Som estadístiques

Vivim envoltats de números. Des del moment que naixem fins al dia que morim, la nostra existència queda reflectida en registres, gràfiques, percentatges i indicadors. Som una xifra en el cens, un expedient en l'escola, un número en la Seguretat Social, una dada en les estadístiques sanitàries i un registre en les enquestes de consum. La pregunta és inevitable: som alguna cosa més que estadístiques?

Les estadístiques són una eina imprescindible per a entendre el món. Gràcies a elles sabem quanta gent viu en una ciutat, quina esperança de vida tenim, quants estudiants abandonen els estudis o quina és la taxa de desocupació. Sense les dades seria impossible planificar hospitals, carreteres, escoles o polítiques socials. Les estadístiques ens ajuden a prendre decisions col·lectives basades en evidències i no únicament en impressions.

Tanmateix, hi ha un risc evident. Quan reduïm les persones a números, podem oblidar que darrere de cada dada hi ha una història. Quan es parla de milers de desocupats, sovint no pensem en les dificultats concretes de cada família. Quan llegim que ha augmentat la pobresa en un determinat percentatge, és fàcil perdre de vista els rostres humans que hi ha darrere d'aquella xifra.

La societat actual està especialment obsessionada amb la mesura. Comptem els passos que fem cada dia, les hores de son, els seguidors en les xarxes socials o la productivitat al treball. Tot sembla susceptible de convertir-se en una mètrica. Això pot ser útil, però també pot generar una sensació equivocada que allò que no es pot comptar no té valor.

L'amistat no es pot resumir en una estadística. L'amor no cap en una gràfica. La solidaritat, l'esforç personal, la creativitat o la capacitat de superar una adversitat difícilment poden expressar-se amb percentatges. Les persones som molt més complexes que qualsevol conjunt de dades.

No obstant això, negar la importància de les estadístiques seria un error. El repte consisteix a trobar l'equilibri entre la visió global que aporten els números i la visió humana que aporten les experiències individuals. Les estadístiques ens expliquen tendències; les persones expliquen vides.

Potser, al final, la resposta és que sí, som estadístiques, però no només estadístiques. Som una combinació de dades i d'històries, de números i d'emocions. Formem part dels percentatges que descriuen la societat, però també som individus únics amb somnis, records i aspiracions que cap full de càlcul podrà reflectir completament.

Els números ens ajuden a entendre el món. Les persones li donen sentit. I és precisament en la unió d'ambdues realitats on es troba la vertadera dimensió de la condició humana.

llegir més

Eta bihar askatasuna (I demà, llibertat)

Hi ha frases que semblen senzilles, però que contenen tot un univers. Eta bihar askatasuna, en euskera, significa "i demà llibertat". Quatre paraules que miren cap al futur amb esperança, però també amb determinació. No és només una promesa; és una actitud davant la vida.

Vivim en una època marcada per les presses, per les incerteses i per una sensació constant que el món canvia més ràpid del que som capaços d'assimilar. Davant d'això, parlar de llibertat pot semblar una idea abstracta. Tanmateix, la llibertat continua sent una de les aspiracions més profundes dels éssers humans. La necessitem per pensar, per crear, per estimar, per discrepar i per construir el nostre propi camí.

Però la llibertat no apareix de sobte. No és un regal que cau del cel. Sovint és el resultat de moltes renúncies, de moltes lluites i d'innombrables actes de valentia. Cada generació ha hagut de conquistar les seues pròpies llibertats. Algunes han lluitat contra dictadures; altres, contra les desigualtats, la pobresa o la discriminació. I encara hui continuem descobrint nous àmbits on la llibertat necessita ser defensada.

La força de la frase Eta bihar askatasuna resideix precisament en la paraula "demà". El demà representa el temps de les possibilitats. Significa que, per difícil que siga el present, sempre existeix una oportunitat per millorar les coses. És una invitació a no resignar-se. A entendre que els canvis importants es construeixen pas a pas.

També és una frase que parla de col·lectivitat. La llibertat individual és imprescindible, però només adquireix tot el seu sentit quan es comparteix. De poc serveix ser lliure en una societat que deixa arrere els més vulnerables. La veritable llibertat exigeix justícia, igualtat d'oportunitats i respecte mutu. No és només el dret a fer, sinó també la responsabilitat de conviure.

Al llarg de la història, els pobles han conservat expressions capaces de resumir les seues esperances. Algunes es converteixen en lemes, altres en consignes o en versos. Eta bihar askatasuna té aquesta capacitat evocadora. És una afirmació breu però poderosa que ens recorda que el futur no està escrit i que cadascú de nosaltres participa, d'una manera o d'una altra, en la seua construcció.

Potser per això la frase continua captivant. Perquè parla d'un horitzó que mai desapareix. Encara que el camí siga difícil, encara que hi haja obstacles, encara que la realitat semble obstinada, sempre queda el demà. I amb ell, la possibilitat de continuar avançant.

Eta bihar askatasuna. Hui esperança. Hui esforç. Hui compromís. I demà, llibertat.

llegir més

Quan el càncer de mama entra a casa: el paper invisible de les acompanyants

Quan es parla del càncer de mama, el focus acostuma a posar-se, amb tota la raó, en la dona diagnosticada. Tanmateix, al seu costat hi ha mares, filles, germanes, amigues i cuidadores que afronten també una autèntica revolució emocional, social i vital. Sense aquestes acompanyants, moltes pacients tindrien molt més difícil recórrer el camí del diagnòstic, el tractament i la recuperació.

El càncer de mama és el tumor més freqüent entre les dones a escala mundial. L'Organització Mundial de la Salut estima que l'any 2024 es van diagnosticar aproximadament 2,4 milions de casos nous i es van produir prop de 694.000 defuncions relacionades amb aquesta malaltia. 

A Espanya, el càncer de mama continua sent el tumor més diagnosticat entre les dones. Les dades de GLOBOCAN indiquen més de 31.000 nous casos anuals, una xifra que mostra la magnitud d'una malaltia que afecta milers de famílies cada any. 

## El diagnòstic també impacta en l'entorn

Quan una dona rep la notícia que té càncer de mama, el diagnòstic no es queda en ella. La família sencera comença un procés d'adaptació. Les filles assumeixen noves responsabilitats, les germanes es converteixen en suport emocional i les amigues busquen la manera d'ajudar sense envair.

Moltes acompanyants experimenten sentiments de por, impotència, tristesa i incertesa. Sovint intenten mantindre una aparença de fortalesa perquè creuen que han de ser el suport principal de la pacient. Aquest esforç constant pot provocar esgotament emocional.

A més, les cuidadores acostumen a gestionar cites mèdiques, desplaçaments, burocràcia, tasques domèstiques i qüestions familiars. Tot això es combina amb la preocupació constant per l'evolució de la malaltia.

## Les cuidadores invisibles

La societat acostuma a reconéixer la lluita de la pacient, però moltes vegades oblida la de les cuidadores. Hi ha dones que durant mesos o anys reorganitzen la seua vida per acompanyar una mare, una germana, una filla o una amiga.

Aquestes acompanyants solen patir el que els professionals anomenen "sobrecàrrega de la cuidadora". No és estrany que apareguen problemes de son, ansietat, cansament físic o dificultats per a mantindre les relacions socials.

La paradoxa és que moltes vegades qui cuida no demana ajuda perquè considera que la seua situació és secundària respecte a la de la persona malalta.

## Què necessita realment una pacient?

Sovint les acompanyants pensen que han de tindre sempre les paraules adequades, però el que més valoren moltes pacients és la presència.

Escoltar sense jutjar, acompanyar a una consulta, preparar un menjar o simplement compartir una estona de silenci pot ser més útil que qualsevol discurs motivacional.

També és important respectar els moments en què la pacient necessita autonomia. Acompanyar no significa decidir per ella ni convertir-la exclusivament en una persona malalta.

## L'impacte econòmic i laboral

El càncer de mama no només té conseqüències mèdiques. Moltes famílies han de fer front a despeses de transport, productes específics, reduccions de jornada o baixes laborals.

En alguns casos, les acompanyants es converteixen en cuidadores principals i veuen afectada la seua carrera professional. Aquesta realitat rarament apareix en les estadístiques, però forma part del cost real de la malaltia.

## La importància de cuidar qui cuida

Els professionals sanitaris insisteixen cada vegada més en la necessitat d'atendre també la salut mental de les cuidadores.

Una acompanyant que descansa, manté espais propis i rep suport psicològic pot ajudar millor que una persona completament esgotada. Per això és fonamental que les familiars mantinguen activitats pròpies, demanen ajuda quan la necessiten i compartisquen les responsabilitats amb altres persones de l'entorn.

Cuidar-se no és un acte d'egoisme. És una necessitat.

## Un missatge d'esperança

Les dades mostren que la supervivència del càncer de mama ha millorat notablement durant les últimes dècades gràcies als programes de detecció precoç i als avanços terapèutics. 

Però darrere de cada història de supervivència hi ha moltes vegades una xarxa de suport formada per mares, filles, germanes, amigues i cuidadores que han estat presents en els moments més difícils.

Quan celebrem la fortalesa de les dones que afronten un càncer de mama, també hauríem de reconéixer el paper d'aquelles dones que caminen al seu costat. No apareixen en les fotografies oficials ni en les estadístiques mèdiques, però són una part imprescindible de la lluita contra la malaltia.

Perquè el càncer de mama pot afectar una persona, però el seu impacte arriba a tota la família. I cap dona hauria de recórrer aquest camí en solitud.

llegir més

Quan la meitat de la població continua sent invisible

Hi ha una pregunta que hauríem de fer-nos com a societat: com és possible que una etapa vital que afecta pràcticament totes les dones continue sent tractada com una qüestió secundària per la investigació, la sanitat i les administracions públiques?

La menopausa no és una malaltia. És una fase natural de la vida. Però això no significa que no comporte problemes de salut importants. Fogots, insomni, canvis hormonals, ansietat, depressió, pèrdua de massa òssia, augment del risc cardiovascular o problemes cognitius poden afectar de manera significativa la qualitat de vida de milions de dones. Malgrat això, continua existint una enorme falta d'inversió en recerca i atenció especialitzada.

La situació resulta encara més incomprensible si tenim en compte que les dones passaran aproximadament un terç de la seua vida en etapa postmenopàusica. Tot i això, la ciència ha dedicat molts més recursos a estudiar altres processos fisiològics que afecten molta menys població.

Però el problema no és únicament econòmic. És també cultural.

Durant dècades, la medicina ha utilitzat el cos masculí com a model universal. Allò que passava als homes es considerava vàlid per a tota la població. Les dones han estat sistemàticament infrarepresentades en nombrosos estudis clínics i biomèdics, generant un buit de coneixement amb conseqüències directes en diagnòstics, tractaments i protocols sanitaris.

I és ací on apareixen situacions que semblen una sàtira, però que reflecteixen un problema molt real. Fins i tot en qüestions relacionades amb la salut femenina, continuen apareixent referències i recomanacions basades en investigacions realitzades majoritàriament sobre homes. Això evidencia fins a quin punt alguns biaixos històrics continuen presents en la investigació científica i en la presa de decisions públiques.

Cal repetir-ho perquè sembla increïble.

Parlem d'una etapa biològica exclusivament femenina que, durant massa temps, no ha rebut l'atenció científica que mereix. No estem davant d'un error menor. Estem davant d'una mostra de com determinades necessitats de salut de les dones han quedat relegades a un segon pla.

Algú imaginaria una guia sobre el càncer de pròstata basada principalment en estudis fets amb dones? Evidentment no. Però quan es tracta de la salut femenina, massa sovint s'ha actuat com si qualsevol aproximació fora suficient.

El missatge implícit és devastador: les dones continuen sent considerades una variant del model masculí.

Aquesta situació no és nova. Durant anys, nombrosos estudis sobre envelliment han ignorat l'impacte de la menopausa, malgrat que aquesta etapa pot influir en molts dels processos fisiològics associats a l'edat. La conseqüència és un coneixement incomplet que dificulta el desenvolupament de tractaments i estratègies preventives més eficaces.

Les conseqüències van molt més enllà dels laboratoris.

Quan no hi ha investigació suficient, hi ha menys coneixement. Quan hi ha menys coneixement, hi ha pitjors diagnòstics. Quan els diagnòstics són pitjors, augmenta el patiment de les pacients. És una cadena perfectament identificable que acaba afectant milions de dones.

Mentrestant, moltes continuen sentint que els seus símptomes són banalitzats. Se'ls diu que és una etapa normal, que cal aguantar, que forma part de l'edat. Però que siga normal no significa que haja de ser ignorada.

També és una qüestió econòmica. Les baixes laborals associades a la menopausa, la reducció de productivitat derivada de l'insomni o dels problemes cognitius i la necessitat de tractaments específics tenen un impacte directe sobre les economies. No obstant això, els governs continuen actuant com si fora un assumpte privat que cada dona ha de gestionar individualment.

Aquesta invisibilització respon a una realitat incòmoda: la societat continua tenint dificultats per parlar de l'envelliment femení. Es parla de maternitat, d'embaràs o de fertilitat, però la menopausa continua envoltada de silencis, prejudicis i estereotips.

Per això no és suficient reclamar més consultes mèdiques o més tractaments. Cal una transformació profunda de les polítiques públiques.

Necessitem més investigació específica, més formació per al personal sanitari, més unitats especialitzades, més educació social i més recursos públics. Necessitem que la menopausa deixe de ser una nota a peu de pàgina en les estratègies de salut.

Perquè no és acceptable que la meitat de la població continue esperant l'atenció que mereix.

I perquè si en ple segle XXI encara hem d'explicar que la menopausa s'ha d'estudiar amb el rigor i l'atenció que mereixen les dones, el problema no és només científic. El problema és també social i polític.

La salut de les dones mereix alguna cosa millor que la indiferència institucional. Mereix respecte, coneixement i recursos. I els mereix ara.

llegir més

Sagunt, patrimoni viu: la urgència d’un registre municipal per al patrimoni immaterial

Cada 17 d’octubre, el món celebra el Dia Internacional del Patrimoni Cultural Immaterial. És una data que convida a mirar més enllà de les pedres, dels monuments, dels arxius. És una crida a reconéixer allò que no es pot tocar però que ens toca profundament: les festes, les tradicions, els jocs, els rituals, les expressions que conformen l’ànima d’un poble. I si hi ha un lloc on eixa ànima batega amb força, és Sagunt.

Sagunt és molt més que el seu teatre romà, que el seu castell mil·lenari, que els Alts Forns del Port. Sagunt és també la xopà que obri les festes patronals, el bolot que es juga entre rialles i picades d’ullet, la crida fallera que ressona entre barris, la processó de la Puríssima Sang que puja al Calvari, la cavalcada dels Reis Mags que il·lusiona infants i majors. Sagunt és la memòria viva que es transmet de generació en generació, que es transforma, que es reivindica, que es celebra.

Però eixe patrimoni immaterial, tan ric i tan arrelat, no té encara la protecció que mereix. No té un registre públic, accessible i actualitzat, que el documente, el preserve i el pose en valor. No té un instrument municipal que el reconega com a part essencial de la identitat local. I això, en ple segle XXI, és una mancança que cal corregir amb urgència.

Les Falles de Sagunt i del Port, per exemple, ja compten amb reconeixement oficial. Són Bé d’Interés Cultural immaterial des de 2012 i formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des de 2016. Són festa, crítica, art, emoció. Són un espai de creació col·lectiva, de transmissió intergeneracional, de convivència. Però més enllà de les Falles, hi ha tot un univers festiu que espera ser reconegut.

La Setmana Santa Saguntina, organitzada per la Cofradía de la Puríssima Sang des del segle XV, és una de les més antigues del País Valencià. Amb el Via Crucis al Calvari, les representacions de la Passió i el Sant Enterrament, combina espiritualitat, dramatització i patrimoni. És una expressió de fe, però també de cultura popular, de teatre al carrer, de memòria compartida.

Les festes patronals de Sagunt, celebrades entre juliol i agost, han sigut recentment declarades Festa d’Interés Turístic Autonòmic. I no és per casualitat. La xopà, el xupinazo, el sopar d’olla, les entrades de bous, les orquestres, les activitats infantils... tot conforma un calendari festiu que mobilitza barris, penyes, famílies, generacions. És una festa que no es limita a l’oci, sinó que articula vincles, reforça identitats, genera complicitats.

El Festival Sagunt a Escena, que transforma el teatre romà en escenari contemporani, és una altra mostra de patrimoni immaterial en acció. Música, dansa, dramatúrgia, poesia... tot es barreja amb la pedra antiga per crear experiències noves. És una aposta per la cultura viva, per la projecció artística, per la connexió entre passat i present.

I no podem oblidar el bolot, eixe joc de cartes saguntí que es practica en bars, penyes i associacions. Amb estratègia, humor i picardia, el bolot és molt més que un entreteniment. És una forma de socialització, una expressió de la identitat local, una tradició que mereix ser reconeguda com a Bé Immaterial de Rellevància Local. L’Ajuntament ja ha iniciat els tràmits, però cal que eixa protecció es traduïsca en accions concretes: documentació, difusió, pedagogia, transmissió.

També cal parlar dels bous al carrer i del bou embolat, tradicions arrelades en el nucli històric i al Port, especialment durant les festes patronals. Amb estructures pròpies, rituals i debats, formen part del calendari festiu i de la memòria col·lectiva. La seua continuïtat genera controvèrsia, però la seua existència és innegable. I com a tal, mereix ser registrada, estudiada, contextualitzada.

La cavalcada dels Reis Mags, celebració hivernal amb gran participació infantil, és una altra expressió del patrimoni immaterial saguntí. Amb escenificacions, carrosses, música i emoció, connecta generacions i reforça el vincle comunitari. És una festa que combina tradició, fantasia i pedagogia.

I no podem obviar les festes aragoneses i andaluses, organitzades per comunitats migrants residents a Sagunt. Amb gastronomia, música, devoció i expressió cultural pròpia, són mostra de la diversitat que enriqueix el teixit social saguntí. Són patrimoni compartit, construït des de la convivència i el respecte.

Totes aquestes manifestacions, i moltes més, conformen el patrimoni immaterial de Sagunt. Són vives, canviants, plurals. Són la veu del poble, la memòria en moviment, la cultura que no es pot encabir en vitrines. Però per a cuidar-les, preservar-les i posar-les en valor, cal un instrument públic, estable i compromés. Cal un registre municipal del patrimoni immaterial.

Un registre que documente festes, rituals, jocs, expressions, sabers. Que reculla testimonis, fotografies, vídeos, textos. Que implique les entitats locals, les associacions, les escoles, les persones majors. Que siga accessible, dinàmic, pedagògic. Que no es limite a l’arxivística, sinó que promoga la participació, la transmissió, la projecció.

Un registre que permeta protegir el patrimoni immaterial amb força local, però també amb projecció autonòmica i estatal. Que facilite la declaració de nous BIC, que impulse la candidatura de manifestacions a reconeixements superiors, que connecte Sagunt amb altres municipis, amb altres territoris, amb altres cultures.

Un registre que reconega la diversitat, la inclusió, la transformació. Que no es quede en la nostàlgia, sinó que abrace la innovació, la reinterpretació, la mirada crítica. Que done espai a les noves formes de festa, a les expressions digitals, als llenguatges juvenils, als formats híbrids.

Un registre que siga eina de governança cultural, de planificació estratègica, de promoció turística, de educació patrimonial. Que permeta fer polítiques públiques amb base, amb rigor, amb sensibilitat. Que convertisca el patrimoni immaterial en motor de cohesió, de creativitat, de desenvolupament.

I eixe registre ha de ser impulsat per l’Ajuntament. No pot recaure només en la iniciativa ciutadana, en la voluntat d’entitats o en la memòria oral. Ha de ser una responsabilitat institucional, una aposta política, una acció prioritària. Perquè el patrimoni immaterial no és un luxe, és una necessitat. No és un afegit, és un fonament.

L’Ajuntament de Sagunt té l’oportunitat de liderar eixa protecció. Té el coneixement, les complicitats, els recursos. Té una xarxa d’entitats culturals, festives, educatives, socials que poden contribuir activament. Té un teixit associatiu viu, divers, compromés. Té una ciutadania que estima les seues tradicions, que les viu, que les transforma.

Impulsar un registre municipal del patrimoni immaterial seria un gest de reconeixement, de respecte, de responsabilitat. Seria una forma de dir: això que som, això que celebrem, això que compartim, té valor. Té dignitat. Té futur.

Seria també una forma de protegir allò que és fràgil, allò que pot desaparéixer, allò que necessita ser cuidat. Perquè el patrimoni immaterial no és etern. Depén de la transmissió, de la pràctica, de la vivència. I per això cal documentar-lo, difondre’l, revitalitzar-lo.

Seria, en definitiva, una forma de construir comunitat. De reforçar els vincles, de generar identitat, de promoure la participació. De fer de Sagunt no només un lloc amb un gran patrimoni, sinó un poble que el coneix, el cuida i el projecta. Un poble que fa del seu patrimoni immaterial una eina de transformació, de cohesió, de futur.

Perquè el patrimoni immaterial no és només folklore. És identitat, és resistència, és creativitat. És la manera com un poble es conta a si mateix, com es reconeix, com es transforma. És la veu de les persones majors que expliquen com era la festa fa cinquanta anys. És la mirada de les xiquetes que preparen el seu primer vestit faller. És el gest de qui embolta el bou amb respecte i emoció. És el vers improvisat, la dansa compartida, el crit col·lectiu.

I per això cal protegir-lo. No per congelar-lo, sinó per donar-li espai per créixer. No per convertir-lo en museu, sinó per fer-lo motor de vida. No per tancar-lo en expedients, sinó per obrir-lo a la comunitat.

Un registre municipal del patrimoni immaterial seria una ferramenta potent per a fer-ho possible. No com una llista tancada, sinó com un arxiu viu, participatiu, en constant actualització. Un espai on les entitats pogueren aportar, on les escoles pogueren consultar, on les persones pogueren reconéixer-se.

Seria també una manera de fer justícia a tantes persones que han mantingut viva la tradició sense reconeixement institucional. A tants col·lectius que han creat cultura des de la base, des de la quotidianitat, des de la passió. A tants moments que han marcat la vida d’un poble i que mereixen ser preservats.

I seria una aposta per la inclusió. Perquè el patrimoni immaterial no és homogeni. És divers, plural, contradictori. Inclou festes religioses i laiques, rituals antics i pràctiques noves, expressions locals i influències globals. Inclou també les veus que han estat silenciades, les mirades que han estat ignorades, les formes que han estat menystingudes.

Un registre municipal hauria de ser feminista, intercultural, intergeneracional. Hauria de reconéixer les aportacions de les dones, de les persones migrants, de les persones joves, de les persones majors. Hauria de donar espai a les noves formes de festa, a les expressions digitals, als llenguatges híbrids.

I hauria de ser pedagògic. Perquè el patrimoni immaterial no es pot estimar si no es coneix. Cal que les escoles el treballen, que els instituts el debaten, que les famílies el compartisquen. Cal que forme part del currículum, de les activitats extraescolars, de les programacions culturals.

Un registre municipal podria generar materials didàctics, exposicions, tallers, itineraris. Podria connectar amb les biblioteques, amb els museus, amb les associacions. Podria ser font d’inspiració per a artistes, per a escriptors, per a creadors digitals. Podria ser motor de creativitat.

I també podria ser motor turístic. Però no un turisme superficial, consumista, desarrelat. Sinó un turisme cultural, respectuós, participatiu. Un turisme que vinguera a conéixer, no només a mirar. Que vinguera a compartir, no només a consumir. Que vinguera a formar part, no només a passar.

Sagunt té potencial per a ser referent en patrimoni immaterial. Té història, té diversitat, té creativitat. Té Falles reconegudes per la UNESCO, té una Setmana Santa centenària, té festes patronals declarades d’interés turístic, té jocs locals en tràmit de protecció, té festivals amb projecció internacional. Té tot el que cal. Només li falta una cosa: voluntat política.

L’Ajuntament ha de fer eixe pas. Ha de assumir la responsabilitat de cuidar el patrimoni immaterial com cuida el patrimoni arquitectònic. Ha de destinar recursos, personal, temps. Ha de crear el registre, però també ha de activar-lo. Ha de fer que siga útil, viu, transformador.

I ha de fer-ho amb complicitat. Amb les entitats festives, culturals, educatives. Amb les persones que han mantingut viva la memòria. Amb les veus que volen ser escoltades. Amb les mirades que volen ser reconegudes.

Perquè el patrimoni immaterial no és de ningú, però és de totes. No és propietat, és vincle. No és possessió, és relació. I per això cal cuidar-lo amb estima, amb respecte, amb responsabilitat.

Sagunt pot ser exemple. Pot ser referent. Pot ser motor. Però per a això cal fer el pas. Cal crear el registre municipal del patrimoni immaterial. Cal protegir allò que ens fa poble. Cal posar en valor allò que ens fa viure.

I cal fer-ho ja. Perquè cada festa que no es documenta, cada tradició que no es transmet, cada expressió que no es reconeix, és una oportunitat perduda. És una part de nosaltres que s’esborra. És una memòria que s’apaga.

El patrimoni immaterial és el cor de Sagunt. I el cor, si no es cuida, deixa de bategar. Que bategue fort. Que bategue viu. Que bategue compartit.

llegir més