Onze compromisos per al futur de Sagunt i el Camp de Morvedre

Els programes electorals solen presentar-se com una extensa successió de promeses, moltes vegades desconnectades de les necessitats reals dels municipis. Per això, davant qualsevol convocatòria electoral, convé analitzar les propostes des d’una perspectiva pròpia. Sagunt i el Camp de Morvedre necessiten saber què ofereix cada formació política per a un territori que afronta una transformació industrial, demogràfica, urbana i cultural sense precedents.

El primer criteri ha de ser la indústria i l’ocupació. El desenvolupament de PowerCo i la consolidació de Parc Sagunt I i II poden convertir la comarca en un dels principals pols industrials del País Valencià. Tanmateix, no n’hi ha prou d’anunciar inversions milionàries o celebrar la implantació de grans empreses. Cal preguntar quants llocs de treball es crearan, quina qualitat tindran, quants podran ocupar les persones de la comarca i quina participació tindran les empreses locals.

La formació professional ha d’estar vinculada a aquesta nova realitat productiva. Els instituts, els centres de formació, les universitats, les administracions i les empreses han de coordinar-se per oferir especialitats relacionades amb les bateries, l’electromecànica, la robòtica, la logística, les energies renovables, la digitalització i el manteniment industrial. Si no formem la nostra gent, contemplarem el creixement industrial des de fora mentre els llocs qualificats són ocupats per persones procedents d’altres territoris.

El segon gran repte és el port i la logística. El port de Sagunt necessita millors accessos ferroviaris i una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. La competitivitat industrial no depén únicament de disposar de sòl o d’atraure fàbriques, sinó també de transportar mercaderies de manera ràpida, segura i sostenible. Apostar pel ferrocarril reduiria la dependència del transport per carretera, les emissions i la congestió, al mateix temps que reforçaria el paper estratègic de Sagunt en l’arc mediterrani.

La tercera qüestió és l’habitatge. La industrialització atraurà població i augmentarà la demanda residencial. Sense una planificació anticipada, el creixement pot provocar una pujada dels lloguers, l’expulsió de les famílies amb menys recursos i més dificultats per a l’emancipació juvenil. És imprescindible mobilitzar habitatges buits, ampliar el parc públic, impulsar lloguers assequibles i planificar noves zones residencials amb serveis, transport públic i espais verds. No podem permetre que treballar a Sagunt signifique no poder viure a Sagunt.

El quart criteri és la mobilitat. La línia de Rodalia València-Sagunt-Castelló necessita més freqüències, major fiabilitat i estacions modernes i accessibles. També cal reforçar les connexions entre Sagunt, el Port de Sagunt i la resta dels municipis del Camp de Morvedre. Una comarca industrial no pot dependre quasi exclusivament del vehicle privat. La mobilitat és una política social, econòmica i ambiental, perquè condiciona l’accés al treball, als estudis, als serveis sanitaris i a les activitats culturals.

La cinquena qüestió és el finançament valencià. La reforma del sistema de finançament autonòmic pot semblar un debat allunyat de la vida quotidiana, però determina els recursos disponibles per als hospitals, els col·legis, els serveis socials, el transport i les infraestructures. Qualsevol programa que aspire a representar els interessos del Camp de Morvedre ha d’assumir la necessitat d’un finançament just per al País Valencià.

El turisme constitueix el sisé criteri. Sagunt i la comarca no poden limitar el seu futur a la indústria. El patrimoni romà, el castell, el teatre, la jueria, el litoral, la serra Calderona, la gastronomia i els paisatges comarcals conformen una oferta singular. El turisme cultural, natural i gastronòmic pot complementar l’activitat industrial, diversificar l’economia i generar ocupació vinculada al comerç, l’hostaleria, la cultura i les activitats mediambientals.

Aquesta estratègia necessita un consorci turístic del Camp de Morvedre. Els municipis no haurien de promocionar-se de manera aïllada, sinó construir una marca comarcal capaç d’integrar costa, muntanya, patrimoni, festes i gastronomia. Una persona que visite el teatre romà també pot descobrir la Marjal dels Moros, recórrer la serra Calderona, conéixer els nuclis històrics de la comarca o gaudir dels seus productes locals.

El patrimoni històric és el seté element essencial. El castell, el teatre romà, la jueria i el patrimoni industrial del Port de Sagunt necessiten inversions continuades, no actuacions puntuals. Conservar el patrimoni no significa immobilitzar-lo, sinó donar-li vida, interpretar-lo i integrar-lo en el desenvolupament econòmic i educatiu. El patrimoni industrial ha de rebre una atenció especial perquè explica la identitat obrera i la història contemporània del Port.

El huité criteri és la cultura. Sagunt necessita una programació estable durant tot l’any, suport a la creació local i espais adequats per a les arts escèniques, la música, la literatura i les arts visuals. Sagunt a Escena és una referència imprescindible, però el seu potencial encara pot créixer. La cultura no és una despesa ornamental: crea ocupació, cohesiona la societat, projecta la ciutat i genera activitat econòmica.

Per això resulta especialment rellevant la creació d’un Consorci Estatal Sagunt Patrimoni i Arts Escèniques, amb participació del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt. Inspirat en les experiències de Mérida i Almagro, aquest organisme podria garantir un finançament estable per a Sagunt a Escena, coordinar la gestió del patrimoni i impulsar una programació permanent. Sagunt disposa dels elements necessaris per convertir-se en una gran capital mediterrània del teatre clàssic, però necessita ambició, cooperació institucional i continuïtat.

Finalment, cap projecte de desenvolupament serà acceptable si ignora el medi ambient. La protecció de la Marjal dels Moros, la regeneració de les platges, la conservació del litoral i l’adaptació al canvi climàtic han de formar part de totes les decisions industrials i urbanístiques. Desenvolupar Parc Sagunt no pot significar degradar els ecosistemes pròxims. La sostenibilitat ha de traduir-se en controls ambientals exigents, eficiència energètica, reutilització de l’aigua, transport ferroviari i restauració dels espais naturals.

Aquests onze criteris ofereixen una manera concreta d’avaluar els programes electorals: indústria, port, habitatge, mobilitat, finançament, turisme, patrimoni, cultura, cooperació comarcal, medi ambient i un consorci estatal per a les arts escèniques. No es tracta de comprovar qui promet més, sinó qui presenta compromisos detallats, pressupostos, terminis i mecanismes de coordinació.

Sagunt no ha d’elegir entre indústria i patrimoni, entre ocupació i sostenibilitat o entre fàbriques i cultura. El verdader repte consisteix a integrar totes aquestes dimensions en un model equilibrat. El futur ja està arribant. Ara cal decidir si ens limitem a observar-lo o si assumim la responsabilitat col·lectiva de construir-lo.

llegir més

La família que va decidir trobar-se

Mireia, Aitana, hi ha paraules que expliquen un fet i paraules que obrin una porta. Adopció és una d’aquestes últimes. Quan la pronunciem, algunes persones pensen en papers, en tràmits, en resolucions administratives o en procediments llargs. Però per a mi sempre ha significat una altra cosa. Significa encontre. Significa la història de persones que, per camins diferents, arriben a formar part de la mateixa vida. Mireia, tu encara eres menuda quan vas començar a preguntar per la teua adopció. I sempre he pensat que la millor resposta no és una resposta única, sinó una conversa que creix amb tu a mesura que creixes tu.

Vivim en un món que busca explicacions simples per a les coses importants. Ens agraden les definicions tancades perquè ens fan sentir segurs. Però les famílies reals rarament caben dins d’una definició. Hi ha famílies construïdes per la sang, famílies construïdes per les decisions, famílies reconstruïdes després de les pèrdues, famílies inesperades que apareixen quan ningú les estava buscant. La vostra és una d’elles. I si algun dia algú intenta explicar-vos què és una família com si existira un únic model correcte, recordeu que la vida sempre és més rica, més diversa i més creativa que qualsevol esquema dibuixat sobre un paper.

Mireia, tu formes part de la nostra història des del moment en què vas arribar a les nostres vides, però també des d’abans. Perquè hi ha persones que entren en nosaltres abans de conéixer-les. Durant molt de temps, la teua mare i jo vam imaginar una xiqueta que encara no tenia nom en la nostra casa. No sabíem com series. No coneixíem la teua veu ni els teus gestos. No podíem anticipar els teus riures ni les teues preguntes. Però ja hi havia un espai reservat. Això és una de les coses que he aprés de l’adopció. A vegades l’amor no naix de la convivència. A vegades la convivència arriba perquè l’amor ja havia començat a construir una espera.

Al llarg de la vida descobriràs que moltes persones necessiten ordenar el món a través de les semblances. A qui t’assembles. D’on vénen els teus ulls. Qui et va deixar aquest caràcter o aquella manera concreta de riure. És una curiositat humana i comprensible. Però també és incompleta. Som molt més que la suma de les nostres herències biològiques. També som les paraules que hem escoltat, les abraçades que hem rebut, les pors que hem superat i els afectes que ens han ajudat a créixer. La identitat no és una fotografia fixa. És una història en moviment que escrivim cada dia sense acabar-la mai del tot.

Aitana, per a tu l’adopció també forma part de la teua història. Les famílies no són compartiments separats. El que afecta una persona acaba transformant les altres. Has crescut al costat de Mireia, has compartit moments, discussions, jocs i complicitats. I potser has descobert abans que moltes altres persones una veritat important. Els vincles més profunds no depenen d’un ADN compartit. Depenen d’una confiança compartida. Depenen del temps, de la presència i de les decisions que es renoven cada dia. La fraternitat, com l’amistat, és una construcció pacient. No és una cosa que simplement ocorre. És una cosa que es cuida.

També hi ha una part crítica en aquesta conversa. Durant massa temps, l’adopció ha sigut explicada des de mirades incompletes. De vegades se l’ha presentada com un relat de salvació. Altres vegades com una història de manca. Cap de les dues visions m’acaba de convéncer. Les persones adoptades no necessiten ser convertides en heroïnes ni en víctimes permanents. Necessiten ser reconegudes en tota la seua complexitat. Hi ha alegria i hi ha preguntes. Hi ha gratitud i hi ha interrogants. Hi ha amor i també hi pot haver absències. Les emocions humanes no solen presentar-se ordenades. Arriben barrejades, com arriba quasi tot allò que és important.

Mireia, hi haurà moments en què voldràs saber més sobre els teus orígens. I em semblarà natural. Els éssers humans tenim una tendència profunda a buscar les peces de la nostra història. No perquè una peça explique tota la resta, sinó perquè volem entendre millor el dibuix complet. No has de sentir culpa per preguntar ni obligació de fer-ho. La teua història et pertany. Ningú hauria de decidir per tu quines preguntes són legítimes i quines no. El més valuós és que sàpigues que qualsevol resposta, qualsevol descoberta i qualsevol emoció trobarà un lloc segur entre nosaltres.

Com a valencianes, creixereu en una terra feta de mescles, d’encontres i de camins que es creuen. El Mediterrani ens ha ensenyat durant segles que la identitat no és puresa. És relació. Som el resultat de moltes influències, de moltes històries i de moltes arribades. Potser per això sempre m’ha semblat que l’adopció conté una lliçó que va més enllà de les famílies. Ens recorda que la pertinença no depén només del lloc d’on venim. També depén dels llocs que decidim construir junts. Hi ha persones que naixen en una casa. Altres arriben a una casa. Però la llar autèntica sempre acaba edificant-se amb afectes compartits.

De vegades pense que la pregunta equivocada és qui pertany a una família. La pregunta important és com ens tractem les persones que formem part d’ella. Una família es construïx en els desdejunis ràpids dels dies d’escola, en les converses abans de dormir, en les preocupacions compartides, en les celebracions i en els desacords. Es construïx en la quotidianitat. En eixos moments tan corrents que semblen insignificants fins que passen els anys i descobrim que eren el més valuós de tot. La família no és una fotografia de l’origen. És una experiència del present.

Al final, filles meues, crec que l’adopció parla d’una veritat que ens acompanya a tots, siga quina siga la nostra història. Ningú es construïx completament a soles. Necessitem que algú ens mire, ens reconega i ens faça un lloc. Necessitem sentir que pertanyem a alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Mireia, tu no eres la xiqueta que vam adoptar. Eres la nostra filla. I això no anul·la la resta de la teua història. La fa més àmplia. Més rica. Més humana. Perquè la vida, al capdavall, no és una qüestió de procedències perfectament ordenades. És una successió de mirades, de decisions i d’amors que ens van convertint, lentament, en qui som.

llegir més

Pare, la lluita continua

13 de novembre de 2026. Pare, hui fa díhuit anys que te n’anares cap a Ítaca. Dihuit anys sense poder seure al teu costat per contar-te com ens va, sense escoltar la teua veu ni preguntar-te què penses de tot el que ha passat. Ha canviat molt el món des d’aquell 2008. També ha canviat el nostre País Valencià. Nosaltres hem continuat fent camí, però hi ha absències, com la teua, que no s’omplin mai.

M’agradaria començar parlant-te dels teus nets. El temps ha passat de pressa i s’han fet grans quasi sense adonar-nos-en. Aitana ja té quinze anys. Està en aquella edat en què comença a mirar el món amb els seus propis ulls, a fer-se preguntes i a descobrir qui vol ser. Té caràcter, sensibilitat i tota una vida al davant. Si la veres ara, segur que et sorprendria la jove en què s’ha convertit. Et sentiries orgullós d’ella, de la seua manera de pensar i de la força amb què va obrint-se camí.

Xavi ja en té setze. Està deixant arrere la infància i acostant-se, a poc a poc, a la vida adulta. Té els seus somnis, les seues inquietuds i aquella energia pròpia de qui encara té moltes coses per descobrir. De vegades imagine què li diries, quins consells li donaries o com intentaries fer-li entendre que la vida no sempre és fàcil, però que val la pena viure-la amb dignitat, coherència i fidelitat a allò que som.

Mireia només té huit anys i encara conserva intacta la llum de la infància. Amb ella, les coses més senzilles recuperen la seua importància: una rialla, una pregunta inesperada, un joc o una abraçada. És una alegria veure-la créixer, encara que també fa mal pensar que no ha pogut conéixer-te personalment. Però et coneix a través de nosaltres, de les històries que li contem i dels records que mantenim vius. D’alguna manera, també formes part de la seua vida.

I Jordi ja té dènou anys. Costa de creure, veritat? Ja és tot un home, amb les seues decisions, els seus projectes i el seu propi camí. Ja no és aquell xiquet menut que guardem en la memòria. Ara comença a enfrontar-se a les responsabilitats i contradiccions de la vida adulta. Tant de bo pogueres veure’l, parlar amb ell i compartir-li una part de tot allò que tu em vas ensenyar.

La mare continua tirant avant, com sempre. Amb la seua força i la seua manera de mantindre unida la família, fins i tot quan les coses es posen difícils. Però et troba molt a faltar. Et troba a faltar en els moments importants i, sobretot, en els menuts: en les converses quotidianes, en els silencis de casa, en les celebracions familiars i en aquells instants en què voldria girar-se i trobar-te al seu costat. El temps ens ensenya a conviure amb l’absència, però no aconsegueix esborrar-la.

També voldria parlar-te del nostre país. El País Valencià de 2026 no és el mateix que vas deixar en 2008. Hem viscut crisis econòmiques, canvis polítics, pandèmies, emergències climàtiques i transformacions socials que ens han colpejat profundament. Moltes famílies han patit la precarietat, l’atur, l’encariment de l’habitatge i la dificultat d’arribar a final de mes. Els nostres joves estudien, es preparen i treballen, però massa vegades han de marxar perquè ací no troben les oportunitats que mereixen.

Les ciutats i els pobles també han canviat. Han desaparegut comerços de tota la vida, oficis tradicionals i espais de convivència. Hem guanyat tecnologia, rapidesa i connexions, però sovint hem perdut proximitat, memòria i arrels. El turisme, l’especulació i un model econòmic massa dependent de la construcció i dels serveis continuen condicionant el nostre futur. Mentrestant, l’emergència climàtica ens recorda que no podem continuar tractant el territori com si fora inesgotable.

Però el que més em preocuparia contar-te és que la nostra identitat continua amenaçada. Encara hi ha qui voldria convertir la nostra llengua en una peça de museu, reduir-la a l’àmbit familiar o presentar-la com un problema. Hi ha qui qüestiona la nostra cultura, manipula la nostra història i intenta fer-nos sentir estrangers a casa nostra. Volen que renunciem a les paraules amb què els nostres avis explicaven el món.

No és una lluita contra ningú. És una lluita a favor del dret a continuar existint com a poble. Defendre el valencià no significa rebutjar cap altra llengua. Significa garantir que puga continuar escoltant-se als carrers, a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’Administració i a les cases. Significa poder viure plenament en valencià sense haver de demanar permís ni disculpes.

Tu em vas ensenyar a estimar aquest país. No amb grans discursos, sinó amb els gestos de cada dia, amb les paraules, els costums, les històries familiars i la manera de mirar la nostra terra. Em vas ensenyar que estimar el País Valencià és estimar la seua gent, els seus pobles, les seues comarques, la seua cultura i la seua llengua. És cuidar allò que hem rebut perquè els qui vinguen darrere també puguen sentir-ho com a propi.

La nostra lluita, pare, continua. Continua cada vegada que parlem en valencià amb les nostres filles, cada vegada que llegim un llibre en la nostra llengua, que escoltem la nostra música o que expliquem la nostra història. Continua quan defensem una escola pública que eduque en llibertat i arrelada al territori. Continua quan ens oposem als qui volen dividir-nos, silenciar-nos o convéncer-nos que la nostra identitat és prescindible.

No sé què ens espera en els pròxims anys, però sé que no pense renunciar a allò que em vas ensenyar. Vull que els teus nets coneguen aquest país, l’estimen i el defenguen amb llibertat. Que sàpien d’on venen per poder decidir cap a on volen anar. Que no tinguen por de parlar la seua llengua ni d’anomenar la seua terra.

Hui, díhuit anys després, voldria tornar a abraçar-te i contar-te tot açò mirant-te als ulls. No puc fer-ho, però puc continuar caminant amb el teu record. Tu marxares cap a Ítaca, però deixares en nosaltres una manera d’estimar la família, la vida i el país.

I mentre quedem nosaltres per recordar-te, mentre la mare continue pronunciant el teu nom i mentre els teus nets coneguen la teua història, continuaràs ací. En cada paraula, en cada lluita i en cada pas.

La lluita continua, pare. I tu continues amb nosaltres.

llegir més

Mediterrània

Quan es parla de la dieta mediterrània, moltes persones pensen simplement en una manera saludable d'alimentar-se. Però la realitat és molt més profunda. La dieta mediterrània és una forma de vida, una manera d'entendre el territori, les relacions humanes, la producció agrícola i la cultura. Per això, la UNESCO la va inscriure en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2010, ampliant posteriorment la candidatura el 2013 amb nous països mediterranis.

La UNESCO defineix la dieta mediterrània com un conjunt de coneixements, pràctiques, rituals, tradicions i valors relacionats amb l'agricultura, la pesca, la ramaderia, la cuina i el consum compartit dels aliments. No és només allò que es menja, sinó també la manera de cultivar, cuinar i conviure al voltant de la taula.

En el cas espanyol, la comunitat emblemàtica escollida per representar el país dins de l'expedient UNESCO va ser Sòria. Tanmateix, això no significa que la resta dels territoris mediterranis hagen quedat fora del reconeixement. La candidatura reconeix un patrimoni compartit per tota la conca mediterrània, incloent aquelles ciutats i comarques que han mantingut viva esta manera de viure durant segles. 

I és precisament ací on Sagunt té molt a dir.

La ciutat de Sagunt i el Camp de Morvedre constitueixen un exemple viu dels valors que la UNESCO va voler protegir. La nostra història està estretament lligada a l'agricultura mediterrània, als horts tradicionals, als cítrics, a l'olivera, a les verdures de temporada i als productes de proximitat. Durant generacions, les famílies han mantingut receptes, costums i formes de socialització al voltant del menjar que formen part d'este llegat immaterial.

Els mercats municipals, les celebracions populars, les paelles compartides, els plats de peix vinculats a la costa o els productes de l'horta són manifestacions quotidianes d'una cultura que va molt més enllà de la gastronomia. La dieta mediterrània es viu als barris, a les associacions, als casals, a les festes patronals i a les trobades familiars que continuen convertint el menjar en un espai de convivència.

Sagunt, a més, representa de manera extraordinària la connexió entre patrimoni cultural i paisatge. El castell, el teatre romà, les alqueries, les séquies tradicionals, els camins agrícoles i el front marítim formen part d'un mateix relat mediterrani. Un relat on la terra, l'aigua i les persones han construït una identitat pròpia al llarg dels segles.

La UNESCO destaca que la dieta mediterrània promou valors com l'hospitalitat, el veïnatge, el diàleg intercultural i el respecte per la biodiversitat. Estos valors són també part de l'ADN de Sagunt, una ciutat històricament oberta a diferents pobles i cultures, des dels ibers i romans fins a les comunitats actuals procedents de molts llocs del món. 

En un moment en què els hàbits alimentaris globals tendeixen a la uniformitat, defensar la dieta mediterrània és també defensar l'agricultura local, els mercats de proximitat, els productors tradicionals i la sostenibilitat ambiental. És reivindicar que el patrimoni no és només allò que contemplem als museus, sinó també allò que posem cada dia sobre la taula.

Per això, encara que Sagunt no siga la comunitat emblemàtica espanyola que figura formalment en l'expedient de la UNESCO, sí que forma part de l'espai cultural mediterrani que dona sentit a este reconeixement internacional. Som hereus i protagonistes d'una manera de viure que ha sigut considerada patrimoni de tota la humanitat.

La dieta mediterrània no és un record del passat. És una oportunitat de futur. I a Sagunt, entre la mar, la història i l'horta, continuem conservant molts dels ingredients que la fan única. Una herència que mereix ser protegida, compartida i transmesa a les noves generacions perquè continue sent, durant molts anys més, un dels grans tresors culturals del Mediterrani.

llegir més

29N: entre els blocs tradicionals i l’oportunitat d’una agenda valenciana

Les eleccions del 29N poden deixar un panorama polític més obert del que agradaria reconéixer als grans partits. PSOE i PP aspiren a encapçalar els resultats, però la fragmentació del vot pot impedir que qualsevol dels dos dispose d’una majoria suficient per governar sense suports. En aquest escenari, Frente Amplio, Front Valencià, Esquerra i Vox podrien assumir un paper determinant en la formació del pròxim govern.

Parlar d’una predicció electoral no significa afirmar quin serà el resultat abans que la ciutadania vote i es complete l’escrutini. Cap sondeig, tendència o intuïció pot substituir les urnes. Però sí que podem analitzar els possibles escenaris, les aliances més probables i les qüestions que poden condicionar la campanya. El 29N no sembla plantejar-se únicament com una disputa entre dos grans partits, sinó com una batalla per determinar quins actors seran imprescindibles després de les eleccions.

El PSOE afrontarà el repte de mobilitzar el seu electorat tradicional, recuperar persones desencantades i presentar-se com una força capaç d’articular una majoria progressista. La seua principal dificultat serà diferenciar-se de les altres candidatures de l’esquerra sense destruir les possibilitats de cooperació posterior. Necessitarà competir durant la campanya i, probablement, negociar després de les eleccions.

Si el PSOE concentra el vot progressista, podria encapçalar el seu bloc. Tanmateix, si la seua campanya es limita a advertir sobre un possible govern de PP i Vox, corre el risc de no respondre a les preocupacions quotidianes de la ciutadania. L’habitatge, els salaris, la sanitat, l’educació, el transport públic i la protecció social necessiten propostes concretes, no únicament una crida al vot útil.

El PP, per la seua banda, intentarà convertir les eleccions en una valoració de la gestió del govern i concentrar el vot conservador. La seua aspiració serà quedar en primera posició i presentar-se com l’única alternativa amb capacitat de govern. Però fins i tot una victòria en vots o escons podria resultar insuficient si no aconsegueix articular una majoria parlamentària.

La relació amb Vox serà una de les qüestions decisives per al PP. Si necessita els seus vots, haurà d’elegir entre assumir una part de les seues exigències o buscar altres fórmules d’entesa. Aquesta dependència podria condicionar la campanya i alimentar el debat sobre el model territorial, els drets socials, les polítiques d’igualtat, la immigració o la llengua.

Vox intentarà reforçar-se com la força que pressiona el PP des de la dreta. La seua estratègia previsiblement se centrarà en la polarització, la denúncia dels partits tradicionals i els debats identitaris. El seu objectiu no serà necessàriament encapçalar el resultat, sinó obtindre una representació suficient per resultar imprescindible en una eventual majoria conservadora.

Frente Amplio i Esquerra competiran en un espai polític pròxim, encara que poden representar sensibilitats diferents. La divisió del vot progressista pot ampliar l’oferta electoral, però també comporta un risc evident: si les candidatures no superen els mínims necessaris per aconseguir representació, una part dels vots pot quedar sense traducció parlamentària.

La clau per a aquestes forces serà demostrar que no són simples complements del PSOE. Necessiten una agenda pròpia relacionada amb l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, els serveis públics, el feminisme, la transició ecològica i la democratització de les institucions. Al mateix temps, hauran d’explicar si estan disposades a arribar a acords i quines condicions consideren irrenunciables.

Si Frente Amplio i Esquerra entren amb força, podrien pressionar el PSOE perquè assumira polítiques més ambicioses. Però si passen tota la campanya atacant-se mútuament, poden acabar debilitant el conjunt de l’espai progressista. La pluralitat és positiva quan representa idees i sectors socials diferents. Es converteix en un problema quan l’electorat només percep disputes internes, personalismes i incapacitat per cooperar.

Front Valencià pot introduir una qüestió diferent: la defensa d’una agenda específicament valenciana. En un escenari sense majories clares, una força orientada a reclamar millores per al territori podria adquirir una influència superior al seu nombre d’escons. El seu èxit dependrà de la seua capacitat per superar l’etiqueta testimonial i presentar propostes creïbles, transversals i útils.

Una agenda valenciana hauria d’incloure la reforma del sistema de finançament autonòmic, la reducció del deute derivat de la insuficiència financera, l’execució del Corredor Mediterrani, la millora de Rodalia, la protecció del litoral i una política industrial que genere ocupació de qualitat. També hauria d’abordar la defensa del valencià, la cultura, l’agricultura, l’accés a l’habitatge i la cohesió entre les comarques.

Des d’una perspectiva saguntina, aquesta agenda necessita compromisos encara més concrets. Sagunt i el Camp de Morvedre haurien d’exigir respostes sobre PowerCo, Parc Sagunt I i II, els accessos ferroviaris al port, la connexió amb el Corredor Mediterrani, l’augment de l’oferta residencial i la millora de les freqüències de Rodalia.

També serà necessari preguntar què proposa cada candidatura per protegir la Marjal dels Moros, regenerar les platges, conservar el castell, el teatre romà, la jueria i el patrimoni industrial del Port de Sagunt. La cultura tampoc pot quedar fora del debat: Sagunt a Escena necessita estabilitat, projecció i una programació vinculada a la ciutat durant tot l’any.

Una força valenciana podria resultar decisiva si condicionara els seus suports a compromisos verificables. No hauria de conformar-se amb declaracions generals o promeses sense calendari. Qualsevol acord hauria d’incloure pressupostos, terminis, administracions responsables i mecanismes públics de seguiment. Donar suport a una investidura sense garanties concretes reduiria ràpidament la seua credibilitat.

El problema és que l’existència de diverses candidatures pot fragmentar excessivament el vot. PSOE, Frente Amplio, Front Valencià i Esquerra podrien competir per espais parcialment coincidents, mentre PP i Vox intentarien concentrar el bloc conservador. No obstant això, tampoc hem de pressuposar que els electors es divideixen en dos grups immòbils. Una part de la ciutadania decideix el seu vot segons la situació econòmica, els candidats, les propostes territorials o la credibilitat de cada formació.

La campanya pot acabar dominada pel vot útil. El PSOE demanarà probablement concentrar el vot per impedir una majoria de PP i Vox. El PP presentarà la concentració al seu voltant com la millor manera d’evitar un govern dependent de diverses forces d’esquerres o territorials. Les candidatures menudes, en canvi, hauran de defensar que votar-les no fragmenta la democràcia, sinó que amplia la pluralitat i condiciona les decisions dels grans partits.

El dilema del vot útil és real, però no pot ocultar la qüestió principal: útil per a què? Un vot no és útil només perquè contribuïsca a formar un govern. També ho és quan situa un problema en l’agenda, aconsegueix compromisos, representa una sensibilitat ignorada o obliga les grans forces a negociar. La representació política no pot reduir-se a elegir entre dos partits si la societat és molt més plural.

La meua previsió prudent és que el 29N pot produir un resultat sense una majoria clara. PSOE i PP continuaran sent les principals referències, però el govern dependrà probablement de la capacitat per sumar altres forces. Frente Amplio, Front Valencià, Esquerra i Vox poden convertir-se en actors necessaris, sempre que aconseguisquen representació suficient.

Després de la votació començarà una segona campanya: la dels pactes. Serà aleshores quan comprovarem quines promeses eren prioritats reals i quines eren simples instruments electorals. Les negociacions exigiran cessions, però no totes les renúncies seran igualment justificables. Pactar forma part de la democràcia parlamentària; ocultar els acords o incomplir-los sense explicacions deteriora la confiança.

Per al País Valencià, la pregunta decisiva serà si la futura majoria continuarà reproduint els blocs tradicionals o acceptarà una agenda territorial concreta. El finançament, les infraestructures, la indústria, l’habitatge, el litoral i els serveis públics no poden tornar a quedar relegats quan finalitze la campanya.

El 29N no hauria de convertir-se únicament en una batalla entre sigles. Hauria de servir per decidir quin model econòmic, social i territorial volem. La ciutadania tindrà l’última paraula, i només l’escrutini permetrà conéixer el resultat. Fins aleshores, més important que proclamar vencedors és exigir compromisos clars i recordar que qualsevol majoria haurà de governar una societat plural.

Criteri de redacció: he ampliat l’opció amb perspectiva valenciana fins a convertir-la en un article d’anàlisi per escenaris. He evitat presentar un guanyador com a segur i he centrat el text en la fragmentació, els possibles pactes i les exigències concretes de Sagunt i del Camp de Morvedre.

llegir més