Educació, llengua i habitatge ^

Entram en unes setmanes decisives en què la ciutadania del País Valencià tornarà a fer sentir la seua veu als carrers. Les convocatòries que es presenten no són actes aïllats ni gestos simbòlics buits; són la manifestació d’un malestar profund i sostingut que afecta l’educació pública, la normalització del valencià i el dret a un habitatge digne. Quan la vida col·lectiva es veu amenaçada per polítiques que prioritzen interessos privats per damunt del bé comú, la mobilització es converteix en una eina imprescindible per defensar drets, recuperar dignitat i construir alternatives reals.

La vaga educativa del 11 de desembre és la resposta d’un professorat i d’unes famílies que han arribat al límit. No es tracta només de reclamar millors condicions laborals per a les persones que dediquen la seua vida a l’educació; es tracta de defensar el futur de tot el país. Salaris que no permeten viure amb dignitat, plantilles insuficients, ràtios que impedeixen una atenció personalitzada i infraestructures que no responen a les necessitats reals de l’alumnat són problemes estructurals que no es resolen amb retòrica ni amb canvis cosmètics. L’educació pública necessita una prioritat real i sostinguda, una planificació que assegure recursos humans i materials, espais dignes i mesures que garanteixen una atenció inclusiva i de qualitat per a tot l’alumnat.

Aquesta reivindicació educativa té una dimensió cultural i nacional que no es pot obviar. La defensa del valencià com a llengua d’ensenyament és inseparable de la lluita per una escola pública forta. L’escola és l’espai on la llengua es normalitza, on es transmet la cultura i on es construeix la identitat col·lectiva. Garantir el valencià a l’aula no és un caprici identitari, sinó una política de cohesió social i de justícia cultural. En un context en què determinades forces polítiques intenten relegar la nostra llengua a un segon pla, la mobilització per l’educació en valencià és també una defensa de la pluralitat i de la riquesa cultural del territori.

Sortir al carrer el 11 de desembre és, per tant, una crida a la responsabilitat pública. La democràcia no es limita a votar cada quatre anys; és també la capacitat de la ciutadania per incidir en les polítiques que afecten la vida quotidiana. Les concentracions i les manifestacions són instruments per recordar que l’educació ha de ser una prioritat de veritat, amb mesures concretes que milloren les condicions del professorat i la qualitat de l’ensenyament. És una crida a les institucions perquè escolten i actuen amb valentia, sense cedir a la temptació de solucions fàcils que no resolen els problemes de fons.

La commemoració de les Normes de Castelló el 13 de desembre és una altra cita que connecta memòria i futur. Les normes aprovades el 1932 van ser un punt d’inflexió per a la normalització lingüística i han esdevingut un símbol de dignitat i de resistència cultural. Recordar aquell moment no és romandre en el passat, sinó recuperar una herència que ens dona eines per afrontar el present. La llengua és un element central de la vida col·lectiva i la seua presència en l’educació, en l’administració i en els mitjans és una qüestió de drets i de reconeixement.

La manifestació a Castelló és una resposta col·lectiva que reivindica la normalització lingüística com a element de cohesió i de justícia social. La llengua no es defensa només amb lleis, sinó amb pràctiques quotidianes que la fan visible i útil. Per això cal una política de normalització que integri l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la cultura i l’administració pública. Cal fomentar la producció cultural en valencià, garantir la presència de la llengua en els espais públics i promoure iniciatives que facen del valencià una llengua de prestigi i d’ús quotidià. La manifestació és una crida a la responsabilitat compartida: la llengua es defensa amb polítiques, amb recursos i amb la implicació de la ciutadania.

La defensa del dret a l’habitatge, convocada per al 20 de desembre, completa aquesta agenda que posa la vida de les persones al centre. L’accés a un sostre digne és una condició bàsica per a la dignitat humana i per a la igualtat d’oportunitats. Les ciutats que expulsen veïnat i que transformen barris en espais inaccessibles per a la majoria són ciutats que renuncien a la seua funció social. La mercantilització de la vivenda ha convertit un bé essencial en una font de rendes per a uns pocs, mentre moltes persones veuen com la seua capacitat d’accés a un habitatge segur i assequible es redueix dia a dia.

Defensar l’habitatge com a bé comú implica repensar les polítiques urbanes i fiscals. Cal impulsar un parc d’habitatge públic que ofereixi alternatives assequibles, establir mecanismes de control dels preus del lloguer i promoure polítiques de rehabilitació que preserven el teixit veïnal. També cal revisar la fiscalitat per desincentivar l’especulació i incentivar l’ús social de l’habitatge buit. Aquestes mesures han de ser acompanyades d’un marc legal que protegeix les persones en situació de vulnerabilitat i facilita l’accés a solucions habitacionals dignes. La mobilització per l’habitatge és una crida a la solidaritat i a la responsabilitat política: no es tracta només de reclamar mesures puntuals, sinó de construir un model urbà que prioritze les persones per damunt dels interessos especulatius.

Compromís i la societat civil tenen un paper clau en aquesta agenda. Les mobilitzacions no són només una protesta; són una manera de construir alternatives i de traduir les demandes del carrer en propostes concretes. La persistència és una virtut política: les conquestes socials arriben després de lluites llargues i de la capacitat d’organitzar-se. Per això cal combinar la mobilització amb la feina institucional i amb la proposta de polítiques concretes que tinguin un impacte real. Cal traduir les demandes en plans d’actuació, en pressupostos i en lleis que milloren la vida de les persones.

La participació ciutadana és la clau per legitimar qualsevol canvi. Quan la societat s’implica, les polítiques guanyen en qualitat i en sostenibilitat. Per això és necessari fomentar espais de debat i de participació que permeten escoltar les necessitats reals i construir solucions compartides. La política no ha de ser una cosa que es fa des de dalt; ha de ser una pràctica col·lectiva que incorpora la veu de la gent i que respon a les seues prioritats.

Les setmanes que tenim per davant són, doncs, una oportunitat per reafirmar el compromís amb un País Valencià més just, més igualitari i més respectuós amb la seua llengua i la seua gent. Les mobilitzacions convocades són expressions d’un malestar legítim, però també instruments per construir alternatives. Sortir al carrer per l’educació, per la llengua i per l’habitatge és defensar la dignitat col·lectiva i la capacitat de decidir el nostre futur.

No es tracta només de resistir; es tracta de construir. La política que volem ha de ser capaç de transformar les demandes socials en polítiques concretes i efectives. Això exigeix persistència, organització i una visió clara del que volem per al nostre país. Anem als carrers amb serenitat i fermesa, amb la convicció que la mobilització és la manera més poderosa que tenim per construir un País Valencià digne, en valencià i per a totes les persones que hi viuen.

llegir més

Festes catòliques com a festes nacionals a Espanya: una reflexió sobre la laïcitat, la memòria i la pluralitat ^

En el calendari oficial de festes nacionals a Espanya, sorprèn —o potser no tant— la presència majoritària de celebracions d’origen catòlic. L’Epifania del Senyor, el Dijous Sant, el Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge, el Dia de Tots Sants, la Immaculada Concepció i la Nativitat del Senyor són festes reconegudes com a nacionals, al costat de celebracions civils com el Dia de la Constitució o el Dia del Treball. Aquesta combinació, aparentment equilibrada, amaga una tensió històrica entre la voluntat d’un estat plural i la persistència d’un imaginari nacional fortament vinculat al catolicisme. En aquest article, proposem una reflexió crítica sobre el significat d’aquesta convivència, les seues implicacions simbòliques i les alternatives possibles des d’una perspectiva inclusiva i respectuosa amb la diversitat.

La presència de festes catòliques en el calendari nacional no és casual ni recent. Té arrels profundes en la construcció de l’Estat espanyol com a projecte polític i cultural. Durant el franquisme, el calendari festiu es va convertir en una eina de propaganda, on la religió catòlica es fusionava amb la identitat nacional. La Transició va obrir la porta a una redefinició del marc simbòlic estatal, però no va suposar una ruptura clara amb el passat. Així, moltes festes religioses van continuar formant part del calendari oficial, no tant per la seua vigència social, sinó per la seua càrrega històrica i institucional. L’Acord amb la Santa Seu de 1979, que reconeix certes festivitats com a part del patrimoni cultural espanyol, consolidà aquesta presència en un context democràtic que, paradoxalment, es declarava aconfessional.

Ara bé, què implica que festes d’origen religiós siguen reconegudes com a festes nacionals? En primer lloc, suposa una associació entre la identitat col·lectiva i una tradició espiritual concreta. Aquesta associació pot ser percebuda com a excloent per a persones que no s’identifiquen amb el catolicisme, ja siga per motius religiosos, culturals o ideològics. En segon lloc, reforça una visió homogènia de la nació, on la pluralitat de creences i pràctiques queda subordinada a una narrativa dominant. En tercer lloc, dificulta el reconeixement de celebracions alternatives, arrelades en altres tradicions o en moviments socials contemporanis, que podrien enriquir el calendari festiu amb valors de convivència, memòria democràtica o sostenibilitat.

És cert que les Comunitats Autònomes tenen la possibilitat de substituir algunes festes nacionals per celebracions pròpies. Aquesta opció, contemplada en el Reial Decret 2001/1983, ha permés una certa adaptació territorial del calendari festiu. No obstant això, la base nacional continua sent marcadament religiosa, i les substitucions no sempre són visibles ni reconegudes a escala estatal. A més, la presència de festes catòliques en el calendari laboral reforça la seua centralitat simbòlica, més enllà de la pràctica religiosa efectiva de la població. En aquest sentit, cal preguntar-se si el manteniment d’aquestes festes com a nacionals respon a una realitat social o a una inèrcia institucional.

La societat espanyola actual és diversa, plural i en transformació constant. Les dades sobre pràctica religiosa mostren una tendència a la secularització, especialment entre les generacions més joves. Alhora, creixen les expressions culturals vinculades a altres tradicions espirituals, a moviments feministes, ecologistes, memorialistes o interculturals. Aquesta diversitat no sempre es veu reflectida en els símbols oficials, que continuen reproduint una visió monolítica de la identitat nacional. El calendari festiu és un exemple clar d’aquesta dissonància entre realitat social i representació institucional.

Des d’una perspectiva inclusiva, caldria repensar el calendari de festes nacionals com un espai de reconeixement plural. Això no implica eliminar les festes catòliques, sinó contextualitzar-les com a part d’un patrimoni compartit, però no exclusiu. Es podria, per exemple, diferenciar entre festes religioses reconegudes per la seua valor cultural i festes civils que expressen valors democràtics, socials o ecològics. També es podria obrir un procés participatiu per identificar noves festivitats que reflectisquen la diversitat de la societat actual. Aquest procés hauria d’incloure comunitats religioses minoritàries, col·lectius laics, moviments socials i institucions educatives, amb l’objectiu de construir un calendari més representatiu i cohesionador.

Un altre aspecte a considerar és la dimensió pedagògica de les festes. Les celebracions oficials no només marquen dies de descans laboral, sinó que transmeten valors, relats i imaginaris col·lectius. En aquest sentit, cal preguntar-se quin missatge es transmet quan es reconeix com a festa nacional una celebració religiosa concreta. Es reforça la idea d’una nació vinculada a una fe determinada? Es dona espai a la reflexió crítica sobre el significat històric d’aquesta festa? Es promou la convivència entre creences diverses? Aquestes preguntes són especialment rellevants en contextos educatius, on les festes oficials poden ser oportunitats per treballar la memòria, la diversitat i el pensament crític.

La reflexió sobre les festes nacionals també ens porta a qüestionar el concepte mateix de nació. Si entenem la nació com una comunitat imaginada, construïda a través de relats, símbols i pràctiques compartides, el calendari festiu és un dels seus instruments més potents. Per això, cal revisar quins relats es privilegien, quins símbols es reconeixen i quines pràctiques es promouen. En un estat plural com Espanya, amb diverses llengües, cultures i identitats territorials, el calendari festiu hauria de ser una eina de reconeixement mutu, no d’imposició simbòlica. Això implica obrir espais de diàleg entre les diverses comunitats, reconèixer les seues aportacions i construir una memòria col·lectiva més inclusiva.

En aquest procés, les festes locals poden jugar un paper fonamental. Moltes celebracions arrelades en els territoris tenen un origen religiós, però han evolucionat cap a formes de convivència, expressió cultural i participació comunitària. Les romeries, les festes patronals, les processons, les fogueres o les cavalcades són exemples de com una tradició religiosa pot transformar-se en una festa popular, oberta i diversa. Aquestes celebracions poden ser espais de trobada entre creences, generacions i cultures, sempre que es gestionen amb sensibilitat, respecte i voluntat inclusiva. Reconèixer el valor d’aquestes festes locals com a part del patrimoni nacional pot contribuir a una visió més rica i plural de la identitat col·lectiva.

També cal tenir en compte el paper de les festes en la construcció de comunitat. Més enllà del seu origen religiós o civil, les celebracions compartides generen vincles, emocions i memòries. En aquest sentit, el debat sobre les festes nacionals no hauria de centrar-se només en la seua naturalesa, sinó en la seua capacitat de generar convivència. Una festa pot ser religiosa i alhora inclusiva, si es viu com un espai de trobada i respecte. Pot ser laica i excloent, si es planteja com una imposició ideològica. El repte és construir festes que reconeguen la diversitat, promoguen el diàleg i enfortisquen els vincles comunitaris.

Finalment, cal abordar la qüestió des d’una perspectiva de drets. El reconeixement de festes nacionals té implicacions laborals, educatives i culturals. Per això, cal garantir que aquest reconeixement no vulnera el dret a la llibertat religiosa, a la igualtat de tracte ni a la participació en la vida cultural. Això implica revisar els criteris de selecció de les festes nacionals, assegurar la transparència en els processos de decisió i promoure la participació ciutadana. També implica reconèixer les pràctiques festives de col·lectius minoritaris, garantir espais per a les seues celebracions i evitar discriminacions per motius de creença o origen cultural.

La presència de festes catòliques com a festes nacionals a Espanya és un reflex d’una història complexa, marcada per la fusió entre religió i identitat nacional. Aquesta presència, però, ha de ser revisada des d’una perspectiva inclusiva, que reconega la diversitat de la societat actual i que promoga una convivència real entre les diverses formes de viure, sentir i celebrar.

Aquest repte no és només institucional, sinó també cultural. Requereix una transformació en la manera com entenem les festes, no com a rituals tancats, sinó com a espais vius, oberts a la reinterpretació i a la participació. En aquest sentit, la creació artística, la pedagogia festiva i la memòria col·lectiva poden ser aliades poderoses. A través de cançons, relats, il·lustracions i formats participatius, es poden generar noves narratives que connecten amb les emocions, les identitats i les esperances de la ciutadania. Aquestes narratives poden donar sentit a festes que, tot i tindre un origen religiós, poden ser resignificades com a expressions de comunitat, solidaritat o resistència.

Un exemple d’aquesta resignificació el trobem en la celebració del Nadal. Tot i ser una festa cristiana, el Nadal ha esdevingut un espai de trobada familiar, d’expressió artística i de solidaritat social. Les escoles, les associacions i els ajuntaments han sabut adaptar aquesta festa a contextos diversos, incorporant valors com la pau, la inclusió o la sostenibilitat. Això mostra que una festa pot evolucionar, transformar-se i obrir-se a nous significats, sempre que es gestione amb sensibilitat i creativitat. El mateix podria aplicar-se a altres festes religioses, si es plantegen com a oportunitats per a la convivència i no com a imposicions simbòliques.

També cal reconèixer que la qüestió de les festes nacionals té una dimensió emocional. Les celebracions compartides generen vincles, records i sentiments de pertinença. Per això, qualsevol canvi en el calendari festiu ha de ser abordat amb cura, tenint en compte les emocions i les memòries que s’hi vinculen. No es tracta de trencar amb el passat, sinó de obrir-lo al diàleg, a la reinterpretació i a la pluralitat. Això implica reconèixer les festes religioses com a part del patrimoni cultural, però també donar espai a noves celebracions que reflectisquen la diversitat de la societat actual.

En aquest camí, el paper dels municipis i les comunitats locals és fonamental. Són els espais on les festes prenen cos, on es construeixen els relats i on es generen les complicitats. Els ajuntaments, les escoles, les entitats culturals i les associacions poden impulsar processos participatius per repensar les festes, per adaptar-les als contextos locals i per incorporar nous valors. Poden promoure celebracions que reconeguen la diversitat religiosa, cultural i generacional, que donen espai a la memòria democràtica i que connecten amb els reptes actuals, com la sostenibilitat, la igualtat o la convivència intercultural.

A més, cal obrir el debat sobre el sentit de les festes en el món contemporani. En una societat marcada pel ritme accelerat, per la fragmentació i per la digitalització, les festes poden ser espais de pausa, de trobada i de reconeixement mutu. Poden ser moments per reconnectar amb el territori, amb la comunitat i amb les emocions compartides. Però per a això, cal que les festes siguen significatives, que parlen a les persones, que les incloguen i que les interpel·len. Un calendari festiu que es limita a reproduir inèrcies religioses o institucionals corre el risc de perdre sentit, de convertir-se en una rutina buida o en una imposició aliena.

Per això, la reflexió sobre les festes nacionals ha de ser també una reflexió sobre el projecte de convivència que volem construir. Un projecte que reconega la pluralitat de creences, de cultures i de formes de viure. Que done espai a la memòria, a la creativitat i a la participació. Que transforme les festes en espais de diàleg, d’expressió i de reconeixement mutu. Que connecte amb les emocions, amb les esperances i amb les lluites de la ciutadania. En definitiva, un projecte que faça de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.

Aquest projecte no és fàcil, ni immediat. Requereix voluntat política, sensibilitat cultural i compromís comunitari. Però és possible, si es construeix des de baix, des dels barris, des de les escoles, des de les associacions, des dels espais de trobada. Si es dona veu a les persones, si es reconeix la seua diversitat i si es promou la seua participació. Si es transforma el calendari festiu en un espai de convivència real, on totes les persones se senten reconegudes, interpel·lades i convidades a celebrar.

En aquest sentit, cal reivindicar la creativitat com a eina de transformació. La creació artística, literària i pedagògica pot ajudar a reinterpretar les festes, a donar-los nous significats i a connectar-les amb les emocions i les esperances de la ciutadania. Pot generar relats inclusius, formats participatius i símbols compartits. Pot fer de les festes espais de memòria, de resistència i de construcció col·lectiva. Pot obrir camins cap a una convivència més rica, més plural i més emocionant.

Per tot això, cal obrir el debat sobre les festes nacionals a Espanya, des d’una perspectiva crítica, inclusiva i creativa. Cal revisar el calendari festiu, reconèixer la diversitat de la societat actual i promoure celebracions que reflectisquen els valors de convivència, de memòria i de pluralitat. Cal transformar les festes en espais de trobada, d’expressió i de reconeixement mutu. Cal fer de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.

I cal fer-ho amb entusiasme, amb complicitat i amb respecte. Amb la convicció que les festes poden ser molt més que dies de descans: poden ser moments de transformació, d’emoció i de construcció col·lectiva. Poden ser espais on la diversitat es converteix en riquesa, on la memòria es transforma en esperança i on la convivència es fa realitat. Poden ser, en definitiva, el reflex d’una societat que celebra la seua pluralitat, que reconeix les seues diferències i que construeix, dia a dia, una convivència més plena, més justa i més emocionant.

llegir més

WhatsApp Pradas Mazón.. ^

La revelació dels missatges de whatsapp que Salomé Pradas havia guardat com a última bala en la causa de la DANA és un episodi que transcendeix la mera anècdota judicial. El que es posa en joc és la credibilitat d’un president, Carlos Mazón, i del seu entorn més pròxim, especialment el cap de gabinet José Manuel Cuenca. La notícia publicada per eldiario.es mostra com aquells missatges, registrats en un acta notarial, evidencien que Presidència tutelava les decisions del Cecopi, l’òrgan de coordinació en emergències, i que en moments crítics es va ordenar no confinar, malgrat la gravetat de la situació.

Aquest fet ens obliga a reflexionar sobre tres dimensions. La primera és la institucional: fins a quin punt un president pot delegar o interferir en decisions tècniques que afecten la seguretat de la població. La segona és la comunicativa: com la veritat es construeix a través de missatges privats que, en un context judicial, esdevenen prova pública. La tercera és la cultural: què significa per a la societat valenciana que en moments de catàstrofe la política es comporte com un relat de conveniència i no com una gestió transparent.

El cas Pradas-Mazón és paradigmàtic perquè mostra la fragilitat de la veritat institucional. Quan la consellera de Justícia i Interior rep ordres contradictòries o tutelades des de Presidència, la cadena de responsabilitat es trenca. La ciutadania espera que les decisions en emergències siguen clares, basades en criteris tècnics i comunicades amb rigor. Però si la veritat es converteix en un relat negociat entre gabinets, la confiança es desfà. La notícia revela que en el pitjor moment de la DANA, amb barrancs desbordats i poblacions en risc, es va ordenar explícitament que no es confinara. Açò no és una opinió: és un missatge escrit, verificable, que ara forma part d’una causa judicial.

La segona dimensió és la comunicativa. Els whatsapps són un instrument quotidià, però en política esdevenen memòria digital. Allò que es diu en un missatge pot ser desmentit en una roda de premsa, però quan es conserva i es presenta davant una jutgessa, es transforma en veritat probatòria. La política valenciana ha viscut massa vegades la tensió entre el relat i la prova. En aquest cas, la prova és clara: hi havia ordres, hi havia tuteles, hi havia una voluntat de controlar la narrativa de l’emergència. La pregunta és si la ciutadania pot acceptar que la gestió d’una catàstrofe es decidisca per whatsapp i no per protocols oficials.

La tercera dimensió és cultural. El País Valencià té una memòria col·lectiva marcada per episodis de catàstrofes naturals, des de inundacions fins a temporals que han posat en risc vides i patrimonis. La gestió de la DANA no és només un afer tècnic: és un símbol de com la política respon davant la vulnerabilitat. Quan la resposta és opaca, quan es prioritza la imatge per damunt de la seguretat, la societat percep que la política no està a l’altura. Els missatges de Pradas mostren que la veritat es va voler domesticar, que es va preferir controlar el relat abans que assumir la responsabilitat. Açò és un problema de cultura política, perquè erosiona la confiança i alimenta el cinisme.

La notícia també té implicacions judicials. L’acta notarial de Pradas dóna munició a la jutgessa per investigar no només la consellera, sinó també el president i el seu cap de gabinet. Açò obri un escenari complex, perquè Mazón és aforat i la seua condició li dóna una certa protecció. Però la credibilitat política no es juga només en els tribunals: es juga en l’opinió pública. I ací, la percepció és que en moments crítics es va fallar. La política valenciana no pot permetre’s que la gestió d’una emergència es convertisca en un relat de conveniència. Necessita transparència, protocols clars i responsabilitat compartida.

El cas també ens obliga a pensar en el paper de la memòria digital. Els whatsapps són fràgils, però quan es conserven i es presenten en un procés judicial, esdevenen prova. Açò ens mostra que la veritat ja no és només una qüestió de discursos, sinó de registres. La política ha d’assumir que cada missatge pot ser un document, que cada ordre pot ser contrastada, que cada decisió pot ser fiscalitzada. En una societat que viu connectada, la veritat es juga en pantalles, però les conseqüències són reals: vides en risc, territoris afectats, confiança erosionada.

La crítica més profunda és que la frase de Feijóo, quan va dir que Mazón havia dit allò que considerava veritat, es connecta amb aquest cas. La veritat no pot ser una consideració subjectiva quan es tracta de la seguretat de la població. Ha de ser una afirmació contrastable, una decisió verificable, una responsabilitat assumida. Els whatsapps de Pradas mostren que la veritat es va voler convertir en relat, però la memòria digital ha fet que es convertisca en prova. Açò és un recordatori que la política no pot jugar amb la veritat com si fora un eslògan. Ha de respectar-la com a infraestructura de la convivència.

En definitiva, la notícia sobre els whatsapps de Pradas és un símptoma d’una política que encara confon relat amb responsabilitat. El País Valencià necessita una cultura política que entenga la veritat com a compromís verificable, no com a opinió adaptable. La gestió de la DANA mostra que quan la veritat es manipula, les conseqüències són greus. La ciutadania mereix saber què va passar, qui va decidir, qui va ordenar, qui va callar. Només així es pot reconstruir la confiança i dignificar la política. La veritat no és una bala de plata: és el fonament de la convivència. I quan es guarda en un whatsapp, potser és fràgil, però també pot ser l’arma més poderosa contra la retòrica buida.

llegir més

Feijóo: “Mazón ens ha dit allò que considera que és veritat” ^

La frase de Feijóo, quan diu que Mazón ens ha dit allò que considera que és veritat, obri una escletxa que va molt més enllà de la política partidista. És una afirmació que posa en qüestió el valor de la veritat en l’espai públic, la responsabilitat institucional i el paper del relat en la construcció de la convivència. En lloc de validar o refutar una afirmació concreta, Feijóo opta per desplaçar la veritat cap al terreny de la percepció individual. Això, en un context com el valencià, on la memòria col·lectiva és viva i la identitat es construeix des de la pluralitat, mereix una reflexió profunda i extensa.

Dir que algú considera que és veritat és una manera de desactivar el debat. Ja no es tracta de si una afirmació és certa o falsa, sinó de si qui la diu creu que ho és. Això transforma la política en una disputa de relats, on el que importa no és la verificació sinó la versemblança. En lloc de contrastar dades, documents o testimonis, es privilegia la intenció, la convicció, la narrativa. I això té conseqüències greus, perquè la veritat pública no és una opinió: és la base per a la presa de decisions, per a la distribució de recursos, per a la garantia de drets i per a la dignitat de les persones.

Quan la política esdevé gestió de percepcions, la ciutadania queda desarmada. Si tot és opinable, si tot depén de la mirada de qui parla, com es pot exigir responsabilitat? Com es pot fiscalitzar una promesa, una acció, una omissió? La frase de Feijóo, en aquest sentit, és una maniobra retòrica que protegeix el líder i desplaça la càrrega probatòria. No diu que Mazón tinga raó, però tampoc diu que no la tinga. Simplement, diu que ell ho considera. I això, en termes democràtics, és insuficient i fins i tot perillós.

El País Valencià és un territori amb memòria. Les ciutats, els barris, les comarques han viscut promeses incomplides, conflictes patrimonials, lluites per la dignitat lingüística, batalles per la inclusió real en la cultura festiva i institucional. En aquest ecosistema, la veritat no pot ser una consideració subjectiva. Ha de ser una afirmació contrastable, una trajectòria verificable, una pràctica transparent. Quan un govern parla, ho fa en nom de la ciutadania. I per això, cada paraula ha de portar darrere un compromís, una evidència, una capacitat de rectificació.

La comunicació institucional, massa sovint, es mou en el terreny de l’ambigüitat. Es privilegia el to moderat, la cortesia discursiva, la presentació amable. Però si això no va acompanyat de dades, de calendaris, de pressupostos, de mecanismes de revisió, esdevé una estètica buida. La veritat no és una qüestió de formes: és una qüestió de fons. I en aquest sentit, la frase de Feijóo és simptomàtica d’una política que prefereix el relat a la rendició de comptes.

En el nostre territori, la identitat urbana, la llengua, la cultura festiva, la simbologia local són elements centrals de la convivència. No són decoració: són arquitectura cívica. Quan es parla de veritat, es parla de com el poder tradueix les realitats locals en decisions concretes. Es parla de si els barris tenen equipaments, si els béns patrimonials són accessibles, si la festa inclou totes les persones, si la llengua és present en la gestió pública. La veritat és procediment i resultats, no sensació.

La frase de Feijóo també posa en evidència una manera de fer política que infantilitza la ciutadania. En lloc de tractar-la com a subjecte actiu, capaç de contrastar, d’exigir, de participar, se la tracta com a públic receptor d’un relat. Es confon la moderació amb la neutralitat, la cortesia amb la responsabilitat. Però la democràcia no és un espectacle: és una pràctica compartida. I per això, cal que la veritat siga una infraestructura, no una opinió.

Aquesta infraestructura hauria d’incloure contractes de veritat, revisions periòdiques, indicadors locals, mecanismes de participació amb capacitat real d’incidència. Cada afirmació institucional hauria de portar darrere una fitxa tècnica amb objectius, mètrica, calendaris, pressupost i responsables. Sense això, la veritat és una il·lustració de PowerPoint. I això, en barris com Santa Anna, en ciutats com Sagunt, en comarques com el Camp de Morvedre, no és acceptable.

La veritat també és una pràctica comunitària. Els espais veïnals, les xarxes culturals, les entitats esportives i associatives poden auditar la veritat. Poden preguntar, demanar dades, exigir compareixences. La veritat no és només una qüestió institucional: és una responsabilitat compartida. I en aquest sentit, la cultura festiva, el sainet, la sàtira, el relat coral són instruments poderosos. Desenmascaren els eufemismes, posen les contradiccions en evidència, conviden a la reflexió crítica.

La llengua, en aquest context, és un test d’honestedat. Quan la institució parla en valencià, no és només una elecció estètica: és una declaració de compromís amb una comunitat. Igualment, quan s’afirma una política cultural, cal nombre, mapa i criteri. La veritat és la intersecció entre llengua, acció i resultats. I per això, cal que els símbols tinguen correspondència material. La ciutat es construeix amb símbols, però es manté amb serveis. Si s’ornamenta la veritat i es buida la gestió, la identitat es queda en cartell.

La memòria activa és una línia de temps viva. Cada temporada, nova o vella, demana revisió de promeses. Sense revisió, la temporada és eslògan. I per això, cal instal·lar l’hàbit de la prova. Cada afirmació institucional rellevant ha d’estar documentada i accessible. Sense això, és propaganda. Cal empoderar la ciutadania local perquè practique el dret a preguntar, exigir i revisitar promeses. La veritat és un múscul comunitari que es reforça amb l’exercici constant de la crítica i la participació.

La frase de Feijóo, en definitiva, no és innocent. És una arquitectura discursiva que fa de la veritat un objecte privat, gestionable, adaptable. Posa el lideratge en comoditat, no en responsabilitat. En el nostre territori, on la dignitat i la memòria col·lectiva són columna vertebral, la veritat ha de tornar a casa: als papers, als calendaris, als pressupostos, a les auditories, a la llengua que ens explica i al símbol que ens convoca. No es tracta de guanyar el debat amb més soroll; es tracta de consolidar una cultura política on dir la veritat sempre implique poder demostrar-la, i on considerar-la siga el primer pas, mai l’últim.

Perquè el que sosté les ciutats no és la retòrica, sinó la responsabilitat. No és l’elegància del titular, sinó la constància dels fets. I això, ací, no és opinable: és la base de la convivència. La veritat, entesa com a compromís verificable, és l’únic camí per a dignificar la política i fer-la útil per a totes les persones. La frase de Feijóo ens recorda que encara estem en un temps on massa líders prefereixen la comoditat del relat a la incomoditat de la prova. Però també ens recorda que la ciutadania té la capacitat de exigir, de recordar, de fer memòria activa. I és en eixa memòria on es juga la veritat del futur.

llegir més

Sagunt, orgull barroc o mirada crítica? ^

Sagunt és una ciutat que estima la seua història, la seua pedra i el seu relat. Però també és una ciutat que, de tant mirar enrere, corre el risc de convertir el passat en decorat, en postal, en escenografia buida. El barroc, com a estil, com a actitud, com a manera de mostrar-se, ha impregnat moltes de les representacions públiques del patrimoni saguntí. Però cal preguntar-se: aquest orgull barroc ens ajuda a construir comunitat o ens encadena a una visió estètica que exclou?

El barroc, amb la seua exuberància, amb la seua teatralitat, pot ser fascinant. Però també pot ser un mirall que distorsiona. Quan el relat patrimonial es construeix des de l’excés, des de la magnificència, des de la solemnitat, sovint es deixa fora la quotidianitat, la diversitat, la memòria popular. Sagunt no és només el teatre romà, ni les muralles, ni les processons. Sagunt és també els barris, les veus que no surten als fullets turístics, les festes reinventades, les lluites per la inclusió, les escoles que fan del patrimoni una eina pedagògica.

L’orgull barroc pot ser útil si es posa al servei de la gent. Si es transforma en plataforma per a la creativitat, per a la participació, per a la reinterpretació crítica. Però si es converteix en dogma, en estètica imposada, en ritual immutable, corre el perill de fossilitzar la identitat. I una identitat fossilitzada no dialoga, no escolta, no acull.

Sagunt té l’oportunitat de repensar el seu orgull. De fer-lo més plural, més pedagògic, més inclusiu. De passar del decorat a la vivència, de la solemnitat a la complicitat. De reconèixer que el patrimoni no és només el que es conserva, sinó també el que es transforma, el que es comparteix, el que es fa servir per construir futur.

Potser el repte no és abandonar el barroc, sinó obrir-lo. Fer-lo accessible, fer-lo permeable, fer-lo significatiu per a totes les persones que habiten i estimen Sagunt. Perquè l’orgull, si no és compartit, deixa de ser orgull i esdevé impostura. I Sagunt mereix una identitat viva, dialogant, capaç de mirar el passat amb respecte, però també amb esperit crític i mirada inclusiva.

llegir més