La depuració de vivendes turístiques anunciada per la Generalitat Valenciana, amb l’eliminació de més de divuit mil tres-centes inscripcions i la previsió de revisar-ne catorze mil cinc-centes més, és presentada com un pas endavant en la regulació d’un sector que ha crescut de manera desmesurada en els darrers anys. Tanmateix, si analitzem amb deteniment les implicacions d’esta mesura, ens adonem que es tracta d’una acció necessària però insuficient, quasi cosmètica, davant la magnitud del problema que suposa la massificació turística per a les nostres ciutats i pobles.
Sagunt és un exemple paradigmàtic. Amb més d’un miler de vivendes turístiques registrades, la ciutat viu una transformació silenciosa però profunda: els barris històrics, les zones de platja i fins i tot els espais perifèrics es veuen colonitzats per un model d’habitatge que prioritza l’estada efímera de visitants per damunt de la vida quotidiana de la ciutadania. La conseqüència és clara: augment dels preus del lloguer, expulsió de veïnes i veïns amb menys recursos, pèrdua de comerç de proximitat i substitució de la identitat urbana per una escenografia pensada per al consum turístic.
La Generalitat ha justificat la depuració en la necessitat de complir amb la nova normativa, que exigeix dades com la referència cadastral o el NIF de la persona propietària. És evident que calia posar ordre en un registre que acumulava inscripcions incompletes o irregulars. Però la pregunta és inevitable: és suficient exigir papers i formularis per frenar la pressió turística? La resposta és negativa. El problema no és només de registre, sinó de model.
La massificació turística és un fenomen que desborda la capacitat de gestió institucional. No es tracta únicament de controlar si una vivenda té la referència cadastral correcta, sinó de decidir quantes vivendes turístiques pot assumir un municipi sense trencar l’equilibri social, cultural i ambiental. En este sentit, la revisió anunciada per la Generalitat hauria de ser molt més exhaustiva i valenta. No n’hi ha prou amb eliminar inscripcions defectuoses; cal establir límits clars, cupos municipals i criteris de sostenibilitat que posen per davant el dret a l’habitatge i la dignitat del territori.
Sagunt, amb la seua doble realitat de nucli històric i zona litoral, pateix de manera especial esta tensió. El centre històric, amb carrers estrets i patrimoni singular, corre el risc de convertir-se en un decorat per a turistes, mentre que la platja es veu sotmesa a una pressió urbanística que amenaça la convivència i la qualitat de vida. La proliferació de vivendes turístiques accentua esta dinàmica, i la depuració de la Generalitat, tot i ser un pas, no aborda el fons de la qüestió.
Cal recordar que la massificació turística no és un fenomen neutre. Té conseqüències directes en la memòria col·lectiva, en la identitat urbana i en la cohesió social. Quan un barri es transforma en un parc temàtic per a visitants, les veus locals es dilueixen, les festes populars es mercantilitzen i la vida comunitària es veu desplaçada per l’economia de lloguer ràpid. La ciutat perd la seua ànima, substituïda per una imatge prefabricada que respon a les exigències del mercat global.
La Generalitat, en este context, hauria de ser molt més ambiciosa. La depuració del registre és un primer pas, però cal una estratègia integral que combine regulació urbanística, fiscalitat justa i participació ciutadana. No es tracta només de revisar papers, sinó de decidir col·lectivament quin model de ciutat volem. Sagunt, València, Alacant o Benidorm no poden continuar creixent en vivendes turístiques sense un debat profund sobre els límits i les conseqüències.
La revisió hauria de ser exhaustiva en diversos sentits. En primer lloc, caldria establir un cens real i transparent de vivendes turístiques, amb dades públiques i accessibles que permeten a la ciutadania conéixer l’abast del fenomen. En segon lloc, caldria vincular la concessió de llicències a criteris de sostenibilitat, com ara la protecció del comerç local, la preservació del patrimoni i la garantia del dret a l’habitatge. En tercer lloc, caldria aplicar sancions efectives a les vivendes que operen sense llicència o que incompleixen la normativa, amb inspeccions reals i no només amb revisions administratives.
La massificació turística és també un problema de justícia social. Les vivendes turístiques generen beneficis per a uns pocs, sovint grans propietaris o empreses, mentre que les conseqüències negatives recauen sobre la majoria: veïnes expulsades, barris saturats, serveis públics tensionats. La Generalitat hauria de posar el focus en esta desigualtat i establir mecanismes de redistribució, com ara taxes específiques que revertisquen en la millora dels barris afectats.
Sagunt, amb més d’un miler de vivendes turístiques registrades, necessita una política clara que defense la seua identitat i la seua memòria. No podem permetre que el patrimoni històric es veja reduït a una postal per a visitants, ni que la platja es convertisca en un espai exclusiu per al turisme de temporada. La ciutat ha de ser, abans que res, un lloc per viure, per construir comunitat, per transmetre memòria i dignitat.
La depuració anunciada per la Generalitat és, en definitiva, un gest que apunta en la direcció correcta però que es queda curt. Caldria una revisió molt més profunda, capaç de posar límits reals a la massificació turística i de defensar el dret a la ciutat per a totes les persones. Només així podrem garantir que Sagunt i la resta de municipis valencians continuen sent espais vius, inclusius i dignes, i no simples escenaris per al consum global.
