ONGDs ^

La necessitat de les ONGDs a nivell municipal no és una moda ni un caprici institucional, és una qüestió de supervivència democràtica, de dignitat col·lectiva i de coherència entre allò que diem i allò que fem. I si aterrem aquesta idea a Sagunt, la realitat es torna encara més evident: som una ciutat amb capacitat, amb història de solidaritat, amb teixit social viu i amb persones que han fet de la cooperació un compromís profund, però també som una ciutat que sovint ha funcionat a batzegades, amb desconnexions, amb falta d’espais estables de participació i amb el risc permanent de convertit la cooperació en un apèndix decoratiu del pressupost municipal. Per això el Consell de Pau i Solidaritat de l’Ajuntament no és un òrgan més, és —o hauria de ser— la columna vertebral que ordena, impulsa i dona sentit a una política pública que ens mira de fora cap endins i de dins cap enfora.

La primera veritat incòmoda és que una ciutat com Sagunt no pot aspirar a ser referent social si no té un ecosistema d’ONGDs fort, reconegut i escoltat. I quan parlem d’ecosistema parlem de diversitat d’entitats, de maneres d’actuar, de projectes internacionals, de campanyes d’educació transformadora i de presència en barris i escoles, però també parlem de condicions materials per a què això siga possible. No s’alimenta una política pública amb bones paraules, es fa amb pressupost, amb personal tècnic, amb processos estables i amb la voluntat política de no utilitzar la cooperació com un instrument propagandístic. Si la cooperació no transforma, és folklore. I Sagunt no està per a folklore.

El Consell de Pau i Solidaritat —quan funciona— és una eina estratègica. No un espai per quedar bé, no un saló de tràmits, no un lloc on es va a escoltar informes que després ningú no llig. És, o hauria de ser, una institució viva, deliberativa, exigent, crítica amb el que no funciona i valenta per a reivindicar canvis. Sagunt necessita aquest Consell com una ciutat industrial necessita les seues infraestructures: és l’espai que articula els actors locals, que evita duplicar esforços, que planifica, que fiscalitza i que recorda que la cooperació municipal no pot quedar en mans de la improvisació política. Un Consell que només informa és un Consell inútil. Un Consell que articula, decideix, coordina i proposa és una peça de governança local imprescindible.

Però per a què això siga real, no n’hi ha prou amb convocar-lo cada cert temps. Cal dotar-lo de vida, de responsabilitats, de capacitat d’incidència i de mecanismes per a exigir rendició de comptes. Les ONGDs de Sagunt no volen ser un decorat ni un apèndix del pressupost, volen ser corresponsables del rumb, volen ser escoltades, volen ser consultades abans i no després, volen que les seues experiències de terreny, formació i treball comunitari siguen part de les polítiques locals. I tenen tot el dret de reclamar-ho. Parlar de participació sense cedir poder és mentir.

La segona veritat incòmoda és que la cooperació internacional no és una extravagància en un moment de crisi, sinó una resposta necessària precisament perquè hi ha crisi. Si una ciutat com Sagunt només pensa en si mateixa, perd una oportunitat històrica de ser un exemple de solidaritat, però també perd una eina educativa i política d’enorme valor. Les ONGDs són, també, institucions pedagògiques: treballen a les escoles, generen campanyes de sensibilització, qüestionen discursos racistes i simplistes, aporten visió crítica del món global i ajuden a construir ciutadania conscient. Quan els governs no són capaços d’explicar què passa al món, les ONGDs ho fan. Quan el debat públic s’ompli d’eslògans buits, elles porten dades, experiències i reflexions que incomoden. I aquesta incomoditat és sana.

A Sagunt, aquesta tasca és especialment necessària perquè som una ciutat diversa, amb realitats migratòries, amb joves que creixen en un context saturat de missatges contradictoris i amb barris que necessiten projectes educatius que trenquen la indiferència i construïsquen cohesió. La cooperació no és només enviar diners a un projecte exterior, és transformar la ciutat des de la mirada global. I això només passa quan les ONGDs tenen espais, presència i suport municipal real.

El tercer punt crític és que no podem continuar funcionant com si la cooperació fóra un espai de voluntariat benintencionat però marginal. Si volem resultats reals, cal professionalitzar, planificar i establir criteris clars. No es pot reduir el paper de les entitats a justificar subvencions. Cal un pla anual de cooperació municipal coherent, amb diagnòstic de context, línies prioritàries, criteris de transparència, mecanismes de seguiment i avaluació i compromisos pressupostaris pluriennals. Les ONGDs, des del Consell, haurien de ser codissenyadores d’aquest pla, no espectadores. Si només arriben a la fase final, la política municipal perd intel·ligència i perd legitimitat.

La realitat és que quan el Consell funciona bé, les coses milloren: s’eviten projectes repetits, es garanteix coherència, es promou l’educació global als centres educatius i es connecta Sagunt amb altres municipis que ja tenen models consolidats. Però quan el Consell queda adormit, quan es reuneix sense ordre del dia amb substància, quan les decisions ja estan preses abans de seure, quan la participació es converteix en rutina sense impacte, aleshores el Consell desapareix i la cooperació torna a ser un símbol buit.

I arribats ací, toca la part incòmoda però necessària: cal que les ONGDs siguen més exigents. Que facen sentir la seua veu. Que no accepten la inèrcia. Que reclamen els espais que els pertanyen. Que no es conformen amb agraïments i fotos. Que demanen comptes, que proposen, que escriguen, que mobilitzen, que recorden a l'Ajuntament que la cooperació no és una concessió, és un dret polític i moral. No es tracta de ser ingrats, es tracta de ser responsables. Una ONG que calla el que no funciona no és una ONG transformadora, és una ONG domesticada.

A l’Ajuntament li toca també la seua part: cal valentia per a cedir protagonisme, per a reconéixer que el sector social sap coses que la institució no sap, per a deixar que el Consell propose, fiscalitze i oriente. L’orgull institucional és un mal assessor. Les administracions que escolten són les que es fan grans, i Sagunt no pot quedar-se en un model municipal vell, vertical, poc participatiu i burocràtic. La cooperació és un laboratori ideal per a demostrar que un municipi pot governar-se amb més intel·ligència col·lectiva.

Per això, esta és la crida a l’acció: és hora de reactivar el Consell de Cooperació de veritat. De dotar-lo de funcions reals, de calendaritzar sessions, de fer seguiment públic dels acords, de donar-li veu en el pressupost municipal, en les ordenances i en la planificació anual. És hora d’ampliar la presència d’entitats, d’incloure associacions juvenils, escoles, sindicats, col·lectius culturals, i de connectar la cooperació amb altres àrees municipals com educació, joventut, igualtat o cultura. És hora de formar tècnics i polítics en cooperació internacional, en educació per a la ciutadania global i en drets humans. És hora que Sagunt s’alce i diga, amb fets i no declaracions, que creu en un món més just i que vol ser part de la solució, no del problema.

Si Sagunt vol ser ciutat de futur, la cooperació no pot ser un complement. Ha de ser una política pública central, perquè parla de qui som i de qui volem ser. I les ONGDs, amb el Consell de Pau i Solidaritat com a motor, són les millors aliades per a fer realitat aquesta ambició. Ara només falta la voluntat. I, com sempre, el futur de la ciutat dependrà de si ens atrevim a exigir-la.

llegir més

Per què parlem del burka si només afecta una desena de persones? El debat real és un altre ^

Hi ha debats que tornen una i altra vegada, com si foren un eco que ressona en la vida pública sense que ningú s’ature a preguntar-se d’on ve ni per què continua sonant. Un d’aquests debats és el del burka. A Espanya, segons diverses estimacions periodístiques i acadèmiques, el nombre de persones que porten burka és extraordinàriament reduït, probablement inferior a una desena. No hi ha dades oficials perquè l’Estat no registra la vestimenta religiosa, però totes les fonts coincideixen en el mateix: és un fenomen marginal, pràcticament anecdòtic. I, tanmateix, el burka apareix de manera recurrent en discursos polítics, tertúlies, titulars i polèmiques públiques. La pregunta és inevitable: com pot ser que una realitat tan minúscula ocupe un espai tan gran?

La resposta no té res a veure amb la peça de roba en si. El burka, en aquest context, és un símbol. Un símbol que es manipula, que es carrega de significats que no li corresponen i que es converteix en una eina per a altres batalles. Quan un tema tan minoritari es transforma en un centre de discussió nacional, el que està passant no és un debat sobre convivència, seguretat o drets de les dones. El que està passant és una lluita per definir qui forma part de la societat i qui queda fora. El burka és només el pretext.

El primer que cal entendre és que la majoria de persones musulmanes que viuen a Espanya no porten vel integral. La diversitat dins de les comunitats musulmanes és enorme, tant en pràctiques religioses com en formes de vestir, en creences, en maneres d’entendre la fe i en relacions amb la societat d’acollida. Reduir tota aquesta pluralitat a una sola peça de roba és una simplificació injusta i profundament estigmatitzadora. Però aquesta simplificació és útil per a determinats discursos que necessiten una imatge clara, fàcil d’identificar i carregada d’emoció per construir un relat de confrontació.

Quan es parla del burka, sovint no es parla de les persones que el porten, sinó d’una idea abstracta que es projecta sobre elles. Es parla d’una amenaça difusa, d’una suposada incompatibilitat cultural, d’un perill per a la identitat col·lectiva. Però aquestes idees no tenen res a veure amb la realitat quotidiana de les persones musulmanes que viuen, treballen, estudien i participen en la societat com qualsevol altra. El debat sobre el burka no és un debat sobre convivència, sinó sobre percepcions, pors i prejudicis.

És important recordar que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Això inclou el dret a vestir d’acord amb les pròpies creences, sempre que no es vulneren altres drets. La llibertat implica que ningú pot obligar una persona a tapar-se, però tampoc a descobrir-se. La clau és la voluntarietat. I ací és on el debat es complica, perquè sovint s’assumeix que qualsevol dona que porte burka ho fa obligada. Aquesta és una afirmació que pot ser certa en alguns contextos, però que no es pot generalitzar. Hi ha persones que trien portar-lo per convicció religiosa, per identitat cultural o per decisió personal. Negar aquesta possibilitat és negar la seua autonomia.

A més, quan es plantegen prohibicions, cal preguntar-se a qui afecten realment. Si només hi ha unes poques persones que porten burka, una prohibició no resol cap problema social, perquè no hi ha un problema social relacionat amb aquesta pràctica. El que sí que fa és enviar un missatge simbòlic: un missatge que diu que determinades expressions religioses o culturals no són benvingudes. Aquest tipus de missatges no fomenten la convivència, sinó que generen exclusió. I l’exclusió és el terreny fèrtil on creixen la desconfiança i el ressentiment.

El debat sobre el burka també revela una contradicció profunda en la manera com es parla dels drets de les dones. Hi ha qui defensa la prohibició del burka en nom del feminisme, argumentant que és una peça que oprimeix les dones. Però el feminisme, en la seua essència, defensa la llibertat de decisió. Si una persona tria portar una peça de roba, encara que siga una peça que altres consideren opressiva, la seua decisió ha de ser respectada. El feminisme no pot convertir-se en una eina per limitar la llibertat d’unes persones en nom d’una suposada emancipació que no han demanat. La lluita pels drets de les dones no pot basar-se en imposar una única manera correcta de ser dona.

A més, és significatiu que el debat sobre el burka aparega en moments polítics concrets, sovint quan es vol desviar l’atenció d’altres qüestions més urgents o més complexes. El burka es converteix en un tema fàcil, perquè permet generar polèmica sense haver d’entrar en discussions estructurals sobre desigualtat, precarietat, racisme institucional o polítiques socials. És més senzill parlar d’una peça de roba que afecta una desena de persones que abordar problemes que afecten milions. El burka és un tema que permet crear soroll sense assumir responsabilitats.

També cal entendre que el debat sobre el burka forma part d’un fenomen més ampli: la construcció d’un “altre” cultural. Aquest “altre” es presenta com a diferent, com a incompatible, com a amenaça. I aquesta construcció no és nova. Al llarg de la història, moltes societats han utilitzat mecanismes semblants per justificar discriminacions, exclusions o polítiques de control. Quan es parla del burka, sovint es parla en realitat d’una por difusa a la diversitat, a la diferència, a la transformació social. Però la diversitat no és una amenaça; és una realitat. I la convivència no es construeix negant-la, sinó reconeixent-la i gestionant-la amb respecte.

El debat de fons, per tant, no és sobre el burka. El debat de fons és sobre quin tipus de societat volem ser. Volem ser una societat que confia en la llibertat de les persones, que respecta les diferències i que aposta per la convivència? O volem ser una societat que respon a la por amb prohibicions, que simplifica la realitat per convertir-la en un relat de confrontació i que utilitza les minories com a moneda de canvi en batalles polítiques?

Quan es parla del burka, cal recordar que darrere de cada peça de roba hi ha una persona. Una persona amb una història, amb una vida, amb una identitat complexa. Reduir-la a un símbol és deshumanitzar-la. I la deshumanització és el primer pas cap a la discriminació. Per això és tan important abordar aquest debat amb responsabilitat, amb rigor i amb empatia. No es tracta de defensar una peça de roba, sinó de defensar els drets i la dignitat de les persones.

També és important recordar que la convivència no es construeix des de la imposició, sinó des del diàleg. Si hi ha preocupacions sobre pràctiques culturals o religioses, aquestes preocupacions s’han d’abordar parlant amb les persones afectades, escoltant les seues veus, entenent les seues motivacions i buscant solucions que respecten els drets de totes les parts. La prohibició és una resposta fàcil, però no és una resposta justa ni eficaç.

En definitiva, el debat sobre el burka és un mirall que reflecteix les tensions, les pors i les contradiccions de la societat. Però també és una oportunitat per repensar com entenem la llibertat, la convivència i la diversitat. Si aconseguim mirar més enllà del símbol i centrar-nos en les persones, podrem construir una societat més justa, més oberta i més respectuosa. Una societat on la llibertat religiosa siga un dret real, on la diversitat siga valorada i on ningú siga convertit en objecte de debat per la seua manera de vestir.

El burka no és el problema. El problema és la manera com es construeixen discursos que utilitzen la por i la desinformació per dividir la societat. El problema és la facilitat amb què es pot convertir una minoria en un blanc de sospita. El problema és la manca de voluntat per abordar els reptes socials reals i la temptació constant de buscar enemics imaginaris. Però aquests problemes tenen solució. I la solució passa per una societat que aposta pel respecte, per la informació rigorosa, per la defensa dels drets humans i per la convivència en la diversitat.

El debat real no és sobre una peça de roba. El debat real és sobre quin futur volem construir.

llegir més

Hauríem de condemnar de nou Juan García Carrés després de la seua implicació en el 23‑F? ^

La desclassificació recent de documents sobre el 23‑F ha reobert un debat que semblava tancat: fins a quin punt la responsabilitat civil en el cop d’estat va quedar realment depurada? I, sobretot, si la figura de Juan García Carrés, l’únic civil condemnat pel colp, mereixeria una revisió moral o jurídica a la llum de la nova informació.

Els documents publicats confirmen allò que ja es coneixia: García Carrés va actuar com a enllaç civil entre els sectors ultres i Antonio Tejero. Les transcripcions de les seues converses durant l’assalt al Congrés mostren un suport actiu, explícit i persistent. No hi ha ambigüitat possible. No era un simpatitzant passiu; era un col·laborador necessari.

La qüestió jurídica: es pot condemnar algú dues vegades?

Des del punt de vista legal, la resposta és clara: no. García Carrés ja va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Suprem. La Constitució i els principis bàsics de l’Estat de dret impedeixen reobrir una causa penal si no hi ha delictes nous o proves que acrediten fets diferents dels ja jutjats. I els documents desclassificats, tot i aportar detalls, no revelen cap acció nova que no formara part del procediment judicial original.

Per tant, la pregunta no és jurídica, sinó ètica i política.

La responsabilitat moral: un deute pendent?

La societat espanyola ha evolucionat molt des de 1981, però encara arrossega zones d’ombra en la gestió de la memòria democràtica. El 23‑F és una d’elles. La figura de García Carrés simbolitza la connexió civil amb el franquisme sociològic, aquell que no va desaparèixer amb la Transició i que va alimentar el clima que va fer possible el cop.

La desclassificació dels documents no canvia la història, però sí que la fa més transparent. I aquesta transparència obliga a revisar el relat públic: no només hi hagué militars descontrolats, sinó també civils organitzats que volien frenar la democràcia.

En aquest sentit, la condemna que alguns reclamen no és penal, sinó moral. Una reprovació pública que reconega el paper que va jugar i que situe la seua figura en el lloc que li correspon: la d’un actor actiu en un intent de destruir l’ordre constitucional.

Per què importa aquest debat avui?

Perquè la memòria democràtica no és arqueologia. És una eina per entendre el present. Saber qui va donar suport al cop, i com, ajuda a identificar patrons de radicalització, discursos autoritaris i temptacions involucionistes que encara poden aparéixer.

La desclassificació dels documents no busca revenja, sinó maduresa democràtica. I aquesta maduresa implica poder dir, sense ambigüitats, que García Carrés va ser part essencial d’un atac a la llibertat col·lectiva. I que això mereix, com a mínim, una condemna moral clara i explícita.

llegir més

El crit silenciat de l’Àrtic ^

L’os polar, criatura majestuosa i poderosa, s’enfronta a una extinció que no és natural, sinó provocada. És víctima d’un sistema que devora el seu hàbitat, que fon el gel sota les seves potes, que l’obliga a nedar distàncies inhumanes per trobar menjar. És víctima també de la cobdícia humana, que el caça, que el converteix en trofeu, que l’ignora mentre desapareix.

Aquest any, la campanya internacional posa el focus en les mares i els cadells. En aquells moments de vulnerabilitat extrema, quan les femelles busquen refugi per parir i alimentar les cries. En aquells mesos de guarida, on el silenci és vida i qualsevol alteració pot ser mort. Menys de la meitat dels cadells sobreviuen. Menys de la meitat. I no és per falta de força, sinó per excés de destrucció.

No és només una espècie en perill. És un símbol. El primer que va alertar del desastre. El primer que va posar cara a l’escalfament global. I tot i això, continua sent ignorat, menystingut, convertit en imatge bonica per campanyes que no canvien res si no van acompanyades d’acció real.

Cal trencar el silenci. Cal cridar a ple pulmó. Cal exigir que es protegeixi el gel, que es regulin les activitats humanes a l’Àrtic, que es doni espai a les mares i als cadells. No és una qüestió de biodiversitat. És una qüestió de dignitat. De responsabilitat. De futur.

L’os polar no pot esperar més. I nosaltres tampoc.

llegir més

Pistaxo ^

 El pistatxo s’ha convertit en una obsessió nacional amb aroma de moda saludable, promesa de rendibilitat i selfies de camp amb vibracions de Silicon Valley agrari. La pregunta és directa: s’ha anat de les mans el pistatxo? Si mires el que ha passat als últims anys, la imatge és poderosa i contradictòria alhora. D’una banda, Espanya ha multiplicat la superfície fins a situar-se com a líder europeu i quart país del món en hectàrees plantades, amb Castella-la Manxa com a epicentre, i una onada d’inversions en vivers, plantes de processat i marques que proclamen l’or verd de la Meseta. D’altra banda, el mateix èxit amaga desequilibris de dades, dependència d’importacions, collites encara curtes en termes relatius i una cursa per la capacitat industrial que pot anar per davant del fruit real. El relat oficial de la “fiebre” és seductor; la realitat, més tèrbola i exigent.

Que hi ha boom ningú ho discuteix. Els números de superfície parlen sols, amb estimacions que situen l’àrea per damunt de les 80.000 hectàrees i creixent a milers d’hectàrees per any. La producció, però, ha anat a remolc, amb balanços modestos davant d’un consum nacional que obliga a continuar important, encara que 2025 haja marcat un salt productiu de rècord segons les cooperatives i els informes sectorials. El problema és que ni tan sols tots els comptatges quadren: mentre uns assenyalen produccions de l’ordre de 7.500 a 9.000 tones fa un any, altres han arribat a publicar xifres oficials molt superiors per a 2023 que el mateix sector considera inflades. Eixa dissonància estadística no és una anècdota, és una alerta: sense dades fines i verificables, es planifica a cegues i s’inverteix amb fe. 

L’altra cara del somriure és l’aigua. El pistatxer sobreviu amb poca, però produir de manera estable i amb calibre comercial demana reg d’eficiència quirúrgica. Amb un país que entra i ix de sequeres i amb projeccions que reclamen reduir el regadiu per pura disponibilitat hídrica, fiar la rendibilitat a expandir hectàrees en reg sense un pacte hídric sòlid és jugar a la ruleta. La recerca recomana estratègies de dèficit controlat i maneig fi, i la fisiologia del cultiu confirma que el portaempelt i l’estrés hídric marquen diferències clau en comportament i collita. El futur del pistatxo no és plantar a qualsevol preu, sinó regar millor, menys i a temps, i assumir que hi haurà límits físics innegociables. 

Hi ha, a més, un enemic discret que ha trobat una autovia climàtica: els fongs i plagues. El 2024 va ser un avís amb septòries desbocades després de pluges fora de lloc i humitats que abans no veiem a primavera, i el catàleg d’afeccions ja no és una llista curta d’escoles. La sanitat vegetal del pistatxo s’està complexificant a mesura que el cultiu ix del secà fred i entra en zones més humides o intensives. La resposta institucional ha començat a plasmar-se en guies de gestió integrada, però el salt de paper a parcel·la demana formació, seguiment i pressupost. Sense això, la festa pot acabar amb defoliacions, veceries agreujades i factures que no ixen. 

El mercat juga la seua partida. Els preus en origen han mostrat una forqueta ampla segons calibre, qualitat i si és ecològic o no, amb noves referències de lonja que busquen donar transparència, però amb operacions encara escasses a l’inici de campanya i molta volatilitat vinculada al que passe als grans exportadors mundials. Un dia l’agricultor llig que el 18/19 es paga a l’entorn dels sis euros el quilo amb primes ecològiques, altre dia veu taules amb mitjanes per davall segons empresa compradora i condicions. Mentrestant, al detall, el consumidor paga un preu que pareix no conéixer la paraula baixa. Això és una invitació a organitzar millor la comercialització i a professionalitzar contractes, no una excusa per inflar expectatives. 

La part positiva és que el teixit cooperatiu i privat ha accelerat el processat i, a hores d’ara, la capacitat industrial triplica la producció. És un cinturó de seguretat contra colls d’ampolla, però també un risc de capacitat infrautilitzada si el fruit no arriba a temps o si arribem tots alhora amb la mateixa varietat i calibre. El pistatxo no és una app: té finestres de recol·lecció estretes, necessitat de secat en 24-48 hores i una logística delicada. L’exuberància de plantes noves ha d’anar acompanyada de logística coordinada, calendaris i diversificació varietal i de formats per a no matar el marge amb cues i merma. 

Quan mires més enllà del titular, apareix la pregunta incòmoda: estem construint un sector madur o una bombolla agrària amb packaging verd? Els informes que celebren l’ocupació i el creixement de superfície conviuen amb advertiments sobre dependència d’importacions, dèficits hídrics i sanitat vegetal a contrapeu. El 2025 ha deixat imatges d’eufòria productiva, però també ha recordat que la nostra quota real en el món és encara menuda i que la geopolítica del pistatxo es juga a escala global, amb EEUU, Iran o Turquia marcant el pols i els preus. Per això, el relat èpic ha de donar pas a un pla seriós.

És possible un camí intel·ligent. Pasa per ajustar expectatives i reforçar la base: dades oficials i del sector reconciliades, estadística que integre el que ix per porta de planta i no només el que hi ha plantat en cadastre; recerca aplicada en portaempelts, reg deficitari i patologies; formació massiva per a tècnics i agricultors en gestió integrada i en qualitat postcollita; i una política d’aigua que no siga un power point, sinó un marc estable i amb prioritats clares. Cal també diversificar riscos: varietats, canals de venda, formats de valor afegit i estratègies d’exportació que no depenguen del vent d’un sol mercat. Si el 60% del consum mundial passa per canal hostaleria o processats, el nostre relat no pot ser només “vendre en closca en safata bonica”.

La responsabilitat és de tots. Les administracions han de deixar de fer d’influencers del cultiu i passar a ser àrbitres seriosos: criteris de reg lligats a disponibilitat real, ajudes condicionades a bones pràctiques, assegurances adaptades a l’alternança productiva i al risc sanitari, i controls perquè el “bio” no siga només una etiqueta cara. El sector privat, per la seua banda, ha d’abandonar l’evangelisme comercial i abraçar la traçabilitat, els contractes clars i l’alineament amb la recerca pública. I les cooperatives han de culminar la seua vertebració, evitant duplicar plantes a cada poble, prioritzant eficiència i servei tècnic a peu de parcel·la. 

A tu, que potser estàs pensant a plantar, et toca fer els deures. Llig estudis independents, mira els mapes de sòls, analitza l’aigua que tens i la que tindràs, pregunta què passà en 2024 amb la septòria a la teua comarca i quin és el teu pla si torna a ploure quan no toca. Compta bé els anys d’entrada en producció, el cost de la poda, de l’assecat, dels recanvis i del transport. Fes números en escenaris bons i en roïns i pregunta’t si encara t’ix. El pistatxo pot ser un gran projecte, però només quan es tracta com el que és: un cultiu leños que demana tècnica, paciència i xarxa.

I ara, crida a l’acció. Exigim un observatori de dades del pistatxo amb sèries públiques i auditables, que creue lonjes, processadores i exportacions perquè ningú ven(a) fum. Exigim un pla hídric específic per a cultius llenyosos emergents que premi l’eficiència i penalitze el disbarat, i que blinde el reg d’emergència davant onades de calor sense condemnar aqüífers. Reclamem que la guia de gestió integrada no es quede en PDF i arribe en forma de visites tècniques, alertes fitosanitàries i ajudes per a sensors, cobertes i millores de sòl. Demanem a les lonjes transparència metodològica i a la indústria, contractes tipus amb índexs de qualitat i calendaris de pagament dignes. I posant-nos la samarreta del consumidor, comprem producte ben etiquetat, preguntem d’on ve i no premiem qui confon proximitat amb màrqueting. 

S’ha anat de les mans el pistatxo? S’ha anat quan el convertim en tòtem i deixem d’escoltar el sòl, l’aigua i la ciència. S’ha anat quan confonem hectares amb èxit i preu d’estanteria amb salut del sector. Encara som a temps de fer-ho bé. Que la pròxima foto de collita siga també una radiografia de maduresa. Que darrere de cada quilo de Kerman hi haja dades honestes, aigua ben posada i arbres sans que duren dècades. I que, quan arriben les pròximes pluges intempestives o la pròxima onada de calor, el sector no s’ensorre, sinó que responga com el que diu que és: un projecte de país, no una moda amb closca. 

llegir més