20.11.26

Rodalia i mobilitat: una comarca en transformació no pot continuar esperant

Sagunt i el Camp de Morvedre es preparen per a un creixement industrial, econòmic i demogràfic que transformarà profundament el territori. La implantació de PowerCo, l’expansió de Parc Sagunt I i II, el desenvolupament del port i l’arribada de noves empreses generaran milers de desplaçaments diaris. Persones treballadores, estudiants, clients, proveïdors i transportistes necessitaran moure’s entre els municipis de la comarca i connectar amb València, Castelló i altres poblacions.

Davant d’aquesta realitat, la mobilitat no pot continuar tractant-se com una qüestió secundària. No és suficient construir fàbriques, ampliar zones logístiques o planificar nous habitatges. Si les persones no poden arribar puntualment al seu lloc de treball, al centre educatiu, a l’hospital o a una gestió administrativa, el desenvolupament quedarà incomplet.

La línia de Rodalia que connecta València, Sagunt i Castelló constitueix la columna vertebral de la mobilitat ferroviària al Camp de Morvedre. Milers de persones depenen del tren per treballar, estudiar o accedir a serveis situats fora del seu municipi. Tanmateix, els retards, les cancel·lacions, la falta d’informació i la saturació d’alguns serveis han deteriorat la confiança de les persones usuàries.

Quan una treballadora no sap si arribarà puntualment o un estudiant ha d’eixir amb molta més antelació per por de perdre una classe, el transport públic deixa de ser una alternativa fiable. No podem demanar a la ciutadania que abandone el vehicle privat si el tren no ofereix regularitat, freqüència i seguretat. La puntualitat no és un luxe: és la condició bàsica perquè Rodalia complisca la seua funció social.

Per això, el primer objectiu ha de ser augmentar les freqüències i millorar la fiabilitat dels serveis entre València, Sagunt i Castelló. Durant les hores d’entrada i eixida dels centres de treball i educatius, els trens haurien de circular amb una freqüència suficient per evitar llargues esperes i aglomeracions. També cal reforçar els serveis nocturns i de cap de setmana, perquè la mobilitat no desapareix quan acaba la jornada administrativa.

Les persones que treballen per torns necessiten una atenció especial. La nova indústria funcionarà probablement durant les vint-i-quatre hores del dia, però bona part del transport públic està pensat per a horaris convencionals. Si el primer tren arriba després de l’inici del torn o l’últim servei ix abans que acabe la jornada, el vehicle privat es converteix en l’única opció possible.

La planificació dels serveis ferroviaris i dels autobusos ha de coordinar-se amb els horaris de PowerCo, Parc Sagunt, el port i els principals polígons industrials. Les empreses també han d’implicar-se en aquesta qüestió mitjançant plans de mobilitat sostenible, transport col·lectiu per a les plantilles, incentius per compartir vehicle i aparcaments segurs per a bicicletes.

L’estació de Sagunt ha d’assumir una funció central en aquest nou model. No pot ser únicament un lloc on arriben i ixen trens. Ha de convertir-se en un intercanviador que connecte Rodalia, els serveis ferroviaris de mitjana distància, els autobusos urbans i comarcals, els taxis, les bicicletes i els itineraris per als vianants. Aquesta integració permetria completar els trajectes sense haver d’utilitzar necessàriament el cotxe.

Modernitzar les estacions també significa garantir-ne l’accessibilitat. Ascensors que funcionen, andanes adequades, senyalització comprensible, informació en temps real, il·luminació, zones d’espera i recorreguts segurs són elements imprescindibles. Una estació inaccessible exclou les persones amb mobilitat reduïda, però també les persones majors, les famílies amb carros infantils i els viatgers amb equipatge.

Aquesta millora no ha de limitar-se a l’estació principal de Sagunt. Les estacions i els baixadors que donen servei al Camp de Morvedre necessiten manteniment i integració amb altres mitjans de transport. Una xarxa només és realment útil quan totes les seues peces funcionen. De poc serveix arribar ràpidament en tren si després no existeix una connexió per cobrir els últims quilòmetres.

Precisament, un dels principals problemes de la comarca és la comunicació entre Sagunt, el Port de Sagunt i els municipis del Camp de Morvedre. Les necessitats quotidianes de mobilitat no coincideixen sempre amb els límits administratius. Moltes persones viuen en un municipi, treballen en un altre, estudien a Sagunt, compren al Port o necessiten acudir a un centre sanitari situat fora de la seua localitat.

Per això, cal una vertadera xarxa comarcal d’autobusos, amb horaris coordinats, freqüències regulars i informació unificada. Els serveis no poden limitar-se a unes poques expedicions diàries que resulten insuficients per treballar o estudiar. Una persona ha de poder anar i tornar sense perdre hores esperant ni dependre d’un familiar que dispose de cotxe.

Aquesta xarxa necessita tarifes integrades. Utilitzar el tren, l’autobús interurbà i el transport urbà en un mateix trajecte no hauria d’obligar a comprar diversos bitllets ni a pagar cada transbordament per separat. Un abonament únic facilitaria els desplaçaments i faria el transport públic més competitiu davant del vehicle privat. La integració tarifària és especialment important per a la joventut, les persones majors, les famílies amb menys recursos i les persones que es desplacen diàriament.

El transport públic és també un instrument contra la desigualtat. No totes les persones tenen cotxe, permís de conduir o diners per afrontar el combustible, l’assegurança, el manteniment i l’aparcament. Quan un lloc de treball només és accessible amb vehicle privat, moltes persones queden automàticament excloses del procés de selecció. Garantir una connexió adequada amb les zones industrials significa ampliar les oportunitats laborals.

La bicicleta pot exercir igualment una funció rellevant, encara que necessita itineraris segurs i continus. No n’hi ha prou de construir trams aïllats de carril bici que acaben sobtadament o obliguen a circular per vies perilloses. Sagunt, el Port de Sagunt, les platges, les estacions i les àrees industrials haurien d’estar connectades mitjançant una xarxa coherent. També calen aparcaments protegits a les estacions, als centres educatius i als llocs de treball.

Caminar ha de recuperar protagonisme en els trajectes curts. Les voreres amples, els passos segurs, les zones d’ombra, l’arbratge i una il·luminació adequada milloren els desplaçaments i la qualitat de l’espai públic. Una ciutat pensada per caminar és més saludable, accessible i habitable. La mobilitat sostenible no depén només de grans infraestructures, sinó també de cuidar les condicions quotidianes dels carrers.

Al mateix temps, és necessari ordenar la circulació de mercaderies. El creixement del port i de Parc Sagunt pot incrementar considerablement el trànsit de camions. Sense accessos específics i una aposta decidida pel ferrocarril, aquest augment afectarà les carreteres, els nuclis urbans i la seguretat viària. La mobilitat de les persones i la logística industrial han de planificar-se conjuntament per evitar conflictes i colls d’ampolla.

Una política de mobilitat seriosa també necessita informació pública. Les administracions haurien d’oferir dades sobre puntualitat, cancel·lacions, nombre de persones usuàries, freqüències i incidències. Mesurar els resultats permet identificar problemes i exigir responsabilitats. Els anuncis i les inversions només tenen valor quan es tradueixen en un servei millor.

La coordinació institucional serà imprescindible. El Govern d’Espanya, la Generalitat, els ajuntaments, les empreses ferroviàries, les autoritats de transport i el sector industrial han d’actuar sota una estratègia compartida. La ciutadania no hauria de patir les conseqüències de les discussions sobre quina administració té cada competència. Els problemes de mobilitat no entenen de fronteres burocràtiques.

Sagunt i el Camp de Morvedre no poden construir el futur sobre la dependència absoluta del cotxe. Ampliar indefinidament carreteres i aparcaments no resoldrà el problema perquè cada nova infraestructura viària acabarà atraient més trànsit. L’alternativa passa per oferir un sistema públic fiable, accessible, integrat i adaptat als horaris reals de la població.

El progrés no consisteix únicament a arribar més ràpidament. Consisteix a poder desplaçar-se amb seguretat, a un preu assumible i sense perjudicar el medi ambient. Una comarca industrial necessita trens puntuals, autobusos útils, estacions accessibles i connexions eficients entre els municipis. Sense aquesta xarxa, el creixement generarà congestió i desigualtat. Amb ella, la mobilitat es convertirà en una garantia de cohesió territorial, oportunitats laborals i qualitat de vida.

La llum blava del menjador

Mireia, Aitana, hi ha objectes que semblen tan normals que acabem pensant que sempre han existit. La televisió és un d’ells. Està allí, al menjador, ocupant un espai físic i també un espai dins de les nostres vides. Quan era menut, la televisió era una finestra. Una de les poques finestres que connectaven la casa amb un món immens que quedava lluny. Hui competix amb els telèfons, les tauletes i les plataformes digitals, però continua tenint una presència especial. Potser perquè no és només una pantalla. És un lloc on moltes famílies han compartit silencis, rialles, emocions i hores que després es convertixen en records.

Vosaltres heu crescut en una època en què les imatges apareixen a cada instant. La televisió ja no és l’única narradora de la realitat. Ara conviu amb milers de pantalles que expliquen històries, oferixen opinions i reclamen atenció. Però precisament per això m’interessa parlar-vos de la televisió. Perquè representa una pregunta més gran. Qui ens conta el món? Qui decidix què és important, què mereix ser vist i què queda ocult? Cada vegada que ens asseiem davant d’una pantalla, no només consumim imatges. També acceptem una determinada mirada sobre la realitat. I tota mirada, fins i tot la més aparentment innocent, selecciona unes coses i en deixa fora unes altres.

Mireia, tu encara ets capaç de mirar alguns programes amb una confiança que em commou. Entres en les històries com qui entra en un joc. Aitana, tu ja comences a percebre les intencions que hi ha darrere de moltes narracions. Detectes exageracions, contradiccions i interessos. Les dos actituds són necessàries. La capacitat de meravellar-se i la capacitat de qüestionar. El problema apareix quan perdem una de les dos. Hi ha persones que s’ho creuen tot. Hi ha persones que ja no creuen en res. Però entendre el món demana una cosa més difícil. Demana mantindre oberts alhora els ulls de la confiança i els de l’esperit crític.

Durant molts anys la televisió va ser una espècie de foguera moderna. Les famílies es reunien al seu voltant com abans es reunien al voltant del foc. Compartien històries, converses i referències comunes. Una part de la vida col·lectiva es construïa allí. Hui això passa menys. Cada persona pot mirar continguts diferents a qualsevol hora. Hem guanyat llibertat d’elecció, però també hem perdut una part de l’experiència compartida. No estic segur que siga millor ni pitjor. Simplement és diferent. Cada temps té els seus guanys i les seues pèrdues. El que importa és adonar-se que les tecnologies no només canvien els aparells. També transformen la manera com convivim.

Hi ha una altra qüestió que em preocupa. La televisió, com moltes altres formes de comunicació, viu sovint de captar la nostra atenció. I la por, l’escàndol i el conflicte atrauen més mirades que la tranquil·litat. Per això, de vegades, sembla que el món siga molt més hostil del que realment és. Les males notícies tenen més espai que els gestos quotidians de bondat. Els crits ocupen més temps que els arguments. Les simplificacions viatgen més ràpid que els matisos. Açò no significa que els problemes no existisquen. Significa que hem d’aprendre a distingir entre la realitat i la representació de la realitat. No són exactament la mateixa cosa.

Com a valencianes, també vos convé pensar què significa veure’s reflectides en una pantalla. Les llengües, les cultures i els territoris necessiten espais on contar-se a si mateixos. Quan una comunitat només és explicada per altres, acaba corrent el risc de convertir-se en una caricatura. Per això és important que existisquen veus diverses, mirades pròximes i relats que naixen de la mateixa terra que habitem. No per tancar-nos en nosaltres mateixos, sinó per participar en la conversa global sense desaparèixer dins d’ella. La identitat no creix en el silenci. Necessita paraules, imatges i històries que la mantinguen viva.

A casa hem compartit moltes hores davant de la televisió. Algunes han sigut extraordinàries. Altres completament insignificants. Però també formen part de la vida. Recorde dibuixos animats, pel·lícules de diumenge, retransmissions esportives i documentals que despertaven preguntes inesperades. El més valuós no era sempre allò que apareixia a la pantalla. Moltes vegades era el que passava al seu voltant. Els comentaris improvisats, les preguntes que interrompien la narració, les converses que començaven després. La televisió podia ser una finestra, però la família era el lloc des d’on miràvem per ella.

El risc apareix quan les pantalles deixen de ser finestres i es convertixen en murs. Quan deixem d’observar el món per dedicar-nos únicament a observar representacions del món. Hi ha una diferència important entre veure una muntanya i veure-la en alta definició. Entre escoltar una història explicada per un veí i escoltar-la contada per un programa de televisió. Les imatges ens apropen moltes realitats, però no poden substituir completament l’experiència. La vida necessita carrer, aire, converses, silencis i contacte amb allò que no està editat ni seleccionat per cap guionista.

Mireia, algun dia descobriràs que no totes les històries tenen un final clar. Aitana, tu ja sospites que moltes narratives simplifiquen la complexitat humana perquè resulta més còmode. La vida real no funciona així. Les persones canvien. Els conflictes tenen més d’una versió. Els problemes importants rarament es resolen en mitja hora. Per això convé acostumar-se a mirar qualsevol pantalla amb una certa distància afectuosa. Disfrutar-la, aprendre d’ella, emocionar-se si cal, però sense entregar-li completament el criteri propi. Pensar continua sent una responsabilitat que no podem delegar.

Al final, filles meues, la televisió és només una excusa per parlar d’una qüestió més profunda. La manera com mirem. Cada dia el món ens oferix relats preparats, interpretacions ràpides i opinions empaquetades. Però viure consisteix també a construir una mirada pròpia. No una mirada perfecta ni definitiva, sinó una mirada honesta, capaç d’escoltar, dubtar i comprendre. La vida és una successió d’imatges, sí, però sobretot és una successió de decisions sobre què fem amb elles. I potser la llibertat comença exactament ací: en la capacitat de no limitar-nos a mirar una pantalla, sinó d’aprendre a mirar el món que continua existint quan la pantalla s’apaga.

19.11.26

Habitatge digne per a una comarca que creix

Sagunt i el Camp de Morvedre es troben davant d’una transformació econòmica i demogràfica de gran magnitud. La implantació de PowerCo, el desenvolupament de Parc Sagunt I i II i l’expansió de les activitats portuàries i logístiques poden atraure milers de persones treballadores i les seues famílies. Aquest creixement representa una oportunitat, però també planteja una pregunta urgent: on viuran totes aquestes persones?

Durant massa temps, la política d’habitatge s’ha limitat a reaccionar quan els problemes ja eren evidents. Primer augmenten els preus, després desapareix l’oferta assequible i, finalment, les administracions intenten aplicar mesures d’emergència. Sagunt no pot repetir aquest esquema. Si sabem que la industrialització incrementarà la demanda residencial, tenim l’obligació d’anticipar-nos i planificar ara l’habitatge que necessitarem durant els pròxims anys.

La primera conseqüència del creixement industrial pot ser un increment considerable dels preus del lloguer. Quan moltes persones busquen casa al mateix temps i l’oferta és insuficient, els preus pugen. Aquesta situació beneficia determinats propietaris i inversors, però perjudica especialment la joventut, les famílies amb rendes mitjanes o baixes i les persones que ja viuen al municipi. Els nous salaris industrials poden acabar alimentant una inflació immobiliària que faça encara més difícil l’accés a l’habitatge.

Aquest risc obliga a abandonar la idea que el mercat resoldrà per si mateix totes les necessitats residencials. La construcció privada pot contribuir a ampliar l’oferta, però no garanteix que els nous habitatges tinguen preus accessibles. Si les promocions es dirigeixen principalment a rendes elevades o a la inversió especulativa, podrem tindre més edificis sense solucionar el problema de les persones que necessiten una llar.

Per això, la creació d’un parc públic d’habitatge ha de convertir-se en una prioritat. L’Ajuntament de Sagunt i la Generalitat han d’identificar sòl públic, estudiar les parcel·les disponibles i impulsar promocions destinades al lloguer assequible. Aquest patrimoni residencial ha de mantindre sempre la titularitat pública. Vendre habitatges protegits pot proporcionar ingressos immediats, però redueix la capacitat de resposta de les administracions davant de futures crisis.

El lloguer públic permetria donar estabilitat a joves, famílies, persones majors i treballadors que arriben a la comarca. Les rendes haurien d’adaptar-se als ingressos de cada unitat familiar, evitant que el pagament de l’habitatge absorbisca una part desproporcionada del salari. No té sentit crear nous llocs de treball si una persona ha de destinar la meitat de la nòmina a pagar una habitació o un pis allunyat del seu centre laboral.

La joventut ha de ser un dels col·lectius prioritaris. Moltes persones joves del Camp de Morvedre estudien, treballen o encadenen ocupacions temporals, però no poden emancipar-se. La nova indústria pot oferir-los estabilitat laboral, però aquesta oportunitat quedarà incompleta si no troben habitatges amb preus raonables. Emancipar-se no hauria de ser un luxe ni una decisió que s’haja d’ajornar indefinidament.

També cal mobilitzar els habitatges buits. Abans d’ampliar de manera indiscriminada el sòl urbanitzable, convé saber quants pisos estan desocupats, quin estat tenen i quines mesures podrien facilitar la seua incorporació al mercat. Els programes públics de mediació poden oferir garanties als propietaris a canvi de lloguers limitats. Les ajudes a la rehabilitació també poden condicionar-se al fet que l’immoble es destine durant un període determinat a residència habitual i a un preu assequible.

La rehabilitació representa, a més, una oportunitat per millorar els barris existents. Molts edificis necessiten ascensors, renovació de façanes, millores d’accessibilitat, aïllament tèrmic o instal·lacions energètiques més eficients. Invertir en aquestes actuacions redueix el consum, millora el confort i permet que les persones majors continuen vivint a casa seua. La política d’habitatge també és política social, energètica i climàtica.

Això no significa que Sagunt haja de renunciar a construir. El creixement demogràfic probablement requerirà noves promocions, però aquestes han de respondre a una planificació equilibrada. No podem crear urbanitzacions aïllades, dependents del cotxe i allunyades dels serveis. Cada nou sector residencial ha de comptar amb transport públic, centres educatius, assistència sanitària, comerç de proximitat, zones verdes, instal·lacions esportives i espais de convivència.

Planificar habitatges sense planificar serveis és traslladar el problema al futur. Una nova promoció pot estar acabada en pocs anys, però una escola, un centre de salut o una línia d’autobús poden tardar molt més si no s’han previst. La ciutat no és una simple acumulació d’edificis. És una xarxa de relacions, equipaments, carrers i espais públics que ha de facilitar una vida digna.

La mobilitat serà igualment determinant. Els habitatges han d’estar ben connectats amb Parc Sagunt, PowerCo, el port i les principals zones d’activitat. Si cada persona treballadora necessita utilitzar el vehicle privat, el creixement provocarà més trànsit, contaminació i congestió. Cal coordinar el desenvolupament residencial amb la xarxa d’autobusos, les estacions de Rodalia, els itineraris ciclistes i els desplaçaments per als vianants.

Aquesta transformació no afecta només Sagunt. Altres municipis del Camp de Morvedre poden acollir una part del creixement residencial, però no haurien de convertir-se en simples ciutats dormitori. La resposta ha de ser comarcal i respectar les característiques de cada població. Els municipis necessiten recursos, serveis públics i bones connexions, perquè rebre nous habitants implica també ampliar escoles, reforçar l’assistència sanitària, millorar la recollida de residus i adaptar les infraestructures.

També hem d’evitar que la pressió immobiliària expulse la població actual. Les persones majors que viuen de lloguer, les famílies vulnerables i els qui tenen ingressos irregulars poden quedar atrapats en una pujada de preus que no poden assumir. Les oficines municipals d’habitatge han de reforçar la mediació, l’assessorament jurídic i la prevenció dels desnonaments. Actuar abans de perdre l’habitatge és més humà i menys costós que buscar una solució d’emergència quan la família ja es troba al carrer.

La regulació dels allotjaments turístics també ha de formar part del debat. El turisme és una activitat positiva quan conviu amb la ciutat, però pot reduir l’oferta residencial si nombrosos habitatges es retiren del lloguer habitual per destinar-los a estades curtes. Sagunt ha de trobar un equilibri que permeta l’activitat turística sense perjudicar els barris ni dificultar encara més l’accés a una residència estable.

Un altre perill és l’especulació sobre el sòl. L’anunci de grans inversions pot provocar moviments immobiliaris abans que arriben els llocs de treball. Comprar terrenys o habitatges amb l’únic objectiu de revendre’ls més cars no crea ciutat ni resol cap necessitat social. Les administracions han d’utilitzar les seues competències urbanístiques per garantir reserves d’habitatge protegit i evitar que les plusvàlues generades per decisions públiques queden exclusivament en mans privades.

Tot això exigeix transparència i participació. La ciutadania ha de conéixer les previsions de creixement, el sòl disponible, les promocions anunciades i els terminis dels equipaments. Les associacions veïnals, els agents socials, els professionals i els municipis de la comarca han de participar en la definició del model residencial. L’habitatge no és una qüestió tècnica reservada als despatxos, sinó una decisió col·lectiva sobre la comarca que volem construir.

El Camp de Morvedre necessita créixer, però no de qualsevol manera. Necessita habitatges assequibles, barris complets, rehabilitació urbana i serveis dimensionats per a la nova població. Ha d’acollir les persones que arriben sense expulsar les que ja hi viuen, protegint el territori i evitant una expansió urbana desordenada.

L’èxit de la industrialització no es mesurarà només pel nombre de fàbriques inaugurades o de contractes signats. També es mesurarà per la possibilitat que una persona jove puga emancipar-se, que una família trobe un lloguer assumible i que una treballadora puga viure prop del seu lloc de treball. Si l’ocupació creix però l’habitatge es converteix en un privilegi, haurem fracassat. Sagunt ha d’anticipar-se, perquè garantir una casa digna és una condició indispensable per transformar el creixement econòmic en benestar col·lectiu.

250 arbres per a 73.000 habitants: Sagunt necessita més ombra i menys propaganda verda

Plantar arbres sempre és una bona notícia. Però quan una ciutat de més de 73.000 habitants, amb un terme municipal de 132,36 quilòmetres quadrats, anuncia la plantació de 250 arbres, convé posar les xifres en context. Parlem d'un arbre per cada 292 habitants. Una actuació positiva, sens dubte, però insuficient per a considerar-la, per si mateixa, una transformació ambiental significativa.

Sagunt necessita molt més que plantacions puntuals. Necessita una política verda ambiciosa, planificada i sostinguda en el temps. Perquè el canvi climàtic no espera fotografies institucionals ni entén de titulars triomfalistes. Les temperatures augmenten, els estius es fan més difícils i molts carrers continuen sense l'ombra necessària per a caminar amb comoditat.

Només cal passejar pel Port de Sagunt, Baladre, la Vila o qualsevol barri durant els mesos de calor per a comprendre que l'arbratge urbà no és un luxe ornamental. És una necessitat de salut pública, una ferramenta contra les desigualtats i un element imprescindible per a millorar la qualitat de vida.

L'ombra no hauria de ser un privilegi reservat a determinats carrers. Hauria de ser un dret de tota la ciutadania.

Per això, la pregunta no és únicament quants arbres es planten, sinó on es planten, quants sobreviuen i quina superfície d'ombra generaran. També hauríem de saber quants arbres han desaparegut, quants s'han reposat i quin és el balanç real de l'arbratge municipal.

Sense aquestes dades, qualsevol anunci corre el risc de convertir-se en propaganda verda.

Sagunt necessita un pla integral de renaturalització urbana, amb un inventari públic de l'arbratge, un mapa de zones sense ombra, objectius anuals verificables i pressupostos suficients per al manteniment. Cal prioritzar els entorns escolars, les places, els itineraris de vianants i els barris amb menys vegetació.

No es tracta simplement de plantar més arbres, sinó de transformar el model de ciutat. Menys ciment, més sòl permeable, més refugis climàtics i més espais públics pensats per a les persones.

I això exigeix voluntat política, inversió i transparència. No podem proclamar compromisos climàtics ambiciosos mentre acceptem actuacions que, aïlladament, tenen un abast limitat.

Plantar 250 arbres està bé. Però no podem conformar-nos amb això. Si formen part d'un projecte més ampli, cal explicar-ne els objectius, els terminis i els recursos. Si són una actuació puntual, cal reconéixer-ne honestament les limitacions.

La política ambiental no hauria de mesurar-se pel nombre de fotografies publicades, sinó pels resultats aconseguits.

Volem una ciutat on les persones majors puguen passejar a l'estiu, on la infància jugue protegida del sol i on els barris disposen d'espais verds dignes.

Sagunt no necessita arbres per a decorar discursos. Necessita arbres per a construir futur.

Perquè 250 arbres poden ser un començament, però mai haurien de representar el sostre de la nostra ambició.

Menys autocomplaença institucional. Més ombra, més verd i més justícia climàtica.

18.11.26

El port de Sagunt i la logística: connectar el territori per construir el futur

El port de Sagunt ha sigut un element fonamental en el desenvolupament econòmic i social de la ciutat. La seua història està estretament relacionada amb la siderúrgia, el transport de mercaderies i la construcció del nucli urbà del Port de Sagunt. Hui, en un context marcat per la implantació de PowerCo, l’expansió de Parc Sagunt i la transformació dels sistemes productius, el recinte portuari torna a ocupar una posició decisiva.

Sagunt disposa d’una situació geogràfica privilegiada. Es troba al costat d’un dels principals eixos de comunicació del Mediterrani, pròxim a València i connectat amb una extensa àrea industrial. A més, el seu port compta amb espai i capacitat per créixer. Aquestes condicions poden convertir el municipi en una plataforma logística de primer ordre, però la geografia per si sola no garanteix l’èxit.

La competitivitat d’un port no depén únicament de la superfície disponible, del nombre de molls o de la capacitat per acollir vaixells. També està determinada per la rapidesa amb què les mercaderies poden entrar i eixir del recinte, per la qualitat dels accessos terrestres i per la connexió amb els principals corredors econòmics. Per això, el futur del port de Sagunt està directament vinculat al desenvolupament dels seus accessos ferroviaris.

Durant massa temps, el ferrocarril de mercaderies no ha rebut l’atenció que mereixia. La major part del transport terrestre continua depenent de la carretera, amb les conseqüències que això provoca: més trànsit pesant, més emissions contaminants, major deteriorament de les infraestructures i més risc d’accidents. Un port modern no pot basar la seua activitat quasi exclusivament en milers de camions circulant diàriament pels mateixos accessos.

El nou impuls industrial augmentarà considerablement les necessitats logístiques. PowerCo, les empreses auxiliars i les companyies que s’instal·len a Parc Sagunt I i II necessitaran rebre matèries primeres, components i maquinària, així com distribuir els seus productes. Si aquest creixement no va acompanyat d’una xarxa ferroviària adequada, les carreteres de la comarca podrien arribar a una situació de saturació.

Per tant, els accessos ferroviaris al port no són una infraestructura complementària ni una millora que puga ajornar-se indefinidament. Són una condició imprescindible per a la viabilitat del nou model industrial. Les inversions al port, a Parc Sagunt i al ferrocarril han de planificar-se de manera coordinada. No tindria sentit construir grans zones empresarials sense garantir prèviament com es mouran les mercaderies que generaran.

Aquesta planificació ha d’incloure una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. Aquest eix ferroviari és essencial per integrar el País Valencià en les xarxes europees de transport. Sagunt no pot limitar-se a contemplar el pas del corredor pel seu territori. Ha de convertir-se en un dels seus punts logístics principals, facilitant que les empreses puguen enviar i rebre mercaderies per ferrocarril de manera competitiva.

La connexió amb l’ample ferroviari internacional permetria millorar l’accés als mercats europeus, reduir temps i costos i augmentar l’atractiu de Sagunt per a noves inversions. També afavoriria una logística més sostenible, especialment per a les mercaderies pesants o per als trajectes de llarga distància. Un tren pot transportar la càrrega de desenes de camions, amb un consum energètic i unes emissions proporcionalment menors.

Tanmateix, el desenvolupament logístic no pot consistir únicament a moure més contenidors. Sagunt ha d’aspirar a retenir una part major del valor generat. Si les mercaderies només travessen el territori, els beneficis locals seran limitats. En canvi, si al voltant del port es desenvolupen activitats de transformació, emmagatzematge especialitzat, distribució, reparació, manteniment, digitalització i serveis avançats, es crearà una ocupació més diversa i qualificada.

Per aconseguir-ho, és necessari fomentar la formació professional en logística, transport, comerç internacional, gestió portuària, manteniment ferroviari i tecnologies digitals. La logística actual ja no consisteix simplement a carregar, descarregar i emmagatzemar productes. Les cadenes de subministrament utilitzen sistemes automatitzats, dades en temps real, intel·ligència artificial, traçabilitat digital i plataformes capaces de coordinar empreses situades en diferents països.

Els centres educatius del Camp de Morvedre haurien de participar activament en aquesta transformació. Cal impulsar titulacions, certificats professionals i programes de Formació Professional Dual relacionats amb les necessitats reals del port i de Parc Sagunt. Les empreses, al mateix temps, han d’assumir un compromís amb la formació i la contractació digna, evitant que el creixement logístic es traduïsca exclusivament en ocupacions precàries, jornades imprevisibles o subcontractacions permanents.

La qualitat de l’ocupació és una qüestió central. El sector logístic pot generar molts llocs de treball, però també presenta riscos relacionats amb la temporalitat, la pressió productiva, els horaris i la seguretat laboral. L’expansió del port ha d’anar acompanyada del respecte als convenis col·lectius, la prevenció de riscos, la negociació amb els representants sindicals i l’estabilitat de les plantilles.

També és necessari garantir la convivència entre l’activitat portuària i la ciutat. El port forma part de Sagunt, però es troba al costat d’espais residencials, platges i entorns naturals especialment valuosos. El creixement de l’activitat no pot produir-se d’esquena a les persones que viuen al Port de Sagunt ni a la resta de la comarca.

Això implica controlar les emissions, el soroll, la pols i el trànsit de vehicles pesants. També exigeix establir itineraris adequats perquè els camions no travessen zones residencials i desenvolupar mesures de protecció sobre el litoral i els espais naturals pròxims, especialment la Marjal dels Moros. La competitivitat no pot utilitzar-se com a excusa per rebaixar els controls ambientals.

La transició energètica representa una altra oportunitat. El port de Sagunt podria avançar en l’electrificació dels molls, l’eficiència energètica dels edificis, la utilització d’energies renovables i la reducció de les emissions dels vehicles i de la maquinària portuària. El desenvolupament de combustibles més nets i de sistemes de transport descarbonitzats pot convertir el recinte en un referent de logística sostenible.

No obstant això, aquestes transformacions han de respondre a una estratègia pública i transparent. Les administracions, l’autoritat portuària, les empreses, els sindicats i les entitats socials han de compartir informació i coordinar les seues decisions. Sagunt necessita conéixer les inversions previstes, els terminis dels accessos ferroviaris, l’impacte estimat sobre el trànsit i les mesures ambientals que s’aplicaran.

També cal una visió comarcal. El desenvolupament logístic afectarà tot el Camp de Morvedre. Els municipis de la comarca poden aportar empreses auxiliars, professionals, espais formatius i serveis, però també poden patir un increment del trànsit i de la pressió territorial. La cooperació entre ajuntaments és imprescindible per repartir oportunitats, anticipar problemes i evitar que cada municipi tracte de resoldre pel seu compte una transformació que supera els límits administratius.

El port de Sagunt té capacitat per convertir-se en una gran porta industrial i logística del Mediterrani. Aquesta aspiració, però, no es complirà simplement ampliant instal·lacions o celebrant l’augment del trànsit de mercaderies. Cal connectar el port amb Parc Sagunt, el Corredor Mediterrani i les xarxes europees, al mateix temps que es protegeix el territori i es genera ocupació de qualitat.

El verdader èxit consistirà a transformar l’avantatge geogràfic de Sagunt en benestar col·lectiu. El port ha de ser més competitiu, però també més ferroviari, sostenible, innovador i integrat en la comarca. No volem ser només un lloc de pas per a les mercaderies. Volem que la logística cree coneixement, activitat empresarial i treball digne. Connectar el port significa, en definitiva, connectar Sagunt amb el seu futur.