La màgia del nacionalisme espanyol

Hi ha una curiosa paradoxa en el debat territorial de l'Estat espanyol. Quan algú parla de la Hispanitat, sembla que es referisca a una realitat històrica, cultural i espiritual perfectament assumida. És un concepte que travessa fronteres, engloba pobles molt diversos i pretén establir un vincle comú entre centenars de milions de persones. Ningú no sembla escandalitzar-se quan es parla d'una comunitat hispànica internacional que compartix llengua, història i determinats referents culturals.

Ara bé, quan des d'altres perspectives nacionals es parla de comunitats culturals diferents, les reaccions canvien radicalment. Conceptes com ara els Països Catalans són sovint ridiculitzats o qualificats d'inexistents. El mateix ocorre quan es reivindica la personalitat nacional valenciana més enllà dels límits administratius establits per l'Estat. De sobte, allò que era perfectament acceptable en uns casos passa a ser una fantasia en uns altres.

Des d'una òptica nacionalista valenciana, això no és casualitat. Respon a una determinada manera d'entendre la realitat nacional. El nacionalisme espanyol acostuma a presentar-se com a neutral, com si fóra simplement el sentit comú o l'ordre natural de les coses. Les altres identitats nacionals, en canvi, apareixen etiquetades com a ideologies, reivindicacions o projectes polítics.

Però tota nació és, en gran part, una construcció col·lectiva. Les nacions no naixen de la natura ni apareixen escrites a les muntanyes. Existixen perquè hi ha persones que compartixen una història, una cultura, una llengua, unes institucions o una voluntat de pertinença. Això és cert per a Espanya, per a França, per a Portugal i també per a qualsevol altra comunitat nacional.

La contradicció arriba quan es defensa que la Hispanitat és una realitat evident mentre es nega la possibilitat que altres comunitats culturals o nacionals puguen existir o ser objecte d'estudi, reflexió o reivindicació. En eixe moment, el debat deixa de ser acadèmic o històric i passa a estar condicionat per una posició ideològica concreta.

Des del valencianisme, la qüestió no és negar Espanya ni la seua història. Tampoc negar l'existència d'una comunitat cultural hispànica. El problema apareix quan només una identitat és considerada legítima i totes les altres són tractades com a imaginàries o sospitoses.

La vertadera màgia del nacionalisme espanyol és precisament eixa: aconseguir que siga percebut com una simple descripció de la realitat mentre presenta les altres expressions nacionals com a ideologia. És un exercici d'invisibilitat política extraordinàriament eficaç. Quan una ideologia aconseguix que ningú la veja com a ideologia, ha assolit la seua màxima victòria.

Per això, des d'una perspectiva nacionalista valenciana, el debat no hauria de centrar-se tant en decidir quines identitats existixen i quines no. Hauria de centrar-se en reconéixer que totes les comunitats nacionals són fruit d'uns processos històrics i d'unes voluntats col·lectives. I que cap d'elles, tampoc l'espanyola, té el monopoli de la legitimitat o de la realitat.

Al cap i a la fi, allò sorprenent no és que existisquen diferents maneres d'entendre la identitat. El sorprenent és que alguns encara pensen que només una d'elles és real. La resta, aparentment, serien imaginació. Però la imaginació, de vegades, depén simplement de qui té el poder de definir què és real i què no.

llegir més

Colom, Catalunya i l’Amèrica que (no) parlava català: una reducció a l’absurd

La idea que Colom era català torna de tant en tant, com les modes que ningú sap ben bé per què tornen, però tornen. Té un atractiu curiós: és com afirmar que Shakespeare era d’Alcoi o que Marie Curie era de Xàtiva. Una barreja de desig, orgull i ganes de sacsejar la història perquè siga un poc més nostra. Però si ens prenem el mite seriosament i el portem fins a les últimes conseqüències, el resultat és tan absurd que quasi es converteix en fantasia.

Segons algunes versions del mite, si Colom era català, llavors el seu nom real era Colom, i si era Colom, Catalunya hauria tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica. I si Catalunya haguera tingut un paper central en la descoberta d’Amèrica, llavors Amèrica hauria de parlar català. I ací és on comença el festival de l’absurd.

Imaginem que la llengua del descobridor determina la llengua de tot un continent. A Mèxic, els mariachis cantarien “Per tu plore” en lloc de “Cielito lindo”. A l’Argentina, Messi diria “estic molt content” en lloc de “estoy muy contento”. A Colòmbia, Shakira cantaria “Els malucs no menteixen”. I a Miami, en lloc de “¿Qué bolá, parcero?”, sentiríem “Què passa, criatura?”. Tot molt coherent, clar.

Però si la llengua del descobridor fora determinant, Egipte hauria de parlar grec antic, Austràlia hauria de parlar neerlandés i mig planeta hauria de parlar mongol gràcies a Genguis Khan. Les llengües no funcionen així. Els imperis sí. I Colom, català o no, no era un imperi. Era una persona que navegava amb diners d’un altre.

Si Colom era català, llavors Catalunya hauria sigut la primera potència marítima del món. I si Catalunya haguera sigut la primera potència marítima del món, el Virregnat del Perú s’hauria dit Virregnat del Pirineu, el Riu de la Plata s’hauria dit Riu de la Plata de Vic i el Carib s’hauria dit el Garbí. Les banderes americanes tindrien quatre barres perfectament simètriques, perquè si no estan ben alineades, el poble català s’inquieta. I encara més: hi hauria castells humans a Machu Picchu, correfocs a Nova York, sardanes a l’avinguda Paulista i calçotades a l’Argentina, amb discussions apassionades sobre si el romesco és millor amb ametla o amb avellana.

Si la cultura catalana haguera arrelat a Amèrica, la gastronomia mundial seria completament diferent. A Mèxic, els tacos serien tacos amb pa amb tomaca. A Veneçuela, l’arepa seria arepa amb allioli. A Xile, el pisco sour seria pisco amb ratafia. I a Cuba, el mojito seria mojito amb moscatell. El món hauria descobert el pa amb tomaca tres segles abans, i això sí que seria una revolució global.

Si acceptem el mite de Colom català, podem seguir estirant el fil fins a l’absurd total. Cervantes seria de Lleida. Leonardo da Vinci seria de Figueres, i Dalí només el copiava. Napoleó seria de Reus. I la muralla xinesa l’haurien construïda uns paletes de Tarragona que passaven per allí i van decidir que quedaria mona. Si acceptem un mite sense proves, podem acceptar-los tots, i la història es converteix en un fanfic gegant.

La realitat és menys èpica però més interessant. La teoria de Colom català és una hipòtesi minoritària sense suport documental sòlid. La majoria d’historiadores i historiadors coincideixen que Colom era genovés, encara que hi ha debat sobre detalls biogràfics. El que sí que és segur és que Colom navegava per Castella, que les conquestes les van fer persones al servei de la Corona de Castella, que les institucions que es van imposar eren castellanes i que la llengua que es va expandir va ser el castellà. No perquè fora millor o pitjor, sinó perquè era la llengua del poder. I el poder, no la llengua materna d’una persona que navega, és el que determina la història.

Portar el mite al límit ens ajuda a veure com d’absurda és la idea que una sola persona, per molt catalana que fora, podria haver canviat el destí lingüístic d’un continent sencer. Les llengües no s’imposen per accident, sinó per estructures polítiques, militars i econòmiques. Així que sí, podem jugar amb el mite, podem imaginar un món on a Mèxic es diga “què vols, criatura?” i on a Buenos Aires es balle sardana en lloc de tango. Però la història real és més complexa, menys èpica i molt més fascinant.

llegir més

12 d’Octubre, res a celebrar

Cada any, el 12 d’octubre és presentat oficialment com una jornada d’unitat nacional, d’orgull col·lectiu i de commemoració d’un fet que hauria canviat la història del món: l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica en 1492. Desfilades militars, banderes als balcons i discursos institucionals omplin l’espai públic amb un relat que posa l’accent en la grandesa de la monarquia hispànica i en la projecció internacional de la cultura espanyola. Tanmateix, per a moltes persones, aquesta data no és motiu de celebració. Ben al contrari, és un dia que convida a la reflexió crítica sobre un passat marcat per la conquesta, la colonització i el sofriment de milions de persones.

La idea que el 12 d’octubre siga una festa nacional parteix d’una visió molt concreta de la història. És la visió dels vencedors, dels imperis i dels qui van escriure els relats oficials. Però tota efemèride té múltiples lectures, i allò que per a uns representa una gesta històrica, per a altres simbolitza el començament d’una tragèdia. Quan Colom va arribar a les terres americanes, no va descobrir un continent buit. Amèrica estava habitada per civilitzacions amb les seues pròpies llengües, religions, sistemes polítics i formes d’organització social. Pobles com els asteques, els maies, els inques i molts altres van veure alterades les seues vides de manera irreversible a conseqüència de l’arribada dels europeus.

Durant segles, els llibres d’història van parlar del «Descobriment d’Amèrica» com si aquell territori haguera estat esperant ser trobat. Però cada vegada més historiadors i moviments socials qüestionen aquest concepte perquè invisibilitza l’existència dels pobles indígenes. Ningú no pot descobrir allò que ja està habitat. Per això, moltes veus prefereixen parlar d’encontre, de contacte entre continents o, directament, de conquesta i colonització.

És evident que l’arribada dels europeus va tindre conseqüències profundes i diverses. Es van produir intercanvis culturals, econòmics i científics que van transformar el món. Però també és cert que aquest procés va anar acompanyat de guerres, explotació, esclavitud i destrucció cultural. Milions de persones van morir a causa de la violència, les malalties portades d’Europa i les condicions imposades pels colonitzadors. Negar aquesta realitat o relegar-la a una nota a peu de pàgina és una forma de falsejar la història.

Els defensors de la celebració solen argumentar que no hem de jutjar el passat amb els valors del present. És una afirmació parcialment certa: les societats de fa cinc-cents anys funcionaven amb lògiques diferents. Tanmateix, això no significa que hàgem d’idealitzar el passat o convertir-lo en un símbol de glòria nacional. Comprendre un context històric no implica justificar-lo. Podem estudiar els esdeveniments amb rigor i, al mateix temps, reconéixer les injustícies que es van produir.

A més, resulta significatiu que la principal celebració del 12 d’octubre a Espanya siga una desfilada militar. Aquest fet reforça una visió de la història associada al poder, a la força i a la idea d’una nació construïda a través de conquestes. En una societat democràtica i plural, potser seria més pertinent dedicar aquesta jornada a la reflexió històrica, al diàleg intercultural i al reconeixement de totes les víctimes dels processos colonials.

També és necessari recordar que la identitat dels pobles no es construeix únicament a partir dels èxits. Les societats madures són aquelles capaces d’assumir les seues llums i les seues ombres. Alemanya no amaga el seu passat nazi; Sud-àfrica continua reflexionant sobre les conseqüències de l’apartheid; molts països debaten obertament sobre episodis traumàtics de la seua història. Espanya tampoc hauria de tindre por de revisar críticament el seu passat imperial.

Per altra banda, el 12 d’octubre també genera incomoditat entre sectors que no se senten representats per una concepció uniforme de l’Estat. En territoris amb una forta identitat pròpia, com el País Valencià, Catalunya, Euskadi o Galícia, hi ha persones que perceben aquesta festivitat com una expressió d’un nacionalisme estatal que sovint ignora la diversitat interna. La pluralitat de sentiments identitaris és una realitat que difícilment pot encaixar en una celebració presentada com a símbol unificador.

Aquesta mirada crítica no implica odiar Espanya ni rebutjar la llengua o la cultura compartides amb milions de persones arreu del món. De fet, la riquesa cultural de l’espai hispanoparlant és innegable. El problema apareix quan es pretén convertir un episodi històric complex en una celebració acrítica. Les llengües, les tradicions i les aportacions culturals poden ser valorades sense necessitat d’exaltar processos de dominació.

Cada vegada més ciutats i institucions d’Amèrica han optat per replantejar el significat del 12 d’octubre. Algunes han substituït les antigues denominacions per altres com Dia de la Resistència Indígena, Dia dels Pobles Originaris o Dia de la Diversitat Cultural. Aquestes iniciatives no pretenen esborrar la història, sinó ampliar-la, incorporant perspectives que durant segles han estat silenciades.

Potser la qüestió fonamental és aquesta: què celebrem exactament el 12 d’octubre? Si celebrem la trobada entre pobles, hauríem de reconéixer també els seus costos humans. Si celebrem la projecció cultural, hauríem d’escoltar les cultures que van ser marginades. Si celebrem la història, hauríem d’acceptar-la en tota la seua complexitat.

Per això, moltes persones consideren que el 12 d’octubre no és una data per a la celebració festiva. No perquè vulguen reescriure el passat, sinó perquè aspiren a comprendre’l millor. La memòria històrica no ha de servir per construir mites gloriosos, sinó per fomentar una ciutadania crítica, conscient i respectuosa amb la diversitat.

En definitiva, per a qui observa aquesta jornada des d’una perspectiva crítica, el 12 d’octubre és molt més un dia de memòria que de festa. Un dia per recordar que darrere dels grans relats nacionals hi ha veus que sovint no han estat escoltades. Un dia per reflexionar sobre les conseqüències de la colonització, sobre la dignitat dels pobles que van resistir i sobre la necessitat de construir un futur basat en el respecte mutu. Per a moltes persones, per tant, el 12 d’octubre és, senzillament, res a celebrar i molt a pensar.

llegir més

Darío Moreno davant de 2027: continuïtat, necessitat o falta de relleu al PSPV de Sagunt

La decisió de Darío Moreno de tornar a encapçalar la candidatura del PSPV-PSOE a l'Alcaldia de Sagunt el 2027 no ha sorprés ningú. L'actual alcalde, que governa la ciutat des de 2019 i va ser reelegit el 2023, ha comunicat oficialment la seua intenció d'optar a un tercer mandat consecutiu al capdavant del consistori saguntí. En el seu anunci va defensar la transformació experimentada per la ciutat durant aquests anys i va manifestar la seua voluntat de continuar liderant el projecte socialista.

Tanmateix, més enllà de l'anunci oficial, la decisió obri una sèrie d'interrogants polítics sobre la situació real de Moreno dins del partit i sobre les perspectives electorals del PSPV en una ciutat que travessa un dels moments més decisius de la seua història recent.

## L'alcalde de la transformació industrial

És innegable que la imatge política de Darío Moreno ha quedat lligada al procés d'industrialització que viu Sagunt. Durant els seus mandats s'ha consolidat la implantació de la gigafactoria de bateries impulsada pel Grup Volkswagen i s'han projectat importants inversions vinculades a Parc Sagunt i al desenvolupament logístic i industrial del municipi.

El mateix alcalde utilitza aquest argument com una de les bases de la seua candidatura, defensant que Sagunt s'ha situat al mapa de les grans inversions i que ara el repte consisteix a convertir aquest creixement econòmic en benestar per a la ciutadania.

L'estratègia és lògica. En política municipal resulta molt més senzill demanar un nou mandat quan es pot presentar la gestió com una obra encara inacabada. Moreno intentarà convéncer el veïnat que ell va iniciar una transformació històrica i que necessita quatre anys més per a culminar-la.

## L'ombra del desgast després de huit anys de govern

No obstant això, qualsevol alcalde que aspire a un tercer mandat s'enfronta a un fenomen inevitable: el desgast.

L'any 2027, Moreno acumularà huit anys al capdavant de l'Ajuntament. Durant aquest temps haurà hagut de gestionar tant els èxits com els problemes quotidians d'una ciutat de més de 70.000 habitants.

Les grans inversions generen il·lusió, però també expectatives. Els veïns i les veïnes voldran comprovar si l'arribada d'empreses es tradueix efectivament en ocupació local, millors infraestructures, habitatge assequible i serveis públics reforçats. Si la percepció ciutadana és que el creixement econòmic beneficia uns pocs o avança més lentament del que s'esperava, l'oposició trobarà un espai polític important per a créixer.

Per això, les eleccions de 2027 podrien convertir-se en una avaluació directa de la gestió de Moreno més que en una confrontació ideològica clàssica.

## Existeix preocupació per una possible pèrdua de suport electoral?

Encara que no existeixen enquestes públiques recents que permeten afirmar que el PSOE perdrà regidors a Sagunt, tampoc es pot ignorar que els cicles polítics canvien. El 2023 el PSOE va obtindre 12 regidors i es va quedar a un de la majoria absoluta.

Mantindre aquest nivell de representació durant tres eleccions consecutives és una tasca complicada. L'oposició intentarà presentar els problemes derivats del creixement urbà, la mobilitat, l'habitatge o els serveis públics com a conseqüència d'una gestió insuficient.

Des d'aquesta perspectiva, l'anunci de candidatura realitzat amb antelació també pot interpretar-se com una demostració de fortalesa. El missatge és clar: el PSPV té candidat, el lideratge està definit i no existeix debat intern sobre qui ha d'encapçalar el projecte.

## Influeix la situació interna del PSOE?

Una qüestió que acostuma a aparéixer en els corrillos polítics és si la continuïtat de Moreno respon al fet que el PSPV autonòmic no compta amb ell per a responsabilitats superiors o, fins i tot, si determinades polèmiques poden haver frenat una possible carrera política fora de Sagunt.

Tanmateix, la informació pública disponible no apunta en aquesta direcció. Al contrari, Moreno ha mantingut una presència rellevant dins de l'organització socialista i el 2025 va presentar la seua candidatura per a liderar el PSPV del Camp de Morvedre.

Tampoc no existeixen informacions públiques rellevants que el situen com a investigat en causes de corrupció que expliquen un suposat bloqueig polític dins del partit.

Ara bé, sí que cal assenyalar que alguns assumptes han generat controvèrsia política. Entre ells destaca l'admissió a tràmit per part de l'Agència Valenciana Antifrau d'una denúncia presentada per Vox sobre la instal·lació de banderoles publicitàries vinculades al centre comercial L'Epicentre en terrenys municipals. La investigació es troba en fase inicial i l'admissió a tràmit no implica responsabilitat ni irregularitat acreditada, però és un element que previsiblement formarà part del debat polític durant els pròxims mesos.

Per això, sostenir que Moreno torna a presentar-se perquè el PSOE no el vol en altres responsabilitats manca, actualment, d'una base objectiva coneguda.

## La hipòtesi més sòlida: no hi ha un relleu clar

Si hi ha una explicació que sembla especialment consistent és l'absència d'una alternativa interna clarament més forta.

Els partits polítics rarament substitueixen un alcalde que guanya eleccions, conserva visibilitat pública i manté el control de l'organització local. Moreno reuneix aquestes tres condicions. És la cara més coneguda del socialisme saguntí, ocupa l'alcaldia des de 2019 i continua sent una de les figures més rellevants del PSPV a la comarca.

A més, no ha aparegut públicament cap dirigent socialista local capaç de disputar-li aquest lideratge amb possibilitats reals. Quan una organització es troba en aquesta situació, la continuïtat sol imposar-se com la decisió menys arriscada.

Dit d'una altra manera, per al PSPV resulta més segur presentar-se amb un alcalde conegut i consolidat que obrir una transició que podria generar incertesa entre militants i votants.

## Unes eleccions convertides en un referèndum sobre Darío Moreno

La candidatura de 2027 té una característica singular: serà difícil separar el resultat electoral de la figura de l'actual alcalde.

Després de huit anys de govern, el debat ja no girarà tant al voltant de promeses futures com sobre el balanç de gestió. La ciutadania avaluarà si Sagunt està millor que el 2019, si el creixement econòmic ha millorat la seua qualitat de vida i si la ciutat ha sabut aprofitar l'oportunitat històrica derivada de les inversions industrials.

Per això, l'elecció es pot resumir en una pregunta senzilla: **mereix Darío Moreno un tercer mandat?**

Si la majoria dels veïns i veïnes respon afirmativament, el PSPV tornarà a partir com a favorit. Si, per contra, s'instal·la la sensació d'esgotament o d'expectatives incomplides, l'oposició disposarà d'una oportunitat que no ha tingut des de l'arribada de Moreno a l'alcaldia.

En definitiva, més que unes eleccions sobre partits, Sagunt sembla dirigir-se cap a unes eleccions sobre un nom propi. I aquest nom és Darío Moreno.

llegir més

Per què sempre curar i tan poc previndre?

Quan una persona es trenca una cama, ningú qüestiona la necessitat de posar barreres de seguretat, senyalitzar zones perilloses o promoure hàbits que reduïsquen accidents. En canvi, quan parlem de salut mental, sembla que la prevenció siga una qüestió secundària. El sistema se centra a reparar els danys quan aquests ja s'han produït.

Aquesta manera d'actuar té un cost immens. No només econòmic per a les administracions públiques, sinó també personal, familiar i comunitari. Una crisi de salut mental no afecta únicament qui la pateix. Impacta en les relacions, en el rendiment acadèmic, en el treball, en la convivència i, en els casos més greus, pot arribar a provocar situacions irreparables.

La paradoxa és evident. Sabem que existeixen factors de risc. Coneixem els efectes de la soledat no desitjada, de la precarietat laboral, de l'assetjament escolar, de la pressió social, de la hiperconnexió digital i de la falta de suport emocional. També sabem quins factors protegeixen: xarxes socials sòlides, comunitats cohesionades, esport, cultura, educació emocional i accés fàcil a serveis psicològics. Si disposem d'aquest coneixement, per què continuem arribant tard?

Una de les raons és cultural. Històricament hem considerat la salut mental com un assumpte privat. Es demanava resistència, capacitat de sacrifici i silenci. Encara avui moltes persones senten vergonya de reconéixer que no es troben bé emocionalment. Aquesta cultura del "ja se't passarà" o del "has de ser fort" dificulta la detecció precoç dels problemes.

També existeix una raó política. La prevenció dona resultats a llarg termini, mentre que la política sovint funciona amb horitzons electorals de quatre anys. Construir una comunitat més resilient, educar emocionalment des de la infància o reforçar els vincles socials pot tardar anys a mostrar resultats. Però quan aquests arriben, són profunds i duradors.

L'escola és probablement el millor exemple. Durant dècades s'ha prioritzat la transmissió de coneixements acadèmics, mentre que les competències emocionals han quedat en segon pla. Tanmateix, aprendre a gestionar la frustració, identificar emocions o resoldre conflictes és tan important per a la vida com dominar les matemàtiques o la gramàtica.

Passa una cosa semblant en l'àmbit laboral. Moltes empreses ofereixen suport quan un treballador ja està esgotat, ansiós o de baixa. Poques revisen de manera profunda les causes que provoquen eixe malestar: càrregues excessives, manca de conciliació, objectius inassolibles o entorns laborals tòxics.

La prevenció tampoc consisteix únicament a contractar més psicòlegs. És una qüestió transversal. Significa urbanisme que facilite la convivència, habitatge digne, polítiques contra la pobresa, espais culturals accessibles, esport de base i comunitats capaces d'acompanyar les persones abans que arriben al límit.

Cal canviar la pregunta. En lloc de preguntar-nos com tractarem els problemes de salut mental del futur, hauríem de preguntar-nos quines decisions estem prenent hui per evitar-los. Igual que vacunem per previndre malalties o eduquem per evitar accidents, hauríem d'invertir molt més en construir benestar emocional.

Curar és imprescindible. Ningú ho discuteix. Però una societat intel·ligent entén que la millor intervenció és aquella que evita el sofriment abans que aparega. La salut mental no hauria de ser una política de reparació, sinó una política de prevenció.

Perquè arribar a temps sempre és millor que arribar tard. I en salut mental, massa vegades arribem quan el mal ja està fet.

llegir més