Del roig al blau: quan un color vol reescriure un país ^

El canvi de color corporatiu de la Generalitat Valenciana, que abandona el roig institucional vigent des de 1984 per incorporar un blau que el govern anomena “blau senyera”, ha obert un debat que va molt més enllà de la imatge gràfica. No estem davant d’un simple ajust estètic, ni d’una actualització tècnica, ni d’un caprici de disseny. Estem davant d’un gest polític profund, d’una operació simbòlica que pretén reorientar el relat institucional i, al mateix temps, marcar un territori ideològic. Els colors, especialment quan es tracta de símbols públics, mai no són neutres. Parlen, evoquen, remeten a imaginaris, i sovint anticipen allò que després es vol consolidar en el pla polític i cultural.

El roig que ha definit la Generalitat durant quatre dècades no era un color triat a l’atzar. Formava part d’un moment històric en què les institucions valencianes renaixien després de la dictadura, buscant una identitat pròpia, moderna i democràtica. El roig representava energia, vitalitat, mediterraneïtat, però també una voluntat de cohesió i d’autoafirmació. Era un color que connectava amb la idea d’un país que volia avançar, que volia construir-se des de baix, que volia reconéixer-se en la seua pluralitat i alhora projectar una imatge clara i segura de si mateix. Substituir-lo no és només canviar un pantone. És canviar un marc mental, una manera de mirar-nos i de ser mirades.

El govern actual defensa que el blau triat és un color històric de la senyera coronada. És cert que el blau forma part de la tradició heràldica valenciana, però també és cert que mai no havia sigut el color identitari de la Generalitat moderna. La tria, per tant, no respon a una voluntat de recuperar un passat, sinó a una oportunitat política del present. Quan un govern decideix que el color institucional ha de ser blau, ho fa sabent perfectament què significa el blau en l’imaginari contemporani. I ací és on la decisió deixa de ser neutra i esdevé reveladora.

El blau, en el context polític actual, és un color carregat de connotacions. És el color que identifica el Partit Popular, el color que ha marcat dècades de govern conservador a l’Estat i a moltes autonomies, el color que ha construït una marca política potent i reconeixible. Quan el blau entra en una institució, el missatge és immediat, encara que no es verbalitze. És un color que diu “això ara és nostre”, “això ara es llig des d’un altre lloc”, “això ara respon a una altra mirada”. I això és especialment evident quan el canvi de color no es limita a la Generalitat, sinó que s’estén també a altres institucions governades pel mateix partit.

València ciutat n’és un exemple claríssim. El govern municipal ha substituït el groc institucional, que havia sigut un color característic de la imatge de la ciutat, per un blau que coincideix amb el color corporatiu del Partit Popular. El groc, que evocava llum, mediterrani, vitalitat i identitat pròpia, ha sigut desplaçat per un blau que no respon a cap necessitat gràfica objectiva, sinó a una voluntat política de marcar presència. El canvi simultani de la Generalitat i de l’Ajuntament de València no és casual. Forma part d’una mateixa operació simbòlica: colonitzar l’espai visual, reorientar els codis, reescriure el relat a través dels colors.

Quan una ciutat com València, amb una identitat visual consolidada, canvia el groc pel blau, està enviant un missatge que va més enllà de la imatge corporativa. Està dient que la ciutat s’alinea amb un determinat projecte polític, que la seua representació pública es vol homologar a una marca partidista, que la frontera entre institució i partit es difumina. I això, en democràcia, és sempre perillós. Les institucions han de representar el conjunt de la ciutadania, no només una part. Han de ser espais de trobada, no d’apropiació. Quan un color partidista esdevé color institucional, la frontera simbòlica es trenca.

El documental Del roig al blau és especialment útil per entendre el que està passant. Aquella peça audiovisual mostrava com els colors poden explicar un canvi de règim, una mutació de valors, una reorientació del relat col·lectiu. El pas del roig al blau no era només un canvi cromàtic: era un canvi emocional, ideològic i cultural. El roig representava un país que es volia construir des de baix, amb energia, amb consciència de comunitat, amb voluntat de transformació. El blau, en canvi, apareixia com un intent de desactivar esta intensitat, de convertir el relat en una superfície més freda, més institucionalitzada, més controlada.

Aplicat al cas actual, la metàfora és inquietant. El roig de la Generalitat representava un país que volia avançar amb força, que volia reconéixer-se en la seua pluralitat, que volia construir un futur compartit. El blau que ara s’imposa sembla voler rebaixar este pols, suavitzar el conflicte, despolititzar allò que és polític, fer més amable allò que és incòmode. És com si el color volguera dir-nos que cal deixar de banda la intensitat, que cal assumir una mirada més tèbia, més administrativa, més desconnectada de la realitat social. I això, en un moment de retrocés de drets, d’ofensiva cultural i de replegament identitari, no és casual.

El blau del Partit Popular no és només un color corporatiu. És un codi. És una manera de marcar presència. És una marca que ha colonitzat l’espai públic durant dècades. Quan el blau apareix en una institució, tothom entén el missatge, encara que no es diga explícitament. És un color que evoca ordre i jerarquia per damunt de participació i comunitat, una gestió aparentment tècnica que amaga una ideologia molt clara, una voluntat d’hegemonia simbòlica que sempre comença pels detalls. El blau és un color que busca naturalitzar una determinada mirada del món, com si fóra l’única possible, com si no hi haguera alternatives, com si la política fóra només gestió i no projecte col·lectiu.

Quan la Generalitat i l’Ajuntament de València adopten el blau al mateix temps, estan enviant un missatge de cohesió partidista que trenca la neutralitat institucional. No és un color que represente el conjunt de la ciutadania. És un color que representa una part, un projecte, una ideologia. I això és especialment greu quan es fa passar per tradició allò que és oportunitat política. El blau de la senyera coronada és un element històric, sí, però mai no havia sigut el color identitari de les institucions modernes. Convertir-lo ara en color central és una operació de maquillatge simbòlic que busca legitimar una apropiació.

La política dels colors és subtil però poderosa. Quan un govern canvia un color institucional, està canviant la manera com vol que la societat s’hi mire. Està reorientant el relat visual, està redefinint la identitat pública, està enviant un missatge sobre qui mana i com vol manar. El pas del roig al blau no és un gest menor. És un intent de reescriure el relat del país, d’alinear-lo amb una determinada mirada política i de desactivar-ne una altra. És una operació que busca consolidar una hegemonia simbòlica abans fins i tot que una hegemonia política.

Els colors parlen. I, de vegades, criden. El blau que ara s’imposa no és només senyera. És també un projecte de país que vol fer-se hegemònic a través de la imatge, abans que a través de les paraules. És un color que vol ocupar l’espai públic, que vol marcar territori, que vol convertir la identitat institucional en una extensió de la identitat partidista. I això, en una democràcia madura, hauria de preocupar-nos.

La imatge d’un país no es construeix només amb colors, però els colors són una porta d’entrada poderosa. El roig de la Generalitat representava una etapa de construcció col·lectiva, de vitalitat, de futur compartit. El blau que ara s’imposa sembla voler reorientar este futur cap a una mirada més estreta, més controlada, més alineada amb un projecte polític concret. I quan això passa, cal dir-ho clarament: no és un canvi de color. És un canvi de rumb.

llegir més

Adamuz: quan el dol és de totes i la política hauria de saber esperar ^

Hi ha moments en què un país s’atura perquè la realitat colpeja amb una força que no deixa espai per a res més. L’accident ferroviari d’Adamuz és un d’eixos moments. La magnitud de la tragèdia, amb desenes de persones mortes i moltes més ferides, obliga a separar amb claredat allò que és dol i condol d’allò que és crítica política. Són dos plans que poden conviure, però que no haurien de confondre’s, i encara menys utilitzar-se l’un contra l’altre.

El dol és compartit. És un gest humà que no entén de partits ni de fronteres ideològiques. És l’acte de parar, de reconéixer el dolor de les famílies, de respectar les víctimes i d’acompanyar-les en un moment que ningú hauria de viure. És també un homenatge a les persones que treballen en el rescat, que arriben les primeres i se’n van les últimes, sovint en condicions extremes. El dol és un espai de silenci i de cura, i és de totes.

La crítica política, en canvi, és necessària i legítima. Les institucions han de ser fiscalitzades, i les decisions públiques han de ser analitzades amb rigor. Però la crítica té un temps i un lloc, i sobretot hauria de tindre un criteri coherent. Quan es confon el moment del dol amb el moment de la disputa, el debat es deshumanitza i es converteix en un instrument de confrontació immediata.

A Adamuz, Vox ha optat per activar la crítica política de manera fulminant. Ha acusat el Govern d’amagar-se, ha exigit responsabilitats immediates i ha reclamat una auditoria urgent de tota la xarxa ferroviària. Tot això mentre altres actors polítics suspenien agendes, guardaven silenci institucional i prioritzaven l’atenció a les víctimes. La pregunta que sorgeix de manera natural és per què Vox no va actuar igual quan Carlos Mazón va haver d’afrontar situacions greus a la Comunitat Valenciana, com incendis, inundacions o col·lapses sanitaris.

La resposta és incòmoda, però evident. Quan governa la dreta, Vox parla de prudència, de respecte institucional i de no fer política amb el dolor. Quan governa l’esquerra, el discurs canvia completament i es converteix en una exigència immediata de responsabilitats. El dolor és el mateix, però el relat s’adapta segons qui ocupa el poder. Aquest doble raser no és només una qüestió de coherència; és una qüestió de respecte.

Quan una força política utilitza una tragèdia per reforçar el seu relat, corre el risc de convertir el patiment real de les persones en una arma de combat. I això erosiona la confiança en les institucions i en la política mateixa. La ciutadania necessita saber que, en moments de crisi, les seues representants són capaces de posar la vida humana per damunt de la batalla partidista. Necessita saber que el dol és un espai segur, no un escenari per a la confrontació.

Això no vol dir que no s’hagen d’investigar les causes de l’accident. Al contrari: cal fer-ho amb rigor, transparència i independència. Cal saber què ha fallat, si hi havia mancances en la infraestructura, si hi ha responsabilitats polítiques o tècniques i com es pot evitar que una tragèdia així torne a passar. Però aquesta investigació ha de nàixer del respecte, no de la urgència per marcar posició.

El que ha passat a Adamuz ens recorda que la política té una responsabilitat moral que va més enllà de la gestió. Té la responsabilitat de saber llegir el moment, de saber quan cal parlar i quan cal callar, de saber quan cal unir i quan cal debatre. I, sobretot, té la responsabilitat de no utilitzar el dolor alié com a combustible per a la pròpia narrativa.

La coherència és una forma de respecte. I el respecte és la base de qualsevol convivència democràtica. Quan una força política actua d’una manera davant d’un govern i d’una altra manera davant d’un altre, no està fent crítica; està fent estratègia. I l’estratègia, quan es construeix sobre el sofriment de les persones, deixa de ser legítima.

Adamuz ens deixa una lliçó amarga, però necessària. El dol és de totes, i ha de ser respectat. La crítica política és imprescindible, però ha de ser coherent i responsable. I la ciutadania té dret a exigir que, en moments de dolor col·lectiu, la política estiga a l’altura de la dignitat que mereixen les víctimes.

llegir més

Dilluns Blau ^

Hi ha dies que arriben carregats d’etiquetes que no hem triat. Dies que algú, des d’un despatx llunyà, decideix batejar amb un color i un estat d’ànim, com si la vida de totes les persones poguera reduir-se a una fórmula matemàtica o a una campanya publicitària. Entre aquests dies imposats, el tercer dilluns de gener s’ha convertit en un símbol estrany: el suposat dia més trist de l’any, el famós Blue Monday. Però quan parem atenció, quan escoltem el batec real de les ciutats, dels barris, de les persones que es troben cada matí amb la llum que entra per la finestra, descobrim que aquest relat no ens pertany. No és nostre. No parla de nosaltres. I, sobretot, no descriu la complexitat de les emocions que travessen un dilluns qualsevol.

Per això, aquest text vol ser una alternativa. Una invitació a mirar el calendari amb uns altres ulls. Una manera de recordar que la tristesa no es programa, que l’alegria no es compra i que la vida no es deixa reduir a un eslògan. Vol ser un espai on la comunitat, la memòria i la quotidianitat tinguen veu pròpia. Un espai on cada persona puga reconéixer-se sense sentir que ha de respondre a una consigna global que no té res a veure amb la seua experiència.

El tercer dilluns de gener pot ser un dia fred, sí. Pot ser un dia de rutina, de cansament, de retorn a les obligacions després de les festes. Però també pot ser un dia de retrobaments, de projectes que comencen, de converses inesperades, de llums que s’encenen enmig de l’hivern. Pot ser un dia en què una persona decideix fer un pas endavant, o un dia en què una altra necessita parar i respirar. Pot ser un dia en què el poble recupera el ritme, en què les places tornen a omplir-se de gent que camina, que compra, que saluda, que pensa en el futur. Pot ser un dia qualsevol, i això ja és prou.

La idea que existeix un dia universalment trist és una simplificació que no ens fa cap bé. La tristesa és una emoció legítima, humana, necessària. Però no és una mercaderia. No és un producte que es puga empaquetar i vendre. No és una excusa per a promocionar viatges, llibres d’autoajuda o descomptes de temporada. Quan convertim les emocions en eslògans, perdem profunditat. Quan les convertim en mercaderia, perdem dignitat. I quan les convertim en consignes globals, perdem la capacitat de reconéixer la diversitat de vides que conviuen en un mateix territori.

Per això, aquest text vol reivindicar la complexitat. Vol reivindicar que cada persona té el seu propi calendari emocional, que no hi ha fórmules que puguen predir com ens sentirem, que la vida és massa rica per a ser reduïda a una etiqueta. Vol reivindicar que la tristesa no és enemiga, que forma part del camí, que ens ajuda a entendre’ns, a cuidar-nos, a buscar suport quan cal. I vol reivindicar que la comunitat és un espai on aquestes emocions poden ser compartides sense por, sense vergonya, sense pressió.

Imaginem, per un moment, que el tercer dilluns de gener no és un dia trist, sinó un dia de consciència. Un dia per a recordar que les emocions no són lineals, que no hi ha un únic camí per a transitar-les. Un dia per a mirar-nos amb honestedat i reconéixer que, enmig de l’hivern, també hi ha llavors que esperen el moment de germinar. Un dia per a recordar que la llum no desapareix, que només es transforma. Un dia per a reivindicar que la vida quotidiana és un espai de resistència, de creativitat i de futur.

En un poble com Sagunt, on la memòria col·lectiva és tan profunda com les pedres del teatre romà i tan viva com les festes que omplin els carrers, el tercer dilluns de gener pot ser una oportunitat per a mirar-nos amb estima. Per a recordar que som un territori que ha sabut resistir, reinventar-se i avançar. Que hem construït comunitat en moments difícils i que hem celebrat la vida en moments d’abundància. Que cada hivern ha portat reptes, però també ha portat llavors de futur.

Aquest dia pot ser una invitació a caminar pels carrers i descobrir que, fins i tot en el fred, hi ha signes de vida. Les persianes que s’alcen de bon matí. Les persones que es troben al mercat i comenten com va la setmana. Les que tornen a l’esport, a la cultura, a les activitats que donen sentit al dia a dia. Les que treballen per a mantindre viva la ciutat, des de les botigues fins als serveis públics, des de les entitats fins als espais de trobada. Totes aquestes accions, aparentment menudes, són la prova que la vida continua, que la comunitat respira, que el futur es construeix a poc a poc.

També pot ser un dia per a reivindicar la importància de cuidar-nos. No des d’un consumisme disfressat d’autoestima, sinó des d’una mirada profunda i col·lectiva. Cuidar-nos vol dir escoltar-nos, reconéixer els nostres límits, buscar suport quan cal, i oferir-lo quan podem. Vol dir entendre que la salut emocional no és una responsabilitat individual, sinó una construcció comunitària. Vol dir crear espais on les persones puguen expressar-se sense por, on la vulnerabilitat siga acollida i no jutjada, on la diversitat d’experiències siga reconeguda com una riquesa.

En aquest sentit, el tercer dilluns de gener pot ser un recordatori que la vida no és una línia recta. Que hi ha dies bons i dies dolents, dies de força i dies de fragilitat. I que tots ells formen part del mateix camí. Pot ser un dia per a mirar enrere i reconéixer el que hem superat. Per a mirar endavant i imaginar el que volem construir. Per a mirar al voltant i descobrir que no estem a soles.

També pot ser un dia per a reivindicar la importància de la cultura, de l’esport, de les festes, de les tradicions que ens connecten amb la nostra història i amb el nostre futur. Aquests espais no són només entreteniment. Són llocs on la comunitat es reconeix, on es transmeten valors, on es construeix identitat. Són espais on la tristesa pot trobar consol i on l’alegria pot trobar companyia. Són espais que donen sentit als dies, fins i tot als dilluns més freds.

Imaginem, també, que aquest dia és una oportunitat per a reivindicar la importància de la llengua. La llengua que ens connecta amb la terra, amb la història, amb la comunitat. La llengua que ens permet expressar matisos, emocions, records. La llengua que ens fa sentir que formem part d’un relat compartit. Parlar en valencià, escriure en valencià, pensar en valencià és una manera de resistir a la uniformització, de reivindicar la diversitat, de mantindre viva una identitat que no es deixa reduir a una etiqueta global.

El tercer dilluns de gener pot ser, també, un dia per a reivindicar la importància del territori. Un territori que no és només un espai físic, sinó un espai emocional. Un lloc on les persones construeixen vincles, on es transmet la memòria, on es projecta el futur. Un lloc que mereix ser cuidat, defensat i estimat. Un lloc on cada carrer, cada plaça, cada racó té una història que val la pena contar.

I pot ser, finalment, un dia per a reivindicar la importància de l’esperança. No una esperança naïf, buida o imposada. Sinó una esperança activa, arrelada, conscient. Una esperança que sap que el futur no està escrit, que es construeix amb cada gest, amb cada decisió, amb cada acte de cura. Una esperança que reconeix les dificultats, però que no es rendeix. Una esperança que sap que la comunitat és més forta quan camina unida.

Aquest text vol ser una alternativa al Blue Monday perquè vol recordar-nos que no necessitem que ningú ens diga com ens hem de sentir. Que no necessitem etiquetes que simplifiquen la vida. Que no necessitem consignes que ens convertisquen en consumidors d’emocions prefabricades. El que necessitem és escoltar-nos, cuidar-nos, reconéixer-nos. Necessitem espais on la comunitat puga respirar, on la diversitat siga celebrada, on la vida quotidiana siga valorada.

El tercer dilluns de gener pot ser un dia qualsevol. I en això hi ha una bellesa profunda. Perquè els dies qualsevol són els que sostenen la vida. Són els que ens permeten construir rutines, projectes, relacions. Són els que ens recorden que la vida no és un esdeveniment extraordinari, sinó una successió de moments que, junts, formen un relat. I aquest relat és nostre. No pertany a cap agència de publicitat, ni a cap fórmula matemàtica, ni a cap eslògan global.

Així que, quan arribe el tercer dilluns de gener, podem decidir no deixar-nos arrossegar per un relat que no ens representa. Podem decidir mirar el dia amb uns altres ulls. Podem decidir que és un bon moment per a respirar, per a caminar, per a parlar amb algú, per a començar un projecte, per a descansar, per a cuidar-nos. Podem decidir que és un dia més en el calendari, i que això ja és suficient. Podem decidir que la vida és nostra, i que les emocions no es deixen reduir a una etiqueta.

Aquest text és una invitació a construir un relat alternatiu. Un relat que naix de la comunitat, de la memòria, del territori. Un relat que reconeix la complexitat de la vida i que celebra la diversitat de camins. Un relat que no busca imposar res, sinó obrir espais. Un relat que no vol vendre res, sinó compartir una mirada. Un relat que no vol negar la tristesa, sinó integrar-la en un paisatge més ampli, més humà, més real.

Si aquest dilluns de gener és fred, podem abrigar-nos. Si és cansat, podem descansar. Si és trist, podem buscar companyia. Si és lluminós, podem celebrar-ho. Si és un dia qualsevol, podem reconéixer la seua importància. Perquè la vida es construeix així, dia a dia, sense fórmules, sense eslògans, sense etiquetes. I en aquesta construcció quotidiana hi ha una força que cap campanya publicitària no pot apropiar-se.

El Blue Monday no ens defineix. El que ens defineix és la manera com vivim, com cuidem, com resistim, com estimem. El que ens defineix és la comunitat que construïm, la memòria que preservem, el futur que imaginem. El que ens defineix és la capacitat de donar-li sentit als dies, fins i tot als més grisos. I això no es pot reduir a un color ni a un dilluns concret.

Així que, quan arribe aquest dia, podem recordar que la vida és nostra. Que les emocions són nostres. Que el calendari és nostre. I que tenim la capacitat de construir un relat que ens represente, que ens cuide i que ens impulse. Un relat que naix de la terra que trepitgem, de la llengua que parlem, de les persones que ens envolten. Un relat que no necessita etiquetes, perquè ja té arrels.

I potser, en aquest exercici de mirar el dia amb uns altres ulls, descobrim que no hi ha dies tristos imposats, sinó dies que esperen ser viscuts amb consciència. Dies que ens conviden a parar, a escoltar, a respirar. Dies que ens recorden que la vida és un procés, no un producte. Dies que ens connecten amb la comunitat, amb el territori, amb la memòria. Dies que ens recorden que, fins i tot en el cor de l’hivern, hi ha llavors que esperen el moment de brotar.

Aquest és el nostre relat alternatiu. Un relat que no busca negar res, sinó ampliar la mirada. Un relat que no busca imposar, sinó convidar. Un relat que no busca vendre, sinó compartir. Un relat que reconeix la complexitat de la vida i que celebra la força de la comunitat. Un relat que ens recorda que la tristesa no es programa, que l’alegria no es compra i que la vida no es deixa reduir a una etiqueta.

I així, amb aquesta consciència, podem caminar cap al futur amb pas ferm. Un futur que no està escrit, però que podem construir col·lectivament. Un futur on els dies no siguen imposats, sinó viscuts. Un futur on la comunitat siga el centre, on la memòria siga un far, on la diversitat siga una riquesa. Un futur on cada dilluns, fins i tot el tercer de gener, siga una oportunitat per a començar de nou.

llegir més

Religions ^

El tercer diumenge de gener, quan l’hivern encara marca el ritme dels dies i el món sembla avançar amb una mena de quietud expectant, se celebra el Dia Internacional de les Religions. És una data que convida a mirar més enllà de les fronteres visibles i invisibles que sovint ens separen, i a recordar que la diversitat espiritual és una de les expressions més profundes de la humanitat. No és un dia per a exaltar cap fe concreta, sinó per a reivindicar la convivència, la llibertat de culte i el respecte mutu com a pilars d’una societat que vol ser justa i plural. En un temps on les identitats es tensionen i els discursos d’odi busquen escletxes per a créixer, esta jornada ens recorda que la convivència entre creences no sols és possible, sinó necessària.

Quan pense en este dia, inevitablement em ve al cap Taizé. No com un lloc llunyà, sinó com un espai interior que ha anat creixent amb mi. Taizé és una comunitat, sí, però també és una manera de respirar, de mirar el món, de relacionar-se amb les altres persones. És un laboratori espiritual on la diversitat no es viu com un problema, sinó com una oportunitat. I és, sobretot, un recordatori que la fe —o la recerca espiritual, o el simple desig de pau— pot ser un pont entre persones molt diferents.

Les trobades de joves de Taizé per Cap d’Any han sigut, per a mi, una escola de convivència. He tingut la sort de viure-les en dos ciutats que, cadascuna a la seua manera, han deixat una empremta profunda: París i Ginebra. Dos ciutats que, més enllà de la postal turística, es convertiren en escenaris d’una experiència col·lectiva que encara ressona dins de mi.

La primera trobada que vaig viure va ser a París. Recorde l’arribada com si fóra ahir: una ciutat immensa, vibrant, plena de contrastos, que de sobte es convertia en un punt de trobada per a milers de joves vinguts de tot Europa i més enllà. París té eixa capacitat de fer-te sentir menut i, alhora, part d’alguna cosa molt gran. Entre els carrers amples, les esglésies plenes de llum tènue i els espais improvisats per a l’acollida, vaig descobrir una ciutat que, per uns dies, respirava al ritme d’una convivència insòlita.

Allí vaig entendre que Taizé no és un esdeveniment, sinó una actitud. Ningú preguntava d’on venies per a jutjar-te, sinó per a conéixer-te. Ningú volia convéncer-te de res, sinó compartir. Les converses fluïen en tramvies, en cues per al sopar, en sales comunitàries, en silencis compartits. Recorde especialment una nit de pregària en una església del centre: milers de persones assegudes a terra, cantant amb una suavitat que pareixia suspendre el temps. Aquell silenci col·lectiu, lluny de ser buit, estava ple d’una presència que no necessitava paraules.

París em va ensenyar que la diversitat religiosa no és una teoria, sinó una pràctica. Que la convivència es construeix amb gestos menuts: un somriure, una mirada, una conversa improvisada. Que la fe, quan es viu des de la humilitat, pot ser una força que uneix.

La trobada de Ginebra va arribar anys després, però va tindre un impacte igualment profund. Ginebra és una ciutat distinta: més menuda, més ordenada, més silenciosa. Una ciutat que respira diàleg internacional, drets humans i diplomàcia. I, potser per això, la trobada de Taizé allí va tindre un to diferent, més íntim, més reflexiu.

Recorde caminar pels carrers gelats, amb el llac com un mirall immens i les muntanyes al fons, i sentir que aquella ciutat era un espai ideal per a parlar de pau. Les famílies que ens acollien obrien les portes de casa amb una naturalitat sorprenent, com si formar part d’aquella xarxa de convivència fóra la cosa més normal del món. Les pregàries, repartides per diferents esglésies i espais comunitaris, tenien una serenitat especial. I les converses, sovint més profundes, giraven al voltant de preguntes que no tenen resposta fàcil: què significa viure la fe en un món fragmentat, com es construeix la pau en el dia a dia, com podem ser ponts en lloc de murs.

A Ginebra vaig entendre que la pau no és només absència de conflicte, sinó presència de justícia, de respecte, de diàleg. I que la fe, quan es viu col·lectivament, pot ser una eina poderosa per a construir eixa pau.

El Dia Internacional de les Religions naix precisament amb esta voluntat: recordar-nos que la convivència entre creences és possible i que la llibertat de culte és un dret que cal defensar amb fermesa. Però la llibertat de culte no és només un principi jurídic; és una actitud social. Implica reconéixer que cada persona té dret a viure la seua espiritualitat —o la seua absència— sense por, sense pressions, sense discriminacions. Implica entendre que la fe no pot ser utilitzada com a arma política ni com a excusa per a limitar drets d’altres persones.

Les trobades de Taizé, tant a París com a Ginebra, m’han ensenyat que la convivència no es construeix amb grans discursos, sinó amb experiències compartides. Amb la paciència de qui escolta. Amb la humilitat de qui reconeix que no té totes les respostes. Amb la generositat de qui comparteix el seu temps, la seua casa, el seu menjar o el seu silenci. Amb la valentia de qui s’obri a persones que pensen, senten o creuen de manera distinta.

També m’han ensenyat que la fe no és un conjunt de normes, sinó una manera de mirar el món. Una manera que pot ser compartida per persones molt diverses. Una manera que, quan es viu col·lectivament, genera comunitat. I la comunitat, en un món cada vegada més individualitzat, és un tresor.

Quan torne a casa després d’una trobada de Taizé, sempre porte amb mi una sensació estranya però preciosa: la certesa que un altre món és possible. No un món perfecte, però sí un món on la convivència siga real, on la diversitat siga respectada, on la pau siga una pràctica quotidiana. I eixa certesa no naix de cap miracle, sinó de l’experiència concreta de veure milers de persones convivint amb respecte, alegria i profunditat.

El Dia Internacional de les Religions és una oportunitat per recordar eixa possibilitat. Per reivindicar-la. Per defensar-la. Per recordar que la fe, quan es viu des de la llibertat i el respecte, pot ser una força de pau. I que la pau no és un somni ingenu, sinó una responsabilitat compartida.

En un món que sovint ens empeny a mirar-nos com a adversaris, Taizé ens recorda que podem mirar-nos com a companyes i companys de camí. Que podem construir comunitats diverses i inclusives. Que podem celebrar la diferència sense por. Que podem trobar en la fe —o en la recerca espiritual— un espai de trobada i no de confrontació.

I potser això és, al final, el que més necessitem: espais on la humanitat es reconega a si mateixa. On les persones puguen ser qui són sense por. On la diversitat siga acollida amb alegria. On la pau siga possible. On la fe, lluny de dividir-nos, ens unisca.

París i Ginebra formen part d’eixe mapa íntim que porte dins. Dos ciutats, dos moments, dos capítols d’una mateixa història: la història d’una convivència que, quan es viu de veritat, transforma. I cada tercer diumenge de gener, quan el món celebra el Dia Internacional de les Religions, torne a recordar que eixa transformació és possible. Que la diversitat és una força. Que la pau és un camí compartit. I que, enmig d’un món que sovint sembla trencar-se, encara hi ha espais —com Taizé— que ens ensenyen a recompondre’l.

llegir més

Romeu no es ven: defensa d’un pulmó verd i denúncia d’una deixadesa injustificable ^

Romeu és molt més que un massís de pinar i roquissar: és memòria, patrimoni, salut pública i futur. És l’últim gran pulmó verd que abraça la ciutat i el Port, el mirador que ens recorda d’on venim i el termòmetre del que serem. Per això, cada dia que passa sense la seua protecció efectiva com a Paratge Natural Municipal és un dia robat a la ciutadania de Sagunt. I cada silenci administratiu, cada carpeta que dorm en un calaix, és una renúncia —conscient o no— a allò que ens fa poble.

No hi ha cap excusa: Romeu ha d’estar protegit. I ha d’estar-ho ara.

El quinze de març de dos mil dinou, la Generalitat va declarar la Muntanya de Romeu Paratge Natural Municipal, amb dos-cents setanta-cinc hectàrees i un règim d’usos que combinava gaudi públic i preservació ambiental. Era una fita col·lectiva i una victòria de la raó: ordenar, protegir i estimar el que és de tots. Eixa declaració recollia valors ecològics, paisatgístics i culturals incontestables i assignava al consistori la gestió del paratge i la creació d’un Consell de Participació. Els textos oficials eren clars i l’alegria, legítima.

Després, el Tribunal Superior de Justícia va anul·lar el decret el dos mil vint-i-dos arran d’un recurs de LafargeHolcim, principalment per una qüestió formal: la memòria econòmica insuficientment motivada. L’efecte va ser devastador: la protecció quedava sense efecte, i el Tribunal Suprem no va admetre els recursos posteriors. Però el missatge no era “no es pot protegir”, sinó “cal fer-ho bé i amb tots els papers”.

El disset de febrer de dos mil vint-i-tres, el Ple de l’Ajuntament —amb els vots favorables de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida— va sol·licitar reactivar la declaració del paratge i demanar a la Generalitat la correcció dels vicis formals i el manteniment de la delimitació de dos-cents setanta-cinc hectàrees. És a dir: via política oberta, mandat clar i consens ambiental suficient per a començar ahir.

I, tanmateix, dos anys perduts. Compromís ha denunciat públicament que no s’ha respost dins termini als requeriments de la Conselleria i que, fins i tot, hi ha hagut silenci i opacitat sobre l’estat real de l’expedient. Tot això mentre el rellotge institucional avança i la ciutadania espera.

Cal una precisió important: el regidor de Medi Ambient és Jorge Vidal —no l’alcalde Darío Moreno— i, a més, Vidal és tècnic de Medi Ambient municipal en excedència per ocupar l’acta de regidor. Per tant, parlem d’una àrea amb coneixement tècnic acreditat i amb responsabilitat política directa. No n’hi ha lloc per a evasives: la documentació exigida pel TSJCV (memòria econòmica, justificació i delimitació) s’havia d’haver tramés fa temps. Les hemeroteques recullen la pressió continuada de l’oposició per a desbloquejar-ho.

Romeu és salut pública. En un municipi industrial i logístic com Sagunt, els serveis ecosistèmics de Romeu —captura de CO₂, regulació microclimàtica, corredor biològic, espai segur per a l’oci saludable— no tenen substitut. Parlar de paratges no és un luxe de cap de setmana: és política sanitària preventiva en temps d’emergència climàtica.

Romeu és patrimoni i identitat. És llegat i relat: jaciments, toponímia, memòria col·lectiva. El dos mil dinou ja es va motivar la seua singularitat i la necessitat de gestió ordenada. Recuperar la declaració és també refermar una consciència cívica que posa la vida i la cultura per damunt de les inèrcies.

Romeu és planificació i seguretat jurídica. Tornar a declarar el paratge amb memòria econòmica sòlida i delimitació inequívoca oferirà certeses als veïns, a l’administració i a qualsevol activitat permesa. Precisament això és el que va reclamar el TSJCV: fer-ho bé.

No es pot parlar de Romeu al marge de la pedrera. Els tribunals van confirmar l’excés de perímetre a Sagunt i la obligació de restauració valorada en nou coma tres milions d’euros, amb reforestació i reposició del terreny. Açò no és opinable: és sentència i deure d’execució. Mentrestant, la companyia blinda el subministrament amb l’ampliació de la cantera de Viver fins a trenta-set hectàrees i tres-centes mil tones anuals per alimentar la planta de Sagunt. I exhibeix programes de restauració i biodiversitat a la Comunitat Valenciana i a Espanya, alguns premiats, que són positius però no substitueixen el compliment estricte de la legalitat ni el dret de la ciutat a preservar el seu pulmó verd.

Per això, el missatge ha de ser clar: restaurar el dany a Sagunt i protegir Romeu són dos columnes d’una mateixa arquitectura de justícia ambiental. No n’hi ha prou amb bones pràctiques corporatives si, al costat de casa, hi ha una execució pendent i un paratge desprotegit.

No hi ha cap dilema entre economia i natura: la bona política integra i planeja. El que hi ha és un dilema entre fer o no fer; entre resoldre o procrastinar. Jorge Vidal, com a regidor de Medi Ambient i tècnic municipal en excedència, sap millor que ningú que el que demana el TSJCV és assumible i que la Conselleria necessita un expedient complet per fer el pas final. I Darío Moreno, com a alcalde, sap també que la responsabilitat última és del seu govern: o s’assumeix el lideratge o es perllonga la sensació de desprotecció i deixadesa.

La ciutat ja va marcar el camí el disset de febrer de dos mil vint-i-tres. Ara cal recórrer-lo.

Ho escric perquè ens hi va la dignitat i la salut. Perquè Romeu ha sigut la nostra escola de natura, la nostra aula d’història, el nostre refugi. Perquè, com a Delegat de Protecció del Menor en l’àmbit esportiu, veig cada dia com els espais verds segurs milloren la vida real de xiquetes i xiquets. Perquè com a saguntí, sé que hi ha batalles —les bones— que no s’abandonen, encara que la burocràcia semble infinita.

Romeu no es ven, no s’ajorna i no s’oblida. Romeu es protegeix. I es protegeix ara.

llegir més