Nets ^

La llei de néts, malgrat el nom popular, no és cap llei autònoma. És una disposició de la Llei de Memòria Democràtica aprovada el 2022 que obri la porta a la nacionalitat espanyola per a fills i néts de persones que hagueren d’exiliar-se durant la Guerra Civil i el franquisme. És una norma que, segons les fonts, ha generat centenars de milers de sol·licituds i un debat intens sobre identitat, reparació i futur. En realitat, és una peça més d’un llarg procés de revisió històrica que Espanya encara no ha acabat de fer, i que sovint es troba travessat per lluites partidistes, pors demogràfiques i discursos sobre qui és, o no és, “d’ací”.

La llei parteix d’una idea senzilla: si el teu pare, mare, avi o àvia va ser espanyol i va perdre la nacionalitat per exili polític, ideològic, religiós o per la seua orientació o identitat sexual, tu tens dret a recuperar-la. No cal haver viscut mai a Espanya. Només cal demostrar el vincle i les circumstàncies de l’exili. És una mesura que, segons les fonts, ha mobilitzat especialment comunitats com la d’Argentina, on la presència de descendents d’exiliats és enorme. I ací és on el pont amb el 9 de juliol argentí es fa inevitable.

Cada 9 de juliol, Argentina celebra el Dia de la Independència. Recorda aquell 1816 en què les Províncies Unides del Río de la Plata decidiren trencar amb la monarquia espanyola i qualsevol dominació estrangera. És un acte fundacional, un gest de sobirania que definí un país. Però també és un recordatori que la història entre Espanya i Argentina no és només colonial: és migratòria, humana, travessada per exilis, dictadures, esperances i retorns. Moltes de les persones que hui poden acollir-se a la llei de néts són descendents d’aquells que, en algun moment del segle XX, fugiren d’una Espanya que no els volia o no els protegia.

La paradoxa és deliciosa, i alhora amarga. Un país que va perdre població per la repressió i la misèria política ara recupera descendents que han crescut en territoris que un dia proclamaren la seua independència d’eixe mateix país. És com si la història, amb el seu humor negre, recordara que les identitats no són blocs de pedra, sinó fils que es cusen i es descusen al llarg dels segles. Argentina celebra la ruptura amb Espanya, mentre Espanya intenta reparar, tard i malament, les ruptures internes que provocà sobre la seua pròpia gent.

La llei de néts és, en part, una reparació. Però també és un mirall. Ens obliga a mirar de cara que Espanya ha estat, durant dècades, un país que expulsava dissidents, que castigava la diferència, que convertia la diversitat en sospita. I ara, quan obri la porta a descendents d’aquells exiliats, ho fa enmig d’un debat polític que sovint instrumentalitza la norma per a parlar de demografia, de “enginyeria electoral” o de por a l’altre. És com si la memòria democràtica, en lloc de ser un exercici de justícia, es convertira en un camp de batalla partidista.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, Argentina celebra el seu 9 de juliol amb orgull. I ho fa sabent que la seua identitat és mestissa, plural, construïda per criolls, pobles originaris, migracions italianes, espanyoles, sirianes, jueves, africanes. I també per aquells exiliats espanyols que arribaren fugint de la dictadura i que contribuïren a la vida cultural, política i social del país. La independència argentina no és un tall net: és un procés que ha anat incorporant capes i capes de memòria, de conflicte i de convivència.

Potser la lliçó és esta: les nacions no es construeixen només proclamant independències, sinó també reparant ferides. Argentina ho recorda cada 9 de juliol. Espanya intenta fer-ho amb la llei de néts, encara que siga tard i amb vacil·lacions. Però en ambdós casos hi ha una idea comuna: la identitat és una història compartida, no una frontera.

I per a nosaltres, valencians, que vivim en un país que sovint oblida la seua pròpia pluralitat, la reflexió és útil. Les lleis que reconeixen drets a descendents d’exiliats ens recorden que la memòria és política, que la història pesa, que les decisions d’un estat poden marcar generacions. I que reparar no és un acte simbòlic, sinó una obligació democràtica.

El 9 de juliol argentí i la llei de néts espanyola són, en el fons, dues cares d’un mateix gest: afirmar que la dignitat de les persones importa més que els relats oficials. Que la llibertat, siga la d’un país que es fa independent o la d’una família que recupera la nacionalitat perduda, és sempre un acte de resistència. I que la història, quan es mira amb honestedat, ens obliga a fer-nos responsables del que hem sigut i del que volem ser.

llegir més

El Raval no necessita excuses, necessita un consultori digne ^

 #Hi ha problemes que defineixen millor que qualsevol discurs la manera d’entendre la gestió pública. El cas del consultori auxiliar del Raval de Sagunt és un d’ells. Fa anys que veïns i professionals denuncien les deficiències de les instal·lacions actuals. Fa anys que es reconeix que el local no és adequat. Fa anys que es parla de traslladar el servei a un espai millor. I, malgrat tot, l’any 2026 continuem exactament en el mateix punt: amb els locals nous llogats, amb un projecte redactat i amb l'obra sense executar.

La notícia coneguda aquesta setmana és especialment frustrant. La Generalitat Valenciana ha denegat el finançament que l'Ajuntament havia sol·licitat perquè la línia de subvencions no contempla el trasllat de consultoris. Potser hi haurà qui considere que es tracta d'un simple problema administratiu. Però la ciutadania està cansada de sentir explicacions burocràtiques. Quan una necessitat és coneguda des de fa anys, quan existeixen compromisos previs entre administracions i quan els problemes del servei són evidents, l'obligació dels responsables polítics és trobar una solució, no una excusa. 

La principal responsabilitat recau, sens dubte, sobre la Generalitat governada per PP i Vox. Des de l'arribada del nou govern autonòmic, el projecte ha quedat bloquejat per la falta de recursos destinats a l'adequació del nou local. És especialment greu perquè no estem parlant d'una infraestructura nova, faraònica o multimilionària. Estem parlant d'una inversió aproximada de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna a un barri de Sagunt. 

Resulta difícil entendre que una administració que presumeix constantment de bona gestió siga incapaç de trobar una partida relativament modesta per solucionar un problema que afecta directament la qualitat de vida dels seus ciutadans. Mentre es multipliquen els anuncis, les fotografies i els discursos institucionals, la realitat és que el consultori continua on estava i els veïns continuen esperant. La propaganda no cura malalties, no redueix llistes d'espera i no millora les condicions de treball dels professionals sanitaris.

Però una crítica honesta no pot quedar-se només en la Generalitat. També cal exigir responsabilitats al PSOE. És cert que l'Ajuntament de Sagunt, governat pels socialistes, ha impulsat el projecte, ha assumit el cost del lloguer dels nous locals i ha reclamat finançament autonòmic. Tot això és veritat. Però també és legítim preguntar-se si la pressió exercida ha sigut suficient. Si aquest projecte és tan prioritari com afirmen, per què no ha ocupat una posició central i permanent en l'agenda política durant aquests anys?

La sensació que queda és que el problema del Raval apareix amb força cada vegada que es produeix una nova dificultat administrativa o una nova negativa de la Generalitat, però desapareix de la primera línia política la resta del temps. I això és precisament el que desespera la ciutadania. La defensa dels serveis públics no pot consistir únicament a denunciar quan les coses van malament; també implica mantenir una reivindicació constant fins aconseguir el resultat.

Els veïns del Raval no tenen per què entendre de procediments burocràtics, convenis administratius o competències compartides. Tampoc tenen cap obligació de distingir si la culpa és de la Conselleria, del Departament de Salut o de l'Ajuntament. El que veuen és molt més senzill: hi ha un problema reconegut, existeix una solució identificada i, després de diversos anys, aquesta solució continua sense arribar.

Aquest és precisament un dels grans defectes de la política actual. Quan un projecte es bloqueja, cada administració assenyala una altra. Uns culpen Madrid, altres València i altres els ajuntaments. Mentrestant, els ciutadans es converteixen en espectadors d'una partida de tenis institucional en què la pilota de les responsabilitats passa d'una banda a una altra sense que ningú assumisca la iniciativa necessària per resoldre el problema.

El més preocupant és que el cas del Raval no és una excepció. Sovint les inversions que afecten directament la vida quotidiana de les persones són les que menys atenció reben. Mentre es discuteixen grans estratègies, grans titulars i grans projectes de futur, les actuacions que realment impacten en la vida dels barris queden atrapades en un laberint administratiu sense fi.

Per això el debat ja no és només sobre un consultori. El debat és sobre quin model de gestió pública volem. Un model en què els compromisos adquirits es compleixen o un model en què cada canvi de govern serveix per aparcar decisions preses anteriorment. Un model en què les administracions cooperen o un model en què es limiten a buscar arguments per justificar la inacció.

Els veïns del Raval mereixen molt més que això. Mereixen que la Generalitat deixe de posar obstacles i aporte els recursos necessaris. Mereixen que el govern de PP i Vox deixe de mirar cap a una altra banda davant una necessitat evident. Mereixen també que l'Ajuntament i el PSOE mantinguen una pressió política molt més intensa i constant fins aconseguir una solució definitiva.

Perquè la realitat és incontestable: els locals nous existeixen, el projecte existeix i la necessitat existeix. El que falta és voluntat política. I quan una administració no troba poc més de 461.000 euros per garantir una atenció sanitària digna, el problema deixa de ser pressupostari i es converteix en una qüestió de prioritats.

Després de tants anys, els veïns del Raval ja no necessiten més promeses, més informes ni més excuses. Necessiten obres. Necessiten resultats. Necessiten un consultori digne. I això només arribarà quan les administracions deixen de competir per repartir culpes i comencen, d'una vegada, a repartir solucions.

llegir més

Regularitzar per integrar: les 1.349 persones que ja formen part de Sagunt ^

La notícia que informa que 1.349 persones han sol·licitat acollir-se al procés extraordinari de regularització de persones migrants a Sagunt ha generat debat. Com ocorre sovint quan es parla d'immigració, hi ha qui interpreta aquestes dades com una arribada massiva i recent de persones al municipi. Però una lectura serena dels fets ens porta a una conclusió molt diferent: aquestes 1.349 persones no han arribat ara. En gran mesura, ja vivien entre nosaltres, treballaven, consumien als nostres comerços, tenien els seus fills a les nostres escoles i formaven part de la realitat quotidiana de la ciutat. 

La mateixa naturalesa del procediment de regularització ho demostra. Per poder presentar la sol·licitud era necessari acreditar la residència prèvia, motiu pel qual els ajuntaments han hagut d'expedir certificats d'empadronament i altra documentació. No es tracta, per tant, de persones que han arribat en les últimes setmanes aprofitant una oportunitat administrativa. Es tracta de veïns i veïnes que ja residien a la ciutat i que ara aspiren a consolidar la seua situació legal i a viure amb tots els drets i obligacions que corresponen a qualsevol resident.

De fet, la regularització no crea una realitat nova. El que fa és reconéixer una situació que ja existia. Les persones continuaran vivint a Sagunt després del procés perquè moltes ja ho feien abans. La diferència és que podran accedir amb més normalitat al mercat laboral, cotitzar, desenvolupar projectes de vida més estables i participar plenament en la societat. La regularització no significa que apareguen 1.349 habitants nous de la nit al dia; significa que 1.349 persones que ja formen part de la comunitat deixaran de viure en una situació d'incertesa administrativa.

Per entendre aquest fenomen també cal analitzar l'evolució demogràfica de Sagunt durant els últims anys. El municipi ha experimentat un creixement notable i ja supera els 73.000 habitants. Aquest increment no es deu principalment als naixements. Com ocorre en bona part d'Espanya i de la Comunitat Valenciana, la immigració s'ha convertit en el principal motor del creixement demogràfic. Fa pocs anys la població estrangera ja representava més del 13% dels residents del municipi, amb comunitats procedents de països molt diversos.

Aquesta realitat no és exclusiva de Sagunt. Es tracta d'un fenomen que trobem en moltes ciutats europees amb economia dinàmica. Quan una ciutat genera oportunitats de treball, atrau població. Quan una ciutat ofereix serveis, comunicacions i perspectives de futur, es converteix en un pol d'atracció. La immigració no és una anomalia en aquest context; és una conseqüència natural del desenvolupament econòmic i de la mobilitat global.

També cal recordar que Sagunt gaudeix d'una posició privilegiada dins de l'àrea metropolitana de València. Moltes famílies busquen alternatives residencials que els permeten accedir a habitatges més assequibles sense renunciar a una bona connexió amb la capital. Aquesta circumstància explica una part del creixement sostingut de la ciutat durant les últimes dècades. 

A això s'afegeixen les importants expectatives econòmiques derivades de les inversions industrials dels últims anys. El desenvolupament de Parc Sagunt i l'anunci de la gigafactoria de bateries han situat la ciutat en el centre de nombrosos projectes empresarials. Encara que no tot el creixement demogràfic es puga atribuir directament a aquestes iniciatives, resulta evident que contribueixen a reforçar l'atractiu del municipi per a treballadors, famílies i empreses. La població creix perquè hi ha expectatives de futur, i les expectatives de futur generen mobilitat. 

Hi ha una altra qüestió que sovint s'oblida en aquest debat. Sagunt, com la major part de les societats europees, és una ciutat que envellix. L'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat provoquen que la proporció de persones majors siga cada vegada més elevada. En aquest context, la població migrant contribueix a equilibrar parcialment la piràmide demogràfica perquè acostuma a estar formada per persones en edat laboral i reproductiva. Sense immigració, el creixement poblacional de Sagunt seria molt més reduït i probablement estaríem parlant d'estancament demogràfic, una situació que afecta nombrosos municipis valencians.

Per això resulta difícil defensar una economia en expansió i, al mateix temps, rebutjar els fluxos migratoris que ajuden a sostenir-la. Les empreses necessiten treballadors, els serveis públics necessiten contribuents i el sistema de pensions necessita cotitzants. Integrar adequadament les persones que ja resideixen entre nosaltres és una decisió de sentit comú, però també una aposta pragmàtica pel futur econòmic i social del municipi.

La xifra de 1.349 persones equival aproximadament a un 1,8% de la població actual de Sagunt. És una dada rellevant, però no perquè represente una arribada sobtada de nous residents, sinó perquè posa de manifest una realitat que fins ara quedava parcialment amagada darrere de situacions administratives irregulars. La regularització permetrà que moltes d'aquestes persones puguen desenvolupar la seua vida amb major seguretat jurídica i contribuir encara més al progrés col·lectiu.

Mirant cap al futur, tot apunta que Sagunt continuarà creixent. Les inversions industrials, la proximitat a València, el desenvolupament logístic i els moviments migratoris continuaran modelant la ciutat durant els pròxims anys. És possible que abans de finalitzar la dècada el municipi s'acoste als 80.000 habitants. Davant d'aquest escenari, el repte no és evitar el creixement, perquè el creixement ja està produint-se. El veritable repte és gestionar-lo adequadament, garantint habitatge, serveis públics, cohesió social i oportunitats per a tots.

La regularització extraordinària de les persones migrants ha de ser entesa precisament en aquest marc. No és una concessió capritxosa ni una excepció injustificada. És un instrument per adaptar la realitat administrativa a la realitat social. Les 1.349 persones que han iniciat el procés no són desconeguts que acaben d'arribar; són, en gran mesura, veïns i veïnes que ja formen part de Sagunt. Reconéixer-los legalment no canvia qui són ni on viuen. Simplement permet que la ciutat que contribueixen a construir cada dia els reconega també amb plenitud de drets i deures. Aquesta és, al cap i a la fi, la millor manera d'afavorir la integració, la convivència i el futur compartit de la nostra comunitat.

llegir més

Quan el record es fa carn ^

Hui, que el meu pare Emili faria 77 anys, no celebre res amb pastís ni espelmes. Celebre amb memòria. Amb eixa memòria que no és un arxiu ordenat, sinó una forma de respirar. Una manera de continuar parlant amb ell, encara que ja no hi siga. Perquè hi ha absències que no callen, absències que continuen fent soroll dins del cap, dins del cor, dins de la manera com camine pel món.

Quan pense en ell, no pense en un heroi ni en una figura idealitzada. Pense en un home real, amb llums i ombres, amb silencis i contradiccions, amb fortaleses que no sempre mostrava i amb fragilitats que dissimulava com podia. Pense en un pare que no necessitava grans discursos per fer-se entendre, que tenia eixa manera de ser de la gent que ha crescut en la cultura de l’esforç, del treball fet amb les mans, del silenci que diu més que moltes paraules.

Jo vaig aprendre d’ell que la vida no sempre és justa, però que això no és excusa per deixar de lluitar. Ell lluitava. Lluitava amb la constància de qui sap que no hi ha alternativa. Lluitava per nosaltres, per la faena, per mantindre un rumb enmig de totes les tempestes que li va tocar travessar. I eixa manera de resistir, de no rendir-se, de continuar endavant encara que el món es posara en contra, és una de les herències més profundes que m’ha deixat.

Quan era menut, ell era una presència que donava seguretat. No era de grans abraçades ni de grans declaracions, però tenia eixa forma de mirar que et feia sentir que tot aniria bé. Eixa forma de preocupar-se sense fer soroll. Eixa forma de sostenir la família com qui sosté una casa enmig d’un terratrémol. I ara, quan mire enrere, entenc que moltes de les coses que faig, moltes de les decisions que prenc, moltes de les batalles que trie lluitar, venen d’eixa manera d’entendre la responsabilitat que ell em va transmetre sense manuals.

També sé que hi ha converses que no vam tindre. Preguntes que no vaig fer. Històries que ell no va contar. I hui, que faria 77 anys, eixa punxada apareix. No és una tristesa pura, però tampoc és alegria. És una nostàlgia que acompanya, que recorda que hi ha absències que no es curen, però que es transformen. En mi, la seua absència s’ha convertit en força, en consciència, en una manera de mirar el món amb més profunditat.

Ell va ser pare en un temps en què ser pare significava moltes coses que hui ja no es valoren igual. Significava treballar més hores de les que tocaven, significava renunciar a descansos, significava posar el cos i l’ànima en una faena que sovint no reconeixia l’esforç. Significava educar amb el que es tenia, amb el que es podia, amb el que es sabia. I ell ho va fer. Ho va fer com va saber, com va poder, com li va permetre la vida que li va tocar.

I jo, ara, entenc que moltes de les coses que defense, moltes de les reivindicacions que escric, moltes de les idees que m’acompanyen, tenen arrels en ell. En la seua manera de ser. En la seua manera de resistir. En la seua manera de posar dignitat fins i tot en els moments més complicats. No és casualitat. És herència. Una herència invisible, però poderosa. Una herència que no es pot quantificar, però que es nota en cada decisió que prenc, en cada batalla que lluito, en cada vegada que defense el que crec just encara que siga difícil.

Hui, en el seu aniversari, també pense en les meues filles. En com, encara que no el van conéixer, porten en elles una part d’eixa història. Una part d’eixa manera de ser que jo he transmés, i que jo vaig aprendre d’ell. I això és una forma de permanència. Una forma de vida que no depén del temps, ni de l’espai, ni de l’absència. Ell continua en elles, en mi, en la manera com eduquem, com estimem, com resistim.

Recordar-lo hui és també recordar que la vida és fràgil, que el temps passa massa ràpid, que hi ha aniversaris que ja no podem celebrar en persona. Però també és recordar que hi ha persones que no se’n van del tot. Que continuen en cada gest, en cada record, en cada decisió que prenem. Que continuen en la manera com estimem, com eduquem, com treballem, com resistim.

I resistir, al cap i a la fi, és una forma d’homenatge. Resistir amb dignitat, amb consciència, amb afecte. Resistir com ell va resistir. Resistir com ell m’ha ensenyat, encara que no ho diguera amb paraules.

Hui, que faria 77 anys, el millor regal que puc fer-li és recordar-lo amb veritat. Amb afecte, sí, però també amb honestedat. Recordar-lo com era, amb les seues fortaleses i les seues imperfeccions. Recordar-lo com un home que va fer el que va poder, que va estimar com va saber, que va deixar una empremta que continua viva.

I en eixa memòria, ell continua fent anys. Continua creixent. Continua acompanyant-me. Continua formant part de mi.

llegir més

Anàlisi toponímica dels noms dels pobles del Camp de Morvedre ^

La toponímia és una eina extraordinària per a entendre la història d’un territori. Els noms dels pobles no són simples etiquetes geogràfiques, sinó que conserven empremtes de les diferents cultures que han habitat una comarca al llarg dels segles. El Camp de Morvedre és un exemple perfecte d’esta riquesa, ja que els seus topònims reflectixen influències ibèriques, llatines, àrabs i medievals cristianes.

El mateix nom de la comarca, Camp de Morvedre, prové de l’antiga denominació de Sagunt, Morvedre o Murviedro, derivada del llatí Murus Veteris, que significa ‘mur vell’ o ‘murs antics’. Probablement feia referència a les antigues muralles que caracteritzaven la ciutat. D’esta manera, la comarca pren el nom del seu principal centre històric i administratiu.

Sagunt és el topònim més important de la comarca i també un dels més antics. La ciutat ibèrica era coneguda com Arse, mentre que els romans la denominaren Saguntum, origen directe del nom actual. Durant l’edat mitjana es popularitzà la forma Morvedre, però al segle XIX es recuperà oficialment el nom històric de Sagunt. Es tracta d’un topònim que reflectix la continuïtat històrica d’un dels assentaments més rellevants del Mediterrani occidental.

Canet d’en Berenguer combina dos elements d’origen diferent. El terme Canet sembla relacionat amb la presència de canyes o canyars en zones humides pròximes a la costa, per la qual cosa es pot considerar un fitotopònim. En canvi, l’expressió d’en Berenguer remet a una persona concreta, probablement un senyor feudal vinculat a la població després de la conquesta cristiana.

El nom de Gilet presenta una etimologia menys clara, encara que habitualment es relaciona amb l’herència àrab. Igual ocorre amb Estivella, que sembla tindre un origen més antic, probablement llatí, i que podria estar relacionat amb activitats agrícoles o amb una antiga explotació rural.

Albalat dels Tarongers és un dels casos més representatius de la influència musulmana. Albalat deriva de l’àrab al-balāt, que significa ‘camí empedrat’ o ‘calçada’, mentre que l’afegit dels Tarongers és molt més recent i descriu el paisatge agrícola característic de la zona. El topònim combina així una herència històrica antiga amb una referència directa a l’economia tradicional de la comarca.

També són clarament d’origen àrab Algímia d’Alfara, Alfara de la Baronia i Algar de Palància. En estos casos, els seus noms conserven paraules introduïdes durant el període andalusí. Alguns dels complements afegits posteriorment, com de la Baronia o de Palància, permeten identificar millor el territori i reflectixen tant aspectes polítics com geogràfics.

Un grup especialment interessant és el format per Benavites i Benifairó de les Valls. Els dos comparteixen el prefix Beni-, derivat de l’àrab banī, que significa ‘fills de’ o ‘descendents de’. Este element indica que l’origen del lloc estava vinculat a una família, un llinatge o un grup tribal. Es tracta d’un dels patrons més característics de la toponímia valenciana d’origen musulmà.

Faura destaca per ser un topònim breu i de difícil interpretació. Tot i que la seua etimologia no és completament segura, la documentació medieval demostra una gran continuïtat en l’ús del nom al llarg dels segles. Petrés, per la seua banda, podria derivar d’un antropònim llatí relacionat amb Pere o etrus, convertint-se així en un exemple de topònim originat a partir d’un nom propi.

Quartell i Quart de les Valls mostren clarament la influència romana. Ambdós derivarien probablement del llatí quartus, ‘quart’, potser en referència a una antiga divisió territorial o a la distància respecte d’una via de comunicació. Estos topònims evidencien la importància de la romanització en la configuració històrica del territori.

Un cas singular és Torres Torres. La repetició del mateix mot en el topònim recorda la presència de construccions defensives i reforça la idea d’un territori de vigilància i control durant èpoques medievals. Per la seua originalitat, és un dels noms més fàcilment identificables de la comarca.

Finalment, Segart sembla tindre un origen diferent de la majoria dels pobles veïns. Alguns estudiosos el relacionen amb un antropònim germànic introduït durant l’època visigòtica o medieval, fet que el convertix en una excepció dins d’un conjunt dominat pels topònims llatins i àrabs.

L’estudi dels noms dels pobles del Camp de Morvedre permet identificar diversos patrons comuns. El més evident és la forta presència de topònims d’origen àrab, que testimonien la importància de l’etapa andalusina en la configuració del territori. També destaca la freqüència del prefix Beni-, vinculat a antics grups familiars o tribals. Al mateix temps, molts noms incorporen referències geogràfiques, agrícoles o naturals, com les Valls, Palància o els Tarongers, que descriuen l’entorn on s’assenten les poblacions.

Juntament amb esta herència musulmana, es conserva una important capa de toponímia romana i llatina representada per noms com Sagunt, Quart o Quartell. Finalment, alguns topònims recorden persones, famílies nobles o institucions feudals, com ocorre amb Canet d’en Berenguer o Alfara de la Baronia.

En conjunt, la toponímia del Camp de Morvedre revela un autèntic mosaic històric i cultural. Els noms dels seus pobles són una síntesi de més de dos mil anys d’història i permeten rastrejar el pas de les civilitzacions ibèrica, romana, musulmana i cristiana. Cada topònim conserva una part de la memòria col·lectiva de la comarca i contribuïx a explicar la identitat pròpia d’un territori que ha sigut, durant segles, punt de trobada de cultures, llengües i tradicions.

llegir més