d’Andalusia ^

El Dia d’Andalusia no és només una efemèride en el calendari, és una memòria que travessa fronteres i que, si parem l’orella, ressona també a Sagunt. El 28 de febrer de 1980, el poble andalús va decidir obrir-se camí cap a l’autogovern pel procediment més exigent de la Constitució, la via de l’article 151, després d’un cicle de mobilització que venia de 1977 i d’una voluntat clara d’equiparar-se en capacitat política a les nacionalitats històriques. Aquell referèndum és l’origen simbòlic del 28-F, i és la pedra angular d’un projecte col·lectiu que continua interpel·lant-nos sobre democràcia, dignitat i igualtat territorial. Set províncies superaren l’ llindar legal i, tot i l’entrebanc d’Almeria, la voluntat popular i les decisions subsegüents desbloquejaren el procés fins a l’Estatut de 1981, precedent del text reforçat el 2007. Eixe 28-F és una lliçó d’autoestima i de perseverança que mereix ser contada, també ací, perquè explica com es construeixen drets quan un poble es posa dempeus i diu prou.

Però Andalusia a Sagunt no és només una data. És una història de carn i ossos. A inicis del segle XX, Sagunt es va convertir en un centre siderúrgic de primer ordre. La decisió d’instal·lar el complex minero-siderúrgic al litoral, amb la connexió ferroviària a Ojos Negros i el port com a bocana d’acer i carbó, va capgirar la vida econòmica i social del Camp de Morvedre. El 1917 començaren a alçar-se les instal·lacions d’Altos Hornos de Vizcaya; a partir de 1922 es construí el Horno Alto núm. 2, que bufà la seua primera colada el 26 de juny de 1926, aturant-se amb la crisi del 29 i revifant amb la postguerra, per ser reconstruït des de fonaments el 1961 i apagat definitivament el 24 de març de 1984. Aqueix monòlit de 64 metres, declarat Bé d’Interés Cultural el 2024, no és només metall i cargols: és la prova visible d’una ciutat factoría, d’una comunitat obrera i d’un urbanisme social que es va bastir amb mans vingudes de tot arreu, també d’Andalusia. 

La saga del port i la siderúrgia no s’entén sense la migració interior. Les onades d’andalusos que al llarg del segle XX deixaren els seus pobles colpits per la desigualtat, la mecanització agrària i les crisis del camp, es dirigiren als pols industrials d’Espanya i d’Europa. Entre els cinquanta i els setanta, dos milions de persones eixiren d’Andalusia cap a Catalunya, Madrid, el País Valencià, França, Alemanya o Suïssa, en un èxode concentrat i massiu que desballestà demografies rurals i abocà una energia humana immensa a les perifèries industrials. Sagunt va rebre una part d’eixa onada, com també ho va fer la València metropolitana, i el seu teixit fabril en va quedar marcat per sempre. L’Atlas de la Junta d’Andalusia ho recorda bé: saldos migratoris negatius sostinguts en tot el segle i una intensitat màxima en eixe tram 1950-1975, amb una direcció clara cap als centres productius. Darrere d’eixos números hi ha cognoms, llenguatges barrejats, veïnats nous, cases de planta baixa i corral, xiquets que aprendrien a dir mare i mareta, i una identitat local que es faria de ferro i sal, de cant d’engruns i sirena de torn. 

Els orígens del nostre port de ferro tenen, a més, una genealogia empresarial i política que explica el magnetisme migratori. La història arranca el 1900 amb la Compañía Minera de Sierra Menera i el flux de mineral cap al litoral; continua el 1917 amb el complex siderúrgic que converteix el Grau en ciutat obrera; s’accelera amb la constitució d’Altos Hornos del Mediterráneo el 1971 i esclata en la gran ferida del tancament de 1984, amb 430 dies de conflicte i una reconversió que canvia per sempre la comarca. La ciutat creix, sí, però també plora; celebra salaris i aprén la duresa dels ERO; aixeca col·lectius culturals i equips de futbol, i ompli els carrers quan la dignitat se li posa a la gola. Això no és arqueologia, és memòria viva. 

En aquesta història, la immigració andalusa no és un peu de pàgina. És columna vertebral. La “factory town” del Port de Sagunt s’alimenta de gent vinguda de les comarques valencianes i de Aragó, Múrcia, Euskadi i, de manera molt destacada, d’Andalusia. En els tallers, en la càrrega del mineral, en les cases cooperatives i en les festes del barri es parla una llengua que és valenciana i és andalusa alhora, perquè la vida diària fa les seues síntesis amb naturalitat. El Consell Valencià de Cultura ho va escriure net: el nucli porteño és testimoni d’una ciutat social creada pels treballadors, una ciutat que degué gran part del seu creixement al moviment migratori intern. Açò, dit amb serenor, implica que Sagunt deu una part essencial de si mateixa a les persones que arribaren amb una maleta i una promesa. 

Hui, el Dia d’Andalusia ens convida a mirar les dues cares de la migració. La d’inici de segle XX, lligada a eixe industrialisme de ferro i carbó, i l’actual, que ja no cabalga sobre la promesa fàcil d’una fàbrica eterna, sinó entre contractes precaris, canvis de model productiu i un paisatge laboral en mutació. Sagunt ha passat de la siderúrgia integral a una economia més diversificada, amb logística, serveis, sectors emergents i, de nou, amb la temptació de projectes que prometen el paradís i es poden endur la pell del territori si no hi ha garanties socials i ambientals. Les migracions continuen, les famílies es reagrupen, arriben noves persones d’Andalusia i de molts altres llocs, i la pregunta és si estem a l’altura per transformar esta energia en ciutadania plena, drets garantits i orgull compartit. El patrimoni industrial que venerem al Horno Alto només té sentit si aprenem d’allò que ens ensenya: que els projectes de ciutat no s’improvisen i que la dignitat es defensa amb organització i amb polítiques públiques valentes.

Ser crítics hui és una obligació. No es pot celebrar el 28-F aplaudint la paraula autonomia i després practicar una política local que segrega per classe o origen, que oblida la història obrera que ens va fer, que es desentén de barris on la memòria andalusa continua viva però els serveis es fan menuts, i que destina el patrimoni a decorat turístic sense reinvertir en la comunitat. No podem acceptar que la nova immigració siga usada com a espantall per desfer la solidaritat que els nostres avis van rebre quan baixaren del tren a Sagunt. No podem repetir el cinisme que predica convivència mentre recorta en educació intercultural, en programes de llengua i en cultura de base. Si el Horno Alto és catedral, la litúrgia diària són les polítiques municipals i comarcals que posen les persones al centre. 

Ser reivindicatius és assumir que el millor homenatge a Andalusia, ací, és actualitzar la seua lliçó de democràcia social. El referèndum del 28-F no va ser un acte folklòric; va ser la conquesta d’un marc per a guanyar drets. Sagunt ha d’omplir de contingut el seu marc: participació veïnal real, pressupostos amb memòria social, serveis públics que parlen el llenguatge de la diversitat, reconeixement institucional a les associacions que nasqueren del món del treball, de les cases d’Andalusia, de les cooperatives, dels ateneus culturals i dels col·lectius que encara hui sostenen el lligam entre memòria i futur. La memòria industrial no pot ser només una ruta guiada; ha de ser un contracte cívic per a no repetir errors, per a diversificar l’economia sense expulsar ningú i per a valorar el saber fer que va arribar amb tants andalusos i andaluses. 

I en aquesta senda, les paraules de Blas Infante continuen sent brúixola. El pare de la pàtria andalusa va resumir un programa ètic que mira més enllà del regionalisme: la crisi és abans humana que política o econòmica; cal una joventut honrada i treballadora; calen governants que entenguen la política com a pedagogia; i cal un patriotisme que siga servei i no vanitat. I també aquella crida que ja és memòria col·lectiva: andalusos, alceu-vos, demaneu terra i llibertat, per una Andalusia lliure, per Espanya i la humanitat. No és un eslògan de museu, és un compromís per a ciutats com Sagunt, que deuen als andalusos una part de la seua ànima i que han d’estar a l’altura d’eixe llegat.

Ací està la crida a l’acció. Que el 28-F no siga un post bonic a xarxes, sinó l’inici d’un any de deures complits. Que l’Ajuntament i la comarca convertisquen el patrimoni siderúrgic en palanca de drets culturals i educatius, amb itineraris que entren a les aules i als barris, amb beques de memòria obrera i amb espais de debat on la gent que va vindre d’Andalusia puga contar als joves què va significar arribar i arromangar-se. Que s’escriga, amb les entitats migrants d’ara, un pacte local contra l’explotació i la precarietat, perquè cap història de mobilitat torne a pagar-se amb salut trencada i vida en suspens. Que la casa gran de la ciutat, cada 28 de febrer, faça un acte solemne i popular on es lligen testimonis, on es recite el himne andalús i on es recorde que aquell “per la humanitat” obliga a fer polítiques valentes, no a plantar banderetes. Que Sagunt, ciutat d’acer i sal, siga exemple d’una autonomia quotidiana ben entesa: la de posar la vida en el centre i no deixar ningú arrere.

Si fem això, celebrarem l’Andalusia que viu en nosaltres. Si no, el 28-F serà un eco bonic i buit. La història del Port de Sagunt ens mira; l'Alt Forn s’alça com un far; i les paraules d’Infante continuen exigint-nos decència. Alcem-nos, doncs, i fem dels aniversaris una obra. 

llegir més

Les VPO d’Alacant i el retorn d’un vell patró ^

La polèmica de les VPO d’Alacant ha tornat a obrir una ferida que al País Valencià mai no ha acabat de cicatritzar: la sensació que, quan governa el Partit Popular, els mecanismes públics que haurien de servir per garantir drets acaben convertint-se en eines al servei d’uns pocs. No és només una qüestió d’habitatge; és una qüestió de confiança democràtica.

Les vivendes de protecció oficial haurien de ser un instrument per garantir que la gent jove, les famílies treballadores i les persones vulnerables tinguen accés a un habitatge digne. Però el que ha passat a Alacant —amb adjudicacions que han beneficiat perfils d’alt poder adquisitiu, persones vinculades a càrrecs públics o professionals privilegiats— ha deixat un regust amarg. Molts ciutadans han vist en aquest episodi un modus operandi que els resulta massa familiar: un sistema que, en lloc de prioritzar la necessitat, sembla prioritzar les relacions, els cognoms i les xarxes de poder.

Aquest patró no és nou. Durant dècades, el País Valencià va ser sinònim d’una manera de governar marcada per l’amiguisme, les portes giratòries i una successió de casos judicials que van erosionar la confiança en les institucions. Quan la ciutadania va apostar per un canvi polític, ho va fer amb l’esperança de deixar enrere aquella etapa. Però els últims esdeveniments han reactivat la por que res no haja canviat, que els mateixos mecanismes que van permetre abusos en el passat continuen intactes.

La indignació no prové només de les irregularitats, sinó del que simbolitzen. Les VPO són un recurs escàs, especialment en un context de crisi d’habitatge. Que aquests pisos acaben en mans de qui menys els necessita no és només una injustícia: és un missatge devastador per a tota una generació que veu com el sistema juga en contra seua. És la confirmació que, mentre molts lluiten per pagar un lloguer, altres continuen gaudint d’avantatges que no provenen del mèrit, sinó de la proximitat al poder.

El debat no és només sobre un partit, sinó sobre un model. Un model que, quan es repeteix, alimenta la idea que les institucions no són neutrals, que no estan al servei de la ciutadania, sinó d’interessos particulars. I això és profundament perillós per a la democràcia.

El País Valencià mereix un futur on la gestió pública siga sinònim de transparència, equitat i responsabilitat. On les VPO arriben a qui realment les necessita. On els recursos públics no siguen moneda de canvi dins d’estructures de poder. I on els governs —qualsevol govern— entenguen que la confiança ciutadana és un bé fràgil que no es pot malbaratar.

llegir més

ONGDs ^

La necessitat de les ONGDs a nivell municipal no és una moda ni un caprici institucional, és una qüestió de supervivència democràtica, de dignitat col·lectiva i de coherència entre allò que diem i allò que fem. I si aterrem aquesta idea a Sagunt, la realitat es torna encara més evident: som una ciutat amb capacitat, amb història de solidaritat, amb teixit social viu i amb persones que han fet de la cooperació un compromís profund, però també som una ciutat que sovint ha funcionat a batzegades, amb desconnexions, amb falta d’espais estables de participació i amb el risc permanent de convertit la cooperació en un apèndix decoratiu del pressupost municipal. Per això el Consell de Pau i Solidaritat de l’Ajuntament no és un òrgan més, és —o hauria de ser— la columna vertebral que ordena, impulsa i dona sentit a una política pública que ens mira de fora cap endins i de dins cap enfora.

La primera veritat incòmoda és que una ciutat com Sagunt no pot aspirar a ser referent social si no té un ecosistema d’ONGDs fort, reconegut i escoltat. I quan parlem d’ecosistema parlem de diversitat d’entitats, de maneres d’actuar, de projectes internacionals, de campanyes d’educació transformadora i de presència en barris i escoles, però també parlem de condicions materials per a què això siga possible. No s’alimenta una política pública amb bones paraules, es fa amb pressupost, amb personal tècnic, amb processos estables i amb la voluntat política de no utilitzar la cooperació com un instrument propagandístic. Si la cooperació no transforma, és folklore. I Sagunt no està per a folklore.

El Consell de Pau i Solidaritat —quan funciona— és una eina estratègica. No un espai per quedar bé, no un saló de tràmits, no un lloc on es va a escoltar informes que després ningú no llig. És, o hauria de ser, una institució viva, deliberativa, exigent, crítica amb el que no funciona i valenta per a reivindicar canvis. Sagunt necessita aquest Consell com una ciutat industrial necessita les seues infraestructures: és l’espai que articula els actors locals, que evita duplicar esforços, que planifica, que fiscalitza i que recorda que la cooperació municipal no pot quedar en mans de la improvisació política. Un Consell que només informa és un Consell inútil. Un Consell que articula, decideix, coordina i proposa és una peça de governança local imprescindible.

Però per a què això siga real, no n’hi ha prou amb convocar-lo cada cert temps. Cal dotar-lo de vida, de responsabilitats, de capacitat d’incidència i de mecanismes per a exigir rendició de comptes. Les ONGDs de Sagunt no volen ser un decorat ni un apèndix del pressupost, volen ser corresponsables del rumb, volen ser escoltades, volen ser consultades abans i no després, volen que les seues experiències de terreny, formació i treball comunitari siguen part de les polítiques locals. I tenen tot el dret de reclamar-ho. Parlar de participació sense cedir poder és mentir.

La segona veritat incòmoda és que la cooperació internacional no és una extravagància en un moment de crisi, sinó una resposta necessària precisament perquè hi ha crisi. Si una ciutat com Sagunt només pensa en si mateixa, perd una oportunitat històrica de ser un exemple de solidaritat, però també perd una eina educativa i política d’enorme valor. Les ONGDs són, també, institucions pedagògiques: treballen a les escoles, generen campanyes de sensibilització, qüestionen discursos racistes i simplistes, aporten visió crítica del món global i ajuden a construir ciutadania conscient. Quan els governs no són capaços d’explicar què passa al món, les ONGDs ho fan. Quan el debat públic s’ompli d’eslògans buits, elles porten dades, experiències i reflexions que incomoden. I aquesta incomoditat és sana.

A Sagunt, aquesta tasca és especialment necessària perquè som una ciutat diversa, amb realitats migratòries, amb joves que creixen en un context saturat de missatges contradictoris i amb barris que necessiten projectes educatius que trenquen la indiferència i construïsquen cohesió. La cooperació no és només enviar diners a un projecte exterior, és transformar la ciutat des de la mirada global. I això només passa quan les ONGDs tenen espais, presència i suport municipal real.

El tercer punt crític és que no podem continuar funcionant com si la cooperació fóra un espai de voluntariat benintencionat però marginal. Si volem resultats reals, cal professionalitzar, planificar i establir criteris clars. No es pot reduir el paper de les entitats a justificar subvencions. Cal un pla anual de cooperació municipal coherent, amb diagnòstic de context, línies prioritàries, criteris de transparència, mecanismes de seguiment i avaluació i compromisos pressupostaris pluriennals. Les ONGDs, des del Consell, haurien de ser codissenyadores d’aquest pla, no espectadores. Si només arriben a la fase final, la política municipal perd intel·ligència i perd legitimitat.

La realitat és que quan el Consell funciona bé, les coses milloren: s’eviten projectes repetits, es garanteix coherència, es promou l’educació global als centres educatius i es connecta Sagunt amb altres municipis que ja tenen models consolidats. Però quan el Consell queda adormit, quan es reuneix sense ordre del dia amb substància, quan les decisions ja estan preses abans de seure, quan la participació es converteix en rutina sense impacte, aleshores el Consell desapareix i la cooperació torna a ser un símbol buit.

I arribats ací, toca la part incòmoda però necessària: cal que les ONGDs siguen més exigents. Que facen sentir la seua veu. Que no accepten la inèrcia. Que reclamen els espais que els pertanyen. Que no es conformen amb agraïments i fotos. Que demanen comptes, que proposen, que escriguen, que mobilitzen, que recorden a l'Ajuntament que la cooperació no és una concessió, és un dret polític i moral. No es tracta de ser ingrats, es tracta de ser responsables. Una ONG que calla el que no funciona no és una ONG transformadora, és una ONG domesticada.

A l’Ajuntament li toca també la seua part: cal valentia per a cedir protagonisme, per a reconéixer que el sector social sap coses que la institució no sap, per a deixar que el Consell propose, fiscalitze i oriente. L’orgull institucional és un mal assessor. Les administracions que escolten són les que es fan grans, i Sagunt no pot quedar-se en un model municipal vell, vertical, poc participatiu i burocràtic. La cooperació és un laboratori ideal per a demostrar que un municipi pot governar-se amb més intel·ligència col·lectiva.

Per això, esta és la crida a l’acció: és hora de reactivar el Consell de Cooperació de veritat. De dotar-lo de funcions reals, de calendaritzar sessions, de fer seguiment públic dels acords, de donar-li veu en el pressupost municipal, en les ordenances i en la planificació anual. És hora d’ampliar la presència d’entitats, d’incloure associacions juvenils, escoles, sindicats, col·lectius culturals, i de connectar la cooperació amb altres àrees municipals com educació, joventut, igualtat o cultura. És hora de formar tècnics i polítics en cooperació internacional, en educació per a la ciutadania global i en drets humans. És hora que Sagunt s’alce i diga, amb fets i no declaracions, que creu en un món més just i que vol ser part de la solució, no del problema.

Si Sagunt vol ser ciutat de futur, la cooperació no pot ser un complement. Ha de ser una política pública central, perquè parla de qui som i de qui volem ser. I les ONGDs, amb el Consell de Pau i Solidaritat com a motor, són les millors aliades per a fer realitat aquesta ambició. Ara només falta la voluntat. I, com sempre, el futur de la ciutat dependrà de si ens atrevim a exigir-la.

llegir més

Per què parlem del burka si només afecta una desena de persones? El debat real és un altre ^

Hi ha debats que tornen una i altra vegada, com si foren un eco que ressona en la vida pública sense que ningú s’ature a preguntar-se d’on ve ni per què continua sonant. Un d’aquests debats és el del burka. A Espanya, segons diverses estimacions periodístiques i acadèmiques, el nombre de persones que porten burka és extraordinàriament reduït, probablement inferior a una desena. No hi ha dades oficials perquè l’Estat no registra la vestimenta religiosa, però totes les fonts coincideixen en el mateix: és un fenomen marginal, pràcticament anecdòtic. I, tanmateix, el burka apareix de manera recurrent en discursos polítics, tertúlies, titulars i polèmiques públiques. La pregunta és inevitable: com pot ser que una realitat tan minúscula ocupe un espai tan gran?

La resposta no té res a veure amb la peça de roba en si. El burka, en aquest context, és un símbol. Un símbol que es manipula, que es carrega de significats que no li corresponen i que es converteix en una eina per a altres batalles. Quan un tema tan minoritari es transforma en un centre de discussió nacional, el que està passant no és un debat sobre convivència, seguretat o drets de les dones. El que està passant és una lluita per definir qui forma part de la societat i qui queda fora. El burka és només el pretext.

El primer que cal entendre és que la majoria de persones musulmanes que viuen a Espanya no porten vel integral. La diversitat dins de les comunitats musulmanes és enorme, tant en pràctiques religioses com en formes de vestir, en creences, en maneres d’entendre la fe i en relacions amb la societat d’acollida. Reduir tota aquesta pluralitat a una sola peça de roba és una simplificació injusta i profundament estigmatitzadora. Però aquesta simplificació és útil per a determinats discursos que necessiten una imatge clara, fàcil d’identificar i carregada d’emoció per construir un relat de confrontació.

Quan es parla del burka, sovint no es parla de les persones que el porten, sinó d’una idea abstracta que es projecta sobre elles. Es parla d’una amenaça difusa, d’una suposada incompatibilitat cultural, d’un perill per a la identitat col·lectiva. Però aquestes idees no tenen res a veure amb la realitat quotidiana de les persones musulmanes que viuen, treballen, estudien i participen en la societat com qualsevol altra. El debat sobre el burka no és un debat sobre convivència, sinó sobre percepcions, pors i prejudicis.

És important recordar que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Això inclou el dret a vestir d’acord amb les pròpies creences, sempre que no es vulneren altres drets. La llibertat implica que ningú pot obligar una persona a tapar-se, però tampoc a descobrir-se. La clau és la voluntarietat. I ací és on el debat es complica, perquè sovint s’assumeix que qualsevol dona que porte burka ho fa obligada. Aquesta és una afirmació que pot ser certa en alguns contextos, però que no es pot generalitzar. Hi ha persones que trien portar-lo per convicció religiosa, per identitat cultural o per decisió personal. Negar aquesta possibilitat és negar la seua autonomia.

A més, quan es plantegen prohibicions, cal preguntar-se a qui afecten realment. Si només hi ha unes poques persones que porten burka, una prohibició no resol cap problema social, perquè no hi ha un problema social relacionat amb aquesta pràctica. El que sí que fa és enviar un missatge simbòlic: un missatge que diu que determinades expressions religioses o culturals no són benvingudes. Aquest tipus de missatges no fomenten la convivència, sinó que generen exclusió. I l’exclusió és el terreny fèrtil on creixen la desconfiança i el ressentiment.

El debat sobre el burka també revela una contradicció profunda en la manera com es parla dels drets de les dones. Hi ha qui defensa la prohibició del burka en nom del feminisme, argumentant que és una peça que oprimeix les dones. Però el feminisme, en la seua essència, defensa la llibertat de decisió. Si una persona tria portar una peça de roba, encara que siga una peça que altres consideren opressiva, la seua decisió ha de ser respectada. El feminisme no pot convertir-se en una eina per limitar la llibertat d’unes persones en nom d’una suposada emancipació que no han demanat. La lluita pels drets de les dones no pot basar-se en imposar una única manera correcta de ser dona.

A més, és significatiu que el debat sobre el burka aparega en moments polítics concrets, sovint quan es vol desviar l’atenció d’altres qüestions més urgents o més complexes. El burka es converteix en un tema fàcil, perquè permet generar polèmica sense haver d’entrar en discussions estructurals sobre desigualtat, precarietat, racisme institucional o polítiques socials. És més senzill parlar d’una peça de roba que afecta una desena de persones que abordar problemes que afecten milions. El burka és un tema que permet crear soroll sense assumir responsabilitats.

També cal entendre que el debat sobre el burka forma part d’un fenomen més ampli: la construcció d’un “altre” cultural. Aquest “altre” es presenta com a diferent, com a incompatible, com a amenaça. I aquesta construcció no és nova. Al llarg de la història, moltes societats han utilitzat mecanismes semblants per justificar discriminacions, exclusions o polítiques de control. Quan es parla del burka, sovint es parla en realitat d’una por difusa a la diversitat, a la diferència, a la transformació social. Però la diversitat no és una amenaça; és una realitat. I la convivència no es construeix negant-la, sinó reconeixent-la i gestionant-la amb respecte.

El debat de fons, per tant, no és sobre el burka. El debat de fons és sobre quin tipus de societat volem ser. Volem ser una societat que confia en la llibertat de les persones, que respecta les diferències i que aposta per la convivència? O volem ser una societat que respon a la por amb prohibicions, que simplifica la realitat per convertir-la en un relat de confrontació i que utilitza les minories com a moneda de canvi en batalles polítiques?

Quan es parla del burka, cal recordar que darrere de cada peça de roba hi ha una persona. Una persona amb una història, amb una vida, amb una identitat complexa. Reduir-la a un símbol és deshumanitzar-la. I la deshumanització és el primer pas cap a la discriminació. Per això és tan important abordar aquest debat amb responsabilitat, amb rigor i amb empatia. No es tracta de defensar una peça de roba, sinó de defensar els drets i la dignitat de les persones.

També és important recordar que la convivència no es construeix des de la imposició, sinó des del diàleg. Si hi ha preocupacions sobre pràctiques culturals o religioses, aquestes preocupacions s’han d’abordar parlant amb les persones afectades, escoltant les seues veus, entenent les seues motivacions i buscant solucions que respecten els drets de totes les parts. La prohibició és una resposta fàcil, però no és una resposta justa ni eficaç.

En definitiva, el debat sobre el burka és un mirall que reflecteix les tensions, les pors i les contradiccions de la societat. Però també és una oportunitat per repensar com entenem la llibertat, la convivència i la diversitat. Si aconseguim mirar més enllà del símbol i centrar-nos en les persones, podrem construir una societat més justa, més oberta i més respectuosa. Una societat on la llibertat religiosa siga un dret real, on la diversitat siga valorada i on ningú siga convertit en objecte de debat per la seua manera de vestir.

El burka no és el problema. El problema és la manera com es construeixen discursos que utilitzen la por i la desinformació per dividir la societat. El problema és la facilitat amb què es pot convertir una minoria en un blanc de sospita. El problema és la manca de voluntat per abordar els reptes socials reals i la temptació constant de buscar enemics imaginaris. Però aquests problemes tenen solució. I la solució passa per una societat que aposta pel respecte, per la informació rigorosa, per la defensa dels drets humans i per la convivència en la diversitat.

El debat real no és sobre una peça de roba. El debat real és sobre quin futur volem construir.

llegir més

Hauríem de condemnar de nou Juan García Carrés després de la seua implicació en el 23‑F? ^

La desclassificació recent de documents sobre el 23‑F ha reobert un debat que semblava tancat: fins a quin punt la responsabilitat civil en el cop d’estat va quedar realment depurada? I, sobretot, si la figura de Juan García Carrés, l’únic civil condemnat pel colp, mereixeria una revisió moral o jurídica a la llum de la nova informació.

Els documents publicats confirmen allò que ja es coneixia: García Carrés va actuar com a enllaç civil entre els sectors ultres i Antonio Tejero. Les transcripcions de les seues converses durant l’assalt al Congrés mostren un suport actiu, explícit i persistent. No hi ha ambigüitat possible. No era un simpatitzant passiu; era un col·laborador necessari.

La qüestió jurídica: es pot condemnar algú dues vegades?

Des del punt de vista legal, la resposta és clara: no. García Carrés ja va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Suprem. La Constitució i els principis bàsics de l’Estat de dret impedeixen reobrir una causa penal si no hi ha delictes nous o proves que acrediten fets diferents dels ja jutjats. I els documents desclassificats, tot i aportar detalls, no revelen cap acció nova que no formara part del procediment judicial original.

Per tant, la pregunta no és jurídica, sinó ètica i política.

La responsabilitat moral: un deute pendent?

La societat espanyola ha evolucionat molt des de 1981, però encara arrossega zones d’ombra en la gestió de la memòria democràtica. El 23‑F és una d’elles. La figura de García Carrés simbolitza la connexió civil amb el franquisme sociològic, aquell que no va desaparèixer amb la Transició i que va alimentar el clima que va fer possible el cop.

La desclassificació dels documents no canvia la història, però sí que la fa més transparent. I aquesta transparència obliga a revisar el relat públic: no només hi hagué militars descontrolats, sinó també civils organitzats que volien frenar la democràcia.

En aquest sentit, la condemna que alguns reclamen no és penal, sinó moral. Una reprovació pública que reconega el paper que va jugar i que situe la seua figura en el lloc que li correspon: la d’un actor actiu en un intent de destruir l’ordre constitucional.

Per què importa aquest debat avui?

Perquè la memòria democràtica no és arqueologia. És una eina per entendre el present. Saber qui va donar suport al cop, i com, ajuda a identificar patrons de radicalització, discursos autoritaris i temptacions involucionistes que encara poden aparéixer.

La desclassificació dels documents no busca revenja, sinó maduresa democràtica. I aquesta maduresa implica poder dir, sense ambigüitats, que García Carrés va ser part essencial d’un atac a la llibertat col·lectiva. I que això mereix, com a mínim, una condemna moral clara i explícita.

llegir més