Mireia, Aitana, hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció dels animals. No és la seua força, ni la seua bellesa, ni tan sols la seua capacitat per sobreviure. És la manera com ens miren. Un gos espera darrere d’una porta amb una paciència que els humans hem anat perdent. Un gat observa el món com si no tinguera pressa per entendre’l. Els pardals continuen buscant engrunes entre els nostres passos sense saber res dels nostres problemes. I, tanmateix, quan els contemple, tinc la sensació que ens revelen alguna veritat discreta. Ells habiten la terra sense necessitat de justificar-se. Nosaltres, en canvi, passem la vida explicant qui som.
Vosaltres heu crescut envoltades d’animals, encara que moltes vegades sense adonar-vos-en. Els gats dels carrers, les gavines prop del port, els insectes que apareixen quan arriba la calor, els gossos que passegen amb les seues famílies. Formem part d’una comunitat molt més gran del que solem imaginar. Ens agrada pensar que el món és nostre perquè hem construït cases, carreteres i pantalles, però abans que nosaltres ja hi havia ales, potes, escates i nius. De vegades em preocupa que oblidem aquesta realitat. Quan una societat deixa de mirar els animals, corre el risc de deixar de mirar també una part profunda d’ella mateixa.
Vivim en una època estranya. Mai no hem tingut tanta informació sobre els animals, i al mateix temps mai no hem estat tan allunyats d’ells. Veiem documentals espectaculars, fotografies meravelloses i vídeos constants, però moltes persones passen setmanes sense observar amb calma cap ésser viu que no siga humà. Coneixem el nom d’espècies que viuen a milers de quilòmetres mentre ignorem els ocells que canten sota la nostra finestra. Hi ha una contradicció silenciosa en aquesta manera de viure. Estem connectats amb el planeta a través de les pantalles, però cada vegada més separats del tros de món que tenim davant dels ulls.
Quan era menut, els animals formaven part de la quotidianitat d’una altra manera. No eren una experiència extraordinària ni una activitat de cap de setmana. Eren una presència constant. Potser per això la relació amb ells era més complexa i també més honesta. Es podia estimar un animal sense convertir-lo en un objecte de consum emocional. Hui sembla que oscil·lem entre dos extrems. D’una banda, hi ha qui els tracta com si foren simples eines al servei dels nostres interessos. De l’altra, hi ha qui oblida que continuen sent animals i projecta damunt d’ells totes les necessitats humanes. Entre aquests dos extrems hi ha un espai més humil: el respecte.
Respectar un animal no significa idealitzar-lo. Un llop continua sent un llop. Una gavina no és un personatge amable d’un conte. Un mosquit no deixa de ser molest perquè forme part de la natura. El respecte consistix a acceptar que compartim el món amb formes de vida diferents de nosaltres. No necessiten assemblar-se als humans per meréixer consideració. Aquesta idea sembla senzilla, però canvia moltes coses. Ens obliga a abandonar la comoditat de pensar que tot existeix en funció de les nostres necessitats. Ens recorda que no som el centre de cada història que passa a la Terra.
També hi ha una lliçó d’identitat en aquesta relació. La terra on vivim no és només un paisatge. És una xarxa de vides. El Mediterrani que estimem seria una altra cosa sense les aus que el travessen, sense els peixos que habiten les seues aigües, sense les espècies que han crescut ací durant segles. Quan desapareix un animal, no es perd només una espècie. Es debilita una forma de memòria. El territori es torna un poc més pobre. I nosaltres també. Pot semblar exagerat, però les identitats col·lectives no es construïxen només amb monuments, llengües o banderes. També es construïxen amb silencis, amb paisatges vius i amb presències que donem per fetes.
Mireia, tu encara tens la capacitat meravellosa de preguntar pels animals com si cadascun amagara un secret. Aitana, tu ja comences a entendre que darrere de moltes decisions humanes hi ha interessos, conflictes i contradiccions. Les dos mirades són necessàries. El món es comprén millor quan la curiositat i l’esperit crític caminuen junts. Quan algú parla de natura, convé preguntar-se qui guanya i qui perd amb cada decisió. Quan es construïx un espai nou, quan es transforma un entorn o quan es modifica una costa, sempre hi ha vides que es veuen afectades. També les que no poden votar, ni protestar, ni escriure articles.
De vegades pense que la manera com tractem els animals diu molt més de nosaltres que qualsevol discurs solemne. No perquè siguen éssers perfectes ni perquè nosaltres siguem especialment cruels. Ho diu perquè la relació amb qui és més vulnerable revela coses que les paraules amaguen. Una societat que només respecta allò que li resulta útil acaba convertint la utilitat en l’únic criteri. I quan això passa, el problema ja no afecta només els animals. També acaba afectant les persones. El respecte és un hàbit. O s’exercix de manera ampla i coherent, o acaba reduït a una simple conveniència.
Per això m’agrada que de tant en tant ens aturem a observar. No per obtindre cap lliçó extraordinària ni per convertir cada passeig en una experiència transcendental. Només per recordar que el món és més gran que els nostres horaris. Hi ha vides que continuen quan nosaltres dormim. Hi ha trajectòries que no coneixerem mai. Hi ha animals que creuen el cel mentre nosaltres mirem una pantalla. I encara que no siguen protagonistes de la nostra història, formen part del mateix relat compartit. Viure bé també significa reconéixer aquesta realitat sense necessitat de posseir-la.
Al final, filles meues, crec que els animals ens conviden a una forma de saviesa discreta. Ens recorden que existir no sempre implica destacar. Que ocupar un lloc no significa dominar-lo. Que es pot estar present sense voler controlar-ho tot. Potser aquesta és una de les decisions més importants que prendrem al llarg de la vida: decidir si volem relacionar-nos amb el món des de la possessió o des de la convivència. Jo no tinc una resposta definitiva. Només una intuïció que els anys fan més clara. Cada vegada que un animal ens mira, per un instant breu i silenciós, tenim l’oportunitat de recordar que la vida compartida és sempre més gran que nosaltres.