Les eleccions d’Extremadura de desembre de 2025 han deixat una imatge que, des del País Valencià, resulta inquietantment familiar. El Partit Popular guanya amb claredat, però es queda a les portes de la majoria absoluta, amb 29 escons, davant un PSOE que cau fins als 18 diputats, mentre Vox irromp amb força fins als 11, i Unidas por Extremadura arriba a 7 escons amb un 89 % llarg escrutat, segons diferents mitjans estatals que han seguit el recompte en directe. És a dir, un escenari on el bloc de la dreta es consolida com a majoritari i on l’extrema dreta és imprescindible per a la governabilitat, tal com apunten les cròniques que remarquen que el PP necessitarà Vox per arribar al govern extremeny.
Si ho mirem des del record encara calent del que ha passat al País Valencià el 2023, la sensació és de déjà-vu. A València, el PSOE no s’afona de manera tan dramàtica com a Extremadura, però el bloc progressista perd la capacitat de teixir una majoria com la del Botànic. El factor clau allí és la pèrdua de força de l’espai Compromís–Unides Podem i la incapacitat de recompondre una il·lusió col·lectiva suficient per compensar el desgast del cicle llarg de govern. El resultat final és molt semblant en lògica: el PP, amb l’ajuda de Vox, recupera el control institucional i imposa una nova agenda política.
La participació és un altre mirall significatiu. Als comicis extremenys, la participació baixa de manera notable en comparació amb 2023: hi ha dades que parlen d’una participació al voltant del 50,6 % a les 18.00 hores, més de sis punts menys que en la cita anterior, mentre altres balances apunten a una caiguda de deu punts entre una convocatòria i l’altra, depenent del tall horari i de la metodologia de càlcul. Més enllà dels matisos, el relat compartit és clar: vota menys gent i això perjudica, sobretot, el bloc progressista. Al País Valencià, la jornada de 2023 també es caracteritza per una desmobilització relativa en zones urbanes on anteriorment l’esquerra havia estat especialment forta, amb un vot jove i urbà que es dispersa, es queda a casa o expressa el descontent per altres vies.
Hi ha, però, diferències importants en el pes simbòlic de la derrota. Extremadura és, des de fa dècades, un bastió històric del socialisme espanyol, un territori on el PSOE havia construit una mena de contracte social basat en una combinació de clientelisme suau, política social i identitat de classe associada a la marca socialista. La caiguda de deu escons en una sola tongada, quedant-se en 18 diputats, és llegida pels grans mitjans com un trencament de cicle, quasi com la fi d’un règim polític regional. Al País Valencià, la derrota del Botànic juga un paper semblant però amb una narrativa diferent: allí no cau un únic partit hegemònic, sinó una coalició que havia encarnat la promesa de canvi i regeneració després del llarg domini del PP. El simbolisme, però, és igual de dur: el missatge implícit és que la finestra d’oportunitat del progressisme institucionalitzat té caducitat.
També és interessant observar el paper de l’espai alternatiu d’esquerres. A Extremadura, la candidatura Unidas por Extremadura, amb el paraigua de Podem, IU i AV, creix fins als 7 escons i supera el 10 % dels vots, cosa que li dona una presència gens menyspreable en un parlament reduït. Malgrat això, este progrés no compensa en absolut la caiguda del PSOE ni evita que el bloc de la dreta se situe clarament per davant, segons destaquen les cròniques que sumen PP i Vox com a bloc homogeni de govern. Al País Valencià, l’espai que ocupen Compromís i Unides Podem també manté una base social important, però no suficient per articular una majoria. En tots dos casos, l’esquerra alternativa aconsegueix soplar una mica d’aire, però no disposa d’un ventilador prou potent per revertir una sensació de canvi de vent estructural.
La conclusió comparativa és incòmoda, però nítida: Extremadura i País Valencià formen part d’un mateix moviment tectònic. El mapa autonòmic es reconfigura al voltant d’una dreta reforçada, un socialisme que perd el monopoli de la representació popular i una esquerra alternativa que, tot i créixer en alguns territoris, no està encara en condicions de liderar un canvi de cicle. Les diferències locals són rellevants, però el patró general és compartit: la finestra d’oportunitat del progressisme institucional, tal com l’hem coneguda en la darrera dècada, s’està tancant, o almenys s’està reconfigurant sota noves regles del joc.
Anàlisi sociològica del canvi de cicle: qui se’n va, qui es queda i qui calla
Si deixem a banda el soroll partidista i ens fixem en els moviments de fons, la sociologia de les eleccions d’Extremadura i del País Valencià ens mostra un canvi d’aliances entre classes socials, territoris i imaginaris col·lectius. No és només que el PP augmente vots o que el PSOE en perda, sinó qui se’n va, per què se’n va i cap a on es mou. A Extremadura, el PP s’alça fins a quasi el 43 % dels vots, mentre el PSOE cau cap al 26 %, i Vox arriba a un 17 % que el converteix en tercera força robusta; això no és un simple ajust, és una redistribució del sentit comú polític de la regió. Allò que durant anys havia sigut una identitat de vot quasi automàtica —“som de poble, som de classe treballadora, som socialistes”— es comença a esquerdar en mil matisos i contradiccions.
Una primera clau sociològica és la sensació de desencís acumulat. Molta gent que havia votat PSOE per inèrcia, com a garantia de protecció social mínima, ara viu amb la sensació que la seua vida no ha millorat prou, o que ho ha fet a un ritme inferior al que li havien promés. A Extremadura, amb un teixit econòmic marcat per la precarietat, la dependència de subvencions i la falta d’oportunitats qualificades, la idea que “el PSOE és casa nostra” perd força quan no hi ha expectativa de futur per al jovent. Al País Valencià, el relat del canvi del Botànic, que en un primer moment va generar orgull i esperança, també es va desgastant a mesura que la inflació, les crisis encadenades i la incertesa vital van aprofundint la distància entre discursos i experiències quotidianes.
Una segona clau és la territorialització del malestar. Tant en un territori com en l’altre, hi ha una fractura latent entre ciutats mitjanes i grans i el món rural o semiurbà. La dreta, especialment el PP, ha sigut capaç de reconnectar amb una part del món rural descontent, oferint un discurs de “normalitat” i “ordre” davant el que presenten com a experiments i conflictes identitaris de l’esquerra. Alhora, Vox s’alimenta d’una barreja de ressentiment, nostàlgia i simplificació agressiva: promet recuperar sobiranies abstractes, expulsar culpables difusos i restaurar una idea d’“Espanya de sempre” que connecta amb identitats ferides i relats de marginació. Este còctel és especialment potent en zones que se senten oblidades per les elits polítiques i mediàtiques, siguen de Madrid, de Sevilla o de València.
Una tercera clau és la fragmentació del camp progressista i la crisi de representació. La gent que es considera d’esquerres o progressista ja no se sent interpel·lada per un únic relat. El PSOE sembla, per a una part de l’electorat, massa institucionalitzat, massa acomodat, poc capaç de fer autocrítica real. L’esquerra alternativa, siga Podemos–IU–AV a Extremadura o Compromís–Unides Podem al País Valencià, representa una altra part d’eixa ànima, però també arrossega divisions internes, pèrdua de frescor i, sovint, una sensació d’excés de batalla interna i falta de projecte clar de llarg recorregut. Quan el camp progressista apareix trencat en subfragments que es discuteixen entre ells, el camp conservador pot presentar-se com el bloc sòlid, útil i orientat a “posar ordre”.
La participació baixa és un indicador clar d’este malestar silenciós. Quan a Extremadura la participació baixa entre sis i deu punts respecte a l’anterior convocatòria, depenent de les fonts i del tall de recompte, no estem davant d’un simple detall tècnic, sinó d’un avís que molta gent ha decidit retirar la confiança a tot el sistema o, com a mínim, deixar-la en suspens. A les urnes no només parlen els vots; també parlen les absències. Qui no va a votar sol ser aquella part de la societat que se sent menys representada, menys escoltada, més colpejada per la precarietat i la incertesa. Al País Valencià, el mateix símptoma s’ha vist en la davallada relativa en barris populars on, en altres moments, el vot progressista havia sigut massivament hegemònic.
Hi ha també una dimensió generacional que no es pot ignorar. El jovent que ha crescut enmig de crisis encadenades —la financera, la sanitària, la climàtica, la de l’habitatge— no viu el PSOE com el partit que va portar la democràcia, ni tampoc percep el PP com el garant de l’estabilitat. Els codis identitaris s’han mogut, i una part del vot jove oscil·la entre el desinterés, la protesta dispersa i, en alguns casos, la seducció per discursos molt simples i contundents com els de l’extrema dreta. A l’altre extrem, una part de la població més major, que durant anys havia confiat en el socialisme com a protecció davant la incertesa, experimenta ara la por de perdre-ho tot i es refugia en el discurs de l’ordre i el control, que el PP articula amb molta habilitat i que Vox radicalitza.
Finalment, hi ha una crisi profunda de mediacions socials. Els sindicats, les associacions de veïnat, les plataformes cíviques i el teixit associatiu en general tenen molta menys capacitat que abans per estructurar un relat col·lectiu i fer-lo arribar de manera sostinguda. Quan l’espai públic es trasllada massivament a les xarxes socials i a la batalla permanent de titulars, la política es converteix en una successió de microimpactes emocionals, sense temps per a la reflexió compartida. En este context, la dreta té avantatge perquè juga amb marcs molt simples i repetits fins a la sacietat, mentre que les esquerres, que haurien de proposar interpretacions més complexes de la realitat, es troben amb dificultats per condensar-les en missatges breus i mobilitzadors. El resultat sociològic és una ciutadania més fragmentada, més cansada i més vulnerable als relats que prometen solucions ràpides encara que siguen falses.
Tot plegat configura un canvi de cicle que no és només electoral, sinó cultural. Extremadura i el País Valencià, cadascun amb la seua història i la seua identitat, es mouen dins d’un mateix corrent de fons: el desplaçament de l’hegemonia simbòlica cap a una dreta que ha après dels seus errors i ha sabut reciclar-se amb nous codis, mentre les esquerres encara busquen com tornar a parlar de futur i de seguretat sense renunciar a la justícia social ni a la diversitat. La batalla ja no és només per guanyar unes eleccions, sinó per reconstruir un sentit comú compartit en societats que se senten exhaustes i desorientades.
Estratègies possibles: què poden fer, i què no, els blocs polítics
Quan el mapa es mou d’esta manera, la resposta no pot ser simplement esperar que el pèndol torne sol. Ni a Extremadura ni al País Valencià hi ha garanties que el cicle es revertisca automàticament en quatre o vuit anys. Per això, cal pensar estratègies, sabent que parlar d’estratègia no és fer màgia, sinó assumir que els actors polítics poden prendre decisions diferents de les que els han conduït fins ací.
Per al PSOE, la primera línia estratègica hauria de ser l’autocrítica real, no la retòrica. A Extremadura, perdre deu escons i quedar-se en 18, amb un percentatge que no arriba ni al 26 %, no es pot explicar només per factors externs, per la “manipulació mediàtica” o pel “context internacional”. Hi ha una desconexió profunda entre la vida de molta gent i el relat que el socialisme institucional fa de si mateix. Recuperar credibilitat implica tornar a parlar clar de precarietat, de serveis públics, d’inequitat territorial, i fer-ho no només en campanya, sinó de manera sostinguda, amb propostes concretes i, sobretot, amb pràctiques polítiques coherents. Al País Valencià, el socialisme també ha de revisar fins a quin punt s’ha deixat arrossegar per una gestió tecnocràtica que, malgrat ser solvent en molts àmbits, ha perdut potència emocional davant d’un electorat que busca protecció i sentit, no només bones dades macroeconòmiques.
Per a l’esquerra alternativa, l’estratègia passa per una recomposició intel·ligent de l’espai, no per sumar sigles sense ànima. El creixement d’Unidas por Extremadura fins als 7 escons i més d’un 10 % del vot mostra que hi ha un espai per a un discurs més valent i més clarament transformador, però també evidencia els límits d’un projecte que encara és percebut com massa fragmentat i massa pendent de les seues pròpies batalles internes. Al País Valencià, el repte és semblant: o l’espai que representen Compromís i les forces a la seua esquerra aconsegueix articular un relat coral, generós i de llarg recorregut, o continuarà oscil·lant entre la resistència digna i la irrellevància estratègica. Això implica cuidar les complicitats socials, dedicar temps a escoltar el teixit associatiu i el món cultural, i assumir que el futur no es construirà des dels despatxos, sinó des d’una reconstrucció de confiança amb el veïnat.
La dreta, i en particular el PP, juga amb avantatge, però també té dilemes. Governar amb Vox implica assumir un risc: a curt termini pot consolidar majories, però a mitjà i llarg termini pot arrossegar el PP cap a posicions cada vegada més dures, que acaben espantant part de l’electorat moderat. A Extremadura, la necessitat de pactar amb Vox per governar, tal com assenyalen els sondejos i els resultats provisionals, obri un escenari on el PP haurà de decidir fins on està disposat a cedir en matèria de drets, memòria democràtica, polítiques d’igualtat o gestió de la diversitat. Al País Valencià, on esta coalició ja està en marxa, l’experiència servirà de laboratori: si el govern PP–Vox deriva en conflictes permanents, retrocessos socials i crispació, és possible que una part de la ciutadania busque alternatives; si, en canvi, aconsegueixen projectar una imatge d’eficàcia gestionant el malestar, el cicle es pot perllongar molt més del que l’esquerra voldria.
Vox, per la seua banda, ha consolidat un espai que no sembla conjuntural. Passar a 11 escons a Extremadura, amb més del 17 % dels vots, i entrar amb força en governs autonòmics en diferents territoris indica que hi ha una part de la societat que no sols està enfadada, sinó que vol canalitzar eixe enfadament cap a un projecte clarament reaccionari. L’estratègia de l’extrema dreta és simple i efectiva: no buscar matisos, repetir el mateix marc una vegada i una altra, identificar enemics —feminisme, migració, ecologisme, catalanisme, el que calga— i oferir una identitat forta a canvi de renúncies democràtiques. Combatre això no es pot fer només des de la moral o des de l’alerta antifascista; cal oferir també seguretat, comunitat i futur a les persones que avui se senten atreta per este discurs.
Què poden fer els moviments socials, el món cultural i el teixit cívic davant d’este panorama? Una estratègia clau és reconstruir espais de trobada on la gent puga parlar, debatre i imaginar alternatives més enllà del cicle electoral. Tant a Extremadura com al País Valencià, hi ha una riquesa de col·lectius, plataformes, associacions i iniciatives culturals que treballen per la memòria, la justícia social, la sostenibilitat o la igualtat. Si estos espais aconsegueixen connectar millor amb el malestar del veïnat, oferint no només diagnòstics sinó també experiències concretes de comunitat i suport mutu, poden convertir-se en un contrapoder real a la lògica de la resignació o de l’odi.
Una altra línia estratègica passa per la comunicació. No es tracta només de “gestionar millor les xarxes socials”, sinó de repensar el relat. El progressisme, si vol recuperar centralitat, ha d’aprendre a parlar de seguretat sense regalar este concepte a la dreta. Seguretat és tindre un lloguer que es puga pagar, una faena digna, un centre de salut que atenga sense esperes interminables, una escola pública que no segregue, un entorn que no crema cada estiu. Si l’esquerra renuncia a disputar el llenguatge de la protecció i la estabilitat, deixa un camp immens obert perquè el PP i Vox ocupen eixe espai amb discursos d’ordre que, en realitat, només protegeixen els privilegis de sempre.
Finalment, cal una estratègia de temps llarg. Tant a Extremadura com al País Valencià, el que està en joc no és només qui governarà la pròxima legislatura, sinó quin imaginari compartit s’imposarà en la pròxima dècada. Això implica treballar en educació cívica, en cultura crítica, en mitjans locals que expliquen la realitat amb matisos, en projectes de memòria col·lectiva que vinculen el passat de lluita i dignitat amb els reptes del present. És un treball lent, poc lluït, moltes vegades ingrat, però és l’únic que pot evitar que la política es convertisca definitivament en una successió de sismes cada quatre anys.
En este sentit, Extremadura i el País Valencià no són només dos casos aïllats, sinó dos laboratoris. El que es faça —o el que es deixe de fer— en estos territoris marcarà camí per a altres. Si el progressisme és capaç d’aprendre de les derrotes, d’escoltar el malestar sense menysprear-lo i de tornar a proposar horitzons col·lectius creïbles, els resultats d’ara poden ser el principi d’un altre cicle. Si, en canvi, es refugia en l’autojustificació o en la nostàlgia, el mapa continuarà girant cap a una dreta cada volta més normalitzada i una extrema dreta cada volta més segura d’ella mateixa. El temps dirà, però el temps, com el vot, no espera.
