Tots Sants, Totes les Santes i la memòria dels qui ens precediren

L'1 de novembre és una data marcada en roig al calendari dels valencians. És una jornada de flors als cementeris, de retrobaments familiars, de records compartits i de silencis respectuosos davant les tombes dels qui ja no estan amb nosaltres. Però la festivitat de Tots Sants és molt més que una tradició religiosa. És una expressió cultural que ens connecta amb les nostres arrels, amb la nostra història i amb la necessitat profundament humana de mantindre viva la memòria.

En una societat cada vegada més accelerada, on les notícies es consumeixen a gran velocitat i les modes canvien constantment, Tots Sants representa una pausa obligada per mirar cap arrere. És un dia que ens recorda que som el resultat de moltes generacions que ens han precedit i que la memòria col·lectiva no es construïx només amb grans esdeveniments històrics, sinó també amb les vides anònimes de persones corrents.

## La festa de totes les persones bones

Tradicionalment, la festivitat de Tots Sants naix amb la voluntat d'honrar totes aquelles persones que han viscut una vida exemplar, conegudes o desconegudes. Amb el temps, la celebració es va convertir també en un moment per recordar familiars i amics difunts.

Per això, durant generacions, les famílies valencianes han mantingut el costum de visitar els cementeris, netejar els nínxols, portar rams de flors i compartir records. No es tracta únicament d'un acte religiós. És, sobretot, un exercici de gratitud.

Visitar la tomba d'un avi, d'una mare o d'un amic és una manera de dir-los que continuen presents en la nostra vida. Potser ja no podem escoltar la seua veu, però les seues paraules continuen ressonant en nosaltres. Potser ja no podem abraçar-los, però moltes de les nostres decisions continuen influïdes pel que ens van ensenyar.

## Quan els cementeris s'omplien de vida

Paradoxalment, hi ha pocs dies en què els cementeris estiguen tan plens de vida com Tots Sants.

Els passadissos s'omplin de persones que compartixen anècdotes, recorden episodis familiars i expliquen als més joves qui eren aquelles persones els noms de les quals apareixen gravats sobre el marbre. És una transmissió de memòria entre generacions.

Fa no massa dècades, encara era habitual que els majors contaren històries dels avantpassats. Els xiquets aprenien qui havia emigrat, qui havia superat una guerra, qui havia treballat tota la vida al camp o qui havia contribuït a construir el poble tal com hui el coneixem.

Aquelles històries constituïen una escola de vida que complementava qualsevol llibre de text.

## La memòria davant l'oblit

Vivim en una època caracteritzada per l'excés d'informació i, al mateix temps, per una gran fragilitat de la memòria. Coneixem al detall l'última polèmica viral però sovint ignorem aspectes essencials de la nostra pròpia història familiar.

Tots Sants ens convida precisament a lluitar contra aquest oblit.

Quan una persona mor físicament, deixa darrere seu objectes, fotografies i documents. Però allò que realment corre el risc de desaparèixer són els records. Quan ningú ja no conta les seues històries, una part d'aquella vida es perd per sempre.

Per això resulta tan important transmetre als més joves el valor de la memòria. No per viure ancorats en el passat, sinó per comprendre millor qui som.

## Entre la tradició i la modernitat

És cert que les formes de celebrar aquesta festivitat han canviat. Les noves generacions conviuen amb influències culturals globals com Halloween, les xarxes socials han modificat la manera de relacionar-nos i les famílies ja no sempre viuen al mateix poble.

Tanmateix, això no significa que Tots Sants haja perdut la seua vigència.

Al contrari. Potser mai com ara ha sigut tan necessari reivindicar espais de record i reflexió. En una societat que exalta permanentment la joventut, la novetat i la immediatesa, una jornada dedicada a recordar els qui ens han precedit adquireix un valor extraordinari.

No es tracta de triar entre tradició i modernitat. Es tracta d'entendre que les societats necessiten rituals que els ajuden a gestionar l'absència, el dol i la memòria.

## Totes les santes anònimes

Quan parlem de Tots Sants solem imaginar grans figures religioses, però també podem interpretar la festivitat des d'una perspectiva més humana.

Al capdavall, les nostres famílies estan plenes de "santes" i "sants" anònims. Dones i homes que dedicaren la seua vida a cuidar els altres, a treballar incansablement perquè els seus fills tingueren oportunitats o a ajudar els veïns sense esperar res a canvi.

Aquella àvia que va sostenir tota una família en temps difícils. Aquell llaurador que va treballar el camp fins a l'últim dia. Aquella mestra que va educar diverses generacions. Aquella infermera que va cuidar centenars de persones. Aquell pare que va renunciar a molts dels seus somnis perquè els seus fills pogueren complir els seus.

Potser mai apareixeran als llibres d'història, però formen part del patrimoni moral de la nostra societat.

## Una lliçó per al futur

Tots Sants no parla només dels morts. També parla dels vius.

Ens recorda que, algun dia, nosaltres també serem recordats per les generacions futures. La pregunta no és quants anys viurem ni quantes possessions acumularem. La pregunta és quina petjada deixarem.

Les persones passen, però els seus valors poden romandre. La generositat, l'esforç, la solidaritat, l'honradesa o el compromís amb la comunitat continuen vius quan algú els practica després d'haver-los aprés d'altres.

Per això, l'1 de novembre és molt més que una visita al cementeri o una data marcada al calendari. És una oportunitat per agrair, recordar i reflexionar.

Perquè mentre hi haja algú que pronuncie els seus noms, que conserve les seues fotografies o que conte les seues històries, aquelles persones no desapareixeran del tot.

I potser aquesta és la gran lliçó de Tots Sants i de Totes les Santes: que la memòria és la forma més humana de vèncer l'oblit.

llegir més

La Nit de Bruixes també era nostra

Cada any, quan arriba Halloween, reapareix el debat entre qui defensa la festa com una expressió cultural global i qui la considera una invasió de costums alienes. La realitat és més complexa. Tots els pobles han tingut històries de por vinculades a la tardor, a la mort i als canvis d'estació. Els valencians també.

La proximitat de Tots Sants i del Dia dels Difunts sempre va estar envoltada de creences populars. Era el temps de recordar els morts, d'encendre llums per les ànimes i de contar històries al voltant del foc. Les nits es feien més llargues, els camps quedaven buits després de les collites i la imaginació omplia els silencis.

Abans que arribaren els zombis de Hollywood o els vampirs de les plataformes audiovisuals, les nostres àvies ja advertien dels éssers que rondaven pels camins, les sèquies i les muntanyes valencianes.

# Els monstres valencians oblidades

La mitologia valenciana està poblada de criatures que podrien competir perfectament amb qualsevol personatge de Halloween.

Qui no ha sentit parlar del Butoni? Aquell ésser indescriptible que apareixia quan els xiquets es portaven malament. La seua gran força era precisament no tindre una forma definida. Podia convertir-se en qualsevol cosa. Era el monstre perfecte perquè cada infant imaginava la seua versió particular.

També trobem l'Home del Sac, figura estesa per tota la península però profundament arrelada en els nostres pobles. Segons la tradició, recorria els carrers buscant menuts despistats per emportar-se'ls dins d'un sac.

A les terres valencianes apareixen igualment llegendes sobre dones misterioses associades a fonts, barrancs o coves. Les encantades formen part d'un imaginari mediterrani fascinant, situades a mig camí entre la bellesa sobrenatural i el perill.

I què dir dels dimonis? La cultura valenciana està plena d'ells. Des de les representacions festives dels correfocs fins a les llegendes populars de pobles i masies. Els nostres dimonis no sempre eren éssers absolutament malvats. Sovint eren personatges entremaliats, símbols dels temors humans davant allò desconegut.

# Un patrimoni cultural desaprofitat

Resulta paradoxal que els nostres xiquets coneguen perfectament personatges creats a milers de quilòmetres de distància i, en canvi, ignoren completament què és el Butoni.

No es tracta de rebutjar Halloween. Les cultures evolucionen i es barregen constantment. El problema apareix quan oblidem allò que és nostre. Quan els referents externs ocupen tot l'espai i les històries locals desapareixen.

Pensem per un moment en el potencial educatiu d'aquest patrimoni. Les escoles podrien aprofitar la setmana de Tots Sants per recuperar contes tradicionals valencians. Les biblioteques podrien organitzar sessions dedicades als monstres i llegendes del territori. Els ajuntaments podrien impulsar activitats que combinaren diversió i divulgació cultural.

No seria una batalla contra Halloween, sinó una oportunitat perquè Halloween parlara també en valencià.

# Les xarxes socials i l'oportunitat de recuperar la tradició

Curiosament, internet, sovint acusada d'uniformitzar la cultura, també pot convertir-se en una aliada. Cada vegada hi ha més il·lustradors, escriptors i creadors de contingut interessats a recuperar personatges de la mitologia valenciana.

Les noves generacions consumeixen històries de manera diferent. Potser el Butoni no tornarà en forma de rondalla contada a la vora del foc. Però podria fer-ho mitjançant còmics digitals, videojocs, podcasts o vídeos curts.

Les tradicions que sobreviuen no són les que es conserven intactes dins d'una vitrina. Són les que saben adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.

# Una nit per mirar cap a casa

El 31 d'octubre podem disfressar-nos, decorar les cases i gaudir d'una festa que cada any desperta més interés. Però també podem aprofitar l'ocasió per recordar que les nostres terres ja estaven habitades per monstres molt abans que arribaren les carabasses americanes.

El Butoni continua esperant en algun racó de la memòria col·lectiva. Les encantades encara habiten les llegendes que resistixen al pas del temps. Els dimonis valencians continuen dansant en les festes populars. I les històries que atemorien els nostres avantpassats encara tenen molt a dir-nos.

Potser el vertader repte de la Nit de Bruixes no és decidir entre Halloween o tradició valenciana. Potser la qüestió és si serem capaços de conservar una part fonamental del nostre imaginari abans que desaparega engolida per la globalització.

Perquè els pobles que obliden els seus monstres acaben oblidant també una part de la seua ànima. I això sí que fa por.

llegir més

Vendre el futur o reservar-lo? Per què el sòl municipal ha de continuar sent públic

La polèmica oberta al voltant de la possible venda d'un solar municipal per a la construcció d'uns 300 habitatges no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, una decisió sobre quin model de ciutat volem per a les pròximes dècades. I davant d'eixa disjuntiva, cada vegada sembla més evident que el sòl públic hauria de continuar sent públic.

Sagunt i Port de Sagunt viuen un moment de transformació sense precedents. La implantació de la gigafactoria, el desenvolupament de Parc Sagunt i l'arribada de noves inversions han provocat una forta pressió sobre el mercat immobiliari. Els preus de l'habitatge han crescut de manera accelerada i la demanda continua augmentant. El preu mitjà de venda al Port de Sagunt ja supera els 2.000 euros per metre quadrat, amb pujades anuals superiors al 20 % en alguns períodes.

Davant aquesta realitat, és comprensible que es plantege construir més habitatges. Ningú discuteix que calen vivendes. El que sí que és discutible és que per aconseguir-ho es venguen alguns dels pocs grans terrenys municipals que encara queden disponibles.

La pregunta és molt simple: què necessitaran les 300 noves famílies que eventualment arriben a aquest sector?

Necessitaran escoles, zones verdes, espais esportius, centres socials, biblioteques, aparcaments, espais per a associacions, itineraris per a vianants i serveis públics de proximitat. Una ciutat no són només edificis. Una ciutat és també la xarxa d'espais públics que permeten conviure, relacionar-se i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Durant massa anys l'urbanisme espanyol va cometre l'error de pensar que el desenvolupament consistia únicament a construir habitatges. Després arribaren els problemes: barris sense equipaments suficients, falta d'aparcament, escassetat de zones verdes i serveis saturats. Hui sabem que el creixement urbà ha d'anar acompanyat de planificació i de reserves públiques de sòl.

Per això resulta difícil entendre que un ajuntament es desprenga voluntàriament d'un actiu estratègic just en el moment en què les necessitats futures són més incertes i més grans que mai.

Un solar municipal no és només un terreny. És una oportunitat.

Pot ser una gran zona verda. Pot ser un complex esportiu. Pot albergar un centre cultural. Pot convertir-se en habitatge públic de lloguer assequible. Pot ser un aparcament dissuasiu. Pot acollir serveis que hui ni tan sols imaginem però que d'ací a vint anys seran imprescindibles.

Quan un ajuntament ven un solar públic, no només ingressa uns diners. També renuncia per sempre a totes les opcions alternatives que eixe espai podia oferir.

I ací apareix una qüestió fonamental: quin és el valor real del sòl públic?

Si analitzem únicament el seu valor econòmic, la venda pot semblar atractiva. Però el valor social d'un terreny municipal és molt superior al preu que puga pagar qualsevol promotor. Els diners de la venda s'esgoten. El patrimoni públic, en canvi, continua servint a diverses generacions.

A més, en un mercat immobiliari tan tensionat com l'actual, la pregunta és inevitable. Si es construïxen 300 habitatges nous, seran realment accessibles per als joves del municipi? O acabaran formant part d'un mercat cada vegada més especulatiu?

Els preus que es veuen actualment a la zona de Los Metales i altres barris pròxims oscil·len en molts casos entre els 2.000 i els 3.000 euros per metre quadrat.  Això significa que una vivenda mitjana de 100 metres quadrats pot superar fàcilment els 200.000 o 250.000 euros.

Per tant, vendre sòl públic no garanteix necessàriament una solució al problema de l'accés a l'habitatge. El que sí garanteix és la pèrdua d'un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la ciutadania.

Hi ha alternatives.

Molts municipis europeus han optat per mantindre la propietat pública del sòl i desenvolupar habitatge assequible mitjançant concessions o fórmules de dret de superfície. Així s'aconseguix construir vivendes sense perdre el control del terreny.

També es podria estudiar la creació de nous equipaments que compensaren la pressió urbanística prevista. Si el Port de Sagunt continua creixent, serà necessari multiplicar les inversions en infraestructures, sanitat, educació, esport i cultura. La pròpia Iniciativa Porteña ha reclamat reiteradament més infraestructures i serveis associats al creixement industrial i residencial. 

Dins d'eixe debat, resulta legítim preguntar-se si aquest solar podria haver servit per materialitzar alguns dels projectes públics que diferents formacions han defensat al llarg dels anys per al municipi i per al Port.

Perquè les ciutats intel·ligents no són les que venen tots els seus terrenys. Són les que saben reservar espais per al futur.

Cada generació té la responsabilitat de pensar més enllà de la immediatesa. Els responsables públics no administren patrimoni propi; administren béns que pertanyen a tots els veïns, als actuals i als que encara han de vindre.

Quan es ven un solar municipal pot ingressar-se una quantitat important en les arques públiques. Però quan es conserva, es manté una ferramenta indispensable per a construir una ciutat millor.

Per això la qüestió no és si hui es poden construir 300 habitatges.

La qüestió és si d'ací a trenta anys els veïns lamentaran que aquell terreny que podia haver sigut un gran equipament públic, una zona verda o un projecte de ciutat acabara convertit simplement en una operació immobiliària més.

El creixement és necessari. L'habitatge és necessari. Però també ho són els espais públics, els serveis i la capacitat de decidir el nostre futur.

Perquè allò que és públic no és un obstacle per al desenvolupament. És la garantia que el desenvolupament continue estant al servei de la ciutadania.

I una vegada venut el sòl públic, ja no hi ha marxa enrere. Els diners desapareixen. El terreny, també. Però les necessitats de la ciutat continuen creixent. Per això, davant del dubte, la millor decisió és clara: conservar el patrimoni de tots i mantindre aquest solar en mans públiques.

llegir més

El dia que recordem els qui continuen amb nosaltres

Mireia, Aitana, arriba un moment de l’any en què els cementeris s’omplin de flors, els carrers semblen una mica més silenciosos i moltes famílies fan un viatge que no apareix als mapes. És el dia de Tots Sants. Quan era menut, em pensava que era una festa dedicada als morts. Amb els anys he entés que és una mica més complexa. Potser és un dia dedicat als vius. Als qui continuem ací intentant entendre què fer amb l’absència. Als qui busquem la manera de mantindre presents les persones que ja no poden asseure’s a taula amb nosaltres. Perquè hi ha persones que se’n van, però hi ha afectes que es neguen a desaparèixer del tot.

Vivim en una època que parla molt de la joventut, de la novetat i de la velocitat. Tot sembla orientat cap al que acaba d’arribar. Però Tots Sants ens obliga a girar el cap cap arrere durant un instant. No per quedar-nos atrapats en la nostàlgia, sinó per recordar que som una continuïtat. Ningú naix del no-res. Cada vida està feta de moltes altres vides. Les paraules que utilitzem, els costums que mantenim, les receptes que arriben a la taula, les històries que repetim sense adonar-nos-en, tot això ve de persones que ens van precedir. De vegades pense que la memòria és una forma d’humilitat. Ens recorda que no som el principi de res.

Mireia, tu encara mires els cementeris amb una curiositat innocent. Les làpides et semblen noms d’un llibre enorme. Aitana, tu ja intuïxes que darrere de cada nom hi ha una història irrepetible. Les dos teniu una part de la veritat. Un cementeri és, al mateix temps, una col·lecció de noms i una col·lecció de vides. Quan passegem entre els nínxols, no recorrem només un espai físic. Caminem entre decisions, esperances, fracassos, alegries i lluites. Cada persona que descansa allí va pensar que el futur existiria sense ella. I tenia raó. Ara nosaltres ocupem aquest tros de temps que abans van ocupar uns altres.

La mort és una realitat que la nostra societat intenta mantindre lluny de la mirada. Preferim parlar de quasi qualsevol altra cosa. La disfressem amb eufemismes, la convertim en un assumpte privat i intentem continuar com si no existira. Però la mort és una de les poques certeses compartides per totes les persones. Ignorar-la no la fa desaparéixer. Només la torna més estranya quan apareix. Potser per això tradicions com Tots Sants continuen tenint sentit, fins i tot per a qui les viu des d’una perspectiva diferent de la religiosa. Perquè ens oferixen un espai per mirar de cara una realitat que forma part de la vida.

La nostra terra valenciana ha conservat durant generacions una manera particular de relacionar-se amb la memòria. Les visites al cementeri, les flors, les converses familiars, els records compartits. No es tracta només d’un costum. És una forma de preservar vincles. Mentre una persona és recordada, continua ocupant un lloc en el món. No de la mateixa manera que abans, però sí d’una manera profunda i discreta. Les identitats col·lectives també es construïxen així. No només amb allò que celebrem, sinó també amb allò que decidim no oblidar. Una societat que perd la memòria acaba perdent una part de la seua capacitat per entendre’s a ella mateixa.

De vegades pense que el record és una responsabilitat. No una càrrega pesada, sinó una forma de gratitud. Recordar no significa idealitzar. Les persones que ens han precedit no eren perfectes. Tenien contradiccions, errors i limitacions, igual que nosaltres. Però reconéixer les seues imperfeccions no disminuïx el valor del llegat que han deixat. Al contrari. El fa més humà. Quan parlem dels avis, dels familiars que ja no hi són o dels amics que vam perdre, no hauríem de convertir-los en estàtues. Hauríem de conservar-los com allò que van ser: persones reals, complexes i irrepetibles.

També hi ha una dimensió crítica en tot això. Vivim en una cultura que sovint confon valor i utilitat. Pareix que només importa allò que produïx resultats immediats. En aquest context, dedicar temps a recordar pot semblar una activitat improductiva. Però hi ha coses que no existixen per ser útils. Existixen perquè ens fan humans. La memòria és una d’elles. Visitar una tomba no canvia l’economia. Encendre una espelma no resol cap conflicte polític. Però aquestes accions ens connecten amb una idea essencial: la vida d’una persona importa més enllà de la seua capacitat de generar beneficis o estadístiques.

Quan pense en vosaltres, imagine el futur. Un dia jo també formaré part dels vostres records més que de la vostra quotidianitat. És una idea estranya i tranquil·la al mateix temps. No m’agradaria que em recordàreu amb tristesa permanent. Preferiria que em recordàreu com es recorda un paisatge estimat. Amb afecte, amb naturalitat, amb alguna rialla inesperada. La memòria més valuosa no és la que ens obliga a mirar constantment cap arrere. És la que ens acompanya mentre continuem avançant. Les persones que estimem formen part de nosaltres precisament perquè continuem vivint, decidint i estimant després de la seua absència.

Tots Sants també ens recorda una altra cosa. El temps és limitat. Cada conversa ajornada, cada abraçada que deixem per a després, cada paraula important que no diem perquè creiem que hi haurà una altra oportunitat, adquireix un significat diferent quan pensem en la fragilitat de l’existència. No és un missatge trist. És una invitació a viure amb més consciència. Les coses valuoses no ho són perquè duren per sempre. Ho són perquè no duren per sempre. La finitud no resta significat a l’amor. Li dona profunditat.

Al final, filles meues, crec que Tots Sants és una celebració silenciosa de la continuïtat humana. És el dia en què acceptem que la vida està feta de presències i d’absències, de records i de projectes, de persones que marxen i de persones que arriben. És una pausa enmig del soroll per recordar que som part d’una història més llarga que nosaltres. I que cada decisió que prenem, cada afecte que cuidem i cada record que conservem és una manera de relacionar-nos amb el món. Per això, quan arribe Tots Sants, no pense només en els qui ja no hi són. Pense també en vosaltres. Perquè la memòria, al capdavall, és l’art de transmetre vida d’una generació a la següent.

llegir més

Les cures i el suport mutu: el ciment invisible de la societat

Quan es parla d'economia, de creixement o de desenvolupament, sovint l'atenció se centra en les empreses, les inversions o les infraestructures. No obstant això, existeix una realitat fonamental que moltes vegades passa desapercebuda: les cures. Sense les persones que cuiden, acompanyen, escolten i donen suport als altres, cap societat podria funcionar.

Les cures formen part de la vida humana des del mateix moment del naixement. Totes les persones, en algun moment, necessitem que algú ens cuide. Durant la infància depenem completament dels nostres familiars. Amb el pas dels anys, les necessitats canvien, però la dependència no desapareix. Una malaltia, una discapacitat o simplement l'envelliment poden convertir les cures en una necessitat quotidiana.

Durant molt de temps, aquestes tasques han sigut considerades una responsabilitat privada, assumida principalment per les famílies i, especialment, per les dones. Tanmateix, les cures són una qüestió col·lectiva. No es tracta únicament d'atendre necessitats materials, sinó també de proporcionar afecte, companyia i benestar emocional.

Al costat de les cures apareix un altre concepte igualment important: el suport mutu. Es tracta de la capacitat de les persones per ajudar-se entre elles de manera solidària i recíproca. Les xarxes de suport mutu han existit sempre, encara que no sempre les hem anomenades així. Les trobem en els veïnats, en les associacions, en els clubs esportius, en les entitats culturals i en els grups informals que s'organitzen davant les dificultats.

Quan una família travessa una situació complicada, quan una persona major viu sola o quan una comunitat afronta una emergència, el suport mutu es converteix en una ferramenta imprescindible. És la demostració que el benestar individual està estretament relacionat amb el benestar col·lectiu.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest aquesta realitat. Milers de persones van organitzar-se per portar aliments, medicaments o companyia a aquells que més ho necessitaven. Aquella experiència va recordar que la solidaritat no és una idea abstracta, sinó una pràctica quotidiana que contribueix a enfortir la cohesió social.

En una societat cada vegada més individualista, parlar de cures i suport mutu és també reivindicar el valor de la interdependència. Ningú no és completament autosuficient. Tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i, al mateix temps, tots tenim alguna cosa que podem aportar als altres.

Les administracions públiques tenen una responsabilitat important en aquest àmbit. Han de garantir serveis socials, sanitaris i assistencials adequats. Però l'acció institucional no pot substituir completament els vincles humans. Les relacions de proximitat continuen sent essencials per construir comunitats més fortes i resilients.

Per això, cal donar més visibilitat a les cures i reconéixer el seu valor social. Cuidar no és una activitat secundària ni una tasca menor. És una funció imprescindible per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha benestar i tampoc no hi ha futur.

Les cures i el suport mutu constitueixen el ciment invisible que manté unida la societat. Sovint no apareixen en les estadístiques econòmiques ni ocupen titulars destacats, però són la base sobre la qual es construeixen les comunitats. Reconéixer-les, valorar-les i fomentar-les és una manera de fer una societat més humana, més justa i més solidària.

llegir més