Un museu que no pot esperar més ^

El Museu Històric de Sagunt és molt més que un espai amb vitrines i peces arqueològiques. És, o hauria de ser, el centre neuràlgic d’una ciutat que es reivindica com a Capital Valenciana de la Romanització, un punt de trobada entre la memòria i el futur, entre allò que hem sigut i allò que volem ser. Però la realitat és tossuda i incòmoda: el museu continua abandonat, amb humitats que avancen, sales tancades i una rehabilitació que ni tan sols ha trobat empreses disposades a assumir-la. És una situació que no es pot normalitzar, perquè és injusta, perquè és indigna i perquè és profundament lesiva per a la identitat cultural de Sagunt.

Sagunt és una ciutat amb capes de temps superposades. És un territori on la romanització va deixar una empremta que encara hui ens defineix, on la industrialització va transformar la vida i el paisatge, on les festes populars han construït comunitat, on la memòria democràtica continua present en el relat col·lectiu. I, malgrat tot això, només tenim un museu. Un únic espai que hauria de ser la porta d’entrada a la nostra història, la carta de presentació davant del món, el lloc on qualsevol persona que ens visite puga entendre qui som i d’on venim.

Que aquest únic museu estiga en una situació de precarietat és intolerable. No és una exageració, ni un alarmisme. És una constatació que ens interpel·la com a ciutat i com a comunitat. Si el pressupost és insuficient, cal ampliar-lo. Si el projecte és complex, s’ha d’afrontar igualment. Si la burocràcia és lenta, s’ha d’accelerar. No podem permetre que el MUHSAG quede paralitzat per desídia o per falta d’ambició. El patrimoni no és un luxe, és una responsabilitat compartida.

La cultura no és un complement que es pot retallar quan venen mal dades. La cultura és estructura, és cohesió, és autoestima col·lectiva. I en el cas de Sagunt, és també una oportunitat econòmica. Una ciutat que vol ser turística, que vol posicionar-se en el mapa del patrimoni europeu, que vol atraure visitants i generar activitat, necessita equipaments culturals dignes, moderns i visitables. Necessita espais que expliquen la seua història amb rigor, amb emoció i amb qualitat. Necessita un museu que funcione, que seduïsca, que eduque, que inspire.

El MUHSAG podria ser això. Podria ser un museu de referència, un espai que connectara el passat amb el present, que mostrara la romanització amb una narrativa contemporània, que integrara la industrialització, les festes, la memòria democràtica, el medi natural i la pluralitat cultural que defineix Sagunt. Podria ser un museu que dialogara amb altres institucions, que generara projectes, que atraiera investigació, que impulsara activitats educatives, que es convertira en un motor cultural. Però per a això cal voluntat, planificació, pressupost i una mirada llarga.

La situació actual transmet una idea perillosa: que el patrimoni és secundari, que el museu és prescindible, que la ciutat pot continuar funcionant amb pedaços. I això és fals. Sagunt no pot permetre’s un museu a mig gas, un museu que obri i tanque sales, un museu que no pot garantir una visita completa, un museu que no pot competir amb altres ciutats que sí han entés que la cultura és una inversió. No podem resignar-nos a ser una ciutat que té un patrimoni extraordinari però uns equipaments insuficients. No podem acceptar que la Capital Valenciana de la Romanització tinga un museu que no està a l’altura del seu títol.

La responsabilitat és compartida. L’Ajuntament ha d’assumir que el museu és una prioritat estratègica. La Generalitat ha d’entendre que Sagunt no és un municipi més, sinó un punt clau en la narrativa patrimonial del País Valencià. Les administracions han de coordinar-se, han de planificar, han d’invertir. I la ciutadania ha d’exigir-ho. Perquè el patrimoni és de totes les persones, i la seua protecció i difusió també.

Cal actuar ja. Sense excuses. Sense demores. Sense promeses que s’eternitzen. El MUHSAG necessita una intervenció integral, una rehabilitació que resolga les patologies estructurals, una modernització museogràfica que el situe en el segle XXI, una gestió estable i professional, una programació que el mantinga viu. Necessita ser defensat perquè és patrimoni, identitat i futur.

Sagunt mereix un museu que explique la seua història amb dignitat. Mereix un espai que emocione, que forme, que connecte generacions. Mereix un museu que siga punt de trobada, que siga referent, que siga orgull. I mereix, sobretot, una política cultural que entenga que el patrimoni no és una càrrega, sinó una oportunitat.

El futur del MUHSAG és també el futur de Sagunt. És la manera com ens contem al món, com ens contem a nosaltres mateixos, com construïm una identitat compartida. No podem continuar mirant cap a un altre costat. No podem esperar que el temps resolga allò que només es resol amb decisió. No podem deixar que el museu es convertisca en un símbol de la nostra incapacitat per cuidar allò que ens fa únics.

Sagunt ha esperat massa. Ha esperat mentre altres ciutats avançaven. Ha esperat mentre els projectes s’eternitzaven. Ha esperat mentre el seu patrimoni es deteriorava. Ha esperat mentre el museu perdia oportunitats. Ja no toca esperar. Toca actuar.

I actuar vol dir invertir, planificar, coordinar, rehabilitar, modernitzar, obrir, explicar, emocionar. Vol dir entendre que el MUHSAG no és un problema, sinó una possibilitat. Vol dir assumir que la cultura és una aposta de futur. Vol dir creure que Sagunt pot ser, i ha de ser, una ciutat que es pren seriosament el seu patrimoni.

llegir més

Persona llatina ^

Una persona llatina és, abans de res, una identitat en disputa. No és una etiqueta amable ni una postal turística; és una categoria que ha sigut utilitzada per simplificar un continent immens, per domesticar la seua complexitat i per convertir-la en mercaderia cultural. Quan parlem de persona llatina, parlem d’una història que no ha sigut escrita per ella mateixa, sinó per imperis, governs, empreses i mitjans que han decidit què significa ser d’un lloc i no d’un altre. Per això, reivindicar el terme és un acte polític: és recuperar la veu que durant segles ha sigut silenciada.

La persona llatina naix en un territori que ha patit conquestes, evangelitzacions, esclavitud, dictadures, intervencions militars i polítiques econòmiques imposades des de fora. Però també naix en un territori que ha resistit totes eixes forces amb una creativitat desbordant, amb una capacitat de supervivència que sorprén fins i tot als qui intentaren destruir-la. Ser persona llatina és caminar amb la contradicció d’un continent que ha sigut víctima i alhora creador, que ha patit violència i alhora ha generat cultura, que ha estat explotat i alhora ha construït comunitats capaces de reinventar-se cada dia.

La paraula llatina, en origen, no pertanyia a Amèrica. Va ser inventada per intel·lectuals europeus del segle XIX que volien diferenciar els territoris americans de llengües romàniques dels territoris anglosaxons. Era una classificació colonial, una manera de dividir el món segons interessos geopolítics. Però la història té girs inesperats: aquella etiqueta imposada va ser apropiada per les mateixes comunitats que pretenia definir. La persona llatina va convertir un terme extern en una identitat pròpia, en un espai de resistència i de memòria.

Tanmateix, la simplificació continua sent un perill. No existeix una sola persona llatina. Existeixen milions de persones amb experiències radicalment diferents: pobles originaris que lluiten per mantindre les seues llengües; comunitats afrodescendents que reivindiquen la seua història; persones mestisses que busquen un lloc en un relat que sovint les invisibilitza; migrants que travessen fronteres amb l’esperança d’una vida digna; col·lectius que combinen espiritualitats ancestrals amb modernitats urbanes. La categoria llatina és útil per unir lluites, però pot ser destructiva quan s’utilitza per esborrar diferències. La radicalitat, en este cas, consisteix a reconéixer la diversitat interna com a força i no com a obstacle.

La cultura llatina, sovint convertida en producte global, és un altre camp de batalla. Quan el món parla de música llatina, parla de ritmes que han sigut arrencats del seu context, convertits en banda sonora d’estius europeus o nord-americans. Quan parla de gastronomia llatina, parla d’exotisme, d’espècies, de colors, però no parla de pobresa, de migració, de treball precari. Quan parla de festes llatines, parla d’alegria, però no parla de dolor, de memòria, de comunitat. La persona llatina radical trenca esta mirada folkloritzada i recorda que darrere de cada celebració hi ha una història de resistència. No és folklore: és supervivència.

La llengua és un altre terreny de conflicte. La persona llatina parla, en molts casos, la llengua del colonitzador. Però la transforma. La pronuncia amb accent propi, la barreja amb llengües indígenes, la converteix en instrument de denúncia. La llengua que va ser imposada es converteix en arma. Cada paraula és una forma de desobediència. Cada frase és una manera de recordar que la identitat no és un regal, sinó una conquesta quotidiana.

La persona llatina també és migració. És creuar fronteres que no sempre respecten la dignitat humana. És ser etiquetada com a estrangera, com a amenaça, com a mà d’obra barata. És viure en ciutats que la celebren com a cultura però la rebutgen com a veïna. És construir comunitats en barris on la policia entra més que els serveis socials. És enviar diners a casa mentre intenta construir una nova vida en un lloc que no sempre la vol. La migració llatina és una de les majors forces transformadores del món contemporani, però sovint és narrada com a problema i no com a aportació.

La persona llatina radical entén que el futur del continent no vindrà de capitals estrangeres. No vindrà de Washington, ni de Madrid, ni de París. Vindrà de les comunitats que defensen la terra contra l’extractivisme; de les dones que sostenen barris sencers amb treball invisible; de les persones joves que reinventen llenguatges, estètiques i formes de protesta; de les migrades que porten la seua identitat a ciutats que no les esperaven. El futur llatí és un futur en disputa, i la persona llatina és protagonista d’eixa disputa.

La radicalitat també implica qüestionar la idea d’unitat. No es tracta de negar la identitat llatina, sinó de fer-la més complexa, més honesta, més plural. La persona llatina no és un símbol homogeni. És una constel·lació de històries, de lluites, de contradiccions. És una identitat que es construeix en el conflicte, no en la comoditat. És una identitat que no busca agradar, sinó existir.

En un món que vol etiquetar-ho tot, ser persona llatina és una forma de desobediència. És dir: no som la vostra imatge exòtica, no som el vostre sud global, no som el vostre mercat emergent. Som un continent que ha sobreviscut a tot i que continua reinventant-se. Som una història que encara no ha sigut contada del tot. Som una identitat que no necessita permís per existir.

La persona llatina radical reivindica la memòria, la diversitat, la resistència i la capacitat de transformar el dolor en cultura. Reivindica la dignitat en un món que sovint la nega. Reivindica la complexitat en un món que vol simplificar-la. Reivindica la veu en un món que vol parlar per ella.

En definitiva, ser persona llatina és assumir que la identitat és una arma carregada d’història. És resistir, recordar, reconstruir. És caminar amb la certesa que el futur no està escrit, i que serà escrit per les mateixes persones que durant segles han estat silenciades. És una identitat viva, plural, insubmisa. Una identitat que no demana permís. Una identitat que, malgrat tot, continua avançant.

llegir més

La serp ^

La ciutat dorm, però el Castell no. Al pendent que puja des del centre històric, entre fanals que parpellegen i murs que han vist massa nits, corre una història que ja no és llegenda, és rumor de barri: la serp de pedra continua allí, estirada com una cicatriu que ningú ha sabut tancar.

Diuen que el seu cos és el camí mateix, que les pedres que trepitges són escates fossilitzades. Que el que abans era mite d’Hèrcules i Zakynthos, ara és una presència que només entén el llenguatge de l’asfalt humit, del fum de moto, del silenci després d’un botellot.

Quan cau la nit, el turó canvia de textura. Les ombres es mouen com si tingueren memòria pròpia. I si puges sol, amb els auriculars posats i la ciutat fent soroll al fons, pots notar una vibració mínima sota les sabatilles. No és el vent. No és el teu cor. És la serp, que respira lent, com si esperara que algú torne a pronunciar el seu nom antic.

La gent del Port ho explica amb un to mig en broma, mig seriós:  

—La serp no mata, però vigila.  

—La serp no parla, però escolta.  

—La serp no és un monstre: és el record que Sagunt també té un costat que no surt a les guies turístiques.

I així, entre grafitis, faroles trencades i el soroll llunyà del port industrial, la serp continua allí. Urbana. Fosca. Pacient.  

Una història ibera que ha après a moure’s en segle XXI.

llegir més

Habilitats de la joventut: una porta oberta al món ^

En una societat que canvia a un ritme vertiginós, la joventut necessita molt més que bones intencions per a trobar el seu lloc. Necessita habilitats que li permeten créixer, decidir i participar en un mercat laboral que ja no entén de fronteres. Parlar d’habilitats no és parlar de moda educativa, sinó d’una necessitat profunda: dotar les persones joves de ferramentes que els donen autonomia i capacitat de triar el seu futur.

El mercat laboral global és un espai exigent, però també ple de oportunitats. Les empreses busquen perfils que sàpiguen adaptar-se, que tinguen curiositat, que puguen treballar en equips diversos i que entenguen que el món és més gran que el seu barri o la seua ciutat. Per això, les habilitats digitals, la comunicació intercultural, la creativitat aplicada o el pensament crític són tan importants com qualsevol titulació. Són la base que permet a la joventut navegar en un entorn canviant i competir en igualtat de condicions.

Les habilitats transformen vides perquè obrin portes que abans estaven tancades. Quan una persona jove aprén a resoldre problemes, a treballar en equip, a expressar-se amb claredat o a utilitzar eines tecnològiques avançades, guanya confiança i guanya futur. No es tracta només d’aconseguir una faena, sinó de poder imaginar un camí propi i tindre els recursos per a recórrer-lo. Les habilitats són una forma de llibertat.

La societat té una responsabilitat compartida en este procés. Les institucions han d’oferir programes de formació pràctica, espais d’innovació i oportunitats de mobilitat que connecten la joventut amb realitats diverses. Els centres educatius han d’estar més prop del món laboral, i les empreses han d’entendre que invertir en talent jove és invertir en el seu propi futur. Quan la comunitat acompanya, la joventut avança.

Impulsar les habilitats de la joventut és apostar per una generació que vol participar, que vol crear i que vol transformar. No necessita discursos grandiloqüents, sinó espais reals per a aprendre, equivocar-se i tornar a començar. Necessita confiança, recursos i projectes que connecten les seues capacitats amb els reptes del món.

llegir més

França i/o Espanya ^

Un article d’opinió és, al cap i a la fi, una manera d’ordenar el món des de la pròpia mirada. I quan parlem de França i Espanya, la mirada sempre es troba amb una història densa, plena de friccions, fronteres que no són només línies en un mapa i un present que, de vegades, sembla voler reduir-ho tot a un partit de futbol. Però no: el que passa hui al camp és esport; el que ha passat entre França i Espanya al llarg dels segles és política, guerra, identitat i memòria.

La rivalitat franco-espanyola no és un invent contemporani. És una successió de guerres dinàstiques, invasions, tractats i fronteres que han anat definint qui mana, qui perd, qui negocia i qui resisteix. Des de la Guerra dels Trenta Anys fins a la invasió napoleònica, França i Espanya han estat dues potències que s’han mirat amb recel, amb ambició i amb la voluntat d’imposar el seu relat sobre Europa. El Tractat dels Pirineus, per exemple, no és només un acord diplomàtic: és la ferida que separa Catalunya en dos, que converteix el Rosselló i la Cerdanya en territori francès i que deixa una frontera que encara hui marca diferències de llengua, de drets i de memòria.

La frontera catalano-francesa és un bon exemple de com la geopolítica pot tallar una comunitat en dos sense preguntar-li res. Al nord, Catalunya Nord, amb Perpinyà com a capital simbòlica, viu en francès però respira en català. Al sud, Catalunya dins l’Estat espanyol, amb les seues pròpies tensions internes. La línia que les separa és una cicatriu històrica que recorda que els estats moderns sovint s’han construït a colp de mapa i no de cultura compartida. I això explica per què, cada vegada que es parla de fronteres, identitats o sobiranies, el Pirineu no és només muntanya: és memòria política.

El mateix passa al País Basc. La frontera entre el País Basc francès i l’espanyol és una línia que separa administracions, però no separa la comunitat basca. Baiona, Donibane Lohizune o Biarritz formen part d’un territori que comparteix llengua, tradicions i una manera d’entendre el món que no encaixa del tot en les lògiques estatals de París o Madrid. La frontera basco-francesa és, en realitat, un record constant que les identitats no caben en els marcs rígids dels estats-nació. I que, sovint, la política estatal ha ignorat aquesta pluralitat per imposar una uniformitat que no existeix al carrer.

Amb aquest context, és normal que la rivalitat França-Espanya tinga un pes simbòlic que va més enllà de l’esport. Però reduir-ho tot al partit de hui seria una simplificació. El futbol és competició, emoció, orgull nacional, sí; però no és la continuació de les guerres del segle XVII ni de la invasió napoleònica. És un espai on les nacions projecten la seua autoestima, però no és un camp de batalla històric. El partit de hui és futbol, i prou. El que passa és que, quan dues seleccions amb tanta història al darrere es troben, inevitablement s’activen memòries, narratives i comparacions que venen de lluny.

La pregunta de fons és si el passat condiciona el present. I la resposta és que sí, però no en el sentit que alguns voldrien. França i Espanya continuen sent dos estats que cooperen, competeixen i negocien dins la Unió Europea. Les fronteres catalanes i basques continuen existint, però ja no són murs: són espais de circulació, de cultura compartida, de reivindicació identitària. I el futbol, per molt que emocione, no és més que un ritual contemporani on les nacions es miren, es mesuren i celebren o ploren.

El que cal recordar és que la història no es juga en noranta minuts. La història és el que queda després, el que explica per què un territori parla una llengua, per què una frontera està on està, per què un poble té memòria de resistència o de submissió. França i Espanya han estat rivals, aliats, enemics i veïns. Hui són seleccions que juguen un partit. I això, per molt que ens apassione, és només esport. La resta és política, cultura i identitat, i això no es resol amb un gol.

llegir més