La força de la paraula que encén la nit

Hi ha notícies que es reben amb una barreja d’emoció, sorpresa i gratitud. Per això, vull compartir l’alegria que ha suposat per a mi la nominació al I Certamen Vicent Vayà, organitzat per l’Associació d’Escriptors del Camp de Morvedre. Més enllà del resultat final, formar part d’esta iniciativa ja representa un honor que valore profundament.

Este certamen porta el nom de Vicent Vayà, una figura que va deixar una empremta inesborrable en la cultura popular de la nostra comarca, especialment en la poesia i en el món festiu. El seu llegat continua viu en la memòria col·lectiva i en totes aquelles persones que estimen la paraula escrita com una forma de preservar la identitat, les tradicions i les emocions compartides.

Tinc, a més, un record personal molt especial vinculat a ell. Vaig tindre la sort de coincidir amb Vicent Vayà en un acte que guarde amb molta estima: el 50 aniversari de la Junta Fallera de Sagunt, on vaig exercir com a mantenidor. Aquell moment em va permetre conéixer de prop una persona que transmetia estima per la cultura, per les festes i per la nostra terra. Amb el pas del temps, aquell record ha adquirit encara més valor.

Vull aprofitar també esta ocasió per a felicitar l’Associació d’Escriptors del Camp de Morvedre per la tasca extraordinària que està desenvolupant. En este tercer aniversari, mereixen un reconeixement molt especial. No és fàcil construir espais culturals que siguen capaços d’unir persones, generar complicitats i donar veu a nous talents. Ells ho estan aconseguint. Han creat un punt de trobada per a les persones escriptores de la comarca i han contribuït a mantindre viva una literatura arrelada al territori, però oberta al món.

Les associacions culturals són necessàries perquè fan possible que les idees circulen, que les històries es compartisquen i que les paraules arriben més lluny. En una època marcada per la immediatesa i la velocitat, apostar per la lectura i per l’escriptura és també una manera de resistir, de pensar i de construir comunitat.

El poema que ha rebut esta nominació es va presentar sota el pseudònim de Maria l’Alcamí, un nom darrere del qual hi ha una història que algun dia contaré. En els seus versos apareix una idea que m’acompanya sovint:

“encara avance, encara estime,
 encara em trenque i encara em refaig”

Una afirmació que parla de la fragilitat humana, però també de la capacitat de continuar endavant malgrat les dificultats. I el poema conclou amb uns versos que resumeixen bona part del seu sentit:

“estimar és resistir, i resistir
 és la manera més honesta de ser.”

Potser per això escrivim. Perquè les paraules ens permeten explicar el que som, conservar la memòria i compartir esperances. Escriure és una forma de resistència davant l’oblit, però també un acte de confiança en les persones que llegiran allò que hem volgut transmetre.

Independentment del resultat del certamen, esta nominació ja és una recompensa. És una invitació a continuar escrivint, llegint i creient en la força de la cultura. Per això, només puc acabar amb un sincer agraïment a totes les persones que escriuen, a les que lligen, a les que organitzen activitats culturals i a les que dediquen temps i esforç perquè la literatura continue tenint un espai entre nosaltres.

Gràcies per mantindre viva la flama de la paraula. Gràcies per continuar encenent la nit. ✍️🌙🍀

llegir més

La policia que no porta uniforme

Mireia, Aitana, hi ha paraules que semblen més grans que les coses que volen explicar. Quan sentim parlar de policia, sovint pensem en uniformes, cotxes amb llums que parpellegen o persones que vigilen que les normes es complisquen. Però hui vull parlar-vos d’una altra mena de policia, una que no sempre es veu. Una policia educativa. No la que castiga, sinó la que decideix què és correcte aprendre, què cal repetir, què s’ha de callar i quines preguntes semblen acceptables. És una expressió que em provoca incomoditat perquè l’educació hauria de ser una finestra oberta i, massa vegades, acaba semblant una porta amb pany.

Quan vos mire créixer, entenc que educar no és conduir-vos per un camí marcat amb pintura blanca. Educar és caminar al vostre costat mentre descobriu que hi ha molts camins possibles. Per això em preocupa quan algú pensa que l’escola, la família o qualsevol institució han de convertir-se en guardians de pensaments únics. La policia educativa apareix quan la curiositat deixa de ser benvinguda i es transforma en una sospita. Quan una pregunta incòmoda és vista com un problema en lloc d’una oportunitat. Quan algú creu que formar persones significa fabricar respostes en sèrie. El món, filles meues, és massa complex per a cabre dins d’un manual.

Vosaltres heu vist alguna vegada com creix una planta en una esquerda de la vorera. Ningú li ha donat permís. Ningú li ha explicat quina direcció era la correcta. Senzillament, ha buscat la llum. Les persones ens pareixem més a eixa planta del que solem reconéixer. Necessitem orientació, sí, però també espai. Necessitem referències, però també llibertat per a equivocar-nos. Quan la policia educativa entra en escena, sovint ho fa amb bones intencions. Vol protegir. Vol evitar errors. Vol construir ciutadans exemplars. Però la història està plena de persones convençudes que protegien el futur mentre limitaven la llibertat dels altres. No sempre les gàbies tenen barrots visibles.

Aitana, tu ja has descobert que moltes discussions no parlen realment del que aparenten. Hi ha debats sobre llibres, sobre llengües, sobre història o sobre tecnologia que amaguen una pregunta més profunda: qui decideix què és important? Qui té el poder de definir què mereix ser recordat i què pot ser oblidat? Mireia encara mira aquestes qüestions amb ulls més senzills, però igualment valuosos. Perquè de vegades una xiqueta és capaç de trobar una veritat que els adults hem perdut entre discursos complicats. La policia educativa naix quan algú confon autoritat amb veritat i acaba pensant que educar consisteix a seleccionar les idees que poden circular.

Jo no vull que sigueu rebels per sistema. Tampoc vull que accepteu qualsevol cosa només perquè sona moderna o diferent. El que desitge és una cosa més difícil. Que aprengueu a mirar. Que escolteu abans de jutjar. Que sospeseu els arguments sense entregar la vostra consciència a ningú. Hi ha persones que viuen buscant líders que pensen per elles. És comprensible. Pensar cansa. Dubtar incomoda. Decidir implica assumir responsabilitats. Però una vida digna necessita una veu pròpia. La policia educativa triomfa quan les persones abandonen les preguntes i es conformen amb repetir consignes que altres han preparat per elles.

Potser per això estime tant la nostra llengua. No perquè siga perfecta ni perquè siga millor que cap altra. L’estime perquè és una manera concreta de mirar el món. Cada llengua és una finestra diferent. Quan una mirada desapareix, el món es fa una mica més estret. També ocorre amb les idees. Quan només deixem entrar una manera de pensar, la realitat es torna més pobra. La diversitat no és un eslògan. És una necessitat humana. Educar consisteix a ampliar finestres, no a tapiar-les. I qualsevol intent de vigilar el pensament acaba empobrint tant qui mana com qui obeïx.

Mireia, quan em preguntes per què les coses són com són, normalment no espere donar-te una resposta definitiva. Espere que aparega una nova pregunta. Eixa és una de les meravelles de la vida. Cada resposta sincera obri una altra porta. La policia educativa, en canvi, prefereix els corredors sense portes. Espais ordenats, previsibles, silenciosos. Però la vida mai no és així. La vida és una conversa interminable entre allò que sabem i allò que encara ignorem. Per això les societats més sanes no són les que aconsegueixen que tots pensen igual, sinó les que permeten que persones diferents puguen conviure sense por.

Hi ha una tendresa especial en reconéixer que ningú té totes les respostes. També hi ha una forma de valentia. Quan era més jove, pensava que madurar consistia a acumular certeses. Ara crec que madurar té més a veure amb conviure amb els dubtes sense deixar de caminar. Vosaltres creixereu en un temps ple de pantalles, algoritmes i opinions instantànies. Hi haurà moltes persones intentant dir-vos què heu de pensar. Algunes ho faran des del poder. Altres des de la popularitat. Altres des de la bona fe. Però la pregunta important continuarà sent la mateixa: què veieu vosaltres quan mireu el món amb els vostres propis ulls?

I així arribem al que realment volia contar-vos aquesta setmana. La policia educativa no és només una institució o una norma. És una temptació humana. La temptació de controlar en lloc d’acompanyar. De dirigir en lloc d’escoltar. De fabricar persones previsibles en lloc de confiar en persones lliures. Jo no sé quina classe de dones sereu quan rellegiu aquestes paraules d’ací a molts anys. Però espere que conserveu una cosa. La capacitat de mirar amb curiositat i amb respecte. Perquè cada decisió és una manera d’habitar el món. I la llibertat més profunda no és poder dir qualsevol cosa, sinó continuar tenint el cor i la ment oberts per a aprendre.

llegir més

Sàhara Occidental

Hi ha una veritat que Espanya evita mirar de front: el poble sahrauí va ser abandonat. No és una metàfora, és un fet històric. Un estat que durant dècades va administrar el Sàhara Occidental com a província pròpia va decidir, en el moment crític, girar-se d’esquena i deixar la població a mercé d’una guerra, d’un exili massiu i d’una ocupació que encara perdura. Aquell abandonament no va ser només geopolític: va ser humà. Va ser moral. Va ser una renúncia deliberada a protegir persones que, segons la legislació vigent en aquell moment, eren espanyoles.

Les conseqüències d’aquella fugida irresponsable encara les paguen les filles, fills, néts i netes de saharauis que van nàixer sota administració espanyola o que han crescut en comunitats profundament vinculades a Espanya. Generacions que han viscut entre nosaltres, que han estudiat en les nostres escoles, que han parlat les nostres llengües, que han contribuït a la vida cultural i social del país, continuen sent tractades com estrangeres en un estat que, històricament, era el seu.

L’Estat espanyol va abandonar el Sàhara, però no pot abandonar les persones. No pot fingir que aquell passat no existeix. No pot actuar com si la seua responsabilitat s’haguera dissolt en l’aire. La nacionalitat no és un regal: és una reparació. És el reconeixement d’un vincle que Espanya va trencar unilateralment i que ara es nega a reconstruir. És la constatació que els drets no poden quedar suspesos perquè un govern decidira fugir en 1975.

Quan les institucions espanyoles posen obstacles burocràtics, quan exigeixen proves impossibles, quan tracten aquestes famílies amb sospita, estan repetint el mateix gest d’abandonament. Estan dient-los, una vegada més, que no són part del nosaltres. Estan perpetuant una injustícia que ja dura mig segle. Estan convertint la memòria colonial en una frontera administrativa que separa persones que haurien de ser reconegudes com a ciutadanes de ple dret.

La nacionalitat per als néts, fills, milles i netes de saharauis no és una demanda exagerada. És el mínim. És el que correspon a qualsevol estat que vulga mirar-se al mirall sense avergonyir-se. És el que exigeix la història, el que dicta la coherència, el que reclama la dignitat. Espanya no pot continuar actuant com si el Sàhara fóra un capítol tancat. No ho és. Ho demostren les famílies que encara viuen entre nosaltres, que encara esperen, que encara confien que algun dia l’Estat assumirà el que va deixar pendent.

La pregunta és incòmoda, però inevitable: fins quan continuarà Espanya abandonant-los? Fins quan mantindrà aquesta amnèsia selectiva? Fins quan negarà drets a persones que formen part de la seua pròpia història?

La resposta hauria de ser immediata: fins que l’Estat entenga que reparar no és una concessió, sinó un deure.

llegir més

Quan l'insult substitueix l'argument

La política democràtica necessita confrontació, debat i discrepància. Necessita projectes diferents que competisquen per convéncer la ciutadania. El que no necessita és que els representants públics convertisquen les institucions i les xarxes socials en un camp d'insults personals. Les paraules pronunciades recentment per Vicent Mompó dirigides a Diana Morant, qualificant-la de «lameculos de Sánchez» i afirmant que «no vales para nada», han obert un debat necessari sobre els límits del llenguatge polític i sobre la qualitat democràtica de les nostres discussions públiques. No es tracta d'estar a favor o en contra del PP o del PSOE. Tampoc d'analitzar qui tenia raó en la polèmica que va originar l'enfrontament. La qüestió fonamental és una altra: què guanya la democràcia quan un dirigent substitueix els arguments pels insults? La resposta és senzilla: no guanya res. Quan desapareix la paraula raonada, quan la crítica política es transforma en desqualificació personal, tots acabem perdent. Perd qui rep l'atac, però sobretot perd la ciutadania, que espera dels seus representants un comportament més exemplar que el que es pot trobar en qualsevol discussió de barra de bar o en qualsevol intercanvi agressiu de les xarxes socials.

La gravetat del cas no rau únicament en el contingut dels insults, sinó en la normalització d'una manera de fer política basada en la humiliació de l'adversari. Cada vegada que un càrrec públic utilitza expressions ofensives, envia el missatge que la discrepància ideològica ja no és suficient i que cal destruir moralment o personalment qui pensa diferent. Aquesta dinàmica és especialment preocupant perquè acaba contaminant tota la societat. Si els dirigents es comporten així, per què haurien de comportar-se d'una altra manera els seus seguidors? Si el debat públic es converteix en una competició per veure qui insulta millor, els problemes reals deixen d'ocupar el centre de la conversa. Mentrestant, qüestions com l'habitatge, la sanitat, l'ocupació, la dependència o les infraestructures queden relegades a un segon pla. Fins i tot el mateix Vicent Mompó va acabar demanant disculpes pel to emprat, encara que rebutjara que existira una motivació masclista en les seues paraules. La necessitat d'excusar-se ja és una mostra que s'havia travessat una línia que molts ciutadans consideren improcedent en una democràcia madura.

Ara bé, per entendre la dimensió completa del debat cal fer un exercici molt senzill. Imaginem per un moment que la situació haguera sigut exactament la contrària. Imaginem que haguera sigut Diana Morant qui s'haguera referit a Vicent Mompó com a «llepaculs» d'un líder polític, com a «titella», com a «mascota» d'un superior o com a algú incapaç de pensar per si mateix. La reacció hauria sigut la mateixa? Molta gent dirà que sí, però resulta difícil creure-ho. Probablement hauríem assistit a dies de declaracions exigint rectificacions, reclamant respecte institucional i denunciant la degradació del debat públic. I, sincerament, eixes crítiques haurien estat justificades. Perquè ningú no mereix ser tractat d'eixa manera des d'una responsabilitat pública. Precisament per això la pregunta és tan útil. Quan invertim els papers descobrim si els nostres criteris són realment coherents o si depenen de qui parla i de qui rep l'ofensa. El respecte institucional no pot funcionar com una arma partidista que només s'invoca quan beneficia els nostres interessos polítics.

És en aquest punt on apareix la qüestió del masclisme. No perquè qualsevol crítica a una dona haja de ser necessàriament masclista, sinó perquè hi ha expressions que connecten amb estereotips que històricament han perjudicat les dones en política. Durant dècades, moltes dones han hagut d'escoltar que no ocupaven determinats càrrecs pels seus mèrits propis sinó perquè un home les havia promocionades, protegides o situades allí. Han hagut de demostrar més que els seus companys per obtenir el mateix reconeixement. Quan una líder política és descrita exclusivament com una subordinada acrítica d'un home poderós, inevitablement es reactiven alguns d'aquests prejudicis. Això no significa que no es puga criticar la seua actuació ni la seua lleialtat política. Per descomptat que sí. Però una cosa és qüestionar les seues decisions i una altra molt diferent és reduir tota la seua trajectòria a la idea que simplement obeïx algú altre. Per això tantes persones han vist en aquest episodi un component que va més enllà de la simple desqualificació política.

La conclusió és clara. La democràcia no necessita polítics que pensen igual, sinó polítics capaços de discrepar amb respecte. Necessita contundència, però també educació. Necessita crítica, però també responsabilitat. Si un insult ens sembla inadmissible quan va dirigit a un home, també hauria de semblar-nos inadmissible quan va dirigit a una dona. I si considerem que una expressió és inadequada quan la pronuncia el nostre adversari polític, també hauríem de considerar-la inadequada quan la pronuncien aquells a qui votem o simpatitzem. La regeneració democràtica no començarà amb una gran reforma institucional ni amb una llei miraculosa. Començarà quan els representants públics entenguen que la força d'un argument no depén del volum de l'insult que l'acompanya. Les paraules construïxen convivència o la destruïxen. I una societat que aspira a ser millor hauria d'exigir als seus dirigents que utilitzen el llenguatge per convéncer, no per degradar; per dialogar, no per humiliar; per representar la ciutadania, no per alimentar la crispació permanent.

llegir més

Sóc activista

Sóc activista perquè entenc que la vida no és només allò que ens passa, sinó també allò que decidim fer davant del que ens passa. Per a mi, l'activisme no és una professió, ni una moda, ni una etiqueta. És una manera de mirar el món i de relacionar-me amb la societat. És la convicció profunda que totes les persones tenim una responsabilitat envers la comunitat de la qual formem part.

Entenc la ciutat com un espai viu, construït dia a dia per les persones que l'habiten. No la veig només com un conjunt de carrers, edificis o places, sinó com una suma d'històries, de memòria col·lectiva, de patrimoni, de cultura i de projectes compartits. Per això m'agrada implicar-me en allò que afecta el meu entorn, proposant idees, participant en iniciatives i defensant allò que considere just i necessari per al benestar col·lectiu.

Per a mi, la política és una eina de transformació social. No l'entenc com una lluita de sigles o de blocs, sinó com la capacitat que tenim de prendre decisions que milloren la vida de les persones. La política està present en l'educació, en la cultura, en l'urbanisme, en els serveis públics, en la igualtat d'oportunitats i en la manera com organitzem la convivència. Per això crec que la participació ciutadana és imprescindible i que no podem deixar les decisions públiques exclusivament en mans d'altres.

També entenc la cultura com un motor de canvi. La cultura ens ajuda a comprendre qui som, d'on venim i cap a on volem anar. És una ferramenta de cohesió social, de pensament crític i de creixement personal. Defensar la cultura és defensar la memòria, la llengua, el patrimoni i la creativitat. És garantir que les generacions futures puguen conéixer i valorar allò que han construït les anteriors.

L'activisme que practique naix del diàleg, de l'escolta i del compromís. No consisteix únicament a denunciar allò que no funciona. També consisteix a aportar solucions, a construir ponts, a generar debat i a impulsar projectes que contribuïsquen a millorar la societat. Crec que és tan important reivindicar com proposar, tan important criticar com crear.

No aspire a canviar el món en solitari. Aspire a sumar esforços amb altres persones que comparteixen la voluntat de construir una societat més justa, més participativa, més inclusiva i més humana. Crec en la força de les xarxes ciutadanes, de les associacions, dels col·lectius i de totes aquelles iniciatives que naixen des de la base per donar resposta als reptes comuns.

Ser activista significa no resignar-me davant la indiferència. Significa transformar les preocupacions en accions i les idees en projectes. Significa defensar els drets, la cultura, el patrimoni i la democràcia des de la coherència i el compromís.

Sóc activista perquè crec que la millor manera d'estimar una ciutat, una societat i un país és implicar-se en el seu futur. No des de la comoditat de l'espectador, sinó des de la responsabilitat de qui decideix participar, contribuir i deixar una petjada positiva al seu pas.

llegir més