Reflexió sobre l’Agenda 2030 i l’esport: una oportunitat que encara estem aprenent a llegir ^

Quan parlem de l’Agenda 2030, solem imaginar grans cimeres internacionals, informes interminables i paraules solemnes que, massa sovint, semblen quedar lluny de la vida quotidiana. Però l’Agenda 2030 no és només un pacte global; és una invitació a repensar com vivim, com ens relacionem i com construïm comunitats més justes, saludables i sostenibles. I en aquest repte, l’esport ocupa un lloc central que encara no hem sabut aprofitar del tot.

L’esport és un llenguatge universal. Travessa fronteres, edats, identitats i condicions socials. És un espai on les persones es troben, s’escolten, cooperen i competeixen, però també un espai on es poden reproduir desigualtats, discriminacions i dinàmiques poc saludables. Per això, quan l’Agenda 2030 parla de salut, igualtat, educació, sostenibilitat, pau o comunitat, està parlant també d’esport, encara que no sempre ho diguem explícitament.

La qüestió és: estem preparades i preparats per llegir l’esport com una eina de transformació social? O continuem veient-lo només com una activitat física, un entreteniment o un espectacle? Aquesta reflexió és necessària, sobretot en territoris com el nostre, on l’esport forma part de la identitat col·lectiva, de les festes, de les tradicions i de la vida associativa.

L’Agenda 2030 ens ofereix un marc per entendre l’esport com un motor de canvi. Però perquè això siga real, cal una mirada crítica, valenta i compromesa.

Comencem per la salut i el benestar. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 3 parla de garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones. L’esport és, evidentment, una de les eines més potents per aconseguir-ho. Però no n’hi ha prou amb dir-ho. Cal preguntar-se qui té accés real a la pràctica esportiva, en quines condicions, amb quins recursos i amb quines barreres.

En molts municipis, l’esport continua sent un privilegi. Instal·lacions insuficients, quotes que no totes les famílies poden assumir, horaris incompatibles amb la vida laboral, manca de transport públic, desigualtats de gènere que persisteixen, discriminacions cap a persones LGTBIQ+, persones migrants o persones amb diversitat funcional. Si l’esport ha de ser una eina de salut i benestar, cal garantir que siga accessible, segur i inclusiu. I això implica polítiques públiques valentes, però també una transformació cultural dins dels clubs, les federacions i les entitats.

L’esport pot ser un espai de llibertat o un espai de pressió. Pot ser un lloc on una xiqueta descobreix la seua força o un lloc on se li diu que no és prou bona. Pot ser un refugi per a una persona jove LGTBIQ+ o un espai on se sent jutjada. Pot ser una oportunitat per a una persona migrant o un espai on se li recorda constantment que és diferent. L’Agenda 2030 ens recorda que la salut no és només absència de malaltia, sinó benestar físic, emocional i social. I això exigeix un esport que cuide, que escolte i que no excloga.

L’Objectiu 4, dedicat a l’educació de qualitat, també té molt a veure amb l’esport. L’esport educa, i ho fa d’una manera que cap aula pot replicar exactament. Educa en la cooperació, en la gestió de la frustració, en la disciplina, en el respecte, en la convivència. Però també pot educar en la violència, en la desigualtat, en la humiliació o en la competitivitat mal entesa. Depén de com el gestionem.

Els clubs esportius són, en molts casos, escoles de vida. Però no sempre tenen els recursos, la formació o el suport institucional per assumir aquest paper. L’Agenda 2030 ens convida a entendre l’esport com un espai educatiu integral, on la persona és més important que el resultat. On l’objectiu no és només guanyar, sinó créixer. On la victòria no és només un marcador, sinó una experiència compartida.

Això implica formació per al personal tècnic, protocols de prevenció d’abusos, espais de participació per a les famílies, programes de coeducació i una mirada que valore la diversitat com una riquesa. L’esport pot ser una escola d’igualtat, però només si ho decidim col·lectivament.

L’Objectiu 5, dedicat a la igualtat de gènere, és un dels més evidents en relació amb l’esport. Les desigualtats són encara profundes: menys recursos, menys visibilitat, menys oportunitats, més estereotips. Les dones i les persones no binàries continuen trobant-se amb barreres que no tenen res a veure amb la seua capacitat esportiva, sinó amb una cultura que encara associa l’esport a la masculinitat tradicional.

L’Agenda 2030 ens recorda que la igualtat no és només una qüestió de justícia, sinó de qualitat democràtica. Un esport que exclou o discrimina és un esport pobre, limitat i injust. Per això cal impulsar polítiques d’igualtat reals: instal·lacions adaptades, visibilitat mediàtica, suport econòmic, formació en perspectiva de gènere, protocols contra la violència masclista i espais de decisió on les dones i les persones LGTBIQ+ tinguen veu i vot.

L’esport pot ser un espai d’empoderament, però només si trenquem els sostres de vidre i els murs invisibles que encara condicionen qui pot participar i com.

L’Objectiu 10, sobre la reducció de les desigualtats, ens porta a una reflexió encara més profunda. L’esport pot ser una eina d’inclusió social extraordinària, però també pot reproduir desigualtats estructurals. Quan un club no pot assumir quotes reduïdes, quan una persona migrant no troba un espai segur, quan una persona amb diversitat funcional no té accés a instal·lacions adaptades, quan una família no pot pagar el material esportiu, l’esport deixa de ser un dret i es converteix en un luxe.

L’Agenda 2030 ens convida a garantir que ningú quede arrere. I això implica entendre l’esport com un servei públic essencial, no com un producte de consum. Implica invertir en barris vulnerables, crear programes d’inclusió, garantir beques, adaptar espais i escoltar les persones que, massa sovint, no tenen veu en els espais de decisió.

L’Objectiu 11, dedicat a les ciutats i comunitats sostenibles, ens recorda que l’esport també és urbanisme, espai públic i qualitat de vida. Una ciutat que aposta per l’esport és una ciutat que aposta per la salut, per la convivència i per la sostenibilitat. Però això no significa només construir grans instal·lacions; significa repensar els carrers, els parcs, les rutes segures, els espais per a caminar, córrer o pedalejar.

L’esport no ha de quedar tancat en pavellons o camps; ha de formar part de la vida quotidiana. Una ciutat que convida a moure’s és una ciutat més humana, més saludable i més cohesionada. L’Agenda 2030 ens recorda que la sostenibilitat no és només mediambiental, sinó també social i comunitària. I l’esport pot ser un pont entre totes aquestes dimensions.

L’Objectiu 13, sobre l’acció climàtica, ens obliga a mirar l’esport amb una mirada crítica. Les grans competicions generen emissions, residus i impactes ambientals importants. Les instal·lacions esportives consumeixen energia i recursos. El material esportiu, sovint de plàstic o de producció intensiva, té una petjada ecològica considerable. L’Agenda 2030 ens convida a repensar-ho tot: des de la gestió energètica dels pavellons fins a la compra de material sostenible, passant per la mobilitat dels equips i les aficions.

L’esport pot ser un exemple de sostenibilitat o un problema ambiental. Depén de les decisions que prenguem. I ací, de nou, cal valentia política, però també consciència col·lectiva.

L’Objectiu 16, dedicat a la pau, la justícia i les institucions sòlides, ens recorda que l’esport pot ser una eina de convivència i de resolució de conflictes. Pot unir persones que, fora del camp, difícilment es trobarien. Pot generar espais de diàleg, de respecte i de reconeixement mutu. Però també pot ser un espai de violència, d’odi i de confrontació si no es gestiona adequadament.

L’Agenda 2030 ens convida a construir institucions esportives transparents, democràtiques i participatives. Clubs que escolten, que rendeixen comptes, que actuen amb ètica i que posen les persones al centre. L’esport pot ser un laboratori de democràcia, però només si el fem així.

Finalment, l’Objectiu 17, dedicat a les aliances, és probablement el més important per entendre el paper de l’esport en l’Agenda 2030. Cap entitat pot fer-ho sola. Ni els clubs, ni les escoles, ni les administracions, ni les famílies. Cal treballar conjuntament, compartir recursos, generar xarxes i construir projectes col·lectius.

L’esport és un espai privilegiat per crear aliances. Uneix persones, territoris i institucions. Pot ser un motor de transformació si aconseguim que totes les peces treballen en la mateixa direcció.

L’Agenda 2030 no és un document llunyà; és una brúixola. I l’esport pot ser un dels camins més potents per avançar cap a un futur més just, més saludable i més sostenible. Però això exigeix una mirada crítica, una voluntat real de canvi i un compromís col·lectiu.

No n’hi ha prou amb posar el logotip dels ODS en un cartell o en una samarreta. Cal transformar les estructures, les pràctiques i les mentalitats. Cal entendre que l’esport no és només activitat física, sinó cultura, educació, salut, comunitat i identitat. Cal assumir que l’esport pot ser una eina de transformació social, però només si el fem inclusiu, sostenible i democràtic.

L’Agenda 2030 ens ofereix un repte i una oportunitat. L’esport ens ofereix una força i una passió que cap altra eina social pot igualar. Quan unim totes dues coses, el resultat pot ser extraordinari.

La pregunta és si estem disposades i disposats a fer-ho. I aquesta resposta no depén d’un govern internacional, sinó de cada club, cada entrenadora, cada família, cada persona que entén l’esport com una manera de viure i de construir comunitat.

L’esport pot ser un mirall del món o pot ser una finestra cap al món que volem. L’Agenda 2030 ens convida a triar la finestra. I potser, si ho fem bé, descobrirem que l’esport no només reflecteix la societat, sinó que la transforma.

llegir més

Resurrecció ^

El Diumenge de Resurrecció sempre ha tingut una llum diferent, una claredat que no és només atmosfèrica, sinó interior. Després de dies marcats pel silenci, la foscor i el pes de la Passió, la ciutat desperta amb una sensació que costa descriure: una barreja de descans, alleujament i una alegria que no necessita excés. És una alegria que brolla sense soroll, com si la vida mateixa fera un gest de renaixement després d’haver transitat la nit més profunda.

A Sagunt, aquest diumenge és el punt de gir, el moment en què tot el que s’ha viscut durant la Setmana Santa troba el seu sentit. Les processons, els silencis, els monuments, les hores de devoció i de camí interior desemboquen en un matí que ens recorda que la llum sempre torna, que la història no acaba mai en una tomba buida. La ciutat respira més ampla, les places pareixen més clares, i fins i tot el repic de les campanes sona amb una força renovada.

El Diumenge de Resurrecció marca, també, el final d’un relat i l’inici d’un altre. I enguany, amb l’obertura de la Setmana Santa de 2027, aquesta sensació de renaixement pren encara més força. És com si la ciutat tornara a encendre, dins de cadascuna de les persones que la formen, la voluntat d’avançar, de construir, de donar continuïtat a allò que s’ha heretat. La tradició no s’esgota, sinó que es renova en cada generació, en cada mirada que descobreix la Pasqua per primera vegada o la torna a viure amb el pes i la bellesa de l’experiència.

Comença una nova Setmana Santa, i amb ella es reactiven els preparatius, les emocions i les expectatives. Les germandats tornen a reunir-se, les majoralies reprenen el seu camí, les esglésies recuperen el moviment que les caracteritza en estos dies. És una nova oportunitat per donar forma al que som com a comunitat, per posar en valor el que ens identifica i, sobretot, per fer de la fe —religiosa o cultural, íntima o compartida— un espai de trobada.

La Resurrecció no parla només de creences; parla de renaixements personals, de superacions silencioses, de moments en què la vida ens sorprén i ens recorda que encara queda molt per caminar. I això és potser el més bonic del Diumenge de Glòria: que és capaç de parlar a totes les persones, siguen o no creients, perquè totes, en algun moment, hem necessitat un principi nou.

Ara que iniciem la Setmana Santa 2027, potser val la pena quedar-nos amb aquest missatge senzill però profund: sempre hi ha un altre començament. Sagunt, amb la seua història i la seua manera particular de viure estos dies, ho sap molt bé. I una vegada més, és la llum d’aquest diumenge la que ens ho recorda.

llegir més

Estimar com a acte de resistència (i de poble) ^

Hi ha paraules que semblen massa grans fins que les mires de prop. Estimar, per exemple. Un verb que sovint reservem per a persones, records o paisatges, però que a Sagunt té una altra textura, una altra densitat. Ací, estimar també és un verb col·lectiu, un gest compartit que es desplega cada Setmana Santa com si el temps s’aturara i el poble recordara qui és.

Perquè la Setmana Santa Saguntina no és només un calendari de processons ni un ritual heretat. És una manera d’estar al món. Una forma de dir: “som ací, encara”. I això, en un temps on tot és fugaç, ja és una declaració política.

Estimar, en aquest context, és molt més que sentir afecte. És custodiar una memòria que no viu als llibres, sinó als carrers. És reconéixer-se en la mirada de qui porta un pas, en la mà tremolosa que encén un ciri, en la veu que trenca el silenci d’una plaça plena. És acceptar que la tradició no és un museu, sinó un organisme viu que respira amb nosaltres.

I també és assumir que estimar no sempre és còmode. Que implica cuidar, discutir, revisar, adaptar. Que la Setmana Santa no és perfecta —ni falta que fa—, però és nostra. I això la fa estimable.

En un món que confon identitat amb màrqueting i comunitat amb algoritmes, la Setmana Santa Saguntina és una anomalia preciosa: un espai on el vincle no es compra ni es ven. Es viu. Es transmet. Es defensa.

Per això, quan diem que estimar és “participar d’un llegat compartit”, no parlem de nostàlgia. Parlem de futur. D’un futur que només existirà si continuem fent el que sempre hem fet: posar el cos, la veu i la memòria al servei d’allò que ens fa poble.

Estimar, al cap i a la fi, és això:  

un acte de resistència tranquil·la.  

Una manera de dir que Sagunt no s’explica sense la seua Setmana Santa,  

i que la Setmana Santa no s’entén sense la gent que la sosté.

I potser, només potser, és en aquest verb —tan senzill i tan immens— on es troba la clau de tot.

llegir més

Dissabte de Glòria ^

 El Dissabte de Glòria és, probablement, el dia més silenciós i menys entés de tota la Setmana Santa. No té la solemnitat dramàtica del Divendres Sant ni l’alegria expansiva del Diumenge de Pasqua. És un dia de frontera, d’espera, un dia en què no passa res i, tanmateix, està passant tot. I potser per això, en un món que necessita immediatesa, el Dissabte de Glòria ens resulta tan incòmode.

Vivim accelerats. Volem respostes ràpides, emocions immediates, notícies contínues. Però aquest dia ens obliga a fer una cosa profundament contracultural: esperar. Callar. Permetre que la vida vaja fent el seu curs sense intervindre. Acceptar que hi ha processos que no podem avançar, que hi ha llums que no es poden encendre fins que la nit no ha completat el seu cicle.

El Dissabte de Glòria parla de l’absència, i amb això ja n’hi ha prou per inquietar-nos. Ens recorda que hi ha moments en què tot sembla aturat, en què el dolor encara pesa i l’esperança no ha esclatat. És aquell instant entre el plor i el somriure on encara no sabem qui guanyarà. És el lloc incòmode on la vida ens fa preguntar-nos si som capaços de confiar fins i tot quan no veiem res.

Potser aquest dia no té processons que omplin els carrers ni rituals que ens agafen de la mà. Però té un profund sentit existencial. Parla de les persones que viuen en la frontera del seu propi dolor, de qui sap que la tempesta ha passat però encara no es veu el sol. Parla de les esperes llargues, de les pèrdues que encara no han trobat consol, de les portes que no sabem si s’obriran. I malgrat tot, també parla d’una llavor que germina encara que ningú la veja.

A Sagunt, com a tantes altres ciutats, el Dissabte de Glòria és també un espai discret de retrobament. Dels qui han viscut intensament la setmana, dels qui fan balanç, dels qui necessiten respirar abans d’arribar a la Pasqua. És un dia que convida a la mesura, a abaixar el pols, a mirar cap endins i reconéixer allò que encara no ha florit però ho farà.

Potser el gran valor d’aquest dia és que ens ensenya a conviure amb la incertesa. Ens recorda que no tot és immediat, que hi ha ruptures que demanen temps i renaixements que no es poden forçar. Ens diu que l’esperança és un acte de valentia, no d’ingenuïtat. Que creure en la llum quan tot és fosc és un gest profundament humà.

I així, en aquest silenci tan poc celebrat, descobrim que el Dissabte de Glòria és una metàfora potentíssima: la vida no sempre esclata de sobte. De vegades, abans de la llum, cal un dia sencer de quietud. Un dia per assimilar. Per respirar. Per ser. Un dia que ens prepara, sense soroll, perquè l’alegria del diumenge tinga sentit.

Potser, al final, les grans transformacions es gesten així: en el silenci que ningú aplaudix, en el temps quiet que ningú veu, en el punt intermedi on la història sembla adormida. Però és just allí on es cou la Pasqua. I és just allí on aprendrem que, fins i tot en les hores més mudes, la vida continua fent la seua feina.

llegir més

La Festa ^

La Setmana Santa a Sagunt, declarada "Festa d'Interès turístic Nacional", s'ha consolidat com un fenomen social i religiós que es manté des de fa més de 500 anys. Els joves confrares que formen la ‘Majoralia' són els responsables de la preparació dels actes que es desenvolupen en la seua majoria en l'ermita de la Sang.

Comencen el Diumenge de Ramos amb la benedicció dels Palmells i la processó del mateix nom. Es realitza una representació, per actors saguntins, de la Passió de Crist, aquest acte comença en l'església de Santa María i continua pels carrers del casc antic fins al Calvari, on s'escenifica la Crucifixión. En la nit del Dimecres Sant transcorre la impressionant Processó del Silenci. El Jueves Sant se celebren solemnes oficis i es procedeix al trasllat de Jesús Sagramentat al Monument instal·lat en l'ermita de la Sang. 

El dia gran de la Setmana Santa Saguntina arriba el Divendres Sant que comença amb el Viacrucis des de l'ermita amb la imatge de Jesús Natzaré fins al Sant Calvari. A la vesprada, es procedeix a la tradicional subhasta de Saions i Passos en la plaça de l'ermita, on els Majorals sol·liciten la col·laboració econòmica dels saguntins. El "Sermó del Desenclavament" en l'església de Santa María i particularment la processó vespertina del Sant Enterrament són uns altres dels actes destacats. Els actes finalitzen amb la Missa de Resurrecció que se celebra en Santa María i a continuació un castell de focs artificials.

No sabem quins són els orígens de la Confraria de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist de Sagunt. Sabem que en el segle XVI estava establida en l'abandonada sinagoga jueva. Segons ho il·lustre el cronista Antonio Chabret, en la seua coneguda obra “Sagunt la seua història i monuments”: "La sinagoga estava en el barri de la Sang Vella, i va ser convertida en església de la Sang de Crist després de l'expulsió dels israelites. Avui, només queden del temple judaic quatre arcs ogivals en la part posterior de les cases núms. 7 a l'11 de l'indicat barri". 

Els pendons morats que obrin la processó del Sant Enterrament ens recorden als gremis que antigament existien en la vila de Morvedre, sent molt possible que aquestes organitzacions serien les autèntiques iniciadors de la commemoració de la Setmana Santa, sobretot de la processó del Divendres Sant. 

En 1492 Fernando el Catòlic va concedir franquícies i beneficis econòmics als quals van repoblar la jueria. Aquesta repoblació no va ser copiosa i va tardar més del que s'esperava. El barri, abans habitat per jueus, va ser ocupat pel gremi o confraria de “peraires” o teixidors de lli, és a dir menestrals dedicats a la fabricació de draps i teles. No és estrany doncs, que aquests artesans anaren els fundadors de la Confraria de la Sang. El que si sabem cert és que des dels seus inicis la Confraria tenia, i té, un càrrec anual fix, est és el de "majoral". 

La Setmana Santa de Sagunt, o millor, el Divendres Sant que es ve rememorant des de fa més de cinc-cents anys, constitueix l'eix principal de la commemoració. Dia que es viu amb intensitat, no solament pel Clavari i els seus Majorals o els prop d'1.500 confrares, amb el rostre cobert amb negra vesta, sinó per tot el poble saguntí. El Divendres Sant comença la vespra, el dijous, amb els "oficis" en l'ermita de la "Sang", la visita als "monuments", continuant a la nit amb la vetla del Santíssim que s'uneix al Divendres Sant amb la pujada al Calvari. És el Viacrucis. A Sagunt, des de sempre, només ha existit una Confraria, mentre que en altres ciutats i pobles proliferen les Germanors i Confraries. a Sagunt la rememoració es redueix al Sant Enterrament. El Divendres Sant és el dia d'obligada concurrència. Gents de la comarca i d'altres punts de la geografia provincial s'acosten, amb total fervor, a la nostra ciutat amb l'ànim de presenciar i viure, de bé a prop, el Divendres Sant, la piadosa processó del Sant Enterrament. Des dels inicis de la commemoració, a meitat del segle XV, fins avui, a penes s'ha alterat el cerimonial i els costums.

El poble paga la "festa", perquè és seua, es fa loteria, rifes, s'arreplega porta a porta per a mantenir una hisenda sanejada. Tot està fixat, reglamentat, els dies i les hores, l'ordre de les desfilades, les expressions, els cants, els vestits, “les vestes" i fins als menjars.

La processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant, s'inicia a les sis del matí amb l'eixida del Viacrucis que transcorrerà des de l'ermita de la "Sang" fins a la muntanya del Calvari, on va ser crucificado i mort Jesucrist. 

Ixen de l'ermita els primers confrares, amb la imatge de Jesús. Molt abans que s'inicie el dia, seran gran nombre de saguntins, xiquets fins i tot, els que seguiran el tortuós camí de la muntanya del Calvari, al peu del castell. 

En finalitzar el Viacrucis, com ja és tradicional, es desdejunarà amb bunyols o xurros i xocolata. Mentrestant, en l'església de Santa Maria, un orador ens ofereix el sermó matinal. A partir de les dotze del mig dia, en l'ermita, tenen lloc els oficis i l'adoració de la Santa Creu. Des de temps immemorial, al peu de l'escalinata de l'ermita se celebra, a les quatre de la vesprada, la tradicional subhasta dels passos, el tambor i l'uniforme del "capitá dels saions" (vestits de romans). Es tracta d'un ritual quasi mític, entranyable; "trecentes pesetes donen per portar el tambor dels saions, a la una...". En la nostra llengua, la dels valencians, els mayorales acompanyant al clavari de l'any, amb veu forta, rotunda, van subhastant cadascun dels passos que prenen part en la "processó de les vestes". 

L'escenari de la subhasta és la pròpia escalinata de l'ermita, construïda en 1601, i aqueix petit espai urbà que més que un carrer més prompte sembla una petita plaça, la de Sang Nova. En finalitzar la subhasta dels passos i "saions" que han de formar part en la processó del Divendres Sant, en la parròquia de Santa Maria té lloc el "Sermó del Desclavament". 

Aquesta vegada l'escenari serà la plaça de la Trinitat, en aqueix espai urbà que antany, fins a 1933, on va estar situat el convent trinitario construït en 1275. Allí, el secretari de la Confraria, pujat sobre una pedra, que abans va estar en el convent, passarà llista de tots els confrares que han de participar en el Sant Enterrament. Seran més d'1.500 els confrares que, amb la vesta amb llarga cua i el rostre cobert, després de passar llista, en formació, es dirigiran per Camí ral a la plaça Major i, des d'ací, a l'ermita de la "Sang", des d'on, a les vuit de la vesprada, s'iniciarà el Sant Enterrament Saguntí i universal. 

La processó del Sant Enterrament, després de més de quatre hores de marxa, inicia la seua tornada a l'ermita de la "Sang" acompanyada per l'harmoniós redoblament dels tambors de les bandes de cornetes i tambors, sobreeixint, com si s'haguera apoderat del silenci, el "tambor dels saions", i al final, després de Vera Creu, la banda de música de la Societat Musical Lira Saguntina.

Un caramelet 

Es tradicional, des de temps inmemoriables, que els confrares en la processó del Sant Soterrament, el Divendres Sant, enteguen als xiquets, el “caramelet”: tradició tan significativa que seria quasi imposible el abolir aquesta costum en la nostra Setmana Santa a punt ja de cumplir més de cinc-cents anys de vigència.

El repartiment de caramels es tan tradicional con la resta dels actes que tenen lloc durant la Setmana de Passió, així doncs, els xiquets extenen la mà al temps que demanen, això sí en valencià com deu de ser, de forma inconfundible “un caramelet” al pas dels confraresamb vesta negra, cola i portant en la seua enguantada mà, l’hatxa, la cara coberta i en silenci entregant al peticionari el “caramelet”.

Coneixem diverses versions de les causes que motivaren a l’arraigo i costum de donar caramels el Divendres Sant Saguntí. Una d’elles, la més fiable, ens la va contar Tarsilo Caruana, persona ampliament vinculada a la “festa”. Segons el nostre comunicant fins ben entrada la década dels 30, el Divendres Sant es celebrava d’idèntica forma a l’actual amb la salvetat de que els pasos eren bastant més xicotets, es seguia la tradició d’entrar en totes les esglésies, ès a dir, entraven els pasos i els confraresen l’esglèsia del Salvador i en el convent de les monges servites se Santa Anna i al Peu de la Creu, en la de Santa Mariasols entrava la Vera Creu al pareixer per la dificultatde pujar les escales de la porta principal de l’esglèsia de Santa Maria. La tradició conta que en cada esglèsia, grups de xiquets ajudaven als confrares a arreplegar-se les coles així com a l’eixida extendre-les i com a pagament d’aquest servei, els confrares entregaven als xiquets uns “caramelets”. 

llegir més