Edats i possibilitats — Nadó o major de cinc? ^

Una de les primeres preguntes que ens van fer en el procés d’adopció va ser sobre l’edat. Quina franja estàveu disposades a considerar? Volíeu un nadó? Acceptaríeu una criatura major de cinc anys? La pregunta, tot i ser tècnica, ens va remoure per dins. No era només una casella a marcar. Era una decisió que implicava imaginar vides, vincles, històries.

Al principi, com molta gent, pensàvem en un nadó. Potser perquè és el que més s’associa a la idea de començar de zero. Un nadó que arriba, que creix amb tu, que aprén a estimar-te al mateix temps que tu aprens a cuidar-lo. Però també sabíem que els nadons en adopció són pocs, que la majoria de criatures que esperen una família ja tenen camí recorregut. I que eixe camí no es pot esborrar, ni ignorar.

Vam començar a parlar de criatures més majors. De cinc, de sis, de set anys. Ens preguntàvem si seríem capaces d’acollir una criatura que ja té records, que ja ha viscut altres vincles, que potser ha patit. Ens feia por no saber com acompanyar eixes ferides. Però també ens emocionava la idea de conéixer algú amb personalitat pròpia, amb gustos, amb paraules, amb històries.

Hi hagué dies en què pensàvem que un nadó seria més fàcil. Que la nostra filla s’adaptaria millor, que el vincle seria més natural. Altres dies, pensàvem que una criatura més gran podria entendre millor el que passa, que podríem parlar, escoltar, construir des de la consciència. No hi havia una resposta clara. Només preguntes que anaven obrint camins.

Vam llegir testimonis de famílies que havien adoptat criatures majors. Ens van commoure. Parlaven de reptes, sí, però també de moments preciosos. De primeres abraçades, de primeres confiances, de primeres vegades que no són de nadons, però que tenen una força especial. També vam llegir sobre les dificultats: adaptacions lentes, rebuigs, pors que tornen. I vam entendre que no hi ha adopció sense complexitat.

En una de les sessions del curs, una professional ens va dir: “No busqueu una edat. Busqueu una disponibilitat emocional.” Aquella frase ens va fer parar. No es tractava de decidir si volíem un nadó o una criatura major. Es tractava de saber què podíem oferir. Quin espai teníem. Quina paciència. Quina capacitat d’acollida.

Vam parlar molt amb la nostra filla. Li vam explicar que potser la germana o germà no seria un nadó. Que podria ser més gran que ella, o de la mateixa edat. Ella va fer cara de sorpresa, però després va dir: “Doncs millor. Així ja sabrà jugar.” Ens va fer riure. I també ens va fer pensar que les criatures tenen una manera de mirar que simplifica el que les persones adultes complicarien.

Al final, vam decidir obrir-nos a diverses franges d’edat. No volíem tancar portes. Volíem que, si arribava una proposta, poguérem mirar-la amb el cor obert. Sabíem que cada edat porta les seues llums i les seues ombres. Que no hi ha edat fàcil. Que no hi ha edat impossible. Només hi ha històries que esperen ser compartides.

I així, amb eixa disponibilitat emocional, vam continuar el procés. Sense saber qui vindria. Sense saber si seria un nadó que encara no camina, o una criatura que ja sap llegir. Però amb la certesa que, siga com siga, l’estimaríem. Amb tot el que som. Amb tot el que tenim.

llegir més

La nit que vaig ser Gaspar ^

Hi ha instants que no es poden contar només amb paraules. Moments que et travessen, que et fan sentir part d’alguna cosa més gran, més profunda, més humana. I per a mi, un d’eixos instants va arribar la nit que vaig conéixer de prop al rei Gaspar. No com a espectador, ni com a adult que acompanya, sinó com a figura viva dins la màgia. Aquella nit, vaig ser ell. I ell va ser tots nosaltres.

Des del primer moment, tot va tindre un aire especial. El vestit, la corona, el guant blanc, la capa de vellut... sí, tot això impressiona. Però el que realment em va colpir va ser la mirada de les criatures. Eixos ulls oberts com finestres a l’esperança. Eixes mans que saludaven amb força, amb alegria, amb fe. Des de la balconada, vaig sentir que el món s’aturava un moment per deixar pas a la il·lusió.

Una xiqueta, amb una serietat que em va desarmar, em va allargar el seu xupete. No era un regal qualsevol. Era el seu ritual de fer-se major. El seu gest de confiança. I jo, amb el cor en un puny, el vaig rebre com si fora una relíquia. Aquell xicotet objecte em va parlar de creixement, de valentia, de tradició. I em va fer entendre que la màgia no és cosa de reis, sinó de gestos que ens fan créixer.

Durant el dia, vaig visitar un centre de dia per a persones amb malalties mentals. Allí vaig aprendre a parlar amb les mans. Amb els ulls. Amb el cor. El llenguatge de signes em va obrir una porta nova, una manera de comunicar que no necessita veu, però sí respecte. Les persones que vaig conéixer em van regalar mirades plenes de llum, de dignitat, de tendresa. I jo, vestit de rei, em vaig sentir més humà que mai.

Els meus nebots estaven embogits. Em contaven que havien estat amb Gaspar, que li havien donat la carta, que li havien dit que havien sigut bons. I jo escoltava, sabent que aquell rei era jo, però també era tots els que fan possible la festa. Aitana, amb la seua espontaneïtat, em va dir que Gaspar era el cosí del seu pare, perquè s’assemblaven molt. I jo vaig riure, perquè en eixa confusió hi havia una veritat bonica: la màgia és familiar, és propera, és nostra.

La nit de Nadal té eixe poder. Transforma els carrers, les persones, les emocions. I aquella nit, jo vaig ser testimoni i protagonista d’una cadena de gestos que fan poble. Des de la preparació del vestit fins a l’última salutació, tot estava carregat de sentit. Les persones que m’acompanyaren, que em guiaren, que em cuidaren, van fer que cada pas fora segur, càlid, emocionant.

Vaig veure com la gent gran somreia amb ulls de criatura. Com les famílies s’abraçaven enmig del fred. Com els balcons s’omplien de llum i de música. I jo, des d’aquella altura simbòlica, vaig sentir que el rei Gaspar no és només un personatge, sinó una funció social, una figura que canalitza l’esperança, que recull els desitjos, que retorna afecte.

Vaig aprendre que ser rei per una nit és assumir una responsabilitat emocional. És escoltar, és mirar, és acollir. És saber que darrere de cada carta hi ha una història, una necessitat, una il·lusió. I que cada xiqueta i xiquet mereix ser escoltat, respectat, estimat.

Aquella nit també vaig entendre que la inclusió no és un concepte abstracte, sinó una pràctica viva. Que parlar amb signes, que visitar centres, que acollir diversitats, és fer realitat el que moltes vegades es queda en paraules. I que la festa, quan és de totes i tots, és més festa.

Vaig tornar a casa amb el cor ple. Amb el xupete guardat com un talismà. Amb les paraules d’Aitana ressonant. Amb les mirades del centre de dia gravades. Amb els somriures dels meus nebots com a llumeta interior. I vaig saber que aquella nit no acabava amb la cavalcada, sinó que continuava en cada record, en cada relat, en cada emoció compartida.

La nit que vaig ser Gaspar va ser una lliçó de vida. Una celebració de la diversitat, de la infància, de la comunitat. Una mostra que la màgia existeix quan ens obrim, quan escoltem, quan compartim. I jo, que vaig ser rei per unes hores, vaig rebre molt més del que vaig donar.

Per això, cada vegada que veig una estrella, pense en aquella nit. En el xupete, en els signes, en les rialles, en les confusions boniques. I sé que la màgia no és cosa de reis, sinó de persones que creuen, que estimen, que fan possible el miracle de la tendresa col·lectiva.

llegir més

La dolçor que es fon ^

La vesprada havia caigut sobre la cuina com una manta tèbia. La llum entrava per la finestra amb un to daurat, d’eixos que fan que tot semble més lent, més amable, més prop. A la taula, un bol metàl·lic descansava al costat d’un pot de nata líquida encara freda. I, al centre de l’escena, dos cossos que no buscaven pressa, sinó presència.

—Segur que vols fer-ho ara? —va preguntar ella, amb un somriure que amagava més del que mostrava.

—Ara és el moment perfecte —va respondre ell, recolzant-se a la taula amb una calma estudiada—. Tens eixa mirada que diu que vols jugar.

Ella va alçar una cella, fingint sorpresa.

—Jo? Jugar? Si només volia muntar nata per al postre.

—Ja… —ell va apropar-se un poc més—. Però la manera com ho has dit m’ha fet pensar que el postre no és l’única cosa que vols muntar.

Ella va riure, eixa rialla curta i càlida que sempre li encenia alguna cosa al pit.

—Eres impossible.

—Ho sé. I t’agrada.

Ella va obrir el pot de nata i el va abocar al bol. El líquid blanc va caure amb un so suau, quasi íntim. Ell va observar-la en silenci, com si cada gest tinguera un significat secret. Quan ella va començar a batre, ell va posar-se darrere, sense tocar-la encara, però prou a prop perquè ella sentira la seua respiració a la nuca.

—No mires així —va murmurar ella, sense deixar de batre.

—Com?

—Com si la nata no fora l’única cosa que vols tastar.

Ell va somriure, i ella ho va notar sense girar-se.

—Potser és que m’encanta veure’t concentrada —va dir ell, amb un to que li va recórrer l’esquena com un dit invisible—. Quan et mous així… és difícil no imaginar coses.

Ella va parar de batre un moment. La nata començava a espessir-se, però encara no estava llesta. Va girar el cap lleugerament, prou perquè els seus ulls es trobaren.

—Quines coses imagines?

Ell no va contestar de seguida. Va apropar-se un poc més, fins que el seu pit va tocar suaument l’esquena d’ella. Les seues mans van quedar-se quietes als costats, com si esperaren permís.

—Imagino —va dir ell, amb veu baixa— que la nata no és l’única cosa que es pot fondre esta nit.

Ella va sentir un calfred. No de fred, sinó d’eixa mena de calor que comença al centre del cos i s’estén com una onada lenta.

—Ajuda’m —va dir ella, tornant a agafar el batedor.

Ell va posar les mans sobre les d’ella, i van començar a batre junts. El ritme era constant, però carregat d’una tensió que no tenia res a veure amb la cuina. Cada moviment els apropava un poc més, cada respiració compartida els embolicava en un aire més dens.

—Està quasi —va dir ella, mirant la textura cremosa.

—Com tu —va murmurar ell.

Ella va deixar caure el batedor dins del bol i es va girar completament. Ara sí, cara a cara. Ell va alçar una mà i li va apartar un floc de cabell de la galta.

—Tens nata a la mà —va dir ell.

—Ja ho sé.

—Vols que te la lleve?

Ella va fer un gest lent, com si el temps s’haguera tornat més espés que la nata del bol.

—Prova.

Ell li va agafar la mà amb suavitat. Va passar el dit pel dors, arreplegant un poc de nata. Ella va observar-lo, atenta, com si aquell gest fóra un ritual antic. Ell va portar-se el dit als llavis i el va tastar.

—Dolça —va dir ell—. Però no tant com tu.

Ella va sentir com la respiració se li accelerava un poc.

—Sempre dius coses així?

—Només quan tinc davant algú que m’inspira.

Ella va agafar el bol i el va posar al centre de la taula.

—Aleshores inspira’t més —va dir, amb un somriure que era mig repte, mig invitació.

Ell va passar els dits pel bol, arreplegant un poc més de nata, i va acostar-se a ella. Però esta vegada no va anar als seus llavis. Va dibuixar una línia fina de nata sobre la clavícula d’ella, molt a poc a poc, com si escriguera un missatge secret.

—Això és… —va començar ella, però la veu se li va trencar un moment.

—Art —va completar ell—. O almenys, un intent.

Ella va riure fluix, però el riure es va fondre en un sospir quan ell va inclinar-se i va besar la línia de nata, lentament, com si volguera memoritzar el gust.

—Estàs jugant amb foc —va dir ella, amb la veu més baixa.

—Amb nata —va corregir ell—. El foc el poses tu.

Ella va posar-li una mà al clatell i el va atraure un poc més.

—No t’atures.

Ell no ho va fer. Va seguir el camí que havia dibuixat, i ella va tancar els ulls, deixant que la sensació li recorreguera la pell com una carícia lluminosa. La cuina, la taula, la vesprada… tot va quedar lluny. Només quedaven ells dos i la dolçor que es fonia entre els seus cossos.

—Saps què? —va dir ella, amb un fil de veu.

—Què?

—Crec que el postre pot esperar.

Ell va somriure, i ella ho va notar sense obrir els ulls.

—Ho imaginava.

Ella va obrir-los finalment, i el va mirar amb una intensitat que no necessitava més paraules.

—Però la nata no.

Ell va riure baix, i aquella rialla va ser com una promesa.

—Aleshores —va dir ell—, continuem.

I la vesprada, que ja era càlida, es va convertir en una nit que no necessitava foc per encendre’s.

llegir més

La reacció de la família i l’entorn ^

Quan vam decidir compartir la notícia amb la família, ho vam fer amb una barreja d’emoció i nervis. Sabíem que per a nosaltres era una decisió plena de sentit, però també sabíem que no tothom ho entendria de la mateixa manera. L’adopció encara desperta preguntes, prejudicis, desconeixement. I nosaltres volíem que la nostra gent ho visquera com una oportunitat, no com una excepció.

Vam començar pels més pròxims. Les nostres mares. Les vam citar a casa, vam preparar un berenar senzill, i després de parlar de coses quotidianes, vam dir-ho. “Hem decidit adoptar.” Hi hagué un silenci. No era un silenci incòmode, sinó un silenci que buscava entendre. Les dues es van mirar, ens van mirar, i una d’elles va dir: “Si és el que voleu, estem amb vosaltres.” L’altra va fer un gest de sorpresa, però després va somriure. “Sempre heu sigut valentes.”

Amb els pares va ser diferent. Un d’ells va preguntar si estàvem segures, si sabíem on ens ficàvem. L’altre va voler saber si seria un nadó o una criatura més gran. Vam explicar-los el procés, les possibilitats, els temps. No tot va ser fàcil. Hi hagué preguntes que ens van fer mal, com “I si té problemes?” o “I si no s’adapta?” Però també enteníem que venien des de la preocupació, des del desconeixement. I vam decidir respondre amb paciència, amb informació, amb afecte.

Els germans i germanes van reaccionar amb més naturalitat. Alguns van fer bromes, altres van preguntar si ja teníem nom, si sabíem d’on seria. Hi hagué qui va dir que era una decisió preciosa, qui va oferir ajuda, qui va voler saber més. Amb les amistats, la majoria van rebre la notícia amb alegria. Algunes persones ens van dir que sempre havien pensat que l’adopció era una forma molt bonica de fer família. Altres van confessar que no ho entendrien mai del tot, però que ens respectaven.

També hi hagué reaccions que ens van fer pensar. Comentaris com “Quina sort tindrà eixa criatura” o “Sou molt generoses” ens incomodaven una mica. No volíem que es pensara que adoptàvem per fer una obra de caritat. No era això. Era una decisió de vida, de vincle, de compartir. No buscàvem agraïment, ni reconeixement. Només volíem formar una família diversa, sincera, plena.

Amb el temps, la notícia es va anar normalitzant. La gent deixava de preguntar tant, i començava a imaginar. Les converses giraven al voltant de com seria, de quan arribaria, de com ho viuria la nostra filla. Hi havia qui ens portava contes sobre adopció, qui ens recomanava pel·lícules, qui ens parlava d’experiències pròximes. Sentíem que, a poc a poc, el nostre entorn s’anava transformant amb nosaltres.

També vam decidir explicar-ho a l’escola. Volíem que les mestres saberen que la nostra filla esperava una germana o germà per adopció. Que potser parlaria d’això a classe, que potser tindria preguntes diferents. Les mestres van reaccionar amb sensibilitat. Ens van dir que ho tindrien en compte, que farien servir materials diversos, que estarien atentes.

La reacció de l’entorn no sempre és perfecta. Però és important. Perquè una família no viu aïllada. Viu entre mirades, entre paraules, entre gestos. I nosaltres volíem que eixes mirades foren acollidores. Que les paraules foren respectuoses. Que els gestos foren de complicitat.

Al final, el que més ens va emocionar va ser veure com la nostra filla explicava la notícia. “Vaig a tindre una germana. No sabem qui és, però l’estem esperant.” Ho deia amb naturalitat, amb alegria, amb una convicció que contagiava. I quan la gent li preguntava si estava contenta, ella responia: “Sí. Perquè l’estimarem molt.”

llegir més

El silenci que escriu: una reflexió sobre el Braille i la dignitat de llegir amb les mans ^

Hi ha invents que no només resolen un problema tècnic, sinó que transformen la manera com una comunitat sencera es relaciona amb el món. El sistema Braille és un d’eixos invents que, més que un codi, és una porta. Una porta oberta a la lectura, a l’autonomia i a la dignitat de milers de persones cegues o amb baixa visió. Però, com passa sovint amb allò que ja tenim assumit, oblidem que darrere d’eixe sistema hi ha una història de lluita, de creativitat i d’una voluntat profunda de fer el món més habitable.

Louis Braille, el jove francés que va inventar el sistema que porta el seu nom, va perdre la vista als tres anys després d’un accident al taller del seu pare. La infecció es va estendre d’un ull a l’altre i el va deixar completament cec, en una època en què la ceguesa condemnava a la marginalitat i a la dependència. Braille, però, no es va resignar. Amb només quinze anys, mentre estudiava a l’Institut Nacional de Joves Cegos de París, va començar a experimentar amb un sistema de punts en relleu que permetera llegir i escriure de manera eficient amb el tacte.

Abans del Braille, ja hi havia hagut intents de crear llenguatges tàctils per a persones cegues. El més conegut era el sistema de “lletres en relleu”, que consistia a imprimir les lletres convencionals en un volum elevat perquè pogueren ser palpades. Però era un sistema lent, poc pràctic i difícil d’aprendre. També existia el mètode de Charles Barbier, un militar francés que havia creat un codi de punts per a comunicacions nocturnes entre soldats. Aquell sistema, anomenat “escriptura nocturna”, va inspirar Braille, però era massa complex i tenia dotze punts, cosa que dificultava la lectura tàctil ràpida. Braille va simplificar-lo fins a crear una matriu de sis punts que permetia representar l’alfabet, els números, la puntuació i fins i tot la música, un camp que ell mateix estimava profundament.

La genialitat del Braille no és només tècnica. És humana. És la intuïció que la lectura no és un privilegi visual, sinó un dret cognitiu. Que el coneixement no ha d’entrar només pels ulls, sinó que pot entrar per les mans, per la pell, per la memòria tàctil. Que la cultura ha de ser accessible, no perquè siga un regal, sinó perquè és un bé comú.

Tanmateix, com passa amb moltes innovacions que qüestionen l’ordre establit, el sistema Braille no va ser acceptat immediatament. Les institucions educatives de l’època es resistien a abandonar els mètodes tradicionals, i molts professionals vidents no entenien la necessitat d’un sistema creat per i per a persones cegues. Hi havia una certa arrogància en la idea que la lectura havia de ser visual o no seria. Però el temps, la pràctica i la insistència de l’alumnat cec van demostrar que el Braille era més ràpid, més eficient i més emancipador que qualsevol alternativa anterior.

Quan pensem en el Braille hui, sovint el reduïm a un codi. Però és molt més que això. És un símbol de resistència i d’autonomia. És la prova que la discapacitat no és una falta, sinó una manera diferent de percebre el món. I és també un recordatori que la inclusió real no consisteix a adaptar les persones al sistema, sinó a adaptar el sistema a les persones.

En un món cada vegada més digital, hi ha qui podria pensar que el Braille és un sistema antic, destinat a desaparèixer. Però això seria un error. La tecnologia no ha substituït el Braille; l’ha ampliat. Hui existeixen línies Braille electròniques, teclats adaptats, pantalles tàctils que combinen punts en relleu amb interfícies digitals. El Braille continua sent essencial per a l’alfabetització plena de les persones cegues, perquè llegir no és només escoltar un text en veu alta. Llegir és comprendre l’estructura, la puntuació, l’ortografia. És poder escriure, corregir, crear. És tindre control sobre la pròpia paraula.

I ací és on entra la reflexió social. Perquè, malgrat els avanços, encara hi ha barreres. Encara hi ha edificis públics sense senyalització en Braille. Encara hi ha llibres que no s’editen en formats accessibles. Encara hi ha persones que associen la ceguesa amb dependència, i no amb diversitat. Encara hi ha governs que no destinen prou recursos a l’educació inclusiva. I encara hi ha massa converses sobre discapacitat que es fan sense escoltar les persones afectades.

El Braille, en este sentit, és una metàfora poderosa. Ens recorda que la inclusió no és un acte puntual, sinó un procés continu. Que no n’hi ha prou amb posar quatre punts en un ascensor i dir que ja està. Que la igualtat real implica escoltar, preguntar, adaptar, revisar, transformar. Implica entendre que cada persona té dret a accedir a la informació, a la cultura i a la vida pública en les mateixes condicions que qualsevol altra.

També ens recorda que la innovació més transformadora sol vindre de les pròpies comunitats que necessiten el canvi. Louis Braille no era un inventor extern que observava la ceguesa des de fora. Era un jove que vivia la ceguesa des de dins, que coneixia les limitacions del sistema i que va imaginar una alternativa. Eixa mirada interna, eixa experiència viscuda, és fonamental en qualsevol procés d’innovació social. I és una lliçó que encara hui hauríem d’aplicar: res sobre nosaltres sense nosaltres.

En un moment en què parlem tant d’accessibilitat, de diversitat i d’inclusió, el Braille continua sent un far. Ens diu que la igualtat no és només una qüestió de drets, sinó també de llenguatge. Que quan una comunitat pot llegir i escriure en el seu propi sistema, està reivindicant la seua identitat. Que la lectura és una forma de llibertat, i que la llibertat no pot dependre de la capacitat visual.

Potser, al final, la pregunta no és si el Braille continuarà sent útil en el futur. La pregunta és si nosaltres continuarem sent capaços de construir un món on totes les persones, siguen com siguen, tinguen un espai per a llegir, per a escriure i per a existir amb plenitud. Un món on la diversitat no siga un obstacle, sinó una riquesa. Un món on la cultura siga un territori compartit, no un privilegi restringit.

El Braille va nàixer de la necessitat, però també de l’esperança. I eixa esperança continua viva cada vegada que una persona cega passa els dits per un text i descobreix una història, una idea, una emoció. Cada punt en relleu és una afirmació: estic ací, tinc veu, tinc dret a comprendre i a ser comprés. I això, en una societat que encara lluita per ser realment inclusiva, és una revolució silenciosa però imparable.

llegir més