La Caixa

La Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt va ser molt més que una entitat financera: va ser un símbol de solidaritat, de confiança mútua i de construcció col·lectiva en un moment històric en què la comunitat buscava formes pròpies d’emparar-se davant les incerteses econòmiques. Fundada amb esperit cooperatiu, la Caixa va nàixer per donar resposta a les necessitats de les persones treballadores, oferint-los un espai segur on dipositar els estalvis i accedir a ajudes en moments difícils.

Aquest projecte, arrelat en la cultura popular i en els valors de la responsabilitat compartida, va contribuir a vertebrar el teixit social saguntí. No era només una oficina amb números i balanços, sinó un lloc on la gent se sentia escoltada, on les decisions es prenien pensant en el bé comú, i on la confiança es cultivava dia a dia. En una ciutat marcada per la indústria, per les lluites laborals i per una forta consciència de classe, la Caixa va actuar com a motor d’estabilitat i com a espai de dignificació.

Amb el pas del temps, i especialment amb els processos de fusió i centralització bancària, aquella essència comunitària es va anar diluint. La Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt, com tantes altres iniciatives locals, va quedar absorbida per estructures més grans, més impersonals, més allunyades de la realitat quotidiana de les persones. I amb això, es va perdre una part del patrimoni emocional i social que havia ajudat a construir el Sagunt del segle XX.

Recordar la Caixa no és només fer memòria d’una institució, sinó reivindicar una manera de fer les coses: des de la proximitat, des de la cura, des de la responsabilitat compartida. És també una crida a recuperar formes de cooperació que posen les persones al centre, que reconeixen la diversitat i que aposten per la justícia social. En un món cada vegada més globalitzat i despersonalitzat, l’experiència de la Caixa d’estalvis i Socors de Sagunt ens interpel·la a imaginar alternatives més humanes, més arrelades, més nostres.

llegir més

Drets, dignitat i valentia quotidiana: una mirada inclusiva

En una societat que aspira a ser justa i plural, les persones amb discapacitats no poden continuar sent un apèndix de les polítiques públiques, ni un capítol secundari en els discursos institucionals. Cal situar-les al centre, no com a subjectes passius de protecció, sinó com a protagonistes actives de la vida comunitària. I això només és possible si s’apliquen polítiques valentes, concretes i quotidianes que transformen els espais, les actituds i les oportunitats.

La discapacitat no és una etiqueta, ni una limitació en si mateixa. És una condició que interactua amb l’entorn, amb les barreres físiques, socials i mentals que la societat ha construït. Per això, parlar de persones amb discapacitats és parlar de diversitat, de drets, de capacitats múltiples i de la necessitat de reconéixer la riquesa que aporta cada mirada diferent.

Les polítiques valentes no són grans lleis que queden enmarcades en documents oficials. Són gestos quotidians que canvien realitats. Són rampes en lloc d’escalons, són senyals en braille, són espais de treball adaptats, són llenguatge clar i accessible, són escoles que abracen la diferència i no la segreguen. Són també la formació de professionals que entenen la diversitat com una oportunitat i no com un problema.

Però sobretot, són actituds. Són la manera com saludem, com escoltem, com donem espai, com compartim. Són la capacitat de mirar a una persona amb discapacitat i vore-la com a igual, com a companya, com a veïna, com a artista, com a esportista, com a ciutadana plena. Són la valentia de trencar prejudicis, de qüestionar normes, de fer visibles les veus que massa vegades han sigut silenciades.

En el nostre territori, on la festa, la cultura i l’esport són eixos de convivència, tenim l’oportunitat de fer de la inclusió una pràctica real. Que les persones amb discapacitats participen en les colles, en les falles, en els equips, en les comissions, en les decisions. Que no siguen convidades puntuals, sinó membres actives. Que la seua presència no siga excepcional, sinó natural.

La inclusió no és una meta, és un camí que es recorre cada dia. Amb convicció, amb tendresa, amb rigor. Amb la certesa que una societat que cuida les seues diferències és una societat més forta, més humana i més digna.

Calen polítiques valentes, sí. Però sobretot calen persones valentes. Que miren, que escolten, que actuen. Que facen de cada dia una oportunitat per construir comunitat des de la diversitat. I que entenguen que la discapacitat no és absència, sinó presència transformadora.

llegir més

Camp de Morvedre: sostenibilitat o eslògan?

El Fòrum Más Que Empresas Camp de Morvedre, celebrat hui al CEACV de Sagunt, ha tornat a posar damunt la taula un debat que sembla etern: modernització, infraestructures, sostenibilitat i ocupació. Paraules que es repeteixen com un mantra, però que massa sovint es queden en titulars i no en polítiques reals.

Com a secretari local de Compromís, no puc deixar de ser crític. No podem parlar de sostenibilitat mentre arrosseguem dèficits històrics en mobilitat, serveis públics i planificació estratègica. El Camp de Morvedre necessita inversions concretes i valentes, no discursos buits.

Infraestructures pendents: un llast per al progrés

La comarca arrossega des de fa dècades una mancança evident en infraestructures bàsiques. Les connexions ferroviàries amb València i Castelló continuen sent insuficients, amb freqüències escasses i temps de viatge que no responen a les necessitats d’una ciutadania que cada dia es desplaça per motius laborals i educatius. El port de Sagunt, amb un potencial estratègic enorme, pateix encara la falta d’una connexió ferroviària directa i moderna amb la xarxa nacional, la qual cosa limita la seua competitivitat i la seua capacitat de ser un motor logístic de primer ordre.

A més, les carreteres que vertebren el Camp de Morvedre presenten saturacions constants. L’AP-7 i l’A-23 són eixos fonamentals, però sense una planificació adequada es converteixen en colls d’ampolla que frenen el desenvolupament econòmic. La mobilitat interna entre els municipis de la comarca tampoc està resolta: el transport públic és escàs, irregular i poc adaptat a les necessitats reals de la població.

Parlar de sostenibilitat sense abordar aquestes mancances és una contradicció. La transició ecològica exigeix alternatives reals al vehicle privat, i això passa per un transport públic digne, electrificat i coordinat. No podem continuar depenent exclusivament del cotxe mentre es parla de reduir emissions.

Model econòmic: indústria verda o repetició del passat?

El Camp de Morvedre té una tradició industrial que ha marcat la seua identitat. Des de la siderúrgia fins a les actuals plantes logístiques i energètiques, la comarca ha estat sempre un punt de referència productiu. Però el repte actual és diferent: combinem la indústria amb la sostenibilitat o repetim errors del passat?

La instal·lació de noves empreses ha de vindre acompanyada de compromisos clars amb el medi ambient i amb la societat. No es tracta només de generar llocs de treball, sinó de garantir que aquests llocs siguen dignes, estables i compatibles amb un futur sostenible. La indústria verda, les energies renovables i la innovació tecnològica han de ser els pilars del nou model.

Però això exigeix una planificació estratègica que, de moment, no veiem. Les administracions parlen de sostenibilitat, però continuen apostant per macroprojectes sense una visió integral. El Camp de Morvedre no pot ser un laboratori d’experiments industrials sense garanties. Necessitem un full de ruta clar, consensuat i amb la ciutadania com a protagonista.

Ocupació i formació: el futur de la joventut

Un altre dels grans reptes és l’ocupació. La comarca pateix una taxa d’atur juvenil preocupant, i molts joves es veuen obligats a marxar per trobar oportunitats. La formació professional i universitària vinculada als sectors emergents és clau per revertir aquesta situació.

No podem parlar de modernització si no invertim en formació adaptada a les necessitats reals del mercat laboral. Les empreses reclamen perfils tècnics i digitals, però l’oferta educativa encara no respon amb la rapidesa necessària. La coordinació entre centres educatius, administracions i empreses és imprescindible per garantir que la joventut del Camp de Morvedre tinga futur al seu propi territori.

A més, cal dignificar l’ocupació existent. No podem acceptar que la precarietat siga la norma. La sostenibilitat també és social: garantir salaris justos, condicions laborals segures i estabilitat. Sense això, qualsevol discurs sobre modernització és paper mullat.

Cohesió social: la clau de la sostenibilitat

La sostenibilitat no és només ambiental o econòmica; és també social. El Camp de Morvedre és una comarca diversa, amb municipis que tenen realitats molt diferents. Sagunt, com a capital, concentra gran part de l’activitat, però els pobles menuts pateixen sovint l’oblit institucional.

La cohesió social exigeix que les inversions arriben a tot el territori, que els serveis públics siguen accessibles i que ningú quede enrere. No podem parlar de progrés si hi ha barris sense transport públic, si hi ha municipis sense serveis sanitaris adequats o si la desigualtat es cronifica.

La transició ecològica i digital ha de ser inclusiva. Si només beneficia uns quants, es convertirà en un nou factor de desigualtat. Compromís defensa un model que pose les persones al centre, que garantisca que cada inversió repercutisca en la qualitat de vida de la ciutadania.

Administracions i empreses: coordinació o retòrica?

Un dels missatges més repetits en el Fòrum ha estat la necessitat de coordinació entre administracions, empreses i ciutadania. Però la realitat és que massa vegades aquesta coordinació es queda en declaracions d’intencions. Les empreses busquen beneficis ràpids, les administracions es perden en burocràcia i la ciutadania queda relegada a un paper secundari.

La sostenibilitat exigeix governança real, participació ciutadana i transparència. No podem construir el futur de la comarca d’esquenes a la gent. Els projectes han de ser debatuts, consensuats i explicats amb claredat. La confiança es guanya amb fets, no amb discursos.

Compromís: exigència i responsabilitat

Des de Compromís, continuarem exigint polítiques valentes. No volem repetir errors del passat, on es prioritzava el ciment per damunt de la dignitat col·lectiva. La comarca no pot ser només un espai per a grans inversions industrials; ha de ser un territori viu, amb serveis de qualitat i amb un compromís ferm amb la transició ecològica.

La nostra responsabilitat és clara: defensar un model que combine indústria verda, innovació, ocupació digna i cohesió social. No ens conformem amb eslògans; volem fets. I estarem al costat de la ciutadania per reclamar-los.

Conclusió: sostenibilitat real o discurs buit

El Camp de Morvedre es troba davant d’una cruïlla. O fem de la comarca un exemple de sostenibilitat real —econòmica, social i ambiental— o ens quedarem atrapats en el discurs buit. La diferència entre una cosa i l’altra és la voluntat política i la pressió ciutadana.

Compromís estarà sempre en el costat de la gent, exigint que les paraules es convertisquen en accions. Perquè la sostenibilitat no és un luxe ni un eslògan: és una necessitat urgent per garantir el futur del Camp de Morvedre.

llegir més

El bilingüisme al País Valencià: una mirada des de Suzanne Romaine

El País Valencià és un territori on el bilingüisme forma part de la vida quotidiana, un espai on conviuen el valencià i el castellà en una relació complexa, marcada per tensions històriques, per desigualtats institucionals i per una riquesa cultural que ens defineix com a comunitat. En aquest context, les aportacions de Suzanne Romaine sobre el bilingüisme ens ajuden a entendre que parlar dues llengües no és una anomalia, sinó una condició normal en moltes societats, i que la diversitat lingüística és un recurs que cal valorar i protegir (Romaine 1995).

Romaine assenyala que el bilingüisme no es pot reduir a una competència individual, sinó que és un fenomen social que reflecteix relacions de poder, identitats i oportunitats. Al País Valencià, això es fa evident en l’ús desigual de les llengües en l’administració, en l’escola i en els mitjans de comunicació. El valencià, tot i ser llengua pròpia, continua patint una situació de minorització que limita la seua presència en espais públics. Aquesta realitat confirma la idea que el bilingüisme no és neutral, sinó que interactua amb les barreres socials i institucionals que la societat ha construït (Romaine 2000).

La mirada de Romaine també ens recorda que el bilingüisme pot ser una eina d’empoderament si es reconeix com a riquesa i no com a problema. Al País Valencià, això implica polítiques valentes que garantisquen l’ús del valencià en tots els àmbits, des de l’educació fins a la vida cultural i esportiva. No es tracta només de preservar una llengua, sinó de fer-la protagonista en la construcció d’una societat més justa i plural. Com diu Romaine, les llengües són vehicles de memòria i de futur, i la seua vitalitat depén de les actituds i de les pràctiques quotidianes (Romaine 2011).

El bilingüisme valencià té una dimensió històrica que cal entendre. Des de la conquesta feudal fins a la imposició del castellà com a llengua de poder, el valencià ha estat sotmés a processos de subordinació que han marcat la seua evolució. Tot i això, la llengua ha resistit gràcies a la transmissió familiar, a la cultura popular i a la força de les festes. Aquesta resistència mostra que el bilingüisme no és només una qüestió de competència lingüística, sinó també de dignitat col·lectiva. Romaine insisteix que les llengües són part de la identitat i que la seua pèrdua implica una pèrdua de memòria i de diversitat cultural (Romaine 1995).

En l’àmbit educatiu, el País Valencià ha viscut un llarg debat sobre els models lingüístics. Les polítiques de línies en valencià i en castellà han generat una situació paradoxal: mentre que es reconeix la necessitat de protegir el valencià, sovint es manté una segregació que reforça la desigualtat. Romaine subratlla que el bilingüisme educatiu ha de ser inclusiu i ha de garantir que totes les persones tinguen accés a les dues llengües, no com a compartiments estancs, sinó com a recursos complementaris que enriqueixen la formació. Això implica superar la idea que el valencià és una llengua secundària i apostar per un model que el situe al centre de l’aprenentatge (Romaine 2000).

La vida cultural i festiva del País Valencià és un altre espai on el bilingüisme es fa visible. Les falles, les festes de Moros i Cristians, les colles de música i els clubs esportius són àmbits on la llengua es barreja, es transforma i es reivindica. El valencià, quan és present en aquests espais, es converteix en un símbol de comunitat i en una eina de cohesió. Romaine destaca que el bilingüisme no és només una qüestió de comunicació, sinó també de representació simbòlica. Les llengües transmeten valors, emocions i identitats, i la seua presència en la vida col·lectiva és fonamental per a la inclusió (Romaine 2011).

El bilingüisme també té una dimensió política. Al País Valencià, la defensa del valencià ha estat vinculada a moviments socials que reclamen més autonomia, més dignitat i més reconeixement. Romaine explica que les llengües són instruments de poder i que la seua gestió reflecteix les relacions socials. Quan una llengua és marginada, les persones que la parlen també ho són. Per això, la lluita pel valencià és també una lluita per la justícia social i per la igualtat. El bilingüisme, entés com a convivència equilibrada, pot ser una eina per transformar les relacions de poder i per construir una societat més inclusiva (Romaine 1995).

En el camp de l’esport, el bilingüisme té un paper clau en la construcció d’identitat. Els equips, les federacions i les competicions són espais on la llengua pot reforçar el sentiment de pertinença. Quan el valencià és utilitzat en els himnes, en les pancartes o en les comunicacions oficials, es converteix en un símbol de comunitat. Romaine assenyala que les llengües no són només instruments de comunicació, sinó també de cohesió social. En aquest sentit, el bilingüisme esportiu pot ser una eina per reforçar la identitat col·lectiva i per visibilitzar la diversitat (Romaine 2000).

La mirada de Romaine ens ajuda a entendre que el bilingüisme no és una meta, sinó un camí que es recorre cada dia. Al País Valencià, això implica actituds quotidianes que trenquen barreres i que fan de la diversitat una força transformadora. Són gestos com saludar en valencià, com escoltar les veus que massa vegades han estat silenciades, com donar espai a la diferència en les escoles, en les institucions i en les festes. El bilingüisme és, en definitiva, una pràctica de convivència que ens fa més fortes com a comunitat.

En un territori on la festa, la cultura i l’esport són motors de convivència, el bilingüisme pot ser un element clau per reforçar la identitat col·lectiva. La presència del valencià en les falles, en les colles, en els equips esportius i en les institucions no hauria de ser excepcional, sinó natural. Això suposa entendre que la diversitat lingüística és part de la dignitat col·lectiva i que la inclusió passa també per les llengües que parlem. El bilingüisme, tal com el descriu Romaine, és un camí que es recorre cada dia amb convicció, tendresa i rigor, i que ens fa més humanes i més dignes.

llegir més

tancar el patrimoni

La restauració dels frescos barrocs d’Antonio Palomino a la Iglesia de los Santos Juanes ha tornat a obrir un tresor que València havia oblidat. Declarada Bé d’Interés Cultural des de 1947, esta “segona Capella Sixtina” valenciana és patrimoni de totes les persones, no sols de les que hi celebren missa. I ací apareix la tensió: el rector demana que no entre ningú durant les cerimònies, però pot un monument protegit tancar les seues portes a la ciutadania?

La llei marca que els BIC han de garantir hores d’obertura al públic. És cert que la litúrgia mereix respecte, i ningú vol convertir una missa en un espectacle turístic. Però el patrimoni restaurat amb fons públics i privats no pot quedar segrestat darrere d’una porta tancada. El temple és alhora espai de culte i bé cultural, i això implica compatibilitzar usos.

Si es restringix l’accés sense justificació, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València tenen competències per exigir el compliment de la normativa. Les sancions poden anar des d’advertiments fins a multes, perquè el patrimoni declarat BIC no és propietat privada: és memòria col·lectiva.

Tancar les portes de Santos Juanes durant les misses pot semblar un detall menor, però simbòlicament és un mur contra la ciutadania. El patrimoni no és un privilegi clerical, és un dret compartit. Si la restauració ha costat milions i ha estat celebrada com un triomf cultural, negar l’accés és una contradicció. El repte és trobar un equilibri: respectar el culte i alhora establir franges clares de visita pública. No es tracta de convertir la missa en atracció turística, sinó d’evitar que el patrimoni es tanque en nom d’un ús exclusiu.

La porta de Santos Juanes no és només de fusta barroca: és la porta simbòlica de la nostra identitat. Obrir-la és un acte de dignitat col·lectiva. Tancar-la, encara que siga per prudència litúrgica, envia el missatge que la memòria restaurada no és per a totes. I això, en una ciutat que presumeix de patrimoni, és inadmissible.

llegir més