Cooperatives com a estructura d'estat ^

Les cooperatives com a estructura d’estat no són una fantasia política ni una ocurrència simpàtica per a fer més amable el capitalisme. Són, en realitat, una manera de reorganitzar el territori des de baix, amb institucions econòmiques que actuen com a contrapès a la dependència externa i a la fragilitat productiva que arrossega el País Valencià des de fa dècades. Quan parlem d’impacte territorial, parlem de poder real: capacitat de decidir què es produeix, com es produeix i per a qui es produeix.

En comarques que han patit la desindustrialització, l’abandonament agrícola o la turistificació agressiva, el cooperativisme ha funcionat com una xarxa de contenció. No és casualitat que molts municipis hagen mantingut activitat econòmica gràcies a cooperatives agràries, de treball o de serveis que han sostingut ocupació, han evitat l’èxode juvenil i han mantingut viu un teixit comunitari que, sense elles, hauria desaparegut. Quan una cooperativa arrela en un poble, el poble respira: la decisió econòmica deixa d’estar en mans d’un consell d’administració a Madrid o Luxemburg i passa a mans de la gent que viu allí, que coneix el territori i que té interés directe en la seua supervivència.

Això és estructura d’estat: institucions que vertebren el territori, que generen sobirania econòmica i que actuen com a garants d’un model productiu més estable. En un país on les crisis han arrasat sectors sencers, les cooperatives han demostrat una resiliència superior, mantenint llocs de treball i adaptant-se amb més flexibilitat. No perquè siguen màgiques, sinó perquè la seua lògica interna és diferent: no busquen maximitzar beneficis immediats, sinó sostenir projectes col·lectius a llarg termini.

L’impacte territorial també es veu en la manera com redistribueixen la riquesa. Una cooperativa no extrau recursos del territori per enviar-los a accionistes llunyans; els reinverteix en el mateix municipi, en la mateixa comarca. Això genera un cercle virtuós: més activitat econòmica local, més estabilitat social, més capacitat de planificar el futur. En zones rurals, això pot significar mantindre escoles obertes, evitar la desertització demogràfica o garantir serveis bàsics que, sense activitat econòmica, desapareixerien.

Però perquè les cooperatives puguen actuar realment com a estructura d’estat, cal una aposta política clara. No n’hi ha prou amb celebrar-les en discursos o posar-les com a exemple de bones pràctiques. Cal un marc legal que les protegisca, un finançament estable, una planificació territorial que les integre en l’estratègia econòmica del país i una administració que entenga que el cooperativisme no és un complement, sinó una alternativa estructural. En altres territoris d’Europa, les cooperatives formen part de la columna vertebral de l’economia; ací encara lluiten contra la invisibilitat i contra un imaginari que les associa a sectors residuals.

Imaginar el País Valencià del futur implica imaginar un territori cohesionat, amb comarques que no depenen de decisions preses a centenars de quilòmetres, amb empreses que no marxen quan els números no quadren, amb projectes que no es desfan al primer sotrac. Les cooperatives poden ser la infraestructura democràtica que sosté eixe futur: una manera de fer economia que no renuncia al territori, que no renuncia a la gent i que no renuncia a la dignitat.

llegir més

Les cooperatives com a motor de futur per al País Valencià ^

Les cooperatives han estat, durant dècades, una peça discreta però essencial del nostre ecosistema econòmic. En un país que ha patit un model productiu massa fràgil, massa dependent de sectors precaris i massa exposat a les crisis, el cooperativisme ha actuat com una columna vertebral silenciosa, capaç de sostenir territoris, projectes i comunitats. Hui, en ple debat sobre quin futur econòmic necessita el País Valencià, les cooperatives tornen a aparéixer com una eina imprescindible per a imaginar un model més just, més democràtic i més arrelat.

Un teixit cooperatiu divers i en expansió

El cooperativisme valencià és molt més que una anècdota estadística. Parlem de milers de projectes que, sumats, generen desenes de milers de llocs de treball i una activitat econòmica que representa una part significativa del nostre producte interior brut. El més interessant, però, no és la magnitud, sinó la diversitat. El País Valencià compta amb cooperatives agroalimentàries que sostenen el camp, cooperatives de consum que gestionen grans superfícies, cooperatives educatives que escolaritzen milers de persones, cooperatives de treball que impulsen projectes tecnològics, culturals o energètics, i cooperatives d’habitatge que experimenten amb formes de convivència més democràtiques.

Aquesta diversitat és una fortalesa. Demostra que el cooperativisme no és un model limitat a sectors tradicionals, sinó una estructura flexible que pot adaptar-se a les necessitats de cada moment. En els últims anys, per exemple, han crescut les cooperatives vinculades a les energies renovables, a la innovació social i a l’habitatge col·lectiu. Són projectes que responen a reptes contemporanis i que, alhora, mantenen la lògica cooperativa: democràcia interna, arrelament territorial i retorn social.

Ocupació estable i de qualitat

Una de les aportacions més valuoses de les cooperatives és la qualitat de l’ocupació que generen. En un mercat laboral sovint marcat per la temporalitat, la subcontractació i la incertesa, les cooperatives ofereixen un model diferent. Les persones que hi treballen solen ser també sòcies, cosa que afavoreix la implicació, la corresponsabilitat i la permanència. Quan una persona és part de les decisions, part dels beneficis i part del futur del projecte, la relació laboral deixa de ser purament instrumental i es converteix en una forma de participació comunitària.

Això té un impacte directe en la qualitat de vida. Les cooperatives valencianes han demostrat que és possible generar ocupació digna, estable i arrelada, fins i tot en moments de crisi. Durant períodes de recessió, moltes cooperatives han optat per mesures col·lectives per a protegir els llocs de treball, com ara reduccions temporals d’hores o reorganitzacions internes consensuades. Aquest tipus de decisions, impensables en empreses governades per la lògica del benefici immediat, són una mostra de la força del model cooperatiu.

Arrelament territorial i cohesió social

Les cooperatives no només generen economia; generen territori. La seua distribució geogràfica reflecteix la diversitat del País Valencià. Hi ha comarques amb una forta tradició cooperativa, com la Ribera, la Plana o l’Alcoià, on les cooperatives han actuat com a motors de desenvolupament local. En zones afectades pel despoblament o per la falta d’inversió, les cooperatives han mantingut activitat econòmica, han sostingut serveis i han evitat la desaparició de projectes que, en mans d’altres models empresarials, haurien sigut abandonats.

Aquest arrelament territorial és clau per a la cohesió social. Quan una cooperativa prospera, ho fa el seu entorn. Les persones proveïdores, les famílies, els comerços locals i fins i tot els serveis públics es beneficien de la seua activitat. El cooperativisme crea xarxes, i aquestes xarxes generen comunitat. En un país que necessita reforçar els vincles entre les seues comarques, les cooperatives són una eina de vertebració.

Innovació i nous sectors cooperatius

Tot i que sovint s’associa el cooperativisme a sectors tradicionals, la realitat és que les cooperatives valencianes estan protagonitzant processos d’innovació molt rellevants. Les comunitats energètiques locals, per exemple, estan democratitzant l’accés a l’energia renovable i reduint la dependència de grans corporacions. Les cooperatives d’habitatge estan explorant models de convivència que combinen sostenibilitat, inclusió i governança democràtica. Les cooperatives educatives estan impulsant metodologies participatives que situen l’alumnat al centre del procés d’aprenentatge.

Aquesta capacitat d’innovació és una resposta directa a les necessitats del moment. El cooperativisme no és un model ancorat en el passat, sinó una estructura viva que pot reinventar-se. La seua flexibilitat, la seua proximitat i la seua lògica democràtica el converteixen en un espai ideal per a experimentar amb noves formes de producció, de consum i de convivència.

Un model econòmic més democràtic

En un context global marcat per la concentració del poder econòmic en mans de grans corporacions, les cooperatives representen una alternativa necessària. La seua estructura interna, basada en la participació i en la presa de decisions col·lectiva, democratitza l’economia. Cada persona sòcia té veu i vot. Les decisions es prenen pensant en el bé comú, no en el benefici immediat d’un grup reduït d’accionistes.

Aquesta democratització té efectes profunds. Genera projectes més responsables, més sostenibles i més compromesos amb el territori. Quan les persones que treballen en una empresa són també les propietàries, el compromís és major i les decisions tenen en compte l’impacte social i ambiental. En un país que necessita avançar cap a un model econòmic més just, el cooperativisme és una via clara.

El paper de les polítiques públiques

Tot i la seua força, el cooperativisme valencià necessita polítiques públiques valentes. L’alentiment en la creació de noves cooperatives en alguns anys ha estat directament relacionat amb retards administratius, convocatòries tardanes o falta de recursos. Si el País Valencià vol consolidar un model econòmic basat en la democràcia, la sostenibilitat i l’arrelament, cal que les institucions entenguen el cooperativisme com una aposta estratègica.

Això implica agilitzar tràmits, garantir ajudes estables, impulsar la formació cooperativa i incorporar el cooperativisme en les polítiques de desenvolupament territorial. No és només una qüestió de subvencions, sinó de visió de país.

Cap a un futur cooperatiu

Les cooperatives són una eina poderosa de dinamització econòmica, però també de transformació social. Representen un model que combina eficiència, democràcia, arrelament i compromís comunitari. En un País Valencià que busca un futur més just, més sostenible i més inclusiu, el cooperativisme no és una opció secundària. És una via central.

Cal reivindicar-lo, impulsar-lo i situar-lo al centre del debat sobre el model productiu que volem. Perquè quan les cooperatives creixen, creix el país. I ho fa d’una manera més humana, més comunitària i més valenciana.

llegir més

Vint anys de silenci, vint anys de vergonya ^

El 3 de juliol fa vint anys. Una data que hauria de ser un punt d’inflexió en la memòria col·lectiva del país, però que continua sent una ferida oberta, una mena de pou negre on cau la responsabilitat política, institucional i moral. Fa vint anys que el metro va descarrilar a València, fa vint anys que quaranta-tres persones van morir en un trajecte que havia de ser rutinari, fa vint anys que les famílies reclamen veritat i justícia. I fa vint anys que la resposta oficial és un desert: 43 morts, 0 responsables.

La magnitud de la tragèdia no es mesura només en vides perdudes, sinó en la manera com un país decideix mirar —o no mirar— allò que el fa vulnerable. El 3 de juliol del 2006 no és només un accident: és la radiografia d’un sistema que va preferir protegir-se a si mateix abans que protegir la ciutadania. És la prova que, quan el poder polític se sent amenaçat, activa tots els mecanismes possibles per evitar que la veritat arribe a la superfície. I és, sobretot, la constatació que la memòria democràtica no és un regal de les institucions, sinó una conquesta de la societat civil.

Durant dues dècades, les famílies de les víctimes han hagut de fer allò que no van fer els governs, ni les comissions parlamentàries, ni els responsables directes del servei: investigar, documentar, insistir, resistir. Han hagut de convertir el dol en motor polític, la pèrdua en denúncia, la injustícia en perseverança. I ho han fet amb una dignitat que incomoda, perquè la dignitat sempre incomoda els qui prefereixen que res no es moga, que res no es qüestione, que res no es revise.

El silenci institucional ha estat, probablement, la segona gran tragèdia. Un silenci calculat, administrat, revestit de tecnicismes, informes incomplets, excuses i una voluntat clara d’evitar qualsevol assumpció de culpa. Un silenci que ha anat mutant amb el temps: primer va ser negació, després va ser indiferència, més tard va ser un intent de maquillatge. Però mai ha estat responsabilitat. Mai ha estat veritat. Mai ha estat justícia.

I és precisament aquesta absència de responsabilitat la que converteix el 3 de juliol en una data que no es pot commemorar sense indignació. Perquè un país que permet que una tragèdia així quede sense explicació és un país que es resigna a la impunitat. I la impunitat és un virus: s’estén, es normalitza, es converteix en cultura política. Quan un govern aprén que pot esquivar les conseqüències d’un desastre, ja no té cap incentiu per evitar el següent.

La memòria del metro de València és, per tant, una memòria incòmoda. No encaixa en els discursos oficials, no serveix per a cap celebració, no es pot convertir en un relat amable. És una memòria que punxa, que irrita, que obliga a mirar de cara allò que no volem veure: que la vida de quaranta-tres persones va ser menys important que la imatge d’un govern. Que la veritat va ser menys important que la conveniència. Que la democràcia, en aquell moment, va fallar.

Però també és una memòria que ens ensenya. Ens ensenya que la societat civil és capaç de sostindre una lluita que les institucions abandonen. Ens ensenya que la persistència pot trencar murs que semblaven infranquejables. Ens ensenya que la dignitat no necessita permís. I ens ensenya, sobretot, que recordar és un acte polític. Que recordar és una forma de resistència. Que recordar és impedir que la història es reescriga des dels despatxos.

Vint anys després, el 3 de juliol continua sent un crit. Un crit que no ha perdut força, perquè la injustícia no caduca. Un crit que diu que la veritat no pot ser opcional. Un crit que recorda que les víctimes no són números, sinó persones amb noms, famílies, projectes, somnis. Un crit que denuncia que la falta de responsabilitat no és un accident: és una decisió.

I és aquí on el país ha de decidir què vol ser. Si vol ser un lloc on les tragèdies es tapen amb informes i excuses, o un lloc on les tragèdies es miren de cara i s’aprenen. Si vol ser un lloc on la memòria es gestiona com un problema, o un lloc on la memòria es cuida com un patrimoni. Si vol ser un lloc on les famílies han de lluitar soles, o un lloc on les institucions estan a l’altura del dolor de la ciutadania.

El 3 de juliol no és només una data del calendari. És una advertència. És un recordatori que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó exigir responsabilitat, transparència i veritat. És una prova que el poder, quan no té control, pot convertir-se en una màquina d’oblit. I és, també, una oportunitat: la d’assumir que encara hi ha deures pendents, que encara hi ha preguntes sense resposta, que encara hi ha una ferida que no es pot tancar mentre la veritat continue soterrada.

Vint anys després, el país continua en deute. En deute amb les víctimes, amb les famílies, amb la memòria, amb la democràcia. I aquest deute no es paga amb actes institucionals, ni amb discursos, ni amb flors. Es paga amb responsabilitat. Es paga amb veritat. Es paga amb justícia.

Per això, el 3 de juliol és —i ha de continuar sent— una denúncia viva. Una denúncia que no es resigna, que no s’esgota, que no s’apaga. Una denúncia que ens obliga a recordar que quaranta-tres persones van morir i que ningú va assumir la responsabilitat. Una denúncia que ens diu que un país que oblida és un país que es perd. Una denúncia que ens interpel·la, que ens sacseja, que ens fa preguntes que no sempre volem escoltar.

Vint anys després, el crit continua. I mentre continue, hi haurà esperança. Perquè la memòria, quan és justa, sempre acaba trobant la manera de fer-se escoltar.

llegir més

El 3 de juliol: la ferida que encara supura ^

Hi ha dates que passen de puntetes pels llibres de text, com si foren simples anotacions en el marge de la història. I, tanmateix, són dates que expliquen un país, que expliquen una identitat i que expliquen per què som com som. El 3 de juliol de 1707 és una d’eixes. Un dia que, per a València, no va ser només un canvi administratiu, sinó un tall profund en la seua continuïtat institucional, cultural i política. Un dia que va marcar l’inici d’un procés de despossessió que encara hui condiciona el present.

Aquell 3 de juliol, Felip V signava el decret que abolí els Furs del Regne de València. No era un gest improvisat, ni una simple conseqüència de la derrota d’Almansa. Era una operació política calculada, destinada a desarticular l’autogovern valencià i a integrar el territori en un model centralista que negava la pluralitat de la monarquia hispànica. Amb un sol acte jurídic, València perdia les seues institucions, el seu dret propi i la seua capacitat de decidir sobre si mateixa. I, amb això, començava una castellanització forçada que afectaria l’administració, la cultura i la llengua.

La fi d’un sistema propi

Els Furs no eren una curiositat medieval, ni un ornament simbòlic. Eren el marc jurídic que regulava la vida política, econòmica i social del país. Eren la garantia que les decisions es prenien des d’ací, amb criteris adaptats a la realitat valenciana. Eren, en definitiva, la base d’un autogovern que havia funcionat durant segles. La seua abolició no va ser un accident, sinó una estratègia per a uniformitzar el territori i sotmetre’l a un poder central que desconfiava de qualsevol expressió de diversitat.

La substitució del dret valencià pel castellà va ser immediata. Les institucions pròpies foren dissoltes. La llengua del país quedà expulsada de l’àmbit oficial. I, amb això, es va iniciar un procés de desarticulació identitària que no només afectava les estructures polítiques, sinó també la manera de viure, de relacionar-se i de pensar. El 3 de juliol és, per tant, una data que simbolitza la pèrdua d’una sobirania històrica que no s’ha recuperat mai del tot.

Una ferida que travessa els segles

Amb el pas del temps, el 3 de juliol s’ha convertit en un símbol. Per a moltes persones és una data de dol, un record de la pèrdua d’autogovern i de la imposició d’un model que encara hui condiciona la vida política valenciana. Per a altres és un punt de partida per a reflexionar sobre la necessitat de recuperar espais de sobirania, de reforçar la llengua i de reconstruir una consciència col·lectiva que ha estat massa sovint invisibilitzada.

La ferida del 1707 no és només històrica. És una ferida que es manifesta en la dependència financera, en la manca de competències, en la dificultat per a defensar la llengua en l’àmbit institucional, en la poca presència de la història valenciana en el currículum educatiu i en la tendència a considerar la identitat valenciana com un apèndix folklòric i no com una realitat política. El 3 de juliol explica per què el País Valencià ha hagut de lluitar, una vegada i una altra, per a ser reconegut, per a ser escoltat i per a ser respectat.

La memòria com a acte polític

Recordar el 3 de juliol no és un exercici de nostàlgia. És un acte polític. És una manera de reivindicar que la història importa, que les decisions del passat tenen conseqüències i que la pèrdua dels Furs no va ser un fet anecdòtic, sinó un tall profund en la continuïtat institucional del país. És també una manera de reclamar un futur en què el País Valencià puga decidir més sobre si mateix, amb una veu pròpia i amb una identitat respectada.

En els últims anys, diversos col·lectius han reivindicat el 3 de juliol com una jornada de memòria i de afirmació. No es tracta de recrear un passat idealitzat, sinó de entendre que la història és una eina per a construir el futur. Quan un país coneix les seues ferides, pot començar a curar-les. Quan un país reconeix les seues pèrdues, pot començar a recuperar allò que li fou arrabassat.

El silenci institucional

Malgrat la importància de la data, el 3 de juliol continua sent una jornada silenciosa en l’àmbit institucional. No forma part del calendari oficial de commemoracions. No apareix en els discursos polítics. No es reivindica en els espais públics. És un silenci que parla, un silenci que revela fins a quin punt la història valenciana ha estat marginada en la construcció del relat estatal.

Aquest silenci és perillós. Quan un país no coneix la seua història, queda desarmat davant de qualsevol intent de manipulació o de simplificació. Quan un país no reivindica les seues fites, queda condemnat a repetir els mateixos errors. El 3 de juliol hauria de ser una data per a reflexionar sobre el model d’autogovern, sobre la relació amb l’Estat, sobre la necessitat de reforçar la llengua i sobre la importància de construir una consciència col·lectiva que no depenga de mirades externes.

Un futur per a reconstruir

El 3 de juliol no és només una data del passat. És una invitació a pensar el futur. El País Valencià necessita recuperar espais de sobirania, no per a separar-se de ningú, sinó per a poder decidir sobre si mateix. Necessita reforçar la llengua, no com un símbol folklòric, sinó com una eina de cohesió i de dignitat. Necessita reconstruir una consciència col·lectiva que reconega la seua història, que valore les seues institucions i que entenga que la identitat valenciana és una realitat política, cultural i social.

La memòria del 3 de juliol pot ser una palanca per a impulsar aquest futur. Pot ser una manera de recordar que el país ja va tindre institucions pròpies, que ja va tindre capacitat de decisió, que ja va tindre una estructura política adaptada a la seua realitat. I que, per tant, no és cap utopia reclamar més autogovern, més respecte i més reconeixement.

Una data per a fer-nos preguntes

El 3 de juliol ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Què significa ser valenciana o valencià en un país que va perdre les seues institucions per imposició? Què significa defensar la llengua en un territori on va ser expulsada de l’àmbit oficial? Què significa reclamar autogovern en un context de infrafinançament estructural? Què significa construir una identitat col·lectiva en un país que sovint ha estat invisibilitzat?

Aquestes preguntes no tenen respostes fàcils, però són necessàries. I és precisament per això que el 3 de juliol és una data que cal reivindicar. No per a lamentar-nos, sinó per a entendre d’on venim i cap a on volem anar.

Conclusió: la memòria com a força

El 3 de juliol és una ferida, sí. Però també és una força. És una data que ens recorda que el País Valencià va tindre institucions pròpies, que va tindre sobirania, que va tindre capacitat de decidir. I que, per tant, pot tornar a tindre-la. La memòria no és un obstacle, sinó una eina. I recordar el 3 de juliol és una manera de reivindicar un futur més digne, més just i més valencià.

llegir més

Jaume I i Sagunt, els fonaments històrics d’una ciutat i d’un país ^

La relació entre Jaume I i Sagunt, coneguda com a Morvedre durant bona part de l’edat mitjana, constitueix un dels capítols més rellevants de la història valenciana. Sovint, quan es parla del monarca conqueridor, el relat es concentra en la presa de la ciutat de València l’any 1238 i en la fundació del Regne de València. No obstant això, per comprendre plenament l’abast de la seua obra política cal analitzar el paper que tingueren les principals viles del territori, entre les quals Morvedre ocupà una posició destacada tant per la seua situació geogràfica com per la seua importància econòmica i institucional. 

Des d’una perspectiva històrica, la vinculació entre Jaume I i Sagunt no es redueix a un episodi militar o a una simple reorganització administrativa. Es tracta d’un procés profund de transformació social, jurídica i territorial que va establir les bases de la comunitat política que, amb diferents noms i configuracions, ha arribat fins als nostres dies. La història de Sagunt no es pot entendre sense Jaume I, però tampoc és possible entendre la consolidació del Regne de València sense el paper desenvolupat per Morvedre. 

La importància estratègica de Morvedre era evident molt abans de l’arribada dels cristians. Situada en un corredor natural entre València i el nord de la Corona d’Aragó, amb un castell dominant el territori i una llarga tradició urbana heretada dels períodes ibèric, romà i islàmic, la ciutat representava una peça clau per al control polític del nou regne. Precisament per aquesta raó, una vegada consolidada la conquesta valenciana, Jaume I impulsà una política activa de repoblació i reorganització institucional que afectà directament la vila.

L’episodi més significatiu d’aquesta relació és, sens dubte, l’atorgament de la Carta Pobla de Morvedre el 29 de juliol de 1248. Segons la documentació commemorada recentment per l’Ajuntament de Sagunt i per l’Arxiu Camp de Morvedre, aquell privilegi concedia als nous habitants cristians una sèrie de drets, llibertats i garanties jurídiques que afavorien l’estabilitat demogràfica i econòmica de la població. A més, el document establia que el municipi es regira pels Furs de València, un element essencial per a la construcció d’un marc jurídic comú dins del regne. 

L’aplicació dels Furs de València a Morvedre tenia una transcendència que anava molt més enllà de l’àmbit local. Significava incorporar la vila al projecte polític impulsat per Jaume I, basat en una estructura institucional pròpia i diferenciada respecte d’altres territoris de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, Morvedre no era simplement una comunitat conquistada, sinó una peça integrada en una nova construcció política. Els Furs garantien mecanismes d’autogovern municipal i dotaven la població d’un marc legal estable, aspectes que afavoriren el desenvolupament econòmic i social de la vila. 

Particularment rellevant resulta la creació d’un consell municipal autònom, elegit pels principals habitants de la vila. Aquest fet representava una forma primerenca de govern local que limitava la intervenció directa del poder feudal i reforçava la capacitat de gestió de la comunitat. En termes historiogràfics, pot interpretar-se com una expressió del model municipal valencià que Jaume I contribuí a consolidar en diverses poblacions del regne.

També cal destacar les mesures econòmiques associades al privilegi de 1248. El document confirmava drets sobre aigües procedents del Palància, de la séquia de Torres-Torres i dels sistemes de regadiu de la Vall de Segó, mantenint en bona mesura estructures hidràuliques existents durant el període islàmic. Igualment, el rei ordenà modificar el traçat del camí reial perquè travessara la població, afavorint el comerç i el trànsit de persones i mercaderies. Aquestes decisions mostren una visió pragmàtica del govern, orientada a fomentar l’activitat econòmica i la prosperitat dels nuclis urbans.

Des d’un punt de vista cultural i simbòlic, la influència de Jaume I sobre Morvedre també fou considerable. La reorganització cristiana del territori es materialitzà en la construcció de nous temples i en la promoció d’un imaginari religiós vinculat a la Corona d’Aragó. L’església del Salvador, considerada un dels edificis més antics de la primera arquitectura cristiana valenciana, s’emmarca dins d’aquest procés de transformació. La configuració d’un nou paisatge simbòlic permetia reforçar la legitimitat del poder reial i consolidar la integració de la població en el nou ordre polític. 

Tanmateix, una lectura acadèmica rigorosa exigeix evitar interpretacions excessivament romàntiques o simplificadores. La conquesta i repoblació impulsades per Jaume I comportaren també profunds canvis demogràfics i culturals que afectaren les comunitats musulmanes preexistents. La nova societat valenciana es construí sobre una realitat complexa, marcada per processos de convivència, adaptació i conflicte. Reconeixer aquesta complexitat no disminueix la importància històrica de Jaume I; al contrari, permet comprendre millor les dimensions múltiples de la seua actuació política. 

La commemoració del 775 aniversari de la Carta Pobla de Morvedre en 2023 evidencià que aquesta herència continua present en la memòria col·lectiva. Diverses institucions han reivindicat aquell document com l’acta fundacional de la comunitat que dona origen directe a l’actual Sagunt. Encara que la ciutat té arrels molt més antigues —ibèriques, romanes i islàmiques—, l’etapa de Jaume I representa l’inici d’una continuïtat institucional que arriba fins al municipi contemporani. 

La relació entre Jaume I i Sagunt transcendeix la mera evocació històrica associada al 9 d’Octubre. Morvedre fou una peça essencial en el projecte de construcció del Regne de València i un laboratori on es materialitzaren els principis polítics, jurídics i econòmics promoguts pel monarca. La Carta Pobla de 1248, la implantació dels Furs, l’autogovern municipal, la reorganització de les infraestructures i la construcció d’una nova identitat col·lectiva constitueixen elements fonamentals per entendre tant la història local de Sagunt com la formació del poble valencià. Més de set segles després, l’empremta de Jaume I continua visible en les institucions, en la memòria i en la mateixa configuració històrica de la ciutat.

llegir més