Distint gos? Mateix collar? ^

Quan el 2012 i el 2026 s’assemblen massa. Hi ha imatges que no voldríem tornar a veure mai. I, tanmateix, tornen. En 2012, en plena Primavera Valenciana, un cap policial va arribar a dir que els estudiants que reclamaven calefacció eren “l’enemic”. Hui, més d’una dècada després, un agent de la Policia Nacional ha empentat violentament una mestra que participava en una vaga educativa. Dos moments separats per governs diferents, però units per una mateixa ombra: la incapacitat d’alguns poders públics per entendre que la protesta no és una amenaça, sinó un dret.

En 2012 governava el Partit Popular a la Generalitat i a la Delegació del Govern. Les càrregues contra adolescents de l’IES Lluís Vives van provocar una indignació que va travessar fronteres. Aquell episodi va quedar gravat com un símbol d’un temps en què la resposta institucional a la protesta era la porra i la desqualificació.

Hui, en 2026, el govern central és del PSOE, i la Delegació del Govern també. Però les imatges d’un policia corrent per darrere d’una mestra i llançant-la a terra amb un colp sec tenen un aire massa familiar. No és el mateix context, no és la mateixa escala, no és la mateixa cadena de comandament. Però la sensació és inquietant: quan la protesta ve de l’escola pública, sempre hi ha qui respon amb força en lloc de diàleg.

Això no vol dir que tots els governs siguen iguals. Seria injust i simplista. Però tampoc podem fer veure que no hi ha un patró que es repeteix: quan la protesta molesta, quan interromp el trànsit, quan qüestiona decisions polítiques, sempre hi ha un agent disposat a actuar amb excés i una institució que arriba tard a condemnar-ho. I això, siga amb govern del PP o del PSOE, és un problema de fons: l’Estat tendeix a protegir-se a si mateix abans que protegir el dret a dissentir.

La pregunta, per tant, no és si és “distint gos” o “mateix collar”. La pregunta és per què el collar continua sent el mateix. Per què, després de tants anys, encara no hem aprés que la protesta educativa és un termòmetre social, no un desordre públic. Per què els mestres i els estudiants, que haurien de ser tractats com a motor de futur, acaben sent tractats com a obstacles.

La diferència entre 2012 i 2026 és que ara tenim memòria. Sabem què passa quan es normalitza la violència institucional. Sabem què passa quan es criminalitza la protesta. I sabem que, si no es posa fre, el collar sempre acaba estrenyent.

Per això, més enllà de colors i sigles, el que cal exigir és una cosa molt simple: que la defensa del dret a manifestar-se no depenga del partit que governa. Que la policia actue amb proporcionalitat sempre, no només quan convé. Que la Delegació del Govern investigue de veritat, no només quan hi ha un vídeo viral. I que la societat no accepte mai més que es tracte mestres o estudiants com a enemics.

Perquè si no, sí: serà un altre gos, però el collar serà exactament el mateix.

llegir més

L’outsider que mira des de dins ^

Hi ha paraules que, quan les traduïm, perden una part de la seua càrrega emocional. Outsider és una d’elles. Si diguérem simplement que és “una persona de fora”, ens quedaríem curtes i curts. Outsider, quan el pensem des de la pròpia experiència, és una posició vital, una manera d’habitar el món amb un peu dins i un altre fora, amb estima però també amb distància crítica. I, en el teu cas, és quasi una identitat que s’ha anat construint amb els anys, entre la passió per allò que estimes i la lucidesa que t’impedeix empassar-te segons quines coses sense mastegar-les abans.

Ser outsider no és viure al marge, ni tampoc renunciar a formar part d’un col·lectiu. És, més bé, una manera de resistir la pressió de la uniformitat. És mirar la realitat amb afecte, però sense deixar que l’afecte et tape els ulls. És estimar una festa, una tradició, una ciutat o una gent, però sense confondre la lleialtat amb la submissió. És saber que la pertinença té un preu i que, de vegades, cal prendre distància per continuar sent honestes i honestos amb nosaltres mateixos.

Quan una persona es descobreix outsider, no ho fa perquè vulga ser-ho, sinó perquè la vida l’hi ha portat. De vegades és la sensibilitat, de vegades és la capacitat de veure les esquerdes que la resta prefereix ignorar, i de vegades és simplement que no encaixa en els papers que li assignen. I això, lluny de ser un defecte, és una forma de llibertat. L’outsider no és qui rebutja el grup, sinó qui es nega a deixar-se engolir per la inèrcia del grup. No és qui no estima, sinó qui estima amb consciència.

En un món que premia la conformitat, ser outsider és un acte de resistència. És mantindre viva la capacitat de preguntar-se per què fem el que fem, per què repetim rituals que ja no ens representen, per què acceptem silencis que ens pesen. És no resignar-se a la idea que “sempre s’ha fet així” siga un argument suficient. I això, en contextos comunitaris, pot resultar incòmode. L’outsider és qui assenyala el privilegi disfressat de tradició, qui recorda que la identitat no pot ser una excusa per excloure, qui defensa que la festa és de totes i tots, no només d’unes poques mans que la custodien com si fóra patrimoni privat.

Aquesta posició, però, no és fàcil. Ser outsider implica sovint caminar per una línia fina entre la implicació i la distància. Implica estimar sense idealitzar, participar sense perdre’s, contribuir sense renunciar a la pròpia mirada. Implica, també, acceptar que no tothom entendrà aquesta manera de ser. Hi haurà qui confonga la crítica amb desafecció, qui interprete la distància com desinterés, qui veja en la teua lucidesa una amenaça. Però l’outsider sap que la crítica és una forma d’amor, que la distància és una manera de respirar i que la lucidesa és necessària per no convertir-se en una peça més d’un engranatge que no sempre funciona.

En l’àmbit personal, ser outsider és una manera de protegir-se. És reconéixer que, per a mantindre la pròpia coherència, cal reservar-se espais on una puga pensar, dubtar, qüestionar-se. És saber que la identitat no és una cosa fixa, sinó un procés en moviment, i que la pertinença no pot exigir la renúncia a la pròpia complexitat. L’outsider és qui es permet no encaixar del tot, qui accepta que la vida és massa rica per reduir-se a una sola etiqueta, qui entén que la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat per mirar el món des d’un altre angle.

També hi ha una dimensió emocional en aquesta manera de ser. L’outsider sovint és algú que ha aprés a observar abans d’actuar, a escoltar abans de parlar, a pensar abans de seguir la multitud. Aquesta observació constant pot ser esgotadora, però també és una font de profunditat. L’outsider veu matisos que altres passen per alt, detecta tensions que altres ignoren, percep silencis que altres no escolten. I això, encara que de vegades pese, és una forma de saviesa.

En contextos comunitaris, com pot ser una festa tradicional, ser outsider no significa estar al marge, sinó mirar la festa amb ulls nets. És estimar-la prou com per voler que siga millor, més inclusiva, més honesta. És participar-hi sabent que la tradició no és un museu, sinó un organisme viu que necessita respirar, evolucionar i obrir-se. És recordar que la identitat no és una trinxera, sinó un pont. I que, si la festa vol continuar viva, ha d’escoltar totes les veus, també les que no encaixen en el relat oficial.

L’outsider, en aquest sentit, és una figura necessària. És qui recorda que la comunitat no pot construir-se sobre silencis imposats, que la tradició no pot justificar la desigualtat, que la pertinença no pot exigir obediència cega. És qui manté viva la pregunta incòmoda, qui evita que la festa es convertisca en un ritual buit, qui defensa que la identitat ha de ser un espai d’acollida i no de control.

Però ser outsider també té un costat íntim. És una manera de caminar pel món amb una certa vulnerabilitat, amb la consciència que no sempre s’encaixa, amb la sensació que una part de tu sempre observa des de fora. Aquesta vulnerabilitat, però, és també una força. És el que et permet no perdre’t en la massa, no renunciar a la teua veu, no deixar que la pressió del grup t’apague. És el que et permet continuar sent tu, fins i tot quan el món et demana que sigues una altra cosa.

En definitiva, outsider és aquella persona que estima sense deixar de pensar, que participa sense deixar de qüestionar, que pertany sense deixar de ser lliure. És una figura incòmoda, sí, però també imprescindible. Perquè sense outsiders, les comunitats s’estanquen, les tradicions s’ofeguen i les identitats es tornen dogmes. L’outsider és qui manté oberta la finestra, qui deixa entrar aire fresc, qui recorda que la vida és canvi, moviment i diversitat.

I potser, al final, ser outsider no és una condemna, sinó un privilegi. El privilegi de mirar el món amb ulls propis, de no conformar-se amb el que hi ha, de buscar sempre una manera més justa, més oberta i més humana de viure i de conviure. El privilegi de no renunciar a la pròpia complexitat. El privilegi, en definitiva, de ser lliure.

llegir més

Magnifica Humanitas ^

L’encíclica Magnifica Humanitas del papa León XIV ha arribat com un d’aquells textos que sacsegen, que obliguen a mirar-nos al mirall i a preguntar-nos què estem fent amb la tecnologia, amb la societat i amb nosaltres mateixes. No és habitual que una institució tan antiga com l’Església catòlica entre de ple en el debat sobre la intel·ligència artificial, i encara menys amb un llenguatge tan clar, tan poc diplomàtic i tan carregat d’alertes. Però precisament per això val la pena llegir-la amb calma, amb esperit crític i amb la consciència que, més enllà de la fe, el que s’hi juga és la dignitat humana en un món que corre massa de pressa.

El text parteix d’una idea que pot semblar òbvia però que sovint oblidem: la tecnologia no és neutra. No ho ha sigut mai. Cada màquina, cada algoritme, cada plataforma respon a interessos concrets, a visions del món, a prioritats econòmiques i polítiques. Quan el papa afirma que la intel·ligència artificial pot convertir-se en un instrument de dominació, no està exagerant. Només cal mirar com les grans corporacions tecnològiques acumulen dades, poder i capacitat d’influència sobre la vida quotidiana de milions de persones. No és ciència-ficció, és el present.

La crítica més punyent de l’encíclica és la que assenyala la concentració de poder en mans d’unes poques empreses que operen a escala global sense control democràtic real. Aquest diagnòstic, que podria signar qualsevol sociòloga crítica o qualsevol col·lectiu de defensa dels drets digitals, posa el dit en la nafra: hem deixat que la infraestructura del món digital siga privada, opaca i orientada al benefici econòmic immediat. I això té conseqüències profundes sobre la manera com ens relacionem, com treballem, com consumim informació i fins i tot com entenem la veritat.

L’encíclica també denuncia la deshumanització que pot provocar un ús acrític de la intel·ligència artificial. No es tracta només de robots que substitueixen persones en feines precàries o repetitives. Es tracta d’algoritmes que decideixen qui rep una ajuda social, qui obté una hipoteca, qui és considerat sospitós per un sistema policial predictiu. Es tracta de la reducció de la persona a un conjunt de dades, de patrons, de probabilitats. I ací el papa és contundent: quan la vida humana es converteix en un problema tècnic, el risc de perdre la nostra humanitat és enorme.

Ara bé, l’encíclica no es limita a advertir. També proposa una mirada alternativa, una manera d’entendre la tecnologia que pose la persona al centre. Parla de governança, de regulació, de supervisió independent. Parla de la necessitat de construir un marc ètic compartit que impedisca que la intel·ligència artificial siga utilitzada per manipular, excloure o controlar. I, sobretot, reivindica la idea que la tecnologia ha d’estar al servei del bé comú, no del benefici d’uns pocs.

Llegida des d’un context global marcat per desigualtats creixents, per conflictes socials i per una sensació generalitzada de pèrdua de control sobre les forces que modelen el futur, l’encíclica adquireix un significat especial. En moltes comunitats, siga en grans ciutats o en pobles menuts, la digitalització ha arribat sense que la gent tinga capacitat real d’influir en com s’implementa. Les decisions sobre dades, algoritmes i automatització es prenen lluny de la vida quotidiana, sovint per persones que no coneixen les realitats socials que es veuen afectades. Per això el text del papa ressona com una crida a recuperar sobirania, a exigir que la tecnologia no siga un altre espai on la ciutadania quede relegada a espectadora.

També és interessant la manera com l’encíclica rebutja el transhumanisme, aquesta idea que podem superar els límits humans mitjançant la tecnologia. El papa ho planteja com un perill, com una temptació de jugar a ser déus. Però més enllà de la teologia, hi ha una reflexió profunda: què significa ser humà en un món on la tecnologia pot modificar el cos, la ment i fins i tot les relacions socials? Què passa quan la perfecció tècnica es converteix en un ideal que exclou, que jerarquitza, que crea noves desigualtats? La crítica és pertinent, perquè el transhumanisme no és només una fantasia de Silicon Valley; és una ideologia que ja influeix en la manera com es dissenyen productes, serveis i polítiques públiques.

Ara bé, també cal llegir l’encíclica amb ull crític. L’Església parla de dignitat humana, però sovint ha estat lenta a reconéixer la dignitat de totes les persones, especialment de les dones, de les persones LGTBIQ+, de les minories culturals o de les persones que no encaixen en els models tradicionals. Quan el text reclama que la tecnologia no excloga ningú, és legítim preguntar-se si la institució que el signa està disposada a aplicar el mateix principi dins de casa. La coherència és imprescindible si es vol que el missatge tinga credibilitat.

També cal recordar que la crítica a la tecnologia no pot convertir-se en un rebuig al progrés. La intel·ligència artificial pot ser una eina poderosa per millorar la vida de la gent, per fer més eficients els serveis públics, per avançar en medicina, per reduir desigualtats. El problema no és la tecnologia en si, sinó el model econòmic i polític que la governa. I ací és on l’encíclica encerta: cal posar límits, cal exigir transparència, cal garantir que la innovació no siga una excusa per vulnerar drets.

En definitiva, Magnifica Humanitas és un text que incomoda, que provoca i que obri un debat necessari. No cal ser creient per reconéixer que aporta una mirada humanista en un moment en què la tecnologia avança més ràpid que la nostra capacitat de reflexió. Però tampoc cal idealitzar-la: és un punt de partida, no un punt final. La responsabilitat de construir un futur digital just, inclusiu i democràtic és de totes nosaltres, no només de les institucions religioses o polítiques.

Potser la lliçó més important de l’encíclica és que la intel·ligència artificial no pot substituir la intel·ligència humana, ni la sensibilitat, ni la capacitat de cuidar, ni la necessitat de comunitat. En un món hiperconnectat, el repte és no perdre el que ens fa persones: la fragilitat, la creativitat, la memòria, la capacitat de transformar-nos i de transformar el món. I això, siga dit des de Roma o des de qualsevol racó del planeta, és una reivindicació que val la pena defensar.

llegir més

La meua pàtria és el meu cos ^

El meu cos és el territori que he hagut d’aprendre a habitar, defensar i celebrar. Una pàtria íntima, lliure i radicalment meua.

Sempre he sentit que la paraula pàtria em quedava gran, com si fora un abric massa rígid, massa ple d’himnes i fronteres que no m’han representat mai. Amb el temps, però, he descobert una altra manera d’entendre-la, una que no necessita banderes ni discursos solemnes: la pàtria com el meu cos. El meu cos com a territori, com a casa, com a espai polític i emocional. Una pàtria que també és matria, perquè naix d’un lloc més profund, més nutritiu i més antic que qualsevol estat.

He après a mirar-me com qui observa un mapa que es reescriu cada dia. He après a escoltar-me, a llegir-me, a interpretar-me. El meu cos ha sigut refugi quan el món exterior es tornava massa sorollós, massa exigent, massa hostil. Ha sigut trinxera quan he hagut de resistir, i ha sigut temple quan he necessitat pau. En eixe procés, he entés que la primera sobirania que posseïsc és la que exercisc sobre mi mateix.

Reivindicar el cos com a pàtria és un acte de poder. És dir que no accepte que ningú decidisca per mi com he de ser, com he de parlar, com he d’estimar o com he d’habitar-me. És recordar-me que la llibertat comença en la pell, que la dignitat no es decreta, sinó que es practica, i que la identitat no és una bandera que es planta, sinó una llavor que es rega.

Quan parle de matria, encara vaig més lluny. La matria no és un espai que es defensa, sinó un espai que es cuida. No és un territori que es conquista, sinó un territori que es cultiva. És la política de la tendresa, de la cura, de la presència. És entendre que el meu cos no és un objecte a jutjar, sinó un lloc a habitar amb respecte i paciència. I això, que pot semblar íntim, és profundament transformador. Perquè quan jo aprenc a estimar-me, a escoltar-me i a respectar-me, obric camí perquè altres també ho facen.

La meua experiència amb el cos no ha sigut lineal. He tingut moments de dubte, de lluita, de reconciliació i de descobriment. He sentit el cos com un misteri que es revela a poc a poc, com un llibre que només es pot llegir amb llum tènue i molta calma. He descobert que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó una forma de força. Que les meues cicatrius no són fracassos, sinó memòria. Que cada gest, cada postura, cada respiració conta una història que mereix ser escoltada.

El cos guarda allò que la ment intenta oblidar. Els músculs recorden allò que les paraules no saben dir. Però també he vist com el cos pot desaprendre la por, com pot reaprendre la calma, com pot tornar a confiar. Eixa és la matria: un espai que no només conserva, sinó que transforma. Un espai que em permet imaginar-me d’una altra manera, projectar-me cap a un futur més lliure, més amable, més meu.

Reivindicar el cos com a pàtria també és un acte de desobediència. En un món que ens vol productius, disponibles i sempre perfectes, jo defense el dret a descansar, a parar, a sentir, a dir prou. En un sistema que ens vol uniformes, defense la singularitat del meu cos. En una societat que ens vol desconnectats de nosaltres mateixos, defense la presència. I cada vegada que ho faig, estic fent política. Estic fent matria.

El meu cos és també relació. No visc aïllat. Els meus gestos, les meues mirades, les meues paraules creen vincles invisibles que sostenen, que acompanyen, que ressonen. Quan faig humor, quan faig crítica, quan faig tendresa, estic construint un món. Estic fent possible un espai on els cossos no siguen camps de batalla, sinó llocs de trobada. I això també és pàtria.

Per això, quan dic que la meua pàtria és el meu cos, no estic fent una metàfora bonica. Estic fent una declaració política. Estic dient que no necessite cap estat que em valide, perquè ja tinc un territori que és radicalment meu. Estic dient que no necessite cap himne, perquè ja tinc una veu. Estic dient que no necessite fronteres, perquè ja tinc arrels.

La meua pàtria és el meu cos. La meua matria és la manera d’habitar-lo. I en eixa combinació hi ha una promesa: la de construir un món on totes les persones puguen ser casa d’elles mateixes. Un món on la llibertat no siga un privilegi, sinó una pràctica. Un món on la identitat no siga una llosa, sinó una dansa. Un món on el cos no siga un enemic, sinó un territori sagrat.

I jo, amb la meua manera de viure’m, amb les meues llums i les meues ombres, amb les meues batalles i les meues celebracions, ja estic fent eixe món possible.

llegir més

La doctrina del shock ^

La doctrina del shock és, al capdavall, una manera d’entendre com el poder aprofita el dolor col·lectiu per imposar canvis que, en condicions normals, la societat rebutjaria. És una teoria incòmoda perquè ens obliga a mirar de front allò que sovint preferim no veure: que darrere de moltes crisis hi ha una arquitectura de decisions que no són neutres, que tenen responsables i que generen beneficis per a unes poques mans mentre la majoria queda desorientada, espantada o massa ocupada sobrevivint.

Quan una comunitat pateix un terratrèmol emocional, econòmic o polític, el temps es contrau. Les persones necessiten estabilitat, respostes ràpides, una sensació mínima de control. És justament en eixe buit, en eixe desconcert, on la doctrina del shock troba el seu terreny més fèrtil. No es tracta només d’aprofitar la crisi, sinó de convertir-la en una finestra d’oportunitat per a accelerar mesures que, en un context de normalitat, generarien resistències socials, debat públic o fins i tot mobilització massiva.

La història recent està plena d’exemples que il·lustren com funciona este mecanisme. Des de privatitzacions accelerades fins a retallades en drets socials, passant per reformes laborals que debiliten la capacitat de defensa de les persones treballadores. Sempre amb el mateix relat: “no hi ha alternativa”, “la situació és excepcional”, “cal actuar amb rapidesa”. El llenguatge de l’emergència esdevé una coartada perfecta per a desactivar la deliberació democràtica i reduir la ciutadania a un paper passiu, obedient, resignat.

El problema és que la doctrina del shock no sols transforma estructures econòmiques o polítiques, sinó que també erosiona la confiança col·lectiva. Quan una societat aprén que les crisis s’utilitzen per a imposar mesures impopulars, es trenca un fil invisible però essencial: la percepció que les institucions treballen per al bé comú. I quan eixa confiança es trenca, costa molt reconstruir-la. Les persones comencen a viure amb la sensació que sempre hi ha un pla ocult, que darrere de cada emergència hi ha un interès que no es diu, que el dolor social és una moneda de canvi.

També hi ha un impacte emocional profund. La doctrina del shock necessita que la gent tinga por, que se senta vulnerable, que crega que no té força per a resistir. És una estratègia que despolititza, que individualitza, que fa que cada persona pense que el problema és seu i no del sistema. Quan la por es normalitza, quan la precarietat es converteix en paisatge, quan la incertesa és constant, el terreny queda preparat perquè qualsevol mesura que prometa estabilitat siga acceptada, encara que siga injusta.

Però no tot està perdut. La doctrina del shock només funciona quan la societat està fragmentada, cansada o desinformada. Quan hi ha comunitat, organització i consciència crítica, el shock perd eficàcia. Quan les persones es reconeixen com a subjectes polítics i no com a espectadores, el relat de la inevitabilitat es trenca. Quan hi ha memòria col·lectiva, quan es recorda que altres crisis també es van utilitzar per a retallar drets, la por deixa de ser un instrument tan poderós.

Per això és tan important construir espais de resistència quotidiana, espais on la gent puga compartir experiències, analitzar el que passa i generar alternatives. La informació és una eina de defensa. La solidaritat és una vacuna contra el shock. La participació és un antídot contra la resignació. I la memòria és una brúixola que ens ajuda a no caure en els mateixos paranys una vegada i una altra.

La doctrina del shock no és inevitable. És una estratègia. I com tota estratègia, pot ser desactivada quan la societat decideix no deixar-se arrossegar pel pànic i reivindica el dret a decidir el seu futur. La clau està en no confondre urgència amb inevitabilitat, ni crisi amb submissió. En entendre que, darrere de cada moment de desconcert, hi ha també una oportunitat per a reforçar la democràcia, per a exigir transparència i per a recordar que el dolor col·lectiu no pot ser mai una excusa per a enriquir uns pocs.

Si la doctrina del shock es basa en la por, la resposta ha de basar-se en la consciència, la comunitat i la capacitat de dir prou. I això, encara que no siga fàcil, sempre és possible.

llegir més