Guillem, present ^

Hi ha noms que no s’esborren perquè no són només memòria: són una manera d’entendre el món, una forma de caminar, una actitud davant la injustícia. Hi ha noms que no es poden domesticar perquè no van nàixer per a ser recordats en silenci, sinó per a ser dits en veu alta, compartits, defensats. Guillem Agulló és un d’eixos noms que travessen dècades i generacions, que es fan presents cada abril i que, lluny de convertir-se en una simple efemèride, continuen sent una interpel·lació directa a la nostra consciència col·lectiva.

Quan arriba abril, Guillem torna. No torna com una ferida que supura, sinó com una crida que ens obliga a mirar-nos al mirall. Ens recorda que la història no és un relat tancat, que la memòria no és un arxiu polsós, que la dignitat no és un luxe reservat a uns pocs. Ens recorda que hi ha vides que, encara que foren truncades massa prompte, continuen caminant entre nosaltres perquè van sembrar una llavor que no ha deixat de germinar.

Guillem era un jove de 18 anys que creia en un món més just. Aquesta frase, que podria semblar senzilla, conté una força immensa. En un temps en què moltes persones joves són acusades d’indiferència, de desconnexió o de desinterés, la figura de Guillem ens recorda que la joventut també és compromís, també és valentia, també és capacitat de somiar i de lluitar. I és precisament això el que el va convertir en objectiu: la seua convicció que un altre món era possible, la seua voluntat de construir-lo amb les seues pròpies mans, la seua manera d’entendre la vida com un espai compartit on totes les persones mereixen viure amb dignitat.

El van voler silenciar. Van voler que el seu nom quedara reduït a una notícia breu, a un succés, a un fet divers. Però el poble no ho va permetre. Les seues amistats, la seua família, els seus companys i companyes, i després tota una generació que no el va conéixer però que el va fer seu, van impedir que la seua història quedara soterrada. I així, el que havia de ser un silenci imposat es va convertir en un crit col·lectiu. Un crit que ha anat creixent amb els anys, que ha travessat fronteres, que ha inspirat moviments, que ha alimentat consciències.

Hui, en l’aniversari del seu assassinat, no parlem de mort. Parlar de mort seria reduir-lo, seria acceptar la narrativa que el va voler convertir en víctima i prou. Parlem de vida. De la vida que defensem quan plantem cara al feixisme, a l’odi, a la intolerància. De la vida que celebrem quan ens sabem comunitat, quan fem pinya, quan convertim el dolor en compromís i la ràbia en organització. Parlem de la vida que continua bategant en cada persona que es nega a normalitzar la violència, en cada col·lectiu que treballa per un futur més just, en cada jove que descobreix la història de Guillem i entén que la memòria no és només recordar, sinó actuar.

Guillem no és un record trist. És una brúixola. Una brúixola que apunta sempre cap a la dignitat, cap a la solidaritat, cap a la defensa dels drets humans, cap a la necessitat de no callar davant la injustícia. És una brúixola que ens recorda que la memòria és una trinxera, però també un pont. Una trinxera perquè ens protegeix de l’oblit i de la manipulació, i un pont perquè ens connecta amb les generacions que vindran, amb les persones que encara no han nascut però que heretaran el món que nosaltres estem construint.

Quan parlem de Guillem, parlem també de nosaltres. Parlem de com reaccionem davant l’odi, de com ens posicionem davant la violència, de com eduquem les nostres criatures, de com entenem la convivència. Parlem de la responsabilitat que tenim com a societat de no permetre que la història es repetisca. Parlem de la necessitat de construir espais segurs, lliures, inclusius, on totes les persones puguen expressar-se sense por, estimar sense por, viure sense por.

La memòria de Guillem ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Ens obliga a preguntar-nos què fem quan veiem una agressió, quan escoltem un comentari d’odi, quan detectem una actitud discriminatòria. Ens obliga a preguntar-nos si som còmplices amb el nostre silenci, si som valentes amb les nostres accions, si som coherents amb els nostres valors. Ens obliga a entendre que la lluita contra el feixisme no és una qüestió del passat, sinó una necessitat del present.

Cada any, quan arriba abril, moltes persones es pregunten per què continuem recordant-lo. Per què insistim. Per què no deixem que el temps faça la seua feina. La resposta és senzilla: perquè el temps, si no el vigilem, es converteix en oblit. I l’oblit és el terreny fèrtil on creix la impunitat. Recordar Guillem no és quedar-se ancorades en el passat; és impedir que el passat es repetisca. És mantindre viva una alerta, una consciència, una responsabilitat.

Recordar Guillem és també recordar totes les persones que han patit violència per defensar un món més just, més lliure, més igualitari. És recordar que la lluita pels drets humans no és una lluita abstracta, sinó una lluita que té noms, rostres, històries concretes. És recordar que cada pas endavant ha costat esforç, dolor, sacrifici. I és entendre que cada pas enrere té conseqüències reals en la vida de les persones.

Però recordar Guillem és, sobretot, un acte de vida. És un acte de resistència. És un acte d’amor. Amor per la justícia, per la llibertat, per la diversitat, per la convivència. Amor per un futur que no volem que siga escrit amb por, sinó amb esperança. Amor per totes les persones que, com ell, han cregut que un altre món és possible i han treballat per fer-lo realitat.

Quan diem “Guillem, present”, no estem repetint una consigna buida. Estem afirmant que la seua lluita continua viva en cada persona que es planta davant l’odi. Estem afirmant que la seua memòria és una eina, no un monument. Estem afirmant que el seu nom no és un eco del passat, sinó una llum que ens guia cap al futur.

I és que el futur no es construeix sol. El futur es construeix amb valentia. Amb coherència. Amb la capacitat de mirar de cara allò que ens incomoda i de no girar la vista. Amb la voluntat de fer del nostre poble un espai on totes les persones puguen viure amb dignitat. Amb la certesa que la memòria no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.

Cada abril, Guillem torna. Torna en les pancartes, en els carrers, en les veus que el recorden. Torna en les persones joves que descobreixen la seua història i entenen que la lluita per la justícia no té edat. Torna en les persones majors que han vist massa vegades com l’odi intenta imposar-se i que saben que només la memòria pot frenar-lo. Torna en les famílies que eduquen en valors, en les escoles que treballen per la convivència, en les entitats que defensen els drets humans.

I cada vegada que torna, ens pregunta què estem fent nosaltres. Què fem per mantindre viva la seua lluita. Què fem per impedir que l’odi torne a guanyar terreny. Què fem per construir un país on ningú haja de tindre por per ser qui és, per estimar com estima, per defensar el que creu.

La resposta no és senzilla, però tampoc és impossible. La resposta està en les accions quotidianes, en els gestos menuts, en les decisions que prenem cada dia. Està en la manera com parlem, com escoltem, com ens relacionem. Està en la nostra capacitat de no callar, de no mirar cap a un altre costat, de no normalitzar allò que no és normal. Està en la nostra voluntat de construir una societat més justa, més lliure, més humana.

Per això, hui i sempre, Guillem és present. Present en la memòria, però també en l’acció. Present en el record, però també en el compromís. Present en el dolor, però també en l’esperança. Present en cada persona que entén que la lluita per un món millor no s’acaba mai, però que val la pena cada pas que fem.

Guillem és present perquè nosaltres el fem present. Perquè no acceptem l’oblit. Perquè no renunciem a la dignitat. Perquè sabem que la memòria és una eina poderosa, capaç de transformar el dolor en força i la injustícia en consciència. Perquè sabem que, mentre el seu nom continue viu, també continuarà viva la lluita per un futur més just.

I així, cada abril, cada any, cada generació, continuarem dient-ho amb la mateixa convicció, amb la mateixa força, amb la mateixa esperança: Guillem, present. Sempre present.

llegir més

Ciència i tecnologia: el motor silenciós que sosté el nostre futur ^

Vivim en una societat que avança a una velocitat vertiginosa, però sovint oblidem qui fa possible aquest progrés. Parlem de la ciència i de la tecnologia com si foren eines neutres, quasi invisibles, quan en realitat són el resultat de dècades d’esforç, de curiositat i de treball constant de milers de persones que dediquen la seua vida a investigar, descobrir i transformar el món.

La ciència no és un luxe ni un caprici intel·lectual. És una necessitat col·lectiva. Gràcies al coneixement científic hem superat malalties que abans eren mortals, hem millorat la qualitat de vida de milions de persones i hem desenvolupat tecnologies que ens connecten, ens informen i ens permeten entendre millor el planeta que habitem. Cada avenç, per menut que semble, és una peça més d’un engranatge que sosté la nostra vida quotidiana.

Tanmateix, la ciència continua sent, massa sovint, una gran desconeguda. La societat celebra els resultats, però rarament mira cap a les persones que hi ha darrere: equips diversos, investigadores i investigadors que treballen amb recursos limitats, que lluiten contra la precarietat i que, malgrat tot, mantenen viva la flama de la curiositat. Sense elles i ells, no hi hauria innovació, ni progrés, ni futur.

La tecnologia, per la seua banda, és l’expressió pràctica d’aquest coneixement. No és només un conjunt de dispositius o aplicacions; és la manera com transformem la ciència en solucions reals. Des de la intel·ligència artificial fins a les energies renovables, des de la medicina personalitzada fins a l’exploració espacial, la tecnologia és el pont que connecta la teoria amb la vida quotidiana. I aquest pont només és sòlid quan està construït sobre una base científica robusta.

Reivindicar la importància de la ciència i la tecnologia és, en el fons, reivindicar un model de societat que aposta pel pensament crític, per la curiositat i per la capacitat de fer preguntes. Una societat que entén que invertir en recerca no és una despesa, sinó una garantia de futur. Una societat que sap que el coneixement és la millor eina per afrontar reptes globals com el canvi climàtic, les desigualtats socials o les crisis sanitàries.

La ciència no és patrimoni d’una elit. És un bé comú. I la tecnologia no és un fi en si mateixa, sinó una oportunitat per millorar la vida de totes les persones. Per això és tan important defensar-les, protegir-les i donar-los el valor que mereixen. Perquè darrere de cada descobriment hi ha una història humana, i darrere de cada innovació hi ha una esperança compartida.

Potser ha arribat el moment de deixar de veure la ciència com una cosa llunyana i començar a entendre-la com allò que realment és: el motor silenciós que sosté el nostre present i que, si sabem cuidar-lo, garantirà també el nostre futur.

llegir més

Festes ^

Les festes de Sagunt són molt més que un calendari d’actes, una setmana de llums i soroll o un conjunt de tradicions que repetim any rere any. Són un espai polític, cultural i social on es fa visible qui som com a ciutat i cap a on volem caminar. Per això, quan fa un any celebràvem el reconeixement de les Festes Patronals com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic, no estàvem només commemorant una fita administrativa. Estàvem reivindicant una manera de fer comunitat, de treballar col·lectivament i de defensar allò que ens identifica. Aquell moment continua sent un símbol d’orgull compartit, però també un recordatori de la responsabilitat que tenim per davant.

El reconeixement no va caure del cel. Va ser fruit de dècades de dedicació de penyes, entitats culturals, associacions veïnals i persones que han sostingut les festes amb esforç, imaginació i estima. I també, en el meu cas, és un record personal del camí compartit amb Ricardo Melia, amb qui vaig aprendre que la col·laboració no és un eslògan, sinó una manera d’entendre la ciutat. Quan treballem amb convicció, amb respecte i amb una idea clara de futur, som capaços de transformar realitats que semblaven inamovibles.

Però un any després d’aquella fita, cal preguntar-nos què hem fet amb aquell impuls i, sobretot, què volem fer-ne. Perquè les festes no poden quedar atrapades en la nostàlgia ni en la inèrcia. No podem conformar-nos amb repetir allò que ja coneixem sense preguntar-nos si respon a les necessitats d’una ciutat que ha canviat, que és més diversa, més complexa i més exigent. Sagunt no és la mateixa ciutat que fa trenta anys, i les festes tampoc haurien de ser-ho.

Hi ha qui pensa que les festes són un terreny neutre, un espai on la política no ha d’entrar. Però això és una il·lusió. Les festes són política en el sentit més profund: són decisions sobre l’ús de l’espai públic, sobre la convivència, sobre els recursos municipals, sobre el model cultural i sobre la identitat col·lectiva. Quan decidim quins actes es programen, quins espais es tanquen, quins horaris s’estableixen, quins col·lectius tenen veu i quins no, estem fent política. I negar-ho només serveix per perpetuar els privilegis de sempre.

Per això cal parlar clar. Les festes de Sagunt necessiten una revisió profunda. Necessiten una mirada crítica que no tinga por de qüestionar allò que no funciona, que no s’amague darrere de la frase fàcil de “sempre s’ha fet així” i que siga capaç d’imaginar alternatives. Necessitem unes festes que siguen realment de totes i tots, i no només d’uns quants. Necessitem unes festes que siguen habitables, sostenibles, creatives i capaces de generar orgull sense generar malestar.

La ciutat ha crescut, els barris han canviat, la diversitat cultural és una realitat i la manera de viure l’espai públic ja no és la mateixa. Les festes han de respondre a aquesta nova realitat. No podem continuar pensant-les com si Sagunt fóra un poble de 10.000 habitants on tothom es coneix i tothom participa de la mateixa manera. La ciutat és plural, i les festes han de ser-ho també.

Això implica assumir que hi ha tensions i conflictes que cal abordar amb valentia. Hi ha persones que viuen les festes com un moment de llibertat i celebració, i d’altres que les viuen com una imposició o com un període de soroll i incomoditat. Hi ha col·lectius que tenen un paper central en l’organització i d’altres que no hi troben el seu lloc. Hi ha tradicions que desperten entusiasme i d’altres que generen debat. Ignorar aquestes tensions no les resol; només les cronifica.

També cal parlar de la sostenibilitat. No podem continuar organitzant festes com si el soroll, els residus, el consum energètic o l’impacte sobre el descans no tingueren conseqüències. Una ciutat que vol ser moderna, saludable i respectuosa amb el seu entorn no pot tancar els ulls davant d’aquests reptes. Les festes han de ser compatibles amb la vida quotidiana, amb el descans, amb la mobilitat i amb la cura del medi ambient. I això no significa renunciar a la festa, sinó repensar-la amb intel·ligència.

Un altre repte és la inclusió. Parlem molt d’inclusió, però sovint es queda en paraules. Una festa inclusiva no és només aquella on tothom és benvingut, sinó aquella on tothom pot participar de veritat. Això implica pensar en les persones majors, en la infància, en les persones amb diversitat funcional, en les famílies, en qui treballa en horaris complicats, en qui arriba nou a la ciutat i encara no coneix les tradicions. Implica crear espais accessibles, segurs i amables. Implica programar actes que reflectisquen la diversitat cultural i social de Sagunt. Implica reconéixer que la ciutat és plural i que la festa ha de ser un espai on aquesta pluralitat es celebre, no on s’amague.

També cal reivindicar el paper de la cultura. Les festes no poden reduir-se a concerts, bous i orquestres. Sagunt té un patrimoni cultural immens, una història que travessa segles i una creativitat que brolla de les associacions, de les colles, de les escoles de música, de les entitats culturals i de les persones que treballen cada dia per mantindre viva la identitat local. Les festes haurien de ser un aparador d’aquesta riquesa, un espai on la cultura popular i la cultura contemporània dialoguen, on la tradició i la innovació es donen la mà.

I, sobretot, cal recuperar la idea que les festes són un projecte col·lectiu. No poden ser patrimoni d’un govern, d’una regidoria o d’un grup concret. Han de ser el resultat d’un procés participatiu real, on les decisions es prenguen escoltant totes les veus i no només les més sorolloses. La participació no pot ser una foto ni una reunió puntual; ha de ser una manera de governar les festes i, en realitat, la ciutat.

L’aniversari del reconeixement com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic ens hauria d’impulsar a fer aquesta reflexió amb valentia. No per quedar-nos en l’autocomplaença, sinó per preguntar-nos què volem que siguen les festes d’ací a deu o vint anys. Volem unes festes que siguen un reclam turístic, sí, però sobretot volem unes festes que siguen un espai de convivència real, on totes les persones se senten part de la celebració i del futur que construïm juntes i junts.

El model de festes que volem no és un model tancat, però sí que té uns principis clars. Volem unes festes vives, capaces de reinventar-se sense perdre l’essència. Volem unes festes habitables, que respecten el descans, la mobilitat i el benestar de totes les persones. Volem unes festes creatives, que donen espai a la cultura local i a la innovació. Volem unes festes inclusives, on ningú quede fora. Volem unes festes que siguen un espai de trobada i no de divisió. Volem unes festes que parlen de la ciutat que som i de la ciutat que volem ser.

I si depenguera de mi, ho tinc clar. Vull unes festes que siguen un motor de cohesió social, un espai de convivència i un símbol d’orgull col·lectiu. Vull unes festes que miren endavant, que no tinguen por de canviar, que siguen capaces de recuperar tradicions i de crear-ne de noves. Vull unes festes que siguen de totes i tots, sense exclusions. Vull unes festes que siguen un reflex de la millor versió de Sagunt.

Aquest és el model de festes que mereixem. I és el model pel qual continuaré treballant.

llegir més

Unicorn: un símbol que diu més del que sembla ^

Hi ha símbols que sorprenen per la seua força, i d’altres que sorprenen per la seua existència mateixa. L’unicorn, criatura mitològica que moltes persones associen a contes infantils o a fantasies acolorides, és un d’aquells éssers que, malgrat no existir, ha aconseguit arrelar en la cultura de pobles sencers. Tant és així que Escòcia el reconeix com el seu animal nacional, un fet que pot semblar anecdòtic però que revela molt sobre la manera com les societats es conten a si mateixes.

L’unicorn ha sigut, durant segles, un símbol de llibertat, puresa i força indomable. En la tradició celta, aquesta criatura representa un esperit que no es deixa sotmetre, una energia que només pot ser domesticada si ella mateixa ho permet. És una imatge poderosa per a un país que ha viscut lluites constants per mantindre la seua identitat i la seua autonomia. No és casualitat que l’unicorn aparega en l’escut reial escocés des de l’edat mitjana, sovint representat amb una cadena d’or que, paradoxalment, reforça la idea que només un poder legítim pot controlar allò que és realment lliure.

Quan arriba el Dia Internacional de l’Unicorn, el 9 d’abril, moltes persones ho viuen com una celebració simpàtica, quasi lúdica. Però darrere d’aquesta data hi ha una invitació a pensar en el paper que tenen els mites en la nostra vida col·lectiva. En un món que sovint exigeix pragmatisme i velocitat, recordar que les cultures també es construeixen a partir de llegendes i imaginaris compartits és una manera de reivindicar la importància de la creativitat i de la memòria simbòlica.

L’unicorn és un recordatori que els pobles no sempre trien símbols realistes, sinó símbols que expressen allò que aspiren a ser. Escòcia no va triar un animal existent, sinó un ideal. I potser això és el més interessant: que un país decidira representar-se a través d’una criatura que encarna la llibertat, la dignitat i la resistència, encara que siga una criatura impossible.

En un temps en què les identitats es redefineixen constantment, l’unicorn continua alçant el seu cap impossible per recordar-nos que la fantasia també forma part del que som. Que els símbols no necessiten existir físicament per ser veritat. I que, de tant en tant, mirar cap a allò extraordinari ens ajuda a entendre millor allò essencial.

llegir més

Churchill ^

Churchill continua sent un mirall incòmode: una figura capaç d’alçar un país en un moment de col·lapse, però també un símbol d’unes formes de poder imperials, paternalistes i marcadament masculinitzades que, d’una manera o altra, encara trobem en moltes persones que ocupen càrrecs polítics hui. La comparació no sols revela el que hem avançat, sinó també allò que encara arrosseguem.

Winston Churchill és recordat com la veu que va saber insuflar coratge a una societat que s’enfonsava. La seua retòrica i la seua determinació en temps de guerra han estat elevades a categoria de llegenda. Però els mites sempre amaguen esquerdes. Churchill també va ser un dirigent erràtic, amb decisions desastroses i amb una visió imperialista i jeràrquica que hui seria insostenible. El seu lideratge transformador, basat en inspirar i mobilitzar, conviu amb una mirada elitista i amb una defensa d’un ordre mundial desigual.

La seua herència imperial és especialment incòmoda. Defensava la democràcia a Europa mentre negava l’autodeterminació a milions de persones sota domini britànic. Les seues posicions sobre l’Índia, Irlanda o l’Imperi són hui objecte d’una revisió crítica profunda. I aquest contrast es fa encara més evident quan el comparem amb figures que han apostat per la inclusió i la reconciliació, molt lluny de la seua rigidesa i del seu estil de confrontació.

Quan mirem la política actual, trobem moltes persones que invoquen Churchill per projectar una imatge de fermesa o de grandesa històrica. Però la majoria es queden en la imitació superficial. Churchill destacava en moments límit, mentre que hui sovint es confon la determinació amb el soroll i la polarització. La seua capacitat de cooperar amb rivals quan el país ho exigia contrasta amb un present on la col·laboració transversal és vista com una feblesa i on els adversaris polítics són tractats com enemics irreconciliables.

També hi ha una diferència clara en la visió de futur. Churchill, amb tots els seus errors, tenia una idea definida del paper del seu país al món. Moltes persones que governen hui, atrapades en cicles electorals curts i en la immediatesa mediàtica, actuen sense horitzó i sense projecte. La política s’ha convertit en un exercici de supervivència més que no en un espai de transformació.

El risc de comparar Churchill amb la política actual és caure en la nostàlgia. No es tracta d’idealitzar el passat, sinó d’entendre que Churchill era un producte del seu temps, amb virtuts extraordinàries i defectes profunds. Les persones que governen hui operen en un món més complex, més accelerat i més fragmentat. Però això no justifica la manca de visió, de coratge i de capacitat de pacte que sovint observem.

Churchill ens serveix com a mirall. No per imitar-lo, sinó per preguntar-nos on són hui les persones capaces d’assumir costos polítics per responsabilitat, on són les que saben cooperar amb rivals per un bé comú, on són les que pensen en el país més enllà del pròxim sondeig. Potser el problema no és que no tinguem figures com Churchill. Potser el problema és que hem normalitzat una política que ja no aspira a res més que a resistir.

llegir més