Religions ^

El tercer diumenge de gener, quan l’hivern encara marca el ritme dels dies i el món sembla avançar amb una mena de quietud expectant, se celebra el Dia Internacional de les Religions. És una data que convida a mirar més enllà de les fronteres visibles i invisibles que sovint ens separen, i a recordar que la diversitat espiritual és una de les expressions més profundes de la humanitat. No és un dia per a exaltar cap fe concreta, sinó per a reivindicar la convivència, la llibertat de culte i el respecte mutu com a pilars d’una societat que vol ser justa i plural. En un temps on les identitats es tensionen i els discursos d’odi busquen escletxes per a créixer, esta jornada ens recorda que la convivència entre creences no sols és possible, sinó necessària.

Quan pense en este dia, inevitablement em ve al cap Taizé. No com un lloc llunyà, sinó com un espai interior que ha anat creixent amb mi. Taizé és una comunitat, sí, però també és una manera de respirar, de mirar el món, de relacionar-se amb les altres persones. És un laboratori espiritual on la diversitat no es viu com un problema, sinó com una oportunitat. I és, sobretot, un recordatori que la fe —o la recerca espiritual, o el simple desig de pau— pot ser un pont entre persones molt diferents.

Les trobades de joves de Taizé per Cap d’Any han sigut, per a mi, una escola de convivència. He tingut la sort de viure-les en dos ciutats que, cadascuna a la seua manera, han deixat una empremta profunda: París i Ginebra. Dos ciutats que, més enllà de la postal turística, es convertiren en escenaris d’una experiència col·lectiva que encara ressona dins de mi.

La primera trobada que vaig viure va ser a París. Recorde l’arribada com si fóra ahir: una ciutat immensa, vibrant, plena de contrastos, que de sobte es convertia en un punt de trobada per a milers de joves vinguts de tot Europa i més enllà. París té eixa capacitat de fer-te sentir menut i, alhora, part d’alguna cosa molt gran. Entre els carrers amples, les esglésies plenes de llum tènue i els espais improvisats per a l’acollida, vaig descobrir una ciutat que, per uns dies, respirava al ritme d’una convivència insòlita.

Allí vaig entendre que Taizé no és un esdeveniment, sinó una actitud. Ningú preguntava d’on venies per a jutjar-te, sinó per a conéixer-te. Ningú volia convéncer-te de res, sinó compartir. Les converses fluïen en tramvies, en cues per al sopar, en sales comunitàries, en silencis compartits. Recorde especialment una nit de pregària en una església del centre: milers de persones assegudes a terra, cantant amb una suavitat que pareixia suspendre el temps. Aquell silenci col·lectiu, lluny de ser buit, estava ple d’una presència que no necessitava paraules.

París em va ensenyar que la diversitat religiosa no és una teoria, sinó una pràctica. Que la convivència es construeix amb gestos menuts: un somriure, una mirada, una conversa improvisada. Que la fe, quan es viu des de la humilitat, pot ser una força que uneix.

La trobada de Ginebra va arribar anys després, però va tindre un impacte igualment profund. Ginebra és una ciutat distinta: més menuda, més ordenada, més silenciosa. Una ciutat que respira diàleg internacional, drets humans i diplomàcia. I, potser per això, la trobada de Taizé allí va tindre un to diferent, més íntim, més reflexiu.

Recorde caminar pels carrers gelats, amb el llac com un mirall immens i les muntanyes al fons, i sentir que aquella ciutat era un espai ideal per a parlar de pau. Les famílies que ens acollien obrien les portes de casa amb una naturalitat sorprenent, com si formar part d’aquella xarxa de convivència fóra la cosa més normal del món. Les pregàries, repartides per diferents esglésies i espais comunitaris, tenien una serenitat especial. I les converses, sovint més profundes, giraven al voltant de preguntes que no tenen resposta fàcil: què significa viure la fe en un món fragmentat, com es construeix la pau en el dia a dia, com podem ser ponts en lloc de murs.

A Ginebra vaig entendre que la pau no és només absència de conflicte, sinó presència de justícia, de respecte, de diàleg. I que la fe, quan es viu col·lectivament, pot ser una eina poderosa per a construir eixa pau.

El Dia Internacional de les Religions naix precisament amb esta voluntat: recordar-nos que la convivència entre creences és possible i que la llibertat de culte és un dret que cal defensar amb fermesa. Però la llibertat de culte no és només un principi jurídic; és una actitud social. Implica reconéixer que cada persona té dret a viure la seua espiritualitat —o la seua absència— sense por, sense pressions, sense discriminacions. Implica entendre que la fe no pot ser utilitzada com a arma política ni com a excusa per a limitar drets d’altres persones.

Les trobades de Taizé, tant a París com a Ginebra, m’han ensenyat que la convivència no es construeix amb grans discursos, sinó amb experiències compartides. Amb la paciència de qui escolta. Amb la humilitat de qui reconeix que no té totes les respostes. Amb la generositat de qui comparteix el seu temps, la seua casa, el seu menjar o el seu silenci. Amb la valentia de qui s’obri a persones que pensen, senten o creuen de manera distinta.

També m’han ensenyat que la fe no és un conjunt de normes, sinó una manera de mirar el món. Una manera que pot ser compartida per persones molt diverses. Una manera que, quan es viu col·lectivament, genera comunitat. I la comunitat, en un món cada vegada més individualitzat, és un tresor.

Quan torne a casa després d’una trobada de Taizé, sempre porte amb mi una sensació estranya però preciosa: la certesa que un altre món és possible. No un món perfecte, però sí un món on la convivència siga real, on la diversitat siga respectada, on la pau siga una pràctica quotidiana. I eixa certesa no naix de cap miracle, sinó de l’experiència concreta de veure milers de persones convivint amb respecte, alegria i profunditat.

El Dia Internacional de les Religions és una oportunitat per recordar eixa possibilitat. Per reivindicar-la. Per defensar-la. Per recordar que la fe, quan es viu des de la llibertat i el respecte, pot ser una força de pau. I que la pau no és un somni ingenu, sinó una responsabilitat compartida.

En un món que sovint ens empeny a mirar-nos com a adversaris, Taizé ens recorda que podem mirar-nos com a companyes i companys de camí. Que podem construir comunitats diverses i inclusives. Que podem celebrar la diferència sense por. Que podem trobar en la fe —o en la recerca espiritual— un espai de trobada i no de confrontació.

I potser això és, al final, el que més necessitem: espais on la humanitat es reconega a si mateixa. On les persones puguen ser qui són sense por. On la diversitat siga acollida amb alegria. On la pau siga possible. On la fe, lluny de dividir-nos, ens unisca.

París i Ginebra formen part d’eixe mapa íntim que porte dins. Dos ciutats, dos moments, dos capítols d’una mateixa història: la història d’una convivència que, quan es viu de veritat, transforma. I cada tercer diumenge de gener, quan el món celebra el Dia Internacional de les Religions, torne a recordar que eixa transformació és possible. Que la diversitat és una força. Que la pau és un camí compartit. I que, enmig d’un món que sovint sembla trencar-se, encara hi ha espais —com Taizé— que ens ensenyen a recompondre’l.

llegir més

Romeu no es ven: defensa d’un pulmó verd i denúncia d’una deixadesa injustificable ^

Romeu és molt més que un massís de pinar i roquissar: és memòria, patrimoni, salut pública i futur. És l’últim gran pulmó verd que abraça la ciutat i el Port, el mirador que ens recorda d’on venim i el termòmetre del que serem. Per això, cada dia que passa sense la seua protecció efectiva com a Paratge Natural Municipal és un dia robat a la ciutadania de Sagunt. I cada silenci administratiu, cada carpeta que dorm en un calaix, és una renúncia —conscient o no— a allò que ens fa poble.

No hi ha cap excusa: Romeu ha d’estar protegit. I ha d’estar-ho ara.

El quinze de març de dos mil dinou, la Generalitat va declarar la Muntanya de Romeu Paratge Natural Municipal, amb dos-cents setanta-cinc hectàrees i un règim d’usos que combinava gaudi públic i preservació ambiental. Era una fita col·lectiva i una victòria de la raó: ordenar, protegir i estimar el que és de tots. Eixa declaració recollia valors ecològics, paisatgístics i culturals incontestables i assignava al consistori la gestió del paratge i la creació d’un Consell de Participació. Els textos oficials eren clars i l’alegria, legítima.

Després, el Tribunal Superior de Justícia va anul·lar el decret el dos mil vint-i-dos arran d’un recurs de LafargeHolcim, principalment per una qüestió formal: la memòria econòmica insuficientment motivada. L’efecte va ser devastador: la protecció quedava sense efecte, i el Tribunal Suprem no va admetre els recursos posteriors. Però el missatge no era “no es pot protegir”, sinó “cal fer-ho bé i amb tots els papers”.

El disset de febrer de dos mil vint-i-tres, el Ple de l’Ajuntament —amb els vots favorables de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida— va sol·licitar reactivar la declaració del paratge i demanar a la Generalitat la correcció dels vicis formals i el manteniment de la delimitació de dos-cents setanta-cinc hectàrees. És a dir: via política oberta, mandat clar i consens ambiental suficient per a començar ahir.

I, tanmateix, dos anys perduts. Compromís ha denunciat públicament que no s’ha respost dins termini als requeriments de la Conselleria i que, fins i tot, hi ha hagut silenci i opacitat sobre l’estat real de l’expedient. Tot això mentre el rellotge institucional avança i la ciutadania espera.

Cal una precisió important: el regidor de Medi Ambient és Jorge Vidal —no l’alcalde Darío Moreno— i, a més, Vidal és tècnic de Medi Ambient municipal en excedència per ocupar l’acta de regidor. Per tant, parlem d’una àrea amb coneixement tècnic acreditat i amb responsabilitat política directa. No n’hi ha lloc per a evasives: la documentació exigida pel TSJCV (memòria econòmica, justificació i delimitació) s’havia d’haver tramés fa temps. Les hemeroteques recullen la pressió continuada de l’oposició per a desbloquejar-ho.

Romeu és salut pública. En un municipi industrial i logístic com Sagunt, els serveis ecosistèmics de Romeu —captura de CO₂, regulació microclimàtica, corredor biològic, espai segur per a l’oci saludable— no tenen substitut. Parlar de paratges no és un luxe de cap de setmana: és política sanitària preventiva en temps d’emergència climàtica.

Romeu és patrimoni i identitat. És llegat i relat: jaciments, toponímia, memòria col·lectiva. El dos mil dinou ja es va motivar la seua singularitat i la necessitat de gestió ordenada. Recuperar la declaració és també refermar una consciència cívica que posa la vida i la cultura per damunt de les inèrcies.

Romeu és planificació i seguretat jurídica. Tornar a declarar el paratge amb memòria econòmica sòlida i delimitació inequívoca oferirà certeses als veïns, a l’administració i a qualsevol activitat permesa. Precisament això és el que va reclamar el TSJCV: fer-ho bé.

No es pot parlar de Romeu al marge de la pedrera. Els tribunals van confirmar l’excés de perímetre a Sagunt i la obligació de restauració valorada en nou coma tres milions d’euros, amb reforestació i reposició del terreny. Açò no és opinable: és sentència i deure d’execució. Mentrestant, la companyia blinda el subministrament amb l’ampliació de la cantera de Viver fins a trenta-set hectàrees i tres-centes mil tones anuals per alimentar la planta de Sagunt. I exhibeix programes de restauració i biodiversitat a la Comunitat Valenciana i a Espanya, alguns premiats, que són positius però no substitueixen el compliment estricte de la legalitat ni el dret de la ciutat a preservar el seu pulmó verd.

Per això, el missatge ha de ser clar: restaurar el dany a Sagunt i protegir Romeu són dos columnes d’una mateixa arquitectura de justícia ambiental. No n’hi ha prou amb bones pràctiques corporatives si, al costat de casa, hi ha una execució pendent i un paratge desprotegit.

No hi ha cap dilema entre economia i natura: la bona política integra i planeja. El que hi ha és un dilema entre fer o no fer; entre resoldre o procrastinar. Jorge Vidal, com a regidor de Medi Ambient i tècnic municipal en excedència, sap millor que ningú que el que demana el TSJCV és assumible i que la Conselleria necessita un expedient complet per fer el pas final. I Darío Moreno, com a alcalde, sap també que la responsabilitat última és del seu govern: o s’assumeix el lideratge o es perllonga la sensació de desprotecció i deixadesa.

La ciutat ja va marcar el camí el disset de febrer de dos mil vint-i-tres. Ara cal recórrer-lo.

Ho escric perquè ens hi va la dignitat i la salut. Perquè Romeu ha sigut la nostra escola de natura, la nostra aula d’història, el nostre refugi. Perquè, com a Delegat de Protecció del Menor en l’àmbit esportiu, veig cada dia com els espais verds segurs milloren la vida real de xiquetes i xiquets. Perquè com a saguntí, sé que hi ha batalles —les bones— que no s’abandonen, encara que la burocràcia semble infinita.

Romeu no es ven, no s’ajorna i no s’oblida. Romeu es protegeix. I es protegeix ara.

llegir més

Winnie‑the‑Pooh ^

Hi ha personatges que, sense voler-ho, es convertixen en metàfores profundes de la nostra manera d’estar al món. Winnie‑the‑Pooh és un d’ells. Aparentment ingenu, obsessionat amb la mel i envoltat d’amistats tan diverses com excèntriques, aquest ós de peluix ha travessat generacions sense perdre vigència. Però més enllà de la tendresa i de la nostàlgia, Pooh ens ofereix una finestra privilegiada per pensar-nos com a espècie, com a comunitat i com a individus que busquen sentit enmig del soroll contemporani.

Quan observem Pooh amb ulls antropològics, descobrim que no és només un personatge infantil, sinó un arquetip universal. Representa una forma d’ésser que moltes societats han valorat: la simplicitat essencial, la capacitat de viure en el present, la saviesa que naix de no complicar allò que és senzill. En un món que premia la productivitat, la velocitat i la hiperconnexió, Pooh és una anomalia. Una anomalia necessària. Una invitació a recordar que la vida no sempre necessita ser interpretada, optimitzada o accelerada.

El Bosc dels Cent Acres, l’escenari on es despleguen les seues aventures, funciona com un microcosmos social. Cada personatge encarna un tret humà reconeixible: la por, l’alegria, la tristesa, la hiperactivitat, la necessitat de control, la pretensió de saviesa. Totes aquestes dimensions conviuen, es complementen i es tensionen, igual que en qualsevol comunitat humana. Pooh, sense destacar per intel·ligència ni habilitat, esdevé el centre emocional del grup. No perquè siga el més fort o el més llest, sinó perquè és el més capaç de generar calma, d’acollir, d’escoltar sense jutjar. En un sentit profundament antropològic, Pooh simbolitza el valor de la bondat com a ciment social.

La mel, el seu objecte de desig, és molt més que un aliment. És un símbol. Representa el motor que ens impulsa a moure’ns, a buscar, a imaginar. Però, a diferència d’altres figures literàries que es perden en obsessions destructives, el desig de Pooh és pur, innocent, sense malícia. És un desig que no fa mal a ningú, que no busca dominar ni acumular. És, en certa manera, una metàfora del desig vital que ens manté en moviment, que ens recorda que la vida necessita dolçor per ser viscuda amb plenitud.

Pooh habita un estat liminal, a mig camí entre la infantesa i l’edat adulta. No és un infant, però tampoc un adult. És un ésser que viu en un temps sense urgència, sense pressió, sense la necessitat de demostrar res. Aquesta liminalitat és un espai privilegiat per a la transformació, per a la creativitat, per a la possibilitat. En antropologia, els espais liminars són aquells on les normes es relaxen, on el món es pot repensar, on les identitats es poden reconfigurar. Pooh, sense saber-ho, és un habitant permanent d’aquest territori.

La seua aparent ignorància és, en realitat, una forma de saviesa. Pooh no sap moltes coses, però sap estar. Sap escoltar. Sap preguntar. Sap dubtar. Sap reconéixer els seus límits sense vergonya. En un món que glorifica la certesa i la competència, Pooh reivindica el valor de la vulnerabilitat i de la humilitat. És una saviesa prefilosòfica, una manera d’habitar el món sense voler dominar-lo, sense voler tindre sempre la raó.

Aquesta reflexió inicial ens porta a una pregunta més profunda: per què un personatge com Pooh continua ressonant en nosaltres? Què diu de nosaltres que un ós de peluix siga capaç d’interpel·lar-nos amb tanta força? Potser perquè, en el fons, totes les persones busquem un espai on poder ser sense pressió, sense màscares, sense exigències. Un espai on la bondat siga suficient. Un espai on la mel siga un símbol de felicitat i no una mercaderia.

Nus

Quan entrem en el nucli de la qüestió, descobrim que Pooh no és només un personatge entranyable, sinó una crítica subtil a la modernitat. El seu món és un món sense presses, sense pantalles, sense algoritmes que dicten què hem de consumir o com hem de sentir-nos. És un món on les relacions són el centre, on la comunitat és imprescindible, on cada individu aporta alguna cosa al conjunt, encara que siga des de la seua fragilitat.

Piglet, amb la seua por constant, ens recorda que la vulnerabilitat forma part de la condició humana. Eeyore, amb la seua tristesa persistent, ens mostra que la melancolia no és un defecte, sinó una manera legítima d’estar al món. Tigger, amb la seua energia desbordant, encarna l’alegria que a vegades ens desborda i ens descol·loca. Rabbit, obsessionat amb l’ordre, simbolitza la necessitat de control que sovint ens empresona. Owl, amb la seua pretensió de saviesa, és una caricatura amable de la nostra tendència a creure que sabem més del que realment sabem.

En aquest ecosistema, Pooh és el punt d’equilibri. No perquè siga perfecte, sinó perquè és capaç de relacionar-se amb totes aquestes dimensions sense jutjar-les. És un personatge que escolta, que acompanya, que pregunta, que es sorprén. És un ésser que no té por de reconéixer que no sap, que no entén, que necessita ajuda. Aquesta actitud, aparentment naïf, és una lliçó poderosa en un món que penalitza el dubte i glorifica la seguretat.

Des d’una perspectiva antropològica, Pooh representa una forma d’humanitat que hem anat perdent. Una humanitat basada en la proximitat, en la cura, en la lentitud, en la capacitat de gaudir de les coses petites. Una humanitat que no necessita grans gestes per sentir-se plena. Una humanitat que troba sentit en compartir un pot de mel, en caminar pel bosc, en estar juntes sense necessitat de fer res extraordinari.

El Bosc dels Cent Acres és, també, una metàfora del territori. Un territori que no és només un espai físic, sinó un espai emocional, simbòlic, comunitari. Un espai que es construeix a través de les relacions, de les històries compartides, de les rutines que donen forma al dia a dia. En aquest sentit, Pooh ens recorda que el territori no és només allò que habitem, sinó allò que ens habita. És la memòria, la identitat, la comunitat.

En un moment històric marcat per la fragmentació, per la polarització i per la pèrdua de vincles, Pooh esdevé una figura inesperadament política. No perquè parle de política, sinó perquè reivindica la importància de la comunitat, de la cura, de la convivència. És una política de la quotidianitat, una política de la tendresa, una política de la proximitat. Una política que no necessita discursos grandiloqüents, sinó gestos senzills.

La mel, en aquest context, es transforma en un símbol de desig col·lectiu. No és només allò que Pooh busca, sinó allò que totes les persones busquem: moments de dolçor, de calma, de plenitud. En un món que ens impulsa a desitjar sempre més, Pooh ens recorda que el desig pot ser simple, accessible, compartit. Que no cal acumular, competir o destacar per sentir-se satisfet. Que la felicitat pot ser tan senzilla com un pot de mel compartit amb una amistat.

Conclusions

Arribats al final d’aquesta reflexió, podem afirmar que Winnie‑the‑Pooh és molt més que un personatge infantil. És una metàfora viva de la condició humana, una invitació a repensar la nostra manera d’habitar el món, una crítica amable però profunda a la modernitat accelerada. Pooh ens recorda que la simplicitat no és ignorància, sinó una forma de saviesa. Que la bondat no és ingenuïtat, sinó una força transformadora. Que la vulnerabilitat no és debilitat, sinó una porta oberta a la connexió.

El Bosc dels Cent Acres és un espai simbòlic que ens mostra que la comunitat és imprescindible, que la diversitat és enriquidora, que cada persona aporta alguna cosa valuosa, encara que siga des de la seua fragilitat. En un moment en què les societats es veuen sacsejades per la desconfiança, per la individualització extrema i per la pèrdua de vincles, Pooh ens recorda que la convivència és possible, que la cura és necessària, que la tendresa és revolucionària.

La mel, com a símbol de desig, ens convida a repensar què busquem, per què ho busquem i com ho busquem. Ens recorda que el desig no ha de ser una carrera infinita cap a l’acumulació, sinó una manera d’orientar-nos cap a allò que ens fa bé, que ens nodrix, que ens connecta. Pooh ens ensenya que la felicitat no és un objectiu llunyà, sinó una pràctica quotidiana.

En definitiva, Pooh és una figura que ens ajuda a reconciliar-nos amb la nostra humanitat. Ens recorda que podem ser imperfectes, vulnerables, despistades, lentes, i alhora profundament valuoses. Que podem no saber-ho tot i, tot i això, ser savis. Que podem buscar la mel sense perdre la dignitat. Que podem caminar pel bosc sense pressa, sense mapa, sense por.

Potser, en el fons, totes les persones portem un Pooh dins. Un ésser que desitja dolçor, que busca companyia, que necessita calma. Un ésser que vol ser estimat sense condicions. Un ésser que, malgrat les dificultats, continua creient que el món pot ser un lloc amable.

I potser la gran lliçó de Pooh és precisament aquesta: que la vida, amb totes les seues complexitats, pot ser viscuda amb senzillesa. Que la bondat és una forma de resistència. Que la comunitat és una forma de supervivència. Que la mel, compartida, és sempre més dolça.

llegir més

La igualtat que crema, Falles davant el seu límit ^

Hi ha debats que no esclaten de sobte, sinó que s’acumulen com la cendra que el vent arrossega després d’una mascletà. Són converses que el món faller ha anat ajornant durant dècades, com si la festa, per ser festa, estiguera exempta de revisar-se, de mirar-se al mirall i de preguntar-se si el reflex que projecta és coherent amb el segle en què vivim. La qüestió de la igualtat en els càrrecs representatius de les Falles és un d’eixos debats que sempre tornen, que sempre punxen, que sempre desperten passions i recels. I, tanmateix, continua sense resoldre’s. El rebuig recent del Congrés Faller Valencià a la possibilitat que existisca la figura del Faller Major és només l’últim capítol d’una història que parla molt més de nosaltres que de la festa en si mateixa.

La decisió ha sigut contundent, però no sorprenent. El món faller, en la seua majoria, ha optat per mantindre el model tradicional: una representació femenina com a símbol màxim de la festa, una estructura que es considera intocable, un ritual que es defensa com a part essencial de la identitat col·lectiva. Però la pregunta que plana sobre l’ambient és inevitable: fins a quin punt una tradició pot justificar la perpetuació d’un model que exclou, per definició, una part de la ciutadania? I, encara més important, fins a quin punt una festa que rep diners públics i que està presidida per un càrrec institucional pot permetre’s ignorar els principis d’igualtat que la societat democràtica ha assumit com a fonamentals?

La resposta no és senzilla, però tampoc és tan complexa com alguns voldrien fer creure. Les Falles són, alhora, una festa popular, un conjunt d’associacions privades i una estructura institucional amb presència pública. Aquesta naturalesa híbrida és la que complica el debat, perquè permet que cada sector trie l’argument que més li convé segons el moment. Quan interessa defensar l’autonomia interna, es recorda que les comissions són entitats privades. Quan interessa reivindicar la importància social i cultural de la festa, es posa en valor el seu reconeixement com a patrimoni immaterial de la humanitat. Quan interessa justificar la intervenció municipal, es recorda que la Junta Central Fallera està presidida per un regidor. I quan interessa evitar responsabilitats públiques, es diu que la representació és simbòlica i no política. Aquesta ambivalència és còmoda, però no és honesta.

La igualtat no és un caprici modern ni una ocurrència ideològica. És un principi constitucional. És un compromís col·lectiu. És una exigència democràtica. I és, sobretot, una garantia que totes les persones, siguen com siguen, tinguen les mateixes oportunitats de participar en la vida social, cultural i institucional del seu entorn. Quan una festa que rep milions d’euros en subvencions públiques manté un càrrec representatiu exclusiu per a un sol gènere, el debat ja no és només intern. És públic. És polític. És social. I és legítim.

Algunes veus defensen que la Fallera Major és una figura simbòlica, que no exerceix poder real, que no pren decisions, que no gestiona recursos. Però això no invalida la qüestió de fons. La representació importa. El simbolisme importa. La imatge que una ciutat projecta importa. I quan la màxima representació festiva d’una ciutat és, per definició, una dona, i quan la màxima representació infantil és, per definició, una xiqueta, el missatge que es transmet és clar: hi ha rols assignats, hi ha espais reservats, hi ha funcions que es consideren pròpies d’un gènere concret. I això, en ple segle XXI, és difícil de justificar.

També hi ha qui argumenta que la figura del Faller Major no respon a una demanda real del col·lectiu. Però la igualtat no funciona així. No cal que hi haja una cua de persones esperant ocupar un càrrec per a reconéixer que el càrrec ha de ser accessible. No cal que hi haja un moviment massiu reclamant un dret perquè el dret siga legítim. La igualtat no és una qüestió de majoria, sinó de justícia. I si una sola persona volguera ser Faller Major i no pot ser-ho per raó de gènere, ja tindríem un problema.

El debat, però, no és només jurídic. És cultural. És emocional. És identitari. Les Falles són una festa profundament arrelada, amb rituals que es transmeten de generació en generació, amb un imaginari col·lectiu que forma part de la memòria sentimental de milers de persones. I és comprensible que qualsevol canvi es visca amb recel, amb por, amb la sensació que es pot perdre alguna cosa essencial. Però la tradició no és un museu. No és una peça de vidre que cal protegir de qualsevol moviment. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, es transforma. I si no ho fa, es fossilitza.

La història de les Falles està plena de transformacions que en el seu moment també van generar resistències. Les dones no sempre van tindre el protagonisme que tenen ara. Les comissions no sempre van ser com són ara. La festa no sempre va tindre la dimensió que té ara. I, tanmateix, cada canvi ha acabat enriquint-la, fent-la més plural, més diversa, més representativa. Per què aquest canvi ha de ser diferent?

Hi ha qui tem que obrir la porta al Faller Major implique replantejar tota l’estructura representativa: les corts d’honor, la Fallera Major Infantil, els protocols, els actes oficials. Però això no és un argument, és una excusa. Les estructures es poden adaptar. Els rituals es poden repensar. Les tradicions es poden ampliar. No es tracta de destruir res, sinó d’obrir possibilitats. No es tracta de substituir la Fallera Major, sinó de permetre que la representació siga més inclusiva. No es tracta de trencar la festa, sinó de fer-la més coherent amb els valors que la societat defensa.

També hi ha qui diu que la figura del Faller Major seria artificial, que no tindria sentit, que no encaixaria en l’imaginari faller. Però l’imaginari no és immutable. L’imaginari es construeix. I si la festa és capaç de reinventar-se cada any en forma de monuments efímers que parlen del món contemporani, també hauria de ser capaç de revisar els seus propis símbols. No hi ha res més faller que cremar allò que ja no serveix i construir alguna cosa nova sobre les cendres. La igualtat no és una amenaça per a la festa. És una oportunitat.

La qüestió de les subvencions públiques és un altre punt delicat. Quan una festa rep diners públics, ha de complir uns mínims de coherència amb els valors públics. I la igualtat és un d’eixos valors. L’Ajuntament podria condicionar les subvencions a criteris d’inclusió, com fan altres institucions en altres àmbits. Però no ho fa. I no ho fa perquè sap que seria un terratrémol polític. El món faller és poderós, és influent, és transversal. Cap govern municipal vol enfrontar-se a ell. Però la política no hauria de ser només gestió de consensos. També hauria de ser defensa de principis.

La presència del regidor de festes com a president de la Junta Central Fallera és un exemple clar de la contradicció actual. Si la màxima autoritat de la festa és un càrrec públic, la festa no pot actuar com si fora un espai completament privat. Si la festa és patrimoni de la ciutat, la ciutat té dret a exigir que siga coherent amb els seus valors. Si la festa és un símbol col·lectiu, ha de representar tota la ciutadania, no només una part.

Això no vol dir que calga imposar res. La imposició mai és la millor via. Però sí que cal obrir el debat amb honestedat, sense pors, sense tabús, sense la sensació que qüestionar una tradició és atacar-la. La crítica no és enemiga de la festa. És una forma de cuidar-la. És una manera de garantir que continue sent rellevant, que continue connectant amb les noves generacions, que continue sent un espai de convivència i no d’exclusió.

La igualtat no és incompatible amb la tradició. De fet, pot ser la seua millor aliada. Una festa que s’atrevix a revisar-se és una festa que demostra maduresa. Una festa que escolta les veus que reclamen més inclusió és una festa que es projecta cap al futur. Una festa que no té por de canviar és una festa que continuarà viva.

El rebuig del Congrés Faller Valencià no és el final del debat. És, probablement, el principi d’una nova etapa. Les societats canvien, les sensibilitats evolucionen, les demandes socials es transformen. I la festa, tard o d’hora, haurà d’escoltar. No perquè ho diga ningú des de fora, sinó perquè ho dirà la pròpia realitat. Les Falles són massa grans, massa importants, massa estimades per quedar-se ancorades en un model que exclou. La festa mereix més. La ciutat mereix més. La ciutadania mereix més.

Potser el canvi no arribarà demà. Potser no arribarà l’any que ve. Però arribarà. Perquè la igualtat no és una moda. És un camí. I les Falles, que sempre han sabut caminar entre tradició i modernitat, també sabran recórrer-lo. Només cal voluntat, valentia i la convicció que una festa més inclusiva és una festa més forta.

La pregunta que hauríem de fer-nos no és si la figura del Faller Major trenca la tradició. La pregunta és si la tradició pot continuar sent significativa si exclou. I la resposta, si escoltem amb sinceritat, és evident. La festa que vol representar un poble ha de representar-lo tot. Sense excepcions. Sense pors. Sense excuses.

La igualtat no resta. Suma. I les Falles, que són una explosió de creativitat, de comunitat i de vida, tenen l’oportunitat de demostrar-ho. Només cal que s’atrevisquen a fer el pas. I quan el facen, descobrirem que la festa no perd res. Al contrari: guanya. Guanya pluralitat, guanya coherència, guanya futur.

I potser, algun dia, mirarem enrere i ens preguntarem com va poder ser que una festa tan gran tardara tant a obrir-se. Però també celebrarem que, finalment, ho va fer. Perquè les Falles, com la vida, sempre acaben trobant el seu camí. I el camí de la igualtat és inevitable.

llegir més

Europa i Mercosur? ^

L’acord comercial entre la Unió Europea i els països del Mercosur ha tornat a situar-se al centre del debat públic, i no és per casualitat. Cada vegada que aquest tractat ressorgeix, ho fa carregat de dubtes, d’ombres i d’una sensació creixent que s’està jugant amb el futur de milers de persones que viuen del camp, amb la salut dels ecosistemes i amb la capacitat real de la ciutadania per decidir quin model econòmic vol per al seu territori. No estem davant d’un simple document tècnic ni d’un intercanvi comercial neutre. Estem davant d’un acord que pot alterar de manera profunda l’equilibri agrícola, ambiental i social de territoris com el valencià, on la terra no és només un sector productiu, sinó un element identitari, cultural i de cohesió.

El problema de fons és que aquest acord s’ha impulsat amb una lògica que prioritza els interessos de grans corporacions i mercats globals per damunt de les necessitats de les persones que treballen la terra cada dia. Les llauradores i els llauradors valencians, així com les persones ramaderes, fa anys que denuncien que la competència internacional és cada vegada més ferotge i menys justa. No perquè tinguen por d’obrir-se al món, sinó perquè saben perfectament que no totes les regles del joc són iguals. Mentre ací es compleixen estrictes normatives mediambientals, fitosanitàries i laborals, en molts països del Mercosur es permet l’ús de productes fitosanitaris prohibits a la Unió Europea, es toleren pràctiques que degraden el sòl i es manté un model agroindustrial que accelera la desforestació i la pèrdua de biodiversitat. Acceptar un acord que facilite l’entrada massiva de productes agrícoles i carnis produïts sota aquestes condicions és, senzillament, condemnar el nostre camp a una competència impossible.

La qüestió no és només econòmica, encara que l’impacte econòmic siga evident. La qüestió és també moral i política. Quin sentit té exigir a les persones productores valencianes que complisquen normes estrictes, que invertisquen en sostenibilitat, que assumisquen costos elevats per garantir aliments segurs i respectuosos amb el medi ambient, si després s’obrin les portes a productes que no han hagut de complir res d’això? Quin missatge s’està enviant a la ciutadania quan es diu que cal apostar per una agricultura sostenible i de proximitat, però al mateix temps es negocien tractats que afavoreixen models productius destructius i deslocalitzats? La incoherència és tan gran que resulta difícil no veure-hi un menyspreu profund cap a les persones que sostenen el territori amb el seu treball.

A més, el procés de negociació d’aquest acord ha estat marcat per una opacitat preocupant. Les decisions s’han pres lluny dels parlaments, lluny de les organitzacions agràries, lluny de les persones consumidores i lluny de qualsevol mecanisme de control democràtic real. S’ha actuat com si el futur del camp europeu fóra una qüestió tècnica que només poden decidir uns pocs despatxos, quan en realitat afecta directament la vida de milions de persones. Aquesta falta de transparència no és un detall menor. És un símptoma d’un model de governança que cada vegada escolta menys la ciutadania i que confon l’interés general amb l’interés de les grans corporacions exportadores.

El País Valencià és un territori especialment vulnerable davant aquest tipus d’acords. La nostra agricultura és diversa, especialitzada i sovint basada en petites i mitjanes explotacions familiars que no poden competir amb macroexplotacions que produeixen a costos molt més baixos gràcies a condicions laborals precàries, a l’ús intensiu de químics o a la destrucció de boscos tropicals. Quan es parla de Mercosur, no es parla només de comerç. Es parla de milions d’hectàrees de selva arrasades per fer lloc a la soja o a la ramaderia extensiva. Es parla d’un model que accelera la crisi climàtica i que posa en perill la supervivència de comunitats indígenes i ecosistemes únics. Acceptar aquest model és, en certa manera, fer-se còmplice d’una destrucció que després pretenem combatre amb discursos europeus sobre sostenibilitat.

Però el problema no és només el que passa allà. El problema és també el que passa ací. Cada vegada que un acord com aquest avança, el camp valencià retrocedeix un poc més. Les persones productores veuen com els seus costos augmenten, com els preus que reben continuen sent insuficients i com les institucions europees els demanen sacrificis que després no es veuen reflectits en cap protecció real. És com si es volguera que el camp europeu siga sostenible només sobre el paper, mentre en la pràctica es deixa que el mercat global marque les regles. I aquestes regles, ja ho sabem, no solen tindre en compte ni la justícia social ni la protecció ambiental.

La defensa d’una agricultura justa, segura i sostenible no és un caprici ni una consigna buida. És una necessitat urgent. El camp valencià no pot continuar suportant la pressió d’un mercat que premia qui produeix més barat encara que siga a costa de destruir boscos, contaminar rius o explotar persones treballadores. Tampoc pot continuar assumint que les institucions europees prenguen decisions que afecten directament la seua supervivència sense comptar amb la seua veu. La sobirania alimentària no és només un concepte teòric. És la capacitat real d’un territori per decidir què produeix, com ho produeix i amb quins criteris. I aquest acord, tal com està plantejat, va en la direcció contrària.

És important recordar que la ciutadania europea ha expressat en múltiples ocasions la seua preocupació per la sostenibilitat, pel canvi climàtic i per la justícia social. Les persones consumidores volen aliments sans, volen saber d’on venen els productes i volen que la seua compra no contribuïsca a destruir el planeta. Però aquesta voluntat xoca frontalment amb acords comercials que prioritzen el volum i el benefici immediat per damunt de qualsevol altra consideració. És com si existira una doble moral: d’una banda, es demana responsabilitat individual a les persones consumidores; de l’altra, es negocien tractats que anul·len qualsevol esforç col·lectiu per avançar cap a un model més just.

Per això és tan important alçar la veu ara. No es tracta de tancar fronteres ni de demonitzar altres països. Es tracta de reclamar regles del joc justes, transparents i coherents amb els valors que Europa diu defensar. Si ací no es permet l’ús de determinats pesticides perquè són perillosos per a la salut i per al medi ambient, no té cap sentit permetre l’entrada de productes que sí que els utilitzen. Si ací es demana a les persones productores que respecten el benestar animal, no es pot acceptar carn produïda en condicions que no complixen aquests estàndards. Si ací es parla de lluita contra el canvi climàtic, no es pot signar un acord que incentive la desforestació massiva.

Aturar l’acord UE–Mercosur no és un gest de tancament, sinó un acte de responsabilitat. És dir que el comerç internacional ha de respectar uns mínims ètics i ambientals. És defensar que la sostenibilitat no pot ser només un eslògan, sinó una condició imprescindible. És protegir el futur del camp valencià i de totes les persones que hi treballen. És apostar per un model agrícola que cuide la terra, que genere ocupació digna i que garantisca aliments segurs i de qualitat.

També és una oportunitat per repensar el paper de la Unió Europea en el món. Europa no pot continuar presentant-se com un referent en drets humans i en sostenibilitat mentre signa acords que van en direcció contrària. La coherència és imprescindible si es vol mantindre la credibilitat. I aquesta coherència passa per escoltar les persones productores, les organitzacions ecologistes, les persones consumidores i totes aquelles veus que reclamen un model més just i equilibrat.

El País Valencià té molt a dir en aquest debat. Som un territori amb una llarga tradició agrícola, amb un patrimoni agrari que forma part de la nostra identitat i amb un teixit productiu que ha sabut reinventar-se moltes vegades. Però també som un territori que ha patit les conseqüències de decisions preses lluny, sense tindre en compte la nostra realitat. Per això és fonamental que la societat valenciana alce la veu, que les institucions locals i autonòmiques siguen clares i que es defense amb fermesa un model agrícola que pose les persones i el territori al centre.

L’acord UE–Mercosur no és inevitable. No és una força de la natura. És una decisió política. I com a tal, pot ser revisada, aturada o replantejada. Però això només passarà si hi ha pressió social, si hi ha debat públic i si hi ha una defensa clara del que està en joc. I el que està en joc és molt més que un intercanvi comercial. És el futur del camp valencià, la salut dels nostres ecosistemes i la capacitat de decidir quin model de societat volem construir.

Per això cal dir-ho amb claredat: aquest acord, tal com està plantejat, no és acceptable. No ho és per a les persones que treballen la terra, que veuen com cada vegada tenen més dificultats per mantindre les seues explotacions. No ho és per al medi ambient, que necessita mesures valentes i coherents, no acords que incentiven la destrucció. No ho és per a la ciutadania, que mereix transparència i respecte. I no ho és per a un territori com el valencià, que ha demostrat una vegada i una altra que la sostenibilitat i la qualitat poden anar de la mà.

La defensa d’una agricultura justa, segura i sostenible no és només una reivindicació sectorial. És una aposta de futur. És entendre que la terra és un bé comú, que la sobirania alimentària és una garantia de llibertat i que el respecte al medi ambient és una obligació moral. És, en definitiva, una manera de dir que no volem un futur dictat pels interessos d’uns pocs, sinó un futur construït entre totes i tots, amb criteris de justícia, equitat i respecte.

Aturar l’acord UE–Mercosur és un primer pas. El següent és construir alternatives que posen la vida al centre, que valoren el treball de les persones productores i que garantisquen que el comerç internacional no siga una amenaça, sinó una oportunitat. Però aquesta oportunitat només serà real si es basa en la igualtat de condicions, en la protecció del medi ambient i en el respecte als drets humans. Tot el que no siga això és tornar a caure en els errors del passat.

El camp valencià mereix un futur digne. I aquest futur no pot passar per acords que el condemnen a competir en desigualtat, que posen en risc la seua viabilitat i que ignoren la seua importància social i ambiental. Per això cal dir-ho sense por: l’acord UE–Mercosur ha d’aturar-se. I cal fer-ho ara, abans que siga massa tard. Per la terra, per les persones que la treballen i per totes les generacions que vindran.

llegir més