Chabret superheroi cultural. Una relectura en el marc del 2025 ^

La cultura no és només un conjunt de pràctiques artístiques, rituals o expressions simbòliques. És, com sosté Raymond Williams, una forma de vida, un sistema de significats compartits que articula la memòria, la identitat i la resistència. En aquest sentit, la figura del superheroi cultural no s’ha d’entendre com una construcció fictícia, sinó com una categoria analítica que ens permet identificar persones que, des de la seua pràctica quotidiana, han contribuït a preservar, activar i transformar el patrimoni col·lectiu. Antoni Chabret Fraga, cronista oficial de Sagunt, metge, historiador i activador cultural, representa una d’aquestes figures. El reconeixement institucional del 2025, amb la declaració de l’Any del Cronista Chabret, ens ofereix una oportunitat única per a revisar el seu llegat des d’una perspectiva contemporània, crítica i interdisciplinària.

La noció de superheroi cultural que ací proposem s’inspira en els treballs de Henry Jenkins sobre la cultura participativa i la figura del prosumidor, així com en les aportacions de Pierre Nora sobre els llocs de memòria. Un superheroi cultural és aquella persona que, des de la seua posició social, professional o creativa, actua com a catalitzador de processos de transmissió simbòlica, defensa patrimonial i activació comunitària. No es tracta de glorificar individus, sinó de reconéixer trajectòries que han contribuït a la construcció d’un imaginari col·lectiu arrelat, crític i transformador.

Antoni Chabret Fraga va nàixer a Sagunt el 1846, en un context marcat per la transició entre el món preindustrial i les primeres formes de modernització urbana. De formació mèdica, va exercir com a metge municipal, destacant per la seua dedicació al benestar de les persones i per la seua implicació en la millora de les condicions sanitàries del municipi. Tanmateix, la seua vocació transcendeix la medicina. Chabret va ser un investigador apassionat de la història local, un literat sensible i un activador cultural que va saber connectar disciplines, emocions i compromís cívic.

El 1911 va ser nomenat cronista oficial de Sagunt, càrrec que va exercir amb una dedicació exemplar fins a la seua mort. La seua obra historiogràfica, literària i musical constitueix un corpus fonamental per a la comprensió del passat saguntí, però també per a la construcció d’una identitat local que articula memòria, dignitat i resistència. Les seues obres més destacades inclouen “Sagunto, su historia y sus monumentos” (1885), guardonada amb el Premi dels Jocs Florals de València, “Morvedre abans del Compromís de Casp” (1885), publicada a Lo Rat Penat, i el “Nomenclàtor dels carrers de Sagunt” (1911), entre altres.

La lectura de Chabret com a superheroi cultural es fonamenta en quatre dimensions que articulen la seua trajectòria: la defensa del patrimoni, la producció simbòlica, el compromís cívic i la capacitat d’activació comunitària. En primer lloc, Chabret va ser un defensor incansable del patrimoni saguntí, tant material com immaterial. En les seues obres, trobem una mirada crítica cap a les polítiques de destrucció o negligència institucional, així com una voluntat de preservar els monuments, els carrers, les tradicions i les memòries que configuren l’espai urbà. Aquesta actitud connecta amb les reflexions de Françoise Choay sobre la noció de patrimoni com a construcció cultural i política, i amb les aportacions de Dolores Hayden sobre la memòria urbana com a espai de conflicte i reivindicació.

En segon lloc, Chabret va ser un productor simbòlic que va saber transformar la història en relat compartit. Les seues obres no són només fonts documentals, sinó peces evocadores que permeten dramatitzar, reinterpretar i activar la memòria. En aquest sentit, la seua tasca connecta amb les reflexions de Walter Benjamin sobre la necessitat de recuperar les veus silenciades del passat, i amb les propostes de Michel de Certeau sobre la pràctica narrativa com a forma de resistència quotidiana. El seu estil narratiu, que combina rigor historiogràfic amb sensibilitat literària, permet una lectura emocional de la història, on els carrers, els monuments i les persones esdevenen protagonistes d’un relat viu.

En tercer lloc, el compromís cívic de Chabret es manifesta en la seua tasca com a metge, cronista i activador cultural. La seua dedicació al servei públic, la seua implicació en la vida urbana i la seua capacitat de connectar disciplines revelen una vocació de dignificació col·lectiva. Aquesta dimensió connecta amb les reflexions de Martha Nussbaum sobre la importància de les humanitats en la formació de ciutadania crítica, i amb les aportacions de Paulo Freire sobre l’educació com a pràctica de llibertat. Chabret no escrivia des de la torre d’ivori, sinó des del carrer, des de la realitat viva de Sagunt.

Finalment, la capacitat d’activació comunitària de Chabret es manifesta en la seua influència sobre generacions posteriors, en la seua capacitat de generar vincles entre persones, institucions i pràctiques culturals. La seua obra ha estat font d’inspiració per a historiadors, artistes, educadors i activistes que han trobat en ell una figura de referència per a la construcció d’una cultura arrelada, crítica i participativa. Aquesta dimensió connecta amb les reflexions de Bell Hooks sobre la cultura com a espai de transformació social, i amb les propostes de Boaventura de Sousa Santos sobre les epistemologies del sud i la necessitat de reconéixer sabers locals com a formes legítimes de coneixement.

El reconeixement institucional del 2025, amb la declaració de l’Any del Cronista Chabret, no és només una commemoració. És una oportunitat per a reactivar el seu llegat en clau contemporània, per a connectar la seua obra amb les lluites actuals per la defensa del patrimoni, la memòria democràtica i la justícia social. En aquest sentit, es poden plantejar diverses línies de treball que permeten activar la figura de Chabret com a superheroi cultural.

Una primera línia és la digitalització i difusió oberta de les seues obres, amb anotacions crítiques, dramatitzacions i formats interactius que permeten una lectura creativa i participativa. Aquesta proposta connecta amb les reflexions de Lev Manovich sobre la cultura digital com a espai de reconfiguració de la memòria, i amb les aportacions de Johanna Drucker sobre les humanitats digitals com a pràctica crítica.

Una segona línia és la creació de rutes dramatitzades basades en el Nomenclàtor, on cada carrer esdevé una escena, cada monument una veu, cada espai una memòria. Aquesta proposta permet connectar espai, història i emoció, i s’inspira en les pràctiques de teatre comunitari i en les reflexions de Augusto Boal sobre el teatre de l’oprimit com a eina de transformació social.

Una tercera línia és la producció de còmics, cançons, podcasts o vídeos curts que reinterpreten la seua obra amb llenguatge actual, inclusiu i accessible per a totes les edats. Aquesta proposta connecta amb les reflexions de Nicholas Mirzoeff sobre la cultura visual com a espai de resistència, i amb les aportacions de Henry Giroux sobre la pedagogia crítica en entorns mediàtics.

Una quarta línia és la incorporació de la figura de Chabret als currículums escolars, amb materials adaptats, tallers i activitats que fomenten l’estima pel patrimoni local. Aquesta proposta s’inspira en les reflexions de David Lowenthal sobre la importància de la història en la formació de la identitat, i amb les aportacions de Linda Tuhiwai Smith sobre la descolonització del coneixement.

Una cinquena línia és la dramatització intergeneracional de la seua figura, on Chabret dialogue amb joves del futur, que reviu episodis clau de la història saguntina o que s’enfronta a l’oblit institucional en escenaris de ficció crítica. Aquesta dramatització intergeneracional no sols permetria activar el llegat de Chabret, sinó també obrir espais de diàleg entre generacions, disciplines i sensibilitats. En aquest sentit, connecta amb les reflexions de Jerome Bruner sobre la narrativa com a forma de construcció de significat i amb les aportacions de Diana Taylor sobre la performance com a arxiu viu de la memòria.

La figura de Chabret, entesa com a superheroi cultural, ens permet també repensar el paper dels cronistes locals en la construcció de la identitat urbana. Lluny de ser simples recopiladors de dades, els cronistes com Chabret actuen com a mediadors simbòlics entre el passat i el present, entre la memòria i la política, entre el coneixement i l’emoció. Aquesta funció connecta amb les reflexions de Carlo Ginzburg sobre la microhistòria com a eina per a recuperar les veus menudes i amb les aportacions de Hayden White sobre la dimensió narrativa de la historiografia.

En el cas de Sagunt, la tasca de Chabret ha estat fonamental per a la construcció d’un imaginari local que articula resistència, dignitat i arrelament. La seua obra ha permés recuperar episodis silenciats, dignificar espais oblidats i reivindicar pràctiques culturals que han estat menystingudes per les polítiques patrimonials dominants. En aquest sentit, la seua figura esdevé un referent per a les lluites actuals per la memòria democràtica, la justícia històrica i la defensa del patrimoni com a bé comú.

La relectura de Chabret en el marc del 2025 no ha de ser només institucional, sinó també comunitària, crítica i creativa. Cal que les associacions veïnals, els col·lectius artístics, les escoles, els arxius i les persones compromeses amb la cultura local s’apropien del seu llegat, el reinterpreten i el transformen en motor de canvi. Aquesta apropiació connecta amb les reflexions de Stuart Hall sobre la cultura com a espai de lluita i amb les aportacions de Arjun Appadurai sobre la capacitat de les comunitats per a imaginar futurs alternatius.

En aquest sentit, es poden imaginar projectes que combinen investigació històrica, creació artística i activació ciutadana. Per exemple, una exposició col·laborativa on es juxtaposen fragments de l’obra de Chabret amb intervencions contemporànies que qüestionen les absències, les omissions i les tensions del relat oficial. O bé una sèrie de tallers on joves del municipi reinterpreten el Nomenclàtor en clau feminista, anticolonial o ecologista, generant nous mapes afectius de la ciutat. O encara, una campanya de comunicació on es recuperen frases de Chabret per a denunciar la destrucció patrimonial actual, convertint la seua veu en eina de resistència.

Aquestes propostes no busquen museïtzar Chabret, sinó activar-lo. No es tracta de convertir-lo en icona intocable, sinó en figura viva, en company de viatge per a les lluites actuals. En aquest sentit, la noció de superheroi cultural ens permet reconéixer que la cultura no és només celebració, sinó també conflicte, crítica i transformació. I que les figures com Chabret poden ser aliades en la construcció d’una cultura més justa, més arrelada i més participativa.

La lectura de Chabret com a superheroi cultural també ens obliga a revisar les polítiques patrimonials actuals. Massa sovint, el patrimoni es gestiona des d’una lògica extractiva, mercantilitzadora i desconnectada de les ciutats. En canvi, la mirada de Chabret ens recorda que el patrimoni és, com sosté Laurajane Smith, una pràctica social, una construcció col·lectiva que implica emocions, conflictes i responsabilitats. Recuperar el seu llegat és també una manera de reivindicar una altra manera de fer política cultural, més propera, més crítica i més compromesa.

Antoni Chabret Fraga representa una figura clau per a pensar la cultura com a espai de resistència, memòria i transformació. El 2025, Sagunt té l’oportunitat de convertir el seu reconeixement institucional en un procés col·lectiu de relectura, activació i apropiació. No es tracta només de recordar el cronista, sinó de fer-lo parlar, de fer-lo caminar pels carrers, de fer-lo dialogar amb les veus del present. Perquè, com ell mateix va demostrar, la història no és només passat: és acció, és emoció, és futur.

llegir més

Dormir bé. Viure millor ^

Hi ha frases que semblen simples eslògans, però que en realitat són un diagnòstic subtil del nostre temps. “Dormir bé. Viure millor” és una d’elles. La repeteixen com si fora una consigna d’higiene diària, però a mesura que la vida s’accelera, aquesta idea es transforma en una reivindicació profunda, quasi revolucionària.

Dormir bé és un acte tan bàsic com respirar, però hem convertit el descans en un luxe reservat a qui pot desconnectar d’un món que ens reclama atenció constant. En una societat que glorifica la productivitat, dormir s’ha convertit en un gest subversiu. És dir-li al món que no tot és urgent, que el cos i la ment mereixen pausa, que la vida no pot reduir-se a una successió d’objectius marcats en una agenda.

Dormir bé és molt més que tancar els ulls. És donar-nos permís per a recuperar-nos, per a escoltar allò que el cos demana i que, sovint, ignorem. És retrobar-nos amb un ritme més humà, més natural, més nostre. Quan no dormim, no pensem clar, no estimem bé, no treballem amb lucidesa. El cansament ens roba matisos, ens fa menys pacients, menys creatius, menys nosaltres.

Viure millor és la conseqüència directa d’aquest gest tan antic i tan menystingut. Quan descansem, el món sembla més amable i les dificultats, menys insalvables. Tornem a sentir-nos presents, i no simplement funcionant per inèrcia. Viure millor potser no és tindre més, sinó sentir més; no és omplir el calendari, sinó trobar espais on respirar sense pressa. I és curiós com, sovint, el primer pas cap a aquesta vida millor comença de nit, amb una llum apagada i un silenci que ens abraça.

Hui, en plena era digital, el descans competeix amb pantalles que mai dormen. El món ens parla a qualsevol hora i nosaltres, per costum o per por de quedar enrere, li contestem. Potser per això la frase “Dormir bé. Viure millor” té tanta força: és un recordatori que la vida no és una carrera i que el descans no és una pèrdua de temps, sinó una inversió en el que realment importa.

Dormir bé és cuidar-nos. És posar límits a un ritme que no sempre hem triat. És aprendre a dir prou. És reconéixer que, per molt que insistim a omplir cada minut, continuem sent éssers vulnerables, biològics, finits, i que necessitem descansar per a continuar essent nosaltres.

Viure millor és saber que, per a donar la millor versió de nosaltres mateixos, hem de permetre que el nostre cos i la nostra ment es recuperen. És acceptar que no sempre hem de córrer. És descobrir que el benestar no es troba en l’excés, sinó en l’equilibri.

Potser, al final, hi ha una saviesa senzilla en aquesta frase: que la vida, quan la desaccelerem, es deixa viure d’una manera més plena. Que els dies són més lleugers quan les nits són més profundes. I que, en un món que ens anima constantment a produir, reivindicar el descans és un acte de llibertat.

Dormir bé. Viure millor. No és un lema. És una manera d’entendre el món.

llegir més

Sagunt i el Port: una ciutat, dues ànimes i un futur compartit? ^

“Una ciutat és molt més que els seus carrers i edificis; és la memòria compartida, el futur imaginat i el vincle invisible que uneix els seus habitants.” — Anònima*

Sagunt és una ciutat amb una història mil·lenària, un patrimoni monumental envejable i un pes industrial que ha marcat el desenvolupament del territori valencià. Però darrere d’aquesta façana de riquesa històrica i potencial econòmic, s’amaga una realitat urbana i social complexa, marcada per una dualitat territorial que ha alimentat tensions i moviments segregacionistes al llarg de les dècades, a 2027 farà 100 anys del primer intent segregacionista. El repte de construir una ciutat més saludable, habitable i cohesionada no pot deslligar-se d’aquesta fractura latent entre Sagunt i el Port de Sagunt.

Una ciutat partida en dos. La configuració física i funcional de Sagunt reflecteix una dualitat que va més enllà de la geografia. D’una banda, el nucli històric de Sagunt, amb el seu castell, el teatre romà i una estructura urbana més tradicional. De l’altra, el Port de Sagunt, nascut a l’empar de la industrialització del segle XX, amb una trama urbana més moderna, una població més jove i una identitat pròpia molt marcada.

Aquesta divisió no és només simbòlica. Té conseqüències directes en la planificació urbana, la distribució dels serveis, la mobilitat i, sobretot, en la percepció que tenen els habitants d’un i altre nucli sobre la seua ciutat. El sentiment de greuge comparatiu ha sigut un caldo de cultiu per a moviments segregacionistes que, de manera cíclica, tornen a posar sobre la taula la possibilitat de separar administrativament el Port de Sagunt de la resta del municipi.

Ser de Sagunt o del Port de Sagunt no és només una qüestió d’ubicació geogràfica, sinó una experiència vital que marca la manera com es viu, com es pensa i com es sent la ciutat. Hi ha una identitat emocional fortament arrelada a cada nucli, construïda a partir de la memòria col·lectiva, les tradicions, els paisatges quotidians i les relacions humanes que es teixeixen al llarg del temps.

Per a moltes persones nascudes al Port, la seua identitat està lligada a la història obrera i industrial del barri. Les fàbriques, els molls, el soroll dels trens i el vent de la mar formen part d’un imaginari compartit que genera orgull i sentiment de comunitat. Ser del Port és, per a molts, una manera de resistir l’oblit i reivindicar una història pròpia sovint invisibilitzada.

A Sagunt, en canvi, la identitat es construeix al voltant del patrimoni històric, del pes simbòlic del castell i del teatre romà, de les festes tradicionals i d’un sentiment de continuïtat amb el passat. Ser de Sagunt és sentir-se hereu d’una ciutat mil·lenària, amb una cultura pròpia i una manera de viure més pausada i arrelada.

Aquestes dues maneres de sentir la ciutat no són incompatibles, però sovint s’han viscut com a narratives enfrontades. El sentiment de pertinença, quan no es reconeix i es respecta, pot convertir-se en font de conflicte. El desig de ser escoltat, de tindre veu pròpia, és una necessitat emocional tan legítima com qualsevol altra.

Hi ha famílies que han viscut sempre al Port i que, tot i estimar Sagunt, senten que mai han sigut plenament reconegudes com a part del relat oficial de la ciutat. I hi ha saguntins que veuen amb tristesa com es qüestiona la unitat d’un municipi que consideren inseparable. Aquestes emocions, sovint silenciades, són fonamentals per entendre les tensions actuals.

El sentiment de pertinença no es pot imposar. Es construeix amb el temps, amb experiències compartides, amb espais de trobada i amb polítiques que reconeixen la diversitat interna del municipi. Quan una ciutat no sap cuidar les seues emocions col·lectives, corre el risc de fracturar-se per dins.

Malgrat les diferències, hi ha també molts punts de connexió emocional entre Sagunt i el Port. Les festes populars, els clubs esportius, les escoles, les falles, els mercats i les platges són espais on les identitats es barregen i es reconeixen. Hi ha qui se sent, amb orgull, tant del Port com de Sagunt, i reivindica una identitat híbrida i inclusiva.

Els joves, especialment, tenen un paper clau en la construcció d’aquesta nova identitat compartida. Per a ells, les fronteres simbòliques entre els dos nuclis són més difuses. El seu sentiment de pertinença es basa més en les relacions socials, en els espais de lleure i en les oportunitats que ofereix el conjunt de la ciutat.

Per això, és fonamental que les polítiques urbanes i socials tinguen en compte aquesta dimensió emocional. No n’hi ha prou amb construir infraestructures; cal construir confiança, reconeixement i orgull compartit. Una ciutat saludable és també una ciutat que cuida les seues emocions col·lectives i que sap transformar les diferències en riquesa.

Urbanisme i desigualtat territorial. L’anàlisi de l’Índex de Disseny Urbà Saludable posa en evidència mancances greus en la qualitat urbana de Sagunt. Però cal preguntar-se: aquestes deficiències afecten per igual els dos nuclis? La resposta és complexa. El Port de Sagunt, tot i ser més modern, pateix una planificació urbanística dispersa, amb barris desconnectats, una escassa densitat residencial i una manca d’espais verds ben distribuïts. Sagunt, per la seua banda, conserva una estructura més compacta, però amb infraestructures envellides i una mobilitat poc adaptada als temps actuals.

Aquesta realitat reforça la percepció que cap dels dos nuclis rep l’atenció que mereix. El Port, amb una població majoritària dins del municipi, reclama més inversions i autonomia per gestionar els seus recursos. Sagunt, amb el pes simbòlic de la història, veu amb recel qualsevol intent de trencar la unitat municipal. En aquest context, la manca d’un projecte urbanístic integrador i equitatiu alimenta la desafecció i la desconnexió emocional entre els dos espais.

La mobilitat com a metàfora de la separació. Un dels indicadors més reveladors de la fractura urbana és la mobilitat. La connexió entre Sagunt i el Port és, encara hui, deficient. El transport públic és escàs i poc eficient, i les infraestructures per a vianants i ciclistes són pràcticament inexistents entre els dos nuclis. Aquesta realitat no només dificulta la vida quotidiana de la ciutadania, sinó que simbolitza la manca de voluntat política per cosir el territori i fomentar una identitat compartida.

Una ciutat saludable no pot permetre’s tenir dos centres urbans que viuen d’esquena l’un a l’altre. Cal una aposta decidida per una mobilitat sostenible i integradora que connecte barris, persones i oportunitats. Això implica invertir en carrils bici, millorar la xarxa d’autobusos i, sobretot, repensar l’espai públic com un lloc de trobada i convivència.

Els espais verds com a eina de cohesió. Els espais verds són molt més que zones d’esbarjo. Són infraestructures de salut, de benestar i de cohesió social. Sagunt compta amb una base acceptable en termes de qualitat de l’aire i presència de vegetació, però l’accés desigual a estos espais limita el seu impacte positiu. El Port de Sagunt, amb una densitat poblacional més elevada, necessita amb urgència una ampliació i millora dels seus parcs i jardins. Sagunt, per la seua banda, ha de preservar i potenciar els seus espais naturals com a elements identitaris i connectors.

Una política d’infraestructura verda ben planificada podria actuar com a pont entre els dos nuclis, generant corredors ecològics i espais comuns que afavorisquen la interacció i el sentiment de pertinença a una mateixa ciutat. La natura pot ser un aliat inesperat en la lluita contra la segregació.

El pes de la història i el futur compartit. Els moviments segregacionistes del Port de Sagunt tenen arrels profundes. No són només una reacció a greuges puntuals, sinó l’expressió d’una identitat pròpia que se sent menystinguda. Però la solució no pot ser la ruptura. En un món cada vegada més interconnectat, la fragmentació administrativa no garanteix una millor gestió ni una major qualitat de vida. Al contrari, pot generar duplicitats, ineficiències i una pèrdua de força davant altres municipis i institucions.

La clau està en reconéixer la diversitat interna del municipi com una riquesa, no com una amenaça. Això implica escoltar les demandes del Port, descentralitzar serveis, fomentar la participació ciutadana i construir un relat comú que integre les dues ànimes de la ciutat. Sagunt i el Port no han de competir, sinó col·laborar per construir un futur més just, sostenible i habitable.

Propostes per a una ciutat cohesionada i saludable. Per avançar cap a un model urbà que supere la fractura i millore la qualitat de vida de tota la ciutadania, caldria implementar mesures com:

• Un pla estratègic d’urbanisme integrador, que contemple les especificitats de cada nucli però amb una visió global del municipi.

• La creació d’un consell ciutadà mixt, amb representació equitativa de Sagunt i el Port, per debatre i decidir sobre les grans línies de desenvolupament urbà.

• Inversions equilibrades en infraestructures, serveis i espais públics, amb criteris de justícia territorial.

• Una xarxa de mobilitat sostenible que connecte de manera eficient els dos nuclis i reduïsca la dependència del vehicle privat.

• Campanyes de sensibilització i educació urbana, per fomentar el sentiment de ciutat compartida i la corresponsabilitat en la seua transformació.

Una ciutat, un repte comú. Sagunt té davant seu una oportunitat històrica. Pot continuar arrossegant les seues divisions internes i perpetuar un model urbà ineficient i desigual, o pot apostar per una transformació profunda que pose la salut, la sostenibilitat i la cohesió social al centre de les polítiques públiques. El camí no és fàcil, però és necessari.

La ciutat no es construeix només amb formigó i asfalt. Es construeix amb confiança, amb diàleg i amb una visió compartida. Sagunt i el Port poden ser dues ànimes d’un mateix cos, si s’atreveixen a mirar-se als ulls i reconéixer-se com a parts d’un projecte comú. El futur de la ciutat depén, en gran mesura, de la capacitat de superar les seues pròpies fronteres internes i caminar, junts, cap a un model urbà més just i habitable.

La transformació urbana de Sagunt i el Port no pot entendre’s només des d’una perspectiva local. El seu futur està íntimament lligat al paper que juguen dins del sistema territorial valencià i, per extensió, dins de l’estratègia logística i econòmica de l’Estat espanyol. Aquesta doble escala —la del sentiment de pertinença i la de la posició geoestratègica— és clau per entendre la importància de construir una ciutat cohesionada i preparada per als reptes del segle XXI.

Sagunt és molt més que una ciutat amb un gran llegat històric. És també un node logístic fonamental dins del corredor mediterrani, una peça clau en la xarxa de transport de mercaderies que connecta el sud d’Europa amb el centre del continent. El Port de Sagunt, amb la seua activitat industrial i portuària, és un dels motors econòmics més potents del País Valencià.

Aquesta posició privilegiada ha atret inversions estratègiques com la gigafactoria de bateries de Volkswagen, que suposa una aposta decidida per la reindustrialització verda i la innovació tecnològica. Aquest tipus de projectes no només generen ocupació, sinó que redefinixen el paper de Sagunt com a ciutat clau en la transició energètica i la mobilitat sostenible a escala estatal.

Però perquè aquestes oportunitats es traduïsquen en benestar real per a la ciutadania, cal una ciutat cohesionada, amb una planificació urbana intel·ligent i una governança que integre totes les veus. No es pot construir un pol logístic i industrial de primer nivell sobre una base social fragmentada o amb una ciutadania que no se sent part del projecte comú.

El sentiment de pertinença, en aquest context, no és un element secundari. És el ciment que pot unir les aspiracions col·lectives amb les oportunitats econòmiques. Si els habitants del Port de Sagunt no se senten reconeguts, si perceben que les inversions no arriben de manera equitativa, el risc de desafecció augmenta. I amb ell, el risc de conflicte social i institucional.

Per això, és fonamental que les administracions locals, autonòmiques i estatals entenguen que la cohesió territorial no és només una qüestió de justícia, sinó també d’eficiència. Una ciutat dividida no pot competir en igualtat de condicions amb altres territoris que sí han sabut integrar les seues parts i construir una identitat compartida.

Sagunt i el Port tenen l’oportunitat de convertir-se en un model de ciutat dual ben gestionada, on la diversitat interna es traduïsca en fortalesa. Això implica reconéixer les diferències, però també treballar per construir espais comuns, tant físics com simbòlics, que reforcen la idea de projecte compartit.

A nivell valencià, Sagunt ocupa una posició estratègica entre València i Castelló, amb una capacitat de connexió que pot ser clau per a la descentralització de serveis i la descongestió de les grans àrees metropolitanes. Pot actuar com a ciutat intermèdia, amb capacitat d’atracció residencial, industrial i cultural.

A més, el seu port és una alternativa complementària al de València, amb potencial per especialitzar-se en determinats tipus de tràfic marítim i reforçar la competitivitat del sistema portuari valencià. Aquesta complementarietat ha de ser planificada amb visió de futur i amb criteris de sostenibilitat ambiental i social.

Des del punt de vista logístic espanyol, Sagunt és una peça clau en l’eix mediterrani, una infraestructura prioritària per a la Unió Europea. La connexió ferroviària amb Saragossa i el nord peninsular, així com la seua proximitat a l’AP-7 i a l’A-23, la convertixen en un enclavament ideal per al desenvolupament de plataformes logístiques i centres de distribució.

Però tot aquest potencial pot quedar en paper mullat si no es resolen les tensions internes i si no es dota la ciutat d’un urbanisme que responga a les necessitats reals de la població. Una ciutat amb barris desconnectats, amb dèficits en mobilitat i amb una ciutadania dividida no pot liderar cap transformació.

És per això que la planificació urbana ha de ser també una eina de reconciliació. Cal dissenyar una ciutat que facilite la trobada, que connecte barris, que cree espais públics compartits i que done veu a totes les parts. Només així es podrà construir una identitat urbana forta i inclusiva.

El futur de Sagunt i el Port no es juga només en els despatxos de les grans empreses o en els plens municipals. Es juga també en el cor de la gent, en la manera com se senten part d’un projecte comú, en com viuen la seua ciutat i en com s’imaginen el seu futur. I això només es pot aconseguir amb escolta, amb empatia i amb una visió compartida.

Sagunt i el Port tenen davant seu un repte majúscul, però també una oportunitat única. Poden ser exemple de divisió o de superació. Poden ser una ciutat partida o una ciutat referent. La clau està en entendre que el desenvolupament econòmic i la cohesió social no són camins separats, sinó dues cares d’una mateixa moneda.

* La cita atribuïda a “Anònima” pot ser perfectament la veu simbòlica d’una ciutadana o ciutadà de Sagunt o del Port de Sagunt. Aquesta figura anònima representa totes aquelles persones que, sense ocupar càrrecs públics ni ser protagonistes als mitjans, construeixen la ciutat dia a dia amb les seues accions, records i esperances.

Potser és una veïna gran que ha vist créixer el Port des de les primeres fàbriques. O un jove de Sagunt que puja al castell per trobar silenci i perspectiva. Pot ser un mestre, una treballadora del polígon, una mare que porta els fills al parc, o un comerciant que obri cada matí la persiana del seu negoci. Totes aquestes persones, amb les seues històries i emocions, són les que donen sentit a la ciutat.

Atribuir la cita a “Anònima” és, en realitat, un homenatge col·lectiu. És reconèixer que la saviesa urbana no sempre ve dels llibres ni dels discursos oficials, sinó de la vida quotidiana i del sentiment profund de pertinença que moltes persones senten pel seu poble.

llegir més

Identitat. Falles. Sagunt. ^

Hi ha una pregunta que plana sobre les Falles de Sagunt com una ombra incòmoda que ningú sembla voler mirar de cara: per què, en una festa que se suposa arrelada al poble, als seus barris, a la seua història i a la seua identitat, els símbols que s’exhibeixen, es canten i es veneren són, majoritàriament, els de la ciutat de València i no els de Sagunt? Per què Sagunt, amb més de dos mil anys d’història, amb un patrimoni únic i amb una identitat pròpia potentíssima, acaba diluït en una imitació de la capital, com si no tinguera res a dir, com si no tinguera res a mostrar, com si no tinguera res a reivindicar?

És una qüestió que cou, que incomoda i que, precisament per això, cal posar damunt la taula. Perquè les Falles, més enllà de la festa, són un espill. I el que reflecteixen, ara mateix, és una ciutat que sembla avergonyir-se de si mateixa, que prefereix vestir-se amb símbols aliens abans que mirar-se al mirall i reconéixer la seua pròpia força.

Comencem per l’ofrena. L’acte més solemne, més emotiu, més carregat de simbolisme. A Sagunt, l’ofrena es fa a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la ciutat de València. I això, que pot semblar un detall menor, és en realitat un símptoma profund. Sagunt té patrona pròpia, la Mare de Déu del Bon Succés, una advocació arrelada, estimada, vinculada a la història local. Però no. Quan arriba l’ofrena, les falleres saguntines desfilen cap a una imatge que no és la seua, que no representa la ciutat, que no forma part del seu relat. És com si Sagunt haguera renunciat a la seua pròpia espiritualitat festiva per adoptar la d’una altra ciutat, com si no tinguera dret a tindre un símbol propi en el moment més sagrat de la festa.

I no és només l’ofrena. Les banderes que onegen en moltes falles són la senyera coronada amb franja blava, pròpia de València, i la bandera espanyola. Però la senyera de Sagunt, el penó de la conquesta, la quatribarrada històrica, la que representa la ciutat des de fa segles, brilla per la seua absència. És com si Sagunt no existira. Com si la seua bandera no tinguera valor. Com si la seua història fora prescindible. I això és especialment greu en una festa que, en teoria, exalta la identitat local, la comunitat, el sentiment de pertinença. Quina pertinença pot sentir un poble que no veu els seus propis símbols representats?

Després hi ha l’himne. O millor dit, els himnes. Perquè en moltes falles de Sagunt, quan arriba el moment solemne, quan es tanca un acte o es fa un homenatge, sona l’Himne de València. I no és que siga un himne indigne, ni molt menys. Sagunt té himne propi, compost amb orgull, amb història, amb significat. Però qui el coneix? Qui el canta? Qui el reivindica? Només les falleres majors i els que han passat per la Federació Junta Fallera de Sagunt. La resta, silenci. I el silenci, en aquests casos, és renúncia.

És com si Sagunt haguera decidit que no val la pena ensenyar el seu himne, que no val la pena emocionar-se amb ell, que no val la pena transmetre’l a les noves generacions. I això és un drama cultural. Perquè un poble que no canta el seu himne és un poble que es deixa esborrar.

I encara hi ha més. Algunes falles utilitzen l’escut de la ciutat de València en les seues bandes, en lloc de l’escut de Sagunt. És un detall que, vist de lluny, pot semblar anecdòtic. Però no ho és. L’escut és la representació gràfica de la identitat institucional d’un poble. És el símbol que diu qui eres, d’on vens, què representes. Quan una falla de Sagunt es posa l’escut de València, està dient, de manera implícita però clara, que prefereix ser una còpia abans que una veu pròpia. Que prefereix ser satèl·lit abans que centre. Que prefereix ser imitació abans que original.

I finalment, els discursos. Els llibrets, les presentacions, els actes públics. Sempre acaben amb el mateix clam: visca València, visca les Falles. I Sagunt? On està Sagunt? Per què no es diu visca Sagunt? Per què no es reivindica la ciutat que acull la festa, que la viu, que la paga, que la manté? És com si Sagunt fóra un simple escenari, un contenidor, un decorat. Com si la festa no fora seua. Com si la ciutat no tinguera dret a ser protagonista en la seua pròpia celebració.

La pregunta, inevitable, és: per què passa tot això? Per què Sagunt ha assumit com a propis uns símbols que no li corresponen? Per què ha renunciat als seus? Per què ha deixat que la seua identitat siga absorbida per la de la capital?

Hi ha diverses explicacions possibles, totes elles incòmodes. Una és la inèrcia. Les Falles, com tota tradició, tenen una força conservadora enorme. I com que el model faller saguntí es va inspirar, en bona part, en el model valencià, molts elements es van copiar sense massa reflexió. Però una cosa és copiar per començar, i una altra és continuar copiant dècades després, quan la festa ja està plenament arrelada a la ciutat. La inèrcia no pot justificar-ho tot.

Una altra explicació és la falta d’autoestima col·lectiva. Sagunt és una ciutat amb un patrimoni immens, però també amb una història recent marcada per la industrialització, la immigració massiva i la convivència de dues realitats urbanes diferents: el nucli històric i el Port. Aquesta dualitat ha generat, sovint, una identitat difusa, fragmentada, poc cohesionada. I quan un poble no té clar qui és, és fàcil que acabe adoptant símbols externs, més visibles, més potents, més consolidats. És una manera de suplir la pròpia inseguretat.

També hi ha un factor polític. Les Falles, a Sagunt com a tot arreu, tenen una estructura organitzativa que, sovint, ha mirat més cap a València que cap a la pròpia ciutat. La Federació Junta Fallera de Sagunt ha mantingut, durant anys, una relació de subordinació simbòlica respecte a Junta Central Fallera. I això ha tingut conseqüències. Quan la institució que hauria de defensar la identitat fallera saguntina es dedica a replicar la valenciana, el resultat és el que és: una festa que sembla feta per a una altra ciutat.

Però la causa més profunda és, probablement, la falta de consciència crítica. Molta gent no s’ha plantejat mai que siga estrany fer una ofrena a una patrona que no és la teua. O cantar un himne que no és el teu. O lluir una bandera que no representa la teua ciutat. O acabar un discurs cridant visca València en lloc de visca Sagunt. És el que s’ha fet sempre, i això sembla suficient. Però no ho és. No pot ser-ho. No en una ciutat que vol ser respectada, que vol ser reconeguda, que vol ser protagonista de la seua pròpia història.

La qüestió de fons és que Sagunt té una identitat potentíssima, però no la projecta. Té símbols propis, però no els utilitza. Té història, però no la reivindica. Té cultura, però no la posa en valor. I les Falles, que haurien de ser un altaveu de tot això, s’han convertit en un espai on la identitat local queda subordinada a la identitat d’una altra ciutat.

Això no vol dir que no es puga estimar València. Per descomptat que sí. València és la capital, és referent, és centre cultural i festiu. Però estimar València no implica renunciar a Sagunt. No implica esborrar-la. No implica substituir-la. Les identitats no són excloents. Però sí que són fràgils. I si no es cuiden, s’esvaeixen.

Sagunt ha de decidir si vol continuar sent una còpia o si vol ser original. Si vol continuar exhibint símbols aliens o si vol recuperar els seus. Si vol continuar cantant himnes d’altres o si vol emocionar-se amb el seu. Si vol continuar fent ofrenes a patronats que no li corresponen o si vol honorar els seus propis. Si vol continuar cridant visca València o si vol, d’una vegada, cridar visca Sagunt.

La festa és un espai de construcció identitària. I ara mateix, la identitat que es construeix en les Falles de Sagunt és una identitat subordinada, diluïda, despersonalitzada. Una identitat que no fa justícia a la ciutat. Una identitat que no reflecteix la seua història, ni la seua força, ni la seua singularitat.

És hora de fer-se preguntes incòmodes. És hora de revisar rituals, símbols, himnes i discursos. És hora de decidir què vol ser Sagunt. Perquè si no ho fa, altres ho decidiran per ella. I ja sabem quin és el resultat: una ciutat que es disfressa de València, però que perd la seua pròpia veu.

Sagunt no és un barri de València. No és una extensió de la capital. No és una rèplica. És una ciutat amb personalitat pròpia, amb història pròpia, amb símbols propis. I les Falles haurien de ser l’espai on això es mostra amb orgull, no on s’amaga.

Potser ha arribat el moment que les falles saguntines deixen de mirar cap al sud i comencen a mirar cap a dins. Que recuperen la seua bandera. Que canten el seu himne. Que honoren la seua patrona. Que reivindiquen el seu escut. Que acaben els discursos amb un visca Sagunt que ressonaria com un acte de dignitat col·lectiva.

Perquè una festa sense identitat pròpia és només una còpia. I Sagunt mereix molt més que això. Sagunt mereix ser Sagunt. I les Falles, si volen ser realment seues, també.

llegir més

Censura en Internet: llibertat, poder i els límits d’allò que és possible ^

El Dia Mundial contra la Censura en Internet es commemora cada 12 de març des de 2008, impulsat per Reporters Sense Fronteres amb l’objectiu de denunciar les restriccions a la llibertat d’expressió, la vigilància massiva i el bloqueig d’informació en l’entorn digital.

Aquesta efemèride ens recorda que la llibertat d’expressió no és un dret garantit de manera automàtica: necessita vigilància, consciència social i una ciutadania que entenga la importància del debat plural i la diversitat de veus. Internet havia de ser l’espai obert per excel·lència; però, com tota tecnologia humana, s’ha convertit també en un camp de tensions polítiques, econòmiques i morals.

La llibertat digital com a espai de responsabilitat col·lectiva

Internet permet que qualsevol persona puga informar-se, expressar-se i organitzar-se. Però aquesta llibertat va acompanyada de riscos: censura estatal, manipulació informativa, vigilància privada, algoritmes opacs o discursos d’odi. Lluitar contra la censura implica també reflexionar sobre com s’exerceix la llibertat en un ecosistema dominat per corporacions tecnològiques amb un poder enorme.

Les xarxes socials són espais privats però de conseqüències públiques. No són institucions democràtiques, i per això plantegen dilemes: on acaba la llibertat d’expressió i on comença la responsabilitat? Qui decideix què es veu i què no? Qui controla el poder dels qui controlen l’espai on es parla?

El poder dels magnats digitals i els dilemes morals. Una de les qüestions més complexes del nostre temps és que una part molt important de la conversació pública global no es desenvolupa en places, en mitjans independents o en institucions públiques, sinó en plataformes propietat d’unes poques persones o empreses. Aquesta concentració planteja dilemes ètics:

Si els propietaris d’aquestes plataformes defensen o s’alineen amb determinades ideologies, interessos econòmics o visions del món, com afecta això a la neutralitat del discurs públic?

No cal citar noms concrets per entendre la pregunta més profunda:

Pot existir llibertat d’expressió real quan l’espai on s’exerceix depén de la voluntat o preferències d’uns pocs propietaris privats?

Ací apareix el primer dilema filosòfic:

La llibertat d’expressió no és sols que qualsevol persona puga parlar, sinó que el seu discurs puga existir en un espai que no siga manipulat, silenciat o amplificat segons el criteri d’un poder no democràtic.

L’ètica de les plataformes: imparcialitat o transparència?

Moltes xarxes socials defensen que no poden ser completament neutrals: han de moderar contingut per evitar la desinformació, el frau, la violència o l’odi. Però quan la moderació es combina amb interessos personals, comercials o ideològics, apareix una altra qüestió ètica:

És legítim que actors privats decidisquen què és acceptable en el debat públic?

I encara més:

És moral que un espai que condiciona la vida social, política i cultural de milers de milions de persones depenga de criteris que no són col·lectius, ni transparents, ni sotmesos a control democràtic?

Aquest debat filosòfic és central:

La llibertat d’expressió necessita un espai comú que no siga propietat d’un poder unipersonal. Però això xoca amb la realitat del capitalisme digital, on la infraestructura comunicativa global és privada per definició.

La censura: una amenaça que pot vindre de molts costats. Tradicionalment, la censura provenia dels estats autoritaris. Però hui la censura pot ser estatal, corporativa, algorítmica o fins i tot social (cancel·lació, persecució digital, polarització extrema).

El Dia Mundial contra la Censura en Internet ens recorda que la llibertat digital no és un concepte simple, sinó un equilibri delicat entre garanties legals, drets fonamentals, responsabilitat social i mecanismes de supervisió.

Una reflexió final: llibertat no és només parlar, sinó poder ser escoltat. La gran pregunta que deixa tot això és si podem parlar realment de llibertat quan el lloc on s’expressa està controlat per interessos gegants que no representen el conjunt de la ciutadania.

La llibertat d’expressió no és només individual; té una dimensió col·lectiva. Necessita espais diversos, independents, transparents i democràticament supervisats. Necessita que les persones usuàries entenguen els mecanismes de manipulació digital. Necessita que les societats exigisquen responsabilitat a qui controla la informació.

El futur de la llibertat digital dependrà de la nostra capacitat per a construir espais oberts on la pluralitat siga una riquesa i no una amenaça.

llegir més