PP SECTARIS! ^

Hi ha moments en la vida pública d’un país que funcionen com a reveladors. Moments que, més enllà de la seua aparença administrativa o jurídica, deixen al descobert una manera d’entendre el poder, la democràcia i la convivència. La recent sentència que obliga l’Ajuntament de València a restituir tres funcionaris de carrera, separats dels seus llocs per motius que els tribunals han considerat ideològics, és un d’aquests moments. No és només una victòria personal per a Gil Manuel Hernández Martí, Josep Lluís Marín Garcia i el tercer funcionari afectat. És, sobretot, un toc d’alerta sobre el que està passant a les institucions valencianes. I és també una finestra que permet observar, amb una nitidesa incòmoda, fins a quin punt determinades formes de governar responen a una lògica sectària que posa en risc la qualitat democràtica.

El Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder institucional, actua amb una lògica sectària, excloent i patrimonialista. No es tracta d’una acusació llançada a l’aire, sinó d’una lectura política que es fonamenta en fets recents, en decisions administratives i en una trajectòria que, per a molta gent, evidencia una manera de concebre les institucions com a espais de control ideològic i no com a espais de servei públic.

La sentència que obliga a restituir els tres funcionaris és només la punta visible d’un iceberg més profund. El cessament d’aquests professionals no responia a cap informe negatiu, a cap irregularitat, a cap necessitat organitzativa. Eren persones amb trajectòries sòlides, reconegudes, respectades en els seus àmbits. En el cas de Gil Manuel Hernández Martí i Josep Lluís Marín Garcia, parlem de dos dels millors estudiosos i gestors de la cultura festiva valenciana, persones que han dedicat dècades a investigar, preservar i projectar el patrimoni immaterial del nostre poble. El seu treball ha contribuït a dignificar la cultura popular, a donar-li profunditat, a situar-la en el lloc que mereix dins d’una societat que vol ser moderna sense renunciar a la seua memòria.

Que persones així foren apartades de manera fulminant i sense justificació tècnica és un fet que, per si sol, ja encén totes les alarmes. Però el que realment preocupa és el que aquest gest revela: una voluntat de substituir criteris professionals per criteris ideològics. Una manera de governar que no busca millorar els serveis públics, sinó controlar-los. Una forma d’actuar que recorda massa aquella figura del funcionari cesant del segle XIX, víctima dels vaivens polítics i del caciquisme que impregnava la vida pública espanyola. La literatura de l’època ho retratava amb ironia amarga: cada canvi de govern comportava una purga, una redistribució de càrrecs, una reconfiguració del poder basada en la fidelitat i no en la competència.

És precisament això el que una administració moderna, eficient i democràtica hauria d’haver superat fa molt de temps. Però quan un govern actua com si les institucions foren una extensió del seu projecte ideològic, quan confon gestió pública amb control partidista, quan utilitza el poder per premiar afins i castigar dissidents, aleshores la democràcia es ressent. I és en aquest punt on moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera de governar, mostra un comportament sectari.

El sectarisme no és només una actitud de tancament. És una manera de mirar el món. És la convicció que només hi ha una manera legítima de fer les coses: la pròpia. És la tendència a considerar que qualsevol persona que discrepa és un enemic, no un adversari. És la incapacitat d’acceptar la pluralitat com a riquesa i no com a amenaça. I és, sobretot, la temptació de convertir les institucions en instruments de control ideològic.

Quan un govern municipal cessa funcionaris de carrera per motius ideològics, està enviant un missatge clar: qui no pense com nosaltres no té lloc ací. Quan una alcaldia actua d’aquesta manera, està convertint l’administració en un espai de fidelitats i no de competències. I quan això passa, la ciutadania perd. Perquè una administració sectària és una administració menys eficient, menys justa i menys democràtica.

La sentència judicial que obliga a restituir els tres funcionaris és, en aquest sentit, una victòria de la democràcia. No perquè done la raó a unes persones concretes, sinó perquè recorda que les institucions no són propietat de cap partit. Són espais comuns, regits per lleis i no per capricis. Són estructures que han de garantir la igualtat, la imparcialitat i la professionalitat. I quan un govern intenta desmuntar-les per convertir-les en eines de control ideològic, els tribunals tenen l’obligació de posar límits.

Moltes persones interpreten que el que ha passat a València no és un fet aïllat, sinó un assaig general. Una mena de prova pilot per veure fins on es podia arribar. Una temptativa d’aplicar una lògica de purga ideològica que, si haguera funcionat, podria haver-se estès a altres àmbits i a altres territoris. Però la jugada ha eixit malament. I això és una bona notícia per a totes les persones que creuen en una administració pública professional, plural i democràtica.

La dreta valenciana, segons moltes lectures crítiques, sembla voler convertir les institucions en la seua propietat privada. Aquesta percepció no naix del no-res: es fonamenta en decisions, en discursos, en gestos que apunten cap a una concepció patrimonialista del poder. Una concepció que entén les institucions no com a espais de servei públic, sinó com a espais de control polític. I és precisament aquesta manera d’entendre el poder la que moltes persones qualifiquen de sectària.

El sectarisme, en política, té conseqüències profundes. Erosiona la confiança ciutadana. Debilita la imparcialitat administrativa. Genera por entre el personal funcionari, que deixa de sentir-se protegit per la llei i passa a sentir-se vulnerable davant del poder polític. I, sobretot, empobreix la vida pública, perquè expulsa la discrepància i imposa una uniformitat que és incompatible amb la democràcia.

La lluita dels tres funcionaris restituïts és, per això, molt més que una reivindicació laboral. És un acte de resistència democràtica. És la demostració que encara hi ha persones disposades a defensar la dignitat de les institucions, fins i tot quan això implica enfrontar-se a un poder polític que actua amb lògica sectària. És un recordatori que la democràcia no es manté sola: cal defensar-la cada dia, en cada gest, en cada decisió.

La cultura festiva valenciana, que aquests professionals han contribuït a estudiar i preservar, és un bon exemple del que està en joc. Les festes són espais de memòria, de comunitat, de creativitat col·lectiva. Són un patrimoni que no pertany a cap partit, sinó al poble. Quan un govern intenta controlar aquests espais, quan pretén substituir criteris professionals per criteris ideològics, està atacant la pluralitat cultural i la llibertat creativa. I això és especialment greu en un territori com el nostre, on la cultura popular és un pilar fonamental de la identitat col·lectiva.

La sentència que restitueix els funcionaris és, doncs, un respir. Un raig de llum enmig d’un panorama que, per a moltes persones, es percep cada vegada més preocupant. Però no és suficient. Cal una reflexió profunda sobre el model de governança que volem. Cal exigir que les institucions siguen respectades, que la professionalitat siga valorada, que la pluralitat siga protegida. Cal denunciar qualsevol intent de convertir l’administració en un instrument de control ideològic. I cal fer-ho amb fermesa, amb serenitat i amb convicció democràtica.

Moltes persones consideren que el Partit Popular, en la seua manera d’exercir el poder, mostra una tendència al sectarisme. Aquesta percepció no és un insult, sinó una crítica política. Una crítica que es fonamenta en fets, en decisions i en una manera de governar que, per a molta gent, posa en risc la neutralitat institucional. I és legítim expressar aquesta crítica, perquè la democràcia es basa en la llibertat d’opinió i en la possibilitat de qüestionar el poder.

El que ha passat a València hauria de servir com a advertència. Les institucions no són un botí. No són un espai per a imposar una visió única del món. No són una plataforma per a premiar afins i castigar dissidents. Són, o haurien de ser, espais de servei públic, regits per la llei i orientats al bé comú. Quan un govern oblida això, quan actua amb lògica sectària, quan confon poder amb propietat, aleshores la ciutadania té l’obligació de reaccionar.

La restitució dels tres funcionaris és una victòria, però també és un recordatori. Un recordatori que la democràcia és fràgil. Que cal vigilar-la. Que cal defensar-la. Que cal denunciar qualsevol intent de degradar-la. I que, per sort, encara hi ha persones disposades a plantar cara, a resistir, a lluitar per unes institucions dignes, plurals i democràtiques.

Moltes persones interpreten que el Partit Popular, en la seua manera d’actuar, mostra un comportament sectari. Aquesta és la tesi d’aquest article. Una tesi que es pot compartir o no, però que es fonamenta en fets recents i en una lectura crítica de la realitat política valenciana. I és important expressar-la, perquè la democràcia necessita debat, necessita pluralitat, necessita veus que qüestionen el poder.

La lluita dels tres funcionaris restituïts és un exemple de dignitat. Un exemple de resistència. Un exemple de compromís amb la democràcia. I és també un motiu d’esperança. Perquè demostra que, fins i tot en temps difícils, la justícia pot prevaldre. Que la professionalitat pot triomfar sobre el sectarisme. Que la llei pot posar límits al poder. I que la ciutadania, quan s’organitza i resisteix, pot defensar les institucions que li pertanyen.

Enhorabona a les tres persones restituïdes. I gràcies. Perquè la vostra lluita no és només vostra. És de totes les persones que creuen en una administració pública digna, plural i democràtica. És de totes les persones que rebutgen el sectarisme, vingue d’on vingue. És de totes les persones que volen un país on les institucions siguen respectades i no manipulades. És, en definitiva, una victòria de la democràcia.

llegir més

Epidèmia ^

La proposta impulsada per l’Ambaixada de Vietnam davant l’Organització de les Nacions Unides per posar en relleu les conseqüències devastadores de les malalties infeccioses, les epidèmies i les pandèmies és una iniciativa que mereix una atenció especial. No sols per la seua vigència en un món que encara es recupera de la crisi sanitària global provocada per la COVID-19, sinó també perquè obri la porta a una reflexió profunda sobre com entenem la salut pública, la cooperació internacional i la responsabilitat col·lectiva davant els desafiaments globals.

Les malalties infeccioses han acompanyat la humanitat des dels seus orígens, però en l’actualitat, amb la globalització, els desplaçaments massius i la interconnexió constant, el seu impacte pot ser molt més ràpid i devastador. Quan una epidèmia esclata, no afecta únicament la salut de les persones, sinó que sacseja els fonaments econòmics, socials i institucionals de les societats. Les economies més vulnerables, aquelles que ja arrosseguen dèficits estructurals en infraestructures sanitàries, educatives o laborals, són les que més pateixen les conseqüències. I això genera un cercle viciós: la pobresa afavoreix la propagació de malalties, i aquestes, al seu torn, empitjoren les condicions de vida.

Per això, la proposta de Vietnam no és només un gest diplomàtic, sinó una crida a l’acció. És una invitació a repensar les prioritats globals, a situar la salut com un dret fonamental i com un pilar essencial per al desenvolupament sostenible. No podem continuar considerant la salut com una qüestió domèstica o sectorial. És un assumpte transversal que afecta tots els àmbits de la vida i que requereix una resposta coordinada, solidària i basada en l’evidència científica.

En aquest sentit, és especialment significatiu que la proposta incloga un homenatge a Louis Pasteur, figura clau en la història de la ciència i precursor de la microbiologia moderna. Pasteur no sols va revolucionar la manera com entenem les malalties, sinó que va posar les bases de la medicina preventiva, una branca fonamental per evitar que les crisis sanitàries es convertisquen en catàstrofes humanitàries. El seu llegat ens recorda que la investigació científica, quan es posa al servei del bé comú, pot transformar el món i salvar milions de vides.

Reivindicar la figura de Pasteur és també una manera de reconéixer el treball de tantes persones dedicades a la investigació, la medicina, la infermeria, la salut pública i la gestió sanitària. Durant la pandèmia de la COVID-19, moltes d’elles van treballar en condicions extremes, amb recursos limitats i amb una pressió emocional enorme. El seu esforç va ser clau per acontindre la propagació del virus, atendre les persones afectades i desenvolupar vacunes en temps rècord. Però més enllà de l’emergència, cal garantir que aquestes professionals tinguen les condicions adequades per continuar desenvolupant la seua tasca amb dignitat i eficàcia.

La proposta vietnamita també ens convida a reflexionar sobre les desigualtats globals en l’accés a la salut. Encara hui, milions de persones no tenen accés a serveis bàsics de prevenció, diagnòstic o tractament. Les vacunes, que haurien de ser un bé comú, sovint es distribueixen de manera desigual, deixant fora dels circuits de protecció a poblacions senceres. Aquesta realitat no sols és injusta, sinó també contraproduent: mentre hi haja focus d’infecció actius en qualsevol part del món, cap país pot considerar-se completament segur.

Per això, cal avançar cap a un model de salut global més equitatiu, on la solidaritat no siga una excepció, sinó una norma. Això implica reforçar els mecanismes de cooperació internacional, invertir en sistemes de salut públics i accessibles, i garantir que la recerca científica estiga orientada a les necessitats reals de la població, i no únicament als interessos comercials. També implica escoltar les veus de les comunitats afectades, reconéixer la diversitat de contextos i adaptar les respostes a les realitats locals.

Un altre aspecte fonamental és l’educació sanitària. La prevenció comença amb la informació. Quan les persones entenen com es transmeten les malalties, com poden protegir-se i com actuar en cas de símptomes, es redueix el risc de propagació i es millora la resposta col·lectiva. Això requereix campanyes de sensibilització clares, accessibles i adaptades a diferents llengües i cultures. També requereix combatre la desinformació, que durant les últimes crisis ha sigut una amenaça tan greu com el mateix virus.

En aquest escenari, el paper de les institucions internacionals és clau. L’Organització Mundial de la Salut, les Nacions Unides i altres organismes multilaterals han de reforçar la seua capacitat de coordinació, resposta i suport als països més afectats. Però també cal que els estats membres assumisquen compromisos concrets, amb finançament estable i polítiques públiques alineades amb els objectius de salut global. No es tracta només de reaccionar davant les emergències, sinó de construir sistemes resilients capaços de prevenir, detectar i respondre de manera eficaç.

La proposta de Vietnam, per tant, és una oportunitat per avançar en aquesta direcció. És un recordatori que la salut no és un luxe, sinó una necessitat bàsica. Que la ciència i la solidaritat són les nostres millors aliades. I que figures com Louis Pasteur ens mostren el camí: un camí de rigor, compromís i esperança.

Cal que aquesta iniciativa no quede en una declaració simbòlica, sinó que es traduïsca en accions concretes. Que impulse reformes, mobilitze recursos i genere consensos. Que ens ajude a construir un món més preparat, més just i més humà. Perquè la salut de cada persona és també la salut del planeta. I perquè, com ens recorda la història, només avançarem si ho fem juntes i junts.

llegir més

Una esquerra que no demane perdó ^

Dir que l’esquerra ha de ser amable és com demanar-li a la dignitat que siga simpàtica. No estem ací per caure bé, estem ací per transformar. I transformar vol dir incomodar, qüestionar, resistir. Vol dir parlar clar, en valencià, amb el cor encés i el cap alt. Vol dir no agenollar-se davant els poders fàctics ni disfressar la radicalitat amb somriures buits. Vol dir assumir que la política no és un concurs de popularitat, sinó una batalla per la vida digna.

L’esquerra amable és la que demana perdó per existir. La que negocia amb qui ens expulsa, amb qui ens desnonen, amb qui ens fa invisibles. És la que renuncia a la llengua, al territori, a la memòria. És la que pacta amb l’oblit i es conforma amb les engrunes. I país, no és només inútil, és perillós. Perquè quan l’esquerra renuncia a la seua força, el poder real no es fa amable: s’envalentona.

Necessitem una esquerra reaccionària en el sentit més noble del mot: que reaccione davant la injustícia, que s’alce davant l’opressió, que no calle quan ens volen fer callar. Una esquerra valenta, decidida, que no tinga por de dir que la vivenda és un dret, que la llengua és dignitat, que el territori no es ven. Una esquerra que no es limite a gestionar, sinó que s’atrevisca a imaginar. Que no es conforme amb administrar la misèria, sinó que aspire a construir un futur digne.

I eixa esquerra ha de parlar com parla el poble. No en tecnicismes, no en discursos de despatx, sinó en paraules que bateguen. En valencià, en llengua viva, en llengua de carrer, de plaça, de lluita. Perquè si no ens entenem, no ens podem organitzar. I si no ens organitzem, no podem guanyar. La política que no es pot explicar en una plaça no és política transformadora: és burocràcia.

No volem una esquerra amable. Volem una esquerra que abrace, que cride, que plore, que celebre. Que siga dura amb qui ens fa mal i tendra amb qui resisteix. Que no tinga por de ser impopular si això significa ser coherent. Que no busque el consens buit, sinó la justícia plena. Que no es deixe intimidar per les editorials, ni per les enquestes, ni per les pressions dels qui sempre han manat.

L’altra opció no és el suïcidi. L’altra opció és la submissió. I això sí que és letal. Perquè una esquerra que renuncia a la seua força deixa el poble desprotegit. I un poble desprotegit és un poble fàcil de manipular, de dividir, de silenciar.

Quan es parla d’unitat, cal preguntar-se: unitat per a què? Per a gestionar millor el que ja tenim? Per a fer més eficient la precarietat? Per a maquillar amb bones intencions un sistema que ens devora? Si l’objectiu de l’esquerra és ser amable, és que ha renunciat a ser transformadora. I això, en temps de crisi, és una traïció.

L’esquerra que necessitem no és la que busca el reconeixement institucional, sinó la que construeix poder popular. La que no té por de dir que la cultura ha de ser rebel, que la festa ha de ser combativa, que la memòria ha de ser viva. La que no es conforma amb ser tolerada, sinó que exigeix ser escoltada. La que entén que la política no es fa només en els parlaments, sinó en els carrers, en les associacions, en els col·lectius, en les comunitats que es cuiden.

Aquesta esquerra ha de ser valencià. No només en la llengua, sinó en l’arrel. En la manera de mirar el món, en la manera de resistir, en la manera de celebrar. Ha de ser capaç de defensar el territori sense caure en el folklorisme. Ha de saber que la llengua no és un complement, sinó una trinxera. Ha de entendre que la vivenda digna no és una promesa, sinó una urgència. Ha de assumir que el País Valencià no és una perifèria, sinó un subjecte polític amb veu pròpia.

Necessitem una esquerra que no tinga por de dir que el capitalisme mata. Que no tinga por de dir que la repressió policial no és un accident, sinó una eina. Que no tinga por de dir que la neutralitat és còmplice. Que no tinga por de dir que la cultura ha de ser crítica, que l’educació ha de ser emancipadora, que la política ha de ser comunitària. Que no tinga por de dir que la desigualtat no és un error del sistema, sinó el seu motor.

No volem una esquerra que demane permís. Volem una esquerra que obri camins. Que siga capaç de construir alternatives reals, tangibles, arrelades. Que no es limite a denunciar, sinó que propose. Que no es quede en la queixa, sinó que actue. Que no es conforme amb el que hi ha, sinó que imagine el que podria ser. Que no tinga por de dir que la utopia no és un luxe, sinó una necessitat.

I per a això, cal coratge. Cal deixar de buscar l’aprovació dels mitjans, dels partits majoritaris, dels poders econòmics. Cal tornar a mirar als ulls del poble. Cal escoltar les veus que no tenen altaveu. Cal recuperar la força de la paraula dita en assemblea, en plaça, en carrer. Cal recordar que la política naix de baix, no de dalt.

L’esquerra amable és la que es presenta com a gestora eficient. La que promet estabilitat. La que diu que no cal espantar. Però la veritat és que el món ja espanta. Espanta la pobresa, espanta la violència institucional, espanta la destrucció del territori, espanta la desaparició de la llengua. I davant d’això, no podem ser amables. Hem de ser valents.

Una esquerra decidida no és la que crida més fort. És la que sap on va. La que té clar que no es pot construir futur sense memòria. La que entén que la cultura no és decoració, sinó resistència. La que fa de cada festa un acte polític, de cada cartell una declaració, de cada vers una arma. La que sap que la política no és només gestió, sinó també emoció, identitat, comunitat.

Necessitem una esquerra que no tinga por de ser radical. Perquè radical vol dir anar a l’arrel. I l’arrel del nostre poble és la dignitat. És la lluita per la terra, per la casa, per la paraula. És la capacitat de resistir amb alegria, de construir amb esperança, d’imaginar amb força. És la memòria de les dones que han sostingut la vida, dels llauradors que han defensat la terra, de les persones que han mantingut viva la llengua malgrat la persecució.

No volem una esquerra que es limite a sumar. Volem una esquerra que multiplique. Que multiplique consciències, que multiplique espais, que multiplique veus. Que no busque el mínim comú denominador, sinó el màxim comú desig. Que no s’adapte a les regles del joc, sinó que les transforme. Que no tinga por de dir que el conflicte és necessari quan la injustícia és estructural.

I això no es fa des de la comoditat. Es fa des del carrer, des de la plaça, des de la trinxera cultural. Es fa des de la paraula dita en valencià, des del gest que no demana permís, des de la mirada que no es baixa. Es fa des de la convicció que un altre món no només és possible, sinó necessari. Es fa des de la certesa que la política no és només una qüestió de programes, sinó de valors, de coratge, de comunitat.

L’esquerra amable és la que vol agradar a tothom. Però agradar a tothom és no agradar a ningú. És diluir-se, és perdre’s, és renunciar. I nosaltres no volem renunciar. Volem guanyar. Volem dignitat, volem justícia, volem futur. Volem un país que no tinga por de ser ell mateix. Volem una llengua que no siga tolerada, sinó estimada. Volem un territori que no siga explotat, sinó cuidat.

I per això, cal una esquerra valencià, lliure, decidida. Una esquerra que no demane perdó. Una esquerra que abrace la radicalitat com a forma d’amor. Una esquerra que parle el llenguatge del poble, que escolte les seues ferides, que celebre les seues victòries. Una esquerra que no siga amable, sinó necessària.

Perquè si no som nosaltres, qui. I si no és ara, quan.

llegir més

Sant Esteve: una reivindicació necessària per al País Valencià ^

Cada 26 de desembre, mentre Catalunya, les Illes Balears i altres territoris celebren Sant Esteve com a segon dia de Nadal, al País Valencià aquesta jornada passa desapercebuda, relegada a la normalitat laboral i a l’oblit institucional. Però, cal preguntar-se: per què no celebrem Sant Esteve com a festa oficial? Què ens impedeix reconéixer aquest dia com a part del nostre patrimoni cultural compartit?

La figura de Sant Esteve, primer màrtir del cristianisme, ha estat tradicionalment vinculada a la continuació de les festivitats nadalenques. En molts indrets de parla catalana, el 26 de desembre és sinònim de retrobament familiar, de dinars amb la part de la família que no s’ha vist el dia anterior, i de manteniment d’un ambient festiu que va més enllà del consum o de les compres postnadal. És un dia per respirar, per gaudir, per continuar celebrant la vida en comunitat.

Al País Valencià, però, aquesta tradició ha quedat esborrada del calendari oficial. No per falta de motius històrics o culturals, sinó per una desconnexió institucional que sovint ignora les arrels compartides amb la resta de territoris de la nostra llengua i cultura. Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal no és només una qüestió de calendari: és una afirmació de pertinença, de reconeixement i de dignitat cultural.

La celebració de Sant Esteve ens connecta amb una manera de viure les festes que posa l’accent en la família extensa, en la pausa, en la continuïtat. És una jornada que permet allargar el caliu del Nadal, donar espai a les trobades que no caben en un sol dia, i mantenir viva la tradició de compartir taula i records. En un món cada vegada més accelerat, recuperar el valor d’un dia com aquest és també una forma de resistència contra la pressa i la desconnexió emocional.

A més, la reivindicació de Sant Esteve com a festa oficial al País Valencià té una dimensió política i cultural important. És una manera de reconéixer que formem part d’un espai compartit, amb vincles històrics, lingüístics i socials que van més enllà de les fronteres administratives. Celebrar Sant Esteve és afirmar que la nostra cultura té dret a existir amb plenitud, que no cal renunciar a les nostres tradicions per encaixar en models uniformadors.

No es tracta de copiar ni d’imposar, sinó de recuperar. Moltes famílies valencianes ja celebren Sant Esteve de manera informal, amb dinars, retrobaments i activitats familiars. El que falta és el reconeixement institucional, la voluntat política de donar valor a allò que ja forma part del nostre teixit social. Fer de Sant Esteve un dia festiu seria un gest de respecte cap a la nostra identitat, una aposta per la diversitat cultural i una manera de reforçar els vincles entre els territoris de parla catalana.

Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal al País Valencià és molt més que demanar un dia festiu. És reclamar espai per a la memòria, per a la cultura, per a la comunitat. És dir que volem viure les nostres festes amb plenitud, amb respecte per les nostres arrels, i amb la convicció que la cultura compartida és una força que ens uneix i ens enriqueix.

llegir més

Nadal i Hanukkà: dues llums que il·luminen l’hivern amb esperit de comunitat i resistència ^

Enmig del fred de desembre, dues celebracions s’alcen com a far de calidesa, esperança i memòria col·lectiva: Nadal i Hanukkà. Tot i que provenen de tradicions religioses distintes —el cristianisme i el judaisme respectivament—, comparteixen valors profunds que ressonen en el cor de les persones: la llum en la foscor, la força de la comunitat, i la celebració de la vida malgrat les adversitats.

El Nadal, tal com el coneixem avui, és molt més que la commemoració del naixement de Jesús. És una festa que ha anat absorbint elements culturals, rituals pagans i costums familiars que la fan universal. Des del tió que caga regals fins als pessebres vivents, passant per les nadales i els grans àpats, el Nadal és una expressió de retrobament, d’afecte i de generositat. És el moment en què les cases s’omplin de llum, tant literal com simbòlica, i on les persones es reconnecten amb els seus vincles més íntims.

Però darrere de les llums i els regals, el Nadal també és una crida a la reflexió. El naixement de Jesús, en una establia humil, envoltat de pastors i animals, ens parla de senzillesa, de fe i d’esperança. En un món que sovint gira al voltant del consum i la superficialitat, tornar a l’essència del missatge nadalenc pot ser un acte de resistència espiritual.

Hanukkà, per la seua banda, és una festa jueva que commemora la recuperació del Temple de Jerusalem i el miracle de l’oli que va durar vuit dies quan només n’hi havia per un. Aquesta celebració, que també té lloc al desembre, gira al voltant de la llum: cada nit s’encén una espelma del canelobre anomenat janukià, fins a completar les vuit. És una festa de resistència, de fe i de perseverança davant l’opressió. En el context històric, Hanukkà recorda la lluita dels macabeus contra l’ocupació selèucida, però en el context actual, és també una afirmació de la identitat jueva i de la capacitat de mantenir viva la tradició malgrat les dificultats.

El paral·lelisme entre Nadal i Hanukkà és evident. Ambdues festes celebren la llum enmig de la foscor, tant física com espiritual. Ambdues posen l’accent en la importància de la comunitat, de la família, i de la transmissió de valors. I ambdues tenen una dimensió de resistència: Nadal, com a record d’un naixement que va desafiar l’ordre establert; Hanukkà, com a memòria d’una victòria contra la imposició cultural i religiosa.

En un món cada vegada més divers, reconéixer els punts de trobada entre tradicions pot ser una manera de construir ponts. Celebrar Nadal i Hanukkà no ha de ser un acte excloent, sinó una oportunitat per entendre que, malgrat les diferències, compartim una mateixa humanitat. Les espelmes de Hanukkà i les llums de Nadal poden il·luminar no sols les nostres cases, sinó també les nostres consciències.

A més, aquestes festes ens conviden a pensar en el paper que juguen les celebracions en la construcció de la memòria col·lectiva. Són moments en què les persones es reconnecten amb les seues arrels, amb els seus ancestres, amb les històries que han donat forma a les seues comunitats. En aquest sentit, Nadal i Hanukkà són molt més que dates al calendari: són rituals que ens ajuden a recordar qui som, d’on venim, i cap a on volem anar.

Potser, en aquest hivern, podem encendre una espelma o una llum amb un significat renovat. No sols per celebrar, sinó per resistir, per compartir, per estimar. Perquè, al cap i a la fi, tant Nadal com Hanukkà ens recorden que, fins i tot en la nit més fosca, una flama pot canviar-ho tot.

llegir més