«La lletra amb cures entra»

Les dites populars són una espècie d’arxiu sentimental col·lectiu. Han viatjat de generació en generació, condensant en poques paraules tota una manera d’entendre el món. Algunes continuen plenament vigents. Altres, en canvi, ens interpel·len perquè provenen d’èpoques amb valors i realitats molt diferents de les actuals. És el cas de la coneguda dita valenciana «La lletra amb sang entra».

Aquesta expressió forma part de la memòria cultural de moltes famílies valencianes. Durant segles es va utilitzar per justificar una educació basada en la disciplina estricta, el càstig físic i l’autoritat incontestable de mestres, pares o institucions. En una societat jeràrquica, on xiquets i xiquetes tenien pocs drets reconeguts i l’obediència era considerada una virtut suprema, la frase transmetia la idea que l’aprenentatge exigia sofriment.

Però el segle XXI ens ha obligat a repensar moltes de les certeses heretades. Sabem que la violència no educa millor. Sabem que la por no és una eina pedagògica saludable. Sabem també que les persones aprenem de formes diverses i que l’acompanyament, l’empatia i les cures generen entorns molt més favorables per al coneixement. Per això, si haguérem de reinterpretar hui aquesta dita des d’una mirada inclusiva, feminista, ecologista i socialment crítica, podríem transformar-la en una nova expressió: «La lletra amb cures entra».

La força de la dita original residia en la convicció que l’esforç era necessari per a aprendre. Eixa intuïció, en part, continua sent certa. Qualsevol procés d’aprenentatge requereix constància, dedicació i temps. Ningú aprén una llengua, una professió o una habilitat complexa sense treballar-la. Tanmateix, allò que canvia radicalment és la manera d’entendre eixe esforç.

La versió tradicional assumia que el dolor era un instrument legítim per a aconseguir resultats. Davant d’un error, la resposta era el càstig. Davant d’una dificultat, la imposició. Davant d’una diferència, la uniformització. Aquesta visió estava profundament relacionada amb una societat autoritària, patriarcal i desigual, on moltes persones quedaven excloses de l’accés al coneixement per motius de classe social, gènere o origen.

La realitat actual és molt diferent. Els feminismes han qüestionat les estructures de dominació que es reproduïen també dins de les aules i les famílies. Els moviments pels drets de la infància han posat l’accent en la protecció dels menors. Les lluites LGTBI han reivindicat el dret a aprendre i créixer sense discriminació. Els moviments ecologistes han evidenciat que no podem continuar educant com si els recursos del planeta foren infinits. La societat contemporània ens demana noves maneres de transmetre coneixements i valors.

A més, les tecnologies digitals han revolucionat completament la forma en què ens relacionem amb la informació. Fa només unes dècades, el saber estava concentrat en llibres, enciclopèdies o institucions acadèmiques. Hui conviu amb internet, les xarxes socials, les plataformes audiovisuals i la intel·ligència artificial. La informació circula a una velocitat mai vista. Però això no significa que estiguem millor informats. En moltes ocasions, l’excés de continguts genera desorientació, desinformació i polarització.

En aquest context, la lletra ja no entra amb sang. Tampoc entra simplement amb connexió wifi. La lletra entra amb criteri, amb pensament crític i amb capacitat col·lectiva per distingir els fets de la manipulació. Aprendre significa analitzar, contrastar, preguntar i dialogar. Significa construir comunitats de coneixement i no només acumular dades.

La reinterpretació moderna de la dita també ens obliga a parlar de les cures. Durant molt de temps, les cures han sigut invisibilitzades perquè s’associaven a tasques tradicionalment assumides per les dones. El feminisme ha mostrat que cuidar no és una activitat secundària, sinó una infraestructura essencial per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha cohesió social ni hi ha futur possible.

Per això, quan diem que «la lletra amb cures entra», estem afirmant que el coneixement creix millor quan existeixen condicions materials i emocionals adequades. És difícil estudiar quan hi ha precarietat laboral a casa. És difícil concentrar-se quan l’habitatge és insegur. És difícil desenvolupar el talent quan les desigualtats condemnen una part de la població a una cursa permanent per la supervivència.

La dita actualitzada també dialoga amb el territori. En un moment marcat per l’emergència climàtica, educar implica comprendre la relació entre les persones i el medi ambient. Els pobles i ciutats valencianes coneixen bé els efectes de les sequeres, els episodis meteorològics extrems, la pressió urbanística o la degradació dels ecosistemes. Aprendre hui vol dir entendre que el progrés no pot construir-se contra la natura.

Des d’aquesta perspectiva, la lletra entra també amb respecte pel paisatge, per l’horta, per la mar i per la biodiversitat. Entra amb una mirada que reconeix que la sostenibilitat no és una moda, sinó una necessitat col·lectiva. I entra amb la consciència que les decisions que prenem hui condicionaran la vida de les generacions futures.

La cultura valenciana contemporània ofereix nombrosos exemples d’aquesta nova manera d’entendre el coneixement. Projectes educatius innovadors, iniciatives de recuperació de la memòria democràtica, moviments associatius, col·lectius feministes, plataformes en defensa del territori i experiències comunitàries demostren que és possible aprendre des de la participació i no des de la imposició.

També observem aquesta realitat en els debats sobre la precarietat juvenil. Moltes persones joves acumulen titulacions, cursos i competències digitals mentre afronten dificultats per accedir a un habitatge digne o a una ocupació estable. En aquest cas, la dita adquireix un nou significat: no n’hi ha prou amb estudiar si la societat no garanteix condicions mínimes de justícia social. El coneixement necessita drets. Necessita oportunitats reals. Necessita polítiques públiques que convertisquen l’educació en una ferramenta d’emancipació i no en una simple promesa.

La memòria democràtica també forma part d’aquesta relectura. Durant massa anys es van transmetre relats oficials que silenciaven moltes veus. Aprendre hui implica recuperar històries amagades, reconéixer la pluralitat de les experiències humanes i construir una ciutadania crítica. La lletra entra millor quan totes les persones poden veure's representades en el relat col·lectiu.

«La lletra amb sang entra» pertany a un temps que considerava la disciplina coercitiva com una virtut educativa. «La lletra amb cures entra» pertany a una època que aspira a posar la dignitat humana en el centre. No es tracta d’eliminar l’esforç, sinó de substituir la violència per l’acompanyament, la por per la confiança i l’obediència cega pel pensament crític.

La saviesa popular continua tenint molt a dir-nos, però cada generació té el dret i la responsabilitat de reinterpretar-la. Les dites no són peces de museu. Són ferramentes vives que evolucionen amb la societat. I si volem un País Valencià més igualitari, sostenible, inclusiu i democràtic, necessitem també un nou llenguatge per explicar-nos el món.

Potser la millor herència que podem deixar no és una lletra que entre amb sang, sinó una lletra que entre amb cures, amb comunitat i amb esperança. Perquè el futur no es construeix a colps. Es construeix aprenent junts.

llegir més

Picor d'Estat

L’atòpica és una metàfora perfecta del país: apareix quan menys te l’esperes, pica quan ja estaves tranquil, i sempre hi ha algú dient que és culpa teua per “no haver fet cas”. La pell, com la política, té memòria selectiva: recorda el que li convé i s’irrita amb la resta. I així anem, rascant-nos com si fórem una comunitat autònoma en plena campanya, intentant dissimular que el brot és generalitzat i que la crema que ens havien promés era només vaselina electoral.

El dermatòleg et diu que l’atòpica és multifactorial, que hi ha predisposició, que el medi influeix. Exactament igual que eixos discursos que asseguren que “la gent està crispada” com si la crispació fora espontània, com si no hi haguera mans expertes escampant pol·len ideològic per provocar reaccions cutànies col·lectives. L’atòpica política funciona així: primer et fan por, després et fan dubtar, i finalment et fan votar amb la mateixa desesperació amb què busques una crema amb corticoides a les tres de la matinada.

La ironia és que sempre hi ha qui recomana remeis miraculosos: aloe vera constitucional, camamilla democràtica, ungüent patriòtic de marca registrada. Però la pell, igual que la ciutadania, no respon a invents màgics. Respon a cures lentes, a higiene democràtica, a evitar irritants, sobretot aquells que venen en forma de titulars inflamatoris o tertulians que parlen com si foren especialistes en tot, inclosa la teua dermatitis.

Al final, conviure amb l’atòpica és aprendre a identificar què t’irrita i per què. I en política passa igual: saber que hi ha discursos que et volen rascant-te fins a fer-te ferida, perquè una societat ferida és més fàcil de manipular. La pell, però, té una virtut: quan la cuides, es calma. Tant de bo la política fera el mateix i deixara d’anar provocant brots cada vegada que necessita atenció.

llegir més

El futur del codi en un món que ja pensa per si mateix

El Dia del Programador, que enguany cau el 13 de setembre de 2026, és una d’eixes dates que passen quasi en silenci, com si el món digital que ens envolta funcionara per pura inèrcia. Però darrere de cada aplicació que utilitzem, de cada web que consultem, de cada missatge que enviem, hi ha persones que han dedicat hores, dies i anys a escriure línies de codi que sostenen la nostra vida quotidiana. Programadores i programadors que, amb paciència i una mena de obstinació creativa, han anat construint l’arquitectura invisible que manté el món interconnectat. Hui és el seu dia, encara que moltes vegades ni tan sols ho saben, perquè el calendari laboral no sempre coincideix amb el calendari simbòlic.

La programació informàtica és una forma d’escriptura. No és literatura, però té alguna cosa de poètica: un llenguatge propi, una sintaxi precisa, una voluntat de donar forma al caos. Qui programa dialoga amb màquines que no tenen sentiments però sí exigències. El codi és una conversa estricta, sense metàfores, on cada error pot fer caure un sistema sencer. I, malgrat això, hi ha una bellesa en la manera com les persones programadores aconsegueixen que una idea es convertisca en acció, que un desig es transforme en funcionalitat, que un problema trobe una solució. És una artesania del segle XXI, una manera d’ordenar el món a través de símbols.

En este dia, val la pena recordar que la programació no és només una competència tècnica. És també una forma de pensar. Les persones que programen aprenen a descompondre els problemes, a imaginar escenaris, a anticipar errors, a construir estructures que funcionen fins i tot quan ningú les mira. Són arquitectes de l’invisible, persones que han fet possible que la tecnologia siga una extensió de la nostra vida. Sense elles, el món seria molt més lent, més fragmentat, més opac. Amb elles, el món és un espai on les distàncies s’escurcen, les converses s’acceleren i les possibilitats es multipliquen.

Però enguany, mentre celebrem el Dia del Programador, hi ha una pregunta que flota en l’aire, una pregunta que no és còmoda però sí necessària: en deu anys, continuaran existint les persones programadores tal com les coneixem ara? La irrupció de la intel·ligència artificial ha sacsejat el panorama tecnològic amb una força inesperada. Sistemes capaços de generar codi, de detectar errors, de proposar solucions, de construir aplicacions completes a partir d’instruccions breus. La IA ja no és un futur hipotètic; és una presència quotidiana que transforma la manera com treballen les persones programadores.

Algunes veus diuen que la IA acabarà substituint la programació humana. Que en una dècada, les màquines escriuran el codi millor, més ràpid i amb menys errors. Que les persones només hauran de descriure el que volen i la IA ho farà. Que la programació, tal com la coneixem, serà una habilitat residual, com escriure a mà en un món de teclats. És una visió que inquieta, perquè posa en dubte la necessitat d’un ofici que ha definit la modernitat.

Altres veus, en canvi, defensen que la IA no eliminarà la programació, sinó que la transformarà. Que les persones programadores deixaran de picar codi per dedicar-se a tasques més conceptuals, més creatives, més estratègiques. Que la IA serà una eina, no una substituta. Que el pensament computacional continuarà sent imprescindible, perquè algú haurà d’entendre què fa la màquina, com ho fa i per què ho fa. Que la programació evolucionarà cap a una forma de direcció d’orquestra, on la IA serà un instrument potent però no autònom.

La veritat, com sempre, probablement es troba en algun punt intermedi. La IA ja està canviant la manera de programar, i ho continuarà fent. Però la tecnologia no avança en línia recta; avança en espirals, en contradiccions, en tensions. És possible que en deu anys la programació siga més accessible, més automatitzada, més guiada per sistemes intel·ligents. Però també és possible que apareguen nous llenguatges, noves necessitats, noves formes de crear que requerisquen persones capaces d’imaginar allò que la IA encara no pot anticipar.

Perquè la IA és poderosa, sí, però no és humana. No té intuïció, no té context vital, no té experiència emocional. Pot generar codi, però no pot decidir quin codi val la pena generar. Pot optimitzar processos, però no pot imaginar futurs. Pot aprendre patrons, però no pot trencar-los per pura rebel·lia creativa. La programació, al cap i a la fi, és una forma de creativitat aplicada, i la creativitat humana té una qualitat imprevisible que les màquines encara no poden replicar.

En este Dia del Programador, potser el que cal és reconéixer que el futur de la programació serà híbrid. Que les persones programadores del futur treballaran colze a colze amb sistemes d’IA, com qui treballa amb una eina potent que cal saber utilitzar. Que la programació no desapareixerà, sinó que es redefinirà. Que la IA no és una amenaça, sinó un repte que obliga a repensar el paper de la persona humana en la tecnologia. Que el coneixement tècnic continuarà sent necessari, però que el coneixement conceptual, ètic i creatiu serà encara més important.

I, sobretot, cal recordar que darrere de cada línia de codi hi ha una persona. Una persona que pensa, que dubta, que s’equivoca, que aprén, que crea. Una persona que dona forma al món digital amb una barreja de rigor i imaginació. Una persona que, malgrat la IA, continuarà sent imprescindible, perquè la tecnologia no és només funcionalitat; és també visió, intenció, responsabilitat. La IA pot escriure codi, però no pot assumir les conseqüències del que crea. Això continua sent cosa nostra.

Hui, 13 de setembre de 2026, celebrem el Dia del Programador. Celebrem les persones que han fet possible que el món siga més obert, més ràpid, més interconnectat. Celebrem un ofici que evoluciona, que es transforma, que es qüestiona. Celebrem la creativitat que hi ha en cada línia de codi i la humanitat que hi ha en cada decisió. I celebrem, també, la capacitat de mirar el futur amb curiositat i no amb por. Perquè siga com siga el món d’ací a deu anys, sempre hi haurà persones disposades a imaginar-lo, a construir-lo i a programar-lo, encara que siga d’una manera nova.

llegir més

La manipulació com a ofici: quan la dreta fabrica ombres i els pseudomitjans les venen com a veritat

Hi ha una estranya simbiosi entre la dreta, l’extrema dreta i una constel·lació de pseudoperiodistes que han convertit la informació en un camp de batalla. No busquen explicar el món, sinó domesticar-lo. No busquen llum, sinó ombra. La manipulació no és un accident: és una estratègia. I els mitjans que la practiquen no són mitjans, són altaveus.

La mecànica és senzilla. Primer, es fabrica una alarma: un número mal llegit, una dada descontextualitzada, una frase arrancada del seu lloc. Després, es repeteix fins que la repetició substituïx la veritat. Finalment, es presenta com a evidència d’un col·lapse moral, educatiu o nacional. La dreta i l’extrema dreta han perfeccionat este ritual fins a convertir-lo en rutina. I alguns pseudoperiodistes, lluny de qüestionar-lo, l’amplifiquen amb una fidelitat que faria ruboritzar qualsevol redacció seriosa.

El problema no és només que manipulen; és que ho fan des d’una posició de poder simbòlic. Quan un mitjà diu “la societat està en decadència”, no descriu: ordena. Quan un tertulià afirma “la gent ja no entén res”, no informa: crea un relat que justifica les seues pròpies solucions autoritàries. La manipulació és la llavor; la por, el fertilitzant; el ressentiment, la collita.

Mentrestant, la ciutadania queda atrapada en un ecosistema on la velocitat mata la lectura i on la indignació substituïx la comprensió. La dreta i l’extrema dreta ho saben: un públic desorientat és més fàcil de conduir. Per això necessiten mitjans que no expliquen, sinó que exageren; que no contrasten, sinó que amplifiquen; que no informen, sinó que formen en la direcció que els interessa.

El periodisme, quan renuncia a la veritat, es convertix en propaganda. I la propaganda, quan es disfressa de notícia, es convertix en una arma. No és una metàfora: és una realitat que erosiona la democràcia, que empobreix el debat públic, que convertix la discrepància en enemistat i la crítica en sospita.

Per això cal defensar la lectura, el matís, la lentitud. Cal exigir mitjans que no tinguen por de la complexitat. Cal recordar que la informació és un dret, no un producte. I que la democràcia, sense periodisme honest, es queda sense aire.

La manipulació és poderosa, sí. Però només triomfa quan la ciutadania deixa de llegir. I això, al final, és el que està en joc: no un titular, sinó la capacitat de pensar.

llegir més

La terra que ens queda, la terra que ens lleven

Hi ha dies en què el soroll de l’actualitat —la llei de néts, els menors de Ceuta, el PP buscant titulars, l’agressió de Mula, Zapatero ressuscitat en cada debat, la Guàrdia Civil en cada portada, el problema de ChatGPT, Carles Solà que se’n va, la Patriot Platform, Penélope Cruz en un anunci, la línia 11 de Madrid, Rússia, Adanía Shibli censurada, el petroli que encara mana, PISA, la Fórmula 1 a Madrid, la Diada, els tipus d’interés, Maks Luburić, el canvi d’hora del 2026, Tanxugueiras, el festiu del 15 de setembre, LaLiga, les sèries, l’Imserso, les audiències, el crucigrama, els pasatemps, el trivial, la paraula del dia, seguir elDiario.es en Google, el sudoku— sembla una cortina de fum perfecta per ocultar allò que realment ens sosté: la terra que trepitgem.

A Sagunt i a la comarca, la terra no és un concepte abstracte. És un mapa de memòries, un arxiu viu, un diccionari de mans que han treballat en silenci. Però en 2026, mentre discutim sobre si la Fórmula 1 és cultura o espectacle, mentre els tipus d’interés ofeguen famílies i mentre la política juga al trivial de l’actualitat, la terra s’està desfent com una fotografia massa exposada.

Les xifres són tossudes. En la partida de Montíber, unes 250 hectàrees d’horta viva —tarongers, séquies, biodiversitat, història— estan atrapades en un projecte que vol convertir-les en una macroplanta fotovoltaica per alimentar la gigafactoria. No és una metàfora: és una amputació territorial. Sagunt, que ja ha pagat amb polígons, amb requalificacions, amb renúncies, ara ha de pagar també amb la seua horta. I tot això mentre informes independents alerten que cobrir centenars de milers de metres quadrats amb plaques pot incrementar l’escorrentia superficial i empitjorar el risc d’inundació a Almardà i Canet. La modernitat, quan no escolta, també inunda.

La Generalitat parla de futur, d’eficiència, d’urgència industrial. Però el futur no pot ser una línia recta que arrasa el que troba. El futur, si vol ser digne, ha de escoltar. I ací, les veus que parlen són les de llauradors que no saben si les seues terres seran expropiades, les de famílies que han cuidat tarongers durant dècades, les de qui veu com la terra es converteix en un actiu financer o energètic sense que ningú els mire als ulls.

Mentrestant, els fons d’inversió continuen comprant finques a la comarca com qui compra accions. La terra ja no és terra: és un producte. I quan la terra deixa de ser terra, el poble deixa de ser poble. Els joves marxen, els comerços tanquen, els serveis s’esfilagarsen. És la mateixa lògica que fa que la Diada siga un debat identitari mentre la identitat real, la que es cultiva amb aigua i paciència, s’evapore.

Europa tampoc ajuda. L’acord UE-Mercosur, frenat in extremis pel Tribunal de Justícia, ha encés la indignació del camp valencià. Els tractors que van bloquejar Brussel·les no protestaven per cap ideologia: protestaven per supervivència. Perquè no és just exigir sostenibilitat als nostres llauradors mentre s’obri la porta a productes més barats, amb menys controls, amb menys garanties. A Sagunt, això es tradueix en preus en origen que no cobreixen ni el cost de l’aigua. En explotacions que desapareixen. En un saber ancestral que es perd com una paraula del dia que ningú ja recorda.

La paradoxa és cruel. Mentre es parla de sobirania energètica, es sacrifica sobirania alimentària. Mentre es reivindica la modernització, es destrueix el que ens ha fet moderns: la capacitat de produir aliments, de cuidar el paisatge, de mantindre viva una cultura agrària que és tan identitària com qualsevol Diada, com qualsevol himne, com qualsevol festa del 15 de setembre.

Hi ha alternatives. Acció Ecologista-Agró ha proposat ubicar la planta fotovoltaica en espais ja transformats del port, en aparcaments, en cobertes industrials. L’Ajuntament de Sagunt ho ha avalat. És viable, és més barat, és més ràpid, és més just. Però la Generalitat continua mirant Montíber. I quan el poder mira sempre en la mateixa direcció, el territori es queda cec.

La pregunta és simple i brutal: quanta terra estem disposats a perdre abans d’adonar-nos que sense terra no hi ha país. Ni sèries, ni audències, ni PISA, ni Fórmula 1, ni petroli, ni Tanxugueiras, ni res. La terra és la primera pantalla, el primer sudoku, el primer trivial. Si la perdem, tot el que queda són pasatemps.

Sagunt i la comarca mereixen un futur que no siga una renúncia. Mereixen una política que no confonga modernitat amb despossessió. Mereixen que la terra continue en mans de qui la treballa, no en mans de qui només mira números. Mereixen que la transició energètica no siga una excusa per destruir el que ens dona vida.

La terra és lenta. La política és ràpida. I en eixa diferència es juga el futur. Encara hi som a temps. Però el temps, com la terra, també s’esgota.

llegir més