El Fossar de Loreto: memòria, identitat i responsabilitat col·lectiva ^

Els noms dels carrers mai no són simples etiquetes urbanes. Són claus simbòliques que obrin portes a la memòria compartida, que dignifiquen o silencien històries, que projecten identitats i que, en definitiva, construeixen el relat coral d’una ciutat. El cas del Fossar de Loreto a Sagunt és paradigmàtic: un espai que va ser cementeri extramurs, vinculat al convent de Sant Francesc, i que conserva en el seu nom la petjada d’una època en què la mort, la religió i la comunitat s’entrellaçaven en la quotidianitat urbana.  

El document que analitza la importància del Fossar de Loreto ens recorda que, abans de les reformes sanitàries del segle XIX, els cementeris estaven incrustats en el teixit urbà, al voltant de les esglésies i convents. La mort no era un fet apartat, sinó part visible de la vida comunitària. Hui, en canvi, la ciutat tendeix a expulsar la mort als marges, a invisibilitzar-la. Recuperar el nom del Fossar de Loreto és, per tant, un acte de resistència contra l’oblit.  

El relat històric mostra com els cementeris medievals eren espais de jerarquia social. Les persones nobles i les jerarquies eclesiàstiques descansaven prop de l’altar major, mentre que les persones menestrals i les més pobres eren relegades a l’exterior. Les esteles discoidals, amb creus i emblemes d’oficis, són testimonis materials d’aquesta estratificació. El Fossar de Loreto, fundat en 1252, esdevé un símbol d’aquesta arquitectura de la mort, on cada enterrament reflectia la posició social i la vinculació comunitària.  

Aquest fet obliga a reflexionar sobre com la ciutat actual gestiona les desigualtats. Si abans la mort era un mirall de les jerarquies, hui la memòria urbana corre el risc de repetir el mateix patró: uns noms de carrers recorden famílies poderoses, mentre que altres històries populars resten invisibles. El Fossar de Loreto ens interpel·la: volem una ciutat que recorde només les persones poderoses o una ciutat que dignifique la pluralitat de veus?  

La vinculació del Fossar de Loreto amb el convent de Sant Francesc és clau. Fundat en 1294, el convent va ser un centre espiritual i hospitalari, amb arquitectura gòtica mediterrània i un raval propi. El Fossar Major, situat enfront de l’hort del convent, era el cementeri civil de la vila. La seua presència en gravats de Wyngaerde, Laborde o Suchet confirma la importància d’aquest espai en la configuració urbana. El trasllat del cementeri en 1775 i la posterior construcció de cases en el seu solar mostren la transformació de la ciutat: de l’espai de la mort a l’espai de l’habitatge. Però el nom, Fossar de Loreto, continua sent testimoni d’aquella funció original. Ací rau la importància de conservar-lo: perquè la ciutat no esborre les seues capes de memòria, sinó que les integre en el relat urbà.  

La capella semicircular dedicada a la Verge del Loreto, situada a la Glorieta, reforça el vincle entre religió, mort i comunitat. El fet que després de la Guerra de la Independència fora reconvertida en escola i alienada amb els patis del cementeri mostra la capacitat de la ciutat per resignificar els espais. Però també evidencia el risc de banalitzar-los, de convertir-los en simples solars sense consciència històrica. La cisterna del Loreto, construïda en 1788, i el conegut “cuarto de les pedres” com a primer museu arqueològic de Sagunt, són exemples de com la ciutat ha sabut reutilitzar els espais vinculats al Fossar. Però la reutilització no hauria de significar oblit. El nom Fossar de Loreto és l’únic fil que connecta totes aquestes capes: cementeri, capella, cisterna, museu. Esborrar-lo seria trencar el fil de la memòria.  

El trasllat del cementeri en 1775 i la construcció del nou cementeri en 1806, arran d’una Reial Ordre, marquen l’inici de la modernitat sanitària. La mort es desplaça fora del nucli urbà, es regula, es controla. Però aquest desplaçament també implica una ruptura simbòlica: la mort deixa de ser part visible de la vida comunitària. El Fossar de Loreto, com a nom de carrer, és un recordatori incòmode d’aquella època en què la mort era present en el cor de la ciutat. Hui, en una societat que tendeix a ocultar la mort, recuperar el nom del Fossar és un acte de dignitat. Ens obliga a mirar de cara allò que preferim amagar. Ens recorda que la ciutat és també un espai de dol, de memòria, de transmissió de valors.  

Ací és on la crítica institucional es fa necessària. Moltes vegades, les decisions sobre noms de carrers es prenen amb criteris superficials, sense consciència històrica ni sensibilitat comunitària. Substituir el nom del Fossar de Loreto per un altre seria un error greu: significaria esborrar un llegat franciscà, un patrimoni compartit i un símbol de la memòria urbana. Les institucions tenen la responsabilitat de preservar aquests noms, no com a simples etiquetes, sinó com a instruments pedagògics. Cada carrer hauria de ser una aula oberta, un llibre de memòria. El Fossar de Loreto ensenya a les persones que la ciutat té capes, que la mort forma part de la vida, que la comunitat es construeix també en el record de qui ja no hi és.  

El Fossar de Loreto no és només un cementeri antic. És un símbol de la relació entre Sagunt i la seua història. És un recordatori de la presència franciscana, de la jerarquia social medieval, de la transformació urbana del segle XVIII, de la modernització sanitària del segle XIX. És, en definitiva, un palimpsest urbà que concentra en un nom tot un relat compartit. Eliminar-lo seria com arrencar una pàgina del llibre de la ciutat. Conservar-lo és un acte de responsabilitat, de dignitat, de memòria. És reconéixer que la ciutat no és només present, sinó també passat i futur.  

El Fossar de Loreto ens obliga a pensar en la ciutat com a espai viu, on cada pedra, cada nom i cada record tenen un pes simbòlic. Ens recorda que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat per a construir comunitat. Ens interpel·la sobre quin model de ciutat volem: una ciutat que esborra les seues arrels o una ciutat que les integra amb orgull i consciència.  

Per tant el Fossar de Loreto un símbol de dignitat col·lectiva. No es tracta només de conservar un nom, sinó de reconéixer que la ciutat és un mosaic de memòries, de dols, de lluites i de esperances. El Fossar de Loreto és una invitació a mirar la mort de cara, a dignificar-la, a integrar-la en el relat urbà. És, en definitiva, una crida a la responsabilitat institucional i ciutadana per a preservar la memòria i construir una identitat inclusiva, crítica i compartida.  

llegir més

Nosaltres i ells ^

La moció presentada per Vox per prohibir el burka i el nicab en espais públics és un exemple clar de com es pot utilitzar la política per alimentar la por i la confrontació cultural en lloc de buscar solucions reals als reptes de convivència. El text apel·la a la identitat occidental i a la dignitat de les dones, però en realitat es tracta d’una mesura selectiva que assenyala una comunitat concreta i reforça estereotips que ja viuen sota sospita i discriminació.

La qüestió de la vestimenta és molt més complexa que una simple prohibició. El vel integral pot ser imposat, però també pot ser escollit lliurement per algunes dones com a expressió de fe o identitat. Convertir-lo en un delicte o en una sanció administrativa significa negar l’agència personal i reduir la diversitat cultural a un problema de seguretat. En canvi, quan es tracta d’altres vestimentes que també cobreixen el rostre, com els cascos de moto o les màscares sanitàries, la moció guarda silenci. Açò demostra que no estem davant d’una norma neutral, sinó d’una iniciativa ideològica que busca marcar diferències entre “nosaltres” i “ells”.

La convivència en una societat plural no es construeix a base de prohibicions que criminalitzen símbols religiosos. Es construeix amb diàleg, amb educació, amb polítiques d’inclusió que garantisquen que totes les persones, vinguen d’on vinguen, puguen sentir-se part d’un projecte comú. La moció de Vox, en canvi, reforça la idea que hi ha ciutadans de primera i de segona, que hi ha identitats acceptables i identitats rebutjades. És una manera de fer política que no dignifica ningú, ni tan sols aquelles dones que diuen voler protegir.

El perill d’esta proposta és que obri la porta a més restriccions basades en la diferència cultural o religiosa. Hui és el burka, demà podria ser qualsevol altre símbol que no encaixe amb la visió estreta d’una identitat nacional homogènia. En lloc de defensar la llibertat, la moció la retalla. En lloc de protegir la dignitat, la utilitza com a excusa per imposar uniformitat. I en lloc de fomentar convivència, alimenta la fractura social.

La societat valenciana i l’espanyola han demostrat al llarg de la història que són capaces de conviure amb pluralitat de llengües, de tradicions i de creences. La diversitat no és una amenaça, és una riquesa. El que sí és una amenaça és la política que fa de la por i de la divisió la seua bandera. Per això, davant d’esta moció, cal reivindicar una altra manera de fer política: una que pose les persones al centre, que respecte les seues decisions i que entenga que la llibertat no es defensa prohibint, sinó garantint drets per a totes i tots.

llegir més

La joventut com a crit de rebel·lia: Robe Iniesta i la generació marcada per Extremoduro ^

Hi ha qui diu que la joventut és un malson amb guitarres desafinades, que és un crit que no sap on va però que no vol callar. I nosaltres, fills d’una època de carrers bruts, de somnis trencats i de promeses polítiques que mai es van complir, vam trobar en Extremoduro la veu que ens faltava. Robe Iniesta no era només un cantant: era un profeta de la contradicció, un poeta de la misèria, un alquimista que convertia la brutícia en bellesa i la desesperació en himne.  

La joventut, aquella etapa on tot crema i res importa, va trobar en les seues lletres un mirall brut però sincer. No ens parlava de futurs brillants ni de carreres d’èxit, ens parlava de la veritat nua: la precarietat, la ràbia, el sexe com a fugida, l’alcohol com a anestèsia, la música com a única religió. I en aquell caos, nosaltres ens vam reconéixer.  

El crit de rebel·lia

Extremoduro va ser la banda sonora d’una generació que no volia ser domesticada. Les seues cançons eren com grafitis sonors en les parets de la nostra consciència. “Salir volando por los tejados” no era només una metàfora, era la necessitat de fugir d’un món que ens volia obedients. Robe ens va ensenyar que la rebel·lia no era un caprici, sinó una forma de supervivència.  

La joventut és rebel perquè no té res a perdre. I nosaltres, amb els cascos posats i les guitarres distorsionades travessant-nos el cervell, vam aprendre que la dignitat es defensa amb crits, amb versos, amb acords que semblaven punyades.  

Robe Iniesta: el poeta maleït

Robe no era un cantant de rock convencional. Era un poeta maleït que havia decidit que la seua ploma seria una navalla. Les seues lletres eren brutals, crues, plenes de metàfores que barrejaven sexe, mort, amor i misèria. Però en aquella brutícia hi havia bellesa. En aquella obscenitat hi havia veritat.  

Quan cantava, semblava que escopia sang i saliva, que cada vers era un tros de vida arrencat amb les dents. I nosaltres, adolescents amb el cor ple de ràbia i desig, ens vam sentir part d’aquell ritual. Robe ens va ensenyar que la poesia no era només per als llibres polsosos, sinó que podia ser un crit, una blasfèmia, una carícia bruta.  

Una generació marcada

Extremoduro no va ser només música: va ser identitat. Ens va marcar com es marquen les cicatrius, amb dolor però amb orgull. Érem joves que no volíem ser engolits pel sistema, que buscàvem en cada concert una comunió pagana.  

Aquella generació va créixer amb la sensació que el món era un lloc hostil, però que la música podia ser trinxera. Les lletres de Robe ens van donar paraules per expressar el que sentíem: la frustració, la necessitat de llibertat, el desig de viure intensament encara que fos a la vora del precipici.  

El llegat

Avui, molts anys després, escoltar Extremoduro és tornar a aquella joventut que ens va fer rebels. És recordar que vam ser capaços de desafiar el món amb guitarres i versos. El llegat de Robe Iniesta és la prova que la música pot ser més que entreteniment: pot ser arma, pot ser refugi, pot ser bandera.  

La seua veu continua sent un recordatori que la rebel·lia és necessària, que la joventut no ha de ser domesticada, que la poesia pot ser bruta i bella alhora.  

El to de les seues lletres

Si alguna cosa defineix Robe és la capacitat de barrejar la tendresa amb la brutalitat. En una mateixa cançó podia parlar d’amor amb una delicadesa infinita i, al mateix temps, escopir contra la hipocresia social. Aquesta dualitat ens va ensenyar que la vida és complexa, que no hi ha blancs ni negres, que tot és una barreja de fang i llum.  

La seua manera d’escriure era com un punyal que et feia mal però que alhora et curava. I nosaltres, joves que buscàvem sentit enmig del caos, vam trobar en aquells versos una guia.  

La joventut com a incendi

La joventut és incendi, és foc que crema sense pensar en les conseqüències. Extremoduro va ser la gasolina que va fer que aquell foc es convertira en revolta. Les seues cançons ens van donar la força per desafiar pares, professors, polítics, policies. Ens van fer sentir que no estàvem sols, que hi havia una comunitat de rebels que compartien la mateixa ràbia.  

La rebel·lia com a dignitat

Molts van criticar Extremoduro per les seues lletres obscenes, per la seua actitud provocadora. Però nosaltres sabíem que darrere d’aquella obscenitat hi havia dignitat. La dignitat de no callar, de no acceptar un món injust, de no resignar-se.  

La rebel·lia no era només un joc adolescent, era una forma de defensar-nos. I Robe Iniesta va ser el nostre guia en aquella lluita.  

Conclusió: el crit que encara ressona

Avui, quan escoltem aquelles cançons, el crit de rebel·lia encara ressona. Potser ja no som joves, potser la vida ens ha domesticat en part, però dins nostre continua viva aquella flama. Robe Iniesta ens va marcar perquè ens va ensenyar que la música pot ser veritat, que la poesia pot ser arma, que la rebel·lia pot ser dignitat.  

La joventut és un crit, i Extremoduro va ser la seua veu. Una veu bruta, ferida, però sincera. Una veu que ens va fer sentir vius, que ens va fer sentir lliures, que ens va fer sentir part d’una generació que no volia callar.  

llegir més

La història com a mestra: memòria, consciència i compromís ^

“La història és una gran mestra, i ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Amb esta frase, Alejandra Soler, mestra republicana i dona compromesa amb la llibertat i la justícia, ens recorda que el passat no és només un relat antic, sinó una font viva de coneixement, advertència i esperança. La història no és un conjunt de dates mortes, sinó una eina per a entendre el present i construir un futur més digne. Però per a això, cal escoltar-la, llegir-la amb ulls crítics i, sobretot, aprendre’n.

Vivim en un temps on la memòria històrica és, encara, un camp de batalla. On hi ha qui vol esborrar, relativitzar o blanquejar els crims del passat. On es confon el perdó amb l’oblit, i la reconciliació amb la impunitat. Però la història no pot ser manipulada al gust del poder. La història ha de ser contada amb rigor, amb valentia, amb justícia. I ha de donar veu a totes les persones que han sigut silenciades, perseguides, marginades.

Alejandra Soler ho sabia molt bé. Va viure la República, la guerra, l’exili, la repressió. Va veure com s’enderrocava un projecte educatiu i social que apostava per la igualtat, per la cultura, per la llibertat. I, malgrat tot, no va callar. Va continuar ensenyant, resistint, sembrant consciència. Perquè sabia que educar és també fer memòria. Que no hi ha educació sense veritat. Que no hi ha futur sense justícia.

La història ens ensenya que els drets no són regals, sinó conquestes. Que la democràcia no és un estat permanent, sinó un procés fràgil que cal cuidar cada dia. Que el feixisme no és només un fenomen del passat, sinó una amenaça que pot tornar si no estem alerta. Ens ensenya que la llibertat d’expressió, els drets laborals, la igualtat de gènere, la justícia social, no han caigut del cel: han sigut guanyats amb lluita, amb sacrifici, amb solidaritat.

Però també ens mostra que la història no és lineal. Que hi ha avanços i retrocessos. Que els privilegis es defensen amb ungles i dents. Que el poder no cedeix fàcilment. I que, per això, cal una ciutadania crítica, informada, compromesa. Una ciutadania que no s’empasse les mentides, que no caiga en la indiferència, que no es conforme amb el que hi ha. Una ciutadania que entenga que la història no és només el que va passar, sinó també el que decidim fer amb el que va passar.

Per això, la memòria històrica no és una qüestió del passat, sinó del present. És una eina per a construir identitat, per a reparar injustícies, per a evitar que es repetisquen els errors. És una forma de dignificar les víctimes, de reconéixer les lluites, de donar sentit a la nostra existència col·lectiva. I és, també, una responsabilitat política i pedagògica.

L’educació té un paper fonamental en este procés. No podem continuar ensenyant una història desconnectada de la realitat, centrada només en reis, batalles i dates. Cal una història que parle de les persones, dels pobles, de les resistències. Una història que incloga les dones, les classes populars, les minories, les dissidències. Una història que no tinga por de parlar de la repressió, de la censura, de la violència institucional. Una història que ens ajude a entendre per què som com som, i com podem ser d’una altra manera.

També els mitjans de comunicació, la cultura, la política, tenen la responsabilitat de fer memòria. De contar el que va passar, de donar veu a qui no la va tindre, de posar llum on hi ha foscor. I no com un exercici nostàlgic, sinó com un acte de justícia. Perquè no es tracta de quedar-se en el passat, sinó d’aprendre’n per a transformar el present.

La frase d’Alejandra Soler és, en este sentit, una advertència. “Ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Perquè qui oblida, repeteix. Qui ignora, perpetua. Qui nega, col·labora. I això és especialment greu en un moment com l’actual, on els discursos d’odi tornen a créixer, on la desigualtat s’agreuja, on la democràcia es veu amenaçada per la desinformació i la manipulació.

Però també és una crida a l’esperança. Perquè la història ens mostra, també, que la resistència és possible. Que hi ha hagut persones valentes, com Alejandra, que han lluitat per la llibertat, per la dignitat, per la veritat. Que hi ha hagut moments de llum, de solidaritat, de victòria. Que la història no està escrita del tot, i que nosaltres en som protagonistes.

Per això, cal continuar sembrant memòria. En les escoles, en les places, en les cases. Cal contar les històries de les nostres àvies, dels nostres barris, dels moviments socials. Cal llegir, investigar, preguntar. Cal fer de la memòria una pràctica viva, quotidiana, col·lectiva. I cal fer-ho amb rigor, amb respecte, amb compromís.

La història és una gran mestra, sí. Però només si estem disposades a escoltar-la. A mirar-la de cara. A deixar-nos interpel·lar. A actuar en conseqüència. Perquè la història no és només el que va ser, sinó també el que pot ser. I en eixa possibilitat, en eixa obertura, hi ha la clau de la llibertat.

llegir més

Drets animals i drets humans: un diàleg necessari ^

En el cor de la convivència entre espècies, s’obri un debat profund i urgent: on comença i on acaba el dret animal respecte al dret humà? I viceversa? Aquesta pregunta no té una resposta única, però sí que convida a reflexionar sobre els límits, les responsabilitats i les interdependències que defineixen la nostra relació amb els altres éssers vius.

El dret animal no és una còpia del dret humà, sinó una construcció ètica que reconeix que els animals són éssers amb capacitat de sentir, patir i gaudir. Això implica que mereixen protecció davant del maltractament, accés a condicions de vida dignes i respecte per les seues necessitats naturals. Aquest dret comença en el reconeixement de la seua subjectivitat i acaba allà on entra en conflicte amb drets humans fonamentals, com ara l’alimentació, la salut o la seguretat. Però aquest límit no és fix ni immutable: evoluciona amb la sensibilitat social, amb els avanços científics i amb la capacitat de trobar alternatives que respecten totes les formes de vida.

El dret humà, per la seua banda, inclou el dret a la llibertat, a la cultura, a la tradició i a l’expressió. Però també comporta el deure de no causar patiment innecessari, de preservar la biodiversitat i de construir un món més just per a totes les espècies. Així, el dret humà comença en la dignitat de cada persona i acaba quan la seua acció vulnera la dignitat d’un altre ésser viu. No es tracta de renunciar a la cultura o a la subsistència, sinó de revisar-les amb mirada crítica, buscant formes més respectuoses i sostenibles.

Hi ha espais de convivència on ambdós drets poden caminar junts: en l’educació, en la festa, en la ciència, en l’art. La clau està en el diàleg, en la capacitat d’escoltar les veus silenciades —les dels animals, però també les de les persones que conviuen amb ells, que els cuiden, que els defensen— i en la voluntat de construir ponts entre la justícia humana i la compassió animal.

Aquest article no pretén tancar el debat, sinó obrir-lo. Perquè en cada decisió quotidiana —en el que mengem, en el que celebrem, en el que ensenyem— hi ha una oportunitat de fer del dret un camí compartit, on la vida siga el centre i la convivència, el destí.

llegir més