La Nit de Bruixes també era nostra

Cada any, quan arriba Halloween, reapareix el debat entre qui defensa la festa com una expressió cultural global i qui la considera una invasió de costums alienes. La realitat és més complexa. Tots els pobles han tingut històries de por vinculades a la tardor, a la mort i als canvis d'estació. Els valencians també.

La proximitat de Tots Sants i del Dia dels Difunts sempre va estar envoltada de creences populars. Era el temps de recordar els morts, d'encendre llums per les ànimes i de contar històries al voltant del foc. Les nits es feien més llargues, els camps quedaven buits després de les collites i la imaginació omplia els silencis.

Abans que arribaren els zombis de Hollywood o els vampirs de les plataformes audiovisuals, les nostres àvies ja advertien dels éssers que rondaven pels camins, les sèquies i les muntanyes valencianes.

# Els monstres valencians oblidades

La mitologia valenciana està poblada de criatures que podrien competir perfectament amb qualsevol personatge de Halloween.

Qui no ha sentit parlar del Butoni? Aquell ésser indescriptible que apareixia quan els xiquets es portaven malament. La seua gran força era precisament no tindre una forma definida. Podia convertir-se en qualsevol cosa. Era el monstre perfecte perquè cada infant imaginava la seua versió particular.

També trobem l'Home del Sac, figura estesa per tota la península però profundament arrelada en els nostres pobles. Segons la tradició, recorria els carrers buscant menuts despistats per emportar-se'ls dins d'un sac.

A les terres valencianes apareixen igualment llegendes sobre dones misterioses associades a fonts, barrancs o coves. Les encantades formen part d'un imaginari mediterrani fascinant, situades a mig camí entre la bellesa sobrenatural i el perill.

I què dir dels dimonis? La cultura valenciana està plena d'ells. Des de les representacions festives dels correfocs fins a les llegendes populars de pobles i masies. Els nostres dimonis no sempre eren éssers absolutament malvats. Sovint eren personatges entremaliats, símbols dels temors humans davant allò desconegut.

# Un patrimoni cultural desaprofitat

Resulta paradoxal que els nostres xiquets coneguen perfectament personatges creats a milers de quilòmetres de distància i, en canvi, ignoren completament què és el Butoni.

No es tracta de rebutjar Halloween. Les cultures evolucionen i es barregen constantment. El problema apareix quan oblidem allò que és nostre. Quan els referents externs ocupen tot l'espai i les històries locals desapareixen.

Pensem per un moment en el potencial educatiu d'aquest patrimoni. Les escoles podrien aprofitar la setmana de Tots Sants per recuperar contes tradicionals valencians. Les biblioteques podrien organitzar sessions dedicades als monstres i llegendes del territori. Els ajuntaments podrien impulsar activitats que combinaren diversió i divulgació cultural.

No seria una batalla contra Halloween, sinó una oportunitat perquè Halloween parlara també en valencià.

# Les xarxes socials i l'oportunitat de recuperar la tradició

Curiosament, internet, sovint acusada d'uniformitzar la cultura, també pot convertir-se en una aliada. Cada vegada hi ha més il·lustradors, escriptors i creadors de contingut interessats a recuperar personatges de la mitologia valenciana.

Les noves generacions consumeixen històries de manera diferent. Potser el Butoni no tornarà en forma de rondalla contada a la vora del foc. Però podria fer-ho mitjançant còmics digitals, videojocs, podcasts o vídeos curts.

Les tradicions que sobreviuen no són les que es conserven intactes dins d'una vitrina. Són les que saben adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.

# Una nit per mirar cap a casa

El 31 d'octubre podem disfressar-nos, decorar les cases i gaudir d'una festa que cada any desperta més interés. Però també podem aprofitar l'ocasió per recordar que les nostres terres ja estaven habitades per monstres molt abans que arribaren les carabasses americanes.

El Butoni continua esperant en algun racó de la memòria col·lectiva. Les encantades encara habiten les llegendes que resistixen al pas del temps. Els dimonis valencians continuen dansant en les festes populars. I les històries que atemorien els nostres avantpassats encara tenen molt a dir-nos.

Potser el vertader repte de la Nit de Bruixes no és decidir entre Halloween o tradició valenciana. Potser la qüestió és si serem capaços de conservar una part fonamental del nostre imaginari abans que desaparega engolida per la globalització.

Perquè els pobles que obliden els seus monstres acaben oblidant també una part de la seua ànima. I això sí que fa por.

llegir més

Vendre el futur o reservar-lo? Per què el sòl municipal ha de continuar sent públic

La polèmica oberta al voltant de la possible venda d'un solar municipal per a la construcció d'uns 300 habitatges no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, una decisió sobre quin model de ciutat volem per a les pròximes dècades. I davant d'eixa disjuntiva, cada vegada sembla més evident que el sòl públic hauria de continuar sent públic.

Sagunt i Port de Sagunt viuen un moment de transformació sense precedents. La implantació de la gigafactoria, el desenvolupament de Parc Sagunt i l'arribada de noves inversions han provocat una forta pressió sobre el mercat immobiliari. Els preus de l'habitatge han crescut de manera accelerada i la demanda continua augmentant. El preu mitjà de venda al Port de Sagunt ja supera els 2.000 euros per metre quadrat, amb pujades anuals superiors al 20 % en alguns períodes.

Davant aquesta realitat, és comprensible que es plantege construir més habitatges. Ningú discuteix que calen vivendes. El que sí que és discutible és que per aconseguir-ho es venguen alguns dels pocs grans terrenys municipals que encara queden disponibles.

La pregunta és molt simple: què necessitaran les 300 noves famílies que eventualment arriben a aquest sector?

Necessitaran escoles, zones verdes, espais esportius, centres socials, biblioteques, aparcaments, espais per a associacions, itineraris per a vianants i serveis públics de proximitat. Una ciutat no són només edificis. Una ciutat és també la xarxa d'espais públics que permeten conviure, relacionar-se i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Durant massa anys l'urbanisme espanyol va cometre l'error de pensar que el desenvolupament consistia únicament a construir habitatges. Després arribaren els problemes: barris sense equipaments suficients, falta d'aparcament, escassetat de zones verdes i serveis saturats. Hui sabem que el creixement urbà ha d'anar acompanyat de planificació i de reserves públiques de sòl.

Per això resulta difícil entendre que un ajuntament es desprenga voluntàriament d'un actiu estratègic just en el moment en què les necessitats futures són més incertes i més grans que mai.

Un solar municipal no és només un terreny. És una oportunitat.

Pot ser una gran zona verda. Pot ser un complex esportiu. Pot albergar un centre cultural. Pot convertir-se en habitatge públic de lloguer assequible. Pot ser un aparcament dissuasiu. Pot acollir serveis que hui ni tan sols imaginem però que d'ací a vint anys seran imprescindibles.

Quan un ajuntament ven un solar públic, no només ingressa uns diners. També renuncia per sempre a totes les opcions alternatives que eixe espai podia oferir.

I ací apareix una qüestió fonamental: quin és el valor real del sòl públic?

Si analitzem únicament el seu valor econòmic, la venda pot semblar atractiva. Però el valor social d'un terreny municipal és molt superior al preu que puga pagar qualsevol promotor. Els diners de la venda s'esgoten. El patrimoni públic, en canvi, continua servint a diverses generacions.

A més, en un mercat immobiliari tan tensionat com l'actual, la pregunta és inevitable. Si es construïxen 300 habitatges nous, seran realment accessibles per als joves del municipi? O acabaran formant part d'un mercat cada vegada més especulatiu?

Els preus que es veuen actualment a la zona de Los Metales i altres barris pròxims oscil·len en molts casos entre els 2.000 i els 3.000 euros per metre quadrat.  Això significa que una vivenda mitjana de 100 metres quadrats pot superar fàcilment els 200.000 o 250.000 euros.

Per tant, vendre sòl públic no garanteix necessàriament una solució al problema de l'accés a l'habitatge. El que sí garanteix és la pèrdua d'un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la ciutadania.

Hi ha alternatives.

Molts municipis europeus han optat per mantindre la propietat pública del sòl i desenvolupar habitatge assequible mitjançant concessions o fórmules de dret de superfície. Així s'aconseguix construir vivendes sense perdre el control del terreny.

També es podria estudiar la creació de nous equipaments que compensaren la pressió urbanística prevista. Si el Port de Sagunt continua creixent, serà necessari multiplicar les inversions en infraestructures, sanitat, educació, esport i cultura. La pròpia Iniciativa Porteña ha reclamat reiteradament més infraestructures i serveis associats al creixement industrial i residencial. 

Dins d'eixe debat, resulta legítim preguntar-se si aquest solar podria haver servit per materialitzar alguns dels projectes públics que diferents formacions han defensat al llarg dels anys per al municipi i per al Port.

Perquè les ciutats intel·ligents no són les que venen tots els seus terrenys. Són les que saben reservar espais per al futur.

Cada generació té la responsabilitat de pensar més enllà de la immediatesa. Els responsables públics no administren patrimoni propi; administren béns que pertanyen a tots els veïns, als actuals i als que encara han de vindre.

Quan es ven un solar municipal pot ingressar-se una quantitat important en les arques públiques. Però quan es conserva, es manté una ferramenta indispensable per a construir una ciutat millor.

Per això la qüestió no és si hui es poden construir 300 habitatges.

La qüestió és si d'ací a trenta anys els veïns lamentaran que aquell terreny que podia haver sigut un gran equipament públic, una zona verda o un projecte de ciutat acabara convertit simplement en una operació immobiliària més.

El creixement és necessari. L'habitatge és necessari. Però també ho són els espais públics, els serveis i la capacitat de decidir el nostre futur.

Perquè allò que és públic no és un obstacle per al desenvolupament. És la garantia que el desenvolupament continue estant al servei de la ciutadania.

I una vegada venut el sòl públic, ja no hi ha marxa enrere. Els diners desapareixen. El terreny, també. Però les necessitats de la ciutat continuen creixent. Per això, davant del dubte, la millor decisió és clara: conservar el patrimoni de tots i mantindre aquest solar en mans públiques.

llegir més

El dia que recordem els qui continuen amb nosaltres

Mireia, Aitana, arriba un moment de l’any en què els cementeris s’omplin de flors, els carrers semblen una mica més silenciosos i moltes famílies fan un viatge que no apareix als mapes. És el dia de Tots Sants. Quan era menut, em pensava que era una festa dedicada als morts. Amb els anys he entés que és una mica més complexa. Potser és un dia dedicat als vius. Als qui continuem ací intentant entendre què fer amb l’absència. Als qui busquem la manera de mantindre presents les persones que ja no poden asseure’s a taula amb nosaltres. Perquè hi ha persones que se’n van, però hi ha afectes que es neguen a desaparèixer del tot.

Vivim en una època que parla molt de la joventut, de la novetat i de la velocitat. Tot sembla orientat cap al que acaba d’arribar. Però Tots Sants ens obliga a girar el cap cap arrere durant un instant. No per quedar-nos atrapats en la nostàlgia, sinó per recordar que som una continuïtat. Ningú naix del no-res. Cada vida està feta de moltes altres vides. Les paraules que utilitzem, els costums que mantenim, les receptes que arriben a la taula, les històries que repetim sense adonar-nos-en, tot això ve de persones que ens van precedir. De vegades pense que la memòria és una forma d’humilitat. Ens recorda que no som el principi de res.

Mireia, tu encara mires els cementeris amb una curiositat innocent. Les làpides et semblen noms d’un llibre enorme. Aitana, tu ja intuïxes que darrere de cada nom hi ha una història irrepetible. Les dos teniu una part de la veritat. Un cementeri és, al mateix temps, una col·lecció de noms i una col·lecció de vides. Quan passegem entre els nínxols, no recorrem només un espai físic. Caminem entre decisions, esperances, fracassos, alegries i lluites. Cada persona que descansa allí va pensar que el futur existiria sense ella. I tenia raó. Ara nosaltres ocupem aquest tros de temps que abans van ocupar uns altres.

La mort és una realitat que la nostra societat intenta mantindre lluny de la mirada. Preferim parlar de quasi qualsevol altra cosa. La disfressem amb eufemismes, la convertim en un assumpte privat i intentem continuar com si no existira. Però la mort és una de les poques certeses compartides per totes les persones. Ignorar-la no la fa desaparéixer. Només la torna més estranya quan apareix. Potser per això tradicions com Tots Sants continuen tenint sentit, fins i tot per a qui les viu des d’una perspectiva diferent de la religiosa. Perquè ens oferixen un espai per mirar de cara una realitat que forma part de la vida.

La nostra terra valenciana ha conservat durant generacions una manera particular de relacionar-se amb la memòria. Les visites al cementeri, les flors, les converses familiars, els records compartits. No es tracta només d’un costum. És una forma de preservar vincles. Mentre una persona és recordada, continua ocupant un lloc en el món. No de la mateixa manera que abans, però sí d’una manera profunda i discreta. Les identitats col·lectives també es construïxen així. No només amb allò que celebrem, sinó també amb allò que decidim no oblidar. Una societat que perd la memòria acaba perdent una part de la seua capacitat per entendre’s a ella mateixa.

De vegades pense que el record és una responsabilitat. No una càrrega pesada, sinó una forma de gratitud. Recordar no significa idealitzar. Les persones que ens han precedit no eren perfectes. Tenien contradiccions, errors i limitacions, igual que nosaltres. Però reconéixer les seues imperfeccions no disminuïx el valor del llegat que han deixat. Al contrari. El fa més humà. Quan parlem dels avis, dels familiars que ja no hi són o dels amics que vam perdre, no hauríem de convertir-los en estàtues. Hauríem de conservar-los com allò que van ser: persones reals, complexes i irrepetibles.

També hi ha una dimensió crítica en tot això. Vivim en una cultura que sovint confon valor i utilitat. Pareix que només importa allò que produïx resultats immediats. En aquest context, dedicar temps a recordar pot semblar una activitat improductiva. Però hi ha coses que no existixen per ser útils. Existixen perquè ens fan humans. La memòria és una d’elles. Visitar una tomba no canvia l’economia. Encendre una espelma no resol cap conflicte polític. Però aquestes accions ens connecten amb una idea essencial: la vida d’una persona importa més enllà de la seua capacitat de generar beneficis o estadístiques.

Quan pense en vosaltres, imagine el futur. Un dia jo també formaré part dels vostres records més que de la vostra quotidianitat. És una idea estranya i tranquil·la al mateix temps. No m’agradaria que em recordàreu amb tristesa permanent. Preferiria que em recordàreu com es recorda un paisatge estimat. Amb afecte, amb naturalitat, amb alguna rialla inesperada. La memòria més valuosa no és la que ens obliga a mirar constantment cap arrere. És la que ens acompanya mentre continuem avançant. Les persones que estimem formen part de nosaltres precisament perquè continuem vivint, decidint i estimant després de la seua absència.

Tots Sants també ens recorda una altra cosa. El temps és limitat. Cada conversa ajornada, cada abraçada que deixem per a després, cada paraula important que no diem perquè creiem que hi haurà una altra oportunitat, adquireix un significat diferent quan pensem en la fragilitat de l’existència. No és un missatge trist. És una invitació a viure amb més consciència. Les coses valuoses no ho són perquè duren per sempre. Ho són perquè no duren per sempre. La finitud no resta significat a l’amor. Li dona profunditat.

Al final, filles meues, crec que Tots Sants és una celebració silenciosa de la continuïtat humana. És el dia en què acceptem que la vida està feta de presències i d’absències, de records i de projectes, de persones que marxen i de persones que arriben. És una pausa enmig del soroll per recordar que som part d’una història més llarga que nosaltres. I que cada decisió que prenem, cada afecte que cuidem i cada record que conservem és una manera de relacionar-nos amb el món. Per això, quan arribe Tots Sants, no pense només en els qui ja no hi són. Pense també en vosaltres. Perquè la memòria, al capdavall, és l’art de transmetre vida d’una generació a la següent.

llegir més

Les cures i el suport mutu: el ciment invisible de la societat

Quan es parla d'economia, de creixement o de desenvolupament, sovint l'atenció se centra en les empreses, les inversions o les infraestructures. No obstant això, existeix una realitat fonamental que moltes vegades passa desapercebuda: les cures. Sense les persones que cuiden, acompanyen, escolten i donen suport als altres, cap societat podria funcionar.

Les cures formen part de la vida humana des del mateix moment del naixement. Totes les persones, en algun moment, necessitem que algú ens cuide. Durant la infància depenem completament dels nostres familiars. Amb el pas dels anys, les necessitats canvien, però la dependència no desapareix. Una malaltia, una discapacitat o simplement l'envelliment poden convertir les cures en una necessitat quotidiana.

Durant molt de temps, aquestes tasques han sigut considerades una responsabilitat privada, assumida principalment per les famílies i, especialment, per les dones. Tanmateix, les cures són una qüestió col·lectiva. No es tracta únicament d'atendre necessitats materials, sinó també de proporcionar afecte, companyia i benestar emocional.

Al costat de les cures apareix un altre concepte igualment important: el suport mutu. Es tracta de la capacitat de les persones per ajudar-se entre elles de manera solidària i recíproca. Les xarxes de suport mutu han existit sempre, encara que no sempre les hem anomenades així. Les trobem en els veïnats, en les associacions, en els clubs esportius, en les entitats culturals i en els grups informals que s'organitzen davant les dificultats.

Quan una família travessa una situació complicada, quan una persona major viu sola o quan una comunitat afronta una emergència, el suport mutu es converteix en una ferramenta imprescindible. És la demostració que el benestar individual està estretament relacionat amb el benestar col·lectiu.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest aquesta realitat. Milers de persones van organitzar-se per portar aliments, medicaments o companyia a aquells que més ho necessitaven. Aquella experiència va recordar que la solidaritat no és una idea abstracta, sinó una pràctica quotidiana que contribueix a enfortir la cohesió social.

En una societat cada vegada més individualista, parlar de cures i suport mutu és també reivindicar el valor de la interdependència. Ningú no és completament autosuficient. Tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i, al mateix temps, tots tenim alguna cosa que podem aportar als altres.

Les administracions públiques tenen una responsabilitat important en aquest àmbit. Han de garantir serveis socials, sanitaris i assistencials adequats. Però l'acció institucional no pot substituir completament els vincles humans. Les relacions de proximitat continuen sent essencials per construir comunitats més fortes i resilients.

Per això, cal donar més visibilitat a les cures i reconéixer el seu valor social. Cuidar no és una activitat secundària ni una tasca menor. És una funció imprescindible per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha benestar i tampoc no hi ha futur.

Les cures i el suport mutu constitueixen el ciment invisible que manté unida la societat. Sovint no apareixen en les estadístiques econòmiques ni ocupen titulars destacats, però són la base sobre la qual es construeixen les comunitats. Reconéixer-les, valorar-les i fomentar-les és una manera de fer una societat més humana, més justa i més solidària.

llegir més

Dos anys després de la DANA: memòria, responsabilitat i esperança

Hi ha dates que queden gravades per sempre en la memòria col·lectiva d’un poble. El 29 d’octubre de 2024 és una d’elles. Aquell dia, la DANA va colpejar amb una duresa extraordinària moltes poblacions valencianes, deixant darrere seu víctimes mortals, persones desaparegudes, habitatges destruïts, negocis arrasats i una ferida emocional que, dos anys després, continua oberta.

El temps passa, però hi ha absències que no s’omplin mai. Darrere de cada víctima hi havia una història, una família, unes amistats, uns somnis i una vida sencera. Quan es parla de balanços, xifres o estadístiques, correm el risc d’oblidar que cada número representa una persona que ja no podrà tornar a abraçar els seus éssers estimats. La memòria de totes elles mereix respecte, dignitat i record permanent.

Dos anys després, és inevitable mirar enrere i preguntar-nos què hem aprés. Les catàstrofes naturals formen part de la història de la Mediterrània. Les pluges torrencials han existit sempre, però cada vegada sembla més evident que els episodis extrems són més freqüents i més intensos. Davant d’aquesta realitat, no podem limitar-nos a lamentar-nos quan arriba la tragèdia. La prevenció, la planificació i la capacitat de resposta han de convertir-se en prioritats absolutes.

Recordar no és viure instal·lats en el passat. Recordar és un exercici de responsabilitat. És entendre que la millor manera d’honrar les víctimes és fer tot el possible perquè una situació semblant no torne a repetir-se amb les mateixes conseqüències. La memòria no és venjança; és justícia. És exigir que les administracions, les institucions i la societat en conjunt aprenguen dels errors i reforcen les mesures necessàries per protegir la ciutadania.

Durant aquells dies difícils també vam veure el millor de les persones. Centenars de voluntaris van eixir als carrers, van ajudar a retirar fang, van portar aliments, van oferir allotjament i van demostrar que la solidaritat continua sent una de les grans fortaleses del nostre poble. Quan tot semblava enfonsar-se, van ser moltes les mans que es van unir per alçar els qui més ho necessitaven. Eixa imatge és també part del llegat de la DANA i mereix ser recordada.

Tanmateix, la solidaritat ciutadana no pot substituir les obligacions de les administracions. Els voluntaris són imprescindibles, però la protecció de la població exigeix recursos, planificació, coordinació i inversions sostingudes en infraestructures i emergències. Les tragèdies no poden convertir-se en simples debats puntuals que desapareixen de l’agenda pública quan deixen d’ocupar titulars. Les persones afectades necessiten respostes molt després que les càmeres hagen marxat.

La cançó diu que “al meu país no sap ploure”. És una frase que ressona amb força cada vegada que una riuada torna a colpejar-nos. Però potser la reflexió hauria d’anar més enllà. Potser el problema no és només que ploga amb intensitat, sinó que massa sovint no acabem d’aprendre allò que les tragèdies intenten ensenyar-nos. Cada desastre deixa lliçons. La qüestió és si tenim la voluntat política i social d’escoltar-les.

Hui, dos anys després, el dolor continua present en moltes llars. Però també continua viva l’esperança. L’esperança de les famílies que han trobat la força per seguir endavant. L’esperança de les comunitats que han reconstruït allò que semblava irrecuperable. L’esperança que la memòria col·lectiva servisca per construir un futur més segur i més preparat.

Recordar el 29 d’octubre de 2024 és un acte de respecte. És una manera de dir als qui ja no hi són que no els oblidem. És una manera d’acompanyar les seues famílies. I és, sobretot, una crida a la responsabilitat perquè la memòria no es convertisca en una cerimònia buida, sinó en un compromís real amb la prevenció, la seguretat i la protecció de la vida.

Dos anys després, el millor homenatge no és només el silenci. És la memòria. És la reivindicació. És l’acció. I és la determinació de construir un país que siga capaç d’afrontar les tempestes sense deixar ningú enrere.

llegir més