El periodisme que ens fa poble

Cada 8 de setembre, el Dia Internacional del Periodista i la Periodista ens convida a mirar més enllà dels titulars i a reflexionar sobre el paper que exerceixen els professionals de la informació en la nostra societat. En un moment històric marcat per la immediatesa, les xarxes socials i la proliferació de notícies falses, el periodisme continua sent una de les eines més valuoses per a garantir una ciutadania lliure, crítica i ben informada.

La democràcia necessita informació veraç de la mateixa manera que necessita institucions sòlides, una justícia independent o una participació activa de la ciutadania. Sense periodistes que investiguen, contrasten i expliquen els fets, la societat queda exposada a la manipulació, la propaganda i els interessos particulars dels qui disposen de més poder econòmic o polític.

Ara bé, quan pensem en periodisme, sovint imaginem corresponsals internacionals, grans diaris o cadenes de televisió. No obstant això, existeix una altra realitat igualment important: la del periodisme local i comarcal. És el periodisme que assistix als plens municipals, que explica els problemes d'un barri, que dona veu a les associacions i que visibilitza la vida quotidiana dels pobles i les ciutats.

És precisament en este àmbit on trobem exemples significatius com el d'El Periódico de Aquí, un projecte periodístic impulsat per Pere Valenciano l'any 2010, en plena crisi econòmica, quan nombrosos mitjans de comunicació reduïen plantilles o desapareixien. La seua aposta va ser contracorrent: centrar-se en la informació de proximitat i crear un model basat en edicions locals i comarcals distribuïdes per diferents territoris de la Comunitat Valenciana.

El cas és especialment interessant perquè demostra que el periodisme de proximitat continua tenint sentit en plena era digital. Mentre moltes empreses informatives buscaven audiències massives, este projecte decidia explicar allò que ocorria a peu de carrer: la política municipal, les festes populars, els clubs esportius, l'activitat econòmica local o les reivindicacions veïnals. En definitiva, aquelles notícies que rarament apareixen als grans mitjans però que afecten directament la vida dels ciutadans.

Esta labor adquireix una importància especial en comarques com el Camp de Morvedre. Una comunitat necessita conéixer què passa al seu entorn immediat per a prendre decisions informades i participar activament en la vida pública. Quan un mitjà informa sobre un projecte urbanístic, una inversió municipal, una problemàtica ambiental o una iniciativa social, està facilitant que la ciutadania puga exercir els seus drets amb coneixement de causa.

Però fer periodisme local no és una tasca senzilla. Els recursos solen ser limitats, la dependència de la publicitat és elevada i les pressions poden aparéixer amb facilitat. Pere Valenciano ha explicat en diverses ocasions que mantindre la independència editorial comporta dificultats econòmiques, conflictes i fins i tot intents de desacreditació quan les informacions publicades afecten interessos polítics o empresarials.

Això posa damunt la taula una qüestió fonamental: el periodisme no ha de limitar-se a transmetre informació. També ha d'exercir una funció de vigilància i fiscalització del poder. Esta és una de les seues missions essencials. Quan els mitjans actuen com a contrapoder, contribueixen a la transparència institucional i ajuden a prevenir abusos, irregularitats o decisions adoptades d'esquena a la ciutadania.

Tanmateix, esta funció crítica resulta cada vegada més complexa. Vivim en una societat on la velocitat prima sovint sobre la qualitat i on qualsevol persona pot publicar continguts de manera instantània. Les xarxes socials han democratitzat la comunicació, però també han facilitat la difusió de rumors, desinformació i missatges manipulats. Davant esta realitat, el valor afegit del periodisme professional continua sent el mateix que fa dècades: verificar, contextualitzar i contrastar.

La diferència entre una notícia i un rumor no és només una qüestió de format. És una qüestió de responsabilitat. El periodista té l'obligació de comprovar fonts, buscar diferents versions dels fets i oferir al lector la informació més completa possible. Esta tasca, moltes vegades invisible, és la que permet construir confiança entre els mitjans i la societat.

Per això, el Dia Internacional del Periodista i la Periodista no hauria de ser només una celebració corporativa. Hauria de ser també una jornada de reivindicació del dret ciutadà a rebre informació de qualitat. Quan un periodista fa bé el seu treball, el principal beneficiari no és el mitjà de comunicació, sinó el conjunt de la societat.

La història recent del periodisme ens mostra que la supervivència dels mitjans independents no està garantida. La transformació digital, la caiguda dels ingressos tradicionals i la fragmentació de les audiències han obligat moltes empreses informatives a reinventar-se. En este context, la trajectòria d'El Periódico de Aquí durant més de quinze anys és també un exemple de resistència empresarial i professional davant les dificultats del sector.

No es tracta d'idealitzar cap projecte concret, sinó de comprendre què representa. Representa la persistència d'una manera d'entendre el periodisme basada en la proximitat, la connexió amb el territori i la voluntat d'explicar la realitat més pròxima als ciutadans. Una realitat que sovint queda eclipsada pel soroll informatiu global.

Al mateix temps, esta efemèride també ens recorda que la responsabilitat de combatre la desinformació no recau exclusivament en els professionals dels mitjans. Cada ciutadà té una part de responsabilitat quan compartix continguts, comenta notícies o contribuïx a expandir determinats missatges. La cultura de la verificació hauria de ser una tasca compartida.

El Dia Internacional del Periodista i la Periodista és una oportunitat per a reivindicar una professió imprescindible. És un recordatori que la llibertat d'informació no és un privilegi dels periodistes, sinó un dret de tota la societat. I és també una ocasió per a posar en valor el treball dels mitjans locals que, cada dia i sovint amb recursos limitats, continuen exercint una funció essencial: contar el que passa al nostre costat, donar veu a les nostres comunitats i ajudar-nos, en definitiva, a fer poble i a fer comarca. Perquè sense periodisme independent hi ha menys transparència, menys participació i menys democràcia. Però sense periodisme de proximitat, a més, correm el risc de deixar de mirar allò que tenim més prop i que, en realitat, és el que més condiciona la nostra vida quotidiana.

llegir més

Cooperació policial: control sí, manipulació no

En una societat democràtica, la seguretat no és una qüestió que puga entendre’s des de la confrontació permanent. La seguretat és un bé comú, una necessitat col·lectiva i una responsabilitat compartida. Per això, quan parlem de cooperació policial, no estem parlant únicament de la relació entre diferents cossos de seguretat, sinó també de la confiança que la ciutadania deposita en les institucions encarregades de protegir-la.

Vivim en un món cada vegada més complex. Les amenaces ja no entenen de fronteres administratives ni geogràfiques. El crim organitzat, els delictes tecnològics, el tràfic de persones, la violència de gènere o les situacions d'emergència requereixen una resposta coordinada. Ningú pot actuar en solitari. La cooperació entre policies locals, autonòmiques, estatals i, fins i tot, internacionals és hui una necessitat inqüestionable.

Però tan important com la cooperació és el control. I tan necessari com el control és evitar la manipulació.

La democràcia es fonamenta en l'equilibri. No podem exigir eficàcia a les forces de seguretat i, al mateix temps, negar la necessitat d'una supervisió adequada. Els cossos policials disposen de competències sensibles, d'eines poderoses i d'una gran capacitat d'intervenció sobre la vida de les persones. Precisament per això han d'estar sotmesos a controls legals, institucionals i socials.

Això no és una mostra de desconfiança. És una garantia democràtica.

Quan existeixen mecanismes de control transparents, la ciutadania confia més en les seues institucions. Quan les actuacions policials poden ser revisades, auditades o fiscalitzades, es reforça la legitimitat de les decisions adoptades. El control protegeix els drets de la ciutadania, però també protegeix els mateixos professionals que actuen d'acord amb la normativa i amb criteris de professionalitat.

El problema apareix quan algunes persones confonen el control amb la sospita permanent o, encara pitjor, amb la manipulació.

En els últims anys hem assistit a un fenomen preocupant: qualsevol actuació policial pot convertir-se en objecte d'una campanya política, ideològica o mediàtica abans que es coneguen tots els fets. Les xarxes socials amplifiquen missatges parcials, vídeos descontextualitzats o interpretacions interessades. De vegades es condemna una actuació abans que es produïsca una investigació rigorosa. Altres vegades es pretén desacreditar institucions senceres a partir d'errors puntuals.

Aquesta tendència no beneficia ningú.

La manipulació erosiona la confiança pública, dificulta el treball dels professionals i genera una polarització que acaba perjudicant la convivència. Quan les dades es seleccionen de manera interessada per reforçar un relat predefinit, quan s'oculten elements rellevants o quan es busca únicament el titular impactant, el debat públic es desvia del que realment importa.

I el que importa és saber què ha passat, per què ha passat i com es poden millorar les coses.

La cooperació policial necessita confiança mútua. Aquesta confiança es construeix des de la transparència, no des de la propaganda. Les diferents administracions han de compartir informació, coordinar recursos i establir protocols comuns. Però també han de rendir comptes davant la ciutadania de forma clara i comprensible.

Rendir comptes no és mostrar debilitat. És demostrar fortalesa democràtica.

De la mateixa manera que exigim transparència als governs, també hem d'exigir informació veraç als qui opinen, comuniquen o analitzen la realitat. La crítica és legítima i necessària. Sense crítica no hi ha millora. Però la crítica ha d'estar basada en fets contrastats, no en prejudicis. El debat democràtic necessita discrepància, però també honestedat intel·lectual.

Resulta especialment important entendre aquesta diferència en moments de tensió social. Quan es produeixen incidents greus, emergències o episodis que generen alarma, és fàcil caure en la temptació de buscar culpables immediats. La rapidesa informativa pot acabar substituint el rigor. En eixos moments és quan més falta fan les institucions sòlides, els procediments garantistes i els mecanismes de verificació.

La societat guanya quan les investigacions són independents, quan les conclusions es basen en proves i quan les decisions es prenen sense pressions polítiques o mediàtiques. Guanya la ciutadania, guanyen els cossos policials i guanya la democràcia.

També hem de reivindicar el paper dels milers de professionals que, cada dia, desenvolupen la seua tasca amb discreció i compromís. La immensa majoria dels agents treballa amb vocació de servei públic i amb un profund respecte pels drets i les llibertats. Els errors, quan es produeixen, han de ser corregits. Les conductes inadequades, si existeixen, han de ser sancionades. Però seria injust convertir les excepcions en una regla general.

La confiança no significa impunitat. Tampoc significa ceguesa.

Confiar en les institucions implica exigir-los responsabilitat. Exigir responsabilitat implica verificar els fets. I verificar els fets significa rebutjar qualsevol intent de manipulació.

Per això, quan parlem de cooperació policial, hem de defensar una idea molt senzilla però fonamental: més coordinació, més transparència i més control democràtic. Però també menys soroll, menys prejudicis i menys utilització partidista de la seguretat pública.

El futur de les nostres societats dependrà en gran part de la capacitat de construir institucions eficients i alhora respectuoses amb els drets de les persones. Aquesta és una tasca que correspon als governs, als professionals de la seguretat, als mitjans de comunicació i a la ciutadania.

La cooperació policial és imprescindible. El control democràtic és irrenunciable. La manipulació, en canvi, és incompatible amb una societat lliure i madura.

Perquè el veritable objectiu no hauria de ser guanyar relats. Hauria de ser guanyar confiança. I la confiança només es construeix amb transparència, responsabilitat i respecte per la veritat.

llegir més

La vida en colors que no existeixen

Ser daltònic és, sovint, una manera diferent de llegir el món. No és una mancança moral ni un defecte de caràcter, ni tampoc una tragèdia. És una condició que altera la percepció cromàtica, sí, però també és una invitació involuntària a mirar la realitat amb una mena de distància poètica. Qui és daltònic aprén, a poc a poc, que la vida no sempre es presenta amb els colors que la majoria veu, i que això no és necessàriament un problema: és una perspectiva. Una forma de caminar pel món amb una paleta pròpia, amb un codi íntim que no sempre coincideix amb el consens visual. I en aquesta diferència hi ha una metàfora poderosa sobre com habitem les nostres experiències, les nostres relacions i les nostres expectatives.

La vida, com els colors, no és una veritat única. És una interpretació. I ser daltònic recorda que la interpretació no és un error: és una manera de ser. Quan una persona confon el roig amb el verd, o quan els matisos s’esvaeixen en una boirina de tonalitats similars, no està fallant. Està veient el món des d’un altre angle. I això, traslladat a la vida, és una lliçó que sovint oblidem: no totes les persones perceben les coses igual, no totes les emocions tenen la mateixa intensitat, no totes les decisions es prenen des del mateix mapa mental. La diversitat de percepcions és tan real com la diversitat de colors.

Hi ha qui pensa que el daltonisme és una limitació. Però, en realitat, és una forma d’adaptació constant. La persona daltònica aprén a reconéixer els colors per context, per textura, per posició, per intuïció. Sap que el semàfor del mig és el que indica precaució, encara que el groc no siga exactament groc. Sap que la fulla d’un arbre és verda perquè així ho diu la botànica, encara que el seu cervell li ho traduïsca en un altre matís. Sap que la sang és roja perquè així ho aprén, encara que el roig siga una idea més que una evidència. I aquesta capacitat d’adaptar-se, d’entendre el món per pistes, per relacions, per memòria, és una metàfora preciosa de com sobrevivim a les incerteses de la vida.

Perquè la vida també és això: un exercici d’interpretació contínua. No sempre tenim els colors clars, no sempre distingim el que és urgent del que és important, no sempre sabem si el que sentim és amor, por, cansament o esperança. Sovint confonem matisos, sovint llegim malament els senyals, sovint ens equivoquem en la intensitat de les emocions. I, com les persones daltòniques, hem d’aprendre a navegar per la realitat amb eines alternatives: la intuïció, la memòria, la paciència, la capacitat de preguntar, la humilitat de reconéixer que no ho veiem tot.

Ser daltònic també és una forma de resistència silenciosa. En un món que idolatra la precisió, la nitidesa, la imatge perfecta, la persona daltònica recorda que la bellesa no sempre depén de la fidelitat cromàtica. Hi ha quadres que emocionen encara que els colors no siguen exactes. Hi ha paisatges que commouen encara que els matisos no siguen els que dicta la natura. Hi ha persones que estimen amb intensitat encara que no distingisquen totes les tonalitats del roig. La vida no necessita exactitud per ser profunda. Necessita presència.

I, tanmateix, ser daltònic també pot ser una experiència de frustració. No cal menysprear-ho. Hi ha moments en què la diferència pesa: quan algú riu perquè confons un color, quan una tasca quotidiana es complica, quan un detall que per a la resta és evident per a tu és invisible. Però aquesta frustració no és una condemna: és una part de la condició humana. Totes les persones carreguem amb alguna forma de diferència que ens fa més vulnerables, més conscients, més atentes. El daltonisme és una d’aquestes formes, i com qualsevol altra, pot convertir-se en una font de comprensió.

La metàfora s’estén encara més quan pensem en les relacions. Quantes vegades hem discutit perquè no veiem les coses del mateix color? Quantes vegades hem interpretat un gest, una paraula, una absència, amb un matís que l’altra persona no hi havia posat? Quantes vegades hem confós el roig de la ràbia amb el roig de la passió, o el verd de l’esperança amb el verd de la gelosia? La vida afectiva és un exercici constant de daltonisme emocional. I, com en el daltonisme real, la solució no és forçar la vista, sinó aprendre a comunicar, a preguntar, a escoltar, a reconéixer que la percepció no és universal.

Ser daltònic també ens parla de la importància de la confiança. La persona daltònica confia en el que li diu el món: en els codis, en les convencions, en les explicacions. Confia en la paraula dels altres quan li diuen que això és roig, que això és blau, que això és verd. I aquesta confiança és una metàfora de la confiança que necessitem per viure. No podem veure-ho tot, no podem entendre-ho tot, no podem controlar-ho tot. Necessitem confiar en les persones que ens acompanyen, en les estructures que ens sostenen, en les històries que ens expliquen. La vida és massa complexa per ser viscuda en solitari.

Però la metàfora més profunda del daltonisme és aquesta: la diferència no és una falta, és una forma de realitat. El món no és menys ric perquè algú el veja amb menys colors. És diferent. I la diferència és una font de creativitat, de sensibilitat, de perspectiva. Les persones daltòniques sovint desenvolupen una mirada més atenta als detalls, a les formes, a les ombres, a les textures. I això és una lliçó vital: quan una porta es tanca, una altra s’obri. Quan una capacitat es limita, una altra es reforça. Quan una percepció es redueix, una altra es multiplica.

La vida, com el color, és una experiència subjectiva. No hi ha una manera correcta de veure-la. Hi ha maneres diverses, maneres possibles, maneres que evolucionen. Ser daltònic és una d’aquestes maneres. I convertir-ho en metàfora és una forma de reivindicar que totes les persones, amb les seues diferències, aporten una lectura única del món. Una lectura que no cal corregir, sinó escoltar.

Potser, al final, ser daltònic és una invitació a viure amb més suavitat. A entendre que no tot és tan clar com sembla. A acceptar que la vida no sempre es presenta amb els colors que esperàvem. A reconéixer que la bellesa pot existir en la confusió, en la incertesa, en la interpretació. A recordar que, fins i tot quan els colors es barregen, la vida continua sent una imatge digna de ser mirada.

llegir més

Germans, germanes: la sang que tria i la sang que es trenca

Hi ha una veritat incòmoda que sovint preferim esquivar: els vincles familiars no són garantia de res. La sang no és un contracte, ni una assegurança de cura, ni una promesa de lleialtat. La sang és, en el millor dels casos, un punt de partida; en el pitjor, una frontera que ens empresona. I és precisament en eixa tensió —entre el que heretem i el que decidim— on naix la idea de germanor, una idea que mereix ser revisada, reivindicada i, sobretot, desmitificada.

Perquè ser germà o germana no és una condició biològica: és una pràctica política. Una manera de situar-se en el món, de construir comunitat, de resistir la soledat i de desafiar els mandats que ens diuen qui hauria d’estimar-nos i qui no. I en temps de precarietat emocional, de famílies trencades o silencioses, de relacions que es donen per fet però no es cuiden, reivindicar els germans elegits és una forma de supervivència.

---

La germanor de sang és un territori complex. Creixem amb la idea que els germans són companys de vida, aliats naturals, còmplices inevitables. Però la realitat és més aspra: hi ha germans que es perden pel camí, germans que no saben estimar, germans que no volen o no poden sostenir-nos. Hi ha silencis que duren dècades, ferides que ningú va saber curar, distàncies que no són geogràfiques sinó emocionals. I no passa res per dir-ho. No és traïció reconéixer que la família biològica pot fallar, pot fer mal, pot ser insuficient.

La cultura ens ha venut una germanor idealitzada, una postal de diumenges perfectes, de jocs compartits, de complicitats eternes. Però la vida és més crua. Hi ha germans que són presència i hi ha germans que són absència. Hi ha germanes que són refugi i germanes que són tempesta. I no per això deixen de ser part de la nostra història, però tampoc mereixen ocupar un espai que no han volgut cuidar.

La sang, per si sola, no salva res.

---

I és ací on apareixen els germans elegits, eixa constel·lació de persones que arriben a la nostra vida sense cap obligació biològica, sense cap mandat cultural, sense cap genealogia imposada. Arriben perquè sí, perquè ens reconeixen, perquè ens escolten, perquè ens sostenen. Arriben perquè en algun moment vam decidir que la vida compartida era més digna que la vida en solitari.

Els germans elegits són els que apareixen quan cau la nit i no queda ningú més. Són els que ens diuen la veritat encara que faça mal, els que ens abracen sense preguntar, els que ens recorden qui som quan el món ens ho vol esborrar. Són els que no tenen por de la nostra vulnerabilitat, els que no fugen quan ens trenquem, els que no ens exigeixen ser forts per ser dignes.

La germanor elegida és un acte radical de llibertat: triar qui ens acompanya, qui ens cuida, qui ens fa de casa. I és també un acte de resistència: construir família fora dels mandats, fora de les imposicions, fora de les jerarquies que ens diuen que la sang és més important que l’afecte.

Perquè no ho és.

---

La societat encara mira amb recel aquestes famílies alternatives, aquestes germanors que no passen pel registre civil ni pel llinatge. Encara hi ha qui pensa que els vincles “de veritat” són els que venen marcats per l’ADN. Però l’ADN no consola, no acompanya, no cura. L’ADN no truca a la porta quan estem malament, no celebra les nostres victòries, no ens sosté quan el món ens cau damunt.

Els germans elegits sí.

I és hora de reivindicar-los amb la mateixa força amb què reivindiquem els drets civils, la diversitat familiar, les identitats dissidents. Perquè la germanor elegida és una forma de dissidència afectiva: desafia la idea que la família és una estructura tancada, immutable, sagrada. La germanor elegida obri finestres, crea espais, inventa maneres de cuidar-nos que no depenen de cap tradició.

---

També cal dir-ho: hi ha germanors de sang que són meravelloses, que són llum, que són arrel i futur. Hi ha germans que ens han vist créixer i no han deixat mai de ser refugi. Hi ha germanes que han estat trinxera, que han estat alegria, que han estat casa. Però això no és una norma: és una sort. I la sort no es pot universalitzar.

Per això, parlar de germanor és parlar de responsabilitat. No n’hi ha prou amb compartir una infància: cal compartir la cura. No n’hi ha prou amb tenir el mateix cognom: cal tenir el mateix compromís. No n’hi ha prou amb dir “som família”: cal demostrar-ho.

La germanor és una pràctica, no una etiqueta.

---

En un món que ens vol sols, que ens vol competint, que ens vol dividits, reivindicar els germans —de sang i elegits— és un acte polític. És afirmar que la vida compartida és més digna que la vida individualista. És recordar que la cura és una forma de revolució. És defensar que els vincles que triem són tan legítims com els que heretem.

I és, sobretot, una manera de dir que mereixem ser estimats bé. Sense condicions, sense jerarquies, sense mandats. Que mereixem germanors que ens facen créixer, que ens facen lliures, que ens facen més humans.

Els germans i germanes de sang ens donen origen. Els germans i germanes elegits ens donen futur.

I en eixa combinació —entre el que ens ve donat i el que construïm— trobem la veritable força de la germanor: una força que no depén de la biologia, sinó de la voluntat. Una força que no depén del passat, sinó del present compartit. Una força que no depén de la sang, sinó de la cura.

La germanor és, al final, una tria. I triar bé és una forma de dignitat.

llegir més

Aprendre el respecte

Mireia, Aitana, hi ha paraules que durant molt de temps es van dir en veu baixa, com si parlar-ne fóra perillós o inconvenient. L’educació sexual n’és una. Però jo crec que, en realitat, és una manera d’aprendre a viure. No perquè parle només del cos, sinó perquè parla de la relació que tenim amb nosaltres mateixos i amb les altres persones. Quan pense en tot allò que m’agradaria que aprenguéreu sobre aquest tema, no pense primer en biologia ni en normes. Pense en respecte. Respecte pel vostre cos, pels vostres sentiments, pels vostres límits i pels límits dels altres. La resta, al capdavall, naix d’ací.

Quan eres menuda, Mireia, encara vius moltes coses amb una naturalitat que els adults sovint perdem. El cos és simplement el cos. Una mà és una mà. Una abraçada és una abraçada. Amb els anys, però, apareixen les vergonyes, les inseguretats i les comparacions. Aitana ja comença a conéixer aquest territori estrany on de sobte sembla que tothom opina sobre com has de ser, com has de vestir o com has de mostrar-te al món. I és precisament per això que l’educació sexual importa. Perquè us ajuda a entendre que el vostre valor no depén de cap mirada externa ni de cap model impossible.

Viviu en una època que parla constantment de sexe però molt poques vegades parla d’afecte. Hi ha imatges per tot arreu. Pantalles que mostren cossos perfectes, històries accelerades i relacions aparentment senzilles. Però la vida real no funciona així. La vida real està feta de dubtes, de converses, de silencis, de confiança i de respecte. Ningú ensenya massa que darrere de qualsevol relació sana hi ha escolta. Que voler una persona implica entendre que té els seus propis desitjos, les seues pròpies pors i la seua pròpia llibertat. Sense això, qualsevol relació acaba convertint-se en una forma de possessió.

Hi ha una idea que voldria que conservàreu sempre. Ningú té dret sobre el vostre cos. Ningú. Aquesta és una frase senzilla però enorme. Significa que podeu dir que no. Significa que no heu de fer res per agradar ningú. Significa que el consentiment no és una paraula moderna ni una moda nova, sinó una expressió profunda de la dignitat humana. També significa que heu d’aprendre a escoltar els no dels altres amb la mateixa naturalitat amb què espereu que escolten els vostres. El respecte no és una frontera que només ens protegeix; és també una frontera que nosaltres hem de protegir.

Quan jo era jove, moltes coses es transmetien des del silenci. Hi havia preguntes que costava formular i respostes que arribaven tard o no arribaven mai. Hui disposeu de més informació que qualsevol generació anterior, però això no significa necessàriament més comprensió. La informació és abundant. La saviesa continua sent escassa. Saber com funciona el cos és important, però comprendre què significa cuidar-se i cuidar els altres és encara més important. Per això l’educació sexual no hauria de limitar-se a evitar riscos. Hauria d’ajudar-nos a construir relacions honestes, responsables i lliures.

També voldria que entenguéreu que el desig és una part natural de la vida humana, igual que la tristesa, la joia o la por. No és una cosa bruta ni vergonyosa. Però tampoc és una força que haja de governar totes les decisions. Créixer consisteix, en gran part, a aprendre a conviure amb allò que sentim sense deixar de pensar. Molts problemes naixen quan confonem sentiments intensos amb decisions correctes. Sentir una cosa amb molta força no la converteix automàticament en bona. Aprendre a escoltar el cor sense apagar la consciència és una de les tasques més difícils de la vida.

Aitana, potser ara ja observes que moltes converses entre adolescents giren al voltant de la necessitat d’encaixar. Tindre experiències per no quedar enrere. Seguir ritmes que semblen marcats pel grup. Però cada persona té el seu temps. Cadascú descobreix les coses quan està preparat per a comprendre-les i viure-les. Comparar-se és una de les maneres més ràpides de perdre’s. Mireia encara no pensa en aquestes qüestions, i això també és perfecte. Hi ha etapes per a cada aprenentatge. Madurar no consisteix a arribar abans sinó a arribar amb més consciència.

Una bona educació sexual també ensenya a reconéixer les emocions. A entendre que estimar no és controlar. Que sentir gelosia no és una prova d’amor. Que exigir no és cuidar. Que la confiança necessita llibertat per a respirar. Massa vegades la societat ha disfressat de romanticisme actituds que en realitat eren formes de domini. M’agradaria que aprenguéreu a identificar aquesta diferència. Les persones que us estimen de veritat no intentaran reduir el vostre món. Procuraran que siga més ample. No us faran sentir més menudes. Us ajudaran a créixer.

I hi ha encara una altra qüestió que em sembla important. El cos canvia. Canviarà moltes vegades al llarg de la vostra vida. La joventut ens fa creure que hi ha una versió definitiva de nosaltres mateixos, però és una il·lusió. Les persones evolucionem. Per això convé construir una relació amable amb el propi cos. No basada en la perfecció, sinó en l’agraïment. El cos no és un aparador. És la casa on vivim. Ens acompanya quan riem, quan plorem, quan ens enamorem i quan ens equivoquem. Mereix més respecte que judici.

Potser algun dia rellegireu aquest text i pensareu que en realitat parla de moltes més coses que de sexualitat. I tindreu raó. Perquè l’educació sexual és també una educació sobre la llibertat, els límits, la responsabilitat i la manera com ens relacionem amb el món. És aprendre que cap persona és un objecte. Que cada cos conté una història. Que cada decisió deixa una petjada. I que la maduresa no consisteix a saber-ho tot, sinó a tractar-nos a nosaltres mateixos i als altres amb una combinació difícil i preciosa de respecte, tendresa i veritat. Això és, almenys, el que espere que descobriu mentre aneu construint la vostra pròpia mirada sobre la vida.

llegir més