Sagunt i el Camp de Morvedre es troben davant d’una transformació econòmica i demogràfica de gran magnitud. La implantació de PowerCo, el desenvolupament de Parc Sagunt I i II i l’expansió de les activitats portuàries i logístiques poden atraure milers de persones treballadores i les seues famílies. Aquest creixement representa una oportunitat, però també planteja una pregunta urgent: on viuran totes aquestes persones?
Durant massa temps, la política d’habitatge s’ha limitat a reaccionar quan els problemes ja eren evidents. Primer augmenten els preus, després desapareix l’oferta assequible i, finalment, les administracions intenten aplicar mesures d’emergència. Sagunt no pot repetir aquest esquema. Si sabem que la industrialització incrementarà la demanda residencial, tenim l’obligació d’anticipar-nos i planificar ara l’habitatge que necessitarem durant els pròxims anys.
La primera conseqüència del creixement industrial pot ser un increment considerable dels preus del lloguer. Quan moltes persones busquen casa al mateix temps i l’oferta és insuficient, els preus pugen. Aquesta situació beneficia determinats propietaris i inversors, però perjudica especialment la joventut, les famílies amb rendes mitjanes o baixes i les persones que ja viuen al municipi. Els nous salaris industrials poden acabar alimentant una inflació immobiliària que faça encara més difícil l’accés a l’habitatge.
Aquest risc obliga a abandonar la idea que el mercat resoldrà per si mateix totes les necessitats residencials. La construcció privada pot contribuir a ampliar l’oferta, però no garanteix que els nous habitatges tinguen preus accessibles. Si les promocions es dirigeixen principalment a rendes elevades o a la inversió especulativa, podrem tindre més edificis sense solucionar el problema de les persones que necessiten una llar.
Per això, la creació d’un parc públic d’habitatge ha de convertir-se en una prioritat. L’Ajuntament de Sagunt i la Generalitat han d’identificar sòl públic, estudiar les parcel·les disponibles i impulsar promocions destinades al lloguer assequible. Aquest patrimoni residencial ha de mantindre sempre la titularitat pública. Vendre habitatges protegits pot proporcionar ingressos immediats, però redueix la capacitat de resposta de les administracions davant de futures crisis.
El lloguer públic permetria donar estabilitat a joves, famílies, persones majors i treballadors que arriben a la comarca. Les rendes haurien d’adaptar-se als ingressos de cada unitat familiar, evitant que el pagament de l’habitatge absorbisca una part desproporcionada del salari. No té sentit crear nous llocs de treball si una persona ha de destinar la meitat de la nòmina a pagar una habitació o un pis allunyat del seu centre laboral.
La joventut ha de ser un dels col·lectius prioritaris. Moltes persones joves del Camp de Morvedre estudien, treballen o encadenen ocupacions temporals, però no poden emancipar-se. La nova indústria pot oferir-los estabilitat laboral, però aquesta oportunitat quedarà incompleta si no troben habitatges amb preus raonables. Emancipar-se no hauria de ser un luxe ni una decisió que s’haja d’ajornar indefinidament.
També cal mobilitzar els habitatges buits. Abans d’ampliar de manera indiscriminada el sòl urbanitzable, convé saber quants pisos estan desocupats, quin estat tenen i quines mesures podrien facilitar la seua incorporació al mercat. Els programes públics de mediació poden oferir garanties als propietaris a canvi de lloguers limitats. Les ajudes a la rehabilitació també poden condicionar-se al fet que l’immoble es destine durant un període determinat a residència habitual i a un preu assequible.
La rehabilitació representa, a més, una oportunitat per millorar els barris existents. Molts edificis necessiten ascensors, renovació de façanes, millores d’accessibilitat, aïllament tèrmic o instal·lacions energètiques més eficients. Invertir en aquestes actuacions redueix el consum, millora el confort i permet que les persones majors continuen vivint a casa seua. La política d’habitatge també és política social, energètica i climàtica.
Això no significa que Sagunt haja de renunciar a construir. El creixement demogràfic probablement requerirà noves promocions, però aquestes han de respondre a una planificació equilibrada. No podem crear urbanitzacions aïllades, dependents del cotxe i allunyades dels serveis. Cada nou sector residencial ha de comptar amb transport públic, centres educatius, assistència sanitària, comerç de proximitat, zones verdes, instal·lacions esportives i espais de convivència.
Planificar habitatges sense planificar serveis és traslladar el problema al futur. Una nova promoció pot estar acabada en pocs anys, però una escola, un centre de salut o una línia d’autobús poden tardar molt més si no s’han previst. La ciutat no és una simple acumulació d’edificis. És una xarxa de relacions, equipaments, carrers i espais públics que ha de facilitar una vida digna.
La mobilitat serà igualment determinant. Els habitatges han d’estar ben connectats amb Parc Sagunt, PowerCo, el port i les principals zones d’activitat. Si cada persona treballadora necessita utilitzar el vehicle privat, el creixement provocarà més trànsit, contaminació i congestió. Cal coordinar el desenvolupament residencial amb la xarxa d’autobusos, les estacions de Rodalia, els itineraris ciclistes i els desplaçaments per als vianants.
Aquesta transformació no afecta només Sagunt. Altres municipis del Camp de Morvedre poden acollir una part del creixement residencial, però no haurien de convertir-se en simples ciutats dormitori. La resposta ha de ser comarcal i respectar les característiques de cada població. Els municipis necessiten recursos, serveis públics i bones connexions, perquè rebre nous habitants implica també ampliar escoles, reforçar l’assistència sanitària, millorar la recollida de residus i adaptar les infraestructures.
També hem d’evitar que la pressió immobiliària expulse la població actual. Les persones majors que viuen de lloguer, les famílies vulnerables i els qui tenen ingressos irregulars poden quedar atrapats en una pujada de preus que no poden assumir. Les oficines municipals d’habitatge han de reforçar la mediació, l’assessorament jurídic i la prevenció dels desnonaments. Actuar abans de perdre l’habitatge és més humà i menys costós que buscar una solució d’emergència quan la família ja es troba al carrer.
La regulació dels allotjaments turístics també ha de formar part del debat. El turisme és una activitat positiva quan conviu amb la ciutat, però pot reduir l’oferta residencial si nombrosos habitatges es retiren del lloguer habitual per destinar-los a estades curtes. Sagunt ha de trobar un equilibri que permeta l’activitat turística sense perjudicar els barris ni dificultar encara més l’accés a una residència estable.
Un altre perill és l’especulació sobre el sòl. L’anunci de grans inversions pot provocar moviments immobiliaris abans que arriben els llocs de treball. Comprar terrenys o habitatges amb l’únic objectiu de revendre’ls més cars no crea ciutat ni resol cap necessitat social. Les administracions han d’utilitzar les seues competències urbanístiques per garantir reserves d’habitatge protegit i evitar que les plusvàlues generades per decisions públiques queden exclusivament en mans privades.
Tot això exigeix transparència i participació. La ciutadania ha de conéixer les previsions de creixement, el sòl disponible, les promocions anunciades i els terminis dels equipaments. Les associacions veïnals, els agents socials, els professionals i els municipis de la comarca han de participar en la definició del model residencial. L’habitatge no és una qüestió tècnica reservada als despatxos, sinó una decisió col·lectiva sobre la comarca que volem construir.
El Camp de Morvedre necessita créixer, però no de qualsevol manera. Necessita habitatges assequibles, barris complets, rehabilitació urbana i serveis dimensionats per a la nova població. Ha d’acollir les persones que arriben sense expulsar les que ja hi viuen, protegint el territori i evitant una expansió urbana desordenada.
L’èxit de la industrialització no es mesurarà només pel nombre de fàbriques inaugurades o de contractes signats. També es mesurarà per la possibilitat que una persona jove puga emancipar-se, que una família trobe un lloguer assumible i que una treballadora puga viure prop del seu lloc de treball. Si l’ocupació creix però l’habitatge es converteix en un privilegi, haurem fracassat. Sagunt ha d’anticipar-se, perquè garantir una casa digna és una condició indispensable per transformar el creixement econòmic en benestar col·lectiu.
