Acció de Gràcies: entre el relat fundacional i la memòria silenciada

Cada quart dijous de novembre, milions de persones als Estats Units s’apleguen al voltant d’una taula per celebrar l’Acció de Gràcies. El ritual és conegut: gall dindi farcit, puré de creïlla, salsa de nabius i una atmosfera de gratitud familiar. Però sota aquesta postal amable s’amaga una història complexa, sovint tergiversada, que mereix ser revisitada amb mirada crítica.

La versió oficial parla d’una trobada harmoniosa entre colons anglesos i pobles indígenes el 1621, compartint la collita i la supervivència. Un relat que ha estat elevat a mite fundacional, com si la nació nord-americana hagués nascut del diàleg i la cooperació. Tanmateix, la història real és molt més dolorosa: després d’aquell primer banquet, van venir dècades de massacres, despossessió i genocidi cultural. Els mateixos pobles que van ajudar els colons van ser expulsats, exterminats o assimilats per força.

L’Acció de Gràcies, doncs, no és només una festa. És una construcció política, una eina de cohesió nacional que ha servit per blanquejar el passat colonial i invisibilitzar les veus indígenes. Mentre les famílies celebren, moltes comunitats natives commemoren el “Dia Nacional de Dol”, recordant els seus morts i reivindicant la veritat històrica.

Cal preguntar-nos: què celebrem quan celebrem? Pot una societat avançar si fonamenta la seva identitat en relats edulcorats? La memòria no ha de ser un obstacle, sinó una eina de transformació. Reconèixer el dolor, la injustícia i les veus silenciades és el primer pas cap a una cultura de pau i reparació.

Des de la nostra realitat mediterrània, també podem aprendre. Les nostres festes, rituals i commemoracions haurien de ser espais de veritat, inclusió i memòria compartida. Perquè només des de la complexitat podem construir comunitats més justes, més conscients i més humanes.

llegir més

Sagunt i la necessitat d’un pla estratègic coral

Quan parlem de Sagunt, parlem d’una ciutat que és molt més que un conjunt de carrers, places i edificis. Sagunt és memòria, és patrimoni, és identitat compartida, és diversitat cultural i és també projecció de futur. Però massa sovint, les ciutats es gestionen com si foren espais inerts, com si bastara anar resolent problemes del dia a dia sense una mirada global. I això, en un món on la competència entre territoris és tan intensa com la que es dona entre empreses, és un error que pot hipotecar el futur. Per això cal defensar amb força la idea que Sagunt necessita un pla estratègic integral, pensat des de la comunicació, la imatge, el patrimoni i els projectes, com si la ciutat fora una empresa que vol posicionar-se en el mercat global de les ciutats.

Imaginem per un moment que Sagunt és una empresa. Una empresa amb més de dos mil anys d’història, amb un producte únic: el seu patrimoni iber, romà, medieval i industrial; amb una marca que porta associada la idea de resistència, de diversitat i de mediterraneïtat; amb uns treballadors que són la ciutadania, les associacions, les entitats culturals i esportives; amb uns inversors que són les institucions públiques i privades que aposten pel territori. Si acceptem aquesta metàfora, és evident que cap empresa amb aquestes característiques podria funcionar sense un pla estratègic clar, consensuat i compartit. I Sagunt tampoc.

Un pla estratègic no és un document burocràtic, ni una llista de bones intencions. És una brúixola que orienta les decisions, que marca prioritats, que defineix la imatge que es vol projectar i que articula els recursos disponibles per aconseguir-ho. En el cas de Sagunt, això significa posar en valor el patrimoni com a motor de desenvolupament, construir una narrativa comunicativa que siga inclusiva i atractiva, impulsar projectes que reforcen la identitat col·lectiva i establir una imatge de ciutat que siga reconeixible i competitiva.

La comunicació és clau. Una ciutat que no comunica, que no sap contar-se, que no sap emocionar, és una ciutat invisible. Sagunt té un relat potentíssim: la resistència davant Anníbal, el teatre romà com a símbol de cultura viva, el port com a espai de transformació industrial, les festes com a expressió de diversitat, el patrimoni jueu com a testimoni de convivència històrica. Però aquest relat cal ordenar-lo, cal fer-lo arribar amb llenguatge inclusiu, cal adaptar-lo als diferents públics: la ciutadania local, la comunitat valenciana, l’Estat, Europa i el món. Igual que una empresa defineix la seua marca i la seua estratègia de màrqueting, Sagunt ha de definir com vol ser vista i recordada.

La imatge és inseparable de la comunicació. No parlem només de logotips o campanyes puntuals, sinó d’una imatge global que impregne cada acció. Sagunt ha de projectar-se com una ciutat mediterrània, oberta, plural, amb orgull de la seua història i amb ambició de futur. Ha de saber combinar la solemnitat del patrimoni amb la frescor de la innovació, la memòria amb la creativitat, la tradició amb la diversitat. Una imatge coherent i coral, que no depenga de modes passatgeres, sinó que es fonamente en valors sòlids: dignitat, inclusió, sostenibilitat, participació. Això és el que fa que una empresa siga reconeixible i fiable, i això és el que ha de fer Sagunt.

El patrimoni és el gran actiu de la ciutat. Però un actiu que, si no es gestiona bé, pot convertir-se en un pes mort. El teatre romà, el castell, el barri jueu, les restes industrials, les esglésies, les tradicions festives… tot això és capital cultural que cal activar. No n’hi ha prou amb conservar-lo, cal fer-lo viu, cal convertir-lo en experiència, en relat, en motor econòmic. Igual que una empresa sap que el seu producte ha d’estar en constant renovació, Sagunt ha d’entendre que el patrimoni no és només pedra o memòria, sinó oportunitat. Oportunitat per al turisme cultural, per a l’educació, per a la recerca, per a la creació artística, per a la projecció internacional. Però això exigeix una estratègia clara, que evite improvisacions i que done coherència a cada acció.

Els projectes són la manera concreta de fer realitat la visió estratègica. Sagunt necessita projectes que vagen més enllà de la gestió quotidiana. Projectes que connecten el patrimoni amb la innovació, que vinculen la memòria amb la diversitat, que transformen espais en experiències. Pensem en un centre d’interpretació del patrimoni industrial que dialogue amb el port actual, en una xarxa de rutes culturals que connecten el castell amb el barri jueu i amb el teatre, en festivals que combinen música, teatre i gastronomia, en programes educatius que facen del patrimoni una eina pedagògica. Tot això són projectes que, si s’inscriuen en un pla estratègic, poden multiplicar l’impacte i donar coherència a la imatge de ciutat.

La gestió d’una ciutat com a empresa implica també saber escoltar. Una empresa que no escolta els seus treballadors fracassa. Una ciutat que no escolta la seua ciutadania es desconnecta. El pla estratègic de Sagunt ha de ser coral, participatiu, inclusiu. Ha de donar veu a les associacions, als col·lectius, a les persones joves, a les persones majors, a les entitats culturals i esportives. Ha de ser capaç de recollir la diversitat de mirades i convertir-les en força compartida. Això no és només una qüestió de democràcia, és també una qüestió d’eficàcia: com més plural siga la mirada, més sòlida serà l’estratègia.

La comparació amb una empresa ens ajuda a entendre la importància de la planificació. Una empresa que improvisa, que no té objectius clars, que no sap quina imatge vol projectar, està condemnada a perdre competitivitat. Una ciutat que improvisa, que no té pla estratègic, que no sap quina identitat vol construir, està condemnada a desaprofitar oportunitats. Sagunt no pot permetre’s això. Sagunt té massa història, massa patrimoni, massa potencial per quedar-se en la improvisació. Necessita un pla que marque el camí, que done coherència, que inspire confiança.

El pla estratègic ha de ser també un instrument de dignitat. Massa vegades les ciutats es veuen reduïdes a números, a pressupostos, a informes tècnics. Però una ciutat és sobretot comunitat, és memòria, és emoció. El pla estratègic de Sagunt ha de ser capaç de traduir aquesta dimensió emocional en accions concretes. Ha de ser capaç de fer que cada persona se senta part d’un projecte compartit, que cada col·lectiu veja reconeguda la seua aportació, que cada festa, cada tradició, cada iniciativa cultural trobe el seu lloc en la imatge global de ciutat. Això és el que fa que una empresa siga estimada pels seus treballadors, i això és el que farà que Sagunt siga estimada per la seua ciutadania.

La dimensió internacional és també fonamental. Vivim en un món globalitzat, on les ciutats competeixen per atraure inversions, turisme, talent. Sagunt no pot quedar-se al marge. Ha de saber projectar-se com una ciutat mediterrània amb patrimoni únic, amb capacitat d’innovació, amb qualitat de vida. Ha de saber construir aliances amb altres ciutats, ha de saber participar en xarxes europees, ha de saber aprofitar les oportunitats de finançament internacional. Igual que una empresa sap que ha de competir en mercats globals, Sagunt ha d’entendre que la seua imatge no es juga només a escala local, sinó també a escala internacional.

La sostenibilitat és un altre eix clau. Una empresa que no és sostenible perd credibilitat. Una ciutat que no és sostenible perd futur. El pla estratègic de Sagunt ha d’incorporar la sostenibilitat com a principi transversal: en la gestió del patrimoni, en la mobilitat, en l’urbanisme, en la comunicació. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és respectuosa amb el medi ambient, que aposta per les energies renovables, que cuida els espais naturals, que promou hàbits saludables. Això no és només una exigència ètica, és també una exigència competitiva: les ciutats que no són sostenibles queden fora del mapa.

La innovació és inseparable de la sostenibilitat, perquè una ciutat que vol ser competitiva ha de saber reinventar-se constantment. Sagunt no pot quedar-se en la contemplació del seu passat, per gloriós que siga. Ha de ser capaç d’innovar en formats culturals, en estratègies de comunicació, en projectes urbans. Innovar vol dir atrevir-se a experimentar, a combinar tradició i modernitat, a obrir espais per a la creativitat col·lectiva. Igual que una empresa sap que la innovació és la clau per a sobreviure en mercats canviants, Sagunt ha d’entendre que la innovació és la clau per a mantenir viva la seua identitat i per a projectar-se amb força en el futur.

Un pla estratègic sobre Sagunt ha de contemplar també la dimensió social. Una empresa que oblida la responsabilitat social es queda sense legitimitat. Una ciutat que oblida la cohesió social es trenca. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic siga inclusiu, que done resposta a les necessitats de les persones més vulnerables, que promoga la igualtat, que reconega la diversitat com a riquesa. Ha de ser capaç de fer que cada persona se senta part del projecte, que ningú quede fora, que la ciutat siga espai de dignitat compartida. Això no és només una qüestió de justícia, és també una qüestió de imatge: una ciutat que exclou no pot projectar-se amb credibilitat.

La dimensió esportiva i festiva és un altre element que no pot quedar fora. Sagunt és també les seues festes, les seues tradicions, els seus clubs esportius, les seues entitats que fan de l’esport un motor d’identitat. El pla estratègic ha de saber integrar aquesta dimensió, ha de saber convertir-la en part de la imatge global de ciutat. Igual que una empresa sap que la cultura corporativa és clau per a la motivació dels treballadors, Sagunt ha d’entendre que les festes i l’esport són clau per a la motivació de la ciutadania. Són espais de cohesió, de orgull, de projecció. I han de ser reconeguts com a part fonamental de l’estratègia.

La dimensió educativa és inseparable de tot això. Una empresa que no forma els seus treballadors es queda obsoleta. Una ciutat que no aposta per l’educació es queda sense futur. Sagunt ha de fer que el seu pla estratègic incorpore l’educació com a eix central: educació patrimonial, educació cultural, educació esportiva, educació ambiental. Ha de ser capaç de fer que les escoles, els instituts, les universitats, les entitats educatives siguen part activa del projecte. Ha de ser capaç de fer que la ciutadania jove se senta protagonista, que veja en la ciutat un espai de oportunitat, que trobe en el patrimoni i en la innovació una manera de construir futur.

Un pla estratègic sobre Sagunt ha de ser també un instrument de projecció institucional. Igual que una empresa sap que ha de tenir bones relacions amb els seus inversors, Sagunt ha de saber construir bones relacions amb les institucions públiques i privades. Ha de ser capaç de defensar els seus projectes davant la Generalitat, davant l’Estat, davant Europa. Ha de ser capaç de atraure inversions, de aconseguir finançament, de participar en programes internacionals. Això exigeix una imatge clara, una comunicació efectiva, una estratègia coherent. No es tracta només de demanar recursos, es tracta de mostrar que la ciutat té un projecte sòlid, que sap on va, que sap què vol.

La dimensió econòmica és inseparable. Una empresa que no té viabilitat econòmica no pot sobreviure. Una ciutat que no té estratègia econòmica no pot desenvolupar-se. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore una visió econòmica clara: com es pot aprofitar el patrimoni per al turisme cultural, com es pot vincular el port amb la innovació industrial, com es pot fer que l’esport i les festes generen activitat econòmica, com es pot atraure talent i inversió. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat no és només memòria, sinó també oportunitat econòmica. I això exigeix una estratègia clara, que done coherència a cada acció.

La dimensió urbana és també fonamental. Una empresa sap que el seu espai físic influeix en la seua imatge. Una ciutat sap que el seu urbanisme influeix en la seua identitat. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore una visió urbana clara: com es connecten els barris, com es cuiden els espais públics, com es fa que la ciutat siga accessible, com es fa que siga sostenible. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és espai de convivència, que cada plaça, cada carrer, cada parc és part de la imatge global. Això no és només una qüestió estètica, és també una qüestió de identitat: una ciutat que cuida els seus espais és una ciutat que cuida la seua ciutadania.

La dimensió digital és inseparable. Una empresa que no sap utilitzar les noves tecnologies es queda fora del mercat. Una ciutat que no sap utilitzar les noves tecnologies es queda fora del mapa. Sagunt ha de ser capaç de fer que el seu pla estratègic incorpore la dimensió digital: comunicació en xarxes socials, plataformes de participació ciutadana, aplicacions per a la gestió urbana, estratègies de màrqueting digital. Ha de ser capaç de mostrar que la ciutat és moderna, que sap utilitzar les eines digitals per a projectar-se, que sap connectar amb la ciutadania jove, que sap competir en el món global. Això no és només una qüestió de imatge, és també una qüestió de eficàcia: les ciutats que no són digitals queden fora.

Parlar de la importància de fer un pla estratègic sobre Sagunt és parlar de la importància de entendre la ciutat com una empresa que vol ser competitiva, que vol ser reconeixible, que vol ser estimada. És parlar de la importància de construir una imatge coherent, de impulsar projectes amb sentit, de activar el patrimoni com a motor, de comunicar amb força, de escoltar la ciutadania, de innovar, de ser sostenible, de projectar-se internacionalment. És parlar de la importància de fer que la ciutat siga espai de dignitat compartida, de memòria viva, de identitat coral.

Sagunt té tots els ingredients per a ser una ciutat amb imatge potent, amb projecció internacional, amb identitat sòlida. Però això no passarà per casualitat. Passarà si hi ha un pla estratègic clar, consensuat, compartit. Passarà si la ciutat sap entendre’s com una empresa que ha de competir, que ha de innovar, que ha de comunicar. Passarà si la ciutadania se sent part del projecte, si les institucions confien, si els inversors aposten, si els col·lectius participen. Passarà si hi ha una estratègia que done coherència, que inspire confiança, que marque el camí.

I és que, com diu el refrany, qui no té cap, ha de tindre cames. Sagunt no pot anar corrent darrere de cada problema, improvisant solucions, perdent oportunitats. Sagunt ha de tindre cap, ha de tindre estratègia, ha de tindre pla. Només així podrà caminar amb pas ferm, amb dignitat, amb orgull. Només així podrà projectar-se com una ciutat que sap qui és, que sap què vol, que sap on va. Només així podrà convertir la seua memòria en futur, la seua diversitat en força, la seua identitat en imatge. Només així podrà ser, de veritat, una ciutat que funciona com una empresa, però amb l’ànima d’una comunitat.  

llegir més

Sagunt, patrimoni en disputa, entre la memòria i l’oblit

Sagunt és una ciutat que parla amb pedres, amb ferro i amb mar. Les seues muralles, els carrers, els espais industrials i els temples antics conten històries que travessen segles i cultures. Però la grandesa del passat contrasta amb la fragilitat del present. El patrimoni saguntí és plural, immens i divers, però també és vulnerable, desatès i, en alguns casos, condemnat a l’oblit.  

El Teatre Romà, rehabilitat i actiu, és l’exemple que la ciutat pot ser un referent cultural de primer ordre. Malgrat les polèmiques sobre la seua intervenció, hui és un espai viu, amb programació estable i projecció internacional. És la prova que, amb voluntat política i recursos, Sagunt pot ser un far cultural. Però el Castell, amb les seues muralles esberlades, o el Grau Vell, amb la seua memòria marítima en perill, ens recorden que la desídia institucional pot convertir la història en runa. I encara més greu: el patrimoni industrial, clau per entendre la identitat contemporània de Sagunt, continua marginat, fragmentat i sense un projecte integral que el dignifique.  

El patrimoni no és només pedra, ferro o documents. És memòria viva, és identitat compartida, és la veu de les generacions que ens han precedit. Entendre’l com un projecte col·lectiu és fonamental, perquè no pot ser patrimoni si no és patrimoni de totes i tots. Les institucions tenen l’obligació legal i moral de protegir-lo, però les inversions arriben tard, malament o no arriben. La ciutadania, sense la pressió popular, sense la implicació de les entitats socials, veu com el patrimoni esdevé un luxe decoratiu. La gent ha de ser protagonista, no espectadora. Les entitats culturals i socials mantenen viva la flama, organitzen visites, denuncien l’abandonament, reclamen dignitat. El patrimoni és, per tant, un espai de democràcia. Si es gestiona de manera participativa, es converteix en motor de cohesió. Si es deixa en mans de la burocràcia i la indiferència, esdevé un record apagat.  

El contrast és evident. El Teatre Romà funciona, però el Castell s’ensorra. El Grau Vell, antic port històric, és reduït a un espai degradat i oblidat. El patrimoni industrial, amb les instal·lacions siderúrgiques, les colònies obreres i les infraestructures ferroviàries, forma part d’una identitat obrera que ha marcat la ciutat. Però la mirada institucional continua sent fragmentada: es protegeix un edifici ací, es fa una ruta allà, però falta un projecte integral que done sentit i dignitat a tot el conjunt.  

Cal dir-ho clar: el patrimoni saguntí pateix per la manca de voluntat política. El Ministeri de Cultura envia inversions amb comptagotes, com si Sagunt no apareguera en el mapa prioritari de Madrid. La Generalitat Valenciana parla de Sagunt com a capital cultural, però les inversions no corresponen a les paraules. L’Ajuntament, que hauria de ser avantatge per la proximitat, sovint es converteix en excusa. La sensibilitat patrimonial és escassa, i les polítiques locals es centren més en l’ús immediat que en la preservació a llarg termini. Sense recursos i sense compromís, el patrimoni es converteix en un decorat fràgil.  

El patrimoni industrial és la gran assignatura pendent. Sagunt és coneguda internacionalment per la seua trajectòria siderúrgica, per la seua identitat obrera, per la seua capacitat de transformar el ferro en motor econòmic i social. Però què queda d’aquella memòria? Restes disperses, edificis abandonats, rutes improvisades. Falta un pla integral que protegisca els espais més significatius, que done ús cultural i social als edificis, que connecte el patrimoni industrial amb el patrimoni històric i natural, que reconega la memòria obrera com a part fonamental de la identitat valenciana. El patrimoni industrial no és un apèndix, és part del cor de Sagunt. Ignorar-lo és amputar la història contemporània de la ciutat.  

Sagunt no és només Sagunt. El seu patrimoni forma part de la memòria valenciana i universal. El Teatre Romà és referent mediterrani. El Castell és testimoni de civilitzacions que han marcat Europa. El Grau Vell és part de la història marítima valenciana. El patrimoni industrial és clau per entendre la modernitat obrera del segle XX. Per això, la negligència institucional no és només un problema local, és una pèrdua global. Quan Sagunt s’ensorra, s’ensorra també una part de la memòria col·lectiva de totes i tots.  

Davant la desídia institucional, la ciutadania ha de ser motor de canvi. Les associacions culturals, les entitats veïnals, els col·lectius socials han demostrat que, amb voluntat, es poden fer miracles: visites guiades, campanyes de sensibilització, denúncies públiques. Però no és suficient. La ciutadania no pot substituir les institucions. Pot pressionar, pot denunciar, pot proposar. Però la responsabilitat última és política, i ací és on cal exigir compromís ferm i real.  

Si no hi ha inversions, si no hi ha sensibilitat, el patrimoni corre el risc de convertir-se en un record apagat. Un Castell que es desfà, un Grau Vell que s’ensorra, unes instal·lacions industrials que desapareixen. Tot això pot acabar sent només fotografies en llibres, memòries en arxius, records en converses. I això seria una derrota col·lectiva. Perquè el patrimoni no és només passat, és futur. És motor de turisme, de cultura, d’educació, d’identitat. És la base sobre la qual es construeix una ciutat digna i amb projecció.  

Sagunt mereix un compromís ferm i real. Mereix inversions del Ministeri, de la Generalitat i de l’Ajuntament. Mereix sensibilitat política i social. Mereix un projecte integral que dignifique el seu patrimoni històric, marítim i industrial. El patrimoni no pot ser un luxe ni un decorat. Ha de ser motor de futur, ha de ser memòria viva, ha de ser identitat compartida.  

Sagunt és una ciutat que parla amb pedres, amb ferro i amb mar. Però si no escoltem eixa veu, si no la cuidem, si no la dignifiquem, correm el risc de perdre-la. I perdre Sagunt és perdre una part fonamental de la memòria valenciana i universal.

llegir més

El transport sostenible

El transport sostenible és molt més que una opció tècnica o una moda mediambiental. És una necessitat urgent, una aposta ètica i una oportunitat per repensar el territori des de la justícia social, la salut col·lectiva i la dignitat urbana. A Sagunt, ciutat amb una identitat complexa i rica, la problemàtica del transport s’ha convertit en un dels grans reptes pendents per a la transformació ecosocial que moltes persones i col·lectius ja estan impulsant des de fa temps.

Sagunt és un municipi dividit físicament i simbòlicament entre el nucli històric, el Port, els barris perifèrics i les zones industrials. Aquesta fragmentació territorial, heretada de processos urbanístics desiguals i de decisions polítiques que han prioritzat el vehicle privat i el creixement dispers, ha generat una mobilitat poc equitativa, contaminant i excloent. Les persones que viuen en barris com Baladre, Els Vents o la zona de la platja sovint es troben amb dificultats per accedir a serveis bàsics, centres educatius o espais culturals si no disposen de cotxe. Les connexions entre el Port i el nucli històric són deficients, i el transport públic no sempre respon a les necessitats reals de la població.

A més, la presència de grans infraestructures com l’autovia, el polígon industrial, el corredor ferroviari i el port comercial ha condicionat la manera com ens movem i com vivim. El soroll, la contaminació atmosfèrica i la inseguretat viària afecten especialment les persones més vulnerables: infants, gent gran, persones amb diversitat funcional i aquelles que no poden o no volen utilitzar el cotxe. El model actual de mobilitat perpetua desigualtats socials, limita la vida comunitària i dificulta la transició cap a una ciutat més saludable, inclusiva i resilient.

Però Sagunt no és només un espai de problemes. És també un territori ple de potencialitats, de veus crítiques i de propostes transformadores. Diversos col·lectius, entitats i persones han començat a imaginar i a construir alternatives des de la base. Es parla cada vegada més de carrils bici segurs i connectats, de camins escolars protegits, de transport públic accessible i freqüent, de zones de baixes emissions que no penalitzen les persones amb menys recursos, de pacificació del trànsit i de recuperació de l’espai públic per a la vida quotidiana.

La mobilitat sostenible a Sagunt hauria de partir d’una mirada integral que connecte urbanisme, salut, equitat i participació. No es tracta només de canviar el tipus de vehicle, sinó de transformar la manera com ens relacionem amb el territori i entre nosaltres. Cal escoltar les necessitats de les persones que viuen en barris amb menys serveis, cal garantir que les persones joves puguen desplaçar-se amb autonomia i seguretat, cal reconéixer les dificultats de les famílies monoparentals, de les persones majors que volen continuar participant en la vida social, de les persones amb mobilitat reduïda que reclamen accessibilitat real.

En aquest sentit, les polítiques públiques han de ser valentes, però també sensibles. No n’hi ha prou amb fer plans de mobilitat sobre el paper. Cal processos participatius reals, amb implicació de les associacions veïnals, dels centres educatius, dels comerços locals, dels col·lectius ecologistes i de les persones que utilitzen cada dia el transport públic o que van a peu. Cal una mirada feminista i interseccional que reconega com la mobilitat afecta de manera diferent segons el gènere, la classe social, l’edat o la situació familiar.

Sagunt té una història industrial potent, però també una memòria viva de resistències, de solidaritats i de creativitat comunitària. Aquesta memòria pot ser la base per imaginar un futur on el transport siga un dret i no un privilegi. On moure’s pel municipi no implique riscos ni barreres. On les persones puguen triar opcions sostenibles sense que això supose un cost econòmic o una pèrdua de temps. On els carrers siguen espais de trobada, de joc, de cultura i de convivència.

La transició cap a un model de mobilitat sostenible no és fàcil. Implica canvis en les infraestructures, en les normatives, en els hàbits i en les mentalitats. Però també pot ser una oportunitat per reconnectar amb el territori, per redescobrir la ciutat a peu o en bicicleta, per recuperar el valor del temps compartit, per reduir l’estrés i millorar la salut física i emocional. Pot ser una manera de construir comunitat, de fer visible la diversitat i de reivindicar el dret a una ciutat amable per a totes les persones.

En aquest camí, és fonamental que les institucions locals assumisquen el lideratge amb responsabilitat i transparència. Que es prioritzen les inversions en transport públic, en accessibilitat universal, en infraestructures verdes i en educació viària. Que es promoguen campanyes de sensibilització que connecten amb les emocions, amb les vivències quotidianes i amb els somnis de futur. Que es reconega el paper dels col·lectius que ja estan treballant per una mobilitat més justa i que es facilite la seua participació en la presa de decisions.

Sagunt pot ser referent en mobilitat sostenible si aposta per un model que combine innovació, memòria i justícia. Si entén el transport com una eina per a la cohesió social, per a la lluita contra el canvi climàtic i per a la construcció d’identitat territorial. Si escolta les veus diverses que habiten el municipi i si posa les persones al centre de les polítiques públiques.

La mobilitat no és només una qüestió tècnica. És una expressió de com volem viure, de com volem relacionar-nos i de com volem cuidar-nos. És una oportunitat per transformar Sagunt en una ciutat més humana, més inclusiva i més sostenible. I això només serà possible si ho fem entre totes, des de la diversitat, des de la creativitat i des del compromís amb el bé comú.

llegir més

Contra la violència de gènere: una crida a la dignitat, la memòria i la transformació

La violència de gènere no és una suma de casos aïllats. És el reflex d’un sistema patriarcal que travessa les estructures socials, polítiques, culturals i familiars. És una ferida oberta en la nostra societat, que encara tolera, justifica o invisibilitza el dolor de milers de persones. És una vulneració constant dels drets humans, un atemptat contra la llibertat, la igualtat i la vida.

Aquest text no pretén només denunciar. Vol ser una crida a la rebel·lia, a la memòria col·lectiva, a la responsabilitat institucional i a la transformació comunitària. Perquè cada agressió, cada silenci, cada absència de resposta és una oportunitat perduda per construir un món més just.

Segons les dades oficials, més de mil dones han estat assassinades per les seues parelles o exparelles a l’Estat espanyol des de fa dues dècades. Milers de denúncies s’arxiven per falta de proves, per por, per manca de suport institucional. Les violències sexuals augmenten, especialment entre joves, i les formes digitals de control i assetjament s’estenen amb impunitat.

Però les xifres no expliquen el dolor. No recullen les mirades trencades, les infàncies robades, les vides escapçades. No expliquen les vegades que una dona ha callat per protegir les criatures, les vegades que ha tornat amb l’agressor per falta de recursos, les vegades que ha estat culpabilitzada per voler viure.

La violència de gènere no comença amb una bufetada. Comença amb una broma masclista, amb una mirada de menyspreu, amb una educació que ensenya a les xiquetes a agradar i als xiquets a dominar. Comença amb la invisibilització de les dones en la història, en la ciència, en l’art. Comença amb la precarització laboral, amb la dependència econòmica, amb la por a caminar soles de nit.

És una violència que es manifesta de moltes maneres. La violència psicològica, amb humiliacions, insults i manipulació emocional. La violència econòmica, amb el control dels diners i la negació de recursos. La violència digital, amb l’assetjament en xarxes i el control de dispositius. La violència vicària, que utilitza les criatures per fer mal a la mare. I la violència institucional, que es fa present en la manca de protecció, en judicis revictimitzadors i en protocols que no s’apliquen.

Moltes persones denuncien. Però el sistema judicial les qüestiona, les revictimitza, les obliga a demostrar el dolor. Els serveis socials estan saturats, les ajudes són insuficients, els protocols no sempre funcionen. Les ordres d’allunyament no eviten assassinats. Les cases d’acollida no són sempre segures. I les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat o LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació.

Cal una reforma profunda de les estructures institucionals. No podem permetre que l’Estat siga còmplice per omissió. La protecció ha de ser integral, immediata, empàtica i transformadora.

Les criatures que viuen en entorns de violència no són testimonis: són víctimes. Patixen el trauma, la por, la ruptura dels vincles. Moltes són obligades a veure els seus pares agressors en règims de visites imposats. Altres creixen en entorns de silenci, de culpa, de dolor.

La protecció de la infància ha de ser prioritària. Cal reconéixer el seu dret a créixer lliures de violència, a ser escoltades, a ser protegides. Cal formació específica per a professionals, protocols clars i una mirada integral que connecte la protecció amb la reparació emocional.

La cultura pot ser eina de resistència o arma de dominació. Les narratives audiovisuals, les cançons, les xarxes socials, les campanyes publicitàries poden perpetuar estereotips o trencar-los. L’educació pot reproduir rols de gènere o fomentar la igualtat.

És urgent introduir l’educació afectivosexual i feminista en tots els nivells educatius. Regular els continguts mediàtics que promouen violència simbòlica. Donar suport a projectes culturals que visibilitzen la diversitat i la resistència. Formar comunicadores, docents i creadores en perspectiva de gènere.

La violència de gènere no afecta totes les persones igual. Les dones migrants, racialitzades, amb discapacitat, trans, lesbianes, majors, joves o amb situacions de pobresa pateixen formes específiques de violència i exclusió. La resposta institucional ha de reconéixer aquestes interseccions i adaptar-se a les seues realitats.

No hi ha lluita feminista sense antiracisme, sense inclusió, sense perspectiva comunitària. La diversitat no és un obstacle: és la força de la transformació.

Cada persona assassinada té un nom, una història, una vida. No són números. Són absències que ens interpel·len. Cal construir espais de memòria, rituals comunitaris, homenatges que dignifiquen les víctimes i mobilitzen la societat.

La memòria és resistència. És pedagogia. És justícia simbòlica. És el compromís de no repetir.

Per erradicar la violència de gènere calen mesures valentes, estructurals i comunitàries. Cal crear centres integrals d’atenció a les víctimes amb serveis psicològics, jurídics i socials. Cal una xarxa de vivendes segures per a persones supervivents i les seues criatures. Cal garantir una renda d’autonomia per a eixir del cercle de la dependència. Cal formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tot el personal judicial, policial, sanitari i educatiu. Cal reforçar les campanyes de sensibilització, especialment entre la joventut, amb llenguatges propers, formats creatius i missatges que connecten amb les emocions.

Cal que les institucions escolten les supervivents, les activistes, les professionals que treballen en primera línia. Cal que la societat es mobilitze, que les comunitats s’organitzen, que les famílies eduquen en el respecte, en la igualtat, en la llibertat.

La violència de gènere no és inevitable. És una construcció social que es pot desfer. És una realitat que es pot transformar. Però cal voluntat, compromís, recursos i coratge.

Aquest article és una crida. A les institucions, perquè actuen amb responsabilitat. A les comunitats, perquè es mobilitzen amb empatia. A les persones, perquè no callen, perquè no giren la cara, perquè trenquen el silenci.

Perquè cada vida compta. Perquè cada absència és una ferida. Perquè cada pas cap a la justícia és un acte d’amor col·lectiu.

llegir més