Sant Esteve: una reivindicació necessària per al País Valencià ^

Cada 26 de desembre, mentre Catalunya, les Illes Balears i altres territoris celebren Sant Esteve com a segon dia de Nadal, al País Valencià aquesta jornada passa desapercebuda, relegada a la normalitat laboral i a l’oblit institucional. Però, cal preguntar-se: per què no celebrem Sant Esteve com a festa oficial? Què ens impedeix reconéixer aquest dia com a part del nostre patrimoni cultural compartit?

La figura de Sant Esteve, primer màrtir del cristianisme, ha estat tradicionalment vinculada a la continuació de les festivitats nadalenques. En molts indrets de parla catalana, el 26 de desembre és sinònim de retrobament familiar, de dinars amb la part de la família que no s’ha vist el dia anterior, i de manteniment d’un ambient festiu que va més enllà del consum o de les compres postnadal. És un dia per respirar, per gaudir, per continuar celebrant la vida en comunitat.

Al País Valencià, però, aquesta tradició ha quedat esborrada del calendari oficial. No per falta de motius històrics o culturals, sinó per una desconnexió institucional que sovint ignora les arrels compartides amb la resta de territoris de la nostra llengua i cultura. Reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal no és només una qüestió de calendari: és una afirmació de pertinença, de reconeixement i de dignitat cultural.

La celebració de Sant Esteve ens connecta amb una manera de viure les festes que posa l’accent en la família extensa, en la pausa, en la continuïtat. És una jornada que permet allargar el caliu del Nadal, donar espai a les trobades que no caben en un sol dia, i mantenir viva la tradició de compartir taula i records. En un món cada vegada més accelerat, recuperar el valor d’un dia com aquest és també una forma de resistència contra la pressa i la desconnexió emocional.

A més, la reivindicació de Sant Esteve com a festa oficial al País Valencià té una dimensió política i cultural important. És una manera de reconéixer que formem part d’un espai compartit, amb vincles històrics, lingüístics i socials que van més enllà de les fronteres administratives. Celebrar Sant Esteve és afirmar que la nostra cultura té dret a existir amb plenitud, que no cal renunciar a les nostres tradicions per encaixar en models uniformadors.

No es tracta de copiar ni d’imposar, sinó de recuperar. Moltes famílies valencianes ja celebren Sant Esteve de manera informal, amb dinars, retrobaments i activitats familiars. El que falta és el reconeixement institucional, la voluntat política de donar valor a allò que ja forma part del nostre teixit social. Fer de Sant Esteve un dia festiu seria un gest de respecte cap a la nostra identitat, una aposta per la diversitat cultural i una manera de reforçar els vincles entre els territoris de parla catalana.

En definitiva, reivindicar Sant Esteve com a segon dia de Nadal al País Valencià és molt més que demanar un dia festiu. És reclamar espai per a la memòria, per a la cultura, per a la comunitat. És dir que volem viure les nostres festes amb plenitud, amb respecte per les nostres arrels, i amb la convicció que la cultura compartida és una força que ens uneix i ens enriqueix.

llegir més

Nadal i Hanukkà: dues llums que il·luminen l’hivern amb esperit de comunitat i resistència ^

Enmig del fred de desembre, dues celebracions s’alcen com a far de calidesa, esperança i memòria col·lectiva: Nadal i Hanukkà. Tot i que provenen de tradicions religioses distintes —el cristianisme i el judaisme respectivament—, comparteixen valors profunds que ressonen en el cor de les persones: la llum en la foscor, la força de la comunitat, i la celebració de la vida malgrat les adversitats.

El Nadal, tal com el coneixem avui, és molt més que la commemoració del naixement de Jesús. És una festa que ha anat absorbint elements culturals, rituals pagans i costums familiars que la fan universal. Des del tió que caga regals fins als pessebres vivents, passant per les nadales i els grans àpats, el Nadal és una expressió de retrobament, d’afecte i de generositat. És el moment en què les cases s’omplin de llum, tant literal com simbòlica, i on les persones es reconnecten amb els seus vincles més íntims.

Però darrere de les llums i els regals, el Nadal també és una crida a la reflexió. El naixement de Jesús, en una establia humil, envoltat de pastors i animals, ens parla de senzillesa, de fe i d’esperança. En un món que sovint gira al voltant del consum i la superficialitat, tornar a l’essència del missatge nadalenc pot ser un acte de resistència espiritual.

Hanukkà, per la seua banda, és una festa jueva que commemora la recuperació del Temple de Jerusalem i el miracle de l’oli que va durar vuit dies quan només n’hi havia per un. Aquesta celebració, que també té lloc al desembre, gira al voltant de la llum: cada nit s’encén una espelma del canelobre anomenat janukià, fins a completar les vuit. És una festa de resistència, de fe i de perseverança davant l’opressió. En el context històric, Hanukkà recorda la lluita dels macabeus contra l’ocupació selèucida, però en el context actual, és també una afirmació de la identitat jueva i de la capacitat de mantenir viva la tradició malgrat les dificultats.

El paral·lelisme entre Nadal i Hanukkà és evident. Ambdues festes celebren la llum enmig de la foscor, tant física com espiritual. Ambdues posen l’accent en la importància de la comunitat, de la família, i de la transmissió de valors. I ambdues tenen una dimensió de resistència: Nadal, com a record d’un naixement que va desafiar l’ordre establert; Hanukkà, com a memòria d’una victòria contra la imposició cultural i religiosa.

En un món cada vegada més divers, reconéixer els punts de trobada entre tradicions pot ser una manera de construir ponts. Celebrar Nadal i Hanukkà no ha de ser un acte excloent, sinó una oportunitat per entendre que, malgrat les diferències, compartim una mateixa humanitat. Les espelmes de Hanukkà i les llums de Nadal poden il·luminar no sols les nostres cases, sinó també les nostres consciències.

A més, aquestes festes ens conviden a pensar en el paper que juguen les celebracions en la construcció de la memòria col·lectiva. Són moments en què les persones es reconnecten amb les seues arrels, amb els seus ancestres, amb les històries que han donat forma a les seues comunitats. En aquest sentit, Nadal i Hanukkà són molt més que dates al calendari: són rituals que ens ajuden a recordar qui som, d’on venim, i cap a on volem anar.

Potser, en aquest hivern, podem encendre una espelma o una llum amb un significat renovat. No sols per celebrar, sinó per resistir, per compartir, per estimar. Perquè, al cap i a la fi, tant Nadal com Hanukkà ens recorden que, fins i tot en la nit més fosca, una flama pot canviar-ho tot.

llegir més

De l'agència a Caudiel ^

Laia sempre havia pensat que el Nadal era una mena d’invent comercial dissenyat per fer-la sentir malament. A l’agència de publicitat on treballava a València, tot eren llums, campanyes de consum i clients que volien emocionar el públic amb històries que ni ells mateixos es creien. Ella, que era creativa però també escèptica, havia arribat a un punt en què cada llumeta nadalenca li provocava una punxada d’estrés. I aquell 24 de desembre, després d’una reunió interminable en què el seu cap li havia dit que “no transmetia prou màgia”, Laia va decidir que ja n’hi havia prou.

Va eixir de l’oficina, va pujar al cotxe i va conduir sense rumb. Només volia fugir. Fugir de les llums, de les presses, de les felicitacions falses. Fugir de tot. Va posar música tranquil·la i va deixar que la carretera la portara cap al nord. Quan s’adonà, estava entrant a l’Alt Palància, envoltada de muntanyes, pins i un aire tan fred que semblava que li volguera netejar els pensaments.

Però a l’altura de Caudiel, el cotxe va fer un soroll estrany, com un sospir cansat, i es va parar. Laia va intentar arrancar-lo tres vegades, però res. Ni un gemec. Va mirar el mòbil: zero cobertura. Va respirar fondo, es va posar la bufanda i va començar a caminar cap al poble.

Caudiel estava tranquil, com si el temps s’haguera aturat. Les cases de pedra, els carrers estrets i la plaça amb un arbre de Nadal decorat amb garlandes fetes a mà li van donar una sensació estranya: com si haguera entrat en una pel·lícula d’aquelles que ella sempre criticava. A la porta del bar del poble, un cartell de guix anunciava “caldo calent, coca de llanda i mistela”. Laia va entrar buscant ajuda.

Darrere de la barra hi havia una dona major, de cabells blancs i ulls vius, que la va mirar com si la coneguera de tota la vida.

—Filla, tens cara de fred i de mal dia. Seu, que t’escalfe un poc —li va dir.

Laia va somriure per primera vegada en hores. La dona es deia Teresa, i era la propietària del bar. Li va servir un got de caldo que feia olor a casa i li va preguntar què li havia passat. Quan Laia li ho va explicar, Teresa va alçar la veu:

—Marc! Vine un moment, que tenim faena!

I va aparéixer ell. Marc, un home alt, de barba curta, ulls clars i un somriure que semblava capaç de fondre la neu. Portava un jersei de llana i unes mans grans, d’aquelles que han treballat molt però que saben ser delicades. Laia va notar una cosa estranya al pit, com un batec inesperat.

—Soc Marc —va dir ell—. Veterinari del poble. I manetes, si fa falta. Teresa diu que tens el cotxe fet un desastre.

Laia va assentir, mig avergonyida.

—Puc pegar-li una ullada —va continuar ell—. Però abans, seu i acaba’t el caldo. Ací no deixem a ningú gelat.

Laia va riure. Aquell poble tenia una manera de desarmar-la.

Marc va eixir a veure el cotxe i va tornar als deu minuts.

—Res greu. Però necessitaré un parell d’hores. Si vols, pots quedar-te ací o vindre amb mi a la clínica. He d’atendre un parell d’animals.

Laia, que no tenia res millor a fer, va acceptar.

La clínica veterinària estava a cinc minuts del bar. Era menuda però acollidora, amb dibuixos de gats i gossos a les parets i una estufa que feia olor de llenya. Allí Laia va conéixer Núria, l’ajudanta de Marc, una jove riallera que parlava pels colzes i que li va explicar que Marc era vidu des de feia tres anys. Laia va notar una punxada al cor, però no sabia ben bé per què.

També va conéixer Paco, un home major que portava una cabra que havia decidit que aquell dia no volia caminar. I Rosa, una dona que tenia un gosset que es menjava els torrons. I Jordi, un xiquet que havia trobat un gatet abandonat i volia adoptar-lo.

Laia es va adonar que aquell poble funcionava com una família gran. Tots es coneixien, tots es cuidaven. I Marc era una mena de puntal emocional. Quan parlava amb la gent, ho feia amb una calma i una tendresa que Laia no havia vist mai en ningú.

Després de la faena, Marc la va portar a la casa rural de la seua tia Amparo, una dona menuda, enèrgica i amb un humor tan sec que feia riure sense voler.

—Això és la meua casa —va dir Amparo—. I ara també és la teua. No discutisques.

Laia va deixar la maleta i va baixar a la cuina, on Amparo preparava un guisat que feia olor a glòria.

—Marc diu que et quedaràs a sopar amb nosaltres —va dir Amparo—. I no li vaig a dir que no. A més, esta nit fem el sopar del poble. Vine i coneixeràs a la gent.

Laia va dubtar, però al final va acceptar. Total, què havia de perdre?

El sopar del poble es feia al centre social. Quan Laia va entrar, es va quedar bocabadada. Hi havia taules llargues plenes de menjar casolà: truites, coques, embotit, pastissos de moniato, cassoles de tot tipus. La gent parlava, reia, brindava. Era com entrar en una abraçada col·lectiva.

Marc la va presentar a tothom. A Vicent, el fuster del poble, que feia pessebres de fusta preciosos. A Carme, la mestra, que tenia una veu dolça i una mirada que ho veia tot. A Sergi, el pastor, que contava històries de llops que feien riure els xiquets. A Lledó, una jove artista que pintava murals al poble.

Laia es va sentir estranyament bé. Com si aquell lloc tinguera un espai reservat per a ella.

Després de sopar, Marc la va convidar a passejar. La nit era freda, però el cel estava ple d’estrelles.

—Ací el Nadal és diferent —va dir ell—. No és de llums ni de compres. És de gent. De cuidar-nos. De recordar que la vida continua, malgrat tot.

Laia el va mirar. Hi havia una tristesa suau en els seus ulls, però també una força que la captivava.

—Tu també continues —va dir ella, sense pensar.

Marc va somriure, un somriure que li va arribar als ulls.

—Ho intente.

Van caminar fins al corral de Marc, on una cabreta acabava de nàixer. Laia la va acariciar, i la cabreta va fer un bel suau.

—Açò és el que celebre cada Nadal —va dir Marc—. Que sempre hi ha alguna cosa que naix.

Laia va sentir que alguna cosa també naixia dins d’ella.

Els dies següents van ser una successió de moments inesperats. Va ajudar a repartir menjar als majors amb Carme. Va aprendre a fer pastissos de moniato amb Teresa. Va ajudar a Lledó a pintar un mural al mur del centre social. Va acompanyar Marc a visitar animals malalts i va descobrir que ell tenia una paciència infinita.

També va conéixer Aina, la filla de Marc, una xiqueta de huit anys amb ulls curiosos i un somriure que desarmava. Aina li va ensenyar el seu racó favorit del poble: un mirador des d’on es veia tota la vall.

—Mon pare diu que ací el món respira —va dir Aina.

Laia va sentir que ella també respirava millor allí.

El dia 27, Marc li va dir que el seu cotxe ja estava arreglat. Laia va sentir una punxada inesperada. No volia marxar. No encara.

Aquella nit, el poble va fer una xicoteta festa amb música i ball. Laia va ballar amb Aina, amb Teresa, amb Amparo. I finalment, amb Marc. Ell la va agafar amb suavitat, com si tinguera por de trencar-la.

—Gràcies per quedar-te uns dies —va dir ell.

—Gràcies per fer-me sentir a casa —va respondre ella.

Quan la música va baixar, Marc la va mirar amb una intensitat que li va fer tremolar les mans.

—Si algun dia tornes a odiar el Nadal… vine. Ací sempre tindràs caldo calent, una cabreta per acariciar i… bé… gent que t’estima.

Laia va sentir que el cor li feia un salt.

—Potser torne abans del Nadal —va dir ella.

Marc va riure, i aquell riure va ser la cosa més bonica que Laia havia escoltat en molt de temps.

L’endemà, Laia va tornar a València. Però no era la mateixa. Portava una bufanda de llana, un pot de mel casolana, un dibuix d’Aina i una carta manuscrita de Marc.

I cada any, el 24 de desembre, Laia tornava a Caudiel. No per la neu, ni pel caldo. Tornava pel veterinari vidu que li havia ensenyat que l’esperit nadalenc no viu en els anuncis, sinó en les mans que et reparen el cotxe, en les cabretes que naixen en la nit més freda i en els ulls que et miren com si fores casa.

llegir més

Llum i tradició en la nit més fonda ^

En un món que sovint es debat entre la memòria, la fe i la necessitat de trobar sentit, les tradicions continuen actuant com a fils que cusen generacions. La missa del gall, per exemple, és molt més que una celebració religiosa: és un ritual que recorda que, fins i tot en la nit més fonda, la humanitat busca una llum que anuncie un nou començament. No importa tant si una persona és creient o no; el simbolisme d’una comunitat que s’ajunta a mitjanit per celebrar la possibilitat d’un futur millor té una força que travessa fronteres culturals.

Aquesta mateixa força simbòlica apareix quan comparem com diferents tradicions religioses entenen la figura de Jesús. El cristianisme el presenta com el Messies, nascut per transformar el món des de la vulnerabilitat d’un pessebre. El judaisme, en canvi, no el reconeix com a tal i manté una visió pròpia del Messies, arrelada en la restauració d’un ordre terrenal i espiritual que encara no ha arribat. L’islam el considera un profeta, una veu més dins d’un llarg camí de revelacions que connecten pobles i èpoques. Tres mirades diferents que, lluny de contradir-se, mostren com les cultures interpreten la necessitat humana de trobar referents que expliquen el misteri de l’existència.

Enmig d’aquestes reflexions, també apareix la necessitat de contar històries que parlen d’amor, de llum i de fragilitat. Un microrelat pot convertir un díton en metàfora, pot transformar un gest íntim en un univers compartit. I una il·lustració digital pot donar forma a un cel d’hivern on una estrella fugaç travessa la foscor, recordant-nos que fins i tot en els moments més freds hi ha espurnes capaces d’il·luminar-nos. L’art, siga literari o visual, continua sent un espai on la humanitat projecta allò que anhela i allò que tem.

També és important reconéixer els límits ètics que apareixen quan intentem representar realitats doloroses. La destrucció, la guerra i el sofriment infantil no són materials neutres, i tractar-los amb respecte és una responsabilitat compartida. La creativitat pot denunciar, pot recordar i pot sacsejar consciències, però sempre ha de fer-ho sense convertir el dolor alié en un objecte estètic descontextualitzat. Per això, de vegades, la metàfora i el símbol són camins més honestos que la literalitat.

Al final, tot aquest recorregut per la tradició, la fe, l’art i l’ètica ens porta a una mateixa conclusió: la humanitat continua buscant llum. Ja siga en una missa de mitjanit, en un text sagrat, en un relat breu o en una il·lustració que mira al cel, el desig de comprendre i de connectar és el que ens manté en moviment. I potser, com en el microrelat que va iniciar aquesta conversa, la resposta més senzilla i més profunda és la que es diu amb una mà estesa i una mirada sincera: només si és amb tu.

llegir més

Jesús, Mitra ^

És curiós, i alhora fascinant, observar com el 25 de desembre s’ha convertit en una data universalment reconeguda, no sols per la seua rellevància religiosa, sinó també per la seua càrrega simbòlica i cultural. En aquest article, volem reflexionar sobre per què tants relats fundacionals de figures divines o mítiques situen el seu naixement en aquest dia concret. Des de Jesús fins a Mitra, passant per altres personatges de diverses tradicions, el 25 de desembre sembla actuar com una mena de punt de convergència entre espiritualitat, astronomia i política religiosa.

Per començar, cal entendre que el 25 de desembre no és una data arbitrària. En el hemisferi nord, coincideix amb el solstici d’hivern, el moment en què el dia comença a guanyar terreny a la nit. Aquesta transició de foscor cap a llum ha estat interpretada des de temps antics com un símbol de renaixement, esperança i renovació. En aquest context, no és estrany que moltes cultures hagen triat aquest moment per celebrar el naixement de les seues divinitats o figures salvadores.

El cas de Mitra és especialment revelador. Aquesta divinitat indoirània, que després va ser adoptada pel món romà, era considerada el déu del sol invicte. El seu naixement, segons les tradicions, es produïa el 25 de desembre, en una cova, i era presenciat per pastors i mags. La similitud amb el relat cristià del naixement de Jesús és tan gran que ha portat a moltes persones estudioses a plantejar la hipòtesi que el cristianisme primitiu va adaptar elements del culte a Mitra per fer-lo més accessible i familiar a les poblacions romanes.

Jesús, segons els evangelis, no té una data de naixement especificada. La decisió de situar el seu naixement el 25 de desembre es va prendre al segle IV, quan el cristianisme ja era religió oficial de l’Imperi Romà. Aquesta elecció no va ser casual, sinó estratègica: aprofitar una festivitat ja existent, el “Dies Natalis Solis Invicti”, per cristianitzar-la i donar-li un nou significat. Així, el naixement del sol invicte es transformava en el naixement del Fill de Déu.

Aquesta pràctica de sincretisme religiós no és exclusiva del cristianisme. Al llarg de la història, moltes religions han absorbit elements d’altres tradicions per facilitar la seua expansió o per integrar-se millor en contextos culturals diversos. El que resulta interessant és com aquest procés ha generat una mena de memòria col·lectiva compartida, on el 25 de desembre esdevé una data carregada de significats, més enllà de la seua funció litúrgica.

Si fem un repàs a altres figures mítiques o religioses, trobem coincidències sorprenents. Horus, déu egipci, també és representat com nascut en aquesta època. Dionís, déu grec del vi i la fertilitat, té associacions amb el solstici. Krishna, en la tradició hindú, encara que amb una data diferent, comparteix molts trets amb Jesús: naixement miraculós, persecució per part d’un rei, vida dedicada a la salvació. Aquestes coincidències no són necessàriament prova d’una imitació directa, però sí que indiquen que hi ha arquetips que es repeteixen en la construcció de relats espirituals.

Aleshores, per què els menors, en sentit simbòlic, naixen el 25 de desembre? Potser perquè aquesta data representa el moment en què la llum comença a guanyar la batalla contra la foscor. En termes psicològics i espirituals, el naixement d’un infant és sempre una promesa de futur, una renovació de l’esperança. Situar aquest esdeveniment en el moment més fosc de l’any, però també en el punt d’inflexió cap a la llum, és una manera poderosa de transmetre el missatge de redempció i renaixement.

També cal considerar el paper de les institucions religioses en la fixació d’aquestes dates. En el cas del cristianisme, la necessitat d’unificar pràctiques i calendaris va portar a establir el 25 de desembre com a data oficial del naixement de Jesús. Aquesta decisió va permetre integrar celebracions paganes preexistents, com les Saturnals romanes, en el nou marc cristià. Així, la festa del solstici es va transformar en Nadal, mantenint molts dels seus elements festius, però canviant-ne el significat profund.

En aquest procés, la figura del menor que naix el 25 de desembre esdevé un símbol universal. No importa si parlem de Jesús, Mitra, Horus o Dionís. El que compta és el missatge que transmeten: la possibilitat de començar de nou, de superar la foscor, de trobar la llum enmig de les dificultats. Aquest missatge, tan antic com la humanitat mateixa, continua ressonant en les nostres vides, cada vegada que celebrem el Nadal o qualsevol altra festivitat vinculada al solstici.

A més, des d’una perspectiva crítica, podem analitzar com aquestes coincidències han estat utilitzades per reforçar narratives de poder. El naixement d’un salvador en una data tan carregada de simbolisme no sols apel·la a les emocions, sinó que també legitima estructures religioses i polítiques. En aquest sentit, el 25 de desembre no és només una data espiritual, sinó també una eina de construcció ideològica.

Per tant, reflexionar sobre per què tants menors naixen el 25 de desembre ens porta a qüestionar com es construeixen els relats, com es transmeten els mites, i com es configuren les nostres creences. És una invitació a mirar més enllà de les aparences, a explorar les arrels comunes de les nostres tradicions, i a reconéixer que, en el fons, totes les cultures comparteixen una mateixa necessitat de llum, esperança i renovació.

Podem concloure que el 25 de desembre actua com un eix simbòlic que uneix diverses tradicions, religions i mites. És la data en què la humanitat, en la seua diversitat, celebra el naixement de l’esperança. I això, més enllà de les diferències doctrinals, és un motiu de reflexió i de celebració compartida.

llegir més