SIDA, segle XXI

En ple segle XXI, parlar del SIDA pot semblar, per a molts, una qüestió del passat. Com si la malaltia haguera quedat atrapada en els anys vuitanta, entre pel·lícules de denúncia, campanyes amb llaços rojos i discursos apocalíptics. Però la realitat és tossuda: el VIH continua present, actiu, mutant, i envoltat d’un silenci que crida. Un silenci que no és casual, sinó construït. Perquè el SIDA ja no és notícia, ja no és escàndol, ja no és por. I això, lluny de ser una bona notícia, és un símptoma.

La cronificació del VIH gràcies als tractaments antiretrovirals ha transformat el relat social. Hem passat de la condemna a la convivència. Però aquesta convivència és desigual, fràgil, i sovint marcada per l’estigma. El SIDA no ha desaparegut; ha canviat de rostre, de context, de narrativa. I en aquest canvi, molts han quedat fora del relat: persones migrants, dones, joves, poblacions LGTBIQ+ en contextos vulnerables. El SIDA del segle XXI no és el mateix que el de fa quaranta anys, però continua sent una ferida oberta en la pell social.

La medicina ha avançat. Els tractaments actuals permeten que una persona amb VIH tinga una esperança de vida similar a la de qualsevol altra. La transmissió es pot evitar amb mesures com el tractament preventiu, i el virus pot arribar a ser indetectable. Però aquesta revolució biomèdica no ha anat acompanyada d’una revolució simbòlica. El VIH continua sent sinònim de vergonya, de culpa, de marginalitat. I això no ho cura cap fàrmac.

La gestió institucional del VIH ha passat de l’emergència a la burocràcia. Les campanyes de prevenció s’han relaxat, la pedagogia sexual ha quedat arraconada, i l’educació afectivosexual continua sent una assignatura pendent. En molts contextos, el VIH és una malaltia de pobres, de desviats, de l’altre. I aquest altre és cada vegada més invisible. Perquè el SIDA ja no és una causa, ja no mobilitza, ja no incomoda. I això és perillós.

Parlar del SIDA al segle XXI implica també fer memòria. Recordar les veus que van lluitar, els cossos que van resistir, les comunitats que van construir xarxes de suport quan les institucions miraven cap a un altre costat. El moviment activista dels anys vuitanta i noranta va ser un exemple de dignitat col·lectiva, de creativitat política, de resistència afectiva. Però aquesta memòria s’ha anat esborrant, substituïda per discursos tècnics, per protocols, per estadístiques.

On són les veus dels supervivents. On són les històries de vida. On és la cultura del VIH. El SIDA no és només una malaltia; és una experiència vital, una construcció social, una ferida històrica. I cal recuperar-la, no per nostàlgia, sinó per justícia. Perquè la memòria és també una forma de cura, una forma de resistència, una forma de futur.

El VIH ens obliga a pensar el cos. Un cos que pot ser portador, vulnerable, estigmatitzat, resistent. Un cos que és també territori polític, espai de negociació, camp de batalla. El cos amb VIH és un cos que incomoda, que trenca la norma, que desafia la idea de salut perfecta. I això és revolucionari.

En un món obsessionat amb la productivitat, amb l’eficiència, amb la imatge, el cos amb VIH és un recordatori incòmode: que la fragilitat existeix, que la interdependència és real, que la salut no és un dret garantit. El SIDA ens parla de la necessitat de cuidar-nos, de repensar les relacions, de construir comunitats que abracen la diversitat corporal, emocional, sexual.

Durant dècades, el VIH ha estat una metàfora. De la por, de la desviació, de la decadència. Però també pot ser una altra cosa: una metàfora de la resistència, de la transformació, de la capacitat humana d’adaptar-se, de reinventar-se. El virus ens obliga a mirar-nos de nou, a qüestionar les certeses, a obrir espais de diàleg.

En ple segle XXI, el VIH pot ser una clau per repensar la salut pública, la sexualitat, l’educació, la cultura. Pot ser un motor de canvi, si sabem escoltar les veus que l’habiten, si sabem construir relats que no estigmatitzen, si sabem fer del dolor una eina de transformació.

llegir més

Nou anys de patrimoni, nou anys de Sagunt en flames de dignitat

Quan la UNESCO va declarar les Falles Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 30 de novembre de 2016, Sagunt va sentir una alegria immensa i alhora una responsabilitat compartida. Aquell segell internacional no era només un reconeixement a València, sinó a tot el territori faller, i per tant també a les Falles del Camp de Morvedre. Nou anys després, la pregunta és inevitable: ha canviat realment la festa a Sagunt, o tot continua igual?  

La proclamació va ser un punt de partida. La Federació Junta Fallera de Sagunt, amb les seues trenta comissions i més de sis mil falleres i fallers, es va convertir en un actor clau per fer que aquella distinció no quedara en un títol honorífic, sinó en una oportunitat de projecció. La declaració no exigia canviar res essencial, però sí reforçar allò que ja era distintiu: la creativitat dels monuments, la participació coral, la transmissió intergeneracional i la capacitat de les Falles de ser memòria viva.  

Sagunt no és València, i això és precisament la seua força. Les Falles del Camp de Morvedre, reconegudes com a Festa d’Interés Turístic Nacional des de 2013, han sabut aprofitar el segell UNESCO per reivindicar la seua singularitat. La diversitat territorial, amb comissions que s’estenen per Sagunt, Port de Sagunt, Gilet i Faura, mostra que la festa és vertebradora. La identitat pròpia, que combina patrimoni històric com el teatre romà o el castell amb la festa fallera, crea un relat únic. I la participació constant, amb actes durant tot l’any, des de exaltacions fins a setmanes culturals, reforça la idea que les Falles són un patrimoni viu, no un esdeveniment puntual.  

Nou anys després, es poden assenyalar canvis visibles. La projecció cultural i turística ha crescut. La marca UNESCO ha donat legitimitat internacional i Sagunt ha rebut més visitants interessats en conéixer les Falles fora de València, buscant autenticitat i proximitat. Les comissions han incorporat discursos patrimonials en les seues presentacions, i la ciutat ha utilitzat la festa com a reclam turístic. També hi ha hagut una responsabilitat institucional més gran. La Federació Junta Fallera de Sagunt ha assumit un paper de custòdia. La declaració ha obligat a ser més rigorosos en la protecció de tradicions, des de les albaes fins als llibrets, passant per la música i la indumentària. La festa ha guanyat consciència de ser patrimoni, i això ha evitat frivolitzacions.  

Els artistes fallers locals han sentit l’estímul de competir en un context patrimonial. La declaració ha legitimat la seua tasca com a creadors de cultura immaterial. S’han multiplicat les propostes crítiques, satíriques i artístiques, amb major atenció a la qualitat plàstica i literària. Les Falles també han reforçat el seu paper com a espai de convivència. La UNESCO parla de patrimoni com a transmissió intergeneracional, i Sagunt ho ha viscut: les comissions han potenciat la participació infantil i juvenil, assegurant relleu i continuïtat.  

Però també hi ha continuïtats que pesen. Per a la majoria de falleres i fallers, la vida de casal, els sopars, les presentacions i la setmana gran continuen sent igual que abans. El segell UNESCO no ha alterat la manera de viure la festa. Els reptes de sempre, com els problemes econòmics, el relleu generacional i la gestió interna de les comissions, continuen sent els mateixos. La declaració no ha resolt les dificultats estructurals. Sagunt manté la seua manera de fer Falles, amb actes singulars com les albaes o la convivència amb el patrimoni històric de la ciutat. Açò no ha canviat, i potser és precisament el que dona força a la festa.  

El balanç és clar: el que ha canviat és la percepció. Sagunt ja no viu les Falles només com una festa local, sinó com una part d’un patrimoni mundial. Això ha reforçat l’orgull i ha legitimat la festa davant institucions i visitants. Però l’essència, el foc, la crítica, la convivència, continua intacta. Les Falles de Sagunt són les mateixes, però mirades amb uns altres ulls. Nou anys després, el segell UNESCO ha estat més un catalitzador de consciència que una transformació radical.  

Sagunt ha sabut fer de les Falles un patrimoni amb accent propi. El llibret s’ha consolidat com a eina cultural, amb participació destacada en concursos literaris i amb un ús del valencià que reforça la identitat. La música i les albaes han guanyat protagonisme, amb quatre nits anuals que reforcen la tradició oral. La dimensió esportiva, amb tornejos i activitats paral·leles, ha convertit les Falles en un espai de vida comunitària més enllà del foc. La inclusió i la diversitat han estat presents, amb una festa oberta a col·lectius diversos, reforçant el caràcter coral.  

No obstant això, la declaració UNESCO també ha generat reptes. Hi ha el risc d’institucionalització, el perill que la festa es convertisca en un producte turístic i perda espontaneïtat. La pressió econòmica és evident: mantenir el nivell patrimonial exigeix recursos, i les comissions sovint pateixen per sostenir la qualitat. També cal vigilar l’equilibri entre tradició i innovació, perquè la creativitat no desvirtue els elements essencials de la festa.  

Ser Patrimoni de la Humanitat no és un premi, és una responsabilitat. Sagunt ha entés que les Falles són molt més que monuments que es cremen: són una manera de viure, una forma de fer comunitat, un llenguatge de memòria i crítica. Nou anys després, les Falles de Sagunt han consolidat la seua identitat, han guanyat projecció i han reforçat la seua funció social. La declaració UNESCO ha estat un catalitzador, però el veritable patrimoni és la gent que, dia a dia, fa possible la festa.  

Potser el vertader canvi és invisible: la sensació que allò que es fa cada març, cada llibret, cada alba, cada monument, té un valor universal. Sagunt ha entés que el que abans era nostre ara és també de tots. I això, sense alterar la festa, li ha donat una nova dimensió. Nou anys després, Sagunt no ha canviat les seues Falles, però sí la manera de sentir-les. El patrimoni UNESCO ha convertit la continuïtat en orgull, i l’orgull en responsabilitat.  

Les Falles són patrimoni perquè són memòria viva. Sagunt ha sabut fer de la declaració UNESCO un motor de dignitat col·lectiva. Nou anys després, les seues Falles són més fortes, més conscients i més universals. El repte és continuar: que cada llibret, cada alba, cada monument siga un crit coral que recorde que el patrimoni no és un títol, sinó una responsabilitat compartida. Sagunt ha demostrat que les Falles poden ser foc que crema, però també llum que il·lumina la memòria i la identitat.  

La declaració UNESCO ha estat un punt d’inflexió més simbòlic que real. Ha canviat la mirada, ha reforçat l’orgull, ha legitimat la festa. Però la vida fallera continua sent la mateixa, amb els seus reptes i les seues alegries. I potser això és el millor que podia passar: que el patrimoni mundial siga, alhora, patrimoni quotidià. Que les Falles de Sagunt continuen sent les de sempre, però amb la consciència que formen part d’un llegat universal.  

Aquest és el vertader triomf: nou anys després, Sagunt viu les Falles amb la mateixa passió, però amb una nova dimensió. Una festa que és foc i memòria, crítica i convivència, patrimoni local i mundial. Una festa que continua sent nostra, però que ja és també de tota la humanitat.  

llegir més

Influencers: la nova aristocràcia del postureig

Hi havia una volta, en un regne no tan llunyà anomenat Instagramlàndia, una cort de personatges que, sense corona ni títol nobiliari, governaven els cors i les carteres del poble. No tenien terres, però sí stories. No cultivaven el camp, però sí el feed. No escrivien llibres, però sí captions amb frases motivacionals que farien plorar Confuci. Eren —i són— els influencers, eixa espècie postmoderna que ha substituït els oracles per algoritmes i els sants patrons per col·laboracions amb marques de sabatilles.

L’influencer, en la seua forma més pura, és un ésser que viu entre l’anhel de likes i la por al shadowban. Es desperta amb la llum perfecta per a fer-se la foto del cafè, que no beurà fins que la temperatura siga incompatible amb la vida. Menja amanides que no ha tallat, viatja a llocs que no ha triat i somriu amb dents que han passat més temps en mans d’un ortodoncista que en la boca pròpia. El seu dia a dia és una coreografia de moments espontanis meticulosament planificats, on cada pas està pensat per a seduir l’algoritme i, de pas, algun patrocinador.

Però no ens equivoquem. Ser influencer no és fàcil. Requereix una disciplina espartana: alçar-se a les sis del matí per a fer ioga amb un outfit que costa més que el lloguer, respondre comentaris amb emojis estratègics, fer unboxing de productes que no ha comprat i, sobretot, mantindre viva la il·lusió que tot és autèntic. Perquè si alguna cosa defineix l’influencer és la seua autenticitat manufacturada. És com una paella congelada: sembla casolana, però porta més química que un laboratori.

La seua relació amb el públic és una barreja de devoció i dependència. Necessiten que els seguidors creguen en la seua vida perfecta, però també que compren el gel per a les arrugues, el te detox i la motxilla ergonòmica que promocionen. I si pot ser, que ho facen amb el codi de descompte que porta el seu nom, perquè cada clic és una moneda en el temple del capitalisme emocional.

Ara bé, no tot és glamur. El món influencer també té les seues tragèdies. Hi ha qui cau en desgràcia per no seguir les tendències, qui perd seguidors per dir que li agrada la pizza amb pinya, qui és cancel·lat per fer un comentari desafortunat sobre el reciclatge. És un ecosistema fràgil, on la fama és tan volàtil com una història de WhatsApp. Hui eres el referent de la sostenibilitat, demà t’acusen de fer servir bosses de plàstic. Hui et conviden a un festival, demà et deixen en vist.

I què passa amb els influencers locals? Aquells que, des de la comarca, intenten fer-se un lloc en el firmament digital. Són valents, perquè han de competir amb gent que fa stories des de Bali mentre ells ho fan des de la rotonda del polígon. Però també són més propers, més reals, més capaços de parlar de la vida amb un accent que no ha passat pel filtre de Madrid. Són els que et recomanen el forn del barri, el bar on fan el millor esmorzar i la botiga de roba on encara et diuen bon dia. Són resistents, com les llaunes de tomaca en una cuina de poble.

Però alerta, que també hi ha influencers de la causa. Aquells que, entre selfie i selfie, et parlen de feminisme, ecologisme, drets humans i diversitat familiar. Són com una versió 2.0 de les pancartes, però amb filtres. I encara que de vegades pequen de simplificar, també poden ser altaveus útils. El problema és quan la causa esdevé decorat, quan la lluita es converteix en tendència i quan la solidaritat es mesura en interaccions. Perquè no tot el que brilla és compromís, i no tot el que es comparteix és transformador.

En este escenari, el poble —és a dir, nosaltres— tenim un paper clau. Som els espectadors, però també els còmplices. Alimentem el sistema amb cada like, amb cada comentari, amb cada compra feta per impuls. Ens deixem seduir per vides que no són nostres, per cossos que no són reals, per somnis que no ens pertanyen. I en eixe procés, oblidem que la vida no té filtre, que la felicitat no es pot mesurar en seguidors i que el valor d’una persona no depén del seu engagement.

Potser ha arribat el moment de fer una reflexió col·lectiva. De preguntar-nos si volem seguir vivint en un món on la influència es compra, on l’autenticitat es ven i on la comunitat es construeix a base de hashtags. Potser cal recuperar el sentit crític, la mirada irònica, la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos. Perquè si alguna cosa pot salvar-nos del deliri digital és l’humor, eixa arma que desmunta egos i desinfla vanitats.

Així que, estimades persones influenciades, no deixem que ens convertisquen en zombis del scroll. No cal seguir a qui no ens aporta, ni comprar el que no necessitem, ni admirar vides que no són vives. Fem-nos influencers de la nostra pròpia vida, protagonistes del nostre relat, creadors de comunitat real. I si algun dia decidim fer-nos una foto del cafè, que siga perquè ens ve de gust, no perquè ho marca el calendari editorial.

Perquè al cap i a la fi, el millor filtre és el sentit comú. I això, de moment, no es pot comprar en cap enllaç d’afiliació.

llegir més

Antoni Chabret i Fraga premissa i síntesi

Antoni Chabret i Fraga (Sagunt, 1846–1907) es mostra com una figura central en la transformació de la memòria local en instrument institucional i cívic. La seua trajectòria combina formació humanística i mèdica, activitat professional com a metge, recerca històrica i arqueològica, col·leccionisme sistemàtic, redacció d’inventaris i accions de difusió cultural que van des de publicacions erudites fins a dramatitzacions per a públics amplis (Chabret 1888; Chabret 1900; Chabret 1901). Aquest text ofereix una versió acadèmica pensada per a presentació o enviament, amb cites integrades dins del flux textual i una bibliografia final per a la comprovació i ampliació.

Introducció

L’estudi de Chabret serveix per analitzar la professionalització de la historiografia municipal i la institucionalització del patrimoni en una ciutat portuària amb fort arrelament antic i fortes pressions de modernització. La seua obra exemplifica com el coneixement local pot convertir-se en capital simbòlic i pràctica política, i alhora planteja interrogants metodològics i morals sobre la selecció d’arxius, la representació social i la governança patrimonial (Bourdieu 1979; Connerton 1989).

Context històric i social

Sagunt a finals del segle xix era una ciutat marcada per la superposició de passat clàssic i transformacions contemporànies derivades de la industrialització i del comerç marítim. Aquest entorn generava tensions entre conservació i desenvolupament que van posar en relleu la necessitat d’instruments d’ordenació i de legitimació del patrimoni local (Hartog 2015). En aquest marc, la iniciativa d’un professional local amb capital cultural podia condicionar la política municipal i la percepció social sobre què valia la pena preservar.

Biografia i trajectòria intel·lectual

Chabret va cursar estudis humanístics i la carrera de Medicina, creant una combinació d’hàbits analítics i de contacte social intens que modelaren la seua praxis: observació, classificació i servei públic. La publicació de Historia de Sagunto y sus monumentos (1888) suposa el nucli epistemològic del seu projecte; el Nomenclator (1901) institucionalitza la lectura toponímica de la ciutat i el llibret d’El Fantasma (1900) materialitza l’estratègia d’arribar a públics amplis a través de la dramatització (Chabret 1888; Chabret 1900; Chabret 1901).

Metodologia i aportacions a la historiografia local

Chabret va proposar una metodologia per a la història municipal basada en la catalogació sistemàtica de restes materials, l’epigrafia i la correlació amb documents d’arxiu. Aquesta combinació de procediments li permeté dotar la història local d’un to científic que va ampliar la legitimitat social de la recerca municipal i va facilitar la incorporació dels seus resultats en decisions administratives i educatives (Hodder 2001). La seua insistència en inventariar i publicar va crear un corpus accessible que posteriorment ha servit com a font primària per a investigadors.

Col·leccionisme i museïtzació: de la possessió privada al bé comú

La transformació del col·leccionisme en pràctica museogràfica pública és central en l’obra de Chabret. La seua biblioteca i les col·leccions de monedes i làpides funcionaren com a dispositius per a la investigació i la transmissió; la casa del col·leccionista esdevingué un node de consulta i interlocució entre erudits i ciutadania (Bennett 1995). Aquesta conversió anticipa pràctiques modernes de museïtzació municipal i posa en evidència la necessitat d’ordre, catalogació i interpretació contextualitzada dels objectes perquè aquests puguen complir funcions pedagògiques i polítiques.

Antropologia de la memòria: rituals urbans i sacralització simbòlica

Les pràctiques de Chabret —inventaris, publicacions, dramatitzacions, rutes— configuren rituals laics que reassignen significat als elements materials. La toponímia, en particular, és tractada com a arxiu urbà: fixar i explicar noms de carrers i places és un acte de custòdia de memòria quotidiana que, segons Halbwachs i Connerton, contribueix a la reproducció social de la memòria col·lectiva (Halbwachs 1950; Connerton 1989). Les dramatitzacions com El Fantasma actuen com a rituals de reencantament que faciliten l’adhesió emocional al passat i la seua incorporació en pràctiques comunitàries.

Sociologia del coneixement i capital cultural

Aplicar la noció de capital cultural a la trajectòria de Chabret permet observar com el seu bagatge i les seues col·leccions eren recursos convertibles en autoritat i influència (Bourdieu 1979). La circulació de les seves publicacions i la seva vinculació amb institucions regionals van permetre que el projecte local adquirira visibilitat i suport, convertint la iniciativa individual en motor d’institucionalització patrimonial.

Filosofia de la història: veritat, finalitat i ús cívic del passat

La concepció de la història que s’observa en Chabret combina la recerca de veritat amb una finalitat normativa: la història ha de servir per educar i per orientar la vida pública (Gadamer 2004; Ricoeur 2004). Aquesta concepció hermenèutica implica reconéixer la historicitat de tota interpretació i la responsabilitat de l’historiador com a mediador entre passat i present. La insistència en continuitats i en la legitimació identitària obre el debat sobre els límits entre la reconstrucció científica i l’ús polític de la memòria (Hartog 2015).

Crítica epistemològica i limitacions metodològiques

Les pràctiques científiques del segle xix incorporaven instruments transicionals que avui cal revisar amb metodologies contemporànies: datacions científiques, estratigrafia arqueològica i tècniques d’anàlisi material permeten actualitzar interpretacions i corregir atribucions. A més, la selecció temàtica de Chabret reflecteix interessos propis de l’elit cultural del seu temps i tendeix a privilegiar monuments i figures institucionals en detriment d’altres formes de memòria (Ginzburg 1980; Hodder 2001).

Gènere, classe i absències socials

La institucionalització del patrimoni i la narrativa construïda poden ocultar presències i pràctiques: l’absència de veus femenines i de les experiències de les capes subalternes és una limitació que requereix relectures crítiques i interdisciplinàries. Incorporar perspectives de gènere i d’història social en la reutilització dels fons de Chabret permet ampliar la pluralitat del relat patrimonial i recuperar trajectòries silenciades (Scott 1986; Guha 1983).

Dramatització i pedagogia afectiva

La utilització del teatre i la música per a la difusió històrica posa de manifest l’estratègia de Chabret per transformar informació en experiència afectiva. Aquesta pedagogia afectiva reforça la implicació ciutadana però planteja reptes d’equilibri entre emoció i rigor: la dramatització pot simplificar complexitats, per això és necessari que els processos divulgatius s’acompanyen d’eines interpretatives que contextualitzen i problematitzen les narracions (Smith 2006).

Impacte institucional i continuïtats en la política cultural local

L’efecte de l’obra de Chabret es manifesta en la cronologia d’institucionalització del patrimoni local: inventaris, nomenclatures i col·leccions van servir com a materials fundacionals per a museus municipals, per a rutes interpretatives i per a polítiques de preservació. Aquesta continuïtat mostra la capacitat de l’acció individual per a generar estructures públiques duradores quan aquesta s’insereix en xarxes institucionals i convincents (Bennett 1995; Council of Europe 2005).

Arxiu material i oportunitats de recerca contemporània

Les col·leccions i la biblioteca de Chabret són un dipòsit documental que, reinterpretat amb enfocaments contemporanis, pot alimentar recerques microhistòriques, estudis de circulació monetària, cartografies socials i històries de la quotidianitat. La digitalització i la catalogació amb estàndards moderns multipliquen l’accessibilitat i permeten projectes participatius que integren memòria oral, investigació acadèmica i educació patrimonial (Ginzburg 1980; Hodder 2001).

Propostes pràctiques per a la revalorització crítica

Per a una revalorització crítica del llegat caldria: digitalitzar i edicionar críticament les obres; catalogar les col·leccions amb metadades obertes; dissenyar projectes educatius que combinaren material erudit i veus contemporànies; promoure rutes interpretatives que posaren en diàleg el Nomenclator amb testimonis; i crear governs patrimonials participatius on la interpretació no reste concentrada en uns pocs agents (Council of Europe 2005; Smith 2006).

Riscos i consideracions ètiques

Qualsevol reaprofitament del llegat ha d’abordar qüestions ètiques: assegurar la traçabilitat de procedències, evitar instrumentalitzacions polítiques de la memòria, garantir la inclusió de diverses veus i gestionar de manera transparent l’accés a la informació. L’ètica de la preservació inclou també la responsabilitat d’admetre les limitacions de les interpretacions originals i de facilit ar la crítica pública de les narratives herdades (Bennett 1995; Harrison 2013).

Comparacions regionals i valor heurístic

Comparar la trajectòria de Chabret amb altres cronistes i col·leccionistes del període a l’Estat espanyol i Europa permet delimitar la seva singularitat: la combinació de professionalitat mèdica, col·leccionisme, publicacions i dramatització constitueix un cas exemplar per a estudiar com la proximitat comunitària i la professionalització del saber es conjuguen per a la construcció de polítiques culturals locals (Bourdieu 1979; Connerton 1989).

Conclusions

Antoni Chabret i Fraga és reconeixible com a pioner en la institucionalització del patrimoni local perquè va articular eines metodològiques, pràctiques museogràfiques, accions divulgatives i pressions institucionals que van transformar vestigis materials i toponímia en elements de memòria pública. La relectura crítica del seu llegat requereix l’actualització metodològica, la incorporació de perspectives de gènere i classe i la implementació de pràctiques participatives per a una memòria més plural. A nivell pràctic, la digitalització, l’edició crítica i els projectes pedagògics participatius apareixen com a vies prioritàries per a mantenir la rellevància del seu treball en el present.

Bibliografia

Bennett, Tony. The Birth of the Museum: History, Theory, Politics. London: Routledge, 1995.

Bourdieu, Pierre. La Distinction. Paris: Les Éditions de Minuit, 1979.

Chabret, Antoni. Historia de Sagunto y sus monumentos. València: Imprenta de la Viuda de H. Gormaz, 1888.

Chabret, Antoni. El Fantasma. Llibret d’òpera. Estrena 1900.

Chabret, Antoni. Nomenclator de las calles, plazas y puertas antiguas y modernas de la ciudad de Sagunto. Sagunt: Imprenta local, 1901.

Connerton, Paul. How Societies Remember. Cambridge: Cambridge University Press, 1989.

Council of Europe. Faro Convention on the Value of Cultural Heritage for Society. Faro: Council of Europe, 2005.

Gadamer, Hans-Georg. Truth and Method. New York: Continuum, 2004.

Ginzburg, Carlo. The Cheese and the Worms. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1980.

Halbwachs, Maurice. La mémoire collective. Paris: Presses Universitaires de France, 1950.

Hartog, François. Regimes of Historicity. New York: Columbia University Press, 2015.

Harrison, Rodney. Heritage: Critical Approaches. London: Routledge, 2013.

Hodder, Ian. Archaeological Theory Today. Cambridge: Polity Press, 2001.

Ricoeur, Paul. Memory, History, Forgetting. Chicago: University of Chicago Press, 2004.

Scott, Joan Wallach. “Gender: A Useful Category of Historical Analysis.” American Historical Review 91, no. 5 (1986): 1053–1075.

Smith, Laurajane. Uses of Heritage. London: Routledge, 2006.

Turner, Victor. The Ritual Process: Structure and Anti-Structure. Chicago: Aldine, 1969.

llegir més

Poble palestí

La solidaritat amb el poble palestí no és només una qüestió de justícia internacional, sinó una expressió profunda d’humanitat compartida. En un món on les imatges de destrucció, exili i desesperança s’han convertit en rutina informativa, cal recuperar la capacitat de sentir, de pensar i d’actuar des de la consciència crítica. El poble palestí, sotmès des de fa dècades a una ocupació sistemàtica, a l’apartheid i a la negació dels drets més bàsics, ens interpel·la com a ciutadania global, com a comunitats que aspiren a la pau, a la dignitat i a la llibertat.

La situació actual a Gaza i Cisjordània és insostenible. Més de 60.000 persones han mort en els darrers mesos, moltes d’elles infants, víctimes d’un bloqueig que utilitza la fam com a arma de guerra. L’ONU ha declarat oficialment l’existència de fam a la Franja, mentre Israel impedeix l’entrada d’aliments i ajuda humanitària. Aquesta realitat no pot ser justificada per cap atac, per cap estratègia militar, ni per cap discurs de seguretat. La violència estructural que pateix el poble palestí té arrels històriques que cal reconèixer: la Nakba de 1948, amb l’expulsió massiva de més de 700.000 palestins, marca l’inici d’un procés de colonització que no ha cessat.

La solidaritat no és només una resposta emocional davant la barbàrie. És una posició política, ètica i cultural. És reconèixer que el dret a l’autodeterminació, a viure en pau, a tenir accés a l’educació, a la salut i a la memòria, són drets universals. Quan aquests drets són trepitjats de manera sistemàtica, com passa amb Palestina, cal alçar la veu. Cal denunciar la complicitat dels estats que, per acció o omissió, mantenen relacions comercials i militars amb l’ocupant. Cal qüestionar la hipocresia de governs que reconeixen Palestina en l’àmbit diplomàtic però continuen venent armes a Tel-Aviv. Cal exigir a les institucions internacionals que deixin de ser espectadors impotents i actuïn amb fermesa davant les vulneracions del dret internacional.

La solidaritat amb Palestina també és una oportunitat per revisar les nostres pròpies lluites. Des de comunitats que també han viscut l’ocupació, la repressió i la negació de la identitat, podem establir ponts de comprensió i de resistència compartida. La lluita del poble palestí no és aliena a la nostra. És una lluita per la terra, per la cultura, per la memòria i per la vida. És una lluita que ens recorda que la llibertat no es concedeix, es conquista amb dignitat, amb perseverança i amb solidaritat internacionalista.

En aquest context, les mobilitzacions populars, les campanyes de boicot, les iniciatives com la Flotilla per Gaza que salpa des de Barcelona, són expressions concretes d’aquesta solidaritat. No es tracta només de gestos simbòlics, sinó d’accions que desafien el bloqueig, que visibilitzen la injustícia i que connecten les lluites globals. Quan la societat civil s’organitza, quan les entitats culturals, educatives i comunitàries prenen partit, es construeix una xarxa de resistència que transcendeix les fronteres.

També cal reconèixer la diversitat del poble palestí, la seva capacitat de resistència cultural, artística i educativa. Malgrat la destrucció d’escoles, hospitals i infraestructures, malgrat l’exili forçat i la dispersió, el poble palestí manté viva la seva identitat. Les dones, els infants, els artistes, els mestres, els agricultors, tots ells són protagonistes d’una resistència quotidiana que desafia l’intent de deshumanització. La solidaritat amb Palestina és també una solidaritat amb la vida, amb la capacitat de crear, d’estimar i de construir futur enmig de la devastació.

És imprescindible que els mitjans de comunicació assumeixin la seva responsabilitat. Massa sovint, el relat dominant criminalitza la resistència palestina, la redueix a una caricatura violenta i ignora les causes profundes del conflicte. Cal una narrativa que expliqui la història des de la perspectiva de les víctimes, que contextualitzi els fets, que doni veu als qui han estat silenciats. La solidaritat també és narrativa, és capacitat de construir relats que trenquin l’apatia i el conformisme.

Des de l’àmbit educatiu, cal incorporar la realitat palestina com a part de la formació crítica. No es pot parlar de drets humans, de pau o de convivència sense abordar el cas de Palestina. Les escoles, les universitats, els espais de formació han de ser llocs on es reflexioni sobre l’ocupació, sobre el colonialisme, sobre la resistència i sobre la solidaritat. Educar en la solidaritat és educar en la capacitat de transformar el món.

La solidaritat amb Palestina també és una crida a la coherència. No podem defensar la justícia social, la igualtat de gènere, la sostenibilitat o la diversitat cultural si ignorem el patiment d’un poble que ha estat desposseït, criminalitzat i massacrat. La coherència implica posicionar-se, trencar el silenci, assumir riscos i construir aliances. Implica entendre que la llibertat d’un poble és la llibertat de tots.

Finalment, la solidaritat amb el poble palestí és una expressió d’esperança. Malgrat tot, malgrat la destrucció, la mort i l’exili, el poble palestí continua resistint. I aquesta resistència és una llum que ens guia, que ens recorda que la dignitat no es pot exterminar. Que la memòria no es pot esborrar. Que la vida, malgrat tot, s’obre camí.

llegir més