Etnocràcia, identitat nacional i la «prioritat nacional»: d’Israel a Vox

El concepte d’etnocràcia ha sigut utilitzat per diversos acadèmics per descriure sistemes polítics en què l'Estat manté institucions democràtiques formals, però on una comunitat ètnica, nacional o cultural és afavorida de manera estructural respecte a altres grups. En el cas d’Israel, autors com Oren Yiftachel han defensat que l'Estat es configura com una etnocràcia perquè les principals estructures de poder, la política migratòria, la distribució de recursos i la definició de la ciutadania estan orientades a garantir la centralitat del poble jueu. 

Aquesta interpretació és discutida. Altres investigadors prefereixen definir Israel com una «democràcia ètnica», argumentant que, malgrat les desigualtats existents, hi ha eleccions lliures, pluralisme polític i participació de les minories en les institucions. El debat, per tant, no gira tant sobre els fets observables com sobre la categoria teòrica més adequada per descriure'ls. 

Més enllà del cas israelià, la idea d'etnocràcia resulta útil perquè planteja una qüestió fonamental: què ocorre quan un Estat defineix la seua missió principal com la protecció preferent d'una comunitat nacional determinada? En quin moment la defensa de la identitat col·lectiva deixa de ser una política legítima i es converteix en un mecanisme d'exclusió?

Aquest debat connecta directament amb alguns plantejaments de la dreta nacionalista europea contemporània. A Espanya, Vox ha popularitzat el concepte de «prioritat nacional», és a dir, la idea que els ciutadans espanyols haurien de tindre preferència en l'accés a ajudes públiques, habitatge social o determinats serveis davant els immigrants. Es tracta d'una proposta que situa la pertinença nacional com a criteri central de distribució dels recursos públics.

Els defensors de la prioritat nacional argumenten que un Estat existeix principalment per protegir els seus ciutadans i que és lògic que els recursos finits es destinen primer a aquells que formen part de la comunitat política nacional. Des d'aquesta perspectiva, la prioritat nacional seria una extensió natural del principi de sobirania i de la responsabilitat dels governs cap als seus conciutadans.

Els crítics, en canvi, adverteixen que aquesta lògica pot desembocar en dinàmiques molt semblants a les que els teòrics de l'etnocràcia denuncien en altres contextos. Si l'accés als drets, oportunitats o recursos depén de la identitat nacional, cultural o ètnica, es corre el risc de crear ciutadans de primera i de segona categoria, o de consolidar barreres permanents entre grups humans que conviuen en un mateix territori.

La comparació entre Israel i Vox no implica afirmar que siguen realitats equivalents. Les diferències històriques, institucionals i geopolítiques són enormes. Israel es va constituir com a Estat nacional jueu després de dècades de conflicte i persecució, mentre que Vox és un partit que opera dins d'un sistema democràtic consolidat de la Unió Europea. Tanmateix, existeix un fil conductor ideològic que mereix ser analitzat: la convicció que l'Estat ha de prioritzar la comunitat nacional considerada legítima davant d'altres grups.

Aquesta és, precisament, la pregunta central que planteja el debat sobre l'etnocràcia. Pot existir una democràcia plenament igualitària si l'Estat assumeix com a objectiu principal protegir una identitat nacional específica? O tota nació necessita algun grau de preferència institucional per garantir la seua continuïtat cultural i política?

La resposta continua dividint acadèmics, polítics i ciutadans. Però l'exemple israelià i la reivindicació de la prioritat nacional per part de Vox mostren que el debat no és exclusiu d'Orient Mitjà. És una qüestió universal que afecta qualsevol societat que haja de decidir qui forma part del «nosaltres» i quins avantatges comporta eixa pertinença. En el fons, la discussió no tracta només sobre Israel o sobre Vox. Tracta sobre els límits entre nació, ciutadania i igualtat en les democràcies del segle XXI.

llegir més

Lorca i Miguel Hernández les dues veus que el feixisme va voler apagar

Hi ha moments en què la cultura torna a posar el focus sobre figures que mai haurien d'haver eixit del centre de la nostra memòria col·lectiva. Ara Federico García Lorca està de nou "de moda" gràcies a l'èxit de *La bola negra*, la pel·lícula inspirada en l'obra inacabada que el poeta granadí va deixar escrita abans de ser assassinat pels franquistes en 1936. La cinta ha tornat a despertar l'interés per la seua vida, la seua obra i la seua condició de víctima de la barbàrie. 

Però Lorca no és una història aïllada. En paral·lel trobem la de Miguel Hernández, poeta, dramaturg i republicà compromés, que no va ser afusellat en una cuneta, però sí empresonat pel règim franquista fins a morir malalt en una presó d'Alacant en 1942. Dues vides diferents, dos destins tràgics i una mateixa voluntat repressora: la d'un sistema que volia eliminar les veus lliures, els intel·lectuals crítics i qualsevol manifestació de dissidència. 

Lorca i Hernández es van conéixer, es van admirar i es van escriure cartes. La seua relació no sempre va ser fàcil. Miguel admirava profundament Federico i buscava el seu reconeixement literari, mentre que Lorca mantenia una certa distància. Tot i això, les cartes conservades mostren un diàleg entre dos dels majors talents de la literatura espanyola del segle XX. 

Hi ha alguna cosa especialment colpidora quan es llig hui aquella correspondència. Mentre discutien sobre literatura, amistat o oportunitats professionals, cap dels dos podia imaginar que acabarien convertint-se en símbols de la repressió franquista. Lorca seria detingut i assassinat l'agost de 1936. Miguel Hernández seria perseguit, condemnat i empresonat fins a la seua mort. La seua obra va sobreviure; ells no.

Per això resulta tan important que La bola negra haja tornat a posar Lorca en primera línia. L'obra que va deixar incompleta abordava de manera directa la qüestió de l'homosexualitat, un tema pràcticament tabú en l'Espanya del seu temps. El protagonista rebia simbòlicament una "bola negra", és a dir, el rebuig social pel simple fet de ser diferent. Que quasi noranta anys després aquesta història desperte tant d'interés és una demostració de la força del seu missatge.

Tanmateix, parlar de Lorca només com un poeta homosexual assassinat seria reduir-lo. Va ser molt més: un dramaturg excepcional, un innovador cultural i una de les grans figures de la Generació del 27. Igual que seria injust reduir Miguel Hernández a la imatge del poeta pastor empresonat. Tots dos representaven una Espanya oberta, moderna i creativa que el franquisme va intentar destruir. 

I ací és on la seua història adquireix una enorme actualitat. Perquè quan alguns sectors de la dreta i de l'extrema dreta intenten relativitzar la dictadura, banalitzar la repressió o presentar el franquisme com una etapa qualsevol de la història, el record de Lorca i Hernández actua com una resposta contundent. No estem parlant d'una discussió acadèmica. Estem parlant de persones que van ser perseguides per les seues idees, per la seua llibertat creativa o, en el cas de Lorca, també per la seua orientació sexual.

La persecució dels intel·lectuals no va afectar únicament Lorca i Hernández. Altres escriptors, dramaturgs i poetes van conéixer l'exili, la censura o la presó. El franquisme entenia perfectament el poder de la cultura. Sabia que els llibres podien ser més perillosos que moltes armes perquè ajudaven a pensar, a qüestionar i a imaginar una realitat diferent. Per això va intentar controlar-la amb tanta duresa.

El més preocupant és que algunes actituds actuals recorden massa aquelles pulsions autoritàries. Quan es pretén eliminar continguts culturals perquè incomoden, quan es qüestiona la memòria democràtica o quan es converteixen els artistes en enemics ideològics, convé recordar què va passar en el passat. La democràcia no es defensa només votant; també es defensa mantenint viva la memòria.

Lorca i Hernández són un exemple extraordinari del que la intolerància és capaç de fer. Un va ser afusellat abans de complir els trenta-vuit anys. L'altre va morir amb només trenta-un, consumit per la malaltia i les duríssimes condicions de la presó. Tots dos van ser víctimes d'un règim que considerava la cultura crítica una amenaça.

Per això no hauríem de celebrar només que Lorca estiga de moda gràcies a La bola negra. Hauríem d'aprofitar aquest moment per recuperar també la memòria de Miguel Hernández i de tants altres que van patir la repressió. No per revenja ni per obrir ferides, sinó precisament per evitar que es tornen a repetir.

Les cartes que es van enviar Lorca i Hernández són hui un símbol d'una Espanya que volia crear, llegir, escriure i pensar lliurement. Una Espanya que va ser colpejada per la guerra i després silenciada per la dictadura. Però també són la prova que les idees poden sobreviure a la repressió. Els seus versos continuen llegint-se. Les seues obres continuen representant-se. Els seus noms continuen emocionant generacions noves.

I aquesta és, probablement, la gran derrota del feixisme. Van matar els homes, però no van poder matar les paraules. Lorca i Miguel Hernández continuen parlant-nos des dels seus llibres. Continuen advertint-nos del perill de la intolerància. I continuen recordant-nos que la llibertat, la cultura i la democràcia mai són conquestes definitives, sinó valors que cada generació ha de defensar de nou.

llegir més

Lluís Guarner

La figura de Lluís Guarner Pérez ocupa un lloc destacat dins de la literatura valenciana del segle XX. Poeta, assagista, professor i intel·lectual compromés amb la cultura del seu país, mantingué una relació especialment estreta amb el Camp de Morvedre, i molt particularment amb Benifairó de les Valls, Faura i Sagunt, territoris que formaren part essencial de la seua biografia personal i emocional.

L'any 2026 es commemoraren quaranta anys de la seua mort, una efemèride que ha servit per recordar la profunda empremta que deixà a la comarca. Tot i haver nascut a la ciutat de València, al carrer dels Campaners, al costat de la Catedral, les seues arrels familiars el vinculaven directament amb les Valls. La seua mare, María Dolores Pérez Musoles, era natural de Faura, mentre que el seu pare, Romualdo Guarner Jornet, procedia de la Pobla del Duc. Aquesta ascendència explicaria la intensa relació que l'escriptor mantingué durant tota la seua vida amb el territori morvedrí.

La família Guarner pertanyia a la burgesia agrària valenciana i disposava de propietats repartides per diverses localitats valencianes. Entre aquestes hi havia terres a Almenara, Benifairó de les Valls, Faura i Sagunt, així com magatzems de taronges a l'estació ferroviària de les Valls. La casa familiar de Benifairó es convertí en un dels principals centres de la vida personal de l'escriptor. Allí passava llargues temporades, especialment durant els estius, les vacances i les convalescències, desenvolupant una relació sentimental amb el paisatge i la societat de la Vall de Segó que influiria decisivament en la seua obra.

La seua vinculació amb la comarca no es limità a una simple residència estacional. Guarner participà activament en la vida cultural i educativa de les Valls. Ja en la dècada de 1930 col·laborava amb iniciatives de promoció de la lectura i l'ensenyament. El 1934, l'Ajuntament de Faura dedicà un carrer al jove escriptor en reconeixement a la seua trajectòria intel·lectual. Aquell mateix any va donar vint-i-quatre volums a la biblioteca circulant de l'escola nacional de xiquetes de Faura i diferents exemplars de la seua biografia de Castelar perquè foren distribuïts entre l'alumnat. Aquesta actuació posa de manifest el seu compromís amb la cultura i l'educació popular.

L'any 1935 protagonitzà un dels episodis culturals més destacats de la història recent de Faura. Amb la col·laboració de l'Ajuntament, organitzà diferents actes per commemorar el tercer centenari de la mort de Lope de Vega. Entre les activitats destacà la representació de Fuenteovejuna per part de la companyia universitària «El Búho». La celebració reuní escriptors, intel·lectuals i nombrosos veïns en una jornada que convertí la Vall de Segó en un focus de dinamització cultural de primer ordre.

També la seua residència de Benifairó es convertí en un espai de trobada per a importants figures de les lletres valencianes. El 1957 acollí un homenatge dedicat al poeta Vicente Wenceslao Querol, al qual assistiren destacades personalitats culturals valencianes. La seua casa es consolidava així com un autèntic centre de reunió intel·lectual on literatura, valencianisme i amistat es donaven la mà.

La relació de Lluís Guarner amb Sagunt mereix una menció especial. La ciutat va inspirar part de la seua producció literària i el seu treball com a investigador. El 1956 participà en els IV Jocs Florals de Sagunt, on obtingué la Flor Natural amb un poemari presentat sota el lema «Saguntum». Encara que aquesta obra romangué inèdita, constitueix una prova evident de la importància simbòlica que Sagunt tenia per a l'autor.

Un any després, el 27 de juliol de 1957, participà en el memorable Homenatge literari a Sagunt, ofert pels poetes valencians, celebrat al Teatre Romà i impulsat per Santiago Bru i Vidal. Aquell esdeveniment reuní algunes de les veus més importants de la literatura valenciana del moment, entre elles Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Xavier Casp i Joan Valls. Guarner hi aportà el text «Ni ahir ni demà. Lo etern. Homenatge a Sagunt», reafirmant el seu vincle sentimental amb la ciutat històrica.

La seua vinculació amb Sagunt es féu encara més intensa quan, el 1965, abandonà l'Institut Ribalta de Castelló per incorporar-se a l'Institut de Batxillerat de Sagunt com a docent. Durant cinc anys participà activament en la vida cultural local i aprofundí en la seua investigació sobre la història i la literatura vinculades a la ciutat. D'aquest període destaca l'article «Los recuerdos de Sagunto en la obra de Lope», publicat a la revista Arse, una mostra més del seu interés per la projecció literària de la ciutat al llarg dels segles.

La seua relació amb el Camp de Morvedre fou, per tant, molt més profunda que una simple vinculació familiar. Les Valls i Sagunt constituïren un espai vital, intel·lectual i emocional. Allí desenvolupà activitats educatives, impulsà iniciatives culturals, participà en certàmens literaris i compartí projectes amb algunes de les figures més rellevants de la cultura valenciana contemporània.

Quan va morir, l'any 1986, deixà la seua residència de Benifairó a la Caixa d'Estalvis i Socors de Sagunt, un gest que simbolitza la profunditat dels seus llaços amb la comarca. Hui descansa al panteó familiar dels Pérez-Musoles al cementeri de Faura, des d'on s'albira la mar Mediterrània i una bona part de la Vall de Segó. Aquesta ubicació resulta profundament simbòlica per a un escriptor que va estimar intensament aquestes terres i que contribuí a incorporar-les a la geografia sentimental de la cultura valenciana.

Lluís Guarner no pot entendre's plenament sense el Camp de Morvedre. La seua vida, la seua obra i el seu llegat cultural formen part inseparable de la història de Sagunt, de les Valls i de la memòria col·lectiva d'una comarca que encara el recorda com un dels seus intel·lectuals més il·lustres.

llegir més

Sant Francesc

La història de Sagunt està plena de vestigis que ens parlen de la relació entre la ciutat, la fe i les persones que l’han habitada al llarg dels segles. Entre aquests espais, el desaparegut Convent de Sant Francesc ocupa un lloc privilegiat. Durant més de sis-cents anys va ser un dels centres espirituals, culturals i socials més importants de Morvedre, i al seu voltant es va desenvolupar una part significativa de la vida quotidiana de la població. També va estar estretament relacionat amb el Fossar de Loreto antic espai d’enterrament de la vila, i fins i tot va acollir una figura tan rellevant com Margarita d’Àustria* futura reina d’Espanya, abans del seu matrimoni amb Felip III en 1599. 

Tanmateix, més enllà dels grans personatges i dels episodis històrics, el vertader protagonista d’aquesta història és l’orde dels franciscans, una comunitat religiosa que va deixar una empremta profunda en la identitat de Morvedre. El convent no era només un edifici. Era una manera d’entendre la vida basada en els ideals de sant Francesc d’Assís: la pobresa, la proximitat amb el poble, la predicació i l’ajuda als més necessitats. 

Els franciscans arribaren a la Península Ibèrica durant el segle XIII, en un moment en què els anomenats ordes mendicants experimentaven una gran expansió per Europa. A diferència dels antics monestirs rurals, els mendicants buscaven establir-se prop de les ciutats, on podien desenvolupar la seua tasca pastoral entre la població. Morvedre, vinculada als principals camins comercials i amb una intensa activitat econòmica, reunia les condicions ideals perquè els franciscans s’hi instal·laren. 

La fundació del Convent de Sant Francesc va contribuir a transformar l’espai urbà de la vila. Situat extramurs, va actuar com a focus de creixement al seu voltant. Amb el temps, es convertí en un dels edificis més importants de Morvedre, no sols des del punt de vista religiós, sinó també social i econòmic. Moltes famílies destacades van triar l’església conventual com a lloc d’enterrament, fet que va donar al recinte una influència considerable dins de la societat local. 

Aquesta situació reflecteix una paradoxa interessant. Sant Francesc havia defensat una vida de pobresa radical, però al llarg dels segles molts convents franciscans es convertiren en receptors de donacions, llegats i fundacions funeràries de les elits urbanes. El convent de Morvedre no fou una excepció. Les capelles funeràries i els enterraments de personatges influents mostren com els grups privilegiats buscaven assegurar la seua memòria associant-se a una institució religiosa molt respectada per la població.

La relació del convent amb la mort i la memòria col·lectiva es feia especialment visible en el **Fossar de Loreto**. Aquest espai constituïa una part essencial del paisatge urbà medieval i modern. En una època en què els cementeris formaven part de la vida quotidiana, la proximitat entre el convent i el fossar permetia que els rituals funeraris estigueren plenament integrats en la vida de la comunitat. Els frares franciscans tenien un paper fonamental en l’acompanyament espiritual dels difunts i de les seues famílies, reforçant els vincles entre religió i societat. 

El Fossar de Loreto, vinculat al convent, ens recorda una època en què la mort era visible i compartida. No existien els cementeris perifèrics tal com els coneixem actualment. Les persones convivien amb la presència dels cementeris al centre mateix de la vida urbana. Per això, la conservació del topònim «Fossar de Loreto» constitueix hui un testimoni valuós d’aquella realitat desapareguda. 

Però el Convent de Sant Francesc també va ser escenari d’episodis que transcendien l’àmbit local. Un dels més coneguts es va produir l’any 1599, quan **Margarita d’Àustria** s’allotjà al convent mentre viatjava cap a València per celebrar el seu matrimoni amb Felip III. La presència de la futura reina va situar Morvedre en el centre d’un dels grans esdeveniments polítics de la monarquia hispànica de l’època. 

Segons la tradició recollida per diversos cronistes, Felip III, impacient per conéixer la seua promesa abans de les noces, va viatjar discretament des de València fins al convent morvedrí. Allí es va produir un encontre que la historiografia local ha convertit en un episodi gairebé llegendari. Siguen quins siguen els detalls exactes, allò cert és que el convent va oferir allotjament i protecció a una de les dones més importants d’Europa en aquell moment.

Aquest fet revela el prestigi que havia assolit la comunitat franciscana de Morvedre. No qualsevol edifici podia rebre membres de la família reial. La confiança dipositada en els franciscans demostra la importància institucional que havien adquirit després de segles de presència a la ciutat. 

Amb el pas del temps, però, els canvis polítics i socials van transformar profundament la situació dels ordes religiosos. La desamortització del segle XIX i les noves concepcions urbanístiques van provocar l’abandó i posterior desaparició de molts convents. El de Sant Francesc acabaria sent demolit en 1933, deixant únicament el record i algunes restes ocultes sota l’actual plaça Cronista Chabret. Les excavacions arqueològiques efectuades el 2005 van permetre recuperar part d’aquella memòria, descobrint fonaments, estructures i enterraments vinculats a l’antic recinte conventual. 

Hui, quan passegem per la plaça Cronista Chabret o pels carrers pròxims al Fossar de Loreto, resulta difícil imaginar la magnitud d’aquell conjunt franciscà. No obstant això, la seua empremta continua present en la memòria de la ciutat. El convent va ser casa de frares, refugi de pelegrins, lloc de pregària, escenari d’enterraments, espai de trobada entre classes socials diferents i hostatge temporal d’una futura reina. 

La història del Convent de Sant Francesc és, en definitiva, la història d’una ciutat construïda al voltant dels seus espais de convivència. I dins d’aquesta història, els franciscans foren molt més que una ordre religiosa. Durant segles van actuar com a pont entre la fe i la vida quotidiana, entre els pobres i els poderosos, entre la memòria dels difunts i les esperances dels vius. Encara que les seues pedres ja no existisquen, el seu llegat continua formant part de l’ànima històrica de Sagunt.

llegir més

L'elogi de la pregunta

La paraula "pregunta" sembla senzilla, però amaga una profunditat filosòfica extraordinària. Segons la RAE, una pregunta és una “interrogación que se hace para que alguien responda lo que sabe de un negocio u otra cosa”. Per la seua banda, el DIEC de l'Institut d'Estudis Catalans la defineix com una interrogació adreçada a algú perquè responga o done informació sobre allò que sap.

Vivim en una societat obsessionada amb les respostes. A l'escola ens puntuen per respondre correctament. En els exàmens, en les oposicions, en les entrevistes de treball i fins i tot en les xarxes socials, sembla que el valor es troba en tindre una resposta ràpida i convincent. Però poques vegades ens detenim a pensar que tota resposta depén abans d'una bona pregunta.

La pregunta és l'origen del coneixement. Sense pregunta no hi ha investigació, ni ciència, ni filosofia. Newton es va preguntar per què cauen els objectes. Darwin es va preguntar per què les espècies canvien. Einstein es va preguntar què passaria si poguera viatjar damunt d'un raig de llum. Les grans revolucions intel·lectuals no naixen d'una resposta brillant, sinó d'una pregunta inesperada.

Sòcrates ho sabia bé. El filòsof atenenc no es dedicava a impartir veritats absolutes. Feia preguntes. Una darrere d'una altra. Amb elles despullava les certeses dels seus interlocutors fins a mostrar-los que moltes de les seues conviccions eren simplement prejudicis. La pregunta era, per a ell, una ferramenta de llibertat.

Potser per això les dictadures temen tant les preguntes. Un ciutadà que pregunta és més difícil de manipular que un ciutadà que repeteix respostes prefabricades. La pregunta qüestiona, incomoda i desafia. Preguntar per què, per a què o qui es beneficia d'una determinada decisió és un acte profundament democràtic.

Tanmateix, hi ha una dimensió encara més profunda. No sols preguntem als altres. També ens preguntem a nosaltres mateixos. Qui soc? Què vull fer amb la meua vida? Què és la felicitat? Quin sentit té el sofriment? Aquestes preguntes probablement no tenen una resposta definitiva, però això no les fa inútils. Al contrari, són les que configuren la nostra identitat.

De fet, una persona podria definir-se per les seues preguntes més que per les seues respostes. Les respostes canvien amb els anys, amb l'experiència i amb els errors. Les preguntes fonamentals, en canvi, ens acompanyen tota la vida. Som éssers que busquem.

La intel·ligència artificial, Internet i els motors de cerca han multiplicat la velocitat amb què obtenim respostes. Però això planteja un repte nou: quan les respostes són abundants, el vertader valor està en formular bones preguntes. La saviesa del futur potser no consistirà a saber-ho tot, sinó a saber què preguntar.

Per això pense que una pregunta no és simplement una interrogació, com indiquen correctament la RAE i l'IEC. [1](https://dle.rae.es/pregunta)[2](https://dlc.iec.cat/) Filosòficament, una pregunta és un reconeixement de la nostra ignorància i, al mateix temps, una demostració de la nostra esperança. Preguntem perquè no sabem, però també perquè confiem que és possible comprendre una mica millor el món.

Potser la grandesa de l'ésser humà no resideix en les respostes que ha aconseguit acumular al llarg de la història, sinó en la seua capacitat inesgotable de continuar preguntant. Quan una civilització deixa de fer-se preguntes, comença a envellir. Quan una persona deixa de preguntar-se coses, corre el risc de deixar de créixer.

Al capdavall, la pregunta més important no és la que té resposta, sinó la que ens transforma mentre la busquem.

llegir més