16.11.26

Sagunt Patrimoni Mundial: fins quan esperarem?

Cada vegada que es parla del futur de Sagunt apareix la mateixa pregunta: pot arribar a ser Patrimoni Mundial de la UNESCO? La resposta és senzilla. Sí, pot. El que resulta més difícil d'entendre és per què una ciutat que va canviar el curs de la història de la Mediterrània continua sense ocupar el lloc que li correspon en les prioritats de l'Estat. Mentre altres territoris han rebut durant dècades inversions, promoció i estratègies de projecció internacional, Sagunt continua depenent massa sovint de l'esforç local i de reivindicacions que semblen eternes. El debat ja no és si té patrimoni suficient. El debat és si existeix una voluntat política real perquè aquest patrimoni siga reconegut com mereix.

Una ciutat que va canviar la història

No estem parlant d'un municipi qualsevol. El nom de Sagunt apareix en llibres d'història de tot el món perquè el setge d'Anníbal a la ciutat va desencadenar la Segona Guerra Púnica, un dels conflictes més transcendents de l'antiguitat. Pocs llocs poden afirmar que els esdeveniments ocorreguts entre les seues muralles van influir en el destí de continents sencers. A aquesta transcendència històrica se suma un patrimoni arqueològic excepcional, amb un castell monumental, un teatre romà únic, una jueria medieval singular i un llegat industrial que explica una part essencial de la modernització d'Espanya. Si aquests arguments no són suficients per a plantejar una candidatura seriosa, costa imaginar quins ho serien.

El problema no és el patrimoni

Quan es compara Sagunt amb ciutats que ja són Patrimoni Mundial, les diferències no sempre estan en el valor dels seus monuments. Sovint es troben en la capacitat institucional per construir un relat potent, captar recursos i mobilitzar voluntats polítiques. Mentre altres territoris han comptat amb estratègies estatals sostingudes durant anys, Sagunt ha hagut de conformar-se massa vegades amb inversions insuficients i projectes fragmentats. El castell continua necessitant actuacions de conservació més ambicioses. La connexió patrimonial entre Sagunt i Port de Sagunt podria ser molt més intensa. I encara falta una aposta decidida que presente el conjunt com una història contínua de més de dos mil anys d'ocupació humana.

Què ha de dir l'Estat?

Ha arribat el moment que l'Estat espanyol deixe de mirar cap a una altra banda. Si realment existeix un compromís amb la protecció del patrimoni històric, el primer pas és reconéixer que Sagunt és un candidat natural a una futura declaració de la UNESCO. Això implica incorporar la ciutat a les estratègies culturals nacionals, augmentar les inversions en conservació, reforçar la investigació arqueològica i impulsar una candidatura ambiciosa davant dels organismes internacionals. L'Estat hauria de dir amb claredat que Sagunt és una prioritat patrimonial, igual que ho han sigut altres conjunts històrics durant les darreres dècades. Callar o ajornar aquest debat és perpetuar un greuge que dura massa temps.

Una candidatura que unisca tot el municipi

L'error seria plantejar una candidatura limitada al teatre romà o al castell. El valor de Sagunt està precisament en la seua diversitat patrimonial. La ciutat ibera, la romana, la medieval, la industrial i la contemporània formen part d'un mateix relat. El Forn Alt número 2, la memòria obrera del Port, la jueria, les muralles, les inscripcions romanes o la marjal dels Moros són peces d'un mosaic molt més ampli. La UNESCO valora els paisatges culturals i les narratives complexes. Sagunt té sobre la taula una oportunitat única per explicar al món una història de continuïtat, resistència i transformació que travessa més de vint segles.

Deixar de conformar-nos

També cal una autocrítica local. Durant massa anys s'ha assumit que determinades reivindicacions eren impossibles o excessivament ambicioses. Eixa cultura de la resignació és incompatible amb qualsevol objectiu de projecció internacional. Cap ciutat arriba a ser Patrimoni Mundial per casualitat. Fa falta lideratge polític, consens social, complicitat acadèmica i una ciutadania convençuda del valor del seu patrimoni. Sagunt no ha de limitar-se a demanar més recursos. Ha de reclamar el reconeixement que li correspon i exigir que les administracions estiguen a l'altura de la seua història.

El temps de les excuses s'ha acabat

Sagunt no necessita que ningú li invente un passat gloriós. El té. No necessita exagerar la seua importància. La demostren els fets històrics. El que necessita és que les administracions autonòmiques i estatals assumisquen que preservar i projectar aquest llegat és una responsabilitat compartida. Si Espanya vol presentar al món alguns dels seus millors exemples de patrimoni cultural, Sagunt ha de formar part d'eixa llista. Per això la pregunta ja no és si Sagunt pot arribar a ser Patrimoni Mundial. La pregunta és molt més incòmoda: per què encara no s'ha iniciat amb tota la determinació política necessària el camí per aconseguir-ho?

15.11.26

Sant Albert Magne: la saviesa al servei de la humanitat

Cada 15 de novembre, l'Església celebra la festivitat de Sant Albert Magne, una de les figures més brillants de l'edat mitjana. Conegut com “el Gran” i també com el “Doctor Universal”, va destacar per la seua capacitat d'unir la fe, la filosofia i la ciència en una mateixa mirada sobre el món.

Nascut a l'actual Alemanya al voltant de l'any 1200, Albert va ingressar en l'orde dominic després dels seus estudis a Pàdua. La seua curiositat intel·lectual era immensa: investigava la teologia, però també la botànica, la zoologia, l'astronomia, la geografia i moltes altres disciplines. En una època en què el coneixement sovint estava compartimentat, ell defensava que tota veritat procedeix de la mateixa font i que l'estudi de la natura ajuda a comprendre millor la creació.

Una de les seues aportacions més importants va ser la recuperació i divulgació del pensament d'Aristòtil, fent-lo accessible als estudiosos del seu temps. Però potser el seu llegat més conegut és haver sigut mestre de Sant Tomàs d'Aquino. Albert va reconéixer el talent excepcional del seu alumne quan altres encara no el valoraven, i va contribuir decisivament a la seua formació.

Més enllà de la seua faceta acadèmica, Sant Albert també va assumir responsabilitats dins de l'Església, arribant a ser bisbe de Ratisbona. No obstant això, preferia la vida senzilla de l'estudi i la predicació, destacant per la seua humilitat i proximitat.

La figura de Sant Albert resulta especialment actual en un moment en què la ciència i la tecnologia ocupen un lloc central en la societat. Davant els qui intenten presentar la fe i la raó com a realitats incompatibles, la seua vida és un recordatori que el coneixement no hauria de construir murs, sinó ponts. Ell va demostrar que és possible investigar, dubtar, observar i experimentar sense renunciar als valors humans i espirituals.

Per això, l'any 1941 va ser declarat patró dels científics i dels estudiosos de les ciències naturals. El seu exemple continua inspirant investigadors, professors, estudiants i totes aquelles persones convençudes que aprendre és una manera de servir al bé comú.

Sant Albert Magne ens deixa una lliçó que continua plenament vigent: el coneixement només té sentit quan es posa al servei de les persones. En un món ple d'informació, però sovint mancat de reflexió, la seua figura ens convida a cultivar la curiositat, l'esperit crític i la humilitat. Perquè ser savi no és acumular dades, sinó comprendre millor el món i ajudar a construir-lo més just, més lliure i més humà.

14.11.26

MOLTS CARTELLS, PERÒ ON ESTAN ELS CANDIDATS I LES CANDIDATES VALENCIANES?

Arriba l'enganxada de cartells, comença oficialment la campanya electoral i els carrers s'omplin de cares, eslògans i promeses. És el ritual de cada convocatòria electoral. Però, una vegada més, hi ha una qüestió que crida especialment l'atenció: on estan els candidats i les candidates valencianes?

Mirem els cartells i ens trobem, una vegada i una altra, amb les cares dels dirigents estatals, especialment dels candidats de la Comunitat de Madrid. Com si el País Valencià no tinguera representants propis, com si no hi haguera persones preparades per a encapçalar projectes polítics, com si la nostra veu només tinguera valor quan arriba el moment de comptar els vots.

Llevat de Compromís, que sí que aposta per donar protagonisme als seus referents valencians, la resta de partits sembla haver optat per una estratègia en què les cares de Madrid ocupen el primer pla. I la pregunta és inevitable: per què?

No estem parlant simplement d'una qüestió de disseny publicitari, d'una decisió estètica o d'una anècdota sense importància. Els cartells electorals són una declaració d'intencions. Representen qui dona la cara, qui lidera el projecte i a qui es vol situar davant de la ciutadania. Per això, quan els rostres valencians desapareixen de la imatge de campanya, és legítim preguntar-se quin paper ens reserven dins dels seus projectes polítics.

Ens volen per a votar, però no necessàriament per a decidir.

El problema de fons és la representació. El País Valencià té una realitat pròpia, unes necessitats específiques i unes reivindicacions que no sempre coincideixen amb les prioritats de les direccions estatals dels partits. Tenim problemes de finançament, infraestructures pendents, necessitats socials, qüestions lingüístiques, reivindicacions territorials i demandes que necessiten una veu ferma allà on es prenen les decisions.

I eixa veu ha de tindre protagonisme.

No es tracta de negar la dimensió estatal dels partits ni de qüestionar que els seus dirigents nacionals participen en les campanyes. És perfectament legítim que cada formació presente el seu projecte general i els seus principals referents. Però una cosa és tindre lideratges estatals i una altra molt diferent és invisibilitzar sistemàticament els representants del territori.

Perquè, si els candidats valencians no apareixen ni tan sols en els cartells, quin missatge s'està transmetent a la ciutadania? Que no tenen prou importància? Que no tenen capacitat de lideratge? Que les decisions importants es prenen sempre a Madrid i que ací només correspon fer campanya, repartir propaganda i demanar el vot?

Aquesta és precisament la sensació que genera aquesta manera d'entendre la política: que el territori és important quan toca mobilitzar l'electorat, però que perd protagonisme quan arriba l'hora de repartir responsabilitats i espais de poder.

I això hauria de fer-nos reflexionar.

El respecte a un territori també es demostra donant visibilitat als seus representants. No n'hi ha prou amb vindre a fer mítings, visitar les nostres ciutats o omplir els actes de campanya amb discursos sobre la igualtat entre territoris. El respecte s'ha de demostrar amb fets, amb protagonisme i amb capacitat real de decisió.

Perquè el País Valencià no pot ser simplement un escenari electoral on altres persones venen a demanar el vot. Som una societat amb identitat, pluralitat política i necessitats pròpies. Tenim dret a decidir qui ens representa i a exigir que els nostres representants tinguen veu en les estructures dels partits als quals pertanyen.

I no és una qüestió de localisme. És una qüestió de democràcia i de qualitat de la representació política. Una democràcia més forta necessita representants arrelats al territori, que coneguen de primera mà els problemes de la ciutadania i que puguen defensar-los sense haver d'esperar sempre l'autorització de les direccions centrals.

Perquè després arriben les reivindicacions valencianes a Madrid i ens preguntem per què costa tant que siguen escoltades. Potser una part de la resposta està en aquesta manera de construir els projectes polítics, en què les prioritats territorials queden sovint subordinades a les estratègies estatals.

No podem reclamar més pes polític per al nostre territori i, al mateix temps, acceptar que els nostres representants siguen invisibles en les campanyes electorals.

La política també és simbologia. Les cares que apareixen en un cartell transmeten un missatge. I quan aquestes cares són majoritàriament de fora, mentre les valencianes queden en un segon pla, el missatge que es projecta és, com a mínim, preocupant.

Potser alguns pensaran que exagerem, que un cartell no canvia res i que el que realment importa són els programes electorals. Però les formes també importen. La representació importa. I la visibilitat importa, especialment en un territori que massa vegades ha hagut de reclamar que se l'escolte i se'l tracte en condicions d'igualtat.

No demanem privilegis. Demanem normalitat. Demanem que els partits que venen a buscar el suport dels valencians i les valencianes també confien en els seus propis candidats, els donen protagonisme i els permeten ocupar els espais que els corresponen.

Perquè no volem ser només una xifra en els resultats electorals. Volem ser protagonistes de les decisions que afecten el nostre present i el nostre futur.

I, sobretot, volem que la nostra veu s'escolte amb força, tant ací com a Madrid.

Si ja ens amaguen en els cartells electorals, què podem esperar quan arribe l'hora de governar?

Això és el que hauríem de preguntar-nos cada vegada que comença una campanya. Perquè, si continuem acceptant que altres parlen per nosaltres, difícilment aconseguirem que les nostres reivindicacions ocupen el lloc que mereixen.

El País Valencià no necessita ser un decorat de les campanyes estatals. Necessita representants visibles, veu pròpia i capacitat de decisió.

I això no es demana només el dia de les eleccions. Es demostra cada dia.

La diabetis: molt més que una malaltia, una història de superació cada dia

Hi ha diagnòstics que arriben a una consulta mèdica, però que després continuen asseguts a la taula de casa, al treball, a l'escola i fins i tot als pensaments de qui els rep. La diabetis és un d'ells. No és només una alteració dels nivells de sucre en sang. És una companya de viatge que obliga a canviar hàbits, a prendre decisions constants i, moltes vegades, a conviure amb pors, dubtes i moments de cansament.

Per això, quan parlem de diabetis, hem d'anar més enllà de les xifres, de les analítiques i dels tractaments. Hem de parlar també de les persones.

Darrere de cada glucòmetre hi ha una història. Hi ha algú que es desperta cada matí preguntant-se com estarà hui. Hi ha una mare que vigila el seu fill durant la nit. Hi ha un jove que intenta viure la seua vida amb normalitat. Hi ha una persona major que aprén a gestionar una malaltia que no havia imaginat tindre.

La diabetis pot provocar una gran càrrega emocional. De vegades apareix la frustració quan els resultats no són els esperats. Altres vegades es manifesta la por davant les possibles complicacions. També hi ha dies en què simplement es nota el cansament de no poder desconnectar mai completament de la malaltia.

I és precisament en eixos moments quan les persones necessiten alguna cosa tan senzilla i tan poderosa com sentir-se acompanyades.

Necessiten escoltar que no estan soles.

Necessiten saber que està bé sentir-se vulnerables de tant en tant. Que no passa res per tindre un mal dia. Que no són més dèbils per sentir por ni menys valentes per demanar ajuda. De fet, reconéixer les pròpies emocions és una mostra de fortalesa.

Les famílies, les amistats i les persones cuidadores tenen un paper fonamental. No sempre cal donar consells. Moltes vegades és suficient amb escoltar sense jutjar. Amb preguntar com estan. Amb estar presents. Amb recordar-los que continuen sent molt més que una malaltia.

Perquè una persona amb diabetis no és la seua glucosa. No és la seua insulina. No és el seu diagnòstic.

És una persona amb somnis, il·lusions, projectes, alegries i preocupacions com qualsevol altra.

També és important reconéixer la seua capacitat de superació. Cada control, cada decisió alimentària, cada visita mèdica i cada dia en què continuen avançant és una mostra d'un esforç que moltes vegades passa desapercebut per als altres.

Vivim en una societat que sovint premia la rapidesa i la perfecció, però la diabetis ens recorda el valor de la constància. Del pas a pas. De les petites victòries quotidianes. D'aquells dies en què tot sembla difícil i, malgrat això, es continua endavant.

A totes les persones que conviuen amb la diabetis, cal dir-los una cosa clara: no esteu soles. Hi ha una xarxa de professionals, familiars, amistats i associacions disposades a caminar al vostre costat. I, sobretot, hi ha moltes persones que comprenen perfectament el que sentiu perquè recorren cada dia el mateix camí.

La diabetis forma part de la vostra vida, però no defineix qui sou.

Sou molt més que un diagnòstic.

Sou coratge, perseverança, dignitat i esperança.

I encara que hi haja dies complicats, recordeu sempre que cada pas que doneu és una victòria. Cada matí que comenceu és una nova oportunitat. I cada somriure que conserveu és una demostració extraordinària de la força que porteu dins.

Perquè, al cap i a la fi, la diabetis es tracta amb medicaments, alimentació i seguiment mèdic, però també amb estima, comprensió, empatia i l'abraçada invisible de totes les persones que us estimen i us acompanyen en el camí. ❤️

13.11.26

Onze compromisos per al futur de Sagunt i el Camp de Morvedre

Els programes electorals solen presentar-se com una extensa successió de promeses, moltes vegades desconnectades de les necessitats reals dels municipis. Per això, davant qualsevol convocatòria electoral, convé analitzar les propostes des d’una perspectiva pròpia. Sagunt i el Camp de Morvedre necessiten saber què ofereix cada formació política per a un territori que afronta una transformació industrial, demogràfica, urbana i cultural sense precedents.

El primer criteri ha de ser la indústria i l’ocupació. El desenvolupament de PowerCo i la consolidació de Parc Sagunt I i II poden convertir la comarca en un dels principals pols industrials del País Valencià. Tanmateix, no n’hi ha prou d’anunciar inversions milionàries o celebrar la implantació de grans empreses. Cal preguntar quants llocs de treball es crearan, quina qualitat tindran, quants podran ocupar les persones de la comarca i quina participació tindran les empreses locals.

La formació professional ha d’estar vinculada a aquesta nova realitat productiva. Els instituts, els centres de formació, les universitats, les administracions i les empreses han de coordinar-se per oferir especialitats relacionades amb les bateries, l’electromecànica, la robòtica, la logística, les energies renovables, la digitalització i el manteniment industrial. Si no formem la nostra gent, contemplarem el creixement industrial des de fora mentre els llocs qualificats són ocupats per persones procedents d’altres territoris.

El segon gran repte és el port i la logística. El port de Sagunt necessita millors accessos ferroviaris i una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. La competitivitat industrial no depén únicament de disposar de sòl o d’atraure fàbriques, sinó també de transportar mercaderies de manera ràpida, segura i sostenible. Apostar pel ferrocarril reduiria la dependència del transport per carretera, les emissions i la congestió, al mateix temps que reforçaria el paper estratègic de Sagunt en l’arc mediterrani.

La tercera qüestió és l’habitatge. La industrialització atraurà població i augmentarà la demanda residencial. Sense una planificació anticipada, el creixement pot provocar una pujada dels lloguers, l’expulsió de les famílies amb menys recursos i més dificultats per a l’emancipació juvenil. És imprescindible mobilitzar habitatges buits, ampliar el parc públic, impulsar lloguers assequibles i planificar noves zones residencials amb serveis, transport públic i espais verds. No podem permetre que treballar a Sagunt signifique no poder viure a Sagunt.

El quart criteri és la mobilitat. La línia de Rodalia València-Sagunt-Castelló necessita més freqüències, major fiabilitat i estacions modernes i accessibles. També cal reforçar les connexions entre Sagunt, el Port de Sagunt i la resta dels municipis del Camp de Morvedre. Una comarca industrial no pot dependre quasi exclusivament del vehicle privat. La mobilitat és una política social, econòmica i ambiental, perquè condiciona l’accés al treball, als estudis, als serveis sanitaris i a les activitats culturals.

La cinquena qüestió és el finançament valencià. La reforma del sistema de finançament autonòmic pot semblar un debat allunyat de la vida quotidiana, però determina els recursos disponibles per als hospitals, els col·legis, els serveis socials, el transport i les infraestructures. Qualsevol programa que aspire a representar els interessos del Camp de Morvedre ha d’assumir la necessitat d’un finançament just per al País Valencià.

El turisme constitueix el sisé criteri. Sagunt i la comarca no poden limitar el seu futur a la indústria. El patrimoni romà, el castell, el teatre, la jueria, el litoral, la serra Calderona, la gastronomia i els paisatges comarcals conformen una oferta singular. El turisme cultural, natural i gastronòmic pot complementar l’activitat industrial, diversificar l’economia i generar ocupació vinculada al comerç, l’hostaleria, la cultura i les activitats mediambientals.

Aquesta estratègia necessita un consorci turístic del Camp de Morvedre. Els municipis no haurien de promocionar-se de manera aïllada, sinó construir una marca comarcal capaç d’integrar costa, muntanya, patrimoni, festes i gastronomia. Una persona que visite el teatre romà també pot descobrir la Marjal dels Moros, recórrer la serra Calderona, conéixer els nuclis històrics de la comarca o gaudir dels seus productes locals.

El patrimoni històric és el seté element essencial. El castell, el teatre romà, la jueria i el patrimoni industrial del Port de Sagunt necessiten inversions continuades, no actuacions puntuals. Conservar el patrimoni no significa immobilitzar-lo, sinó donar-li vida, interpretar-lo i integrar-lo en el desenvolupament econòmic i educatiu. El patrimoni industrial ha de rebre una atenció especial perquè explica la identitat obrera i la història contemporània del Port.

El huité criteri és la cultura. Sagunt necessita una programació estable durant tot l’any, suport a la creació local i espais adequats per a les arts escèniques, la música, la literatura i les arts visuals. Sagunt a Escena és una referència imprescindible, però el seu potencial encara pot créixer. La cultura no és una despesa ornamental: crea ocupació, cohesiona la societat, projecta la ciutat i genera activitat econòmica.

Per això resulta especialment rellevant la creació d’un Consorci Estatal Sagunt Patrimoni i Arts Escèniques, amb participació del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt. Inspirat en les experiències de Mérida i Almagro, aquest organisme podria garantir un finançament estable per a Sagunt a Escena, coordinar la gestió del patrimoni i impulsar una programació permanent. Sagunt disposa dels elements necessaris per convertir-se en una gran capital mediterrània del teatre clàssic, però necessita ambició, cooperació institucional i continuïtat.

Finalment, cap projecte de desenvolupament serà acceptable si ignora el medi ambient. La protecció de la Marjal dels Moros, la regeneració de les platges, la conservació del litoral i l’adaptació al canvi climàtic han de formar part de totes les decisions industrials i urbanístiques. Desenvolupar Parc Sagunt no pot significar degradar els ecosistemes pròxims. La sostenibilitat ha de traduir-se en controls ambientals exigents, eficiència energètica, reutilització de l’aigua, transport ferroviari i restauració dels espais naturals.

Aquests onze criteris ofereixen una manera concreta d’avaluar els programes electorals: indústria, port, habitatge, mobilitat, finançament, turisme, patrimoni, cultura, cooperació comarcal, medi ambient i un consorci estatal per a les arts escèniques. No es tracta de comprovar qui promet més, sinó qui presenta compromisos detallats, pressupostos, terminis i mecanismes de coordinació.

Sagunt no ha d’elegir entre indústria i patrimoni, entre ocupació i sostenibilitat o entre fàbriques i cultura. El verdader repte consisteix a integrar totes aquestes dimensions en un model equilibrat. El futur ja està arribant. Ara cal decidir si ens limitem a observar-lo o si assumim la responsabilitat col·lectiva de construir-lo.