Mireia, Aitana, hi ha paraules que solem pronunciar com si pertangueren a llocs llunyans. Pobresa és una d’elles. Quan apareix en les notícies, sovint ve acompanyada de xifres, informes o fotografies que ens fan pensar en una realitat distant. Però la pobresa no viu només en els mapes ni en les estadístiques. Viu també als nostres carrers, als portals que travessem cada dia, a les cases que no mostren el que passa darrere de les portes tancades. De vegades té un rostre cansat. Altres vegades passa desapercebuda. I això és el que la fa especialment difícil d’entendre. No sempre es veu, però sempre deixa marques.
Quan érem menuts, ens ensenyaven a identificar la pobresa a través de l’absència de coses. La falta de menjar, de roba o d’habitatge. Tot això continua existint i continua sent dolorosament real. Però amb els anys he descobert que la pobresa també és una altra cosa. És la preocupació constant que no deixa dormir. És haver de calcular cada despesa amb una precisió esgotadora. És renunciar abans de demanar. És sentir que qualsevol imprevist pot desequilibrar una vida sencera. Moltes persones treballen cada dia i continuen vivint prop d’aquest abisme discret. No els falta dignitat. Els falta marge. I viure sense marge desgasta l’ànima.
Vosaltres heu tingut la sort de créixer en una llar on les necessitats bàsiques han estat cobertes. No vos ho dic perquè sentiu gratitud obligada ni perquè penseu que això ens fa especials. Vos ho dic perquè la sort també existeix, encara que sovint preferim disfressar-la de mèrit. És cert que les persones prenen decisions, s’esforcen i treballen. Però també és cert que ningú escull la família on naix, el barri on creix ni moltes de les circumstàncies que condicionen la seua vida. Oblidar aquesta realitat ens porta a jutjar massa ràpidament els altres i a entendre massa poc el món.
Hi ha una manera de parlar de la pobresa que sempre m’ha incomodat. És aquella que converteix les persones pobres en una categoria abstracta, quasi com si foren un fenomen meteorològic. Parlem d’elles, però no amb elles. Les observem, però no les escoltem. És una forma subtil de distància. La pobresa deixa de ser una experiència humana per convertir-se en un concepte. I quan això passa, resulta més fàcil mirar cap a una altra banda. Per això crec que el primer exercici de justícia és recordar que darrere de cada situació hi ha una història. Unes esperances. Unes decepcions. Una vida tan complexa com la nostra.
Mireia, tu encara tens la tendresa espontània de preguntar per què algú dorm al carrer. Aitana, tu ja perceps que les respostes solen ser més complicades del que semblen. Entre les dos construïu una mirada que m’agrada. La curiositat de qui vol entendre i la consciència de qui sap que no existeixen explicacions simples. La pobresa no naix d’una única causa. Té a veure amb l’economia, amb les oportunitats, amb les desigualtats, amb les decisions polítiques i també amb els accidents de la vida. Qualsevol relat que vulga reduir-ho tot a una sola explicació probablement està ocultant una part de la veritat.
Vivim en una societat que admira l’èxit amb molta facilitat. Celebrem les històries de qui arriba lluny, de qui acumula reconeixement, diners o influència. No hi ha res dolent en admirar l’esforç. El problema apareix quan acabem pensant que el valor d’una persona depén dels seus resultats. Aleshores la pobresa es converteix en una espècie d’acusació silenciosa. Com si la situació econòmica explicara completament qui és algú. Però la vida real és molt més complexa. He conegut persones amb pocs recursos i una generositat immensa. I també persones privilegiades amb una pobresa moral difícil de descriure.
La nostra terra coneix bé aquestes contradiccions. Al País Valencià convivixen la bellesa de la mar i dels horts amb barris que acumulen dificultats des de fa dècades. Convivixen les grans oportunitats i les precarietats silencioses. De vegades els discursos oficials expliquen el progrés com si arribara a tots els racons amb la mateixa intensitat. Però basta caminar una mica, mirar una mica, escoltar una mica, per descobrir que la realitat és més desigual. No es tracta de negar els avanços. Es tracta de recordar que el desenvolupament d’una societat no es mesura només per la riquesa que crea, sinó per la manera com la compartix.
Hi ha una pobresa material i una altra pobresa que costa més de detectar. És la pobresa de qui se sent invisible. De qui pensa que la seua veu no importa. De qui deixa de participar perquè està convençut que ningú l’escoltarà. Aquesta forma de pobresa erosionada per la indiferència és especialment perillosa. Les persones necessitem aliments, habitatges i oportunitats, però també necessitem sentir que formem part d’alguna cosa. Que la nostra existència té un lloc. Que algú reconeix la nostra dignitat. Quan una comunitat deixa persones fora de la conversa, acaba empobrint-se tota sencera.
Vosaltres anireu descobrint amb els anys que ajudar no sempre significa donar coses. De vegades significa mirar amb atenció. Escoltar sense prejudicis. Negar-se a convertir els altres en estereotips. Significa comprendre que una societat decent no és aquella on tots tenen el mateix, sinó aquella on ningú és condemnat a la indiferència. Les grans decisions col·lectives són importants, però també ho són els gestos menuts. La manera com tractem les persones, la forma com parlem d’elles, les conclusions que extraiem sense conéixer-les. Cada mirada construeix una part del món que habitem.
Al final, filles meues, pense que la pobresa ens planteja una pregunta que va més enllà dels diners. Ens pregunta quin tipus de comunitat volem ser. Si preferim una societat que gira el cap davant del sofriment o una que s’atrevix a reconéixer-lo. Si mesurem les persones pel que tenen o pel que són. Si entenem la vida com una competició permanent o com una convivència imperfecta entre éssers humans vulnerables. No tinc respostes absolutes. Només la certesa que cada decisió, fins i tot les més petites, és una manera de relacionar-se amb el món. I que la pobresa comença a perdre força quan deixem de mirar-la des de lluny i ens atrevim a veure-hi el rostre d’algú que podria ser qualsevol de nosaltres.