El dia que recordem els qui continuen amb nosaltres

Mireia, Aitana, arriba un moment de l’any en què els cementeris s’omplin de flors, els carrers semblen una mica més silenciosos i moltes famílies fan un viatge que no apareix als mapes. És el dia de Tots Sants. Quan era menut, em pensava que era una festa dedicada als morts. Amb els anys he entés que és una mica més complexa. Potser és un dia dedicat als vius. Als qui continuem ací intentant entendre què fer amb l’absència. Als qui busquem la manera de mantindre presents les persones que ja no poden asseure’s a taula amb nosaltres. Perquè hi ha persones que se’n van, però hi ha afectes que es neguen a desaparèixer del tot.

Vivim en una època que parla molt de la joventut, de la novetat i de la velocitat. Tot sembla orientat cap al que acaba d’arribar. Però Tots Sants ens obliga a girar el cap cap arrere durant un instant. No per quedar-nos atrapats en la nostàlgia, sinó per recordar que som una continuïtat. Ningú naix del no-res. Cada vida està feta de moltes altres vides. Les paraules que utilitzem, els costums que mantenim, les receptes que arriben a la taula, les històries que repetim sense adonar-nos-en, tot això ve de persones que ens van precedir. De vegades pense que la memòria és una forma d’humilitat. Ens recorda que no som el principi de res.

Mireia, tu encara mires els cementeris amb una curiositat innocent. Les làpides et semblen noms d’un llibre enorme. Aitana, tu ja intuïxes que darrere de cada nom hi ha una història irrepetible. Les dos teniu una part de la veritat. Un cementeri és, al mateix temps, una col·lecció de noms i una col·lecció de vides. Quan passegem entre els nínxols, no recorrem només un espai físic. Caminem entre decisions, esperances, fracassos, alegries i lluites. Cada persona que descansa allí va pensar que el futur existiria sense ella. I tenia raó. Ara nosaltres ocupem aquest tros de temps que abans van ocupar uns altres.

La mort és una realitat que la nostra societat intenta mantindre lluny de la mirada. Preferim parlar de quasi qualsevol altra cosa. La disfressem amb eufemismes, la convertim en un assumpte privat i intentem continuar com si no existira. Però la mort és una de les poques certeses compartides per totes les persones. Ignorar-la no la fa desaparéixer. Només la torna més estranya quan apareix. Potser per això tradicions com Tots Sants continuen tenint sentit, fins i tot per a qui les viu des d’una perspectiva diferent de la religiosa. Perquè ens oferixen un espai per mirar de cara una realitat que forma part de la vida.

La nostra terra valenciana ha conservat durant generacions una manera particular de relacionar-se amb la memòria. Les visites al cementeri, les flors, les converses familiars, els records compartits. No es tracta només d’un costum. És una forma de preservar vincles. Mentre una persona és recordada, continua ocupant un lloc en el món. No de la mateixa manera que abans, però sí d’una manera profunda i discreta. Les identitats col·lectives també es construïxen així. No només amb allò que celebrem, sinó també amb allò que decidim no oblidar. Una societat que perd la memòria acaba perdent una part de la seua capacitat per entendre’s a ella mateixa.

De vegades pense que el record és una responsabilitat. No una càrrega pesada, sinó una forma de gratitud. Recordar no significa idealitzar. Les persones que ens han precedit no eren perfectes. Tenien contradiccions, errors i limitacions, igual que nosaltres. Però reconéixer les seues imperfeccions no disminuïx el valor del llegat que han deixat. Al contrari. El fa més humà. Quan parlem dels avis, dels familiars que ja no hi són o dels amics que vam perdre, no hauríem de convertir-los en estàtues. Hauríem de conservar-los com allò que van ser: persones reals, complexes i irrepetibles.

També hi ha una dimensió crítica en tot això. Vivim en una cultura que sovint confon valor i utilitat. Pareix que només importa allò que produïx resultats immediats. En aquest context, dedicar temps a recordar pot semblar una activitat improductiva. Però hi ha coses que no existixen per ser útils. Existixen perquè ens fan humans. La memòria és una d’elles. Visitar una tomba no canvia l’economia. Encendre una espelma no resol cap conflicte polític. Però aquestes accions ens connecten amb una idea essencial: la vida d’una persona importa més enllà de la seua capacitat de generar beneficis o estadístiques.

Quan pense en vosaltres, imagine el futur. Un dia jo també formaré part dels vostres records més que de la vostra quotidianitat. És una idea estranya i tranquil·la al mateix temps. No m’agradaria que em recordàreu amb tristesa permanent. Preferiria que em recordàreu com es recorda un paisatge estimat. Amb afecte, amb naturalitat, amb alguna rialla inesperada. La memòria més valuosa no és la que ens obliga a mirar constantment cap arrere. És la que ens acompanya mentre continuem avançant. Les persones que estimem formen part de nosaltres precisament perquè continuem vivint, decidint i estimant després de la seua absència.

Tots Sants també ens recorda una altra cosa. El temps és limitat. Cada conversa ajornada, cada abraçada que deixem per a després, cada paraula important que no diem perquè creiem que hi haurà una altra oportunitat, adquireix un significat diferent quan pensem en la fragilitat de l’existència. No és un missatge trist. És una invitació a viure amb més consciència. Les coses valuoses no ho són perquè duren per sempre. Ho són perquè no duren per sempre. La finitud no resta significat a l’amor. Li dona profunditat.

Al final, filles meues, crec que Tots Sants és una celebració silenciosa de la continuïtat humana. És el dia en què acceptem que la vida està feta de presències i d’absències, de records i de projectes, de persones que marxen i de persones que arriben. És una pausa enmig del soroll per recordar que som part d’una història més llarga que nosaltres. I que cada decisió que prenem, cada afecte que cuidem i cada record que conservem és una manera de relacionar-nos amb el món. Per això, quan arribe Tots Sants, no pense només en els qui ja no hi són. Pense també en vosaltres. Perquè la memòria, al capdavall, és l’art de transmetre vida d’una generació a la següent.

llegir més

Les cures i el suport mutu: el ciment invisible de la societat

Quan es parla d'economia, de creixement o de desenvolupament, sovint l'atenció se centra en les empreses, les inversions o les infraestructures. No obstant això, existeix una realitat fonamental que moltes vegades passa desapercebuda: les cures. Sense les persones que cuiden, acompanyen, escolten i donen suport als altres, cap societat podria funcionar.

Les cures formen part de la vida humana des del mateix moment del naixement. Totes les persones, en algun moment, necessitem que algú ens cuide. Durant la infància depenem completament dels nostres familiars. Amb el pas dels anys, les necessitats canvien, però la dependència no desapareix. Una malaltia, una discapacitat o simplement l'envelliment poden convertir les cures en una necessitat quotidiana.

Durant molt de temps, aquestes tasques han sigut considerades una responsabilitat privada, assumida principalment per les famílies i, especialment, per les dones. Tanmateix, les cures són una qüestió col·lectiva. No es tracta únicament d'atendre necessitats materials, sinó també de proporcionar afecte, companyia i benestar emocional.

Al costat de les cures apareix un altre concepte igualment important: el suport mutu. Es tracta de la capacitat de les persones per ajudar-se entre elles de manera solidària i recíproca. Les xarxes de suport mutu han existit sempre, encara que no sempre les hem anomenades així. Les trobem en els veïnats, en les associacions, en els clubs esportius, en les entitats culturals i en els grups informals que s'organitzen davant les dificultats.

Quan una família travessa una situació complicada, quan una persona major viu sola o quan una comunitat afronta una emergència, el suport mutu es converteix en una ferramenta imprescindible. És la demostració que el benestar individual està estretament relacionat amb el benestar col·lectiu.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest aquesta realitat. Milers de persones van organitzar-se per portar aliments, medicaments o companyia a aquells que més ho necessitaven. Aquella experiència va recordar que la solidaritat no és una idea abstracta, sinó una pràctica quotidiana que contribueix a enfortir la cohesió social.

En una societat cada vegada més individualista, parlar de cures i suport mutu és també reivindicar el valor de la interdependència. Ningú no és completament autosuficient. Tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i, al mateix temps, tots tenim alguna cosa que podem aportar als altres.

Les administracions públiques tenen una responsabilitat important en aquest àmbit. Han de garantir serveis socials, sanitaris i assistencials adequats. Però l'acció institucional no pot substituir completament els vincles humans. Les relacions de proximitat continuen sent essencials per construir comunitats més fortes i resilients.

Per això, cal donar més visibilitat a les cures i reconéixer el seu valor social. Cuidar no és una activitat secundària ni una tasca menor. És una funció imprescindible per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha benestar i tampoc no hi ha futur.

Les cures i el suport mutu constitueixen el ciment invisible que manté unida la societat. Sovint no apareixen en les estadístiques econòmiques ni ocupen titulars destacats, però són la base sobre la qual es construeixen les comunitats. Reconéixer-les, valorar-les i fomentar-les és una manera de fer una societat més humana, més justa i més solidària.

llegir més

Dos anys després de la DANA: memòria, responsabilitat i esperança

Hi ha dates que queden gravades per sempre en la memòria col·lectiva d’un poble. El 29 d’octubre de 2024 és una d’elles. Aquell dia, la DANA va colpejar amb una duresa extraordinària moltes poblacions valencianes, deixant darrere seu víctimes mortals, persones desaparegudes, habitatges destruïts, negocis arrasats i una ferida emocional que, dos anys després, continua oberta.

El temps passa, però hi ha absències que no s’omplin mai. Darrere de cada víctima hi havia una història, una família, unes amistats, uns somnis i una vida sencera. Quan es parla de balanços, xifres o estadístiques, correm el risc d’oblidar que cada número representa una persona que ja no podrà tornar a abraçar els seus éssers estimats. La memòria de totes elles mereix respecte, dignitat i record permanent.

Dos anys després, és inevitable mirar enrere i preguntar-nos què hem aprés. Les catàstrofes naturals formen part de la història de la Mediterrània. Les pluges torrencials han existit sempre, però cada vegada sembla més evident que els episodis extrems són més freqüents i més intensos. Davant d’aquesta realitat, no podem limitar-nos a lamentar-nos quan arriba la tragèdia. La prevenció, la planificació i la capacitat de resposta han de convertir-se en prioritats absolutes.

Recordar no és viure instal·lats en el passat. Recordar és un exercici de responsabilitat. És entendre que la millor manera d’honrar les víctimes és fer tot el possible perquè una situació semblant no torne a repetir-se amb les mateixes conseqüències. La memòria no és venjança; és justícia. És exigir que les administracions, les institucions i la societat en conjunt aprenguen dels errors i reforcen les mesures necessàries per protegir la ciutadania.

Durant aquells dies difícils també vam veure el millor de les persones. Centenars de voluntaris van eixir als carrers, van ajudar a retirar fang, van portar aliments, van oferir allotjament i van demostrar que la solidaritat continua sent una de les grans fortaleses del nostre poble. Quan tot semblava enfonsar-se, van ser moltes les mans que es van unir per alçar els qui més ho necessitaven. Eixa imatge és també part del llegat de la DANA i mereix ser recordada.

Tanmateix, la solidaritat ciutadana no pot substituir les obligacions de les administracions. Els voluntaris són imprescindibles, però la protecció de la població exigeix recursos, planificació, coordinació i inversions sostingudes en infraestructures i emergències. Les tragèdies no poden convertir-se en simples debats puntuals que desapareixen de l’agenda pública quan deixen d’ocupar titulars. Les persones afectades necessiten respostes molt després que les càmeres hagen marxat.

La cançó diu que “al meu país no sap ploure”. És una frase que ressona amb força cada vegada que una riuada torna a colpejar-nos. Però potser la reflexió hauria d’anar més enllà. Potser el problema no és només que ploga amb intensitat, sinó que massa sovint no acabem d’aprendre allò que les tragèdies intenten ensenyar-nos. Cada desastre deixa lliçons. La qüestió és si tenim la voluntat política i social d’escoltar-les.

Hui, dos anys després, el dolor continua present en moltes llars. Però també continua viva l’esperança. L’esperança de les famílies que han trobat la força per seguir endavant. L’esperança de les comunitats que han reconstruït allò que semblava irrecuperable. L’esperança que la memòria col·lectiva servisca per construir un futur més segur i més preparat.

Recordar el 29 d’octubre de 2024 és un acte de respecte. És una manera de dir als qui ja no hi són que no els oblidem. És una manera d’acompanyar les seues famílies. I és, sobretot, una crida a la responsabilitat perquè la memòria no es convertisca en una cerimònia buida, sinó en un compromís real amb la prevenció, la seguretat i la protecció de la vida.

Dos anys després, el millor homenatge no és només el silenci. És la memòria. És la reivindicació. És l’acció. I és la determinació de construir un país que siga capaç d’afrontar les tempestes sense deixar ningú enrere.

llegir més

Alfabetització: l'eina que transforma vides

L'alfabetització és una de les conquestes més importants de la humanitat. Gràcies a ella, les persones poden accedir al coneixement, comunicar-se, comprendre el seu entorn i participar activament en la societat. Encara que sovint s'associa únicament amb la capacitat de llegir i escriure, la realitat és que el seu significat és molt més ampli i profund.

Llegir i escriure no són simples habilitats acadèmiques. Representen una porta oberta al món. Una persona alfabetitzada pot interpretar un document, entendre una notícia, omplir un formulari administratiu o accedir a noves oportunitats laborals. Per contra, les dificultats en l'accés a aquestes competències poden limitar la inclusió social i el desenvolupament personal.

Al llarg de la història, l'alfabetització ha sigut un motor de progrés. Les societats amb nivells elevats d'educació han pogut impulsar la innovació, el desenvolupament econòmic i la participació democràtica. No és casualitat que l'expansió de l'escolarització haja anat acompanyada de millores en la qualitat de vida de milions de persones arreu del món.

Tanmateix, el segle XXI ha introduït nous reptes. Hui no n'hi ha prou amb saber llegir un text imprés. També és necessari comprendre continguts digitals, contrastar informació i desenvolupar una actitud crítica davant la gran quantitat de dades que rebem diàriament. Per això es parla cada vegada més d'alfabetització digital, mediàtica i informacional.

Les xarxes socials han democratitzat la producció de continguts, però també han facilitat la circulació de rumors, notícies falses i missatges manipuladors. Davant aquest fenomen, l'alfabetització es converteix en una ferramenta essencial per distingir entre informació fiable i continguts que poden induir a error. Una ciutadania crítica i formada és menys vulnerable a la desinformació.

A més, l'alfabetització no ha d'entendre's com una etapa limitada a la infància. L'aprenentatge continu és una necessitat en una societat en constant transformació. Les noves tecnologies, els canvis en el mercat laboral i l'evolució dels canals de comunicació obliguen a adquirir noves competències al llarg de tota la vida.

També cal recordar que l'alfabetització té una dimensió social. No beneficia únicament les persones que aprenen, sinó també el conjunt de la comunitat. Una població més formada participa amb major facilitat en la vida pública, contribueix al desenvolupament col·lectiu i disposa de més recursos per afrontar els reptes del futur.

L'alfabetització és molt més que aprendre l'abecedari. És una eina de llibertat, d'autonomia i de progrés. Permet comprendre el món, exercir els drets amb plenitud i construir una societat més justa i igualitària. En una època marcada pels canvis tecnològics i la sobrecàrrega informativa, continuar apostant per l'alfabetització en totes les seues formes és una aposta segura pel futur.

llegir més

Quan el temps s’atura sobre les vies

Hi ha notícies que ens colpegen amb una força difícil d’explicar. Hui, l’accident ferroviari ocorregut a la província de Toledo, amb víctimes mortals i nombroses persones afectades, ens ha deixat sense paraules. Les primeres informacions apunten a una col·lisió entre dos trens de passatgers en la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia, un succés que ha provocat una tragèdia humana de gran magnitud.

Davant d’esdeveniments com aquest, les xifres perden importància. Darrere de cada víctima hi havia una vida, una història, una família, amistats, somnis, projectes i persones que esperaven una telefonada o un retrobament. Quan es produeix una tragèdia així, no sols s’interromp un viatge; també canvia per sempre la vida de moltes persones.

Hui és un dia de dol. Un dia en què la societat sencera hauria d’aturar-se per reflexionar sobre la fragilitat de la vida. Eixim de casa pensant que serà una jornada normal, agafem un tren, un autobús o un cotxe, i no imaginem mai que un trajecte quotidià puga convertir-se en l’últim. És una realitat dura, però també un recordatori de la importància de valorar cada instant compartit amb les persones que estimem.

Vull traslladar des d’aquestes línies tot el meu afecte i solidaritat a les famílies de les víctimes. Cap paraula pot alleujar un dolor tan profund. No existeixen frases màgiques davant d’una pèrdua inesperada. Però sí que existeix l’escalf col·lectiu, la proximitat humana i la certesa que tota una societat acompanya en el sofriment aquelles persones que hui s’enfronten a l’absència més difícil.

També mereixen un reconeixement els professionals que treballen en l’emergència. Equips sanitaris, bombers, forces de seguretat, personal ferroviari i voluntariat que, des del primer instant, s’han mobilitzat per salvar vides, atendre ferits i donar suport a les famílies. Enmig del dolor, la seua dedicació representa el millor de la condició humana.

Les investigacions determinaran què ha passat exactament i quines circumstàncies han envoltat aquesta tragèdia. Serà el moment d’analitzar responsabilitats, d’aprendre i de reforçar totes les mesures necessàries perquè una catàstrofe semblant no torne a repetir-se. Però hui, per damunt de qualsevol altra consideració, és moment de les persones.

Moment de recordar les víctimes. Moment d’acompanyar els qui ploren. Moment de fer costat als ferits i a totes les persones afectades per una desgràcia que ha commocionat el conjunt del país.

Que el record de les persones que han perdut la vida perdure en la memòria de tots nosaltres. I que les seues famílies i amistats troben, dins del dolor immens, la força necessària per continuar endavant.

Descansen en pau. 🖤

llegir més