Feijóo menteix, de nou ^

Hi ha moments en què la política es despulla de totes les seues excuses i deixa a la vista una manera de fer que no té res a veure amb el servei públic, sinó amb la necessitat de mantindre un relat, encara que siga a costa de la veritat i de la confiança de la ciutadania. El que va passar el 30 d’octubre de 2024 amb el desplaçament d’Alberto Núñez Feijóo a València, en plena emergència per la DANA, és un d’aquests moments que obliguen a mirar de front la distància entre el que es predica i el que es practica. I obliga també a preguntar-se fins a quin punt és acceptable que un líder polític utilitze el paraigua de la institucionalitat per justificar allò que, en realitat, és una agenda estrictament partidista.

La situació és coneguda: mentre la ciutadania rebia missatges insistents de prudència, mentre es demanava evitar desplaçaments, mentre moltes carreteres estaven tallades i mentre milers de persones veien alterada la seua vida quotidiana per una emergència meteorològica d’una gravetat excepcional, el president del Partit Popular va decidir acudir a València. No per coordinar res, no per assumir cap responsabilitat pública, no per participar en cap reunió d’emergència, sinó per fer una roda de premsa del seu partit. Una activitat que, per molt que es vulga disfressar, no té res d’institucional.

La justificació posterior, aquella apel·lació a un suposat “respecte institucional”, no resisteix la mínima revisió. El 30 d’octubre, Feijóo no estava citat a cap comissió parlamentària. La seua compareixença davant la comissió d’investigació de la DANA estava prevista per al dia següent, el 31. Per tant, el seu desplaçament del dia 30 no responia a cap obligació institucional. No hi havia cap acte oficial que exigira la seua presència. No hi havia cap funció pública que haguera de complir. No hi havia cap motiu relacionat amb la gestió de l’emergència que justificara circular per unes carreteres que, per a la resta de la població, estaven sotmeses a restriccions severes.

Aquesta és la primera veritat incòmoda: el desplaçament del 30 d’octubre no era institucional. Era polític. Era partidista. I era voluntari.

La segona veritat incòmoda és encara més greu: mentre la ciutadania assumia limitacions, mentre moltes persones no podien moure’s per motius laborals, familiars o de necessitat, mentre es demanava responsabilitat col·lectiva, un líder polític va circular sense impediments per fer allò que la resta no podia fer. No per ajudar, no per coordinar, no per aportar res a la gestió de la crisi, sinó per fer declaracions públiques en benefici del seu partit. Aquesta diferència de tracte, aquesta sensació de privilegi, és el que ha encés la indignació de molta gent. I és perfectament comprensible.

La política hauria de ser exemplar, especialment en moments de crisi. Quan es demana a la ciutadania que assumisca sacrificis, els representants públics haurien de ser els primers a donar exemple. No es pot exigir prudència mentre s’exerceix la impunitat. No es pot demanar responsabilitat mentre s’aprofita una emergència per fer comunicació partidista. No es pot parlar de respecte institucional mentre s’utilitza la institució com a excusa per justificar un acte que no té res d’institucional.

La tercera veritat incòmoda és la confusió interessada que s’ha intentat generar després. Feijóo i el seu entorn han barrejat, deliberadament, dos fets que no tenen cap relació entre si: la compareixença institucional del dia 31 i l’activitat de partit del dia 30. Aquesta barreja no és casual. És una estratègia. Si es presenta el desplaçament del dia 30 com una prolongació o una preparació de la compareixença del dia 31, es pot intentar donar-li una pàtina d’oficialitat. Però això no és cert. I no ho és perquè la institució no funciona així. Una citació parlamentària té una data i una hora concretes. No s’estén a voluntat del compareixent. No converteix en institucional tot allò que fa un dia abans. No transforma una roda de premsa de partit en un acte públic. No legitima un desplaçament que, en condicions normals, ja seria discutible, però que en plena emergència esdevé directament injustificable.

La quarta veritat incòmoda és que aquesta manera de fer política erosiona la confiança en les institucions. Quan un líder polític utilitza la paraula “institucional” per justificar un acte que no ho és, està buidant de contingut el concepte. Està convertint la institucionalitat en una etiqueta que es pot col·locar a conveniència. Està banalitzant allò que hauria de ser seriós. I està enviant un missatge perillós: que la institució és allò que el partit decideix que siga. Aquesta confusió entre partit i institució és un dels mals endèmics de la política espanyola, i episodis com aquest no fan més que aprofundir-la.

La cinquena veritat incòmoda és que aquest episodi no és un fet aïllat. Forma part d’una manera de fer política que prioritza el relat per damunt de la realitat. Una manera de fer que confon la comunicació amb la gestió, la imatge amb la responsabilitat, la presència mediàtica amb el servei públic. Una manera de fer que converteix qualsevol situació, fins i tot una emergència, en una oportunitat per marcar posició partidista. I això és profundament preocupant, perquè desdibuixa els límits entre allò que és legítim i allò que no ho és.

La sisena veritat incòmoda és que la ciutadania no és ingènua. Sap distingir entre un acte institucional i un acte de partit. Sap reconéixer quan se li està dient la veritat i quan se li està intentant vendre un relat. Sap identificar quan un polític actua amb responsabilitat i quan actua amb oportunisme. I sap, sobretot, quan se l’està tractant com si no tinguera criteri. La reacció social a aquest episodi no és fruit de la crispació ni de la polarització, sinó del cansament. Del cansament de veure com la política es permet allò que no permet a la ciutadania. Del cansament de veure com es manipulen els conceptes per justificar l’injustificable. Del cansament de veure com es confon la institució amb el partit, una vegada i una altra.

La setena veritat incòmoda és que la responsabilitat política no consisteix només a complir la llei. Consisteix també a actuar amb coherència, amb prudència i amb respecte a la ciutadania. Consisteix a entendre que el poder no és un privilegi, sinó un servei. Consisteix a assumir que, en moments de crisi, cal ser especialment escrupolós. I consisteix a reconéixer els errors quan es produeixen. En aquest cas, hauria sigut molt més honest admetre que el desplaçament del dia 30 va ser una decisió política i no institucional, i que, vist el context, va ser una decisió poc encertada. Però s’ha optat per la fugida cap avant, per la justificació forçada i per la confusió deliberada.

La huitena veritat incòmoda és que aquest episodi deixa una lliçó important: la institucionalitat no és un escut que es puga utilitzar a conveniència. És un compromís. És una manera de fer. És una exigència. I quan es trenca, quan es manipula, quan s’utilitza com a excusa, perd valor. I quan perd valor, també el perden les institucions que se suposa que representa.

La novena veritat incòmoda és que la política necessita més transparència i menys relat. Necessita més coherència i menys excuses. Necessita més responsabilitat i menys oportunisme. Necessita, sobretot, entendre que la ciutadania no és un decorat, sinó el centre de tot. I que, en moments de crisi, la confiança és un bé fràgil que cal cuidar amb molta cura.

La desena veritat incòmoda és que el que va passar el 30 d’octubre de 2024 no és només un error puntual, sinó un símptoma. Un símptoma d’una manera de fer política que confon la institució amb el partit, la responsabilitat amb la conveniència i la veritat amb el relat. Un símptoma que cal denunciar, perquè si no es denuncia, es normalitza. I si es normalitza, es perpetua.

En definitiva, el que va passar aquell dia és simple: no hi havia citació institucional, no hi havia obligació parlamentària, no hi havia funció pública a exercir. Sí hi havia una roda de premsa del PP. Sí hi havia una agenda de partit. Sí hi havia una decisió política. I sí hi havia una emergència que afectava milers de persones. Tot el que s’ha dit després és relat. I el relat, quan s’allunya dels fets, deixa de ser política per convertir-se en propaganda.

La ciutadania mereix una política que no abuse de les paraules, que no utilitze la institucionalitat com a excusa i que no confonga el servei públic amb la conveniència partidista. Mereix representants que entenguen que la seua responsabilitat és amb la societat, no amb el relat. I mereix, sobretot, que en moments de crisi, la política estiga a l’altura. El 30 d’octubre de 2024, no ho va estar.

llegir més

No soy presidente porque no quiero ^

No soy presidente porque no quiero. La frase, dita amb aquella autosuficiència que només pot exhibir qui confon la política amb un destí personal, ha ressonat hui amb una força inesperada. No per la seua profunditat, que no en té, sinó perquè condensa en sis paraules tota una manera d’entendre el poder: com un caprici, com una propietat natural, com una cadira reservada que el món, tossut, s’entesta a no entregar-li.

La compareixença d’Alberto Núñez Feijóo en la comissió d’investigació de la DANA ha sigut, en realitat, una prolongació d’eixa frase. Un exercici de desconnexió amb la realitat, de fugida cap avant, de construcció d’un relat alternatiu on ell sempre té raó, on els altres sempre menteixen i on les institucions, les víctimes i fins i tot la veritat són simples decorats en un escenari que considera seu.

Feijóo no ha anat a la comissió a explicar res. Ha anat a interpretar-se. A repetir el seu relat encara que els fets el contradiuen. A projectar una imatge de líder perseguit, víctima d’una conspiració, atacat per aquells que, segons ell, no suporten la seua honestedat. Però la comissió no era un escenari per a la seua epopeia personal, sinó un espai institucional per aclarir què va passar la vesprada de la DANA, per què va donar una versió que després ha rectificat i quina informació real tenia mentre el País Valencià vivia una tragèdia.

La qüestió central era simple: quan i com va ser informat de la magnitud del desastre. Durant mesos havia afirmat que Mazón l’havia mantingut al corrent en temps real. Ara admet que no va saber realment què estava passant fins poc abans de les huit de la vesprada, i que va ser ell qui va telefonar a Mazón, no a l’inrevés. Això no és un matís. És un canvi substancial. És la diferència entre un líder informat i un líder absent. Entre un relat de control i un relat de desconeixement. I, sobretot, és la prova que va mentir o que, com a mínim, va construir una versió falsa per protegir el seu aliat polític.

A això s’hi suma que només va aportar al jutjat els missatges que havia rebut, però no els que ell havia enviat. No és un oblit. És una selecció interessada. Una manera de manipular el relat documental. I quan se li han plantejat preguntes directes sobre això, ha desviat el debat cap a ETA i Otegi, un recurs que ha indignat diversos grups parlamentaris, que consideren que ha utilitzat un tema tan greu com la mort de persones per fer política partidista i evitar donar explicacions.

Compromís ha sigut especialment contundent. Joan Baldoví ha afirmat que espera que Feijóo acabe reconeixent que va mentir i que explique per què continua mantenint aforat Mazón després que s’haja demostrat que la seua versió no era certa. També han arribat a demanar la seua dimissió per mentir i per ocultar informació, i han recordat que la compareixença només s’ha produït perquè els missatges aportats al jutjat contradeien el relat oficial.

Àgueda Micó ha anat encara més enllà, denunciant que Feijóo ha convertit la comissió en un espectacle partidista i que ha faltat al respecte a les víctimes amb la seua actitud. Ha remarcat que no es pot tolerar que un líder polític utilitze una tragèdia per reforçar el seu relat i que, si realment volguera transparència, hauria aportat tots els missatges i no només els que li convenien. Micó ha insistit que la ciutadania mereix saber la veritat i que la veritat no pot dependre de la conveniència d’un partit.

Alberto Ibáñez, per la seua banda, ha posat el focus en la dimensió institucional del problema. Ha recordat que la DANA no és un debat partidista, sinó una qüestió de responsabilitat pública, i que la compareixença de Feijóo ha evidenciat una falta absoluta de respecte cap al treball de la comissió. Ibáñez ha denunciat que Feijóo ha anat a insultar, a provocar i a desviar l’atenció, i que això és incompatible amb el paper que hauria de tindre un líder de l’oposició en una democràcia madura. També ha remarcat que, si Mazón i Feijóo no tenen res a amagar, haurien de ser els primers interessats a aclarir els fets, no a ocultar-los.

Bildu, amb Oskar Matute al capdavant, ha mantingut un enfrontament directe amb ell. Matute li ha preguntat per la gestió i per les responsabilitats, però Feijóo ha respost amb referències a ETA fins al punt que la presidència de la comissió ha hagut de cridar-lo a l’ordre. Bildu li retreu que, davant una tragèdia amb víctimes mortals, recórrega a fantasmes del passat per no donar explicacions.

ERC també ha criticat durament la seua actitud. Consideren que Feijóo ha anat a la comissió a fer un míting i no a aclarir res, i que ha sigut incapaç de respondre cap pregunta concreta. Quan ha dit que el tranquil·litza que la seua compareixença no agrade a ERC i Bildu, els republicans ho han interpretat com una fugida d’estudi i una manera de desviar l’atenció del que realment s’estava investigant.

En conjunt, la compareixença ha deixat la sensació que Feijóo ha preferit confrontar i atacar abans que donar explicacions clares sobre què sabia, quan ho sabia i per què va mantindre durant mesos una versió que ara ell mateix ha hagut de rectificar. La política, per a ell, no sembla un exercici de responsabilitat, sinó un espai on la veritat és negociable. Quan la realitat no encaixa, la canvia. Quan els fets el contradiuen, els ignora. Quan les preguntes el comprometen, les desvia. Quan les institucions el controlen, les desacredita.

Açò no és només una crítica. És una reivindicació. Reivindiquem que les comissions d’investigació siguen espais de veritat i no de propaganda. Que els líders polítics responguen preguntes i no les esquiven. Que les víctimes d’una tragèdia no siguen utilitzades com a escuts. Que la veritat no siga un instrument partidista. Que la democràcia no siga un escenari per a l’ego d’uns pocs.

Torne a la frase inicial. No soy presidente porque no quiero. És una frase que revela una mentalitat. Una manera d’entendre el poder com un dret natural. Com si la presidència fóra un objecte que pot agafar quan li vinga de gust. Com si la democràcia fóra un tràmit. Com si el vot de milions de persones fóra secundari davant la seua voluntat personal.

La compareixença de hui ha sigut la demostració que, efectivament, no és president. Però no perquè no vulga. Sinó perquè la democràcia és més gran que ell. Perquè la veritat importa. Perquè les institucions, malgrat tot, encara tenen mecanismes per frenar la impunitat. Perquè la ciutadania mereix alguna cosa millor que un relat autoprotegit.

I perquè, al final, la política no és un mirall. És un servei. I hui, Feijóo ha demostrat que no està disposat a servir, sinó només a ser servit.

llegir més

La marjal que ens protegeix ^

En un dia com hui, dedicat als aiguamolls, costa entendre com encara hem d’alçar la veu per defensar espais que haurien de ser intocables. La Marjal dels Moros, reconeguda com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus, no és només un paisatge estimat ni un racó de natura amable. És un organisme viu, un arxiu de memòria ecològica, un refugi imprescindible enmig d’un territori cada vegada més pressionat per l’urbanisme, la industrialització i la lògica extractiva que tot ho vol convertir en superfície útil, en sòl rendible, en espai domesticat.

La Marjal és, sobretot, un límit. Un recordatori que no tot pot ser transformat, que hi ha espais que tenen un valor que no es pot mesurar en euros ni en metres quadrats. I és precisament per això que incomoda. Perquè posa davant del mirall un model de desenvolupament que encara confon progrés amb ocupació, creixement amb destrucció, futur amb asfalt.

Quan parlem de la Marjal dels Moros, parlem d’un ecosistema que funciona com una xarxa delicada. Les aus que hi hivernen, les que hi crien, les que hi fan parada en les seues migracions, depenen d’un equilibri que no admet frivolitat. La biodiversitat no és un luxe; és una condició de supervivència. I cada vegada que es planteja una intervenció que posa en risc aquest espai, el que realment es posa en risc és la nostra capacitat de conviure amb el territori sense devorar-lo.

Els aiguamolls són els grans aliats invisibles de la vida humana. Regulen el clima, filtren l’aigua, esmorteixen inundacions, generen paisatge i cultura. Però, paradoxalment, són també els ecosistemes més maltractats. Durant dècades, es van drenar, es van omplir, es van convertir en camps, en polígons, en urbanitzacions. I encara hui, amb tota la informació científica disponible, amb tota la consciència climàtica que hem anat adquirint, continuen sent objecte de pressions que no tenen res a veure amb l’interés general.

La Marjal dels Moros és un exemple claríssim d’aquesta tensió. D’una banda, un espai protegit, reconegut internacionalment, amb un valor ecològic indiscutible. De l’altra, un territori envoltat d’interessos que sovint miren la marjal com un obstacle o com una oportunitat per a projectes que no tenen res a veure amb la conservació. I enmig, una ciutadania que estima aquest espai, que el recorre, que el fotografia, que el defensa, però que massa sovint veu com les decisions es prenen lluny, amb criteris que no sempre posen la natura al centre.

Defensar la Marjal dels Moros no és un caprici ecologista. És una obligació democràtica. Perquè els espais naturals protegits no són un luxe, sinó una infraestructura vital. Són la garantia que el territori manté una mínima capacitat de regeneració, que no tot està sacrificat a la immediatesa, que encara hi ha llocs on la vida pot desplegar-se sense ser sotmesa a la lògica del benefici.

En aquest dia dels aiguamolls, la Marjal dels Moros ens recorda que la protecció ambiental no és un discurs abstracte, sinó una pràctica concreta. Que conservar un aiguamoll és conservar un futur possible. Que cada vegada que defensem aquest espai, defensem també la nostra pròpia dignitat com a societat capaç de posar límits, de dir prou, de reconèixer que hi ha valors que no es poden negociar.

La marjal no necessita grans discursos; necessita respecte. Necessita que entenguem que la seua fragilitat és també la nostra. Que si desapareix, no perdrem només un paisatge, sinó una peça essencial del nostre equilibri ecològic i cultural. I que, en un món cada vegada més castigat per la crisi climàtica, renunciar a un aiguamoll és renunciar a una defensa natural que no podem substituir.

Per això, hui més que mai, cal reivindicar la Marjal dels Moros com el que és: un tresor ecològic, un patrimoni col·lectiu, un espai que ens recorda que la convivència amb la natura no és una opció, sinó una necessitat. I cal fer-ho amb fermesa, amb convicció i amb la certesa que defensar-la és defensar-nos.

llegir més

El veí com a botxí ^

La frase de Karl Stojka, supervivient romaní d’Auschwitz, és una d’aquelles veritats que colpegen perquè desmunten la comoditat del relat. No assenyala només els grans noms del mal, sinó la quotidianitat que el fa possible. No parla de Hitler ni de Himmler, sinó del sabater, del lleter, del veí. D’aquells que, un dia, van rebre un uniforme, una consigna, una impunitat, i van decidir que això els convertia en una raça superior. La frase és un mirall incòmode, perquè ens obliga a mirar no els monstres excepcionals, sinó la banalitat del mal que Hannah Arendt va descriure amb tanta precisió. I quan la portem al nostre propi passat, a la Guerra Civil espanyola i a la postguerra, la incomoditat es fa encara més profunda.

Perquè a Espanya, com a l’Europa ocupada, la repressió no va ser només obra de generals, ministres o jerarques. Va ser, sobretot, obra de veïns. De persones corrents que van aprofitar el moment per ajustar comptes, per ascendir socialment, per demostrar lleialtat al nou règim o simplement per por, per covardia o per un sentit mal entès de supervivència. La violència no va ser només vertical, sinó horitzontal. I això és el que fa més difícil la memòria: que el botxí, massa sovint, vivia a la porta del costat.

Quan Stojka diu que no van ser Hitler ni Himmler, sinó el sabater i el lleter, està parlant d’un mecanisme universal: la capacitat humana de convertir-se en instrument del mal quan el poder li ofereix una coartada moral. A l’Espanya de 1936, aquesta coartada va arribar amb la idea de la “Croada”, amb la demonització de l’altre, amb la construcció d’un enemic intern que calia eliminar per salvar la pàtria. I molts van acceptar el paper amb una facilitat esfereïdora.

La Guerra Civil va ser, en part, un laboratori de la violència veïnal. A pobles i ciutats, la fractura no es vivia només en els fronts, sinó en els carrers, en les places, en les cases. La denúncia anònima, el xafardeig convertit en acusació, la venjança disfressada de zel patriòtic. Molts dels afusellats no van morir per decisions d’alts comandaments, sinó perquè algú del poble va assenyalar-los. Algú que els coneixia des de feia anys, que havia compartit festes, mercats, converses. Algú que, de sobte, va veure en el nou ordre una oportunitat per fer-se valer.

La postguerra va consolidar aquesta dinàmica. El franquisme va institucionalitzar la delació, la vigilància mútua, la sospita permanent. El règim necessitava una societat atomitzada, desconfiada, incapaç d’articular resistència col·lectiva. I per aconseguir-ho, va convertir els veïns en ulls i orelles del poder. Les depuracions laborals, les multes, les confiscacions, les condemnes, sovint començaven amb una denúncia local. No calia que fos certa; només calia que fos útil.

Així, el sabater, el lleter, el veí van esdevenir peces fonamentals del mecanisme repressiu. No calia que fossin fanàtics. N’hi havia prou amb la por, l’ambició o la necessitat de demostrar adhesió. El franquisme va entendre perfectament que la violència més eficient és la que es delega. I la societat, en gran part, va acceptar aquest joc pervers.

La memòria democràtica ha tingut sempre dificultats per abordar aquesta dimensió. És més fàcil parlar de Franco, de Queipo de Llano, de Mola, de les grans figures. És més còmode situar el mal en una elit militar i política. Però la veritat és que el règim no hauria pogut sostenir-se sense la col·laboració activa o passiva de milers de persones corrents. I això és el que encara avui costa d’assumir.

Quan es parla de fosses comunes, de represaliats, de depurats, de dones rapades, de famílies trencades, cal recordar que darrere de cada cas hi havia sovint un nom conegut. Un veí que va decidir que aquell home era massa roig, que aquella dona era massa lliure, que aquella família era massa incòmoda. I aquesta responsabilitat difusa és la que fa que la memòria encara sigui un terreny tan delicat. Perquè no parla només del passat, sinó de la condició humana.

La frase de Stojka ens obliga a mirar de front aquesta realitat. Ens recorda que el mal no és patrimoni d’uns quants monstres, sinó una possibilitat latent en qualsevol societat. Que el perill no és només el dictador, sinó la multitud que l’acompanya, que l’aplaudeix, que l’executa. Que la violència política no es desplega només des dels despatxos, sinó des de les botigues, els carrers, les cases.

A Espanya, la transició va optar per un pacte de silenci que, si bé va permetre una sortida pacífica de la dictadura, també va deixar sense resoldre moltes d’aquestes ferides. La responsabilitat col·lectiva va quedar difuminada. Els botxins locals van envellir sense donar explicacions. Les víctimes van callar per por, per vergonya o per cansament. I la societat va preferir mirar endavant sense mirar enrere. Però el passat no desapareix perquè el deixem de mirar; simplement es transforma en ombra.

Quan avui es parla de memòria democràtica, no es tracta només de recuperar cossos o documents. Es tracta d’entendre com va ser possible que un país sencer participara, de manera directa o indirecta, en un sistema de repressió tan extens. Es tracta de reconèixer que la violència no va ser només vertical, sinó horitzontal. Que el franquisme no va ser només Franco, sinó també el sabater, el lleter i el veí.

Aquesta reflexió és especialment necessària en un moment en què els discursos d’odi tornen a circular amb una naturalitat inquietant. Quan es torna a assenyalar col·lectius, quan es torna a parlar de “enemics interns”, quan es torna a apel·lar a la por i a la identitat com a armes polítiques. La història ens diu que, quan això passa, el perill no és només qui encapçala el discurs, sinó qui l’assumeix com a propi. Qui, sense uniforme, sense càrrec, sense poder formal, decideix actuar en nom d’una suposada superioritat moral o nacional.

La frase de Stojka és un advertiment. Ens diu que els grans crims no els cometen només els grans criminals, sinó les persones corrents que deixen de veure l’altre com a igual. Que el mal s’alimenta de la indiferència, de la por, de la necessitat de pertinença. Que qualsevol societat pot caure en aquesta dinàmica si no construeix mecanismes de memòria, de responsabilitat i de vigilància democràtica.

Quan pensem en la Guerra Civil i la postguerra, no podem limitar-nos a condemnar el franquisme com una estructura abstracta. Hem d’entendre com va arrelar en la vida quotidiana, com va transformar les relacions socials, com va convertir veïns en enemics. I hem d’assumir que la democràcia no és només un sistema institucional, sinó una cultura que es construeix cada dia. Una cultura que exigeix reconèixer l’altre, respectar-lo, protegir-lo.

La memòria no és venjança. És prevenció. És entendre que el que va passar pot tornar a passar si no es treballa per evitar-ho. És reconèixer que el mal no és un fenomen excepcional, sinó una possibilitat latent. I que només la consciència crítica, la cultura democràtica i la responsabilitat col·lectiva poden impedir que el sabater, el lleter o el veí tornen a creure que un uniforme, una consigna o una ideologia els converteix en superiors.

La història d’Espanya és plena de silencis. Però els silencis no curen; només amaguen. I el que s’amaga, tard o d’hora, torna. Per això és tan important recuperar testimonis com el de Stojka, encara que no siguen del nostre país. Perquè ens ajuden a entendre que el mal té moltes formes, i que la més perillosa és la que es disfressa de normalitat.

Quan mirem les fotografies de la postguerra, amb els vencedors desfilant pels carrers, amb els vençuts humiliats, amb les dones rapades, amb els presos treballant en carreteres i pantans, hem de recordar que darrere de cada imatge hi havia una comunitat. Una comunitat que, en molts casos, va acceptar aquella violència com a necessària, com a justa, com a inevitable. I aquesta acceptació és la que cal analitzar amb profunditat.

La memòria democràtica no pot limitar-se a identificar víctimes i botxins. Ha d’entendre els mecanismes socials que van permetre la repressió. Ha de preguntar-se com és possible que persones corrents participaren en actes de violència o humiliació. Ha de reconèixer que la por i la propaganda poden transformar qualsevol societat. I ha de construir eines perquè això no torne a passar.

La frase de Stojka ens recorda que el mal no és un fenomen llunyà. És una possibilitat que viu en la quotidianitat. I que només una societat que mira el seu passat amb honestedat pot construir un futur on el sabater, el lleter i el veí no tornen a creure que un uniforme els dona dret a destruir l’altre.

La Guerra Civil i la postguerra són un advertiment. No només sobre el que pot fer un dictador, sinó sobre el que pot fer una societat quan renuncia a la convivència, quan accepta la deshumanització, quan converteix la diferència en amenaça. I aquest advertiment continua vigent.

Per això cal escriure, recordar, explicar. No per obrir ferides, sinó per evitar que es tornen a obrir. No per assenyalar culpables, sinó per entendre mecanismes. No per quedar-nos en el dolor, sinó per construir una cultura democràtica sòlida, capaç de resistir els discursos que divideixen, que assenyalen, que deshumanitzen.

La frase de Stojka és un mirall. I Espanya, si vol una democràcia madura, ha d’atrevir-se a mirar-s’hi.

llegir més

Al límit ^

Sagunt és una ciutat que ha après a existir a base de sacsejades. No és una frase feta ni una exageració sentimental: és una realitat històrica que travessa generacions i que explica per què ací la democràcia no s’entén com un concepte abstracte, sinó com una pràctica quotidiana, sovint dolorosa, sempre disputada. Quan es repassen els moments que han marcat la trajectòria recent del municipi, apareix un fil roig que connecta lluita, identitat i futur. Però també apareix una pregunta incòmoda: què hem fet, què estem fent i què estem disposades a fer perquè aquella energia col·lectiva no es perda en mans d’interessos que no sempre miren pel territori?

El tancament dels Altos Hornos continua sent una ferida oberta, encara que el temps l’haja convertida en símbol. Aquella mobilització obrera no va ser només una defensa del treball, sinó una defensa de la dignitat. Sagunt va demostrar que una ciutat pot alçar-se contra decisions imposades des de despatxos llunyans, decisions que sovint es disfressaven de modernització mentre condemnaven milers de famílies a la incertesa. Aquell episodi va ser una lliçó de democràcia real, de la que no ix als manuals, perquè va evidenciar que la ciutadania organitzada pot condicionar l’agenda estatal i, indirectament, europea. Però també va deixar un advertiment que encara pesa: quan el poder econòmic i polític decideix sacrificar un territori, la resistència és heroica, però no sempre suficient. I això obliga a preguntar-se si hem sabut transformar aquella memòria en una força política estable o si, per contra, l’hem convertida en un relat nostàlgic que alguns utilitzen quan els convé.

La batalla pel Teatre Romà va ser d’una altra naturalesa, però igualment reveladora. Sagunt va defensar el seu patrimoni no com un objecte de museu, sinó com una part viva de la identitat col·lectiva. Aquell conflicte cultural i jurídic va exposar tensions profundes entre la idea de progrés i la idea de memòria, entre la mirada local i la mirada institucional, entre la cultura com a dret i la cultura com a decorat. La ciutat va demostrar que el patrimoni no és un luxe, sinó una expressió de democràcia: decidir què es conserva, com es conserva i per a qui es conserva és un acte polític de primer ordre. Però també ací hi ha una ombra que cal assumir. Sagunt ha sabut projectar el Teatre Romà com a símbol, però no sempre ha sabut construir una política cultural coherent, estable i ambiciosa. Massa sovint la cultura ha quedat atrapada entre disputes partidistes, improvisacions i visions curtes. I això és especialment greu en una ciutat que ha fet de la cultura un dels seus pilars identitaris.

El Port de Sagunt és, probablement, l’exemple més clar de com les decisions europees aterren en territoris concrets. La seua transformació en un node logístic estratègic ha redefinit l’economia local i ha obert la ciutat al Mediterrani i al món. Però aquesta obertura no ha estat neutra. Ha generat oportunitats, sí, però també tensions urbanístiques, desigualtats i una dependència creixent de dinàmiques globals que sovint escapen al control democràtic local. El Port és un motor econòmic, però també és un espai on es fa visible la fragilitat de les ciutats mitjanes davant els interessos de grans empreses i institucions supranacionals. Sagunt ha sabut aprofitar part d’aquest impuls, però no sempre ha tingut la capacitat o la valentia de marcar límits. I això planteja una qüestió fonamental: quin model de desenvolupament volem i qui el decideix?

La defensa del territori ha sigut, en canvi, un dels àmbits on la ciutadania saguntina ha mostrat més coherència i persistència. Des de la protecció de la muntanya fins a les lluites per un urbanisme més humà, les mobilitzacions ecologistes i veïnals han recordat que la democràcia també es juga en la manera com cuidem l’espai que habitem. Aquestes lluites han connectat amb debats europeus sobre sostenibilitat i emergència climàtica, però han tingut una arrel profundament local: la defensa del paisatge, de la qualitat de vida, de la salut i del dret a decidir com ha de créixer la ciutat. Tanmateix, fins i tot en aquest terreny exemplar, Sagunt ha topat amb un problema recurrent: la distància entre la força de la societat civil i la feblesa de les institucions locals, sovint condicionades per interessos externs o per la por a enfrontar-se a projectes que prometen inversions però comprometen el futur ambiental. La pregunta és inevitable: quantes vegades hem vist com la pressió veïnal aconseguia frenar un despropòsit, només perquè anys després un altre govern tornara a posar-lo damunt la taula?

I arribem al present, marcat per l’arribada de la gigafactoria i per una nova etapa industrial que situa Sagunt en el centre de la transició energètica europea. És, sens dubte, un moment històric. Però també és un moment que exigeix una mirada crítica i madura. La gigafactoria representa una aposta per la reindustrialització verda, per l’autonomia estratègica i per un futur econòmic potent. Però també implica riscos: dependència d’una multinacional, pressió sobre el territori, impactes ambientals, transformacions urbanístiques accelerades i una possible reproducció de desigualtats. Sagunt torna a ser protagonista d’una decisió que ve d’Europa, però la pregunta clau és si aquesta vegada la ciutat tindrà la capacitat de negociar en termes de justícia social, sostenibilitat i respecte per la vida local. No es tracta de rebutjar el projecte, sinó de no acceptar-lo acríticament. La història ja ens ha ensenyat què passa quan un territori confia cegament en promeses industrials sense exigir garanties.

Aquests cinc moments no són només episodis del passat o del present. Són advertiments. Sagunt ha demostrat una i altra vegada que és capaç de mobilitzar-se, de defensar-se i de reinventar-se. Però també ha demostrat que, quan baixa la tensió, quan la ciutadania confia massa en les institucions o quan el debat públic es redueix a consignes, el territori queda exposat a decisions que no sempre responen al bé comú. La democràcia local és forta quan és exigent, quan és crítica, quan no es conforma amb discursos buits ni amb promeses de creixement que amaguen costos socials i ambientals.

El repte, ara, és no repetir errors. Sagunt necessita una política industrial que no depenga d’un únic projecte, una política cultural que no siga ornamental, una política territorial que no es doblegue davant la pressió especulativa i una política social que no deixe ningú arrere. Necessita institucions valentes, capaces de dir sí quan cal dir sí i de dir no quan cal dir no. Necessita una ciutadania que continue vigilant, participant i exigint. Necessita, sobretot, una visió de futur que no es limite a gestionar l’urgència, sinó que siga capaç d’imaginar una ciutat justa, sostenible i orgullosa de la seua identitat.

Sagunt ha estat, és i pot continuar sent un referent democràtic. Però això no està garantit. La història no és una medalla que es penja i ja està. És una responsabilitat. I la ciutat només estarà a l’altura si sap aprendre del seu passat, mirar críticament el seu present i construir un futur que no depenga de la voluntat d’uns pocs, sinó de la força col·lectiva d’un poble que sempre ha sabut alçar-se quan tocava. Ara torna a tocar.

llegir més