L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre —l’actual Sagunt— permet comprendre amb precisió la complexitat política, militar i simbòlica de la conquesta feudal del territori valencià al segle XIII. Morvedre, hereva d’una llarga tradició urbana que s’estén des de la ciutat ibèrica d’Arse fins a la Saguntum romana, es projecta en l’edat mitjana com un espai de frontera, de control territorial i de memòria històrica. La seua posició estratègica, la seua fortalesa i el seu pes simbòlic expliquen la importància que Jaume I li atorgà en el procés d’expansió cap al sud i en la configuració del nou regne cristià.
La trajectòria històrica de la ciutat abans de l’arribada del monarca és essencial per entendre el seu valor. Saguntum havia estat un centre destacat de la Edetània ibèrica, amb un assentament inicial situat en la part més elevada del turó que hui ocupa el castell. La romanització transformà profundament la ciutat, que es convertí en un municipium pròsper i en un referent de la cultura romana a la Mediterrània occidental. La resistència heroica davant Anníbal l’any 219 aC, relatada per les fonts clàssiques, marcà per sempre la seua identitat i la seua projecció literària i política. La recuperació de la ciutat per Escipió l’any 205 aC i la protecció especial de Roma consolidaren un període de gran esplendor econòmic i cultural.
Amb l’arribada de les comunitats musulmanes al segle VIII, la ciutat adoptà el nom de Murbaitar o Murbiter, que derivaria en el Murviedro medieval. El topònim, relacionat amb els “murs vells”, remetia a la presència visible de les restes romanes, que continuaren marcant el paisatge urbà i la memòria col·lectiva. Durant el període andalusí, Morvedre es configurà com una plaça forta de notable importància estratègica, situada en la línia de comunicació entre València i les terres del nord. La seua fortalesa fou objecte de disputa en diverses ocasions, com demostra la conquesta temporal del Cid en 1098, un episodi que anticipa la seua rellevància en els conflictes posteriors.
La incorporació de Morvedre al patrimoni reial de Jaume I en 1238 s’inscriu en el context de la campanya que culminà amb la presa de València. La Crònica del rei, font fonamental per a l’estudi del període, ofereix una descripció viva de la vigilància i de les comunicacions visuals que articulaven el territori en temps de guerra. En el capítol 187, Jaume I relata com, en avançar des de Borriana i Almenara, observà senyals de foc en la serra entre Morvedre i Puçol, indicant que les guarnicions musulmanes havien detectat la seua presència. Aquelles fogueres, disposades al llarg de la costa i en les torres de València, formaven part d’un sistema d’alerta que permetia transmetre ràpidament la notícia d’una incursió. El passatge revela la importància de Morvedre com a punt de control del litoral i com a enllaç entre les defenses del nord i la capital.
La rendició del castell de Morvedre en 1238 consolidà el domini cristià sobre un espai clau per a la seguretat de València. La fortalesa, situada en un enclavament natural privilegiat, permetia controlar la plana litoral i les vies de comunicació que connectaven amb Aragó i Catalunya. A més, la ciutat posseïa una llarga tradició urbana i un teixit social divers, elements que facilitaren la seua integració en el nou regne. Morvedre es convertí així en una peça fonamental del sistema defensiu i administratiu del territori, i la seua vinculació directa al patrimoni reial reforçà el seu pes polític.
Les descripcions medievals confirmen el prestigi i la singularitat de la ciutat. La Crònica del moro Rasis, una de les fonts andalusines més citades, presenta Morvedre com un lloc apreciat, bell i delectós, amb rastres evidents d’una població antiga. L’autor destaca l’existència d’un palau construït sobre la mar amb una mestria que sorprenia les persones que el contemplaven. Aquest testimoni, encara que literari i idealitzat, reflecteix la percepció d’un espai monumental i carregat d’història, on les restes romanes continuaven exercint una forta atracció.
La importància de Morvedre no es limità al període de la conquesta. Al llarg dels segles posteriors, la ciutat continuà jugant un paper destacat en la política valenciana. Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós, fou ocupada temporalment per les tropes de Pere el Cruel en 1363, un episodi que evidencia la seua rellevància estratègica en les disputes entre les corones de Castella i d’Aragó. En el segle XV, Morvedre acollí Corts del Regne en dues ocasions, els anys 1428 i 1448, fet que confirma el seu pes institucional. El port de la ciutat també tingué un paper tràgic en 1492, quan serví d’embarcador per a les comunitats jueves expulsades pels Reis Catòlics.
La memòria històrica de Morvedre continuà transformant-se en èpoques modernes. Durant la Guerra de Successió, la ciutat es posicionà a favor del pretendent borbònic, que la premià amb el títol de “Muy Leal”. En el segle XIX, el guerriller Romeu, figura emblemàtica de la resistència contra les tropes napoleòniques, fou ajusticiat a València, i Morvedre patí el saqueig del general Suchet. El viatger Jerónimo Münzer, en el seu recorregut per la península a finals del segle XV, ja havia assenyalat la prosperitat antiga de Sagunt i la reducció de la seua grandària en època medieval. Més tard, Richard Ford, en el seu manual per a viatgers del segle XIX, lamentà la destrucció i reutilització dels materials romans, que havien servit per a construir convents i reparar muralles. Aquestes observacions il·lustren la tensió entre la preservació del patrimoni i les necessitats materials de les comunitats que habitaren la ciutat al llarg dels segles.
La relació entre Jaume I i Morvedre, però, no pot entendre’s únicament en termes militars o administratius. La ciutat simbolitzava la continuïtat d’un passat gloriós que el monarca i la seua cort reinterpretaren en clau cristiana i feudal. La recuperació d’un espai associat a la resistència heroica de Saguntum permetia inscriure la conquesta en una narrativa de restauració i legitimitat històrica. La presència de restes romanes visibles, com les muralles i el teatre, reforçava aquesta lectura i contribuïa a la construcció d’un imaginari polític que vinculava el nou regne amb la tradició clàssica.
A més, Morvedre exercí un paper fonamental en la configuració territorial del Regne de València. La seua posició en la línia de frontera amb els espais encara sota control musulmà, la seua proximitat a València i la seua funció com a node de comunicacions la convertiren en un punt de suport imprescindible per a la consolidació del poder reial. La ciutat participà activament en la repoblació i en la reorganització administrativa del territori, i el seu castell continuà sent un element clau en la defensa del litoral.
La recuperació del nom de Sagunt en 1868, després de segles d’ús del topònim Morvedre o Murviedro, simbolitza la voluntat de reconnectar amb el passat clàssic i de reivindicar la identitat històrica de la ciutat. Aquest gest, propi del romanticisme historicista del segle XIX, reflecteix la persistència d’una memòria que havia acompanyat la ciutat des de l’antiguitat i que continuava projectant-se en la modernitat.
L’estudi de la relació entre Jaume I i Morvedre revela, en definitiva, la complexitat d’un espai que combina memòria, estratègia i identitat. La ciutat, situada en un enclavament privilegiat i marcada per una llarga trajectòria històrica, esdevingué un element central en la conquesta i en la consolidació del Regne de València. La seua fortalesa, el seu simbolisme i la seua capacitat d’adaptació al llarg dels segles expliquen la seua permanència com a referent cultural i polític. Morvedre, en la mirada de Jaume I, no era només una plaça forta a conquerir, sinó un espai carregat de significat, capaç d’articular el passat i el futur d’un territori en transformació.
---
Referències bibliogràfiques
Aurell, Jaume. La crònica de Jaume I: entre la història i la memòria. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
Fletcher, Richard. The Quest for El Cid. Londres: Hutchinson, 1989.
Guinot, Enric. Els fundadors del Regne de València. València: Tres i Quatre, 1999.
Mínguez, José María. La Reconquista. Madrid: Síntesis, 2001.
Rasis, al-Maqqarī. Ajbar muluk al-Andalus. Ed. i trad. Emilio Lafuente y Alcántara. Madrid: Real Academia de la Historia, 1867.
Ford, Richard. Manual para viajeros por España y lectores en casa. Madrid: Turner, 1982 (ed. original 1845).
Munzer, Jerónimo. Viaje por España y Portugal (1494–1495). Madrid: Polifemo, 1991.
