens obliga a mirar-lo de cara, a entendre’l i a combatre’l amb intel·ligència, amb fermesa i amb esperança. No podem permetre que la provocació es convertisca en normalitat, que la deshumanització es convertisca en opinió legítima o que la desigualtat es convertisca en destí inevitable.

La democràcia no és només un sistema institucional, és una cultura. Una cultura que es construeix cada dia, en cada conversa, en cada escola, en cada mitjà de comunicació, en cada decisió col·lectiva. Si volem que aquesta cultura siga forta, inclusiva i resilient, necessitem cuidar-la. Necessitem invertir en educació, en cohesió social, en drets, en igualtat, en participació. Necessitem que la democràcia siga més que una paraula, que siga una experiència vital.

El feixisme sense complexos és un símptoma, no una causa. És el resultat d’un malestar social que no hem sabut abordar, d’una desigualtat que no hem sabut reduir, d’una desafecció política que no hem sabut revertir. Combatre’l implica molt més que condemnar-lo. Implica transformar les condicions que el fan possible. Implica construir una societat on ningú necessite refugiar-se en discursos d’odi per a sentir-se escoltat o reconegut.

Potser la lliçó més important és que la democràcia no es defensa sola. Necessita persones compromeses, institucions fortes, mitjans responsables i una ciutadania crítica. Necessita valentia, però també paciència. Necessita fermesa, però també empatia. Necessita memòria, però també futur.

El feixisme del present no s’amaga. I precisament per això, tampoc podem amagar-nos nosaltres. Cal mirar-lo de cara, entendre’l i combatre’l amb totes les eines democràtiques que tenim. No per por, sinó per convicció. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No per imposar una visió, sinó per garantir que totes les visions puguen conviure sense por.

La democràcia és fràgil, però també és poderosa. És fràgil perquè pot ser erosionada des de dins, però és poderosa perquè pot reinventar-se, corregir-se i aprendre. El repte del nostre temps és evitar que la normalització del feixisme es convertisca en resignació. I això només serà possible si som capaços de construir un relat col·lectiu que done sentit, esperança i dignitat a totes les persones.

llegir més

Periodistas ^

El dia del periodista sempre arriba amb una barreja de celebració i advertència. Celebració perquè reconeix una professió que sosté la democràcia, que fa de pont entre la ciutadania i el poder, que posa llum on alguns preferirien ombra. Advertència perquè, cada any que passa, es fa més evident com d’incomoda pot resultar la veritat quan qüestiona privilegis, discursos prefabricats o eslògans que volen substituir el debat públic.

I és ací on la paraula llibertat torna a aparéixer, sovint manipulada fins a convertir-la en una etiqueta comercial. Algunes figures polítiques han convertit la llibertat en un lema de campanya, repetit com un mantra que sembla justificar qualsevol decisió. Però la llibertat no és un decorat, ni una frase feta, ni un recurs per desviar l’atenció. La llibertat és, sobretot, un dret que necessita garanties, institucions fortes i una ciutadania informada.

El periodisme és una d’eixes garanties. Sense periodistes que investiguen, que contrasten, que pregunten i que expliquen, la llibertat queda reduïda a un reclam publicitari. Quan es proclama llibertat mentre s’assenyala la premsa crítica, s’erosionen els mitjans públics o es premien els altaveus afins, el missatge es buida de sentit. La llibertat no pot conviure amb la por a preguntar, amb la censura subtil o amb la desinformació convertida en estratègia.

En un dia com hui, val la pena recordar que la llibertat d’expressió no és només poder parlar, sinó poder escoltar veus diverses, rigoroses i independents. És poder accedir a informació veraç, encara que siga incòmoda. És poder entendre el món sense filtres interessats. I això només és possible quan el periodisme té recursos, respecte institucional i protecció davant les pressions.

La professió periodística no demana privilegis, demana condicions per fer la seua feina. Demana que no se la utilitze com a arma partidista, que no se la convertisca en objectiu quan incomoda i que no se la reduïsca a un aparador de titulars fàcils. Demana que la llibertat siga real, no un eslògan.

Per això, en el dia del periodista, reivindicar la llibertat és reivindicar-los a ells i a elles. És recordar que sense periodisme no hi ha democràcia plena, que sense informació no hi ha ciutadania crítica i que sense veritat compartida no hi ha convivència possible.

La llibertat necessita periodistes. I el periodisme necessita una societat que entenga que defensar-lo és defensar-se a si mateixa.

llegir més

Construir més enllà del "NO" ^

Hi ha paraules que pesen més del que sembla. Paraules que, quan les pronunciem, arrosseguen dècades de lluita, de dolor, de resistència, de supervivència. Paraules que han sigut escuts i també armes, que han servit per a protegir-nos i per a obrir camí. Entre elles, hi ha un prefix que s’ha convertit en bandera: anti. Anti-racista, anti-feixista, anti-masclista, anti-LGTBIfòbia, anti-odi, anti-violència. És un prefix que ens ha acompanyat en cada batalla per la dignitat i que ha permés que moltes persones, col·lectius i comunitats pogueren posar límits clars davant allò que els volia fer mal. Però també és un prefix que, amb el temps, ha anat generant una sensació estranya, com si la nostra identitat política i social estiguera sempre definida en negatiu, com si només sabérem dir què rebutgem i no què proposem.

Aquesta sensació no és superficial. És profunda, íntima, i té a veure amb la necessitat de construir un futur que no estiga permanentment condicionat per la reacció a les agressions del present. Perquè sí, és imprescindible ser anti-racista en un món on el racisme continua matant, excloent i empobrint. És imprescindible ser anti-feixista quan el feixisme es disfressa de normalitat i es cola en discursos institucionals, mediàtics i socials. És imprescindible ser anti-masclista quan la violència contra les dones i les persones dissidents continua sent una realitat quotidiana. Però, al mateix temps, és legítim i necessari preguntar-nos si podem construir una identitat política i social que no depenga només de la negació, sinó també de l’afirmació.

La pregunta no és banal. Què passa quan tota la nostra energia es concentra en resistir? Què passa quan el nostre relat col·lectiu es defineix només per allò que combatem? Què passa quan la nostra força es mesura en funció de la capacitat de respondre a l’odi, però no en la capacitat de generar alternatives? La resposta és complexa, però intuïtiva: ens quedem sense aire. Ens quedem sense espai per imaginar. Ens quedem sense temps per construir.

La lluita és imprescindible, però no pot ser l’únic horitzó. Necessitem imaginar un futur que no siga només la negació del passat o del present, sinó la creació d’alguna cosa nova. Necessitem un llenguatge que no ens tanque en la trinxera, sinó que ens permeta eixir-ne per a sembrar. Necessitem una política que no siga només resistència, sinó també proposta, cura, comunitat, esperança.

Aquesta reflexió no pretén restar importància a la necessitat de ser anti. Al contrari: la defensa dels drets humans, de la igualtat, de la diversitat i de la dignitat exigeix una posició clara i contundent contra tot allò que els amenaça. Però també exigeix que no ens quedem atrapades en la lògica de la reacció. Perquè, si només reaccionem, sempre anirem un pas per darrere. I la història ens ha ensenyat que els drets no avancen quan només es defensen; avancen quan es conquereixen, quan es proposen, quan es construeixen.

Construir és més difícil que resistir. Resistir és necessari, però construir és transformador. Construir implica imaginar, planificar, dialogar, equivocar-se, rectificar, tornar a començar. Construir implica posar el cos i el cor en projectes que no sempre donen resultats immediats. Construir implica confiar en les altres persones, en la comunitat, en la possibilitat d’un futur compartit. Construir implica assumir que el món pot ser diferent i que tenim la responsabilitat de fer-lo possible.

Quan parlem de construir, no parlem d’un optimisme ingenu. No es tracta de tancar els ulls davant la violència, la desigualtat o la injustícia. Es tracta de mirar-les de front, reconéixer-les i, al mateix temps, no deixar que definisquen tota la nostra existència política. Es tracta de no permetre que l’odi marque els límits del que podem imaginar. Es tracta de no deixar que els discursos reaccionaris ens obliguen a viure permanentment a la defensiva. Es tracta de recuperar la iniciativa.

Construir vol dir apostar per una societat que cuida. Una societat que entén que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Una societat que no només condemna el racisme, sinó que promou activament la convivència, el reconeixement i la igualtat real. Una societat que no només rebutja el feixisme, sinó que celebra la democràcia participativa, la cultura crítica i la memòria col·lectiva. Una societat que no només denuncia el masclisme, sinó que impulsa relacions igualitàries, educació afectiva i corresponsabilitat. Una societat que no només s’oposa a l’LGTBIfòbia, sinó que abraça la diversitat de cossos, identitats i maneres d’estimar.

Construir vol dir posar la vida al centre. I això, en un món que sovint posa el benefici econòmic per damunt de les persones, és un acte radical. Construir vol dir reivindicar el dret a l’habitatge, a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’esport, a la participació. Construir vol dir defensar els serveis públics com a columna vertebral d’una societat justa. Construir vol dir apostar per un territori viu, sostenible, cuidat, que no siga moneda de canvi en interessos partidistes o econòmics. Construir vol dir entendre que la ciutat, el poble, el barri, són espais de convivència i no només escenaris de consum.

Construir també implica revisar el nostre llenguatge. Les paraules no són innocents. Quan ens definim només com a anti, correm el risc de transmetre una imatge incompleta de qui som i del que volem. Necessitem un llenguatge que siga capaç de dir sí. Sí a la convivència. Sí a la igualtat. Sí a la diversitat. Sí a la justícia social. Sí a la memòria. Sí a la cultura. Sí a la vida digna. Sí a la comunitat. Sí a la tendresa. Sí a la valentia de construir un futur que no siga només una resposta al present, sinó una proposta pròpia.

Aquesta aposta pel sí no anul·la el no. El complementa. El fa més fort. Perquè un no sense un sí és resistència, però un sí sense un no és ingenuïtat. Necessitem les dues coses. Necessitem dir no al racisme, al feixisme, al masclisme, a l’odi, a la violència. Però també necessitem dir sí a tot allò que volem construir. Necessitem un projecte que no siga només defensiu, sinó també propositiu. Necessitem una política que no siga només reacció, sinó també visió.

En aquest sentit, la cultura té un paper fonamental. La cultura és un espai de resistència, però també és un espai de creació. És un espai on podem imaginar futurs possibles, on podem explorar identitats diverses, on podem construir relats que ens ajuden a entendre qui som i qui volem ser. La cultura és una eina poderosa per a transformar la societat, perquè ens permet pensar més enllà del que és immediat, més enllà del que és urgent, més enllà del que és possible. La cultura ens dona llenguatge, ens dona memòria, ens dona comunitat.

També l’esport té un paper clau. L’esport és un espai de convivència, d’aprenentatge, de respecte, de superació. És un espai on les persones es troben, es reconeixen i es cuiden. És un espai on es construeixen valors que després es traslladen a la vida quotidiana. L’esport pot ser una eina poderosa per a construir comunitat, per a generar vincles, per a promoure la igualtat i la inclusió. Quan l’esport es viu des de la cura i no des de la competició extrema, es converteix en un motor de transformació social.

La memòria és un altre pilar fonamental. No podem construir sense recordar. No podem avançar sense entendre d’on venim. La memòria no és un exercici nostàlgic, sinó una eina política. Ens ajuda a identificar els errors del passat, a reconéixer les lluites que ens han portat fins ací, a valorar els drets que hem conquistat i a defensar-los amb més força. La memòria ens recorda que res del que tenim és garantit i que tot pot retrocedir si no estem atentes. Però també ens recorda que som capaces de transformar la realitat, que la història no està escrita, que el futur és un espai obert.

Construir, en definitiva, és un acte de valentia. És més fàcil destruir que crear. És més fàcil criticar que proposar. És més fàcil resistir que imaginar. Però la valentia no està en la facilitat, sinó en la capacitat de fer allò que és necessari encara que siga difícil. I el que és necessari, ara mateix, és recuperar la capacitat de construir. No per a substituir la resistència, sinó per a completar-la. No per a abandonar la lluita, sinó per a donar-li sentit.

Per això, quan pense en el prefix anti, no el rebutge. El reconec, el valore, el respecte. Però també sent la necessitat d’anar més enllà. De no quedar-me només en el no. De reivindicar el sí. De construir un llenguatge, una política i una comunitat que no estiguen definides només per allò que rebutgen, sinó també per allò que proposen. De construir un futur que siga nostre, que siga compartit, que siga digne.

Potser la clau està en entendre que no hem de triar entre resistir i construir. Podem fer les dues coses. Podem ser anti-racistes i, al mateix temps, promotors actius de la convivència intercultural. Podem ser anti-feixistes i, al mateix temps, defensores d’una democràcia viva, participativa i crítica. Podem ser anti-masclistes i, al mateix temps, impulsores de relacions igualitàries i respectuoses. Podem ser anti-odi i, al mateix temps, sembradores de tendresa.

La qüestió no és deixar de ser anti. La qüestió és no quedar-nos només en això. La qüestió és recuperar la capacitat de construir. La qüestió és entendre que el futur no es defensa només amb murs, sinó també amb ponts. Que la dignitat no es protegeix només amb escuts, sinó també amb abraçades. Que la llibertat no es manté només amb vigilància, sinó també amb confiança. Que la igualtat no s’aconsegueix només amb lleis, sinó també amb cultura, educació i comunitat.

En un moment històric on els discursos d’odi tornen a guanyar espai, on les desigualtats s’agreugen, on la precarietat s’estén, on la por es fa servir com a eina política, construir és més necessari que mai. Construir és resistir d’una altra manera. Construir és desobeir la lògica del pessimisme. Construir és reivindicar la possibilitat d’un futur millor. Construir és un acte radical d’esperança.

I l’esperança, en temps difícils, és una forma de valentia. Una valentia que no nega la realitat, sinó que la mira de front i decideix transformar-la. Una valentia que no es conforma amb sobreviure, sinó que aspira a viure dignament. Una valentia que no es limita a dir no, sinó que s’atreveix a dir sí.

Potser, al final, la pregunta no és per què hem de ser anti, sinó com podem ser també constructors i constructores d’un futur compartit. Com podem transformar la indignació en proposta, la ràbia en energia creativa, la resistència en comunitat. Com podem fer que el nostre sí siga tan fort com el nostre no. Com podem fer que la nostra lluita no siga només defensiva, sinó també generadora de vida.

Perquè, en el fons, el que volem no és només resistir. El que volem és viure. I viure implica construir. Construir relacions, construir comunitats, construir projectes, construir memòries, construir futurs. Construir un món on no siga necessari ser anti res perquè totes les persones puguen viure amb dignitat, llibertat i igualtat. Un món que encara no existeix, però que podem començar a imaginar, a somiar i a fer possible.

I és en aquest acte de construir on trobem la nostra força més profunda. Una força que no naix de la negació, sinó de l’afirmació. Una força que no naix de la por, sinó de l’esperança. Una força que no naix de l’odi, sinó de la cura. Una força que no naix de la reacció, sinó de la visió.

Una força que diu: sí, volem un futur millor. I el construirem juntes.

llegir més

Ignorància inadmissible en plena emergència ^

Hi ha moments en què la política deixa de ser un espai de debat i es converteix en un mirall incòmode. Un mirall que ens obliga a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos fins a quin punt hem normalitzat allò que no hauria de ser normal. La declaració recent d’Alberto Núñez Feijóo davant la jutgessa que investiga la gestió de la DANA és un d’eixos moments. No tant pel context judicial, sinó per les seues paraules exactes, que haurien d’haver provocat un terratrémol polític i social. Davant la magistrada, va afirmar literalment: «No sabía qué era el Cecopi, ni quién era el responsable, ni tampoco que se había activado».  

A partir d’ací, tot el debat adquireix un pes diferent. No estem parlant d’un lapsus, ni d’un detall tècnic, ni d’una confusió puntual. Estem davant d’una confessió que posa en qüestió la cultura de responsabilitat que hauria de sustentar qualsevol democràcia madura. Quan un dirigent polític que ha presidit una comunitat autònoma durant una dècada i que ha tingut competències directes en emergències reconeix que desconeixia l’òrgan que coordina la resposta institucional en situacions de crisi, no està revelant una ignorància accidental. Està revelant una manera d’entendre el poder que separa el càrrec de les seues obligacions i que converteix la gestió pública en un decorat.

La pregunta que moltes persones es fan és com és possible que un responsable polític amb experiència acumulada desconega el funcionament del CECOPI, que és l’eina bàsica de coordinació en emergències greus. I la resposta, per dura que siga, no es troba només en la persona que ho declara, sinó en el sistema que ho permet. En la cultura política que ha anat diluint la responsabilitat fins a convertir-la en una paraula buida. En la manera com els partits han construït carreres basades més en la fidelitat interna que en la competència. En la tolerància social cap a la mediocritat quan ve embolicada en discursos solemnes.

La gestió de les emergències és un dels àmbits més sensibles de l’administració pública. Quan una DANA arrasa un territori, quan un incendi forestal avança sense control, quan una riuada amenaça pobles sencers, no hi ha marge per a la improvisació. Les institucions han de funcionar com un mecanisme precís, on cada peça sap què ha de fer i quan ha de fer-ho. I això només és possible si qui està al capdavant coneix els protocols, entén la seua importància i assumeix la responsabilitat de coordinar-los. No és una qüestió tècnica. És una qüestió ètica.

Per això resulta tan greu que una declaració com aquesta haja passat quasi desapercebuda. No perquè siga sorprenent, sinó perquè ja no sorprén. I això és el que hauria d’indignar-nos. Que ens hàgem acostumat a una política on la incompetència no té conseqüències, on la memòria col·lectiva és fràgil i on la ciutadania és convidada a mirar cap a un altre costat mentre els responsables públics es desentenen de les seues obligacions. La indiferència és el terreny fèrtil on creix la impunitat.

La societat que ha patit emergències sap perfectament què significa que les institucions funcionen o no funcionen. Sap què implica que un CECOPI estiga activat, que les decisions arriben a temps, que la informació circule, que els recursos es mobilitzen. Sap que darrere de cada protocol hi ha vides en joc. Per això, quan un dirigent admet que desconeix allò que és essencial, moltes persones ho viuen com una falta de respecte. No només cap a les víctimes, sinó cap al conjunt de la ciutadania que confia que les institucions estiguen preparades quan arriba el pitjor.

La política hauria de ser un espai de responsabilitat, no de desconnexió. Un espai on els càrrecs públics assumiren que el poder no és un privilegi, sinó una obligació. Però massa sovint es converteix en un escenari on el relat importa més que la realitat, on la imatge pesa més que la gestió i on la rendició de comptes és substituïda per la retòrica. I així, quan apareix una declaració que posa en evidència una fallada estructural, el debat públic es dissol en qüestions superficials, en polèmiques efímeres, en soroll.

La qüestió de fons és molt més profunda. Té a veure amb la qualitat democràtica, amb la cultura institucional, amb la manera com entenem el servei públic. Té a veure amb la necessitat de construir una política que no es base en la improvisació, sinó en la preparació; que no es base en la imatge, sinó en la competència; que no es base en la fidelitat partidista, sinó en la responsabilitat cap a la gent. I això només serà possible si la ciutadania deixa de normalitzar allò que no és normal.

La indignació no és un caprici. És una eina democràtica. És la manera com la societat marca els límits del que està disposada a acceptar. Quan la indignació desapareix, quan la resignació ocupa el seu lloc, el poder deixa de tindre contrapés. I és aleshores quan la incompetència es converteix en rutina, quan la irresponsabilitat es converteix en paisatge i quan la democràcia es debilita sense que ningú ho note.

Per això és important recordar que la gestió de les emergències no és un tema tècnic reservat a especialistes. És una qüestió política en el sentit més noble del terme. Té a veure amb la protecció de la vida, amb la defensa del territori, amb la capacitat de les institucions per respondre quan la natura mostra la seua força. Té a veure amb la confiança que la ciutadania diposita en els seus representants. I quan eixa confiança es trenca, no es pot reconstruir amb excuses ni amb discursos. Només es pot reconstruir amb responsabilitat.

La declaració de Feijóo hauria d’haver obert un debat profund sobre la preparació dels dirigents, sobre la necessitat de formació específica, sobre la importància de conéixer els protocols que poden salvar vides. Hauria d’haver generat preguntes incòmodes, exigències de transparència, reflexions sobre com es trien els responsables públics i com es garanteix que estiguen preparats per a les seues funcions. Però res d’això ha passat. I eixa absència de debat és tan preocupant com la declaració mateixa.

La política necessita una revisió profunda. Necessita recuperar el sentit de la responsabilitat, la cultura de la preparació, el respecte per les institucions i per la ciutadania. Necessita entendre que el poder no és un escenari, sinó un compromís. Que dirigir una comunitat autònoma no és un títol, sinó una tasca. Que la gestió de les emergències no és un detall, sinó una obligació moral.

La ciutadania té dret a exigir que qui ocupa un càrrec públic conega els protocols que poden salvar vides. Té dret a exigir que els dirigents siguen competents, preparats i responsables. Té dret a indignar-se quan això no passa. I té dret a reclamar una política que estiga a l’altura de les necessitats del territori i de la gent.

La democràcia no es defensa sola. Es defensa amb exigència, amb memòria, amb crítica. Es defensa recordant que la responsabilitat no és optativa. Es defensa no acceptant excuses que no haurien de ser acceptables. Es defensa exigint que els càrrecs públics estiguen preparats per a les funcions que exerceixen. I es defensa, sobretot, no normalitzant allò que no és normal.

La declaració de Feijóo no és només una frase desafortunada. És un símbol d’un problema més profund. Un problema que té a veure amb la cultura política, amb la manera com s’entén el poder, amb la falta de responsabilitat que massa sovint acompanya els càrrecs públics. I és responsabilitat de la ciutadania no deixar que aquest tipus de situacions passen sense una reflexió crítica.

Perquè si no ens indignem davant d’això, si no exigim explicacions, si no reclamem responsabilitat, aleshores sí que tenim un problema greu. Un problema que no té a veure amb una persona concreta, sinó amb el funcionament mateix de la democràcia. I és precisament per això que cal parlar-ne, reflexionar-hi i exigir canvis.

La política ha de tornar a ser un espai de servei públic. Un espai on la preparació siga imprescindible, on la responsabilitat siga innegociable i on la ciutadania siga respectada. Un espai on declaracions com aquesta no passen desapercebudes, sinó que generen el debat necessari per millorar les institucions i protegir la gent.

Només així podrem construir una democràcia més forta, més justa i més digna del territori i de la gent que la sustenta.

llegir més

Cultura, Esport i Participació: El Cor Viu d’una Ciutat Democràtica ^

"La cultura i la participació són el cor viu d’una ciutat democràtica."

Una ciutat no és només un conjunt de carrers, edificis i serveis. És, sobretot, una comunitat viva, diversa i dinàmica. I el que li dona vida, identitat i cohesió és la seua cultura, la seua capacitat de generar espais de trobada, de compartir valors i de construir col·lectivament el futur. En aquest sentit, la gestió sociocultural, esportiva i participativa no és un complement, sinó un eix fonamental de qualsevol projecte municipal amb vocació transformadora.

Promoció de l’activitat física i la salut: moure’s per viure millor L’activitat física és molt més que una pràctica esportiva. És una eina de salut, de socialització i de benestar emocional. Per això, els ajuntaments han d’assumir un paper actiu en la promoció de l’esport com a dret i com a hàbit saludable.

Això implica oferir instal·lacions accessibles i ben mantingudes, però també programació esportiva per a totes les edats i condicions: des de l’esport escolar fins a l’activitat física per a persones majors, passant per l’esport inclusiu i el femení. Cal trencar barreres econòmiques, físiques i culturals que dificulten l’accés a l’esport.

A més, la promoció de la salut ha d’anar de la mà de campanyes de sensibilització, col·laboració amb centres educatius i sanitaris, i una visió integral del benestar. Una ciutat activa és una ciutat més sana, més feliç i més cohesionada.

Polítiques de joventut i infància: sembrar futur Els xiquets, xiquetes i joves no són només el futur, són el present. I necessiten espais, recursos i polítiques específiques que els reconeguen com a subjectes actius de drets. Una ciutat que escolta la seua joventut és una ciutat que es projecta amb esperança.

Les polítiques de joventut han d’anar més enllà de l’oci. Han de contemplar l’educació no formal, l’emancipació, la participació, la salut mental i l’accés a la cultura. Cal crear espais joves autogestionats, programes de formació i ocupació, i canals de diàleg amb les institucions.

Pel que fa a la infància, és fonamental garantir entorns segurs, educatius i estimulants. Els parcs, les biblioteques, els centres escolars i les activitats extraescolars han de ser pensats des d’una mirada infantil, amb la participació dels propis xiquets i xiquetes.

Memòria democràtica: recordar per no repetir Una ciutat democràtica no pot construir el seu futur sense mirar al seu passat. La memòria democràtica és un deure institucional i una eina pedagògica per a la ciutadania. Recuperar la història recent, especialment la vinculada a la repressió, la lluita pels drets i la construcció de la democràcia, és essencial per enfortir els valors cívics.

Els ajuntaments poden jugar un paper clau en aquest àmbit: localitzant i dignificant espais de memòria, organitzant activitats educatives, col·laborant amb entitats memorialistes i incorporant la memòria als currículums escolars.

La memòria no és venjança, és justícia. I és també una manera de construir identitat col·lectiva des del respecte, la pluralitat i la veritat.

Xarxa de biblioteques i foment de la lectura: democratitzar el coneixement Les biblioteques públiques són molt més que llocs on llegir o estudiar. Són espais de trobada, d’aprenentatge permanent i d’accés universal al coneixement. Són, en definitiva, institucions democràtiques fonamentals.

Una xarxa de biblioteques ben dotada, amb personal qualificat i programació cultural, pot ser un motor de transformació social. Cal garantir l’accés a llibres, però també a noves tecnologies, a activitats formatives i a espais de creació.

El foment de la lectura ha de començar des de la primera infància i continuar al llarg de tota la vida. Campanyes de lectura, clubs, contacontes, trobades amb autors i col·laboració amb escoles són algunes de les estratègies que poden fer de la lectura una pràctica quotidiana i plaent.

Cultura, festes i tradicions populars: identitat i dinamització La cultura és el reflex de la diversitat, la creativitat i la història d’un poble. I les festes i tradicions populars són una expressió viva d’aquesta cultura. Per això, cal protegir-les, dinamitzar-les i adaptar-les als nous temps sense perdre la seua essència.

Els ajuntaments han de garantir el suport a les entitats culturals, la programació estable d’activitats i l’accés universal a la cultura. Això inclou des de concerts i teatre fins a tallers, exposicions i festivals.

Les festes populars, a més, són espais de convivència i cohesió. Però cal gestionar-les amb criteris de sostenibilitat, igualtat i seguretat. I cal obrir-les a la participació de tota la ciutadania, especialment de les noves generacions.

Promoció del valencià i agermanaments: llengua i obertura al món La llengua és un element clau d’identitat i cohesió social. Promoure l’ús del valencià en tots els àmbits de la vida municipal és una obligació legal, però també una aposta per la diversitat lingüística i cultural.

Això implica garantir l’atenció en valencià, fomentar la creació cultural en la llengua pròpia i oferir recursos per a l’aprenentatge i l’ús social del valencià. També cal visibilitzar el valencià en la senyalització, la comunicació institucional i les activitats públiques.

Els agermanaments, per la seua banda, són una oportunitat per obrir la ciutat al món, establir vincles amb altres pobles i compartir experiències. A través d’aquests vincles es poden impulsar projectes culturals, educatius i solidaris que enriqueixen la comunitat local.

Participació ciutadana: democràcia des de baix La participació ciutadana no és només votar cada quatre anys. És un dret i una necessitat per construir una democràcia real i quotidiana. Quan la ciutadania participa, les polítiques públiques són més justes, més eficients i més legítimes.

Els ajuntaments han de crear canals estables i diversos de participació: consells sectorials, pressupostos participatius, consultes, audiències públiques, plataformes digitals, etc. Però també han de garantir que aquests canals siguen accessibles, inclusius i vinculants.

La participació no es pot improvisar. Cal formació, dinamització i una cultura institucional oberta al diàleg. I cal reconéixer el valor del teixit associatiu, que és un actor clau en la construcció col·lectiva de la ciutat.

Conclusions: una ciutat viva, una ciutat democràtica La gestió sociocultural, esportiva i participativa no és un luxe ni una qüestió ornamental. És el cor viu d’una ciutat democràtica. És el que fa que una ciutat no siga només habitable, sinó estimable. No només funcional, sinó humana.

Per això, cal apostar per:

• Una cultura viva i accessible, que reconega la diversitat i fomente la creativitat.
• Un esport inclusiu i saludable, que millore la qualitat de vida.
• Una memòria activa, que ens ajude a entendre qui som i cap a on anem.
• Una infància i joventut protagonistes, amb espais i drets propis.
• Una llengua pròpia estimada i viscuda, com a part del patrimoni comú.
• Una ciutadania activa, que participe, propose i transforme.

Només així podrem construir ciutats que no només funcionen, sinó que vibren. Ciutats que no només gestionen, sinó que inspiren. Ciutats, en definitiva, democràtiques de veritat.

llegir més