Migrants ^

El Dia Internacional de les Persones Migrants ens convida a mirar el món amb empatia, responsabilitat i compromís compartit.

Cada 18 de desembre, les Nacions Unides ens recorden que la migració no és una excepció, sinó una constant en la història de la humanitat. Les persones migren per motius diversos: fugint de conflictes, buscant oportunitats, escapant de la pobresa o del canvi climàtic. Però darrere de cada trajecte hi ha una història de coratge, de dolor i d’esperança.

La creació d’aquesta efemèride té com a objectiu principal visibilitzar els reptes i les dificultats que han d’afrontar les persones migrants arreu del món. No es tracta només de travessar fronteres geogràfiques, sinó també de superar murs simbòlics: el rebuig, la discriminació, la precarietat, la invisibilització. Massa sovint, les persones que migren són tractades com a números, com a problemes, com a amenaces. Però són persones amb drets, amb dignitat, amb capacitat de contribuir a les societats que les acullen.

Des d’una mirada sociològica, la migració internacional és un fenomen complex que requereix respostes coordinades entre països i regions. Cal impulsar espais d’intercanvi d’experiències, de col·laboració efectiva, de polítiques públiques que garantisquen un procés migratori segur, regular i digne. Això implica reconéixer les persones migrants com a agents actius del desenvolupament, no com a subjectes passius de l’assistència.

Des d’una perspectiva ètica, el tractament que donem a les persones migrants diu molt del tipus de societat que volem ser. Si les excloem, si les criminalitzem, si les deixem en la intempèrie legal i emocional, estem fallant com a comunitat humana. En canvi, si les acollim, si les escoltem, si les integrem amb respecte i equitat, estem construint un món més just i més ric en diversitat.

El Dia Internacional de les Persones Migrants és també una oportunitat per revisar les narratives dominants. Cal combatre els discursos d’odi, les generalitzacions, les mentides que alimenten la por. Cal donar veu a les persones migrants, escoltar les seues vivències, reconéixer els seus sabers, les seues aportacions culturals, socials i econòmiques.

En definitiva, aquesta jornada no és només per recordar, sinó per actuar. Perquè la migració siga un camí de vida, no una condemna. Perquè cap persona haja de arriscar la seua existència per buscar un futur millor. Perquè les fronteres no siguen murs, sinó ponts. Perquè la dignitat humana no tinga nacionalitat.

llegir més

Quan la violència terrorista colpeja sense pietat ^

No sols pren vides: trenca famílies, altera comunitats, perverteix valors col·lectius. L’atemptat contra Josefina Corresa Huerta el 16 de desembre de 1995 a València, perpetrat per ETA, fou una demostració d’aquest mal disfressat de conflicte ideològic. Josefina, auxiliar de clínica amb dedicació i compromís, era acompanyada al moment de l’explosió per la seua filla de quinze anys, que va resultar greument ferida. L’acte va succeir durant la campanya de compres nadalenca i tenia una crueltat simbòlica: repetir allò del terrible atemptat del Hipercor per sembrar la por en plena vida quotidiana.

L’esplendor d’una vida enmig del dol. Josefina tenia 43 anys i era veïna de Sagunt, una ciutat amb la qual tenia un llaç profund: els seus amics, les seues complicitats i el sentit de comunitat forjat a les aules, els carrers i els centres de salut on treballava. Quan el seu cadàver i el de totes les víctimes van arribar al municipi, Sagunt es va vestir de dol, no sols per ella, sinó per tot allò que representava: una vida dedicada al servei, una maternitat compartida, una presència afectuosa en cada racó on va transitar.

El funeral al Bon Succés: un espill de la commoció. L’església respirava una barreja de tristesa i dignitat. Les imatges recollides per testimonis mostren la plaça plena de gent abans i després del soterrar: veïns i veïnes que sortien dels seus llocs de treball per sumar-se al dol, institucions públiques i massa ciutadana unitària davant d’allò que no tenia justificació possible.

Una comunió entre comunitat i sensibilitat. La ciutat de Sagunt, amb un criteri que barra tota distinció partidista, va mostrar el seu millor rostre. Va ser un instant que remarca la importància de la solidaritat com a antídot del terror. Sense necessitat de banderes nacionals o discursos incendiaris, la comunitat va saber manifestar el seu rebuig i el seu suport als familiars. Enmig del silenci, s’escoltaven murmuris, alguna llàgrima, algun gest d’agraïment cap a les autoritats municipals i civils que van voler acompanyar la família coratjada.

Memòria vídua, memòria compartida. El soterrar a l’església del Bon Succés va servir també per fer visible la necessitat de memòria i justícia. A Sagunt, es va parlar de Josefina per nom i cognom, no només com a víctima, sinó com a persona, com a professional, com a mare. Aquesta elecció serà per sempre més un pas decidit cap a la dignificació de la memòria col·lectiva.

Quan la política intenta reparar l’oblit. Quan vaig exercir com a regidor vaig presentar una proposta perquè la rotonda situada en la intersecció entre el País València i Sant de la Pedra portara el nom de Josefina Corresa. Creia fermament que aquest acte de reconeixement, encara que modest, serviria per fer visible l’empremta de Josefina a la nostra ciutat i per reforçar la memòria col·lectiva davant la violència. Tanmateix, aquesta iniciativa no va prosperar: va ser rebutjada per motius que res tenien a veure amb la memòria, sinó amb decisions tècniques o prioritzacions que no van saber valorar l’important simbolisme que portava aquell nom.

Anys després, sota l’alcaldia de Quico Fernández, es va recuperar aquella voluntat de retre homenatge a Josefina. Quan ell i el seu equip van promoure la denominació de diversos carrers en el nou barri de Fusió, es va aprovar que un d’ells portara el seu nom. La “Carrer Josefina Corresa” és hui un testimoni viu de com la ciutat pot corregir omissions i recuperar la dignitat d’una persona assassinada injustament. És, al capdavall, una raó per a la gratitud i un exemple de compromís polític amb la memòria i la justícia.

Sagunt com a espai de resistència i cura. Quan el funeral va acabar, els carrers de Sagunt es van dispersar plens de resiliència. La tristesa no desapareix, però es compartix. Es va parlar de continuar amb els ànims vius en les institucions sanitàries, en els centres d’educació, en la vida quotidiana de les famílies i els barris. La resposta no va ser només llàgrima, sinó també compromís. Correspon a una consciència col·lectiva que, davant del masclisme de la violència, levanta un edifici de respecte, empatia i esperança.

El llegat de Josefina: un reclam de pau. Josefina Corresa simbolitza una part fonamental del llegat que queda quan la violència trunça una vida. Però, en lloc d’enterrar-se amb ella, aquell funeral a l’església del Bon Succés va perforar l’oblit i va plantejar un discurs ferm sobre la cultura de la pau.

Impulsant la memòria per a un futur sense violència. Construir memòria no és una tasca que done premi immediat. Però sí és essencial per teixir la resistència contra tots els fonamentalismes. En un moment en què la polarització guanya espais, revisar episodis com aquest i interpretar-los com a lliçons vigents és un deure de justícia.

Josefina fou assassinada per ETA, però la violència no ha de guanyar. El funeral al Bon Succés va evidenciar que, quan es manté viva la humanitat, l’odi es queda sense efecte. Cada gest de solidaritat i edificació col·lectiva és una aportació al ciment de la pau. És responsabilitat de totes, des dels ajuntaments i institucions fins a les comunitats i famílies, continuar cultivant aquests valors.

Cal recordar que homenatjar Josefina no és només retre culte a una víctima del passat. És comprometre’s a no permetre que la indiferència, el silenci còmplice o la injustícia estructural tornen a convertir la vida quotidiana en escenari de dolor. És insistir que la memòria activa, remunerada en compromís i humanisme, és una orientació que transcendeix el temps i dóna sentit a les paraules «mai més».

llegir més

Jornada Cultura i Vi ^

He tingut el plaer de participar en la Jornada Cultura i Vi celebrada a la Societat Vitivinícola de Sagunt, un esdeveniment que ha combinat tradició, patrimoni i enologia en un mateix espai. Ha estat una oportunitat per compartir reflexions sobre la importància del vi en la nostra cultura mediterrània i el seu vincle amb la identitat local. A més, hem gaudit de tastos comentats i ponències que posen en valor el treball de les persones que mantenen viva aquesta tradició.

Per a mi, com a amant de la cultura i defensor del nostre territori, ha estat una experiència enriquidora que reforça la idea que el vi és molt més que una beguda: és història, és comunitat, és futur. Gràcies a totes les persones que ho han fet possible i a qui aposta per unir cultura i gastronomia com a motor de cohesió social.

llegir més

Reflexió col·lectiva sobre una violència ^

El 17 de desembre és una data que ens interpel·la com a societat. No és només una commemoració, sinó una crida a la reflexió col·lectiva sobre una violència que va més enllà de l’agressió física: la que recau sobre les persones que exerceixen el treball sexual, des del prejudici, la llei i la indiferència institucional i social.

Aquest dia va nàixer com a resposta als assassinats comesos per Gary Ridgway, conegut com l’Assassí de Green River, que entre els anys vuitanta i noranta va matar a més de 49 dones a Seattle, moltes d’elles treballadores sexuals. Quan el van detindre, va declarar amb fredor que la seua intenció era “matar-ne tantes com poguera per a netejar els carrers”. Aquesta frase, tan brutal com reveladora, ens mostra una lògica de deshumanització que considera certes vides com a prescindibles.

Des d’una mirada filosòfica, aquest fet ens obliga a qüestionar el valor que atribuïm a les persones en funció del seu rol social, del seu cos, de la seua classe o de la seua activitat laboral. Qui mereix viure? Qui té dret a ocupar l’espai públic? Les persones que treballen en el món del sexe han estat històricament situades en els marges de la moral, de la legalitat i de la protecció institucional. Però aquesta marginalitat no és natural ni inevitable: és construïda socialment.

El sociòleg Pierre Bourdieu parlava del capital simbòlic com allò que dona prestigi i legitimitat. Les treballadores sexuals, desproveïdes d’aquest capital, són invisibilitzades, criminalitzades i, en casos extrems, assassinades sense que la societat s’altere. El 17 de desembre, impulsat per activistes com Annie Sprinkle i Robyn Few, no només recorda les víctimes, sinó que denuncia el sistema que va permetre la seua mort. És una data que ens convida a repensar el paper de l’Estat, de les lleis prohibicionistes, dels mitjans de comunicació i de les nostres pròpies creences.

La violència contra les persones que exerceixen el treball sexual no comença amb el colp, sinó amb el silenci que el precedeix. En contextos on aquesta activitat és penalitzada o estigmatitzada, les persones que la practiquen queden fora de l’empara legal, sense accés a la salut, a la justícia ni a la protecció. Aquesta exclusió institucional reforça la idea que les seues vides valen menys.

La filòsofa Judith Butler parla de les vides plorades: aquelles que, quan es perden, generen dol públic. Les víctimes de Ridgway van ser, durant anys, vides no plorades. Només quan se’ls va donar nom, rostre i memòria, va començar un procés de reparació simbòlica.

Per això, el 17 de desembre no és només una data per recordar, sinó per transformar. Perquè cap persona siga assassinada per exercir la seua llibertat. Perquè el treball sexual deixe de ser una condemna i es reconega com una activitat legítima. Perquè la justícia no depenga del tipus de vida que portem, sinó del fet que som éssers humans.

Posar fi a la violència contra les treballadores sexuals és, en última instància, posar fi a una forma de violència contra la humanitat mateixa.

llegir més

La soledat no desitjada ^

La soledat no desitjada és una ferida silenciosa que travessa generacions, barris i condicions socials. No és una qüestió d’edat, sinó de connexió. Pot afectar tant a una persona major que viu sola com a una jove que, envoltada de gent, no troba espais on sentir-se escoltada ni compresa. En un món cada vegada més digitalitzat, on les relacions sovint es redueixen a interaccions virtuals, la necessitat de comunitat real es fa més urgent que mai.

És en este context que el cohousing apareix com una proposta transformadora. No es tracta només de compartir un espai físic, sinó de construir una forma de vida basada en la cooperació, el respecte mutu i la solidaritat. El cohousing és una alternativa a l’individualisme que impera en moltes ciutats, una manera de recuperar el sentit de pertinença i de cuidar-nos les unes a les altres.

Imaginem un conjunt de vivendes on cada persona o família té el seu espai privat, però també zones comunes per cuinar, fer activitats, celebrar aniversaris o simplement conversar. Un lloc on les decisions es prenen de manera col·lectiva, on es fomenta la participació i es respecten les diversitats. Este model no només combat la soledat, sinó que promou la sostenibilitat, la inclusió i la salut emocional.

A més, el cohousing pot adaptar-se a diferents realitats: per a persones majors que volen envellir en comunitat, per a famílies que busquen una criança compartida, per a joves que volen viure de manera més assequible i connectada. És una resposta creativa i humana a les mancances del sistema residencial tradicional.

Però perquè el cohousing siga una opció real, cal voluntat política, suport institucional i un canvi cultural. Cal entendre que viure en comunitat no és una renúncia a la llibertat, sinó una aposta per una llibertat compartida, més rica i plena. Cal trencar amb el mite de l’autosuficiència i reconéixer que necessitem les altres persones per viure amb dignitat.

Contra la soledat no desitjada, el cohousing és molt més que una arquitectura: és una manera de cuidar-nos, de fer barri, de construir futur. És hora de posar la vida al centre i de recuperar el valor de la convivència.

llegir més