Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida ^

Hi ha frases que, de tan repetides, corren el risc de convertir-se en tòpics buits. “Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida” és una d’elles. La llegim en cartells motivacionals, la sentim en discursos institucionals i la repetim com qui recita una dita popular sense pensar massa en el que implica. Però, quan la mirem de prop, quan la disseccionem amb calma i la posem en relació amb el món que habitem, descobrim que és molt més que un eslògan amable: és una advertència, una reivindicació i, sobretot, una invitació a mirar-nos amb més tendresa.

El 10 de gener se celebra el Día Mundial de la Gente Peculiar. El nom, d’entrada, pot sonar estrany, fins i tot paternalista. “Peculiar” és un adjectiu que sovint s’utilitza per a etiquetar allò que no encaixa, allò que s’escapa de la norma, allò que trenca la linealitat del comportament socialment esperat. Però també és un terme que, ben utilitzat, pot convertir-se en un homenatge a la diferència, a la singularitat i a la llibertat de ser un mateix sense demanar permís.

Perquè sí, és cert que totes les persones som diferents. Però també és cert que hi ha qui marca la diferència. Hi ha qui destaca, no per voluntat de cridar l’atenció, sinó perquè la seua manera de pensar, sentir o actuar no s’ajusta al patró majoritari. Potser són extravagants, potser són tímids, potser són intensos, potser són silenciosos. Potser la seua peculiaritat és visible com un far o potser és íntima, discreta, subterrània. Però siga com siga, solen convertir-se en la diana de crítiques, burles o judicis precipitats.

I ací és on la frase inicial recupera tota la seua força: si tot el món fórem igual, si tots pensàrem igual, si tots estimàrem igual, si tots tinguérem les mateixes pors i els mateixos somnis, la vida seria d’una monotonia insofrible. Seria un desert emocional, una repetició infinita de nosaltres mateixos. Seria, en definitiva, un món sense art, sense innovació, sense dissidència, sense creativitat i sense capacitat de sorpresa.

La diferència com a motor de la humanitat

La història humana és, en gran part, la història de persones que no encaixaven. De gent que va pensar el que ningú pensava, que va imaginar el que ningú imaginava, que va qüestionar el que tothom donava per fet. Si totes les persones hagueren seguit el camí marcat, encara viuríem en coves. La peculiaritat —eixa paraula que alguns utilitzen com a insult— és, en realitat, el motor de l’evolució cultural, científica i social.

Els grans invents, les grans obres d’art, les grans revolucions socials i les grans transformacions col·lectives han nascut de ments que no es conformaven. De persones que, davant d’un “sempre s’ha fet així”, van respondre amb un “i per què no d’una altra manera?”. De persones que van assumir el risc de ser jutjades, ridiculitzades o expulsades del grup.

La diferència no és un problema: és una oportunitat. És un espai de possibilitat. És un recordatori que la humanitat és plural, diversa i imprevisible.

La por a la diferència: un reflex de les nostres inseguretats

Però, si la diferència és tan valuosa, per què ens costa tant acceptar-la? Per què, davant d’algú que s’escapa de la norma, reaccionem amb desconfiança o burla?

La resposta és incòmoda: perquè la diferència ens confronta amb nosaltres mateixos. Ens recorda que podríem ser d’una altra manera, que podríem triar altres camins, que podríem qüestionar les nostres pròpies certeses. I això fa vertigen.

Criticar la persona peculiar és, sovint, una manera de protegir-nos. De reafirmar-nos en la nostra identitat. De convèncer-nos que el nostre camí és el correcte. Però aquesta defensa és fràgil, perquè es basa en la por, no en la convicció.

Quan jutgem algú per ser diferent, no estem jutjant-lo a ell: ens estem jutjant a nosaltres mateixos.

La peculiaritat invisible: la que no es veu però pesa

Hi ha persones que porten la seua peculiaritat com una bandera. Són creatives, excèntriques, expansives. Però n’hi ha moltes altres que la porten per dins. Són persones que pensen d’una manera poc convencional, que senten amb una intensitat diferent, que viuen el món amb una sensibilitat que no sempre encaixa en les expectatives socials.

Aquestes persones, sovint, són les que més pateixen. Perquè la seua diferència no és celebrada, sinó amagada. Perquè no tenen un espai segur on expressar-se. Perquè han après que mostrar-se tal com són pot tindre conseqüències.

I, tanmateix, són imprescindibles. Són les que aporten profunditat, matís, mirada crítica. Són les que detecten el que la majoria no veu. Són les que, en silenci, sostenen parts del món que ningú reconeix.

La crítica sense motiu: un esport massa practicat

Vivim en una societat que jutja amb una rapidesa vertiginosa. Les xarxes socials han convertit l’opinió immediata en un espectacle permanent. I en aquest escenari, la persona peculiar és carn de canó.

Però cal recordar una cosa essencial: cada persona té les seues raons. Cada persona té una història vital que explica —sense justificar— la seua manera de ser. Ningú és com és per casualitat. Tots som el resultat d’un mosaic de vivències, traumes, alegries, pèrdues, descobriments i relacions.

Prejutjar algú per ser diferent és un acte de mandra emocional. És renunciar a entendre. És renunciar a escoltar. És renunciar a la complexitat humana.

La diversitat com a antídot contra l’avorriment

Imaginem, per un moment, un món on totes les persones siguen iguals. On totes pensen igual. On totes tinguen els mateixos gustos, les mateixes opinions, les mateixes pors. Un món on ningú destaque, on ningú qüestione, on ningú sorprenga.

Seria un món ordenat, sí. Previsible. Controlable. Però seria un món profundament avorrit. Un món sense música nova, sense idees noves, sense històries noves. Un món sense conflictes, però també sense passions. Un món sense risc, però també sense descobriments.

La diferència és el que dona textura a la vida. És el que fa que cada dia siga una aventura. És el que ens permet aprendre, créixer i transformar-nos.

Celebrar la peculiaritat: una responsabilitat col·lectiva

El Día Mundial de la Gente Peculiar no hauria de ser una efemèride anecdòtica. Hauria de ser un recordatori anual —i quotidià— que la diversitat humana és un tresor. Que la peculiaritat no és un defecte, sinó una forma de riquesa. Que la diferència no és una amenaça, sinó una invitació a ampliar la mirada.

Celebrar la peculiaritat no significa idealitzar-la. No significa convertir-la en moda. Significa respectar-la. Significa donar espai a totes les formes de ser. Significa construir comunitats on ningú haja de disfressar-se per encaixar.

Conclusió: la bellesa de no ser iguals

Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida. Però no ho som. I això és una sort immensa.

Som diferents, i eixa diferència és la que fa que el món siga vibrant, imprevisible i profundament humà. La peculiaritat —la visible i la invisible— és una llavor de creativitat, de llibertat i de transformació.

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar la gent peculiar com una excepció i començar a mirar-la com un recordatori: la vida és massa rica per reduir-la a un sol patró. I massa breu per viure-la amb por de ser un mateix.

llegir més

Governança Pública i Seguretat Ciutadana: La confiança com a pilar fonamental ^

"La confiança ciutadana es construeix amb transparència, seguretat i servei públic eficient."

En un moment històric on la desafecció política i la desconfiança institucional són sentiments cada vegada més estesos entre la ciutadania, la governança pública ha d’assumir un paper transformador. No es tracta només de gestionar recursos o aplicar normatives, sinó de construir una relació sòlida i bidireccional amb la societat. Aquesta relació es fonamenta en tres pilars essencials: la transparència, la seguretat i l’eficiència del servei públic. Aquests elements no són conceptes abstractes, sinó realitats que es concreten en la gestió del personal, la salut laboral, l’atenció ciutadana, la digitalització i, per descomptat, la seguretat pública.

Gestió del personal i règim interior: el motor intern de l’administració. La qualitat dels serveis públics depèn, en gran mesura, de la qualitat del seu capital humà. Els ajuntaments, com a administracions més pròximes a la ciutadania, han de garantir una organització interna eficient, amb estructures clares, processos àgils i una cultura de servei orientada al bé comú.

La gestió del personal municipal no pot limitar-se a cobrir vacants o aplicar normatives laborals. Cal una visió estratègica que contemple la formació contínua, la promoció interna, la igualtat d’oportunitats i la motivació del personal. Un funcionariat ben format, motivat i reconegut és clau per oferir un servei públic de qualitat i per transmetre confiança a la ciutadania.

A més, la planificació de recursos humans ha d’estar alineada amb les necessitats reals del municipi. No es pot parlar d’eficiència si no es disposa del personal adequat en les àrees més sensibles, com ara serveis socials, urbanisme o seguretat ciutadana.

Salut laboral: benestar com a dret i com a estratègia. La salut laboral no és només una obligació legal, sinó una responsabilitat ètica i una estratègia de gestió intel·ligent. Un entorn laboral segur, saludable i equilibrat redueix l’absentisme, millora el rendiment i reforça el compromís del personal amb el servei públic.

Les administracions locals han d’implementar protocols clars de prevenció de riscos laborals, però també han d’anar més enllà: fomentar la conciliació, prevenir l’estrés laboral, promoure hàbits saludables i garantir espais de treball dignes. En aquest sentit, la salut mental ha de deixar de ser un tabú i passar a ser una prioritat.

Invertir en salut laboral és invertir en qualitat institucional. Quan els treballadors públics se senten cuidats, transmeten aquesta cura a la ciutadania.

Transparència i accés a la informació: la clau de la confiança. La transparència no és només publicar dades en un portal web. És una actitud, una manera de fer política i de gestionar els recursos públics. És reconèixer que la informació pertany a la ciutadania i que l’administració ha de rendir comptes de manera clara, accessible i comprensible.

Els portals de transparència han de ser útils, navegables i actualitzats. Però també cal fomentar la cultura de la transparència dins de l’organització: formar el personal, establir protocols de resposta a les sol·licituds d’informació i promoure la participació ciutadana en la presa de decisions.

Quan la ciutadania percep que pot accedir a la informació, que pot preguntar i que rep respostes clares, augmenta la seua confiança en les institucions. I la confiança és el ciment de qualsevol democràcia.

SAIC i serveis generals: l’atenció ciutadana com a carta de presentació. El Servei d’Atenció i Informació a la Ciutadania (SAIC) és, sovint, la primera porta d’entrada a l’administració. És el lloc on es resolen dubtes, es tramiten gestions i es canalitzen queixes o suggeriments. Per això, la seua qualitat és fonamental.

Un SAIC eficient ha de combinar l’atenció presencial amb canals digitals i telefònics, adaptant-se a les necessitats de cada persona. Ha de comptar amb personal format, empàtic i resolutiu. I ha de disposar d’eines tecnològiques que permeten una gestió àgil i coordinada de les sol·licituds.

Els serveis generals, per la seua banda, han de garantir el funcionament intern de l’ajuntament: manteniment, neteja, logística, etc. Encara que sovint passen desapercebuts, són essencials per al bon funcionament de l’administració i, per tant, per a la qualitat del servei públic.

Arxiu municipal i noves tecnologies: la memòria i el futur. L’arxiu municipal és molt més que un magatzem de documents antics. És la memòria viva del municipi, el testimoni de la seua història administrativa i social. Però també és una eina clau per a la transparència, la gestió eficient i la preservació del patrimoni documental.

La digitalització dels arxius és una necessitat inajornable. No només per estalviar espai o facilitar consultes, sinó per garantir la seguretat, la traçabilitat i l’accessibilitat de la informació. A més, la implantació de sistemes de gestió documental electrònica permet optimitzar processos, reduir paper i millorar la coordinació entre departaments.

Les noves tecnologies han de ser aliades de la governança pública. Però cal implementar-les amb criteri, amb formació i amb una visió estratègica que pose les persones al centre.

Policia Local i Protecció Civil: seguretat com a dret i com a servei. La seguretat ciutadana és un dels serveis més valorats per la població. No es tracta només de previndre delictes, sinó de garantir una convivència pacífica, protegir els col·lectius més vulnerables i actuar amb eficàcia davant emergències.

La Policia Local ha d’exercir un paper de proximitat, amb una presència activa als barris, una actitud dialogant i una formació contínua en drets humans, igualtat i gestió de conflictes. La seua funció no és només repressiva, sinó també preventiva i educativa.

La Protecció Civil, per la seua banda, és clau en situacions de risc: incendis, inundacions, accidents, etc. La seua tasca, sovint voluntària, mereix un reconeixement institucional i social. Cal dotar-la de recursos, formació i coordinació amb altres cossos d’emergència.

Una ciutadania que se sent segura és una ciutadania que pot desenvolupar-se amb llibertat, confiança i esperança.

Conclusions: cap a una governança basada en la confiança. La governança pública no pot ser una simple gestió administrativa. Ha de ser una eina de transformació social, de cohesió comunitària i de construcció democràtica. I per a això, cal posar la confiança ciutadana al centre de totes les polítiques.

Aquesta confiança no es decreta, es construeix. I es construeix amb:

• Transparència real, que permeta a la ciutadania conéixer, participar i controlar.
• Seguretat integral, que combine prevenció, proximitat i resposta eficaç.
• Servei públic eficient, amb personal motivat, processos àgils i una atenció de qualitat.

Els ajuntaments tenen una oportunitat única per liderar aquest canvi. Perquè són l’administració més pròxima, la que coneix millor les necessitats del territori i la que pot generar un impacte més directe en la vida de les persones.

La confiança no és un luxe, és una necessitat. I només amb una governança pública valenta, innovadora i compromesa podrem recuperar-la i enfortir-la.

llegir més

Ser família — més enllà dels orígens ^

Amb el pas del temps, les preguntes sobre l’origen van començar a aparéixer. No com a interrogatoris, sinó com a curiositats que bategaven en el cor de la nostra filla. Volia saber d’on venia, qui l’havia cuidat abans, per què havia arribat a nosaltres. I nosaltres, amb tot el respecte, vam començar a obrir eixes finestres amb ella. Sense pressa, sense por, amb veritat.

Li vam explicar que la seua història no comença amb nosaltres. Que hi ha un abans. Que hi ha persones que van formar part del seu camí. Que hi ha absències que no es poden omplir, però que es poden mirar amb tendresa. No volíem inventar res. Volíem acompanyar-la en la construcció de la seua identitat. Que sabera que és qui és per tot el que ha viscut, no només pel que viu ara.

Hi hagué moments intensos. Preguntes que no tenien resposta. Emocions que no sabíem com gestionar. Però també hi hagué descobertes. Com quan va entendre que pot tindre dos noms, dues històries, dues maneres de ser estimada. I que cap d’elles s’anul·la. Que totes formen part d’ella.

Nosaltres també vam canviar. Vam aprendre que ser família no és tindre la mateixa sang, ni compartir un passat. És voler compartir el present. És construir un futur junts. És estar-hi quan cal, i també quan no cal. És saber que l’amor no es defineix per l’origen, sinó per la presència.

La nostra filla major també va fer el seu camí. Va entendre que la seua germana té una història diferent, però que això no les separa. Al contrari. Les uneix d’una manera especial. Veure-les créixer juntes, amb les seues diferències, amb les seues complicitats, és una de les coses més boniques que hem viscut.

Ara, quan parlem de la nostra família, ho fem amb orgull. Amb consciència. Amb gratitud. Sabem que no som una família convencional. Però també sabem que no volem ser-ho. Volem ser una família que estima, que escolta, que acompanya. Que no té por de les preguntes difícils. Que celebra les històries diverses.

Ser família, per a nosaltres, és això. És mirar-se als ulls i saber que, malgrat tot, estem juntes. Que hem triat caminar plegades. Que cada dia és una oportunitat per estimar millor. I que, més enllà dels orígens, el que ens uneix és el desig sincer de compartir la vida.

llegir més

Després de l’adopció — Una nova vida ^

Els primers dies van ser una mescla d’emocions. Alegria, nervis, tendresa, cansament. Ella observava tot amb ulls grans, com si volguera memoritzar cada racó, cada gest, cada paraula. Nosaltres intentàvem no fer massa soroll, no imposar res, deixar que el vincle es fera a poc a poc, com qui planta una llavor i espera que germine.

La nostra filla major estava emocionada, però també desorientada. Compartir l’atenció, els espais, les rutines, no era fàcil. Hi hagué moments de gelosia, de silencis, de preguntes que no sabíem com respondre. Però també hi hagué abraçades espontànies, rialles compartides, jocs que només elles podien inventar. El vincle entre elles es va anar construint amb paciència, amb respecte, amb molt d’amor.

Ella, la nova filla, tenia maneres de fer que no coneixíem. Gustos diferents, paraules que venien d’altres llocs, reaccions que ens sorprenien. Vam aprendre a escoltar-la sense pressa, a no interpretar-ho tot, a deixar espai per al que no enteníem. Hi havia dies en què es tancava en si mateixa, en què no volia parlar, en què només volia estar sola. I nosaltres aprenguérem a estar-hi, sense exigir, només oferint presència.

També hi hagué moments difícils. Nits en què plorava sense explicar per què. Dies en què s’enfadava per coses menudes. Converses que no sabíem com començar. Però cada dificultat era una oportunitat per a créixer, per a conéixer-nos millor, per a fer-nos més fortes. L’adopció no és un conte de fades. És una història real, amb llums i ombres, amb ferides i cures.

Amb el temps, la casa va trobar un nou ritme. Les rutines es van adaptar. Els espais es van redistribuir. Les paraules van canviar. Ara hi havia noms nous, costums noves, maneres diferents de dir “bon dia” i “bona nit”. I tot això ens feia sentir que la vida s’havia ampliat. Que no érem les mateixes. Que havíem crescut.

Ella va començar a dir-nos “mamà” i “mamà” amb naturalitat. Al principi, ho feia amb timidesa, com si tastara les paraules. Després, amb seguretat. I cada vegada que ho deia, sentíem que el cor se’ns omplia. No perquè necessitàrem eixe nom, sinó perquè sabíem que ella ens reconeixia com a llar.

La nostra filla major també va canviar. Es va fer més empàtica, més oberta, més capaç d’entendre que l’amor no és exclusiu. Que es pot estimar de moltes maneres. Que compartir no és perdre, sinó guanyar. Les veiem jugar, discutir, reconciliar-se, inventar històries. I sabíem que, malgrat les diferències, s’estimaven.

La família extensa es va anar adaptant. Els avis, els tiets, les amistats. Hi hagué qui tardà més a entendre, qui preguntà massa, qui callà massa. Però també hi hagué qui acollí amb els braços oberts, qui regalà contes, qui preguntà amb respecte. I nosaltres, amb paciència, vam anar construint un entorn que fóra segur per a totes.

Ara, mirant enrere, sabem que l’adopció ens ha canviat. No només perquè som una família més gran, sinó perquè hem aprés a mirar amb més profunditat. A escoltar amb més atenció. A estimar amb més consciència. Hem descobert que l’amor no ve donat, que es construeix. Que el vincle no és automàtic, que es teixeix dia a dia.

Ella, la nostra filla, ja forma part de tot. De les fotos, dels records, dels plans, dels somnis. I nosaltres, amb ella, hem descobert una nova manera de ser família. Una manera que no té una sola forma, que no té una sola història, però que té una veritat: compartir la vida amb qui vols estimar.

llegir més

Combatiu: perquè el primer revés al camp valencià no és un accident, és un sistema ^

Hi ha anys en què la campanya citrícola comença amb prudència, i n’hi ha d’altres en què arranca amb un colp sec. Les mandarines primerenques del Camp de Morvedre, que haurien d’obrir la porta a la resta de la temporada, han topat amb un mur que ja coneixem massa bé: preus baixos, incompliments de contractes i un mercat europeu que continua funcionant amb regles dictades des de molt lluny del territori.

Aquest primer revés no és una anècdota agrícola. És un símptoma polític.

El mercat no és lliure, és desigual. Les primerenques arriben quan encara circula fruita de Sud-àfrica per Europa. No és cap casualitat, sinó la conseqüència directa d’un model comercial que permet que les importacions entren tard, pressionen els preus i obliguen les persones productores valencianes a competir en condicions impossibles. El resultat és conegut: fruita que no es recol·lecta, contractes que es trenquen, centrals que no assumeixen la compra i famílies que veuen com el seu treball perd valor abans d’arribar al magatzem. Això no és lliure mercat, és desprotecció institucional.

Al Camp de Morvedre, la citricultura no és només economia. És identitat, paisatge, memòria i cohesió social. Quan les primerenques cauen, no cau només un producte: cau una part del relat que ens ha sostingut durant dècades. Tot i això, la comarca continua resistint. Hi ha explotacions familiars que mantenen la dignitat del camp, cooperatives que intenten innovar i persones joves que, contra tot pronòstic, tornen a la terra perquè saben que el futur també pot ser rural. Però la resistència no pot ser l’única estratègia. Resistir és necessari, però no suficient.

El problema no és el clima, és la política. És fàcil culpar la meteorologia, la globalització o la suposada llei de l’oferta i la demanda. Però el que està passant amb les primerenques és conseqüència directa de decisions polítiques: acords comercials que no protegeixen la producció local, controls fitosanitaris desiguals que generen competència deslleial, absència de mecanismes que garantisquen el compliment dels contractes i invisibilització del paper social i ambiental de l’agricultura mediterrània. El camp no demana privilegis, demana justícia.

Combatiu no és una actitud agressiva, és una actitud digna. És entendre que, si no alcem la veu, el relat el faran altres i el faran en contra nostra. Combatiu és exigir que Europa revise els acords que ens condemnen. Combatiu és reclamar que les administracions locals i autonòmiques deixen de mirar cap a un altre costat. Combatiu és defensar que el Camp de Morvedre té dret a un futur agrícola viu, sostenible i just. No és una batalla romàntica, és una batalla per la supervivència d’un territori.

La crisi de les primerenques no és el final de res, és un avís. Un recordatori que el camp valencià no pot continuar sent l’esglaó feble d’una cadena que beneficia sempre els mateixos. El futur del Morvedre i del País Valencià passa per un camp fort, organitzat, modernitzat i respectat. I això només serà possible si la societat entén que el que està en joc no són mandarines, és el model de vida que volem.

Per això, hui més que mai, cal ser combatives i combatius. Perquè la terra, quan la defenses, respon. I perquè un territori que lluita és un territori que encara té futur.

llegir més