11 de febrer, la ciència que encara exclou massa veus ^

Cada 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència, una jornada que vol celebrar la presència femenina en el món científic, però sobretot denunciar allò que continua sense canviar. La ciència, aquesta eina poderosa que transforma societats, encara avança amb una desigualtat estructural que silencia talents, limita perspectives i priva el món de solucions més justes, creatives i completes.

Les xifres globals continuen revelant una realitat alarmant: les dones representen aproximadament una tercera part del personal investigador, i aquest percentatge porta massa temps estancat. Tot i que més dones que mai arriben a l’educació superior, la presència femenina en estudis científics, tecnològics, d’enginyeria i matemàtiques continua sent limitada. Aquesta bretxa no és fruit de la casualitat; és el resultat de dècades d’estereotips, expectatives socials diferents i models educatius que encara no són capaços de corregir els biaixos que comencen en la infantesa.

En les escoles, les xiquetes encara creixen escoltant, explícitament o de manera subtil, que la ciència és cosa de xics. Ho noten en la manera com se les tracta quan dubten, en la poca presència de referents femenins als llibres, en l’atenció que rep el seu interès quan volen destacar en matemàtiques o física. Aquesta falta de suport i reconeixement impacta directament en la seua confiança. Les xiquetes, moltes vegades, no deixen de ser bones en ciències: deixen de creure que ho són.

Quan arriben a batxillerat i han de triar itineraris, la pressió social i els estereotips pesen més que les dades i les capacitats. I més endavant, fins i tot quan arriben a la universitat, la segregació per gènere és encara evident: hi ha carreres on la presència femenina és minúscula, i no per falta d’aptitud, sinó perquè durant anys se’ls ha transmés que no és el seu lloc.

Però la barrera no acaba en l’accés. Les dones que aconsegueixen entrar en el món científic i tecnològic sovint es troben amb un terreny ple d’obstacles: menys finançament per als seus projectes, menys opcions de promoció, més càrrega de cures i, massa sovint, entorns laborals que no són segurs o no valoren la seua aportació de la mateixa manera que la dels homes. La famosa “tuberia que degota” és real: moltes dones entren en la carrera científica, però molt poques aconsegueixen mantindre’s fins als nivells alts de la professió.

La desigualtat no és només injusta per a elles; és un problema per a tota la societat. Quan la ciència es fa sense la mirada de les dones, es fan diagnòstics incomplets, es dissenyen productes que no contemplen totes les realitats i es reprodueixen biaixos que afecten la vida quotidiana de milions de persones. Les tecnologies d’intel·ligència artificial que no reconeixen bé les veus femenines, els protocols mèdics dissenyats majoritàriament amb dades d’homes, o les investigacions que passen per alt qüestions que afecten sobretot dones són només alguns exemples de les conseqüències d’aquesta desigualtat.

Tot açò ens porta a una conclusió clara: no n’hi ha prou amb celebrar un dia. Calen canvis profunds. Es necessita una educació que anime les xiquetes a sentir-se capaces i benvingudes en la ciència des de ben menudes. Fan falta programes de mentoria, referents visibles i polítiques reals de conciliació perquè ningú haja de renunciar a la seua carrera científica per falta de suport. Necessitem institucions que avaluen i correigisquen els seus propis biaixos, que garantisquen transparència en la promoció i en el finançament, i que tinguen tolerància zero davant de qualsevol mena de discriminació o assetjament.

La ciència ha de ser un espai on totes les ments puguen aportar i créixer. No és només una qüestió d’equitat; és una qüestió de qualitat científica i de progrés social. Quan les xiquetes veuen dones fent ciència, quan escolten les seues històries i entenen que no hi ha barreres que no es puguen trencar, s’obri una porta que ja no es tanca.

El 11 de febrer no ha de ser un dia per a felicitar-nos, sinó un dia per a exigir més. Més coherència, més accions, més responsabilitat i més valentia per transformar un sistema que, encara avui, continua deixant fora massa talent. La ciència necessita totes les veus, i el futur del món depén que les escoltem i les incorporem com cal.

llegir més

Trencar el sistema per alliberar la ciència: una urgència feminista ^

“La ciència no té gènere, però el sistema sí. Trenquem-lo.” Amb esta frase contundent, Teresa Lozano posa el dit en la nafra d’una de les grans contradiccions del nostre temps. La ciència, en la seua essència, hauria de ser un espai de recerca objectiva, oberta, universal. Però la realitat és ben distinta: el sistema que envolta la ciència —les institucions, les jerarquies, les oportunitats, els reconeixements— està profundament travessat per desigualtats de gènere, de classe, d’origen i de moltes altres formes de discriminació. I això no només perjudica les persones que en queden fora, sinó que empobreix el coneixement col·lectiu.

Durant segles, les dones han estat excloses de la ciència. No perquè no tingueren capacitat, sinó perquè el sistema les ha invisibilitzades, menystingudes o directament expulsades. Quan pensem en científics famosos, ens venen al cap noms com Newton, Darwin, Einstein. Però quantes dones científiques coneixem? I quantes d’elles apareixen als llibres de text? La història de la ciència està plena de dones brillants que van fer aportacions fonamentals, però que van ser silenciades o relegades a un segon pla. Rosalind Franklin, per exemple, va ser clau en el descobriment de l’estructura del DNA, però el reconeixement se’l van endur Watson i Crick. I com ella, tantes altres.

Aquesta invisibilització no és cosa del passat. Encara hui, les dones i les persones no normatives troben molts més obstacles per a accedir, progressar i ser reconegudes en l’àmbit científic. Les dades són clares: hi ha menys dones en carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), menys dones en càrrecs de responsabilitat, menys dones premiades, menys dones citades. I això no és perquè no hi haja talent, sinó perquè el sistema està dissenyat per a reproduir privilegis.

El sistema científic està travessat per una cultura patriarcal que valora la competitivitat per damunt de la col·laboració, que premia la hiperproductivitat i penalitza la maternitat, que associa l’autoritat amb la masculinitat i que perpetua estereotips de gènere. A més, moltes vegades, les dones han de demostrar el doble per a ser considerades iguals. Han de lluitar contra el sostre de vidre, contra el terra enganxós, contra el biaix inconscient i contra la violència simbòlica —i de vegades també física— que encara existeix en molts espais acadèmics i científics.

Però no tot són obstacles. També hi ha resistències, aliances i transformacions. Cada vegada més dones estan alçant la veu, reclamant el seu lloc, creant xarxes de suport i impulsant una ciència més inclusiva, més diversa i més justa. El feminisme ha entrat en els laboratoris, en les aules, en les institucions, i està qüestionant no només qui fa ciència, sinó també com es fa i per a qui es fa. Perquè no es tracta només d’afegir dones al sistema existent, sinó de transformar-lo des de les arrels.

Una ciència feminista no és una ciència “de dones”, sinó una ciència que reconeix la diversitat de mirades, d’experiències i de sabers. És una ciència que posa la vida al centre, que escolta les necessitats de les comunitats, que trenca amb la idea de neutralitat per a assumir una responsabilitat social. És una ciència que entén que el coneixement no és patrimoni d’una elit, sinó un bé comú que ha de servir per a millorar la vida de totes les persones.

També cal parlar de la importància de l’educació. Si volem una ciència més igualitària, hem de començar per les escoles. Hem de trencar amb els estereotips que diuen que les xiquetes no són bones en matemàtiques o que la tecnologia és cosa de xics. Hem de oferir referents diversos, fomentar la curiositat, valorar la creativitat i construir espais d’aprenentatge lliures de sexisme. Perquè la ciència no naix a la universitat, sinó molt abans, quan una criatura es pregunta per què plou o com vola un ocell.

A més, és fonamental que les institucions científiques assumisquen el seu paper en aquest canvi. No n’hi ha prou amb declaracions de bones intencions. Calen polítiques actives d’igualtat, protocols contra l’assetjament, mesures de conciliació, criteris d’avaluació que no penalitzen la maternitat ni la diversitat de trajectòries. Cal reconéixer i valorar les aportacions de totes les persones, siguen com siguen, i garantir que ningú quede fora per motius de gènere, origen, orientació sexual o condició social.

Trencar el sistema no vol dir destruir-lo, sinó reconstruir-lo des d’una altra mirada. Vol dir qüestionar allò que hem donat per fet, obrir espais de diàleg, escoltar les veus silenciades i imaginar noves formes de fer ciència. Vol dir entendre que la igualtat no és una amenaça, sinó una oportunitat per a fer millor ciència, més rigorosa, més rellevant, més humana.

La frase de Teresa Lozano és una crida a l’acció. Ens recorda que la ciència no és aliena a les estructures de poder, i que si volem una ciència realment universal, hem de lluitar contra les desigualtats que la travessen. Ens convida a trencar el sistema, no per caprici, sinó per justícia. Perquè només trencant el sistema podrem construir un món on la ciència siga de veritat per a totes i tots.

I és que, al cap i a la fi, la ciència no és només una eina per a entendre el món. És també una eina per a transformar-lo. I per a fer-ho, cal que totes les mans, totes les ments i tots els cors hi tinguen cabuda.

llegir més

L’112, el número que salva vides i la responsabilitat de saber utilitzar-lo ^

Quan parlem de seguretat i emergències, sovint pensem en bombers, policies o ambulàncies. Però hi ha un element central que fa possible que tots aquests serveis funcionen de manera coordinada i ràpida: el 112. Este número curt, universal i senzill d’aprendre és la porta d’entrada al sistema d’emergències, un mecanisme essencial que pot marcar la diferència entre una resposta eficaç i un retard perillós.

L’112 és un servei públic, gratuït i disponible les 24 hores del dia, dissenyat per atendre qualsevol situació que requerisca una resposta immediata. La seua força resideix en la rapidesa i en la capacitat de coordinar tots els cossos d’emergències. Tant si es tracta d’un accident de trànsit com d’un incendi, una agressió, un episodi mèdic greu o una situació de risc col·lectiu, telefonar al 112 és sempre el primer pas. I és important insistir en aquest punt: és un servei per a emergències reals, no per a dubtes, consultes o incidències que no impliquen perill.

Els centres de gestió del 112 atenen milers de trucades cada dia. El personal que hi treballa està preparat per identificar de manera ràpida la naturalesa del problema, activar els recursos necessaris i donar les primeres instruccions mentre els equips professionals es mobilitzen. Moltes vegades, les indicacions que ofereixen en els primers segons poden salvar una vida. Saber explicar on estem, què està passant i si hi ha persones ferides accelera enormement la resposta.

Conéixer el 112 també implica saber què no s’ha de fer. Una trucada falsa o inadequada no és una broma inofensiva: pot bloquejar una línia que algú necessita urgentment. En una emergència real, cada segon compta. És per això que l’educació sobre el bon ús del 112 ha d'estar present als centres educatius. Els xiquets i joves han d’aprendre quan s’ha de telefonar, com transmetre la informació i què han d’esperar del servei. Saber actuar correctament en situacions crítiques és una forma de prevenció i una eina de responsabilitat ciutadana.

A més, resulta fonamental recordar que el 112 funciona igual en tota la Unió Europea. Este caràcter universal permet que qualsevol persona viatjant per Europa tinga un únic número d’emergències, independentment del país on es trobe. És un exemple de cooperació i unificació al servei de la seguretat.

Al llarg dels anys, el 112 s’ha anat modernitzant. Avui, en molts territoris, ja existeixen eines digitals complementàries, com aplicacions mòbils que permeten enviar la ubicació exacta, contactar en casos de dificultat auditiva o transmetre informació addicional. Tot i això, la telefonada continua sent el canal principal i més immediat.

El 112 no és només un número: és una peça fonamental de l’estructura de protecció civil. Darrere hi ha professionals que escolten, acompanyen i actuen amb rapidesa i rigor. I davant, hi ha una ciutadania que, amb el seu ús responsable, fa possible que el servei funcione amb eficàcia.

El millor homenatge al 112 és conéixer-lo, respectar-lo i ensenyar-lo. Fer entendre, sobretot als més joves, que tindre a mà un número d’emergències únic i universal és un privilegi que comporta responsabilitat. Saber telefonar-hi quan toca pot ser la diferència entre el desastre i la protecció, entre el perill i la seguretat. I això, al capdavall, és el que dona sentit a este servei públic imprescindible.

llegir més

Una festa que pot unir-nos ^

La Setmana Santa de Sagunt és una celebració estimada, arrelada i carregada de significat per a moltes persones del poble. Forma part del nostre patrimoni emocional, cultural i espiritual. És un espai compartit que ha passat de generació en generació i que ha sabut mantindre’s viu gràcies a la dedicació de centenars de persones que, any rere any, hi posen temps, esforç i il·lusió. Per això mateix, qualsevol debat que l’afecte desperta sensibilitats, emocions i, sovint, preocupacions. No és estrany: quan una festa és tan important, tothom vol que continue sent un referent i que conserve allò que la fa especial.

En els últims anys, però, ha emergit un tema que ha generat debat: la participació de les dones en la confraria de la Puríssima Sang de Jesucrist, l’única confraria existent a Sagunt. En la votació celebrada, van participar prop de 1.500 persones cofrades i el resultat va ser clarament contrari a l’entrada de dones. Aquest resultat, tot i ser legítim, ha obert un debat profund sobre el futur de la festa, sobre el sentit de la tradició i sobre com volem que siga la Setmana Santa en els pròxims anys.

Moltes dones que formen part de l’entorn de la festa —com a familiars, col·laboradores, persones devotes o participants en altres tasques— han expressat el seu desig de poder formar part de la confraria en igualtat de condicions. Ho han fet amb respecte, amb estima i amb la voluntat de construir, no de dividir. La concentració del 13 d’abril de 2022 davant l’ermita de la Puríssima Sang va ser un exemple d’això: un acte pacífic, seré i carregat de dignitat, on es va reivindicar la possibilitat de participar d’una altra manera en la festa sense trencar-la, sinó enriquint-la.

Aquest debat no és exclusiu de Sagunt. En moltes altres ciutats de l’Estat, les dones fa temps que s’han incorporat a les confraries o a òrgans equivalents. En llocs tan emblemàtics com Sevilla, Lorca o Màlaga, la presència femenina és una realitat consolidada. També existeixen associacions de dones cofrades molt actives, com la de Cartagena. I, més enllà de la pràctica, la qüestió ha arribat als tribunals: la sentència del Tribunal Constitucional del 2025 va establir que excloure les dones vulnera drets fonamentals i que aquesta exclusió no queda protegida per la llibertat d’autoorganització quan una entitat té un pes rellevant en l’àmbit cultural o social.

Tot això situa Sagunt davant un moment clau. No es tracta d’un enfrontament entre tradició i modernitat, ni d’una batalla entre bàndols. Es tracta de decidir com volem que siga la nostra festa en el futur i de trobar un camí que permeta que totes les persones que l’estimen puguen sentir-se representades. I això només es pot fer des del respecte, el diàleg i la voluntat de construir ponts.

Per això és important recordar que moltes de les persones que defensen la incorporació de les dones ho fan precisament perquè estimen la Setmana Santa. No volen trencar res, ni imposar res, ni desfer allò que funciona. El que volen és que la festa siga més oberta, més representativa i més coherent amb els valors actuals. Volen que la Setmana Santa continue sent un espai de trobada, d’emoció i de devoció, però també un espai on totes les persones que la viuen puguen participar-hi en igualtat.

També cal tindre en compte un altre aspecte que sovint passa desapercebut: el títol d’Interés Turístic Nacional. Aquest reconeixement no és només un distintiu honorífic; implica una responsabilitat i una coherència amb els valors que es consideren fonamentals en l’àmbit cultural i turístic. Una festa que manté pràctiques excloents pot veure qüestionada la seua imatge pública i la seua capacitat de representar el conjunt de la població. I, en casos extrems, podria arribar a perdre aquest títol, amb les conseqüències que això tindria en projecció, suport institucional i impacte econòmic. No es tracta d’una amenaça, sinó d’una realitat que altres celebracions han hagut d’afrontar.

Ara bé, més enllà de les implicacions jurídiques o turístiques, el que realment importa és el futur de la festa i la convivència entre les persones que la fan possible. Per això és fonamental adoptar un to conciliador i buscar solucions que permeten avançar sense trencar res. Hi ha camins possibles, i tots passen per escoltar, dialogar i reconéixer que la Setmana Santa és de totes les persones que la viuen, la senten i la fan créixer.

Una primera via seria obrir espais de diàleg real entre totes les parts implicades. No simples reunions formals, sinó trobades sinceres on es puguen expressar preocupacions, pors, desitjos i propostes. Sovint, darrere de les resistències hi ha temors legítims: por a perdre identitat, por a canviar massa ràpid, por a que la festa deixe de ser allò que sempre ha sigut. Aquests sentiments mereixen ser escoltats i respectats. Però també mereixen ser escoltats els sentiments de les dones que volen participar, que han crescut amb la festa i que volen formar-ne part sense haver de quedar-se sempre en un segon pla.

Una segona via seria explorar fórmules de participació progressiva. No cal passar d’un extrem a l’altre de manera sobtada. Es poden plantejar proves pilot, participacions simbòliques, integracions parcials o rols nous que permeten avançar sense generar ruptures. Moltes altres ciutats han seguit aquest camí i els ha funcionat. La clau és fer-ho amb respecte i amb la voluntat d’arribar a un consens.

Una tercera via seria revisar els estatuts de la confraria amb una mirada oberta i constructiva. Els estatuts no són textos sagrats; són eines que han d’adaptar-se a la realitat del moment. Poden incorporar mecanismes de revisió periòdica, clàusules de flexibilitat o processos participatius que permeten que la confraria evolucione sense perdre la seua essència.

Una quarta via seria reforçar el paper educatiu i cultural de la Setmana Santa. Explicar la història de la festa, els seus valors, la seua evolució i el seu significat pot ajudar a entendre que la tradició no és un bloc immòbil, sinó un organisme viu que ha anat canviant al llarg dels segles. La Setmana Santa de Sagunt no és igual que fa cinquanta anys, ni que fa cent, ni que fa dos-cents. I això no l’ha debilitada; l’ha enfortida.

Una cinquena via seria implicar persones expertes en patrimoni cultural, en gestió festiva i en mediació social. A vegades, una mirada externa i professional pot ajudar a desbloquejar situacions que, des de dins, semblen irresolubles. No es tracta que ningú vinga a dir què s’ha de fer, sinó que aporte eines per facilitar el diàleg i la presa de decisions.

I, sobretot, cal recordar que la Setmana Santa és una celebració que parla de dolor, de sacrifici, de renovació i d’esperança. És una festa que convida a mirar cap a dins, a reflexionar i a buscar camins de reconciliació. Seria una llàstima que, en lloc de ser un espai que uneix, es convertira en un espai que separa. I això depén de totes les persones que la fan possible.

La incorporació de les dones no ha de ser vista com una amenaça, sinó com una oportunitat. Una oportunitat per fer la festa més rica, més plural i més representativa. Una oportunitat per demostrar que Sagunt sap cuidar les seues tradicions sense tancar-se al món. Una oportunitat per mostrar que la devoció i la igualtat poden caminar juntes.

El futur de la Setmana Santa de Sagunt no està escrit. Pot continuar sent una festa estimada, respectada i admirada. Pot continuar emocionant, unint i transmetent valors. Però perquè això siga possible, cal que totes les persones que la viuen se senten part d’ella. I això només s’aconsegueix amb diàleg, respecte i voluntat d’avançar.

La festa és de totes les persones que l’estimen. I quan s’estima una cosa, es cuida, es protegeix i es fa créixer. No es tanca, no s’exclou i no s’alça un mur. Sagunt té l’oportunitat d’escriure una pàgina nova de la seua història festiva. Una pàgina que parle d’obertura, de respecte i de convivència. Una pàgina que puga ser llegida amb orgull per les generacions futures.

La Setmana Santa pot continuar sent un símbol d’unió, d’identitat i d’esperit compartit. Només cal que totes les persones que la fan possible s’asseguen, parlen i busquen un camí que permeta avançar sense perdre allò que ens fa sentir-la com a nostra. I això, amb voluntat i respecte, és perfectament possible.

llegir més

El joc es menja el futur ^

Hi ha decisions polítiques que passen quasi desapercebudes, amagades entre titulars més cridaners o entre el soroll constant de l’actualitat. Però de tant en tant n’hi ha alguna que, malgrat la seua aparença tècnica o burocràtica, té un impacte profund en la vida quotidiana, en la salut pública i en el futur de les persones més joves. La renovació massiva de llicències de salons de joc i cases d’apostes per part del Consell, després d’eliminar la distància mínima amb centres educatius, és una d’eixes decisions que mereixen una mirada crítica, pausada i valenta.

Perquè no estem parlant només de permisos administratius. Estem parlant de quin model de ciutat volem, de quins valors defensem i de quina responsabilitat assumim com a societat davant d’un problema que afecta milers de famílies: la ludopatia, especialment entre adolescents i joves. I també estem parlant de com l’educació, la prevenció i la coherència institucional haurien de ser els pilars d’un futur més just i saludable.

Quan el govern valencià decideix renovar vint-i-una llicències de salons de joc situats a menys de 850 metres d’instituts, i ho fa després d’haver eliminat precisament eixa distància mínima que protegia l’alumnat, no és una casualitat. És un canvi de rumb. És una aposta clara per un model que prioritza els interessos d’un sector econòmic molt potent per damunt de la protecció de la joventut. I és també un missatge, encara que no es diga en veu alta: que la salut pública pot esperar, que la prevenció pot esperar, que l’educació pot esperar.

Però la realitat no espera. Les dades sobre addicció al joc entre joves tampoc. I les conseqüències socials, econòmiques i emocionals d’este problema són massa greus per a mirar cap a un altre costat.

La llei del Botànic, amb totes les seues imperfeccions, va introduir un principi fonamental: que els espais de joc no podien estar a tocar dels centres educatius. No era una ocurrència. Era una mesura basada en estudis, en recomanacions internacionals i en el sentit comú. Si sabem que la proximitat física augmenta el risc, si sabem que la publicitat agressiva i la normalització del joc afecten especialment les persones joves, per què llevar eixa protecció?

La resposta és incòmoda, però necessària: perquè hi ha interessos econòmics que pressionen, perquè hi ha una visió política que entén la regulació com un obstacle i no com una eina de protecció, i perquè hi ha una voluntat de desfer tot allò que recorde a governs anteriors, encara que siga útil, encara que siga necessari, encara que funcione.

El problema és que, en este cas, no estem parlant d’un debat ideològic abstracte. Estem parlant de xiquets i xiquetes que cada dia passen per davant d’un saló de joc camí de classe. Estem parlant de joves que, en un moment vital especialment vulnerable, tenen a l’abast una activitat que pot convertir-se en una addicció silenciosa. Estem parlant de famílies que no sempre tenen les eines per detectar el problema a temps. I estem parlant d’un sistema educatiu que fa esforços enormes per educar en valors, mentre les institucions que haurien de reforçar eixe missatge el contradiuen amb les seues decisions.

La contradicció és evident. D’una banda, es parla de fomentar hàbits saludables, de previndre addiccions, de protegir la infància i l’adolescència. De l’altra, es facilita l’expansió d’un sector que viu precisament de la vulnerabilitat, de la impulsivitat i de la falsa promesa de diners fàcils. És difícil educar en la responsabilitat quan el teu entorn immediat et diu que jugar és normal, que apostar és una activitat com qualsevol altra, que no passa res.

Per això és tan important reivindicar el paper de l’educació. No només l’educació formal, la que es fa a les aules, sinó també l’educació social, la que es transmet a través de les polítiques públiques, dels espais urbans, dels missatges institucionals. Quan un govern elimina barreres de protecció, està educant. Quan un govern facilita que els salons de joc continuen a tocar dels instituts, està educant. Quan un govern envia el missatge que el joc és un negoci com qualsevol altre, està educant.

I eixa educació, malauradament, no és la que necessitem.

La ludopatia no és un vici. No és una qüestió de voluntat. És una addicció reconeguda, amb conseqüències devastadores. I com totes les addiccions, necessita prevenció, regulació i suport. No necessita permissivitat. No necessita normalització. No necessita que les institucions li obrin la porta.

És especialment preocupant que esta decisió arribe en un moment en què molts barris ja denuncien la saturació de cases d’apostes. Són negocis que es concentren en zones amb menys recursos, on la vulnerabilitat és més alta i on les oportunitats són més escasses. És un patró que es repeteix a moltes ciutats, i que no és casual. El joc busca clients fàcils, i els troba on hi ha més desesperança, més precarietat i menys alternatives d’oci.

Per això, quan el Consell decideix renovar llicències que haurien caducat amb la normativa anterior, no està fent només un gest administratiu. Està reforçant un model de desigualtat. Està perpetuant un problema que afecta especialment les persones joves i les famílies amb menys recursos. Està renunciant a un model de ciutat més justa, més saludable i més segura.

I davant d’això, l’educació torna a ser clau. Però no pot ser una educació que recaiga només en el professorat, en les famílies o en els centres educatius. Ha de ser una educació compartida, coherent, sostinguda per polítiques públiques valentes. Una educació que entenga que la protecció de la infància i la joventut no és negociable. Una educació que pose la salut per damunt dels beneficis econòmics. Una educació que no tinga por de dir que hi ha sectors que necessiten límits, i que eixos límits són necessaris per al bé comú.

És legítim que un govern tinga una visió diferent sobre com regular el joc. El que no és legítim és ignorar les evidències, minimitzar els riscos o actuar com si la ludopatia fóra un problema menor. El que no és legítim és desfer mesures de protecció sense oferir alternatives. El que no és legítim és posar en risc la salut de les persones joves per afavorir un sector econòmic que, per definició, necessita clients que perden.

La política ha de ser, sobretot, responsabilitat. I la responsabilitat implica pensar en el futur, no només en el present. Implica escoltar les persones expertes, les famílies, els centres educatius, les associacions que treballen amb persones afectades per la ludopatia. Implica entendre que la protecció de la infància i la joventut és una obligació moral i institucional.

Per això, este article és també una crida. Una crida a recuperar el sentit comú. A posar la salut pública al centre. A entendre que l’educació no pot lluitar sola contra un entorn que normalitza el joc. A exigir polítiques coherents, valentes i responsables. A recordar que les ciutats que construïm hui seran els espais on creixeran les generacions futures.

I sobretot, és una crida a no resignar-nos. A no acceptar que el joc siga una presència inevitable als nostres carrers. A no permetre que la vulnerabilitat siga un negoci. A defensar un model de ciutat que cuide, que protegisca i que eduque de veritat.

Perquè el futur no es juga. El futur es construeix. I mereixem construir-lo amb responsabilitat, amb coherència i amb valentia.

llegir més