tancar el patrimoni

La restauració dels frescos barrocs d’Antonio Palomino a la Iglesia de los Santos Juanes ha tornat a obrir un tresor que València havia oblidat. Declarada Bé d’Interés Cultural des de 1947, esta “segona Capella Sixtina” valenciana és patrimoni de totes les persones, no sols de les que hi celebren missa. I ací apareix la tensió: el rector demana que no entre ningú durant les cerimònies, però pot un monument protegit tancar les seues portes a la ciutadania?

La llei marca que els BIC han de garantir hores d’obertura al públic. És cert que la litúrgia mereix respecte, i ningú vol convertir una missa en un espectacle turístic. Però el patrimoni restaurat amb fons públics i privats no pot quedar segrestat darrere d’una porta tancada. El temple és alhora espai de culte i bé cultural, i això implica compatibilitzar usos.

Si es restringix l’accés sense justificació, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València tenen competències per exigir el compliment de la normativa. Les sancions poden anar des d’advertiments fins a multes, perquè el patrimoni declarat BIC no és propietat privada: és memòria col·lectiva.

Tancar les portes de Santos Juanes durant les misses pot semblar un detall menor, però simbòlicament és un mur contra la ciutadania. El patrimoni no és un privilegi clerical, és un dret compartit. Si la restauració ha costat milions i ha estat celebrada com un triomf cultural, negar l’accés és una contradicció. El repte és trobar un equilibri: respectar el culte i alhora establir franges clares de visita pública. No es tracta de convertir la missa en atracció turística, sinó d’evitar que el patrimoni es tanque en nom d’un ús exclusiu.

La porta de Santos Juanes no és només de fusta barroca: és la porta simbòlica de la nostra identitat. Obrir-la és un acte de dignitat col·lectiva. Tancar-la, encara que siga per prudència litúrgica, envia el missatge que la memòria restaurada no és per a totes. I això, en una ciutat que presumeix de patrimoni, és inadmissible.

llegir més

La terra que ja no canta

La boira no se n’anava mai. Des de feia dècades, cobria els camps de tarongers com una manta trista, espessa, que no deixava passar ni la llum ni la memòria. El País Valencià, aquell territori que un dia havia sigut cantat en festes, en romeries, en fogueres i en manifestacions, ara era un mosaic de silencis. Les veus havien sigut apagades, les paraules prohibides, els colors esborrats. Només quedaven les ombres d’allò que havia sigut.

Els pobles, abans plens de vida, s’havien convertit en enclavaments vigilats. Les torres de control, altes com campanars, escodrinyaven cada moviment. Les persones ja no caminaven amb llibertat, sinó amb el cap baix, amb el permís digital penjant del muscle, com una credencial de submissió. Els noms dels carrers havien sigut substituïts per codis alfanumèrics. El carrer de Sant Roc ara era el D-17. La plaça Major, el punt de reunió de generacions, ara era el N-3, zona de dispersió obligatòria.

La llengua, la nostra, havia sigut declarada “dialecte no funcional”. No es podia parlar en valencià en espais públics. Les escoles havien sigut reconfigurades per un sistema educatiu centralitzat que només permetia l’ús del “idioma neutre global”. Les criatures aprenien a dir “hello” abans que “bon dia”, i els llibres de lectura infantil ja no contenien rondalles de la Mariola ni llegendes del Benicadell. Tot era uniforme, gris, desmemoriat.

Els camps, que havien sigut l’orgull de la terra, ara eren explotacions automatitzades per corporacions transnacionals. Les màquines recollien els fruits sense mirar-los, sense olorar-los, sense cantar-los. Les persones que abans treballaven la terra havien sigut desplaçades a ciutats prefabricades, on vivien en blocs numerats, sense finestres, amb horaris regulats per algoritmes. El concepte de família havia sigut dissolt en favor de la “unitat funcional de convivència”, una estructura que no reconeixia vincles afectius ni generacionals.

Els festes populars, com les Falles, la Magdalena, les Danses de la Mort, havien sigut prohibides per “excés de càrrega emocional”. Els correfocs eren considerats actes de rebel·lió. Les colles de dolçainers havien sigut desmantellades. Els instruments tradicionals, requisats. Només es permetia música ambiental, generada per sistemes d’intel·ligència artificial que evitaven qualsevol referència cultural local. El silenci era la nova banda sonora.

Però no tot estava perdut.

En els soterranis de l’antiga biblioteca de Morvedre, un grup de persones resistia. No eren herois ni guerrillers, sinó mestres, artistes, pagesos, joves i majors que havien decidit no oblidar. Havien creat l’Arxiu de la Memòria Viva, un espai clandestí on es guardaven cançons, fotografies, llibres, receptes, jocs, dites, rituals. Cada nit, en silenci, es reunien per compartir un fragment de vida. Una dona contava com son pare li ensenyava a fer pa amb farina de garrofa. Un jove recitava versos de Carmelina Sánchez-Cutillas. Una persona gran recordava com s’organitzaven les assemblees veïnals a Sagunt, quan encara es podia decidir en comú.

L’Arxiu no era només un lloc de conservació, sinó de creació. Es reescrivien contes amb llenguatge inclusiu, es composaven cançons que combinaven ritmes ancestrals amb sons digitals, es pintaven murals que reinterpretaven els símbols del territori. El drac de la Senyera es convertia en un animal protector de la diversitat. El Penyal d’Ifac es dibuixava com un far de resistència. El riu Túria, que ja no portava aigua, es representava com un corrent de memòria.

La resistència no era violenta, sinó poètica. Les persones que formaven part del moviment es comunicaven amb gestos, amb mirades, amb codis cromàtics. Portaven mocadors de colors que indicaven el seu rol: verd per a les persones que cuidaven, blau per a les que creaven, roig per a les que transmetien. Els missatges es difonien a través de ceràmica, de grafits, de coreografies espontànies. Cada acte era una forma de dir “som ací”, “no ens han esborrat”, “la terra canta en nosaltres”.

Un dia, una criatura va trobar una llavor. No era una llavor qualsevol, sinó una de garrofer, antiga, resistent, capaç de créixer en terrenys difícils. La va plantar en un racó del solar abandonat que havia sigut l’horta de València. Contra tot pronòstic, va brotar. I amb ella, va començar a brotar l’esperança. Les persones van començar a plantar, a regar, a cuidar. L’horta renaixia, no com abans, sinó com un espai simbòlic, pedagògic, comunitari. Les plantes no només donaven fruit, sinó memòria.

El sistema, en veure aquell brot de vida, va intentar apagar-lo. Va enviar drons, va tallar l’aigua, va difondre missatges de por. Però la gent no es va rendir. Van construir canals amb materials reciclats, van protegir les plantes amb estructures orgàniques, van cantar cançons que feien créixer les arrels. La terra, que havia estat silenciada, tornava a parlar.

La rebel·lió es va estendre. A Alcoi, es van recuperar les danses de carrer. A Elx, es va representar el Misteri en versió inclusiva. A Castelló, es van pintar murals amb fragments de memòria familiar. A Gandia, es va crear una escola de llengua viva, on es parlava valencià, castellà, amazic, romaní, anglès, amb respecte i alegria. A Ontinyent, es van fer fogueres simbòliques per cremar la por.

El sistema, incapaç de controlar aquella explosió de vida, va començar a descompondre’s. Els algoritmes ja no podien predir els gestos humans. Les torres de control es quedaven sense energia. Les màquines, sense ordres. Les persones, en canvi, recuperaven la capacitat de decidir, de imaginar, de estimar.

El País Valencià, aquell que havia sigut convertit en una distopia, tornava a ser un espai de possibilitat. No era perfecte, ni uniforme, ni fàcil. Però era viu. Les veus tornaven a sonar, les paraules a brollar, els colors a dansar. La boira s’anava esvaint, poc a poc, com un malson que deixa pas al matí.

I en aquell matí, una criatura va escriure en una paret: “Som la terra que canta, malgrat tot.”

llegir més

El Camp de Morvedre davant el repte col·lectiu

El Camp de Morvedre es troba en un moment històric que marcarà el seu futur durant les pròximes dècades. La celebració del Fòrum Más que Empresas al Centre d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana, situat a Sagunt, ha estat una oportunitat magnífica per posar en comú les inquietuds, les esperances i les propostes d’un territori que vol créixer, però que alhora necessita fer-ho amb consciència, amb equilibri i amb mirada col·lectiva.

Aquest fòrum, impulsat per Levante-EMV amb la col·laboració d’institucions públiques i agents socials, ha demostrat que el periodisme pot ser molt més que transmissió d’informació: pot ser motor de reflexió, catalitzador de diàleg i espai de trobada per a persones diverses que comparteixen un mateix horitzó. El fet que es fera al CEACV no és casual. Parlar de futur econòmic i social en un espai dedicat a l’educació ambiental és un missatge potent: el creixement no pot desvincular-se de la sostenibilitat, ni de la responsabilitat amb el territori i amb les generacions que vindran.

El Camp de Morvedre és una comarca amb una identitat forta, marcada per la seua història industrial, pel patrimoni cultural i festiu, i per la seua posició estratègica al costat del mar i a les portes de València. Sagunt, com a capital, concentra gran part de l’activitat econòmica i social, però la comarca és molt més que la ciutat: és un mosaic de pobles, de tradicions, de paisatges agrícoles i de comunitats que han sabut resistir i reinventar-se. Ara, amb l’arribada de la gigafactoria de bateries i amb el creixement dels polígons industrials, es planteja un repte majúscul: com fer que aquest impuls econòmic es traduïsca en benestar compartit, en cohesió social i en respecte ambiental.

El fòrum ha posat damunt la taula la necessitat de millorar les infraestructures. Les connexions ferroviàries i viàries són insuficients per al volum d’activitat que es preveu. El port de Sagunt, peça clau per a la logística, necessita inversions que el facen més competitiu i sostenible. Les carreteres que connecten la comarca amb València i amb altres territoris han de ser reforçades per evitar col·lapses i per garantir una mobilitat fluida. Però no es tracta només de transportar mercaderies: es tracta de garantir que les persones puguen moure’s amb facilitat, que el transport públic siga una alternativa real i que la mobilitat siga inclusiva i respectuosa amb el medi ambient.

La formació és un altre dels grans reptes. La gigafactoria i el creixement industrial obrin oportunitats laborals, però cal que la població local estiga preparada per aprofitar-les. Això implica reforçar la formació professional, establir vincles més estrets amb les universitats i apostar per la formació dual, que combina teoria i pràctica. La joventut del Camp de Morvedre ha de sentir que té un futur en la seua comarca, que no cal emigrar per trobar oportunitats dignes. I alhora, cal garantir que les persones adultes que ja formen part del mercat laboral puguen reciclar-se i adaptar-se als nous perfils professionals que demanda la indústria verda i tecnològica.

La sostenibilitat és un eix transversal que no pot quedar en segon pla. El creixement industrial ha de ser compatible amb la protecció del medi ambient. La iniciativa d’ASECAM amb l’Oficina de Simbiosi Industrial és un bon exemple de com es poden generar sinergies entre empreses per reduir residus, aprofitar recursos i avançar cap a l’economia circular. Però cal que aquestes pràctiques s’estenguen i es convertisquen en norma, no en excepció. El Camp de Morvedre té l’oportunitat de ser referent en sostenibilitat industrial, i això no és només un eslògan: és una necessitat per garantir que el progrés no es convertisca en degradació.

La cohesió social és potser el repte més complex. El creixement econòmic pot generar desigualtats si no es gestiona amb sensibilitat. Cal habitatge digne per a les persones treballadores que arribaran, cal reforçar els serveis públics de salut, educació i benestar, cal garantir que les persones majors i les famílies no se senten desplaçades per un model de desenvolupament que prioritze només els números. El Camp de Morvedre ha de ser un territori on el progrés es mesure també en qualitat de vida, en participació ciutadana i en dignitat col·lectiva.

El fòrum celebrat al CEACV ha tingut un valor afegit: ha recordat que el futur no es construeix només amb empreses, sinó amb persones. El nom “Más que Empresas” és encertat perquè ens obliga a pensar més enllà de l’economia. Parlem de cultura, de patrimoni, d’esport, de memòria històrica, de diversitat. El Camp de Morvedre és ric en festes, en tradicions, en espais naturals, i tot això ha de formar part del projecte de futur. No podem permetre que el creixement industrial es faça a costa de la identitat. Al contrari, hem de fer que la identitat siga motor de cohesió i atractiu complementari.

El paper de Levante-EMV en aquest procés és digne d’agraïment. El diari ha demostrat que el periodisme pot ser compromés amb el territori, que pot donar veu a les comarques i que pot contribuir a generar consciència col·lectiva. Portar el fòrum al Camp de Morvedre ha estat un gest que reforça la idea que les comarques no són perifèria, sinó centre de decisions i d’oportunitats. El periodisme, quan es fa amb responsabilitat, pot ser aliat de la ciutadania i pot ajudar a construir un futur compartit.

El Camp de Morvedre té davant seu un futur ple de possibilitats. Però aquestes possibilitats només es convertiran en realitat si sabem fer del creixement un projecte coral. No es tracta de sumar empreses, sinó de sumar voluntats. No es tracta de competir entre pobles, sinó de cooperar. No es tracta de mirar només el curt termini, sinó de pensar en les generacions que vindran. El fòrum ens ha recordat que més que empreses vol dir més que números: vol dir persones, memòria, dignitat i esperança.

La comarca ha de ser capaç de transformar els reptes en oportunitats. Les infraestructures poden ser motor de cohesió si es fan amb criteris de sostenibilitat. La formació pot ser eina d’empoderament si es fa amb mirada inclusiva. La sostenibilitat pot ser avantatge competitiu si es converteix en pràctica habitual. La cohesió social pot ser realitat si es posa al centre de les polítiques públiques. Tot això requereix compromís, diàleg i acció.

El CEACV ha estat l’escenari perfecte per a aquest debat. En un espai dedicat a l’educació ambiental, parlar de futur econòmic i social és un recordatori que no podem separar les coses. El medi ambient no és un afegit, és la base sobre la qual construïm. El creixement econòmic no és un fi en si mateix, és un mitjà per garantir benestar. La identitat cultural no és un luxe, és la força que ens cohesiona.

El Camp de Morvedre té una història de resistència i de reinvenció. Ha sabut superar crisis industrials, ha sabut mantenir viva la seua identitat, ha sabut projectar-se més enllà de les seues fronteres. Ara té l’oportunitat de ser referent en sostenibilitat, en cohesió i en innovació. Però això només serà possible si les persones se senten part del projecte, si les institucions escolten, si les empreses cooperen, si la ciutadania participa.

El fòrum ha estat un pas important, però no pot quedar-se en un acte puntual. Ha de ser l’inici d’un procés continu, d’un diàleg permanent, d’una construcció col·lectiva que implique empreses, institucions, associacions i ciutadania. El Camp de Morvedre necessita espais de trobada constants, on es puguen compartir idees, detectar problemes i proposar solucions. No podem esperar que les decisions vinguen sempre de fora; hem de ser protagonistes del nostre futur, amb veu pròpia i amb capacitat d’incidir en les polítiques públiques i en les estratègies empresarials.  

El repte és gran, però també ho és la força de la comarca. La història ens ha ensenyat que el Camp de Morvedre sap resistir i sap reinventar-se. Des de la tradició agrícola fins a la industrialització, des de les crisis econòmiques fins a les oportunitats actuals, sempre hi ha hagut una resposta col·lectiva que ha permés avançar. Ara, amb la mirada posada en la sostenibilitat i en la cohesió, tenim l’oportunitat de demostrar que el progrés pot ser compatible amb la dignitat i amb la memòria.  

La memòria és un element fonamental. No podem parlar de futur sense recordar d’on venim. El patrimoni històric de Sagunt, amb el seu teatre romà i el seu castell, és testimoni d’una trajectòria que ens connecta amb civilitzacions passades. El patrimoni industrial, amb les restes de la siderúrgia i amb la memòria obrera, és recordatori d’un esforç col·lectiu que va marcar el segle XX. Les festes i les tradicions, amb la seua capacitat de cohesionar i de donar identitat, són part d’un llegat que no pot perdre’s. El futur del Camp de Morvedre ha de ser capaç d’integrar aquesta memòria, de fer-la viva i de projectar-la com a valor afegit.  

La diversitat és un altre pilar. El Camp de Morvedre és plural, amb pobles que tenen personalitat pròpia i amb comunitats que aporten riquesa cultural. La immigració ha estat part del creixement i ha de ser reconeguda com a motor de diversitat i de creativitat. La igualtat de gènere és un repte que no pot quedar en segon pla: les dones han de ser protagonistes del desenvolupament, amb oportunitats reals i amb reconeixement del seu paper en tots els àmbits. La joventut ha de ser escoltada i ha de sentir que té espai per decidir i per construir.  

El Camp de Morvedre pot ser exemple de com un territori es transforma amb mirada inclusiva. Però això requereix compromís. Les empreses han d’entendre que el seu paper va més enllà del benefici econòmic: han de ser agents socials, han de contribuir a la formació, han de respectar el medi ambient, han de generar ocupació digna. Les institucions públiques han de ser valentes, han de invertir en infraestructures, han de garantir serveis públics de qualitat, han de escoltar la ciutadania. Les associacions i col·lectius han de continuar sent motor de participació, de denúncia i de proposta.  

El fòrum ha estat un recordatori que el futur es construeix amb diàleg. I el diàleg no és només parlar: és escoltar, és respectar, és buscar consensos. El Camp de Morvedre necessita consensos amplis, que vagen més enllà de les diferències polítiques o sectorials. Necessita un projecte compartit que done sentit al creixement.  

Agrair a Levante-EMV la iniciativa és reconéixer que el periodisme pot ser aliat. El diari ha portat el debat al cor de la comarca i ha demostrat que les comarques tenen veu, que no són perifèria, que poden ser centre de reflexió. El periodisme, quan es fa amb responsabilitat, ajuda a construir consciència i a generar acció.  

El Camp de Morvedre té davant seu un futur que pot ser brillant. Però només ho serà si sabem fer del creixement un projecte coral, si sabem posar les persones al centre, si sabem respectar la memòria i la diversitat, si sabem apostar per la sostenibilitat. El fòrum ens ha recordat que més que empreses vol dir més que números: vol dir dignitat, vol dir esperança, vol dir comunitat.  

Aquest és el repte i aquesta és l’oportunitat. El Camp de Morvedre pot ser exemple de com una comarca es transforma amb mirada inclusiva i sostenible. Però això depén de nosaltres, de la nostra capacitat de treballar junts, de la nostra voluntat de fer del futur un projecte compartit. El fòrum ha estat un pas, però el camí continua. I és un camí que hem de recórrer col·lectivament, amb força, amb memòria i amb esperança.  

llegir més

SIDA, segle XXI

En ple segle XXI, parlar del SIDA pot semblar, per a molts, una qüestió del passat. Com si la malaltia haguera quedat atrapada en els anys vuitanta, entre pel·lícules de denúncia, campanyes amb llaços rojos i discursos apocalíptics. Però la realitat és tossuda: el VIH continua present, actiu, mutant, i envoltat d’un silenci que crida. Un silenci que no és casual, sinó construït. Perquè el SIDA ja no és notícia, ja no és escàndol, ja no és por. I això, lluny de ser una bona notícia, és un símptoma.

La cronificació del VIH gràcies als tractaments antiretrovirals ha transformat el relat social. Hem passat de la condemna a la convivència. Però aquesta convivència és desigual, fràgil, i sovint marcada per l’estigma. El SIDA no ha desaparegut; ha canviat de rostre, de context, de narrativa. I en aquest canvi, molts han quedat fora del relat: persones migrants, dones, joves, poblacions LGTBIQ+ en contextos vulnerables. El SIDA del segle XXI no és el mateix que el de fa quaranta anys, però continua sent una ferida oberta en la pell social.

La medicina ha avançat. Els tractaments actuals permeten que una persona amb VIH tinga una esperança de vida similar a la de qualsevol altra. La transmissió es pot evitar amb mesures com el tractament preventiu, i el virus pot arribar a ser indetectable. Però aquesta revolució biomèdica no ha anat acompanyada d’una revolució simbòlica. El VIH continua sent sinònim de vergonya, de culpa, de marginalitat. I això no ho cura cap fàrmac.

La gestió institucional del VIH ha passat de l’emergència a la burocràcia. Les campanyes de prevenció s’han relaxat, la pedagogia sexual ha quedat arraconada, i l’educació afectivosexual continua sent una assignatura pendent. En molts contextos, el VIH és una malaltia de pobres, de desviats, de l’altre. I aquest altre és cada vegada més invisible. Perquè el SIDA ja no és una causa, ja no mobilitza, ja no incomoda. I això és perillós.

Parlar del SIDA al segle XXI implica també fer memòria. Recordar les veus que van lluitar, els cossos que van resistir, les comunitats que van construir xarxes de suport quan les institucions miraven cap a un altre costat. El moviment activista dels anys vuitanta i noranta va ser un exemple de dignitat col·lectiva, de creativitat política, de resistència afectiva. Però aquesta memòria s’ha anat esborrant, substituïda per discursos tècnics, per protocols, per estadístiques.

On són les veus dels supervivents. On són les històries de vida. On és la cultura del VIH. El SIDA no és només una malaltia; és una experiència vital, una construcció social, una ferida històrica. I cal recuperar-la, no per nostàlgia, sinó per justícia. Perquè la memòria és també una forma de cura, una forma de resistència, una forma de futur.

El VIH ens obliga a pensar el cos. Un cos que pot ser portador, vulnerable, estigmatitzat, resistent. Un cos que és també territori polític, espai de negociació, camp de batalla. El cos amb VIH és un cos que incomoda, que trenca la norma, que desafia la idea de salut perfecta. I això és revolucionari.

En un món obsessionat amb la productivitat, amb l’eficiència, amb la imatge, el cos amb VIH és un recordatori incòmode: que la fragilitat existeix, que la interdependència és real, que la salut no és un dret garantit. El SIDA ens parla de la necessitat de cuidar-nos, de repensar les relacions, de construir comunitats que abracen la diversitat corporal, emocional, sexual.

Durant dècades, el VIH ha estat una metàfora. De la por, de la desviació, de la decadència. Però també pot ser una altra cosa: una metàfora de la resistència, de la transformació, de la capacitat humana d’adaptar-se, de reinventar-se. El virus ens obliga a mirar-nos de nou, a qüestionar les certeses, a obrir espais de diàleg.

En ple segle XXI, el VIH pot ser una clau per repensar la salut pública, la sexualitat, l’educació, la cultura. Pot ser un motor de canvi, si sabem escoltar les veus que l’habiten, si sabem construir relats que no estigmatitzen, si sabem fer del dolor una eina de transformació.

llegir més

Nou anys de patrimoni, nou anys de Sagunt en flames de dignitat

Quan la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 30 de novembre de 2016, Sagunt va sentir una alegria immensa i alhora una responsabilitat compartida. Aquell segell internacional no era només un reconeixement a València, sinó a tot el territori faller, i per tant també a les Falles del Camp de Morvedre. Nou anys després, la pregunta és inevitable: ha canviat realment la festa a Sagunt, o tot continua igual?  

La proclamació va ser un punt de partida. La Federació Junta Fallera de Sagunt, amb les seues trenta comissions i més de sis mil falleres i fallers, es va convertir en un actor clau per fer que aquella distinció no quedara en un títol honorífic, sinó en una oportunitat de projecció. La declaració no exigia canviar res essencial, però sí reforçar allò que ja era distintiu: la creativitat dels monuments, la participació coral, la transmissió intergeneracional i la capacitat de les Falles de ser memòria viva.  

Sagunt no és València, i això és precisament la seua força. Les Falles del Camp de Morvedre, reconegudes com a Festa d’Interés Turístic Nacional des de 2013, han sabut aprofitar el segell UNESCO per reivindicar la seua singularitat. La diversitat territorial, amb comissions que s’estenen per Sagunt, Port de Sagunt, Gilet i Faura, mostra que la festa és vertebradora. La identitat pròpia, que combina patrimoni històric com el teatre romà o el castell amb la festa fallera, crea un relat únic. I la participació constant, amb actes durant tot l’any, des de exaltacions fins a setmanes culturals, reforça la idea que les Falles són un patrimoni viu, no un esdeveniment puntual.  

Nou anys després, es poden assenyalar canvis visibles. La projecció cultural i turística ha crescut. La marca UNESCO ha donat legitimitat internacional i Sagunt ha rebut més visitants interessats en conéixer les Falles fora de València, buscant autenticitat i proximitat. Les comissions han incorporat discursos patrimonials en les seues presentacions, i la ciutat ha utilitzat la festa com a reclam turístic. També hi ha hagut una responsabilitat institucional més gran. La Federació Junta Fallera de Sagunt ha assumit un paper de custòdia. La declaració ha obligat a ser més rigorosos en la protecció de tradicions, des de les albaes fins als llibrets, passant per la música i la indumentària. La festa ha guanyat consciència de ser patrimoni, i això ha evitat frivolitzacions.  

Els artistes fallers locals han sentit l’estímul de competir en un context patrimonial. La declaració ha legitimat la seua tasca com a creadors de cultura immaterial. S’han multiplicat les propostes crítiques, satíriques i artístiques, amb major atenció a la qualitat plàstica i literària. Les Falles també han reforçat el seu paper com a espai de convivència. La UNESCO parla de patrimoni com a transmissió intergeneracional, i Sagunt ho ha viscut: les comissions han potenciat la participació infantil i juvenil, assegurant relleu i continuïtat.  

Però també hi ha continuïtats que pesen. Per a la majoria de falleres i fallers, la vida de casal, els sopars, les presentacions i la setmana gran continuen sent igual que abans. El segell UNESCO no ha alterat la manera de viure la festa. Els reptes de sempre, com els problemes econòmics, el relleu generacional i la gestió interna de les comissions, continuen sent els mateixos. La declaració no ha resolt les dificultats estructurals. Sagunt manté la seua manera de fer Falles, amb actes singulars com les albaes o la convivència amb el patrimoni històric de la ciutat. Açò no ha canviat, i potser és precisament el que dona força a la festa.  

El balanç és clar: el que ha canviat és la percepció. Sagunt ja no viu les Falles només com una festa local, sinó com una part d’un patrimoni mundial. Això ha reforçat l’orgull i ha legitimat la festa davant institucions i visitants. Però l’essència, el foc, la crítica, la convivència, continua intacta. Les Falles de Sagunt són les mateixes, però mirades amb uns altres ulls. Nou anys després, el segell UNESCO ha estat més un catalitzador de consciència que una transformació radical.  

Sagunt ha sabut fer de les Falles un patrimoni amb accent propi. El llibret s’ha consolidat com a eina cultural, amb participació destacada en concursos literaris i amb un ús del valencià que reforça la identitat. La música i les albaes han guanyat protagonisme, amb quatre nits anuals que reforcen la tradició oral. La dimensió esportiva, amb tornejos i activitats paral·leles, ha convertit les Falles en un espai de vida comunitària més enllà del foc. La inclusió i la diversitat han estat presents, amb una festa oberta a col·lectius diversos, reforçant el caràcter coral.  

No obstant això, la declaració UNESCO també ha generat reptes. Hi ha el risc d’institucionalització, el perill que la festa es convertisca en un producte turístic i perda espontaneïtat. La pressió econòmica és evident: mantenir el nivell patrimonial exigeix recursos, i les comissions sovint pateixen per sostenir la qualitat. També cal vigilar l’equilibri entre tradició i innovació, perquè la creativitat no desvirtue els elements essencials de la festa.  

Ser Patrimoni de la Humanitat no és un premi, és una responsabilitat. Sagunt ha entés que les Falles són molt més que monuments que es cremen: són una manera de viure, una forma de fer comunitat, un llenguatge de memòria i crítica. Nou anys després, les Falles de Sagunt han consolidat la seua identitat, han guanyat projecció i han reforçat la seua funció social. La declaració UNESCO ha estat un catalitzador, però el veritable patrimoni és la gent que, dia a dia, fa possible la festa.  

Potser el vertader canvi és invisible: la sensació que allò que es fa cada març, cada llibret, cada alba, cada monument, té un valor universal. Sagunt ha entés que el que abans era nostre ara és també de tots. I això, sense alterar la festa, li ha donat una nova dimensió. Nou anys després, Sagunt no ha canviat les seues Falles, però sí la manera de sentir-les. El patrimoni UNESCO ha convertit la continuïtat en orgull, i l’orgull en responsabilitat.  

Les Falles són patrimoni perquè són memòria viva. Sagunt ha sabut fer de la declaració UNESCO un motor de dignitat col·lectiva. Nou anys després, les seues Falles són més fortes, més conscients i més universals. El repte és continuar: que cada llibret, cada alba, cada monument siga un crit coral que recorde que el patrimoni no és un títol, sinó una responsabilitat compartida. Sagunt ha demostrat que les Falles poden ser foc que crema, però també llum que il·lumina la memòria i la identitat.  

La declaració UNESCO ha estat un punt d’inflexió més simbòlic que real. Ha canviat la mirada, ha reforçat l’orgull, ha legitimat la festa. Però la vida fallera continua sent la mateixa, amb els seus reptes i les seues alegries. I potser això és el millor que podia passar: que el patrimoni mundial siga, alhora, patrimoni quotidià. Que les Falles de Sagunt continuen sent les de sempre, però amb la consciència que formen part d’un llegat universal.  

Aquest és el vertader triomf: nou anys després, Sagunt viu les Falles amb la mateixa passió, però amb una nova dimensió. Una festa que és foc i memòria, crítica i convivència, patrimoni local i mundial. Una festa que continua sent nostra, però que ja és també de tota la humanitat.  

llegir més