Binàries ^

Les persones no binàries són una bufetada necessària a un sistema que durant segles ha intentat reduir la humanitat a dues caselles. Home o dona. Blanc o negre. Correcte o incorrecte. La no-binarietat irromp com una tercera via, però no en el sentit de “punt intermedi”, sinó com una explosió que trenca el tauler i obliga a repensar-lo. No és una moda, no és una extravagància, no és una confusió: és una afirmació política i vital que diu que la identitat no és una presó, sinó un espai en moviment.

La societat occidental ha construït el gènere com una arquitectura rígida, amb portes que només s’obrin cap a dins. Les persones no binàries, en canvi, decideixen obrir finestres. I això incomoda. Incomoda perquè qüestiona privilegis, perquè desmunta categories que semblaven eternes, perquè recorda que allò que considerem “natural” sovint és només “habitual”. La no-binarietat posa en evidència que el gènere és una convenció social, una ficció útil per a alguns i opressiva per a molts.

També és un acte de valentia. En un món que castiga la diferència, que ridiculitza el que no entén i que converteix la identitat en espectacle, dir “no sóc ni això ni allò” és una forma de resistència. És una manera de reclamar espai, de reclamar llenguatge, de reclamar existència. Les persones no binàries no demanen permís: demanen respecte. I el respecte, en una societat que encara confon diversitat amb amenaça, és una batalla.

La no-binarietat és política perquè obliga a revisar les estructures. Les lleis, els formularis, els lavabos, els protocols mèdics, les escoles, els llenguatges. Tot allò que s’ha construït sobre la idea de dos gèneres queda en qüestió. I això és profundament transformador. Quan una persona no binària diu “aquest sistema no em contempla”, està fent una crítica institucional, social i cultural. Està dient que el món no és tan inclusiu com presumeix. Està revelant les esquerdes.

Però també és política perquè aporta una nova manera d’entendre la llibertat. No com una meta, sinó com un procés. No com una identitat fixa, sinó com una identitat viva. Les persones no binàries ens recorden que podem ser moltes coses alhora, que podem canviar, que podem explorar, que podem existir sense demanar disculpes. En un temps de polarització, la no-binarietat és una invitació a la complexitat. A acceptar que la vida no és binària, que les emocions no són binàries, que les experiències no són binàries.

I és, sobretot, una qüestió de dignitat. Les persones no binàries no volen ser excepcions, volen ser persones. Volen caminar pel carrer sense ser mirades com anomalies. Volen ser reconegudes en els documents, en les institucions, en el llenguatge. Volen que la seua existència no siga un debat, sinó una realitat. I això, en una societat que encara lluita per entendre la diversitat, és una reivindicació urgent.

Parlar de persones no binàries és parlar de futur. D’un futur on el gènere no siga una frontera, sinó una possibilitat. D’un futur on la identitat no siga una arma, sinó una expressió. D’un futur on la diferència no siga un problema, sinó una riquesa. I aquest futur, malgrat les resistències, ja està en marxa. Perquè cada persona no binària que diu “ací estic” està obrint camí. Està fent política. Està fent història. Està fent vida.

llegir més

Rock com a política ^

El rock, més que un gènere musical, és una manera d’estar al món. Una forma de vida que, quan es mira amb calma, és profundament política. No perquè faça campanya ni perquè porte un programa electoral sota el braç, sinó perquè qüestiona, sacseja, incomoda i recorda que la llibertat no és un regal, sinó una actitud.

El rock naix com una resposta a l’ordre establit. A la moral rígida, a les jerarquies, a la por que tot siga massa tranquil. És soroll, sí, però és un soroll que denuncia. Quan Chuck Berry feia ballar mig planeta, estava dient que la joventut negra tenia dret a existir en un país que la volia invisible. Quan Janis Joplin cridava fins a trencar-se, estava trencant també el paper que la societat reservava a les dones: dolces, discretes, obedients. Quan els Sex Pistols escopien contra la monarquia britànica, no era només provocació: era un crit contra un sistema que perpetuava desigualtats amb un somriure aristocràtic.

El rock és política perquè és conflicte. No busca el consens, no vol agradar a tothom, no té por de la incomoditat. En un món que sovint confon pau amb silenci, el rock recorda que la pau real només arriba quan s’han dit les veritats que feien mal. I això, en política, és revolucionari.

També és política perquè és comunitat. Els concerts de rock són espais on la gent es reconeix, es troba, es fa forta. No importa d’on vens, quin cos tens, quina vida portes: importa que estàs allí, que formes part d’una energia compartida. En temps de fragmentació, individualisme i pantalles que ens separen, el rock crea tribus que no necessiten permís per existir. I tota tribu que es reconeix és una força política.

El rock és política perquè és resistència. No és casualitat que les dictadures hagen perseguit el rock: perquè el rock no obeïx. No accepta que li diguen com ha de sonar, com ha de vestir, com ha de comportar-se. És una escola de desobediència civil, una pedagogia del “no”. I en societats que demanen submissió disfressada de civisme, el “no” és una arma poderosa.

Però sobretot, el rock és política perquè és veritat. Una veritat crua, imperfecta, sense filtres. El rock no busca la perfecció tècnica, busca l’honestedat. I l’honestedat, en política, és escassa. Quan una guitarra distorsionada trenca el silenci, recorda que hi ha emocions que no caben en un discurs institucional. Que hi ha ràbies que no es poden maquillar. Que hi ha esperances que no es poden convertir en eslògans.

El rock és una forma de vida política perquè ens ensenya a no abaixar el cap. A no acceptar el món tal com és. A imaginar-lo d’una altra manera, encara que siga a crits. A defensar el que som, encara que no agrade. A fer-nos responsables del nostre propi soroll.

Potser per això el rock no mor mai. Perquè mentre hi haja injustícia, hi haurà una guitarra disposada a trencar-la. I mentre hi haja gent que no vol resignar-se, hi haurà rock. No com a nostàlgia, sinó com a brúixola. No com a música, sinó com a actitud.

llegir més

Color esperança ^

L’esperança és un color. No és una idea abstracta ni una consigna buida: és una tonalitat que ens acompanya, que ens mira, que ens respira al clatell quan tot sembla enfonsar-se. Cada persona, cada poble, cada moment històric acaba triant el seu color d’esperança, com qui tria una bandera íntima, una manera de dir “encara no hem acabat”.

Hi ha qui associa l’esperança al verd, perquè és el color que brota fins i tot després d’un incendi. El verd és tossut, és la vida que insisteix, és la natura que no demana permís per tornar. Però també és un color que pot enganyar: el verd pot ser el maquillatge d’un futur que no arriba, la promesa d’un creixement que només beneficia uns quants, la façana amable d’un sistema que es ven com sostenible mentre continua devorant recursos i persones. El verd és esperança, sí, però també és advertència: no tot el que creix ho fa per a totes.

Altres prefereixen el groc, que és un color més fràgil, més humà. El groc és la llum que entra per la finestra quan ja havies decidit que aquell dia seria gris. És la calidesa que no salva el món, però salva una persona. El groc és l’esperança quotidiana, la que no fa soroll, la que no necessita grans discursos. És el color de la resistència íntima, de la gent que continua malgrat tot, de les comunitats que es cuiden perquè saben que ningú més ho farà. El groc és l’esperança que es construeix amb mans, no amb eslògans.

I després hi ha el blau, que és l’esperança que mira lluny. El blau és horitzó, és mar, és cel obert. És la idea que el futur pot ser diferent, que hi ha camins que encara no hem trepitjat. Però el blau també és el color de la distància, de la promesa que sempre queda un poc més enllà. És l’esperança que necessita temps, que necessita paciència, que necessita una fe que a vegades costa de sostenir. El blau és l’esperança dels projectes col·lectius, dels canvis profunds, de les revolucions que no caben en una legislatura.

Hi ha qui tria el roig, i això sempre sorprén. El roig és el color de la vida quan esclata, però també és el color de la ràbia. El roig és l’esperança que no vol esperar, la que diu que ja n’hi ha prou, la que entén que sense indignació no hi ha transformació. És un color que incomoda, que sacseja, que recorda que l’esperança no és només esperar que les coses milloren, sinó fer que milloren. El roig és l’esperança combativa, la que no es conforma amb mig futur, la que exigeix un futur sencer.

I finalment hi ha el gris, que molta gent menysprea, però que és un color profundament honest. El gris és l’esperança dels dies difícils, dels moments en què no tens forces per imaginar res lluminós. És l’esperança que no es disfressa, que no promet miracles, que simplement diu: continua. El gris és el color de la supervivència, de la dignitat, de la gent que no pot permetre’s grans utopies però que, tot i així, no es rendeix. És un color que no brilla, però sosté.

Quan parlem d’esperança, en realitat parlem de colors que ens expliquen. Parlem de com resistim, de com somiem, de com ens organitzem. Parlem de com ens mirem el futur sense perdre de vista el present. L’esperança no és un luxe: és una necessitat política, emocional i comunitària. I cada color ens recorda una manera diferent de continuar.

Potser el secret és entendre que l’esperança no és un únic color, sinó una paleta. Que hi ha dies verds, dies grocs, dies rojos, dies grisos. Que l’esperança no és lineal, ni pura, ni perfecta. Que és humana. I que, malgrat tot, sempre torna. Sempre.

llegir més

El cinisme de sempre ^

Hi ha moments en política que fan vergonya aliena. Moments en què un homenatge a una víctima del terrorisme hauria de ser un espai de respecte, silenci i memòria compartida. Però arriba el Partit Popular i, com ja és marca de la casa, converteix el dolor en escenografia, la memòria en arma i les víctimes en un recurs retòric que utilitzen quan els convé i com els convé.

L’homenatge a Miguel Ángel Blanco hauria de ser un espai per recordar un jove regidor assassinat per ETA, un símbol d’una societat que va eixir al carrer per dir prou. Però no. En lloc d’això, Cuca Gamarra aprofita el micròfon per parlar de les incomoditats del govern, per insinuar que Pedro Sánchez no està a l’altura, per remarcar que Feijóo és víctima d’un tracte injust. I tot això mentre Feijóo mateix, hores abans, havia fet unes declaracions que tornen a tensar la corda, que tornen a utilitzar el terrorisme com a palanca política, que tornen a fer el que sempre han fet: convertir el dolor en munició.

La pregunta és inevitable: no estaven fent un homenatge a Miguel Ángel Blanco? No era un acte de memòria? No era un espai per a la dignitat? Doncs sembla que no. Sembla que per al PP qualsevol homenatge és una oportunitat per fer política partidista, per atacar el govern, per reescriure el relat, per presentar-se com els únics guardians de la decència. I això és d’un cinisme monumental.

Les víctimes del terrorisme no són propietat de ningú. No són un argument de campanya. No són un recurs per a tapar incoherències internes ni per a dissimular errors estratègics. I totes les víctimes mereixen respecte, les d’ETA i també les del terrorisme d’estat, perquè el dolor no té carnet de partit ni jerarquia moral. Però el PP, des de fa dècades, les utilitza com si foren seues. Les invoca quan li interessa, les silencia quan no quadren amb el relat, les manipula per a justificar qualsevol posició, per contradictòria que siga.

Així, acte rere acte, homenatge rere homenatge, converteixen la memòria en un instrument de confrontació. El més trist és que ja no sorprén. És el patró habitual: apropiar-se del dolor, patrimonialitzar les víctimes, convertir-les en un símbol exclusiu del seu espai polític. I quan algú recorda que la memòria és plural, que la dignitat és compartida, que el terrorisme va colpejar tota la societat, aleshores acusen de traïció, de falta de respecte, de revisionisme.

El que va passar en l’homenatge a Miguel Ángel Blanco és només un exemple més d’una manera de fer política que no busca unir, sinó dividir. Que no busca recordar, sinó instrumentalitzar. Que no busca dignificar, sinó aprofitar. I és legítim denunciar-ho, perquè la memòria de les víctimes mereix alguna cosa millor que ser utilitzada com a escenari per a discursos oportunistes.

Miguel Ángel Blanco mereix respecte. Les víctimes d’ETA mereixen respecte. Les víctimes del terrorisme d’estat mereixen respecte. La societat mereix respecte. I el PP, una vegada més, ha decidit que el respecte és secundari quan hi ha una oportunitat de fer soroll.

llegir més

Per què no funcionen els festivals a Sagunt? ^

Durant anys, Sagunt ha perseguit un somni que es repeteix de manera cíclica: convertir la Nau de Tallers i l'entorn industrial del Port en la gran capital valenciana dels festivals. Cada cert temps apareix un nou projecte presentat com la iniciativa definitiva. Arriben les notes de premsa, les declaracions institucionals, els cartells espectaculars i les promeses d'impacte econòmic. Però, una vegada rere altra, la història acaba igual: problemes organitzatius, conflictes administratius, assistència inferior a l'esperada, trasllats o directament cancel·lacions.

Després de més d'una dècada, cal fer-se una pregunta incòmoda: i si el problema no són els festivals en si, sinó la manera com Sagunt afronta la seua política cultural?

La llista de projectes és prou coneguda. MBC Fest havia de revolucionar l'escena indie valenciana i va desaparéixer pràcticament després de la primera edició. Music Port Fest prometia consolidar-se com una cita anual de referència i va acabar perdent-se pel camí. 1000 Graus havia de posar en valor el patrimoni industrial i tampoc va quallar. Blackworks Open Air havia d'atraure milers de persones i ni tan sols va arribar a celebrar-se. Només Festardor ha aconseguit una certa estabilitat, encara que sense convertir-se en el motor transformador que alguns anunciaven.

Davant d'aquesta realitat, resulta difícil continuar atribuïnt tots els fracassos a la mala sort. Quan una situació es repeteix tantes vegades, potser el problema és estructural.

La primera gran errada és pensar que un festival és una política cultural. No ho és. Un festival és un esdeveniment. Pot ser espectacular, pot generar impacte econòmic durant uns dies i pot aportar visibilitat mediàtica, però per si mateix no crea una estructura cultural estable. Massa sovint a Sagunt s'ha confós l'organització d'un gran esdeveniment amb la construcció d'una estratègia cultural.

Mentrestant, la Nau de Tallers continua sense tindre una programació regular capaç de generar activitats durant tot l'any. Sembla que només existeix quan apareix algun festival que promet portar milers de persones durant un cap de setmana. La resta del temps, el debat sobre l'ús d'aquest espai desapareix pràcticament de l'agenda pública.

Aquesta dependència de grans esdeveniments puntuals és una mostra de manca de planificació. Les ciutats que han aconseguit convertir el seu patrimoni industrial en un actiu cultural no ho han fet esperant un festival miraculós. Ho han fet construint programacions permanents, implicant entitats locals, atraient creadors i oferint activitats continuades. Primer es crea l'ecosistema. Després arriben els grans esdeveniments. A Sagunt sovint s'ha intentat fer exactament el contrari.

També hi ha una excessiva dependència de promotors externs. Cada nova iniciativa arriba amb un discurs atractiu i una estratègia empresarial pròpia. Però quan les xifres no quadren o apareixen dificultats, el projecte desapareix i la ciutat torna a començar des de zero. No existeix una estructura local capaç de garantir continuïtat independentment dels canvis de promotors.

Aquesta situació provoca una sensació de provisionalitat permanent. Cada festival es presenta com si fora el primer. Cada projecte anuncia que ara sí, que aquesta vegada serà diferent. I cada fracàs obliga a reiniciar el debat. És un model esgotat.

Un altre aspecte que sovint s'ignora és la complexitat administrativa de la mateixa Nau de Tallers. Estem parlant d'un espai patrimonial singular, amb condicionants tècnics, normatius i de seguretat que no existeixen en altres recintes. Això exigeix previsió, coordinació institucional i una planificació rigorosa. No es pot improvisar.

Quan apareixen polèmiques sobre permisos, llicències o autoritzacions, la imatge que es transmet és devastadora. Els organitzadors perden confiança, els assistents dubten i la ciutat projecta una sensació d'incertesa que resulta incompatible amb qualsevol estratègia de consolidació.

Però probablement la qüestió més important és una altra: Sagunt mai ha acabat de definir què vol ser la Nau de Tallers.

Vol ser un gran recinte de festivals? Vol ser un centre cultural permanent? Vol convertir-se en un espai de creació artística? Vol ser un referent patrimonial? Ningú sembla haver respost de manera clara aquestes preguntes.

Sense una definició compartida, cada govern, cada promotor o cada responsable cultural impulsa una proposta diferent. El resultat és una successió d'experiments sense continuïtat. I el patrimoni industrial acaba convertit en l'escenari d'assaigs successius que rarament arriben a bon port.

A més, existeix una competència brutal en el mercat festivaler. El País Valencià compta amb desenes d'esdeveniments plenament consolidats. Molts tenen darrere anys d'experiència, inversions milionàries, marques reconegudes i públic fidel. Pensar que qualsevol nou festival pot competir immediatament amb aquests gegants és, senzillament, poc realista.

La singularitat patrimonial de la Nau de Tallers és un avantatge, però no és suficient per garantir l'èxit. Fa falta alguna cosa més: una estratègia, una identitat pròpia i una visió a llarg termini.

Potser ha arribat el moment d'abandonar la idea del "festival salvador". Cada vegada que apareix una nova proposta es genera una expectativa desmesurada. Es parla de transformar la ciutat, d'omplir hotels, de posicionar Sagunt en el mapa internacional. Quan els resultats no són els esperats, arriba la frustració. I el cicle torna a començar.

La Nau de Tallers mereix molt més que això. Mereix un projecte cultural coherent, estable i sostingut en el temps. Mereix deixar de ser un recinte que només apareix als titulars quan hi ha una nova polèmica o una nova cancel·lació. Mereix una reflexió seriosa sobre quin paper ha de jugar en la vida cultural de Sagunt.

Perquè després de deu anys de festivals frustrats, la conclusió és evident: el problema no és la falta d'idees ni la falta d'espais. El problema és la incapacitat de construir un model estable. I mentre això no canvie, continuarem veient nous anuncis, noves promeses i nous fracassos.

La Nau de Tallers no necessita un altre festival. Necessita, d'una vegada per totes, un projecte de futur. I això és molt més difícil que contractar artistes per a un cap de setmana. Però també és l'única manera que el patrimoni industrial del Port de Sagunt deixe de ser una oportunitat perduda.

llegir més