Concili ^

El Concili de Trento, celebrat entre 1545 i 1563, va ser una de les respostes més contundents que l’Església Catòlica va donar a la crisi provocada per la Reforma protestant. En un moment en què Europa vivia una fractura profunda entre confessions, el concili es va convertir en bastió doctrinal, en instrument de reforma interna i en muralla simbòlica per a defensar la identitat catòlica. Però més enllà de les definicions teològiques, Trento representa una batalla per la memòria, per la forma de viure la fe i per la construcció d’una comunitat que encara ressona en els nostres pobles.

Convocat per Pau III i continuat per Juli III i Pius IV, el concili va reunir teòlegs, bisbes i representants eclesiàstics en la ciutat de Trento, al nord d’Itàlia. L’objectiu era clar: combatre les heretgies protestants, reafirmar la doctrina catòlica i reformar la disciplina interna. Les sessions, repartides en tres etapes, van abordar qüestions com la justificació, els sagraments, la missa, la tradició, l’autoritat papal i la interpretació de les escriptures. Davant les crítiques de Martí Luter i altres reformadors, Trento va reaccionar amb fermesa, confirmant la presència real de Crist en l’eucaristia, la validesa dels set sagraments, la necessitat de la fe i les obres per a la salvació, i la supremacia del Papa com a cap visible de l’Església.

Tot i que sovint es presenta com una reforma, el Concili de Trento va ser també un blindatge. Es van prendre mesures per millorar la formació del clergat, crear seminaris, controlar abusos i reforçar la disciplina, però alhora es va tancar la porta al diàleg amb els protestants i es va consolidar una visió vertical, jeràrquica i excloent de la fe. No es tractava només de corregir errors, sinó de reafirmar una identitat enfront d’un món que canviava. Trento va ser una trinxera doctrinal que va definir el catolicisme durant quatre segles.

Les seues decisions van tindre un impacte profund en l’art, la música, la pedagogia religiosa i la vida quotidiana. Es va promoure un estil barroc, emotiu i teatral, que apel·lava als sentits i a la devoció popular. Les esglésies es van omplir de retaules, imatges, relicaris i processons. La missa es va codificar amb el Missal Romà, i la catequesi es va convertir en eina de formació i control. En terres valencianes, això es va traduir en una explosió de religiositat popular, en la consolidació de confraries, en la construcció de temples i en la transmissió d’una fe que combinava doctrina i festa. Però també va comportar una uniformització, una pèrdua de diversitat litúrgica i una subordinació a Roma que va esborrar pràctiques locals, llengües vernacles i formes alternatives de viure la espiritualitat.

En aquest escenari, la figura de Francesc Maresme, cartoixà nascut a Morvedre en el segle XV, pren una dimensió especial. Encara que anterior al Concili de Trento, Maresme va participar en el Concili de Basilea i Ferrara, on va defensar la unitat de l’Església i va rebutjar ser proclamat antipapa. La seua actitud, humil i ferma, fidel a la vocació contemplativa, contrasta amb les lluites de poder que marcarien Trento. Maresme representa una espiritualitat arrelada, discreta i universal. Un model que ens interpel·la des de la memòria local, i que pot inspirar formes de fe més humanes, més comunitàries, més obertes. En ell trobem una alternativa al dogmatisme, una resistència simbòlica que connecta Sagunt amb els grans debats de la cristiandat.

El llegat de Trento encara perdura. La litúrgia, la catequesi, la jerarquia eclesiàstica, la devoció mariana i la forma de celebrar la missa tenen arrels tridentines. Però també ens queda el repte de reinterpretar eixa herència. El Concili Vaticà II, celebrat ja en el segle XX, va obrir camins de renovació, de diàleg i de participació. Va recuperar la llengua vernacla, va promoure la col·laboració laïcal i va reconéixer la pluralitat de formes de fe. En aquest sentit, Trento no és només un fet històric, sinó una interpel·lació. Ens convida a pensar com construïm la nostra espiritualitat, com vivim la comunitat, com dialoguem amb la diferència. Ens obliga a revisar el dogma, a escoltar les veus silenciades, a obrir espais de trobada.

Des de Morvedre, des de la memòria d’un cartoixà universal com Maresme, podem recuperar el sentit profund del concili com a espai de discerniment, no com a muralla. Podem imaginar concilis locals, assemblees comunitàries, trobades intergeneracionals on la fe es visca com a camí compartit, no com a doctrina imposada. Potser ha arribat el moment de fer de Trento no un record de resistència, sinó un punt de partida per a la reconciliació, per a la pluralitat, per a la festa de la diversitat espiritual.

llegir més

massificació turística ^

La depuració de vivendes turístiques anunciada per la Generalitat Valenciana, amb l’eliminació de més de divuit mil tres-centes inscripcions i la previsió de revisar-ne catorze mil cinc-centes més, és presentada com un pas endavant en la regulació d’un sector que ha crescut de manera desmesurada en els darrers anys. Tanmateix, si analitzem amb deteniment les implicacions d’esta mesura, ens adonem que es tracta d’una acció necessària però insuficient, quasi cosmètica, davant la magnitud del problema que suposa la massificació turística per a les nostres ciutats i pobles.

Sagunt és un exemple paradigmàtic. Amb més d’un miler de vivendes turístiques registrades, la ciutat viu una transformació silenciosa però profunda: els barris històrics, les zones de platja i fins i tot els espais perifèrics es veuen colonitzats per un model d’habitatge que prioritza l’estada efímera de visitants per damunt de la vida quotidiana de la ciutadania. La conseqüència és clara: augment dels preus del lloguer, expulsió de veïnes i veïns amb menys recursos, pèrdua de comerç de proximitat i substitució de la identitat urbana per una escenografia pensada per al consum turístic.

La Generalitat ha justificat la depuració en la necessitat de complir amb la nova normativa, que exigeix dades com la referència cadastral o el NIF de la persona propietària. És evident que calia posar ordre en un registre que acumulava inscripcions incompletes o irregulars. Però la pregunta és inevitable: és suficient exigir papers i formularis per frenar la pressió turística? La resposta és negativa. El problema no és només de registre, sinó de model.

La massificació turística és un fenomen que desborda la capacitat de gestió institucional. No es tracta únicament de controlar si una vivenda té la referència cadastral correcta, sinó de decidir quantes vivendes turístiques pot assumir un municipi sense trencar l’equilibri social, cultural i ambiental. En este sentit, la revisió anunciada per la Generalitat hauria de ser molt més exhaustiva i valenta. No n’hi ha prou amb eliminar inscripcions defectuoses; cal establir límits clars, cupos municipals i criteris de sostenibilitat que posen per davant el dret a l’habitatge i la dignitat del territori.

Sagunt, amb la seua doble realitat de nucli històric i zona litoral, pateix de manera especial esta tensió. El centre històric, amb carrers estrets i patrimoni singular, corre el risc de convertir-se en un decorat per a turistes, mentre que la platja es veu sotmesa a una pressió urbanística que amenaça la convivència i la qualitat de vida. La proliferació de vivendes turístiques accentua esta dinàmica, i la depuració de la Generalitat, tot i ser un pas, no aborda el fons de la qüestió.

Cal recordar que la massificació turística no és un fenomen neutre. Té conseqüències directes en la memòria col·lectiva, en la identitat urbana i en la cohesió social. Quan un barri es transforma en un parc temàtic per a visitants, les veus locals es dilueixen, les festes populars es mercantilitzen i la vida comunitària es veu desplaçada per l’economia de lloguer ràpid. La ciutat perd la seua ànima, substituïda per una imatge prefabricada que respon a les exigències del mercat global.

La Generalitat, en este context, hauria de ser molt més ambiciosa. La depuració del registre és un primer pas, però cal una estratègia integral que combine regulació urbanística, fiscalitat justa i participació ciutadana. No es tracta només de revisar papers, sinó de decidir col·lectivament quin model de ciutat volem. Sagunt, València, Alacant o Benidorm no poden continuar creixent en vivendes turístiques sense un debat profund sobre els límits i les conseqüències.

La revisió hauria de ser exhaustiva en diversos sentits. En primer lloc, caldria establir un cens real i transparent de vivendes turístiques, amb dades públiques i accessibles que permeten a la ciutadania conéixer l’abast del fenomen. En segon lloc, caldria vincular la concessió de llicències a criteris de sostenibilitat, com ara la protecció del comerç local, la preservació del patrimoni i la garantia del dret a l’habitatge. En tercer lloc, caldria aplicar sancions efectives a les vivendes que operen sense llicència o que incompleixen la normativa, amb inspeccions reals i no només amb revisions administratives.

La massificació turística és també un problema de justícia social. Les vivendes turístiques generen beneficis per a uns pocs, sovint grans propietaris o empreses, mentre que les conseqüències negatives recauen sobre la majoria: veïnes expulsades, barris saturats, serveis públics tensionats. La Generalitat hauria de posar el focus en esta desigualtat i establir mecanismes de redistribució, com ara taxes específiques que revertisquen en la millora dels barris afectats.

Sagunt, amb més d’un miler de vivendes turístiques registrades, necessita una política clara que defense la seua identitat i la seua memòria. No podem permetre que el patrimoni històric es veja reduït a una postal per a visitants, ni que la platja es convertisca en un espai exclusiu per al turisme de temporada. La ciutat ha de ser, abans que res, un lloc per viure, per construir comunitat, per transmetre memòria i dignitat.

La depuració anunciada per la Generalitat és, en definitiva, un gest que apunta en la direcció correcta però que es queda curt. Caldria una revisió molt més profunda, capaç de posar límits reals a la massificació turística i de defensar el dret a la ciutat per a totes les persones. Només així podrem garantir que Sagunt i la resta de municipis valencians continuen sent espais vius, inclusius i dignes, i no simples escenaris per al consum global.

llegir més

La neutralitat permanent: utopia, estratègia o contradicció? ^

La idea d’un Estat permanentment neutral desperta reflexions que van més enllà de la geopolítica. En un món travessat per conflictes, aliances canviants i interessos creuats, mantindre’s al marge pot semblar una postura ètica, una estratègia de supervivència o, en alguns casos, una ficció diplomàtica.

Històricament, alguns països han reivindicat la neutralitat com a senyal de pau i independència. Suïssa és l’exemple paradigmàtic, amb una tradició de neutralitat que ha esdevingut part de la seua identitat nacional. Però fins i tot en aquest cas, la neutralitat no és absoluta: manté una capacitat militar considerable, participa en missions humanitàries i té vincles econòmics amb blocs que sí que prenen partit. La neutralitat, per tant, no implica inacció, sinó una forma particular d’actuar.

Ara bé, pot un Estat ser realment neutral de manera permanent? La resposta depén de com definim la neutralitat. Si entenem que és no participar en conflictes armats, pot ser viable en determinats contextos. Però si la definim com absència total d’influència, de posicionament ideològic o de dependència econòmica, la neutralitat esdevé una il·lusió. Cap país és una illa en el sentit absolut. Les interdependències globals, les pressions comercials, les crisis migratòries o climàtiques obliguen a posicionar-se, encara que siga des de la prudència.

A més, la neutralitat pot ser utilitzada com a coartada. Alguns Estats han apel·lat a la neutralitat per evitar condemnar violacions de drets humans, per no acollir refugiades o per no contribuir a la resolució de conflictes. En eixos casos, la neutralitat esdevé complicitat silenciosa. No posicionar-se davant la injustícia no és neutralitat, és renúncia a la responsabilitat.

També cal considerar el factor intern. Un Estat que es declara neutral ha de gestionar les tensions internes que eixa postura pot generar. Les comunitats que el conformen poden tindre vincles emocionals, culturals o històrics amb altres territoris en conflicte. La neutralitat, si no és compartida per la ciutadania, pot generar fractures, desafecció o polarització.

Per tant, la neutralitat permanent és possible en certs aspectes, però no en tots. Pot ser una eina útil per evitar la guerra, per fomentar el diàleg o per construir ponts. Però ha de ser activa, compromesa amb la pau, amb els drets humans i amb la justícia global. Una neutralitat que no es tradueix en accions solidàries, en mediació o en defensa de la dignitat humana, corre el risc de convertir-se en indiferència.

Més que preguntar-nos si un Estat pot ser neutral per sempre, caldria qüestionar quin tipus de neutralitat volem. Una que contribuïsca a la convivència o una que perpetue el silenci davant la barbàrie. La resposta no és jurídica, és ètica. I en eixe terreny, la neutralitat no pot ser sinònim de passivitat.

llegir més

L’educació pública com a columna vertebral del nostre poble ^

Hui, quan he alçat la veu en la manifestació pels carrers de la meua ciutat, no ho he fet només com a pare preocupat pel futur de les meues filles, ni tan sols com a membre del consell escolar que coneix de primera mà les mancances del sistema. Ho he fet com a persona que entén que l’educació pública és la columna vertebral del nostre poble, el fonament sobre el qual es construeix la dignitat col·lectiva i la possibilitat d’un futur compartit.  

La jornada ha estat intensa, plena de crits, pancartes i consignes que ressonaven amb una força que no es pot mesurar en decibels, sinó en convicció. El que estava en joc no era una reivindicació puntual, sinó la defensa d’un model de societat: una educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià.  

La gratuïtat és un dret, no una concessió. Quan l’educació es converteix en mercaderia, quan depén de la capacitat econòmica de les famílies, es trenca el pacte social que garanteix la igualtat d’oportunitats. La gratuïtat no és un regal de l’Estat, és un dret que hem conquerit amb dècades de lluita. I com tot dret, pot ser retallat si no el defensem. Per això, cada vegada que es planteja la privatització encoberta, cada vegada que es redueixen recursos a l’escola pública mentre es beneficien els concerts educatius, hem de recordar que l’educació no és un negoci, sinó un bé comú.  

La qualitat és un compromís. No ens conformem amb una educació gratuïta si aquesta no és de qualitat. La qualitat no es mesura només en resultats acadèmics, sinó en la capacitat de formar persones crítiques, lliures i solidàries. Una escola de qualitat és aquella que ofereix recursos suficients, professorat motivat i reconegut, espais dignes i projectes pedagògics que miren al futur. Quan el professorat reclama millores laborals, no ho fa només per elles i ells. Ho fa per garantir que poden dedicar temps, energia i creativitat a l’alumnat. Un professorat precaritzat és un professorat limitat, i això repercutix directament en la qualitat educativa. Per això, defensar els drets del professorat és defensar la qualitat de l’educació.  

Per damunt de tot, cal recordar que la dignitat dels drets laborals del professorat és inseparable de la dignitat de l’educació mateixa. Quan es menystenen les condicions de treball, quan es retallen recursos o es precaritzen les contractacions, no sols es fa mal a les persones que sostenen cada dia les aules, sinó que es debilita el conjunt del sistema educatiu. El professorat necessita estabilitat, reconeixement i temps per a preparar les classes, per a innovar i per a atendre l’alumnat amb la cura que mereix. Sense drets laborals garantits, l’escola pública es converteix en un espai fràgil, i això és una injustícia que repercutix directament en la qualitat de l’aprenentatge i en el futur de la comunitat.  

La mateixa dignitat s’ha d’estendre a totes les persones que treballen als instituts i col·legis: personal administratiu, de neteja, de menjador, de manteniment, de consergeria. Són elles i ells qui fan possible que cada jornada escolar funcione, qui asseguren que els espais estiguen en condicions, que l’alumnat estiga atés i que la vida quotidiana de l’escola siga fluida. Reconéixer els seus drets laborals és reconéixer que l’educació és una tasca col·lectiva, que no depén només de les classes impartides, sinó d’un entramat humà que sosté la comunitat educativa. La dignitat laboral d’aquestes persones és també dignitat educativa, i defensar-la és defensar el valor de l’escola pública com a espai de justícia i igualtat.  

La coeducació és horitzó. És molt més que posar xiquetes i xiquets en les mateixes aules. És un compromís amb la igualtat real, amb la superació dels estereotips de gènere, amb la construcció d’una societat on la diversitat siga reconeguda i celebrada. Encara hui, massa llibres de text perpetuen rols tradicionals, massa pràctiques educatives invisibilitzen les aportacions de les dones, massa actituds toleren el masclisme quotidià. La coeducació és la vacuna contra aquestes desigualtats, i només una escola pública forta pot garantir-la.  

La inclusió és dignitat. Una educació inclusiva és aquella que no deixa ningú enrere. Parlem d’alumnat amb necessitats educatives especials, d’alumnat migrant, d’alumnat que viu en contextos de vulnerabilitat. La inclusió no és un luxe, és una exigència moral. Però la inclusió necessita recursos: professionals de suport, adaptacions curriculars, espais accessibles, sensibilització constant. Sense inversió, la inclusió es queda en un eslògan. Per això, quan reclamem més recursos per a l’escola pública, estem reclamant dignitat per a cada alumna i alumne, siga quin siga el seu punt de partida.  

Els espais dignes són condició. No podem parlar de qualitat ni d’inclusió si les nostres escoles i instituts es troben en condicions precàries. Massa vegades hem vist aules prefabricades que es converteixen en solucions eternes, gimnasos que semblen magatzems, laboratoris obsolets, biblioteques sense llibres actualitzats. Els espais educatius són també missatges simbòlics: transmeten a l’alumnat si la societat valora o no la seua formació. Quan un institut cau a trossos, el missatge és clar: l’educació no és prioritària. Per això exigim espais dignes, perquè la dignitat no es pot ensenyar en parets que s’esfondren.  

El valencià és orgull. Defensar l’educació en valencià és defensar la nostra identitat, la nostra cultura i la nostra història. El valencià no és només una llengua, és la manera com ens reconeixem com a poble. Quan reclamem més hores en valencià, més materials didàctics, més professorat capacitat, no estem demanant privilegis, estem exigint justícia. El valencià ha estat massa temps marginat, i l’escola pública és l’espai on podem revertir aquesta situació. Parlar valencià a l’aula és parlar amb orgull, és transmetre a les nostres filles i fills que la seua llengua és digna, que no han de renunciar a ella per ser modernes o competitius. Al contrari, el plurilingüisme és una riquesa, i el valencià és part fonamental d’aquesta riquesa.  

La lluita és camí. La manifestació d’avui no és un punt final, és un punt de partida. Cada crit, cada pancarta, cada pas al carrer és part d’una lluita que continuarà demà, la setmana que ve, el mes que ve. No ens rendirem perquè sabem que l’educació és el futur del nostre poble. I un poble sense futur és un poble condemnat. La nostra responsabilitat és garantir que les nostres filles i fills tindran les eines per construir un món millor.  

La responsabilitat institucional és clau. No podem oblidar que darrere de cada reivindicació hi ha responsables polítics. Els governs, siga quin siga el seu color, tenen l’obligació de garantir l’educació pública. No valen excuses de pressupost, no valen discursos buits. La transparència i la responsabilitat institucional són imprescindibles. Volem saber en què es gasten els diners, volem participar en les decisions, volem que la comunitat educativa siga escoltada. L’educació no es pot gestionar des de despatxos llunyans, s’ha de construir des de les aules, els patis i les famílies.  

La força de la comunitat és decisiva. El que hui hem viscut a Sagunt és la prova que la comunitat té força. Pares, mares, professorat, alumnat, veïnat… totes i tots junts hem demostrat que l’educació pública no és una causa individual, sinó col·lectiva. Quan ens unim, som capaços de fer tremolar els murs de la indiferència. Quan ens unim, enviem un missatge clar: no acceptarem retallades, no acceptarem precarietat, no acceptarem invisibilització.  

L’educació és el futur del nostre poble. Aquesta frase, que hem repetit tantes vegades, no és un eslògan, és una veritat profunda. Sense educació pública, gratuïta, de qualitat, coeducativa, inclusiva, digna i en valencià, no hi ha futur possible. Per això hui hem alçat la veu, i per això la continuarem alçant. No ens rendirem, perquè rendir-se seria trair les nostres filles i fills, trair la nostra llengua, trair la nostra dignitat. La lluita continua, i cada pas que fem és un pas cap a un futur més just. Que res ni ningú ens faça callar.  

El clam que ha ressonat als carrers de la meua ciutat és el mateix que recorre tot el territori valencià: la defensa d’una escola que siga motor de cohesió social, espai de llibertat i instrument de dignificació col·lectiva. No és només una reivindicació local, és una causa compartida per milers de famílies, per centenars de centres, per tota una comunitat que sap que sense educació pública no hi ha democràcia real.  

La nostra veu és coral, i la nostra força és la unitat. Cada persona que ha eixit al carrer, cada pancarta que s’ha alçat, cada consigna que s’ha cridat, forma part d’un relat comú que diu alt i clar que l’educació no es negocia, que l’educació no es ven, que l’educació no es retalla. És patrimoni del poble, és dignitat compartida, és esperança viva.  

I així, amb orgull i amb fermesa, continuarem caminant. Perquè l’educació pública és molt més que un servei: és la llavor del futur, és la garantia de la igualtat, és la veu que ens recorda que som poble i que tenim dret a créixer amb dignitat.

llegir més

La muntanya de Romeu: la dignitat del territori davant la voracitat extractiva ^

La muntanya de Romeu no és només un espai natural. És un símbol de resistència, un bosc urbà que ens recorda que la vida digna comença per un territori respectat. Situada entre Sagunt i el Port, Romeu ha estat durant dècades un refugi verd, un escenari de memòria col·lectiva i un espai de convivència. Però també ha estat víctima d’una pressió constant per part d’interessos econòmics que han intentat convertir-la en pedrera, en ferida oberta, en negoci a costa del bé comú.

La declaració de Romeu com a Paratge Natural Municipal, aprovada pel Consell el 2019, no va ser un gest amable ni una concessió. Va ser una resposta necessària a una amenaça persistent: l’activitat extractiva de Lafarge-Holcim, una multinacional que durant anys ha explotat el Salt del Llop i que ha intentat ampliar la seua acció sobre la muntanya. Aquesta empresa, que es presenta com a compromesa amb la sostenibilitat, ha pressionat les institucions, ha judicialitzat la protecció i ha intentat desacreditar la voluntat popular que demana preservar Romeu.

Cal dir-ho clar: la protecció de Romeu no pot estar subordinada als interessos d’una empresa que viu de destruir muntanyes. No pot estar condicionada per la por a perdre llocs de treball que, en realitat, depenen d’un model caduc, insostenible i agressiu. La defensa de Romeu és la defensa d’un futur diferent, on el territori no siga moneda de canvi, on les persones no hagen de triar entre treball i natura, entre pa i dignitat.

Romeu és un bosc urbà que ens protegeix. Les seues 275 hectàrees són un pulmó verd que regula la temperatura, que absorbeix CO₂, que acull biodiversitat. És un espai de salut pública, de benestar emocional, de educació ambiental. En un context de crisi climàtica, de desertificació i de contaminació, destruir Romeu seria un acte de barbàrie. Seria condemnar Sagunt a una ciutat més calenta, més grisa, més vulnerable.

L’empresa extractiva ha intentat presentar-se com a víctima d’una decisió injusta. Ha parlat d’inseguretat jurídica, de pèrdua de competitivitat, de risc per a l’ocupació. Però cal recordar que la protecció de Romeu no va ser improvisada. Va ser fruit d’un procés llarg, participatiu, fonamentat en informes tècnics, en estudis ambientals, en la veu de la ciutadania. La declaració com a paratge natural va ser legal, legítima i necessària. I qualsevol intent de revertir-la és una agressió al territori i a la democràcia.

La muntanya de Romeu no és un recurs econòmic. És un espai de vida. És un lloc on les persones caminen, respiren, mediten, aprenen. És una aula oberta per a les escoles, un escenari per a la cultura, un refugi per a la fauna. És un espai que connecta la ciutat amb la natura, que ofereix alternatives al model de creixement descontrolat, que ens recorda que la qualitat de vida no es mesura en tones de ciment.

La protecció de Romeu ha estat una victòria de la societat civil. Col·lectius ecologistes, entitats culturals, centres educatius, veïnat compromés i representants institucionals han treballat colze a colze per defensar aquest espai. Han organitzat caminades, han presentat al·legacions, han fet pedagogia, han resistit. I han guanyat. Però la victòria no és definitiva. L’empresa continua pressionant, continua litigant, continua buscant escletxes per reprendre l’explotació.

Per això cal mantenir-se ferms. Cal entendre que la protecció de Romeu no és negociable. No és un favor, ni una excepció. És una necessitat. És una línia roja que no es pot traspassar. I cal que les institucions ho diguen amb claredat, que no cedisquen davant les pressions, que no busquen equilibris impossibles entre destrucció i conservació.

Romeu pot ser un laboratori de sostenibilitat. Pot acollir projectes de restauració ecològica, d’agricultura regenerativa, de turisme responsable. Pot ser un espai per a la innovació pedagògica, per a la creació artística, per a la convivència comunitària. Pot generar ocupació digna, vinculada al respecte pel territori, a la cura de la natura, a la promoció de valors.

Però per a això cal valentia. Cal trencar amb el discurs de la dependència industrial, amb la idea que només el ciment genera riquesa. Cal apostar per un model que pose la vida al centre, que reconega el valor dels espais naturals, que entenga que la natura no és un obstacle, sinó una aliada.

La muntanya de Romeu és un símbol. Un símbol de dignitat, de resistència, de esperança. És un espai que ens recorda que el territori té drets, que la ciutadania té veu, que la natura mereix ser protegida. I per això, cal continuar defensant-la. Amb fermesa, amb tendresa, amb intel·ligència. Cal fer de Romeu un emblema de la nova ciutat que volem: verda, justa, inclusiva, habitable.

No podem permetre que una empresa que viu de destruir muntanyes condicione el futur de Sagunt. No podem acceptar que la protecció de Romeu siga qüestionada per interessos privats. No podem oblidar que cada arbre tallat, cada roca extreta, cada senda esborrada és una pèrdua irreparable.

Romeu ens pertany a totes. És part de la nostra història, de la nostra identitat, del nostre futur. I per això, mereix ser protegida amb tota la força de la comunitat. Amb tota la dignitat del territori. Amb tota la esperança d’un poble que estima la seua muntanya.

llegir més