Yellow Day: el dia groc que ens vol convéncer que som felices ^

Hi ha dies que naixen ja amb una etiqueta penjada al muscle, com si foren una samarreta de rebaixes. El Yellow Day, o dia groc, és un d’eixos invents que apareixen de sobte al calendari i que, sense saber ben bé com, acaben convertint-se en una mena de dogma emocional. Ens diuen que és el dia més feliç de l’any, que les hores de llum, la temperatura i no sé quants factors més ens predisposen a somriure. I una part de mi vol creure-ho, perquè qui no voldria un motiu extra per a estar de bon humor. Però una altra part, la que mira el món amb un punt de desconfiança sana, sospita que darrere d’aquest optimisme programat hi ha més màrqueting que meteorologia.

El Yellow Day juga amb una idea seductora: que la felicitat es pot predir, que hi ha fórmules que expliquen l’ànim col·lectiu i que, si les seguim, tot anirà millor. És una fantasia molt humana, això de voler controlar allò que és profundament imprevisible. Però la vida no funciona així. La felicitat no és un algoritme, ni un calendari, ni una equació. És més aviat un estat fràgil, canviant, que es construeix amb moments menuts i amb decisions que no sempre són còmodes. I, sobretot, és una experiència personal, no una consigna global.

També hi ha un punt de pressió social en tot açò. Quan et diuen que “avui toca ser feliç”, sembla que qualsevol ombra, cansament o tristesa siga una mena de desobediència emocional. I no. No totes les persones arriben al Yellow Day amb la mateixa motxilla, ni amb les mateixes circumstàncies, ni amb la mateixa energia. Hi ha qui està passant un dol, qui lluita amb la precarietat, qui se sent perdut o qui senzillament té un dia gris. I això també és legítim. La felicitat no pot ser una obligació, perquè quan ho és deixa de ser-ho.

A més, aquesta mena de dies temàtics solen vindre acompanyats d’una estètica molt concreta: colors vius, frases motivacionals, somriures perfectes, un aire de postal que no sempre encaixa amb la realitat. És com si el món ens diguera que, si no encaixem en eixa imatge, estem fent alguna cosa malament. Però la vida real és més desordenada, més contradictòria i, precisament per això, més autèntica. No cal pintar-ho tot de groc per a trobar un moment de llum.

Això no vol dir que no puguem aprofitar el Yellow Day com una excusa amable per a parar, respirar i preguntar-nos com estem. Potser és una oportunitat per a reconéixer que necessitem descans, o per a celebrar que, malgrat tot, hi ha coses que funcionen. Potser és un recordatori que la felicitat no és un destí, sinó un camí irregular que recorrem amb les eines que tenim. I potser, només potser, és un bon moment per a mirar al nostre voltant i cuidar-nos un poc més, sense comparacions ni exigències.

El dia groc, al cap i a la fi, no és més que una proposta. Una invitació a mirar la vida amb una mica més de tendresa. Però la tendresa no es pot imposar. Naix quan ens permetem ser com som, amb llums i ombres, amb dies brillants i dies que no tant. Si el Yellow Day ens ajuda a recordar això, benvingut siga. Si no, tampoc passa res. La felicitat no necessita un dia oficial per a visitar-nos. A vegades arriba sense avisar, com un raig de sol que s’escola entre els núvols.

llegir més

Participació com a coartada ^

Hi ha una imatge que em ronda des que vaig llegir les propostes dels pressupostos participatius de Sagunt: la d’un ajuntament que, en lloc de governar, va repartint post-its perquè la ciutadania li recorde què ha de fer. Com si la gestió municipal fóra una pissarra buida i la gent haguera d’anar anotant allò que és obvi, allò que és bàsic, allò que qualsevol govern mínimament responsable hauria d’atendre sense necessitat de cap votació popular. És una metàfora incòmoda, però necessària: quan la participació substitueix la governança, alguna cosa s’ha trencat.

Els pressupostos participatius haurien de ser un espai per a la imaginació col·lectiva, per a projectes transformadors, per a idees que no caben en la rutina administrativa. Però el que trobem, any rere any, és un catàleg de peticions que semblen més un inventari de deures pendents que no una aposta per innovar. Ombres en parcs, millores de voreres, accessibilitat bàsica, mobiliari urbà, zones verdes que necessiten manteniment, espais degradats que reclamen dignitat. És a dir: gestió ordinària. Tasques que qualsevol govern hauria d’haver previst, pressupostat i executat sense esperar que la ciutadania les convertisca en propostes.

I ací és on apareix la pregunta incòmoda: quants d’estos projectes haurien de ser accions de govern i no objecte d’un procés participatiu? La resposta, encara que no agrade, és clara: la majoria. I no perquè la ciutadania no tinga dret a decidir, sinó perquè no té cap sentit que la participació servisca per suplir la inacció política. Quan la gent ha de votar perquè posen ombra en un parc, el problema no és la participació, és la deixadesa.

El perill d’esta deriva és evident. Convertim la participació en una coartada. En un mecanisme que permet als governs dir que escolten mentre deleguen en la ciutadania allò que és responsabilitat seua. I, de pas, es desactiva el potencial realment transformador dels pressupostos participatius, que haurien de servir per a pensar el futur, no per a tapar forats del present.

A més, esta situació genera una paradoxa cruel. Les persones que participen acaben competint entre elles per recursos que, en realitat, no haurien de competir. Qui guanya, l’ombra o la vorera? Qui mereix més atenció, el parc o el carrer? És una trampa que converteix necessitats bàsiques en batalles simbòliques, com si la ciutat fóra un tauler on només es poden moure unes poques peces cada any.

La participació hauria de ser un espai de poder ciutadà, no un concurs de supervivència urbana. I per això cal exigir que els governs municipals assumisquen el que els correspon. Que planifiquen, que mantinguen, que cuiden, que actuen. Que deixen de fer veure que escolten mentre eviten decidir. Que entenguen que la participació no és una crossa per a la seua falta de projecte, sinó una eina per ampliar-lo.

Sagunt mereix un govern que governe i una ciutadania que participe per transformar, no per recordar allò que és obvi. Perquè una ciutat que només pot somiar ombra és una ciutat que ha deixat de somiar en gran. I això, precisament això, és el que no ens podem permetre.

llegir més

La classe treballadora i l’amo: per què encara defensem qui ens condemna ^

Hi ha una pregunta que travessa dècades, fronteres i crisis: per què una part de la classe treballadora defensa l’empresariat, vota dreta i fins i tot extrema dreta, encara que siga precisament eixa dreta la que retalla els seus drets, precaritza les seues vides i els condemna a una existència cada vegada més estreta. La resposta no és senzilla, però tampoc és nova. Malcolm X ja advertia que hi ha esclaus que estimen el seu amo, que paguen per viure prop d’ell, que es vanten de ser els únics negres del barri blanc. I Frantz Fanon ho completava: una ment colonitzada lluitarà amb més força per protegir la imatge de l’amo que per recuperar la seua pròpia dignitat.

La metàfora és dura, però útil. No perquè la classe treballadora siga esclava en el sentit literal, sinó perquè hi ha mecanismes psicològics, culturals i polítics que funcionen igual. Quan un sistema aconsegueix que la gent que més pateix les seues conseqüències el defense amb fervor, no estem davant d’un error: estem davant d’un èxit monumental de dominació simbòlica. I això mereix ser analitzat amb calma, amb ràbia i amb lucidesa.

La primera clau és la identificació aspiracional. El neoliberalisme ha venut durant dècades un relat seductor: si treballes prou, si t’esforces prou, si no et queixes massa, algun dia podràs ser com l’amo. No importa que les dades demostren el contrari, que la mobilitat social siga cada vegada més baixa, que els salaris reals porten anys estancats i que la riquesa es concentre en un percentatge ridícul de mans. El relat funciona perquè no parla de realitat, parla de desig. I el desig és més potent que qualsevol estadística. Així, molta gent treballadora vota com si ja fora rica, com si el seu futur estiguera garantit, com si defensar els privilegis d’uns pocs fora una manera de protegir el seu futur imaginat. És la fantasia del “jo també podria ser amo”, encara que la vida quotidiana diga exactament el contrari.

La segona clau és la por. La dreta i l’extrema dreta han sabut convertir la por en un instrument polític de precisió. Por a perdre la feina, por a perdre el poc que es té, por a l’altre, por al canvi, por a la complexitat. Quan tens por, busques seguretat, i la seguretat sovint es disfressa d’autoritat. Així, molts treballadors i treballadores acaben votant opcions que prometen ordre, disciplina i mà dura, encara que eixa mà dura acabe colpejant-los a ells mateixos. La por és un mecanisme antic, primari, i quan s’activa, la capacitat crítica es redueix. Fanon ho sabia: una ment colonitzada no sols està dominada, està espantada.

La tercera clau és la culpa. El sistema ha aconseguit que la classe treballadora se senta culpable de la seua pròpia precarietat. Si no arribes a final de mes, és perquè no t’has esforçat prou. Si no tens estabilitat, és perquè no has sabut triar. Si no pots pagar un lloguer, és perquè no has sigut prou llest. La culpa individual substitueix la responsabilitat col·lectiva. I quan algú se sent culpable, busca redempció. La dreta ofereix una redempció fàcil: no és culpa teua, és culpa dels altres. Els migrants, els funcionaris, els pobres que “no volen treballar”, les feministes, els ecologistes, qualsevol grup que puga convertir-se en boc expiatori. És un mecanisme vell com el món, però continua funcionant.

La quarta clau és la despolitització. Durant anys, la política s’ha convertit en un espectacle, en un circ, en una guerra cultural buida. La gent treballadora, cansada, saturada, es desconnecta. I quan et desconnectes, deixes de veure les estructures que t’oprimeixen. La dreta ho sap i ho aprofita: si la política no serveix per a res, si tots són iguals, si res no canvia, aleshores millor votar qui almenys diu les coses clares, encara que siga mentida. La despolitització és el fertilitzant perfecte per al populisme reaccionari.

La cinquena clau és la humiliació. La classe treballadora ha sigut humiliada durant dècades: salaris baixos, feines precàries, serveis públics retallats, habitatge inaccessible, discursos que la tracten com si fora ignorant. I quan algú se sent humiliat, busca algú que li retorne la sensació de dignitat, encara que siga falsa. L’extrema dreta ofereix una dignitat de cartró pedra: “tu eres el poble autèntic”, “tu tens la veritat”, “tu eres millor que els altres”. És una dignitat falsa, però és dignitat. I quan tens fam, fins i tot les engrunes semblen un banquet.

La sisena clau és la propaganda. Els mitjans de comunicació hegemònics, propietat de grans fortunes, han construït un relat constant que associa la dreta amb la responsabilitat, la gestió, la serietat, la llibertat. I associen l’esquerra amb el caos, el desordre, la ruïna, la imposició. És un relat fals, però repetit mil vegades es converteix en sentit comú. I el sentit comú és l’arma més poderosa del poder.

La setena clau és la fractura interna. La classe treballadora ja no es percep com a classe. S’ha fragmentat en mil identitats, mil batalles, mil precarietats diferents. Sense consciència col·lectiva, no hi ha lluita col·lectiva. I sense lluita col·lectiva, cadascú busca la seua pròpia salvació individual. La dreta ho aprofita: divideix i venceràs. I està vencent.

Però hi ha una última clau, la més dolorosa: la resignació. Molta gent treballadora ha deixat de creure que un altre món és possible. I quan deixes de creure, deixes de lluitar. I quan deixes de lluitar, acabes acceptant el món tal com és, encara que siga injust, encara que et faça mal. És la mentalitat de l’esclau que estima el seu amo perquè no pot imaginar la vida sense ell.

La pregunta, per tant, no és només per què voten dreta. La pregunta és com trenquem eixa mentalitat colonitzada, com recuperem la dignitat, com reconstruïm la consciència de classe, com tornem a creure que la vida pot ser millor que aquesta precarietat permanent. I això no es fa amb sermons, ni amb moralismes, ni amb superioritat intel·lectual. Es fa amb organització, amb comunitat, amb solidaritat real, amb projectes que il·lusionen, amb discursos que no tracten la gent com a xiquets, sinó com a adults capaços de transformar el món.

La classe treballadora no és idiota. Està cansada, espantada, fragmentada i colonitzada. Però també està viva. I quan una classe viva recupera la consciència, tremolen els palaus. La dreta ho sap. Per això treballa tant per mantindre-la adormida. Per això és tan urgent despertar.

llegir més

Un país que creix: població, llengua, economia i futur polític del País Valencià ^

L’augment de població que preveu l’INE per al País Valencià és molt més que una estadística. És un terratrémol silenciós que pot transformar la manera com vivim, com ens relacionem, com ens organitzem i fins i tot com ens pensem com a país. Parlar d’un increment de quasi un milió de persones en quinze anys no és parlar de números, sinó de decisions polítiques, de drets, de llengua, de territori i de futur. I, sobretot, és parlar de si aquest creixement servirà per reforçar-nos o per aprofundir en les febleses que arrosseguem des de fa dècades.

Les ciutats valencianes ja van al límit. L’habitatge és car, el trànsit és dens, el transport públic és insuficient i els barris pateixen una pressió constant. Amb més població, el debat urbanístic esdevé inevitable: continuar expandint el formigó cap a la perifèria o apostar per ciutats compactes, verdes i habitables. El primer camí és fàcil, ràpid i rendible per a uns pocs. El segon és més exigent, però és l’únic que garanteix qualitat de vida. Mentrestant, els pobles mitjans poden trobar una oportunitat per recuperar vitalitat, però només si es trenquen dècades de centralisme i s’inverteix en serveis, mobilitat i activitat econòmica estable.

La pressió sobre la sanitat i l’educació serà enorme. No és el mateix créixer per natalitat que créixer per arribada de nova població. En el segon cas, cal reforçar l’acollida, la mediació cultural i els recursos humans. Si no es fa, el risc és que es reactivaren discursos excloents que busquen culpables fàcils. I enmig d’aquest escenari, l’escola té un paper clau: garantir que l’educació en valencià siga real, efectiva i de qualitat. No pot ser un luxe residual ni una opció minoritària. És una eina d’igualtat i cohesió, i ho serà encara més en un país que es diversificarà ràpidament.

La llengua és un altre punt crític. Què passarà amb el valencià en un territori que sumarà quasi un milió de persones més en quinze anys. La llengua no és un ornament, és l’espai on es construeix la convivència i la identitat compartida. Si el creixement es concentra en zones urbanes i costaneres, on el valencià ja és feble, la situació pot empitjorar. No per mala voluntat, sinó per pura dinàmica social. Ningú aprén una llengua que no veu, que no sent, que no necessita. Per això cal que el valencià siga visible en l’administració, en els mitjans, en l’espai públic i en la vida quotidiana. Si no, quedarà reduït a un record afectiu, una música de fons que sona però que ja no articula res.

També hi ha la qüestió ambiental. Més població significa més consum d’aigua, més pressió sobre el territori, més residus i més demanda energètica. En un país mediterrani que ja viu en sequera estructural, ignorar aquest factor seria una temeritat. El creixement només serà viable si es fa amb criteris ecològics estrictes, no amb el vell model de creixement il·limitat que ens ha dut a la situació actual.

Enmig d’aquest panorama, hi ha una reflexió que incomoda però que és necessària: hi ha països al món molt més xicotets que el País Valencià que són plenament sobirans, viables i respectats. Luxemburg, Eslovènia, Estònia, Malta o Islàndia tenen menys població, menys superfície i, en alguns casos, menys recursos. La pregunta no és si el País Valencià podria ser independent, sinó per què s’ha assumit que no pot ser-ho. La mida no és un impediment. El que limita és la dependència política, econòmica i simbòlica. I un país que creix en població, en diversitat i en capacitat productiva hauria de poder decidir quin futur vol sense tuteles ni complexos.

L’economia valenciana ja és una de les més potents de l’Estat. El PIB supera els 140.000 milions d’euros anuals i situa el territori entre els quatre motors econòmics principals. Malgrat això, el País Valencià continua sent el territori pitjor finançat, aportant més del que rep i arrossegant un deute injust que supera els 40.000 milions. Amb un increment poblacional tan gran, el pes econòmic valencià augmentaria encara més, però també ho faria la pressió sobre uns serveis públics infrafinançats. Més població sense un finançament just significa més desigualtat, més saturació i més dependència. En canvi, amb un finançament adequat, el creixement podria convertir-se en motor de prosperitat, innovació i benestar.

Cal mirar també la piràmide poblacional del futur. Si les projeccions s’acompleixen, en 2041 tindrem un País Valencià amb una base jove més estreta que l’actual, una franja adulta molt ampla i una població major de 65 anys que continuarà creixent. No serà una piràmide, sinó una figura invertida: poca infància, molta població en edat laboral i un envelliment progressiu. Açò implica reptes enormes en pensions, dependència, sanitat i mercat laboral. I també implica que la integració lingüística i cultural de la nova població serà decisiva. Si la majoria de persones adultes que arriben no incorporen el valencià, la llengua quedarà en una situació de fragilitat estructural.

El País Valencià es troba davant un moment clau. El creixement demogràfic pot reforçar-nos o pot agreujar les desigualtats. Pot revitalitzar el valencià o pot empènyer-lo cap a una marginalitat irreversible. Pot obrir la porta a un futur de sobirania o pot consolidar la dependència. Tot dependrà de si els governs locals i autonòmics planifiquen amb visió de futur o si es limiten a gestionar el dia a dia. La pregunta de fons és si volem un territori que creix a qualsevol preu o un país que creix amb sentit, amb drets, amb llengua i amb dignitat.

llegir més

Com ha de ser una ciutat per a passejar ^

Una ciutat que es pot passejar és, sobretot, una ciutat que es pot respirar. No parle només d’aire net, que també, sinó d’eixe altre aire que és la calma, la sensació que el carrer no és un lloc hostil ni una cursa d’obstacles, sinó un espai compartit on la vida passa a un ritme que permet mirar, escoltar i ser. Una ciutat passejable és una ciutat que no t’expulsa, que no et fa sentir que estàs enmig d’un trànsit que no és per a tu, que no et tracta com una molèstia. És una ciutat que t’acull.

Passejar és un acte senzill, però polític. Quan una ciutat està pensada per a caminar, està pensada per a les persones. Quan no ho està, queda clar que les prioritats són unes altres. I ací comença la reflexió: què vol dir posar les persones al centre. Vol dir voreres amples, sí, però també vol dir ombra, bancs, fonts, arbres que no siguen decoració sinó companyia. Vol dir que la ciutat no siga un desert de ciment on cada pas és una penitència. Vol dir que la gent major puga eixir sense por de caure, que les criatures puguen córrer sense que siga una temeritat, que qualsevol persona amb mobilitat reduïda puga moure’s sense haver de demanar permís al món.

Una ciutat per a passejar és una ciutat que entén que el temps no és només productivitat. Que caminar no és perdre’l, sinó guanyar-lo. Que la vida quotidiana necessita espais on la pressa no siga l’única manera de moure’s. Quan caminem, pensem millor, observem millor, connectem millor amb el que ens envolta. I això transforma la manera com vivim la ciutat. Una ciutat que es pot caminar és una ciutat que es pot estimar.

També és una ciutat que sap que la seguretat no és només vigilància, sinó presència humana. Carrers vius, comerç de proximitat, places que no siguen aparcaments disfressats, racons que conviden a quedar-se. Quan hi ha vida al carrer, el carrer és segur. Quan el carrer és segur, la gent el fa seu. I quan la gent el fa seu, la ciutat es converteix en comunitat. Passejar és, al final, una manera de fer barri.

Però per a això cal valentia política. Cal assumir que no totes les decisions seran populars al principi. Que llevar espai als cotxes per donar-lo a les persones genera resistències. Que plantar arbres no és només plantar arbres, sinó apostar per un model de ciutat que mira més lluny que la legislatura. Que reduir soroll, fum i velocitat és apostar per una ciutat més sana, encara que alguns ho visquen com una renúncia. Una ciutat per a passejar és una ciutat que ha decidit que la salut col·lectiva val més que la comoditat immediata.

I també és una ciutat que entén que la bellesa importa. No una bellesa de postal, sinó una bellesa quotidiana: façanes cuidades, espais nets, colors que no agredixen, racons que conten històries. Passejar és també mirar, i mirar és un acte de cultura. Quan una ciutat és agradable a la vista, la gent la respecta més, la viu més, la sent més seua. La bellesa urbana no és un luxe, és una necessitat emocional.

Una ciutat per a passejar és, en definitiva, una ciutat que no et demana res a canvi. No t’exigeix diners, ni velocitat, ni justificació. Només et demana que camines, que la recorres, que la descobrisques. I a canvi et dona una cosa que no té preu: la sensació que formes part d’ella. Que no eres un obstacle, sinó una peça més del seu ritme.

Quan una ciutat és passejable, és més democràtica. Quan és passejable, és més igualitària. Quan és passejable, és més humana. I potser això és el que més falta ens fa: ciutats que ens recorden que som persones abans que conductores, consumidores o ombres que passen de pressa. Ciutats que ens tornen el dret a caminar sense pressa, a respirar sense por, a viure sense soroll.

Una ciutat per a passejar és una ciutat que cuida. I una ciutat que cuida és una ciutat que val la pena habitar.

llegir més