L’any 2026 marca el 495é aniversari del naixement d’Alonso Sánchez Coello (1531–1588), pintor de cambra de Felip II i figura clau en la consolidació del retrat cortesà hispànic. Nascut a Benifairó de les Valls, al Camp de Morvedre, la seua trajectòria artística s’inscriu en una geografia que connecta el País Valencià amb Lisboa, Flandes i Madrid, tot configurant una estètica marcada per la sobrietat, la precisió psicològica i la dignificació del poder reial. La commemoració d’aquesta efemèride ofereix una oportunitat singular per recuperar la seua figura des del territori, i per reivindicar també la presència creativa de la seua filla Isabel Sánchez Coello, artista i música en un entorn masculinitzat.
La formació d’Alonso es va iniciar a Lisboa, on la seua família s’havia traslladat en la infantesa, probablement per raons econòmiques i d’oportunitat. Protegit pel rei Joan III de Portugal, va accedir a un entorn cortesà que li permeté desenvolupar habilitats tècniques i culturals. Cap a 1550, viatjà a Flandes per formar-se amb Antonio Moro, retratista de prestigi internacional, de qui heretà la capacitat de captar la presència i el caràcter dels retratats. Segons Jonathan Brown, “Sánchez Coello va establir el model de retrat cortesà que perduraria fins a Velázquez” (Brown, 1998, 112). Aquesta afirmació situa Alonso com a baula essencial entre el retrat flamenc i la pintura barroca espanyola, tot consolidant una estètica que combina realisme, contenció i simbolisme.
A partir de 1555, Alonso s’incorpora a la cort de Felip II, on desenvolupa una obra que conjuga influències italianes —especialment de Tiziano— amb una sobrietat formal pròpia del gust hispànic. El seu llegat inclou retrats de figures com Isabel de Valois, Don Juan d’Àustria, les infantas Isabel Clara Eugenia i Catalina Micaela, així com escenes religioses per a El Escorial. La seua capacitat per representar la dignitat reial sense caure en l’excés decoratiu el convertí en el pintor de confiança del monarca, i en referent per a generacions posteriors. Fernando Checa assenyala que “la cort de Felip II no sols fou espai de propaganda, sinó també de creació i diàleg estètic” (Checa, 2002, 145), i en aquest diàleg Alonso hi tingué un paper central.
La seua obra es caracteritza per una paleta continguda, una composició equilibrada i una mirada analítica que transcendeix la mera representació física. Els retrats de les infantas, per exemple, combinen la solemnitat institucional amb una subtil expressió emocional, tot suggerint la complexitat del paper femení en la cort. En aquest sentit, Alonso no sols retrata cossos, sinó també rols, expectatives i tensions. La seua pintura esdevé document històric, testimoni visual i construcció simbòlica del poder.
En aquest context de projecció artística i institucional, emergeix la figura d’Isabel Sánchez Coello (1564–1612), filla del pintor i de Luisa Reynalte. Educada en l’entorn cortesà, Isabel destacà com a pintora, música i poeta, tot i que la seua obra ha estat històricament invisibilitzada. Diverses fonts apunten que participà en el taller del seu pare i que podria ser l’autora del retrat de Felip II amb els seus fills conservat a la Hispanic Society of America. Segons María Kusche, “la presència d’Isabel en la documentació artística de la cort revela una pràctica femenina activa, encara que silenciada” (Kusche, 2003, 87).
La formació d’Isabel inclogué disciplines com la música —tocava l’arpa i la viola de gamba—, la poesia i la pintura en miniatura. Aquesta versatilitat artística la situa en la tradició de les dones cortesanes cultes, però amb una singularitat que mereix ser reconeguda. El fet que treballara en el taller del seu pare, i que fóra considerada una artista competent, indica que la seua pràctica no era merament decorativa, sinó professional. En paraules de Carmen Bernis, “la contribució femenina a l’art cortesà ha estat sistemàticament menystinguda, tot i que les fonts revelen una presència constant” (Bernis, 1985, 59).
La commemoració del 495é aniversari del naixement d’Alonso Sánchez Coello pot ser una oportunitat per reivindicar no sols la seua figura, sinó també la genealogia artística que encarna Isabel. Des del País Valencià, especialment des del Camp de Morvedre, es pot activar una memòria col·lectiva que connecte patrimoni, identitat i mirada inclusiva. La recuperació d’aquests personatges permet articular discursos que vinculen la tradició pictòrica amb la crítica de gènere, la pedagogia visual i la renovació simbòlica de la festa i la cultura.
En aquest sentit, es podrien impulsar accions culturals que vinculen la figura d’Alonso amb la pintura institucional, i la d’Isabel amb la creativitat femenina. Una exposició pedagògica, una ruta artística entre Benifairó, Sagunt i València, o una publicació amb microrelats inspirats en els personatges retratats, podrien ser formats idonis per activar la memòria. A més, la dramatització de la relació entre pare i filla, en format teatral o audiovisual, permetria explorar les tensions entre autoritat i sensibilitat, entre tradició i innovació.
La figura d’Alonso pot ser reinterpretada com a símbol de rigor, compromís i projecció internacional des del territori. La seua obra, tot i estar vinculada a la cort, conserva una dimensió humanista que pot ser connectada amb els valors contemporanis de dignitat, diversitat i memòria. Isabel, per la seua banda, representa la creativitat femenina en un entorn masculinitzat, i la capacitat de resistència simbòlica davant l’oblit historiogràfic. La seua reivindicació pot contribuir a una lectura més plural del patrimoni artístic, i a una pedagogia visual que incloga les veus silenciades.
La commemoració del 2026 pot ser també una preparació per al quincentenari de 2031, amb accions que vinculen la memòria local amb la projecció universal. En aquest marc, es poden establir aliances entre institucions culturals, educatives i festives, tot generant complicitats que transcendisquen la mera efemèride. La figura d’Alonso pot ser integrada en projectes de renovació festiva, en campanyes institucionals que connecten art i territori, i en accions pedagògiques que vinculen història i emoció.
A més, la dimensió simbòlica de la pintura cortesana pot ser reinterpretada des de la crítica social. Els retrats d’Alonso, tot i representar el poder, també revelen les fragilitats, les absències i les construccions ideològiques de l’època. En aquest sentit, la seua obra pot ser utilitzada com a eina de reflexió sobre la representació, la identitat i la memòria. Isabel, per la seua banda, pot ser vinculada a la pedagogia feminista, a la creativitat inclusiva i a la transmissió de valors des de la pràctica artística.
La genealogia artística que uneix Alonso i Isabel pot ser llegida com una metàfora de la transmissió intergeneracional, de la complicitat creativa i de la resistència simbòlica. En un context com el del Camp de Morvedre, on la memòria col·lectiva, la festa i la crítica social són eixos centrals, aquesta genealogia pot inspirar projectes que vinculen art, territori i comunitat. La commemoració del 2026 pot ser, així, un punt de partida per a una renovació simbòlica que incloga la diversitat, la mirada de gènere i la defensa del patrimoni.
En definitiva, Alonso Sánchez Coello i Isabel Sánchez Coello representen una línia de continuïtat entre el rigor tècnic i la sensibilitat humanista, entre la representació del poder i la presència femenina en l’art. La seua recuperació des del País Valencià pot contribuir a una lectura més plural del patrimoni artístic, i a una pedagogia visual que incloga les veus silenciades. Aquesta mirada no sols enriqueix la comprensió històrica, sinó que també obri camins per a la creació contemporània, la reflexió crítica i la transmissió de valors des de l’art.
En el cas d’Alonso Sánchez Coello, la seua obra pot ser reinterpretada com a expressió d’un equilibri entre el poder i la humanitat. Els seus retrats, tot i estar al servei de la monarquia, revelen una subtilitat psicològica que transcendeix la propaganda. La seua capacitat per captar la introspecció, la fragilitat o la solemnitat dels personatges retratats el situa com a precursor d’una pintura que no sols representa, sinó que interpel·la. Aquesta dimensió pot ser explorada des de la pedagogia visual, tot connectant amb les inquietuds actuals sobre identitat, representació i diversitat.
Pel que fa a Isabel Sánchez Coello, la seua figura pot ser recuperada com a símbol de la creativitat femenina en contextos de poder. La seua pràctica artística, tot i no haver deixat una obra signada extensa, forma part d’una genealogia de dones que van contribuir a la cultura cortesana des de la discreció, la sensibilitat i la intel·ligència. La seua presència en la documentació històrica, la seua formació musical i poètica, i la seua vinculació al taller del pare, permeten reconstruir un perfil que desafia els límits de la historiografia tradicional. En paraules de M. Teresa Dávila, “la recuperació de les dones artistes no és només una tasca de justícia, sinó una relectura del sistema artístic en clau de pluralitat” (Dávila, 2010, 34).
Des del Camp de Morvedre, la commemoració del 495é aniversari del naixement d’Alonso pot ser articulada com una acció cultural que connecte la memòria local amb la projecció universal. La vinculació amb Benifairó de les Valls, la presència de símbols pictòrics en la cultura festiva, i la capacitat del territori per generar discursos inclusius, ofereixen un marc idoni per a la creació de projectes que vinculen art, identitat i comunitat. Aquesta commemoració pot incloure exposicions, tallers, dramatitzacions, publicacions i accions institucionals que reivindiquen la figura d’Alonso i la genealogia artística que encarna Isabel.
A més, la commemoració pot ser una oportunitat per reflexionar sobre el paper de l’art en la construcció de la memòria col·lectiva. Els retrats cortesans, les miniatures, les escenes religioses, poden ser reinterpretades des de la crítica social, la mirada feminista i la pedagogia inclusiva. Aquesta relectura permet connectar el passat amb el present, tot generant espais de diàleg entre la tradició i la innovació. En aquest sentit, la figura d’Alonso pot ser vinculada a la defensa del patrimoni, a la dignificació del territori i a la transmissió de valors des de la pràctica artística.
Finalment, la commemoració del 2026 pot ser concebuda com un procés, més que com un acte puntual. Un procés que incloga la investigació històrica, la creació artística, la participació comunitària i la projecció institucional. Un procés que connecte la memòria pictòrica amb la renovació simbòlica, la crítica social i la construcció d’identitat. Un procés que faça de la genealogia Sánchez Coello un referent per a la cultura valenciana, per a la pedagogia visual i per a la inclusió de les veus silenciades en el relat històric.
—
Brown, Jonathan. El arte en la España del Renacimiento. Madrid: Alianza Editorial, 1998.
Checa, Fernando. Felipe II: mecenas de las artes. Madrid: Nerea, 2002.
Kusche, María. “Pintoras en la corte de Felipe II.” Boletín del Museo del Prado 21, núm. 39 (2003): 85–92.
Bernis, Carmen. “La mujer en la pintura cortesana del siglo XVI.” Archivo Español de Arte 58, núm. 230 (1985): 55–70.
Dávila, M. Teresa. Mujeres en el arte: genealogías invisibles. Sevilla: Universidad Internacional de Andalucía, 2010.
