Turisme i Sagunt ^

El debat sobre quin model turístic volem per a Sagunt ja no és una qüestió tècnica ni un exercici de màrqueting institucional. És, sobretot, una decisió col·lectiva sobre quin futur volem construir i quina identitat volem projectar. Sagunt és un territori amb una força patrimonial, cultural i natural que moltes ciutats envejarien, però també és un espai fràgil, amb barris que reclamen dignitat, amb un teixit comercial que necessita aire i amb una ciutadania que vol ser protagonista, no espectadora, del seu propi relat.

El turisme que s’ha impulsat fins ara ha anat fent passes, algunes encertades i altres insuficients. S’ha treballat en la posada en valor del patrimoni, en la projecció del teatre romà, en la recuperació d’espais industrials i en la promoció de la platja. Però la pregunta continua oberta: això és suficient per a un municipi amb dos nuclis tan diferents i complementaris, amb una història tan densa i amb una realitat social tan complexa. La resposta, probablement, és que no.

Sagunt necessita un model turístic que no siga només un aparador, sinó una eina de cohesió i de futur. Un turisme que no convertisca el centre històric en un decorat buit, que no reduïsca el Port a un espai de consum ràpid i que no deixe fora de la foto els barris que també formen part de la memòria viva del municipi. Necessitem un turisme que cuide el territori, que respecte el veïnat, que genere ocupació digna i que no depenga només de temporades o modes.

Les propostes estan damunt la taula, però cal voluntat política i complicitat social per fer-les realitat. Un turisme que connecte millor els dos nuclis, que explique la ciutat com un tot i no com dues peces separades. Un turisme que aposte per la cultura viva, per les festes, per la memòria obrera, per la diversitat lingüística i per la creació contemporània. Un turisme que incorpore rutes de natura, que cuide els espais protegits i que entenga que el paisatge també és patrimoni. Un turisme que done suport al comerç local, que no expulse residents i que convertisca la ciutat en un lloc amable per a qui ve, però sobretot per a qui hi viu.

També cal un relat més valent. Sagunt no pot competir en massificació, ni falta que fa. El seu valor és un altre: la singularitat, la història, la convivència de cultures, la memòria industrial, la força de les seues festes, la creativitat de la seua gent. Si no ho expliquem nosaltres, ho explicaran altres, i probablement ho faran des d’una mirada superficial o interessada.

El que s’està fent és un inici, però no arriba. No si volem un model que perdure, que siga just i que aporte benestar real. No si aspirem a un turisme que no siga només un sector econòmic, sinó una manera de reforçar la identitat i la cohesió del municipi. Sagunt té totes les peces per construir un model propi, valent i sostenible. El repte és atrevir-nos a fer-ho, amb mirada llarga, amb participació real i amb la convicció que el turisme no ha de devorar la ciutat, sinó ajudar-la a florir.

La pregunta no és només quin turisme volem, sinó quin Sagunt volem ser. I això, al final, és una decisió que ens interpel·la a totes.

llegir més

La Beata Inés, una mirada valenciana al poder de la humilitat ^

Hi ha figures que, malgrat el pas dels segles, continuen projectant una llum que no prové del miracle espectacular ni de la grandiloqüència, sinó d’una manera d’estar al món. La Beata Inés de Benigànim, nascuda com Josefa Teresa Albiñana Gomar l’any 1625, és una d’eixes presències que, sense moure’s del seu poble ni del seu convent, ha travessat generacions, comarques i memòries familiars. En un país com el nostre, on la identitat es construeix sovint a través de la paraula transmesa, la seua figura adquireix un valor que va més enllà de la religió i entra en el terreny de la cultura compartida.

La Beata Inés no va ser una aristòcrata, ni una intel·lectual, ni una figura política. Era una dona de Benigànim, filla de Lluís Albiñana i Vicenta Gomar, que va entrar al convent de les Agustines Descalces i no en va eixir mai més. La seua vida aparentment menuda es va convertir en un espai de projecció col·lectiva. La gent hi anava a buscar consell, pau i orientació. No perquè fera grans discursos, sinó perquè escoltava. En un temps marcat per guerres, fams i epidèmies, la capacitat d’escoltar era un luxe, i ella el va convertir en vocació.

La beatificació de 1888 no és només un reconeixement eclesiàstic. És la institucionalització d’un sentiment popular que ja feia dos segles que circulava. La Beata Inés no és una figura imposada des de dalt, sinó una presència que puja des de baix, des del carrer, des de les cases, des de les històries que les famílies es contaven a la vora del foc. Per això, encara hui, moltes persones de les nostres comarques mantenen un vincle emocional amb ella, siga per devoció, per tradició o per transmissió familiar.

Vivim en un temps on la visibilitat ho és tot. On sembla que només existeix allò que es mostra, que es publica, que es comparteix. En canvi, la Beata Inés representa exactament el contrari: la força de la discreció, de la constància i de la senzillesa. No va escriure llibres, no va dirigir institucions, no va deixar discursos. Va deixar una manera de ser. I això, en una societat com la valenciana, que sovint ha menystingut la pròpia humilitat, és una lliçó que encara ressona.

La seua figura també ens parla d’un altre element profundament valencià: la capacitat de convertir el quotidià en símbol. El miracle del taronger plantat al revés, que encara dona fruit, és una metàfora perfecta del nostre territori. Un país que, tot i les adversitats, continua donant vida. Un país que ha hagut de créixer sovint a contracorrent, però que ha sabut mantindre la dignitat. La Beata Inés és, en aquest sentit, una imatge condensada de la nostra resistència quotidiana.

També és important recordar que la seua influència no es limita a Benigànim. Les famílies de la Costera, la Vall d’Albaida, la Ribera i fins i tot del Camp de Morvedre han mantingut durant generacions històries de parentiu espiritual o col·lateral amb ella. No es tracta de descendència directa, perquè era religiosa de clausura, sinó de vincles emocionals, territorials o familiars que han anat passant de boca en boca. En moltes cases, la Beata Inés era una presència protectora, una referència moral o un símbol de serenitat.

Aquest fenomen diu molt de com construïm la memòria col·lectiva. Les figures que perduren no són sempre les més poderoses, sinó les que connecten amb una necessitat profunda. En el cas de la Beata Inés, la necessitat era clara: trobar un espai de calma enmig del soroll, una veu que escoltara, una presència que no jutjara. En un món convuls, ella representava la possibilitat d’una pau interior que no depenia de la política ni de la fortuna, sinó de la coherència personal.

La seua història també ens convida a reflexionar sobre el paper de les dones en la nostra tradició. Moltes vegades, la història oficial ha invisibilitzat les dones que sostenien la vida quotidiana, que mantenien la cohesió comunitària, que transmetien valors i que feien possible la supervivència col·lectiva. La Beata Inés, sense voler-ho, es converteix en un símbol d’eixa força silenciosa. Una força que no necessita reconeixement públic per ser essencial.

En un moment en què el nostre país es troba immers en debats sobre identitat, llengua, territori i futur, recuperar figures com la Beata Inés pot ajudar-nos a recordar que la identitat valenciana no és només política o cultural, sinó també emocional. És una identitat feta de gestos menuts, de memòries compartides, de relats que passen de generació en generació. És una identitat que es construeix tant en els grans esdeveniments com en les històries íntimes.

La Beata Inés ens recorda que la humilitat no és submissió, sinó una manera de mirar el món amb profunditat. Que la senzillesa no és pobresa, sinó una forma de llibertat. Que la constància no és resignació, sinó una aposta per la coherència. I que l’espiritualitat, entesa com a espai interior, pot ser una eina poderosa per resistir les tempestes de la vida.

Potser per això continua viva en la memòria de tanta gent. Perquè, més enllà de la religió, representa una manera de ser que moltes persones reconeixen com pròpia. Una manera de caminar pel món sense fer soroll, però deixant empremta. Una manera de relacionar-se amb les altres persones des del respecte i la cura. Una manera de construir comunitat sense necessitat de protagonisme.

En un temps en què tot sembla accelerat, en què la immediatesa domina i en què la superficialitat s’imposa, la figura de la Beata Inés ens convida a recuperar el valor de la calma, de la paraula justa, de l’escolta atenta. Ens recorda que la transformació profunda no sempre ve de grans gestos, sinó de la persistència en allò que és essencial.

Potser, al capdavall, això explica per què la seua memòria continua viva. Perquè, en un món que canvia constantment, la necessitat d’una presència serena i coherent continua sent la mateixa. I perquè, en un país com el nostre, on la identitat es teixeix amb fils de tradició, llengua, afecte i resistència, figures com la Beata Inés actuen com a punts de llum que ens ajuden a orientar-nos.

La seua vida és un recordatori que la grandesa no sempre es troba en allò que és visible, sinó en allò que perdura. I que, de vegades, una dona humil de Benigànim pot dir-nos més sobre nosaltres mateixos que qualsevol relat oficial. Perquè la seua història és, en el fons, una història compartida: la d’un poble que ha sabut trobar en la senzillesa una forma de força, i en la humilitat una forma de dignitat.

llegir més

Impacte Falles de Sagunt ^

Les Falles són molt més que un esclat de llum i soroll. A Sagunt, la festa forma part d’un teixit col·lectiu que combina identitat, creativitat i una manera d’entendre el territori que va més enllà dels dies de març. Quan altres municipis han començat a quantificar l’impacte econòmic de les seues festes, s’ha fet evident que allò que sovint es percep com una despesa és, en realitat, una inversió que retorna en activitat, ocupació i projecció cultural. Sagunt té l’oportunitat d’explicar-ho amb veu pròpia.

La ciutat viu les Falles com un procés que dura tot l’any. Les comissions generen moviment als barris, els tallers d’artistes mantenen viva una economia creativa, els comerços i la restauració noten l’efecte de cada acte i cada assaig, i les persones visitants descobreixen una ciutat que combina patrimoni industrial, història romana i una festa que transforma els carrers en espais de convivència. Tot això té un valor que sovint queda invisible, però que forma part del motor que impulsa la vida quotidiana.

Un estudi rigorós sobre l’impacte econòmic de les Falles de Sagunt permetria posar xifres a aquesta realitat. No es tracta només de comptar la despesa directa, sinó d’entendre com la festa activa sectors diversos, des de la pirotècnia fins a la música, des de la logística fins a l’hostaleria. També ajudaria a reforçar el relat que la festa és un element estratègic per al desenvolupament local i per a la cohesió social, i que el seu retorn beneficia tota la ciutadania, siga o no fallera.

A més del rigor, caldria una comunicació que connectara amb l’orgull de ciutat. Explicar que les Falles generen activitat, que donen feina, que atrauen visitants i que reforcen la identitat compartida és una manera de reivindicar el paper de Sagunt com a capital cultural del Camp de Morvedre. Fer-ho amb un llenguatge inclusiu i proper ajudaria a trencar tòpics i a mostrar la festa com un espai obert, divers i capaç d’evolucionar amb els temps.

Sagunt té una història que sempre ha sabut combinar tradició i futur. Les Falles formen part d’aquesta manera de ser. Convertir el seu impacte en un relat compartit és una oportunitat per reforçar la ciutat, per donar valor al treball de centenars de persones i per situar la festa en el lloc que li correspon: un patrimoni viu que genera cultura, economia i comunitat. Si es fa amb mirada ampla i amb voluntat de sumar, el resultat pot ser una eina poderosa per al present i per al futur.

llegir més

Quan un abraç és molt més que dos braços: és un lloc segur ^

Hi ha dies que semblen inventats per a recordar-nos l’obvi. El Dia Internacional de l’Abraçada és un d’ells. Una data que, sobre el paper, podria sonar a excusa comercial per a vendre tasses amb frases motivacionals, però que, si la mirem amb una mica més de profunditat, ens recorda una veritat que sovint oblidem: som éssers fets de pell, de contacte, de presència i de calor humana. I això, en un món que cada vegada ens empeny més cap a la distància, és gairebé revolucionari.

Vivim envoltats de pantalles que ens connecten amb tothom i, paradoxalment, ens allunyen del que tenim a un pam. Ens passem el dia enviant missatges, però sovint ens costa mirar als ulls. Parlem de cures, però ens fa vergonya tocar. Reivindiquem comunitat, però ens hem acostumat a la fredor d’un “com estàs?” que no espera resposta. Per això, un abraç —un simple, humil, antic abraç— es converteix en un acte de resistència emocional.

Un abraç és un “estic ací” sense paraules

Hi ha abraçades que no duren ni tres segons i, tot i així, et reordenen l’ànima. No perquè siguen màgiques, sinó perquè són sinceres. Un abraç és un llenguatge universal que no necessita traducció. És un “estic ací”, un “pots descansar”, un “no cal que sigues fort tot el temps”. És un espai on la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó una forma de confiança.

Quan abracem, el cos baixa la guàrdia. El cor es relaxa. La respiració es fa més profunda. La ment deixa d’anar tan ràpid. És com si, per un instant, el món fera pausa i ens recordara que no estem sols. I això, en temps de pressa, és un regal.

La importància de tocar: la pell com a memòria emocional

La pell és el nostre primer idioma. Abans de parlar, abans d’entendre, abans d’interpretar, sentim. El tacte és el primer vincle que tenim amb la vida i, curiosament, és un dels que més descuidem quan ens fem adults. Ens han ensenyat a ser productius, eficients, independents… però no ens han ensenyat a tocar amb respecte, amb cura, amb intenció.

El tacte no és només contacte físic. És una forma de dir “t’importa”. És una manera de fer present el que sovint queda en silenci. És un recordatori que el cos també pensa, també parla, també recorda. I que hi ha ferides que només es curen amb presència.

Quan toquem amb respecte, quan abracem amb consciència, quan donem la mà amb calidesa, estem enviant un missatge profund: ets important, i no estàs sol.

Abraçar és donar seguretat, no posseir

Hi ha qui confon abraçar amb retenir. Però un bon abraç no empresona, allibera. No tanca, obri. No imposa, acompanya. Un abraç segur és aquell que respecta límits, que escolta el cos de l’altre, que no pressiona, que no exigeix. És un espai on pots respirar sense por.

La seguretat emocional no es construeix amb discursos, sinó amb gestos. Amb coherència. Amb presència. Amb braços que no jutgen, sinó que sostenen. Amb un “ací tens un lloc” que no necessita ser dit.

I això és especialment important en un moment històric on la salut mental és un tema central, però encara carregat d’estigmes. Un abraç pot ser el primer pas per a trencar murs, per a obrir converses, per a fer que algú se senta vist.

El món necessita més abraçades i menys armadures

Vivim en una societat que ens ha convençut que ser forts és no mostrar emocions. Que ser valents és aguantar. Que ser adults és no necessitar ningú. Però la veritat és que la fortalesa real està en la capacitat de deixar-se tocar, de deixar-se cuidar, de reconéixer que necessitem als altres.

Les armadures emocionals poden protegir-nos, sí, però també ens aïllen. Ens fan més durs, però també més sols. Ens fan més eficients, però menys humans. I un abraç és, precisament, el contrari: és una invitació a baixar la protecció, a mostrar-nos tal com som, a confiar.

No es tracta de viure abraçant-ho tot —que tampoc cal convertir-nos en un personatge de Mr. Wonderful que reparteix amor indiscriminadament—, sinó de recuperar la naturalitat del contacte humà. De tornar a posar el cos al centre. De recordar que la tendresa no és una debilitat, sinó una forma de valentia.

El poder transformador d’un gest senzill

Un abraç pot canviar un dia. Pot canviar un estat d’ànim. Pot canviar una relació. Pot canviar una persona. I, si ho pensem bé, pot canviar un món que necessita desesperadament més humanitat.

No calen grans discursos. No calen grans gestes. No calen grans recursos. Només calen dos braços i una mica de temps. Una pausa. Una respiració compartida. Un “ací estic”.

I això és el que fa que el Dia Internacional de l’Abraçada siga molt més que una data simpàtica al calendari. És un recordatori col·lectiu que el contacte humà és essencial. Que la cura no és un luxe, sinó una necessitat. Que la tendresa és una forma de resistència.

Un abraç és un lloc on tornar

Tots tenim un lloc segur. Per a alguns és una casa. Per a altres, una cançó. Per a altres, un record. Però per a molts, el lloc segur és una persona. Unes mans. Uns braços. Una olor. Una manera d’abraçar.

Un abraç és un refugi portàtil. Una casa que no necessita claus. Un espai que no depén del temps ni del lloc. És un “torna quan vulgues”. És un “ací pots descansar”. És un “no cal que sigues perfecte”.

I això, en un món que ens exigeix tant, és un regal immens.

Celebrem el dia, però sobretot celebrem la cura

El Dia Internacional de l’Abraçada no hauria de ser només un dia per a fer-se fotos abraçant gent. Hauria de ser un recordatori per a revisar com cuidem, com escoltem, com acompanyem. Per a preguntar-nos si abracem prou, si deixem que ens abracen, si tenim espais segurs on ser vulnerables.

Perquè abraçar no és només un gest bonic. És una forma de construir comunitat. De reforçar vincles. De sanar ferides. De fer que el món siga una mica més amable.

I sí, pot sonar naïf, pot sonar tendre, pot sonar a frase de llibreta motivacional. Però és que, de vegades, les veritats més profundes són també les més senzilles.

Una invitació final

Hui, demà o quan et vinga bé: abraça algú. Amb respecte. Amb intenció. Amb presència. No per obligació, sinó per connexió. No per quedar bé, sinó per cuidar. No per omplir un buit, sinó per compartir.

Abraça a qui estimes. Abraça a qui ho necessita. Abraça’t a tu mateix, si fa falta. I recorda que cada abraç és una llavor de seguretat, de calma i de futur.

Perquè, al final, un món amb més abraçades és un món una mica més habitable.

llegir més

Un municipi que cuida, unes reflexions per la Semana Europea de Prevenció del Càncer de Coll Uterí ^

La Semana Europea de Prevenció del Càncer de Coll Uterí és una d’eixes fites que, any rere any, ens recorden que la salut pública no és una abstracció, sinó una responsabilitat compartida. I, sobretot, que els ajuntaments tenen un paper fonamental a l’hora de transformar els grans discursos en accions quotidianes, pròximes i efectives. Parlem d’un càncer que es pot previndre en gran mesura, i això ja ens marca el camí: si la prevenció és possible, la inacció no és una opció.

En l’àmbit municipal, la primera clau és entendre que la salut no és només una qüestió mèdica, sinó també social, cultural i arrelada al dia a dia de les persones. Un ajuntament pot convertir-se en un agent actiu que acosta la informació, que trenca silencis i que crea espais de confiança perquè la ciutadania puga prendre decisions informades. La prevenció del càncer de coll uterí passa per la vacunació, per les revisions periòdiques i per la detecció precoç, però també per una educació afectivosexual que trenque tabús i que done eines reals a les persones joves i adultes.

Una de les accions més potents que pot impulsar un municipi és la comunicació pública clara, accessible i en llenguatge inclusiu. No es tracta només de fer cartells o publicar missatges a les xarxes socials, sinó de construir una narrativa que situe la salut com un dret i no com una responsabilitat individual a soles. Quan un ajuntament parla amb naturalitat de la importància de les citologies, de les proves de detecció del virus del papil·loma humà o de la vacunació, està contribuint a normalitzar allò que encara genera vergonya o desconeixement en moltes persones.

També és fonamental que els municipis treballen colze a colze amb els centres de salut, les associacions de pacients, les entitats feministes i els col·lectius que treballen en l’àmbit de la diversitat sexual i de gènere. La prevenció del càncer de coll uterí no afecta només dones cis; afecta totes les persones amb coll uterí, i això implica ampliar la mirada i assegurar que ningú queda fora de la informació ni de l’acompanyament. Un municipi que escolta i que coopera és un municipi que salva vides.

La formació també és un pilar essencial. Els ajuntaments poden impulsar tallers, xarrades i espais de divulgació dirigits a diferents franges d’edat. A l’adolescència, per exemple, és clau parlar de sexualitat des del respecte, la diversitat i la responsabilitat compartida. En l’edat adulta, cal recordar la importància de les revisions periòdiques i de no deixar passar els senyals d’alarma. I en les persones majors, cal garantir que la informació arriba sense barreres, amb un llenguatge proper i amb espais adaptats.

Un altre àmbit on els municipis poden marcar la diferència és en la reducció de desigualtats. No totes les persones tenen el mateix accés a la informació, als recursos o als serveis sanitaris. Les persones migrants, les que viuen en situació de vulnerabilitat econòmica, les que tenen dificultats lingüístiques o les que no disposen d’un entorn de suport poden quedar al marge de la prevenció. Un ajuntament pot actuar com a pont, facilitant traduccions, mediació social, campanyes específiques o programes d’acompanyament que garantisquen que la prevenció arriba a totes les cases.

La cultura i l’espai públic també poden ser aliats. Convertir la ciutat en un espai que parla de salut, que trenca estigmes i que reivindica la importància de cuidar-nos col·lectivament és una manera poderosa de fer prevenció. Exposicions, intervencions artístiques, activitats esportives, rutes saludables o actes simbòlics poden ajudar a posar el tema en el centre de la conversa social. Quan la ciutat parla, la ciutadania escolta.

No podem oblidar tampoc el paper de les escoles i instituts. Els ajuntaments, en coordinació amb la comunitat educativa, poden impulsar programes d’educació afectivosexual que siguen rigorosos, respectuosos i adaptats a la realitat actual. Parlar del virus del papil·loma humà, de la importància de la vacunació o de la necessitat de cuidar la salut sexual no ha de ser un tema tabú. Al contrari, ha de formar part de l’educació integral de les persones joves, perquè la prevenció comença molt abans que els problemes apareguen.

La Semana Europea de Prevenció del Càncer de Coll Uterí és una oportunitat per recordar que la salut pública és una construcció col·lectiva. Els ajuntaments poden liderar, impulsar i coordinar, però la força real naix quan la gent s’implica. Quan les persones entenen que cuidar-se és un acte de responsabilitat compartida, i que la informació és una eina de llibertat, la prevenció es converteix en una realitat.

En definitiva, un municipi pot fer molt més del que sovint imaginem. Pot informar, formar, acompanyar, visibilitzar, coordinar i transformar. Pot convertir la prevenció en una política pública estable i no en una campanya puntual. Pot garantir que totes les persones, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen, tinguen accés a la informació i als recursos necessaris per cuidar la seua salut.

La prevenció del càncer de coll uterí és una causa que ens interpel·la com a societat. I els municipis, com a espais de vida quotidiana, tenen la capacitat de convertir-la en una prioritat real. No es tracta només de celebrar una setmana, sinó de construir un futur on la salut siga un dret garantit i compartit. Un futur on la informació arribe a totes les persones, on la por no siga un obstacle i on la prevenció siga una realitat quotidiana. Un futur que comença, sempre, des de la proximitat i des de la implicació de totes i tots.

llegir més