Sagunt viu un moment de transformació accelerada, impulsada per la reactivació industrial i l’arribada de grans inversions com la gigafactoria de Volkswagen. Però aquesta expansió, que podria ser una oportunitat històrica per al municipi, està generant una fractura creixent entre dues realitats: la del desenvolupament empresarial i la de la vida quotidiana de la ciutadania. Aquesta dualitat, que es manifesta en infraestructures de primera línia per a les empreses i serveis públics col·lapsats per a les persones, és el símptoma més evident d’un model de ciutat desequilibrat i mancat de visió integral.
La ciutat creix, sí, però ho fa a dues velocitats. D’una banda, es construeixen polígons industrials a ritme vertiginós, es projecten plataformes logístiques i es parla d’intermodalitat com a concepte futurista. De l’altra, les llistes d’espera en sanitat s’allarguen, l’accés a l’habitatge esdevé un luxe, les escoles pateixen mancances estructurals i el transport públic continua sent deficient. Aquesta asimetria no és fruit de la casualitat, sinó d’una manera de governar que prioritza el relat triomfalista per damunt de la realitat social.
El govern municipal ha optat per una narrativa d’èxit que, lluny de mobilitzar, desactiva la crítica i la participació. En lloc de liderar un front comú per exigir a les administracions superiors les inversions que Sagunt necessita, s’ha instal·lat en una comoditat institucional que ignora les urgències del dia a dia. I això és especialment greu en un context de pressió demogràfica creixent, d’emergència climàtica i de risc de pèrdua d’identitat col·lectiva.
La ciutat necessita lideratge, però no un lideratge autorreferencial, sinó compartit. Un lideratge que agafe la pancarta, que escolte les entitats veïnals, que convoque els consells assessors, que done veu a la ciutadania i que articule una estratègia comuna per fer front als reptes que tenim al davant. Perquè només des de la unitat, des del reconeixement de la diversitat i des de la defensa del bé comú, podrem construir una ciutat justa, cohesionada i sostenible.
Un dels àmbits on aquesta dualitat es fa més evident és el de l’habitatge. Mentre es projecten milers de noves vivendes per acollir la mà d’obra que arribarà amb la gigafactoria, moltes famílies locals no poden accedir a un lloguer assequible. Els preus han pujat un 15% en un any, i la proliferació de vivendes turístiques està expulsant veïnat dels barris històrics. Davant d’aquesta situació, cal una política valenta que declare Sagunt com a zona tensionada, que impulse la vivenda pública i que regule amb fermesa l’especulació immobiliària.
Però no només es tracta de construir més vivendes, sinó de fer-ho amb criteris de dignitat, sostenibilitat i cohesió social. No podem permetre que el model de “colmenes” compartides es convertisca en la norma. Necessitem espais habitables, amb serveis de qualitat, amb zones verdes, amb equipaments educatius i sanitaris. I això només serà possible si es planifica amb visió de futur i no a base de pegats.
L’educació és un altre dels pilars que pateix les conseqüències d’aquesta manca de planificació. Centres com el Montíber o el Merello continuen en estat precari, les ràtios són insostenibles i l’oferta de formació professional no s’ajusta a la demanda real. Mentrestant, el Campus Battery avança a bon ritme, evidenciant una vegada més la priorització de l’economia productiva per damunt del dret a una educació pública i de qualitat. Si volem ser una ciutat educadora, cal un front comú de tota la comunitat educativa per exigir el que ens correspon.
La cultura, la llengua i el patrimoni tampoc escapen a aquesta lògica de desequilibri. Sagunt és una ciutat amb una riquesa patrimonial excepcional, però la manca de coordinació entre administracions, la inacció en la signatura de convenis i la desatenció d’equipaments com l’Alt Forn o el Consell Assessor de Patrimoni de la Humanitat posen en risc el seu potencial. Cal una aposta decidida per la cultura valenciana, per la programació en valencià, per la recuperació de les festes populars i per la normalització lingüística en tots els àmbits de la vida municipal.
La llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó un element vertebrador de la identitat col·lectiva. I en una ciutat d’acollida com Sagunt, on conviuen persones de múltiples orígens, el valencià pot ser el fil conductor que ens uneix. Però per a això cal coherència institucional, cal que el valencià estiga present en la web municipal, en la senyalització, en la comunicació institucional i en tots els serveis públics. No podem continuar amb una ciutat on el valencià es reserva per a actes simbòlics mentre el castellà domina la quotidianitat.
La participació ciutadana, que hauria de ser un dels eixos centrals de qualsevol govern progressista, ha quedat reduïda a accions puntuals i processos digitals poc inclusius. Els pressupostos participatius, tal com estan concebuts, no garanteixen una visió global ni una representació real de les necessitats del conjunt de la població. Cal recuperar els espais de deliberació col·lectiva, convocar els consells sectorials, fer seguiment dels processos participatius i garantir la transparència en la presa de decisions.
La transparència, de fet, és una de les grans assignatures pendents. La web municipal presenta greus deficiències, el SAIC no funciona correctament i el Síndic de Greuges ha inclòs Sagunt en la seua llista negra per la manca de resposta institucional. No podem parlar de ciutat intel·ligent mentre hi ha cues a les portes dels edificis municipals, mentre el sistema de cites prèvies falla i mentre la informació no és accessible per a tothom. La innovació no pot reduir-se a un bar amb impressores 3D o a conferències esporàdiques. Ha de traduir-se en serveis eficients, en dades obertes i en una administració propera i resolutiva.
La mobilitat és un altre dels àmbits on es fa palesa la desigualtat territorial. Mentre es projecten nodes intermodals i connexions amb l’AVE, la ciutadania continua sense saber quan passarà el pròxim autobús, les marquesines són escasses i la connexió amb els polígons és inexistent. Cal una aposta decidida per una mobilitat sostenible, amb una xarxa de ciclovies segura i ben connectada, amb transport públic fiable i amb una planificació que tinga en compte totes les realitats del municipi.
La protecció del territori i la lluita contra el canvi climàtic han quedat relegades a un segon pla. La destrucció de sòl agrícola per a macrocentrals fotovoltaiques, la manca de plans de replantació d’arbres, l’abandonament de la muntanya de Romeu o la inacció davant la sequera i els incendis són exemples d’una política ambiental reactiva i poc ambiciosa. Cal una transició energètica justa, que no implique la depredació del territori, i que compte amb la participació activa de la ciutadania i del teixit productiu local.
El sector agrari, que forma part del nostre ADN com a poble, es troba en una situació crítica. La pèrdua de centenars d’hectàrees de cultiu, l’augment dels costos de producció i la manca de suport institucional estan abocant moltes explotacions a l’abandonament. Cal recuperar espais de participació com el Consell Agrari, impulsar mesures de suport directe i reconéixer el valor estratègic de l’agricultura en la lluita contra el canvi climàtic i en la sobirania alimentària.
Els serveis socials, per la seua banda, estan desbordats. L’augment de població, la manca d’habitatge i la precarietat laboral han incrementat la demanda d’ajuda, mentre els recursos continuen sent insuficients. Les persones majors reclamen espais dignes, les famílies joves no troben vivenda i les persones nouvingudes es troben amb barreres d’accés als serveis bàsics. Cal reforçar els equips, dotar-los de recursos i planificar amb perspectiva de futur.
Sagunt no pot continuar sent un producte immobiliari al servei dels especuladors. Ha de ser una ciutat per viure, per créixer, per compartir. Una ciutat que pose les persones al centre, que cuide el seu patrimoni, que valore la seua cultura i que garantisca els drets socials de totes les seues veïnes i respectuosa, on cada persona se senta part activa d’un projecte col·lectiu que va més enllà del creixement econòmic.
Sagunt ha de repensar el seu model de ciutat. No podem continuar amb una planificació urbanística que afavoreix la saturació del Port mentre Fusió roman estancada. Cal redistribuir la densitat poblacional, garantir espais habitables i preservar el territori. Això implica denunciar convenis que no es compleixen, com el de l’Autoritat Portuària, i exigir responsabilitats a qui no compleix els compromisos adquirits. La ciutat no pot ser moneda de canvi ni escenari de fraus institucionals.
La gestió de les infraestructures ha de ser coherent amb les necessitats reals de la població. No té sentit que es destinen centenars de milions a una plataforma intermodal mentre la parada de bus de Renfe continua sent precària. La interconnexió entre els diferents mitjans de transport ha de ser una prioritat, no una promesa electoral. I això només serà possible si es treballa amb una visió integral, amb criteris de sostenibilitat i amb participació ciutadana.
Les instal·lacions esportives, per exemple, són un reflex clar de la manca de manteniment i de planificació. Espais com el Nou Camp de Morvedre, on centenars de xiquets practiquen esport, presenten deficiències greus que posen en risc la seguretat i la dignitat de les persones usuàries. Si es modifiquen les taxes i es fa pagar als clubs, cal garantir que eixos recursos es tradueixen en millores reals. No es pot exigir sense oferir.
La joventut, que representa el futur de la ciutat, necessita espais adequats per a desenvolupar-se. El Casal Jove del nucli antic és insuficient, i propostes com la intervenció en la duana de camions podrien oferir alternatives viables i atractives. Però per a això cal voluntat política, escolta activa i capacitat de gestió. No podem continuar improvisant ni deixant en mans de la inèrcia el desenvolupament dels espais per a la infància i la joventut.
La cultura, que hauria de ser un motor de cohesió i de transformació, es troba en una situació de precarietat simbòlica. Els anys dedicats a figures com Fuster, Estellés o Maria Beneyto han passat desapercebuts, sense una programació digna ni una implicació real dels centres educatius. Sagunt a Escena, que hauria de ser un referent, perd aforament, espectacles i presència del valencià. Cal repensar els grans esdeveniments culturals, connectar-los amb la realitat local i fer-los accessibles a tota la ciutadania.
Les festes populars, que són una expressió viva de la identitat col·lectiva, mereixen una aposta decidida per la cultura valenciana. Recuperar els cants d’estil, les dansaes, les senyeres del 9 d’octubre i altres elements simbòlics és fonamental per enfortir el sentiment de pertinença. Però això ha d’anar acompanyat d’una política lingüística coherent, on el valencià siga la llengua vehicular de totes les iniciatives culturals, festives i educatives.
El Gabinet de Promoció del Valencià ha de tindre un paper central en aquesta tasca. La normalització lingüística no pot quedar reduïda a premis literaris o accions puntuals. Ha de ser una estratègia transversal, present en el comerç, el turisme, la documentació, les publicacions i la comunicació institucional. I per a això cal dotar el gabinet de recursos, reconéixer la seua tasca i fer complir el Pla de Normalització Lingüística.
La ciutat necessita una mirada inclusiva, que reconega la diversitat i la transforme en fortalesa. Som una terra d’acollida, i la millor manera d’incloure és transmetre la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de viure. Però això només serà possible si es fa des de la coherència, des de la planificació i des del respecte a totes les persones que conformen el nostre teixit social.
Sagunt no pot ser una ciutat de dues velocitats. No pot créixer a ritme industrial mentre la ciutadania queda enrere. No pot projectar-se com a referent logístic mentre les persones majors no tenen espais dignes, mentre les famílies comparteixen vivendes impossibles, mentre l’educació pública s’afebleix i mentre la cultura valenciana es dilueix.
Cal un canvi de rumb. Cal lideratge, pancarta i front comú. Cal que l’Ajuntament deixe de ser espectador i es convertisca en motor de transformació. Cal que les forces polítiques, les entitats socials i la ciutadania treballen conjuntament per construir una ciutat justa, habitable i orgullosa de la seua identitat.
Sagunt mereix una política valenta, que planifique amb visió de futur, que actue amb responsabilitat i que escolte amb empatia. Mereix una ciutat on el desenvolupament econòmic vaja de la mà del benestar social, on la innovació no siga només tecnològica sinó també humana, on la cultura siga motor i no decorat, on la llengua siga pont i no frontera.
És hora de posar les persones al centre. És hora de construir una ciutat que no només siga gran, sinó també digna. És hora de fer de Sagunt un referent de convivència, de sostenibilitat i de justícia social. I per a això, cal que totes i tots agafem la pancarta.
