Donar sang: l’acte més radicalment humà que encara no hem sabut valorar ^

Hi ha coses que fem en la vida que no tenen cap explicació racional. Com menjar-nos un gelat en ple hivern, com enamorar-nos de qui no toca o com continuar confiant que el tren de rodalia arribarà a l’hora. I després hi ha donar sang, que és exactament el contrari: un acte que té tota la lògica del món i que, malgrat això, encara no fem prou. És curiós. Ens costa més donar sang que donar opinions, i això que opinions en tenim per a exportar.

Donar sang és una d’eixes accions que et reconcilien amb la humanitat. No perquè siga heroica, que no ho és, ni perquè siga complicada, que tampoc. És perquè és una de les poques coses que fem sense esperar res a canvi. No hi ha medalles, no hi ha selfies que valguen, no hi ha un “m’agrada” que et faça sentir millor. Només hi ha un gest: estirar el braç i dir ací estic. I això, en un món que va accelerat i que sempre demana més, és quasi un acte de resistència.

Quan entres a un centre de donació, el primer que notes és el silenci. Un silenci estrany, d’eixos que no fan por. Un silenci que diu que la gent que està allí ha vingut a fer una cosa important. No solem pensar-ho, però donar sang és literalment donar temps. Donar oportunitats. Donar possibilitats. Donar vida. És com si, per uns minuts, el món deixara de ser un lloc caòtic i es convertira en un espai on les persones es cuiden les unes a les altres sense preguntar per què.

La sang no es pot fabricar. No es pot comprar. No es pot substituir. És una d’eixes veritats que haurien de fer-nos pensar. En un món on tot es pot replicar, sintetitzar, automatitzar o vendre, la sang continua sent un recordatori que hi ha coses que només poden vindre de persones reals. De cossos reals. De decisions reals. I això la fa preciosa. No en el sentit poètic, sinó en el sentit pràctic: sense donacions, el sistema sanitari s’atura. I quan el sistema sanitari s’atura, s’atura tot.

Però donar sang també és un acte polític, encara que no ho sembli. És una manera de dir que creus en els serveis públics, que confies en la sanitat, que entens que la salut no és una qüestió individual sinó col·lectiva. És una manera de dir que no vols un país on només es cura qui pot pagar. És una manera de dir que la vida de qualsevol persona val la pena, encara que no la conegues, encara que no la veuràs mai, encara que no sabràs mai què li ha passat després.

Hi ha qui diu que donar sang és un acte altruista. Jo crec que és un acte de responsabilitat. No responsabilitat moral, d’eixes que pesen i que fan sentir culpa, sinó responsabilitat comunitària. És entendre que vivim en una xarxa, que estem connectades i connectats, que el que li passa a una persona pot afectar moltes altres. És entendre que, si un dia ens toca a nosaltres, voldrem que algú haja tingut la mateixa generositat que ara tenim nosaltres.

També hi ha una cosa molt bonica en donar sang: la vulnerabilitat compartida. Totes les persones que estan allí estan fent exactament el mateix. No importa d’on vens, què penses, a qui estimes o com parles. Totes tenen un braç descobert, una agulla clavada i una bossa que s’ompli lentament. És un moment d’igualtat absoluta. Un moment en què totes les diferències desapareixen. Un moment en què som, literalment, sang.

I sí, donar sang fa un poc de respecte. A ningú li agrada que li punxen, que li trauen sang, que li diguen que ha d’esperar quinze minuts prenent un suc de taronja. Però també és cert que hi ha coses molt més doloroses en la vida. Com pagar un lloguer. Com fer cua a l’administració. Com escoltar segons quins discursos polítics. Comparat amb això, donar sang és quasi un spa.

El que realment fa mal és pensar en tota la gent que necessita eixa sang. Persones que han tingut accidents. Persones que estan en tractament. Persones que han de passar per una operació. Persones que lluiten contra malalties que no entenen de calendaris ni de pressupostos. Persones que, sense saber-ho, depenen de nosaltres. I això sí que colpeja. Perquè ens recorda que la vida és fràgil, que tot pot canviar en un segon, que hui dones i demà necessites.

També hi ha una cosa que no solem dir: donar sang és un acte d’amor. No un amor romàntic, d’eixos que fan sospirar, sinó un amor pràctic, útil, tangible. Un amor que no necessita paraules. Un amor que diu: no et conec, però vull que visques. No sé qui eres, però vull que tingues una oportunitat. No sé què t’ha passat, però vull que continues. És un amor que no demana res a canvi. I això, en un món tan transaccional, és revolucionari.

El País Valencià, com qualsevol territori, necessita sang. Necessita donacions constants. Necessita que la gent entenga que no és una cosa puntual, sinó una necessitat permanent. Les reserves baixen, les necessitats pugen, i el sistema fa equilibris com pot. I no hauria de ser així. No hauríem d’arribar mai a situacions de risc. No hauríem de dependre de campanyes d’urgència. Hauríem de tindre una cultura de la donació tan arrelada que donar sang fora tan normal com anar a esmorzar.

Però això només passarà si canviem la manera de parlar-ne. Si deixem de veure-ho com una obligació i comencem a veure-ho com una oportunitat. Una oportunitat de fer alguna cosa que realment importa. Una oportunitat de sentir-nos part d’alguna cosa més gran. Una oportunitat de deixar una petjada que no es veu, però que salva vides.

Donar sang no et fa millor persona. No et converteix en heroi. No et dona punts de karma. Però sí que et recorda que tens un poder que no sabies que tenies: el poder de salvar una vida sense ni tan sols moure’t de la cadira. I això és molt. Moltíssim.

Potser ha arribat el moment de normalitzar-ho. De parlar-ne amb naturalitat. De dir hui he donat sang amb la mateixa tranquil·litat amb què diem hui he anat al gimnàs o hui he fet la compra. Potser ha arribat el moment de deixar de buscar excuses. De deixar de pensar que ja ho farà una altra persona. De deixar de creure que no fa falta.

Perquè sí que fa falta. Sempre fa falta. I sempre farà falta.

I si no ho fem nosaltres, qui ho farà.

llegir més

Quan una llengua és un volcà adormit ^

El valencià és com un volcà antic que ha romàs segles soterrat sota capes de cendra que no eren seues. Un volcà que moltes persones donaven per extingit, reduït a un record de festa major, a una postal amable però inofensiva. Però un volcà no mor: espera. I quan la terra tremola, quan la memòria col·lectiva desperta, quan la comunitat recupera la veu, la lava torna a pujar. No per destruir, sinó per reclamar el seu espai natural. I és precisament aquest despertar el que algunes persones confonen —o volen confondre— amb una imposició. Com si el simple fet que el volcà torne a respirar fóra una amenaça per a qui ha viscut còmodament sobre la seua cendra.

Dir que el valencià s’imposa al País Valencià és un relat que no resisteix ni un minut de contrast amb la realitat. L’Estatut d’Autonomia estableix que la llengua pròpia del territori és el valencià. No és una opinió, és un marc legal. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià no és un caprici ideològic, sinó un instrument de reparació. I la reparació només existeix quan hi ha hagut un dany. El dany és conegut i documentat: la substitució lingüística, les prohibicions històriques, la marginació institucional, la invisibilització mediàtica i l’estigmatització social. No és opinable: és història. Per això parlar d’imposició del valencià és un exercici de cinisme o de desinformació volguda.

La pregunta que cal fer-se no és si el valencià s’imposa, sinó com és possible que, sent llengua pròpia, siga minoritària en tants àmbits. A l’administració, el castellà continua sent la llengua majoritària. A l’empresa privada, el valencià és testimonial. A la justícia, pràcticament inexistent. A la universitat, residual. A la televisió i al cinema, anecdòtic. Si això és imposició, és la imposició més estranya del món: una imposició que no imposa res. El que sí que s’imposa, de manera naturalitzada i silenciosa, és el castellà, que continua ocupant els espais de poder, de prestigi i de consum. El valencià, en canvi, ha de justificar-se constantment, com si haguera de demanar permís per existir.

Quan l’administració exigeix competència en valencià, no està discriminant ningú: està complint la llei i garantint que qualsevol persona puga ser atesa en la seua llengua. Això és un dret, no un privilegi. I els drets no es negocien en funció de les comoditats individuals. Dir que exigir valencià és imposar és com dir que exigir coneixements de matemàtiques a una enginyera és elitisme. No té cap sentit.

La defensa del valencià no necessita expulsar ningú ni assenyalar persones pel seu origen. El que necessita és que qui viu ací respecte la llengua del territori, igual que es fa a qualsevol lloc del món amb llengua pròpia. No es tracta d’origen, sinó d’actitud. No es tracta de sang, sinó de convivència. No es tracta de puresa, sinó de respecte. La llengua no és una frontera: és una casa. I a la casa de totes i tots, tothom és benvingut, però cal respectar-la. Ningú exigiria anar a França i que tothom li parlara en castellà. Ningú aniria a Alemanya a dir que el seu idioma s’imposa. Però ací, sorprenentment, això passa cada dia.

El valencià no és només un codi lingüístic: és un espai emocional, cultural i simbòlic. És la manera com les nostres àvies i avis entenien el món, com els nostres pobles es contaven les històries, com les nostres mares i pares ens deien bon dia o fes bondat. Quan una llengua retrocedeix, no retrocedeix només un sistema gramatical: retrocedeix una manera de mirar la vida. I quan una llengua avança, no avança contra ningú: avança amb la gent que la parla, la recupera i l’estima.

El futur no és un bilingüisme desequilibrat on tothom parla castellà i només una part parla valencià. El futur és un espai just on totes dues llengües tinguen les mateixes oportunitats. I això, hui, no passa. Per això calen polítiques de normalització. Per això calen lleis. Per això calen esforços. No per imposar, sinó per equilibrar. No per dividir, sinó per reparar. No per excloure, sinó per garantir drets.

El valencià és un volcà que torna a respirar. I això incomoda a qui preferia que continuara soterrat. Però una comunitat que recupera la seua llengua no és una comunitat que imposa: és una comunitat que es reconcilia amb si mateixa. La pregunta no és si el valencià s’imposa. La pregunta és com és possible que encara siga necessari defensar allò que és nostre. El futur del valencià no depén de lleis ni d’imposicions imaginàries. Depén de la voluntat col·lectiva de dir, sense por i sense complexos, que aquesta llengua és viva, legítima i digna. I que mereix respirar amb plenitud.

llegir més

Els serveis públics i l’art de sostenir un país que sempre va amb presses ^

Hi ha una cosa que sempre m’ha fascinat dels serveis públics: que existisquen. No és broma. En un món on tot s’ha de pagar, on tot té subscripció, on fins i tot per respirar et demanen que acceptes cookies, que encara hi haja coses que funcionen perquè sí, perquè són de totes i de tots, perquè algú va decidir que la vida havia de ser una mica més justa, és quasi un miracle. Un miracle mediterrani, amb goteres, cues i finestretes que tanquen a les dotze i mitja, però miracle al cap i a la fi.

Quan pense en els serveis públics, pense en una mena d’esquelet invisible que sosté el país mentre nosaltres anem fent voretes. Són com aquell amic que sempre està ahí, que no fa soroll, que no demana res, però que si un dia falla, t’ensorres. I, malgrat això, els tractem com si foren un moble vell que podem anar colpejant fins que un dia, sorpresa, es trenca. I aleshores ens preguntem per què.

La sanitat pública, per exemple, és el millor exemple d’amor no correspost. Totes les persones la necessitem, totes la defensem quan ens toca de prop, totes la valorem quan ens salva, però després la deixem abandonada com si fóra un trasto que ja no fa servei. És com eixa relació tòxica on una part dona molt més del que rep. I, malgrat tot, continua donant. Continua atenent, continua curant, continua sostenint-nos. Fins que un dia, clar, diu prou. I no és que no vulga cuidar-nos, és que no pot més.

Els serveis socials són un altre món. Un món que només coneix qui el necessita, i que la resta prefereix no mirar massa, no siga cosa que ens recorde que la vida és fràgil i que qualsevol pot caure. Són els serveis que treballen amb la part més vulnerable de la societat, amb les persones que no tenen xarxa, que no tenen recursos, que no tenen veu. I, tot i això, són els serveis que més fàcilment es retallen, com si la vulnerabilitat fora un luxe prescindible. Com si la dignitat tinguera preu.

L’educació pública és una altra història d’amor complicat. Totes les persones diem que és important, que és fonamental, que és el futur. Però després arriba el moment de posar diners, de posar recursos, de posar personal, i de sobte tot són excuses. Que si no hi ha pressupost, que si ja s’arreglarà, que si el problema és del professorat, que si el problema és de les famílies, que si el problema és de l’alumnat. Sempre és d’algú altre. Mai és del sistema. I així anem, fent equilibris entre la vocació de milers de professionals i la desídia de qui hauria de cuidar-los.

El transport públic és un gag en si mateix. Un gag llarg, d’aquells que comencen fent gràcia i acaben fent mal. Un país que vol ser modern no pot tindre trens que arriben tard, autobusos que no passen i estacions que semblen escenaris d’una pel·lícula postapocalíptica. Però ací estem, celebrant quan un tren arriba a l’hora com si fóra un esdeveniment històric. I no hauria de ser així. El transport públic hauria de ser una cosa tan normal que ni la notàrem. Però quan falla, ho notem totes i tots. I falla massa sovint.

La cultura pública és un altre servei que sempre està en la corda fluixa. És com aquell personatge secundari que apareix de tant en tant per recordar-nos que la vida no és només treballar, pagar factures i fer cua al metge. La cultura és el que ens fa humans, el que ens fa pensar, el que ens fa imaginar. Però sempre és la primera a caure quan hi ha retallades. Com si la imaginació no servira per a res. Com si la creativitat no fora un recurs essencial. Com si un país poguera sobreviure només amb carreteres i hospitals, però sense històries, sense música, sense art.

I després hi ha l’administració pública, que és com un univers paral·lel. Un univers on el temps passa d’una manera diferent, on les finestretes tenen vida pròpia i on els tràmits es multipliquen com gremlins. Però també és un univers ple de persones que treballen amb una paciència infinita, que aguanten queixes, presses, males cares i burocràcia absurda. Persones que sostenen el sistema perquè algú ho ha de fer. I ho fan, encara que ningú els done les gràcies.

El problema dels serveis públics és que només ens adonem del seu valor quan fallen. Quan una ambulància tarda massa. Quan una aula està massificada. Quan un tren no arriba. Quan una persona major no rep l’ajuda que necessita. Quan una família no pot pagar un lloguer i ningú la truca. Quan una persona jove no pot estudiar perquè no té recursos. Quan una persona malalta ha d’esperar mesos per una prova. Aleshores sí, aleshores ens indignem. Aleshores exigim. Aleshores recordem que els serveis públics són essencials.

Però els serveis públics no es defensen només quan hi ha un problema. Es defensen cada dia. Es defensen amb pressupost, amb personal, amb planificació, amb respecte. Es defensen entenent que no són una despesa, sinó una inversió. Una inversió en vida, en dignitat, en igualtat. Una inversió en un país que no deixa ningú enrere. O que, com a mínim, ho intenta.

Els serveis públics són la prova que una societat creu en si mateixa. Que creu que totes les persones mereixen les mateixes oportunitats. Que creu que la vida no ha de dependre del compte bancari. Que creu que la salut, l’educació, la cultura, la mobilitat i la protecció social són drets, no privilegis. I això, en un món cada vegada més desigual, és revolucionari.

Quan defensem els serveis públics, no defensem només edificis, pressupostos o plantilles. Defensem una manera d’entendre la vida. Defensem la idea que som una comunitat, que ens necessitem, que ens cuidem. Defensem la idea que un país no és només un territori, sinó una xarxa de persones que es sostenen mútuament. Defensem la idea que la dignitat no es negocia.

I sí, els serveis públics tenen problemes. Tenen mancances. Tenen retards. Tenen errors. Però també tenen una cosa que no té cap empresa privada: la voluntat de servir a totes les persones, no només a qui pot pagar. I això és impagable.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar dels serveis públics com si foren un luxe i començar a parlar-ne com el que són: la base de qualsevol societat que vulga dir-se justa. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar-los miracles i començar a donar-los recursos. Potser ha arribat el moment de deixar de veure’ls com una càrrega i començar a veure’ls com una oportunitat.

Els serveis públics són el que queda quan tot falla. Són el que ens sosté quan la vida es complica. Són el que ens recorda que no estem soles ni sols. Són el que fa que un país siga un país i no només un conjunt de carreteres i edificis.

I si no els defensem nosaltres, qui ho farà.

llegir més

El títol de Comte de Sagunt: genealogia cívica, memòria patriòtica i construcció institucional (1888-actualitat) ^

L’atorgament del títol de Comte de Sagunt a José Romeu i Crespo en 1888 constitueix un episodi singular en la història institucional i simbòlica de la ciutat. L’estudi d’este procés permet entendre la intersecció entre memòria local, cultura política liberal, genealogia nobiliària i construcció d’un relat patriòtic que, des del segle XIX, ha contribuït a definir la identitat pública de Sagunt. El present article analitza els antecedents històrics, el debat municipal, la legitimació genealògica i la continuïtat del títol fins a l’actualitat, així com la seua funció en la configuració d’un imaginari cívic que encara hui manté vigència.

El segle XIX espanyol fou un període marcat per la redefinició del poder polític, la transformació de les institucions i la relectura del passat com a instrument de cohesió nacional. En este context, la figura de José Romeu i Parras, militar saguntí executat durant la Guerra de la Independència, es convertí en un símbol local d’heroisme i sacrifici. La seua mort, interpretada com un acte de fidelitat absoluta a la nació, fou incorporada al panteó patriòtic del liberalisme espanyol. La ciutat de Sagunt, conscient del valor polític i moral d’esta figura, inicià un procés de reivindicació que culminaria en 1888 amb la concessió del títol de Comte de Sagunt al seu nét, José Romeu i Crespo.

La documentació municipal conservada, especialment el contingut del Libro de Acuerdos de 1888, permet reconstruir amb precisió el debat institucional. En la sessió del 7 de gener, el síndic Francisco López presentà una proposició que sintetitzava la voluntat del consistori: reparar l’oblit del govern central i honorar la memòria del patriota saguntí. El text, d’una retòrica pròpia del liberalisme historicista, descrivia Romeu i Parras com un exemple de constància indomable, capaç d’entregar la vida abans que sotmetre’s a l’invasor. Esta exaltació del martiri civil responia a una cultura política que valorava el sacrifici individual com a fonament de la nació moderna. El relat, per tant, no sols recuperava un episodi local, sinó que l’inseria en una narrativa estatal més ampla.

La proposta municipal insistia en dos elements fonamentals. D’una banda, la necessitat de perpetuar la memòria de Romeu mitjançant un monument públic, símbol material de la gratitud col·lectiva. D’altra banda, la reivindicació d’un compromís històric incomplert: la promesa de Fernando VII d’atorgar un títol nobiliari a la família del patriota. Esta promesa, segons el relat municipal, havia quedat en suspens durant dècades, i la corporació considerava que havia arribat el moment de reparar aquella injustícia. La petició, per tant, combinava memòria, justícia històrica i reivindicació política.

El consistori destacava també la trajectòria militar dels néts de Romeu, especialment la de José Romeu i Crespo, que servia a Cuba i havia vessat la seua sang en conflictes civils. Esta menció no era casual: en el context de la Restauració, la lleialtat militar i el servei a la pàtria constituïen arguments de pes per legitimar l’atorgament d’un títol nobiliari. La corporació municipal, per tant, construïa una genealogia de patriotisme que enllaçava el sacrifici del besavi amb el servei actiu dels descendents. Esta continuïtat reforçava la idea que la família Romeu representava un llinatge de fidelitat nacional.

El ple municipal aprovà per unanimitat la proposta i acordà dirigir una exposició al Governador Civil i una carta al diputat Francisco de Asís Pacheco, demanant la seua intervenció davant el Ministeri d’Estat. La resposta arribà el 12 de maig de 1888, quan Pacheco comunicà per telegrama que el govern havia concedit el títol nobiliari a favor de José Romeu i Crespo. L’Ajuntament quedà assabentat i, amb això, culminava un procés de reivindicació que havia combinat memòria local, pressió institucional i estratègia política.

La concessió del títol de Comte de Sagunt no sols reconeixia la figura de Romeu i Parras, sinó que institucionalitzava la seua memòria en forma de dignitat nobiliària. En un moment en què la noblesa estava perdent poder polític però mantenia un alt valor simbòlic, l’atorgament d’un títol vinculava la ciutat amb una genealogia d’honor i sacrifici. Sagunt, d’esta manera, projectava una imatge de ciutat heroica, hereva d’un passat gloriós que incloïa tant la resistència ibèrica i romana com la lluita contra la invasió napoleònica.

La família Romeu comptava, a més, amb un certificat d’hidalguia de 1801, signat per l’escrivà Antonio Furió, que acreditava la seua condició de noblesa. Este document reforçava la legitimitat de la concessió i demostrava que la família ja formava part del registre nobiliari local. La hidalguia, en este cas, funcionava com a antecedent jurídic i com a element de continuïtat històrica.

Des de 1888 fins a l’actualitat, el títol de Comte de Sagunt ha passat per diverses generacions, mantenint-se actiu i documentat. José Romeu i Crespo fou el primer comte; el succeïren José María Romeu i Morales, José María Romeu i Cayuela, José María Romeu i López de Sagredo i, finalment, Antonio Romeu i Fernández, actual titular. Esta successió mostra la persistència del títol i la seua integració en la història contemporània de la ciutat.

La memòria de Romeu i Parras no es limità a la concessió del títol. També es plasmà en la cultura popular i institucional, com demostra l’Himne a Romeu, amb lletra d’Enrique Batalla Vives i música d’Antonio Palanca. El text, d’un fort contingut patriòtic, exalta el sacrifici del guerriller i el presenta com un símbol de resistència davant l’invasor. La repetició del mot gloria reforça la dimensió heroica i quasi litúrgica del relat. Este himne, integrat en la memòria musical local, contribuí a consolidar la figura de Romeu com a referent cívic.

L’estudi del títol de Comte de Sagunt permet reflexionar sobre la construcció de la memòria pública i el paper de les institucions locals en la configuració d’un relat identitari. L’Ajuntament de 1888 actuà com a agent actiu en la reivindicació del passat, utilitzant els instruments polítics disponibles per projectar una imatge determinada de la ciutat. Esta operació responia a una lògica pròpia del liberalisme de la Restauració, que combinava tradició i modernitat, memòria i progrés, noblesa i ciutadania.

La figura de Romeu i Parras, reinterpretada com a màrtir de la independència, servia per reforçar la cohesió local i per situar Sagunt en el mapa simbòlic de la nació. El títol nobiliari, lluny de ser un simple honor, funcionava com a mecanisme de representació col·lectiva. La ciutat, en reconéixer el sacrifici del seu fill il·lustre, es reconeixia també a si mateixa com a comunitat heroica.

En este sentit, el cas del Comte de Sagunt exemplifica com les ciutats del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per construir identitats modernes. La reivindicació del passat no era un exercici nostàlgic, sinó una estratègia política orientada a reforçar la legitimitat institucional i a projectar una imatge cohesionada. Sagunt, amb una història marcada per episodis de resistència, trobà en Romeu i Parras un símbol perfecte per articular este relat.

La continuïtat del títol fins als nostres dies mostra que la memòria institucional pot mantindre’s viva més enllà del context que la va generar. Encara que la noblesa haja perdut la seua funció política, el títol conserva un valor simbòlic que connecta la ciutat amb el seu passat. Esta persistència demostra que la memòria no és estàtica, sinó que es reinterpreta i s’adapta a les necessitats de cada moment.

El cas del Comte de Sagunt també permet analitzar la relació entre memòria local i memòria nacional. Romeu i Parras és un heroi local, però també forma part del relat nacional de la Guerra de la Independència. Esta doble dimensió reforça la idea que la identitat nacional es construeix a partir de múltiples memòries locals que, en conjunt, formen un mosaic complex. Sagunt, en reivindicar el seu heroi, contribuïa a la construcció d’esta memòria compartida.

Finalment, cal destacar que la documentació conservada, tant municipal com genealògica, permet estudiar este procés amb rigor i profunditat. El Libro de Acuerdos, el certificat d’hidalguia i la genealogia dels comtes constitueixen fonts essencials per comprendre la dimensió institucional i simbòlica del títol. Estes fonts, combinades amb la cultura popular representada per l’himne, ofereixen una visió completa del fenomen.

En conclusió, el títol de Comte de Sagunt és molt més que una dignitat nobiliària. És un instrument de memòria, un símbol de continuïtat i un element central en la construcció de la identitat cívica de Sagunt. El seu estudi permet entendre com les institucions locals del segle XIX utilitzaren la memòria històrica per projectar una imatge determinada de la ciutat i com esta imatge ha perdurat fins als nostres dies. Romeu i Parras, convertit en símbol de resistència i patriotisme, continua ocupant un lloc destacat en l’imaginari saguntí, i el títol de Comte de Sagunt n’és la manifestació institucional més visible.

llegir més

Alegria, la vida suspesa en un fil ^

Ahir, mentre Alegria s’obria davant meu com una ferida antiga, vaig comprendre que hi ha espectacles que no es miren: es respiren. Cirque du Soleil no representa una història, sinó un batec. No busca contar-te res, sinó recordar-te allò que ja saps però que fa temps que no vols mirar. I en eixa llum que cau sobre els cossos, en eixe aire carregat de música i tremolor, vaig sentir que la vida mateixa caminava damunt l’escenari, fràgil i obstinada, com una criatura que encara no sap si vol créixer o desaparèixer.

Alegria és una metàfora perquè no parla de nosaltres: ens convoca. Cada figura que s’alça, cada cos que es doblega, cada respiració que es trenca, és un fragment de la nostra pròpia història. Els acròbates que desafien la gravetat són la imatge exacta d’eixa necessitat absurda que tenim de continuar pujant, encara que el món ens pese. Quan els veus tremolar un instant abans del salt, reconeixes la mateixa vacil·lació que tens tu cada matí abans d’afrontar el dia. I quan cauen i tornen a alçar-se, entens que la vida és això: un intent infinit de no rendir-se del tot.

La música és una altra ferida. Una ferida que no fa mal, però que obri. Té una tristesa que no és fosca, sinó tendra, com si algú et diguera a cau d’orella que tot el que has perdut encara viu en algun lloc. I mentre sona, els records comencen a moure’s per dins com animals que desperten. Recordes els amors que no van durar, les promeses que encara pesen, les paraules que no vas dir. I de sobte, enmig de l’escenari, una figura s’il·lumina i entens que la bellesa no és perfecta: és fugaç, és fràgil, és un instant que s’esmicola mentre el mires.

Hi ha un moment en què tot l’espai sembla respirar alhora. Els artistes, el públic, la llum, la música. És com si el món s’aturara per un segon per recordar-nos que som animals ferits buscant una mica de llum. I és en eixe moment quan Alegria es torna més humana que mai. No és un espectacle: és una confessió. Una manera de dir-nos que la vida és un equilibri impossible entre el que volem i el que podem sostenir. Que cada pas és un risc. Que cada decisió és un salt sense xarxa. Que cada alegria és una resistència.

La fragilitat és el fil que ho cus tot. No s’amaga. No es dissimula. Els artistes tremolen, respiren fort, s’equivoquen un mil·límetre i tornen a intentar-ho. I tu ho mires i penses que potser la vida és exactament això: un intent constant de no caure del tot. Una lluita per mantindre’t dret encara que el món et faça oscil·lar. Una manera de dir-te que no passa res si tens por, perquè la por també forma part del moviment.

Alegria parla de la mort sense pronunciar-la. Parla del pas del temps, de la decadència, de la necessitat de reinventar-se quan tot el que eres ja no et serveix. Parla de la tristesa que es transforma en força, de la nostàlgia que et fa caminar encara que et pese. I ho fa amb una tendresa que desarma. Amb una llum que acaricia. Amb una música que et travessa com una cicatriu que encara escalfa.

Hi ha personatges que semblen fantasmes d’allò que vam ser. Figures que es mouen amb una melancolia que no és derrota, sinó memòria. I quan els mires, entens que totes portem dins una part que encara busca allò que va perdre. Una part que no vol oblidar. Una part que continua esperant, encara que no sap ben bé què.

I després hi ha els moments de plenitud. Eixos instants en què tot l’escenari esclata en llum i moviment, i sembla que la vida, per un segon, és possible. Que el dolor no pesa tant. Que el món no és tan dur. Que potser, només potser, encara queda espai per a la bellesa. Però la plenitud dura poc. I quan s’apaga, torna la foscor. I en eixa foscor, els personatges es busquen, s’arrosseguen, s’alcen, es perden. Com nosaltres. Com qualsevol que haja estimat, que haja caigut, que haja intentat tornar a començar.

Quan cau el teló, no ixes del teatre: ixes de tu mateix. Amb els ulls humits, amb el cor una mica més tou, amb la sensació que la vida és un número que sempre està a punt de trencar-se però que, malgrat tot, continua sent bell. Perquè l’alegria no és un crit. És una cicatriu que encara escalfa. És un acte de resistència. És la manera que tenim de dir que, encara que tot tremole, encara que tot pese, encara que tot faça mal, continuem ací.

llegir més