Compromís ^

Fa un any vaig assumir la responsabilitat de ser nomenat secretari local de Compromís en esta ciutat. Aquell moment va ser molt més que un simple relleu orgànic o un canvi de noms en un organigrama intern. Va ser l’inici d’una etapa que m’ha obligat a mirar la ciutat amb uns altres ulls, a escoltar amb més atenció i a entendre que la política local, quan es fa amb honestedat i amb vocació de servei, és una de les eines més poderoses que tenim per transformar la realitat quotidiana de la gent. En dotze mesos he vist com els reptes es multiplicaven, com les expectatives creixien i com la necessitat de construir un projecte sòlid, valent i coherent es feia cada vegada més evident.

Quan una persona assumeix una responsabilitat política, especialment en l’àmbit local, ho fa sabent que la proximitat és un arma de doble tall. La gent et coneix, et veu, et troba al carrer, et parla sense filtres i t’interpel·la directament. No hi ha distància, no hi ha escenaris artificials, no hi ha discursos preparats per a grans auditoris. Hi ha la realitat nua i crua d’una ciutat que demana respostes, que exigeix coherència i que espera que la política siga útil. I és precisament en eixa proximitat on he trobat el sentit profund d’este any de treball: la convicció que la política municipal és l’espai on més clarament es pot demostrar que un altre model és possible.

Hui falten 497 dies per a les eleccions locals del 23 de maig de 2027. Este compte arrere no és un simple exercici de calendari ni una dada anecdòtica. És un recordatori constant que el temps passa, que les oportunitats no esperen i que cada decisió que prenem hui té conseqüències en el futur que construirem demà. Les eleccions no són només una cita amb les urnes, són una oportunitat per redefinir el rumb de la ciutat, per decidir quin model volem i per triar quines prioritats han de guiar les polítiques públiques dels pròxims anys.

En este context, l’ADN de Compromís continua sent un far que orienta, una brúixola que marca el nord i un compromís que no es pot desdibuixar. Parlem d’un ADN que defensa el benestar de les persones, la dignitat col·lectiva, la igualtat real, la sostenibilitat, la protecció del territori, la promoció de la llengua i la cultura, i la necessitat de posar les persones al centre de totes les decisions. No és un eslògan, no és una frase bonica per a un cartell. És una manera d’entendre la política i la vida en comunitat. És la convicció que una ciutat no és només un conjunt de carrers i edificis, sinó una xarxa de relacions, de memòries compartides, de lluites i d’esperances.

Quan pense en el futur d’esta ciutat, pense en un projecte que siga capaç de mirar més enllà de les urgències del present. Un projecte que no es limite a gestionar el dia a dia, sinó que siga capaç de plantejar una visió a llarg termini. Una ciutat que aposte per un urbanisme humà, que recupere espais per a les persones, que defense el comerç local, que cuide els barris i que garantisca que totes les persones, siguen d’on siguen i vinguen d’on vinguen, tinguen les mateixes oportunitats. Una ciutat que entenga que la cultura no és un luxe, sinó una necessitat. Que la llengua és un patrimoni viu que cal protegir i impulsar. Que la sostenibilitat no és una moda, sinó una obligació moral amb les generacions futures.

En els últims anys, hem vist com moltes ciutats han caigut en la temptació de la política fàcil, aquella que promet solucions ràpides a problemes complexos, aquella que es construeix sobre titulars i no sobre projectes, aquella que confon gestió amb improvisació. Però també hem vist com altres ciutats han sigut capaces de transformar-se gràcies a projectes valents, coherents i arrelats al territori. Ciutats que han apostat per la mobilitat sostenible, per la cultura, per la innovació social, per la participació ciutadana i per la defensa dels serveis públics. Ciutats que han entés que el futur no es construeix amb por, sinó amb esperança i amb valentia.

Esta ciutat té tot el potencial per ser una d’eixes ciutats que avancen. Té història, té identitat, té talent, té diversitat i té una ciutadania que, quan se li dona l’oportunitat, respon amb compromís i amb orgull. Però perquè això siga possible, cal un projecte polític que estiga a l’altura. Un projecte que no tinga por de dir les coses pel seu nom, que no es deixe arrossegar per la inèrcia i que siga capaç de posar damunt la taula les decisions que realment importen. Un projecte que no es conforme amb gestionar, sinó que aspire a transformar.

Vaig assumir esta etapa amb il·lusió, determinació i una convicció profunda: esta ciutat necessita un projecte valent, coherent i fidel a la seua gent. No es tracta només de guanyar unes eleccions, es tracta de construir una alternativa que siga útil, que siga creïble i que siga capaç de donar resposta a les necessitats reals de la ciutadania. En els pròxims mesos, el treball serà intens. Caldrà escoltar, dialogar, construir aliances, explicar propostes i, sobretot, demostrar que hi ha una manera diferent de fer política. Una manera que no es basa en la confrontació estèril, sinó en la construcció col·lectiva. Una manera que no busca dividir, sinó sumar. Una manera que no es mou per interessos personals, sinó per conviccions profundes.

La política local és, en essència, política de proximitat. És la política que es fa als carrers, als mercats, als centres educatius, als espais culturals, als barris i a les places. És la política que es construeix escoltant la gent, entenent les seues preocupacions i treballant colze a colze per trobar solucions. És la política que no necessita grans discursos, sinó gestos concrets. És la política que es nota quan un barri millora, quan un servei públic funciona, quan una família troba suport, quan una persona major se sent acompanyada, quan una jove veu futur en la seua ciutat.

Per això, quan pense en els pròxims 497 dies, no pense només en una campanya electoral. Pense en un procés col·lectiu de construcció, en una oportunitat per repensar la ciutat, en un moment per reivindicar el que som i el que podem ser. Pense en la necessitat de defensar els serveis públics com a pilar fonamental de la igualtat. Pense en la importància de garantir que totes les persones tinguen accés a una vivenda digna. Pense en la urgència de protegir el territori davant de models especulatius que només busquen beneficis immediats. Pense en la necessitat de reforçar la cultura com a espai de cohesió i de llibertat. Pense en la importància de la llengua com a element de pertinença i de dignitat. Pense en la sostenibilitat com a condició imprescindible per a qualsevol projecte de futur.

Esta ciutat mereix un projecte que parle clar, que no tinga por de dir que la política ha de servir per millorar la vida de la gent. Un projecte que entenga que la igualtat no és negociable, que la diversitat és una riquesa i que la justícia social és una obligació. Un projecte que defense que la ciutat ha de ser un espai per viure, no només per consumir. Un projecte que aposte per un model econòmic que siga sostenible, que genere oportunitats i que no deixe ningú enrere. Un projecte que entenga que la participació ciutadana no és un tràmit, sinó una manera de fer política.

És hora d’alçar la veu. És hora de reivindicar el que som i el que podem ser. És hora de fer que esta ciutat avance amb valentia, amb esperança i amb coherència. No serà fàcil, perquè res que valga la pena ho és. Però és possible. I és necessari. I és urgent.

Els pròxims mesos seran decisius. Seran mesos de treball intens, de trobades, de converses, de propostes i de decisions. Seran mesos per demostrar que la política local pot ser una eina de transformació real. Seran mesos per construir un projecte que siga capaç de mirar als ulls de la ciutadania i dir-li: estem ací per vosaltres, estem ací amb vosaltres, estem ací perquè creiem en esta ciutat i en el seu futur.

Quan arribe el 23 de maig de 2027, no vull mirar arrere i pensar que vam perdre una oportunitat. Vull mirar arrere i saber que vam fer tot el que estava en les nostres mans. Que vam treballar amb honestedat, amb coherència i amb passió. Que vam escoltar, que vam aprendre i que vam construir. Que vam ser fidels a l’ADN de Compromís i que vam demostrar que la política pot ser una força transformadora.

Esta ciutat mereix un futur millor. Mereix un projecte que la cuide, que la respecte i que la faça avançar. Mereix una política que pose les persones al centre. Mereix un govern que crega en ella. I eixe és el compromís que assumisc hui, a 497 dies d’una cita que pot marcar un abans i un després.

El futur no està escrit. El futur es construeix. I el construirem juntes i junts.

llegir més

El finançament valencià davant un canvi d’època: oportunitat, risc i dignitat col·lectiva ^

Hi ha moments polítics que, sense anunciar-se amb grans fanfàrries, marquen un punt d’inflexió en la història d’un territori. El debat sobre el finançament autonòmic és un d’eixos moments per al País Valencià. Després de dècades d’infrafinançament estructural, de reivindicacions sostingudes i d’un consens social i institucional poc habitual, enguany s’ha obert una escletxa que podria transformar, si es consolida, la capacitat del territori per garantir drets, sostenir serveis públics i projectar futur. Però també és una escletxa que naix en un context polític complex, marcat per acords bilaterals entre el Govern espanyol i Catalunya que han alterat l’escenari i han obligat totes les autonomies a reposicionar-se.

Per entendre què ha canviat, cal partir d’un fet objectiu: el nou model de finançament proposat pel Govern central incrementaria els recursos del País Valencià en 3.669 milions d’euros anuals a partir de 2027, si finalment s’aprova el model. És una xifra que, per primera vegada en molts anys, situa el territori entre els que més recursos rebrien en termes absoluts. És també una xifra que contrasta amb la realitat que ha patit el País Valencià durant més d’una dècada: ser la comunitat pitjor finançada per població ajustada, segons múltiples diagnòstics acadèmics i institucionals, i acumular un deute estructural que no deriva de la mala gestió, sinó de la insuficiència del sistema vigent.

Aquest increment de recursos no és casual ni espontani. Forma part d’un moviment més ampli: la reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat des de 2009, i que ha generat diferències de fins a 32 punts entre la comunitat millor finançada i la pitjor, el País Valencià. La reforma, llargament ajornada, ha entrat finalment en fase de negociació política intensa. I ací és on entren en joc els acords de govern i, especialment, el pacte entre el Govern espanyol i Esquerra Republicana de Catalunya, que ha situat Catalunya en el centre del debat.

Segons les informacions disponibles, Catalunya percebrà 4.700 milions d’euros addicionals amb el nou model, respectant el principi d’ordinalitat i amb la possibilitat d’acollir-se a totes les noves opcions del sistema. És un acord que ha generat reaccions diverses: entusiasme en sectors catalans que veuen reconeguda una reivindicació històrica, recel en altres territoris que temen un tracte preferent i, en el cas valencià, una barreja de prudència, exigència i oportunitat.

La pregunta clau és: ha millorat el finançament valencià gràcies a l’acord català? O, dit d’una altra manera, el País Valencià és beneficiari col·lateral d’una negociació bilateral? La resposta és més complexa del que sembla.

D’una banda, el Govern espanyol ha insistit que el nou model donarà més recursos a totes les comunitats, no només a Catalunya. Això implica que l’acord català ha actuat com a catalitzador d’un procés que estava encallat, però que ara s’ha accelerat per necessitat política. En aquest sentit, el País Valencià es beneficia d’un context en què el Govern necessita estabilitat parlamentària i ha d’atendre reivindicacions territorials que fa anys que acumulen pols.

D’altra banda, el País Valencià ha mantingut una posició de reivindicació constant i transversal, que ha permés que la seua demanda siga percebuda com a justa, objectiva i urgent. No és un territori que haja arribat a la taula de negociació amb soroll, sinó amb dades, informes i un consens social i polític que ha resistit canvis de govern. La proposta aprovada al Senat a instàncies de Compromís, que reclama un fons d’anivellament transitori de 1.782 milions anuals mentre es reforma el sistema, n’és una mostra clara.

Així, el País Valencià no rep més recursos perquè Catalunya els reba, sinó perquè el context polític ha obligat a obrir una carpeta que estava tancada amb pany i clau. I, una vegada oberta, la injustícia valenciana és tan evident que no pot ser ignorada.

Ara bé, això no significa que el camí estiga lliure d’obstacles. De fet, el consens valencià s’ha fracturat parcialment arran del nou escenari. El PSPV-PSOE ha decidit no refrendar el document pactat en 2023 sobre finançament, argumentant que l’acord català ha canviat les condicions del debat i que cal reavaluar la posició valenciana. Aquesta ruptura, encara que parcial, evidencia que el País Valencià haurà de lluitar per mantindre una veu unida en un moment en què la unitat és més necessària que mai.

La reflexió de fons és que el finançament autonòmic no és només una qüestió tècnica, sinó una qüestió de dignitat col·lectiva. Quan un territori rep menys del que necessita per garantir drets bàsics, no estem parlant de números, sinó de vides. Estem parlant de llistes d’espera, de ràtios educatives, de dependència, de transport públic, de cultura, de cohesió social. Estem parlant de la capacitat d’un poble per projectar futur sense hipotecar-lo amb deute.

El País Valencià ha estat massa temps en una posició de subordinació fiscal que no es correspon amb la seua aportació econòmica ni amb la seua realitat social. I, malgrat això, ha mantingut una actitud constructiva, dialogant i orientada al bé comú. Aquesta actitud ha sigut clau per a arribar al moment actual, però també pot convertir-se en un risc si no s’acompanya d’una fermesa política que marque límits clars.

El debat sobre Catalunya ha introduït un element emocional que pot distorsionar la discussió. Hi ha qui voldria convertir el finançament en una competició entre territoris, com si els drets d’un poble restaren drets a un altre. Però aquesta lògica és profundament equivocada. El que està en joc no és qui guanya més, sinó si l’Estat és capaç de construir un model que garantisca igualtat d’oportunitats visques on visques, tal com han defensat diverses veus catalanes que han remarcat que l’acord no és contra ningú, sinó a favor dels serveis públics i de la cohesió territorial.

El País Valencià ha de mantindre aquesta mirada ampla. Ha de reivindicar amb força, però també amb intel·ligència. Ha de recordar que la seua situació és objectivament injusta, però també ha d’evitar caure en discursos que alimenten la confrontació entre pobles que compartixen reptes comuns. I, sobretot, ha de tindre clar que el moment actual és una finestra d’oportunitat que no es pot desaprofitar.

La millora del finançament no serà real fins que es materialitze en pressupostos, en serveis i en benestar. I això requerix vigilància, pressió i capacitat de negociació. Requerix que les forces polítiques valencianes, siguen del color que siguen, entenguen que aquesta és una qüestió de país, no de partit. Requerix que la societat civil continue mobilitzada i que les institucions mantinguen una veu clara i exigent.

El futur del finançament valencià no està escrit. Però, per primera vegada en molt de temps, hi ha motius per a l’esperança. No una esperança ingènua, sinó una esperança activa, una esperança activa, que exigix compromís i responsabilitat. No és una esperança que espere miracles, sinó una esperança que sap que els canvis estructurals només arriben quan un poble s’hi implica de manera sostinguda, intel·ligent i valenta.

El País Valencià es troba, doncs, davant un moment que pot redefinir la seua relació amb l’Estat. Durant anys, la reivindicació valenciana ha estat marcada per una paradoxa: ser un territori lleial, dialogant i institucionalment estable, però alhora ser el territori més perjudicat pel sistema de finançament. Aquesta contradicció ha generat frustració, però també ha consolidat una cultura política basada en la perseverança i en la defensa dels drets col·lectius sense estridències. Ara, aquesta cultura pot convertir-se en un avantatge estratègic.

La millora anunciada en el finançament no és només una qüestió de números. És una oportunitat per repensar el model de desenvolupament del territori. Amb més recursos, el País Valencià pot reforçar els seus serveis públics, impulsar la transició ecològica, consolidar un model productiu basat en la innovació i la sostenibilitat, i garantir que cap persona quede enrere. Però això només serà possible si els recursos es gestionen amb visió de futur i amb criteris de justícia social.

També és una oportunitat per reforçar la identitat valenciana en clau de dignitat i de projecte compartit. El finançament no és un debat tècnic que només interessa a les persones expertes; és un debat que afecta la vida quotidiana de totes les persones que viuen al territori. Explicar-ho, fer-ho comprensible i convertir-lo en una causa col·lectiva és una tasca imprescindible. I ací, la societat civil, els mitjans de comunicació, les entitats culturals i els moviments socials tenen un paper fonamental.

La relació amb Catalunya, en aquest context, ha de ser llegida amb maduresa. És evident que l’acord català ha accelerat el debat i ha posat pressió sobre el Govern espanyol. Però això no ha de ser interpretat com una amenaça, sinó com una oportunitat per construir aliances entre territoris que compartixen reivindicacions similars. Catalunya i el País Valencià tenen històries, identitats i realitats diferents, però també compartixen una demanda comuna: un finançament just que permeta garantir drets i sostenir serveis públics de qualitat. Convertir aquesta coincidència en una estratègia conjunta podria ser una de les claus del futur.

Això no significa renunciar a la singularitat valenciana ni a les seues necessitats específiques. Significa entendre que la política territorial no és un joc de suma zero, sinó un espai on la cooperació pot generar resultats més sòlids que la competició. Significa reconéixer que els territoris infrafinançats tenen més a guanyar si actuen de manera coordinada que si es deixen arrossegar per discursos que busquen dividir-los.

També cal tindre en compte que el debat sobre el finançament no es pot reduir a una qüestió bilateral entre el Govern espanyol i una comunitat concreta. El sistema de finançament és un mecanisme que afecta tot l’Estat i que ha de ser abordat des d’una perspectiva global. Això implica que totes les comunitats han de tindre veu i que el model final ha de ser equilibrat, transparent i basat en criteris objectius. El País Valencià ha de defensar amb fermesa que la reforma no pot perpetuar desigualtats ni generar-ne de noves.

En aquest sentit, la posició valenciana ha de ser clara: un model que garantisca recursos suficients per a totes les comunitats, que respecte el principi d’igualtat d’oportunitats, que reconega les necessitats específiques de cada territori i que establisca mecanismes de compensació per corregir desequilibris històrics. I, sobretot, un model que no deixe el País Valencià en una situació de desavantatge estructural com la que ha patit durant massa temps.

La fractura política interna que s’ha produït arran del nou escenari és un repte, però també pot ser una oportunitat per redefinir el consens. El debat sobre el finançament ha de ser un espai on les diferències partidistes no anul·len la necessitat d’una posició comuna. És legítim que hi haja matisos, discrepàncies i visions diferents, però és imprescindible que el País Valencià parle amb una veu clara quan es tracta de defensar els seus drets col·lectius. La unitat no significa uniformitat; significa capacitat de prioritzar el que és essencial.

En este moment cal recordar la posició de Compromís que ha sigut, durant més d’una dècada, una de les forces que amb més constància ha mantingut viva la reivindicació del finançament just. Ho ha fet des de les institucions, des del carrer i des de la pedagogia pública, convertint una qüestió tècnica en una causa compartida per la majoria social valenciana. La seua insistència ha contribuït a situar el debat en l’agenda estatal i a fer evident que el País Valencià no podia continuar sent la comunitat pitjor finançada mentre sostenia serveis públics essencials amb un esforç fiscal superior al que li corresponia. Aquesta persistència ha sigut clau per a consolidar un consens transversal que ha superat governs i cicles polítics.

En els moments en què el debat estatal s’ha accelerat, Compromís ha sabut aprofitar les finestres d’oportunitat. La iniciativa al Senat per reclamar un fons transitori d’anivellament, que compensara la infrafinançament mentre no arribava la reforma, n’és un exemple clar. No era una proposta simbòlica, sinó una mesura concreta, quantificada i viable, que posava damunt la taula una solució immediata per a corregir una injustícia històrica. Aquesta capacitat de combinar reivindicació i proposta ha reforçat la credibilitat del discurs valencianista en matèria de finançament.

També cal reconéixer que Compromís ha mantingut una mirada pròpia, sense caure en discursos de confrontació estèril entre territoris. Ha defensat que la millora del finançament valencià no passa per competir amb altres pobles, sinó per construir un model més just per a totes les comunitats. Aquesta posició, que combina fermesa i cooperació, ha permés que el País Valencià siga percebut com un actor responsable i rigorós, capaç de defensar els seus drets sense alimentar dinàmiques que debiliten la cohesió territorial. En un moment en què el debat s’ha carregat d’emoció i de soroll, aquesta serenitat ha sigut especialment valuosa.

Ara, amb el nou escenari obert i amb la possibilitat real d’un canvi de model, Compromís es troba davant el repte de continuar liderant la defensa d’un finançament just amb la mateixa determinació que fins ara. La seua tasca no ha acabat; de fet, entra en una fase decisiva. Caldrà vigilància, capacitat de negociació i una veu clara que recorde que el País Valencià no demana privilegis, sinó equitat. Si alguna cosa ha demostrat Compromís és que la constància política pot transformar allò que semblava immòbil. I en aquest moment d’inflexió, la seua lluita continua sent imprescindible per garantir que la dignitat financera del poble valencià es traduïsca, per fi, en drets, oportunitats i futur compartit.

El futur immediat serà decisiu. Les negociacions continuaran, els equilibris polítics poden canviar i les pressions territorials s’intensificaran. En aquest context, el País Valencià ha de mantindre una actitud vigilante, propositiva i exigent. Ha de recordar que la millora del finançament no és un regal, sinó una reparació. I ha de tindre clar que la dignitat d’un poble no es negocia, es defensa.

També és important que el debat sobre el finançament s’acompanye d’una reflexió més ampla sobre el model territorial de l’Estat. El sistema autonòmic ha demostrat ser una eina útil per garantir drets i apropar les institucions a la ciutadania, però també ha evidenciat limitacions que cal abordar. El finançament és una d’elles, però no l’única. La coordinació entre territoris, la distribució de competències, la governança multinivell i la capacitat de decisió són qüestions que també requerixen una revisió profunda.

El País Valencià pot jugar un paper rellevant en aquest debat si sap combinar fermesa i capacitat de diàleg. És un territori amb una identitat pròpia, amb una societat plural i amb una tradició de consens que pot aportar una mirada equilibrada i constructiva. Però això només serà possible si el finançament deixa de ser un llast i es convertix en una eina per desplegar tot el potencial del territori.

La millora del finançament valencià és una notícia positiva, però no és un punt d’arribada. És un punt de partida. És l’inici d’un camí que requerix constància, intel·ligència política i compromís col·lectiu. És una oportunitat per corregir una injustícia històrica i per construir un futur més just, més pròsper i més digne per a totes les persones que viuen al País Valencià.

I és també un recordatori que els drets no es regalen, es conquisten. Que la dignitat no es demana, s’exercix. Que els pobles que saben qui són i què mereixen són capaços de transformar la història. El País Valencià està en eixe punt. I ara, més que mai, és el moment d’alçar la veu, de mantindre la mirada alta i de caminar amb determinació cap a un futur que, per fi, pot ser a l’altura del que aquest poble ha donat sempre.

llegir més

Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida ^

Hi ha frases que, de tan repetides, corren el risc de convertir-se en tòpics buits. “Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida” és una d’elles. La llegim en cartells motivacionals, la sentim en discursos institucionals i la repetim com qui recita una dita popular sense pensar massa en el que implica. Però, quan la mirem de prop, quan la disseccionem amb calma i la posem en relació amb el món que habitem, descobrim que és molt més que un eslògan amable: és una advertència, una reivindicació i, sobretot, una invitació a mirar-nos amb més tendresa.

El 10 de gener se celebra el Día Mundial de la Gente Peculiar. El nom, d’entrada, pot sonar estrany, fins i tot paternalista. “Peculiar” és un adjectiu que sovint s’utilitza per a etiquetar allò que no encaixa, allò que s’escapa de la norma, allò que trenca la linealitat del comportament socialment esperat. Però també és un terme que, ben utilitzat, pot convertir-se en un homenatge a la diferència, a la singularitat i a la llibertat de ser un mateix sense demanar permís.

Perquè sí, és cert que totes les persones som diferents. Però també és cert que hi ha qui marca la diferència. Hi ha qui destaca, no per voluntat de cridar l’atenció, sinó perquè la seua manera de pensar, sentir o actuar no s’ajusta al patró majoritari. Potser són extravagants, potser són tímids, potser són intensos, potser són silenciosos. Potser la seua peculiaritat és visible com un far o potser és íntima, discreta, subterrània. Però siga com siga, solen convertir-se en la diana de crítiques, burles o judicis precipitats.

I ací és on la frase inicial recupera tota la seua força: si tot el món fórem igual, si tots pensàrem igual, si tots estimàrem igual, si tots tinguérem les mateixes pors i els mateixos somnis, la vida seria d’una monotonia insofrible. Seria un desert emocional, una repetició infinita de nosaltres mateixos. Seria, en definitiva, un món sense art, sense innovació, sense dissidència, sense creativitat i sense capacitat de sorpresa.

La diferència com a motor de la humanitat

La història humana és, en gran part, la història de persones que no encaixaven. De gent que va pensar el que ningú pensava, que va imaginar el que ningú imaginava, que va qüestionar el que tothom donava per fet. Si totes les persones hagueren seguit el camí marcat, encara viuríem en coves. La peculiaritat —eixa paraula que alguns utilitzen com a insult— és, en realitat, el motor de l’evolució cultural, científica i social.

Els grans invents, les grans obres d’art, les grans revolucions socials i les grans transformacions col·lectives han nascut de ments que no es conformaven. De persones que, davant d’un “sempre s’ha fet així”, van respondre amb un “i per què no d’una altra manera?”. De persones que van assumir el risc de ser jutjades, ridiculitzades o expulsades del grup.

La diferència no és un problema: és una oportunitat. És un espai de possibilitat. És un recordatori que la humanitat és plural, diversa i imprevisible.

La por a la diferència: un reflex de les nostres inseguretats

Però, si la diferència és tan valuosa, per què ens costa tant acceptar-la? Per què, davant d’algú que s’escapa de la norma, reaccionem amb desconfiança o burla?

La resposta és incòmoda: perquè la diferència ens confronta amb nosaltres mateixos. Ens recorda que podríem ser d’una altra manera, que podríem triar altres camins, que podríem qüestionar les nostres pròpies certeses. I això fa vertigen.

Criticar la persona peculiar és, sovint, una manera de protegir-nos. De reafirmar-nos en la nostra identitat. De convèncer-nos que el nostre camí és el correcte. Però aquesta defensa és fràgil, perquè es basa en la por, no en la convicció.

Quan jutgem algú per ser diferent, no estem jutjant-lo a ell: ens estem jutjant a nosaltres mateixos.

La peculiaritat invisible: la que no es veu però pesa

Hi ha persones que porten la seua peculiaritat com una bandera. Són creatives, excèntriques, expansives. Però n’hi ha moltes altres que la porten per dins. Són persones que pensen d’una manera poc convencional, que senten amb una intensitat diferent, que viuen el món amb una sensibilitat que no sempre encaixa en les expectatives socials.

Aquestes persones, sovint, són les que més pateixen. Perquè la seua diferència no és celebrada, sinó amagada. Perquè no tenen un espai segur on expressar-se. Perquè han après que mostrar-se tal com són pot tindre conseqüències.

I, tanmateix, són imprescindibles. Són les que aporten profunditat, matís, mirada crítica. Són les que detecten el que la majoria no veu. Són les que, en silenci, sostenen parts del món que ningú reconeix.

La crítica sense motiu: un esport massa practicat

Vivim en una societat que jutja amb una rapidesa vertiginosa. Les xarxes socials han convertit l’opinió immediata en un espectacle permanent. I en aquest escenari, la persona peculiar és carn de canó.

Però cal recordar una cosa essencial: cada persona té les seues raons. Cada persona té una història vital que explica —sense justificar— la seua manera de ser. Ningú és com és per casualitat. Tots som el resultat d’un mosaic de vivències, traumes, alegries, pèrdues, descobriments i relacions.

Prejutjar algú per ser diferent és un acte de mandra emocional. És renunciar a entendre. És renunciar a escoltar. És renunciar a la complexitat humana.

La diversitat com a antídot contra l’avorriment

Imaginem, per un moment, un món on totes les persones siguen iguals. On totes pensen igual. On totes tinguen els mateixos gustos, les mateixes opinions, les mateixes pors. Un món on ningú destaque, on ningú qüestione, on ningú sorprenga.

Seria un món ordenat, sí. Previsible. Controlable. Però seria un món profundament avorrit. Un món sense música nova, sense idees noves, sense històries noves. Un món sense conflictes, però també sense passions. Un món sense risc, però també sense descobriments.

La diferència és el que dona textura a la vida. És el que fa que cada dia siga una aventura. És el que ens permet aprendre, créixer i transformar-nos.

Celebrar la peculiaritat: una responsabilitat col·lectiva

El Día Mundial de la Gente Peculiar no hauria de ser una efemèride anecdòtica. Hauria de ser un recordatori anual —i quotidià— que la diversitat humana és un tresor. Que la peculiaritat no és un defecte, sinó una forma de riquesa. Que la diferència no és una amenaça, sinó una invitació a ampliar la mirada.

Celebrar la peculiaritat no significa idealitzar-la. No significa convertir-la en moda. Significa respectar-la. Significa donar espai a totes les formes de ser. Significa construir comunitats on ningú haja de disfressar-se per encaixar.

Conclusió: la bellesa de no ser iguals

Si tot el món fórem igual, la vida seria avorrida. Però no ho som. I això és una sort immensa.

Som diferents, i eixa diferència és la que fa que el món siga vibrant, imprevisible i profundament humà. La peculiaritat —la visible i la invisible— és una llavor de creativitat, de llibertat i de transformació.

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar la gent peculiar com una excepció i començar a mirar-la com un recordatori: la vida és massa rica per reduir-la a un sol patró. I massa breu per viure-la amb por de ser un mateix.

llegir més

Governança Pública i Seguretat Ciutadana: La confiança com a pilar fonamental ^

"La confiança ciutadana es construeix amb transparència, seguretat i servei públic eficient."

En un moment històric on la desafecció política i la desconfiança institucional són sentiments cada vegada més estesos entre la ciutadania, la governança pública ha d’assumir un paper transformador. No es tracta només de gestionar recursos o aplicar normatives, sinó de construir una relació sòlida i bidireccional amb la societat. Aquesta relació es fonamenta en tres pilars essencials: la transparència, la seguretat i l’eficiència del servei públic. Aquests elements no són conceptes abstractes, sinó realitats que es concreten en la gestió del personal, la salut laboral, l’atenció ciutadana, la digitalització i, per descomptat, la seguretat pública.

Gestió del personal i règim interior: el motor intern de l’administració. La qualitat dels serveis públics depèn, en gran mesura, de la qualitat del seu capital humà. Els ajuntaments, com a administracions més pròximes a la ciutadania, han de garantir una organització interna eficient, amb estructures clares, processos àgils i una cultura de servei orientada al bé comú.

La gestió del personal municipal no pot limitar-se a cobrir vacants o aplicar normatives laborals. Cal una visió estratègica que contemple la formació contínua, la promoció interna, la igualtat d’oportunitats i la motivació del personal. Un funcionariat ben format, motivat i reconegut és clau per oferir un servei públic de qualitat i per transmetre confiança a la ciutadania.

A més, la planificació de recursos humans ha d’estar alineada amb les necessitats reals del municipi. No es pot parlar d’eficiència si no es disposa del personal adequat en les àrees més sensibles, com ara serveis socials, urbanisme o seguretat ciutadana.

Salut laboral: benestar com a dret i com a estratègia. La salut laboral no és només una obligació legal, sinó una responsabilitat ètica i una estratègia de gestió intel·ligent. Un entorn laboral segur, saludable i equilibrat redueix l’absentisme, millora el rendiment i reforça el compromís del personal amb el servei públic.

Les administracions locals han d’implementar protocols clars de prevenció de riscos laborals, però també han d’anar més enllà: fomentar la conciliació, prevenir l’estrés laboral, promoure hàbits saludables i garantir espais de treball dignes. En aquest sentit, la salut mental ha de deixar de ser un tabú i passar a ser una prioritat.

Invertir en salut laboral és invertir en qualitat institucional. Quan els treballadors públics se senten cuidats, transmeten aquesta cura a la ciutadania.

Transparència i accés a la informació: la clau de la confiança. La transparència no és només publicar dades en un portal web. És una actitud, una manera de fer política i de gestionar els recursos públics. És reconèixer que la informació pertany a la ciutadania i que l’administració ha de rendir comptes de manera clara, accessible i comprensible.

Els portals de transparència han de ser útils, navegables i actualitzats. Però també cal fomentar la cultura de la transparència dins de l’organització: formar el personal, establir protocols de resposta a les sol·licituds d’informació i promoure la participació ciutadana en la presa de decisions.

Quan la ciutadania percep que pot accedir a la informació, que pot preguntar i que rep respostes clares, augmenta la seua confiança en les institucions. I la confiança és el ciment de qualsevol democràcia.

SAIC i serveis generals: l’atenció ciutadana com a carta de presentació. El Servei d’Atenció i Informació a la Ciutadania (SAIC) és, sovint, la primera porta d’entrada a l’administració. És el lloc on es resolen dubtes, es tramiten gestions i es canalitzen queixes o suggeriments. Per això, la seua qualitat és fonamental.

Un SAIC eficient ha de combinar l’atenció presencial amb canals digitals i telefònics, adaptant-se a les necessitats de cada persona. Ha de comptar amb personal format, empàtic i resolutiu. I ha de disposar d’eines tecnològiques que permeten una gestió àgil i coordinada de les sol·licituds.

Els serveis generals, per la seua banda, han de garantir el funcionament intern de l’ajuntament: manteniment, neteja, logística, etc. Encara que sovint passen desapercebuts, són essencials per al bon funcionament de l’administració i, per tant, per a la qualitat del servei públic.

Arxiu municipal i noves tecnologies: la memòria i el futur. L’arxiu municipal és molt més que un magatzem de documents antics. És la memòria viva del municipi, el testimoni de la seua història administrativa i social. Però també és una eina clau per a la transparència, la gestió eficient i la preservació del patrimoni documental.

La digitalització dels arxius és una necessitat inajornable. No només per estalviar espai o facilitar consultes, sinó per garantir la seguretat, la traçabilitat i l’accessibilitat de la informació. A més, la implantació de sistemes de gestió documental electrònica permet optimitzar processos, reduir paper i millorar la coordinació entre departaments.

Les noves tecnologies han de ser aliades de la governança pública. Però cal implementar-les amb criteri, amb formació i amb una visió estratègica que pose les persones al centre.

Policia Local i Protecció Civil: seguretat com a dret i com a servei. La seguretat ciutadana és un dels serveis més valorats per la població. No es tracta només de previndre delictes, sinó de garantir una convivència pacífica, protegir els col·lectius més vulnerables i actuar amb eficàcia davant emergències.

La Policia Local ha d’exercir un paper de proximitat, amb una presència activa als barris, una actitud dialogant i una formació contínua en drets humans, igualtat i gestió de conflictes. La seua funció no és només repressiva, sinó també preventiva i educativa.

La Protecció Civil, per la seua banda, és clau en situacions de risc: incendis, inundacions, accidents, etc. La seua tasca, sovint voluntària, mereix un reconeixement institucional i social. Cal dotar-la de recursos, formació i coordinació amb altres cossos d’emergència.

Una ciutadania que se sent segura és una ciutadania que pot desenvolupar-se amb llibertat, confiança i esperança.

Conclusions: cap a una governança basada en la confiança. La governança pública no pot ser una simple gestió administrativa. Ha de ser una eina de transformació social, de cohesió comunitària i de construcció democràtica. I per a això, cal posar la confiança ciutadana al centre de totes les polítiques.

Aquesta confiança no es decreta, es construeix. I es construeix amb:

• Transparència real, que permeta a la ciutadania conéixer, participar i controlar.
• Seguretat integral, que combine prevenció, proximitat i resposta eficaç.
• Servei públic eficient, amb personal motivat, processos àgils i una atenció de qualitat.

Els ajuntaments tenen una oportunitat única per liderar aquest canvi. Perquè són l’administració més pròxima, la que coneix millor les necessitats del territori i la que pot generar un impacte més directe en la vida de les persones.

La confiança no és un luxe, és una necessitat. I només amb una governança pública valenta, innovadora i compromesa podrem recuperar-la i enfortir-la.

llegir més

Ser família — més enllà dels orígens ^

Amb el pas del temps, les preguntes sobre l’origen van començar a aparéixer. No com a interrogatoris, sinó com a curiositats que bategaven en el cor de la nostra filla. Volia saber d’on venia, qui l’havia cuidat abans, per què havia arribat a nosaltres. I nosaltres, amb tot el respecte, vam començar a obrir eixes finestres amb ella. Sense pressa, sense por, amb veritat.

Li vam explicar que la seua història no comença amb nosaltres. Que hi ha un abans. Que hi ha persones que van formar part del seu camí. Que hi ha absències que no es poden omplir, però que es poden mirar amb tendresa. No volíem inventar res. Volíem acompanyar-la en la construcció de la seua identitat. Que sabera que és qui és per tot el que ha viscut, no només pel que viu ara.

Hi hagué moments intensos. Preguntes que no tenien resposta. Emocions que no sabíem com gestionar. Però també hi hagué descobertes. Com quan va entendre que pot tindre dos noms, dues històries, dues maneres de ser estimada. I que cap d’elles s’anul·la. Que totes formen part d’ella.

Nosaltres també vam canviar. Vam aprendre que ser família no és tindre la mateixa sang, ni compartir un passat. És voler compartir el present. És construir un futur junts. És estar-hi quan cal, i també quan no cal. És saber que l’amor no es defineix per l’origen, sinó per la presència.

La nostra filla major també va fer el seu camí. Va entendre que la seua germana té una història diferent, però que això no les separa. Al contrari. Les uneix d’una manera especial. Veure-les créixer juntes, amb les seues diferències, amb les seues complicitats, és una de les coses més boniques que hem viscut.

Ara, quan parlem de la nostra família, ho fem amb orgull. Amb consciència. Amb gratitud. Sabem que no som una família convencional. Però també sabem que no volem ser-ho. Volem ser una família que estima, que escolta, que acompanya. Que no té por de les preguntes difícils. Que celebra les històries diverses.

Ser família, per a nosaltres, és això. És mirar-se als ulls i saber que, malgrat tot, estem juntes. Que hem triat caminar plegades. Que cada dia és una oportunitat per estimar millor. I que, més enllà dels orígens, el que ens uneix és el desig sincer de compartir la vida.

llegir més