Diuen que els colors no són mai innocents. Que són llenguatge, que envien missatges, que ordenen la mirada i prefiguren els relats. Al País Valencià, això ho sabem prou bé: massa vegades els colors han estat convertits en trinxeres, en armes semàntiques al servei d’una política que, quan li tremolen les idees, busca refugi en l’escenografia. Per això, el viratge del roig al blau en la imatge institucional de la Generalitat no és un detall menor; és un símptoma, un senyal que anuncia una manera de governar on la forma pretén substituir el fons, on l’aparença aspira a devorar el projecte, on l’estètica vol usurpar el territori de l’ètica pública.
És ben revelador que el blau triat coincidisca amb el cromatisme del Partit Popular. Poden batejar-lo com a “senyera”, poden invocar la tradició, poden, fins i tot, recórrer a aquella retòrica de l’“això no és important, el que importa és governar” que tantes vegades s’ha utilitzat per desactivar el debat social, però la realitat és tossuda: els colors institucionalitzats són una manera de dir “açò és nostre”. I si el que és de tots i totes s’enfunda en la paleta d’un partit, el missatge implícit és, com a mínim, inquietant. Confondre l’Estat amb el govern, la institució amb el partit, la ciutadania amb l’electorat fidel: heus ací la temptació de tota dreta sense projecte, heus ací la línia roja que no s’hauria de travessar.
Ara bé, el color és, sobretot, la porta d’entrada a una batalla simbòlica que ja coneixem. Una nova temporada d’un vell serial. Aquella dialèctica esgotadora entre el roig i el blau que, amb hàbil cinisme, alguns han sabut convertir en una metàfora total. Ja fa anys que la cultura d’aquest país, el periodisme, els llibres i fins i tot el cinema han registrat i analitzat com s’ha anat imposant un relat que substitueix la pluralitat pel monocrom, que pretén fer passar per consens el que és només hegemonia. Del roig al blau, de la modernització plural a la uniformitat interessada, del comú al privat que es disfressa de comú: és un recorregut que al País Valencià reconeixem massa ràpidament i que ara torna amb un vernís suposadament “neutral”.
El problema no és, doncs, el blau en si, ni el roig en si. El problema és la mediocritat política que, sense coratge per a governar la complexitat, delega el seu lideratge en la fabricació de símbols. Quan no hi ha idea de país, queda el logotip; quan no hi ha política pública, queda l’eslògan; quan no hi ha projecte per a l’escola, la sanitat, la cultura o el territori, queda la invenció d’un enemic abstracte que cal “posar al seu lloc” amb una operació cromàtica. En eixa deriva, les formacions que ara piloten la Generalitat –el PP, amb l’acompanyament constant i agressiu de l’extrema dreta de VOX– activen la seua màquina més efectiva: la de la confusió entre govern i identitat, la del control simbòlic per allanar el camí a la resignació.
Però aquesta manera de fer política no es queda en la superfície. Darrere d’un canvi de color hi ha tota una agenda, més o menys explícita, destinada a redibuixar el marc en què entenem el que som. I el primer terreny sempre és la llengua. Perquè si la imatge es pot camuflar, l’ús franc i normal del valencià no admet maquillatge que dure gaire. La llengua és el nervi d’una comunitat; on es parla amb naturalitat, hi ha país; on se la relega, s’apaguen veus, s’empobreix la memòria, es trenca la transmissió social. L’estratègia de la dreta valenciana ha estat recurrent: negar qualsevol conflicte i, al mateix temps, buidar de contingut la política lingüística, fer-la ornamental, reduir-la a un folklore llustrós que puga lluir en festes i cartells, mentre es desactiva en l’educació, en l’administració, en els mitjans, en la vida laboral.
La idea de fons és clara: el valencià com a postal i no com a llengua de ple dret. El valencià com un record amable del passat, no com una eina de present i de futur. El valencià com a vernís identitari quan convé, no com a dret ciutadà garantit per l’Estatut i per la Constitució. És en aquest punt on la batalla simbòlica esdevé política pública: es retallen programes, s’erosionen iniciatives, es burocratitza qualsevol impuls de normalització, es limit en la pràctica la capacitat d’elecció de famílies i comunitats educatives, s’envia un missatge difús però efectiu que diu “parlar valencià és opcional, i, si pot ser, quasi sempre prescindible”.
No es tracta només de l’escola. És l’administració que respon amb inèrcia castellana; és el funcionament intern de les conselleries que no garanteix la disponibilitat lingüística; és l’aparador cultural on la diversitat pròpia queda sempre en segon pla davant la comoditat del que ja ve empaquetat; és la pressió econòmica que fa més fàcil renunciar que insistir; és la incomoditat que encara hui patixen parlants que, amb tota la legitimitat, reclamen ser atesos en la seua llengua. És un degoteig que qualsevol valencià ha experimentat alguna vegada i que ens diu que, mentre no s’atrevisquen a prohibir, sí s’atreveixen a fer-nos desistir.
El segon camp de batalla és el territori. El País Valencià, amb les seues comarques, amb la seua geografia de contrastos, amb la seua memòria industrial i agrícola, amb la seua costa transformada i el seu interior sovint oblidat, exigeix una política feta de matisos. Però la política de l’uniforme cromàtic és al·lèrgica als matisos. Prefereix el relat fàcil: un país de sol i platja, d’infraestructures que es prometen en titulars però que arriben tard i malament, d’urbanisme àvid que confon el creixement amb el progrés, d’un “model” econòmic que sovint torna a dependre de cicles turístics i peonades precàries. Quan es parla d’ordenació del territori, de sostenibilitat, de mobilitat, d’habitatge, de patrimoni natural i cultural, la temptació del blau corporatiu és reduir-ho tot a una estratègia comunicativa que desactiva el debat complex i converteix l’acció pública en una successió d’inauguracions.
El tercer element és el dels símbols compartits: la senyera, l’himne, les institucions que haurien de ser de totes i tots. La senyera no és un logotip adaptable a conveniència; és un símbol complex, amb una història rica i també amb controvèrsies que formen part de la nostra trajectòria com a poble. Administrar eixa complexitat requereix respecte i intel·ligència política. Desequilibrar-la, apropiar-se-la, manipular-la soterradament a través del disseny institucional, és una manera d’afeblir el seu caràcter de bé comú. L’himne, que massa vegades ha estat utilitzat com a marca de frontera ideològica, hauria de ser, precisament, el contrari: espai compartit, lloc de trobada, banda sonora de l’autoestima cívica. I les institucions –el govern, les conselleries, els organismes autònoms– han de saber que la seua autoritat no prové del color que trien, sinó del servei que presten, de la qualitat amb què garanteixen drets, oportunitats, cohesió i futur.
En aquest escenari, defensar el roig no és prendre partit per una estètica contra una altra. Defensar el roig és enunciar un projecte de país que, en els darrers anys, va voler significar obertura, modernització, autoestima i reconeixement de la pluralitat. El roig, com a senyal d’una etapa que va intentar situar els drets per damunt dels interessos privats, la diversitat per damunt del monòleg, la cultura pròpia com a decisió i no com a coartada. El roig com a manera de dir que el País Valencià no és una oficina subordinada a cap seu estatal, ni una franquícia acolorida, ni un territori reduït a marca turística. És una forma de recordar que les institucions poden ser motor de progrés real si treballen amb la societat i no de cara a la societat.
Per això, la pregunta fonamental és per què, cada vegada que la dreta valenciana queda sense narrativa, torna a menjar-se els símbols. La resposta és incòmoda i, tanmateix, evident: perquè és més senzill remodelar els marcs que construir polítiques ambicioses en educació, sanitat, habitatge, transició ecològica, economia del coneixement, cultura o justícia social. Es necessita menys talent per a imposar un color que per a dissenyar un model productiu que no condemne a la precarietat a tantes famílies; menys coratge per a polemitzar amb la llengua que per a garantir l’accés efectiu a la cultura; menys responsabilitat per a manipular la senyera que per a abordar amb serietat la vertebració d’un territori desigual.
És en eixa mediocritat on l’extrema dreta se sent còmoda i arrossega el conjunt cap a posicions encara més regressives. La simplificació és el seu hàbitat: ells hi posen la consigna, i governs sense pulsió transformadora l’assumeixen perquè els estalvia la fatiga del pensament. El resultat, però, és devastador per al teixit cívic: es banalitza la política, es degrada el debat públic, es normalitza la idea que tot és intercanviable, que res no és prou important, que la cultura i la llengua són decorats, que la identitat és un instrument, que el país és una marca.
Ara bé, no tot està perdut, ni molt menys. Precisament perquè aquesta és una batalla simbòlica, la resposta també ho ha de ser, i ha de fer un pas més: ha de tornar a convertir els símbols en experiència compartida. La llengua no es defensa només amb decrets; es defensa parlant-la, exigint-la, vivint-la amb naturalitat, fent-la imprescindible en la vida professional i cultural, posant-la en valor en la creació artística, en el periodisme, en les plataformes digitals, en la recerca, en l’empresa. La senyera no es defensa només en el disseny; es defensa donant-li contingut amb institucions íntegres que treballen en valencià i per a totes les persones. L’himne no es defensa amb gesticulació; es defensa quan sap acompanyar-nos en allò que ens fa créixer com a comunitat.
Cal, doncs, replantejar el debat en termes positius i ambiciosos. Això implica exigir transparència sobre els motius i els costos de qualsevol canvi d’imatge institucional, però implica, sobretot, exigir polítiques públiques que dignifiquen la vida de la gent. Volem una escola on el valencià siga llengua de coneixement, de ciència, d’art i d’afectes; volem una administració que garantisca el dret a ser ateses i atesos en valencià, amb independència del codi postal; volem uns mitjans públics i una indústria cultural que no es conformen amb la supervivència, sinó que s’atrevisquen a crear referents potents capaços de competir amb qualsevol; volem una economia que no depenga de cops de sort, sinó de la intel·ligència col·lectiva; volem un territori cuidat, amb mobilitat digna, amb urbanisme que no sacrifica futur per voracitat present.
Defensar el roig, doncs, és defensar la cultura política que situa el bé comú en el centre. És recordar que la modernització no és pintar parets, sinó ampliar drets; que la innovació no és canviar lloms i tipografies, sinó invertir en el talent del país; que l’orgull no és exhibir símbols, sinó meréixer-los amb una gestió honesta i una mirada llarga. El roig és també la memòria de tantes lluites socials que han fet avançar aquest país: des de la defensa de l’escola en valencià fins a la batalla per un territori habitable, des de la creació cultural feta des dels marges fins a la consolidació d’un sector públic que sap que governar és servir, no manar.
I, encara, hi ha una defensa del roig que és també una defensa de la pluralitat simbòlica. Perquè el problema del blau no és el blau, sinó el seu ús hegemònic. El País Valencià és massa ric per a reduir-lo a una sola capa. Som d’una pluralitat que es veu en les falles i en els misteris, en la pólvora i en la poesia, en la marjal i en el metall, en el bressol industrial i en la línia de costa que ha estat porta i cicatriu. Els colors, com les llengües i les memòries, haurien de sumar. Quan l’Estat autonòmic es pinta amb la paleta d’un sol partit, l’empobriment és inevitable. I quan l’empobriment és simbòlic, aviat arriba el material.
És moment també d’interpel·lar-nos: quin paper volem jugar com a ciutadania? Estem disposats a normalitzar aquesta deriva de captura institucional a través del disseny? Ens resignem a convertir una discussió sobre el futur del país en una guerra de logotips? O, pel contrari, aprofitem aquest episodi per obrir de bat a bat el debat sobre el model de País Valencià que volem, sobre com fem que la llengua siga central, sobre com els nostres símbols siguen una abraçada i no una frontera?
La resposta ha de vindre des de baix i des de dins. Des de les escoles que fan del valencià la llengua de la normalitat i de l’excel·lència. Des dels ajuntaments que demostren que la disponibilitat lingüística no és una càrrega, sinó una evidència democràtica. Des de les associacions que trenquen la temptació folkloritzant i situen la cultura pròpia al lloc que li correspon. Des de les empreses que entenen que fer marca en valencià no és tancar-se, sinó obrir-se al mercat amb autenticitat. Des dels mitjans que no s’acontenten amb ser altaveus i aposten per ser motors d’una opinió pública madura.
Cal també un recordatori incòmode però necessari: els símbols només són forts quan van acompanyats d’una ètica pública robusta. La corrupció, la connivència amb interessos privats opacs, la tolerància amb l’abús, la negligència en la gestió, tot això destrueix la credibilitat d’un color i d’un projecte. No es pot reivindicar cap identitat si aquesta identitat no es tradueix en hospitals que funcionen, en escoles que il·lusionen, en trens que arriben, en barris que viuen, en biblioteques que bullen, en museus que dialoguen, en camps que produeixen sense ser devastats, en ciutats que respiren.
Per això, convé recordar la lliçó central del documental i de tantes anàlisis que ja ens advertiren: un país que canvia de color sense canviar de prioritats està condenat a repetir-se. El que necessita el País Valencià no és un pantone, sinó un pacte. Un pacte per la llengua que deixe enrere la por i la utilitze com a palanca de talent. Un pacte per l’educació que trenque el sostre de vidre de la desigualtat i ferma el camí de les noves generacions. Un pacte per la cultura que entenga la creativitat com a infraestructura essencial. Un pacte pel territori que abandone la lògica del totxo i abrace la del futur. Un pacte pels drets socials que situe la dignitat com a brúixola.
És possible? Sí, ho és. I és urgent. Perquè cada gest com el que ara denunciem –canviar el roig pel blau amb naturalitat administrativa– aparentment no costa res, però a poc a poc erosiona l’esperit crític. Ens acostuma a la idea que la política és maquillatge. Ens convida a ser públic passiu i no actor. Ens torna a una infància cívica on allò important es decideix lluny i on la nostra participació queda reduïda a un aplaudiment o a un xiulet.
Diuen també que els països maduren quan són capaços de sostindre contradiccions sense dinamitar-se. El País Valencià, amb la seua diversitat interna, amb la seua memòria de fractures i reconciliacions, té prou experiència per fer-ho. Però necessitem que el govern de torn no confonga liderar amb imposar, representar amb apropiar-se, servir amb colonitzar. Necessitem un govern que entenga que la imatge institucional és just això: institucional. Que presente el país en la seua pluralitat, que s’evite la temptació de l’aparell de partit, que busque el color que menys parla de si mateix i més parla de totes i tots.
El roig, la llengua, el país: tres pilars que es reclamen mútuament. El roig com a compromís, la llengua com a teixit, el país com a casa compartida. Defensar-los no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó mirar avant amb responsabilitat. Implica, quan cal, alçar la veu, escriure, debatre, exigir. Però implica també fer, construir, sumar. Que cada escola que millora el seu projecte lingüístic és una victòria; que cada empresa que publica en valencià és un pas endavant; que cada administració que canvia protocols per garantir drets és un triomf discret però profund; que cada obra que s’escriu, cada pel·lícula que es roda, cada cançó que s’estrena en valencià, és un troç del futur posat al lloc.
I, mentrestant, no renunciar a la crítica. Dir que no és acceptable convertir la Generalitat en una extensió simbòlica d’un partit. Dir que no és admissible que es perpetue l’ambigüitat sobre la defensa de la llengua. Dir que no és neutral tancar els ulls davant la regressió i que no és normal que s’intente fer passar per “lògica” una substitució que només té lectura partidista. La crítica, ben feta, no és ressentiment; és una forma de cura de la cosa pública.
Hi ha una idea que convé retenir: les identitats forts són aquelles que no necessiten permanentment exhibir-se per existir. Quan un govern posa tanta energia en el color de la seua marca, sovint és perquè té poc a mostrar en la substància. És legítim i fins i tot necessari que les institucions es comuniquen bé, que modernitzen la seua imatge quan cal, que arriben a la ciutadania amb llenguatges contemporanis. Però això ha d’estar subordinat a un projecte que es puga explicar sense pirotècnia. Si el roig representava, per a molta gent, una etapa de dignificació i reconeixement, el que esperem és que qualsevol canvi no siga una liquidació, sinó una suma. I el que estem veient és, massa sovint, una operació de reemplaçament.
Per això, la defensa del roig és, en realitat, la defensa d’un espai d’esperança política. És afirmar que la democràcia valenciana pot ser adulta, que pot presentar-se al món amb la seua llengua i les seues singularitats sense demanar perdó, que pot negociar de tu a tu amb l’Estat i amb Europa, que pot definir un model de benestar i prosperitat que no depenga de estètica, sinó de la decència i l’eficiència. És defensar que la nostra senyera, l’himne i el nom del país són ponts i no murs, i que no acceptarem que ningú els convertisca en un uniforma obligatori o en una bandera monopolitzada.
En el fons, la discussió sobre els colors és una discussió sobre qui té dret a contar el país. I la resposta només pot ser una: el dret és de la ciutadania. Cap partit, cap govern, cap ideologia, cap lobby pot usurpar aquesta capacitat. La Generalitat existeix per custodiar eixe dret, per fer-lo possible, per ampliar-lo. Si falla en això, el color serà l’últim problema: el primer serà la pèrdua de confiança, la fractura silenciosa que fa que la gent deixe de sentir la institució com a seua.
És el moment d’una pedagogia cívica que, sense paternalismes, recorde què significa autogovern. Que explique que la normalitat lingüística no és una imposició, sinó una promesa de llibertat. Que mostre que els símbols només són vius si reflecteixen vides reals, i que la diversitat no és una amenaça, sinó un patrimoni. Que entenga que l’orgull no naix de guanyar batalles petites, sinó de fer compatible la identitat amb la justícia, la memòria amb la innovació, la tradició amb els drets.
Que ningú s’enganye: tornar del roig al blau no és una anècdota. És un capítol més d’una tendència a recentralitzar el sentit comú, a fer que el País Valencià torne a ser explicat des de fora, a domesticar la seua vida pública. I és, alhora, una oportunitat per reagrupar energies, per construir un front cívic ampli que reclame una altra manera de fer les coses. Que diga, amb serenitat i fermesa, que el nostre futur no es juga en una paleta de colors, sinó en una aposta decidida per la llengua, per la cultura, per la gent jove, per les comarques, per la ciència, per la sanitat, per l’educació, per la igualtat.
Hi ha una última imatge que voldria invocar. Quan un infant dibuixa la seua casa, rarament tria un sol color. Necessita el roig de les teules, el blau del cel, el verd dels arbres, el groc del sol, el marró de la terra. Entén, instintivament, que la vida vol matisos. Nosaltres també. El País Valencià és eixe dibuix compartit on el roig no expulsa el blau, on el blau no pretén absorbir-ho tot, on la paleta és ampla i generosa. Quan un govern trenca eixe equilibri i imposa una monocromia, no sols ens roba un color; ens furta la capacitat de dibuixar-nos.
Per això defensem el roig, la llengua i el país. Perquè en eixa defensa hi ha una forma de dir que no renunciem a ser protagonistes de la nostra història. Que no acceptem una política feta de trucs de màgia i de cortines de fum. Que exigim altura, fons, decència. Que volem institucions que no tinguen por del valencià, que no tinguen por de la pluralitat, que no tinguen por de la memòria. I que, si cal, tornarem a explicar-ho mil vegades, a capgirar els marcs, a guanyar els espais, a reconstruir els ponts.
No serem el color que ens imposen. Serem el país que decidim ser. I eixa decisió comença per recordar que els símbols són de totes i tots, que la llengua és un dret irrenunciable, que la senyera és un vincle i no una etiqueta, que l’himne és un alè i no un ritual buit. Comença per exigir que la Generalitat represente, i no s’apropie; que dialogue, i no monologue; que sume, i no resta. Comença per posar al centre allò que de veritat importa i que cap pantone no pot substituir: la dignitat de la nostra vida col·lectiva.
Que el roig continue bategant com a record i com a promesa. Que el blau no siga una disfressa, sinó un color més en una paleta compartida. Que la llengua siga la nostra casa i la nostra porta al món. Que el País Valencià, amb la seua pluralitat indomable, es mire al mirall i es reconega, sense permisos prestats. I que, davant de cada intent de convertir la política en una agència de màrqueting, responguem amb la serenor de qui sap que els colors passen, però la voluntat de ser un poble roman.
