Festes catòliques com a festes nacionals a Espanya: una reflexió sobre la laïcitat, la memòria i la pluralitat ^

En el calendari oficial de festes nacionals a Espanya, sorprèn —o potser no tant— la presència majoritària de celebracions d’origen catòlic. L’Epifania del Senyor, el Dijous Sant, el Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge, el Dia de Tots Sants, la Immaculada Concepció i la Nativitat del Senyor són festes reconegudes com a nacionals, al costat de celebracions civils com el Dia de la Constitució o el Dia del Treball. Aquesta combinació, aparentment equilibrada, amaga una tensió històrica entre la voluntat d’un estat plural i la persistència d’un imaginari nacional fortament vinculat al catolicisme. En aquest article, proposem una reflexió crítica sobre el significat d’aquesta convivència, les seues implicacions simbòliques i les alternatives possibles des d’una perspectiva inclusiva i respectuosa amb la diversitat.

La presència de festes catòliques en el calendari nacional no és casual ni recent. Té arrels profundes en la construcció de l’Estat espanyol com a projecte polític i cultural. Durant el franquisme, el calendari festiu es va convertir en una eina de propaganda, on la religió catòlica es fusionava amb la identitat nacional. La Transició va obrir la porta a una redefinició del marc simbòlic estatal, però no va suposar una ruptura clara amb el passat. Així, moltes festes religioses van continuar formant part del calendari oficial, no tant per la seua vigència social, sinó per la seua càrrega històrica i institucional. L’Acord amb la Santa Seu de 1979, que reconeix certes festivitats com a part del patrimoni cultural espanyol, consolidà aquesta presència en un context democràtic que, paradoxalment, es declarava aconfessional.

Ara bé, què implica que festes d’origen religiós siguen reconegudes com a festes nacionals? En primer lloc, suposa una associació entre la identitat col·lectiva i una tradició espiritual concreta. Aquesta associació pot ser percebuda com a excloent per a persones que no s’identifiquen amb el catolicisme, ja siga per motius religiosos, culturals o ideològics. En segon lloc, reforça una visió homogènia de la nació, on la pluralitat de creences i pràctiques queda subordinada a una narrativa dominant. En tercer lloc, dificulta el reconeixement de celebracions alternatives, arrelades en altres tradicions o en moviments socials contemporanis, que podrien enriquir el calendari festiu amb valors de convivència, memòria democràtica o sostenibilitat.

És cert que les Comunitats Autònomes tenen la possibilitat de substituir algunes festes nacionals per celebracions pròpies. Aquesta opció, contemplada en el Reial Decret 2001/1983, ha permés una certa adaptació territorial del calendari festiu. No obstant això, la base nacional continua sent marcadament religiosa, i les substitucions no sempre són visibles ni reconegudes a escala estatal. A més, la presència de festes catòliques en el calendari laboral reforça la seua centralitat simbòlica, més enllà de la pràctica religiosa efectiva de la població. En aquest sentit, cal preguntar-se si el manteniment d’aquestes festes com a nacionals respon a una realitat social o a una inèrcia institucional.

La societat espanyola actual és diversa, plural i en transformació constant. Les dades sobre pràctica religiosa mostren una tendència a la secularització, especialment entre les generacions més joves. Alhora, creixen les expressions culturals vinculades a altres tradicions espirituals, a moviments feministes, ecologistes, memorialistes o interculturals. Aquesta diversitat no sempre es veu reflectida en els símbols oficials, que continuen reproduint una visió monolítica de la identitat nacional. El calendari festiu és un exemple clar d’aquesta dissonància entre realitat social i representació institucional.

Des d’una perspectiva inclusiva, caldria repensar el calendari de festes nacionals com un espai de reconeixement plural. Això no implica eliminar les festes catòliques, sinó contextualitzar-les com a part d’un patrimoni compartit, però no exclusiu. Es podria, per exemple, diferenciar entre festes religioses reconegudes per la seua valor cultural i festes civils que expressen valors democràtics, socials o ecològics. També es podria obrir un procés participatiu per identificar noves festivitats que reflectisquen la diversitat de la societat actual. Aquest procés hauria d’incloure comunitats religioses minoritàries, col·lectius laics, moviments socials i institucions educatives, amb l’objectiu de construir un calendari més representatiu i cohesionador.

Un altre aspecte a considerar és la dimensió pedagògica de les festes. Les celebracions oficials no només marquen dies de descans laboral, sinó que transmeten valors, relats i imaginaris col·lectius. En aquest sentit, cal preguntar-se quin missatge es transmet quan es reconeix com a festa nacional una celebració religiosa concreta. Es reforça la idea d’una nació vinculada a una fe determinada? Es dona espai a la reflexió crítica sobre el significat històric d’aquesta festa? Es promou la convivència entre creences diverses? Aquestes preguntes són especialment rellevants en contextos educatius, on les festes oficials poden ser oportunitats per treballar la memòria, la diversitat i el pensament crític.

La reflexió sobre les festes nacionals també ens porta a qüestionar el concepte mateix de nació. Si entenem la nació com una comunitat imaginada, construïda a través de relats, símbols i pràctiques compartides, el calendari festiu és un dels seus instruments més potents. Per això, cal revisar quins relats es privilegien, quins símbols es reconeixen i quines pràctiques es promouen. En un estat plural com Espanya, amb diverses llengües, cultures i identitats territorials, el calendari festiu hauria de ser una eina de reconeixement mutu, no d’imposició simbòlica. Això implica obrir espais de diàleg entre les diverses comunitats, reconèixer les seues aportacions i construir una memòria col·lectiva més inclusiva.

En aquest procés, les festes locals poden jugar un paper fonamental. Moltes celebracions arrelades en els territoris tenen un origen religiós, però han evolucionat cap a formes de convivència, expressió cultural i participació comunitària. Les romeries, les festes patronals, les processons, les fogueres o les cavalcades són exemples de com una tradició religiosa pot transformar-se en una festa popular, oberta i diversa. Aquestes celebracions poden ser espais de trobada entre creences, generacions i cultures, sempre que es gestionen amb sensibilitat, respecte i voluntat inclusiva. Reconèixer el valor d’aquestes festes locals com a part del patrimoni nacional pot contribuir a una visió més rica i plural de la identitat col·lectiva.

També cal tenir en compte el paper de les festes en la construcció de comunitat. Més enllà del seu origen religiós o civil, les celebracions compartides generen vincles, emocions i memòries. En aquest sentit, el debat sobre les festes nacionals no hauria de centrar-se només en la seua naturalesa, sinó en la seua capacitat de generar convivència. Una festa pot ser religiosa i alhora inclusiva, si es viu com un espai de trobada i respecte. Pot ser laica i excloent, si es planteja com una imposició ideològica. El repte és construir festes que reconeguen la diversitat, promoguen el diàleg i enfortisquen els vincles comunitaris.

Finalment, cal abordar la qüestió des d’una perspectiva de drets. El reconeixement de festes nacionals té implicacions laborals, educatives i culturals. Per això, cal garantir que aquest reconeixement no vulnera el dret a la llibertat religiosa, a la igualtat de tracte ni a la participació en la vida cultural. Això implica revisar els criteris de selecció de les festes nacionals, assegurar la transparència en els processos de decisió i promoure la participació ciutadana. També implica reconèixer les pràctiques festives de col·lectius minoritaris, garantir espais per a les seues celebracions i evitar discriminacions per motius de creença o origen cultural.

La presència de festes catòliques com a festes nacionals a Espanya és un reflex d’una història complexa, marcada per la fusió entre religió i identitat nacional. Aquesta presència, però, ha de ser revisada des d’una perspectiva inclusiva, que reconega la diversitat de la societat actual i que promoga una convivència real entre les diverses formes de viure, sentir i celebrar.

Aquest repte no és només institucional, sinó també cultural. Requereix una transformació en la manera com entenem les festes, no com a rituals tancats, sinó com a espais vius, oberts a la reinterpretació i a la participació. En aquest sentit, la creació artística, la pedagogia festiva i la memòria col·lectiva poden ser aliades poderoses. A través de cançons, relats, il·lustracions i formats participatius, es poden generar noves narratives que connecten amb les emocions, les identitats i les esperances de la ciutadania. Aquestes narratives poden donar sentit a festes que, tot i tindre un origen religiós, poden ser resignificades com a expressions de comunitat, solidaritat o resistència.

Un exemple d’aquesta resignificació el trobem en la celebració del Nadal. Tot i ser una festa cristiana, el Nadal ha esdevingut un espai de trobada familiar, d’expressió artística i de solidaritat social. Les escoles, les associacions i els ajuntaments han sabut adaptar aquesta festa a contextos diversos, incorporant valors com la pau, la inclusió o la sostenibilitat. Això mostra que una festa pot evolucionar, transformar-se i obrir-se a nous significats, sempre que es gestione amb sensibilitat i creativitat. El mateix podria aplicar-se a altres festes religioses, si es plantegen com a oportunitats per a la convivència i no com a imposicions simbòliques.

També cal reconèixer que la qüestió de les festes nacionals té una dimensió emocional. Les celebracions compartides generen vincles, records i sentiments de pertinença. Per això, qualsevol canvi en el calendari festiu ha de ser abordat amb cura, tenint en compte les emocions i les memòries que s’hi vinculen. No es tracta de trencar amb el passat, sinó de obrir-lo al diàleg, a la reinterpretació i a la pluralitat. Això implica reconèixer les festes religioses com a part del patrimoni cultural, però també donar espai a noves celebracions que reflectisquen la diversitat de la societat actual.

En aquest camí, el paper dels municipis i les comunitats locals és fonamental. Són els espais on les festes prenen cos, on es construeixen els relats i on es generen les complicitats. Els ajuntaments, les escoles, les entitats culturals i les associacions poden impulsar processos participatius per repensar les festes, per adaptar-les als contextos locals i per incorporar nous valors. Poden promoure celebracions que reconeguen la diversitat religiosa, cultural i generacional, que donen espai a la memòria democràtica i que connecten amb els reptes actuals, com la sostenibilitat, la igualtat o la convivència intercultural.

A més, cal obrir el debat sobre el sentit de les festes en el món contemporani. En una societat marcada pel ritme accelerat, per la fragmentació i per la digitalització, les festes poden ser espais de pausa, de trobada i de reconeixement mutu. Poden ser moments per reconnectar amb el territori, amb la comunitat i amb les emocions compartides. Però per a això, cal que les festes siguen significatives, que parlen a les persones, que les incloguen i que les interpel·len. Un calendari festiu que es limita a reproduir inèrcies religioses o institucionals corre el risc de perdre sentit, de convertir-se en una rutina buida o en una imposició aliena.

Per això, la reflexió sobre les festes nacionals ha de ser també una reflexió sobre el projecte de convivència que volem construir. Un projecte que reconega la pluralitat de creences, de cultures i de formes de viure. Que done espai a la memòria, a la creativitat i a la participació. Que transforme les festes en espais de diàleg, d’expressió i de reconeixement mutu. Que connecte amb les emocions, amb les esperances i amb les lluites de la ciutadania. En definitiva, un projecte que faça de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.

Aquest projecte no és fàcil, ni immediat. Requereix voluntat política, sensibilitat cultural i compromís comunitari. Però és possible, si es construeix des de baix, des dels barris, des de les escoles, des de les associacions, des dels espais de trobada. Si es dona veu a les persones, si es reconeix la seua diversitat i si es promou la seua participació. Si es transforma el calendari festiu en un espai de convivència real, on totes les persones se senten reconegudes, interpel·lades i convidades a celebrar.

En aquest sentit, cal reivindicar la creativitat com a eina de transformació. La creació artística, literària i pedagògica pot ajudar a reinterpretar les festes, a donar-los nous significats i a connectar-les amb les emocions i les esperances de la ciutadania. Pot generar relats inclusius, formats participatius i símbols compartits. Pot fer de les festes espais de memòria, de resistència i de construcció col·lectiva. Pot obrir camins cap a una convivència més rica, més plural i més emocionant.

Per tot això, cal obrir el debat sobre les festes nacionals a Espanya, des d’una perspectiva crítica, inclusiva i creativa. Cal revisar el calendari festiu, reconèixer la diversitat de la societat actual i promoure celebracions que reflectisquen els valors de convivència, de memòria i de pluralitat. Cal transformar les festes en espais de trobada, d’expressió i de reconeixement mutu. Cal fer de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.

I cal fer-ho amb entusiasme, amb complicitat i amb respecte. Amb la convicció que les festes poden ser molt més que dies de descans: poden ser moments de transformació, d’emoció i de construcció col·lectiva. Poden ser espais on la diversitat es converteix en riquesa, on la memòria es transforma en esperança i on la convivència es fa realitat. Poden ser, en definitiva, el reflex d’una societat que celebra la seua pluralitat, que reconeix les seues diferències i que construeix, dia a dia, una convivència més plena, més justa i més emocionant.

llegir més

WhatsApp Pradas Mazón.. ^

La revelació dels missatges de whatsapp que Salomé Pradas havia guardat com a última bala en la causa de la DANA és un episodi que transcendeix la mera anècdota judicial. El que es posa en joc és la credibilitat d’un president, Carlos Mazón, i del seu entorn més pròxim, especialment el cap de gabinet José Manuel Cuenca. La notícia publicada per eldiario.es mostra com aquells missatges, registrats en un acta notarial, evidencien que Presidència tutelava les decisions del Cecopi, l’òrgan de coordinació en emergències, i que en moments crítics es va ordenar no confinar, malgrat la gravetat de la situació.

Aquest fet ens obliga a reflexionar sobre tres dimensions. La primera és la institucional: fins a quin punt un president pot delegar o interferir en decisions tècniques que afecten la seguretat de la població. La segona és la comunicativa: com la veritat es construeix a través de missatges privats que, en un context judicial, esdevenen prova pública. La tercera és la cultural: què significa per a la societat valenciana que en moments de catàstrofe la política es comporte com un relat de conveniència i no com una gestió transparent.

El cas Pradas-Mazón és paradigmàtic perquè mostra la fragilitat de la veritat institucional. Quan la consellera de Justícia i Interior rep ordres contradictòries o tutelades des de Presidència, la cadena de responsabilitat es trenca. La ciutadania espera que les decisions en emergències siguen clares, basades en criteris tècnics i comunicades amb rigor. Però si la veritat es converteix en un relat negociat entre gabinets, la confiança es desfà. La notícia revela que en el pitjor moment de la DANA, amb barrancs desbordats i poblacions en risc, es va ordenar explícitament que no es confinara. Açò no és una opinió: és un missatge escrit, verificable, que ara forma part d’una causa judicial.

La segona dimensió és la comunicativa. Els whatsapps són un instrument quotidià, però en política esdevenen memòria digital. Allò que es diu en un missatge pot ser desmentit en una roda de premsa, però quan es conserva i es presenta davant una jutgessa, es transforma en veritat probatòria. La política valenciana ha viscut massa vegades la tensió entre el relat i la prova. En aquest cas, la prova és clara: hi havia ordres, hi havia tuteles, hi havia una voluntat de controlar la narrativa de l’emergència. La pregunta és si la ciutadania pot acceptar que la gestió d’una catàstrofe es decidisca per whatsapp i no per protocols oficials.

La tercera dimensió és cultural. El País Valencià té una memòria col·lectiva marcada per episodis de catàstrofes naturals, des de inundacions fins a temporals que han posat en risc vides i patrimonis. La gestió de la DANA no és només un afer tècnic: és un símbol de com la política respon davant la vulnerabilitat. Quan la resposta és opaca, quan es prioritza la imatge per damunt de la seguretat, la societat percep que la política no està a l’altura. Els missatges de Pradas mostren que la veritat es va voler domesticar, que es va preferir controlar el relat abans que assumir la responsabilitat. Açò és un problema de cultura política, perquè erosiona la confiança i alimenta el cinisme.

La notícia també té implicacions judicials. L’acta notarial de Pradas dóna munició a la jutgessa per investigar no només la consellera, sinó també el president i el seu cap de gabinet. Açò obri un escenari complex, perquè Mazón és aforat i la seua condició li dóna una certa protecció. Però la credibilitat política no es juga només en els tribunals: es juga en l’opinió pública. I ací, la percepció és que en moments crítics es va fallar. La política valenciana no pot permetre’s que la gestió d’una emergència es convertisca en un relat de conveniència. Necessita transparència, protocols clars i responsabilitat compartida.

El cas també ens obliga a pensar en el paper de la memòria digital. Els whatsapps són fràgils, però quan es conserven i es presenten en un procés judicial, esdevenen prova. Açò ens mostra que la veritat ja no és només una qüestió de discursos, sinó de registres. La política ha d’assumir que cada missatge pot ser un document, que cada ordre pot ser contrastada, que cada decisió pot ser fiscalitzada. En una societat que viu connectada, la veritat es juga en pantalles, però les conseqüències són reals: vides en risc, territoris afectats, confiança erosionada.

La crítica més profunda és que la frase de Feijóo, quan va dir que Mazón havia dit allò que considerava veritat, es connecta amb aquest cas. La veritat no pot ser una consideració subjectiva quan es tracta de la seguretat de la població. Ha de ser una afirmació contrastable, una decisió verificable, una responsabilitat assumida. Els whatsapps de Pradas mostren que la veritat es va voler convertir en relat, però la memòria digital ha fet que es convertisca en prova. Açò és un recordatori que la política no pot jugar amb la veritat com si fora un eslògan. Ha de respectar-la com a infraestructura de la convivència.

En definitiva, la notícia sobre els whatsapps de Pradas és un símptoma d’una política que encara confon relat amb responsabilitat. El País Valencià necessita una cultura política que entenga la veritat com a compromís verificable, no com a opinió adaptable. La gestió de la DANA mostra que quan la veritat es manipula, les conseqüències són greus. La ciutadania mereix saber què va passar, qui va decidir, qui va ordenar, qui va callar. Només així es pot reconstruir la confiança i dignificar la política. La veritat no és una bala de plata: és el fonament de la convivència. I quan es guarda en un whatsapp, potser és fràgil, però també pot ser l’arma més poderosa contra la retòrica buida.

llegir més

Feijóo: “Mazón ens ha dit allò que considera que és veritat” ^

La frase de Feijóo, quan diu que Mazón ens ha dit allò que considera que és veritat, obri una escletxa que va molt més enllà de la política partidista. És una afirmació que posa en qüestió el valor de la veritat en l’espai públic, la responsabilitat institucional i el paper del relat en la construcció de la convivència. En lloc de validar o refutar una afirmació concreta, Feijóo opta per desplaçar la veritat cap al terreny de la percepció individual. Això, en un context com el valencià, on la memòria col·lectiva és viva i la identitat es construeix des de la pluralitat, mereix una reflexió profunda i extensa.

Dir que algú considera que és veritat és una manera de desactivar el debat. Ja no es tracta de si una afirmació és certa o falsa, sinó de si qui la diu creu que ho és. Això transforma la política en una disputa de relats, on el que importa no és la verificació sinó la versemblança. En lloc de contrastar dades, documents o testimonis, es privilegia la intenció, la convicció, la narrativa. I això té conseqüències greus, perquè la veritat pública no és una opinió: és la base per a la presa de decisions, per a la distribució de recursos, per a la garantia de drets i per a la dignitat de les persones.

Quan la política esdevé gestió de percepcions, la ciutadania queda desarmada. Si tot és opinable, si tot depén de la mirada de qui parla, com es pot exigir responsabilitat? Com es pot fiscalitzar una promesa, una acció, una omissió? La frase de Feijóo, en aquest sentit, és una maniobra retòrica que protegeix el líder i desplaça la càrrega probatòria. No diu que Mazón tinga raó, però tampoc diu que no la tinga. Simplement, diu que ell ho considera. I això, en termes democràtics, és insuficient i fins i tot perillós.

El País Valencià és un territori amb memòria. Les ciutats, els barris, les comarques han viscut promeses incomplides, conflictes patrimonials, lluites per la dignitat lingüística, batalles per la inclusió real en la cultura festiva i institucional. En aquest ecosistema, la veritat no pot ser una consideració subjectiva. Ha de ser una afirmació contrastable, una trajectòria verificable, una pràctica transparent. Quan un govern parla, ho fa en nom de la ciutadania. I per això, cada paraula ha de portar darrere un compromís, una evidència, una capacitat de rectificació.

La comunicació institucional, massa sovint, es mou en el terreny de l’ambigüitat. Es privilegia el to moderat, la cortesia discursiva, la presentació amable. Però si això no va acompanyat de dades, de calendaris, de pressupostos, de mecanismes de revisió, esdevé una estètica buida. La veritat no és una qüestió de formes: és una qüestió de fons. I en aquest sentit, la frase de Feijóo és simptomàtica d’una política que prefereix el relat a la rendició de comptes.

En el nostre territori, la identitat urbana, la llengua, la cultura festiva, la simbologia local són elements centrals de la convivència. No són decoració: són arquitectura cívica. Quan es parla de veritat, es parla de com el poder tradueix les realitats locals en decisions concretes. Es parla de si els barris tenen equipaments, si els béns patrimonials són accessibles, si la festa inclou totes les persones, si la llengua és present en la gestió pública. La veritat és procediment i resultats, no sensació.

La frase de Feijóo també posa en evidència una manera de fer política que infantilitza la ciutadania. En lloc de tractar-la com a subjecte actiu, capaç de contrastar, d’exigir, de participar, se la tracta com a públic receptor d’un relat. Es confon la moderació amb la neutralitat, la cortesia amb la responsabilitat. Però la democràcia no és un espectacle: és una pràctica compartida. I per això, cal que la veritat siga una infraestructura, no una opinió.

Aquesta infraestructura hauria d’incloure contractes de veritat, revisions periòdiques, indicadors locals, mecanismes de participació amb capacitat real d’incidència. Cada afirmació institucional hauria de portar darrere una fitxa tècnica amb objectius, mètrica, calendaris, pressupost i responsables. Sense això, la veritat és una il·lustració de PowerPoint. I això, en barris com Santa Anna, en ciutats com Sagunt, en comarques com el Camp de Morvedre, no és acceptable.

La veritat també és una pràctica comunitària. Els espais veïnals, les xarxes culturals, les entitats esportives i associatives poden auditar la veritat. Poden preguntar, demanar dades, exigir compareixences. La veritat no és només una qüestió institucional: és una responsabilitat compartida. I en aquest sentit, la cultura festiva, el sainet, la sàtira, el relat coral són instruments poderosos. Desenmascaren els eufemismes, posen les contradiccions en evidència, conviden a la reflexió crítica.

La llengua, en aquest context, és un test d’honestedat. Quan la institució parla en valencià, no és només una elecció estètica: és una declaració de compromís amb una comunitat. Igualment, quan s’afirma una política cultural, cal nombre, mapa i criteri. La veritat és la intersecció entre llengua, acció i resultats. I per això, cal que els símbols tinguen correspondència material. La ciutat es construeix amb símbols, però es manté amb serveis. Si s’ornamenta la veritat i es buida la gestió, la identitat es queda en cartell.

La memòria activa és una línia de temps viva. Cada temporada, nova o vella, demana revisió de promeses. Sense revisió, la temporada és eslògan. I per això, cal instal·lar l’hàbit de la prova. Cada afirmació institucional rellevant ha d’estar documentada i accessible. Sense això, és propaganda. Cal empoderar la ciutadania local perquè practique el dret a preguntar, exigir i revisitar promeses. La veritat és un múscul comunitari que es reforça amb l’exercici constant de la crítica i la participació.

La frase de Feijóo, en definitiva, no és innocent. És una arquitectura discursiva que fa de la veritat un objecte privat, gestionable, adaptable. Posa el lideratge en comoditat, no en responsabilitat. En el nostre territori, on la dignitat i la memòria col·lectiva són columna vertebral, la veritat ha de tornar a casa: als papers, als calendaris, als pressupostos, a les auditories, a la llengua que ens explica i al símbol que ens convoca. No es tracta de guanyar el debat amb més soroll; es tracta de consolidar una cultura política on dir la veritat sempre implique poder demostrar-la, i on considerar-la siga el primer pas, mai l’últim.

Perquè el que sosté les ciutats no és la retòrica, sinó la responsabilitat. No és l’elegància del titular, sinó la constància dels fets. I això, ací, no és opinable: és la base de la convivència. La veritat, entesa com a compromís verificable, és l’únic camí per a dignificar la política i fer-la útil per a totes les persones. La frase de Feijóo ens recorda que encara estem en un temps on massa líders prefereixen la comoditat del relat a la incomoditat de la prova. Però també ens recorda que la ciutadania té la capacitat de exigir, de recordar, de fer memòria activa. I és en eixa memòria on es juga la veritat del futur.

llegir més

Sagunt, orgull barroc o mirada crítica? ^

Sagunt és una ciutat que estima la seua història, la seua pedra i el seu relat. Però també és una ciutat que, de tant mirar enrere, corre el risc de convertir el passat en decorat, en postal, en escenografia buida. El barroc, com a estil, com a actitud, com a manera de mostrar-se, ha impregnat moltes de les representacions públiques del patrimoni saguntí. Però cal preguntar-se: aquest orgull barroc ens ajuda a construir comunitat o ens encadena a una visió estètica que exclou?

El barroc, amb la seua exuberància, amb la seua teatralitat, pot ser fascinant. Però també pot ser un mirall que distorsiona. Quan el relat patrimonial es construeix des de l’excés, des de la magnificència, des de la solemnitat, sovint es deixa fora la quotidianitat, la diversitat, la memòria popular. Sagunt no és només el teatre romà, ni les muralles, ni les processons. Sagunt és també els barris, les veus que no surten als fullets turístics, les festes reinventades, les lluites per la inclusió, les escoles que fan del patrimoni una eina pedagògica.

L’orgull barroc pot ser útil si es posa al servei de la gent. Si es transforma en plataforma per a la creativitat, per a la participació, per a la reinterpretació crítica. Però si es converteix en dogma, en estètica imposada, en ritual immutable, corre el perill de fossilitzar la identitat. I una identitat fossilitzada no dialoga, no escolta, no acull.

Sagunt té l’oportunitat de repensar el seu orgull. De fer-lo més plural, més pedagògic, més inclusiu. De passar del decorat a la vivència, de la solemnitat a la complicitat. De reconèixer que el patrimoni no és només el que es conserva, sinó també el que es transforma, el que es comparteix, el que es fa servir per construir futur.

Potser el repte no és abandonar el barroc, sinó obrir-lo. Fer-lo accessible, fer-lo permeable, fer-lo significatiu per a totes les persones que habiten i estimen Sagunt. Perquè l’orgull, si no és compartit, deixa de ser orgull i esdevé impostura. I Sagunt mereix una identitat viva, dialogant, capaç de mirar el passat amb respecte, però també amb esperit crític i mirada inclusiva.

llegir més

Nou Règim 2025. Preàmbul. ^

El preàmbul de la Constitució espanyola és una declaració de principis que pretén condensar les aspiracions fundacionals d’un estat modern: justícia, llibertat, seguretat i benestar col·lectiu. Llegit amb perspectiva contemporània, aquest text revela tant les fortaleses com les limitacions d’un marc constitucional nascut en una transició històrica concreta. En primer lloc, la invocació de la sobirania popular i de la convivència democràtica és un recordatori valuós que la legitimitat política ha de derivar de la participació i del respecte a la pluralitat. Tanmateix, la mera proclamació no garanteix per si sola que la democràcia siga efectiva, inclusiva i capaç de respondre als reptes socials i ecològics del segle xxi.

La referència a un “ordre econòmic i social just” obri una porta que cal travessar amb valentia: la justícia social no és un objectiu neutre, sinó una política activa que exigeix redistribució, protecció dels drets laborals, serveis públics robustos i mesures per combatre la desigualtat. En un context on la precarietat laboral, la crisi climàtica i la concentració de riquesa marquen la vida quotidiana de moltes persones, la promesa d’un ordre just ha de traduir-se en instruments concrets que prioritzen la dignitat humana per damunt del benefici privat.

La idea d’un Estat de Dret que assegure l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular és fonamental, però cal recordar que les lleis poden ser instruments de protecció o de reproducció d’injustícies. La qualitat democràtica d’un estat es mesura també per la transparència, la rendició de comptes i la capacitat de la ciutadania per incidir en les decisions públiques. Això implica reforçar mecanismes de participació, lluitar contra la corrupció i garantir que les institucions no esdevinguen aliades d’interessos privats que desvirtuen la funció pública.

La protecció dels drets humans, de les cultures, de les llengües i de les institucions dels diferents pobles d’Espanya és un punt que mereix una lectura atenta des d’una òptica plurinacional i intercultural. El reconeixement formal no basta si no va acompanyat de polítiques que promoguen l’educació en la diversitat, el suport a les llengües pròpies i la descentralització real que empodere els municipis i les comunitats. La convivència democràtica es nodreix del respecte mutu i de la capacitat d’articular marcs comuns que no anul·len les identitats, sinó que les integren com a part d’un projecte compartit.

La promoció del progrés cultural i econòmic per assegurar una qualitat de vida digna posa el focus en la necessitat d’un desenvolupament sostenible i inclusiu. Avui, progrés ha de significar transició ecològica, economia de cura, aposta per la ciència i la cultura com a bé comú, i polítiques que garanteixen habitatge, salut i educació per a totes les persones. La dignitat no pot dependre de la capacitat adquisitiva; ha de ser un dret efectiu que l’Estat i les institucions protegeixen i promouen.

La voluntat d’establir una societat democràtica avançada i de col·laborar en relacions pacífiques i de cooperació internacional reflecteix una vocació oberta i solidària. En un món interdependent, la política exterior ha de prioritzar la cooperació per la justícia climàtica, la defensa dels drets humans i la resolució pacífica de conflictes. Això exigeix coherència entre la política interna i la internacional: no es pot defensar la pau i la cooperació mentre es toleren desigualtats internes o es vulneren drets fonamentals.

En conjunt, el preàmbul ofereix una brúixola ètica. Però per fer-la útil cal traduir les paraules en polítiques concretes, amb instruments de participació ciutadana, amb una fiscalitat justa, amb una aposta decidida per la transició ecològica i amb mesures que garanteixin la igualtat efectiva entre gèneres i la protecció de les minories. La legitimitat d’un text constitucional no resideix només en la seua redacció, sinó en la capacitat de la societat i de les institucions per fer-lo realitat.

Preambul per al segle XXI

La nació que compartim, arrelada en la pluralitat de pobles i llengües, amb la voluntat de garantir la justícia social, la llibertat i la seguretat de totes les persones, i exercint la sobirania col·lectiva, proclama el seu compromís amb un projecte comú basat en la cura de la vida i del planeta. Volem una convivència democràtica que es fonamente en la participació real de la ciutadania, en la transparència de les institucions i en la defensa dels serveis públics com a pilars de l’equitat.

Ens comprometem a construir un ordre econòmic i social que posi en el centre la dignitat humana i la sostenibilitat ecològica, on l’economia servisca per a la vida i no la vida per a l’economia. Reafirmem la necessitat d’un Estat de Dret que garantisca la igualtat davant la llei, la protecció dels drets humans i la lluita decidida contra la corrupció i les desigualtats estructurals, amb mecanismes que permeten a la ciutadania controlar i participar en les decisions públiques.

Protegim i promovem la riquesa cultural i lingüística de tots els pobles que conformen l’Estat, reconeixent la pluralitat com a font d’enriquiment i no com a obstacle. Defenem el dret de cada comunitat a preservar i desenvolupar la seua llengua, cultura i institucions, i apostem per polítiques que garanteisquen l’accés universal a l’educació, la salut i la cultura en condicions d’igualtat.

Promovem el progrés social i econòmic mitjançant una transició justa cap a una economia descarbonitzada, amb ocupació digna, habitatge accessible i una xarxa de cures que reconega i redistribuïsca les responsabilitats. Entenem el desenvolupament com un procés que ha de respectar els límits del planeta i assegurar una qualitat de vida digna per a totes les persones, ara i en el futur.

Aspiram a una societat democràtica avançada que garantisca la igualtat de gènere, la justícia social, la protecció de les persones més vulnerables i la promoció de la participació ciutadana en tots els nivells de decisió. Reforcem el paper dels municipis i de la societat civil com a agents essencials per a la construcció d’un model polític més pròxim, transparent i responsable.

Assumim la responsabilitat de contribuir a la pau i a la cooperació internacional, treballant amb altres pobles i nacions per afrontar els reptes globals, especialment la crisi climàtica, les desigualtats i les migracions, des d’una perspectiva de solidaritat i respecte als drets humans. En conseqüència, les institucions representatives aproven i la ciutadania ratifica aquest compromís amb una Constitució que vol ser eina de transformació, justícia i esperança per a les generacions presents i futures.

llegir més