MOLTS CARTELLS, PERÒ ON ESTAN ELS CANDIDATS I LES CANDIDATES VALENCIANES?

Arriba l'enganxada de cartells, comença oficialment la campanya electoral i els carrers s'omplin de cares, eslògans i promeses. És el ritual de cada convocatòria electoral. Però, una vegada més, hi ha una qüestió que crida especialment l'atenció: on estan els candidats i les candidates valencianes?

Mirem els cartells i ens trobem, una vegada i una altra, amb les cares dels dirigents estatals, especialment dels candidats de la Comunitat de Madrid. Com si el País Valencià no tinguera representants propis, com si no hi haguera persones preparades per a encapçalar projectes polítics, com si la nostra veu només tinguera valor quan arriba el moment de comptar els vots.

Llevat de Compromís, que sí que aposta per donar protagonisme als seus referents valencians, la resta de partits sembla haver optat per una estratègia en què les cares de Madrid ocupen el primer pla. I la pregunta és inevitable: per què?

No estem parlant simplement d'una qüestió de disseny publicitari, d'una decisió estètica o d'una anècdota sense importància. Els cartells electorals són una declaració d'intencions. Representen qui dona la cara, qui lidera el projecte i a qui es vol situar davant de la ciutadania. Per això, quan els rostres valencians desapareixen de la imatge de campanya, és legítim preguntar-se quin paper ens reserven dins dels seus projectes polítics.

Ens volen per a votar, però no necessàriament per a decidir.

El problema de fons és la representació. El País Valencià té una realitat pròpia, unes necessitats específiques i unes reivindicacions que no sempre coincideixen amb les prioritats de les direccions estatals dels partits. Tenim problemes de finançament, infraestructures pendents, necessitats socials, qüestions lingüístiques, reivindicacions territorials i demandes que necessiten una veu ferma allà on es prenen les decisions.

I eixa veu ha de tindre protagonisme.

No es tracta de negar la dimensió estatal dels partits ni de qüestionar que els seus dirigents nacionals participen en les campanyes. És perfectament legítim que cada formació presente el seu projecte general i els seus principals referents. Però una cosa és tindre lideratges estatals i una altra molt diferent és invisibilitzar sistemàticament els representants del territori.

Perquè, si els candidats valencians no apareixen ni tan sols en els cartells, quin missatge s'està transmetent a la ciutadania? Que no tenen prou importància? Que no tenen capacitat de lideratge? Que les decisions importants es prenen sempre a Madrid i que ací només correspon fer campanya, repartir propaganda i demanar el vot?

Aquesta és precisament la sensació que genera aquesta manera d'entendre la política: que el territori és important quan toca mobilitzar l'electorat, però que perd protagonisme quan arriba l'hora de repartir responsabilitats i espais de poder.

I això hauria de fer-nos reflexionar.

El respecte a un territori també es demostra donant visibilitat als seus representants. No n'hi ha prou amb vindre a fer mítings, visitar les nostres ciutats o omplir els actes de campanya amb discursos sobre la igualtat entre territoris. El respecte s'ha de demostrar amb fets, amb protagonisme i amb capacitat real de decisió.

Perquè el País Valencià no pot ser simplement un escenari electoral on altres persones venen a demanar el vot. Som una societat amb identitat, pluralitat política i necessitats pròpies. Tenim dret a decidir qui ens representa i a exigir que els nostres representants tinguen veu en les estructures dels partits als quals pertanyen.

I no és una qüestió de localisme. És una qüestió de democràcia i de qualitat de la representació política. Una democràcia més forta necessita representants arrelats al territori, que coneguen de primera mà els problemes de la ciutadania i que puguen defensar-los sense haver d'esperar sempre l'autorització de les direccions centrals.

Perquè després arriben les reivindicacions valencianes a Madrid i ens preguntem per què costa tant que siguen escoltades. Potser una part de la resposta està en aquesta manera de construir els projectes polítics, en què les prioritats territorials queden sovint subordinades a les estratègies estatals.

No podem reclamar més pes polític per al nostre territori i, al mateix temps, acceptar que els nostres representants siguen invisibles en les campanyes electorals.

La política també és simbologia. Les cares que apareixen en un cartell transmeten un missatge. I quan aquestes cares són majoritàriament de fora, mentre les valencianes queden en un segon pla, el missatge que es projecta és, com a mínim, preocupant.

Potser alguns pensaran que exagerem, que un cartell no canvia res i que el que realment importa són els programes electorals. Però les formes també importen. La representació importa. I la visibilitat importa, especialment en un territori que massa vegades ha hagut de reclamar que se l'escolte i se'l tracte en condicions d'igualtat.

No demanem privilegis. Demanem normalitat. Demanem que els partits que venen a buscar el suport dels valencians i les valencianes també confien en els seus propis candidats, els donen protagonisme i els permeten ocupar els espais que els corresponen.

Perquè no volem ser només una xifra en els resultats electorals. Volem ser protagonistes de les decisions que afecten el nostre present i el nostre futur.

I, sobretot, volem que la nostra veu s'escolte amb força, tant ací com a Madrid.

Si ja ens amaguen en els cartells electorals, què podem esperar quan arribe l'hora de governar?

Això és el que hauríem de preguntar-nos cada vegada que comença una campanya. Perquè, si continuem acceptant que altres parlen per nosaltres, difícilment aconseguirem que les nostres reivindicacions ocupen el lloc que mereixen.

El País Valencià no necessita ser un decorat de les campanyes estatals. Necessita representants visibles, veu pròpia i capacitat de decisió.

I això no es demana només el dia de les eleccions. Es demostra cada dia.

llegir més

La diabetis: molt més que una malaltia, una història de superació cada dia

Hi ha diagnòstics que arriben a una consulta mèdica, però que després continuen asseguts a la taula de casa, al treball, a l'escola i fins i tot als pensaments de qui els rep. La diabetis és un d'ells. No és només una alteració dels nivells de sucre en sang. És una companya de viatge que obliga a canviar hàbits, a prendre decisions constants i, moltes vegades, a conviure amb pors, dubtes i moments de cansament.

Per això, quan parlem de diabetis, hem d'anar més enllà de les xifres, de les analítiques i dels tractaments. Hem de parlar també de les persones.

Darrere de cada glucòmetre hi ha una història. Hi ha algú que es desperta cada matí preguntant-se com estarà hui. Hi ha una mare que vigila el seu fill durant la nit. Hi ha un jove que intenta viure la seua vida amb normalitat. Hi ha una persona major que aprén a gestionar una malaltia que no havia imaginat tindre.

La diabetis pot provocar una gran càrrega emocional. De vegades apareix la frustració quan els resultats no són els esperats. Altres vegades es manifesta la por davant les possibles complicacions. També hi ha dies en què simplement es nota el cansament de no poder desconnectar mai completament de la malaltia.

I és precisament en eixos moments quan les persones necessiten alguna cosa tan senzilla i tan poderosa com sentir-se acompanyades.

Necessiten escoltar que no estan soles.

Necessiten saber que està bé sentir-se vulnerables de tant en tant. Que no passa res per tindre un mal dia. Que no són més dèbils per sentir por ni menys valentes per demanar ajuda. De fet, reconéixer les pròpies emocions és una mostra de fortalesa.

Les famílies, les amistats i les persones cuidadores tenen un paper fonamental. No sempre cal donar consells. Moltes vegades és suficient amb escoltar sense jutjar. Amb preguntar com estan. Amb estar presents. Amb recordar-los que continuen sent molt més que una malaltia.

Perquè una persona amb diabetis no és la seua glucosa. No és la seua insulina. No és el seu diagnòstic.

És una persona amb somnis, il·lusions, projectes, alegries i preocupacions com qualsevol altra.

També és important reconéixer la seua capacitat de superació. Cada control, cada decisió alimentària, cada visita mèdica i cada dia en què continuen avançant és una mostra d'un esforç que moltes vegades passa desapercebut per als altres.

Vivim en una societat que sovint premia la rapidesa i la perfecció, però la diabetis ens recorda el valor de la constància. Del pas a pas. De les petites victòries quotidianes. D'aquells dies en què tot sembla difícil i, malgrat això, es continua endavant.

A totes les persones que conviuen amb la diabetis, cal dir-los una cosa clara: no esteu soles. Hi ha una xarxa de professionals, familiars, amistats i associacions disposades a caminar al vostre costat. I, sobretot, hi ha moltes persones que comprenen perfectament el que sentiu perquè recorren cada dia el mateix camí.

La diabetis forma part de la vostra vida, però no defineix qui sou.

Sou molt més que un diagnòstic.

Sou coratge, perseverança, dignitat i esperança.

I encara que hi haja dies complicats, recordeu sempre que cada pas que doneu és una victòria. Cada matí que comenceu és una nova oportunitat. I cada somriure que conserveu és una demostració extraordinària de la força que porteu dins.

Perquè, al cap i a la fi, la diabetis es tracta amb medicaments, alimentació i seguiment mèdic, però també amb estima, comprensió, empatia i l'abraçada invisible de totes les persones que us estimen i us acompanyen en el camí. ❤️

llegir més

Onze compromisos per al futur de Sagunt i el Camp de Morvedre

Els programes electorals solen presentar-se com una extensa successió de promeses, moltes vegades desconnectades de les necessitats reals dels municipis. Per això, davant qualsevol convocatòria electoral, convé analitzar les propostes des d’una perspectiva pròpia. Sagunt i el Camp de Morvedre necessiten saber què ofereix cada formació política per a un territori que afronta una transformació industrial, demogràfica, urbana i cultural sense precedents.

El primer criteri ha de ser la indústria i l’ocupació. El desenvolupament de PowerCo i la consolidació de Parc Sagunt I i II poden convertir la comarca en un dels principals pols industrials del País Valencià. Tanmateix, no n’hi ha prou d’anunciar inversions milionàries o celebrar la implantació de grans empreses. Cal preguntar quants llocs de treball es crearan, quina qualitat tindran, quants podran ocupar les persones de la comarca i quina participació tindran les empreses locals.

La formació professional ha d’estar vinculada a aquesta nova realitat productiva. Els instituts, els centres de formació, les universitats, les administracions i les empreses han de coordinar-se per oferir especialitats relacionades amb les bateries, l’electromecànica, la robòtica, la logística, les energies renovables, la digitalització i el manteniment industrial. Si no formem la nostra gent, contemplarem el creixement industrial des de fora mentre els llocs qualificats són ocupats per persones procedents d’altres territoris.

El segon gran repte és el port i la logística. El port de Sagunt necessita millors accessos ferroviaris i una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. La competitivitat industrial no depén únicament de disposar de sòl o d’atraure fàbriques, sinó també de transportar mercaderies de manera ràpida, segura i sostenible. Apostar pel ferrocarril reduiria la dependència del transport per carretera, les emissions i la congestió, al mateix temps que reforçaria el paper estratègic de Sagunt en l’arc mediterrani.

La tercera qüestió és l’habitatge. La industrialització atraurà població i augmentarà la demanda residencial. Sense una planificació anticipada, el creixement pot provocar una pujada dels lloguers, l’expulsió de les famílies amb menys recursos i més dificultats per a l’emancipació juvenil. És imprescindible mobilitzar habitatges buits, ampliar el parc públic, impulsar lloguers assequibles i planificar noves zones residencials amb serveis, transport públic i espais verds. No podem permetre que treballar a Sagunt signifique no poder viure a Sagunt.

El quart criteri és la mobilitat. La línia de Rodalia València-Sagunt-Castelló necessita més freqüències, major fiabilitat i estacions modernes i accessibles. També cal reforçar les connexions entre Sagunt, el Port de Sagunt i la resta dels municipis del Camp de Morvedre. Una comarca industrial no pot dependre quasi exclusivament del vehicle privat. La mobilitat és una política social, econòmica i ambiental, perquè condiciona l’accés al treball, als estudis, als serveis sanitaris i a les activitats culturals.

La cinquena qüestió és el finançament valencià. La reforma del sistema de finançament autonòmic pot semblar un debat allunyat de la vida quotidiana, però determina els recursos disponibles per als hospitals, els col·legis, els serveis socials, el transport i les infraestructures. Qualsevol programa que aspire a representar els interessos del Camp de Morvedre ha d’assumir la necessitat d’un finançament just per al País Valencià.

El turisme constitueix el sisé criteri. Sagunt i la comarca no poden limitar el seu futur a la indústria. El patrimoni romà, el castell, el teatre, la jueria, el litoral, la serra Calderona, la gastronomia i els paisatges comarcals conformen una oferta singular. El turisme cultural, natural i gastronòmic pot complementar l’activitat industrial, diversificar l’economia i generar ocupació vinculada al comerç, l’hostaleria, la cultura i les activitats mediambientals.

Aquesta estratègia necessita un consorci turístic del Camp de Morvedre. Els municipis no haurien de promocionar-se de manera aïllada, sinó construir una marca comarcal capaç d’integrar costa, muntanya, patrimoni, festes i gastronomia. Una persona que visite el teatre romà també pot descobrir la Marjal dels Moros, recórrer la serra Calderona, conéixer els nuclis històrics de la comarca o gaudir dels seus productes locals.

El patrimoni històric és el seté element essencial. El castell, el teatre romà, la jueria i el patrimoni industrial del Port de Sagunt necessiten inversions continuades, no actuacions puntuals. Conservar el patrimoni no significa immobilitzar-lo, sinó donar-li vida, interpretar-lo i integrar-lo en el desenvolupament econòmic i educatiu. El patrimoni industrial ha de rebre una atenció especial perquè explica la identitat obrera i la història contemporània del Port.

El huité criteri és la cultura. Sagunt necessita una programació estable durant tot l’any, suport a la creació local i espais adequats per a les arts escèniques, la música, la literatura i les arts visuals. Sagunt a Escena és una referència imprescindible, però el seu potencial encara pot créixer. La cultura no és una despesa ornamental: crea ocupació, cohesiona la societat, projecta la ciutat i genera activitat econòmica.

Per això resulta especialment rellevant la creació d’un Consorci Estatal Sagunt Patrimoni i Arts Escèniques, amb participació del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt. Inspirat en les experiències de Mérida i Almagro, aquest organisme podria garantir un finançament estable per a Sagunt a Escena, coordinar la gestió del patrimoni i impulsar una programació permanent. Sagunt disposa dels elements necessaris per convertir-se en una gran capital mediterrània del teatre clàssic, però necessita ambició, cooperació institucional i continuïtat.

Finalment, cap projecte de desenvolupament serà acceptable si ignora el medi ambient. La protecció de la Marjal dels Moros, la regeneració de les platges, la conservació del litoral i l’adaptació al canvi climàtic han de formar part de totes les decisions industrials i urbanístiques. Desenvolupar Parc Sagunt no pot significar degradar els ecosistemes pròxims. La sostenibilitat ha de traduir-se en controls ambientals exigents, eficiència energètica, reutilització de l’aigua, transport ferroviari i restauració dels espais naturals.

Aquests onze criteris ofereixen una manera concreta d’avaluar els programes electorals: indústria, port, habitatge, mobilitat, finançament, turisme, patrimoni, cultura, cooperació comarcal, medi ambient i un consorci estatal per a les arts escèniques. No es tracta de comprovar qui promet més, sinó qui presenta compromisos detallats, pressupostos, terminis i mecanismes de coordinació.

Sagunt no ha d’elegir entre indústria i patrimoni, entre ocupació i sostenibilitat o entre fàbriques i cultura. El verdader repte consisteix a integrar totes aquestes dimensions en un model equilibrat. El futur ja està arribant. Ara cal decidir si ens limitem a observar-lo o si assumim la responsabilitat col·lectiva de construir-lo.

llegir més

La família que va decidir trobar-se

Mireia, Aitana, hi ha paraules que expliquen un fet i paraules que obrin una porta. Adopció és una d’aquestes últimes. Quan la pronunciem, algunes persones pensen en papers, en tràmits, en resolucions administratives o en procediments llargs. Però per a mi sempre ha significat una altra cosa. Significa encontre. Significa la història de persones que, per camins diferents, arriben a formar part de la mateixa vida. Mireia, tu encara eres menuda quan vas començar a preguntar per la teua adopció. I sempre he pensat que la millor resposta no és una resposta única, sinó una conversa que creix amb tu a mesura que creixes tu.

Vivim en un món que busca explicacions simples per a les coses importants. Ens agraden les definicions tancades perquè ens fan sentir segurs. Però les famílies reals rarament caben dins d’una definició. Hi ha famílies construïdes per la sang, famílies construïdes per les decisions, famílies reconstruïdes després de les pèrdues, famílies inesperades que apareixen quan ningú les estava buscant. La vostra és una d’elles. I si algun dia algú intenta explicar-vos què és una família com si existira un únic model correcte, recordeu que la vida sempre és més rica, més diversa i més creativa que qualsevol esquema dibuixat sobre un paper.

Mireia, tu formes part de la nostra història des del moment en què vas arribar a les nostres vides, però també des d’abans. Perquè hi ha persones que entren en nosaltres abans de conéixer-les. Durant molt de temps, la teua mare i jo vam imaginar una xiqueta que encara no tenia nom en la nostra casa. No sabíem com series. No coneixíem la teua veu ni els teus gestos. No podíem anticipar els teus riures ni les teues preguntes. Però ja hi havia un espai reservat. Això és una de les coses que he aprés de l’adopció. A vegades l’amor no naix de la convivència. A vegades la convivència arriba perquè l’amor ja havia començat a construir una espera.

Al llarg de la vida descobriràs que moltes persones necessiten ordenar el món a través de les semblances. A qui t’assembles. D’on vénen els teus ulls. Qui et va deixar aquest caràcter o aquella manera concreta de riure. És una curiositat humana i comprensible. Però també és incompleta. Som molt més que la suma de les nostres herències biològiques. També som les paraules que hem escoltat, les abraçades que hem rebut, les pors que hem superat i els afectes que ens han ajudat a créixer. La identitat no és una fotografia fixa. És una història en moviment que escrivim cada dia sense acabar-la mai del tot.

Aitana, per a tu l’adopció també forma part de la teua història. Les famílies no són compartiments separats. El que afecta una persona acaba transformant les altres. Has crescut al costat de Mireia, has compartit moments, discussions, jocs i complicitats. I potser has descobert abans que moltes altres persones una veritat important. Els vincles més profunds no depenen d’un ADN compartit. Depenen d’una confiança compartida. Depenen del temps, de la presència i de les decisions que es renoven cada dia. La fraternitat, com l’amistat, és una construcció pacient. No és una cosa que simplement ocorre. És una cosa que es cuida.

També hi ha una part crítica en aquesta conversa. Durant massa temps, l’adopció ha sigut explicada des de mirades incompletes. De vegades se l’ha presentada com un relat de salvació. Altres vegades com una història de manca. Cap de les dues visions m’acaba de convéncer. Les persones adoptades no necessiten ser convertides en heroïnes ni en víctimes permanents. Necessiten ser reconegudes en tota la seua complexitat. Hi ha alegria i hi ha preguntes. Hi ha gratitud i hi ha interrogants. Hi ha amor i també hi pot haver absències. Les emocions humanes no solen presentar-se ordenades. Arriben barrejades, com arriba quasi tot allò que és important.

Mireia, hi haurà moments en què voldràs saber més sobre els teus orígens. I em semblarà natural. Els éssers humans tenim una tendència profunda a buscar les peces de la nostra història. No perquè una peça explique tota la resta, sinó perquè volem entendre millor el dibuix complet. No has de sentir culpa per preguntar ni obligació de fer-ho. La teua història et pertany. Ningú hauria de decidir per tu quines preguntes són legítimes i quines no. El més valuós és que sàpigues que qualsevol resposta, qualsevol descoberta i qualsevol emoció trobarà un lloc segur entre nosaltres.

Com a valencianes, creixereu en una terra feta de mescles, d’encontres i de camins que es creuen. El Mediterrani ens ha ensenyat durant segles que la identitat no és puresa. És relació. Som el resultat de moltes influències, de moltes històries i de moltes arribades. Potser per això sempre m’ha semblat que l’adopció conté una lliçó que va més enllà de les famílies. Ens recorda que la pertinença no depén només del lloc d’on venim. També depén dels llocs que decidim construir junts. Hi ha persones que naixen en una casa. Altres arriben a una casa. Però la llar autèntica sempre acaba edificant-se amb afectes compartits.

De vegades pense que la pregunta equivocada és qui pertany a una família. La pregunta important és com ens tractem les persones que formem part d’ella. Una família es construïx en els desdejunis ràpids dels dies d’escola, en les converses abans de dormir, en les preocupacions compartides, en les celebracions i en els desacords. Es construïx en la quotidianitat. En eixos moments tan corrents que semblen insignificants fins que passen els anys i descobrim que eren el més valuós de tot. La família no és una fotografia de l’origen. És una experiència del present.

Al final, filles meues, crec que l’adopció parla d’una veritat que ens acompanya a tots, siga quina siga la nostra història. Ningú es construïx completament a soles. Necessitem que algú ens mire, ens reconega i ens faça un lloc. Necessitem sentir que pertanyem a alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Mireia, tu no eres la xiqueta que vam adoptar. Eres la nostra filla. I això no anul·la la resta de la teua història. La fa més àmplia. Més rica. Més humana. Perquè la vida, al capdavall, no és una qüestió de procedències perfectament ordenades. És una successió de mirades, de decisions i d’amors que ens van convertint, lentament, en qui som.

llegir més

Pare, la lluita continua

13 de novembre de 2026. Pare, hui fa díhuit anys que te n’anares cap a Ítaca. Dihuit anys sense poder seure al teu costat per contar-te com ens va, sense escoltar la teua veu ni preguntar-te què penses de tot el que ha passat. Ha canviat molt el món des d’aquell 2008. També ha canviat el nostre País Valencià. Nosaltres hem continuat fent camí, però hi ha absències, com la teua, que no s’omplin mai.

M’agradaria començar parlant-te dels teus nets. El temps ha passat de pressa i s’han fet grans quasi sense adonar-nos-en. Aitana ja té quinze anys. Està en aquella edat en què comença a mirar el món amb els seus propis ulls, a fer-se preguntes i a descobrir qui vol ser. Té caràcter, sensibilitat i tota una vida al davant. Si la veres ara, segur que et sorprendria la jove en què s’ha convertit. Et sentiries orgullós d’ella, de la seua manera de pensar i de la força amb què va obrint-se camí.

Xavi ja en té setze. Està deixant arrere la infància i acostant-se, a poc a poc, a la vida adulta. Té els seus somnis, les seues inquietuds i aquella energia pròpia de qui encara té moltes coses per descobrir. De vegades imagine què li diries, quins consells li donaries o com intentaries fer-li entendre que la vida no sempre és fàcil, però que val la pena viure-la amb dignitat, coherència i fidelitat a allò que som.

Mireia només té huit anys i encara conserva intacta la llum de la infància. Amb ella, les coses més senzilles recuperen la seua importància: una rialla, una pregunta inesperada, un joc o una abraçada. És una alegria veure-la créixer, encara que també fa mal pensar que no ha pogut conéixer-te personalment. Però et coneix a través de nosaltres, de les històries que li contem i dels records que mantenim vius. D’alguna manera, també formes part de la seua vida.

I Jordi ja té dènou anys. Costa de creure, veritat? Ja és tot un home, amb les seues decisions, els seus projectes i el seu propi camí. Ja no és aquell xiquet menut que guardem en la memòria. Ara comença a enfrontar-se a les responsabilitats i contradiccions de la vida adulta. Tant de bo pogueres veure’l, parlar amb ell i compartir-li una part de tot allò que tu em vas ensenyar.

La mare continua tirant avant, com sempre. Amb la seua força i la seua manera de mantindre unida la família, fins i tot quan les coses es posen difícils. Però et troba molt a faltar. Et troba a faltar en els moments importants i, sobretot, en els menuts: en les converses quotidianes, en els silencis de casa, en les celebracions familiars i en aquells instants en què voldria girar-se i trobar-te al seu costat. El temps ens ensenya a conviure amb l’absència, però no aconsegueix esborrar-la.

També voldria parlar-te del nostre país. El País Valencià de 2026 no és el mateix que vas deixar en 2008. Hem viscut crisis econòmiques, canvis polítics, pandèmies, emergències climàtiques i transformacions socials que ens han colpejat profundament. Moltes famílies han patit la precarietat, l’atur, l’encariment de l’habitatge i la dificultat d’arribar a final de mes. Els nostres joves estudien, es preparen i treballen, però massa vegades han de marxar perquè ací no troben les oportunitats que mereixen.

Les ciutats i els pobles també han canviat. Han desaparegut comerços de tota la vida, oficis tradicionals i espais de convivència. Hem guanyat tecnologia, rapidesa i connexions, però sovint hem perdut proximitat, memòria i arrels. El turisme, l’especulació i un model econòmic massa dependent de la construcció i dels serveis continuen condicionant el nostre futur. Mentrestant, l’emergència climàtica ens recorda que no podem continuar tractant el territori com si fora inesgotable.

Però el que més em preocuparia contar-te és que la nostra identitat continua amenaçada. Encara hi ha qui voldria convertir la nostra llengua en una peça de museu, reduir-la a l’àmbit familiar o presentar-la com un problema. Hi ha qui qüestiona la nostra cultura, manipula la nostra història i intenta fer-nos sentir estrangers a casa nostra. Volen que renunciem a les paraules amb què els nostres avis explicaven el món.

No és una lluita contra ningú. És una lluita a favor del dret a continuar existint com a poble. Defendre el valencià no significa rebutjar cap altra llengua. Significa garantir que puga continuar escoltant-se als carrers, a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’Administració i a les cases. Significa poder viure plenament en valencià sense haver de demanar permís ni disculpes.

Tu em vas ensenyar a estimar aquest país. No amb grans discursos, sinó amb els gestos de cada dia, amb les paraules, els costums, les històries familiars i la manera de mirar la nostra terra. Em vas ensenyar que estimar el País Valencià és estimar la seua gent, els seus pobles, les seues comarques, la seua cultura i la seua llengua. És cuidar allò que hem rebut perquè els qui vinguen darrere també puguen sentir-ho com a propi.

La nostra lluita, pare, continua. Continua cada vegada que parlem en valencià amb les nostres filles, cada vegada que llegim un llibre en la nostra llengua, que escoltem la nostra música o que expliquem la nostra història. Continua quan defensem una escola pública que eduque en llibertat i arrelada al territori. Continua quan ens oposem als qui volen dividir-nos, silenciar-nos o convéncer-nos que la nostra identitat és prescindible.

No sé què ens espera en els pròxims anys, però sé que no pense renunciar a allò que em vas ensenyar. Vull que els teus nets coneguen aquest país, l’estimen i el defenguen amb llibertat. Que sàpien d’on venen per poder decidir cap a on volen anar. Que no tinguen por de parlar la seua llengua ni d’anomenar la seua terra.

Hui, díhuit anys després, voldria tornar a abraçar-te i contar-te tot açò mirant-te als ulls. No puc fer-ho, però puc continuar caminant amb el teu record. Tu marxares cap a Ítaca, però deixares en nosaltres una manera d’estimar la família, la vida i el país.

I mentre quedem nosaltres per recordar-te, mentre la mare continue pronunciant el teu nom i mentre els teus nets coneguen la teua història, continuaràs ací. En cada paraula, en cada lluita i en cada pas.

La lluita continua, pare. I tu continues amb nosaltres.

llegir més