Les cures i el suport mutu: el ciment invisible de la societat

Quan es parla d'economia, de creixement o de desenvolupament, sovint l'atenció se centra en les empreses, les inversions o les infraestructures. No obstant això, existeix una realitat fonamental que moltes vegades passa desapercebuda: les cures. Sense les persones que cuiden, acompanyen, escolten i donen suport als altres, cap societat podria funcionar.

Les cures formen part de la vida humana des del mateix moment del naixement. Totes les persones, en algun moment, necessitem que algú ens cuide. Durant la infància depenem completament dels nostres familiars. Amb el pas dels anys, les necessitats canvien, però la dependència no desapareix. Una malaltia, una discapacitat o simplement l'envelliment poden convertir les cures en una necessitat quotidiana.

Durant molt de temps, aquestes tasques han sigut considerades una responsabilitat privada, assumida principalment per les famílies i, especialment, per les dones. Tanmateix, les cures són una qüestió col·lectiva. No es tracta únicament d'atendre necessitats materials, sinó també de proporcionar afecte, companyia i benestar emocional.

Al costat de les cures apareix un altre concepte igualment important: el suport mutu. Es tracta de la capacitat de les persones per ajudar-se entre elles de manera solidària i recíproca. Les xarxes de suport mutu han existit sempre, encara que no sempre les hem anomenades així. Les trobem en els veïnats, en les associacions, en els clubs esportius, en les entitats culturals i en els grups informals que s'organitzen davant les dificultats.

Quan una família travessa una situació complicada, quan una persona major viu sola o quan una comunitat afronta una emergència, el suport mutu es converteix en una ferramenta imprescindible. És la demostració que el benestar individual està estretament relacionat amb el benestar col·lectiu.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest aquesta realitat. Milers de persones van organitzar-se per portar aliments, medicaments o companyia a aquells que més ho necessitaven. Aquella experiència va recordar que la solidaritat no és una idea abstracta, sinó una pràctica quotidiana que contribueix a enfortir la cohesió social.

En una societat cada vegada més individualista, parlar de cures i suport mutu és també reivindicar el valor de la interdependència. Ningú no és completament autosuficient. Tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i, al mateix temps, tots tenim alguna cosa que podem aportar als altres.

Les administracions públiques tenen una responsabilitat important en aquest àmbit. Han de garantir serveis socials, sanitaris i assistencials adequats. Però l'acció institucional no pot substituir completament els vincles humans. Les relacions de proximitat continuen sent essencials per construir comunitats més fortes i resilients.

Per això, cal donar més visibilitat a les cures i reconéixer el seu valor social. Cuidar no és una activitat secundària ni una tasca menor. És una funció imprescindible per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha benestar i tampoc no hi ha futur.

Les cures i el suport mutu constitueixen el ciment invisible que manté unida la societat. Sovint no apareixen en les estadístiques econòmiques ni ocupen titulars destacats, però són la base sobre la qual es construeixen les comunitats. Reconéixer-les, valorar-les i fomentar-les és una manera de fer una societat més humana, més justa i més solidària.

llegir més

Dos anys després de la DANA: memòria, responsabilitat i esperança

Hi ha dates que queden gravades per sempre en la memòria col·lectiva d’un poble. El 29 d’octubre de 2024 és una d’elles. Aquell dia, la DANA va colpejar amb una duresa extraordinària moltes poblacions valencianes, deixant darrere seu víctimes mortals, persones desaparegudes, habitatges destruïts, negocis arrasats i una ferida emocional que, dos anys després, continua oberta.

El temps passa, però hi ha absències que no s’omplin mai. Darrere de cada víctima hi havia una història, una família, unes amistats, uns somnis i una vida sencera. Quan es parla de balanços, xifres o estadístiques, correm el risc d’oblidar que cada número representa una persona que ja no podrà tornar a abraçar els seus éssers estimats. La memòria de totes elles mereix respecte, dignitat i record permanent.

Dos anys després, és inevitable mirar enrere i preguntar-nos què hem aprés. Les catàstrofes naturals formen part de la història de la Mediterrània. Les pluges torrencials han existit sempre, però cada vegada sembla més evident que els episodis extrems són més freqüents i més intensos. Davant d’aquesta realitat, no podem limitar-nos a lamentar-nos quan arriba la tragèdia. La prevenció, la planificació i la capacitat de resposta han de convertir-se en prioritats absolutes.

Recordar no és viure instal·lats en el passat. Recordar és un exercici de responsabilitat. És entendre que la millor manera d’honrar les víctimes és fer tot el possible perquè una situació semblant no torne a repetir-se amb les mateixes conseqüències. La memòria no és venjança; és justícia. És exigir que les administracions, les institucions i la societat en conjunt aprenguen dels errors i reforcen les mesures necessàries per protegir la ciutadania.

Durant aquells dies difícils també vam veure el millor de les persones. Centenars de voluntaris van eixir als carrers, van ajudar a retirar fang, van portar aliments, van oferir allotjament i van demostrar que la solidaritat continua sent una de les grans fortaleses del nostre poble. Quan tot semblava enfonsar-se, van ser moltes les mans que es van unir per alçar els qui més ho necessitaven. Eixa imatge és també part del llegat de la DANA i mereix ser recordada.

Tanmateix, la solidaritat ciutadana no pot substituir les obligacions de les administracions. Els voluntaris són imprescindibles, però la protecció de la població exigeix recursos, planificació, coordinació i inversions sostingudes en infraestructures i emergències. Les tragèdies no poden convertir-se en simples debats puntuals que desapareixen de l’agenda pública quan deixen d’ocupar titulars. Les persones afectades necessiten respostes molt després que les càmeres hagen marxat.

La cançó diu que “al meu país no sap ploure”. És una frase que ressona amb força cada vegada que una riuada torna a colpejar-nos. Però potser la reflexió hauria d’anar més enllà. Potser el problema no és només que ploga amb intensitat, sinó que massa sovint no acabem d’aprendre allò que les tragèdies intenten ensenyar-nos. Cada desastre deixa lliçons. La qüestió és si tenim la voluntat política i social d’escoltar-les.

Hui, dos anys després, el dolor continua present en moltes llars. Però també continua viva l’esperança. L’esperança de les famílies que han trobat la força per seguir endavant. L’esperança de les comunitats que han reconstruït allò que semblava irrecuperable. L’esperança que la memòria col·lectiva servisca per construir un futur més segur i més preparat.

Recordar el 29 d’octubre de 2024 és un acte de respecte. És una manera de dir als qui ja no hi són que no els oblidem. És una manera d’acompanyar les seues famílies. I és, sobretot, una crida a la responsabilitat perquè la memòria no es convertisca en una cerimònia buida, sinó en un compromís real amb la prevenció, la seguretat i la protecció de la vida.

Dos anys després, el millor homenatge no és només el silenci. És la memòria. És la reivindicació. És l’acció. I és la determinació de construir un país que siga capaç d’afrontar les tempestes sense deixar ningú enrere.

llegir més

Alfabetització: l'eina que transforma vides

L'alfabetització és una de les conquestes més importants de la humanitat. Gràcies a ella, les persones poden accedir al coneixement, comunicar-se, comprendre el seu entorn i participar activament en la societat. Encara que sovint s'associa únicament amb la capacitat de llegir i escriure, la realitat és que el seu significat és molt més ampli i profund.

Llegir i escriure no són simples habilitats acadèmiques. Representen una porta oberta al món. Una persona alfabetitzada pot interpretar un document, entendre una notícia, omplir un formulari administratiu o accedir a noves oportunitats laborals. Per contra, les dificultats en l'accés a aquestes competències poden limitar la inclusió social i el desenvolupament personal.

Al llarg de la història, l'alfabetització ha sigut un motor de progrés. Les societats amb nivells elevats d'educació han pogut impulsar la innovació, el desenvolupament econòmic i la participació democràtica. No és casualitat que l'expansió de l'escolarització haja anat acompanyada de millores en la qualitat de vida de milions de persones arreu del món.

Tanmateix, el segle XXI ha introduït nous reptes. Hui no n'hi ha prou amb saber llegir un text imprés. També és necessari comprendre continguts digitals, contrastar informació i desenvolupar una actitud crítica davant la gran quantitat de dades que rebem diàriament. Per això es parla cada vegada més d'alfabetització digital, mediàtica i informacional.

Les xarxes socials han democratitzat la producció de continguts, però també han facilitat la circulació de rumors, notícies falses i missatges manipuladors. Davant aquest fenomen, l'alfabetització es converteix en una ferramenta essencial per distingir entre informació fiable i continguts que poden induir a error. Una ciutadania crítica i formada és menys vulnerable a la desinformació.

A més, l'alfabetització no ha d'entendre's com una etapa limitada a la infància. L'aprenentatge continu és una necessitat en una societat en constant transformació. Les noves tecnologies, els canvis en el mercat laboral i l'evolució dels canals de comunicació obliguen a adquirir noves competències al llarg de tota la vida.

També cal recordar que l'alfabetització té una dimensió social. No beneficia únicament les persones que aprenen, sinó també el conjunt de la comunitat. Una població més formada participa amb major facilitat en la vida pública, contribueix al desenvolupament col·lectiu i disposa de més recursos per afrontar els reptes del futur.

L'alfabetització és molt més que aprendre l'abecedari. És una eina de llibertat, d'autonomia i de progrés. Permet comprendre el món, exercir els drets amb plenitud i construir una societat més justa i igualitària. En una època marcada pels canvis tecnològics i la sobrecàrrega informativa, continuar apostant per l'alfabetització en totes les seues formes és una aposta segura pel futur.

llegir més

Quan el temps s’atura sobre les vies

Hi ha notícies que ens colpegen amb una força difícil d’explicar. Hui, l’accident ferroviari ocorregut a la província de Toledo, amb víctimes mortals i nombroses persones afectades, ens ha deixat sense paraules. Les primeres informacions apunten a una col·lisió entre dos trens de passatgers en la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia, un succés que ha provocat una tragèdia humana de gran magnitud.

Davant d’esdeveniments com aquest, les xifres perden importància. Darrere de cada víctima hi havia una vida, una història, una família, amistats, somnis, projectes i persones que esperaven una telefonada o un retrobament. Quan es produeix una tragèdia així, no sols s’interromp un viatge; també canvia per sempre la vida de moltes persones.

Hui és un dia de dol. Un dia en què la societat sencera hauria d’aturar-se per reflexionar sobre la fragilitat de la vida. Eixim de casa pensant que serà una jornada normal, agafem un tren, un autobús o un cotxe, i no imaginem mai que un trajecte quotidià puga convertir-se en l’últim. És una realitat dura, però també un recordatori de la importància de valorar cada instant compartit amb les persones que estimem.

Vull traslladar des d’aquestes línies tot el meu afecte i solidaritat a les famílies de les víctimes. Cap paraula pot alleujar un dolor tan profund. No existeixen frases màgiques davant d’una pèrdua inesperada. Però sí que existeix l’escalf col·lectiu, la proximitat humana i la certesa que tota una societat acompanya en el sofriment aquelles persones que hui s’enfronten a l’absència més difícil.

També mereixen un reconeixement els professionals que treballen en l’emergència. Equips sanitaris, bombers, forces de seguretat, personal ferroviari i voluntariat que, des del primer instant, s’han mobilitzat per salvar vides, atendre ferits i donar suport a les famílies. Enmig del dolor, la seua dedicació representa el millor de la condició humana.

Les investigacions determinaran què ha passat exactament i quines circumstàncies han envoltat aquesta tragèdia. Serà el moment d’analitzar responsabilitats, d’aprendre i de reforçar totes les mesures necessàries perquè una catàstrofe semblant no torne a repetir-se. Però hui, per damunt de qualsevol altra consideració, és moment de les persones.

Moment de recordar les víctimes. Moment d’acompanyar els qui ploren. Moment de fer costat als ferits i a totes les persones afectades per una desgràcia que ha commocionat el conjunt del país.

Que el record de les persones que han perdut la vida perdure en la memòria de tots nosaltres. I que les seues famílies i amistats troben, dins del dolor immens, la força necessària per continuar endavant.

Descansen en pau. 🖤

llegir més

El patrimoni audiovisual: la memòria que es veu i s'escolta

Quan pensem en patrimoni, sovint ens venen al cap castells, esglésies, monuments o jaciments arqueològics. No obstant això, existeix un altre patrimoni igualment valuós, encara que de vegades menys visible: el patrimoni audiovisual. Es tracta del conjunt d'imatges, films, fotografies, enregistraments sonors, programes de ràdio, emissions de televisió i documents digitals que conserven la memòria d'una societat.

El patrimoni audiovisual té una característica que el fa especialment important. No sols explica la història, sinó que ens permet veure-la i escoltar-la. Una fotografia antiga mostra els carrers d'un poble en una època determinada. Un enregistrament de ràdio recupera les veus de persones que ja no hi són. Una filmació conserva costums, festes, tradicions i formes de vida que han desaparegut o han evolucionat amb el pas del temps.

Cada generació deixa una empremta audiovisual. Les fotografies familiars, els vídeos domèstics, les entrevistes, els documentals o els reportatges periodístics formen un enorme trencaclosques que ajuda a entendre qui som i d'on venim. Sense aquest llegat, una part important de la nostra memòria col·lectiva quedaria irremeiablement perduda.

En l'àmbit local, el patrimoni audiovisual adquireix una rellevància especial. Les imatges antigues dels barris, les gravacions de les festes populars, els testimonis dels majors o els arxius de les televisions i emissores locals constitueixen una font extraordinària per a reconstruir la història d'una comunitat. Sovint, són aquests documents els que permeten descobrir com era la vida quotidiana de la gent corrent, una realitat que no sempre apareix en els llibres d'història.

No obstant això, conservar el patrimoni audiovisual presenta nombrosos reptes. Les pel·lícules es deterioren, les cintes magnètiques es degraden i els formats digitals poden quedar obsolets en pocs anys. Quants vídeos enregistrats en sistemes antics ja no podem reproduir perquè han desaparegut els aparells necessaris? Quantes fotografies s'han perdut en discos durs avariats o en dispositius abandonats?

La digitalització ha facilitat enormement la conservació i la difusió dels arxius, però també ha incrementat la quantitat d'informació generada. Hui produïm més imatges i vídeos que qualsevol generació anterior. La paradoxa és que, malgrat aquesta abundància, moltes d'aquestes creacions podrien desaparèixer si no existeixen polítiques adequades de preservació.

Les administracions públiques, els arxius, les biblioteques, les universitats i les associacions culturals tenen un paper fonamental en aquesta tasca. Però també la ciutadania. Molts tresors documentals es troben en àlbums familiars, col·leccions particulars o gravacions casolanes que constitueixen testimonis únics del passat recent.

Preservar el patrimoni audiovisual no és un exercici de nostàlgia. És una inversió en el futur. Les generacions que vindran necessitaran aquestes imatges i aquests sons per comprendre com vivíem, què pensàvem i quines eren les nostres aspiracions. Igual que hui valorem les fotografies de principis del segle XX o les primeres filmacions cinematogràfiques, en el futur es valoraran els testimonis audiovisuals que deixem nosaltres.

En definitiva, el patrimoni audiovisual és molt més que una col·lecció d'arxius. És la memòria viva d'un poble, una finestra oberta al passat i una eina indispensable per construir la identitat col·lectiva. Protegir-lo, conservar-lo i difondre'l és una responsabilitat compartida, perquè allò que no es preserva acaba desapareixent, i un poble sense memòria és un poble que corre el risc d'oblidar-se de si mateix.

llegir més