26.10.26

La sogra: entre el mite i la realitat

Poques figures familiars han generat tants acudits, tòpics i comentaris com la sogra. Al llarg dels anys, la cultura popular l'ha convertida en protagonista d'innombrables històries humorístiques, sovint representada com una persona controladora, massa present o excessivament crítica. Però, més enllà dels estereotips, la realitat és molt més complexa i, generalment, molt més positiva.

La sogra ocupa una posició singular dins de la família. No és una mare pròpia, però tampoc una persona completament aliena. Forma part d'un vincle que sorgeix a través de la parella i que requereix un procés d'adaptació per totes les parts. En certa manera, és una relació que no es tria directament, sinó que arriba amb la construcció d'un projecte de vida compartit.

Els conflictes que de vegades apareixen entre sogres, gendres i nores solen tindre una explicació senzilla: les diferents expectatives. Una mare que ha dedicat anys a cuidar i educar els seus fills pot experimentar amb dificultat el canvi de rol quan aquests formen una nova família. Al mateix temps, les noves parelles solen reclamar autonomia i espais propis per a prendre les seues decisions sense interferències.

No obstant això, quan existeixen respecte i comunicació, la figura de la sogra pot convertir-se en un element fonamental de cohesió familiar. Les sogres aporten experiència, memòria familiar, suport emocional i, en moltes ocasions, una ajuda imprescindible en la cura dels fills i filles. Són moltes les famílies que no podrien conciliar la vida laboral i personal sense la col·laboració generosa dels avis i àvies.

La societat actual, marcada per un envelliment progressiu de la població i per nous models familiars, fa encara més visible aquesta realitat. Les relacions entre generacions s'han convertit en una xarxa de suport essencial. Les sogres i els sogres ja no són únicament figures d'autoritat familiar, sinó també companys de viatge que contribueixen al benestar col·lectiu.

Resulta curiós que una de les figures més caricaturitzades siga al mateix temps una de les més presents en la vida quotidiana de moltes famílies. Potser això s'explica perquè les relacions familiars són també les que desperten emocions més intenses. On hi ha afecte, hi ha discrepàncies; on hi ha convivència, hi ha friccions. Però també hi ha estima, solidaritat i ajuda mútua.

La realitat és que darrere de cada sogra hi ha una persona amb la seua pròpia història, les seues preocupacions i els seus afectes. Algú que, abans de ser sogra, va ser filla, amiga, treballadora, mare i protagonista de la seua pròpia vida. Reduir-la a un tòpic humorístic és ignorar tota aquesta complexitat.

Potser ha arribat el moment de revisar alguns prejudicis. Perquè, encara que els acudits sobre sogres continuaran existint, la majoria de les famílies saben que la realitat és molt més rica que qualsevol estereotip. Al cap i a la fi, una bona sogra no és un personatge de les bromes populars, sinó una persona que forma part d'allò més important que tenim: la nostra família.

Front Valencià i la necessitat d'una veu pròpia per al País Valencià

En temps de desafecció política, de centralismes que sovint ignoren la realitat dels territoris i d'una ciutadania cansada de promeses incomplides, la irrupció de Compromís-Front Valencià representa una oportunitat per a recuperar una idea senzilla però poderosa: ningú defensarà els interessos del poble valencià millor que els qui viuen ací, treballen ací i compartixen els problemes quotidians de la nostra gent. La nova candidatura naix amb la voluntat de sumar sensibilitats progressistes valencianes i portar una veu pròpia al Congrés dels Diputats.

Durant massa temps, els valencians hem assistit a una situació paradoxal. Som un dels territoris més dinàmics de l'Estat, aportem riquesa, cultura, agricultura, indústria i talent, però continuem patint mancances històriques que afecten directament la qualitat de vida de la ciutadania. Per això resulta especialment important que existisquen forces polítiques que situen el País Valencià al centre del debat i de les seues prioritats. Compromís-Front Valencià s'ha presentat precisament amb aquesta vocació: ser una candidatura feta des del territori, pensada des del territori i liderada des del territori.

La seua aparició no és casual. És la conseqüència d'anys de reivindicacions, de la necessitat de construir una alternativa pròpia i de la voluntat de moltes persones de disposar d'una representació que no depenga de despatxos allunyats de la realitat valenciana. Compromís, Podem, Esquerra Unida del País Valencià i Esquerra Republicana del País Valencià han sigut capaços de trobar un espai comú per a presentar-se conjuntament sota una marca compartida i amb un objectiu clar: donar força a una veu valenciana pròpia a Madrid.

Joan Baldoví ha sigut una de les persones que millor ha sintetitzat aquest sentiment. Amb la seua trajectòria política ha defensat reiteradament que les decisions que afecten el nostre poble han de prendre's pensant en les necessitats reals dels valencians i les valencianes. La seua aposta per una candidatura "100% valenciana" no és un simple eslògan electoral; és una declaració de principis que reivindica l'orgull de ser valencians i la necessitat de defensar els nostres interessos sense tuteles externes.

En els seus últims discursos ha insistit en una idea que compartisc plenament: el País Valencià necessita diputats i diputades compromesos amb la seua terra, persones capaces de defensar els nostres interessos siga qui siga qui governe. La política útil és aquella que posa les persones en el centre, que escolta les seues preocupacions i que treballa per donar respostes concretes als seus problemes.

Quan Baldoví parla d'una "revolta cívica" apel·la precisament a la mobilització democràtica, a la participació i a la convicció que la ciutadania encara pot canviar les coses amb el seu vot i amb el seu compromís. La seua crida a la "revolta de les dones i els homes bons, la revolta dels qui estimen esta terra i esta gent" és una invitació a recuperar l'autoestima col·lectiva i a creure que el futur es construïx des de la implicació de cadascuna de les persones que formen part d'aquesta societat.

Però aquest projecte va molt més enllà del valencianisme polític. També incorpora una agenda social clara i necessària. L'habitatge, la sanitat, l'educació, la lluita contra la precarietat laboral, la protecció del medi ambient i la defensa dels serveis públics formen part de les seues prioritats. En un moment en què moltes famílies tenen dificultats per arribar a final de mes i molts joves veuen impossible emancipar-se, resulta imprescindible defensar polítiques valentes que garantisquen drets i oportunitats per a tothom.

També compartisc la defensa que fan de la llengua i de la cultura pròpies. Les llengües són molt més que un instrument de comunicació. Són memòria, identitat, història i futur. Quan es defensa la llengua valenciana no es defensa només un patrimoni cultural; es defensa també la capacitat d'un poble de continuar expressant-se amb normalitat en la llengua que ha passat de generació en generació.

Precisament per això em sembla especialment important destacar una persona que simbolitza moltes de les virtuts que hauria de tindre la política. Parle d'Àgueda Micó, candidata de Compromís-Front Valencià al Congrés dels Diputats per València.

Per a mi, Àgueda és molt més que una candidata. És una amiga i també una responsable política amb qui he compartit espais, reflexions i moments d'intensitat política i humana. He tingut l'oportunitat de veure de prop la seua manera de treballar, el seu nivell d'exigència i la seua capacitat per afrontar situacions complexes sense perdre mai la serenitat. En un món polític massa sovint marcat per l'espectacle, el titular fàcil i la confrontació permanent, Àgueda representa una altra manera d'entendre el servei públic: amb humilitat, amb treball i amb coherència.

Una de les coses que més admire d'ella és que ha sabut estar sempre en el seu lloc. Pot semblar una frase simple, però amaga una enorme profunditat. Ha sabut estar en el seu lloc quan tocava dirigir, quan tocava negociar, quan tocava escoltar i quan tocava assumir responsabilitats. Ha sabut estar en primera línia quan era necessari i en segon pla quan allò important era que el projecte col·lectiu avançara. No totes les persones són capaces d'entendre que el protagonisme autèntic no està en eixir més en les fotografies, sinó en contribuir perquè les coses funcionen.

En política hi ha qui busca càrrecs i hi ha qui assumix responsabilitats. La diferència és enorme. Àgueda forma part del segon grup. Les responsabilitats no sempre són còmodes, ni populars, ni fàcils. Sovint impliquen prendre decisions complicades, gestionar discrepàncies i assumir costos personals. Però precisament és en eixos moments quan es mesura l'autèntica talla d'una persona. I ella ha demostrat una vegada i una altra que està preparada per afrontar els reptes amb rigor, responsabilitat i compromís.

També destacaria la seua capacitat per escoltar. En una societat en què tots volem parlar i pocs estan disposats a escoltar, ella manté la virtut d'atendre les opinions dels altres, fins i tot quan són diferents de les seues. Aquesta capacitat de diàleg és fonamental per a construir consensos, arribar a acords i fer avançar qualsevol projecte polític.

Per això em genera una emoció especial veure-la encapçalant aquesta candidatura. No perquè siga una amiga, sinó perquè conec la persona que hi ha darrere del càrrec. Conec la seua dedicació, el seu esforç quotidià i el seu compromís sincer amb el País Valencià. Sé que no entén la política com una carrera personal, sinó com una ferramenta per a millorar la vida de les persones.

Quan parle d'Àgueda també parle d'esperança. L'esperança que encara és possible fer política amb honestedat. L'esperança que encara és possible construir projectes col·lectius que posen les persones per davant dels egos. L'esperança que encara hi ha dirigents disposats a treballar cada dia amb responsabilitat i vocació de servei.

I crec sincerament que aquesta manera d'entendre la política és precisament el que necessita el País Valencià. Necessitem persones preparades, però també persones honestes. Necessitem persones amb idees, però també amb sensibilitat. Necessitem persones que siguen capaces de defensar les seues conviccions sense perdre el respecte cap als qui pensen diferent. Necessitem persones que estimen aquesta terra i que estiguen disposades a deixar-se la pell per ella.

El futur del País Valencià dependrà, en gran mesura, de la capacitat que tinguem per construir projectes amplis, inclusius i útils. Dependrà de la nostra capacitat per superar divisions estèrils i centrar-nos en allò que realment importa: millorar la vida de la gent, protegir els serveis públics, garantir oportunitats per als joves, defensar la nostra llengua i aconseguir una veu pròpia forta allà on es prenen les decisions.

Per tot això, considere que Compromís-Front Valencià representa una oportunitat positiva per al nostre país. Perquè combina valencianisme, progrés social, defensa dels serveis públics i una voluntat clara de situar els interessos valencians al centre de l'acció política.

I perquè compta amb persones com Joan Baldoví, que continua reivindicant una veu valenciana pròpia, i amb persones com Àgueda Micó, que representen el compromís, la responsabilitat i la convicció que la política encara pot ser una ferramenta útil per a transformar la realitat.

Al final, més enllà de sigles i de campanyes electorals, tot es resumix en una pregunta molt simple: qui volem que defense el País Valencià? Jo ho tinc clar. Necessitem persones que coneguen aquesta terra, que l'estimen, que la visquen cada dia i que siguen capaces de defensar-la amb fermesa, però també amb responsabilitat. Persones que no obliden d'on venen ni per a qui treballen. Persones que entenguen que la política només té sentit quan està al servei de la gent. I eixa és, precisament, la idea que hui representa el Front Valencià.

25.10.26

Uns mesos després

Hi ha dies que arriben sense avisar i et remouen per dins. Hui ha sigut un d’eixos dies. No perquè haja passat res extraordinari, sinó perquè, de sobte, m’he trobat davant d’una situació que feia uns mesos no sabia com viuria.

Era el darrer diumenge d’octubre. Una cita marcada al calendari que enguany afrontava des d’una perspectiva diferent. Han passat alguns mesos des que vaig deixar de militar i, encara que la vida ha continuat avançant amb nous reptes, nous projectes i noves il·lusions, tornar a coincidir amb tanta gent vinculada a una etapa tan important de la meua vida em generava una sensació difícil de definir.

He de confessar que anava amb una certa curiositat. No sabia exactament què em trobaria ni com em sentiria. A vegades imaginem distàncies que en realitat no existeixen. Construïm murs en la nostra ment que després descobrim que mai es van arribar a alçar.

I això és exactament el que hui he sentit.

Molta gent.

Molts somriures.

Molts besos.

Molts abraços.

Molt de carinyo.

De vegades oblidem que més enllà de qualsevol responsabilitat, projecte o etapa compartida, el que realment queda són les persones. Hui m’he retrobat amb moltes d’elles. Algunes feia temps que no les veia. Amb altres he pogut conversar uns minuts. També hi ha hagut salutacions ràpides, mirades còmplices i eixos gestos senzills que tenen més valor del que sembla.

I la veritat és que m’he sentit bé.

Molt bé.

No perquè res haja tornat a ser com era. La vida no funciona així. Les etapes passen, les circumstàncies canvien i les persones evolucionem. Però precisament per això ha sigut tan especial. Perquè he comprovat que es pot tancar una etapa sense perdre l’afecte de la gent. Que es poden prendre decisions personals sense que això implique renunciar als vincles humans que s’han construït durant anys.

Quan deixes enrere una etapa important sempre hi ha qui interpreta les coses des de fora. Hi ha qui pensa que tot canviarà. Que desapareixeran les relacions. Que els camins es separaran definitivament.

Però la realitat sol ser molt més senzilla.

Quan les relacions són sinceres, continuen.

Quan l’afecte és real, roman.

Quan el respecte és mutu, sobreviu als canvis.

Hui he sentit exactament això.

M’he sentit part d’un tot.

I vull remarcar eixa expressió perquè és la que millor defineix el que he experimentat. No parle de sentir-me part d’una organització ni d’una estructura concreta. Parle de sentir-me part d’una comunitat humana formada per persones amb les quals he compartit moments importants de la meua vida.

Persones amb qui he coincidit en alegries i decepcions.

Persones amb qui he compartit il·lusions.

Persones amb qui he après.

Persones amb qui he crescut.

I això continua existint.

Potser amb una forma diferent.

Potser des d’un altre lloc.

Però continua existint.

A mesura que avançava el dia, la sensació estranya amb què havia començat va anar desapareixent. En el seu lloc va aparéixer una serenitat molt agradable. La serenitat de comprendre que hi ha decisions que s’han de prendre, camins que s’han de seguir i etapes que s’han de tancar, però que això no implica esborrar el passat.

Al contrari.

Significa valorar-lo.

Significa agrair-lo.

Significa reconéixer tot allò que t’ha aportat.

Perquè les experiències viscudes ens acompanyen sempre. Formen part de nosaltres. Ens han convertit en qui som hui. I negar-les seria negar una part de la nostra pròpia història.

Quan he arribat a casa he pensat precisament en això. En la sort que tenim quan podem mirar enrere sense rancor, sense nostàlgia excessiva i sense necessitat de demostrar res a ningú. La sort de poder recordar una etapa amb estima i continuar caminant cap al futur amb la mateixa il·lusió.

Hui el darrer diumenge d’octubre m’ha regalat una lliçó senzilla però molt valuosa: les persones estan per damunt de qualsevol altra cosa.

Els càrrecs passen.

Les etapes acaben.

Els projectes canvien.

Però els abraços sincers continuen emocionant igual.

I potser això és el més bonic de tot.

Perquè uns mesos després de prendre una decisió important, he descobert que hi ha coses que romanen intactes. El respecte. L’afecte. Els records compartits. I eixa sensació reconfortant de saber que, malgrat els canvis, continues formant part d’una història col·lectiva escrita per moltes persones.

Hui he tornat a casa amb el cor tranquil, amb un somriure discret i amb la certesa que algunes de les millors coses de la vida no depenen de les sigles ni de les circumstàncies.

Depenen simplement de les persones.

I de la capacitat que tenen per fer-te sentir, fins i tot després de molt de temps, que continues formant part d’un tot. 

Canvi d'hora: una tradició amb els dies comptats?

Dos vegades a l'any, milions de persones canvien els rellotges. A la primavera avancem una hora i a la tardor la retardem. És una rutina tan assumida que sovint ni ens plantegem per què continuem fent-la. Però cada vegada hi ha més debat sobre si aquesta pràctica continua tenint sentit en una societat molt diferent de la que la va veure nàixer.

L'origen del canvi d'hora està relacionat amb l'aprofitament de la llum solar. La idea era adaptar els horaris humans a les hores de llum disponibles per reduir el consum energètic, especialment en una època en què la il·luminació artificial representava una part important de la despesa. Durant dècades, aquest argument va justificar l'existència de l'horari d'estiu i de l'horari d'hivern.

No obstant això, el món ha canviat. Els sistemes d'il·luminació són molt més eficients, els hàbits de consum energètic són diferents i gran part de l'activitat econòmica es desenvolupa en espais climatitzats i permanentment il·luminats. Això ha provocat que molts experts qüestionen si l'estalvi energètic derivat del canvi horari és realment significatiu.

Per als ciutadans, el debat sol anar més enllà dels quilowatts i dels rebuts de la llum. El canvi d'hora afecta els ritmes biològics. Encara que una hora puga semblar una variació menor, moltes persones noten alteracions temporals en el son, el descans, la concentració o l'estat d'ànim. Els xiquets, les persones majors i aquells que treballen per torns solen ser els col·lectius més sensibles a aquestes modificacions.

També existeix una dimensió social. Hi ha qui prefereix les vesprades llargues de l'horari d'estiu, que permeten gaudir de més hores de llum després de la jornada laboral. Altres, en canvi, valoren que el sol isca abans durant els mesos d'hivern, especialment per a reduir la sensació de començar el dia encara de nit.

La qüestió és que no existeix una solució perfecta. Mantindre l'horari d'estiu durant tot l'any afavoriria una major lluminositat a la vesprada, però generaria matins molt foscos durant l'hivern. Mantindre permanentment l'horari d'hivern produiria l'efecte contrari. Qualsevol decisió beneficiaria uns hàbits i en dificultaria uns altres.

A més, en un continent tan interconnectat com Europa, els canvis horaris no afecten únicament la vida quotidiana dels ciutadans. També tenen implicacions econòmiques, comercials i de transport. Les comunicacions, els vols, els trens i els mercats internacionals depenen d'una coordinació horària que no sempre és senzilla.

Més enllà de la decisió que s'adopte en el futur, el debat és interessant perquè ens obliga a reflexionar sobre una realitat sovint oblidada: el temps no és només una mesura física. També és una construcció social. Organitzem la nostra vida segons rellotges, calendaris i horaris que hem creat per facilitar la convivència, però que no sempre coincideixen amb els ritmes naturals de les persones.

Potser la pregunta no és únicament si hem de canviar l'hora dues vegades a l'any. Potser la qüestió és si els nostres horaris laborals, educatius i socials estan realment adaptats a les necessitats de la societat actual.

Mentrestant, continuarem fent el mateix gest que han fet generacions abans que nosaltres: avançar o retardar les agulles del rellotge i preguntar-nos, una vegada més, si realment era necessari.

24.10.26

Dos anys després: quan el poble va salvar el poble

Fa dos anys, la nostra terra va viure una de les experiències més doloroses que es recorden. Dies de por, d'incertesa i de ràbia. Dies en què moltes persones van perdre familiars, amistats, veïns o una part de la seua tranquil·litat. Dies que van deixar cicatrius visibles i invisibles. Dos anys després, encara hi ha qui no pot sentir el soroll intens de la pluja sense notar un nus a l'estómac. Encara hi ha qui reviu aquelles hores cada vegada que el cel s'enfosqueix. Encara hi ha massa preguntes sense resposta.

El temps passa, però la memòria no desapareix.

Durant aquests dos anys, hem escoltat moltes paraules. Hem vist declaracions, explicacions, justificacions i promeses. Però també hem comprovat una realitat que es repeteix massa sovint: quan arriben les grans emergències, la diferència la marca la gent. Les persones anònimes. Els veïns i veïnes. Les associacions. Els voluntaris. Els serveis d'emergència que van donar molt més del que exigia la seua obligació. La societat civil que, sense preguntar d'on venia ningú ni a qui votava, va decidir ajudar.

Per això, quan pensem en aquell moment, no hauríem de quedar-nos únicament amb el dolor. Seria injust. També hem de recordar la resposta col·lectiva que va sorgir entre la desesperació. Quan alguns esperaven ajuda, van ser els seus propis veïns els qui van arribar primer. Quan semblava que tot estava perdut, algú va obrir la porta de casa seua. Quan la por paralitzava, altres persones es van posar en marxa per ajudar.

Aquells dies van demostrar una cosa molt important: la força d'un poble no està en els seus edificis institucionals ni en els seus discursos oficials. La força d'un poble està en la seua gent.

És fàcil sentir ràbia quan es pensa en el que va passar. És comprensible. La sensació que ningú assumeix responsabilitats, que els errors es dilueixen entre informes, compareixences i titulars, genera frustració. Moltes víctimes continuen esperant explicacions. Moltes famílies continuen buscant un tancament emocional que mai arriba del tot. I això és una ferida oberta per a qualsevol societat democràtica.

Però també és cert que no podem viure permanentment atrapats dins d'aquella ràbia.

La memòria és necessària. L'exigència de responsabilitats és necessària. La justícia és necessària. Però també ho és l'esperança.

Perquè, si alguna cosa ens va ensenyar aquella tragèdia, és que som molt més forts del que pensem. Quan les circumstàncies van posar a prova la nostra capacitat de resistència, vam respondre junts. Quan semblava que tot s'afonava, vam descobrir la importància de la comunitat. I quan alguns intentaven mirar cap a un altre costat, la ciutadania va demostrar que no estava disposada a abandonar ningú.

En una època marcada per l'individualisme, aquell episodi va recordar-nos el valor de les xarxes humanes. La importància de conéixer el nom dels nostres veïns. D'interessar-nos per qui necessita ajuda. De construir barris, pobles i ciutats on les persones no siguen simples desconegudes que comparteixen carrer, sinó membres d'una mateixa comunitat.

Potser aquesta és la lliçó més valuosa de totes.

No podem canviar el passat. No podem esborrar el dolor. No podem recuperar allò que es va perdre. Però sí que podem decidir què fem amb allò que vam aprendre.

Podem exigir administracions més preparades, més eficients i més transparents. Podem reclamar que cada error siga analitzat perquè no torne a repetir-se. Podem defensar uns serveis públics capaços de protegir la ciutadania en moments crítics. I podem continuar alçant la veu cada vegada que algú pretenga convertir una tragèdia humana en una batalla partidista.

Però, sobretot, podem conservar allò millor que va aparéixer enmig del desastre.

La solidaritat.

Perquè la solidaritat no és només ajudar en una emergència. És una manera d'entendre la societat. És saber que el benestar dels altres també afecta el nostre. És comprendre que ningú es salva tot sol. És actuar abans que siga massa tard.

Dos anys després, moltes persones continuen reconstruint-se per dins. Algunes han necessitat teràpia. Altres encara lluiten contra l'ansietat o els records. Altres han intentat reprendre una normalitat que mai tornarà a ser exactament igual. A totes elles cal dir-los una cosa: el seu dolor importa. La seua experiència importa. La seua memòria importa.

I precisament per això no podem deixar que el temps convertisca aquells fets en una simple data del calendari.

Recordar no és quedar-se ancorat en el passat. Recordar és actuar amb responsabilitat en el present.

Hui, dos anys després, continuen existint motius per a la indignació. Però també n'hi ha per a l'orgull. Orgull d'una societat que va demostrar dignitat quan més difícil era. Orgull de les persones que van ajudar sense demanar res a canvi. Orgull de saber que, quan va arribar el moment més dur, van ser les mans dels veïns les que van sostindre altres mans.

Eixa és la imatge que hauríem de conservar.

No la dels qui es protegeixen entre ells. No la dels qui esquiven responsabilitats. No la dels qui intenten reescriure els fets.

La imatge que mereix perdurar és la de la gent corrent fent coses extraordinàries.

Perquè, efectivament, fa dos anys vam descobrir que només el poble salva el poble.

I també vam descobrir una altra cosa igual d'important: que mentre continue existint eixa solidaritat, encara hi ha esperança. I mentre hi haja esperança, cap tragèdia aconseguirà derrotar-nos del tot.