Hi ha dies en què el soroll de l’actualitat —la llei de néts, els menors de Ceuta, el PP buscant titulars, l’agressió de Mula, Zapatero ressuscitat en cada debat, la Guàrdia Civil en cada portada, el problema de ChatGPT, Carles Solà que se’n va, la Patriot Platform, Penélope Cruz en un anunci, la línia 11 de Madrid, Rússia, Adanía Shibli censurada, el petroli que encara mana, PISA, la Fórmula 1 a Madrid, la Diada, els tipus d’interés, Maks Luburić, el canvi d’hora del 2026, Tanxugueiras, el festiu del 15 de setembre, LaLiga, les sèries, l’Imserso, les audiències, el crucigrama, els pasatemps, el trivial, la paraula del dia, seguir elDiario.es en Google, el sudoku— sembla una cortina de fum perfecta per ocultar allò que realment ens sosté: la terra que trepitgem.
A Sagunt i a la comarca, la terra no és un concepte abstracte. És un mapa de memòries, un arxiu viu, un diccionari de mans que han treballat en silenci. Però en 2026, mentre discutim sobre si la Fórmula 1 és cultura o espectacle, mentre els tipus d’interés ofeguen famílies i mentre la política juga al trivial de l’actualitat, la terra s’està desfent com una fotografia massa exposada.
Les xifres són tossudes. En la partida de Montíber, unes 250 hectàrees d’horta viva —tarongers, séquies, biodiversitat, història— estan atrapades en un projecte que vol convertir-les en una macroplanta fotovoltaica per alimentar la gigafactoria. No és una metàfora: és una amputació territorial. Sagunt, que ja ha pagat amb polígons, amb requalificacions, amb renúncies, ara ha de pagar també amb la seua horta. I tot això mentre informes independents alerten que cobrir centenars de milers de metres quadrats amb plaques pot incrementar l’escorrentia superficial i empitjorar el risc d’inundació a Almardà i Canet. La modernitat, quan no escolta, també inunda.
La Generalitat parla de futur, d’eficiència, d’urgència industrial. Però el futur no pot ser una línia recta que arrasa el que troba. El futur, si vol ser digne, ha de escoltar. I ací, les veus que parlen són les de llauradors que no saben si les seues terres seran expropiades, les de famílies que han cuidat tarongers durant dècades, les de qui veu com la terra es converteix en un actiu financer o energètic sense que ningú els mire als ulls.
Mentrestant, els fons d’inversió continuen comprant finques a la comarca com qui compra accions. La terra ja no és terra: és un producte. I quan la terra deixa de ser terra, el poble deixa de ser poble. Els joves marxen, els comerços tanquen, els serveis s’esfilagarsen. És la mateixa lògica que fa que la Diada siga un debat identitari mentre la identitat real, la que es cultiva amb aigua i paciència, s’evapore.
Europa tampoc ajuda. L’acord UE-Mercosur, frenat in extremis pel Tribunal de Justícia, ha encés la indignació del camp valencià. Els tractors que van bloquejar Brussel·les no protestaven per cap ideologia: protestaven per supervivència. Perquè no és just exigir sostenibilitat als nostres llauradors mentre s’obri la porta a productes més barats, amb menys controls, amb menys garanties. A Sagunt, això es tradueix en preus en origen que no cobreixen ni el cost de l’aigua. En explotacions que desapareixen. En un saber ancestral que es perd com una paraula del dia que ningú ja recorda.
La paradoxa és cruel. Mentre es parla de sobirania energètica, es sacrifica sobirania alimentària. Mentre es reivindica la modernització, es destrueix el que ens ha fet moderns: la capacitat de produir aliments, de cuidar el paisatge, de mantindre viva una cultura agrària que és tan identitària com qualsevol Diada, com qualsevol himne, com qualsevol festa del 15 de setembre.
Hi ha alternatives. Acció Ecologista-Agró ha proposat ubicar la planta fotovoltaica en espais ja transformats del port, en aparcaments, en cobertes industrials. L’Ajuntament de Sagunt ho ha avalat. És viable, és més barat, és més ràpid, és més just. Però la Generalitat continua mirant Montíber. I quan el poder mira sempre en la mateixa direcció, el territori es queda cec.
La pregunta és simple i brutal: quanta terra estem disposats a perdre abans d’adonar-nos que sense terra no hi ha país. Ni sèries, ni audències, ni PISA, ni Fórmula 1, ni petroli, ni Tanxugueiras, ni res. La terra és la primera pantalla, el primer sudoku, el primer trivial. Si la perdem, tot el que queda són pasatemps.
Sagunt i la comarca mereixen un futur que no siga una renúncia. Mereixen una política que no confonga modernitat amb despossessió. Mereixen que la terra continue en mans de qui la treballa, no en mans de qui només mira números. Mereixen que la transició energètica no siga una excusa per destruir el que ens dona vida.
La terra és lenta. La política és ràpida. I en eixa diferència es juga el futur. Encara hi som a temps. Però el temps, com la terra, també s’esgota.
