Espanya i la franquícia d’IVA: quan la burocràcia pesa més que Europa ^

Hi ha decisions polítiques que no sorprenen, però sí que cansen. La no aplicació per part d’Espanya de la franquícia d’IVA —una mesura europea pensada per alleugerir la càrrega administrativa dels autònoms— és una d’elles. No és només un retard tècnic: és un símptoma. Un símptoma d’un país que continua atrapant els seus petits professionals en una teranyina fiscal que Europa fa anys que intenta desfer.

La Unió Europea va aprovar el 2020 una directiva clara: permetre que els autònoms amb facturacions modestes, fins a 85.000 € anuals, quedaren exempts de cobrar i declarar IVA. Una mesura que França, Itàlia, Alemanya i pràcticament tots els estats membres han aplicat sense grans drames. Però Espanya, fidel a la seua tradició de convertir la simplicitat en laberint, ha deixat passar el termini. I la Comissió Europea, cansada d’esperar, ha acabat portant el cas al Tribunal de Justícia de la UE.

La pregunta és inevitable: per què?

La resposta, encara que incòmoda, és senzilla. El Ministeri d’Hisenda tem perdre recaptació i, sobretot, perdre control. Espanya és un país que confia més en la vigilància que en la responsabilitat, més en la declaració trimestral que en la confiança mútua. La idea que milers d’autònoms deixen de presentar IVA provoca vertigen en una administració acostumada a tenir-los sota lupa.

Però aquest vertigen té un cost. I el cost el paguen els de sempre: els autònoms, els petits negocis, els professionals que facturen poc però treballen molt. Aquells que, mentre a Europa simplifiquen, aquí continuen omplint models, presentant resums anuals i pagant gestories per evitar errors que no haurien d’existir.

La ironia és que Espanya parla constantment de “modernització”, “digitalització” i “suport a l’emprenedoria”. Però quan arriba una mesura real, tangible i avalada per Europa, el país s’encalla. I no per manca de capacitat tècnica, sinó per manca de voluntat política.

Mentrestant, partits com Compromís i altres forces territorials reclamen que s’aplique la franquícia d’IVA d’una vegada. No és una qüestió ideològica; és una qüestió de sentit comú. En un país on la majoria d’autònoms no arriben als 30.000 € anuals, exigir-los la mateixa càrrega fiscal que a una empresa mitjana és una distorsió que frena l’activitat econòmica i castiga el talent local.

La realitat és que Espanya no pot continuar vivint d’esquenes a Europa. No pot exigir als seus autònoms que siguen competitius mentre els obliga a competir amb regles més dures que les dels seus veïns. No pot parlar de “lluita contra el frau” mentre manté un sistema que penalitza els que compleixen i no resol els problemes de fons.

La franquícia d’IVA no és una revolució. És una mesura mínima, raonable i àmpliament provada. Però el seu retard diu molt del país que som i del país que podríem ser. I, sobretot, diu molt del respecte —o la manca de respecte— que l’Estat té cap als seus autònoms.

Potser el Tribunal de Justícia de la UE obligarà Espanya a moure fitxa. Però és trist que, una vegada més, siga Europa qui haja d’arrossegar-nos cap al sentit comú.

llegir més

11M: memòria, víctimes i responsabilitat de l’Estat ^

L’11 de març de 2004 va quedar gravat per sempre en la memòria col·lectiva. Aquell matí, deu explosions coordinades en trens de rodalia a Madrid van segar la vida de 193 persones i en van ferir prop de dues mil. Va ser l’atemptat més greu de la història d’Europa i un colp brutal per a la societat espanyola, que va veure trencada la seua rutina diària per la crueltat del terrorisme jihadista.

Més enllà del dolor immediat, l’11M va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la protecció de les persones, la gestió d’emergències, la lluita contra el terrorisme i la responsabilitat que tenen els poders públics en moments de màxima vulnerabilitat social.

Memòria i dignitat de les víctimes. Les víctimes del 11M no són només una xifra. Són vides truncades, projectes interromputs, famílies que encara hui conviuen amb l’absència, el dolor i les seqüeles físiques o psicològiques. El reconeixement públic i institucional forma part d’una obligació democràtica: recordar és un acte de justícia.

Les associacions de víctimes han tingut un paper fonamental per a evitar que l’esdeveniment caiga en l’oblit, per a reclamar una protecció adequada i per a exigir que cap manipulació o instrumentalització política puga alterar la veritat judicial. Sense el seu esforç continu, la societat no hauria avançat en el camí de la reparació ni en la construcció d’un relat basat en els fets.

Veritat, justícia i reparació: els pilars de l’Estat de dret. En qualsevol democràcia, davant d’un atemptat terrorista, l’Estat té l’obligació de garantir tres pilars essencials: veritat, justícia i reparació. En el cas del 11M, la investigació policial i la instrucció judicial varen culminar amb una sentència ferma de l’Audiència Nacional, que va establir els autors materials i la naturalesa dels fets. Aquella sentència, basada en proves contrastades, és la garantia que ofereix el sistema per a evitar especulacions i preservar la credibilitat institucional.

La responsabilitat de l’Estat no es pot limitar a la resposta judicial. Ha d’incloure l’atenció psicològica i social, les indemnitzacions corresponents, el suport continu a les persones afectades i el compromís actiu per a evitar la revictimització. Les institucions han d’assegurar que les víctimes siguen tractades amb dignitat, escoltades i acompanyades en totes les fases del procés.

La gestió institucional i l’aprenentatge col·lectiu. El 11M va suposar un repte per a tots els serveis públics: sanitat, emergències, forces de seguretat, comunicació institucional i sistemes de coordinació entre administracions. L’escala del drama va evidenciar mancances, però també capacitats, i va obrir la porta a reformes estructurals.

La responsabilitat de l’Estat també implica aprendre d’aquests fets. Millorar els mecanismes d’alerta, reforçar la cooperació internacional contra el terrorisme, professionalitzar la gestió de crisis i garantir la transparència són aspectes que deriven directament de les lliçons apreses després del 11M.

El repte de la memòria democràtica. Mantindre viva la memòria del 11M no és un exercici de nostàlgia dolorosa, sinó una obligació democràtica. La memòria és un antídot contra la desinformació, contra el negacionisme i contra qualsevol intent d’aprofitar políticament el sofriment alié.

Quan un Estat recorda les seues víctimes, reforça els valors que sostenen la convivència: la defensa dels drets humans, el respecte a la pluralitat i el compromís amb la pau. L’11M ens recorda que el terrorisme és un atac directe a la societat en el seu conjunt, i que la resposta ha de ser unitària, ferma i basada en la llei.

L’11M continua sent una ferida oberta, però també un punt d’inflexió en la manera d’entendre la responsabilitat pública. Les víctimes han de continuar al centre, com a referent moral i democràtic. Les institucions han d’assegurar veritat, justícia i reparació, i la societat ha d’assumir que la memòria és un patrimoni col·lectiu que protegeix la qualitat democràtica.

Recordar l’11M és un acte de respecte, però també un compromís: que mai més la barbàrie puga trencar la vida quotidiana i que la resposta de l’Estat siga sempre humana, eficaç i basada en els valors que defineixen una democràcia madura.

llegir més

Jutgesses: la justícia amb mirada inclusiva i de proximitat ^

 En abril de 2021, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 10 de març com a Dia Internacional de les Jutgesses. La iniciativa, impulsada per la International Association of Women Judges arran d’una trobada celebrada a Qatar, responia a la necessitat d’enfortir la presència, el reconeixement i l’empoderament de les dones i persones jutgesses en tots els sistemes judicials del món. El propòsit era posar en valor el seu paper essencial en la garantia dels drets, en la consolidació de l’Estat de dret i en la construcció d’una societat més igualitària.

La commemoració recorda que la judicatura continua sent un espai on encara perviuen desigualtats, especialment en les instàncies més altes, i que cal avançar cap a una representació més equilibrada. Però també evidencia una realitat positiva: cada vegada hi ha més dones i persones jutgesses que dirigeixen jutjats, resolen conflictes socials i econòmics complexos, i prenen decisions que afecten la vida quotidiana de la ciutadania.

Al País Valencià, aquesta realitat es fa especialment visible en els jutjats de proximitat. En partits judicials com el de Catarroja, la tasca desenvolupada per les persones jutgesses reflecteix eixa combinació de rigor jurídic, sensibilitat social i compromís amb la integritat institucional que la celebració del 10 de març vol reivindicar. En aquests jutjats, professionals amb perspectiva de drets humans han d’afrontar tant conflictes privats com causes d’alt impacte públic, en què intervenen des de grans empreses fins a col·lectius vulnerables o persones particulars que busquen justícia.

En els últims anys, alguns casos relacionats amb fenòmens meteorològics extrems, com els episodis de DANA que han afectat el territori valencià, han arribat també als jutjats de primera instància i instrucció. En aquests procediments, s’han investigat i jutjat responsabilitats administratives, mercantils o civils derivades de danys materials, gestions empresarials o actuacions que haurien pogut afectar la seguretat de la població. Aquest tipus de causes, que sovint impliquen informes tècnics i una elevada càrrega probatòria, posen de manifest la importància d’una judicatura formada, independent i conscient de l’impacte social de les seues resolucions.

La figura d’una jutgessa o persona jutgessa en un jutjat de proximitat és un símbol de la justícia que es fa des del contacte directe amb la realitat. És la justícia que escolta, que analitza i que resol amb el màxim respecte als drets de totes les parts. És també la que actua com a punt de suport per a la ciutadania en moments de dificultat, com després d’un temporal o d’un desastre natural, quan les persones afectades necessiten respostes i garanties.

El Dia Internacional de les Jutgesses, vist des d’aquesta perspectiva local, ens recorda que la igualtat de gènere en la judicatura no és només una qüestió simbòlica, sinó una condició necessària per a enfortir la confiança en un sistema judicial que ha de ser plural, representatiu i capaç de respondre als reptes contemporanis. Quan una jutgessa o persona jutgessa assumeix una causa complexa, siga relacionada amb grans corporacions, amb conflictes socials o amb episodis climàtics com una DANA, està exercint una funció essencial per a la cohesió democràtica.

Commemorar el 10 de març és, per tant, reconéixer la importància de totes les persones jutgesses que, dia rere dia, treballen amb imparcialitat, sensibilitat i responsabilitat. És recordar que una judicatura diversa i inclusiva fa que la justícia siga més completa, més humana i més propera. I és, sobretot, reafirmar que la igualtat en els espais de decisió no és només un dret, sinó una garantia col·lectiva que enforteix tota la societat.

llegir més

Potries 2031: una candidatura que naix d’un poble que creu en la cultura ^

Hi ha moments en la vida col·lectiva d’un territori que passen desapercebuts per a qui mira només les grans xifres, les capitals de província o els titulars que busquen espectacularitat. Però per a qui sap llegir els processos lents, els moviments profunds i les transformacions que naixen de la constància, hi ha fites que marquen un abans i un després. La candidatura de Potries a Capital Europea de la Cultura 2031 és una d’eixes fites. No perquè siga exòtica, ni perquè busque sorprendre, sinó perquè representa una manera diferent d’entendre la cultura, més humana, més arrelada i més valenta.

Quan pense en Potries 2031, inevitablement torne a aquell 2018 i 2019 en què Sagunt i Potries van compartir la distinció de Capital Cultural Valenciana. Aquell binomi, que en un primer moment podia semblar desigual, va demostrar que la cultura no és qüestió de grandària, sinó de convicció. Sagunt, amb el seu patrimoni immens i la seua experiència en gestió cultural, i Potries, amb la seua capacitat de convertir la quotidianitat en patrimoni viu, van formar una aliança que encara hui ressona. I aquella aliança va ser possible gràcies a persones que van entendre que la cultura és un pont i no una frontera. Entre elles, cal recordar el paper de Quico Fernández, que va saber liderar Sagunt amb una mirada oberta i generosa, i sobretot el de Josep Manuel Tarazona, regidor de Cultura, que va ser una peça clau per teixir complicitats reals, profundes i duradores.

Aquell any compartit no va ser només un programa d’activitats. Va ser un exercici de confiança mútua, un espai de trobada entre realitats diferents que van descobrir que compartien una mateixa manera d’entendre la cultura com a motor de cohesió i de futur. Sagunt va aportar experiència, estructura i projecció. Potries va aportar autenticitat, arrelament i una manera de fer que posava les persones al centre. I d’aquella combinació va nàixer una energia que encara hui continua alimentant projectes, idees i somnis.

És en aquest context que cal entendre la candidatura de Potries a Capital Europea de la Cultura 2031. No és un capritx, ni una ocurrència, ni un gest simbòlic. És la continuació natural d’un camí que el poble ha recorregut amb constància, amb valentia i amb una coherència admirable. Potries no ha improvisat un projecte per a presentar-lo a Europa. Ha convertit la cultura en el seu eix de vida durant anys, i ara simplement obri les portes perquè Europa puga veure el que ja és una realitat consolidada.

Potries és un poble de poc més d’un miler d’habitants, però això no l’ha impedit situar la cultura al centre de totes les seues polítiques municipals. Segons un estudi de la Universitat de València, dedica quasi una cinquena part del seu pressupost a polítiques culturals. Aquesta dada, que podria semblar anecdòtica, és en realitat una declaració de principis. Mentre molts municipis consideren la cultura com un complement, Potries la considera una necessitat. I aquesta manera d’entendre-la ha tingut conseqüències molt concretes en la vida del poble.

La recuperació de l’antiga alfareria d’Ángel Domínguez, convertida en un museu integrat en la xarxa de la Generalitat, és un exemple clar de com Potries ha sabut transformar el seu patrimoni en un espai viu. No es tracta només de conservar un edifici, sinó de mantindre viva una memòria, un ofici i una manera d’entendre el treball artesà. La creació d’una escola de ceràmica que cada setmana acull un centenar de persones és una altra mostra de com la cultura pot ser un espai de formació, d’oci i de comunitat. Aquesta escola no és només un taller, és un lloc on es transmeten sabers, on es generen vincles i on es construeix identitat.

Potries també s’ha incorporat a la Xarxa de Ciutats de la Ceràmica, un projecte que connecta municipis de diversos països europeus que comparteixen una tradició artesana. Aquesta connexió internacional no és un simple segell, sinó una oportunitat per situar el poble en un mapa cultural que va més enllà de les seues fronteres. I tot això ha tingut un impacte real en la vida quotidiana: en els últims deu anys, Potries ha crescut en població, ha vist nàixer nous projectes gastronòmics i artesans, ha ampliat la seua escola de música i ha aconseguit atraure persones que busquen un lloc on la cultura siga part de la vida i no només un espectacle ocasional.

Aquest model no seria possible sense un lideratge clar i compromés. L’actual alcalde, Sergi Vidal, ha sabut continuar i ampliar el camí iniciat anys enrere. La seua visió és valenta i necessària: reivindica que els drets culturals són de totes les persones, visquen on visquen, i que els pobles menuts tenen tant de dret com les grans ciutats a accedir a una cultura de qualitat. Sergi ha sabut escoltar, ha sabut sumar i ha sabut projectar Potries cap al futur sense perdre les arrels. Per això, cal felicitar-lo sincerament pel treball que està fent, perquè ha convertit Potries en un exemple que molts altres municipis podrien seguir.

La candidatura de Potries es presenta sota el lema Orgull de pobles, i aquest lema és molt més que un eslògan. És una declaració d’identitat i de dignitat. Parla de la memòria que es transmet de generació en generació, de les converses a la fresca, de les receptes que es cuinen com ho feien les iaies, dels oficis que es resisteixen a desaparèixer, de la música que acompanya les festes i de la manera com el paisatge forma part de la vida quotidiana. Parla d’una cultura extraordinària que naix de les coses ordinàries, i que sovint queda invisibilitzada perquè no encaixa en els models de consum cultural que dominen les grans ciutats.

Potries ha sabut convertir aquesta cultura quotidiana en un projecte amb projecció europea. Ho ha fet a través d’un Consell de Capitalitat format per persones del poble i del seu entorn, que aporten disciplines diverses com l’art, l’escriptura, la música, la ceràmica, el paisatgisme o el disseny. Aquest consell no és un òrgan simbòlic, sinó un espai real de participació on es debaten idees, es proposen projectes i es construeix col·lectivament el futur cultural del poble. Les propostes que naixen d’aquest consell es presenten en assemblees ciutadanes, on qualsevol persona pot participar, opinar i aportar. Aquesta manera de fer és un exemple de democràcia cultural que molts territoris podrien aprendre.

La candidatura de Potries mereix ser escoltada i valorada per moltes raons. Representa el 80% del territori europeu, que és rural, i que sovint queda fora de les grans polítiques culturals. Demostra que la cultura no depén del pressupost, sinó de la voluntat i de la creativitat. És un model de participació ciutadana que posa les persones al centre. Connecta tradició i innovació d’una manera natural i coherent. I, sobretot, ja ha demostrat la seua capacitat amb èxit en el passat, especialment durant aquella etapa compartida amb Sagunt.

Sagunt i Potries continuen unides per un vincle que va més enllà de la col·laboració institucional. Comparteixen una manera d’entendre la cultura com un espai de trobada, de diàleg i de futur. Aquell 2018 i 2019 va ser una llavor que ara dóna fruits. I és just reconéixer que sense el lideratge de persones com Quico Fernández i Josep Manuel Tarazona, potser aquesta candidatura no tindria la força que té hui. Ells van saber veure en Potries un aliat, no un complement. Van saber escoltar, compartir i aprendre. I aquesta actitud és la que ha permés que hui Potries puga mirar Europa de cara.

Europa necessita projectes com el de Potries. Necessita recordar que la cultura no és només patrimoni monumental, ni només grans festivals, ni només institucions amb pressupostos enormes. La cultura és també la vida quotidiana, la memòria compartida, la creativitat que naix de la necessitat i la comunitat que es construeix dia a dia. Potries representa tot això amb una autenticitat que no es pot fingir. I per això, la seua candidatura no és una aposta arriscada, sinó una aposta necessària.

Potries no vol ser Capital Europea de la Cultura per competir amb ningú. Vol ser-ho per demostrar que un altre model és possible. Un model més humà, més participatiu i més sostenible. Un model que posa les persones al centre i que entén la cultura com un dret i no com un privilegi. Un model que podria inspirar molts altres pobles i ciutats d’Europa.

Per tot això, Potries mereix ser Capital Europea de la Cultura 2031. No per ser el primer poble menut que ho aconsegueix, sinó per ser el que millor representa el que la cultura hauria de ser sempre: un espai de dignitat, de participació i d’esperança compartida.

llegir més

La Senda Blava: una història de paciència, burocràcia i un litoral que mereix molt més ^

Hi ha projectes que naixen amb vocació de ser senzills: unir dos pobles veïns, connectar dos passejos marítims, donar continuïtat a un litoral que, per naturalesa, ja és compartit. La Senda Blava —el camí litoral que uneix Sagunt i Canet— hauria d’haver sigut un d’aquests projectes. Una actuació modesta, útil, desitjada i perfectament lògica. Però la realitat va ser una altra: anys de retards, informes, silencis administratius i una sensació permanent que el litoral és un espai on la burocràcia pesa més que el sentit comú.

Durant molt de temps, la ciutadania va veure com el projecte avançava a batzegades. No era una qüestió de pressupost —la inversió era relativament modesta— ni tampoc de voluntat social, perquè la demanda era clara i transversal. El problema estava en un altre lloc: en el complex entramat d’autoritzacions necessàries per actuar en el domini públic marítim-terrestre. Un espai on cada pas requereix informes, validacions i, sovint, una paciència infinita.

La Senda Blava va ser víctima d’aquest laberint administratiu. Els tràmits es van allargar molt més del que ningú hauria imaginat. Els veïns veien com passaven els anys sense que el projecte es materialitzara. Mentrestant, altres municipis aconseguien actuacions similars amb més agilitat. La comparació era inevitable i alimentava la sensació que alguna cosa no funcionava.

El litoral de Sagunt i Canet és un espai d’un valor ambiental i social enorme. Però també és un espai fràgil, i això fa que qualsevol intervenció requerisca una supervisió estricta. Aquesta supervisió, en teoria necessària, es convertia sovint en un mur. Els informes es demanaven, es revisaven, es tornaven a demanar. Les modificacions del traçat eren constants. Les exigències tècniques canviaven. I el projecte, que havia de ser senzill, es convertia en un exemple de com la burocràcia pot frenar fins i tot les actuacions més raonables.

La ciutadania, mentrestant, continuava esperant. Cada estiu, la mateixa pregunta: “I la senda, per a quan?”. Cada any, la mateixa resposta: “Està pendent d’autorització”. I així, legislatura rere legislatura, el projecte quedava encallat en un punt mort.

Tot va canviar el 2020. En un context diferent, amb una nova etapa administrativa i una coordinació més fluida entre institucions, el projecte va rebre finalment llum verda. Les obres es van executar amb rapidesa i la Senda Blava es va convertir en una realitat. En pocs mesos, allò que havia estat impossible durant anys es va materialitzar. I la ciutadania, que havia perdut l’esperança, va poder per fi caminar, córrer o pedalejar entre els dos municipis sense interrupcions.

La pregunta que molts es fan és inevitable: com pot ser que un projecte estiga encallat durant tant de temps i, de sobte, avance amb agilitat? La resposta no és senzilla. Les administracions públiques són organismes complexos, amb competències repartides i procediments estrictes. De vegades, un canvi de criteri tècnic, una reorganització interna o una nova manera de coordinar-se entre institucions pot desbloquejar allò que semblava impossible.

El que sí és clar és que la Senda Blava és un exemple de com la burocràcia pot condicionar el desenvolupament d’un territori. No és un cas únic, però sí paradigmàtic. I ens obliga a reflexionar sobre com gestionem el nostre litoral, com podem agilitzar els processos sense renunciar a la protecció ambiental i com podem evitar que projectes de gran utilitat social queden atrapats en un laberint administratiu.

Avui, la Senda Blava és una realitat. I és un èxit. Però també és un recordatori del que no hauria de tornar a passar. Els municipis costaners necessiten eines més àgils, canals de comunicació més clars i una administració que entenga que protegir el litoral no és incompatible amb fer-lo accessible i útil per a la ciutadania.

La història de la Senda Blava és, en el fons, la història d’un territori que estima la seua costa i que lluita per dignificar-la. És la història d’un projecte senzill que es va convertir en un repte desmesurat. I és, sobretot, la història d’una ciutadania que no es va resignar i que, finalment, va veure com la seua reivindicació es feia realitat.

Ara que el camí existeix, toca mirar endavant. Toca pensar en com millorar-lo, com ampliar-lo, com connectar-lo amb altres rutes i com convertir-lo en un element central de la mobilitat sostenible del nostre litoral. Toca, també, aprendre del passat i evitar que futurs projectes caiguen en els mateixos errors.

La Senda Blava és més que un camí. És un símbol. Un recordatori que les coses poden tardar, però arriben. I que, quan arriben, transformen el territori i la vida de la gent. Per això, cal cuidar-la, reivindicar-la i continuar treballant perquè el nostre litoral siga un espai viu, accessible i ben gestionat.

llegir més