La publicació de l’informe del Consell Valencià de Cultura sobre la necessitat d’una Setmana Santa saguntina plenament inclusiva no arriba en un desert ni en un silenci còmode. Arriba enmig d’una realitat que moltes persones de Sagunt coneixen bé: fa almenys cinc anys que es lluita obertament, amb constància i amb coratge, per aconseguir que totes les persones puguen participar en igualtat en una festa que és patrimoni de tota la ciutat. I encara més: ja en 1999 hi hagué un primer intent de trencar la barrera de gènere en les confraries, un intent que va topar amb resistències que, més de vint anys després, encara no han desaparegut del tot. Per això, l’informe del CVC no és un punt de partida, sinó un punt d’inflexió.
El CVC ho expressa amb claredat: la tradició no pot convertir-se en dogma. Quan una tradició es blinda contra qualsevol canvi, deixa de ser cultura viva i es transforma en un mecanisme d’exclusió. I si una festa pública, reconeguda i estimada, impedeix que una part de la població participe en igualtat, aleshores no estem parlant de cultura compartida, sinó de privilegis disfressats de costum. La Setmana Santa saguntina és un element identitari potent, però precisament per això ha de ser també un espai on totes les persones tinguen cabuda.
La lluita per la inclusió no ha sigut mai silenciosa. Ha sigut sostinguda, argumentada, pública i valenta. Durant aquests cinc anys, moltes persones han alçat la veu, han escrit, han debatut, han demanat explicacions i han defensat que la festa no pot continuar reproduint estructures de gènere que ja no tenen sentit en una societat democràtica. I si retrocedim fins a 1999, trobem un precedent que demostra que aquesta reivindicació no és cap moda ni cap ocurrència recent. Fa més de dues dècades que Sagunt té pendent aquesta conversa. I quan una ciutat arrossega un debat durant tant de temps, és que hi ha una necessitat real que no s’ha volgut atendre.
El CVC recorda que la sacralització de la festa no pot servir d’excusa per mantindre rols diferenciats per gènere. La resistència al canvi, diu, és en realitat resistència a modificar un sistema de gènere que ha funcionat durant segles. Però que haja funcionat no vol dir que siga just. I que siga antic no vol dir que siga sagrat. Les tradicions sempre han canviat, encara que de vegades preferim oblidar-ho. Les processons no han sigut sempre iguals, ni les confraries, ni els rituals. El que passa és que, quan el canvi qüestiona privilegis, apareix la por.
En ple segle XXI, continuar excloent les dones de determinades funcions dins de la Setmana Santa és una contradicció amb els valors democràtics que proclamem. No és una qüestió simbòlica, sinó de drets i llibertats. Si una festa pública impedeix la participació plena d’una part de la població, està vulnerant el principi d’igualtat. I això no és opinable: és un fet. Per això sorprén que, després de cinc anys de reivindicacions explícites i d’un intent fallit en 1999, encara hi haja qui defense que “sempre s’ha fet així” com si això fóra un argument suficient.
Dir que la tradició és intocable és una manera de dir que els privilegis també ho són. Però l’ordre social no és natural ni immutable. És construït per persones i, per tant, modificable. Quan el CVC afirma que la tradició ha de ser una eina creadora de cultura i participativa, està recordant-nos que les festes no són peces de museu, sinó espais de convivència. I la convivència només és real quan totes les persones poden formar-ne part en igualtat.
Sagunt és una ciutat amb una història marcada per la diversitat, per la defensa de la dignitat i per la capacitat de reinventar-se. No té cap sentit que una ciutat així mantinga estructures excloents en una de les seues celebracions més emblemàtiques. A més, la inclusió no resta, sinó que suma. Quan les dones participen plenament en les confraries, en les processons i en els espais de decisió, la festa es fa més rica, més representativa i més fidel a la realitat social. No es perd autenticitat; al contrari, es guanya veritat.
La resistència al canvi sovint es presenta disfressada d’arguments estètics o de defensa de la continuïtat formal. Però darrere d’aquests discursos hi ha, moltes vegades, la incomoditat davant la idea que les dones ocupen espais que tradicionalment han sigut masculins. És una incomoditat que no s’atreveix a dir el seu nom, però que es manifesta en frases com “no cal trencar la tradició”. Però si no s’haguera trencat mai cap tradició injusta, les dones no votarien, no estudiarien, no treballarien en professions qualificades i no ocuparien càrrecs públics. La història de la igualtat és la història de qüestionar allò que semblava inamovible.
L’informe del CVC no imposa res. No dicta normes ni obliga ningú. El que fa és recordar que les institucions públiques tenen la responsabilitat de vetlar perquè les festes siguen coherents amb els valors democràtics. I això implica revisar pràctiques que exclouen. No es tracta d’atacar la Setmana Santa, ni de secularitzar-la, ni de menysprear-la. Es tracta de garantir que siga un espai on totes les persones puguen participar sense barreres.
La inclusió no és una amenaça. No destrueix la festa ni la desnaturalitza. La transforma, sí, però la transforma per fer-la més justa. I una festa justa és una festa més forta. Les tradicions que sobreviuen no són les que es tanquen, sinó les que s’obrin, les que escolten, les que s’adapten. La Setmana Santa saguntina té una oportunitat magnífica per demostrar que és una tradició viva, capaç de mirar cap al futur sense renunciar al seu passat.
Sagunt té davant seu una oportunitat històrica. No per trencar res, sinó per construir. No per dividir, sinó per sumar. No per imposar, sinó per obrir. La inclusió no és una exigència externa ni una moda: és una necessitat democràtica. I quan una festa abraça aquesta necessitat, es fa més forta, més bella i més humana.
La Setmana Santa saguntina pot ser, i ha de ser, una festa de totes les persones. I això no li lleva valor a la tradició: li dona sentit.