Set anys després de l’arribada de Pedro Sánchez al govern de l’Estat, les dades socials continuen plantejant interrogants incòmodes. No es tracta només de xifres que apareixen en informes tècnics o en titulars puntuals. Són realitats que travessen la vida quotidiana de milers de persones, que afecten barris sencers, que condicionen les oportunitats de la infància, que marquen el futur de la joventut i que posen a prova la capacitat de les institucions per garantir drets bàsics. En aquest context, el País Valencià no és una excepció ni una nota a peu de pàgina. És un territori que pateix les conseqüències d’un model social desigual, però que també manté viva una tradició de resistència, innovació i compromís col·lectiu.
Durant aquest període, Espanya ha viscut moments de gran intensitat política i social. La moció de censura que va portar Sánchez a la presidència va obrir una etapa marcada per la promesa de reconstrucció social, de diàleg territorial i de modernització institucional. Tanmateix, la pandèmia de la COVID-19, la crisi energètica, la inflació global i les tensions polítiques internes han condicionat profundament l’acció de govern. I si bé s’han impulsat mesures amb vocació redistributiva, com l’ingrés mínim vital, la pujada del salari mínim o les reformes laborals, els indicadors socials continuen mostrant una realitat preocupant.
La pobresa infantil ha augmentat fins a xifres alarmants. Segons els últims informes, Espanya se situa entre els països amb més risc de pobresa infantil de la Unió Europea. Aquesta dada no és només una estadística: és la constatació que milers de xiquets i xiquetes creixen en entorns de precarietat, amb dificultats per accedir a una alimentació saludable, a recursos educatius, a espais segurs per jugar i aprendre. És també un reflex de les desigualtats estructurals que travessen el sistema econòmic i social, i que no s’han corregit malgrat les bones intencions declarades.
El cost de vida ha experimentat un increment notable. Els preus dels aliments, de l’energia, del transport i especialment de l’habitatge han crescut molt per sobre dels salaris. Les famílies amb rendes mitjanes i baixes han vist com el seu poder adquisitiu es reduïa, mentre que les grans ciutats i zones turístiques han patit una pressió immobiliària que expulsa residents i dificulta l’accés a un habitatge digne. Aquesta situació genera una sensació d’inseguretat econòmica que afecta la salut mental, les relacions socials i la capacitat de planificació vital. El fet que una part important de la població visca amb el just, amb por de no arribar a final de mes, amb incertesa sobre el futur, és una alerta que no pot ser ignorada.
L’abandonament escolar, tot i haver disminuït en termes estadístics, continua sent un dels més alts d’Europa. Aquesta realitat no es pot desvincular de les condicions socioeconòmiques, de la manca de suport educatiu en certs entorns, de les dificultats per connectar l’educació amb les expectatives vitals de la joventut. El sistema educatiu necessita una transformació profunda, que reconega la diversitat territorial, cultural i lingüística, que aposte per metodologies inclusives, que connecte amb les realitats de l’alumnat i que garantisca recursos per a l’equitat.
Des del País Valencià, aquestes problemàtiques es viuen amb intensitat. Les comarques amb més atur juvenil, els barris amb dèficit educatiu, les famílies que no poden pagar el lloguer, les persones joves que abandonen els estudis per ajudar a casa, les persones majors que viuen en soledat o amb pensions insuficients, les persones migrades que troben barreres per accedir a drets bàsics, tot això configura un mapa social que exigeix respostes valentes. I alhora, aquest territori manté una vitalitat col·lectiva que es manifesta en iniciatives comunitàries, en projectes educatius innovadors, en moviments socials que defensen la dignitat, en entitats que treballen per la inclusió, en municipis que aposten per la cultura com a eina de transformació.
La manca d’habitatge assequible és una de les qüestions més urgents. En ciutats com València o Sagunt, la pressió immobiliària ha provocat una pujada de preus que dificulta l’accés a l’habitatge per a moltes persones. Les polítiques públiques han estat insuficients per revertir aquesta tendència. Cal una inversió decidida en habitatge social, en rehabilitació sostenible, en protecció contra l’especulació. Cal també una mirada territorial que reconega les especificitats de cada comarca, que connecte les polítiques d’habitatge amb les de mobilitat, ocupació i serveis públics.
El finançament autonòmic continua sent una assignatura pendent. El País Valencià pateix un infrafinançament crònic que limita la capacitat de la Generalitat per desplegar polítiques socials, educatives, sanitàries i culturals. Aquesta situació no és només injusta en termes econòmics, sinó que perpetua desigualtats territorials i dificulta la cohesió social. Cal una reforma del sistema de finançament que garantisca recursos suficients i criteris d’equitat, que reconega les necessitats reals de la població i que permeta una planificació estratègica a llarg termini.
La joventut valenciana viu una situació complexa. D’una banda, mostra una gran capacitat creativa, emprenedora, crítica. Participa en moviments socials, impulsa projectes culturals, innova en l’àmbit digital, reivindica drets i diversitats. D’altra banda, es troba amb barreres estructurals: dificultats per accedir a l’habitatge, precarietat laboral, manca de perspectives estables. Aquesta contradicció genera frustració, però també una energia transformadora que cal escoltar i canalitzar. Les polítiques de joventut han de ser transversals, participatives, arrelades al territori.
La cultura, l’educació i la memòria col·lectiva són eixos fonamentals per construir una societat més justa. Al País Valencià, existeix una gran riquesa patrimonial, lingüística, festiva, artística. Aquesta diversitat ha de ser reconeguda, protegida i projectada. Les polítiques culturals no poden ser subsidiàries ni decoratives. Han de formar part del nucli de les polítiques socials, han de connectar amb les comunitats, han de generar espais de trobada, de reflexió, de creació compartida. La cultura és també una eina per combatre la pobresa, per enfortir els vincles socials, per construir identitat i autoestima col·lectiva.
La inclusió lingüística és una altra qüestió clau. La normalització del valencià en els espais oficials, educatius, esportius i culturals és una reivindicació històrica que continua sent vigent. No es tracta només de drets lingüístics, sinó de reconèixer una identitat compartida, de garantir la diversitat, de construir una societat més cohesionada. Les polítiques lingüístiques han de ser valentes, transversals, participatives. Han de connectar amb la joventut, amb les persones migrades, amb els espais digitals. Han de generar complicitats i no imposicions.
En aquest context, cal una mirada crítica però constructiva. No es tracta de caure en el cinisme ni en la desqualificació fàcil. Es tracta de mirar les dades, escoltar les persones, entendre les comarques, reconèixer les iniciatives que funcionen, exigir polítiques valentes. El País Valencià no pot ser espectador d’un debat estatal que oblida les perifèries socials i territorials. Ha de ser protagonista, ha de alçar la veu, ha de construir propostes.
La justícia social no és un eslògan. És una urgència. I des del País Valencià, cal defensar-la amb rigor, amb dades, amb emoció, amb compromís. Cal connectar les polítiques públiques amb les realitats quotidianes. Cal reconèixer el valor de les persones que treballen cada dia per la dignitat col·lectiva. Cal construir ponts entre institucions, comunitats, moviments socials, espais educatius, projectes culturals.
La transformació social no vindrà només des de dalt. Necessita complicitats horitzontals, processos participatius i compromisos compartits. Necessita escoltar les veus diverses que habiten el territori, reconèixer les experiències que han funcionat, donar espai a les propostes que naixen des de baix. La transformació social no és una promesa electoral, és un procés col·lectiu que requereix temps, recursos, confiança i voluntat política.
Des del País Valencià, aquesta transformació ha de partir d’una lectura crítica de la realitat, però també d’una aposta decidida per la innovació social, la cultura arrelada, l’educació transformadora i la participació comunitària. Cal reforçar les xarxes locals que treballen per la inclusió, cal donar suport a les entitats que generen vincles, cal reconèixer el valor de les persones que, des de l’anonimat, sostenen la vida col·lectiva. Cal també una acció institucional que no es limite a gestionar, sinó que s’atrevisca a imaginar, a arriscar, a obrir camins.
La política social no pot ser reactiva. Ha de ser anticipadora, preventiva, estructural. Ha de posar la vida al centre, ha de reconèixer les cures com a eix vertebrador, ha de garantir drets sense condicions. Això implica revisar les prioritats pressupostàries, reformular els indicadors d’èxit, escoltar les persones afectades, incorporar la diversitat com a valor i no com a problema. Implica també reconèixer les desigualtats territorials, les discriminacions múltiples, les barreres invisibles que dificulten l’accés a drets.
En aquest sentit, el País Valencià pot ser laboratori de polítiques valentes. Pot impulsar models educatius que connecten amb la realitat local, pot desenvolupar projectes culturals que enfortisquen la identitat compartida, pot promoure espais de participació que donen veu a qui sovint és ignorat. Pot fer de la diversitat lingüística, cultural i social una fortalesa. Pot construir una política pública que no siga paternalista, sinó emancipadora.
Però per fer-ho, cal voluntat. Cal que les institucions valencianes deixen de mirar cap a Madrid esperant solucions. Cal que es reconega el valor del treball comunitari, que es done suport a les iniciatives locals, que es construïsquen aliances entre municipis, comarques, entitats, moviments socials. Cal que la política valenciana siga capaç de mirar més enllà del cicle electoral, que aposte per processos de transformació a llarg termini, que incorpore la memòria col·lectiva com a eina de futur.
La memòria no és només record. És també projecte. És reconèixer les lluites passades, les resistències quotidianes, les formes de solidaritat que han permès sostenir la vida en moments difícils. És també identificar els errors, les exclusions, les ferides que encara supuren. La memòria col·lectiva ha de ser part de les polítiques públiques, ha de formar part de l’educació, de la cultura, de la planificació urbana, de la comunicació institucional. Ha de ser una eina per construir vincles, per generar reconeixement, per enfortir la cohesió social.
En aquest camí, el llenguatge inclusiu no és una moda ni una imposició. És una forma de reconèixer la diversitat, de construir espais on totes les persones se senten representades, de trencar amb les lògiques excloents que han marcat la comunicació política durant dècades. És també una manera de fer política des de l’afecte, des del respecte, des de la responsabilitat. El llenguatge inclusiu ha de ser part de les polítiques públiques, dels discursos institucionals, dels materials educatius, dels mitjans de comunicació.
La cultura festiva, esportiva i popular del País Valencià pot ser una aliada en aquest procés. Les festes no són només celebracions. Són espais de trobada, de transmissió de valors, de construcció d’identitat. L’esport no és només competició. És també educació, salut, comunitat. Cal reconèixer el valor pedagògic de les festes, el potencial inclusiu de l’esport, la capacitat transformadora de la cultura popular. Cal que les polítiques culturals i esportives incorporen aquesta mirada, que donen suport a les iniciatives que treballen des d’aquesta perspectiva, que connecten amb les realitats locals.
La comunicació institucional ha de ser clara, empàtica, accessible. Ha de reconèixer les emocions, ha de generar confiança, ha de construir relats compartits. No es tracta només de transmetre informació, sinó de generar vincles, de construir complicitats, de fer que les persones se senten part del projecte col·lectiu. Això implica revisar els formats, els canals, els llenguatges. Implica també incorporar la diversitat com a criteri de qualitat, reconèixer les veus que han estat silenciades, donar espai a les narratives que naixen des de baix.
En definitiva, set anys de govern progressista han deixat llums i ombres. Han mostrat la dificultat de transformar estructures profundes, però també la necessitat de fer-ho. Des del País Valencià, cal una mirada crítica però constructiva, una acció decidida però arrelada, una política pública que pose la vida al centre. Cal reconèixer les dades, però també les persones que hi ha darrere. Cal construir ponts entre institucions i comunitats. Cal fer de la diversitat una força. Cal imaginar un futur on la justícia social siga més que una promesa: siga una realitat compartida.