20.11.26

La llum blava del menjador

Mireia, Aitana, hi ha objectes que semblen tan normals que acabem pensant que sempre han existit. La televisió és un d’ells. Està allí, al menjador, ocupant un espai físic i també un espai dins de les nostres vides. Quan era menut, la televisió era una finestra. Una de les poques finestres que connectaven la casa amb un món immens que quedava lluny. Hui competix amb els telèfons, les tauletes i les plataformes digitals, però continua tenint una presència especial. Potser perquè no és només una pantalla. És un lloc on moltes famílies han compartit silencis, rialles, emocions i hores que després es convertixen en records.

Vosaltres heu crescut en una època en què les imatges apareixen a cada instant. La televisió ja no és l’única narradora de la realitat. Ara conviu amb milers de pantalles que expliquen històries, oferixen opinions i reclamen atenció. Però precisament per això m’interessa parlar-vos de la televisió. Perquè representa una pregunta més gran. Qui ens conta el món? Qui decidix què és important, què mereix ser vist i què queda ocult? Cada vegada que ens asseiem davant d’una pantalla, no només consumim imatges. També acceptem una determinada mirada sobre la realitat. I tota mirada, fins i tot la més aparentment innocent, selecciona unes coses i en deixa fora unes altres.

Mireia, tu encara ets capaç de mirar alguns programes amb una confiança que em commou. Entres en les històries com qui entra en un joc. Aitana, tu ja comences a percebre les intencions que hi ha darrere de moltes narracions. Detectes exageracions, contradiccions i interessos. Les dos actituds són necessàries. La capacitat de meravellar-se i la capacitat de qüestionar. El problema apareix quan perdem una de les dos. Hi ha persones que s’ho creuen tot. Hi ha persones que ja no creuen en res. Però entendre el món demana una cosa més difícil. Demana mantindre oberts alhora els ulls de la confiança i els de l’esperit crític.

Durant molts anys la televisió va ser una espècie de foguera moderna. Les famílies es reunien al seu voltant com abans es reunien al voltant del foc. Compartien històries, converses i referències comunes. Una part de la vida col·lectiva es construïa allí. Hui això passa menys. Cada persona pot mirar continguts diferents a qualsevol hora. Hem guanyat llibertat d’elecció, però també hem perdut una part de l’experiència compartida. No estic segur que siga millor ni pitjor. Simplement és diferent. Cada temps té els seus guanys i les seues pèrdues. El que importa és adonar-se que les tecnologies no només canvien els aparells. També transformen la manera com convivim.

Hi ha una altra qüestió que em preocupa. La televisió, com moltes altres formes de comunicació, viu sovint de captar la nostra atenció. I la por, l’escàndol i el conflicte atrauen més mirades que la tranquil·litat. Per això, de vegades, sembla que el món siga molt més hostil del que realment és. Les males notícies tenen més espai que els gestos quotidians de bondat. Els crits ocupen més temps que els arguments. Les simplificacions viatgen més ràpid que els matisos. Açò no significa que els problemes no existisquen. Significa que hem d’aprendre a distingir entre la realitat i la representació de la realitat. No són exactament la mateixa cosa.

Com a valencianes, també vos convé pensar què significa veure’s reflectides en una pantalla. Les llengües, les cultures i els territoris necessiten espais on contar-se a si mateixos. Quan una comunitat només és explicada per altres, acaba corrent el risc de convertir-se en una caricatura. Per això és important que existisquen veus diverses, mirades pròximes i relats que naixen de la mateixa terra que habitem. No per tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó per participar en la conversa global sense desaparèixer dins d’ella. La identitat no creix en el silenci. Necessita paraules, imatges i històries que la mantinguen viva.

A casa hem compartit moltes hores davant de la televisió. Algunes han sigut extraordinàries. Altres completament insignificants. Però també formen part de la vida. Recorde dibuixos animats, pel·lícules de diumenge, retransmissions esportives i documentals que despertaven preguntes inesperades. El més valuós no era sempre allò que apareixia a la pantalla. Moltes vegades era el que passava al seu voltant. Els comentaris improvisats, les preguntes que interrompien la narració, les converses que començaven després. La televisió podia ser una finestra, però la família era el lloc des d’on miràvem per ella.

El risc apareix quan les pantalles deixen de ser finestres i es convertixen en murs. Quan deixem d’observar el món per dedicar-nos únicament a observar representacions del món. Hi ha una diferència important entre veure una muntanya i veure-la en alta definició. Entre escoltar una història explicada per un veí i escoltar-la contada per un programa de televisió. Les imatges ens apropen moltes realitats, però no poden substituir completament l’experiència. La vida necessita carrer, aire, converses, silencis i contacte amb allò que no està editat ni seleccionat per cap guionista.

Mireia, algun dia descobriràs que no totes les històries tenen un final clar. Aitana, tu ja sospites que moltes narratives simplifiquen la complexitat humana perquè resulta més còmode. La vida real no funciona així. Les persones canvien. Els conflictes tenen més d’una versió. Els problemes importants rarament es resolen en mitja hora. Per això convé acostumar-se a mirar qualsevol pantalla amb una certa distància afectuosa. Disfrutar-la, aprendre d’ella, emocionar-se si cal, però sense entregar-li completament el criteri propi. Pensar continua sent una responsabilitat que no podem delegar.

Al final, filles meues, la televisió és només una excusa per parlar d’una qüestió més profunda. La manera com mirem. Cada dia el món ens oferix relats preparats, interpretacions ràpides i opinions empaquetades. Però viure consisteix també a construir una mirada pròpia. No una mirada perfecta ni definitiva, sinó una mirada honesta, capaç d’escoltar, dubtar i comprendre. La vida és una successió d’imatges, sí, però sobretot és una successió de decisions sobre què fem amb elles. I potser la llibertat comença exactament ací: en la capacitat de no limitar-nos a mirar una pantalla, sinó d’aprendre a mirar el món que continua existint quan la pantalla s’apaga.

19.11.26

Habitatge digne per a una comarca que creix

Sagunt i el Camp de Morvedre es troben davant d’una transformació econòmica i demogràfica de gran magnitud. La implantació de PowerCo, el desenvolupament de Parc Sagunt I i II i l’expansió de les activitats portuàries i logístiques poden atraure milers de persones treballadores i les seues famílies. Aquest creixement representa una oportunitat, però també planteja una pregunta urgent: on viuran totes aquestes persones?

Durant massa temps, la política d’habitatge s’ha limitat a reaccionar quan els problemes ja eren evidents. Primer augmenten els preus, després desapareix l’oferta assequible i, finalment, les administracions intenten aplicar mesures d’emergència. Sagunt no pot repetir aquest esquema. Si sabem que la industrialització incrementarà la demanda residencial, tenim l’obligació d’anticipar-nos i planificar ara l’habitatge que necessitarem durant els pròxims anys.

La primera conseqüència del creixement industrial pot ser un increment considerable dels preus del lloguer. Quan moltes persones busquen casa al mateix temps i l’oferta és insuficient, els preus pugen. Aquesta situació beneficia determinats propietaris i inversors, però perjudica especialment la joventut, les famílies amb rendes mitjanes o baixes i les persones que ja viuen al municipi. Els nous salaris industrials poden acabar alimentant una inflació immobiliària que faça encara més difícil l’accés a l’habitatge.

Aquest risc obliga a abandonar la idea que el mercat resoldrà per si mateix totes les necessitats residencials. La construcció privada pot contribuir a ampliar l’oferta, però no garanteix que els nous habitatges tinguen preus accessibles. Si les promocions es dirigeixen principalment a rendes elevades o a la inversió especulativa, podrem tindre més edificis sense solucionar el problema de les persones que necessiten una llar.

Per això, la creació d’un parc públic d’habitatge ha de convertir-se en una prioritat. L’Ajuntament de Sagunt i la Generalitat han d’identificar sòl públic, estudiar les parcel·les disponibles i impulsar promocions destinades al lloguer assequible. Aquest patrimoni residencial ha de mantindre sempre la titularitat pública. Vendre habitatges protegits pot proporcionar ingressos immediats, però redueix la capacitat de resposta de les administracions davant de futures crisis.

El lloguer públic permetria donar estabilitat a joves, famílies, persones majors i treballadors que arriben a la comarca. Les rendes haurien d’adaptar-se als ingressos de cada unitat familiar, evitant que el pagament de l’habitatge absorbisca una part desproporcionada del salari. No té sentit crear nous llocs de treball si una persona ha de destinar la meitat de la nòmina a pagar una habitació o un pis allunyat del seu centre laboral.

La joventut ha de ser un dels col·lectius prioritaris. Moltes persones joves del Camp de Morvedre estudien, treballen o encadenen ocupacions temporals, però no poden emancipar-se. La nova indústria pot oferir-los estabilitat laboral, però aquesta oportunitat quedarà incompleta si no troben habitatges amb preus raonables. Emancipar-se no hauria de ser un luxe ni una decisió que s’haja d’ajornar indefinidament.

També cal mobilitzar els habitatges buits. Abans d’ampliar de manera indiscriminada el sòl urbanitzable, convé saber quants pisos estan desocupats, quin estat tenen i quines mesures podrien facilitar la seua incorporació al mercat. Els programes públics de mediació poden oferir garanties als propietaris a canvi de lloguers limitats. Les ajudes a la rehabilitació també poden condicionar-se al fet que l’immoble es destine durant un període determinat a residència habitual i a un preu assequible.

La rehabilitació representa, a més, una oportunitat per millorar els barris existents. Molts edificis necessiten ascensors, renovació de façanes, millores d’accessibilitat, aïllament tèrmic o instal·lacions energètiques més eficients. Invertir en aquestes actuacions redueix el consum, millora el confort i permet que les persones majors continuen vivint a casa seua. La política d’habitatge també és política social, energètica i climàtica.

Això no significa que Sagunt haja de renunciar a construir. El creixement demogràfic probablement requerirà noves promocions, però aquestes han de respondre a una planificació equilibrada. No podem crear urbanitzacions aïllades, dependents del cotxe i allunyades dels serveis. Cada nou sector residencial ha de comptar amb transport públic, centres educatius, assistència sanitària, comerç de proximitat, zones verdes, instal·lacions esportives i espais de convivència.

Planificar habitatges sense planificar serveis és traslladar el problema al futur. Una nova promoció pot estar acabada en pocs anys, però una escola, un centre de salut o una línia d’autobús poden tardar molt més si no s’han previst. La ciutat no és una simple acumulació d’edificis. És una xarxa de relacions, equipaments, carrers i espais públics que ha de facilitar una vida digna.

La mobilitat serà igualment determinant. Els habitatges han d’estar ben connectats amb Parc Sagunt, PowerCo, el port i les principals zones d’activitat. Si cada persona treballadora necessita utilitzar el vehicle privat, el creixement provocarà més trànsit, contaminació i congestió. Cal coordinar el desenvolupament residencial amb la xarxa d’autobusos, les estacions de Rodalia, els itineraris ciclistes i els desplaçaments per als vianants.

Aquesta transformació no afecta només Sagunt. Altres municipis del Camp de Morvedre poden acollir una part del creixement residencial, però no haurien de convertir-se en simples ciutats dormitori. La resposta ha de ser comarcal i respectar les característiques de cada població. Els municipis necessiten recursos, serveis públics i bones connexions, perquè rebre nous habitants implica també ampliar escoles, reforçar l’assistència sanitària, millorar la recollida de residus i adaptar les infraestructures.

També hem d’evitar que la pressió immobiliària expulse la població actual. Les persones majors que viuen de lloguer, les famílies vulnerables i els qui tenen ingressos irregulars poden quedar atrapats en una pujada de preus que no poden assumir. Les oficines municipals d’habitatge han de reforçar la mediació, l’assessorament jurídic i la prevenció dels desnonaments. Actuar abans de perdre l’habitatge és més humà i menys costós que buscar una solució d’emergència quan la família ja es troba al carrer.

La regulació dels allotjaments turístics també ha de formar part del debat. El turisme és una activitat positiva quan conviu amb la ciutat, però pot reduir l’oferta residencial si nombrosos habitatges es retiren del lloguer habitual per destinar-los a estades curtes. Sagunt ha de trobar un equilibri que permeta l’activitat turística sense perjudicar els barris ni dificultar encara més l’accés a una residència estable.

Un altre perill és l’especulació sobre el sòl. L’anunci de grans inversions pot provocar moviments immobiliaris abans que arriben els llocs de treball. Comprar terrenys o habitatges amb l’únic objectiu de revendre’ls més cars no crea ciutat ni resol cap necessitat social. Les administracions han d’utilitzar les seues competències urbanístiques per garantir reserves d’habitatge protegit i evitar que les plusvàlues generades per decisions públiques queden exclusivament en mans privades.

Tot això exigeix transparència i participació. La ciutadania ha de conéixer les previsions de creixement, el sòl disponible, les promocions anunciades i els terminis dels equipaments. Les associacions veïnals, els agents socials, els professionals i els municipis de la comarca han de participar en la definició del model residencial. L’habitatge no és una qüestió tècnica reservada als despatxos, sinó una decisió col·lectiva sobre la comarca que volem construir.

El Camp de Morvedre necessita créixer, però no de qualsevol manera. Necessita habitatges assequibles, barris complets, rehabilitació urbana i serveis dimensionats per a la nova població. Ha d’acollir les persones que arriben sense expulsar les que ja hi viuen, protegint el territori i evitant una expansió urbana desordenada.

L’èxit de la industrialització no es mesurarà només pel nombre de fàbriques inaugurades o de contractes signats. També es mesurarà per la possibilitat que una persona jove puga emancipar-se, que una família trobe un lloguer assumible i que una treballadora puga viure prop del seu lloc de treball. Si l’ocupació creix però l’habitatge es converteix en un privilegi, haurem fracassat. Sagunt ha d’anticipar-se, perquè garantir una casa digna és una condició indispensable per transformar el creixement econòmic en benestar col·lectiu.

250 arbres per a 73.000 habitants: Sagunt necessita més ombra i menys propaganda verda

Plantar arbres sempre és una bona notícia. Però quan una ciutat de més de 73.000 habitants, amb un terme municipal de 132,36 quilòmetres quadrats, anuncia la plantació de 250 arbres, convé posar les xifres en context. Parlem d'un arbre per cada 292 habitants. Una actuació positiva, sens dubte, però insuficient per a considerar-la, per si mateixa, una transformació ambiental significativa.

Sagunt necessita molt més que plantacions puntuals. Necessita una política verda ambiciosa, planificada i sostinguda en el temps. Perquè el canvi climàtic no espera fotografies institucionals ni entén de titulars triomfalistes. Les temperatures augmenten, els estius es fan més difícils i molts carrers continuen sense l'ombra necessària per a caminar amb comoditat.

Només cal passejar pel Port de Sagunt, Baladre, la Vila o qualsevol barri durant els mesos de calor per a comprendre que l'arbratge urbà no és un luxe ornamental. És una necessitat de salut pública, una ferramenta contra les desigualtats i un element imprescindible per a millorar la qualitat de vida.

L'ombra no hauria de ser un privilegi reservat a determinats carrers. Hauria de ser un dret de tota la ciutadania.

Per això, la pregunta no és únicament quants arbres es planten, sinó on es planten, quants sobreviuen i quina superfície d'ombra generaran. També hauríem de saber quants arbres han desaparegut, quants s'han reposat i quin és el balanç real de l'arbratge municipal.

Sense aquestes dades, qualsevol anunci corre el risc de convertir-se en propaganda verda.

Sagunt necessita un pla integral de renaturalització urbana, amb un inventari públic de l'arbratge, un mapa de zones sense ombra, objectius anuals verificables i pressupostos suficients per al manteniment. Cal prioritzar els entorns escolars, les places, els itineraris de vianants i els barris amb menys vegetació.

No es tracta simplement de plantar més arbres, sinó de transformar el model de ciutat. Menys ciment, més sòl permeable, més refugis climàtics i més espais públics pensats per a les persones.

I això exigeix voluntat política, inversió i transparència. No podem proclamar compromisos climàtics ambiciosos mentre acceptem actuacions que, aïlladament, tenen un abast limitat.

Plantar 250 arbres està bé. Però no podem conformar-nos amb això. Si formen part d'un projecte més ampli, cal explicar-ne els objectius, els terminis i els recursos. Si són una actuació puntual, cal reconéixer-ne honestament les limitacions.

La política ambiental no hauria de mesurar-se pel nombre de fotografies publicades, sinó pels resultats aconseguits.

Volem una ciutat on les persones majors puguen passejar a l'estiu, on la infància jugue protegida del sol i on els barris disposen d'espais verds dignes.

Sagunt no necessita arbres per a decorar discursos. Necessita arbres per a construir futur.

Perquè 250 arbres poden ser un començament, però mai haurien de representar el sostre de la nostra ambició.

Menys autocomplaença institucional. Més ombra, més verd i més justícia climàtica.

18.11.26

El port de Sagunt i la logística: connectar el territori per construir el futur

El port de Sagunt ha sigut un element fonamental en el desenvolupament econòmic i social de la ciutat. La seua història està estretament relacionada amb la siderúrgia, el transport de mercaderies i la construcció del nucli urbà del Port de Sagunt. Hui, en un context marcat per la implantació de PowerCo, l’expansió de Parc Sagunt i la transformació dels sistemes productius, el recinte portuari torna a ocupar una posició decisiva.

Sagunt disposa d’una situació geogràfica privilegiada. Es troba al costat d’un dels principals eixos de comunicació del Mediterrani, pròxim a València i connectat amb una extensa àrea industrial. A més, el seu port compta amb espai i capacitat per créixer. Aquestes condicions poden convertir el municipi en una plataforma logística de primer ordre, però la geografia per si sola no garanteix l’èxit.

La competitivitat d’un port no depén únicament de la superfície disponible, del nombre de molls o de la capacitat per acollir vaixells. També està determinada per la rapidesa amb què les mercaderies poden entrar i eixir del recinte, per la qualitat dels accessos terrestres i per la connexió amb els principals corredors econòmics. Per això, el futur del port de Sagunt està directament vinculat al desenvolupament dels seus accessos ferroviaris.

Durant massa temps, el ferrocarril de mercaderies no ha rebut l’atenció que mereixia. La major part del transport terrestre continua depenent de la carretera, amb les conseqüències que això provoca: més trànsit pesant, més emissions contaminants, major deteriorament de les infraestructures i més risc d’accidents. Un port modern no pot basar la seua activitat quasi exclusivament en milers de camions circulant diàriament pels mateixos accessos.

El nou impuls industrial augmentarà considerablement les necessitats logístiques. PowerCo, les empreses auxiliars i les companyies que s’instal·len a Parc Sagunt I i II necessitaran rebre matèries primeres, components i maquinària, així com distribuir els seus productes. Si aquest creixement no va acompanyat d’una xarxa ferroviària adequada, les carreteres de la comarca podrien arribar a una situació de saturació.

Per tant, els accessos ferroviaris al port no són una infraestructura complementària ni una millora que puga ajornar-se indefinidament. Són una condició imprescindible per a la viabilitat del nou model industrial. Les inversions al port, a Parc Sagunt i al ferrocarril han de planificar-se de manera coordinada. No tindria sentit construir grans zones empresarials sense garantir prèviament com es mouran les mercaderies que generaran.

Aquesta planificació ha d’incloure una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. Aquest eix ferroviari és essencial per integrar el País Valencià en les xarxes europees de transport. Sagunt no pot limitar-se a contemplar el pas del corredor pel seu territori. Ha de convertir-se en un dels seus punts logístics principals, facilitant que les empreses puguen enviar i rebre mercaderies per ferrocarril de manera competitiva.

La connexió amb l’ample ferroviari internacional permetria millorar l’accés als mercats europeus, reduir temps i costos i augmentar l’atractiu de Sagunt per a noves inversions. També afavoriria una logística més sostenible, especialment per a les mercaderies pesants o per als trajectes de llarga distància. Un tren pot transportar la càrrega de desenes de camions, amb un consum energètic i unes emissions proporcionalment menors.

Tanmateix, el desenvolupament logístic no pot consistir únicament a moure més contenidors. Sagunt ha d’aspirar a retenir una part major del valor generat. Si les mercaderies només travessen el territori, els beneficis locals seran limitats. En canvi, si al voltant del port es desenvolupen activitats de transformació, emmagatzematge especialitzat, distribució, reparació, manteniment, digitalització i serveis avançats, es crearà una ocupació més diversa i qualificada.

Per aconseguir-ho, és necessari fomentar la formació professional en logística, transport, comerç internacional, gestió portuària, manteniment ferroviari i tecnologies digitals. La logística actual ja no consisteix simplement a carregar, descarregar i emmagatzemar productes. Les cadenes de subministrament utilitzen sistemes automatitzats, dades en temps real, intel·ligència artificial, traçabilitat digital i plataformes capaces de coordinar empreses situades en diferents països.

Els centres educatius del Camp de Morvedre haurien de participar activament en aquesta transformació. Cal impulsar titulacions, certificats professionals i programes de Formació Professional Dual relacionats amb les necessitats reals del port i de Parc Sagunt. Les empreses, al mateix temps, han d’assumir un compromís amb la formació i la contractació digna, evitant que el creixement logístic es traduïsca exclusivament en ocupacions precàries, jornades imprevisibles o subcontractacions permanents.

La qualitat de l’ocupació és una qüestió central. El sector logístic pot generar molts llocs de treball, però també presenta riscos relacionats amb la temporalitat, la pressió productiva, els horaris i la seguretat laboral. L’expansió del port ha d’anar acompanyada del respecte als convenis col·lectius, la prevenció de riscos, la negociació amb els representants sindicals i l’estabilitat de les plantilles.

També és necessari garantir la convivència entre l’activitat portuària i la ciutat. El port forma part de Sagunt, però es troba al costat d’espais residencials, platges i entorns naturals especialment valuosos. El creixement de l’activitat no pot produir-se d’esquena a les persones que viuen al Port de Sagunt ni a la resta de la comarca.

Això implica controlar les emissions, el soroll, la pols i el trànsit de vehicles pesants. També exigeix establir itineraris adequats perquè els camions no travessen zones residencials i desenvolupar mesures de protecció sobre el litoral i els espais naturals pròxims, especialment la Marjal dels Moros. La competitivitat no pot utilitzar-se com a excusa per rebaixar els controls ambientals.

La transició energètica representa una altra oportunitat. El port de Sagunt podria avançar en l’electrificació dels molls, l’eficiència energètica dels edificis, la utilització d’energies renovables i la reducció de les emissions dels vehicles i de la maquinària portuària. El desenvolupament de combustibles més nets i de sistemes de transport descarbonitzats pot convertir el recinte en un referent de logística sostenible.

No obstant això, aquestes transformacions han de respondre a una estratègia pública i transparent. Les administracions, l’autoritat portuària, les empreses, els sindicats i les entitats socials han de compartir informació i coordinar les seues decisions. Sagunt necessita conéixer les inversions previstes, els terminis dels accessos ferroviaris, l’impacte estimat sobre el trànsit i les mesures ambientals que s’aplicaran.

També cal una visió comarcal. El desenvolupament logístic afectarà tot el Camp de Morvedre. Els municipis de la comarca poden aportar empreses auxiliars, professionals, espais formatius i serveis, però també poden patir un increment del trànsit i de la pressió territorial. La cooperació entre ajuntaments és imprescindible per repartir oportunitats, anticipar problemes i evitar que cada municipi tracte de resoldre pel seu compte una transformació que supera els límits administratius.

El port de Sagunt té capacitat per convertir-se en una gran porta industrial i logística del Mediterrani. Aquesta aspiració, però, no es complirà simplement ampliant instal·lacions o celebrant l’augment del trànsit de mercaderies. Cal connectar el port amb Parc Sagunt, el Corredor Mediterrani i les xarxes europees, al mateix temps que es protegeix el territori i es genera ocupació de qualitat.

El verdader èxit consistirà a transformar l’avantatge geogràfic de Sagunt en benestar col·lectiu. El port ha de ser més competitiu, però també més ferroviari, sostenible, innovador i integrat en la comarca. No volem ser només un lloc de pas per a les mercaderies. Volem que la logística cree coneixement, activitat empresarial i treball digne. Connectar el port significa, en definitiva, connectar Sagunt amb el seu futur.

Quatre colors, una manera de ser: per què el verd fluorescent, el magenta, el blanc i el negre em representen

Hi ha decisions que semblen purament estètiques, però que amaguen una manera d'entendre la vida. Triar els colors amb què volem presentar-nos al món n'és una. Quan vaig decidir renovar la meua identitat visual, tenia clar que no volia una combinació discreta, elegant en el sentit més convencional de la paraula, ni una imatge que intentara agradar a tothom. Volia alguna cosa que parlara de mi, de les meues contradiccions, de les meues conviccions i de tot allò que m'ha anat construint al llarg dels anys. Per això vaig triar quatre colors que, aparentment, poden semblar difícils de combinar: el verd fluorescent, el magenta, el blanc i el negre.

No és una elecció casual. Tampoc no pretenc atribuir als colors un significat universal, perquè cadascú els interpreta des de la seua experiència, la seua cultura i la seua sensibilitat. Però sí que crec que podem construir un llenguatge propi a través d'ells. I jo he volgut que el meu parle de vida, de rebel·lia, de memòria, de sensibilitat i de compromís.

El verd fluorescent, amb el codi hexadecimal #8CFF1A, és probablement el color més inesperat d'aquesta identitat. Tradicionalment, el verd s'associa amb la natura, l'esperança, la renovació i el creixement. Però aquest no és un verd tranquil. No és el verd dels paisatges que contemplem des d'una finestra ni el de les fulles que es mouen lentament amb el vent. És un verd que irromp, que reclama atenció, que sembla voler eixir de la pantalla. I això m'interessa especialment, perquè mai no he entés la vida com un exercici de resignació.

Sempre he tingut la necessitat de fer coses, de participar, de proposar, de qüestionar allò que sembla immutable. La tecnologia, la cultura, la política, el sindicalisme, l'escriptura o la participació en les entitats del meu poble han estat, en diferents moments, maneres d'expressar aquesta inquietud. No sempre he encertat, evidentment. He comés errors, he canviat d'opinió i he descobert que moltes de les certeses que tenim als vint anys es transformen quan arribem als quaranta. Però hi ha una cosa que no ha canviat: la voluntat de continuar avançant.

Aquest verd representa precisament això. La curiositat que no s'apaga. La capacitat de començar projectes nous. La necessitat de continuar aprenent. També representa la meua preocupació pel territori, per la sostenibilitat i per un futur que no podem deixar exclusivament en mans dels qui prenen decisions lluny de nosaltres. És un color que, en la meua interpretació, no parla d'esperar que les coses milloren, sinó de posar-se a treballar perquè milloren.

Des del punt de vista del disseny, el verd fluorescent té una funció molt concreta. És un color d'activació. Serveix per a identificar enllaços, botons i elements interactius. Quan apareix sobre un fons negre, genera un contrast visual intens que atrau immediatament la mirada. No necessita grans ornaments perquè ja té prou personalitat. És directe, contemporani i una mica irreverent. Exactament el que buscava.

El magenta, #FF0099, representa una altra dimensió de la meua personalitat. Si el verd és moviment, el magenta és intensitat. Si el verd mira cap al futur, el magenta connecta amb les emocions que ens fan humans. És un color que pot evocar creativitat, llibertat, inconformisme i una certa voluntat de trencar amb les convencions. Però, per a mi, té sobretot un significat relacionat amb la sensibilitat.

Durant massa temps hem assumit que la fortalesa consistia a ocultar les emocions, que mostrar vulnerabilitat era una debilitat i que les persones compromeses amb les causes socials havien de mantindre una aparença permanent de duresa. Mai no m'he sentit còmode amb aquesta idea. Crec que podem ser contundents defensant els nostres principis i, al mateix temps, emocionar-nos amb una cançó, amb un llibre, amb una absència o amb un record que torna quan menys l'esperem.

La meua manera d'escriure té molt a veure amb això. M'interessen les persones i les seues contradiccions. Les promeses que fem i les que no podem complir. Les paraules que no vam dir. Els llocs que ens han vist créixer. Les relacions que ens transformen. La memòria de les persones que ja no hi són i la necessitat de continuar estimant malgrat les absències. En aquest univers emocional, el magenta funciona com una declaració: no vull renunciar a la sensibilitat per semblar més fort.

Però també és un color reivindicatiu. El vincule a la defensa de la diversitat, de la igualtat, dels drets socials i de la llibertat de ser qui som. M'agrada perquè qüestiona determinades convencions estètiques i perquè no demana permís per a ocupar espai. Té una energia que encaixa amb la meua manera d'entendre el compromís públic: defensar les conviccions sense necessitat de convertir-les en una cuirassa emocional.

En el disseny, el magenta apareix en els destacats, en les etiquetes i en aquells elements que necessiten una atenció especial. No pretenc que domine tota la composició. Preferisc que aparega amb intenció, que marque un accent, que interrompa la uniformitat i que recorde que darrere de qualsevol projecte hi ha persones, històries i emocions.

Tanmateix, una identitat construïda exclusivament amb verd fluorescent i magenta podria resultar excessiva. Dos colors tan intensos necessiten espai per a respirar. I és ací on entren el blanc i el negre, dos colors aparentment oposats que, en realitat, fan possible l'equilibri de tota la proposta.

El blanc representa la pausa. L'espai buit. El silenci necessari entre dues frases. En una societat que ens exigeix opinar constantment, reaccionar immediatament i estar sempre disponibles, reivindicar el blanc és també reivindicar el dret a pensar. No totes les preguntes necessiten una resposta instantània. No totes les discussions han de convertir-se en una confrontació. No totes les emocions poden explicar-se amb una frase.

M'agrada imaginar el blanc com una pàgina encara per escriure. Com una oportunitat de començar de nou. Com aquell moment en què obrim un document i ens quedem mirant el cursor intermitent, buscant les paraules adequades per a explicar alguna cosa que encara no sabem ordenar del tot. Hi ha una bellesa especial en aquesta possibilitat de construir des del buit.

En termes de disseny, el blanc és imprescindible perquè proporciona claredat, facilita la lectura i permet que els altres colors tinguen protagonisme sense saturar la composició. És el fons principal del meu web, l'espai on les paraules poden respirar i on les imatges troben el seu lloc. La seua aparent neutralitat no significa absència de personalitat, sinó una manera conscient d'organitzar-la.

El negre, en canvi, és estructura. És contundència. És profunditat. És el color de les paraules impreses, dels llibres que guardem, dels documents que consultem i de les idees que volem deixar escrites perquè no desapareguen amb el temps. També el relacione amb la memòria, una dimensió que ocupa un lloc fonamental en la meua manera d'entendre la vida.

La memòria personal, però també la col·lectiva. La de les persones que ens han precedit, la dels barris que han canviat, la dels espais que han desaparegut, la de les lluites socials que han fet possibles drets que ara semblen evidents. La memòria de Sagunt, del seu patrimoni, de la seua gent i de totes aquelles històries que mereixen ser contades abans que el temps les convertisca en silenci.

No crec en una memòria que ens condemne a viure permanentment en el passat. Crec en una memòria que ens ajude a entendre el present i a construir el futur. Per això el negre no representa per a mi únicament la solemnitat o la tristesa. Representa també la coherència, la responsabilitat i la necessitat de donar solidesa a les nostres conviccions.

Visualment, és el color que sosté tota la identitat. Els textos principals són negres perquè la llegibilitat ha d'estar per damunt de qualsevol experiment estètic. Els contorns i les estructures també utilitzen aquest color perquè aporta definició i permet que el verd i el magenta destaquen amb més força.

La combinació dels quatre colors construeix una estètica que beu del pop-art, del cartellisme reivindicatiu, de la cultura gràfica contemporània i d'aquelles expressions visuals que mai no han tingut por de resultar incòmodes. M'interessa especialment aquesta connexió amb el llenguatge del carrer, amb els cartells que anuncien concerts, amb les publicacions alternatives i amb les imatges que utilitzen el contrast per a transmetre un missatge sense necessitat de grans explicacions.

No busque una identitat corporativa convencional. No soc una empresa que necessite transmetre una falsa neutralitat ni una institució que haja d'amagar les seues contradiccions darrere d'una paleta de colors previsibles. Soc una persona que escriu, que participa, que treballa, que s'equivoca, que estima, que recorda i que intenta aportar alguna cosa als espais dels quals forma part.

Per això volia una identitat visual capaç d'acompanyar realitats molt diferents. Un article sobre els drets laborals. Una reflexió sobre el futur de Sagunt. Una reivindicació cultural. Una fotografia quotidiana. Una publicació sobre les Falles. Una iniciativa solidària. La presentació d'una novel·la. Un text sobre la memòria o una reflexió íntima sobre el pas del temps. Tots aquests àmbits formen part de la meua vida i no volia construir identitats diferents per a cadascun.

També hi ha una qüestió de coherència digital. Vivim envoltats d'imatges i missatges que competeixen constantment per captar la nostra atenció. En aquest context, disposar d'una identitat visual recognoscible ajuda a donar continuïtat als continguts. Però la identitat no hauria de convertir-se en una simple estratègia per a aconseguir més visites o interaccions. Per a mi, ha de ser sobretot una expressió honesta d'allò que vull comunicar.

Això exigeix, igualment, una certa disciplina en el disseny. No es tracta d'omplir-ho tot de verd i magenta. La intensitat necessita mesura. Els colors fluorescents funcionen especialment bé en elements concrets, però poden dificultar la lectura quan s'utilitzen sense criteri. Per això reserve el blanc per als fons principals, el negre per als textos, el verd per a les interaccions i el magenta per als destacats. També procure que les combinacions mantinguen un contrast adequat, perquè una identitat visual no pot considerar-se ben resolta si deixa persones fora de la lectura.

L'accessibilitat no és un detall secundari. Forma part de la mateixa idea de compromís que vull transmetre. No tindria sentit defensar una societat més inclusiva i construir, al mateix temps, una comunicació visual que dificultara l'accés a la informació. El disseny també expressa valors a través de les decisions més quotidianes.

Al final, aquesta combinació de colors és una manera de reconciliar diferents parts de mi mateix. La persona que treballa amb tecnologia i la que necessita escriure. La que participa en debats públics i la que busca moments de silenci. La que mira cap al futur i la que no vol oblidar el passat. La que defensa les seues conviccions i la que continua fent-se preguntes.

No pretenc que quatre colors expliquen tota una vida. Seria absurd reduir una persona a una paleta cromàtica. Però sí que poden funcionar com una metàfora visual, com una manera de recordar què considerem important i quina actitud volem mantindre davant del món.

He triat colors que no passen desapercebuts perquè tampoc no vull passar per la vida des de la indiferència. He triat colors que contrasten perquè sé que les contradiccions formen part de nosaltres. He triat colors intensos perquè no vull renunciar a sentir. I he triat el blanc i el negre perquè, entre tanta intensitat, continue necessitant claredat, memòria i una mica de silenci.

Potser aquesta és, en realitat, la millor explicació de la meua nova identitat visual. No és una qüestió de moda ni un intent de semblar més modern. És una manera de posar imatges a una idea que m'acompanya des de fa temps: podem canviar, evolucionar i reinventar-nos sense renunciar a allò que ens fa ser qui som.

El verd és la voluntat de continuar. El magenta és el dret a sentir. El blanc és l'espai per a pensar. El negre és la memòria que ens acompanya.

I entre aquests quatre colors hi ha moltes de les coses que m'importen: les persones, les paraules, el territori, la cultura, la llibertat, la justícia social, els afectes i les històries que encara queden per contar.

Verd per a continuar. Magenta per a sentir. Blanc per a pensar. Negre per a recordar.

Perquè, al capdavall, no es tracta només de triar els colors amb què vull que em vegen.

Es tracta de no oblidar mai els colors amb què vull continuar mirant el món.