La marjal que ens protegeix ^

En un dia com hui, dedicat als aiguamolls, costa entendre com encara hem d’alçar la veu per defensar espais que haurien de ser intocables. La Marjal dels Moros, reconeguda com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus, no és només un paisatge estimat ni un racó de natura amable. És un organisme viu, un arxiu de memòria ecològica, un refugi imprescindible enmig d’un territori cada vegada més pressionat per l’urbanisme, la industrialització i la lògica extractiva que tot ho vol convertir en superfície útil, en sòl rendible, en espai domesticat.

La Marjal és, sobretot, un límit. Un recordatori que no tot pot ser transformat, que hi ha espais que tenen un valor que no es pot mesurar en euros ni en metres quadrats. I és precisament per això que incomoda. Perquè posa davant del mirall un model de desenvolupament que encara confon progrés amb ocupació, creixement amb destrucció, futur amb asfalt.

Quan parlem de la Marjal dels Moros, parlem d’un ecosistema que funciona com una xarxa delicada. Les aus que hi hivernen, les que hi crien, les que hi fan parada en les seues migracions, depenen d’un equilibri que no admet frivolitat. La biodiversitat no és un luxe; és una condició de supervivència. I cada vegada que es planteja una intervenció que posa en risc aquest espai, el que realment es posa en risc és la nostra capacitat de conviure amb el territori sense devorar-lo.

Els aiguamolls són els grans aliats invisibles de la vida humana. Regulen el clima, filtren l’aigua, esmorteixen inundacions, generen paisatge i cultura. Però, paradoxalment, són també els ecosistemes més maltractats. Durant dècades, es van drenar, es van omplir, es van convertir en camps, en polígons, en urbanitzacions. I encara hui, amb tota la informació científica disponible, amb tota la consciència climàtica que hem anat adquirint, continuen sent objecte de pressions que no tenen res a veure amb l’interés general.

La Marjal dels Moros és un exemple claríssim d’aquesta tensió. D’una banda, un espai protegit, reconegut internacionalment, amb un valor ecològic indiscutible. De l’altra, un territori envoltat d’interessos que sovint miren la marjal com un obstacle o com una oportunitat per a projectes que no tenen res a veure amb la conservació. I enmig, una ciutadania que estima aquest espai, que el recorre, que el fotografia, que el defensa, però que massa sovint veu com les decisions es prenen lluny, amb criteris que no sempre posen la natura al centre.

Defensar la Marjal dels Moros no és un caprici ecologista. És una obligació democràtica. Perquè els espais naturals protegits no són un luxe, sinó una infraestructura vital. Són la garantia que el territori manté una mínima capacitat de regeneració, que no tot està sacrificat a la immediatesa, que encara hi ha llocs on la vida pot desplegar-se sense ser sotmesa a la lògica del benefici.

En aquest dia dels aiguamolls, la Marjal dels Moros ens recorda que la protecció ambiental no és un discurs abstracte, sinó una pràctica concreta. Que conservar un aiguamoll és conservar un futur possible. Que cada vegada que defensem aquest espai, defensem també la nostra pròpia dignitat com a societat capaç de posar límits, de dir prou, de reconèixer que hi ha valors que no es poden negociar.

La marjal no necessita grans discursos; necessita respecte. Necessita que entenguem que la seua fragilitat és també la nostra. Que si desapareix, no perdrem només un paisatge, sinó una peça essencial del nostre equilibri ecològic i cultural. I que, en un món cada vegada més castigat per la crisi climàtica, renunciar a un aiguamoll és renunciar a una defensa natural que no podem substituir.

Per això, hui més que mai, cal reivindicar la Marjal dels Moros com el que és: un tresor ecològic, un patrimoni col·lectiu, un espai que ens recorda que la convivència amb la natura no és una opció, sinó una necessitat. I cal fer-ho amb fermesa, amb convicció i amb la certesa que defensar-la és defensar-nos.

llegir més

El veí com a botxí ^

La frase de Karl Stojka, supervivient romaní d’Auschwitz, és una d’aquelles veritats que colpegen perquè desmunten la comoditat del relat. No assenyala només els grans noms del mal, sinó la quotidianitat que el fa possible. No parla de Hitler ni de Himmler, sinó del sabater, del lleter, del veí. D’aquells que, un dia, van rebre un uniforme, una consigna, una impunitat, i van decidir que això els convertia en una raça superior. La frase és un mirall incòmode, perquè ens obliga a mirar no els monstres excepcionals, sinó la banalitat del mal que Hannah Arendt va descriure amb tanta precisió. I quan la portem al nostre propi passat, a la Guerra Civil espanyola i a la postguerra, la incomoditat es fa encara més profunda.

Perquè a Espanya, com a l’Europa ocupada, la repressió no va ser només obra de generals, ministres o jerarques. Va ser, sobretot, obra de veïns. De persones corrents que van aprofitar el moment per ajustar comptes, per ascendir socialment, per demostrar lleialtat al nou règim o simplement per por, per covardia o per un sentit mal entès de supervivència. La violència no va ser només vertical, sinó horitzontal. I això és el que fa més difícil la memòria: que el botxí, massa sovint, vivia a la porta del costat.

Quan Stojka diu que no van ser Hitler ni Himmler, sinó el sabater i el lleter, està parlant d’un mecanisme universal: la capacitat humana de convertir-se en instrument del mal quan el poder li ofereix una coartada moral. A l’Espanya de 1936, aquesta coartada va arribar amb la idea de la “Croada”, amb la demonització de l’altre, amb la construcció d’un enemic intern que calia eliminar per salvar la pàtria. I molts van acceptar el paper amb una facilitat esfereïdora.

La Guerra Civil va ser, en part, un laboratori de la violència veïnal. A pobles i ciutats, la fractura no es vivia només en els fronts, sinó en els carrers, en les places, en les cases. La denúncia anònima, el xafardeig convertit en acusació, la venjança disfressada de zel patriòtic. Molts dels afusellats no van morir per decisions d’alts comandaments, sinó perquè algú del poble va assenyalar-los. Algú que els coneixia des de feia anys, que havia compartit festes, mercats, converses. Algú que, de sobte, va veure en el nou ordre una oportunitat per fer-se valer.

La postguerra va consolidar aquesta dinàmica. El franquisme va institucionalitzar la delació, la vigilància mútua, la sospita permanent. El règim necessitava una societat atomitzada, desconfiada, incapaç d’articular resistència col·lectiva. I per aconseguir-ho, va convertir els veïns en ulls i orelles del poder. Les depuracions laborals, les multes, les confiscacions, les condemnes, sovint començaven amb una denúncia local. No calia que fos certa; només calia que fos útil.

Així, el sabater, el lleter, el veí van esdevenir peces fonamentals del mecanisme repressiu. No calia que fossin fanàtics. N’hi havia prou amb la por, l’ambició o la necessitat de demostrar adhesió. El franquisme va entendre perfectament que la violència més eficient és la que es delega. I la societat, en gran part, va acceptar aquest joc pervers.

La memòria democràtica ha tingut sempre dificultats per abordar aquesta dimensió. És més fàcil parlar de Franco, de Queipo de Llano, de Mola, de les grans figures. És més còmode situar el mal en una elit militar i política. Però la veritat és que el règim no hauria pogut sostenir-se sense la col·laboració activa o passiva de milers de persones corrents. I això és el que encara avui costa d’assumir.

Quan es parla de fosses comunes, de represaliats, de depurats, de dones rapades, de famílies trencades, cal recordar que darrere de cada cas hi havia sovint un nom conegut. Un veí que va decidir que aquell home era massa roig, que aquella dona era massa lliure, que aquella família era massa incòmoda. I aquesta responsabilitat difusa és la que fa que la memòria encara sigui un terreny tan delicat. Perquè no parla només del passat, sinó de la condició humana.

La frase de Stojka ens obliga a mirar de front aquesta realitat. Ens recorda que el mal no és patrimoni d’uns quants monstres, sinó una possibilitat latent en qualsevol societat. Que el perill no és només el dictador, sinó la multitud que l’acompanya, que l’aplaudeix, que l’executa. Que la violència política no es desplega només des dels despatxos, sinó des de les botigues, els carrers, les cases.

A Espanya, la transició va optar per un pacte de silenci que, si bé va permetre una sortida pacífica de la dictadura, també va deixar sense resoldre moltes d’aquestes ferides. La responsabilitat col·lectiva va quedar difuminada. Els botxins locals van envellir sense donar explicacions. Les víctimes van callar per por, per vergonya o per cansament. I la societat va preferir mirar endavant sense mirar enrere. Però el passat no desapareix perquè el deixem de mirar; simplement es transforma en ombra.

Quan avui es parla de memòria democràtica, no es tracta només de recuperar cossos o documents. Es tracta d’entendre com va ser possible que un país sencer participara, de manera directa o indirecta, en un sistema de repressió tan extens. Es tracta de reconèixer que la violència no va ser només vertical, sinó horitzontal. Que el franquisme no va ser només Franco, sinó també el sabater, el lleter i el veí.

Aquesta reflexió és especialment necessària en un moment en què els discursos d’odi tornen a circular amb una naturalitat inquietant. Quan es torna a assenyalar col·lectius, quan es torna a parlar de “enemics interns”, quan es torna a apel·lar a la por i a la identitat com a armes polítiques. La història ens diu que, quan això passa, el perill no és només qui encapçala el discurs, sinó qui l’assumeix com a propi. Qui, sense uniforme, sense càrrec, sense poder formal, decideix actuar en nom d’una suposada superioritat moral o nacional.

La frase de Stojka és un advertiment. Ens diu que els grans crims no els cometen només els grans criminals, sinó les persones corrents que deixen de veure l’altre com a igual. Que el mal s’alimenta de la indiferència, de la por, de la necessitat de pertinença. Que qualsevol societat pot caure en aquesta dinàmica si no construeix mecanismes de memòria, de responsabilitat i de vigilància democràtica.

Quan pensem en la Guerra Civil i la postguerra, no podem limitar-nos a condemnar el franquisme com una estructura abstracta. Hem d’entendre com va arrelar en la vida quotidiana, com va transformar les relacions socials, com va convertir veïns en enemics. I hem d’assumir que la democràcia no és només un sistema institucional, sinó una cultura que es construeix cada dia. Una cultura que exigeix reconèixer l’altre, respectar-lo, protegir-lo.

La memòria no és venjança. És prevenció. És entendre que el que va passar pot tornar a passar si no es treballa per evitar-ho. És reconèixer que el mal no és un fenomen excepcional, sinó una possibilitat latent. I que només la consciència crítica, la cultura democràtica i la responsabilitat col·lectiva poden impedir que el sabater, el lleter o el veí tornen a creure que un uniforme, una consigna o una ideologia els converteix en superiors.

La història d’Espanya és plena de silencis. Però els silencis no curen; només amaguen. I el que s’amaga, tard o d’hora, torna. Per això és tan important recuperar testimonis com el de Stojka, encara que no siguen del nostre país. Perquè ens ajuden a entendre que el mal té moltes formes, i que la més perillosa és la que es disfressa de normalitat.

Quan mirem les fotografies de la postguerra, amb els vencedors desfilant pels carrers, amb els vençuts humiliats, amb les dones rapades, amb els presos treballant en carreteres i pantans, hem de recordar que darrere de cada imatge hi havia una comunitat. Una comunitat que, en molts casos, va acceptar aquella violència com a necessària, com a justa, com a inevitable. I aquesta acceptació és la que cal analitzar amb profunditat.

La memòria democràtica no pot limitar-se a identificar víctimes i botxins. Ha d’entendre els mecanismes socials que van permetre la repressió. Ha de preguntar-se com és possible que persones corrents participaren en actes de violència o humiliació. Ha de reconèixer que la por i la propaganda poden transformar qualsevol societat. I ha de construir eines perquè això no torne a passar.

La frase de Stojka ens recorda que el mal no és un fenomen llunyà. És una possibilitat que viu en la quotidianitat. I que només una societat que mira el seu passat amb honestedat pot construir un futur on el sabater, el lleter i el veí no tornen a creure que un uniforme els dona dret a destruir l’altre.

La Guerra Civil i la postguerra són un advertiment. No només sobre el que pot fer un dictador, sinó sobre el que pot fer una societat quan renuncia a la convivència, quan accepta la deshumanització, quan converteix la diferència en amenaça. I aquest advertiment continua vigent.

Per això cal escriure, recordar, explicar. No per obrir ferides, sinó per evitar que es tornen a obrir. No per assenyalar culpables, sinó per entendre mecanismes. No per quedar-nos en el dolor, sinó per construir una cultura democràtica sòlida, capaç de resistir els discursos que divideixen, que assenyalen, que deshumanitzen.

La frase de Stojka és un mirall. I Espanya, si vol una democràcia madura, ha d’atrevir-se a mirar-s’hi.

llegir més

Al límit ^

Sagunt és una ciutat que ha après a existir a base de sacsejades. No és una frase feta ni una exageració sentimental: és una realitat històrica que travessa generacions i que explica per què ací la democràcia no s’entén com un concepte abstracte, sinó com una pràctica quotidiana, sovint dolorosa, sempre disputada. Quan es repassen els moments que han marcat la trajectòria recent del municipi, apareix un fil roig que connecta lluita, identitat i futur. Però també apareix una pregunta incòmoda: què hem fet, què estem fent i què estem disposades a fer perquè aquella energia col·lectiva no es perda en mans d’interessos que no sempre miren pel territori?

El tancament dels Altos Hornos continua sent una ferida oberta, encara que el temps l’haja convertida en símbol. Aquella mobilització obrera no va ser només una defensa del treball, sinó una defensa de la dignitat. Sagunt va demostrar que una ciutat pot alçar-se contra decisions imposades des de despatxos llunyans, decisions que sovint es disfressaven de modernització mentre condemnaven milers de famílies a la incertesa. Aquell episodi va ser una lliçó de democràcia real, de la que no ix als manuals, perquè va evidenciar que la ciutadania organitzada pot condicionar l’agenda estatal i, indirectament, europea. Però també va deixar un advertiment que encara pesa: quan el poder econòmic i polític decideix sacrificar un territori, la resistència és heroica, però no sempre suficient. I això obliga a preguntar-se si hem sabut transformar aquella memòria en una força política estable o si, per contra, l’hem convertida en un relat nostàlgic que alguns utilitzen quan els convé.

La batalla pel Teatre Romà va ser d’una altra naturalesa, però igualment reveladora. Sagunt va defensar el seu patrimoni no com un objecte de museu, sinó com una part viva de la identitat col·lectiva. Aquell conflicte cultural i jurídic va exposar tensions profundes entre la idea de progrés i la idea de memòria, entre la mirada local i la mirada institucional, entre la cultura com a dret i la cultura com a decorat. La ciutat va demostrar que el patrimoni no és un luxe, sinó una expressió de democràcia: decidir què es conserva, com es conserva i per a qui es conserva és un acte polític de primer ordre. Però també ací hi ha una ombra que cal assumir. Sagunt ha sabut projectar el Teatre Romà com a símbol, però no sempre ha sabut construir una política cultural coherent, estable i ambiciosa. Massa sovint la cultura ha quedat atrapada entre disputes partidistes, improvisacions i visions curtes. I això és especialment greu en una ciutat que ha fet de la cultura un dels seus pilars identitaris.

El Port de Sagunt és, probablement, l’exemple més clar de com les decisions europees aterren en territoris concrets. La seua transformació en un node logístic estratègic ha redefinit l’economia local i ha obert la ciutat al Mediterrani i al món. Però aquesta obertura no ha estat neutra. Ha generat oportunitats, sí, però també tensions urbanístiques, desigualtats i una dependència creixent de dinàmiques globals que sovint escapen al control democràtic local. El Port és un motor econòmic, però també és un espai on es fa visible la fragilitat de les ciutats mitjanes davant els interessos de grans empreses i institucions supranacionals. Sagunt ha sabut aprofitar part d’aquest impuls, però no sempre ha tingut la capacitat o la valentia de marcar límits. I això planteja una qüestió fonamental: quin model de desenvolupament volem i qui el decideix?

La defensa del territori ha sigut, en canvi, un dels àmbits on la ciutadania saguntina ha mostrat més coherència i persistència. Des de la protecció de la muntanya fins a les lluites per un urbanisme més humà, les mobilitzacions ecologistes i veïnals han recordat que la democràcia també es juga en la manera com cuidem l’espai que habitem. Aquestes lluites han connectat amb debats europeus sobre sostenibilitat i emergència climàtica, però han tingut una arrel profundament local: la defensa del paisatge, de la qualitat de vida, de la salut i del dret a decidir com ha de créixer la ciutat. Tanmateix, fins i tot en aquest terreny exemplar, Sagunt ha topat amb un problema recurrent: la distància entre la força de la societat civil i la feblesa de les institucions locals, sovint condicionades per interessos externs o per la por a enfrontar-se a projectes que prometen inversions però comprometen el futur ambiental. La pregunta és inevitable: quantes vegades hem vist com la pressió veïnal aconseguia frenar un despropòsit, només perquè anys després un altre govern tornara a posar-lo damunt la taula?

I arribem al present, marcat per l’arribada de la gigafactoria i per una nova etapa industrial que situa Sagunt en el centre de la transició energètica europea. És, sens dubte, un moment històric. Però també és un moment que exigeix una mirada crítica i madura. La gigafactoria representa una aposta per la reindustrialització verda, per l’autonomia estratègica i per un futur econòmic potent. Però també implica riscos: dependència d’una multinacional, pressió sobre el territori, impactes ambientals, transformacions urbanístiques accelerades i una possible reproducció de desigualtats. Sagunt torna a ser protagonista d’una decisió que ve d’Europa, però la pregunta clau és si aquesta vegada la ciutat tindrà la capacitat de negociar en termes de justícia social, sostenibilitat i respecte per la vida local. No es tracta de rebutjar el projecte, sinó de no acceptar-lo acríticament. La història ja ens ha ensenyat què passa quan un territori confia cegament en promeses industrials sense exigir garanties.

Aquests cinc moments no són només episodis del passat o del present. Són advertiments. Sagunt ha demostrat una i altra vegada que és capaç de mobilitzar-se, de defensar-se i de reinventar-se. Però també ha demostrat que, quan baixa la tensió, quan la ciutadania confia massa en les institucions o quan el debat públic es redueix a consignes, el territori queda exposat a decisions que no sempre responen al bé comú. La democràcia local és forta quan és exigent, quan és crítica, quan no es conforma amb discursos buits ni amb promeses de creixement que amaguen costos socials i ambientals.

El repte, ara, és no repetir errors. Sagunt necessita una política industrial que no depenga d’un únic projecte, una política cultural que no siga ornamental, una política territorial que no es doblegue davant la pressió especulativa i una política social que no deixe ningú arrere. Necessita institucions valentes, capaces de dir sí quan cal dir sí i de dir no quan cal dir no. Necessita una ciutadania que continue vigilant, participant i exigint. Necessita, sobretot, una visió de futur que no es limite a gestionar l’urgència, sinó que siga capaç d’imaginar una ciutat justa, sostenible i orgullosa de la seua identitat.

Sagunt ha estat, és i pot continuar sent un referent democràtic. Però això no està garantit. La història no és una medalla que es penja i ja està. És una responsabilitat. I la ciutat només estarà a l’altura si sap aprendre del seu passat, mirar críticament el seu present i construir un futur que no depenga de la voluntat d’uns pocs, sinó de la força col·lectiva d’un poble que sempre ha sabut alçar-se quan tocava. Ara torna a tocar.

llegir més

Sagunt reclama el que és seu, habitatge digne ja ^

La decisió de la Generalitat de no declarar Sagunt com a zona tensionada ha caigut com una galleda d’aigua freda sobre una ciutat que fa anys que conviu amb una pressió residencial creixent. No és una sorpresa que el mercat del lloguer estiga completament desbordat, que moltes persones hagen de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a mantindre un sostre i que cada vegada siga més difícil trobar habitatges assequibles. El que sí que sorprén, i fins i tot indigna, és que davant d’aquesta realitat tan evident, el govern valencià decidisca que Sagunt no necessita les eines que la llei posa a disposició dels territoris que pateixen una situació d’emergència habitacional.

La ciutat ha crescut, ha canviat i ha assumit un paper central en el desenvolupament industrial i econòmic del País Valencià. Però aquest creixement no ha anat acompanyat d’una política d’habitatge que garantisca que totes les persones puguen continuar vivint ací. La pressió del mercat, l’arribada de nous projectes i la manca d’oferta pública han generat un escenari en què moltes famílies es veuen obligades a abandonar el seu entorn, el seu barri i, en alguns casos, la ciutat on han crescut. És una realitat que es pot comprovar parlant amb qualsevol persona que busque lloguer, amb joves que intenten emancipar-se o amb famílies que han de renovar contractes amb pujades inassumibles.

La Generalitat argumenta que limitar els preus pot tindre efectes contraproduents i que, segons la seua visió, podria reduir l’oferta o encareir encara més el mercat. Però aquesta afirmació, repetida com un mantra, no té en compte el que està passant a Sagunt. No es tracta d’una teoria econòmica abstracta, sinó d’una situació concreta que afecta persones reals. Quan els preus ja estan disparats, quan l’oferta és insuficient i quan la demanda supera de llarg la capacitat del mercat, negar-se a aplicar mesures de contenció és, en la pràctica, deixar que la situació continue empitjorant.

La ciutat no demana privilegis ni tractes especials. Demana que es reconega una evidència. Demana que es mire el territori amb honestedat i que es prenguen decisions basades en dades i en la realitat quotidiana de la gent. El govern municipal ha insistit en aquesta necessitat, i ho ha fet perquè veu cada dia les conseqüències d’un mercat que no funciona. Les persones que treballen en serveis socials, en oficines d’atenció ciutadana o en entitats veïnals saben perfectament que el problema de l’habitatge no és una exageració ni una moda. És una urgència.

La negativa del Consell també envia un missatge perillós. Transmet la idea que el desenvolupament econòmic pot anar per un costat i la vida de les persones per un altre. Que es poden anunciar grans projectes, parlar de futur i de prosperitat, mentre es deixa sense resposta una de les necessitats més bàsiques: tindre un lloc digne on viure. Aquesta contradicció és insostenible. No es pot construir un model de ciutat que aspire a ser referent industrial i logístic si al mateix temps es permet que la població siga expulsada per la pressió immobiliària.

Sagunt és una ciutat amb una identitat forta, amb barris que han crescut gràcies a l’esforç de generacions i amb una comunitat que ha sabut reinventar-se després de moments difícils. Però aquesta identitat es posa en risc quan l’habitatge es converteix en un bé de luxe. Quan les persones que han fet possible la ciutat no poden continuar vivint-hi, el teixit social es debilita. Quan els joves no poden emancipar-se, el futur es fa més incert. Quan les famílies han de marxar a altres municipis perquè no poden assumir els preus, la ciutat perd diversitat, vitalitat i cohesió.

La declaració de zona tensionada no és una vareta màgica que resol tots els problemes, però és una eina necessària. Permet posar límits a pujades abusives, dona marge per a intervindre en situacions extremes i envia un missatge clar: l’habitatge és un dret, no un privilegi. Negar aquesta possibilitat és renunciar a actuar. És deixar que siga el mercat, amb tota la seua lògica especulativa, qui marque el futur de la ciutat.

També cal recordar que la situació de Sagunt no és aïllada. Moltes ciutats del País Valencià estan vivint processos similars, però això no pot ser una excusa per a no actuar. Al contrari, hauria de ser un motiu per a impulsar una política d’habitatge valenta, coordinada i adaptada a cada territori. Sagunt té unes característiques específiques, amb un creixement industrial accelerat i una demanda residencial que no para d’augmentar. Ignorar-ho és una irresponsabilitat.

La decisió del Consell també posa en evidència una falta de sensibilitat cap al territori. Quan una ciutat demana ajuda, quan aporta dades, quan explica la seua situació i quan reclama eines per a protegir la seua gent, el mínim que s’espera és una resposta basada en la realitat. No una negativa automàtica. No una justificació genèrica. No un argument que podria aplicar-se a qualsevol lloc sense tindre en compte les particularitats de Sagunt.

És important recordar que les polítiques d’habitatge no són neutres. Tenen conseqüències directes en la vida de les persones. Decidir no actuar també és una decisió política. I en aquest cas, és una decisió que beneficia qui pot especular i perjudica qui necessita un lloc on viure. És una decisió que reforça desigualtats i que deixa desprotegides les persones més vulnerables. És una decisió que no respon a les necessitats reals de la ciutat.

La ciutadania de Sagunt mereix un govern que escolte, que entenga i que actue. Mereix polítiques que posen les persones al centre. Mereix un futur en què el desenvolupament econòmic vaja de la mà de la justícia social. Mereix un territori que no expulse, sinó que aculla. I això només serà possible si es prenen mesures valentes i si es reconeix que l’habitatge és un pilar fonamental per a qualsevol projecte de ciutat.

La pressió del lloguer no és un fenomen passatger. És una tendència que, si no es frena, continuarà creixent. Les dades ho confirmen, les experiències personals ho confirmen i la realitat dels barris ho confirma. Per això és tan greu que la Generalitat decidisca mirar cap a un altre costat. Per això és tan necessari que la ciutat continue insistint, reclamant i denunciant aquesta situació.

Sagunt ha demostrat moltes vegades que és capaç de mobilitzar-se, de defensar el que és seu i de reivindicar un futur millor. Aquesta no és una excepció. La lluita per un habitatge digne és una lluita per la dignitat de totes les persones que viuen ací. És una lluita per mantindre viva la ciutat. És una lluita per garantir que el creixement no siga sinònim d’expulsió. És una lluita que no pot quedar silenciada per una decisió injusta.

La ciutat continuarà reclamant el que és just. Continuarà exigint que es reconega la seua realitat. Continuarà defensant el dret a viure amb dignitat. I ho farà perquè sap que el futur de Sagunt no pot quedar en mans d’un mercat descontrolat ni d’unes institucions que no volen veure el que està passant. El futur de Sagunt ha de construir-se amb les persones, amb les seues necessitats i amb el seu dret a formar part d’aquesta ciutat.

La decisió de la Generalitat és un error. Però encara hi ha temps per rectificar. Encara hi ha temps per escoltar. Encara hi ha temps per posar el territori i la gent per davant de qualsevol altra consideració. Sagunt ho necessita. Sagunt ho mereix. I Sagunt ho continuarà reclamant fins que siga una realitat.

llegir més

Persona Maga ^

La màgia sempre ha sigut un mirall on la humanitat s’ha mirat per a reconéixer-se i, alhora, per a fugir d’allò que ja sap. En un dia com l’Internacional del Mag, quan celebrem l’art d’enganyar els sentits amb elegància i consciència, val la pena preguntar-se què ens atrau realment d’eixe gest tan antic de fer aparéixer i desaparéixer coses davant dels nostres ulls. No és només un joc, ni tampoc una simple habilitat tècnica. És una finestra a la nostra necessitat profunda de misteri, de relat i de comunitat.

La màgia ens fascina perquè posa en suspens la lògica quotidiana. Vivim envoltades de mecanismes que ho expliquen quasi tot, de pantalles que ens mostren el món en temps real, de dades que pretenen predir-nos. I, tanmateix, quan un mag o una maga alça una carta, mou una mà o transforma un objecte, el nostre cervell col·lectiu respira. Per un instant, deixem d’exigir explicacions i ens permetem el luxe de no saber. Eixa renúncia voluntària al control és un acte profundament humà, quasi ritual, que ens recorda que la vida no és només allò que podem mesurar.

També hi ha una dimensió antropològica que travessa totes les cultures. La màgia, en el fons, és una dramatització del desig de transcendir els límits. Les societats han tingut sempre figures capaces de trencar l’ordre aparent: xamans, bruixes, il·lusionistes, contacontes. Persones que, d’alguna manera, representen la possibilitat d’un món més ample que el que veiem. Quan assistim a un truc, no només mirem les mans del mag; mirem la possibilitat que el món siga més flexible del que creiem. És una forma d’esperança.

Des d’una mirada filosòfica, la màgia ens interpel·la perquè ens situa davant la fragilitat de la percepció. Ens recorda que allò que veiem no és sempre allò que és, i que la realitat és una construcció compartida. En un temps on les veritats absolutes s’esquerden i les narratives es multipliquen, la màgia ens educa en la humilitat: ens diu que podem equivocar-nos, que podem ser enganyades, i que això no ens fa menys intel·ligents, sinó més conscients. Acceptar la il·lusió és, paradoxalment, un exercici de lucidesa.

I després hi ha la dimensió comunitària. La màgia és un art que necessita públic. No existeix en solitari. Quan un grup de persones respira alhora, riu alhora o es sorprén alhora, es crea un espai compartit que va més enllà de l’espectacle. És un recordatori que la cultura és, sobretot, un acte col·lectiu. En un món cada vegada més individualitzat, la màgia ens torna a asseure juntes, ens fa mirar en la mateixa direcció i ens regala un moment de complicitat.

Potser, al final, allò que ens atrau de la màgia és que ens retorna a la nostra condició més primitiva i més avançada alhora: la de contar històries per a donar sentit al món. La màgia no és només un truc; és una metàfora viva de la nostra necessitat de creure que encara hi ha espai per a l’imprevisible, per a l’inexplicable, per a allò que ens fa obrir els ulls amb la mateixa sorpresa que quan érem menudes.

En el Dia Internacional del Mag, celebrar la màgia és celebrar la capacitat humana de meravellar-se. I això, en temps tan accelerats, és quasi un acte de resistència cultural.

llegir més