Sagunt reclama accions, no promeses

L’inici del curs polític a Sagunt ha tornat a posar en evidència les mancances estructurals que arrossega la ciutat des de fa massa temps. Des de Compromís per Sagunt s’ha alçat la veu amb fermesa per denunciar una gestió que prioritza els titulars i les fotos abans que les necessitats reals de la gent. No es pot construir una ciutat justa si es continua governant des de la improvisació, la falta de planificació i l’abandonament de barris sencers.

Sagunt és una ciutat dividida, no només per la distància física entre el nucli històric i el Port, sinó per les desigualtats que s’han cronificat. Barris com Baladre, el Raval o Ciutat Jardí continuen patint una desinversió alarmant en infraestructures, serveis socials i manteniment urbà. Les voreres trencades, l’enllumenat deficient i la brutícia acumulada són el dia a dia de moltes persones, mentre es destinen recursos a projectes faraònics que no milloren la vida quotidiana. Compromís reclama una redistribució equitativa dels recursos municipals, amb inversions que arriben a tots els racons del municipi.

L’habitatge és una urgència social. Els preus del lloguer han pujat de manera desorbitada, especialment al Port, on la pressió immobiliària està expulsant el veïnat tradicional. Mentrestant, edificis com els de la Gerència o les antigues casernes continuen abandonats, podrint-se davant la mirada indiferent del govern local. Compromís exigeix la creació d’un parc públic d’habitatge, la rehabilitació d’immobles buits i la regulació del lloguer per evitar l’especulació. No podem permetre que Sagunt es convertisca en una ciutat només per a qui pot pagar.

Pel que fa a l’ocupació, la precarietat continua sent la norma. Les promeses de grans inversions com la gigafactoria han generat expectatives, però cal garantir que estos projectes generen ocupació estable, amb condicions laborals dignes i amb formació professional adaptada. Compromís reclama que es prioritze la contractació local, que es cree un pla de formació vinculat a les noves indústries i que es controle la subcontractació abusiva. No volem ser un simple aparador industrial: volem ser un municipi que cuida la seua gent.

El medi ambient és un altre àmbit on la inacció política està deixant empremta. Els abocadors incontrolats a la Marjal, al polígon Camí la Mar o en zones agrícoles són una agressió directa al territori i a la salut pública. Els llauradors denuncien la contaminació de les terres, la presència de plàstics i residus tòxics, i la falta de control per part de l’Ajuntament. Compromís ha presentat mocions per tancar estos punts, per recuperar espais naturals i per protegir l’agricultura local, però la resposta institucional ha sigut insuficient. A més, la ciutat continua per sota del mínim de zones verdes recomanat per l’OMS, i no hi ha cap pla seriós per revertir esta situació.

La destrucció de Montíver per la instal·lació de macroplantes fotovoltaiques és un exemple clar de com no s’ha de fer la transició energètica. La instal·lació de més de 318.000 plaques solars sobre 270 hectàrees d’horta productiva, amb tarongers en plena activitat, suposa una agressió irreparable al territori. A més, diversos estudis alerten que esta actuació pot incrementar el risc d’inundacions a zones com Almardà i Canet d’en Berenguer, per la pèrdua de permeabilitat del sòl i la desaparició de la xarxa de séquies. Compromís ha defensat un model alternatiu, amb plaques en espais urbans i industrials degradats, que permeta una transició energètica justa i respectuosa amb el territori.

La SAG, com a empresa pública, hauria de ser un exemple de gestió eficient i compromesa amb el municipi. Però la realitat és que les treballadores i treballadors de la SAG pateixen condicions laborals precàries, amb contractes temporals, falta d’estabilitat i pressió constant. Compromís ha defensat la consolidació de les plantilles, la dignificació del treball públic i la inversió en maquinària i recursos. No es pot exigir un servei de qualitat si no es cuida qui el fa possible. A més, cal ampliar els serveis que presta la SAG, com la neteja de solars, la gestió de residus especials o el manteniment de zones rurals, per evitar que es privatitzen tasques que podrien fer-se des de la gestió pública.

El transport públic continua sent una assignatura pendent. Malgrat les millores puntuals, com l’ampliació de la línia D en horari de vesprada o la renovació de la connexió amb València mitjançant el Metrobús, la realitat és que molts barris queden desconnectats, les freqüències són insuficients i la intermodalitat és inexistent. Compromís ha reclamat un pla integral de mobilitat que connecte els dos nuclis urbans, els polígons industrials, els centres educatius i sanitaris, i que aposte per una xarxa de transport públic accessible, sostenible i adaptada a les necessitats reals de la població.

Pel que fa al turisme, Sagunt té un potencial enorme que continua infrautilitzat. Malgrat la participació en fires com FITUR o la promoció del turisme industrial, la ciutat manca d’una estratègia clara que combine patrimoni, natura, gastronomia i cultura. El turisme de congressos, que s’ha començat a estudiar recentment, pot ser una oportunitat, però cal millorar les infraestructures, la senyalització, l’accessibilitat i la coordinació entre administracions. Compromís aposta per un turisme sostenible, que genere ocupació local, respecte el medi ambient i pose en valor la identitat del municipi.

El patrimoni de Sagunt és un tresor que mereix ser protegit i dinamitzat. Des del teatre romà fins al patrimoni industrial del Port, passant per la Via del Pòrtic, el Castell o la Séquia Major, la ciutat compta amb una riquesa històrica que hauria de ser motor cultural i econòmic. Compromís ha impulsat iniciatives per conservar el patrimoni hidràulic, per promocionar la memòria obrera i per integrar el patrimoni en l’educació i el turisme. Però cal més inversió, més personal tècnic i més implicació institucional per evitar que estos espais es convertisquen en simples decorats buits.

L’educació necessita una aposta decidida. Sagunt compta amb una xarxa de centres educatius diversa, però encara hi ha barris amb infraestructures obsoletes, falta de personal docent i problemes d’absentisme escolar. La formació professional, tot i els esforços com la Fira de FP, necessita més recursos, més coordinació amb el teixit productiu i més visibilitat. Compromís reclama una ciutat educadora, on l’educació siga un eix transversal de les polítiques públiques, amb espais dignes, projectes innovadors i una comunitat educativa escoltada i valorada. Sense educació, no hi ha futur. I el futur de Sagunt ha de començar a les aules.

Les obres pendents o en standby a Sagunt són un reflex clar de la falta de planificació i de la desconnexió entre les promeses institucionals i les necessitats reals del municipi. Un exemple paradigmàtic és la regeneració de les platges d’Almardà, Corint i Malva-rosa, que acumulen anys d’abandonament i retrocés ambiental. Malgrat les reiterades peticions de Compromís i de les associacions veïnals, el Ministeri de Transició Ecològica continua ajornant les actuacions necessàries per frenar l’erosió i recuperar la línia de costa. Més de 4 quilòmetres de litoral esperen una intervenció que no arriba, mentre les platges perden sorra, biodiversitat i capacitat d’ús públic.

Un altre projecte que continua encallat és la rehabilitació dels jardins de la Gerència, un espai emblemàtic del Port que podria convertir-se en pulmó verd i centre cultural de referència. L’Ajuntament ha demanat a la Diputació de València que avance en el finançament, però la concreció de les vies econòmiques encara no s’ha materialitzat. Mentrestant, el deteriorament de l’espai avança, i la ciutadania veu com un patrimoni històric i natural es consumeix per la inacció. Compromís ha insistit en la necessitat de recuperar este espai per a usos públics, culturals i educatius, però el govern local no ha prioritzat esta intervenció.

La construcció del nou Palau de Justícia és una obra anunciada que encara no ha començat, tot i la urgència reconeguda per totes les parts. Els jutjats actuals estan saturats, amb espais insuficients, condicions precàries i una manca de recursos que afecta tant el personal com les persones usuàries. La Conselleria de Justícia ha promés iniciar les obres del nou Palau de Justícia en 2025, amb una infraestructura que inclourà 14 jutjats, 8 sales de vista, una fiscalia i una clínica forense. Però fins que les màquines no entren en funcionament, tot continua sent paper mullat. Compromís reclama que esta obra no siga una altra promesa ajornada, sinó una realitat que millore el servei públic i la qualitat institucional de Sagunt.

Una de les reflexions més punyents que cal fer en este inici de curs polític és que els problemes de Sagunt no són només responsabilitat del govern local, sinó també del govern autonòmic i del central. La falta de coordinació entre administracions, la lentitud en l’execució de projectes i la manca de voluntat política per escoltar les reivindicacions del territori han generat una paràlisi que afecta greument el dia a dia de la ciutadania. Quan l’Ajuntament demana actuacions urgents com la regeneració de les platges o la rehabilitació de la Gerència, però la Generalitat no prioritza els recursos i el Ministeri ajorna les obres indefinidament, el resultat és una ciutat que espera, però no avança.

Compromís per Sagunt ha denunciat reiteradament esta cadena de desresponsabilització institucional, on cada administració es passa la pilota i ningú assumeix el lideratge que la ciutat necessita. Les inversions estratègiques, com el Palau de Justícia, les infraestructures educatives o la protecció del territori, no poden quedar atrapades en tràmits eterns ni en jocs partidistes. Sagunt mereix un tracte just, una planificació coherent i una acció conjunta que pose fi a anys de promeses incomplides. És hora que totes les institucions, des del consistori fins a Madrid, deixen de mirar cap a un altre costat i actuen amb responsabilitat, valentia i compromís real amb el municipi.

Este curs polític ha de ser un punt d’inflexió. Sagunt necessita polítiques valentes, que no tinguen por de confrontar els poders fàctics i que posen la gent al centre. Compromís per Sagunt continuarà alçant la veu, presentant propostes i exigint respostes. Perquè la ciutat no pot esperar més. Perquè cada dia que passa sense actuar és un dia perdut per a la justícia social, la sostenibilitat i la dignitat del nostre poble. Sagunt mereix un futur millor, i eixe futur només serà possible si es construeix des de baix, amb la gent, amb el territori i amb la convicció que una altra manera de fer política és no només necessària, sinó urgent.

llegir més

Ecumenisme, espiritualitat i cura de la creació

En un món marcat per la fragmentació, la crisi ecològica i la pèrdua de referents espirituals, emergeixen iniciatives que busquen reconstruir vincles entre persones, comunitats i amb la natura. L’ecumenisme, entés com a camí de diàleg i reconciliació entre confessions cristianes, troba en la comunitat de Taizé i en la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació dos espais privilegiats per a la reflexió i l’acció compartida. Este article proposa una mirada interdisciplinària que articula filosofia, sociologia, demografia i espiritualitat per a comprendre el potencial transformador d’estes iniciatives.

L’ecumenisme com a camí cap a la unitat en la diversitat ha anat guanyant força des del Concili Vaticà II, que ja advertia que “la divisió entre cristians és un escàndol per al món”. El papa Francesc ho ha reafirmat amb contundència: “l’ecumenisme no és una opció, és un imperatiu”. Esta crida a la unitat no implica uniformitat, sinó una comunió que respecta la pluralitat. En este sentit, la comunitat de Taizé representa una “paràbola de comunió”, com afirmava germà Roger Schutz, el seu fundador. Taizé no busca una síntesi doctrinal, sinó una espiritualitat compartida basada en la pregària, el silenci i la reconciliació.

La comunitat de Taizé: espiritualitat de comunió i pau és un exemple viu d’ecumenisme en acció. Fundada en 1940, ha esdevingut un referent mundial per a joves que busquen sentit, pau interior i fraternitat. Els seus cants repetitius, la simplicitat litúrgica i l’acollida universal configuren un espai on la fe es viu des de la confiança. Germà Roger afirmava que “quan el cor està en pau, pot escoltar”, i esta escolta profunda és la base d’una espiritualitat que no fuig del món, sinó que s’hi implica.

La Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació: una crida ecumènica va ser instituïda pel papa Francesc en 2015, i se celebra cada 1 de setembre. Marca l’inici del Temps de la Creació, que s’estén fins al 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís. El seu objectiu és promoure una conversió ecològica que implique pregària, reflexió i acció per la cura de la casa comuna. El lema triat per a l’any 2025, “Semilles de paz y esperanza”, connecta amb el Jubileu i amb el desé aniversari de l’encíclica Laudato si’. El Dicasteri per al Desenvolupament Humà Integral subratlla que “la metàfora de la llavor indica la necessitat d’un compromís a llarg termini” i que “la pau amb la creació” és inseparable de la pau entre persones.

Esta jornada té una clara vocació ecumènica, i cada vegada més comunitats ortodoxes, anglicanes i protestants s’hi sumen. A més, s’obri a altres tradicions religioses que comparteixen el respecte per la natura, com l’hinduisme, el budisme, l’islam i les cosmovisions indígenes. Així, es podria sumar altres religions a esta crida espiritual, no només des de la tolerància, sinó des de la comunió profunda amb la Terra.

Des de la filosofia, podem entendre la cura com a ètica fonamental. Hans Jonas, en la seua obra El principio de responsabilidad, planteja la necessitat d’una ètica orientada al futur, capaç d’afrontar els riscos de la tecnologia i la degradació ecològica. Esta ètica no es basa en el càlcul, sinó en la responsabilitat envers les generacions futures. La Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació recupera esta visió, proposant una ontologia de la interdependència. La creació no és un recurs, sinó una relació. No som amos del món, sinó part d’ell.

Des de la sociologia, cal reconstruir el vincle trencat amb la natura. Zygmunt Bauman, en la seua teoria de la modernitat líquida, descriu una societat marcada per la fugacitat, la desconnexió i la pèrdua de vincles. En este context, la relació amb la natura esdevé instrumental, i la crisi ecològica és també una crisi de sentit. La Jornada i Taizé proposen una reconstrucció del vincle, no des de la nostàlgia, sinó des de la comunió. La natura no és només paisatge, sinó espai sagrat. Esta visió implica també una dimensió social: les comunitats més vulnerables són les que més pateixen els efectes del canvi climàtic, i la cura de la creació és inseparable de la justícia social.

Des de la demografia, el repte de la sostenibilitat és evident. La població mundial supera els 8.000 milions, i el problema no és el nombre, sinó el model de consum. Si tothom visquera com en els països més rics, necessitaríem diversos planetes. La Jornada convida a repensar els estils de vida, no des de la por, sinó des de l’amor. A més, la crisi climàtica genera desplaçaments forçats. Milions de persones es veuen obligades a migrar per sequeres, inundacions o pèrdua de terres cultivables. Estes migracions climàtiques són un fenomen silenciat que exigeix una resposta ètica global.

Des de la espiritualitat, cal una ecologia integral i esperança. L’encíclica Laudato si’ proposa una ecologia que articula medi ambient, vida humana, cultura i espiritualitat. El papa Francesc afirma que “la creació no és només ètica, sinó també teologia”, perquè implica el misteri de Déu i del ser humà. Esta visió espiritual no és evasiva, sinó encarnada. Com diu el missatge de 2024, cal “esperar i actuar amb la creació”, vivint una fe que entra en la carn sofrent i esperançada de la gent. Taizé, amb la seua espiritualitat de silenci i comunió, és un espai privilegiat per a esta vivència.

Cap a una aliança espiritual per la Terra, la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació i Taizé poden confluir en una crida que transcendisca confessions religioses. Imaginar una celebració on cristians, musulmans, jueus, hindús, budistes i pobles indígenes preguen junts per la Terra és un gest poderós de reconciliació. Esta aliança pot traduir-se en accions comunitàries, diàlegs interreligiosos, litúrgies compartides i manifestos per la pau i la sostenibilitat. No es tracta només de tolerància, sinó de comunió sense uniformitat, d’unitat en la diversitat.

L’ecumenisme és el futur, però també és una urgència del present. No parlem només d’unió entre confessions cristianes, sinó d’un esperit ecumènic ampliat, capaç de trencar murs entre religions, cultures, ideologies i generacions. Este esperit pot humanitzar la política, defensar els drets humans, promoure la pau i inspirar una nova cultura del diàleg.

En conclusió, l’ecumenisme, la comunitat de Taizé i la Jornada Mundial de la Oració pel Cuidado de la Creació representen tres camins que convergeixen en una mateixa crida: cuidar la vida, la pau i la Terra. Esta crida exigeix una nova consciència, una espiritualitat encarnada, una ètica del futur i una acció compartida. Des de Sagunt, des de cada comunitat, podem sembrar llavors de pau i esperança. Com deia germà Roger: “Déu no ens envia cap a la por, sinó cap a la confiança”. Que esta confiança ens guie cap a una nova primavera espiritual.

Bibliografia

Jonas, Hans. El principio de responsabilidad. Herder, 1995  

Bauman, Zygmunt. Modernidad líquida. Fondo de Cultura Económica, 2000  

Francesc, papa. Laudato si’. Encíclica sobre la cura de la casa comuna. Vaticà, 2015  

Concili Vaticà II. Unitatis Redintegratio. Vaticà, 1964  

Roger Schutz. Escrits i cartes de Taizé. Comunitat de Taizé  

llegir més

Sandies amb pepites: consciència en temps de comoditat

En un món cada cop més accelerat, on la comoditat s’ha convertit en virtut, sorprèn com els símbols més senzills poden contenir veritats profundes. La sandia, fruit estiuenc per excel·lència, ha esdevingut en els darrers anys un emblema de resistència per al poble palestí. Però no és una sandia qualsevol: és una sandia amb pepites.

Les pepites, sovint considerades una molèstia en el consum modern, són precisament allò que fa que el fruit sigui complet. Representen la capacitat de regenerar-se, de sembrar, de perpetuar la vida. En el context palestí, són la metàfora viva de la memòria, de la identitat que no es pot extirpar.

Aquesta imatge contrasta amb la tendència actual de preferir sandies sense pepites. Fruits modificats per facilitar el consum, per evitar entrebancs, per fer la vida més “fàcil”. Però en aquesta facilitat hi ha una pèrdua: la pèrdua de la complexitat, de la naturalesa autèntica, de la llavor.

Si traslladem aquesta metàfora a la societat contemporània, ens trobem amb una realitat inquietant. Vivim en una època on les ànsies són sense pepites. Les lluites s’esterilitzen, les idees es simplifiquen, les emocions es maquillen. Tot ha de ser ràpid, net, digerible.

Potser és per això que la consciència col·lectiva sembla afeblida. Sense pepites, no hi ha arrels. Sense arrels, no hi ha resistència. I sense resistència, no hi ha memòria. Ens hem acostumat a viure en una superfície amable, però buida.

La sandia amb pepites ens recorda que la veritat no sempre és còmoda. Que la identitat no es pot reduir a una etiqueta. Que la lluita per la dignitat requereix espais incòmodes, decisions difícils, i sobretot, voluntat de mirar més enllà del que és fàcil.

En aquest sentit, la reivindicació palestina amb la sandia és un gest poètic i polític. És una manera de dir: “Som aquí, amb tot el que som. Amb les nostres pepites, amb la nostra història, amb les nostres ferides.” És una afirmació de presència enmig de l’intent d’esborrar.

Però no només Palestina. Aquesta metàfora pot estendre’s a moltes altres lluites silenciades, a moltes altres veus que incomoden. Les sandies amb pepites són les veritats que no es poden triturar. Són les històries que no es poden simplificar.

I nosaltres, com a societat, què preferim? La comoditat de la sandia sense pepites o la veritat incòmoda de la fruita completa? La consciència requereix esforç, incomoditat, temps. Però també és l’únic camí cap a una llibertat real.

La cultura del consum ens ha ensenyat a evitar les pepites. A rebutjar allò que ens obliga a parar, a pensar, a qüestionar. Però potser ha arribat el moment de recuperar-les. De tornar a sembrar consciència, una pepita a la vegada.

Les lluites que perduren són les que no s’han deixat domesticar. Les que han mantingut les seves pepites intactes, malgrat els intents d’esterilitzar-les. És en aquestes lluites que trobem la força de la memòria, la dignitat de la resistència.

La sandia amb pepites és, doncs, molt més que un símbol. És una crida a recuperar la complexitat, a abraçar la incomoditat, a reconèixer que la veritat no sempre és suau. Però que és necessària.

Potser no podem canviar el món de cop. Però podem començar per reconèixer les pepites que hem anat perdent. Per tornar a donar valor a allò que ens fa pensar, sentir, actuar.

Perquè la consciència no és un luxe. És una llavor. I com tota llavor, necessita terra, temps i coratge per créixer.

llegir més

La representació política afrodescendent

La presència de persones afrodescendents en espais polítics constitueix un indicador rellevant de la maduresa democràtica i del grau d’inclusió real de la diversitat social. Al País Valencià, a l’Estat espanyol i en l’Europa continental, aquesta representació ha patit la influència de factors històrics, sociològics, demogràfics i culturals que han configurat trajectòries diverses, pendents encara d’un reconeixement plenament equiparat. L’objectiu d’aquest article és explorar de manera integral el fenomen de la participació política afrodescendent a l’escala territorial valenciana, estatal i europea, articulant reflexions filosòfiques, sociològiques, demogràfiques i culturals. Al mateix temps, es presenten les aportacions d’autores i autors cabdals en l’estudi de la diàspora africana i de la representació política de les minories, a fi d’assentar una base bibliogràfica sòlida i oferir claus de futur que permeten avançar cap a democràcies més plurals i sensibles a la complexitat de la identitat.

Context històric de la diàspora africana a Europa  

La diàspora africana a Europa té arrels profundes en els processos colonials i posteriorment en les migracions laborals del segle xx. A França, a partir de la dècada dels vint es van establir les primeres comunitats subsaharianes, sovint vinculades al reclutament colonial de soldats. A Alemanya, els fluxos posteriors a la primera guerra mundial i l’arribada de treballadores del Camerun o del Senegal van representar episodis primerencs de presència negra. A la península Ibèrica, l’Equatorial Guinea va ser el nucli originari de la desconeguda primera onada africana, abans del relevante increment migratori produït a partir dels anys noranta. Aquest llegat històric, marcat per desigualtats estructurals heretades de l’esclavatge i el colonialisme, estableix un context en el qual la construcció de ciutadania plena i de veu política ha estat contrariada per mecanismes de discriminació simbòlica i legal.

Realitat demogràfica i distribució territorial  

En l’actualitat, les grans metròpolis europees concentren una part substancial de la població afrodescendent. A Barcelona, Madrid o València, la comunitat subsahariana ha crescut ràpidament durant dues dècades, arribant a percentatges significatius en alguns barris. Tanmateix, aquesta distribució espacial no s’ha traduït en una proporció equivalent de regidors o diputades a les institucions. Al País Valencià, malgrat el creixement demogràfic de persones procedents d’orígens africans, no existeix fins al moment cap representant històric a les Corts o en càrrecs municipals de certa entitat que s’identifique o declare com a afrodescendent. Això contrasta amb altres realitats com les determinades ciutats nord-americanes o l’Estat espanyol, on figures com Rita Bosaho o Consuelo Cruz van obrir vies de representació.

Factors de la baixa participació política  

La baixa presència en llistes electorals i en càrrecs electes no es pot explicar únicament per motius numèrics. La manca de capital social, la discriminació en l’accés a l’educació i el mercat laboral, i la segregació residencial generen barreres estructurals. A més, la invisibilitat cultural i mediàtica dificulta que la ciutadania perceba figures afrodescendents com a possibles referents, mentre que la tradició de partits amb llistes tancades i l’absència de polítiques internes de diversitat consoliden mecanismes de reproducció dels grups dominants. En aquest marc, la mobilització associativa emergeix com a àmbit de formació de lideratges, però no sempre es tradueix en candidatures viables, atès que el procés d’inserció política requereix recursos, xarxes i experiència prèvia que moltes persones migrants no han tingut l’oportunitat de desenvolupar.

El cas del País Valencià  

A la Comunitat Valenciana, les entitats de suport a la integració, com l’Associació de Famílies i Amics de la Comunitat Negre d’Origen Africà (afaco), duen anys promovent tallers de lideratge i apoderament. Alhora, les propostes de resolució no legislativa per al reconeixement i el seguiment de polítiques d’igualtat de les dones afrodescendents han estat impulsades per sobreposicions de forces socials i partits progressistes. Tanmateix, cap candidatura municipal o autonòmica amb perfil clarament afrodescendent ha assolit un escó en aquest territori. La feblesa d’una lògica de quota o discriminació positiva també condiciona el fet que els partits, tot apel·lant a la representativitat genèrica, no despleguen mesures específiques que garanteixen la visibilitat de la comunitat negra, més enllà de les dinàmiques merament formals de paritat de gènere.

Representació estatal a l’Estat espanyol  

A escala estatal, el Congrés dels Diputats va veure per primera vegada una persona negra en una llista del Partit Socialista de Catalunya l’any 2004, quan Consuelo Cruz Arboleda va ocupar un escaño que va permetre trencar tòpics sobre la presència de persones procedents d’excolònies a l’àmbit legislatiu. La irrupció de Rita Bosaho com a primera diputada negra d’Izquierda Unida el 2015 va posar la lluita antiracista al centre de l’agenda parlamentària, mentre que figures com Ángela Rodríguez, amb arrels sahrauís, van aportar una mirada interseccional centrada en la desigualtat de gènere i la històrica discriminació colonial. A banda del Congrés, el Parlament Europeu també ha acollit eurodiputats amb soques familiars africanes, com Manu Pineda, que ha defensat una visió solidària de la política migratòria i dels drets humans en l’àmbit global.

Panorama europeu i experiències comparades  

En l’àmbit europeu, la presència de persones afrodescendents a parlaments nacionals o regionals presenta amplis contrastos entre països. Al Regne Unit, la figura de Diane Abbott des de 1987 es converteix en referent incontestable, mentre que la jove Bell Ribeiro-Addy i Florence Eshalomi han refrescat la visibilitat parlamentària amb discursos que connecten comunitats urbanes londinenques. A França, Christiane Taubira ha esdevingut símbol de resistència contra el racisme institucional, alhora que Serge Letchimy ha elevat la veu de la ultraperiferia francesa al si de l’Assemblea Nacional. A Alemanya, Karamba Diaby i Aminata Touré representen itineraris de mobilització i innovació política en contextos legislatius, a l’igual que Toni Iwobi a Itàlia i Sylvana Simons als Països Baixos. A Bèlgica, Assita Kanko ha projectat en clau continental la necessitat de polítiques de gènere i desenvolupament, evidenciant que, malgrat els èxits individuals, la normalització de la diversitat racial perviu com a assignatura pendent.

Reflexió filosòfica sobre justícia i democràcia  

Des d’una perspectiva de teoria de la justícia, la simple igualtat formal del vot no garanteix la participació efectiva de grups que, històricament, han estat relegats a la marginalitat. Les aportacions de pensadors com John Rawls postulaven un vel d’ignorància que asseguraria institucions imparcials, però la crítica de la teoria crítica i del reconeixement, tal com la planteja Nancy Fraser, recull la necessitat d’un reconeixement polític i cultural que superi el mer formalisme. En aquest sentit, la manca de representants afrodescendents esdevé un indici de la insuficiència dels mecanismes locals i regionals per corregir desigualtats de partida. Cal, per tant, repensar la democràcia com un procés en el qual la pluralitat de veus no siga una mera declaració d’intencions, sinó un element vertebrador del sistema polític.

Anàlisi sociològica i simbòlica  

Des d’una òptica sociològica, les investigacions sobre capital social apunten que la dansa dels contactes i de la confiança recíproca és clau per accedir a espais de decisió. La tradició colonial ha deixat seqüeles de violència simbòlica que generen desconfiança vers les institucions, mentre que la invisibilitat mediàtica reforça estereotips que releguen les persones afrodescendents a rols de subordinació. Els moviments antiracistes contemporanis han recrudescut la denúncia de desigualtats en salut, habitatge i treball, però la traducció d’aquest diagnòstic en projectes polítics es topa amb el mur de l’escassa formació política prèvia i de la dificultat d’accés a fons o patrocini per impulsar campanyes electorals competitives.

Perspectives demogràfiques de futur  

Les projeccions mostren que la població d’origen africà seguirà creixent a les grans àrees urbanes europees. Aquesta tendència hauria de predir un augment proporcional de representació política si s’implementen mecanismes adequats. No obstant això, la simple relació numèrica no basta. Les dinàmiques internes dels partits i la construcció de coalicions socials són determinants per traduir el pes demogràfic en força institucional. A més, la generació jove, nascuda sovint en el país o amb una socialització mixta, incorpora formes d’identitat híbrides que reclamen noves categories de reconeixement més enllà de la dicotomia nadiu-estranger.

Aspectes culturals i identitaris  

La identitat afrodescendent en contextos europeus es construeix sovint en un espai de tensió entre l’autoexotització i la necessitat d’assimilar‐se a les normes dominants. La producció artística, literària i musical nascuda de la diàspora actua com a dispositiu de resistència i de reescriptura del passat, però en l’àmbit polític cal una traducció d’aquest capital simbòlic en discursos legislatius i polítiques públiques que reconeguen la pluralitat lingüística, cultural i religiosa. Sense aquest reconeixement actiu, la diversitat corre el risc de quedar com una simple etiqueta residual, sense capacitat per transformar les pràctiques administratives o educatives en clau inclusiva.

Dinàmiques de poder i democratització interna  

Els partits polítics són espais claus on es defineixen criteris de participació. La majoria de formacions manté lògiques de cooptació i de reproducció dels grups dominants, on les persones amb trajectòria en moviments de base i qui disposen de xarxes de suport tenen avantatge per obtindre llocs en llistes. Les experiències d’obertura en partits amb mecanismes primaristes, com els cercles de Podemos o les assemblees locals d’Izquierda Unida, han facilitat l’entrada d’algunes veus afrodescendents, però sense un compromís explícit amb quotes de diversitat racial, aquests avenços són fràgils.

Reptes i oportunitats per a una representació inclusiva  

Per avançar cap a democràcies més representatives cal incorporar a tots els nivells mesures de discriminació positiva raonables, que garanteisquen la presència de persones afrodescendents en posicions visibles tant en llistes electorals com en càrrecs de direcció interna. A més, els plans de formació i mentoria han de ser co‐dissenyats amb organitzacions de base, de manera que foren ajustats a les necessitats reals de les persones candidates. La col·laboració entre entitats antiracistes, institucions públiques i mitjans de comunicació resulta fonamental per construir un relat narratiu positiu de la diversitat racial, capaç de trencar els estereotips i incentivar la participació ciutadana.

Bases bibliogràfiques i referències  

Diverses aportacions resulten imprescindibles per comprendre plenament els fenòmens descrits. El document de l’Organització de les Nacions Unides que presentà el Pla d’Acció per al Decenni Internacional dels Afrodescendents (2015-2024) ofereix una perspectiva global de recomanacions per al reconeixement, el desenvolupament i la justícia en clau afrodescendent. Stuart Hall, en el text Cultural Identity and Diaspora, proposa una visió de la identitat com a construcció històrica sempre inacabada, que és especialment rellevant per a comunitats marcades pel trasllat forçat i la segregació. John Antón Sánchez, a La política del reconocimiento en el Decenio Internacional Afrodescendiente, subratlla la necessitat de mecanismes legals i institucionals que superen la mera formalitat. Mel Allfrey, en Black Europe: Politics, Culture, Identity, analitza casos europeus comparats per mostrar com la cultura i la política convergeixen en la definició del subjecte polític afrodescendent. Finalment, la Biblioteca Africana insisteix en la importància de recuperar narracions i pràctiques culturals per reforçar el reconeixement simbòlic.

Conclusió  

L’anàlisi integral dels factors històrics, socials, demogràfics i culturals posa de manifest que la baixa representació política de persones afrodescendents no és un fenomen accidental, sinó fruit de processos de discriminació estructural i de pràctiques internes dels partits que reprodueixen les jerarquies existents. Tanmateix, l’evolució demogràfica, la mobilització associativa i l’impuls que proporcionen moviments globals antiracistes creen oportunitats per revertir aquesta situació. Les democràcies europees, inclosa la Valenciana, necessiten incorporar amb caràcter urgent eines de discriminació positiva, programes de mentoria dissenyats conjuntament amb les pròpies comunitats i narracions mediàtiques que valoren la diversitat com a actiu. Només d’aquesta manera la institució política podrà deixar de ser un espai tancat i esdevindre un reflex fidel de la pluralitat social. La transformació democràtica requereix de la complicitat de totes les persones i institucions, així com del reconeixement que la diversitat racial aporta visions i solucions innovadores als reptes col·lectius.

llegir més

La solidaritat com a fonament de la convivència

La solidaritat emergeix com una força que transcendeix el simple gest d’ajuda per esdevenir un vincle profund que uneix totes les persones. Quan la ciutadania assumeix la responsabilitat compartida de cuidar i sostenir l’altre, es configura un teixit social capaç de resistir tensions i d’evolucionar cap a formes més justes de convivència. Des d’aquesta perspectiva, la solidaritat no és un recurs estacional, sinó un hàbit ètic que cal cultivar amb perseverança.  

En l’àmbit filosòfic, la dialèctica entre l’individu i la comunitat ha posat de manifest la centralitat de la responsabilitat envers l’altre. Emmanuel Levinas va destacar que l’encontre amb el rostre de la persona aliena genera un imperatiu moral irrenunciable. Aquesta crida, que desborda la mera simplicitat de la simpatia, situa la solidaritat com la base mateixa de l’ètica. Quan algú reconeix el rostre de l’altre, comprèn que la seva existència interpel·la la pròpia i reclama una resposta activa en forma de cura i compromís.  

Hannah Arendt, per la seua banda, va subratllar el caràcter polític de la solidaritat. Per a ella, més enllà de la compassió, la solidaritat esdevé una decisió racional que atorga legitimitat a l’acció col·lectiva. Aquesta opció s’inscriu en l’espai públic de la deliberació i de la presa de consciència compartida. D’aquesta manera, la solidaritat es consolida com un instrument de participació i de construcció de poder popular, on cada persona és reconeguda en igualtat de condicions i dignitat.  

La sociologia d’Émile Durkheim va oferir eines conceptuals per entendre com la solidaritat s’articula segons l’estructura de la societat. En comunitats de dimensions reduïdes i amb homogeneïtat de costums, la solidaritat mecànica es fonamenta en la similitud de creences i pràctiques. L’atribució d’un sentit col·lectiu a la vida quotidiana reforça un sentiment de pertinença que actua com a pegament social. Quan la societat augmenta la seua complexitat, la divisió del treball genera interdependència entre especialitats, i emergeix així la solidaritat orgànica. Aquesta forma de solidaritat recull la necessitat de complementarietat entre rols diversos, convertint la diferència en un motor de cohesió.  

En la seva evolució històrica, el terme solidaritat pren el seu nom del concepte llatí solidus, que feia referència a una moneda estable i de gran valor. Aquesta arrel evoca la idea d’una unió sòlida i constant, capaç de resistir tensions internes. Alhora, la noció de sòlid remarca la consistència d’un teixit social que es manté ferm fins i tot en moments d’adversitat. Per tant, la solidaritat apareix com una relació permanent i agermanada, en contraposició al pacte puntual o a la caritat ocasional.  

La doctrina social de l’Església catòlica, en paraules de Joan Pau II, concep la solidaritat com la “determinació ferma i perseverant de treballar pel bé comú”. Aquesta visió compromet les institucions i la societat civil a garantir la dignitat de totes les persones, especialment de qui es troba en situació de vulnerabilitat. La solidaritat esdevé llavors un imperatiu moral que traspassa les fronteres confessionals i exigeix la transformació de les estructures injustes. Quan la comunitat practica aquesta convicció, s’obre la possibilitat de construir un ordre social més humà i respectuós de la pluralitat.  

En l’àmbit de les polítiques públiques, la solidaritat és l’eix que inspira la protecció social. Quan les administracions desenvolupen sistemes de salut universals, programes educatius accessibles i prestacions destinades a la valoració del treball i de la cura, posen en pràctica el principi de justícia distributiva. A través d’aquests instruments, la solidaritat es materialitza en drets garantits, de manera que cap persona no queda al marge de serveis essencials. Aquest compromís institucional és una mostra clara que la fraternitat i la reciprocitat són valors que travessen l’estructura jurídica i administrativa.  

Els debats bioètics han situat la solidaritat en el centre de les decisions relacionades amb l’accés als tractaments i amb la investigació biomèdica. La Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans reconeix que la cooperació entre estats, entitats sanitàries i col·lectius de pacients és fonamental per garantir un repartiment equitatiu de medis terapèutics. En situacions de crisi, aquesta perspectiva coopera amb el principi de benefici comú, i recorda que la salut col·lectiva només es preserva quan es comparteixen coneixements i recursos.  

La psicologia social i clínica ha explorat la solidaritat com una manifestació avançada de l’empatia, que integra components emocionals i cognitius. Quan una persona és capaç d’imaginar-se en la pell de l’altra, desenvolupa respostes espontànies de suport que reforcen el vincle comunitari. Aquest procés no només alleuja el patiment immediat, sinó que promou la generació d’un sentit de seguretat i de pertinença. Quan la solidaritat és percebuda com un recurs fiable, el benestar emocional de totes les persones s’enforteix i la confiança en el grup s’expandeix.  

En els segles passats, moviments històrics van demostrar la maduresa del sentit de solidaritat. Durant l’alçament dels sindicats obrers del segle XIX, la mobilització col·lectiva dels treballadors va aconseguir millores substancials en les condicions laborals i en la protecció davant riscos. Les jornades de lluita compartides van consolidar una consciència comuna que transcendia la identitat individual, generant un sentiment d’aliança que avui defineix gran part del sindicalisme contemporani.  

La revolució feminista va aportar una dimensió singular de solidaritat amb la idea de sororitat. Aquest terme posa en relleu la necessitat que les dones reconeguen mútuament l’opressió compartida i actuen en coordinació per superar-la. Més enllà de la fraternitat homogeneïtzant, la sororitat celebra les diferències i estableix un compromís específic amb l’alliberament de les dones. Aquesta forma de solidaritat va contribuir a redefinir els paràmetres de la justícia de gènere i ha permès la construcció de discursos i pràctiques inclusives.  

El moviment antirracista ha escampat la idea que la solidaritat entre les persones oprimides i amb aliances d’altres col·lectius és essencial per combatre el racisme estructural. Les convocatòries conjuntes, les accions de suport mutu i els espais de formació compartida han generat consciències que interpel·len les polítiques públiques i les gestions institucionals. D’aquesta manera, la solidaritat s’entén com un pont entre experiències diverses i com una estratègia col·lectiva de resistència i de transformació.  

En temps recents, la solidaritat global ha quedat plasmada en la resposta a crisis humanitàries i sanitàries. L’atenció als i les refugiades procedents de conflictes armats i la circulació solidària de materials mèdics durant la pandèmia van posar de manifest la capacitat d’organització internacional. Aquestes experiències demostren que la solidaritat, quan es vehicula mitjançant xarxes civils i aliances transnacionals, pot superar barreres polítiques i logístiques per atendre urgències vitals.  

L’ecosistema festiu i associatiu valencià il·lustra la solidaritat com una pràctica quotidiana i creativa. Les falles mobilitzen artistes, artesanes i veïnat per construir monuments que després són cremant com a manifest simbòlic de renovació. Alhora, les colles castelleres que actuen en territori valencià exemplifiquen l’ajuda mútua a gran alçada, on cada persona confia en l’altra per aixecar estructures humanes impressionants. En ambdós casos, la solidaritat no és un concepte abstracte sinó una activitat palpable i festiva.  

També les dites populars recullen de manera sintètica la saviesa solidària. “Qui té un amic té un tresor” subratlla que la preservació de les relacions és més rellevant que qualsevol riquesa material. “Tots a una veu” evoca la unió com a instrument de canvi i de resistència. Aquests refranys vius han persistit a la tradició oral perquè canalitzen el record que la solidaritat és una alegria compartida i una responsabilitat permanent.  

La frase “El poble salva el poble” sintetitza l’essència de la solidaritat col·lectiva quan les institucions no fan front a les necessitats. Procedent del repertori musical del rock radical valencià i de citacions literàries, aquesta expressió recorda que són les persones de peu de carrer les que finalment despleguen xarxes de suport mutu. L’acció comunitària que sorgeix quan la burocràcia es fa opaca reafirma el principi que la dignitat i la supervivència depenen de la cooperació directa.  

André Comte-Sponville va distingir solidaritat objectiva i subjectiva per mostrar-ne la complexitat. La primera al·ludeix a la coincidència d’interessos i destins compartits, mentre que la segona remarca la consciència activa d’aquest vincle. Sense aquesta presa de consciència, la solidaritat esdevé inercial i mancada de força transformadora. Cal, per tant, que la ciutadania no només reconega els lligams que la uneixen sinó que els visibilitze i els defensi amb accions concretes.  

El decadentisme de l’individualisme extrem s’eradica amb la pràctica solidària. Quan es reivindica la càrrega i el gaudi compartits, es trenca amb la hipòtesi que la felicitat és un acte exclusivament privat. La solidaritat rebutja la idea que algunes vides puguen considerar-se prescindibles i reclama la igual dignitat de totes. D’aquesta manera, esdevé una estratègia de resistència que posa en qüestió la cultura de la indiferència i de l’egoïsme.  

El llenguatge inclusiu i no discriminatori és part de la pràctica solidària quotidiana. Quan adoptem pronoms que respecten totes les identitats de gènere, quan evitem expressions excloents i quan formulem acollides que abracen la diversitat, establim espais de pertinença oberts a totes les persones. Aquestes formes de comunicació són rituals diaris que condicionen la convivència i pregonen la solidaritat com un valor que travessa cada paraula.  

No obstant això, la solidaritat pot perdre empenta si es confon amb un assistencialisme que no qüestiona els orígens de la desigualtat. Quan l’ajuda es limita a pal·liar efectes sense abordar estructures, deixa de ser transformadora. Perquè la solidaritat complisca el seu propòsit emancipador és necessari diagnosticar els mecanismes de poder, reflexionar sobre les prioritats i establir estratègies que promoguen el canvi de fons.  

En la praxis diària, la solidaritat es concreta en múltiples formes de voluntariat que impulsen projectes comunitaris, tallers educatius i espais de suport emocional. Les organitzacions no governamentals i les xarxes de veïnatge són agents que articulen recursos i habiliten processos de canvi local. Aquestes pràctiques constaten que la solidaritat és un element vertebrador d’iniciatives que apropen solucions a persones que en situació de risc solen quedar al marge.  

La reflexió crítica sobre la solidaritat apunta a la necessitat de vincular-la amb la justícia social i amb la democràcia participativa. Sense l’exigència de transparència, rendició de comptes i inclusió efectiva, la solidaritat pot quedar relegada a discursos simbòlics. Quan, en canvi, es recolza sobre estructures que impliquen la ciutadania en la presa de decisions, reforça el caràcter democràtic i contribueix a la construcció d’un futur compartit.  

La solidaritat és una arquitectura de valors i pràctiques que articula perspectives ètiques, socials, polítiques, culturals i científiques. És una actitud activa que recull l’herència de lluites històriques i projecta transformacions col·lectives. Tal com recorda l’eslògan “El poble salva el poble”, la veritable força resideix en la cooperació i en la confiança mútua. Només si mantenim viu el compromís solidari podrem avançar cap a una societat més cohesionada, justa i plena de dignitat compartida.

llegir més