Correllengua o la flama de tot un poble en moviment ^

Quan la llengua es posa en marxa, ja no hi ha marxa enrere. Deixa de ser un concepte abstracte, una declaració de bones intencions o un objecte de debat acadèmic, i es transforma en una realitat viva, tangible, imparable. El Correllengua és exactament això: el moment en què la llengua baixa dels discursos i entra als carrers, als camins, a les places i als cossos de les persones que decideixen fer-la avançar. La llengua camina perquè algú la porta, i aquest gest, aparentment senzill, té una potència política enorme.

Enguany aquest gest adquireix una dimensió nova i conscient amb la celebració del primer Correllengua Agermanant. No partim de zero. Venim de dècades de correllengua impulsats des de baix, gràcies a la constància de col·lectius, associacions i persones que han mantingut viva la Flama poble a poble, sovint sense suport institucional, sovint amb obstacles i incomprensions. Aquell esforç sostingut és el fonament sobre el qual s’alça hui aquest nou pas endavant. El Correllengua Agermanant no nega el passat, el reconeix, el dignifica i el projecta cap a una escala més ampla, més explícitament política, més conscient de la necessitat d’agermanar territoris que comparteixen llengua, cultura i un mateix conflicte de subordinació.

La Flama va eixir el 17 d’abril del Canigó, a Prades, carregada d’un simbolisme profund. No és només un punt geogràfic, és un origen cultural, un referent compartit que travessa fronteres imposades. Des d’allí, la Flama recorre el territori com una línia de continuïtat històrica, unint realitats diverses sota una mateixa llengua. El seu avanç no és innocent ni neutral. Cada pas és una afirmació política: existim, persistim i continuem connectats malgrat tots els intents de fragmentació.

Aquest recorregut pasa per València el 25 d’abril, Dia de les Llibertats Nacionals Valencianes. I aquesta arribada no és una casualitat festiva, és una declaració de principis. El 25 d’abril és la data que simbolitza la derrota militar i la pèrdua de les institucions pròpies, però sobretot simbolitza l’inici d’un llarg procés de despossessió lingüística, cultural i política. Arribar a València amb la Flama eixe dia és convertir la memòria en present actiu, és recordar que la llengua que hui camina ho fa perquè no va ser derrotada del tot, perquè va resistir en les cases, als carrers, als marges del sistema, transmesa de generació en generació.

Dur la Flama cap a València el 25 d’abril és un acte polític en el sentit més noble del terme. No és una provocació ni un gest testimonial, és una afirmació serena però ferma de continuïtat. És dir que el poble valencià no ha renunciat a la seua llengua, ni a la seua cultura, ni al dret de construir el seu futur amb veu pròpia. És posar el cos al servei d’una idea col·lectiva que incomoda precisament perquè no es pot silenciar amb decrets ni amb menyspreu.

El Correllengua Agermanant posa en evidència una veritat incòmoda per al poder: la llengua no es mata només deixant-la morir, també s’intenta matar invisibilitzant-la, ridiculitzant-la o subordinant-la. Durant anys, al País Valencià s’ha aplicat una política sistemàtica de deslegitimació de la llengua pròpia, presentada com un problema, com una imposició o com una nosa. Aquesta estratègia ha tingut conseqüències reals en l’àmbit educatiu, institucional, mediàtic i social. El Correllengua respon a això amb una acció col·lectiva que no demana permís per existir.

La força del Correllengua no està en la velocitat ni en la massificació, sinó en la participació conscient. La llengua es defensa fent-la servir, ocupant espais, generant comunitat. Quan la Flama passa de mà en mà, passa també una responsabilitat compartida: la de no delegar en ningú la supervivència de la llengua. No és una tasca exclusiva de l’escola, ni dels mitjans, ni de les institucions. És una feina quotidiana i col·lectiva, i el Correllengua ho fa visible d’una manera clara i directa.

Enguany, a més, aquest gest connecta de manera natural amb un imaginari polític i cultural profundament arrelat al País Valencià. La flama que camina és també la flama que no s’apaga, aquella que simbolitza la resistència persistent, la transmissió i la dignitat col·lectiva. La música d’Obrint Pas va saber posar paraules i emoció a aquest sentiment compartit per tota una generació que va entendre que defensar la llengua i la cultura no era un acte nostàlgic, sinó una afirmació radical de futur.

Quan parlem de defensar la cultura a València, parlem d’una lluita que va molt més enllà de l’àmbit simbòlic. Parlem del dret a viure plenament en la nostra llengua, sense haver de justificar constantment la seua existència. Parlem del dret a un sistema educatiu que no arracone el valencià, a uns mitjans públics que no el tracten com una concessió, a unes institucions que no el consideren secundari. La llengua és poder, i per això ha estat històricament combatuda.

Defensar la llengua és també defensar el territori. Cada vegada que una paraula desapareix, desapareix una manera de descriure el paisatge, una forma d’entendre la relació amb l’entorn. La llengua conté la memòria del territori, la manera com ha estat habitat, treballat i estimat. Substituir la llengua és també una manera de buidar el territori de significat i convertir-lo en un espai merament funcional, desconnectat de la seua història i de la seua gent.

El Correllengua Agermanant recorda que la cultura valenciana no és una peça de museu ni un folklorisme domesticat. És una cultura viva, en conflicte, que incomoda perquè existeix. És una cultura que no demana permís per parlar-se ni per expressar-se. En aquest sentit, el Correllengua és profundament polític perquè qüestiona l’ordre establert que vol una llengua subalterna, residual i prescindible.

Una de les grans virtuts del Correllengua és que és radicalment inclusiu. No estableix jerarquies ni certificats de puresa. No pregunta d’on vens, sinó cap a on vols caminar. La llengua es construeix incorporant, acollint, sumant. Aquest enfocament contrasta frontalment amb discursos que intenten presentar el valencià com una eina de divisió. Al contrari, el Correllengua demostra que la llengua pot ser un espai de trobada, sempre que no es renuncie al seu valor polític.

La cultura no es defensa només amb grans discursos, sinó amb pràctiques concretes. El Correllengua ho entén perfectament i per això aposta pel moviment, pel gest compartit, per la presència física. Posar el cos és assumir un compromís que va més enllà de la declaració simbòlica. És assumir que la defensa de la llengua té un cost, però també una recompensa: la sensació de formar part d’alguna cosa col·lectiva que té sentit.

Quan la Flama arriba a València el 25 d’abril, arriba carregada de totes aquestes capes de significat. Arriba com una síntesi de memòria, reivindicació i futur. Arriba per dir que el poble valencià no ha claudicat, que continua parlant, cantant i creant en la seua llengua. Arriba per recordar que la derrota no va ser total, perquè hi ha coses que no es poden confiscar mentre hi haja persones disposades a sostenir-les.

El Correllengua Agermanant no és un final de trajecte, sinó una crida a continuar. A continuar fent servir la llengua sense complexos, a continuar exigint drets lingüístics reals, a continuar construint una cultura pròpia, crítica i viva. No és un esdeveniment aïllat, és una eina política que ens interpel·la a totes i tots.

Defensar la llengua i la cultura a València hui implica assumir que hi ha un conflicte obert. Implica no maquillar la realitat ni acceptar discursos despolititzats que buiden de contingut la reivindicació. El Correllengua, amb la seua senzillesa aparent, fa exactament el contrari: posa el conflicte sobre la taula, però ho fa des de l’alegria, la comunitat i l’esperança.

Quan el cansament aparega, quan el camí siga llarg, quedarà la certesa d’haver contribuït a mantenir viva la Flama. Quedarà l’orgull de saber que la llengua no avança sola, que avança perquè algú decideix portar-la. I mentre aquest gest siga possible, mentre hi haja persones disposades a caminar, la cultura valenciana continuarà viva, crítica, insubmisa i en moviment.

Perquè la flama no és només foc. És memòria, és futur, és poble. I mentre no s’apague, no ens hauran vençut.

llegir més

23 abril ^

En un país de terres seques i vents que venien del mar, hi havia un poble menut, però ple de vida. Era un poble on convivien persones de moltes procedències, colors de pell, accents i maneres d’entendre el món. No sempre havia sigut així, però amb el temps havien après que la diversitat no era una amenaça, sinó una font inesgotable de saviesa i alegria. Les places s’omplien de mercats on es barrejaven espècies llunyanes, contes d’altres continents i cançons que havien viatjat més que qualsevol navegant.

Tot anava bé fins que un dia va aparéixer un drac. No era un drac com els dels contes antics, ni una bèstia monstruosa que escopia foc sense sentit. Era una criatura enorme, sí, però sobretot era una metàfora viva de totes les pors que el poble havia anat acumulant amb els anys. El drac s’alimentava de la desconfiança, de les mentides que alguns escampaven per dividir la gent, de l’odi sembrat per qui volia que el poble tornara a ser tancat, homogeni i submís. Cada vegada que algú deia que les persones nouvingudes eren un perill, el drac creixia. Cada vegada que algú afirmava que les dones havien de callar o que les persones dissidents no mereixien existir, el drac s’enfortia. I quan algú cridava consignes feixistes, el drac rugia amb una força que feia tremolar les muntanyes.

La gent del poble, espantada, va començar a tancar-se a casa. Les places es buidaren, els mercats es feren silenciosos i les rialles desaparegueren. El drac, que no volia menjar persones sinó la seua por, es passejava pels carrers com si fóra l’amo de tot. I com més por feia, més poder tenia.

Un dia, però, va arribar al poble una persona viatgera. No era un cavaller, ni un heroi, ni algú enviat per cap rei. Era una persona que havia recorregut molts camins i havia vist moltes formes de resistència. Portava una motxilla vella, un somriure tranquil i una mirada que sabia escoltar. Quan va preguntar què passava, la gent li va contar la història del drac i de com havia anat creixent fins a convertir-se en una presència insuportable.

La persona viatgera va escoltar en silenci i després va dir que el drac no era invencible. Que cap criatura alimentada per l’odi ho és. Que el que calia no era una espasa, sinó una comunitat valenta. La gent del poble va riure nerviosa. Feia tant de temps que vivien espantades que els costava imaginar una altra manera de viure.

La viatgera, però, no es va rendir. Va començar a parlar amb les dones del poble, que havien sigut les primeres a alçar la veu quan el drac encara era menut. Elles sabien que la por no es combat amagant-se, sinó organitzant-se. També va parlar amb les persones que havien arribat d’altres terres, que coneixien bé què significa ser assenyalades injustament. I va parlar amb les persones joves, que encara tenien la capacitat de somiar un futur diferent.

A poc a poc, el poble va començar a recuperar la memòria de qui era. Recordaren que sempre havien sigut un lloc d’acollida, que les seues festes eren més belles quan tothom hi participava, que les seues històries eren més riques quan es contaven en moltes llengües. I així, un matí, decidiren que ja n’hi havia prou.

Van eixir totes juntes a la plaça. No portaven armes, sinó instruments, pancartes, llibres, flors i rialles. La viatgera caminava al davant, però no com una líder, sinó com una més. Quan el drac va aparéixer, enorme i rugint, la gent no va fugir. Van cantar. Van contar històries. Van ballar. Van cridar que aquell poble era de totes les persones que el volien estimar i cuidar. Van dir que no hi havia lloc per a l’odi, que la por no marcaria el seu futur, que la diversitat era la seua força i que el feixisme no arrelaria mai més en aquella terra.

El drac, desconcertat, va intentar rugir més fort, però cada crit seu era respost amb una cançó. Va intentar espantar-los amb les seues ales immenses, però cada batuda era contestada amb un pas de dansa. Va intentar dividir-los, però la gent es donava les mans, formant una xarxa impossible de trencar. I així, a mesura que el poble s’enfortia, el drac s’anava fent més menut. Perquè el drac no podia viure en un lloc on la gent no tenia por.

Quan finalment va quedar reduït a la mida d’un gat, la viatgera s’hi va acostar. No per matar-lo, sinó per mirar-lo als ulls. El drac tremolava. Ja no era una criatura terrible, sinó un record de tot allò que el poble havia superat. La viatgera el va acaronar i li va dir que totes les pors tenen un origen, però que cap por és eterna. El drac, cansat, es va adormir. I quan es va despertar, ja no era un drac, sinó una criatura menuda i inofensiva que podia conviure amb la gent sense fer mal.

En aquell moment, del lloc on el drac havia caigut, va brotar una rosa. No era una rosa roja com en els contes antics, sinó una rosa multicolor, amb tants matisos com persones hi havia al poble. La gent la va interpretar com un símbol: la bellesa que naix quan una comunitat s’enfronta unida a les seues pors i les transforma.

La viatgera va continuar el seu camí, però el poble mai no la va oblidar. No perquè els haguera salvat, sinó perquè els havia recordat que podien salvar-se elles mateixes. I cada any, quan arribava la primavera, celebraven una festa on es regalaven roses multicolors i llibres de totes les cultures. No per recordar un heroi, sinó per recordar que la llibertat, la igualtat i la diversitat són una llavor que cal regar cada dia.

I així, la llegenda de Sant Jordi i el drac es va convertir en una història de resistència col·lectiva, d’amor radical, de comunitats que no es deixen véncer per l’odi. Una història que encara hui inspira a qui creu que un altre món és possible i que la por, quan es mira de cara i es comparteix, deixa de ser un monstre i es transforma en una flor.

llegir més

Sense drets no hi ha autores ni autors ^

Cada 23 d’abril celebrem el llibre com si fora un objecte que naix sol, com si apareguera per art d’encantament a les llibreries, a les escoles i a les prestatgeries de casa. Però darrere de cada pàgina hi ha persones que pensen, que investiguen, que dubten, que s’hi deixen hores i vida. I, tanmateix, massa sovint el sistema cultural tracta aquestes persones com si foren un recurs inesgotable i gratuït.

El Dia del Llibre hauria de ser, sobretot, el dia de les autores i els autors, de totes les persones que escriuen. Però no sempre ho és.

Celebrar el llibre sense defensar els drets de qui el crea és fer-ho a mitges. Vivim en un ecosistema cultural que exigeix omnipresència, hiperproductivitat i disponibilitat constant. Se’ls demana que signen, que promocionen, que facen tallers, que generen contingut, que mantinguen xarxes socials, que accepten condicions precàries i que, a més, donen les gràcies. Tot això mentre els seus drets són qüestionats, minimitzats o directament ignorats.

La paradoxa és evident: tothom diu estimar els llibres, però no tothom respecta qui els fa possibles.

Els drets d’autor no són un caprici. Són la base de la dignitat creativa. No parlem només de diners, sinó de reconeixement, d’autonomia, de capacitat de decidir sobre la pròpia obra. Són la garantia que la cultura no es convertisca en un monocultiu dominat per grans plataformes que ho volen tot barat, ràpid i sense matisos. Sense drets, les persones que escriuen es converteixen en mà d’obra invisible. I una cultura que invisibilitza qui la crea és una cultura empobrida.

També vivim en l’era del “tot gratis”, del “tot disponible ara mateix”. Però darrere d’aquesta falsa gratuïtat hi ha un cost altíssim: la precarització de la creació. Quan normalitzem que un llibre circule sense control, que una obra es copie, que un text es reutilitze sense permís, estem dient que la feina intel·lectual no val res. I si la feina intel·lectual no val res, què queda de la cultura?

El 23 d’abril hauria de ser molt més que roses i signatures. Hauria de ser un recordatori incòmode: la cultura necessita condicions dignes per a qui la fa possible. Necessita institucions valentes, editorials transparents, escoles que eduquen en el respecte a la creació i una ciutadania que entenga que pagar per cultura és un acte de responsabilitat col·lectiva. No es tracta de romantitzar l’autoria, sinó de dignificar-la.

Sense persones que escriuen, el 23 d’abril seria només una data al calendari. Els llibres no naixen sols. I si volem que continuen naixent, cal defensar els drets de qui els crea amb la mateixa passió amb què defensem la lectura. El Dia del Llibre és una celebració, sí, però també és una trinxera. I és hora d’omplir-la de veus, de reivindicació i de consciència.

llegir més

Sant Jordi, Jaume I i la configuració simbòlica de Morvedre: una lectura històrica del territori saguntí i del Centenar de la Ploma ^

La construcció política i simbòlica del País Valencià medieval s’explica a partir de la interacció entre la conquesta feudal, la reorganització territorial i la implantació d’un imaginari cristià que legitimava el nou poder. En aquest marc, Sagunt, coneguda com a Morvedre en època medieval, esdevé un espai fonamental per entendre la formació del regne i la consolidació d’una identitat política pròpia. La presència de Sant Jordi com a patró, el paper de Jaume I en la reorganització del territori, la construcció de l’Església del Salvador i la creació del Centenar de la Ploma durant el segle XIV formen un conjunt de processos que, interrelacionats, expliquen la centralitat de Morvedre en la història valenciana. Aquest article analitza com aquests elements s’entrellacen i com contribueixen a configurar un espai de memòria que encara projecta significats en la contemporaneïtat.

La conquesta de Morvedre per Jaume I comportà una transformació profunda del teixit urbà i social. La ciutat, situada estratègicament entre València i la via de comunicació cap a Catalunya i Aragó, es convertí en un nucli de repoblació cristiana immediatament després de 1238. La reorganització impulsada pel monarca no fou només administrativa, sinó també simbòlica i religiosa. En aquest context s’erigeix l’Església del Salvador, un dels temples més antics de la diòcesi valenciana, construït al segle XIII com a part del programa de consolidació del nou ordre cristià. El temple respon a la tipologia d’esglésies de reconquesta, amb una sola nau, arcs diafragma i un absis poligonal, i simbolitza la implantació d’una nova estructura de poder en un antic arrabal islàmic. Les excavacions recents han revelat restes d’una estructura anterior, possiblement vinculada a la tradició que atribueix al Cid una primitiva església romànica en el mateix indret, fet que reforça la continuïtat sacral del lloc i la seua importància com a espai de transició entre comunitats i sistemes polítics.

La devoció a Sant Jordi arriba als territoris valencians a través de la Corona d’Aragó i és especialment promoguda per Jaume I, que el considera protector de la seua empresa militar. La figura del sant, associada a la victòria i a la defensa de la fe, esdevé un element cohesionador en un territori en procés de cristianització i repoblació. La seua iconografia, centrada en el combat contra el drac, reforça la idea d’un ordre cristià que s’imposa sobre un passat considerat infidel, i alhora ofereix un model de cavalleria i virtut que s’adapta perfectament a les necessitats polítiques del moment. A Morvedre, aquesta presència simbòlica s’articula tant en l’espai religiós, amb la consolidació de parròquies i confraries, com en la memòria col·lectiva de la ciutat, que esdevé escenari de diversos episodis bèl·lics en els segles posteriors.

El vincle més directe entre Sagunt i Sant Jordi es produeix en el context de la Guerra dels Dos Peres, entre 1356 i 1369. Durant el setge de Morvedre de 1365, el rei Pere el Cerimoniós crea una milícia d’elit formada per cent ballesters: el Centenar del Gloriós Sant Jordi, conegut popularment com el Centenar de la Ploma. Aquesta institució militar, encarregada de custodiar la Senyera Reial de València, representa una de les expressions més singulars de la identitat política valenciana medieval. La seua fundació en el marc de la defensa de Morvedre reforça el paper de la ciutat com a espai clau en la geopolítica del regne i consolida la figura de Sant Jordi com a patró protector. El Centenar de la Ploma no fou només una unitat militar, sinó també una institució amb una forta càrrega simbòlica, que articulava la defensa del territori amb la representació del poder reial i amb la identitat urbana de València i del seu entorn.

La interrelació entre aquests elements converteix Morvedre en un espai de memòria on es superposen conquestes, repoblacions i resistències. L’Església del Salvador, amb la seua arquitectura de frontera, testimonia la primera etapa de reorganització cristiana i la voluntat de consolidar un nou ordre social. El Centenar de la Ploma, nascut en el territori saguntí, simbolitza la defensa del regne i la consolidació d’una identitat pròpia que combina fidelitat al monarca, orgull urbà i devoció religiosa. Sant Jordi actua com a fil conductor que uneix religió, política i militarització, i que permet interpretar la història de Morvedre com un procés continu de construcció simbòlica.

Sagunt no és només un escenari de la història valenciana, sinó un dels seus nodes fundacionals. La presència de Sant Jordi com a patró, la intervenció de Jaume I en la configuració del territori, la construcció de l’Església del Salvador i la creació del Centenar de la Ploma durant el setge de 1365 formen un conjunt coherent que explica la centralitat de Morvedre en la formació del País Valencià medieval. Aquesta articulació entre espai, símbol i poder continua projectant-se en la identitat contemporània del territori, que encara reconeix en Sagunt un dels seus bressols històrics més significatius. La ciutat, amb el seu patrimoni arqueològic, medieval i modern, manté viva una memòria que combina llegenda i història, i que permet comprendre com els relats fundacionals continuen influint en la percepció del territori i en la construcció d’identitats col·lectives.

llegir més

Mare Terra: el crit que no volem escoltar ^

Hi ha paraules que repetim tant que corren el risc de convertir-se en simple decoració. Sostenibilitat. Emergència climàtica. Transició verda. Conceptes que omplin discursos institucionals, campanyes publicitàries i plans estratègics, però que sovint s’esvaeixen quan toca assumir responsabilitats reals. I, mentrestant, la Mare Terra —aquesta imatge tan antiga com la humanitat— continua enviant senyals que preferim ignorar.

La Terra no parla amb paraules, però s’expressa amb una claredat que fa vertigen: sequeres que ja formen part del paisatge, temporals que deixen de ser excepcionals, estius que devoren la primavera i tardors que semblen un record. No és un càstig ni una venjança. És física. És biologia. És límit.

La Mare Terra no necessita que la salvem. Sobreviurà a nosaltres, com ha sobreviscut a extincions massives, glaciacions i cataclismes inimaginables. El que està en joc no és el planeta, sinó la nostra manera de viure-hi. El nostre confort. Les nostres rutines. Un model econòmic que encara funciona com si els recursos foren infinits i el futur, una abstracció llunyana. Per això incomoda tant parlar de canvi climàtic: perquè ens obliga a mirar-nos al mirall i reconéixer que el problema no és “el món”, sinó nosaltres.

Vivim en una època fascinant. Mai havíem tingut tanta tecnologia, tanta capacitat de predicció, tanta informació. I, tanmateix, mai havíem estat tan a prop de posar en risc les condicions que fan possible la vida tal com la coneixem. És la gran paradoxa del progrés: hem aprés a dominar la matèria, però no a dominar la nostra pròpia voracitat.

Tot i això, no tot està perdut. La Mare Terra també ens ofereix una altra cosa: resiliència. La natura es regenera quan la deixem respirar. Els ecosistemes es recomponen quan els respectem. Les comunitats humanes —quan volen i poden— són capaces de reinventar-se amb una creativitat admirable. El futur no està escrit, però tampoc s’escriurà sol.

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar de la Terra com d’una mare indulgent que sempre perdona i comença de zero. Potser cal entendre-la com una companya de viatge que ens ha sostingut durant mil·lennis i que ara ens demana, amb urgència, que canviem el rumb. No per ella, sinó per nosaltres. Per les persones que vindran. Perquè cuidar la Mare Terra no és un acte de romanticisme ecològic, sinó un acte de supervivència i de justícia intergeneracional.

llegir més